El Trastorn Bipolar

També conegut com a trastorn maniaco-depressiu. Es caracteritza per canvis severs en l’estat d’ànim que duran varies setmanes o mesos i són més intensos que els que podem sentir la majoria de nosaltres.
Aquests canvis són:
–          Depressions: sentiments de depressió intensa i desesperança.
–          Manies: sentiments de felicitat extrema .
–          Mixtos: p. ex: sentir-se deprimit i presentar, alhora, inquietud i l’excés d’activitat de la fase maníaca.
Amb quina freqüència ocorre?
Un de cada 100 adults pateix un trastorn bipolar. Generalment s’inicia durant o després de l’adolescència. Afecta per igual a homes i dones.
Quina és la causa?
No es coneix bé, però els estudis suggereixen que:
–          Tendeix a aparèixer en determinades famílies, pel que podrien estar implicats factors genètics.
–          Pot ser que hi hagi un trastorn físic en els sistemes cerebrals que controlen l’estat d’ànim.
–          Successos estressants o malalties físiques poden precipitar canvis en l’estat d’ànim.
Què se sent en un trastorn bipolar?
1.       Depressió: és un sentiment que tots podem experimentar a lo llarg de la vida; però en el cas del trastorn bipolar és més intens, continua durant més temps i fa que sigui  difícil o impossible afrontar el dia a dia.
2.       Mania: és un sentiment extremo de benestar, energia i optimisme. Pot ser tan intensa que afecti a la nostra manera de pensar i jutjar; ens podem creure coses estranyes sobre nosaltres mateixos, prendre males decisions i comportar-nos de forma vergonyosa i, en ocasions, fins i tot perillosa.
Quins tractaments existeixen?
El tractament principal són els estabilitzadors de l’ànim; molts d’aquests fàrmacs són antiepilèptics. El liti va ser el primer estabilitzador de l’ànim eficaç.
Quin tractament és més convenient?
Això ho decideix el psiquiatra en funció de l’estat clínic del pacient, predominança d’episodis depressius o maníacs…
Durant quant de temps he de realitzar el tractament?
Durant un mínim de dos anys després del primer episodi, i fins a cinc anys o de forma indefinida si existeixen:
–          Recaigudes freqüents.
–          Episodis psicòtics.
–          Consumo abusiu d’alcohol o drogues.
–          Estrés continuat a casa o a la feina.
És útil el tractament psicològic?
Entre fases maníaques i depressives el tractament psicològic pot ajudar. Aquest ha d’incloure:
–          Psicoeducació.
–          Seguiment de l’estat d’ànim.
–          Estratègies per a la identificació de diferents estats d’ànim.
–          Ajuda per a augmentar la capacitat d’afrontament de problemes a la vida diària.
–          Ajuda a familiars.

Els pares de nens amb trastorn de l’espectre autista aposten per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles

Els pare de nens amb trastorn de l’espectre autista reclamen un major «recolzament» d’administracions i institucions públiques i l’aposta per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles, intentant normalitzar l’aprenentatge dels seus fills. Aquesta és una de les reivindicacions d’Autisme Bierzo, una organització que va néixer l’any passat per a ajudar i donar recolzament a les famílies amb fills diagnosticats d’autisme o trastorno general de desenvolupament, informa Ical.

«Hi hauria d’haver més recolzament, específic i individual, perquè cap cas d’autisme és igual, fins i tot sembla que cada nen té un trastorn diuferent», explica el president d’Autisme Bierzo, Iván Rivera, que aboga perquè es faci un esforç per a que els seus fills tinguin una atenció especial però dins dels centres escolars ordinaris on puguin relacionar-se ambb altres enns de les seves edats.

«L’ideal és que puguin anar a l’escola ordinària perquè tots tenen la capacitat d’aprenentatge i millorarien les seves relacions socials, imitarien a altres nens, normalitzarien conductes i hàbits», afegeir Rivera. Una idea que també comparteix la psicòloga Cristina Guerra, que col·labora com a voluntària, que considera que la inclusió del nen autista a l’aula regular és «la millor teràpia».

«Es parla motl d’integració i al final això és el que falta», lamenta Guerra, que reconeix que s’exigeix més l’adaptació del nen al sistema escolar existent, que l’adaptació d’aquest a les necessitats educatives dels petits. Així, puntualitza que a vegades, en el cas de l’autisme, el seu aillament a escoles especialitzades pot portar a un estncament de la seva evolució. «Són nens que imiten molt i, al no estar amb nens no autistes, es perden moltes possibilitats de seguir evolucionant i perden vocabulari», afegeix.

Identifiquen les xarxes de gens afectats per l’esquizofrènia

Investigadors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Columbia, EUA, han descobert que molts dels gens mutats en l’esquizofrènia s’organitzen en dues xarxes principals, que participen en processos claus, inclosa l’orientació de l’axó, la funció de la sinapsi, la mobilitat de la neurona i la modificació cromosòmica.

Per descobrir les possibles connexions entre els gens mutats en l’esquizofrènia, el doctor Vitkup i el seu equip van desenvolupar un enfocament computacional, anomenat NETBAG+, per identificar xarxes de gens susceptibles de ser responsables del mateix fenotip genètic. Després es van analitzar les mutacions més fortes que s’havien observat en l’esquizofrènia per altres investigadors i les van incloure al programa.

El programa va descobrir dues xarxes genètiques. Els gens a la primera xarxa estaven involucrats principalment en l’orientació de l’axó, la funció de la sinapsi i la migració cel·lular. Els gens a la segona xarxa estaven involucrats en l’organització cromosòmica i la remodelació.

Van corroborar per tant que, hi ha parts d’ambdues xarxes molt actives durant el desenvolupament prenatal, la qual cosa suggereix que els canvis en el cervell que causen posteriorment l’esquizofrènia s’estableixen molt primerencament.

L’estudi, publicat en la revista “Nature Neuroscience”, també va revelar una intrigant relació entre l’esquizofrènia i l’autisme. “Si no hagués sabut que es tracta de dues malalties diferents i hagués posat totes les mutacions en una mateixa anàlisi, hauria obtingut xarxes molt similars”, comenta Dennis Vitkup, professor associat en el Departament d’Informàtica Biomèdica, de la Universitat de Columbia, i investigador principal de l’estudi. “Això demostra com estretament estan relacionades les xarxes genètiques de l’autisme i de l’esquizofrènia”, va afegir.

Encara que es necessita temps per traduir les troballes en tractaments pràctics, l’estudi permet conèixer les causes moleculars de l’esquizofrènia. També suggereix que les mutacions associades amb l’esquizofrènia, l’autisme, i probablement molts altres trastorns psiquiàtrics, probablement convergeixen en un conjunt de processos moleculars interrelacionats.

Canvi d’horari més difícil al coincidir amb la fi de les vacances

– El canvi d’hora pot provocar alteracions de la son, dificultat per aixecar-se als matins i cansament pel desajustament entre el nostre rellotge biològic i l’hora real.- Després de la finalització de les vacances, el nostre cervell ha d’adaptar-se novament als horaris i a la rutina diària.- Persones que pateixen de cefalees, epilèpsia o algun trastorn del son poden experimentar canvis en la freqüència i intensitat dels seus símptomes.
La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) adverteix que, tot i que és comú que en els dies posteriors als canvis d’horari apareguin certs trastorns motivats del desajustament entre el nostre rellotge biològic i l’hora real, aquest any aquests es poden intensificar una mica més per coincidir amb la fi de les vacances de Setmana Santa. “Habitualment es necessiten entre un i cinc dies perquè el nostre cervell s’ajusti al nou horari. Si ja per sí mateix, perdre una hora sol comportar més dificultats que guanyar-la, el fet que a més aquest any hagi coincidit amb el final de la Setmana Santa i hàgim de tornar al dia a dia, pot significar més dificultats d’adaptació”, assegura el Dr. Carlos Tejero, Vocal de la Societat Espanyola de Neurologia. 

Després de la finalització de les vacances, el nostre cervell ha d’adaptar-se novament als horaris i a la rutina diària ja que, en general, acostumem a posposar l’hora d’inici del son i ens despertem més tard. A més, la tornada a la rutina pot portar implícit preocupacions, estrès, o un baix estat d’ànim, que poden ser causa i conseqüència d’alguns trastorns del son. D’altra banda, en canviar l’hora, el nostre cervell ha d’adaptar-se a la nova llum ambiental que actua a mode de sincronitzador extern sobre el rellotge biològic. “Per aquesta raó no és només habitual que en els primers dies es produeixi un retard de fase, sinó que en aquesta ocasió, adaptar el nostre rellotge biològic al nou horari, pot fer-se una mica més difícil”, assenyala el Dr. Carlos Tejero. 

En la població sana, és relativament habitual que el canvi d’hora provoqui alteracions de la son, dificultat per aixecar-se als matins i cansament. Algunes persones també poden veure el seu estat d’ànim alterat. “Però, en general, les conseqüències del canvi d’horari són lleus i transitòries. No obstant això, persones grans i aquelles que pateixin alguna malaltia que necessitin mantenir les seves rutines i descansar de forma adequada per no experimentar canvis en la freqüència i intensitat dels seus símptomes, són les que es poden veure més pertorbades pel canvi d’horari”, explica el Dr. Carlos Tejero. “Sobretot es dóna en persones que pateixen cefalees, epilèpsia o algun trastorn del son. Pel que l’aconsellable per a tots, però especialment per a aquestes persones, que tractin de prendre certes mesures per adaptar-se de forma progressiva al canvi d’horari i la tornada a la rutina”.

La SEN aconsella, per minimitzar els efectes del canvi d’hora i la tornada a la rutina:

• Intentar, en la mesura del possible, mantenir regularitat en els horaris d’alimentació i son. 
• Tractar d’harmonitzar la nostra activitat amb els temps de llum solar. Així veurem millorat el nostre rendiment.
• Afrontar el canvi de forma progressiva i natural. No és aconsellable utilitzar fàrmacs per molt que creiem que ens pot ajudar en l’adaptació al canvi. 
• Evitar o limitar el consum de cafeïna, alcohol, tabac i altres productes estimulants. 
• Evitar les migdiades diürnes, especialment aquelles que superin els 20 minutos, per tenir més son a l’hora de ficar-nos al llit. 
• Abans de ficar-nos al llit s’han de realitzar únicament activitats relaxants. Per exemple, s’ha d’evitar realitzar exercici físic just abans de l’hora de dormir. 
• Seguir una altra sèrie de normes bàsiques d’higiene de son: El nostre dormitori ha de ser confortable, aïllat de sorolls i tenir una temperatura agradable. També és convenient eliminar rellotges i referències temporals durant el son (tan sols hauríem de recordar-nos del rellotge quan sonés el despertador). 
• Mantenir una actitud positiva.

Especial Depressió Postpart

La depressió postpart consisteix en el desenvolupament d’una depressió en la mare després del naixement del seu fill. De vegades, aquesta depressió pot tenir una fàcil explicació, bé perquè el fill no ha estat desitjat o perquè no és normal. No obstant això, en la majoria de les ocasions la depressió sembla no tenir sentit: ” Desitjava tant tenir aquest fill i ara que ho tinc em sento completament desgraciada”, “Què m’està passant?”, “El part va ser magnífic, molt millor del que esperava, i tothom es va portar meravellosament amb mi, especialment el meu marit. Jo hauria de donar salts d’alegria”, “Tenia por que el bebè tingués algun defecte en néixer, però és perfecte”, ” Llavors, Perquè no ho estic gaudint?, Potser no valc per ser mare”.

Aquestes dones no són unes desagraïdes o unes males mares sinó que estan experimentant una de les complicacions més freqüents del part, la depressió postpart, un trastorn que encara sofreixen en silenci un gran nombre de dones.

Quina és la freqüència?

La depressió postpart és una de les malalties més freqüents després del part ja que afecta a una de cada deu parturientas. Si no es tracta adequadament pot persistir durant mesos i fins i tot anys.

Quins són els seus símptomes?

Tristesa

La tristesa és per descomptat el símptoma més freqüent de la depressió postpart. Les pacients se senten baixes d’ànim, infeliços i desgraciades la major part del temps encara que aquests símptomes poden empitjorar en algun moment particular del dia, com als matins o a les tardes. En ocasions, les pacients passen dies dolents i dies bons, sent aquests últims realment frustrants ja que el dia bo previ va fer que s’alberguessin esperances de millorar. De vegades, a les pacients els sembla que no mereix la pena viure, precisament en uns moments en què haurien de sentir-se molt alegres.

Irritabilitat

La irritabilitat amb freqüència acompanya a la sensació de tristesa. La pacient pot estar irritable amb els seus altres fills i ocasionalment fins i tot amb el nounat, encara que la majoria de les vegades ho està amb el seu marit qui no sol comprendre què és el que està passant.

Fatiga

Totes les noves mares se senten una mica aclaparades i fatigades, però la mare amb depressió postpart se sent tan esgotada que arriba a pensar que pateix alguna malaltia física.

Insomni

Quan per fi la mare es va al llit pot ser que tingui dificultat per agafar el son, o si dorm, pot ser que es desperti molt ràpid, fins i tot encara que la seva parella sigui qui s’ocupi d’alimentar al bebè durant la nit.

Pèrdua de gana

Les mares deprimides generalment no tenen ni temps ni ganes de menjar la qual cosa contribueix al fet que se sentin malhumoradas i esgotades. Algunes mares deprimides mengen a l’excés per alleujar el seu malestar psicològic i després se senten culpables i molestes amb la seva gordura.

Incapacitat per gaudir

El que abans era un plaure ara no ve de gust i el que abans interessava ara es converteix en avorrit. Això és especialment cert en el cas de les relacions sexuals. Algunes dones recuperen l’interès pel sexe (si és que en algun moment ho van perdre) abans que transcorrin 6 setmanes del part, però les mares amb depressió postpart solen rebutjar qualsevol contacte sexual la qual cosa pot generar tensió en la parella.

Desbordament

Les mares amb depressió postpart tenen la sensació de no disposar de temps per res, de no fer res ben i de no poder fer gens per remeiar-ho. A aquestes pacients els resulta realment difícil l’establir noves rutines per poder fer front al bebè i a la nova situació que viuen.

Ansietat

Sol ser aguda i es pot presentar en forma de temor a quedar-se sola amb el bebè per por de que aquest cridi, no vulgui menjar, s’ofegui, caigui o es faci mal de qualsevol altra forma. Algunes mares deprimides perceben al seu bebè com un objecte. En comptes de sentir que han donat a llum a la criatura més afectuosa i adorable del món se senten distants del seu fill, al com perceben com un petit ser misteriós i estrany, els pensaments del qual (de tenir algun) són insondables i les necessitats dels quals i emocions han de ser en alguna manera satisfetes. La tasca de la nova mare deprimida que encara no s’ha “enamorat” del seu fill és realment dura. No obstant això, l’amor sorgeix al final, quan el nen és major i més interessant.

No obstant això, la depressió postpart pot desenvolupar-se encara quan l’amor pel nounat sigui intens. En aquests casos, la mare tem desesperadament perdre al seu preciós bebè per no cuidar-ho bé, perquè no es desenvolupa adequadament, per una infecció o bé tem que mori sobtadament. Un simple catarro pot causar una gran preocupació. La mare pot obsessionar-se amb el pes del bebè i alarmar-se si plora massa o fins i tot si passa molt temps en silenci, arribant a pensar: haurà deixat de respirar?. És freqüent que la pacient desitgi ser constantment tranquil·litzada per la seva parella, la seva família, el seu metge o qualsevol altra persona.

L’ansietat també pot fer a la mare preocupar-se per la seva pròpia salut. Pot sentir pànic quan el seu pols s’accelera o si té alguna palpitació, arribant fins i tot a pensar que té alguna cosa dolent en el cor o que està a la vora d’un accident cerebrovascular. En ocasions se sent tan afeblida que pensa que té alguna malaltia terrible i que mai tornarà a tenir energia de nou. Aquestes sensacions estranyes i inusuals li faran plantejar-se la pregunta M’estic tornant boja? (La resposta és NO).

El temor de quedar-se sola amb totes aquestes preocupacions pot donar lloc al fet que fins i tot la dona més capaç se senti tan indefensa que no desitgi que el seu marit vagi al treball.

No se senten totes les dones una mica així després de tenir un fill?

Gràcies a Déu, no. Moltes dones, aproximadament una de cada dues, se senten una mica ploroses, desanimades i insegures en el tercer o quart dia després del part. És el conegut “maternity blues” o depressió del tercer dia que dura d’unes hores a un parell de dies i que aviat desapareix. Per descomptat, moltes dones se senten cansades i una mica desorganitzades quan tornen a casa de l’hospital, però generalment controlen perfectament la situació quan pansa més o menys una setmana. No obstant això, per a les mares amb una depressió postpart les coses empitjoren dia després de dia.

Quan ocorre?

La majoria dels casos de depressió postpart sorgeixen en el primer mes després del part, encara que en ocasions aquest trastorn pot donar la cara 6 mesos més tard.

Per què ocorre?

Encara no sabem prou sobre perquè les dones desenvolupen depressions postpart com per poder estar segurs de qui la desenvoluparà i qui no. Probablement no existeix una causa única sinó més aviat diferents tipus d’estrès que poden tenir la mateixa conseqüència o que poden actuar conjuntament.

Sabem que entre aquests “factors de risc” estan:

una història prèvia de depressió (especialment de depressió postpart).

una falta de suport per part de la parella.

un bebè prematur o amb qualsevol tipus de malaltia.

el que la nova mare hagués perdut a la seva mare quan era nena.

Una acumulació d’esdeveniments vitals adversos, com la defunció d’un ser estimat, la pèrdua de l’ocupació de la pacient o de la seva parella, problemes econòmics, problemes d’habitatge, etc.

No obstant això, una dona pot sofrir una depressió postpart sense que s’apreciï cap raó òbvia per a la mateixa.

Què passa amb les hormones?

Sembla probable que la depressió postpart estigui relacionada amb els importants canvis hormonals que tenen lloc en el moment del naixement del seu fill, encara que encara no disposem d’evidències sobre aquest tema. Encara que els nivells d’estrògens, progesterona i altres hormones relacionades amb la reproducció que poden afectar a les emocions descendeixen bruscament després del part, no s’han trobat diferències entre les hormones de les mares que desenvolupen una depressió postpart i les de les quals no. Una possible explicació és que probablement algunes dones puguin ser més sensibles que unes altres a tals canvis.

Maltracten les dones amb depressió postpart als seus bebès?

No, elles no ho fan. Es poden sentir com si ho anessin a fer i es preocupen molt per la possibilitat de fer mal als seus fills, encara que realment mai ho fan. Per ser honests, moltes dones sense depressió postpart han pogut arribar a pensar en alguna ocasió ” Crec que si segueix plorant ho vaig a agafar i ho vaig a llançar per la finestra”.

Les dones que “copegen” als seus bebès amb freqüència presenten greus trastorns emocionals que tenen el seu origen en la seva infància.

Rarament, no obstant això, un bebè és ferit o fins i tot assassinat, constituint un infanticidi, per una mare que presenta un trastorn mental greu en aquests moments. Aquesta és una conseqüència tràgica de l’anomenada “psicosi puerperal”, una malaltia mental molt greu, encara que tractable, que pot aparèixer als pocs dies del part. La mare pot delirar i arribar a pensar que el seu fill és el diable i per això ha d’acabar amb ell, o pot tenir idees suïcides i decidir acabar no només amb la seva vida sinó també amb la del nounat. La psicosi puerperal ocorre únicament en un de cada 500 parts i l’infanticidi és afortunadament molt rar.

Què pot fer-se?

Moltes coses, però el primer per descomptat és reconèixer i diagnosticar la depressió.

Moltes mares deprimides no són conscients que tenen una malaltia i se senten avergonyides d’haver d’admetre com els ha afectat la seva recent maternitat. Algunes poden arribar a creure que si diuen com se senten realment pot ser que els llevin al seu fill (això NO ocorrerà). Alguns metges, infermeres i treballadors socials estan preparats per reconèixer la depressió postpart ja que coneixen la seva existència i s’esforcen per detectés, no obstant això, altres professionals la passen per alt o, la qual cosa és pitjor, la ignoren considerant-la com un simple “maternity blues”.

En l’actualitat existeix una major conscienciació per al reconeixement i tractament de la depressió en general i la depressió postpart no ha de ser una excepció.

Una vegada que se sospita la presència d’aquest trastorn, cal animar a la pacient perquè expressi com se sent realment després del part del seu fill. Si manifesta sentir-se trist, desgraciada, irritable, incompetent, espantada i desinteressada pel bebè, ha d’acceptar-se això amb una actitud comprensiva, no amb alarma i retrets.

El dir-li a la mare que tot el que li està passant és conseqüència que té una malaltia anomenada depressió postpart sol ser de gran ajuda, ja que almenys sabrà a què ha d’enfrontar-se. Cal tranquil·litzar-la i intentar convèncer-la que ella no és una mare capritxosa, extravagant o una mala mare, i que moltes altres persones han patit i pateixen la mateixa malaltia. La depressió postpart és molt freqüent, i si es posa tractament sens dubte millorarà. Cal advertir a la pacient que el tractament necessitarà el seu temps per fer efecte i que serà necessari el concertar algunes cites perquè rebi el suport necessari fins que es recuperi.

En aquest moment és important l’involucrar a la parella de la pacient de manera que ell pugui comprendre què és el que ha estat passant (no oblidem que ell també ha estat sofrint les cosecuencias de la depressió postpart). Possiblement ell sigui qui millor pugui recolzar a la pacient, encara que també necessitarà una mica de suport per a si mateix, especialment si és el primer fill que té la parella i si s’ha sentit desplaçat després de la seva arribada. Est és un aspecte realment important ja que si el marit està ressentit i no comprèn fins que punt la seva esposa necessita del seu suport i ajuda podran sorgir més problemes. El marit de la pacient també se sentirà alleujat pel diagnòstic i per rebre consells sobre com actuar. L’ajuda pràctica amb el nounat, una actitud comprensiva i afectiva i l’ésser positiu seran apreciats fins i tot quan la depressió desaparegui.

Què passa amb el tractament psicològic?

L’oportunitat de poder parlar tranquil·lament amb un interlocutor simpàtic, comprensiu i no crític, que pot ser un amic, un familiar, un professional o qualsevol altra persona, pot significar una gran ajuda per a la pacient.

Els tractaments psicològics més especialitzats tals com la psicoterapia (mitjançant la qual intentarà comprendre la depressió en termes del que li va ocórrer en el passat) i la teràpia cognitiva (que intentarà fer-li sentir més positiu sobre si mateix) constitueixen també una gran ajuda i poden ser sol·licitades pel seu metge de capçalera als professionals de la Unitat de Salut Mental que li correspongui.

Què passa amb les pastilles?

Els metges de capçalera no sempre prescriuen tractament farmacològic per als seus pacients amb trastorns emocionals. No obstant això, en ocasions la naturalesa de la depressió és tal que fa necessari un tractament amb fàrmacs antidepressius. Aquests medicaments:

No són tranquilizants ni estimulants.
No són addictius, no creen dependència.
Necessiten dues setmanes o més per començar a fer efecte.
No fan necessari el suspendre la lactància materna ja que entre els molts antidepressius disponibles existeixen alguns que no passen a la llet materna i per tant no afectaran al seu fill en absolut.
Necessiten ser mantinguts durant almenys 6 mesos després de la depressió per reduir el risc de recaiguda.
A moltes dones els sembla més atractiva la possibilitat de rebre tractament amb hormones en lloc d’amb antidepressius ja que consideren a aquestes més naturals. No obstant això, les evidències disponibles sobre la seva eficàcia són qüestionables i a més no estan exemptes d’efectes secundaris.

La progesterona sembla funcionar millor en supositoris, mentre que els estrògens s’apliquen actualment en forma de pegats en la pell. No existeix dubte que moltes dones creuen que el tractament hormonal que han rebut els ha beneficiat, però encara està per demostrar que aquest sigui una mica més que un placebo, és a dir que la curació es produeix més per l’esperança posada en el tractament que pel propi tractament en si.

Quin és el futur de la depressió postpart si no es tracta?

La majoria de les dones solen millorar en algun grau al cap de setmanes, mesos o fins i tot un o dos anys. No obstant això, això és a costa d’un gran sofriment injustificat. La depressió postpart fa de la maternitat una mala experiència i dificulta la relació entre la parella. De manera que el millor és detectar el més aviat possible aquest trastorn per tractar-ho precoçment.

