Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives

A causa de l’alteració a les àrees cerebrals que regulen el control de la conducta i de l’atenció, és freqüent que el TDAH vagi associat amb problemes de conducta que varien en intensitat i freqüència en funció d’altres factors, un d’ells els nostres estils educatius. Per això, és interessant “entrenar-nos” com a pares per aplicar conseqüències de forma efectiva, així com per adaptar l’entorn i les rutines per poder ajudar al nostre/a fill/a a funcionar de forma més efectiva i, conseqüentment, a sentir-se millor amb ell mateix i amb el seu entorn.
Pautes educatives generals:
    Proporcionarem al nostre/a  fill/a una vida endreçada organitzant els seus horaris i establint moments de pauses, descansos i activitat física.    Actuarem (i ens referim a aplicar conseqüències) quan es doni una conducta no desitjable, més que queixar-se o criticar-la.    Anticiparem i planificarem com actuarem davant possibles situacions problemàtiques (quines conseqüències aplicarem), això ens ajudarà a mantenir-nos serens, no perdre el control i aplicar conseqüències de forma més efectiva i raonable.    Reforçarem/castigarem la conducta desitjada o a eliminar de forma immediata; no cal demorar-se en el temps per felicitar ni per aplicar conseqüències.    Serem coherents i conseqüents en els pactes sobre els reforçadors i en les conductes que es premien i les que no són acceptables o s’han de corregir. En aquest punt és important assenyalar que tots dos pares han de posar-se d’acord en quines conductes són permeses o no, i com premiar-les o castigar-les.    Li proporcionarem un feedback freqüent; això vol dir que li farem comentaris continus i de forma positiva sobre el que està fent bé o el que encara ha de millorar i com fer-ho (sempre en to positiu i sense caure en la crítica, hem de tenir en compte que són nens amb tendència a presentar una baixa autoestima); d’aquesta manera, li servirem de guia externa sobre com actuar o resoldre les diferents situacions i tasques que se li plantegen.    Dedicarem un temps estipulat i que servirà com reforçador per compartir amb ell/ella alguna activitat que li agradi amb nosaltres. Si són nens més grans, podem dedicar un temps del dia a parlar amb ell/ella sobre com es sent, què li preocupa…Ha de ser una estona exclusiva per a ell/ella, en la que puguem centrar la nostra atenció sense interrupcions.    Reforçarem el contacte ocular durant la comunicació i esperarem a que estigui receptiu per escoltar-nos amb atenció (que no estigui distret amb alguna cosa que li agradi ni enfadat/da).    Les nostres normes han de ser poques i clares. Els nens de vegades no les compleixen perquè no les recorden o no les comprenen.•    Les ordres o instruccions han de ser senzilles, directes i concises. Evitarem que vagin carregades d’emocions negatives i fomentarem el to emocional neutre.    No pararem atenció quan interrompi i farem evident el moment en el qual pot intervenir; tot seguit, li felicitarem per intervenir en el moment adequat (tot i que abans hagi interromput).    Especificarem perquè l’estem felicitant: “molt bé, estic molt content/a perquè has aconseguit vestir-te molt més ràpid que ahir i t’he hagut d’ajudar menys”.    Establirem rutines en aquelles tasques que menys li motivin (per exemple, els deures o recollir la seva habitació) i les dividirem en subtaques que impliquin poc temps,  establint descansos i recompensant-li verbal i/o afectivament (amb  elogis, abraçades, petons…).    És convenient fer referències temporals ja que solen perdre la noció del temps amb facilitat. Per exemple, avisar de quant temps queda per jugar i per començar a fer els deures i anar anticipant la següent tasca.    Li recordarem la conseqüència positiva que tindrà el realitzar la tasca (el reforçador).    Farem de guia verbal perquè parin esment als detalls importants de la tasca. Per exemple “què hem de fer? Hem d’aconseguir recollir la cambra…però com ho anem a fer?, primer recollirem la roba que està en la cadira (deixar-li temps perquè ho faci i reforçar-li), ara les joguines del sòl…fixa’t que no hi hagi algun sota el llit…”.    Ens esforçarem a trobar contínuament virtuts (encara que siguin petits detalls o millores), les hi assenyalarem verbalment i evitarem criticar contínuament el que fa malament.    Excepte en situacions límit, evitarem el càstig; els nens/as amb TDAH funcionen millor reforçant-los que castigant-los. Evitarem perdre el control emocional i caure en la confrontació.
En el proper article farem esmena i detallarem diferents tècniques a aplicar tant quan es donin situacions no acceptables o límit, com a per a reforçar les conductes que desitgem instaurar en nens amb TDAH.

Característiques i utilitat de la teràpia de grup

En què consisteix la teràpia de grup o tractament grupal? Quins beneficis pot aportar? ¿Es pot fer juntament amb la intervenció individual?

La teràpia de grup és un tipus d’intervenció psicològica on, mitjançant la creació d’un espai d’interacció i col·laboració, es busca dotar, potenciar o modificar els recursos personals i les estratègies d’afrontament amb el principal objectiu de millorar la qualitat de vida de cadascun dels seus membres. Un aspecte clau a tenir en compte és que, encara que sigui guiat per un professional el qual aplica diferents tècniques i estratègies, el grup en si és considerat un instrument de canvi, ja que posseeix en essència, un important potencial terapèutic.

En aquesta mateixa línia, la interacció i la retroalimentació són aspectes clau que ajuden a comprendre els beneficis d’aquest tractament. Immiscuïts en aquests, alguns dels aspectes a favor són: descobrir que hi ha altres persones experimentant dificultats similars, i que per tant, els problemes no són únics i exclusius d’un mateix; posar a prova certes creences sobre les percepcions dels altres, la qual cosa afavoreix trencar amb alguns prejudicis i reduir les pors associades a aquests; afavorir la motivació i l’adherència al tractament mitjançant l’aprovació, el reforç i l’observació dels progressos aconseguits; facilitar la generalització a causa de la varietat de membres que participen i a les situacions que es poden treballar amb aquests, permetent descobrir a més, diferents solucions alternatives. En definitiva, el crear un espai on compartir experiències, emocions i conflictes interns fomenta una elevada cohesió grupal, la qual condueix a canvis en l’estat emocional i psicològic més estables a llarg termini.

D’altra banda, cal remarcar que la terapia de grup pot utilitzar-se tant de manera única com de forma complementaria a la intervenció individual. Com hem vist, hi ha certs aspectes els quals la seva aparició pot ser limitada en les sessions individuals. Així, alguns estudis han remarcat que el tractament grupal pot potenciar els efectes terapèutics aconseguits mitjançant la teràpia individual, ja que permet exposar i treballar les diferents dificultats presentades des d’una perspectiva interactiva i dinàmica on l’escolta activa, l’empatia i el reforçament configuren mecanismes clau per facilitar la millora de la persona. A més, en aquells casos en què es determini, també pot resultar beneficiosa en combinació amb altres tipus d’intervenció com pot ser la psiquiàtrica.

Al costat de tot això, és important tenir en compte que la teràpia de grup està indicada per a una gran varietat de problemàtiques. En aquest sentit, hi ha grups dissenyats per aprendre a manejar dificultats molt diverses com poden ser estratègies de maneig de l’ansietat, depressió, addiccions, gestió de conflictes, tallers per a pares, autoestima, habilitats socials, entre molts altres. A més, pot utilitzar-se amb diferents tipus de població, podent intervenir des de la psicologia d’adults o infanto-juvenil.

Finalment destacar que és comprensible que inicialment alguns siguin reticents a ficar-se en aquest procés. Els dubtes i les pors respecte a involucrar emocionalment amb els altres i a descobrir certs aspectes de la nostra identitat són totalment legítims. Tot i això, hem de tenir en compte que aquest aspecte forma part del procés, i que encara que al principi podem trobar dificultats, a poc a poc aconseguirem augmentar la confiança en nosaltres mateixos i podrem beneficiar-nos i ajudar els altres mitjançant les nostres pròpies vivències. A més, hem de tenir en compte que les persones som éssers sociables, i els nostres problemes en la majoria d’ocasions no es poden entendre sense tenir en compte la seva repercussió a nivell interpersonal.

El nostre centre de psicologia situat a Mataró ofereix diferents tallers grupals. Si vols rebre més informació o creus que pots beneficiar-te d’algun d’ells no dubtis en contactar amb nosaltres. T’ajudarem.

Què és el locus de control? Definició, característiques i repercussió

Sent que és responsable dels seus actes?, Considera que són els seus esforços els que determinen el resultat final? O per exemple, Pensa que posseeix poca influència sobre els diferents esdeveniments? Són forces externes les que acaben determinant el transcurs de les coses? És tot qüestió de sort o atzar?

En observar les diferents preguntes, a part d’haver-se sentit més o menys identificat, haurà pogut observar algunes diferències significatives. Bé, aquest tipus de preguntes estan involucrades i ens ajuden a comprendre el concepte de locus de control. A grans trets, es pot definir com la percepció o atribució de responsabilitat que realitza la persona sobre els diferents esdeveniments que transcorren al llarg de la seva vida. En altres paraules, es refereix al grau de control percebut sobre els resultats obtinguts, siguin aquests negatius o positius. Rotter (1966) va ser el primer a introduir aquest terme, definint-ho com un tret de personalitat relativament estable, representant l’atribució que una persona porta a terme sobre si l’esforç que realitza és o no contingent a la seva conducta.

Apart d’això, actualment es conceben dos subtipus; si percebem que l’esdeveniment és contingent amb la nostra conducta o les nostres característiques personals, s’entén que posseïm un locus de control intern. En canvi, quan percebem un reforç com a mínim contingent amb les nostres accions, atribuint a vegades com a resultat de l’atzar o la sort, ens acostem més al que s’entén com locus de control extern. És important tenir en compte, que tot i hi hagi clares diferències entre tots dos, aquests s’han de percebre com un continu. Així, tot i que en cada un de nosaltres hi hagi una tendència, en moltes ocasions haurem adoptat una postura o una altra.

Alguns autors coincideixen que adoptar un sistema d’atribució intern, pot ser el més beneficiós, sigui d’èxits o de fracassos. Les persones en què predomina aquest sistema, acostumen a ser més propensos a assumir la responsabilitat dels seus actes, tendeixen a deixar-se influenciar menys pels altres, posseeixen un sentit més enfortit de l’autoeficàcia i s’esforcen per aconseguir els seus objectius. En canvi, aquells en què es manifesta majoritàriament el subtipus extern, solen culpabilitzar aspectes externs seus resultats, atribueixen a la sort o casualitat els èxits obtinguts, posseeixen unes baixes expectatives de modificar les situacions a través dels seus esforços, i són més propensos a experimentar emocions negatives.

