Podem definir prejudici com una opinió, valoració o crítica sobre algú o alguna cosa de manera anticipada. És a dir, es tracta d’una avaluació preconcebuda, generalment negativa, sobre una persona o aspecte en concret sense tenir, a priori, dades suficients que corroborin aquesta informació. Allport (1965), en el seu llibre The Nature of Prejudice, el defineix com l’etiquetatge que fem de manera negativa, sobre la base d’una forma de pensar que adoptem des de petits. Aquesta manera de pensar apareix com a resultat de la necessitat que té l’ésser humà de prendre decisions fermes i concretes de forma ràpida, recollint informació generalitzada de la qual es té fins al moment per emetre judicis, i sense contrastar la seva veracitat.
Les persones emetem judicis i valoracions constants sobre tot el que ens envolta. Actuem com a científics procurant proporcionar explicacions aparentment plausibles sobre el desconegut. En moltes ocasions, la poca tolerància a la incertesa és la variable que actuarà com a principal motivador. Al costat d’això, el nostre sistema de creences i el ventall d’experiències que haguem tingut davant de situacions o estímuls similars durant el nostre recorregut vital precipitaran que s’emeti una valoració o una altra sobre el que tenim davant. A més, existeixen problemàtiques psicològiques específiques que es veuen acompanyades especialment d’aquests biaixos d’interpretació, com ara dificultats relacionades amb l’autoestima o els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, on els errors cognitius poden aparèixer de forma més freqüent. Un dels aspectes clau a tenir en compte, és que els prejudicis, fruit principalment de l’aprenentatge, acostumen a ser automàtics i inconscients, condicionant constantment la nostra forma d’actuar davant de diferents situacions. A més d’aquestes però, cal tenir en compte altres característiques importants:
–    Subjectius: La informació en què es basen tendeix a ser, a més d’escassa, molt poc objectiva i fiable. Tot i que tendim a acceptar aquesta valoració i a donar-la gairebé per segura, aquesta es basa en molt poques dades les quals ni tan sols han estat contrastades. Hem de considerar que podem estar equivocats i flexibilitzar la nostra forma d’interpretar les variables de l’entorn.

–    Generalitzats: Després d’haver experimentat, presenciat i/o conegut situacions, persones o estímuls similars, acostumem a realitzar comparacions entre aquests, buscant similituds que ens ajudin a lluitar amb la falta d’informació i la incertesa. A partir d’aquí, davant d’esdeveniments nous, però amb certa similitud, ens basem en la informació recollida prèviament per encarar-les. Exemples de generalització serien: He conegut diverses persones de barris pobres, i gairebé tots han robat alguna vegada; per tant, els pobres són uns lladres. O m’ha mossegat un gos, per tant, tots els gossos són agressius i mosseguen.

–    Connotació negativa: Una de les principals limitacions dels prejudicis és que acostumen a estar carregats de negativitat. Així, les valoracions prèvies semblen buscar més allò que ens pot perjudicar, i no tant els aspectes que poden afavorir la proximitat i la consideració positiva. És cert, també, que semblem estar programats per evitar el perill o el dany, i així afrontar millor possibles situacions conflictives; però hem de ser conscients que en moltes ocasions, la nostra avaluació crítica i negativa està considerablement distorsionada.

–    Ferms i rígids: Els acostumem a posseir i considerar com a veritats absolutes sobre l’altre o el que ens envolta. Es tracta d’afirmacions profundes difícilment canviables tret que ens acostumem a qüestionar les nostres valoracions i creences sobre el món i els demés. El fet de ser tan inflexibles (considerar-los com inamovibles i irrefutables) promou que les altres característiques es vegin enfortides i es perpetuïn. Dit d’una altra manera, el tenir la creença de que “això és així invariablement” permet que la subjectivitat, la generalització, i el caràcter negatiu davant d’estímuls semblants, apareguin amb més facilitat.

Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte en relació a aquestes opinions preconcebudes. Així i tot, hem de tenir en compte la clara repercussió que tenen en les nostres vides socials, familiars, laborals i / o acadèmiques. Tot i que és inevitable posseir una tendència automàtica a l’avaluació del que ens envolta, sí que està a les nostres mans qüestionar-ho i considerar alternatives plausibles i objectives que afavoreixin una actitud exploratòria cap al nostre entorn. El fet d’obrir i flexibilitzar la ment, sent conscients en part del nostre sistema de creences, pot apropar-nos a l’altre, permetent acceptar certes característiques, i refutar o invalidar altres que a priori donàvem per absolutament certes i veritables.
Si estàs interessat en ampliar la informació sobre aquest o altres temes, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà l’ajuda que necessitis. Contacta amb nosaltres.

Actualment, i des de fa un temps més o menys breu, ens trobem immersos en un món en constant evolució, on la proliferació de la tecnologia forma part del nostre dia a dia. Els avenços tecnològics i especialment, d’aquelles plataformes dedicades de manera exclusiva a la interacció social (xarxes socials), representen un dels punts més àlgids d’aquest progrés. Això, com a continuació veurem, té una clara repercussió en la nostra qualitat de vida.
En aquest sentit, la utilització d’aquests recursos té efectes clarament positius, tot i això, també pot repercutir negativament, atemptant contra la nostra autoestima i el nostre benestar psicològic. Així, d’una banda, facilita la creació i manteniment de vincles, la interacció i contacte immediats, i el coneixement i accés a informació personal de manera més o menys extensa permetent compartir aficions i gustos i identificar-nos amb una persona o grup en concret. A més, en ocasions promou la millora de certes habilitats socials, generant sentiments d’autoeficàcia i augmentant la confiança en les relacions. Al costat d’això, permet estar en contacte continu amb l’actualitat, i compartir opinions, idees, creences i fins i tot sentiments.
D’altra banda, però, les xarxes socials, i principalment el seu ús inadequat, mostra una altra cara de la moneda, comportant importants repercussions negatives. En aquest sentit, en moltes ocasions s’utilitzen per reflectir una vida poc realista, o millor dit, una falsa realitat. És a dir, s’aprofita per publicar i destacar un aspecte o aspectes concrets, especialment “positius”, emmascarant d’altres potser menys atractius a nivell social, però igual o més significatius. Aquesta dada està estretament relacionada amb la comparació; busquem oferir la nostra millor cara i per això ens fixem i comparem per a veure els detalls, elements, entorns, o complements que poden afavorir i ampliar l’aprovació i acceptació social. Això té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i principalment en l’autoestima, augmentant el nivell d’autoexigència i generant falses creences i distorsions en l’autoimatge i l’autoconcepte. Al costat d’això, també hem de destacar la utilització de falses identitats, la qual cosa pot tenir diferents finalitats: una pot ser la conservació de l’anonimat, però en altres ocasions s’utilitza per amagar certes característiques personals, o fins i tot amb l’objectiu de manipular o enganyar. En aquesta línia, les plataformes ajuden a amagar dificultats o problemes socials, permetent-nos mostrar unes habilitats que potser no posseïm. Això, encara que en ocasions pot ser positiu, contribueix al retraïment i a la inactivitat social real, afavorint a més la dependència.
Per tot això, la mala utilització d’aquests potents recursos tecnològics pot ser el punt de partida o el factor de manteniment de diferents problemes psicològics. Entre ells, i molts relacionats amb els dèficits d’autoestima, s’hi poden trobar trastorns de l’alimentació, trastorns de l’estat d’ànim i especialment d’ansietat, addiccions, i per descomptat, i com ja hem anat remarcant, la importància dels dèficits en habilitats socials. Tendim a pensar que aquests poden aparèixer únicament en adolescents, i encara que suposen una mostra especialment significativa per la quantitat de joves que l’utilitzen, també hem de tenir present l’ampli ús existent de les xarxes socials per part dels adults. Així doncs, els problemes poden aparèixer en qualsevol etapa del cicle vital.
Finalment doncs, hem de considerar aquest tema com crucial i especialment rellevant, ja que forma part del nostre dia a dia. L’ús adequat, responsable i limitat al costat del coneixement d’algunes de les trampes que amaguen aquestes plataformes, ha de formar part de manera constant quan ens connectem i introduïm a la xarxa. A més, és important prestar atenció a les lleus senyals que ens indiquin que potser estem o estan utilitzant-ho inadequadament, fixant-nos principalment en la repercussió personal i social.
Com hem indicat, les xarxes socials poden originar i mantenir certs desajustos psicològics. Si desitges ampliar la teva informació o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró.

Des del moment en què naixem ens trobem immersos en un món ple d’estímuls, l’aprenentatge i afrontament condicionaran la nostra forma d’encarar i relacionar-nos en les diferents situacions vitals futures. Al costat d’això, certament les nostres característiques personals (predisposició biològica, trets de personalitat, etc.) actuaran com a mediadores i determinaran gran part de les diferències que ens caracteritzen individualment. A més però, la quantitat i qualitat d’experiències que obtinguem en el nostre desenvolupament, constitueixen un aspecte crucial pel nostre correcte funcionament personal i social. Entre elles, i sent aquesta potser la més significativa, es troba les relacions i el vincle que establim amb els nostres progenitors.

Així, la nostra infància estarà principalment marcada per la influència dels nostres pares, el vincle afectiu dels quals suposa un important predictor de la nostra salut i benestar psicològic. En aquest sentit, seguint els arguments del DSM-5, podem parlar de trastorn del vincle reactiu quan el nen exhibeix un patró de comportament inhibit i emocionalment retret cap als cuidadors adults. Concretament, el nen poques vegades busca consol o es deixa consolar quan experimenta malestar. A més, es diagnostica quan hi ha una alteració social i emocional on apareixen símptomes com irritabilitat, tristesa o por, fins i tot quan les interaccions amb els adults no són amenaçadores. Cal tenir en compte, que les diferents problemàtiques psicològiques poden manifestar-se de formes molt diverses en la infància i adolescència. Per això, l’espectre de símptomes possibles a considerar ha de ser ampli, procurant adoptar a més una mirada flexible.

Algunes de les principals causes relacionades amb l’inici d’aquest problema s’emmarquen principalment en l’afecte, o més específicament en la manca d’afecte entre els pares i el nen. Així, pot aparèixer davant una cura insuficient, on el nen no arriba a obtenir les necessitats emocionals bàsiques cobertes per disposar de benestar i afecte. A més d’això, els canvis repetits de cuidadors (p.ex., canvis de custòdia) promouen un vincle inestable. Relacionat amb aquest últim punt, també pot afavorir un desenvolupament emocional i social negatiu el fet d’experimentar constants canvis contextuals i especialment educatius. Tot això pot generar sentiments diversos i confusos en el nen, podent exterioritzar-se de maneres molt diverses: ansietat, tristesa, ira, ràbia, pors o fòbies específiques, baixa autoestima, problemes alimentaris, entre d’altres. És important remarcar que l’inici d’aquest trastorn pot presentar-se en diferents edats. La reexperimentació de certes experiències “traumàtiques” en algun moment pot desencadenar els problemes esmentats, activant emocionalment al nen de tal manera que es comencin a manifestar els diferents símptomes.

Tal com hem remarcat, els nens mostren els mateixos problemes de formes molt heterogènies. Una de les principals dificultats amb què ens trobem en tractar amb aquest trastorn, és el solapament existent amb el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme. En aquest, igual que en el que s’ha exposat, apareix un patró de comportament emocional i social distant com a principal característica. Al costat d’això però, hi ha característiques exclusives, com poden ser els patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats (p.ex., moviments estereotipats repetitius). A més d’aquest particular problema, podem trobar símptomes molt semblants al trastorn del vincle reactiu en molts trastorns psicològics. Per això, és crucial realitzar un diagnòstic diferencial adequat de cara a establir uns objectius de tractament concrets, i adaptats específica i individualment al nen.

L’afecte o vincle entre pares i fills constitueix un dels aspectes més importants del nostre desenvolupament vital. Ser pares no és una tasca fàcil, i detectar les necessitats dels fills en ocasions és encara més complicat. Hem de procurar dedicar i proporcionar temps de qualitat, proporcionant afecte i comprensió per tal d’afavorir una maduració i aprenentatge emocional positiu, el qual a més, permeti als nostres fills desenvolupar-se de manera òptima en un món social i interactiu.

Podràs obtenir més informació a través del nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en trucar-nos.

Aquest terme, traduït com “ja vist”, va ser introduït per Emile Boirac durant el segle XIX, i s’utilitza per designar el fenomen segons el qual tenim la sensació que la situació que estem experimentant, ja l’hem viscut o presenciat en alguna ocasió. Així, quan això passa, és típic que ens vingui a la ment una frase similar a “això jo ja ho he vist”, tot i sabent que és la primera vegada que ho experimentem. Encara que siguem parcialment conscients que es tracta d’una situació nova, no podem evitar la sensació de familiaritat, i fins i tot de vegades podem tenir un cert convenciment que ens podem anticipar al que passarà o al que ens van a comunicar.
S’han proporcionat diferents teories per explicar aquesta curiosa experiència, des de les més subjectives com les clarividències, fins explicacions neurològiques específiques. Així, en un primer moment, el propi autor va atribuir la seva causa a l’existència de vides anteriors, que la persona recordava sobtadament. D’altres, com Pierre Janet (1905) la teoria del qual va ser inicialment molt acceptada, ho atribuïen a una possible anomalia de la percepció. Segons aquest, és possible que en experimentar aquesta sensació de familiaritat, el que reconeguem no sigui l’estímul en si mateix, sinó el procés perceptiu que en una altra ocasió ja vam elaborar. Per això, el problema no consistiria tant en com és possible que recordem una situació que sabem que no hem vist, sinó en com percebem la present, analitzant els mecanismes utilitzats per estructurar-la. Des d’aquesta postura, el déjà vu s’explicaria com una negació de la presència actual del succés, sent la manera de percebre la situació més que la situació mateixa la que pot explicar aquesta experiència.
Les explicacions més recents, i les que han rebut més suport empíric, s’han centrat en analitzar una possible alteració d’alguna funció específica de la memòria. En aquest sentit, hi ha un cert consens a favor de que el concepte s’ha d’incloure dins de les paramnèsies, és a dir, distorsions de la memòria on s’inclouen detalls falsos o on apareix una referència temporal incorrecta. Dins d’aquestes, s’han distingit dos tipus, les anomalies en el record, i les de reconeixement. La aquí descrita entraria en el segon subtipus. En aquesta línia, els neurocientífics i neuropsicòlegs ho atribueixen a un cert solapament entre els processos de memòria a curt termini (aspectes que són percebuts com del moment present) i els pertanyents a la memòria a llarg termini (aspectes percebuts com a referents al passat). Per això, una de les hipòtesis que ha rebut certa acceptació és la d’una possible desconnexió entre els senyals que percep una part del cervell encarregada del processament d’imatges i records, on aquestes arriben amb cert retard i produeixen així aquesta estranya sensació. En aquest sentit, el que succeiria és un lleuger lapsus o retard quan percebem l’estímul extern, donant lloc a la sensació que estem davant de quelcom ja viscut. D’altra banda, i més específicament, s’ha proposat l’alteració en una part concreta del cervell anomenada lòbul temporal, àrea principalment encarregada del reconeixement. Així, s’ha demostrat que les persones que pateixen epilèpsia, freqüentment experimenten aquest mecanisme abans que pateixin un atac.
El déjà vu pot aparèixer en persones que pateixen algun problema psicològic o alguna alteració neuroanatòmica. En aquest sentit, a part d’en l’epilèpsia i en lesions del lòbul temporal, com ja hem comentat, també sol aparèixer en alguns quadres d’ansietat, sent més o menys freqüent en el fenomen de despersonalització (sentiment d’estranyesa o d’irrealitat cap a un mateix i l’entorn). Tanmateix, com ja s’haurà pogut intuir, no és exclusiu d’aquest col·lectiu, ja que aproximadament el 90% de la persones l’han experimentat en alguna ocasió durant les seves vides.
Com podem observar, hi ha diferents arguments que procuren explicar i definir aquesta experiència de la forma més objectiva possible. En alguns casos contribueixen a generar certa confusió, però altres aporten llum a aquest i altres mecanismes que experimentem en moltes ocasions els éssers humans. Tot i que és necessària més investigació, les dades reflectides ens acosten al que potser siguin dades més o menys concloents sobre aquests interessants processos.
En el nostre centre de psicologia situat a Mataró podem ajudar-te a resoldre les preguntes que tinguis sobre aquest o altres temes que siguin del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres.