Pot prevenir-se la depressió postpart?

Si. Existeixen tres formes de prevenció: detectar precoçment el trastorn, tractar-ho ràpidament i evitar les seves conseqüències.

No intenti ser una súper dona. El tenir un fill és un treball que pot exigir dedicació exclusiva, de manera que durant el seu embaràs intenti reduir els seus compromisos (si treballa, asseguri’s que s’alimenta de forma suficient i amb regularitat i posi els peus en alt durant l’hora del menjar).

No es mudi de casa mentre estigui embarassada o fins que el seu fill no tingui sis mesos.

Faci amistat amb altres parelles que estiguin esperant un fill o que ho hagin tingut recentment. Entre altres coses, això li possibilitarà el disposar d’algú que pugui cuidar al seu fill quan ho precisi.

Identifiqui a algú en qui pugui confiar, és necessari disposar d’algun amic a qui acudir en cas de necessitat.

Vagi a les classes prepart i porti a la seva parella amb vostè.

Si ha sofert prèviament una depressió, això no significa que vostè vagi a tenir-la de nou en el següent part. No obstant això, després del part és necessari que es posi en contacte amb el seu metge de capçalera perquè aquest vigili la possible aparició de qualsevol signe de recurrència de la depressió postpart i així començar al més aviat possible amb el tractament.

Una vegada que el bebè hagi nascut:

Aprofiti qualsevol oportunitat per descansar. Aprengui a tirar becaines o petites migdiades. La seva parella podrà encarregar-se d’alimentar al bebè a la nit, utilitzant si vostè ho desitja fins i tot la seva pròpia llet extreta amb anterioritat.

Alimenti’s adequadament. Les amanides, els vegetals frescos, la fruita, els sucs, la llet i els cereals són aliments molt adequats per a aquest moment i que a més no necessiten de molta cuina.

Trobi temps per gaudir amb la seva parella. Intenti aconseguir una mainadera i surtin junts a sopar, al cinema, a veure uns amics o prendre una copa.

Intenti intimar amb la seva parella, fins i tot encara que encara no li vingui de gust tenir relacions sexuals completes, un petó, una abraçada, una carícia, o una manyaga poden ser bastant reconfortables fins que torni el desig sexual al complet.

No sigui molt crítica amb si mateixa ni amb la seva parella. La vida es fa bastant dura en aquests moments i el cansament i la irritabilitat de tots dos pot conduir a discussions freqüents que no faran mes que afeblir la seva relació en uns moments en què aquesta hauria de ser més fort.

No temi demanar ajuda quan la necessiti. Encara que el seu metge és qui ha de realitzar el diagnòstic de la seva depressió postpart, la qual cosa vostè hagi après en les classes preparto i en fullets com a est pot orientar-li sobre quan demanar ajuda.

Finalment, a pesar que la depressió postpart ja estigui instaurada quan se li diagnostiqui, no es desesperi, el suport, el consell i la medicació marcaran la diferència i acceleraran la seva recuperació. Mai és tard.

Pautes per fer front al problema de la ludopatia

Per resoldre i superar un problema amb els jocs d’atzar, cal tenir voluntat ferma de canviar el comportament. Aquesta secció us ofereix algunes claus i recomanacions per mantenir el problema a ratlla.
Consells per mantenir els jocs d’atzar sota control
Adquirir certs hàbits saludables, adoptar determinades actituds o fer-vos algunes normes en relació amb el joc us pot ajudar a mantenir sota control el comportament amb els jocs d’atzar. Alguns dels consells següents poden ser-vos útils.
·                         Sigueu sincer amb la vostra família i amics sobre quant jugueu.
·                         Poseu un límit en la quantitat que voleu gastar en els jocs d’atzar, i manteniu-lo.
·                         Limiteu quant de temps voleu passar apostant en els jocs d’atzar.
·                         Limiteu la quantitat de diners en efectiu que us emporteu quan aneu a apostar en jocs d’atzar.
·                         Deixeu les targetes de crèdit, talonaris (i altres) a casa.
·                         Recordeu que els jocs d’atzar són una despesa en entreteniment: l’entreteniment costa diners i, per tant, també els jocs d’atzar.
·                         Recordeu que els guanys són vostres: us els podeu posar a la butxaca i endur-vos-els a casa.
·                         Abans de començar a jugar, parleu amb algú durant mitja hora.
·                         Manteniu un registre de tots els diners guanyats i perduts.
·                         No jugueu mai fins que no hàgiu pagat les factures.
·                         Mai no demaneu diners per jugar a jocs d’atzar.
·                         No jugueu a jocs d’atzar si esteu enfadat, preocupat o deprimit.
·                         Quan sigui que sentiu l’impuls de jugar a jocs d’atzar i alhora realment no ho voleu fer, busqueu algú en qui confieu i amb qui pugueu parlar, i parleu del que sigui, no necessàriament sobre jocs d’atzar.
·                         Poseu alguns objectius per als diners que utilitzàveu en el joc.
·                         Recompenseu-vos per tots els passos que feu en la direcció desitjada.
 
No intenteu canviar-ho tot en un període curt de temps. És molt millor fer petits passos en la direcció correcta, que no pas pretendre canvis immediats i radicals. Reflexioneu amb sinceritat sobre el vostre comportament amb els jocs d’atzar.
Control dels diners
Les conseqüències que el joc patològic té en l’economia personal i familiar del jugador poden ser greus. Per això és important prendre mesures per recuperar el control de les finances. A continuació s’exposen alguns suggeriments per a les persones que juguen i les seves famílies.
Per a jugadors: controleu el deute

Responsabilitzeu-vos de la vostra situació econòmica. Feu una proposta als creditors i comprometeu-vos a pagar el deute pendent, establint un pla. Això ajudarà les vostres finances i també a reconstruir l’autoestima.
No proveu de jugar per resoldre els vostres problemes econòmics.

Procureu-vos més feina, si és necessari, per ocupar el temps lliure: us ajudarà a evitar una nova ocasió de joc. Pot ser dur, però a llarg termini serà bo per a la vostra situació econòmica i us farà sentir millor.

Designeu algú de confiança per fer-se càrrec, almenys temporalment, de les vostres targetes de dèbit i crèdit, i dels talonaris; o destruïu-los.

Protegiu els vostres actius transferint-ne la titularitat a nom del vostre cònjuge o company. Feu que calguin dues signatures per treure diners, en lloc de només la vostra. Un assessor financer us pot ajudar en el procés.

Eviteu cobrar i pagar en efectiu: domicilieu la nòmina i les factures al vostre compte corrent.

Limiteu la quantitat d’efectiu disponible, en general.

Busqueu ajuda professional amb especialistes en joc patològic i especialistes en gestió de finances.

Per a familiars: protegiu els diners
Estigueu al corrent de tots els diners que es gasten i es deuen.

Protegiu els actius. Considereu canviar comptes bancaris, hipoteques i altres actius de manera que el jugador no hi pugui accedir. Un assessor financer us pot ajudar en el procés.

Negocieu el control de la gestió de les finances familiars. Intenteu assumir la responsabilitat sobre les targetes de crèdit i dèbit del jugador. Doneu-los diners només per a les necessitats diàries fins que la situació millori.

No “rescateu” el jugador oferint-li diners per pagar els deutes. Això només allargaria el problema.

Cerqueu ajuda professional, tant per als consells financers com per al suport emocional.
Canviar el comportament
Canviar el comportament mai no és fàcil, però es pot fer. Una de les claus és fer-ho pas a pas, sense pretendre canviar-ho tot de cop.

Senyals de recaiguda
És important que pugueu identificar una recaiguda quan està passant. Només si us adoneu podeu triar una opció diferent i sana.
Eleccions no saludables
·                         Fer una aposta.
·                         Fer una altra aposta.
·                         Perseguir les pèrdues.
·                         Aconseguir més diners en efectiu (demanar-ne, robar-ne…).
 Eleccions sanes
·                         Afrontar les emocions pròpies (truqueu a un amic, parleu-ne).
·                         Trobar alguna altra cosa per fer.
·                         Parar les pèrdues: torneu a casa i expliqueu-ho a algú.
·                         Fer-hi alguna cosa: buscar ajuda.
 Com més aviat trieu una opció saludable, més èxit tindreu a l’hora de deixar l’hàbit dels jocs d’atzar.

Com prevenir l’addicció a les noves tecnologies

L’aparició de les noves tecnologies ha anat paral·lel al sorgiment d’una nova expressió d’un vell fenomen: L’Addicció. Telefonia mòbil, videojocs, ordinador, Internet, xats, etc…conformen aparentment l’origen del problema.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) assenyala que una de cada quatre persones pateix trastorns de conducta relacionats amb les noves addiccions. Es pot parlar d’addicció en tots aquells casos en els quals l’afició interfereix en la vida diària, o quan es practica aquesta afició per no passar-ho malament en lloc de per passar-ho bé.

Entre els senyals d’alerta que poden indicar-nos una addicció destaquen les següents:
? Pèrdua de temps d’estudi, amb o sense mals resultats acadèmics.
? Deteriorament o menor dedicació a les relacions interpersonals i a altres activitats d’oci.
? Increment de les conductes que impliquen agressivitat.
? Patir ansietat, irritabilitat, fins i tot malestar físic en cas de no poder utilitzar l’objecte de l’addicció.

Adoptar actituds preventives resulta molt important, però en cas de sospitar que pogués existir una addicció, s’ha de buscar ajuda professional especialitzada.

Recomanacions indispensables:
1. Potenciar als nostres fills activitats d’oci saludable (esport, lectura, manualitats, activitats a l’aire lliure, etc.)
2. Establir amb ells una relació de confiança que ens permeti parlar i dialogar de forma sincera i oberta.
3. Controlar els temps d’ús de les tecnologies.
4. Tenir en compte la importància del nostre exemple. Els nostres fills ens tenen com a models i tendeixen a imitar les nostres pròpies conductes. Com podem insistir en no abusar de l’ordinador si nosaltres passem massa hores davant del mateix?
5. Ajudar-los a desenvolupar bones habilitats socials que els permetin el desenvolupament de sanes relacions interpersonals.

Recomanacions per prevenir l’addicció a l’INTERNET:
1. Trencar amb les rutines de connexió: si el menor encén l’ordinador res més aixecar-se per comprovar el seu correu electrònic, hem d’indicar un nou horari i usar senyals i alarmes que li indiquin a l’adolescent que ha passat el seu temps i ha de desconnectar-se.
2. Ajudar al menor a elaborar un horari realista que contempli no solament el temps dedicat a navegar, sinó també altres activitats com l’estudi… Ensenyar-li al menor la capacitat formativa de la xarxa, incloent Internet com una eina d’ajuda a l’estudi i a la formació.
3. Instal·lar filtres de contingut que impedeixin als menors l’accés a pàgines amb contingut no adequat.

Recomanacions per prevenir l’addicció a la TELEFONIA MÒBIL:
1 . Retardar al màxim l’edat de possessió del mòbil.
2. Fer que els menors entenguin el valor econòmic de les trucades.
3. Pactar el model de mòbil: buscar un d’adequat per a la seva edat.
4. Facilitar la presa de consciència del temps que passen parlant i enviant missatges.
5. Delimitar els espais d’ús.

Recomanacions per prevenir l’addicció als VIDEOJOCS:
1. Posar la consola o l’ordinador en un espai comú, d’aquesta manera, facilitem la interacció amb els pares i la possibilitat que aquests “controlin” indirectament com, quan i amb qui es juga.
2. Jugar amb ells, compartir emocions i transmetent d’aquesta forma el nostre punt de vista. Limitar el temps dedicat a jugar.
3. Pactar amb ells la durada del joc i fer-los conscients del temps que passen jugant.
4. Informar-se del nivell de violència, l’edat mínima i les habilitats requerides pel videojoc, abans de comprar-ho.

Recomanacions per prevenir l’addicció a la TELEVISIÓ:
1. Posar la televisió en un espai comú de la casa.
2. Evitar que els menors tinguin el seu propi aparell a la seva habitació.
3. Dedicar temps a veure la televisió amb els nostres fills i parlar amb ells sobre el que s’està veient, ajudant-los, d’aquesta manera, a reflexionar sobre els continguts.
4. Evitar mantenir-la encesa de forma permanent, encara que no se li estigui parant atenció.
5. Veure la televisió amb un objectiu concret (per exemple: una sèrie determinada), no “veure per veure”.
6. No utilitzar la televisió mentre s’està menjant. Aprofitar aquests moments per al diàleg familiar.

Incidència i prevalència de l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa

Han fet falta només deu anys perquè les xifres sobre incidència d’anorèxia i bulímia al nostre país s’equipessin a les de la resta dels països europeus, convertint-se així en la tercera malaltia (la primera és l’asma, i la segona l’obesitat) més freqüent entre els adolescents.
Ara, aproximadament, una de cada 100 adolescents d’entre 14 i 18 anys cau a les urpes de l’anorèxia, mentre que un 2,4% desenvolupa bulímia. I no només el sexe femení (l’anorèxia nerviosa afecta 15 vegades més a dones que a homes) s’està enganxant als trastorns de l’alimentació, també els homes han començat a veure’s reflectits significativament en les estadístiques. “El sexe és un factor de protecció enfront dels trastorns de l’alimentació. Fins ara ser home era un arma eficaç contra l’anorèxia i la bulímia, però això està canviant. Cada vegada hi ha més casos de nois que pateixen aquestes patologies”, destaca el M. Velilla, de l’Hospital Clínic de Saragossa.
Les recerques realitzades a Espanya estan aportant ja algunes respostes al perquè d’aquest augment espectacular de casos, així com les raons que justifiquen aquesta alarma: els canvis socials, un millor diagnòstic, un nou comportament de la malaltia i un coneixement major de les conseqüències físiques de patir trastorns de l’alimentació.

CANVIS SOCIALS
La cultura de ser prim
L’anorèxia i la bulímia, conegudes popularment a través del rostre d’alguns dels seus afectats com el va ser Lady Diana, Jane Fonda o la ballarina del Boston Ballet, Heide Guenther, que va morir el 30 de juny com a conseqüència d’una anorèxia, són patologies modernes que han sabut aprofitar-se de les tendències socials dels països industrialitzats. En les últimes dues dècades, la primesa s’ha convertit en la targeta de visita de tots aquells homes i dones que desitgen triomfar social i professionalment. “Els missatges que fan referència a la imatge corporal són omnipresents i amb ells es transmet la idea que estar prim és el mitjà per obtenir la felicitat i l’èxit. La pressió és excessiva”, destaca el doctor Gonzalo Morandé, de l’Hospital Nen Jesús de Madrid.
Pèrdua d’hàbits alimentaris
La incorporació de la dona al món laboral és un altre dels factors socials dels que s’estan servint l’anorèxia i la bulímia per a la seva propagació. L’absència d’una persona que es responsabilitzi dels horaris de menjar (un paper tradicionalment atribuït a la mare) ha facilitat que molts adolescents que començaven a flirtejar amb la dieta escapessin al control familiar i acabessin transformant una alimentació irregular en una malaltia greu.
“Aspectes tradicionals, com asseure’s a la taula per menjar o sopar en família estan desapareixent de les cases espanyoles. Aquest és un dels motius que estan afavorint l’expansió dels trastorns de l’alimentació”, explica el doctor J. Casas, de l’Hospital de Móstoles de Madrid.
Una altra de les conductes trencades en els hàbits alimenataris és, segons el doctor Casas, l’hora del berenar. “El descontrol a l’hora del berenar ha augmentat. Ara cadascú obre la nevera i agafa el que vol. Els nens aprenen a menjar malament, per aquest motiu els costums dietètics que transmetran als seus fills també seran erronis”.


MILLOR DIAGNÒSTIC
Nova terminologia
Les estadístiques no menteixen: l’augment de persones que acaba desenvolupant un trastorn d’alimentació s’ha elevat considerablement. Alguns autors apunten al fet que part d’aquest creixement es deu tant a un major i millor diagnòstic, com a l’aparició d’una nova forma de catalogar la malaltia. “L’any 1985, els termes anorèxia o bulímia no especificat no existien. No obstant això aquests tipus de diagnòstics ja s’estan utilitzant. En ells s’agrupen els pacients que pateixen varis, encara que no tots, els símptomes de l’anorèxia i la bulímia”, assegura el doctor Casas.


Perfil de les víctimes.
Sexe: femení. Edat: 14 a 18 anys, són les èpoques de més risc, encara que els estudis situen entre els 12 i els 25 anys, les edats en les quals poden aparèixer els trastorns de l’alimentació.
Classe social: mitjana-alta. Aquests han estat, tradicionalment, tres dels trets més comuns entre les anorèxiques. Avui, els trastorns de l’alimentació s’han saltat les barreres socials i, fins i tot, les fronteres de l’adolescència. “L’anorèxia, per exemple, s’ha universalitzat. Ara afecta a totes les classes socials i comencen a presentar-se casos de persones que sobrepassen la trentena i que pateixen aquest trastorn”, afirma el doctor Morandé.
El risc de contagi.
La competència i el risc de contagi són dos dels perills que tanquen els trastorns de l’alimentació, especialment l’anorèxia. El doctor Morandé explica que, en moltes ocasions, el desig de perdre uns quilos es converteix en una competició entre amigues. “Cadascuna sempre es veurà més grossa que l’altra i intentarà seguir aprimant. A més, entre elles es recolzen i recolzen per seguir dejunant i perdent pes”. També pot produir-se l’efecte va contagi. “Hem comprovat que, quan una nena aconsegueix estar més prima i aconsegueix així l’admiració de la resta del grup, es produeix una espècie de contagi. Això provoca que les amigues del seu entorn vulguin semblar-se a ella i acabin també emmalaltint”.
Més factors precipitantes.
Divorci dels pares, sobreprotecció dels fills, mort d’un familiar, antecedents familiars d’anorèxia o depressió o, fins i tot, ser el primer o l’últim dels germans s’han revelat com a factors que poden empènyer a un adolescent amb predisposició a sofrir un trastorn d’alimentació a caure definitivament en la teranyina de l’anorèxia o de la bulímia.


