Enuresi: característiques i estratègies d’intervenció

L’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba, i de manera voluntària o involuntària, constitueix el que avui dia anomenem Enuresi. Per constituir un trastorn però, ha d’aparèixer un mínim de dues vegades a la setmana durant tres mesos, o un deteriorament i malestar importants en els diferents àmbits de la vida. A més, la persona ha de tenir almenys 5 anys d’edat, i és important que la incontinència no es produeixi sota els efectes d’una substància o malaltia mèdica específica.

D’aquesta primera definició cal destacar diferents aspectes important: En primer lloc, i gairebé com a aspecte més rellevant, cal concebre la fuita involuntaria d’orina com una situació habitual i freqüent en la població. Si ho pensem, és bastant probable o bé que nosaltres ho haguem patit, o que algun familiar o conegut hagi passat per això. En aquest sentit, es considera normal fins a l’edat especificada. Al costat d’això, és necessària una freqüència específica, ja que les fuites puntuals també acostumen a ser altament prevalents. Un altre dels aspectes interessants, és la voluntarietat o no de l’acte. Així, el més freqüent és que aquest sigui involuntari, ja que sol donar-se més en hores de son (subtipus enuresi nocturna o enuresi monosimptomàtica). En aquest subtipus val la pena esmentar, a part de que es relaciona més amb el sexe masculí, que no en poques ocasions l’emissió es produeix durant el son REM, en el qual el record és més probable i el/la nen/a pot recordar el somni en el qual s’ha produït la micció. D’altra banda, l’enuresi diürna (o incontinència urinària), més freqüent en el sexe femení, és menys prevalent. En aquesta acostuma a haver-hi una demora de l’emissió fins que apareix la incontinència, de vegades per reticències a fer servir el bany per ansietat social o per alguna inquietud relacionada amb activitats escolars o lúdiques. També pot aparèixer l’enuresi tant de manera nocturna com diürna, a la qual se l’anomena enuresi no monosimptomàtica. Quan es realitza de manera voluntària, el problema es relaciona habitualment amb altres diagnòstics, com el Trastorn de Conducta o el trastorn negativista desafiant. Tot i això, també es relaciona amb crides d’atenció i problemes afectius (ansietat o depressió).

A més dels subtipus comentats, també és útil diferenciar entre incontinència primària i secundària. La primera d’elles es refereix a quan la persona no ha desenvolupat la continència, acostumant a aparèixer aquesta cap als 5 anys. Pel que fa a la secundària, es produeix després d’haver aconseguit la continència urinària. Pel que fa a les possibles causes de la problemàtica, s’ha citat el retard o la laxitud en l’aprenentatge per anar al bany, i principalment l’estrès. Es tracta d’una patologia que no acostuma a prevaler fins a la infància tardana o l’adolescència, i molt menys fins a l’adultesa. Quan això passa, però, es pot produir un augment en la freqüència de fuites. Per tot el comentat, i principalment per la seva elevada freqüència, la qual s’incrementa any a any, convé dissenyar i aplicar intervencions específiques, eficients i útils per a aquesta situació.

Entre elles, podem trobar diferents tipus que han demostrat eficàcia per a l’enuresi: El primer d’ells és el mètode de l’alarma o pipí-stop (considerat el més eficaç); consisteix en un dispositiu que posseeix un sensor d’humitat i un emissor de so, llum o vibració. Quan aquest sensor, el qual s’acostuma a posar a la roba interior, detecta la humitat, l’emissor es dispara i provoca que el nen es desperti. Això fa que l’orina es retingui i/o que hagi d’anar al bany. A més d’aquest, hi ha altres tractaments com l’entrenament en llit sec, l’entrenament en retenció voluntària, i fins i tot psicofàrmacs específics com la desmopressina, o l’oxibutinina (per l’enuresi diürna). S’ha demostrat que potenciar un aprenentatge d’anar al bany, canviar la muda mullada, i de despertar i retenir l’orina, són factors de bon pronòstic en el tractament de l’enuresi.

Si vols aprofundir sobre el tema, o t’agradaria rebre informació sobre alguna altra situació, posa’t en contacte amb el nostre centre, a Mataró. Els nostres psicòlegs i psiquiatres et facilitaran tot allò que necessitis.

Què són les depressions atípiques i melancòliques?

La tristesa és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. Tots, en base a la nostra experiència, podem definir més o menys en què consisteix. Sabem que apareix en moments complicats, com ara quan alguna cosa ens ha ferit, decebut, quan hem perdut algú o alguna cosa significativa per a nosaltres, o quan no hem aconseguit una cosa que desitjàvem. Aquesta, es tradueix, a més, en una sèrie de sensacions i reaccions, com ganes de plorar, apatia, sensació de buit, o fins i tot d’ofec. En algun moment, totes o gairebé totes aquestes manifestacions formen part de la nostra vida. Tot i això, de per si, no constitueixen un trastorn depressiu, encara que formin part d’ell com a continuació es veurà.

Podem definir la depressió com la malaltia o trastorn psicològic en què predominen un estat d’ànim de tristesa significativa i de disminució de l’interès i del plaer, i en què a més poden i solen donar-se altres símptomes com insomni, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o de culpa excessiva, menor capacitat de concentració, pèrdua o augment de pes …entre d’altres. A més, el quadre limita de manera important la vida de la persona, considerant-se d’aquesta manera, com clínicament significatiu. Això últim és especialment important, ja que la diferencia de l’estat d’ànim baix o tristesa. És a dir, per a constituir un diagnòstic han d’aparèixer una sèrie de símptomes que repercuteixin de manera negativa i significativa en la persona. A més però, i tot i que no s’acostuma a fer molta menció, des de fa relativament poc temps s’han anat definint alguns subtipus de depressió. Això ha estat així, en part, a causa de la variabilitat amb què es presenta aquest quadre en cada persona, i d’altra banda amb l’objectiu de dissenyar estratègies terapèutiques més específiques i eficaces en funció de la problemàtica.

Entre els subtipus trobem a la depressió atípica, i la depressió melancòlica. En relació a la primera, com a criteri obligatori per establir el seu diagnòstic hi ha una reactivitat de l’estat d’ànim, és a dir, que aquest millora davant d’esdeveniments positius reals o potencials. Al costat d’això, han d’aparèixer dos dels següents: augment del pes o de la gana, hipersòmnia, paràlisi plúmbia (sensació de pesadesa a les extremitats), i una alta sensibilitat al rebuig interpersonal. Com veiem, la mateixa paraula ens ajuda a fer-nos una idea de les característiques que presenta, ja que pot resultar una mica contraintuitiu si pensem en una depressió més comuna o prototípica. Pel que fa a la depressió melancòlica, el principal tret i el qual ens ha de fer sospitar de la seva aparició, és la marcada pèrdua de plaer i/o manca de reactivitat cap a estímuls habitualment i potencialment plaents. A més però, i tenint en compte que aquest aspecte (tot i que potser de forma menys accentuada) també es presenta a la depressió típica, han d’aparèixer tres o més dels següents: desànim profund, desesperació i/o mal humor, estat d’ànim buit, empitjorament al matí, despertar precoç, notable agitació o retard psicomotor, anorèxia o pèrdua de pes, i culpa excessiva o inadequada.

D’aquesta manera, veiem com no només hi ha un únic subtipus de depressió, i cada vegada són més els trastorns en els quals s’estan definint formes alternatives de presentació. Això, a més, també es veu afavorit pel gran solapament que existeix entre moltes categories. Així, per exemple, ansietat i depressió comparteixen molts aspectes, i fins i tot en moltes ocasions veiem com alguns poden portar a altres amb relativa facilitat. Per tot això, cal desengranar el més específicament possible totes les característiques de la problemàtica que presenti el pacient, per tal de poder ajudar-lo de manera més eficient.

Si estàs interessat en conèixer més sobre el tema, o tens alguna altra pregunta, a Mataró comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que t’ajudarà i proporcionarà tota la informació que necessitis.

Beneficis de la respiració i la relaxació

L’afrontament del malestar, sigui aquest causat per esdeveniments interns (pensaments, dolor físic …) o externs (discussió amb la parella, problemes a la feina…), es pot fer de diferents maneres. En moltes ocasions busquem trobar una solució directa i senzilla per aconseguir sentir-nos millor, i en la majoria de situacions ho fem enfocant-nos cap a fora, és a dir, procurant solucionar un problema extern que indirectament incideixi en el nostre benestar físic i emocional. El que està clar és que el malestar, en major o menor mesura, l’acostumem a experimentar de manera similar, almenys qualitativament. Així, símptomes com la tristesa, l’estrès o l’ansietat són especialment comuns quan alguna cosa ens pertorba. Per això, a continuació s’exposarà una alternativa d’afrontament que posa el focus d’atenció en el nostre interior, en el nostre cos, la qual cosa pot ser beneficiós tant per esdeveniments que esdevinguin fora, com dins nostre.

Parlem de les tècniques de control de l’activació, on queden inclosos els exercicis de respiració i de relaxació. Quantes vegades hem necessitat una “alenada d’aire fresc” per aturar-nos i reflexionar? O en quants moments hem sospirat quan alguna cosa ens ha molestat o fet sentir malament? Aquests actes automàtics busquen regular el nostre cos, proporcionant-nos una lleugera sensació de benestar. Doncs bé, les tècniques que comentem busquen precisament això, però de manera una mica més sistematitzada. Quan estem especialment inquiets o nerviosos, sigui perquè alguna cosa ens preocupa a curt o llarg termini, el nostre cos respon. Això es produeix a través de l’activació del Sistema Nerviós Simpàtic, o també denominat sistema d’alarma. Aquest, provoca una sèrie de canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill: Alliberem adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud. Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor. Així els nostres músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, resultant-nos més fàcil atacar o fugir. Hiperventilem; és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també el nostre cos per a l’afrontament. Aquesta hiperventilació fa que tinguem més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes. A més, la nostra sang es concentra en les àrees del cos on podria ser més necessària en una situació de perill, quedant per tant menys sang en altres zones, per exemple a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.

Tots aquests canvis, poden ser útils i beneficiosos si estem davant d’un perill real. Però quan això no és així, i ens mantenim permanentment activats, podem sentir-nos especialment fatigats, baixos d’energia i fins i tot perdre la son o la gana, amb les subsegüents conseqüències que això comporta. Per això, els exercicis de relaxació i control de la respiració poden mostrar-se molt beneficiosos. Aquests, a nivell general busquen reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. És important esmentar però, que la seva pràctica no només afecta una dimensió fisiològica, sinó també als processos emocionals, cognitius i conductuals. Així, busquen activar la branca parasimpàtica del nostre cos, és a dir aquella encarregada de les funcions d’estalvi i repòs. Entre les tècniques de relaxació podem trobar la Relaxació Muscular Progressiva amb les seves variants (p.ex., Relaxació Diferencial, Relaxació condicionada o Relaxació passiva), la Meditació, el Ioga o el Biofeedback. Entre les de respiració, es recomana especialment la Respiració Diafragmàtica. Totes elles, si es practiquen amb regularitat poden arribar a produir una gran sensació d’alleujament i alliberament, i ajudant-nos a afrontar les diferents situacions amb més calma i energia. Entre els seus efectes, es troben els següents: increment de la circulació sanguínia cerebral, descens del consum metabòlic d’oxigen, relaxació muscular (disminueix la tensió i el to muscular), disminució de la intensitat i freqüència del batec cardíac i de la pressió arterial, disminució de la freqüència i augment i profunditat de la respiració, augment de l’amplitud i capacitat inspiratòria, i augment de serotonina (substància relacionada amb el benestar).

Com veiem, per tant, es produeixen efectes contraris als d’activació, estrès o ansietat. A més, convé ressaltar que acostumen a ser exercicis relativament senzills d’aplicar, i que no comporten molt de temps, la qual cosa facilita que puguin ser posats en pràctica en moltes situacions. Junt amb això, pot ser aplicat tant per nens com per adults, la qual cosa reflecteix que és una estratègia versàtil. Pots rebre més informació al nostre centre, situat a Mataró, on els nostres psicòlegs i psiquiatres et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Autisme: Indicis i característiques principals

Com podem saber si un/a nen/a presenta autisme? En què es diferencia d’altres problemàtiques infantils? Què podem fer per detectar–ho el més aviat possible?. Són moltes les preguntes que es generen al voltant d’aquesta àmplia categoria. I diem àmplia, perquè es tracta d’una de les nocions més extenses o obertes que existeixen. Això vol dir que entre les seves característiques apareixen una varietat de símptomes molt significativa, la qual cosa fa que avui dia es parli molt més d’espectre, i no tant de trastorn o problemàtica específica. Amb això, d’una banda es reconeix la complexitat a l’hora de delimitar-lo, i de l’altra, s’ofereix la possibilitat de considerar una àmplia avaluació per establir la seva presència o absència.

