Distorsions i Enganys Perceptius

Si fem una mirada enrere, és possible que identifiquem alguna situació en les nostres vides en la que haguem experimentat algun fenomen pel qual no tenim una explicació clara: Sentir el nostre nom quan ningú semblava haver-nos cridat, veure formes i siluetes concretes davant de certs estímuls (ombres, núvols, arbres …), apreciar llums o brillantor en llocs total o pràcticament foscos, tenir la sensació de no estar sols … entre d’altres. Aquests representen alguns exemples comuns i quotidians d’anomalies perceptives. Així, tot i que en moltes ocasions no suposen una limitació per a la vida de la persona, en altres, com veurem, es troben associats a patologies concretes.

Tots ells però, tenen el seu origen o es relacionen amb el concepte de percepció. Aquesta, tot i tenir diferents concepcions, des de l’àmbit de la Psicologia la podem definir com la capacitat de rebre, processar, comprendre i interpretar la informació provinent dels sentits. Això vol dir que entra en joc tant un component físic (captació sensorial d’un estímul intern o extern), i un altre més subjectiu o personal, sent aquest últim el que explica que una percepció pugui variar entre diferents individus. És per això, que les experiències i la memòria de cada un de nosaltres té un paper crucial per entendre aquests aspectes, ja que al llarg de la nostra vida haurem interaccionat amb diferents aspectes, en diferents estats, i els haurem dotat de significats diferents. D’aquesta manera, podem diferenciar dos grups dins de les anomalies perceptives, els enganys i les distorsions perceptives.

Les distorsions resulten d’interpretar o percebre de manera distorsionada o inadequada un estímul que pot arribar per qualsevol dels nostres sentits, per tant, es basen en estímuls realment existents fora de nosaltres. Així, es produiria una construcció defectuosa d’aquests, donant lloc a una interpretació errònia. A més, un aspecte important a tenir en compte és que quan apareixen, solen afectar més modalitats sensorials i involucrar tots els estímuls, a excepció però de les il·lusions.

 Alguns exemples de distorsions són:

–    D’intensitat: Es poden produir tant per defecte com per excés. Un exemple podria ser percebre molt més o menys dolor del que els altres percebrien, o apreciar de manera significativament més accentuada un to o llum. Aquestes són més característiques d’estats depressius, ansietat, o en episodis maníacs.

–    De qualitat: Es refereixen a l’alteració de la percepció del color, la nitidesa, els detalls … Per exemple percebre un gust diferent a certs aliments, veure certs estímuls de manera borrosa, etc. Acostumen a aparèixer més en l’esquizofrènia o en la depressió.

–    De mida i forma: Serien les anomenades metamorfopsies. Així, podríem percebre com més grans o més petits certs estímuls, o amb formes / siluetes molt diferents. Quan es refereixen al propi cos reben el nom de Autometamorfopsies (p.ex., veure’ns les mans o els peus més grans).

–    D’integració perceptiva: Es refereixen al fet d’establir nexes entre percepcions de modalitats sensorials diferents. Aquí apareixen dos fenòmens; l’aglutinació (unió), i l’escissió (desintegració o divisió). Un possible exemple separar el color de la forma d’un quadre. Apareixerien sobretot en trastorns neurològics i sota el consum de certes substàncies.

Junt amb les anteriors trobaríem les il·lusions, les quals són les més comunes i les menys patològiques. Es situarien aquí la pareidolia, en la qual es dóna significat a un estímul ambigu o poc estructurat (per exemple, els núvols), i la sensació de presència.

Els enganys, en canvi, són errors o aberracions perceptives que s’experimenten de forma única i solen conviure amb la resta de percepcions normals, a excepció del consum de drogues. A més, no tenen per què basar-se en un estímul real existent fora de nosaltres, i si ho fan, la percepció persisteix independentment de l’estímul inicial que la va produir. Com s’haurà pogut intuir, en aquesta àrea s’inclouen les al·lucinacions. Aquestes vénen definides per la seva modalitat sensorial, podent ser visuals, auditives, olfactives, gustatives, hápticas o tàctils (p.ex., tenir la sensació que bestioles s’enfilen per sota o sobre de la pell) i cinestèsiques (p.ex., percebre moviment del cos quan no és real).