Tot i això, en ocasions pot resultar perjudicial (sobretot quan és extremista) ja que hi ha certes variables de l’entorn que no podem controlar, i de les quals no hem de responsabilitzar. Per exemple, davant de situacions com una catàstrofe natural, la mort sobtada d’un ésser estimat, la detecció d’alguna malaltia greu; atribuir les causes d’aquests successos a variables internes l’única cosa que generarà són sentiments de culpabilitat, frustració, ràbia, o ansietat.

Comprendre aquest concepte i realitzar autocrítica en base a aquest és clau per fomentar un estil d’afrontament adequat. Un mètode senzill per millorar i detectar quins locus de control predomina en nosaltres, consisteix en plasmar els fets que ens ocorren, juntament amb les nostres reaccions i pensaments, i procurar adoptar un punt de vista objectiu en realitzar aquesta anàlisi. A partir d’aquí, hem d’assumir la responsabilitat de la part que ens correspongui i acceptar quina part no depèn de nosaltres. La finalitat és prendre les regnes d’allò que podem controlar per modificar allò que desitgem millorar.

És important ser assertiu?

Quantes vegades hem sentit la necessitat de dir alguna cosa i no ho hem fet per por? En quins d’aquestes ocasions ens hem conformat i resignat? Hauré actuat de forma massa directa i fins i tot agressiva? O pel contrari, He estat potser massa passiu?
Això és una font principal de malestar, ja que repercuteix en el nostre estat d’ànim i en la nostra vida social, familiar i laboral. En la majoria d’ocasions acceptem passivament aquestes situacions, encara que de vegades podem arribar al límit i esclatar d’ira. Tot això simplement pel fet de no haver sabut gestionar i formular de manera correcta el que sentíem i esperàvem d’aquesta situació o persona. 
Avui dia l’assertivitat es defineix com la capacitat o habilitat d’expressar les nostres opinions i desitjos, defensar els nostres drets i realitzar suggeriments sense vulnerar les dels altres, fent-ho de forma respectuosa, educada i honesta. D’aquesta forma, se suggereix trobar un punt mitjà entre la passivitat i l’agressivitat que permeti obtenir un resultat, en principi, molt més beneficiós i gratificant. 

Dit així pot semblar senzill, però en la pràctica sabem que resulta més complicat. Les nostres experiències davant certes situacions i persones dicten la nostra forma d’afrontar les següents trobades, i fins i tot arribem a generalitzar sobre la base de característiques que considerem comunes. Per això, et proposem una sèrie de pautes perquè no et deixis portar ni per la por ni per la ira, i siguis capaç de manifestar el que creïs i penses de la millor manera: –        Els altres no poden llegir la teva ment: Pot semblar un aspecte banal però has de comprendre que els altres no saben el que penses ni el que vols tret que l’hi diguis. Per a això no serveix enfadar-nos i recriminar-los que haurien de saber-ho! Sinó que hem d’especificar quins són els nostres interessos. –        Reformula els teus pensaments negatius: No et deixis portar pels teus prejudicis, i procura positivizar allò que et suscitin els altres. De vegades podem estar molt convençuts d’alguna cosa i quan posem a prova les nostres creences ens adonem que no era per res així! –        Justifica les teves peticions: Donar motius és la millor forma de reduir les probabilitats que ens rebutgin, ja que l’altra persona es percatará que existeix una raó real que sustenta els teus interessos. –        Entén el punt de vista dels altres: En moltes ocasions, la millor manera d’aconseguir els nostres objectius o simplement que ens comprenguin, és començant per escoltar als altres i demostrar-los que tenim en compte la seva opinió. No siguem egoistes! Ells també necessiten sentir-se compresos. 
Al nostre centre de psicologia de Mataró et proporcionem una atenció individualitzada perquè potenciïs i millors aquesta crucial habilitat interpersonal. Per a això et posarem en mà dels nostres millors especialistes en habilitats socials.

Bullying. Conseqüències, estratègies de maneig i orientacions preventives

El Bullying és un anglicisme utilitzat en la nostra societat per designar l’assetjament o maltractament físic, verbal i/o psicològic, que exerceixen de manera continuada una o més persones sobre una altra. El terme és principalment utilitzat en l’àmbit escolar, i s’estima que afecta aproximadament a un de cada deu alumnes, i el rang d’edat se situa primordialment entre els 12 i els 15 anys. A més, tot i que el grau d’afectació és més elevat en aquells casos que pateixen una conducta agressiva de caràcter físic, en funció principalment de les característiques personals podem trobar alumnes en què l’afectació d’altres modalitats d’assetjament sigui igual o fins i tot més elevada.
Hem de distingir una sèrie de perfils o rols que es troben absorts en aquesta problemàtica. D’una banda podem distingir l’agressor: aquest pot estar representat per una única persona, encara que habitualment es tracta d’un grup, habitualment de nois, que exerceixen diferents modalitats de fustigació. Així, sent una de les característiques principals la manca d’empatia i la minimització o fins i tot la justificació dels seus actes, poden mostrar principalment menyspreu, ridiculització, restricció de la comunicació, agressions, coacció, intimidació, amenaces, bloqueig social i exclusió, i robatoris . A més, pel que fa a variables personals, acostumen a reflectir problemes de conducta, dèficit en el control d’impulsos, dificultats familiars, buscar reconeixement i poder que concorda en ocasions amb dèficits d’autoestima, a més d’una marcada falta d’empatia. En segon lloc, podem distingir la víctima: en aquest cas ens trobem amb perfils molt heterogenis, els quals acostumen a ser seleccionats o “elegits” pels agressors per alguna característica personal concreta que pot ser física, psicològica o fins i tot referent a certes preferències personals. Tot i això, moltes víctimes comparteixen la manca de recursos per afrontar situacions primordialment socials. Aquesta manca d’estratègies es manifesta principalment a través del conformisme, la vergonya o la por a afrontar la situació d’una manera determinada, la qual cosa és aprofitat per l’agressor per recrear-se i alimentar el seu ego. Finalment podem identificar l’espectador: aquest constitueix un paper clau per entendre el bullying. La majoria no actua per por de que el seu paper passi a ser el de víctima, encara que en altres ocasions s’allunyen del conflicte sent part del grup d’agressors, o fins i tot del professorat, els quals de vegades tenen dificultats per identificar o detectar aquest tipus de problemàtiques. Aquest fet provoca que li problemàtica s’estengui i progressi, podent ocasionar problemes psicològics greus com trastorns depressius i d’ansietat, retraïment i evitació social, problemes alimentaris, dèficits significatius d’autoestima, entre molts altres.
Per això, és important tenir presents una sèrie de senyals que ens poden ajudar a prevenir o actuar de manera primerenca en aquesta problemàtica. En aquest sentit, podem observar certs indicis pertanyents a la víctima:
–    Evitació: Aquesta és una característica essencial d’algunes víctimes. Així, principalment per por, a vegades eviten anar a l’escola, o fins i tot quan van, procuren no coincidir amb l’agressor/s rebutjant espais comuns. Una forma clara d’evitació es manifesta a través del fingiment de malalties per quedar-se a casa, com mals de cap o estómac.
–    Possessions “perdudes” i lesions “inexplicables”: Molts són víctimes de robatoris constants a l’entrada, sortida o durant l’escola. A més, en moltes ocasions aquests s’acompanyen d’agressions físiques. Els nens poden arribar a casa i per por o vergonya minimitzar els fets o inventar-se un argument que s’allunyi significativament de la realitat.

–    Simptomatologia diversa: Els problemes d’ansietat són molt freqüents, els quals es manifesten principalment en dificultats per dormir i en una actitud irritable constant. En altres ocasions es reflecteix un estat d’ànim deprimit que cursa amb dificultats d’autoestima. En alguns casos greus, poden aparèixer intents autolítics encarats a mitigar el malestar que produeix recordar certs episodis.

–    Retraïment social: Relacionat amb el primer punt, molts nois i noies defugen el contacte social principalment per vergonya a exposar la seva situació o a que els jutgin negativament. Alguns, a més, poden mostrar una generalització de la seva por, i es pot considerar que el rebuig i les actituds hostils poden caracteritzar a molts més grups socials.
No solament existeixen variables en relació a la víctima, sinó que també podem fixar-nos en característiques i comportaments propis de l’agressor que poden ajudar-nos a prevenir l’assetjament: involucrar-se constantment en baralles o discussions, la intimidació com a forma de comportament habitual, els càstigs freqüents per part dels diferents professors, la falta d’empatia i atribució interna de responsabilitat, o el caràcter competitiu i la preocupació per la seva popularitat són alguns dels aspectes principals.
En conclusió, cal, tant a nivell familiar com escolar, establir un treball col·laboratiu i multidisciplinari constant i freqüent, el qual s’encari a detectar tant les necessitats com les dificultats dels joves. Al costat d’això, és important no minimitzar la problemàtica exposada, ja que la seva repercussió pot ser molt greu, i principalment quan la seva detecció és tardana.
Pots obtenir la informació i/o l’ajuda que necessitis contactant amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Si tens qualsevol pregunta no dubtis a trucar-nos.

Com superar els traumes del passat

QUÈ SÓN ELS TRAUMES I COM SUPERAR-LOS

Generalment es denomina trauma psíquic o trauma psicològic tant a un esdeveniment que amenaça profundament el benestar o la vida d’un individu, com a la conseqüència d’aquest esdeveniment en l’aparell o estructura mental o vida emocional del mateix.

En els termes de la psiquiatria un trauma és definit, indirectament, com a “exposició personal directa a un succés que embolica amenaça real o potencial de mort o greu dany o altres amenaces a la integritat física personal, o ser testimoni d’un succés que embolica mort, dany o amenaça a la integritat física d’una altra persona, o assabentar-se de la mort no esperada o violenta, dany seriós, amenaça de mort o dany experimentats per un membre de la família o una altra relació propera. La resposta de la persona al succés ha d’embolicar por intensa, sentit d’incapacitat d’exercir control o horror. En nens, la reacció ha d’embolicar comportaments agitats o desorganitzats.

El que fa el trauma és desequilibrar el sistema mental del subjecte i la seva existència des del punt de vista de les emocions.
El trauma sorgeix a causa d’una por de gran intensitat (terror) o la falta de capacitat per controlar un perill real o potencial. És habitual que aparegui quan el pacient és testimoni d’un fet vinculat al dany o la mort d’un altre ésser humà, o quan rep una notícia inesperada i tràgica relacionada amb un ser estimat.

Quan ocorre un succés traumàtic, pot afectar-te a nivell mental, emocional i fins i tot físic. A llarg termini, pot convertir-se en problemes com a ansietat, depressió o trastorn d’estrès postraumático (TEPT). Però amb les estratègies adequades, el temps i un bon sistema de suport, podràs superar amb èxit un succés traumàtic.

El problema dels traumes és que malgrat haver ocorregut molts anys enrere, tenen tal impacte emocional i causen tal pertorbació emocional, que se segueixen manifestant les seves seqüeles la resta de les nostres vides. Per això és tan important abordar i superar els traumes del nostre passat, per alliberar-nos de les seqüeles que ens han provocat.

La teràpia d’elecció per superar els traumes és el EMDR, de les sigles de l’anglès eye movement desensitization and reprocessing. La teràpia EMDR està avalada per l’Organització Mundial de la Salut i les Guies Clíniques Internacionals per al tractament del trauma. Es basa en la comprensió de l’efecte de les experiències vitals adverses i traumàtiques sobre la patologia i en el processament d’aquestes experiències a través de procediments estructurats que inclouen moviments oculars o altres formes d’estimulació bilateral. La seva aplicació s’ha estès a un ampli rang de problemes clínics

En el procés amb EMDR, el terapeuta treballa amb el pacient per identificar un problema específic que serà el focus del tractament. El pacient descriu l’incident traumàtic, a partir del com és ajudat pel terapeuta perquè seleccioni els aspectes més importants i que més ho angoixen d’aquest incident. Mentre el pacient fa moviments oculars (o qualsevol altra estimulació bilateral) li vénen a la ment altres parts del record traumàtic o altres records. El terapeuta interromp els moviments oculars cada tant per assegurar-se que el pacient estigui processant adequadament.

El tractament amb EMDR pot ser des de 3 sessions per a un trauma simple fins a més d’un any per a problemes complexos.

Al nostre centre de psicologia de Mataró estem àmpliament formats en la teràpia EMDR, tant en adults com en nens. Si has sofert un trauma no dubtis a contactar amb els nostres psicòlegs experts en trauma per alliberar-te del dolor que aquest trauma t’ha produït.

Els perills de l’automedicació

El tractament d’un problema psicològic específic inclou l’avaluació, el diagnòstic, el tractament i la prevenció de recaigudes. Aquestes fases són comunes a qualsevol modalitat d’intervenció. Tot i així, en funció de les necessitats del pacient, s’ha de concretar el tipus d’intervenció a utilitzar; ens referim aquí a la realització d’un seguiment psicoterapèutic i/o psiquiàtric (farmacològic).

Per a això, tant en una modalitat com en l’altra (i quan sigui possible, establint llaços de comunicació entre les dues) és imprescindible realitzar una valoració detallada dels símptomes presentats per la persona. En aquesta, alguns dels principals criteris a tenir en compte són el nivell de gravetat de la simptomatologia presentada, el grau d’evidència científica i empírica, i la quantitat d’alternatives (estratègies terapèutiques) existents a utilitzar. D’aquesta manera, en qualsevol trastorn, habitualment quan hi ha símptomes amb gravetat elevada, és comú complementar el tractament psicològic amb un altre de tipus mèdic a través de la col·laboració del psiquiatra. Aquest, mitjançant la prescripció de medicació específica procurarà disminuir o pal·liar els símptomes. Així doncs, serà el metge (en aquest cas el psiquiatre) el que establirà una pauta per a la presa d’una medicació específica, concretant una quantitat i uns horaris específics. A partir d’aquí, la persona s’haurà d’administrar i estructurar el dia a dia per seguir les recomanacions del professional.

Quan parlem d’automedicació ens referim al consum/ús de medicaments sense prescripció mèdica és a dir, sense la recomanació i pauta dels professionals de la salut. Encara que existeix medicació el consum de la qual no necessita prescripció, la immensa majoria relacionada amb la salut mental ha de ser prescrita. D’altra banda, són molts els motius que poden portar a una persona a regular-se ella mateixa la presa de medicaments, entre ells hi ha els possibles efectes beneficiosos o perjudicials atribuïts a la substància, la manca d’eficàcia, la recerca de solucions ràpides, el oblidar prendre-la, dificultats econòmiques, creences errònies en relació a aquesta, etc. Així, encara que les conseqüències de l’automedicació poden ser molt diferents no només en funció del fàrmac, sinó també de la persona, és important tenir en compte algunes d’elles:

– Simptomatologia diversa: Tal com s’ha remarcat, aquesta variarà en funció del fàrmac i de la reacció d’aquest en un organisme concret. Així i tot, la retirada brusca de la medicació o el consum excessiu poden produir símptomes psíquics i físics molt diversos com cefalees, insomni, atacs de pànic, marejos, nàusees, fatiga, irritabilitat… entre d’altres, així com precipitar la reaparició de problemes previs.
 
– Addicció o dependència: L’administració repetida i sense prescripció pot provocar un hàbit de consum inadequat encarat a pal·liar amb certs símptomes, i del qual pot ser molt difícil prescindir després d’un cert període de temps.

– Tolerància: Aquest fenomen es produeix quan, després d’un consum repetit de certa substància, el cos s’habitua a ella. Per això, per aconseguir els mateixos efectes o resultats la persona ha d’incrementar la dosi progressivament.

– Reducció de l’efectivitat: Quan la medicació s’utilitza per afrontar o reduir el malestar davant de situacions on no està prescrita, els seus efectes poden reduir-se. A més, en relació a l’anterior punt, el consum repetit sense prescripció i la conseqüent habituació, provoca la disminució progressiva de la potencialitat del fàrmac.

– Toxicitat: La intoxicació i les reaccions secundàries associades són comunes en casos d’automedicació, i més específicament, quan hi ha sobremedicació. Això pot generar problemes físics i psicològics diversos.

– Interacció: La interacció de la medicació amb altres fàrmacs o substàncies (des de medicaments fins alcohol o altres drogues) que es poden estar consumint, o fins i tot amb aliments específics, pot disminuir o augmentar l’efecte de la substància. A més, hi ha efectes molt contraproduents.

Al costat dels efectes descrits anteriorment, hi ha molts altres la repercussió dels quals no únicament personal, sinó familiar, social i laboral, és molt significativa. Cal establir una relació de confiança entre professional i client que permeti a aquest exposar tots els dubtes i comentaris pel que fa a la intervenció. En aquest sentit, la comunicació contínua entre els dos ha de ser una prioritat, la qual cosa permetrà prevenir possibles complicacions. Al costat d’això, cal emprar la autoobservació procurant exposar de forma específica les reaccions físiques i psicològiques que ens està produint el fàrmac o fàrmacs administrats.

És crucial exterioritzar i comunicar totes les preguntes que tinguem. Si necessites assessorament sobre el teu cas o sobre qualsevol tema que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a resoldre’ls. No dubtis en trucar-nos.

Por a la por: Què és i com superar-la

La por, definit en la seva essència, és una alteració emocional caracteritzada principalment per angoixa generada per la presència o anticipació d’un perill real o imaginari. Tot i resultar desagradable, al igual que totes les emocions que experimentem posseeix un caràcter adaptatiu bàsic, ja que funciona com a mètode de supervivència al posar-nos en alerta i preparar-nos per combatre una possible amenaça.

Són moltes les situacions que ens poden generar aquest tipus de resposta, i en la gran majoria la trobem acompanyada del que avui dia es coneix com ansietat. Aquesta es caracteritza per provocar agitació, inquietud, nerviosisme, preocupació i anar acompanyada d’una sèrie de símptomes físics que poden experimentar-se en major o menor grau: sudoració, tremolors, mareig, visió borrosa, dolor toràcic i/o estomacal, entre d’altres. Habitualment, en la major part de les problemàtiques on l’ansietat juga un paper important, a part dels símptomes exposats els quals poden confluir en un atac de pànic, podem distingir diferents components: evitació de les situacions temudes, conductes defensives (p.ex: prendre medicació, anar acompanyat), ansietat anticipatòria (preocupació o inquietud en anticipar possibles conseqüències), i interferència en la vida de la persona.

A més d’aquests, en alguns casos pot aparèixer un altre component, la por a la por. Quan a més d’existir por a les situacions específiques (ansietat fòbica), apareix la por a les reaccions somàtiques associades amb l’ansietat al costat de pensaments catastròfics, parlem de por a la por. Així, per exemple, en alguns trastorns d’ansietat com l’agorafòbia, el trastorn de pànic, o la fòbia social les persones tenen por de les situacions en què consideren que poden aparèixer certes sensacions físiques o en les que creuen que pot passar quelcom perjudicial o catastròfic. Dins d’aquest element, hi ha dos components importants:

–    La por a les reaccions somàtiques (símptomes físics) associades amb l’ansietat: Encara que generalment sorgeix en les situacions externes que es temen, pot aparèixer com a conseqüència de la calor, la fatiga, la falta de son, l’estrès o altres factors que produeixin activació. Les respostes fisiològiques que acostumen a témer són el dolor o malestar a l’estómac, la visió borrosa o distorsionada, la rigidesa i la tensió. A més d’això, cal tenir en compte que les sensacions poden variar en funció de la situació. Per exemple marejar en conduir o tenir la sensació d’ennuegament en un restaurant.

–    Pensaments sobre que experimentar certes sensacions físiques d’ansietat tindrà conseqüències catastròfiques o nocives de tipus físic (atac de cor, mort, desmai, ofec …), social (que els altres pensin que un estem bojos o que som incompetents, que es riguin de nosaltres, ser incapaç d’actuar de manera competent…), o mental (tornar-se boig, perdre el control, quedar-se paralitzat …).

D’altra banda, sota les anticipacions negatives temudes, de vegades hi ha subjacents altres pors. Per exemple, la por a desmaiar-se pot incloure donar-se un cop al cap, caure en coma i no recuperar-se o quedar exposat al possible dany dels altres.

Quan hi ha un malestar important, majoritàriament associat amb l’ansietat, les persones acostumen a creure fortament en les conseqüències temudes, sobreestimant la probabilitat d’ocurrència d’aquestes i adoptant un punt de vista catastrofista, magnificant els possibles resultats negatius. D’aquesta manera, algunes de les estratègies aconsellables per gestionar aquest malestar són:

–    Reconèixer i acceptar el malestar i l’ansietat: Hem d’aprendre a identificar les situacions que realment ens generen aquests símptomes, procurant adoptar una visió realista de la situació. A banda, sent conscients que hi ha un cert grau d’ansietat adaptatiu, pot ser útil aprendre a tolerar la seva presència en situacions que ho requereixin.

–    Detectar i reinterpretar els pensaments desadaptatius: Una component clau per potenciar la millora recau en l’anàlisi i invalidació dels pensaments que reforcen l’aparició d’ansietat. Habitualment emetem judicis del que ens passa, de manera que hem d’identificar aquests biaixos i canviar-los per arguments més objectius sobre el que experimentem en aquest moment.

–    Respiració i/o relaxació: Les tècniques de respiració i relaxació ajuden a reduir l’activació fisiològica, i per tant, les sensacions físiques associades a certes situacions. Establir una rutina on es treballin aquests components pot facilitar un millor estat físic i emocional.

Existeixen altres estratègies encarades a reduir i gestionar el malestar que genera l’ansietat i altres emocions, que experimentades intensament, limiten les nostres vides. Per altra banda, cal tenir en compte, que aquesta por pot aparèixer en tot tipus de població, podent ser necessari treballar des de la psicologia d’adults o infanto-juvenil. A més, si el malestar és molt accentuat pot requerir una intervenció paral·lela des de l’àmbit de la psiquiatria per tal de potenciar la reducció de la simptomatologia.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de professionals situat a Mataró posseeix la formació i experiència necessàries per ajudar-te en aquesta, o qualsevol altra demanda que consideris important per a millorar el teu benestar.

Funcions cognitives alterades en l’Esquizofrènia

L’esquizofrènia, a més de ser el trastorn psicòtic més freqüent, constitueix avui dia un dels problemes psicològics més deshabilitants, afectant aproximadament a un 1% de la població mundial segons l’OMS. Aquesta patologia es caracteritza principalment per dificultar els processos mentals provocant al·lucinacions, deliris, pensaments desordenats i un llenguatge i una conducta inusuals (coneguts com “símptomes psicòtics”). A més d’això però, hi ha una sèrie d’alteracions a nivell cognitiu que repercuteixen significativament en la gravetat de la problemàtica.

En aquest sentit, des de la neuropsicologia s’han realitzat avenços notoris en relació amb aquesta temàtica, identificant algunes de les funcions cognitives que es mostren alterades en aquesta patologia. Aquestes alteracions s’acostumen a poder observar al inici de la malaltia, i fins i tot en fases prèvies a aquesta, permetent actuar de forma ràpida i precoç per procurar millorar la seva evolució. Així doncs, els principals dèficits cognitius es troben a:

– Funcions executives: Aquestes, a grans trets, estan relacionades amb la planificació i l’establiment de metes, la iniciació d’activitats i d’operacions mentals, el monitoratge i autoregulació de tasques, i la selecció de comportaments. Així, algunes persones amb esquizofrènia tendeixen a mostrar un dèficit en l’organització, el monitoratge i el control de la conducta. Cal assenyalar, a més, que apareixen diferències en el tipus de dèficit en aquesta àrea a mesura que avança la patologia, aspecte que pot ser crucial per planificar el tipus d’intervenció.

– Atenció i velocitat de processament: L’atenció és un concepte ampli que abasta processos com la detecció d’estímuls, la capacitat per atendre selectivament a un d’ells, i el poder mantenir-la durant un període prolongat de temps. A més, aquest subprocés està directament vinculat amb la velocitat en què processem la informació de l’exterior. Així, s’ha comprovat que les alteracions en aquestes funcions cognitives estan presents abans, durant i després dels episodis psicòtics. Pel que fa a la velocitat de processament, alguns estudis han assenyalat que el dèficit en aquesta funció es veu significativament afectat per les dosis de medicament antipsicòtic.

– Memòria: Aquesta funció abasta molts subprocessos, existint a més diferents tipus. A grans trets però, aquest mecanisme s’encarrega de l’emmagatzematge, la recuperació i la codificació d’informació transmesa a través de diferents estímuls (visuals, verbals, auditius, etc.). En l’esquizofrènia, hi ha un dèficit específic en aquesta àrea, la qual cosa repercuteix de manera significativa en el rendiment en les diferents àrees vitals.

– Cognició social: Aquesta s’ha definit com l’habilitat d’entendre la conducta i les intencions dels altres en termes del seu estat mental. Es refereix doncs, a la capacitat de percebre i reaccionar davant les pròpies experiències emocionals i d’interpretar les actuacions emocionals dels altres. A més, inclou el reconeixement facial d’emocions, l’empatia i l’anomenada teoria de la ment, la qual pot definir-se com l’habilitat psíquica que permet representar mentalment els desitjos, creences, pensaments i intencions dels altres, per explicar i predir les seves conductes. Així, s’ha vist que aquesta patologia cursa amb un rendiment social significativament baix relacionat amb els conceptes exposats, mostrant-se a més, molt resistent al tractament.

Finalment, tot i la informació exposada, és important destacar que els dèficits cognitius de l’esquizofrènia no semblen ser producte dels símptomes de la malaltia. En aquest sentit, no s’han trobat correlacions entre la severitat de les al·lucinacions o deliris i la severitat dels dèficits cognitius. De fet, tal i com hem destacat anteriorment, aquests últims es detecten sovint abans que s’iniciï la psicosi o són severs ja durant el primer episodi de la malaltia. Així, per exemple, els trastorns de l’atenció i de la memòria de treball es poden observar abans de l’aparició de la psicosi i romanen estables després de que aquesta s’hagi resolt, la qual cosa permet veure la seva independència dels símptomes positius.

Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres problemàtiques que cursen amb un deteriorament cognitiu significatiu. Per exemple, alguns trastorns d’ansietat com el Trastorn Obsessiu Compulsiu, o les addiccions tòxiques poden reflectir dèficits cognitius importants. L’aspecte clau aquí recau en comprendre la importància de detectar i tractar aquests dèficits cognitius, ja que aquests repercuteixen significativament i de manera directa en el funcionament de la vida diària de les persones.

Si vols rebre més informació al respecte, posa’t en contacte amb els nostres professionals a Mataró, t’ajudarem a resoldre els teus dubtes mitjançant una atenció integral i personalitzada.

Què és i com intervenir en l’Enuresi?

El terme enuresi es refereix a la micció involuntària o emissió repetida d’orina al llit o a la roba, sent l’edat cronològica necessària d’almenys 5 anys (o un grau de desenvolupament equivalent). És a dir, representa la persistència incontrolada d’orinar més enllà de l’edat en la qual se suposa que s’aconsegueix el control d’esfínters. Els manuals de psicologia i psiquiatria especifiquen la necessitat de presentar-se dues vegades per setmana durant un mínim de tres mesos, o bé que hi sigui present un malestar clínicament significatiu amb deteriorament en l’esfera social, acadèmica o laboral, o altres àrees importants de funcionament. A més, no ha de poder ser atribuïda als efectes fisiològics d’alguna substància o a alguna altra alteració mèdica.
Tal com s’haurà pogut deduir, l’afectació inclou població tant adulta com infanto juvenil. Així, encara que la seva incidència és molt més prevalent en nens, i la seva remissió espontània s’observa aproximadament en un 15% de les persones afectades, pot persistir fins a l’adultesa en un 2% dels casos. Per poder realitzar hipòtesis més o menys encertades en quan al curs, és important diferenciar els diferents subtipus, i realitzar un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, es distingeix entre nocturna i diürna segons es presenti en hores de son (la més freqüent) o durant el dia; i en cadascun d’aquests dos, entre primària i secundària. La Enuresi primària es diagnostica quan el nen mai ha pogut controlar la micció durant un període d’almenys sis mesos. En canvi, a la secundària ha existit un control voluntari previ a l’aparició del problema. Pel que fa a l’etiologia, habitualment quan la dificultat sempre ha estat present, aquesta es relaciona amb una alteració relacionada normalment amb factors genètics, alteracions neurològiques o del son, malformacions anatòmiques de la uretra i/o la bufeta, o infeccions urinàries. D’altra banda, quan l’enuresi apareix més tard (secundària), és a dir com a símptoma d’un altre problema previ, la causa habitualment s’atribueix a trastorns psicològics o desordres emocionals.
No s’ha de confondre amb altres trastorns com la poliúria (emissió de quantitat d’orina superior a l’esperada però amb control voluntari), nictúria (necessitat excessiva d’orinar durant la nit, amb control voluntari), o l’encopresi (incontinència fecal involuntària). Tots ells provoquen un malestar en major o menor grau en la persona que el pateix, però presenten diferències significatives principalment a nivell qualitatiu.
És habitual descartar la presència d’una enuresi primària quan el tractament farmacològic no aconsegueix els resultats esperats. D’aquesta manera, pel que fa a l’abordatge mèdic o psiquiàtric, s’han utilitzat els anticolinèrgics, la imipramina i en algunes persones la desmopressina per via nasal. Tots ells són fàrmacs que procuren reduir la simptomatologia associada al problema (principalment ansietat i baix estat d’ànim), i permetre la correcta dilatació de la bufeta, ja que es troba estretament relacionada amb la capacitat de contenir-la i buidar-la. En molts casos però, aquest tractament no és suficient, i es requereix una intervenció psicològica paral·lela.
Existeixen molts mètodes utilitzats per facilitar i potenciar el control voluntari de la micció i reduir els símptomes associats. Entre ells es troben els següents, sent el mètode de l’alarma o pipi-stop el que ha demostrat majors percentatges d’eficàcia:
–    Entrenament en llit sec: Es construeix al voltant de la teoria de que el problema es manté perquè no hi ha reforços suficients perquè la conducta sigui inhibida. El procediment utilitzat és la programació d’una alarma (considerada un estímul aversiu per al nen, el qual intentarà evitar-ho), afegint a més una freqüència de despertars en escala (s’augmenta progressivament el temps requerit per a despertar-se). Quan el nen es desperta, es procura no estimular-lo massa per procurar que no perdi el son, però cal indicar que vagi a orinar, a una hora determinada, després d’haver ingerit una quantitat elevada d’aigua. Posteriorment ha d’aparèixer reforç positiu (elogis) després dels èxits aconseguits per aquest. També és important que es responsabilitzi dels obstacles o dificultats (orinar abans d’hora), canviant-se ell mateix el pijama o el llit.

–    Mètode de l’alarma o pipi-stop: És un aparell electrònic que es connecta a un teixit el qual, a l’hora de dormir, es col·loca sota el nen. Quan aquest teixit es mulla o s’humiteja, emet un so que fa que la persona desperti. Seguidament el nen ha apagar-lo i anar al bany, amb la qual cosa progressivament s’associa la sensació prèvia a orinar, amb el despertar, el que ha de confluir finalment en despertar abans d’orinar. La seva eficàcia es situa entre el 70 i el 90% de casos, i acostuma a tenir una durada d’entre un i tres mesos.

Al costat d’aquests procediments, són importants les habilitats personals (per part dels pares) i terapèutiques (professionals de la salut). com comprensió, empatia, no desesperació, col·laboració, reforç positiu, evitar els sentiments de culpabilitat, entre d’altres; les quals permetran a la persona afectada precipitar els avenços i aconseguir un control voluntari adequat de la micció. A més, les tècniques de reducció d’estrès i ansietat poden repercutir de manera molt positiva en l’evolució del nen. Finalment, la utilització d’horaris i rutines com anar a dormir sempre aproximadament a la mateixa hora o orinar abans d’anar al llit també pot resultar molt útil.
Aquesta és una dificultat molt prevalent a la nostra societat, que a més a més comporta habitualment altres problemes relacionats sobretot amb el malestar que provoca tant al nen com als familiars implicats. Si necessites rebre més informació al respecte, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.