El mindfulness o “consciència plena”, és un terme que, tot i que posseeix les seves arrels en la meditació, i concretament en el budisme, actualment al·ludeix a un procediment o tècnica psicològica encarada a que la persona adquireixi l’habilitat o capacitat de centrar la totalitat de la seva atenció en el moment present, adoptant una postura no interpretativa ni jutjadora, on cada pensament, sentiment o sensació que sorgeixin sigui reconegut i acceptat com a tal. En aquest sentit, tot i haver estat conreada durant anys principalment a l’orient, des de fa un temps relativament breu ha estat incorporada a diferents àmbits, entre ells programes de promoció de la salut, com a estratègia específica dins d’intervencions psicoterapèutiques, i més recentment en el àmbit educatiu.
Aquest mecanisme ha demostrat efectes beneficiosos en una diversitat àmplia de símptomes i espectres, reflectint-se de manera més significativa en problemes d’ansietat, depressió i dolor crònic, on acostuma a formar part de programes d’orientació cognitiu-conductual, els quals ja han demostrat la seva eficàcia en aquests i altres àmbits. El mecanisme bàsic subjacent a aquesta tècnica se centra en l’entrenament de l’habilitat metacognitiva; és a dir, l’habilitat d’atendre a la qualitat de l’atenció amb la finalitat de fer-nos conscients de les reaccions automàtiques i dels processos psicològics que hem sobre-après i que, amb molta freqüència, contribueixen al desenvolupament i/o manteniment del desequilibri emocional i conductual. A més però, cal esmentar que la seva aplicació en grup també ha resultat beneficiosa, lo qual ha permès que la seva demanda des de diferents serveis assistencials sigui cada vegada més pronunciada.
Al costat d’això, i tenint en compte el que s’ha exposat fins ara, la utilització ha anat més enllà del terreny “clínic”, començant a utilitzar-se en el sistema educatiu. La seva fàcil aplicació, la rapidesa amb la que s’aprèn, els seus efectes positius no solament pel que fa a salut i benestar sinó també en termes de cost-benefici, i la seva ràpida eficàcia demostrada també a nivell grupal, han contribuït a que resulti una tècnica atractiva i susceptible a ser aplicada a una multiplicitat molt diversa d’àmbits. Així, ha començat a adquirir un paper significatiu a les escoles i als instituts, presentant-se en format de taller entre els diferents cursos de primària i secundària. Entre els seus beneficis es comencen a trobar els següents:
–    Reducció de l’estrès i el malestar: A més del seu potencial per reduir simptomatologia ansiosa i depressiva en diferents trastorns, el mindfulness sembla estar demostrant eficàcia per combatre l’estrès i el malestar associat a certs aspectes de l’àmbit escolar, com poden ser l’arribada dels exàmens o la sobrecàrrega de feina.

–    Millora de processos cognitius: Al costat d’això, no només es centra en atenuar o disminuir el malestar, sinó que també pot ser beneficiós de cara a potenciar certes habilitats, i entre elles l’atenció i la concentració. Alguns alumnes manifesten estar millorant la seva capacitat per focalitzar-se tant a classe com en l’estudi independent. Això a més, es veu reforçat pel fet que en alguns instituts es reporta una millora significativa en el seu rendiment acadèmic.

–    Cohesió grupal: Els beneficis semblen anar més enllà de l’objectiu buscat inicialment. El fet de ser presentat en format taller i de forma lúdica repercuteix en la vinculació entre professor i alumnes, i entre aquests mateixos. En aquest sentit, després de la seva realització s’acostuma a deixar un espai per compartir l’experiència i analitzar els efectes i les dificultats trobades, la qual cosa permet enfortir els mecanismes de l’exercici.
Hi ha altres conseqüències positives vinculades a l’aplicació del mindfulness a l’escola, i algunes d’aquestes encara estan per descobrir. Com s’ha remarcat, està en vies d’expansió, però sembla repercutir de manera significativament positiva en un rang molt ampli de població. És cert però, que la seva utilització s’ha d’adaptar a les característiques del col·lectiu que tinguem davant, tenint en compte per exemple la presència o no de problemes psicològics, l’edat del subjecte, o l’idioma. Tot i així, al ser una estratègia on l’aprenentatge i l’ensenyament resulten a priori, relativament senzills, possibilita reproduir-lo en gairebé qualsevol context.
Pots ampliar la informació d’aquest o altres temes que t’interessin assessorant-e pel nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

