Emprendre el camí de la teràpia psicològica suposa un gran pas, sense importar el motiu de consulta. Exposar-nos a les nostres preocupacions, emocions i conflictes, és un acte de valentia, i des del moment en que obrim la porta, ja estem immersos en aquest. Això requereix un temps, que pot variar, per entre d’altres coses, la complexitat i el malestar experimentat, i va molt més enllà de les sessions presencials, ja que els problemes s’originen, mantenen i resolen en el nostre dia a dia.

 

D’aquesta manera, el treball intern, tot i que comença acudint al professional, continua de manera conscient i inconscient a casa. És comú no únicament notar certs canvis a nivell emocional, sinó fer-nos preguntes, repassar continguts i actuar de forma diferent a l’iniciar aquest camí. En aquest sentit, els terapeutes de totes les orientacions (Psicodinàmica, Humanista, Cognitiu-Conductual, Sistèmica …), en diferents moments de la intervenció, poden sol·licitar un treball més enllà de les visites, a través de la realització o elaboració de diferents exercicis o materials que busquen complementar i generalitzar allò après en sessió.

 

En aquest sentit, podem diferenciar tres moments clau en els quals això resulta especialment important: l’avaluació, el tractament en si, i la prevenció de recaigudes. El primer d’ells suposa realitzar una exploració de les principals variables amb les que treballarem, i per a això és comú utilitzar qüestionaris i registres que ens ajudin a conèixer tant les característiques i el nivell de malestar de la persona, com altres aspectes (p .ej., el tipus de personalitat). Aquests materials poden ser completats pel propi subjecte i/o per persones properes a aquest. Durant el tractament, la realització d’autorregistres, llistes, recordatoris o exercicis concrets, és clau per a comprendre i generalitzar el que s’ha après. A més, tenir un “diari” amb el nostre progrés, ens permet tenir cert control sobre el nostre estat d’ànim, alhora que facilita un treball més exhaustiu, realista i eficient a nivell terapèutic. Finalment, en les últimes sessions i fins i tot després d’aquestes, resulta molt beneficiós seguir recordant el que s’ha treballat durant tot el procés, i anotar tant possibles dificultats futures com formes de fer-les front. Això afavoreix sentir-nos capaços i forts per afrontar gairebé qualsevol situació, i ens ajuda a mantenir-nos estables.

 

És important tenir en compte que aquest treball “extra” terapèutic, es duu a terme tant en teràpia individual, com de parella i familiar. En aquest sentit, el malestar que podem experimentar és poc freqüent que afecti només a l’àmbit personal, incloent normalment al nostre cercle íntim, la nostra feina, i als nostres amics. Proposar i exposar-nos a situacions en la vida real que ens generen malestar, i buscar formes de resoldre-les, observant el seu efecte tant en nosaltres com en els altres, és un exercici clau, i permet tenir un feedback continu entre pacient i terapeuta.

 

Posa’t en contacte amb nosaltres i et donarem més informació. El nostre equip de professionals, a Mataró, et facilitaran tot el que necessitis.

En moltes ocasions, podem ser els nostres pitjors jutges. Quan ens proposem realitzar segons quines activitats, tasques, o quan afrontem certes situacions, tots tenim una sèrie de anticipacions, relacionades tant amb factors externs (p.ex., cauré malament, em mossegarà, la faré sentir malament, riuran i aplaudiran…etc.), com amb factors interns (p.ex., em posaré vermell, ensopegaré, ho faré malament…etc.). Aquesta cadena de pensaments, ens predisposa emocional i actitudinalment a afrontar aquests moments d’una determinada forma. Així doncs, com menys constructives o positives siguin les nostres expectatives, molt possiblement més malestar experimentarem.

 

La por, l’ansietat, i la inquietud a l’hora d’exposar-nos a certs esdeveniments, són absolutament normals, i fins i tot en certa manera ens preparen per activar-nos i preparar-nos millor per a això (p.ex., sense estar una mica nerviosos davant l’època d’exàmens, possiblement estudiem menys). El problema ve quan aquests sentiments són massa intensos i freqüents, la qual cosa moltes vegades s’explica per haver estat alimentant-los mentalment durant llargs períodes de temps. Per això, aprendre a combatre aquest fenomen, flexibilitzant la forma en què ens veiem i considerant alternatives, pot ser una eina clau.