Actualment aquesta problemàtica es concep dins dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament, és a dir afeccions amb inici al període de desenvolupament que solen manifestar-se de manera precoç. Entre elles es troben el Trastorn de Dèficit d’Atenció i Hiperactivdad (TDAH), la Discapacitat Intel·lectual, els Trastorns de la Comunicació o els Trastorns Motors, entre d’altres. És important tenir en compte que el rang de dèficit varia, desde limitacions específiques a dèficits globals, i és freqüent que es presentin de manera concurrent. Així, el trastorn es caracteritza per dificultats persistents en la comunicació i interacció social en diversos contextos, i per mostrar patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats. En quan a la primera característica, el dèficit social, pot traduir-se en problemes per establir i mantenir interaccions, anomalies en el contacte visual i ús de gestos, o fins i tot problemes per ajustar el comportament en diversos contextos i absència d’interès per les persones. Pel que fa a la segona característica, es poden observar moviments o un estil de parla repetitiu, excessiva rigidesa pel que fa a les seves rutines diàries, interessos molt restringits, i hiper o hiporreactividad als estímuls sensorials.

Un dels aspectes més importants a tenir en compte és que el problema s’acostuma a manifestar de manera primerenca. En aquest sentit, la primera sospita acostuma a estar vinculada amb una alteració del llenguatge. Els nens petits mostren dos símptomes típics (encara que no exclusius) d’aquest problema: la ecolàlia i la inversió pronominal. La primera es defineix com la repetició (immediata o retardada, arribant a ser de fins i tot dies), d’alguna paraula o frase escoltada en algú proper, i feta de manera descontextualitzada. La inversió pronominal implica utilitzar “ell”, “ella”, o “tu” o “nosaltres” per referir-se a ell mateix. Es diu que només un 5% arriba a adquirir el llenguatge, i que això es troba associat a la discapacitat intel·lectual que pateixen molts d’ells (aproximadament un 60%). D’altra banda, és comú que els pares notin que el seu fill té un contacte i interacció inusual. Així, acostumen a no defugir el contacte amb estranys, la qual cosa quan apareix sol ser indicatiu d’un aferrament segur amb els pares. En etapes posteriors, es pot observar com no busquen molt el contacte, tracten a les persones com a “objectes” i presenten una clara preocupació per preservar la invariabilitat del medi. Per això, davant els mínims canvis d’horaris o rutines, poden mostrar-se molt agitats i irritats.

Menció a part mereixen les conductes estereotipades, és a dir el balanceig del cos, el saltar, el cridar o el fer moviments rítmics amb les mans i/o els braços. S’ha hipotetitzat que aquestes únicament es produeixen com autoestimulació. També poden aparèixer en relació a certs objectes o materials (observar girar un objecte giratori, donar voltes a una corda …). A més d’aquestes, i constituint l’alteració motora més important o dramàtica, hi ha les conductes autolesives (esgarrapar, mossegar, pegar-se…). Quan aquestes apareixen, és important contactar ràpidament amb un professional de la salut mental.

Finalment, pel que fa a la prevalença, l’autisme s’associa més al gènere masculí, amb una ràtio de 4 nens per cada nena. Tot i això, quan afecta les noies, s’acostuma a relacionar amb un quocient intel·lectual menor i a un curs menys favorable. Això no ens ha de fer infravalorar la seva aparició en noies, ja que també pot i sol aparèixer. Així doncs, ens trobem davant d’una patologia concreta, on la presentació pot ser molt heterogènia, de manera que convé adoptar mesures preventives i precoces per assegurar un funcionament i adaptació adequades de la persona.

Si vols obtenir més informació en relació a aquest o qualsevol altre tema, pots escriure’ns o trucar-nos. En el nostre centre de Psicologia, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t i ajudar-te a resoldre tots els teus dubtes.

Assertivitat i Autoestima

Si ho pensem, pot resultar-nos relativament difícil recordar l’última setmana o fins i tot l’últim dia on no haguem interaccionat. Fins i tot en aquells moments en què potser no ens venia de gust, o en els quals ens hem esforçat per no fer-ho, és altament probable que ho haguem fet (p.ex., a través de la comunicació no verbal), especialment en aquelles situacions en les que hi ha hagut més gent involucrada. Convé recordar doncs, que els humans som éssers sociables, i possiblement l’espècie més social del món. Mitjançant les relacions no només ens formem una imatge del món que ens envolta, sinó que conformem una visió de nosaltres mateixos i d’aquesta en relació als altres. És per això que les habilitats socials, i especialment l’assertivitat, resulten tan importants, ja que no només faciliten la creació i el manteniment de vincles, sinó que repercuteixen directament en el nostre benestar.

Imaginem la següent situació: Es troba, en cap de setmana, en un restaurant esperant que li serveixin la carn, feta al punt, que acaba de demanar. Al cap d’uns minuts, el cambrer s’apropa amb el seu plat, li serveix, i al tallar-la, s’adona que està crua. Què faria davant d’aquesta situació? ¿Cridaria ràpidament al cambrer? ¿Buscaria trobar altres parts més fetes? S’ho podria menjar sense demanar el canvi?. Per poder entendre correctament què significa assertivitat, inicialment podem diferenciar dues clares postures, la passiva, i l’agressiva. En el primer cas, una persona que es comportés amb passivitat, podria no dir res, i menjar-s’ho tal qual li han servit. A l’altre extrem, situaríem, per exemple, a una persona que crida o fins i tot menysprea el treball del cambrer o del restaurant. Com haurem pogut intuir, cap de les dues sembla la més adequada tant a curt com a llarg termini. Una persona que adopta en general, un funcionament passiu, inicialment pot tenir la sensació de “estalviar-se” moltes discussions i malentesos, o fins i tot d’evitar que els altres s’allunyin d’ella o la jutgin negativament, però progressivament és més que probable que la seva autoestima es vegi minvada, ja que a poc a poc anirà perdent la capacitat de comunicar malentesos, i fins i tot pot tenir la sensació de que els altres s’aprofiten d’ella. Per altra banda, tampoc convé reaccionar sempre amb exaltació o irritabilitat, ja que podem provocar que la gent del nostre voltant s’allunyi, i que fins i tot la seva relació amb nosaltres es basi principalment en la por.

Així doncs, l’assertivitat o conducta assertiva se situaria aproximadament en un punt mig entre les dues conductes exemplificades. La podem definir com l’habilitat social que ens permet defensar els nostres drets davant els altres, d’una manera empàtica, clara, directa i respectuosa, i sense menysprear o vulnerar els drets dels demés. En l’exemple anterior, seria alguna cosa així com: “Disculpi, cambrer, si no és molta molèstia, podria passar-me una mica més la carn?”. Amb això, aconseguim ser congruents amb les nostres necessitats, expressant-les de tal manera que la informació sigui rebuda pel receptor d’una manera adequada, i augmentat conseqüentment la probabilitat d’obtenir el que desitgem. Malgrat això, podríem dir que l’assertivitat ideal no existeix. Difícilment trobarem algú que actuï segons aquests paràmetres tot el temps. Les nostres respostes, i la nostra interacció, depenen de moltes variables; entre les que trobaríem les situacionals (lloc, temperatura, moment del dia …), i les personals, tant pròpies com alienes (trets de personalitat, caràcter, situació personal …). A més d’això, hi ha components de la pròpia relació en si que poden marcar com transcorri la interacció, com ara el nivell de confiança que tinguem amb l’altre, l’edat, el grau de coneixement que tinguem sobre ell/a … Tot això, posat en interrelació, explica la manera (com) en què ens relacionarem. Com podem observar, hi ha molts factors que són relativament complicats de preveure o controlar, però tot i així, és important apropar-nos al que entenem com a conducta assertiva.

Si ho aconseguim, i sobretot, si ho mantenim i el generalitzem a diferents àmbits, podrem veure com té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim. En aquest sentit, alguns problemes d’ansietat o de depressió poden explicar-se en menor o major part per un dèficit en aquesta habilitat social. A més, aquesta dificultat es pot presentar en molts altres problemes, siguin entitats clíniques com a tals o no. En qualsevol cas, resulta important treballar-ho, hi hagi o no malestar associat. Així, com s’ha remarcat, tot i que la persona en un principi no percebi conseqüències negatives, aquestes poden i solen aparèixer al cap de poc temps.

L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Regulació Emocional són considerats tractaments útils per abordar aquesta situació. Aquests components, juntament amb altres estratègies, són abordats des de diferents orientacions terapèutiques, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les principals. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis i t’ajudarà a resoldre els dubtes que tinguis.