Actualment, l’ansietat es defineix com una resposta de caràcter més o menys immediat al perill o amenaça. En termes científics és denominada com la reacció de lluita o fugida que permet a la persona enfrontar-se a la situació o escapar. Aquesta, habitualment va acompanyada d’una sèrie de sensacions com sudoració, mareig, palpitacions, visió borrosa, entre d’altres., les quals tot i no ser nocives, de vegades produeixen un gran malestar. D’altra banda, l’estrès és considerat com el procés mitjançant el qual la persona realitza una infravaloració dels seus recursos personals a l’hora d’afrontar una demanda externa. Dit d’una altra manera, aquest fenomen apareix quan percebem un esdeveniment o situació específica com desbordant i que excedeix als nostres propis recursos. Sovint apareix davant certs canvis, els quals poden exigir un sobreesforç i posar en perill el nostre benestar.
Així, tal com es pot derivar de les dues definicions, hi ha diferències subtils tant a nivell qualitatiu com quantitatiu entre els dos termes; principalment es parla de que l’estrès és un estat més o menys prolongat el qual tendeix a desaparèixer quan la demanda externa es soluciona o acaba. L’ansietat, en canvi, acostuma a ser un estat emocional més sobtat associat a un perill real o imaginari, i les seves reaccions fisiològiques solen ser més intenses, podent confluir en un atac de pànic. Tot i això, els termes se solen utilitzar com a sinònims, ja que produeixen símptomes molt similars i poden arribar a limitar molt a la persona que els pateix. A més, afecten tant a població adulta com infanto juvenil, i encara que és inevitable experimentar-los, és important aprendre a gestionar-los per que no ens impedeixin portar un estil de vida adequat i òptim.
En quan als possibles factors que poden contribuir i precipitar aquests estats, és útil distingir entre variables personals i variables externes o ambientals:
Factors personals
Entre ells, es troben evidentment el fet de patir certs problemes de salut que comporten símptomes d’estrès o ansietat, els quals són els primers que cal descartar de cara a determinar l’adequació d’un tipus de tractament o un altre (farmacològic o psicològic). A més però, certs trets i característiques de personalitat com la obsessivitat, la rigidesa, la sensibilitat, la mala regulació emocional o la irritabilitat poden afavorir un estat d’ànim primordialment ansiós. Al costat d’aquests, el posseir un locus de control primordialment intern (tendència a atribuir tant els èxits com els fracassos a un mateix) pot comportar, en ocasions, aquest tipus de simptomatologia.
Relacionat amb l’últim aspecte, entre les principals característiques individuals, val la pena destacar l’estil cognitiu. En aquest es troben involucrats els nostres pensaments, creences i les interpretacions sobre nosaltres mateixos i el món. Així, el fet d’adoptar un punt de vista poc objectiu, a través d’una visió sobre les coses principalment dicotòmica (blanc o negre), absolutista o generalista pot resultar especialment negatiu.
També és important remarcar l’establiment d’hàbits inadequats, com dedicar poc temps a l’oci o a un mateix, la qual cosa conflueix poc a poc en un ritme de vida progressivament més accelerat.
De l’anàlisi d’aquest tipus de variables es deriva la importància que juguen les nostres característiques, sent especialment rellevant la manera en què afrontem les diferents situacions. A més, d’això es dedueix que els diferents esdeveniments que exposarem a continuació poden afectar en major o menor grau en funció dels factors comentats anteriorment.
Factors externs
En aquest apartat s’inclouen totes aquelles situacions o circumstàncies que habitualment, de per si, posseeixen un caràcter potencialment negatiu i amenaçador pel benestar de la persona. Així, principalment parlem d’aspectes relacionats amb canvis bruscos i/o sobtats que vulneren l’estat de salut, com poden ser la mort d’un ésser estimat, la pèrdua o el canvi de treball, l’embaràs, la detecció d’una malaltia, etc.
Al costat d’aquests, que habitualment generen un estat inicial de gran malestar, també és important ressaltar aquells esdeveniments “menors” que contribueixen a perpetuar aquest estat. Alguns possibles són: discussions o conflictes familiars, laborals o socials, el arribar tard, conduir sota condicions ambientals complicades, excés d’obligacions, entre d’altres.

Així doncs, és important detectar aquelles fonts que ens estan generant aquests i altres símptomes, procurant a més, analitzar si la nostra interpretació està sent l’adequada tenint en compte la situació i les seves característiques. L’estrès i l’ansietat formen part del nostre dia a dia, i existeix evidència en relació a que no només són dos dels problemes més prevalents, sinó que amb el temps sembla que la seva incidència està incrementant.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació i ajuda que necessitis. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

El terme dolor, en si mateix, al·ludeix a la sensació o percepció sensorial de malestar més o menys intens que experimentem en alguna part del cos i que es troba associat amb alguna alteració del sistema nerviós. Pot estar localitzat en un punt o punts concrets, o posseir un caràcter més generalitzat, podent manifestar-se de maneres molt diverses: formigueig, punxades, picades, molèstia… I sent en ocasions, difícil de definir i determinar. Freqüentment també s’utilitza la distinció entre agut o crònic. Normalment el primer s’associa a una lesió específica o a una causa més o menys objectivable. Per contra, el segon subtipus és utilitzat per designar a aquelles sensacions físiques doloroses que persisteixen més enllà del temps de curació estimat o esperat.
En població infantojuvenil es parla concretament de dolor crònic quan aquest persisteix més enllà dels tres mesos. Habitualment es manifesta de manera contínua i recurrent, i el seu abordatge i tractament resulten especialment complicats. A això se li uneix el desconeixement i la infravaloració social existent en relació a aquesta problemàtica, ja que es tendeix a pensar que els nens experimenten menys dolor, i que aquest sol ser menys accentuat. Per contra, les dades epidemiològiques existents indiquen que afecta entre un 20 i 30% d’aquesta població. Així, tot i que aquesta sensació sigui el resultat d’un complex sistema de protecció de l’organisme que acostuma a remetre, en ocasions pot mantenir-se tot i que el dany o l’alteració que la va causar s’hagin resolt, sent els factors psicològics i socials claus per explicar el seu manteniment.
Aquest particular problema no només afecta al nen en un sentit físic, sinó que repercuteix en totes i cadascuna de les àrees involucrades en el seu desenvolupament. Així, afecta a l’estat de salut general, genera importants restriccions en les seves activitats habituals, alteracions del son, malestar psicològic, menor rendiment acadèmic, deteriorament del suport i del cercle social, i sol ser habitual l’absentisme escolar. Al costat d’això, si aquesta problemàtica conviu amb un trastorn psicològic específic (la qual cosa sol ser recurrent), els símptomes es poden veure agreujats per la simptomatologia. En aquest sentit, els trastorns d’ansietat i depressió són els més freqüents, encara que pels comportaments reflectits, alguns símptomes es poden confondre amb un trastorn de conducta específic. Al costat d’això, podem cometre l’error de considerar-lo una crida d’atenció o una excusa (forma d’evitació) per no anar a l’escola o no involucrar-se en activitats socials.
A més de la clara afectació que té en la persona que el pateix, hi ha una repercussió que va més enllà d’aquesta. En efecte, tenir cura d’un nen amb dolor crònic també posseeix un impacte per a la família; els pares i els germans solen informar de malestar psicològic i de sentiments de càrrega, així com de limitacions en l’àrea social, sent també un problema a nivell econòmic. A tot això se li uneixen les limitacions i escassetat de recursos per fer front a aquesta situació, la qual cosa genera sentiments de frustració i desesperança en les persones que estan a càrrec del nen.
En aquesta línia, tot i la manca de consens i evidència en relació als tractaments que poden ser útils i eficaços, s’han utilitzat alguns que han demostrat certa utilitat. Entre ells es troben la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual s’ha utilitzat per treballar els pensaments, conductes i emocions desadaptatives associades a la problemàtica, i per facilitar al pacient una major comprensió d’aquesta (principalment la interrelació entre dolor i malestar emocional). La Relaxació i Meditació s’han mostrat parcialment útils per disminuir les sensacions associades al dolor. I també el Biofeedback (tècnica utilitzada per facilitar l’aprenentatge de certes funcions del cos) ha reflectit resultats interessants. Al costat d’això, hi ha un clar consens a favor d’adoptar una mirada multidisciplinar, és a dir, un treball en col·laboració entre familiars, tutors i professionals de la salut que promogui el benestar i adaptació del nen al seu entorn, afavorint així el desenvolupament vital i la qualitat de vida.
Finalment doncs, tot i ser necessaris més recursos i recerca, aspecte que pot afavorir a la creació de protocols específics per al dolor crònic, és important no desviar l’atenció ni infravalorar els símptomes que reflecteixen els nens. Tot i les complicacions existents, hem d’atendre (si pot ser prematurament) les necessitats d’aquests, la qual cosa pot facilitar que la situació no es vegi agreujada.
En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró trobaràs tota la informació que necessitis. Si tens dubtes, preguntes o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estem a la teva disposició.

La memòria, tot i constituir un terme molt ampli i general, és un magatzem de capacitat limitada. La podem definir com la funció que ens permet emmagatzemar, codificar i recuperar la informació del passat recent i/o llunyà. En aquesta línia, generalment es diferencia entre memòria a curt i a llarg termini. La primera, també anomenada memòria operativa, ens permet retenir durant un període de temps breu una quantitat d’informació limitada (com a molt, 7 elements o ítems durant uns 20 segons). En el segon cas, ens trobem davant d’un emmagatzematge permanent, on la capacitat és pràcticament il·limitada. Aquesta, a més, conté els nostres records autobiogràfics, el coneixement del món, així com el llenguatge, les seves regles i els significats dels conceptes. Al costat d’això, és important remarcar que el manteniment dels records durant un període de temps prolongat depèn del grau de profunditat amb què s’hagi processat la informació, així com també de les repetides recuperacions que es facin periòdicament dels continguts emmagatzemats.
D’aquesta manera, la pèrdua de memòria, és una alteració incapacitant que acostuma a tenir un curs crònic i progressiu. La persona que ho pateix pot ser o no conscient de la seva problemàtica. En el primer cas l’impacte emocional en el propi individu sol ser més evident, i aquest en el segon és generalment més acusat en els familiars. D’altra banda tot i que acostuma observar-se en persones d’edat avançada, pot aparèixer en diferents moments del cicle vital, sent les seves causes molt diverses:
–    Canvis o pèrdua de memòria relacionada amb l’edat: És el més comú, i està relacionat amb la disminució fisiològica de les funcions cerebrals. Amb el pas dels anys els oblits i les dificultats per recuperar un cert tipus d’informació són freqüents, ja que l’eficiència de la xarxa neuronal disminueix. Així i tot, la capacitat per pensar i realitzar les diferents activitats diàries no s’acostumen a veure afectats.

–    El Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL): Distingir aquest de la pèrdua normal de memòria és una tasca complicada. Habitualment en aquest hi ha una alteració més pronunciada i significativa que en la pèrdua normal, però més lleu en comparació amb les demències. Així, tot i que la capacitat d’atenció i de realització d’activitats habituals no solen estar afectades, pot existir oblit significatiu en relació a esdeveniments o informació important i/o situacions recents com converses. Es diu que aproximadament el 50% de les persones amb DCL acaba desenvolupant una demència.

–    Les Demències: Aquestes són trastorns degeneratius del cervell que produeixen un declivi gradual i pronunciat en la funció intel·lectual. Aquí els problemes de memòria apareixen com a primer símptoma, i posteriorment s’observa un deteriorament significatiu a nivell intel·lectual i emocional. Podem incloure aquí la Malaltia de l’’Alzheimer (EA), la malaltia de Pick, la demència per cossos de Lewy, la Corea de Huntington, entre d’altres. Les persones que les pateixen acostumen a negar-ho, tot i que la repercussió en la seva vida quotidiana és progressivament més greu i evident per als altres.