CONSEQÜÈNCIES FISICAS
Cors petits.
Nenes de 17 anys amb cors de la grandària d’una de set. Quedar-se, literalment, en els ossos està provocant alteracions en el funcionament i en la grandària del cor. Un total de 130 nenes anorèxiques espanyoles han participat en un estudi. Els seus resultats: la majoria posseïa un cor petit i patia alteracions. Antonio Bayo, cap de la secció de Cardiologia de l’Hospital Nen Jesús de Madrid i líder del treball, afirma: “Ens hem trobat amb una alta incidència d’anomalies: la meitat dels casos a causa d’un prolapse en la vàlvula mitral (mal funcionament d’aquesta vàlvula); unes altres patien vessi pericàrdic (aigua fora del cor). També es van trobar trastorns del ritme cardíac”. Els experts desconeixen encara si la recuperació del pes retornarà la normalitat al funcionament cardíac.
Nenes menopàusiques.
L’amenorrea (pèrdua de la menstruació) és un dels tres símptomes que serveixen per al diagnòstic de l’anorèxia nerviosa. Aquesta pèrdua ha estat associada, al costat d’un augment dels nivells de certes hormones, com el cortisol, amb l’aparició de osteoporosis.
Dos anys de seguiment de 42 pacients han servit per constatar que existia una pèrdua de densitat òssia, no recuperable ni amb un any de tractament amb estrògens. La doctora María Teresa Muñoz Calvo, de la secció d’Endocrinologia de l’Hospital Nen Jesús, afirma: “No sabem si més anys d’administració d’estrògens serviran per recuperar massa òssia. No obstant això, hem comprovat que les que recuperen la menstruació de forma natural sí augmenten la fortalesa dels seus ossos”.

TRACTAMENT MULTIDISCIPLINARI
No hi ha discrepàncies. El tractament dels trastorns de l’alimentació ha de ser multidisciplinari: aspectes nutricionals, psicoteràpia, teràpia familiar, farmacoteràpia, són diverses de les mesures que cal adoptar enfront d’una anorèxica. A més, la detecció precoç sempre juga a favor del pacient. “La curació sempre és més fàcil quan el problema es detecta en les seves fases incipients”, comenta Gonzalo Morandé.

Personalitat diferent
Les víctimes de l’anorèxia i de la bulímia posseeixen un caràcter obsessiu que acaba traduint-se en una preocupació constant pel pes i la dieta. No obstant això, la personalitat d’aquests pacients és diferent. Així, la anorèxica sol estar considerada com a “nena model”: perfeccionista, bona estudiant, amb un nivell intel·lectual alt i amb tendència a evitar conflictes.
En canvi, la seva preocupació per l’opinió que els altres tenen d’ella és excessiva, així com el seu autocontrol. Les bulímiques, per contra, solen ser més impulsives, intolerants i es frustren més.
L’addicció a les drogues és una característica bastant freqüent entre aquestes pacients així com la seva tendència a la depressió i a l’ansietat. A més, solen fracassar en les seves relacions sentimentals. “A la dona anorèxica se la descobreix abans perquè es queda en els ossos, mentre que la bulímica sol mantenir el mateix pes. Aquesta és una de les raons per la qual les bulímiques mantenen més temps en secret la seva malaltia”, comenta el doctor Casas. Segons els especialistes, la bulímica, a diferència de l’anorèxica, té més consciència que està malalta i sol acabar sol·licitant ajuda.

Depressió i crisi econòmica

La desocupació, la pobresa, el deute i la disminució dels serveis públics també tenen implicacions directes per a la salut humana. Les depressions, els suïcidis associats i els trastorns per consum d’alcohol, són conseqüències conegudes a tot el món. És oportú, doncs, que aquest any el Dia Mundial de la Salut Mental que es va celebrar el 10 d’octubre es centrés en la Depressió com una crisi global.

La dura realitat de les malalties mentals com la depressió no s’ha de perdre en les controvèrsies sobre la classificació psiquiàtrica que han sorgit durant la revisió del Manual de Diagnòstic i Estadística dels Trastorns Mentals (Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders). En un comentari en l’edició d’aquesta setmana, Dilip Jeste pregunta: “Com pot qualsevol persona raonable creure que les malalties mentals, que són trastorns del cervell, són menys mereixedores de tractament que les que afecten als pulmons o al fetge?” La Llei de Paritat i Equitat de Salut Mental i Addicció ( Mental Health Parity and Addiction Equity Act) aprovada pel Govern dels EUA en 2008, i els recents progressos del Projecte de llei de Salut Mental (Discriminació) en el Regne Unit, són benvinguts exemples que els legisladors reconeixen la gravetat de la malaltia mental.
La naturalesa completament devastadora de la depressió és evident si es considera que moltes persones amb aquesta malaltia prefereixen morir a viure amb els seus símptomes. Més del 50% de les persones que moren per suïcidi han tingut un episodi de depressió en el moment de la mort. “No m’agrada estar prop de la vora de la plataforma quan un tren està passant“, va dir Winston Churchill. “L’acció d’un segon acabaria amb tot. Unes gotes de desesperació.” Uns altres s’autolesionen , més del 70% dels pacients en una mostra del Regne Unit d’autolesionats ha tingut un trastorn depressiu. Moltes més persones amb formes més lleus de depressió no experimentaran una desesperació tan profunda. Però no obstant això, deixaran de funcionar com un individu sa: poden arribar a ser incapaços de treballar, cuidar dels seus fills, o simplement no poder passar un dia sense sentir-se inútil i buit o imprudent i enutjat.
La càrrega de la depressió mundial és enorme. Les estimacions actuals de l’OMS col·loquen els trastorns depressius unipolars en tercera posició en la lliga de malalties de càrrega global. S’espera que superin les infeccions respiratòries i les malalties diarrèiques l’any 2030. 
No obstant això, a diferència de molts grans problemes globals de salut, la depressió és fàcilment tractable i, fins a cert punt, es pot prevenir. El diagnòstic, que sol tenir lloc en l’àmbit d’atenció primària, exigeix un historial rigorós i una exploració per identificar possibles trastorns comòrbids (en general ansietat, trastorns per consum d’alcohol i malalties cròniques com el càncer i la diabetis). El tractament consisteix preferentment en suport psicosocial bàsic combinat amb medicaments antidepressius, psicoterapia a curt termini (com la teràpia cognitivoconductual), o tots dos. Desafortunadament, s’estima que el 50% dels pacients a tot el món encara no reben aquest tractament.