La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

La Tolerància/Intolerància a la frustració

Podem definir la frustració com la resposta psicològica o emocional que es dóna davant l’oposició, sigui aquesta real (objectiva) o subjectiva. La persona percep una resistència més, o menys acusada, en intentar complir amb la seva voluntat. Per això, com més grans i més significatius siguin aquests dos components (voluntat i resistència), major serà la probabilitat de que desenvolupem frustració. A més, també és important tenir en compte que la causa d’aquesta pot ser interna o externa.

En la línia de l’últim exposat, una frustració extrínseca podria ser el trobar-nos davant una tasca molt difícil (per exemple, un examen), el trobar-nos bloquejats en un camí, o la limitació de temps. D’altra banda, les causes internes es relacionen principalment amb el fet de posseir objectius contraposats, els quals s’interfereixen mútuament, això genera el que anomenem dissonància cognitiva. Junt amb això, la interpretació de la pròpia persona jugarà un paper clau. És a dir, en ocasions (i sobretot quan la frustració és externa), la percepció d’obstacle és molt objectiva, però en moltes altres, podem sobrevalorar aquestes limitacions, dubtant fins i tot dels nostres recursos per afrontar-ho. Per tot això, podem utilitzar diferents mecanismes d’afrontament; algunes persones utilitzen sobretot l’evitació, és a dir el no plantejament d’alternatives i la no elecció de cap solució, la qual cosa pot accentuar la frustració i la sensació d’impotència. D’altres, en canvi, i no d’una manera més encertada, poden adoptar conductes desadaptatives com l’agressivitat per tal de disminuir el malestar que comporta la percepció d’un obstacle. Les dues formen part d’un espectre poc beneficiós per a la persona.

Els mecanismes citats són propis de persones amb baixa tolerància tolerància a la frustració o el també anomenat hedonisme a curt termini, el qual podem definir com la recerca de plaer immediat o l’evitació del dolor. Aquest tipus de persones acostumen a posseir una excessiva sensibilitat cap allò desagradable, no suporten les circumstàncies negatives i menys encara els contratemps. El seu origen, tot i que es manegen diferents hipòtesis, pot trobar-se en l’alta permissivitat dels pares, i al fet d’haver brindat al nen tot allò que desitjava sense implicar-li cap esforç, la qual cosa pot fer que es creguin mereixedors de tot el que volen. Per tot això, resulta habitual que en aquest tipus de persones trobem problemes d’estrès, ansietat o depressió, a més de dificultats relacionades amb l’autoconcepte i l’autoestima, i els quals tendeixen a desvetllar-se en l’edat adulta.

És important intentar identificar tant a les persones que pateixen aquestes dificultats com a aquelles conductes que puguin potenciar que aparegui la intolerància a la frustració tant en nosaltres mateixos com en els altres. Això permetrà prevenir possibles problemes futurs de major gravetat (com els anteriors esmentats). Al costat d’això, hi ha maneres d’afrontament que poden resultar-nos útils per augmentar la nostra tolerància: En primer lloc, identificar l’emoció que ens genera el fet de que no es compleixin les nostres expectatives (majorment la frustració) i processar-la, és un primer pas per a possibilitar el canvi. A més, la reavaluació de la situació, procurant valorar-la d’una manera realista també ens facilitarà reduir el malestar associat. Finalment, hem de prendre consciència de la importància de reduir el nostre nivell d’exigència cap al món, procurant demanar allò que realment sigui possible que se’ns brindi, i acceptant que en ocasions hi ha impediments que ens dificulten aconseguir el que volem.

Existeixen altres mecanismes i estratègies que poden ajudar-nos a lluitar contra aquest fenomen. Per a això, també es requerirà una avaluació i comprensió particular per a cada cas en concret. Els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia de Mataró, s’encarreguen d’això i d’altres funcions que et permetran resoldre o ampliar la teva informació sobre allò que consideris important. No dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.