Junt amb aquestes, però, hi ha algunes variants de l’experiència al·lucinatòria que val la pena esmentar:

–    Pseudoal·lucinació: També anomenades pàl·lides o aperceptives. En aquestes el judici de realitat està intacte, i es trobarien a mig camí entre les imatges i les al·lucinacions, ja que com les primeres apareixen en l’espai subjectiu intern i es reconeix la seva irrealitat, i en similitud amb l’al·lucinació té els mateixos elements sensorials i no poden controlar-se a voluntat pròpia. Un exemple seria la sensació d’escoltar o sentir la veu d’un ésser estimat mort recentment.

–    Al·lucinació reflexa: En aquesta, un estímul produeix una al·lucinació en una modalitat sensorial diferent. Per exemple, sentir olor de flors cada vegada que veiem un fanal. Quan un estímul produeix una al·lucinació al mateix temps i en la mateixa modalitat sensorial parlem d’al·lucinació funcional (per exemple, escoltar la veu de Déu cada vegada que escoltem les campanes de l’església).

–    Autoscòpia: Es refereix a quan ens veiem a nosaltres mateixos en l’espai exterior, també anomenat “fenomen del doble”. Quan no ens percebem, per exemple a través d’un mirall, faria referència a la autoscopia negativa.

–    Al·lucinació Extracampina: Quan la persona percep una cosa que està fora del seu camp visual. Per exemple poder veure algú darrere quan s’està mirant endavant, o sentir la veu d’algú que es troba en un altre país.

Tot i que resulta fàcil interpretar el contrari, quan les al·lucinacions són simples o elementals habitualment s’associen a estats orgànics. En canvi, quan són més complexes es relacionen més amb certs problemes psicològics. A més, val la pena remarcar que tot i resultar estranyes i aberrants, es poden donar en població sense cap tipus de patologia. Així i tot, tendeixen a ser més característiques de malalties com l’esquizofrènia, o després de la intoxicació per certes drogues. Per això, a diferència de les distorsions, aquestes últimes solen ser de caràcter més greu, encara que en tots dos casos ens trobem amb una experiència perceptiva.

Si vols conèixer més sobre aquests, o altres fenòmens, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. No ho dubtis i truca’ns, t’oferirem una atenció professional i individualitzada.

En què es diferencien l’Autisme i la Síndrome d’Asperger?

Avui en dia, és molt probable que haguem sentit a parlar d’aquests dos conceptes, i que en moltes ocasions hagin aparegut simultàniament o com un mateix terme. Certament, i des de la seva definició inicial, encara ara hi ha dubtes sobre si han de ser concebuts com a entitats totalment diferents o com a parts d’un mateix continu. Per això, és important tenir en compte els orígens d’ambdós termes i algunes de les seves principals característiques les quals poden ajudar a aclarir els seus límits i a afavorir un estudi més eficient sobre aquest tema.

Leo Kanner (1943), va definir l’Autisme com l’alteració que pateixen algunes persones, les quals mostren una manca de contacte, abstracció i solitud emocional, posant doncs especial èmfasi en l’escàs contacte afectiu. Per la seva banda, Hans Asperger (1944), va descriure el Síndrome d’Asperger (d’aquí el seu nom) com el conjunt de patrons de comportament presents en algunes persones les quals malgrat tenir una intel·ligència i desenvolupament del llenguatge normals, presentaven problemes a nivell social (sobretot comunicatius) i de coordinació. Com podem observar, les definicions inicials difereixen relativament poc entre elles, la qual cosa queda també reflectit en la classificació que es realitza de tots dos en la literatura posterior. Així, i seguint les línies del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM), actualment es conceben com a entitats d’un mateix constructe, és a dir, com alteracions específiques del desenvolupament neurològic, i les quals formen part de l’espectre de l’Autisme. Tot i això, es reconeix que hi ha certes diferències entre ells:

Detecció i Diagnòstic: Habitualment en l’autisme, els pares poden començar a sospitar del problema cap als 18 mesos d’edat, ja que cap als 3 anys les alteracions acostumen a ser ja molt evidents, principalment relacionades amb el contacte interpersonal. En els nens amb Síndrome d’Asperger sol ser més complicat, i acostuma a ser diagnosticat i detectat a edats posteriors, sobretot al voltant dels 7 o 8 anys. De vegades, si el deteriorament és lleu, pot detectar-se a partir de l’adolescència o fins i tot en l’edat adulta.

Dèficits cognitius: És comú que els nens i nenes amb autisme presentin un quocient intel·lectual (CI) baix. Així, es calcula que aproximadament el 60% d’ells presenten un CI per sota de 50. En canvi, en el Síndrome d’Asperger no solen aparèixer deterioraments significatius a nivell cognitiu, i fins i tot alguns poden mostrar una intel·ligència per sobre del normal, on serà important diferenciar-los d’aquells amb Altes Capacitats.

Desenvolupament físic i motor: En aquest apartat tant els nens amb Síndrome d’Asperger com aquells amb Autisme mostren alteracions específiques. Els primers acostumen a reflectir un retard motor en el qual s’observen uns moviments maldestres i limitats. En el cas de l’autisme, encara que aquestes alteracions no són freqüents, s’observen conductes repetitives, estereotipades i en alguns casos autolesives, les quals són les més greus. En aquests casos és important realitzar una avaluació i tractament especialment precoç.

Contacte i interacció social: Les dues alteracions manifesten problemes en aquesta àrea. En l’autisme s’observa una absència o disminució significativa del contacte amb els altres, i una clara manca de vincle amb els pares. Aquests a més, mostren un patró de desvinculació cap als altres, on habitualment no mostren frustració ni preocupació davant d’aquest fet. En el cas del Síndrome d’Asperger, també acostumen a mostrar dificultats per establir relacions socials, reflectint dèficits principalment a l’hora de comprendre les emocions dels altres i en la interacció comunicativa no verbal. A més, però, a diferència d’aquells diagnosticats d’autisme, solen reflectir frustració i preocupació en relació a les dificultats interpersonals que pateixen. Com podem intuir, en aquest àmbit les diferències entre els dos espectres serien bàsicament de grau, on en l’autisme s’observa un nivell de deteriorament més elevat.

A part d’aquests components, val la pena remarcar que en tots dos trastorns s’observa un patró obsessiu del comportament, amb interessos restringits i rígids. En aquest sentit, especialment en l’autisme podem apreciar una gran necessitat per preservar la invariabilitat del medi, és a dir, que mostren una gran sensibilitat al canvi, resistint-se a les modificacions ambientals i de les seves pautes habituals, i responent a aquests canvis amb episodis d’ira i fins i tot autolesionant-se.

En resum, els dos conceptes formen part actualment del mateix constructe, els Trastorns de l’Espectre de l’Autisme. Les diferències, com s’ha pogut observar, recauen principalment en el nivell de gravetat mostrat per cadascun d’ells. Es considera doncs, que el llenguatge i el desenvolupament cognitiu són normals en els nois i noies amb Síndrome d’Asperger, i que aquests no mostren els mateixos problemes de comunicació que semblen associats a l’autisme. Tot i que s’estan fent esforços i s’han aportat troballes molt interessants al respecte, actualment encara ens trobem immersos en la lluita per aclarir els límits entre ambdues categories, procurant dilucidar aquells aspectes més característics de cadascun per així acabar de determinar si s’han de descriure com a conceptes diferents, o si pel contrari cal parlar del mateix constructe amb certes diferències qualitatives i quantitatives.

Aquest és un problema molt prevalent a la nostra societat, en el qual hem de treballar contínuament per millorar tant les estratègies d’avaluació com els tractaments utilitzats, de tal manera que les persones que el pateixen es vegin cada vegada més beneficiades. Si vols conèixer més sobre aquest o altres temes que consideris importants, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

Parlem del suïcidi

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aproximadament cada any es treuen la vida unes 800.000 persones. A més, una quantitat molt més elevada intenten fer-ho. Es calcula que el 78% es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, i és la segona causa principal de defunció en persones d’entre 15 i 29 anys d’edat, afectant per tant, a població adulta i adolescent. Al costat d’això, hem de ressaltar el seu progressiu augment en els últims anys, on segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al 2012 la taxa va créixer un 11,2% respecte a l’any anterior. I la ràtio per gènere és d’aproximadament 3 homes per cada dona. Aquestes dades doncs, ens reflecteixen la importància que té aquest tema no només per a la salut pública, sinó per a tota la societat en general.

Existeixen múltiples causes i factors de risc associats a aquest fenomen. Entre ells, la presència de psicopatologia és un aspecte especialment important. Entre un 60 i un 80% dels suïcidis que es cometen es donen en persones diagnosticades de depressió. Així, tenir aquesta malaltia incrementa en unes 30 vegades el risc de suïcidi respecte al risc de la població general. A més, aproximadament el 50% de persones amb Trastorn Bipolar han comès un intent de suïcidi, sent el risc 4 vegades més gran que en la depressió. També els trastorns relacionats amb consum de substàncies es troben estretament relacionats, i concretament l’abús d’alcohol. Aquest últim però, s’entén més com a conducta conseqüent d’un malestar psicològic previ. En aquesta línia, tot i que el suïcidi s’acostuma a vincular el fet de patir un trastorn mental específic, hi ha altres possibles causes. Entre elles, els moments de crisi que posen a prova les nostres habilitats d’afrontament són particularment rellevants. Per exemple, els problemes econòmics, la pèrdua o mort d’algun ésser estimat, les ruptures de relació, o la detecció d’alguna malaltia crònica constitueixen algunes situacions de risc. També les experiències vinculades a violència, desastres i abusos es troben estretament lligades. Al costat d’aquests, se citen també el gènere masculí, ser major de 75 anys, l’aïllament social i el baix nivell socioeconòmic com a altres factors de risc. Tot i això, el més perillós amb diferència és l’existència d’un intent de suïcidi previ.

A partir d’aquí, hem de parlar i explorar el suïcidi?

Hi ha un clar estigma en relació als trastorns mentals i el suïcidi. Això, al seu torn, actua com a limitació, dissuadint la recerca d’ajuda en aquelles persones que pensen en suïcidar-se o ja han tractat de fer-ho. Arran d’això, el desenvolupament d’estratègies de prevenció útils s’han vist minvades per la manca de sensibilització respecte a aquest tema com a problema de salut pública principal i al tabú que existeix en la majoria de societats per examinar-lo de manera oberta. A més, un dels falsos tòpics existents és el que parlar de suïcidi pot activar idees o plans de suïcidi. Per contra, parlar d’això sol ser un alleujament per als pacients. D’aquesta forma, un clínic està sempre moral i deontològicament obligat a valorar la possible presència d’aquest símptoma en la depressió i en qualsevol altre quadre en el qual se sospiti la presència d’idees suïcides. I en el cas que sigui un símptoma clar, aquest hauria de ser el primer objectiu terapèutic.

El professional haurà d’abordar-lo amb les habilitats terapèutiques adequades, sent l’escolta empàtica i la no estigmatització unes armes fonamentals. Al costat d’aquestes, la detecció de la causa dels pensaments suïcides resulta clau. El treball del malestar emocional vinculat a aquest tipus de pensaments mitjançant l’ús d’intervencions eficaces i clínicament útils suposa una eina de prevenció molt important.

En conclusió, el suïcidi és un problema greu que afecta una quantitat molt elevada de persones any rere any. A més, i lamentablement, és especialment recurrent en la nostra societat. Tant la població general com els professionals sanitaris hem de treballar per augmentar la sensibilització i reduir l’estigmatització en relació a aquesta temàtica, procurant fomentar una major aproximació i confiança en les persones que s’ho plantegen.

Si t’interessa aprofundir sobre aquesta, o qualsevol altra temàtica que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs, situats a Mataró, procurarà resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.