Archive for year: 2018

La prevalença i repercussió dels problemes psicològics és cada vegada més freqüent i significativa, tant en població adulta com infantil. Per això, els professionals de la salut mental treballen per delimitar i aclarir els límits entre tots ells, creant categories diagnòstiques concretes que facilitin no únicament la comprensió dels diferents quadres, sinó la creació d’intervencions útils i eficaces que impedeixin el seu progrés i empitjorament. Així, a continuació es descriurà un dels quadres psicopatològics més representatius entre població infantil i adolescent.

Les conductes d’afiliació o de vincle cap als nostres pares, constitueixen un dels aspectes més significatius pel nostre adequat desenvolupament emocional, social i cognitiu. Per tant, quan els nens responen de manera negativa davant la separació de les figures importants, es tendeix a considerar que tenen un vincle positiu. Tot i això, a vegades, i especialment quan aquest és recurrent i es caracteritza per una resposta o malestar associat, podem començar a sospitar de certs problemes subjacents. D’aquesta manera, el Trastorn d’Ansietat per Separació o TAS es defineix com la experiència de por o ansietat excessiva/inapropiada tenint en compte el nivell de desenvolupament de l’individu, la qual està provocada per la separació d’aquelles figures amb les que hi té un vincle. A més, pot manifestar-se de diferents maneres: amb un malestar excessiu i recurrent quan s’anticipa o experimenta separació de la llar o de les figures amb les que hi té vincle; amb preocupació elevada per la possibilitat de perdre a alguna d’aquestes figures, o perquè puguin patir algun dany; gran resistència a sortir de casa, anar a l’escola o a algún altre lloc per por a la separació; por a estar sol; problemes per dormir (especialment malsons); i/o queixes repetides de símptomes físics com mal de cap, d’estomac, etc., quan es produeix o es preveu una separació.

Com veiem, la simptomatologia que poden presentar les persones amb aquesta problemàtica és diversa, i a menys que es realitzi una avaluació adequada, pot confondre’s amb altres categories (p.ex., Fobia Escolar o Social, Autisme…). En aquesta línia, val la pena destacar que aquestes manifestacions varien amb l’edat, sent típics els comportaments de rebuig a anar a l’escola en nens petits i la concreció de pors i preocupacions en nens més grans. A més, tot i que és especialment característic en la infància, sent l’edat de major prevalença als 12 anys, també pot aparèixer en adults, encara que tendeix a disminuir amb l’edat. Així, tot i que no és freqüent que s’iniciï durant l’adolescència, si és així pot ser un clar precursor de problemes més greus. Per altra banda, en població clínica, és a dir, entre aquells individus diagnosticats i/o en tractament, el problema té una freqüència similar entre nois i noies. En canvi, entre la població general es troba més associat al sexe femení. És important afegir que el curs del TAS està caracteritzat per períodes d’exacerbació i remissió, però per la majoria de nens no suposa un precursor de trastorns d’ansietat més deteriorants en un futur. Tot i això, sí sembla estar associat a un risc major de suïcidi (lo qual també apareix en diferents trastorns d’ansietat).

Finalment, pel que fa a les diferències entre sexes, sembla que les nenes mostren una major reticència o evitació de l’escola que els nens, tot i que l’expressió indirecta de la por a la separació sembla ser més comú entre els homes. En aquesta línia, considerem important tenir present que el rebuig a l’escola, tot i que és un dels símptomes més característics, no cal fer el diagnòstic. Això s’explica pel fet que no tots els nens amb TAS mostren rebuig escolar.

Com s’ha indicat inicialment, els períodes d’ansietat elevada per la separació de les figures importants d’afecció formen part del desenvolupament normal, i poden indicar que posseïm o que els nostres fills tenen una relació d’afecció segura amb nosaltres. Per poder sospitar d’un possible trastorn, haurem de tenir en compte el malestar que produeix tant en el nen com en l’entorn, la freqüència amb què apareixen conductes disruptives, i el grau de pertorbació que suposen aquestes.

Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema que considereu rellevant, el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

L’anàlisi de les dificultats i problemes psicològics, especialment a l’àrea infantil i juvenil, acostuma a estar envoltat d’una gran confusió. Això principalment és degut a la variabilitat que mostren els nens pel que fa a la simptomatologia, la qual cosa queda reflectit en les significatives diferències que apareixen en funció del moment evolutiu. Per això, el diagnòstic d’un trastorn concret s’ha de fer amb molta cautela, procurant no només obtenir informació útil a través de diverses fonts (pares, professors, amics …), sinó atenent també al moment vital en què es troba el propi individu.
El Trastorn de Conducta es defineix, segons la cinquena versió del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), com un patró repetitiu i persistent de comportament en el qual no es respecten els drets bàsics dels altres, les normes o les regles socials pròpies de l’edat, i que es manifesta per la presència en els dotze últims mesos d’almenys tres dels quinze criteris que defineix el manual, havent-hi almenys un en els últims sis mesos. Aquests quinze criteris s’agrupen en tres categories: agressió a persones o animals, destrucció de la propietat, engany o robatori, i incompliment greu de les normes. A més, per diagnosticar-lo etapes infantils es requereix que el nen reflecteixi almenys un símptoma característic abans dels 10 anys. Si no és així, es diagnostica com d’inici en l’adolescència.
Les dades epidemiològiques assenyalen que afecta a entre un 3 i un 7% de la població infantil. Per això, es tracta no només d’una problemàtica significativa, sinó també recurrent. Entre els símptomes o característiques que poden aparèixer (classificats segons les categories exposades anteriorment) estan: assetjar, amenaçar o intimidar als altres; iniciar baralles; exercir la crueltat física contra animals i/o persones; calar foc o destruir propietats; ús de mentides; comportament oposicionista … I s’afegeixen a més els següents especificadors: amb emocions prosocials limitades, amb falta de remordiments o culpabilitat, mostrant-se insensible o sense empatia, despreocupat pel seu rendiment, o amb afecte superficial. D’aquesta manera, tenim un ampli espectre de criteris per poder definir i identificar la problemàtica.

Tot i això, no hem de caure en l’error d’utilitzar aquesta categoria com “calaix de sastre”. És a dir, observant totes les seves característiques ens podem adonar que comparteix molts aspectes amb altres patologies (la qual cosa defineix la comorbiditat) i amb cap en concret. Així, hi ha un alt solapament amb el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb/sense Hiperactivitat (TDAH), el Trastorn Negativista Desafiant, o fins i tot és comú incloure-ho com a Trastorn del Control dels Impulsos. Al costat d’aquests, també s’acostuma a confondre amb el Trastorn de Personalitat Antisocial, el qual s’ha de diagnosticar després dels 18 anys. Com veiem, són molts els quadres que comparteixen trets amb aquest diagnòstic, la qual cosa dificulta la seva acotació. A més però, en els trastorns d’ansietat o depressius els nens poden mostrar comportaments disruptius continuats que ens poden fer pensar en aquesta patologia.
Deixant de banda l’àmbit psicopatològic, cal esmentar que no cal posseir un diagnòstic concret per reflectir aquest tipus de símptomes. Davant successos estressants específics, els nens i adolescents poden mostrar una diversitat de comportaments que es troben en el Trastorn de Conducta. Una de les claus per diferenciar però, es troba en els termes repetitiu i persistent, i en el criteri temporal. Finalment, és important remarcar que es requereix que hi hagi malestar clínicament significatiu en les àrees laboral, social i/o acadèmica. En aquest sentit, una característica rellevant és que la persona pot no mostrar malestar aparent, resultant molt més evident en els altres.
En conclusió, tot i que estem davant d’una categoria aparentment àmplia i general, conté les seves particulars manifestacions i característiques específiques, les quals haurem d’identificar correctament no només per establir i delimitar una problemàtica específica, sinó per dissenyar una estratègia d’intervenció òptima i eficient que permeti produir una millora significativa en l’estat psicològic de la persona.
Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a aclarir qualsevol dubte que tinguis. Truca’ns.

Si fem una mirada enrere, és possible que identifiquem alguna situació en les nostres vides en la que haguem experimentat algun fenomen pel qual no tenim una explicació clara: Sentir el nostre nom quan ningú semblava haver-nos cridat, veure formes i siluetes concretes davant de certs estímuls (ombres, núvols, arbres …), apreciar llums o brillantor en llocs total o pràcticament foscos, tenir la sensació de no estar sols … entre d’altres. Aquests representen alguns exemples comuns i quotidians d’anomalies perceptives. Així, tot i que en moltes ocasions no suposen una limitació per a la vida de la persona, en altres, com veurem, es troben associats a patologies concretes.

Tots ells però, tenen el seu origen o es relacionen amb el concepte de percepció. Aquesta, tot i tenir diferents concepcions, des de l’àmbit de la Psicologia la podem definir com la capacitat de rebre, processar, comprendre i interpretar la informació provinent dels sentits. Això vol dir que entra en joc tant un component físic (captació sensorial d’un estímul intern o extern), i un altre més subjectiu o personal, sent aquest últim el que explica que una percepció pugui variar entre diferents individus. És per això, que les experiències i la memòria de cada un de nosaltres té un paper crucial per entendre aquests aspectes, ja que al llarg de la nostra vida haurem interaccionat amb diferents aspectes, en diferents estats, i els haurem dotat de significats diferents. D’aquesta manera, podem diferenciar dos grups dins de les anomalies perceptives, els enganys i les distorsions perceptives.