–    Problemes i trastorns psicològics específics: Aquest apartat mereix especial atenció, ja que quan es produeix una pèrdua de memòria la mirada sol centrar-se en detectar alguna de les malalties neurològiques citades. Així, hi ha molts problemes psicològics que cursen amb la dificultat per recordar i recuperar informació. Entre ells, mereixen especial atenció els quadres d’estrès i ansietat, i els estats depressius. En el primer cas sol haver un grau molt elevat de preocupació, el qual pot alterar els subprocessos involucrats en les tasques de memòria (atenció, processament, organització, concentració …). A la depressió, resulta difícil definir en ocasions si és la causa o la conseqüència del deteriorament cognitiu. Un aspecte útil a tenir en compte és que la persona sol ser conscient de la seva situació, sent la pèrdua de memòria un dels justificants de l’estat deprimit.
Com veiem, hi ha causes molt diverses per explicar el deteriorament d’aquesta important funció cerebral. Es requereix una avaluació minuciosa a tots els nivells que procuri tant confirmar com descartar hipòtesis plausibles. En aquest sentit, l’avaluació neuropsicològica pot ajudar molt a aclarir la situació, detectant a més el grau de deteriorament associat. A partir d’aquí, existeixen intervencions per facilitar la millora cognitiva i emocional de la persona. En el cas que l’alteració memorística sigui conseqüència d’un problema psicològic concret, aquest s’haurà d’abordar com a prioritat, ja que molt possiblement les funcions cognitives es veuran restablertes amb la millora de l’estat anímic. D’altra banda, si el deteriorament cognitiu és el principal problema, hi ha intervencions com la Rehabilitació Cognitiva que posseeixen una elevada eficàcia. En aquesta es treballen les dificultats específiques del pacient a través d’una sèrie d’exercicis que promouen l’entrenament, l’estimulació i per tant la recuperació o millora de les funcions cognitives.
Aquest és un tema molt ampli i de gran rellevància, si vols conèixer més sobre això o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, pots contactar amb el nostre centre situat a Mataró. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

Des dels nostres orígens, entre moltes de les característiques, conductes i objectius que ens defineixen com a éssers humans, hi ha un en comú a tot ésser viu; la supervivència. Aquest mecanisme pot ser emprat de múltiples maneres depenent tant de l’ésser o persona, com del context en què ens veiem immersos. Així, per tal d’assegurar-nos que això es produeixi i seguir mantenint la nostra estabilitat vital, haurem d’afrontar una sèrie de successos, siguin aquests positius o negatius. En aquesta línia, en funció de les nostres experiències davant la mateixa o altres situacions similars (és a dir, del nostre aprenentatge), dels nostres trets personals (impulsivitat, sensibilitat …), dels elements presents en el context, i dels resultats anticipats, utilitzarem una estratègia o una altra per a “sobreviure”, sent aquestes l’afrontament directe o l’evitació.
Lazarus i Folkman (1984) ens ajuden a entendre el terme afrontament definint-lo com el conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que fem servir per gestionar les demandes externes o internes que són percebudes com una amenaça tenint en compte els nostres recursos personals. A partir d’aquí, una de les formes més eficients (en termes de cost “benefici”) i en ocasions menys útils per solucionar certes situacions, és la fugida o l’evitació. Aquest, tot i que es tracta d’un mecanisme de defensa i supervivència innat i en ocasions molt eficaç; pot ser perjudicial si es fa servir com a estratègia principal. Així doncs, serà útil sempre que la situació o amenaça externa excedeixi real i objectivament els nostres recursos personals i contextuals; per exemple: si ens trobéssim amb un lleó al mig de la selva sense cap element que ens ajudés, el millor i més possible és que sortíssim corrent (evitéssim / escapéssim) de la situació. De la mateixa manera, si ens hem despistat creuant el carrer i un cotxe s’acosta a tota velocitat, emprarem el mateix format d’afrontament. Ara bé, hi ha moments i situacions on l’evitació no solament és poc útil, sinó que pot ser perjudicial.
És cert que la seva utilització i ús eficaç ens permet relaxar-nos i estalviar-nos alguna cosa anticipada com negativa, però, ¿i si això que anticipem no és realment tant negatiu? La por o les conseqüències temudes poden no ser del tot objectives, i per tant, l’evitació no és útil. Un exemple il·lustratiu el trobem en els problemes d’ansietat, i particularment en les fòbies. En aquestes, habitualment hi ha una evitació persistent de la situació temuda. Un altre exemple el podem situar en els trastorns depressius i en els problemes d’autoestima, on la persona tendeix a interpretar negativament el fet d’involucrar-se en certes activitats, sobretot quan aquestes són de caràcter social, per por al rebuig o al possible escrutini dels altres. Això, a curt termini produeix relaxació i benestar subjectiu, ja que s’ha aconseguit estalviar una situació valorada com compromesa o perillosa, però a llarg termini, no només limita les nostres vides sinó que la nostra ment aprèn que aquesta situació (i en moltes ocasions, situacions similars), és perillosa. És a dir, que pel fet d’haver-nos relaxat en evitar aquesta situació, la anticipació de la qual ens produeix tant malestar, “confirmem” que molt possiblement aquesta és perjudicial, i que per tant ens surt molt més a compte no afrontar-la. Per això, l’evitació es conforma com a estratègia principal, i els nostres recursos i habilitats van quedant amagats i empetitits amb el pas dels dies. A més d’això, però, en ocasions aquesta constitueix un dels trets principals de la pròpia persona, conformant el que es coneix com a Trastorn de Personalitat Evitatiu.
Com s’haurà pogut observar en els exemples citats, apareixen dos clars mecanismes; un seria el físic o conductual (p.ex., no hi vaig, no parlo, surto d’aquí …), i l’altre seria el cognitiu, és a dir, el conjunt de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el que pot passar. D’aquesta manera, no solament és important encarar les diferents situacions, sinó que haurem entrenar a la nostra ment perquè adopti una mirada una mica més realista que la utilitzada fins al moment.
Una de les intervencions més eficaces i amb més evidència empírica és la Teràpia Cognitiu-Conductual. El mateix nom indica els elements que considera crucials a treballar, els quals coincideixen amb els comentats. Així, mitjançant l’ús de diferents estratègies és possible revertir aquestes i situacions similars, i per tant sortir de l’espiral que a poc a poc va limitant més la nostra vida.
L’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró, treballa amb aquesta i altres intervencions que han demostrat àmpliament la seva utilitat i eficàcia. Si vols conèixer més sobre aquestes, o creus que et poden beneficiar, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

