La Metacognició i la Flexibilitat Cognitiva

Els éssers humans som éssers pensants, racionals. Procurem comprendre constantment el món transformant la informació que rebem, fent prediccions, inferències, judicis, anàlisis i prenent decisions. La nostra ment treballa de manera continuada gairebé sense parar. Les capacitats o habilitats cognitives, a grans trets, es poden definir com aquelles eines o operacions mentals que ens permeten processar i integrar la informació del nostre entorn. És probable que al llarg de la nostra vida haguem sentit parlar d’algunes d’elles, com poden ser la memòria, l’atenció, la percepció, o el raonament. Totes elles constitueixen processos psicològics que faciliten la comprensió i interacció amb el medi, i que a més es troben estretament interrelacionades. Entre aquestes s’inclouen dues que, tot i que no acostumen a ser conegudes, tenen una importància crucial per a la nostra adaptació; la metacognició i la flexibilitat cognitiva.

Des d’àrees com la psicologia cognitiva o la neuropsicologia s’estudien aquests i altres mecanismes, juntament amb la seva importància en relació a patologies concretes. A partir d’aquestes branques podem definir la metacognició com l’habilitat que ens permet comprendre i ser conscients dels nostres propis pensaments, i també de la capacitat dels altres per raonar i fer judicis sobre la realitat. A més, ens facilita anticipar les actituds i conductes pròpies i alienes. Això, com s’haurà pogut intuir, posseeix una clara rellevància tant a nivell personal com social, ja que serveix com a vehicle per a una adequada interacció amb el nostre entorn. En aquest sentit, una de les habilitats personals més vinculades amb aquest fenomen és l’empatia. Així, el fet de poder predir i analitzar els estats mentals i emocionals ens permet comprendre i adequar-nos a les seves necessitats, al seu estat anímic i psicològic. Cal esmentar però, que de vegades aquesta eina es troba deteriorada, o senzillament no apareix. Sovint, quan parlem d’aquests casos ens estem referint a trastorns psicològics específics, com poden ser l’Esquizofrènia o l’Autisme.

D’altra banda, existeix també un mecanisme (potser més conegut), que posseeix una importància equiparable, i potser fins i tot superior; la flexibilitat cognitiva. Si sempre mantinguéssim la mateixa perspectiva i visió sobre el que ens envolta seria summament difícil que aprenguéssim a afrontar, o millor dit, a acceptar quelcom incongruent amb la nostra forma d’entendre la realitat. D’aquesta manera, la flexibilitat té a veure amb la capacitat d’adaptar-nos a les noves situacions i condicions, de poder modificar els nostres esquemes en funció de les nostres experiències, i d’assumir i entendre que hi ha altres perspectives, pensaments i motivacions. Per tot això, de la mateixa manera que el mecanisme anterior, és crucial per a la creació de vincles, i per tant, configura novament un aspecte clau dins de les habilitats socials. Igual que l’anterior, en ocasions podem observar com aquesta estratègia apareix clarament deteriorada. En trastorns com la Depressió, l’Ansietat o en persones amb problemes d’autoestima, sovint es pot apreciar com posseeixen pensaments i creences rígides sobre el món i sobre elles mateixes (p.ex., el món és perillós, no serveixo per res, passarà alguna cosa greu …). Aquesta forma de processar i interpretar la realitat suposa una clara limitació pel seu desenvolupament, repercutint significativament en el seu estat d’ànim.

Cal tenir present que les problemàtiques associades a les dues habilitats exposades poden abastar sectors diversos de la població, afectant tant a nens com a adults. Per això, les diferents intervencions psicològiques i psiquiàtriques posseeixen una clara importància. Entre els seus components, l’entrenament cognitiu pot ajudar a recuperar o potenciar les habilitats exposades, a més de millorar aquelles ja adquirides.

Si desitges ampliar el teu coneixement o tens alguna pregunta en relació al comentat fins aquí, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns i et facilitarem tota la informació que necessitis.

     

Exercici físic i benestar psicològic

En aquesta època de l’any, en la que acostumen a coincidir les altes temperatures i les vacances, és habitual que aparegui també una major preocupació per la nostra imatge. En alguns casos, la preparació per a aquest moment s’haurà realitzat amb certa antelació, i en altres, és possible que hi hagi començat més recentment. En els dos casos però, és probable que perduri, bé per mantenir els resultats, o bé per aconseguir un major canvi. Per això, una de les estratègies més utilitzades és l’exercici físic, el qual sovint es combina amb el seguiment de dietes.

Més enllà dels beneficis (més o menys evidents) que a nivell estètic ens pot aportar, en aquest article volem emfatitzar un aspecte més desconegut sobre la pràctica de l’exercici; la seva repercussió sobre la salut psicològica i emocional. Per a això, ens referirem tant a les conseqüències positives que directament ens aporta, com a aquelles situacions i problemàtiques que ens ajuda a prevenir:

Repercussió sobre l’autoestima i la motivació: Aquest és potser un dels efectes més clars i alhora més significatius de la pràctica d’exercici. Els canvis físics externs que provoquem ens produeixen una visió positiva de nosaltres mateixos. D’una banda, veiem que estem aconseguint el nostre objectiu, i de l’altra, amb la pràctica regular ens adonem que podem proposar-nos diferents metes, lluitar per elles i aconseguir-les. Tot això, com s’haurà pogut deduir, comporta un clar augment de l’autoimatge, l’autoconcepte, i, per tant, de l’autoestima.

Disminució de l’estrès: L’exercici físic s’associa amb diferents neurotransmissors cerebrals, i concretament amb la producció de Glutamat i GABA. Aquests components químics estan relacionats, a nivell general, amb la disminució de l’activació i amb la relaxació. Així, quan aquests augmenten a causa de la realització d’exercici, afavoreixen la reducció d’altres relacionats amb l’excitació del cos, com poden ser la Adrenalina i la Noradrenalina, els quals repercuteixen a l’hora d’experimentar certes sensacions associades a l’estrès o l’ansietat.

Prevenció de l’ansietat i la depressió: La inactivitat física pot contribuir al malestar emocional. Alguns estudis indiquen que al voltant del 12% dels casos d’ansietat i depressió poden explicar-se per un estil de vida sedentari. Així, paradoxalment, encara que en un primer moment l’efecte inicial és un increment de la tensió, l’exercici produeix un efecte sedant. D’aquesta manera, al cap d’uns minuts de realitzar activitat física moltes persones experimenten un estat de relaxació significatiu. D’altra banda, cal esmentar que repercuteix clarament en l’estat d’ànim, ja que promou un augment de la sensació de control sobre el cos, un estat de consciència més relaxat, suposa una forma de distracció contra pensaments desagradables, promou l’exposició a símptomes físics associats amb l’estrès i l’ansietat, i incrementa potencialment el reforçament social.

Atenuació i prevenció de problemes de salut: Per un costat, l’exercici físic es relaciona amb el sistema cardiovascular. En aquest sentit, la pràctica habitual pot ajudar a prevenir l’atac cardíac, la cardiopatia isquèmica i els accidents cerebrovasculars. En aquest últim cas, es relaciona de manera indirecta ja que l’efecte positiu es dóna en relació al pes, la pressió sanguínia i el colesterol. A més, també s’han investigat els seus efectes en relació amb la diabetis i l’obesitat. En relació a això, el sedentarisme augmenta significativament la probabilitat de patir aquest tipus de problemes, sent de fins a un 50% en homes en relació a l’obesitat. També s’ha comprovat que pot ajudar a prevenir el càncer, i específicament el de mama, de pròstata, de colon i de pulmó, en aquest últim reduint el risc de mort. I finalment, cal esmentar els seus potencials efectes positius en relació amb la vida sexual, ja que pot repercutir tant en la freqüència com en la qualitat de les relacions, permetent orgasmes més prolongats.

Com veiem doncs, i de forma resumida, les conseqüències positives de l’exercici físic es relacionen no només amb la imatge corporal externa, sinó amb un conjunt ampli d’aspectes interns que promouen el benestar i la salut física i psicològica. Cada vegada són més els autors que s’interessen per aquesta temàtica, no només pels resultats sorprenents trobats, sinó perquè pot resultar un component clau per potenciar la millora dels pacients.

El nostre equip de professionals, situat a Mataró, et proporcionarà tota la informació que desitgis sobre aquest o qualsevol altre tema que considereu important. Si tens alguna pregunta o vols contactar amb nosaltres, no ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

La culpa: quina importància té i com afrontar-la

La culpa, igual que la tristesa, l’alegria, l’enuig o la vergonya, és una emoció bàsica que haurem pogut experimentar en una gran quantitat de situacions al llarg de les nostres vides. Resulta tant habitual, que no és fins i tot estrany que hagi aparegut repetidament en un mateix dia. Des de la psicologia, la podem definir com el sentiment originat com a resultat d’una acció que ha provocat un “mal” i en la qual es troba immiscuïda una sensació, en major o menor grau, de responsabilitat. Així, encara que la intensitat i el context en què la sentim poden variar d’una persona a una altra, la majoria coincidirà en què es tracta d’un compendi de sensacions en certa manera desagradables o incòmodes.

Si busquem situacions vitals on hagi aparegut aquesta particular emoció, podrem trobar una varietat molt àmplia d’exemples que ens ajudin a identificar-la. Així i tot, en totes elles podrem diferenciar dos tipus possibles d’esdeveniments: aquells en què estan involucrades directament altres parts o persones (p.ex., “no hauria d’haver-li dit això al Joan”, “hauria d’haver anat a veure a la meva germana”, etc.), i els que es refereixen únicament a la nostra pròpia identitat o persona (“hauria d’haver estudiat més”, “no serveixo per això”, etc.). Bé és cert, a més, que hi ha situacions que de per si poden acompanyar-se fàcilment d’un sentiment de culpa. Per exemple, situacions com oblidar-se d’alguna cosa important, fer un comentari inadequat, o cridar a algú de manera exagerada sent conscients de que ha estat fora de lloc, acostumen a portar en essència la culpabilitat. En totes elles però, la interpretació que fem de nosaltres mateixos en relació al que hàgim o no fet o dit, jugarà un paper clau per explicar el malestar conseqüent. Per això, resulta particularment rellevant analitzar el grau de responsabilitat que posseïm sobre la situació.

D’aquesta manera, quan aquest sentiment sigui elevat, es produirà un malestar emocional traduït en diferents sensacions com angoixa, irritabilitat, nerviosisme, ganes de plorar, entre d’altres. I si aquest persisteix, poden originar-se quadres específics com depressió o ansietat que poden actuar com a potenciadors d’aquest malestar. A més d’això, i encara que en moltes circumstàncies la culpabilitat sigui legítima i proporcionada, de vegades podem cometre una sèrie d’errors que afavoreixen que es generi un sentiment de culpa excessiu i inadequat. A continuació, s’exposen alguns dels principals biaixos que cometem i mecanismes possibles per afrontar-los:

–    Eradicar o no acceptar l’emoció: Davant emocions intenses i especialment molestes, és típic que vulguem evadir-nos o suprimir el malestar que ens produeix evitant-ho. Com hem exposat, ens trobem davant d’un sentiment no solament molt freqüent, sinó també necessari. Així, encara que certament produeix cert malestar, és important identificar-lo i viure’l, procurant identificar les causes de la seva aparició. Això ens aportarà un aprenentatge emocional molt significatiu.

–    Reconeixement incorrecte de culpa o excés de responsabilitat: En el primer cas, podem cometre l’error d’atribuir de manera equivocada la culpa d’un esdeveniment, quan potser la nostra repercussió és mínima o nul·la. En altres ocasions, encara que hàgim estat partícips o mínimament responsables del que ha passat, tendim a exagerar els nostres actes alimentant així el malestar. Per això, hem d’aprendre a adoptar punts de vista realistes sobre les situacions, buscant proves a favor i en contra d’aquells pensaments i creences que ens estiguin fent sentir malament.

–    Atenció selectiva: Un dels efectes que es produeixen quan aquest tipus de sentiments ens aclapara, recau en fixar-nos o recordar aquells aspectes que ens confirmen que podríem haver fet millor les coses. D’aquesta manera, tirant la mirada cap enrere, busquem evidències de que la nostra actuació ha estat negativa i ens centrem en allò que ens confirma que ens hem de culpabilitzar encara més. Així, tot i que és important acceptar (de manera realista) la culpa, és important no oblidar-nos d’atendre aquells fets que ens ajuden a sentir-nos millor, adoptant una mirada més de present a futur, i no tant de present a passat.

–    Desvalorització: Un altre dels aspectes clau és el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos, és a dir, el diàleg intern. Les crítiques a la nostra forma de ser i al nostre comportament poden ser constants, entrant en una esfera de molt poca positivitat o benestar per al nostre estat d’ànim. Aquests a més, acostumen a ser generals, exagerats i dicotòmics. En aquest sentit, els missatges que ens donem han de tenir en compte també els aspectes positius, i sobre tot allò que ens ajudi a veure o relativitzar la nostra actuació o afrontament “negatiu”.

En resum, la culpa ocupa una part inevitable de la nostra vida, i resulta particularment important i útil reconèixer-la. Involucrats en aquesta, apareixen tot un seguit d’elements com sensacions, pensaments i comportaments que poden augmentar el malestar que ja de per si ens pot generar. El reconeixement i treball de les emocions suposa una de les pedres angulars del nostre benestar.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró et proporcionarà l’atenció i ajuda que necessitis. En cas de tenir alguna pregunta no dubtis en trucar-nos.

Què és el Moobbing o assetjament laboral i com afrontar-lo

L’abús o la violència psicològica és un fenomen que pot aparèixer en tots els àmbits del nostre dia a dia. Així, tot i que tendim a ser més coneixedors del que es produeix a nivell acadèmic i conjugal, la veritat és que hi ha una realitat paral·lela, la qual sembla estar augmentant la seva incidència de forma significativa. Fem referència al moobbing o assetjament laboral, aspecte que podem definir com l’acció en forma d’humiliació, amenaces, aïllament, o menyspreu, que un o un grup d’assetjadors realitzen cap a un treballador o un grup d’ells. La persona és víctima d’actes hostils i/o negatius que poden ocórrer tant en el mateix lloc de treball com fora d’ell (ambient social extern), pels seus propis companys (assetjament horitzontal), per part dels superiors (vertical descendent o bossing), o fins i tot per subalterns (vertical ascendent). És important tenir en compte, que entre les diferents concepcions del concepte, la majoria inclouen tant l’acció externa com l’efecte o conseqüència, en termes de salut mental o psicològica, que produeix en la persona.

D’altra banda, hem de ser conscients que no ens estem referint a un fet aïllat, sinó a un procés que pot durar setmanes, mesos o fins i tot anys. És per això que, sovint, quan la persona sol·licita ajuda, el sofriment personal sigui especialment elevat, ja que pot haver transcorregut molt de temps des de l’inici de l’estressor. En aquest sentit, tot i que el tipus i la gravetat de la simptomatologia difereix en cada persona, els problemes psicològics més prevalents serien els relacionats amb l’estrès i l’ansietat, la depressió, problemes relacionats amb l’autoestima, i fins i tot de vegades, intents de suïcidi. Tots ells requeriran una atenció individual i especialitzada, tenint en compte que la causa principal se situa en un aspecte en concret, l’àmbit laboral. D’aquesta manera, a continuació s’especifiquen algunes estratègies que poden ser útils per afrontar aquesta complicada situació:

Identificar, registrar i informar: Haurem d’estar atents a les interaccions que es produeixen en el nostre àmbit de treball, tenint clars els rols que assumeix cada empleat i analitzant les interaccions. D’aquesta manera pot resultar més senzill anticipar, o fins i tot prevenir una possible conducta d’assetjament. Juntament amb això, a més, un cop detectat, resulta clau registrar els comportaments i agressions rebudes, procurant especificar-ho el màxim possible. Posteriorment, convé informar o fer-ho públic a companys, superiors, familiars, assessors o amics perquè siguin conscients de la situació.

Anàlisi objectiu: Relacionat amb el punt anterior, cal que tinguem cura de no esbiaixar ni distorsionar els esdeveniments. De vegades, per por, o pel simple fet de conèixer els agents responsables de l’assetjament, es pot oferir una informació no del tot precisa o realista sobre els esdeveniments. Hem de cenyir-nos a les dades objectives, i procurar anotar-les i exposar-les tal i com estiguin succeint, ja que en cas contrari, podríem perpetuar el problema.

Regulació emocional: És potser el principal component, i al mateix temps, el que pot resultar més ardu. La gestió de tot el conjunt d’emocions “negatives” que ens pot produir és crucial. Com a possibles mecanismes, l’aprendre a desactivar-se emocionalment, evitant reaccionar de manera negativa davant els atacs pot ser d’ajuda. En aquesta línia, canalitzar i controlar la ira poden prevenir mals majors. Finalment, l’exculpació també és un aspecte a tenir especialment present, ja que podem caure en la temptació d’atribuir-nos la responsabilitat del que està succeint, i fins i tot arribar a creure que som nosaltres mateixos els causants.

Afrontament conductual: El que fem a nivell comportamental també repercutirà tant en el nostre estat d’ànim com, possiblement, en la potència i durada de la situació. És important afrontar el conflicte, ja que els fustigadors acostumen a aparentar una personalitat més forta del que realment és. Per això, haurem de realitzar-ho de manera assertiva (és a dir sense passivitat ni agressivitat). A més d’això, l’evitació de l’aïllament social i per tant, aconseguir suport grupal pot facilitar l’afrontament.

A més dels anteriors esmentats, existeixen altres mecanismes que poden resultar útils per afrontar el mobbing, sobretot depenent de cada cas en particular. L’assessorament per part d’un professional o la realització de seguiment terapèutic poden facilitar la posada en marxa de solucions, i fins i tot la prevenció de futurs problemes o conflictes tant personals o psicològics, com laborals.

Per tot això, t’animem a trucar-nos i preguntar-nos qualsevol dubte que tinguis al respecte, i en cas de considerar que pot ser-te útil, contactar amb nosaltres. A Mataró, comptem amb un equip ampli de professionals de la Psicologia i la Psiquiatria que et proporcionarà tota la informació que necessitis.

Terminologia associada a les addiccions

El consum de gairebé tots els tipus de substàncies no ha deixat d’incrementar any rere any. Es calcula que aproximadament el 5% de la població mundial adulta ha consumit drogues alguna vegada a la vida, i d’aquests, el 0,6% pateixen algun tipus de trastorn associat a l’ús d’aquestes, la qual cosa significa que el consum pot ser perjudicial fins al punt de poder patir una drogodependència o un trastorn mental associat a aquesta, i per tant requerir tractament. Com veiem, la situació té una clara rellevància, tant per les seves repercussions a nivell personal, com social i cultural. Per això, convé tenir clars alguns dels conceptes associats a aquest tema.

Per addicció, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) s’entén la malaltia física i emocional que es caracteritza per una dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació degut a la satisfacció que provoca en la persona. Acotant una mica més la definició, podem afegir que es tracta d’una activitat la qual l’individu és incapaç de controlar, que el porta a conductes compulsives i que perjudica la seva qualitat de vida; com ho poden ser l’addicció al sexe, al joc (ludopatia), a la pornografia, a les noves tecnologies (tecnofília) i al menjar ràpid. En aquest mateix pla es troba l’alcoholisme, l’addicció al menjar (menjadors compulsius), el tabaquisme i la drogodependència. Tots ells condueixen a un estat psicofisiològic caracteritzat per la modificació del comportament, a causa d’un impuls irreprimible per realitzar una acció o consumir una determinada substància.

Dins d’aquest primer ampli concepte trobem fenòmens específics, els quals anirem desgranant per facilitar la seva comprensió. D’una banda, tot i que en la literatura acostumen a aparèixer barrejats, per ús s’entén el consum d’una substància que no comporta conseqüències negatives en la persona, i per abús quan existeix consum sense tenir en compte aquestes conseqüències tot i estar presents. Habitualment es tendeix a indicar que entre ús i abús hi ha un continu de gravetat, en lloc d’aparèixer com dues categories totalment separades. Juntament amb aquests, la dependència es definiria com aquell fenomen que es produeix quan hi ha un ús excessiu el qual provoca conseqüències negatives significatives al llarg d’un ampli període de temps. En aquest punt ens trobem amb dos subtipus, la dependència física (equivalent al síndrome d’abstinència) i la dependència psíquica o psicològica. El primer d’ells es refereix a l’estat d’adaptació en el qual apareixen importants trastorns físics quan s’interromp l’administració de la droga o s’influeix en el seu mecanisme d’acció administrant una substància específica antagonista. I el segon, la dependència psicològica, es refereix al sentiment de satisfacció i l’impuls psíquic que requereix o exigeix l’administració regular o contínua de la substància per produir plaer o evitar el malestar.

A més de les característiques exposades, convé tenir en compte que per a existir dependència, s’ha vingut afirmant la necessitat de que hi hagi tolerància junt amb els símptomes d’abstinència exposats. Així, la tolerància es defineix com el procés segons el qual, davant l’administració repetida de la droga o substància, aquesta produeix menys efecte, és a dir, que en ocasions futures es necessitarà més dosi per produir el mateix efecte.

El contingut exposat doncs, conforma una part significativa de la conceptualització del món de les addiccions. Tot i que el llegir-lo resulta pràcticament inevitable associar els conceptes amb substàncies específiques com l’alcohol, el cànnabis, o la cocaïna, convé tenir presents les primeres línies exposades, on s’introdueix que aquests particulars fenòmens també poden aparèixer en les denominades addiccions comportamentals, sent el joc patològic el màxim exponent. A més, aquests poden i de fet acostumen a aparèixer interrelacionats molt freqüentment a altres patologies, com els trastorns de personalitat, problemes d’autoestima, o certs problemes de l’estat d’ànim (depressió, ansietat, trastorn bipolar …), entre d’altres. I manifestant-se com causa, conseqüència o de manera concurrent.

Hi ha altres aspectes i mecanismes associats a les conductes addictives i a moltes altres situacions. Si vols conèixer més sobre ells, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró et proporcionarà tota la informació i ajuda que necessitis. Truca’ns, t’ajudarem.

La importància de l’afecte

Els humans som éssers socials, i possiblement l’espècie més social. Per això, la interacció amb els altres constitueix un dels components clau no només per a la nostra evolució i desenvolupament, sinó també com a mecanisme que ens defineix i identifica. Concretament, l’afecte (o afectivitat) representa una de les principals necessitats i eines que ens permet l’acostament i vinculació amb els altres. Aquest, en el món de la psicologia s’entén com la susceptibilitat que les persones experimentem davant certs elements del nostre entorn. D’una forma menys formal, també s’ha definit com la inclinació o l’expressió de sentiments subjectius cap a algú o alguna cosa, on es desprèn doncs, que poden trobar-se involucrades emocions com l’alegria, la tristesa, l’enuig, etc. A més, aquest acostuma a manifestar-se d’una manera bidireccional o interactiva, i especialment quan estan involucrades dues o més persones.
Aquest és un tema especialment significatiu per a aquestes dates. En aquesta època de l’any, on encadenem esdeveniments i reunions constants amb familiars i amics, és potser el moment on més aflora aquesta important “habilitat”. Així, a part de caracteritzar-se per abundants menjars i obsequis, resulta particularment útil per enfortir, crear, recuperar i/o mantenir vincles. En aquest sentit, al costat dels familiars (els quals acostumen a ser la majoria dels presents), poden aparèixer noves cares que permetran engrandir el nostre cercle proper i posar a prova les nostres habilitats socials. Habitualment, aquest tema passa desapercebut o se sobreentén que forma part d’aquests dies, sent poc comú parar-se a observar al nostre voltant, i a les reaccions que aquestes dates tenen sobre la nostra persona; per la qual cosa resulta especialment útil conscienciar-nos i atendre a tot el que esdevé, focalitzant-nos especialment en les relacions amb els altres.
No és només doncs, el fet d’abandonar la rutina i el treball el que ens permet “carregar piles”, sinó que hi ha certs elements que propicien especialment que el nostre estat d’ànim millori. Entre ells es troben la il·lusió per tot el que envolta aquests dies, l’anticipació de certs esdeveniments (sopars, reis …), o el plantejament de futurs projectes. D’altra banda però, també acostuma a ser motiu d’estrès i ansietat, ja que és temps de preparatius, compres i plans constants, que en ocasions dificulten el poder gaudir plenament. Davant d’això, i justificant les primeres línies d’aquest article, el saber donar, rebre i valorar les diferents mostres d’afecte pot ajudar-nos a minimitzar l’impacte “negatiu” i a potenciar tots els components positius. Hem d’agafar-lo i considerar-lo, valorar-lo en la seva essència, processar-lo i gaudir-lo, procurant fer una anàlisi retrospectiu del que estem sentint.
A banda, mereix especial atenció la psicopatologia de l’afecte. En aquest sentit, per excés o per defecte, hi ha diferents alteracions de l’afectivitat que poden trobar-se o jugar un paper clau en diferents problemes psicològics. Es parla d’afecte aplanat quan hi ha absència o gairebé absència en l’expressió d’afecte. En alguns quadres psicòtics i en demències pot aparèixer aquesta alteració afectiva. D’altra banda, en l’afecte inapropiat apareix una discordança entre el contingut de la parla o la ideació i l’expressió d’afecte. Així, en el trastorn bipolar (especialment en fase maníaca), és típic que aparegui aquest subtipus. Parlem d’afecte làbil quan apareix una variabilitat anormal, on poden mostrar-canvis bruscos i sobtats. En aquest cas, en certs trastorns de personalitat com el límit o l’histriònic sol poder ser observat.
De tot el que s’ha explicat es desprèn doncs, que l’afecte és un component clau de l’ésser humà. Representa un concepte aparentment obviat i imperceptible, que a la vegada és el nucli principal de tota relació. A més, és una cosa que es troba des que naixem fins que morim, podent crear-se no solament cap a altres persones, sinó també amb animals o objectes. El valor que li proporcionem resultarà decisiu per a la forma en què interaccionem en el futur.
Finalment és important indicar que es tracta d’un concepte ampli, que inclou molts elements i subprocessos. En cas de tenir dubtes o voler ampliar informació al respecte, posa’t en contacte amb el nostre equip, t’ajudarem.

La presa de decisions i la resolució de problemes

Cada dia de les nostres vides, des que ens llevem fins que ens tornem a ficar al llit, de forma més i/o menys conscient, estem contínuament fent prediccions i triant entre diferents opcions, és a dir, prenent decisions. Aquestes poden ser simples i fins i tot “automàtiques”, com lligar-nos les sabates d’una determinada manera i en un moment concret, o triar un camí més curt per arribar a una cita. D’altres, en canvi, comporten un procés de reflexió molt més profund. Habitualment, aquestes últimes estan relacionades amb aspectes significatius de les nostres vides, com quedar o no amb una persona que ens agrada, fer un tipus de feina o un altre, etc.
De vegades, per experiències viscudes i per trets concrets de la nostra personalitat, podem atribuir una importància majúscula a gairebé totes les decisions que prenem, alentint el procés i limitant la realització de les activitats diàries. Sovint, aquells que exhibeixen aquesta inseguretat constant tenen certes dificultats relacionades amb l’autoestima, la qual cosa es tradueix en un sentiment d’inferioritat i inseguretat personal, i per tant en por a l’hora de triar entre diferents opcions. A més, és típic també manifestar comportaments dependents cap als altres, delegant el camí de la presa de decisió als més pròxims o a aquells que es conceben com més segurs o preparats per realitzar-ho. Així, les dificultats per prendre decisions, i per tant, per resoldre problemes, poden venir de la pròpia situació en si, o de certes limitacions personals. A continuació doncs, s’exposarà un mecanisme específic que pot facilitar-nos aquest camí:
1. Orienta i delimita el problema: En un primer moment és imprescindible acotar bé el problema en si. Hem d’afegir aquí totes les variables que estan en joc, tant a nivell personal com extern. La definició realista i exhaustiva dels components que ens estan fent dubtar és una de les parts més importants del procés.
2. Elabora un pla: És important generar conductes o opcions alternatives. Cal plantejar alternatives plausibles per solucionar-ho, procurant tenir un bon nombre d’opcions a poder triar. Aquí, resulta d’ajuda també especificar formes de fer-ho, ja que quan ens trobem en la situació, tindrem més armes per fer-hi front. Es tracta de flexibilitzar la nostra ment, de tal manera que puguem estar preparats per al que pugui succeir.
3. Anticipa possibles resultats i les seves conseqüències: Relacionat amb el punt anterior, l’anticipació dels resultats que es podran obtenir i de les seves conseqüències contribueix també a la construcció de l’escut que ens permetrà afrontar de manera més eficient possibles circumstàncies adverses. Realitzar aquesta anàlisi no vol dir tenir-ho tot controlat, sinó plantejar-nos que pot haver finals alternatius. Si ens quedem ancorats en aquest punt, podem entrar en una espiral de preocupació constant que no ens permetrà avançar, i el que és pitjor, ens impedirà prendre i executar una decisió concreta
4. Controla el procés: Aquest aspecte se situa dins de la mateixa resolució del problema. Mentre ho estiguem executant, convé anar processant i atendre a tot el que va succeint, analitzant si es relaciona amb el que havíem anticipat. En cas que ens estiguem desviant molt del nostre esquema, podrem prendre alguna de les alternatives que ens havíem aconseguit plantejar.
Podríem definir el mecanisme de presa de decisions i de resolució de problemes com el procés en el qual hem de trobar una conducta o conductes adequades per a una situació en què hi ha una sèrie de successos incerts. L’elecció d’una situació és ja un aspecte que pot entrar en el procés. Hem de seleccionar els elements que resulten rellevants i ignorar aquells que no ho són, juntament amb analitzar la relació entre ells. Un cop determinada i delimitada la situació, per facilitar la presa de decisions és necessari plantejar-nos accions alternatives, generalitzar per imaginar l’escena final, i avaluar els resultats procurant tenir en compte la incertesa de cada opció.
Cadascun de nosaltres afrontem les situacions de la nostra vida quotidiana d’una forma específica i totalment diferent als altres, basant-nos en la nostra experiència i sobretot en el reforç rebut després de resoldre situacions similars. Les dificultats poden relacionar-se amb diferents aspectes, i és important treballar no només el procés, sinó aquelles característiques que propicien que aquest es vegi entorpit.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació que necessitis i que consideris important. En cas de tenir dubtes, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

Obsessió i Compulsió: Conceptualització i relacions

Etimològicament, la paraula obsessió deriva del terme llatí obsessio-onis, que significa setge. Els diccionaris i manuals actuals ho defineixen com la idea, imatge o paraula que irromp en la ment d’una persona de manera repetitiva i amb independència de la seva voluntat, de manera que resulta molt difícil de reprimir o evitar. Arrel d’això, seguidament s’acostuma a generar un intens malestar relacionat amb la impossibilitat d’eliminar o “treure-s’ho del cap”.

En moltes ocasions, i per tal de reduir la tensió que generen aquestes idees intrusives, apareix un altre important element; la compulsió. Aquesta es defineix com l’acció o conjunt d’accions repetitives, finalistes i intencionals que s’efectuen normalment com a resposta a una obsessió de manera estereotipada. Un aspecte important és que la conducta no resulta en sí mateixa plaent, ni comporta cap activitat útil, sinó que generalment s’utilitza per prevenir un desastre o mal. En certs casos, la persona comença a realitzar-lo per prevenir o protegir-se de l’ansietat, de manera que en ocasions s’indica que pot existir una baixa tolerància al malestar. L’acció s’acompanya per una sensació d’urgència compulsiva i, com en les obsessions, apareix el desig de resistir-se a ella i la persona reconeix la seva irracionalitat o manca de sentit.

Així, d’una banda tindríem el pensament o idea que penetra en la ment i es mostra resistent a la seva supressió (obsessió), i d’altra banda, l’acte que es produeix per prevenir, disminuir o eliminar el malestar que produeix aquesta idea. Hem d’afegir però, que aquest acte compulsiu no solament pot tenir un caràcter conductual (p.ex., rentar-se les mans 5 vegades, o comprovar repetidament el pany de la porta), sinó que també pot manifestar-se en forma d’accions mentals com resar, comptar o repetir paraules en silenci. Per això, una altra important similitud amb l’obsessió, és que pot ser un element cognitiu. En tots dos casos a més, la persona identifica el seu caràcter il·lògic, produeixen malestar i s’experimenten com incontrolables i involuntàries.

Quan pensem en aquests elements a nivell psicopatològic, és fàcil que ens vingui a la ment una etiqueta, és a dir, el Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC). Certament, aquest representa el màxim exponent dels conceptes aquí comentats, i és potser el trastorn on veiem de manera més clara la seva representació. Tot i això, hi ha altres problemes on poden aparèixer aquestes característiques, els quals acostumen reflectir una elevada comorbiditat amb el TOC. Així, per exemple, en l’Autisme és freqüent que apareguin rituals i compulsions. També en certes parafílies com l’exhibicionisme o el froteurisme el pacient exposa en ocasions que encara que inicialment va existir un impuls sexual que va desencadenar la conducta, ara predomina un caràcter compulsiu, ja que no hi ha gratificació sexual en realitzar l’acte. Al costat d’aquests, en les Addiccions (p.ex., el joc patològic) també podem apreciar els dos conceptes, apareixent idees intrusives en relació a l’estímul i actes compulsius irrefrenables per reduir la tensió o ansietat que produeix el seu pensament o desig. Finalment, un clar exemple també el trobem en els Trastorns Alimentaris, grup que comparteix moltes característiques amb el TOC.

D’aquesta manera, tot i que és relativament senzill caure en la temptació de patologitzar aquests elements, és crucial tenir en compte el grau de malestar i interferència que produeixen en la persona per poder realitzar un diagnòstic precís. Així, la mera presència d’obsessions o compulsions no conformen un criteri únic i exclusiu per a patir un subtipus de trastorn o un altre. En aquesta línia, els dos conceptes podem trobar-los en un ventall molt ampli de situacions en la nostra vida quotidiana. Quan ens trobem molt preocupats per algun esdeveniment passat o futur de les nostres vides, és probable que ens esdevinguin idees i imatges que siguin difícils d’ignorar, i fins i tot podem acudir a realitzar certs actes per reduir el malestar que suposen. Per aquest motiu, és important conèixer els termes i delimitar adequadament els criteris que permeten realitzar un diagnòstic fiable, de manera que es potenciï l’elaboració de recursos i tractaments adequats al respecte.

Un altre aspecte important recau en tenir en compte que es tracta d’un tema que afecta tant a població adulta com infanto juvenil, i pot manifestar-se de maneres molt diverses. D’aquesta manera, en cas de causar malestar o voler treballar-se, tant l’àrea de la psicologia, la neuropsicologia i la psiquiatria d’adults com infantil resulten claus i útils per al seu maneig.

El nostre equip, situat a Mataró, compta amb professionals de les diferents àrees exposades per poder proporcionar-te l’ajuda que necessitis de forma multidisciplinar. Si tens alguna pregunta en relació al tema exposat o qualsevol altre, no dubtis en contactar amb nosaltres.

¿Què són les neurones mirall?

Els avenços i descobriments promulgats per la ciència per conèixer el funcionament de la ment humana són cada vegada més notoris i significatius. Un d’ells són les neurones mirall o neurones especulars. Des de com aprenem a parlar o escriure, fins al desenvolupament de les habilitats necessàries per relacionar-nos amb els altres, semblen jugar un paper principal aquestes peculiars cèl·lules cerebrals. Van ser descobertes “accidentalment” pel neurocientífic Giacomo Rizzolatti als anys 90. Junt amb el seu grup, i mitjançant una sèrie d’experiments amb micos, van observar que certs grups de neurones s’activaven no només quan l’animal realitzava una acció, sinó també quan aquest observava a un altre realitzar-la. D’aquesta manera, en veure l’acció, l’activació neuronal es produïa com si l’estigués fent ell mateix.
Actualment es defineixen com el grup o subtipus de neurones que s’activen quan estem realitzant una acció i quan veiem a un altre fent-la, relacionant-se amb els comportaments socials, empàtics i imitatius, i constituint una eina crucial per a l’aprenentatge. En un sentit més informal, es consideren com “la xarxa invisible que uneix a tots els éssers humans, permetent la connexió entre les ments i la transmissió de cultura i coneixement mitjançant l’aprenentatge”. La seva utilitat doncs, resideix especialment en la imitació i l’aprenentatge. Des de la neuropsicologia, estudis realitzats amb tècniques de neuroimatge han permès aclarir algunes de les principals àrees on actuen aquests elements. En aquesta línia, mitjançant Estimulació Magnètica Transcranial (EMT), es va descobrir que l’àrea de Brocca era un dels departaments clau; el que es va fer va ser desactivar temporalment aquesta àrea, descobrint que els participants perdien la facultat per imitar accions. Així mateix, poc a poc s’ha anat descobrint el seu paper en diferents facetes de la nostra vida quotidiana. Entre aquestes, es va evidenciar que posseeixen una importància crucial en el desenvolupament del llenguatge, i especialment en la comunicació no verbal. La còpia i moldejament de gestos, expressions i processos d’interacció són claus per a establir i mantenir els llaços afectius. D’altra banda, són les encarregades de que ens identifiquem i emocionem en diferents situacions quotidianes, per exemple en veure una pel·lícula, o en presenciar o escoltar alguna cosa amb una gran càrrega emotiva. Per això, aquest tipus de neurones són les principals encarregades de permetre que aquests mecanismes d’aprenentatge es produeixin, ja que en observar la manera com els altres es relacionen i reaccionen, recollim i assimilem diferents patrons de conducta.
Un punt important a tenir en compte, és que aquest procés d’adquisició d’habilitats dependrà molt del context social i cultural en què estiguem immersos. Per exemple, en la nostra cultura solem saludar-nos mitjançant una encaixada de mans o petons, però al Japó, se sol utilitzar la inclinació cap endavant. D’aquesta manera, els nostres comportaments han de adaptar-se a la realitat contextual que ens envolti.
Ara bé, ¿tots nosaltres posseïm aquesta capacitat? Tenim la mateixa quantitat i nivell de desenvolupament neuronal? Segur que coneixem a persones que són més hàbils per detectar o interpretar certs estats “mentals” o emocionals, considerant-les més intuïtives o fins i tot més empàtiques. És probable que la seva xarxa de neurones mirall sigui més àmplia i eficient. D’altra banda, des del món de la psicologia s’ha descobert que hi ha algunes patologies en les que aquest grup de neurones semblen estar particularment disminuïdes o alterades. Els nens amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme i el Trastorn d’Asperger mostren clares dificultats a l’hora de comprendre i desenvolupar comportaments socials tant verbals com no verbals, de manera que la seva xarxa de neurones mirall sol estar menys desenvolupada. Un altre cas el constitueix la psicopatia i algun trastorn de personalitat com ara el narcisista. En ambdues problemàtiques, vulgarment s’indica que no tenen empatia ni remordiments. Des de la explicació que procurem exposar, podem entendre-ho com una deficiència a l’hora d’entendre el sofriment i dolor aliens, i sobretot, com un dèficit a l’hora d’experimentar algun tipus de reacció emocional per aquest fet.
Així doncs, no tots tenim la mateixa facilitat per intuir, atribuir i / o interpretar els estats mentals i emocionals dels altres. La sociabilització i la interacció contínua afavoreixen el desenvolupament d’aquests mecanismes, pel que és important tenir present la seva rellevància, no només en persones amb clars dèficits per relacionar-se, sinó també de cara a ampliar i enfortir les relacions personals.
Les neurones mirall doncs, et situen en el lloc de l’altre. El sistema de “mirall” ens permet comprendre i fer pròpies les sensacions, accions i emocions dels altres. I encara que certament queda molt per saber, aquest descobriment ha suposat un abans i un després en la psicologia.

En cas de voler obtenir més dades en relació a aquest tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Et respondrem de forma professional i individualitzada.

La procrastinació: què és i com combatre-la

La procrastinació es pot definir com el mecanisme segons el qual posposem o retardem la realització de certes tasques, situacions o activitats, i les substituïm per altres “aparentment” més rellevants i  sobretot agradables. Tot i que es tracta d’un fenomen que en major o menor mesura tots haurem experimentat o utilitzat en algun moment de la nostra vida, en ocasions pot arribar a constituir una estratègia habitual, creant-se un patró de comportament que pot tenir una repercussió molt significativa a tots els nivells; personal, laboral/acadèmic, social i familiar.

D’entre les possibles causes o motius que poden facilitar la seva aparició, i tot i que en moltes ocasions apareixen interrelacionats, podem diferenciar aquells que pertanyen a la mateixa persona, és a dir interns o personals, i altres externs a aquesta o contextuals. Així, pel que fa als primers, destaquen sobretot la impulsivitat, l’orientació al benestar immediat o el dèficit d’autocontrol. Aquestes característiques es troben relacionades amb certs mecanismes cerebrals; la major activació del sistema límbic (encarregat sobretot de la regulació emocional) i la menor aparició del sistema executiu o prefrontal (regulació de la conducta), fet que promou que apareguin en major grau els components esmentats. En relació als estímuls o situacions exteriors que poden influir en la procrastinació, podem citar el fet que el benefici per realitzar la tasca s’obtingui a llarg termini, el nivell de dificultat o esforç que implica la pròpia tasca, o el significat personal que li donem a realitzar-la. D’aquesta manera, davant aquelles activitats que ens exigeixin més, que la gratificació estigui més lluny, o que no suposi alguna cosa significativa per a nosaltres, utilitzarem arguments que justifiquin el seu retràs, com ara “ja ho faré”, “tinc temps”, “tinc el temps molt ocupat “, etc.

Totes aquestes justificacions únicament ens serviran per desviar l’atenció d’allò realment important, provocant que quan s’acostin els diferents terminis puguem sentir-nos aclaparats i fins i tot fatigats, ja que tot i que ens haguem dedicat a altres “assumptes” que en un primer moment hem considerat més importants, en moltes ocasions haurem seguit connectats mentalment a les diferents tasques realment significatives. Per això, a continuació s’expliquen algunes de les estratègies que poden ser útils per reduir aquesta tendència:

–    Interpretacions realistes: Un primer pas important requereix que identifiquem aquells pensaments erronis i les justificacions utilitzades i les canviem per altres plausibles i que ens acostin a la consecució de la nostra meta o metes importants. Els missatges citats més amunt s’han de flexibilitzar i substituir-se per altres. En aquest sentit, focalitzar-se en els aspectes positius d’aconseguir l’objectiu, i en els negatius de no fer-ho pot facilitar que ens posem a treballar en allò important.

–    Planificació: L’estructuració i organització de les tasques i del temps resulten crucials. En aquest sentit, el crear un calendari a curt termini amb objectius específics pot ajudar-nos a apropar-nos pas a pas a allò que volem aconseguir. D’aquesta manera impedim sentir-nos aclaparats pensant en “tot” el que cal fer, desglossant-ho en petites parts o passos petits.

–    Eliminar distraccions: Quan estiguem realitzant-ho, és important procurar ser rígids i suprimir tots aquells elements que poden afavorir que ens desviem de la tasca important. Per exemple, guardar i amagar lluny el mòbil, apagar l’ordinador si no ho necessitem, agafar la quantitat de menjar justa, no encendre la televisió, etc. Això afavorirà el següent punt.

–    Estar en el present: La concentració i atenció en el “ara” és un dels mètodes més útils per augmentar l’eficiència. Quan estiguem realitzant una tasca concreta, hem de posar tots els sentits en aquesta, i en l’aquí i ara. Com hem dit, els objectius són a curt termini, i si aconseguim realment atendre en tota la seva plenitud al que estem executant, el nostre rendiment millorarà. Això també s’ha d’aplicar als descansos, és a dir, hem de respectar tant el temps de treball com les pauses.

–    Utilitzar el reforç: Parlar amb nosaltres mateixos i felicitar-nos pels èxits que anem aconseguint pot ser una ajuda molt important. En base al que fem, no hem d’oblidar valorar-ho i reforçar la nostra autoestima, ja que això pot suposar un gran suplement d’energia i motivació. A més de les autoverbalitzacions, també podem utilitzar certs elements com menjar o realitzar activitats que ens agradin.

Existeixen molts altres mecanismes per impedir que la procrastinació s’apoderi de nosaltres. Cal esmentar a més, que tot i que aquesta acostuma a aparèixer inicialment de manera esporàdica, poc a poc es va tornant més crònica, i més si tot i utilitzar-la i del sofriment i la abrumació que ens fa passar, aconseguim arribar més o menys a l’objectiu. Al costat d’això, val la pena indicar també que pot ser un símptoma de diferents problemes psicològics, conformant en moltes ocasions un dels més significatius. Per exemple, en problemes d’autoestima, TDAH, por al fracàs o depressió, sol aparèixer aquesta estratègia per seguir ancorats en les seves diferents zones de confort.

Si volem alguna cosa, hem d’anar i lluitar per aconseguir-ho. Només així ens aconseguirem sentir bé amb nosaltres mateixos i assolirem els nostres objectius d’una manera molt més favorable. En cas de tenir alguna pregunta sobre el que s’ha comentat, o sobre qualsevol altra qüestió que consideris rellevant, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, t’ajudarem.