Les distorsions resulten d’interpretar o percebre de manera distorsionada o inadequada un estímul que pot arribar per qualsevol dels nostres sentits, per tant, es basen en estímuls realment existents fora de nosaltres. Així, es produiria una construcció defectuosa d’aquests, donant lloc a una interpretació errònia. A més, un aspecte important a tenir en compte és que quan apareixen, solen afectar més modalitats sensorials i involucrar tots els estímuls, a excepció però de les il·lusions.

 Alguns exemples de distorsions són:

–    D’intensitat: Es poden produir tant per defecte com per excés. Un exemple podria ser percebre molt més o menys dolor del que els altres percebrien, o apreciar de manera significativament més accentuada un to o llum. Aquestes són més característiques d’estats depressius, ansietat, o en episodis maníacs.

–    De qualitat: Es refereixen a l’alteració de la percepció del color, la nitidesa, els detalls … Per exemple percebre un gust diferent a certs aliments, veure certs estímuls de manera borrosa, etc. Acostumen a aparèixer més en l’esquizofrènia o en la depressió.

–    De mida i forma: Serien les anomenades metamorfopsies. Així, podríem percebre com més grans o més petits certs estímuls, o amb formes / siluetes molt diferents. Quan es refereixen al propi cos reben el nom de Autometamorfopsies (p.ex., veure’ns les mans o els peus més grans).

–    D’integració perceptiva: Es refereixen al fet d’establir nexes entre percepcions de modalitats sensorials diferents. Aquí apareixen dos fenòmens; l’aglutinació (unió), i l’escissió (desintegració o divisió). Un possible exemple separar el color de la forma d’un quadre. Apareixerien sobretot en trastorns neurològics i sota el consum de certes substàncies.

Junt amb les anteriors trobaríem les il·lusions, les quals són les més comunes i les menys patològiques. Es situarien aquí la pareidolia, en la qual es dóna significat a un estímul ambigu o poc estructurat (per exemple, els núvols), i la sensació de presència.

Els enganys, en canvi, són errors o aberracions perceptives que s’experimenten de forma única i solen conviure amb la resta de percepcions normals, a excepció del consum de drogues. A més, no tenen per què basar-se en un estímul real existent fora de nosaltres, i si ho fan, la percepció persisteix independentment de l’estímul inicial que la va produir. Com s’haurà pogut intuir, en aquesta àrea s’inclouen les al·lucinacions. Aquestes vénen definides per la seva modalitat sensorial, podent ser visuals, auditives, olfactives, gustatives, hápticas o tàctils (p.ex., tenir la sensació que bestioles s’enfilen per sota o sobre de la pell) i cinestèsiques (p.ex., percebre moviment del cos quan no és real).

Junt amb aquestes, però, hi ha algunes variants de l’experiència al·lucinatòria que val la pena esmentar:

–    Pseudoal·lucinació: També anomenades pàl·lides o aperceptives. En aquestes el judici de realitat està intacte, i es trobarien a mig camí entre les imatges i les al·lucinacions, ja que com les primeres apareixen en l’espai subjectiu intern i es reconeix la seva irrealitat, i en similitud amb l’al·lucinació té els mateixos elements sensorials i no poden controlar-se a voluntat pròpia. Un exemple seria la sensació d’escoltar o sentir la veu d’un ésser estimat mort recentment.

–    Al·lucinació reflexa: En aquesta, un estímul produeix una al·lucinació en una modalitat sensorial diferent. Per exemple, sentir olor de flors cada vegada que veiem un fanal. Quan un estímul produeix una al·lucinació al mateix temps i en la mateixa modalitat sensorial parlem d’al·lucinació funcional (per exemple, escoltar la veu de Déu cada vegada que escoltem les campanes de l’església).

–    Autoscòpia: Es refereix a quan ens veiem a nosaltres mateixos en l’espai exterior, també anomenat “fenomen del doble”. Quan no ens percebem, per exemple a través d’un mirall, faria referència a la autoscopia negativa.

–    Al·lucinació Extracampina: Quan la persona percep una cosa que està fora del seu camp visual. Per exemple poder veure algú darrere quan s’està mirant endavant, o sentir la veu d’algú que es troba en un altre país.

Tot i que resulta fàcil interpretar el contrari, quan les al·lucinacions són simples o elementals habitualment s’associen a estats orgànics. En canvi, quan són més complexes es relacionen més amb certs problemes psicològics. A més, val la pena remarcar que tot i resultar estranyes i aberrants, es poden donar en població sense cap tipus de patologia. Així i tot, tendeixen a ser més característiques de malalties com l’esquizofrènia, o després de la intoxicació per certes drogues. Per això, a diferència de les distorsions, aquestes últimes solen ser de caràcter més greu, encara que en tots dos casos ens trobem amb una experiència perceptiva.

Si vols conèixer més sobre aquests, o altres fenòmens, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. No ho dubtis i truca’ns, t’oferirem una atenció professional i individualitzada.

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aproximadament cada any es treuen la vida unes 800.000 persones. A més, una quantitat molt més elevada intenten fer-ho. Es calcula que el 78% es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, i és la segona causa principal de defunció en persones d’entre 15 i 29 anys d’edat, afectant per tant, a població adulta i adolescent. Al costat d’això, hem de ressaltar el seu progressiu augment en els últims anys, on segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al 2012 la taxa va créixer un 11,2% respecte a l’any anterior. I la ràtio per gènere és d’aproximadament 3 homes per cada dona. Aquestes dades doncs, ens reflecteixen la importància que té aquest tema no només per a la salut pública, sinó per a tota la societat en general.

Existeixen múltiples causes i factors de risc associats a aquest fenomen. Entre ells, la presència de psicopatologia és un aspecte especialment important. Entre un 60 i un 80% dels suïcidis que es cometen es donen en persones diagnosticades de depressió. Així, tenir aquesta malaltia incrementa en unes 30 vegades el risc de suïcidi respecte al risc de la població general. A més, aproximadament el 50% de persones amb Trastorn Bipolar han comès un intent de suïcidi, sent el risc 4 vegades més gran que en la depressió. També els trastorns relacionats amb consum de substàncies es troben estretament relacionats, i concretament l’abús d’alcohol. Aquest últim però, s’entén més com a conducta conseqüent d’un malestar psicològic previ. En aquesta línia, tot i que el suïcidi s’acostuma a vincular el fet de patir un trastorn mental específic, hi ha altres possibles causes. Entre elles, els moments de crisi que posen a prova les nostres habilitats d’afrontament són particularment rellevants. Per exemple, els problemes econòmics, la pèrdua o mort d’algun ésser estimat, les ruptures de relació, o la detecció d’alguna malaltia crònica constitueixen algunes situacions de risc. També les experiències vinculades a violència, desastres i abusos es troben estretament lligades. Al costat d’aquests, se citen també el gènere masculí, ser major de 75 anys, l’aïllament social i el baix nivell socioeconòmic com a altres factors de risc. Tot i això, el més perillós amb diferència és l’existència d’un intent de suïcidi previ.

A partir d’aquí, hem de parlar i explorar el suïcidi?

Hi ha un clar estigma en relació als trastorns mentals i el suïcidi. Això, al seu torn, actua com a limitació, dissuadint la recerca d’ajuda en aquelles persones que pensen en suïcidar-se o ja han tractat de fer-ho. Arran d’això, el desenvolupament d’estratègies de prevenció útils s’han vist minvades per la manca de sensibilització respecte a aquest tema com a problema de salut pública principal i al tabú que existeix en la majoria de societats per examinar-lo de manera oberta. A més, un dels falsos tòpics existents és el que parlar de suïcidi pot activar idees o plans de suïcidi. Per contra, parlar d’això sol ser un alleujament per als pacients. D’aquesta forma, un clínic està sempre moral i deontològicament obligat a valorar la possible presència d’aquest símptoma en la depressió i en qualsevol altre quadre en el qual se sospiti la presència d’idees suïcides. I en el cas que sigui un símptoma clar, aquest hauria de ser el primer objectiu terapèutic.

El professional haurà d’abordar-lo amb les habilitats terapèutiques adequades, sent l’escolta empàtica i la no estigmatització unes armes fonamentals. Al costat d’aquestes, la detecció de la causa dels pensaments suïcides resulta clau. El treball del malestar emocional vinculat a aquest tipus de pensaments mitjançant l’ús d’intervencions eficaces i clínicament útils suposa una eina de prevenció molt important.

En conclusió, el suïcidi és un problema greu que afecta una quantitat molt elevada de persones any rere any. A més, i lamentablement, és especialment recurrent en la nostra societat. Tant la població general com els professionals sanitaris hem de treballar per augmentar la sensibilització i reduir l’estigmatització en relació a aquesta temàtica, procurant fomentar una major aproximació i confiança en les persones que s’ho plantegen.

Si t’interessa aprofundir sobre aquesta, o qualsevol altra temàtica que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs, situats a Mataró, procurarà resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Les nostres vides es constitueixen d’un immens ventall de situacions i experiències diverses, les quals el seu afrontament i processament ens ajuda a conformar el nostre autoconcepte i autoestima. Tot i que entre molts de nosaltres aquestes puguin ser semblants, i fins i tot idèntiques (especialment si compartim una cultura, societat o espai comú), la veritat és que s’interpretaran i afectaran de manera molt diversa en cada individu. Aquesta heterogeneïtat, que s’explica per múltiples causes (educació, experiències primerenques, trets personals …), és clau per comprendre que cada un de nosaltres desenvoluparà en conseqüència unes formes concretes d’actuar, pensar i sentir. I entre aquests fenòmens es troba l’autocàstig.

Podem conceptualitzar aquest terme entenent-lo com el mecanisme segons el qual, una persona, davant la percepció d’haver comès un error, i especialment davant el sorgiment del sentiment de culpa, s’imposa un càstig. Aquest pot traduir-se a la utilització de crítiques severes, la no realització de coses que aportin gratificació personal, o fins i tot insults. Com a conseqüència d’això, podem alimentar la culpabilització i fins arribar a minvar la imatge que tenim de nosaltres mateixos, disminuint d’aquesta manera la nostra autoestima. D’altra banda, hi ha diferents propostes que procuren determinar l’origen de l’aparició d’aquest curiós fenomen; entre elles es citen principalment un elevat perfeccionisme, la rigidesa, la inseguretat, i tenir un baix llindar de sensibilitat davant dels diferents esdeveniments. D’aquesta manera, la persona, quan comet “errors”, per petits que siguin aparentment, pot interpretar-los com fracassos absoluts, de tal manera que progressivament desenvolupi més i més tots els trets esmentats, facilitant que d’una banda l’ajudin a prevenir futurs sots, però de l’altra, dificultin el seu funcionament quotidià i li generin un malestar cada vegada més accentuat.

Encara que el seu funcionament pot resultar relativament senzill de comprendre, paradoxalment s’observa com en moltes ocasions és molt complicat deixar d’utilitzar-lo i aturar la roda. En aquests casos, poden aparèixer greus problemes tant per a la persona com per als que estan al seu voltant. Alguns d’ells són, depressió (el principal), intents de suïcidi, ansietat, problemes relacionals (al ser tan durs amb nosaltres mateixos, encara podem ser-ho més amb els altres), etc. Davant d’això, també es proposen algunes alternatives que ens poden ajudar a combatre-ho: En primer lloc, hem d’intentar atendre a la responsabilitat dels actes, i no a la culpabilitat. Això ens permetrà ser una mica més realistes a l’hora de valorar la situació, i allunyar-nos d’algunes emocions negatives. En segon lloc, és important perdonar; això, de vegades ja resulta complicat fer-ho amb els altres, però encara més quan és autoaplicat. Per a això hem d’identificar els pensaments i emocions que han portat a aquest sentiment, i assumir les responsabilitats reals del que ha passat. Junt amb lo anterior esmentat, resulta crucial aprendre dels errors. Moltes vegades només ens quedem amb el resultat negatiu del que hem fet o deixat de fer, deixant de banda l’esforç o altres conseqüències més positives. En aquest sentit, hem de ser crítics però de manera realista, analitzant tant el que no ha sortit com esperàvem, com el que sí ho ha fet o el que ho podria haver fet. Finalment, les autoverbalitzacions positives també poden facilitar que sortim de l’espiral de negativitat. No es tracta d’ensalzarnos amb comentaris extremadament positius, ja que tampoc serien realistes i per tant poc útils, sinó de considerar allò que sí ens funciona, que ens fa sentir bé, i amb el que ens identifiquem. Això ens permetrà no rendir-nos, i seguir esforçant-nos per superar els moments difícils.

En resum, és evident que en moltes ocasions som els nostres pitjors jutges, ens mutilem i castiguem fins sentir-nos realment malament, i fins i tot considerar-nos males persones o inclús inferiors als altres. És important identificar quan passa això, i comprendre per què ho estem fent. D’aquesta manera, podem prevenir que apareguin problemes com els aquí comentats, i gaudir d’una salut tant física com psicològica plena. Per obtenir més informació, o si consideres que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de professionals de Mataró, t’oferirem una atenció professional i individualitzada.