El dol, i el seu afrontament, han estat objecte de nombrosos estudis i investigacions, ja que tot i que suposa una part inevitable de les nostres vides, pot resultar una de les tasques més àrdues d’afrontar. Aquest es defineix com el procés d’adaptació emocional consecutiu a qualsevol pèrdua (p.ex., d’un ésser estimat, d’una relació, d’una feina, d’un objecte …). I resulta summament important puntualitzar que el que marcarà el malestar i la intensitat d’aquest, serà la percepció de la pròpia persona, tant de la importància d’allò perdut, com de la seva capacitat per adaptar-se a això.

D’aquesta manera, William Worden, un dels autors més interessats en aquest tema, va proposar que després d’una pèrdua, la persona elabora una sèrie d’etapes, les quals el seu processament i afrontament permet realitzar un procés sa i adaptatiu, i preveu la cronificació del malestar:

  • Acceptar la realitat de la pèrdua: És freqüent que la nostra primera reacció sigui d’irrealitat, de negació sobre el que ha passat. Això, progressivament dóna pas a una petita transformació, on mitjançant el dubte, la nostra rutina diària i el suport dels altres, es va generant la idea de que el retrobament no és possible.

 

  • Treballar les emocions: el dolor després d’aquest esdeveniment és totalment real, i es manifesta tant mitjançant problemes físics com psicològics o emocionals (ansietat, símptomes depressius…). No tots els vivim amb la mateixa intensitat, però generalment no solem estar preparats pel remolí de sensacions que ens sacsejaran en aquest procés. Per això, reconèixer i processar aquest dolor suposa un dels passos més importants.

 

  • Adaptació a l’absència: adaptar-se a l’entorn sense l’ésser estimat o sense allò apreciat, implica tasques tant externes com internes. És a dir, suposa adaptar-nos a com influeix això a la imatge que tenim de nosaltres, dels nostres valors, creences, etc., i adaptacions relacionades amb els quefers del dia a dia en la persona absent.

 

  • Recol·locar i continuar: Finalment l’autor proposa trobar una connexió duradera amb l’absent o allò perdut, i seguir vivint. Es descriu doncs, la necessitat de trobar un vincle perdurable, de manera que alhora puguin instaurar altres repertoris de comportament adaptats a l’entorn sense aquesta persona.

 

Cadascun de nosaltres seguim el nostre ritme per passar per les diferents fases, i és comú transitar per elles de manera alternada en funció de com ens sentim. El que marca la dificultat o el malestar experimentat, pot ser el temps en què ens passem en una d’elles, quedant-nos ancorats.

Si vols conèixer més, o com treballem aquest o qualsevol altre tema, en el nostre centre de psicologia de Mataró rebràs tota la informació i atenció que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

0 respostes

Deixa una resposta

Vols unir-te a la conversa?
No dubtis a contribuir!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *