La cura, criança i educació dels fills és un aspecte que, tot i que en certa manera és inevitable, és crucial per fomentar un adequat desenvolupament. En aquest sentit, no resulta fàcil definir la manera, i fins i tot els ingredients essencials per garantir que això sigui així, ja que cada un de nosaltres, segons les experiències i pautes educatives que hàgim rebut, adoptarem un estil o un altre de criança i vinculació amb els nostres fills. Tot i això, de vegades podem identificar aquells elements que dificulten aquest procés, sent un dels més comuns i importants, la sobreprotecció.

Tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida haurem sentit parlar d’aquest terme, i fins i tot és possible que ho haguem utilitzat en més d’una ocasió. El podem definir com la tendència a evitar que la persona assumeixi la responsabilitat i els deures característiques de la seva fase de desenvolupament, amb la principal intenció de que tinguin una vida més còmoda, fàcil i exempta de possibles riscos, impedint així que el nen aprengui per si mateix a desenvolupar-se amb normalitat en les diferents àrees i circumstàncies vitals, les quals haurà d’afrontar necessàriament per si mateix el dia de demà. A més, poden existir altres intencions o motius que expliquen l’adopció d’aquest rol per part dels pares. Per un costat, suposa certa comoditat eximir de riscos als fills, ja que d’aquesta manera no hem d’estar pendents ni preocupar-nos per ells. Junt amb això, a vegades pot existir una dependència patològica cap al fill en la qual no s’accepta que aquest pugui desvincular-se progressivament i guanyar autonomia, la qual cosa afavoreix que s’impedeixi un desenvolupament independent i saludable.

En un primer moment, la persona “víctima” d’aquest tipus de cures, pot sentir certa comoditat i fins i tot seguretat, acceptant la situació en ocasions de manera conscient, i delegant la seva rutina diària i els seus deures als progenitors. Però a poc a poc, els dèficits personals poden ser més i més accentuats, fent-se especialment patents durant l’adolescència. Entre ells, a continuació exposarem els més importants:

Inseguretat i pèrdua d’autoestima: És potser la conseqüència més important i des de la qual es desenvoluparan tots els altres problemes. La persona va quedant anul·lada tant per la “informació” que rep a nivell extern, com per la seva interiorització, acceptació i acomodació. A partir d’aquí, s’anirà adonant cada vegada més de les seves dificultats a l’hora de fer front a les situacions quotidianes, minvant cada vegada més el seu autoconcepte i autoestima, i poguent aparèixer problemes secundaris com ansietat o depressió.

Dependència: Tot i que resulta evident, és important remarcar que aquesta no només apareix en relació als progenitors o als cuidadors, sinó que pot generalitzar-se amb molta facilitat. Així, al començar l’escola o fins i tot a l’institut, el nen pot buscar aprovació i ajuda constant, sent incapaç de desenvolupar-se per si mateix en els diferents àmbits.

Desvinculació: De vegades pot existir una clara evitació del contacte social, per por a no ser acceptat, o ser rebutjat, a causa de no haver possibilitat que la persona desenvolupi adequadament les seves habilitats interpersonals. Aquest aspecte estaria molt vinculat amb el primer, ja que l’individu es consideraria incompetent per crear i mantenir relacions. Hem de tenir en compte que aquest aspecte sol aparèixer en etapes més tardanes.

Creences errònies: Aquest també és un dels punts més importants. L’haver experienciat tot el que s’especifica en els paràgrafs anteriors, precipita que el nen desenvolupi uns pensaments i idees sobre ell mateix, els altres i el món desviades de la normalitat. En aquest sentit, pot creure que els altres estan per cuidar-lo, i han de proporcionar-li tot el que necessiti, o estar convençut de que per si mateix no pot fer res. Això, pot transformar-se en excessiva exigència tant cap als altres com cap a la pròpia persona.

A més de les comentades, les conseqüències de la sobreprotecció són moltes, i s’haurà de tenir en compte la història vital personal per entendre adequadament les dificultats que presenti l’individu. Al costat d’això, i encara que ens hem centrat en l’afectació que suposa en la infància i adolescència, com s’haurà pogut intuir, les seves repercussions poden anar molt més enllà d’aquesta etapa, persistint en l’adultesa i fins i tot en la vellesa.

Finalment, i per tal de prevenir que això aparegui, resulta clau aprendre a diferenciar entre una cura normal i saludable, i un de patològic. Per a això, i en cas de tenir altres dubtes sobre el que s’ha escrit, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns i et facilitarem tot el que necessitis.

Al llarg de la vida es succeeixen diferents etapes, canvis, transicions i situacions que defineixen el nostre desenvolupament i ens ajuden a comprendre tant el paper que exercim en el món com els nostres aspectes més personals. De vegades, però, aquesta evolució es pot veure minvada per diferents circumstàncies, sent els problemes psicològics alguns dels més importants. En relació a aquests, hem de tenir en compte que poden aparèixer en qualsevol moment, de manera que, i encara que existeix certa tendència a fer-ho, no hem d’infravalorar la seva prevalença i importància en l’última de les nostres etapes, la vellesa. A més, sembla que l’aparició d’aquests en la senectut és cada vegada més gran, sent un dels factors que ho explica l’augment en l’esperança de vida de la població.
 
Entre els trastorns psicològics associats a la tercera edat, sent el més prevalent, es troba la depressió. Aquesta, a nivell general, es defineix com el quadre psicopatològic caracteritzat per símptomes com profunda tristesa, apatia, sensació de desesperança, pèrdua d’interès, baixa autoestima, falta de concentració, i pèrdua d’energia. Tots ells, al costat d’alguns altres, configuren els aspectes afectius, cognitius i conductuals de l’espectre. Així, tot i que tendeixen a ser compartits per la majoria de persones, en cada cas predominen uns o altres, depenent principalment de variables personals. En el cas de la gent gran, hi ha una sèrie de peculiaritats que val la pena esmentar:
 
–     Pateixen episodis més llargs i en general aquests acostumen a ser més resistents al tractament tant psicològic com farmacològic.
–     Acostumen a verbalitzar menys els sentiments d’inutilitat o culpa.
–     Alexitimia: definida com la dificultat o incapacitat per detectar i expressar les pròpies emocions.
–     Apatia: constitueix el principal símptoma de la depressió en la vellesa.
–     Més prevalença de símptomes físics i sensacions corporals.
–     Pateixen un major risc de suïcidi, especialment els homes i quan aquests viuen sols.
–     Presenten major irritabilitat, juntament amb trastorns del son com insomni o hipersòmnia.
–     Menys variacions diürnes de l’humor.
 
D’altra banda, hi ha una sèrie d’aspectes que poden afavorir l’aparició del trastorn en aquest sector de la població. Entre ells es troben els següents:
 
–       Pertànyer al gènere femení.
–       La pèrdua de rols o els canvis de residència.
–       Patir un duel per la pèrdua d’algun familiar o ésser estimat.
–       Patir malalties cròniques, especialment si aquestes són incapacitants o doloroses.
–       Presència d’una discapacitat secundària a una pèrdua de visió o audició.
–       Haver patit el primer episodi depressiu en edat avançada.
–       L’aparició d’un deteriorament cognoscitiu de tipus amnèsic.
 
A més de l’esmentat, és interessant destacar que els dèficits cognitius (especialment en memòria i funcions executives) es relacionen amb la intensitat dels símptomes depressius i el nombre d’episodis, sent més accentuats en depressions amb ansietat associada. Per això, a l’hora d’avaluar el pacient, és important tenir en compte que els problemes cognitius poden estar vinculats a la depressió, de manera que el diagnòstic d’un trastorn cognitiu independent haurà d’assegurar i precisar el màxim possible.
 
Com veiem, els problemes poden tenir característiques específiques no només en funció de la persona, sinó fins i tot dins el període vital en què estiguem immersos. Conèixer-les i estudiar-les ens pot ajudar a elaborar intervencions concretes que potenciïn el màxim possible la recuperació i el benestar dels individus.
 
Si vols conèixer més sobre el que s’exposa, t’animem a que contactis amb el nostre centre de Psicologia, a Mataró. Allà trobaràs un ampli equip de professionals que et facilitaran tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.