Passem la major part del nostre temps pensant. Les imatges i idees se succeeixen amb molta rapidesa, i amb una freqüència gairebé sorprenent. Alguns d’aquests pensaments poden ser gairebé imperceptibles, o dit d’una altra manera, automàtics i inconscients. D’altres, en canvi, són especialment excel·lents i significatius, poden tenir una major durada, i generen un impacte emocional molt més gran. En aquest últim cas ens acostem al concepte de distorsió cognitiva.

 

Les distorsions cognitives, tal com van ser definides per Beck (1963) en la seva teoria sobre la depressió, consisteixen en errors a l’hora de processar la informació, al interpretar les diferents situacions. Això provoca que apareguin sentiments negatius en relació a aquestes situacions i a nosaltres mateixos, i facilita que es mantinguin les creences negatives sobre nosaltres, el món i el futur. Tots hem pogut experimentar alguna vegada alguna distorsió, tot i que són principalment comunes en problemàtiques com l’ansietat, la depressió o els problemes relacionats amb l’autoestima. A continuació, s’exposen algunes de les definicions i exemples de les principals distorsions:

 

  • Catastrofització: Consisteix en pensar constantment en el pitjor escenari possible sobre una situació, sense importar la improbabilitat de la seva ocurrència. Això provoca que veiem la situació com terrible, inevitable, intolerable o sense solució. Per exemple, “si ho faig em sortirà malament i serà horrible”; “segur que fracassaré”, “em quedaré sempre sol/a…”

 

  • Lectura del pensament: també anomenat “lector de ments” o “error de l’endeví”. Es refereix al fet d’inferir el que els altres estan pensant de nosaltres, i donar-lo per veritable. Per exemple, “si li parlo pensarà que sóc tonto/a”, “el meu cap/a creu que no valc”, “la gent pensa que sóc dèbil…”

 

  • Els hauria/haig de: Consisteixen en la transformació de preferències, desitjos o eleccions en absoluts universals. Per exemple, “he caure bé”, “hauria de començar a córrer”, “haig de ser perfecte…”

 

  • Pensament dicotòmic: O “blanc o negre” o “tot o res”. Aquí la persona va d’extrem a extrem a l’hora d’interpretar la realitat, i a més, mostra la seva postura amb molta rigidesa. Exemples d’això serien: “no serveixo per cuinar ja que aquest menjar m’ha quedat salat”; “Si no puc portar la meva mascota, prefereixo perdrem la funció”; o valorar les coses com a bones o dolentes, amics o enemics, a favor o en contra.

 

Junt amb aquestes, hi ha altres distorsions les quals van ser definides pel mateix autor i posteriorment ampliades per altres autors. Algunes d’elles són la magnificació, la sobregeneralització o la personalització, totes elles comunes tant en població general com clínica. En aquest sentit, a nivell terapèutic el que es pretén és facilitar a la persona descobrir els seus pensaments disfuncionals i irracionals, juntament amb l’efecte que tenen sobre el seu comportament i estat d’ànim, i dotar-lo d’eines d’afrontament adequades perquè dugui a terme la seva vida de forma més satisfactòria.

Quan parlem d’autoestima, tots tenim una definició més o menys subjectiva del que significa; el com ens sentim amb nosaltres mateixos. Més enllà d’això, el terme engloba diferents aspectes que són especialment importants a tenir en compte, de tal manera que ens encarem a cuidar i alimentar cadascun d’ells. Un seria l’autoimatge, és a dir, la percepció física que tenim de nosaltres mateixos i la que creiem que tenen els altres. I l’altre, el qual aquí presentem, és l’autoconcepte.

Aquest es refereix al què pensem de nosaltres mateixos, al conjunt d’idees i conceptes que utilitzem per definir-nos, i el qual resulta un dels pilars fonamentals de la nostra autoestima. És important tenir en compte que no posseeix un caràcter genètic, és a dir no s’hereda, sinó que s’aprèn a través de les experiències familiars, socials i/o relacionals que anem tenint al llarg de tota la nostra vida. Per això, resulta clau tenir present que la interacció amb els altres és una de les principals eines per a desenvolupar-lo. Al costat d’això, en funció de l’autoconcepte que tinguem, predirem, anticiparem i ens prepararem per fer front a les situacions o problemes de la nostra vida d’una manera o altra. A continuació s’exposen algunes diferències entre un autonconcepte positiu i un de negatiu:

  • Autoconcepte positiu: Sóc capaç, m’ho mereixo, sóc interessant, sóc bo/na, sóc intel·ligent…
  • Autoconcepte negatiu: sóc inútil, no puc, no ho mereixo, incapaç, no ho aconseguiré, sóc avorrit/da, sóc un desastre …

Com podem apreciar, en funció de si ens situem en un pol més positiu, o en un altre més negatiu, el nostre estat d’ànim es veurà influenciat clarament, i això afectarà la manera en què interpretem i afrontem les diferents situacions. En cas de situar-nos més sovint en el primer, hem d’intentar preguntar-nos on hem après això de nosaltres, i qui o què ens va transmetre aquests missatges.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podem ajudar-te a treballar o comprendre millor conceptes com l’aquí presentat. Els nostres professionals de psicologia i psiquiatria et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis.