No tots som persones sociables, però això no significa que no necessitem de l’amor humà i companyia. Pot ser que necessitem esforçar-nos una mica més, però totes les persones tenim l’habilitat de fer i mantenir amistats duradores. Abans d’etiquetar-te com un “solitari”, llegeix aquest article per aprendre com fer amics i ser sociable no important el tímid, callat i pessimista que puguis ser.

Part 1 de 2: Superar reserves personals

1. Deixa les teves inseguretats. Si constantment et crítiques a tu mateix i et dius que no ets agradable per a les persones que t’envolten, aquest missatge és el que posaràs en els altres i la gent s’allunyarà de tu. Abans de fer amics primer has de “creure” que pots fer amics.

a. Les persones que són tímides tendeixen a evitar el contacte social perquè anticipen un resultat negatiu. Tracta de no crear escenaris en el teu cap abans que aquests succeeixin, i prenles coses com venen.

b. Digues-te a tu mateix que ets sociable. Fins i tot si al principi no ho creus, mentre més et diguis que ets capaç de fer amics, que ets interessant i agradable, més fàcil serà que interactuis amb els altres. Tracta de dir-t’ho tots els dies. Si et comences a criticar a tu mateix dient coses com “Sóc un perdedor” llavors immediatament corregeix aquest pensament i digues-te a tu mateix que no és cert.

c. Fes una llista de les teves qualitats positives, no importa qui ets, tens qualitats positives que pots aportar a una amistat. Fes una llista de totes les coses que creguis que pots oferir als altres, com ser lleial, divertit, intel·ligent etc. Tracta de no enfocar-te en les coses superficials com la forma en que et veus.

2. Sigues positiu. Tots volen estar al voltant d’algú positiu, animat i feliç. Recorda que ser una persona negativa és la teva decisió; ningú està destinat a ser una persona negativa. No obstant això, portarà una mica de temps canviar la teva perspectiva.

a. Tracta de contrarestar cada pensament negatiu amb un positiu. No importa on estiguis o que estiguis fent, tracta de trobar almenys un aspecte positiu de la teva situació.

b. És important ser positiu quan parlis amb altres persones. Ningú vol estar al voltant de gent que constantment es queixa dels seus problemes. Això és important quan coneguis nova gent. Comparteix els punts positius de la teva vida en lloc dels negatius, i immediatament trobaràs gent que se senti atreta a tu i vulgui conèixer més sobre tu.

3. Deixa de jutjar als altres. Ningú és perfecte, ni tan sols tu. Si segueixes esperant al fet que algú perfecte arribi a la teva vida, estaràs esperant per un llarg temps. No necessàriament vol dir que has de ser amic de totes les persones que coneixes, però has d’estar disposat a conèixer persones abans d’allunyar-les.

a. Els teus amics no han de ser com tu. De fet, de vegades les millors amistats neixen de les persones amb personalitats oposades, o gustos oposats. No rebutgis a les persones solament perquè no comparteix el mateix gust per la música o opinions sobre política. El que importa és com l’altra persona et fa sentir quan aquestes al seu costat.

4. Sigues genuí. Si vols fer amistats veritables i duradores, hauràs d’estar disposat a deixar que els altres entrin a la teva vida i crear un sentiment de confiança mútua. Pregunta’ls com estan i escolta el que diuen. Ofereix suport si algú confia en tu, i sempre mantingues en secret la informació que comparteixen amb tu.

a. No facis xafarderies dels teus amics. Encara que una mica de xafarderia entre els teus amics de tant en tant pot ser inofensiu, fer-ho constantment o parlar negativament a les seves esquenes pot projectar una mala imatge de tu, i els teus amics es resistiran a confiar en tu en el futur.

b. Aprèn a posar-te en les sabates dels altres. Si apareix algun conflicte, considera la perspectiva de l’altra persona, i pensa en com et sentiries en la seva posició. Aprenent a sentir empatia t’ajudarà a reduir els sentiments de ràbia, gelosia i ressentiment que poden estar evitant que tinguis amistats veritables.

Part 2 de 2: Busca oportunitats per conèixer a altres persones

1. Observa el teu llenguatge corporal. Si estàs a una festa o una trobada social, el teu llenguatge corporal és extremadament important. Evita creuar els braços, parar-te en el passadís, arrugar el front, o observar detingudament al teu telèfon, totes aquestes coses suggereixen que no vols que ningú se t’apropi.

a.. Assegura’t de somriure. Somriure et fa veure com una persona oberta a conèixer altres persones, menys intimidant i més atractiva. Fins i tot si has de forçar-la, posa un somriure en el teu rostre. Eventualment t’acostumaràs a això.

2. Parla amb estranys. Si vols ser una persona sociable, no pots separar la teva vida sociable de la teva vida laboral, vida escolar o vida familiar. Per ser en realitat sociable, has de ser amistós en tots els aspectes de la teva vida. Practica això en saludar i ser amistós amb tots els que trobis, des de la persona del banc, els teus mestres fins al cambrer d’una cafeteria.

3. Pren la iniciativa. No esperis constantment que els teus amics et truquin i facin plans. Ser passiu i no iniciar plans fa l’efecte que no t’interessa la seva amistat. Si vols veure als teus amics, aixeca el telèfon i truca’ls

a. Considera fer una festa i convida a tots els teus amics, companys i companyes de feina. Digues que poden portar als seus amics i fer l’esforç de conèixer nous amics.

b. Realitza activitats divertides per convidar als teus amics. Convida’ls a esmorzar i pregunta’ls si volen veure una pel·lícula, o digues que realitzin una activitat a l’aire lliure.

4. Digues sí a noves oportunitats. Amb cada nova situació et dónes l’oportunitat de conèixer noves persones. Si algú et convida a una festa on no coneixes a ningú, llavors dóna un sí. Mai saps a qui pots conèixer, i si no coneixes a ningú no tens res a perdre.

a. Crea noves oportunitats per a tu mateix. Realitza nous passatemps, uneix-te a algun equip d’esport, o viatja a algun lloc. Intenta seleccionar activitats que involucrin estar envoltat d’altres persones.

Font: wikihow.com

Per al nen. Mètodes personals útils

• Demana que et repeteixin les instruccions.
• Anota en una llibreta allò que necessitis recordar, cada tema en diferents seccions i porta sempre la llibreta amb tu.
• Escriu notes, recordatorias i col·loca-les en llocs visibles (frigorífic, mirall, armari).
• Crea una rutina diària i utilitza alarmes (despertador, mòbil).
• Elabora una llista amb el que necessites fer.
• Elabora un calendari per realitzar les tasques.
• Divideix les tasques en petits grups.
• Fixa una data o una hora límit per a cada tasca.
• Assegura’t que les acabes.
• Treballa en un lloc silenciós.
• No facis diverses coses alhora.
• Quan treballis, fes petits descansos.
• Fes exercici, segueix una dieta equilibrada, dorm suficients hores.

Per als pares. Normes de conducta a seguir

• Parar esment al nen escoltant-li i parlant-li amb paciència, comprenent
el seu patró de conducta i explicant-li els plans per ajudar-li.
• Que el nen no vegi discordança entre els pares respecte a les pautes d’actuació.
• No actuar amb ell de forma excessivament permissiva. És convenient que li proporcionin poques normes de conducta però que aquestes siguin clares i coherents. Un ambient sense una normativa clara augmenta l’ansietat i confusió del nen. Utilitzar el “no” quan el nen demani o exigeixi coses poc raonables i explicar el perquè de forma precisa i raonada.
• Utilitzar els interessos del nen i emprar-los com a motivació per ajudar-li a aprendre
de forma més eficaç. Per exemple: “quan acabem aquesta tasca pots jugar amb la videoconsola”. 
• Augmentar la seva autoestima i confiança en si mateix, ponderant els seus èxits per
modests que siguin, no ressaltant els seus fracassos o enlletgint la seva conducta de
forma reiterada.
• Mantenir a casa unes normes de vida, consensuades prèviament pels pares. Per exemple: mantenir si és possible l’horari d’activitats diàries (bany, menjars, tasques).
• Evitar estímuls d’alta intensitat (sorolls, llums, crits). El nen respondrà de forma exagerada a aquests estímuls, crits o ordres fortes.
• Comunicar al nen amb suficient antelació qualsevol possible canvi en la dinàmica de la llar de manera que pugui adaptar-se a ella.
• Fer-li partícip de les tasques domèstiques que pugui realitzar segons les seves capacitats i lloar-li quan intenti actuar per si mateix. 
• Comentar tranquil·lament amb ell les seves males actuacions i errors, explicant-li que és
necessari evitar les presses i pensar abans d’actuar. És bé que pensi en alternatives a les seves equivocacions per no repetir-les.
• Diferenciar entre les conductes voluntàries i les involuntàries. Els càstigs aplicats a les accions voluntàries haurien de ser conseqüències lògiques dels seus actes.
• Situar al nen mentre fa els deures en un lloc proper al seu per mantenir contacte visual i més supervisió. Evitar estímuls que els distreguin (finestra, taula desordenada, joguines, etc).
• És convenient donar ordres clares i concises, acompanyant aquestes ordres de
contacte ocular i si és necessari fent-les-hi repetir al nen en veu alta. 
• Ressaltar l’èxit i no el fracàs. Motivació constant. Usi llenguatge positiu usant frases com “tu pots fer-ho”, “!què bé ho has fet!”. 
• Controlar la “intendència escolar” abans d’anar al col·legi com si fos una assignatura més (agenda, llibres, llapis, etc).
• Procurar fraccionar les tasques i deures a realitzar a casa, utilitzant temps més curts. Les tasques llargues han de dividir-se en parts. 
• Recordar també que algun d’aquests nens presenten un “odi a llegir”. Organitzar
la lectura de manera que es motivi al nen.
• Evitar trucades d’atenció en públic. Comentar el seu comportament en privat.
• Tenir en compte que el seu comportament empitjora en certes situacions amb menor control (aniversari, reunions familiars, etc).
• Les activitats extraescolars són importants per a aquests nens, sempre que
els agradin i que serveixin per millorar la seva autoestima.
• Mantenir entrevistes personals amb el professor/a cada cert temps, supervisant
a casa el treball escolar del nen. 
• En resum, convertir l’entorn familiar en un ambient afavoridor per al nen
• Utilitzar com a càstig “l’absència d’amb TDAH i no en un ambient hostil. premi”. Evitar càstigs físics o molt perllongats, solen ser contraproduents i d’escassa eficàcia.
• Quan faci alguna cosa bé, reforçar-ho amb un somriure o una paraula d’elogi. El reforç positiu amb un sistema de “punts” pot ser molt beneficiós.
• Davant la hiperactivitat motriu, permetre-li la possibilitat de moure’s en situacions tals
com: temps de menjars, deures, etc.

S’anomenen MDPV, metoxetamina, AH-7921 i 25I-NBOME. Al carrer se les coneix com “ona de marfil” “smile” “sals de bany” o “Special M”. L’Agència Europea de Drogues acaba de llançar una alerta després de detectar que ja han causat, al menys, 137 morts i centenars d’intoxicacions que han requerit hospitalització. A Espanya encara no s’han registrat víctimes mortals, però totes, tret d’una, estan circulant pel nostre país.

Las quatre són drogues sintètiques, substàncies a l’alça a tot el món que tenen a internet la finestra perfecta per donar-se a conèixer i comercialitzar-se. Els traficants tenen a més un avantatge sobre la policia: moltes d’elles són legals. Des que una d’aquestes noves drogues apareix en el mercat, es detecta com a substància perillosa i es declara il·legal a tota Europa «pot transcòrrer i any i mig», lamenta Rosario Sendino, consellera tècnica del Plan Nacional Sobre Drogues (PNSD). La maquinària burocràtica és molt lenta i, mentres, els traficants poden fabricar, distribuir i vendre sense risc de patir penes de presó.

Riscos impredictibles

Europa ha posat en marxa la seva maquinària per prohibir aquestes últimes 4 drogues detectades. Abans s’ha de comprobar si estan produint danys i si són substàncies que a més s’utilitzen legalment en la fabricació de medicaments o productes industrials

Mentre aquestes substàncies es venen com una alternativa legal a la ketamina o l’LSD. Aquest és el perill, segons l’experta del ministeri de sanitat: «Als nois se’ls transmet que estan consumient una cosa legal i ho associen a quelcom no nociu. Però consumeixen una substància d’origen i composició desconeguda, igual que els seus efectes».

Dia Mundial de la Síndrome Alcohòlica Fetal: dimarts dia 9 de setembre

El dia 9 de setembre, el 9 del 9 pels mesos de l’embaràs, es convoca el Dia Mundial de la Síndrome Alcohòlica Fetal, que és un conjunt de greus conseqüències per al bebè si la futura mare beu alcohol. La societat científica SOCIDROGALCOHOL va ser una de les primeres entitats europees a sumar-se a la crida d’atenció sobre el consum d’alcohol en l’embaràs.

A Espanya afecta a 2 de cada 1.000 nounats vius.

El consum d’alcohol durant l’embaràs és la principal causa que es podria prevenir de defectes congènits i trastorns del desenvolupament en la UE.

La síndrome alcohòlica fetal s’ha convertit en la segona causa de retard mental després de la síndrome de Down.
Cada any, el 9 de setembre, es convoca a nivell internacional el Dia de la Síndrome Alcohòlica Fetal, per recordar que la dona ha d’abstenir-se completament de beure durant la gestació. En els casos de major gravetat es pot produir la mort fetal. La Síndrome Alcohòlica Fetal (SAF o FAS) que cursa amb malformacions té una gravetat moderada. I els Trastorns de l’Espectre Alcohòlic Fetal (FASD) poden manifestar-se com a alteracions més subtils de l’aprenentatge i del comportament, sense presentar malformacions.

El consum d’alcohol durant l’embaràs és la principal causa coneguda de defectes congènits i trastorns del desenvolupament en la UE. Segons recerques recents, una dona embarassada que consuma qualsevol quantitat d’alcohol està en risc de tenir un nen amb Síndrome d’Alcoholisme Fetal. En els casos més greus, el consum d’alcohol durant l’embaràs pot arribar a causar avortaments espontanis, naixements de bebès morts i greus malformacions cardíaques o cerebrals.

La Guia Clínica d’alcoholisme, presentada per SOCIDROGALCOHOL en les passades Jornades Nacionals de Sevilla 2014, i d’accés lliure en http://www.socidrogalcohol.org/, indica que “El consum d’alcohol durant l’embaràs ocasiona malformacions, retard en el creixement, pes i talla i retard mental entre altres símptomes. Conegut i descrit des de fa més de 40 anys, la síndrome alcohòlica fetal s’ha convertit en la segona causa de retard mental després de la síndrome de Down. Diagnosticat previ al naixement, les cures de la mare i de l’embrió han d’extremar-se; després del naixement, les cures mèdiques i educacionals suposen una càrrega social i econòmica molt important, la qual cosa ha de sumar-se als costos produïts pel consum d’alcohol.

La incidència a cada país varia; a Espanya es calcula que la Síndrome Alcohòlica Fetal pot afectar a 2 de cada 1.000 nounats vius, però els Trastorns de l’Espectre Alcohòlic Fetal, que cursa amb símptomes de dèficit d’atenció, de l’aprenentatge i alteracions del comportament, que sol estar associat a fracàs escolar i inici precoç del consum excessiu d’alcohol, poden afectar a una població 10 vegades major.

Alguns estudis ja han cridat l’atenció sobre l’alt volum de nens afectats a Europa. Segons algunes anàlisis (Epidemiology of FASD in a province in Italy: prevalence and characteristics of children in a random sample of schools realitzat per May PA et allii, in Alcohol Clin Exp Cap de bestiar. 2006 Sep;30(9):1562-75 in Pub Med: http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed/16930219) la prevalença de SAF (FAS) arriba del 3,7 al 7,4 de cada 1.000 nens en algunes zones, la qual cosa eleva les xifres acceptades fins ara per a Europa Occidental. Les estimacions de prevalença actuals de FAS és de 0,5 a 7 casos per cada 1.000 nascuts vius a Estats Units (“Recognizing Alcohol-Related Neurodevelopmental Disorder (ARND)” in Primary Health Care of Children, 2011).

Els danys que produeix en el bebè el fet que la mare prengui alcohol són molt nombrosos. Les evidències indiquen que l’alcohol afecta principalment al desenvolupament del cervell i, per tant, el consum suposa un risc. Els principals danys al bebè són: anomalies facials característiques, anomalies del desenvolupament del sistema nerviós central, trastorn del neurodesarrollo relacionat amb l’alcohol (ARND), defectes de naixement relacionats amb l’alcohol (ARBD). Altres anomalies són la microcefàlia, deterioració intel·lectual (lleu a moderat retard mental), retard en el desenvolupament, hiperactivitat en la infància o trastorn d’hiperactivitat amb dèficit d’atenció (TDAH), malformacions cardíaques i uns altres.

4 passes per eliminar la dependència emocional

Eliminar la dependència emocional és possible, per a això és un de mateix el que ha de prendre la decisió de canviar per tenir una millor qualitat de vida. Les persones que pateixen d’inclinació excessiva, no gaudeixen de les relacions, s’enganxen a l’excés i perden la seva individualitat satisfactòria.

Hi ha més percentatge de dones amb aquest problema, encara que també hi ha homes que ho sofreixen exactament igual que qualsevol dona, amb el desavantatge que els sol donar més vergonya acudir a una consulta psicològica. Senten que la seva homenia està en dubte, quan en realitat gens d’això té a veure, una autoestima baixa pot implicar aquest problema, independentment del sexe de la persona.

1. RECONÈIXER QUE HI HA UN PROBLEMA
Analitza.

No només existeix la dependència en les relacions de parella, també es pot donar en amistats, companys, família i persones de l’entorn. A continuació un llistat de situacions perquè avaluïs si sofreixes aquest problema. Una persona amb inclinació malaltissa es caracteritza per:

-La teva felicitat se centra en una sola persona, no gaudeixes d’una altra cosa que no sigui estar amb qui mestresses o aprecies.

-La teva alegria depèn de com et tractin els altres i del que pensin de tu. Si t’asseguis acceptat tot genial, però com sentis que caus malament o tinguin mala opinió de tu, s’esfuma la felicitat. Depens a l’excés dels altres per estar ben o malament.

– Evites costi el que costi donar la contrària per evitar enfrontaments, t’envaeix el temor a molestar o a ser rebutjat.

– Anteposes el desig dels altres, al teu propi, et sents com si tu no tinguessis capacitat de decisió, la teva vida la manegen.

– Només et sents bé amb tu mateix si et sents estimat, si no hi ha algú a qui estimar, et sents buit, sense amor propi. A qualsevol ens agradaria tenir a algú especial en la nostra vida, la qual cosa diferencia a una persona no depenent, és que quan estan sol/as poden tenir moments de malenconia, però això no els deté per seguir gaudint d’altres facetes de la seva vida. En canvi la persona depenent no pot estar sola, es deprimeix, la seva autoestima decau i no és capaç de gaudir de la vida.

– El sentiment de culpa està sovint amb tu, asseguis que ets el responsable de la felicitat dels altres, ja sigui la teva parella, família, amistats, etc. T’asseguis amb l’obligació d’acontentar als altres i si no ho fas t’asseguis culpable.

– T’envaeix la por sovint, por a perdre a aquesta o aquestes persones que tant mestresses o aprecies. Aquesta por t’impedeix gaudir com deuries les relacionis.

– Caus fàcilment en els xantatges emocionals, no suportaries que per la teva culpa algú es fes mal, sacrifiques la teva felicitat per donar-la-hi a uns altres.

-Prefereixes sofrir, abans que deixar a la persona a la qual estàs enganxat/a, no tens la fortalesa de tallar un contacte perquè tampoc asseus que tens la capacitat de tirar endavant sense aquesta persona a la qual vols.

-Necessites a l’altre/a, sinó la vida perd total sentit, necessites que et demostri que li importes, de la manera tan excessiva que t’importa a tu. Si no ho fa penses que no et vol i t’enfades. Les exigències cobren vida.

-Vols tenir el control de tota la seva vida, per tenir la seguretat que no li perdràs. Et converteixes en una espècie d’espia per seguir fins i tot les converses que té amb altres persones. T’obsessiones una mica amb aquesta persona, deixes de viure la teva vida per seguir la de l’altre, per assegurar-te que no hagin indicis que deixes d’interessar-li. Si veus que hi ha risc que et pugui deixar, pots deixar de ser tu mateix/a i fer coses que no t’agraden amb tal d’acontentar-li.

-Aquesta persona està tant en el centre de la teva vida, que les teves amistats i altres perden importància per a tu. Hi ha tendència d’aïllament social, només et ve de gust estar amb aquesta persona, i com més temps diari millor.

-La relació genera ansietat, mai estem contents perquè volem més, i sobretot temem que ens deixin, i això seria una catàstrofe perquè no ens imaginem la vida sense aquesta persona.

2. LLISTAT DE COSES QUE ET PERJUDICAVEN I HAS FET PER AMOR O AFECTE

Una vegada que ja has reconegut que tens un problema i tens el convenciment que vols eliminar la dependència emocional de la teva vida, fes un llistat de coses que has arribat a fer per algú, que a tu et perjudicava. Has de ser conscient que una persona depenent no es fixa en el seu benestar personal, prefereix acontentar a l’altra persona per no perdre-la. Si vols canviar, el primer que has de fer és pensar en tu el primer, que el teu benestar sigui el principal en la teva vida.

Quines coses tenia l’altra persona que et perjudicaven?, Què has fet tu per l’altre que a tu et feia mal? Exemples: Has deixat de costat amistats, família, activitats, entreteniments, estudis, desenvolupament personal, etc..?, T’han tractat amb el respecte que et mereixes?, Has fet coses que no estan ben para no perdre-li? Com ha estat el teu estat emocional?, Asseguis que has mendigat amor o afecte i has anat molt insistent darrere?, a part d’aquesta persona Has tingut altres facetes en la teva vida on has gaudit? Poden ser entreteniments, amistats, etc… Has aguantat moltes coses negatives amb tal de no perdre-li?, etc… És important que facis conscient el sofriment que has tingut per ser una persona depenent. Pensa en tot el negatiu que t’ha portat aquesta relació, d’aquesta manera reforçaràs les teves ganes de canviar i d’eliminar la dependència emocional.

3. REFORÇA LA TEVA AUTOESTIMA

El factor principal de qualsevol dependència és una autoestima baixa. Hi ha moltes opcions per poder reforçar-la, des d’acudir a un professional de la psicologia fins a fer biblioterapia. A qualsevol biblioteca hi ha llibres molt interessants sobre l’autoestima. Fes com si haguessis d’estudiar per al col·legi, informa’t tot el que puguis sobre reforçar la teva autoestima i llegeix els llibres que et semblin més interessants. De tots sempre es treu alguna cosa nou i instructiu.

4. APRENDRE A ESTAR SOL/A

La vida és més bonica amb amor, però aquest arriba sanament quan un se sent bé aconsegueixo mateix. No podem tenir una relació sana si abans no ens hem desenvolupat com a persones. Quan un mateix s’estima i no necessita als altres, és quan està preparat per voler d’una manera sana. A tots ens agradaria tenir una parella ideal, a persones a qui voler, etc… Però una cosa és “necessitar” i una altra molt diferent és “desitjar”. Quan ho necessites no funciona, perquè si un no s’estima a si mateix, tampoc podrà estimar als altres d’una manera madura i sana. Un ha d’aprendre a gaudir de la vida sense parella. Hi ha infinitat de coses que fer. Desenvolupa les teves habilitats, llaura el teu futur, dedica temps als teus entreteniments, fes amistats amb gent bona, viatja, mira a la teva al voltant per gaudir de les petites coses, i sobretot cuida’t i estima’t com et mereixes.

La teràpia cognitiva-conductual resulta ser més efectiva en el tractament de migranyes cròniques en nens i joves, d’acord a un nou estudi elaborat per investigadors del Cincinnaty Children’s Hospital Medical Center centrat en com prevenir els símptomes d’aquesta dolència. Els resultats, publicats en JAMA, van demostrar que l’ús d’aquesta teràpia alleuja els símptomes i redueix la freqüència amb que es produeix el mal de cap.

En la recerca van participar 135 joves -79 per cent noies i un 21 per cent nois- d’entre 10 i 17 anys als quals se’ls havia diagnosticat migranyes cròniques en patir maldecaps durant 15 dies o més al mes. D’entre tots els participants, 124 pacients van completar l’any de durada de l’estudi, les intervencions del qual es van centrar, d’una banda, a oferir teràpia cognitiva-conductual i, per una altra, en sessions d’educació sobre maldecaps acompanyats d’atenció terapèutica.

Els resultats van demostrar que un 86 per cent dels pacients que van completar el període d’estudi amb teràpia cognitiva-conductual van experimentar una reducció d’un 50 per cent o més en els seus maldecaps, enfront de la reducció d’un 69 per cent experimentada pels pacients que havien rebut educació relacionada amb la malaltia. Segons l’autor Scott Powers, ”el nostre estudi ha aconseguit demostrar els beneficis de la teràpia cognitiva-conductual en maldecaps. Aquesta teràpia ha d’oferir-se de forma rutinària i com a tractament d’acció primerenca en la migranya crònica juntament amb medicaments amb la finalitat de que resulti ser suficientment eficaç”.
www.psiquiatria.com

Els vincles afectius que vam crear amb els nostres fills durant els seus primers anys de vida són fonamentals per al seu desenvolupament. Aquests vincles als quals cridem inclinació i que s’estableixen amb els cuidadors habituals (mare i pare biològics o no) són primordials en la construcció de la identitat dels nostres petits i juguen un paper molt important en el desenvolupament tant del seu equilibri emocional com en el seu autoconcepto o autoestima.

La creació d’un vincle segur permetrà que el nostre fill des de ben petit vagi desenvolupant esquemes mentals que associen a papà i mamà (cuidadors habituals) amb sentiments de seguretat, afecte i tranquil·litat. Aquest tipus d’associació li permet percebre el món que li envolta com un lloc estable i segur, amb poques amenaces.

El vincle segur garanteix relacions afectives positives, estimula la autonomi?a de els nostres fills i fomenta una visio?n positiva de si? mateix i dels dema?s. La imatge que obertures construint de nosaltres mateixos (nostre autoconcepto) és el reflex del que els nostres éssers dt.?s volguts ens retornen condicionant les relacions que tenim amb els dema?s, la nostra autoestima i la forma que tenim d’afrontar els problemes que la vida ens planteja.

Un vincle afectiu sa amb els nostres petits garantís? relacions futures de confiança, procurés? en el nin?o o nin?a major seguretat en si? mateix i servira? de “salvavides” quan sorgeixin els conflictes.

Aconseguir desenvolupar un vincle segur depèn de la nostra actitud, constant i pacient, així com de mantenir expectatives a llarg termini sobre el tipus de relacio?n que desitgem tenir amb els nostres fills.

Com aconseguim crear un vincle segur amb els nostres fills?

Normalment el tipus d’inclinació que es genera entre nosaltres, els pares, i els nostres fills, sol ser un vincle segur però cal treballar-ho dia a dia perquè es mantingui en el temps ja que no es tracta d’alguna cosa inalterable, tot el contrari, per a això és important atendre als següents punts:

•Hem d’atendre les seves necessitats de manera efectiva, això implica esbrinar que? li passa al més aviat possible per poder oferir-li allò que necessita en cada ocasió. Durant el primer any, sobretot els primers mesos de vida cal observar-li atentament per conèixer com reacciona davant determinades situacions de gana, somni, cansament, avorriment … Dt.?s avanci, conforme els nostres fills creixin, la nostra manera d’atendre les seves necessitats i d’esbrinar què els ocorre també canviarà i serà mitjançant l’escolta activa i la empati?a la manera pel qual coneixerem què els passa.

•Protegir-los del perill però sense ser alarmista, sense sobreproteger. Davant qualsevol situació que pugui generar-los por, ansietat o intranquil·litat, és molt positiu que siguem capaços de transmetre un estat de calma quan els nostres fills no esten al costat de nosaltres, l’exemple de deixar als nostres nens a cura d’un tercer ja sigui una guarderia o amb els avis és el més clar. Els comiats curts, un un petó i una abraçada els transmeten la tranquil·litat i la seguretat que queden en bones mans i en un lloc segur.

•Expressar el nostre afecte obertament, amb gestos i paraules,
petons i abraçades. No tinguem por de dir-los una i mil vegades “et vull”, abraçar-los i besar-los sempre que tinguem ganes, mai hi ha una abraçada de més però sí és possible algun petó de menys que retreure als nostres pares quan ens fem majors. No deixem que això passada.

•Dedicar temps a jugar amb nostres beu?s o nin?us. Permet-li que estableixi el seu propi ritme, evita dirigir sempre el joc, et suggereixo la lectura de l’article d’aquest blog “Mamàs entrometidas …quan jugar ja no és divertit”

•Mantenir la clama i reaccionar amb molta paciència davant les situacions estresantes. Alguns beu?s ploren molt i són fa?cilmente irritables, pots llegir alguna cosa sobre això en els articles d’aquest mateix blog sobre bebès de temperament difícil. Per pròpia experiència personal, si
és asi?, hem de respondre amb calidesa, procurar el contacte físic i intentar calmar-li amb suavitat. Lectures suggerides:

?El meu bebè té un temperament difícil.
?El temperament dels bebès.
?Ens influeix el temperament dels nostres bebès a l’hora de cuidar-los?

•Educar amb afecte implica tambie?n establir li?mits i normes. Els nostres fills necessiten orientacions sobre com viure en família i com respectar els drets dels demaés per viure en societat. “Límits i normes, algunes reflexions”

•Mostrar intere?s per les seves preocupacions i interessos al llarg del seu desenvolupament.

•Una actitud oberta a escoltar i dialogar garanteix que quan el teu fill o filla es enfrentena dificultats no tinguin por de demanar-te ajuda o consell.

Com comentava en paràgrafs anteriors, la inclinació o els vincles afectius que vam crear amb els nostres fills no són ri?gidos i inalterables. En les relacions humanes, aquests vincles, poden anar canviant segu?n el context social, la família, el moment de vida i la persona amb la qual sorgeixi la relacio?n (mamà, papà, avis o altres cuidadors habituals). Així doncs, és possible que un nin?o estableixi un vaig veure?nculo poc segur amb la seva mamà o papà a l’inici de la seva primera infància,per algun tipus de motiu, però no ens donem per vençuts ja que existeix la possibilitat que canviï, torna?ndose dt.?s segur i estable si existeix voluntat i compromís real per la nostra banda a millorar la relacio?n. El que el nin?o i la nin?a aprèn és allò que preval en el temps, la qual cosa s’ha repetit amb les seves principals figures vinculessis al llarg de la seva vida.

DEFINICIÓ FÒBIA SOCIAL (CRITERIS DIAGNÒSTICS): 

1. “TEMOR acusat i persistent a una o més situacions socials o d’actuació en públic en les quals la persona es veu exposada a gent desconeguda (o que no pertanyen a l’àmbit familiar) o al possible escrutini/avaluació per part dels altres, i en les quals el subjecte tem actuar d’alguna manera que pugui ser humillante o embarazosa (o mostrar símptomes d’ansietat)”.
Així doncs, TEMOR A l’AVALUACIÓ NEGATIVA: temor a situacions en les quals el subjecte ha de fer alguna cosa mentre sap que els altres li estaran observant i, en certa mesura, avaluant la seva conducta. La característica distintiva, doncs, és un temor a l’escrutini per part dels altres, i temen que aquest escrutini sigui embarazoso, humillante, … els faci semblar com a ximples, o siguin avaluats negativament. 

2. “La persona reconeix que aquest temor és excessiu o irracional (poc raonable)”.

3. “L’exposició a la/s situació/és social/és temuda/s provoca en l’individu una resposta immediata d’ANSIETAT de manera gairebé invariable”.

4. “Les situacions socials o d’actuació en públic s’EVITEN o se suporten amb una ansietat o malestar intensos”.

5. “Els símptomes del trastorn (comportaments d’evitació, anticipació ansiosa, o el malestar que apareix en les situacions temudes) INTERFEREIXEN de manera important amb el funcionament de l’individu en una o més àrees (rutina habitual, relacions laborals o acadèmiques, relacions socials…), i/o es dóna un NOTABLE MALESTAR pel fet de patir la fòbia (és a dir, els símptomes produeixen un malestar clínicament significatiu)”.
q CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES:COGNITIVES, FISIOLÒGIQUES I CONDUCTUALS.

I.- Aspectes cognitius més freqüents:

– Sobreestimación aspectes negatius de la seva conducta (magnificación febleses personals)
– Atenció selectiva a les febleses i errors
– Minimització avantatges/aptituds personals, descartar valor dels èxits passats, …
– Excessiva consciència de si mateix
– Temor a l’avaluació negativa
– Hipersensibilitat a la crítica
– Temor a fer el ridícul
– Temor al que els altres pensen d’un mateix
– Temor de no agradar als altre
– Temor a no saber què dir
– Patrons excessivament elevats per a l’avaluació de la seva actuació (acte-exigència)
– Percepció de falta de control sobre la seva pròpia conducta

II.- Símptomes fisiològics més freqüents de la resposta d’ansietat:

– palpitacions
– tremolor 
– suor 
– tensió muscular
– sensació de buit en l’estómac
– boca seca
– sensació fred/calor
– ruborizarse
– tensió/dolor cap

III.- Aspectes Conductuals:

El símptoma conductual més habitual és l’EVITACIÓ de les situacions socials temudes.

Algunes de les més freqüents són: 
– Iniciar i/o mantenir converses
– Quedar amb algú
– Assistir a festes, reunions, congressos…
– Telefonar (especialment a persones a els qui no es coneix molt bé)
– Comportar-se assertivament (p.i. expressar desacord o rebutjar una petició)
– Retornar un producte a la tenda on ho ha comprat
– Fer i rebre compliments
– Parlar amb persones d’autoritat
– Parlar amb desconeguts
– Fer contacte ocular amb gent que no coneix
– Parlar en públic (p.i. davant grups petits o grans), pronunciar un discurs…
– Actuar davant altres persones
– Ser el centre d’atenció (p.i. entrar en una habitació quan la gent ja està asseguda)
– Menjar/beure en públic
– Escriure/treballar mentre li estan observant
– Utilitzar els urinaris públics

q SUBTIPOS DE FÒBIA SOCIAL:

Fòbia social simple o específica: Quan el temor es refereix a estímuls o situacions molt específiques (menjar o beure en públic, escriure davant d’uns altres, parlar en públic…). 

Fòbia social generalitzada: si els temors fan referència a la majoria de situacions socials (p.i., iniciar o mantenir converses, participar en petits grups, tenir cites, parlar amb figures d’autoritat, assistir a festes…).

En la clínica, el 60-70% del total de pacients pertanyen a la fòbia social de tipus generalitzat.

Els diferents tipus de fòbia social, a excepció del temor a parlar en públic, presenten freqüentment antecedents de timidesa en la infància i determinades característiques de personalitat (neuroticismo i introversió, especialment). 

q ETIOLOGIA (Orientació Cognitiu-Conductual):

– Insistir que és un comportament après, i que com tal pot desaprenderse.

– A continuació s’explica com es forma i manté el problema (Tª Bifactorial de Mowrer): (ex. experimento: provocació fòbia en un nen a un conill blanc-soroll)

L’adquisició de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Clàssic (C. c.)”: associació d’un Estímul Neutre (EN), que és neutral en principi quant a la provocació d’ansietat (situació social) amb un Estímul Incondicionado (EI) (estímul capaç de produir per si mateix ansietat/danyo: experiència aversiva), de tal forma que l’EN es converteix en Estímul Condicionat (EC: situació fòbica), és a dir, funciona com un estímul que provoca ansietat/por. 

El manteniment de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Operant (C.O.)”, pel mecanisme de “reforç negatiu” (conseqüència positiva en eliminar alguna cosa dolent): l’evitació de la situació temuda provoca una disminució de l’ansietat a curt termini, actuant així doncs com a reforç negatiu (sensació d’alleujament: és una conseqüència positiva d’eliminar alguna cosa dolent, com l’ansietat). Però l’evitació facilita un manteniment de la por doncs no es pot aprendre que l’I fòbic no va seguit necessàriament de les conseqüències negatives. D’altra banda, l’evitació també facilita la influència de pensaments negatius (esquemes cognitius -distorsions cognitives- subjacents = manera de vulnerabilitat). Així, l’evitació redueix l’ansietat a curt termini, però manté la por a llarg termini perquè són conductes reforçades negativament (sensació d’alleujament) i perquè impedeix que la persona aprengui que la situació no és perillosa i que és poc probable que les seves prediccions ansioses es converteixin en realitat, a més que impedeix o dificulta el desenvolupament d’habilitats socials reeixides.

– Emfatitzar la necessitat d’una participació activa per trencar el cercle viciós que manté la fòbia.

FASES EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA FÒBIA SOCIAL

Experiència Social Negativa en persona psicológicament vulnerable 
(nivell alt de neuroticismo i d’introversió)

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

Anticipació de conseqüències negatives davant altres relacions socials

Respostes psicofisiològiques d’ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

CONDUCTA INHÀBIL

1ª FASE: Fracàs en les experiències socials

Anticipació de conseqüències negatives davant noves situacions socials

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

EVITACIÓ DE LA SITUACIÓ SOCIAL

Sensació d’alleujament i desaparició de les respostes d’ansietat

2ª FASE: Reforçament de l’evitació social

FONAMENTACIÓ PROGRAMA DE TRACTAMENT (COGNITIU-CONDUCTUAL): TÈCNIQUES A UTILITZAR

Tractament Cognitiu-Conductual: Programa Multicomponente (especialment en la Fòbia Social Generalitzada).

TÈCNIQUES FONAMENTALS:

– EXPOSICIÓ A SITUACIONS TEMUDES

– TERÀPIA COGNITIVA: REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA, AUTOINSTRUCCIONES…

TÈCNIQUES COMPLEMENTÀRIES:

– RELAXACIÓ/RESPIRACIÓ

– ENTRENAMENT EN HABILITATS SOCIALS I ASSERTIVITAT

– ENTRENAMENT EN RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

– AUGMENT DE L’AUTOESTIMA

– DIVERSIFICACIÓ ACTIVITATS DIÀRIES

DIFERÈNCIES ENTRE EXPOSICIÓ TERAPÈUTICA I EXPOSICIÓ NATURAL:

EXPOSICIÓ TERAPÈUTICA EXPOSICIÓ NATURAL
Perllongada en el temps Breu + Fuita
Freqüent Esporàdica
Predictible Impredictible
Control percebut: l’exposició es troba sota el control de la persona L’exposició es percep lluny del control del pacient
Estratègies de afrontamiento adaptatives
(cognicions racionals + control ansietat) Estratègies de afrontamiento desadaptativas: distracció, evitació, manteniment cognicions ansioses i catastròfiques…

L’escalada de la ira

La ira – igual que la resta de les emocions- pot augmentar o disminuir en intensitat. Quan la ira augmenta en intensitat, es tracta d’una escalada. Hi ha persones que es tornen furioses i “s’escalfen” ràpidament. Malgrat això, aquesta pujada de la ira no és instània. La ira comença habitualment amb uns nivells baixos de malestar o d’irritació i a poc a poc, va augmentant fins que en alguns casos esclata de forma explosiva.
No hi ha aparells que mesurin el nivell d’ira o de “mala llet” que té una persona. Per això, el millor és que la persona es mesuri a si mateixa en una escala imaginària que va de 0 (gens d’ira) a 10 (màxim d’ira).

El secret per aprendre a controlar la ira és conèixer què és el que fa que, a partir d’una petita molèstia o irritació inicial, s’arribi a una expressió de còlera explosiva i descontrolada. Per a això, és imprescindible esbrinar el camí ascendent que segueix la ira. El procés d’escalada respon a aquestes 4 fases: A à B à C à D; en el qual:

Aà Succés negatiu
B à Pensament agressiu (és el que ens diem a nosaltres mateixos davant “A”).
C à Ira excessiva
D à Conductes violentes
L’error de moltes persones és creure que un succés negatiu provoca el malestar o la ira excessiva directament. No obstant això, la realitat és molt diferent. El que de debò ens enfada és el que ha ocorregut (succés) i el que hem interpretat (pensat) sobre això.

EXERCICIS CONTROL DE LA IRA

L’objectiu principal d’aquests exercicis és que aprenguis a canalitzar la tensió (problemes, discussions, estrès, tristesa, etc) sense que la ira es descontrole.

Temps mort (parada d’emergència)

Aquesta tècnica consisteix a allunyar-se de la situació física i psicològicament. És alguna cosa tan senzill i tan difícil (a causa del enfurecimiento) com anar-se del lloc on està el conflicte. Podríem comparar-ho amb el que s’utilitza en els esports col·lectius (futbol, handbol…) en el qual si un jugador s’enfada molt i agredeix a un altre o si li fa una falta “bruta”, l’àrbitre li treu targeta vermella i li expulsen per no saber controlar la ira.

Però hi ha dues diferències importants en el nostre cas: primer, no es tracta d’un càstig sinó d’una mesura de prevenció; i segon, la persona que està en una situació conflictiva, en notar la seva enfurecimiento, ha de fer alhora de jugador i àrbitre, “ha d’expulsar-se del terreny de joc”.

Quan detectis que el teu nivell d’ira supera els 3 punts, en una escala imaginària que va de 0 (gens d’ira) a 10 (màxim d’ira), és un bon moment per fer un temps mort.

Una vegada que ens hem apartat físicament del lloc del conflicte, també ens interessa allunyar-nos psicològicament. Per a això, convé no realitzar conductes que ens posin més enfadats, com marxar-nos donant un cop de porta, copejar a un objecte, anar-nos rondinant o dient tacs. I tampoc interessa deixar que els pensaments agressius ens cremin encara més. Si una persona té dificultats a controlar-los, pot utilitzar la tècnica denominada “parada de pensament”. L’objectiu d’aquesta és frenar l’atac de pensaments agressius i posar en el seu lloc pensaments que refredin l’ànim o, almenys, que no enfuriin més. També poden ser paraules senzilles però contundents com prou!, alt!, no!… que fan que la ment no estigui recalentándose tot el temps. En resum,

à Coses que sí poden fer-se per allunyar-se d’un conflicte:

– Realitzar alguna activitat física: córrer, passejar…

– Parlar amb algun amic

– Dedicar-se a algun hobbie

à Coses que no poden fer-se en aquests casos:

– Realitzar alguna conducta que ens enfadi més (copejar objectes, cops de porta…)

– Permetre que els pensaments agressius ens envaeixin del tot

– Prendre decisions importants en aquestes circumstàncies

– Beure alcohol o consumir drogues en allunyar-se

– Conduir o realitzar activitats perilloses (esports de risc, etc).

o Distracció del pensament

Aquesta tècnica és molt útil per desconnectar els pensaments agressius de les sensacions corporals associades a la ira. Saber distreure a la ment és molt costós d’entrenar però molt útil. Si s’aconsegueix no parar esment als símptomes derivats de la ira (sensacions corporals, pensaments agressius), aquests desparecerán per si solos en el transcurs del temps. Per a això és necessari decidir no pensar ja en ells, així com després aconseguir distreure’s amb altres activitats.

Què fer per distreure la ment en una altra cosa:

Concentrar-se en el que està passant al voltant. En passejar, fixa’t en les altres persones i para esment a algun aspecte d’elles: si tenen bigoti o no, si tenen ulleres…
Practicar alguna activitat mental. Compte a poc a poc d’1 a 50. O compte en veu alta de 0 a 100 de darrere per davant i de 2 en 2 (100, 98, 96 ,94…). O tararea una cançó. O resol uns mots encreuats, sopa de lletres…
Fer exercici físic. Passeja, corre, fes flexions…
Realitza respiracions lentes i profundes. Segueix aquests passos: aguanta la respiració, sense agafar molt aire i compte fins a 10; en arribar a 10, expulsa l’aire i vaig donar la paraula “tranquil”, per exemple; i respira en cicles de 6 segons ( 3 per agafar aire i altres 3 per expulsar-ho).

o Autoinstrucciones positives

El que pensem i ens diem a nosaltres mateixos influeix en el nostre ànim (ira, tristesa, alegria, nerviosisme) i en el que fem més tard. Així, algú que surti d’una situació conflictiva i es vagi a fer una passejada per tranquil·litzar-se no ho aconseguirà si es dóna autoinstrucciones negatives com: “ell /ella mai cedeix, ja estic fart/a, es va acabar”, “quan torni al treball, es va a assabentar”,,, ; aquest tipus de frases fan que la persona s’enfadi més encara i que arribi al lloc del conflicte amb poques ganes de resoldre’ls per les bones.

El que cal fer és canviar les autoinstrucciones negatives per altres més positives. Com “aquest problema pot solucionar-se si els dos posem de la nostra part”, “sé que si se soluciona anem a estar millor tots” “ ho ha fet sense voler”… Una seqüència de autoinstrucciones encadenades podria ser la següent:

estic furiós/a, per què em sento així?
estar enfadat/a no m’ajuda gens, no és positiu
vaig a esforçar-me per tranquil·litzar-me. Per a això, vaig a respirar a poc a poc, amb calma.
tinc pensaments agressius, però no em vaig a deixar vèncer per ells. Els vaig a parar: alt!, prou!, no!
molt bé, sóc un bon caçador/a de pensaments agressius, els vaig a donar canya i a eliminar-los.
em vaig trobant millor. vaig a trencar els pensaments negatius i a canviar-los per positius!
estic més tranquil/a, crec que el passeig m’està asseient molt bé
pensant-ho bé, el problema no és per a tant. Vaig a pensar en una solució el més positiva per a ambdues parts.
en el fons estic orgullós de mi mateix/a, he sabut rebaixar el meu malestar
ara estic en condicions de dialogar i de tractar d’arribar a un acord.

El dol per la mort d’un ésser estimat es considera superat quan la persona se sent afortunada per haver compartit la vida amb el mort, segons ha informat el membre de l’Equip de Recerca, Formació i Intervenció Psicològica de la Universitat Miguel Hernández (Alacant), Miguel Bernabé, amb motiu de la celebració del Dia dels Difunts.
“És un procés normal que ens prepara per viure sense la presència física d’aquesta persona i amb la qual tenim un vincle afectiu a ella. La intensitat i la durada del duel, depèn de diversos factors com les circumstàncies de la mort, l’edat o l’existència o no de conflictes són alguns dels quals més influeixen, que sol ser, en circumstàncies normals de 2 anys”, ha argumentat, per la seva banda, la doctora en Psicologia de la Universitat Miguel Hernández, Mª José Quiles.

I és que, durant el procés del dol, les persones solen experimentar diverses etapes. En primer lloc, es produeix una fase de ‘xoc’, en la qual el principal repte és acceptar la realitat de la pèrdua; posteriorment sol venir una etapa de “ràbia” on és comuna el sentiment de “desemparament i dolor”, unit a problemes de “insomni, malsons o baixa autoestima”; a això li segueix una etapa de desesperança, que és quan es comença a ser conscient que la persona “mai tornarà”; i, finalment, apareix la fase de reorganització.

“El moment clau en el qual hem superat el duel, és aquell en el qual ens sentim afortunats d’haver pogut compartir la nostra vida amb aquesta persona”, ha insistit Bernabé, qui ha postil·lat que, no obstant això, en les dates significatives com a Nadal o el Dia dels Difunts és “completament normal” tenir la sensació d’estar recorrent una vegada i una altra aquestes quatre fases.

Per això, la companyia Meridià, del Grup ASV, en col·laboració amb el seu Equip de Suport Psicològic i l’Equip de Recerca, Formació i Intervenció en Psicologia de la Universitat Miguel Hernández, ha aconsellat que, per recordar a la persona morta sense sofrir, es normalitzi la situació; s’expressin els sentiments i es comparteixi el seu record amb altres persones; no es temi nomenar-li, si no recordar moments feliços i anècdotes compartides; i es torni a “mirar a la vida”.

“A mesura que totes aquestes emocions siguin menys intenses, ens trobem davant un símptoma clar que ens estem adaptant amb calma a la realitat d’aquesta gran pèrdua. La mort d’un ésser estimat és una de les circumstàncies més terribles a les quals tots ens afrontem al llarg de la vida, però també, pot convertir-se en una experiència enriquidora que ens faci madurar i créixer internament”, ha resolt Bernabé.

www.psiquiatria.com