La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

La Tolerància/Intolerància a la frustració

Podem definir la frustració com la resposta psicològica o emocional que es dóna davant l’oposició, sigui aquesta real (objectiva) o subjectiva. La persona percep una resistència més, o menys acusada, en intentar complir amb la seva voluntat. Per això, com més grans i més significatius siguin aquests dos components (voluntat i resistència), major serà la probabilitat de que desenvolupem frustració. A més, també és important tenir en compte que la causa d’aquesta pot ser interna o externa.

En la línia de l’últim exposat, una frustració extrínseca podria ser el trobar-nos davant una tasca molt difícil (per exemple, un examen), el trobar-nos bloquejats en un camí, o la limitació de temps. D’altra banda, les causes internes es relacionen principalment amb el fet de posseir objectius contraposats, els quals s’interfereixen mútuament, això genera el que anomenem dissonància cognitiva. Junt amb això, la interpretació de la pròpia persona jugarà un paper clau. És a dir, en ocasions (i sobretot quan la frustració és externa), la percepció d’obstacle és molt objectiva, però en moltes altres, podem sobrevalorar aquestes limitacions, dubtant fins i tot dels nostres recursos per afrontar-ho. Per tot això, podem utilitzar diferents mecanismes d’afrontament; algunes persones utilitzen sobretot l’evitació, és a dir el no plantejament d’alternatives i la no elecció de cap solució, la qual cosa pot accentuar la frustració i la sensació d’impotència. D’altres, en canvi, i no d’una manera més encertada, poden adoptar conductes desadaptatives com l’agressivitat per tal de disminuir el malestar que comporta la percepció d’un obstacle. Les dues formen part d’un espectre poc beneficiós per a la persona.

Els mecanismes citats són propis de persones amb baixa tolerància tolerància a la frustració o el també anomenat hedonisme a curt termini, el qual podem definir com la recerca de plaer immediat o l’evitació del dolor. Aquest tipus de persones acostumen a posseir una excessiva sensibilitat cap allò desagradable, no suporten les circumstàncies negatives i menys encara els contratemps. El seu origen, tot i que es manegen diferents hipòtesis, pot trobar-se en l’alta permissivitat dels pares, i al fet d’haver brindat al nen tot allò que desitjava sense implicar-li cap esforç, la qual cosa pot fer que es creguin mereixedors de tot el que volen. Per tot això, resulta habitual que en aquest tipus de persones trobem problemes d’estrès, ansietat o depressió, a més de dificultats relacionades amb l’autoconcepte i l’autoestima, i els quals tendeixen a desvetllar-se en l’edat adulta.

És important intentar identificar tant a les persones que pateixen aquestes dificultats com a aquelles conductes que puguin potenciar que aparegui la intolerància a la frustració tant en nosaltres mateixos com en els altres. Això permetrà prevenir possibles problemes futurs de major gravetat (com els anteriors esmentats). Al costat d’això, hi ha maneres d’afrontament que poden resultar-nos útils per augmentar la nostra tolerància: En primer lloc, identificar l’emoció que ens genera el fet de que no es compleixin les nostres expectatives (majorment la frustració) i processar-la, és un primer pas per a possibilitar el canvi. A més, la reavaluació de la situació, procurant valorar-la d’una manera realista també ens facilitarà reduir el malestar associat. Finalment, hem de prendre consciència de la importància de reduir el nostre nivell d’exigència cap al món, procurant demanar allò que realment sigui possible que se’ns brindi, i acceptant que en ocasions hi ha impediments que ens dificulten aconseguir el que volem.

Existeixen altres mecanismes i estratègies que poden ajudar-nos a lluitar contra aquest fenomen. Per a això, també es requerirà una avaluació i comprensió particular per a cada cas en concret. Els nostres professionals, en el nostre centre de psicologia de Mataró, s’encarreguen d’això i d’altres funcions que et permetran resoldre o ampliar la teva informació sobre allò que consideris important. No dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

La sobreprotecció: conceptualització i perills associats

La cura, criança i educació dels fills és un aspecte que, tot i que en certa manera és inevitable, és crucial per fomentar un adequat desenvolupament. En aquest sentit, no resulta fàcil definir la manera, i fins i tot els ingredients essencials per garantir que això sigui així, ja que cada un de nosaltres, segons les experiències i pautes educatives que hàgim rebut, adoptarem un estil o un altre de criança i vinculació amb els nostres fills. Tot i això, de vegades podem identificar aquells elements que dificulten aquest procés, sent un dels més comuns i importants, la sobreprotecció.

Tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida haurem sentit parlar d’aquest terme, i fins i tot és possible que ho haguem utilitzat en més d’una ocasió. El podem definir com la tendència a evitar que la persona assumeixi la responsabilitat i els deures característiques de la seva fase de desenvolupament, amb la principal intenció de que tinguin una vida més còmoda, fàcil i exempta de possibles riscos, impedint així que el nen aprengui per si mateix a desenvolupar-se amb normalitat en les diferents àrees i circumstàncies vitals, les quals haurà d’afrontar necessàriament per si mateix el dia de demà. A més, poden existir altres intencions o motius que expliquen l’adopció d’aquest rol per part dels pares. Per un costat, suposa certa comoditat eximir de riscos als fills, ja que d’aquesta manera no hem d’estar pendents ni preocupar-nos per ells. Junt amb això, a vegades pot existir una dependència patològica cap al fill en la qual no s’accepta que aquest pugui desvincular-se progressivament i guanyar autonomia, la qual cosa afavoreix que s’impedeixi un desenvolupament independent i saludable.

En un primer moment, la persona “víctima” d’aquest tipus de cures, pot sentir certa comoditat i fins i tot seguretat, acceptant la situació en ocasions de manera conscient, i delegant la seva rutina diària i els seus deures als progenitors. Però a poc a poc, els dèficits personals poden ser més i més accentuats, fent-se especialment patents durant l’adolescència. Entre ells, a continuació exposarem els més importants:

Inseguretat i pèrdua d’autoestima: És potser la conseqüència més important i des de la qual es desenvoluparan tots els altres problemes. La persona va quedant anul·lada tant per la “informació” que rep a nivell extern, com per la seva interiorització, acceptació i acomodació. A partir d’aquí, s’anirà adonant cada vegada més de les seves dificultats a l’hora de fer front a les situacions quotidianes, minvant cada vegada més el seu autoconcepte i autoestima, i poguent aparèixer problemes secundaris com ansietat o depressió.

Dependència: Tot i que resulta evident, és important remarcar que aquesta no només apareix en relació als progenitors o als cuidadors, sinó que pot generalitzar-se amb molta facilitat. Així, al començar l’escola o fins i tot a l’institut, el nen pot buscar aprovació i ajuda constant, sent incapaç de desenvolupar-se per si mateix en els diferents àmbits.

Desvinculació: De vegades pot existir una clara evitació del contacte social, per por a no ser acceptat, o ser rebutjat, a causa de no haver possibilitat que la persona desenvolupi adequadament les seves habilitats interpersonals. Aquest aspecte estaria molt vinculat amb el primer, ja que l’individu es consideraria incompetent per crear i mantenir relacions. Hem de tenir en compte que aquest aspecte sol aparèixer en etapes més tardanes.

Creences errònies: Aquest també és un dels punts més importants. L’haver experienciat tot el que s’especifica en els paràgrafs anteriors, precipita que el nen desenvolupi uns pensaments i idees sobre ell mateix, els altres i el món desviades de la normalitat. En aquest sentit, pot creure que els altres estan per cuidar-lo, i han de proporcionar-li tot el que necessiti, o estar convençut de que per si mateix no pot fer res. Això, pot transformar-se en excessiva exigència tant cap als altres com cap a la pròpia persona.

A més de les comentades, les conseqüències de la sobreprotecció són moltes, i s’haurà de tenir en compte la història vital personal per entendre adequadament les dificultats que presenti l’individu. Al costat d’això, i encara que ens hem centrat en l’afectació que suposa en la infància i adolescència, com s’haurà pogut intuir, les seves repercussions poden anar molt més enllà d’aquesta etapa, persistint en l’adultesa i fins i tot en la vellesa.

Finalment, i per tal de prevenir que això aparegui, resulta clau aprendre a diferenciar entre una cura normal i saludable, i un de patològic. Per a això, i en cas de tenir altres dubtes sobre el que s’ha escrit, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns i et facilitarem tot el que necessitis.

La Depressió en la vellesa: Característiques i factors de risc

Al llarg de la vida es succeeixen diferents etapes, canvis, transicions i situacions que defineixen el nostre desenvolupament i ens ajuden a comprendre tant el paper que exercim en el món com els nostres aspectes més personals. De vegades, però, aquesta evolució es pot veure minvada per diferents circumstàncies, sent els problemes psicològics alguns dels més importants. En relació a aquests, hem de tenir en compte que poden aparèixer en qualsevol moment, de manera que, i encara que existeix certa tendència a fer-ho, no hem d’infravalorar la seva prevalença i importància en l’última de les nostres etapes, la vellesa. A més, sembla que l’aparició d’aquests en la senectut és cada vegada més gran, sent un dels factors que ho explica l’augment en l’esperança de vida de la població.
 
Entre els trastorns psicològics associats a la tercera edat, sent el més prevalent, es troba la depressió. Aquesta, a nivell general, es defineix com el quadre psicopatològic caracteritzat per símptomes com profunda tristesa, apatia, sensació de desesperança, pèrdua d’interès, baixa autoestima, falta de concentració, i pèrdua d’energia. Tots ells, al costat d’alguns altres, configuren els aspectes afectius, cognitius i conductuals de l’espectre. Així, tot i que tendeixen a ser compartits per la majoria de persones, en cada cas predominen uns o altres, depenent principalment de variables personals. En el cas de la gent gran, hi ha una sèrie de peculiaritats que val la pena esmentar:
 
–     Pateixen episodis més llargs i en general aquests acostumen a ser més resistents al tractament tant psicològic com farmacològic.
–     Acostumen a verbalitzar menys els sentiments d’inutilitat o culpa.
–     Alexitimia: definida com la dificultat o incapacitat per detectar i expressar les pròpies emocions.
–     Apatia: constitueix el principal símptoma de la depressió en la vellesa.
–     Més prevalença de símptomes físics i sensacions corporals.
–     Pateixen un major risc de suïcidi, especialment els homes i quan aquests viuen sols.
–     Presenten major irritabilitat, juntament amb trastorns del son com insomni o hipersòmnia.
–     Menys variacions diürnes de l’humor.
 
D’altra banda, hi ha una sèrie d’aspectes que poden afavorir l’aparició del trastorn en aquest sector de la població. Entre ells es troben els següents:
 
–       Pertànyer al gènere femení.
–       La pèrdua de rols o els canvis de residència.
–       Patir un duel per la pèrdua d’algun familiar o ésser estimat.
–       Patir malalties cròniques, especialment si aquestes són incapacitants o doloroses.
–       Presència d’una discapacitat secundària a una pèrdua de visió o audició.
–       Haver patit el primer episodi depressiu en edat avançada.
–       L’aparició d’un deteriorament cognoscitiu de tipus amnèsic.
 
A més de l’esmentat, és interessant destacar que els dèficits cognitius (especialment en memòria i funcions executives) es relacionen amb la intensitat dels símptomes depressius i el nombre d’episodis, sent més accentuats en depressions amb ansietat associada. Per això, a l’hora d’avaluar el pacient, és important tenir en compte que els problemes cognitius poden estar vinculats a la depressió, de manera que el diagnòstic d’un trastorn cognitiu independent haurà d’assegurar i precisar el màxim possible.
 
Com veiem, els problemes poden tenir característiques específiques no només en funció de la persona, sinó fins i tot dins el període vital en què estiguem immersos. Conèixer-les i estudiar-les ens pot ajudar a elaborar intervencions concretes que potenciïn el màxim possible la recuperació i el benestar dels individus.
 
Si vols conèixer més sobre el que s’exposa, t’animem a que contactis amb el nostre centre de Psicologia, a Mataró. Allà trobaràs un ampli equip de professionals que et facilitaran tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.