En termes generals, podem definir la por com una emoció caracteritzada per una intensa sensació desagradable que apareix davant la percepció d’un perill real o imaginari. En aquesta sensació, entren en joc tant aspectes cognitius (pensaments, idees, creences …) com fisiològics (sudoració, taquicàrdia, tremolors …). A més, el perill percebut pot ser present, futur o fins i tot referent al passat. En si mateix, posseeix una naturalesa evolutiva tant des del punt de vista filogenètic, és a dir, com predisposició de l’espècie humana a reaccionar així davant de determinats estímuls, com ontogenètic, entès com un fenomen adaptatiu del desenvolupament que facilita la nostra supervivència.

D’aquesta manera, la por és una emoció normal i universal la qual es troba present en nombroses ocasions dins del nostre cicle vital. Tot i això, quan aquest és significativament intens i persistent, excessiu i irracional, i és a més desencadenat per la presència o anticipació d’objectes o situacions específics, apareixent una clara repercussió en el dia a dia de l’individu, podem estar davant d’una fòbia. En aquesta a més, solen aparèixer conductes d’evitació davant dels estímuls temuts, o aquests se suporten amb ansietat o malestar intensos. És a dir, la por i la fòbia es distingirien principalment en termes d’intensitat o gravetat, i per tant, de repercussió en la vida de la persona.

Al llarg del nostre desenvolupament, l’experimentació d’aquesta emoció davant diferents estímuls no només és freqüent, sinó que resulta especialment necessària per crear mecanismes d’afrontament adequats davant de situacions concretes. Així, seguint les línies d’autors com Sandín i Chorot (2003), a continuació s’exposen les pors típiques en funció de l’edat, el contingut de les quals sembla reflectir un procés continu de maduració cognitiva a mesura que anem avançant en les diferents etapes:

–    Primer any (0 a 12 mesos): En aquesta etapa predominen les pors associades al que s’anomena “medi immediat”, és a dir, sons forts, pèrdua de suport, a les altures, a persones i objectes estranys, i a la separació. En aquesta fase és important tenir en compte que es requereix un cert grau de maduresa cognitiva per experimentar-los, i concretament s’emfatitza la capacitat per recordar i/o distingir els elements familiars d’aquells estranys. En certs trastorns, com en l’Autisme, aquesta capacitat pot no estar del tot desenvolupada, de manera que el nen pot exhibir un patró de distanciament interpersonal accentuat ja en els primers mesos.

–    Inici de la infantesa (1 a 2 anys i mig): Les principals pors es relacionen amb la separació dels pares, els estranys, petits animals com insectes, i fenòmens naturals com les tempestes o la mar. Cal esmentar que la por a la separació dels pares s’acostuma a intensificar als 2 anys, i que en aquesta fase apareix la por als companys estranys.

–    Etapa preescolar (2 anys i mig a 6 anys): Aquí es produeixen canvis importants a nivell cognitiu, on el nen pot experimentar por davant estímuls imaginaris globals. Així doncs, predominen les pors als éssers imaginaris i apareixen les pors als animals salvatges. En aquest sentit, la major part de pors cap a animals es desenvolupen en aquest període. A més d’aquests, també són característics la por a la foscor, a quedar-se sol, als fantasmes i als monstres. El fet de quedar estancat en la por a la solitud pot ser un factor de risc per desencadenar una personalitat dependent o fins i tot problemes psicològics com el trastorn d’ansietat de separació.

–    Infantesa mitjana (6 a 11 anys): Les pors són més específiques, i engloben sobretot la por al dany físic, la salut o mort pròpies o alienes, les pors mèdiques (sang, injeccions …), els successos sobrenaturals, i apareixen les pors escolars relacionades amb els companys, el rendiment, la crítica o el fracàs.

–    Preadolescència (11 a 13 anys): El més característic d’aquest període és la reducció de les pors relacionades amb animals i l’increment de la por a la crítica i al fracàs. En aquest sentit, es mantenen i incrementen les pors socials i escolars, i s’inicien pors sobre temes econòmics i polítics. En aparèixer canvis evolutius en la pròpia imatge, poden néixer pors vinculades a l’autoestima.

–    Adolescència (13 a 18 anys): Ens trobem amb pors que, tot i que comencen a desenvolupar-se en aquesta etapa, són característiques també d’etapes posteriors com l’adultesa. Així, es relacionen amb l’àrea sexual, l’autoconcepte, el rendiment personal, i aspectes socials, acadèmics, polítics i econòmics. Un element característic és que continuen les pors de la preadolescència i adquireixen més rellevància aquelles relacionades amb el rendiment personal, la autoidentitat i les relacions interpersonals.

Així doncs, les pors vinculades a cada fase del desenvolupament es poden considerar temors evolutives, ja que poden resultar normals (si aquestes no són molt intenses i no limiten la vida de la persona), específiques de cada període i, per tant, transitòries. Totes elles, a través de l’aprenentatge, resulten útils en moltes ocasions, ja que poden ajudar a afrontar diferents situacions d’una forma adequada. Com hem comentat però, si aquestes persisteixen i s’agreugen poden arribar a suposar una limitació molt important per a la persona, provocant alteracions específiques en el desenvolupament.

Si vols ampliar la informació sobre algun tema que consideris rellevant, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Atendrem encantats totes les teves peticions.