 

Les autoinstruccions són una tècnica que busca la modificació o substitució de les autoverbalitzacions internes, per d’altres més adaptatives, abans, durant i després d’enfrontar-nos a una situació aversiva. També s’entenen com a estratègies metacognitives l’objectiu de les quals és afavorir l’autoregulació de la conducta, així com la creença i confiança en la pròpia capacitat d’execució. Per a això, els principals objectius són: conèixer les autoverbalitzacions que té el subjecte, i instaurar o modificar el diàleg intern quan el que la persona es diu a si mateix suposa una interferència en l’execució d’una tasca específica o bé presenta dificultats per a abordar adequadament una situació. Un guió que podem utilitzar per treballar-ho és el següent.

 

  • Situació: Hem de descriure específicament la situació o situacions que afrontarem i que ens preocupen, procurant detallar els elements principals pels quals ens genera malestar o preocupació.

 

  • Pensaments negatius: A continuació resulta clau identificar la cadena d’anticipacions i pensaments negatius que ens vénen abans, durant i després d’afrontar aquestes situacions. Aquí podem incloure aquells que creiem que poden aparèixer amb més probabilitat (prediccions), per després veure fins a quin punt s’han complert.

 

  • Alternatives (autoinstruccions): Aquest és el punt clau. Basant-nos en la nostra història d’èxits, en el que coneixem positivament i de manera constructiva de nosaltres, i qüestionant les pors que posseïm, hem d’enumerar i concretar alternatives en primera persona (p.ex., puc fer-ho, sóc capaç, ja he passat per això… etc.), que ens facilitin l’apropament a aquestes situacions. Un aspecte important aquí, és que tal com hem descrit preocupacions abans, durant i després, hem de fer el mateix aquí, buscant alternatives en els tres moments.

La Teràpia Cognitiu-Conductual és pionera en l’ús d’aquest tipus d’estratègies. Si t’interessa i vols aprofundir, el nostre equip de professionals, situats a Mataró, pot proporcionar-te tota l’ajuda i informació que necessitis. Truca’ns i t’atendrem encantats.

Les categories diagnòstiques ens ajuden a identificar i a comprendre les dificultats per les que pot estar passant una persona. A més, faciliten l’elaboració de tractaments específics i eficaços, creant estratègies tenint en compte les característiques de la patologia. Dins de l’espectre de Trastorns Obsessius i relacionats, els quals engloben una sèrie de problemes que tenen com a denominador comú la presència de preocupacions/obsessions intrusives i/o de comportaments o actes mentals excessius que busquen disminuir l’ansietat o la probabilitat que succeeixi alguna cosa temuda, apareix el trastorn d’acumulació.

 

Aquest diagnòstic, comunament conegut com Síndrome de Diògenes, es defineix com la dificultat persistent per desfer-se o renunciar a les possessions, independentment del seu valor real. Apareix a causa d’una necessitat percebuda d’haver de guardar les coses, junt amb el malestar experimentat quan es desfà d’elles. D’aquesta manera, la dificultat per desprendre’s de les possessions, dóna lloc a l’acumulació de coses, característica principal del trastorn. A més, tal com s’indica en alguns manuals, si les zones habitables es troben despejades, és només causa de la intervenció de tercers. Al costat d’aquestes característiques, apareix un tret important, i és que la persona pot presentar o no, adquisició excessiva. Això es refereix al fet que, a més de tenir dificultat per desprendre’s d’elements, pot presentar la necessitat d’adquirir constantment altres que no necessita.

 

Afecta desproporcionadament més a adults grans, específicament entre els 55 i 94 anys, i de manera similar a tots dos sexes. El curs sol ser crònic, necessitant un tractament específic i principalment psicològic per disminuir tant els seus símptomes com el malestar associat. Un dels principals problemes, és que sol detectar-se de manera tardana, ja que fins que la persona no manifesta malestar (en forma d’ansietat, irritabilitat, problemes laborals o socials, entre d’altres), o els altres no observen la dificultat per desprendre’s o per deixar d’acumular, pot passar força temps.

 

La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), s’ha demostrat eficaç per a aquests casos, i especialment l’Exposició amb Prevenció de Resposta. Si t’interessa saber més sobre el seu funcionament o tens qualsevol pregunta, et convidem a que contactis amb nosaltres. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes.