La Síndrome de l’Impostor

La síndrome de l’impostor, o fenomen de l’impostor, també anomenada síndrome del frau, consisteix en un procés psicològic mitjançant el qual les persones, malgrat poder considerar que tenen èxit, són incapaces d’assimilar els èxits. Per això, és característic que es minimitzi, subestimi o fins i tot s’externalitzi la responsabilitat d’haver aconseguit un objectiu, atribuint-lo comunament a la sort, o a altres circumstàncies que tenen poc a veure amb les característiques personals positives.

 

Aquest procés, el qual s’indica que té una prevalença lleugerament superior en dones, s’ha relacionat amb diverses variables, com ara el perfeccionisme, l’autoexigència, o fins i tot la baixa autoestima. El que és clar és que pot afectar de manera negativa la nostra carrera professional, ja que si estem convençuts que no estem a l’alçada, això pot suposar un obstacle de cara a imposar-nos o enfrontar-nos a certes situacions. Així, podem encarar-nos més a no cometre un error i evitar el fracàs, en comptes de procurar ser proactius i focalitzar-nos a aconseguir nous reptes. Tot això pot portar a deteriorar la nostra autopercepció i minvar el nostre estat d’ànim (p.ex., tristesa, ansietat, frustració, impotència…).

 

Com ho podem combatre?

 

Observació i registre: Atendre i fer conscients els nostres sentiments i pensaments d’“impostor” quan apareguin pot trencar amb el cercle viciós. A més, si ho escrivim podem veure’l des d’una altra perspectiva, allunyant-nos de la seva credibilitat i importància.

 

Flexibilització: Un cop detectats els automissatges, segurament serem capaços de veure la rigidesa i la magnificació inherent a cadascú. Reduir l’autoexigència i la perfecció que ens imposem és clau. Això, a més, pot facilitar que sorgeixin alternatives més constructives.

 

Llistat de fortaleses: El pas anterior permet aquesta part. A més de reduir la potència dels missatges negatius, convé recordar-nos tot allò personal del que podem confiar, i això ens proporciona evidències de que podem confiar en nosaltres mateixos, i enfrontar-nos a qualsevol situació. Dedica’t uns minuts i fes un llistat general del que consideres els teus punts forts, juntament amb un diari d’aquelles característiques positives que hagis pogut apreciar durant aquell dia.

 

Afrontament i exposició: És important no postergar les situacions. Deixar les coses per més endavant pot fer que indirectament reafirmis la teva condició d’ineptitud o incapacitat. Podem enfrontar els problemes directament i assumir els errors, si apareixen. Responsabilitzar-nos del procés és una magnífica manera d’enfortir la nostra autoconfiança.

 

Modificar el llenguatge intern i les nostres creences no és fàcil, i menys a nivell laboral i quan creiem que s’espera molt de nosaltres. Aquest i altres fenòmens són recurrents a la nostra societat actual. Si vols conèixer més o tens qualsevol pregunta, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis. Apropa’t o truca’ns, t’atendrem encantats.

En què consisteix l’Economia de Fitxes?

Dins de les tècniques operants, o també anomenades de modificació de conducta, és a dir, eines que serveixen per instaurar, mantenir, augmentar o disminuir comportaments, hi ha una gran varietat d’estratègies. Entre elles, algunes de les més conegudes són el reforçament i el càstig, tant positiu com negatiu, l’extinció o la sobrecorrecció. Es diferencien principalment en funció de si lliurem o retirem alguna cosa “agradable” per a la persona, o si fem el mateix però amb un estímul “desagradable”. Avui dia tenen una utilitat enorme, sent utilitzades des de gairebé totes les orientacions en psicologia clínica.

 

L’Economia de Fitxes és una tècnica de modificació de conducta, classificada dins dels sistemes d’organització de contingències (juntament amb el contracte de contingències), basada en els principis del condicionament operant, que consisteix en establir un sistema on la persona guanyi o perdi punts o fitxes per comportar-se d’una manera determinada, pactada per endavant. Aquestes fitxes podran intercanviar-se o bescanviar-se pels anomenats reforçadors de suport, és a dir, si la persona aconsegueix un determinat nombre de fitxes o punts, podrà obtenir alguna cosa que vulgui (joguina, activitat…). Tal com hem indicat, hi ha dues maneres de realitzar el programa, lliurant totes les fitxes inicialment, i anar retirant-les a mesura que es realitzin comportaments no desitjats (procediment anomenat cost de resposta), o lliurar-les a mesura que es realitzen les conductes desitjades (reforçament positiu).

 

Un dels seus avantatges és que es pot aplicar tant individualment com en grup, cosa que augmenta la seva eficiència. A més, permet establir comportaments a mitjà i/o llarg termini, que en cas que estiguin ben planificats, passaran a instaurar-se com a rutines. Juntament amb això, el lliurament de punts suposa un al·licient immediat per a la conducta que volem aconseguir, i permet accedir a un reforçador molt més gran a llarg termini. Això suposa un clar augment de la motivació de la persona, i afavoreix el seu compromís i col·laboració amb el programa. Per crear-lo, hem de tenir en compte les consideracions següents, en les quals podem diferenciar dues fases:

 

  • Fase d’implantació:
    • Establir els objectius del programa: és a dir, decidir aquelles conductes meta que volem eliminar o instaurar. És important no seleccionar-ne moltes, i definir-les de forma específica, precisa i clara.
    • Triar el tipus de fitxes que utilitzarem: en funció del col·lectiu que tinguem davant (sobretot en funció de l’edat), utilitzarem uns o altres (estrelles, cares somrients, adhesius…).
    • Mostreig: seleccionar els reforçadors de suport que es concediran, i per quantes fitxes es bescanviaran. Això és important fer-ho en col·laboració amb la persona, de manera que coneguem adequadament quins són els seus gustos, i quins reforços tenen més significació per a ella.
    • Registre: és important comptar amb un mètode de registre de fitxes, de manera que tant el professional com les persones implicades tinguin un control sobre la seva execució.

 

  • Fase de finalització o esvaïment: En aquesta segona i darrera fase principalment s’incrementa el temps entre l’execució de la conducta i el lliurament del reforçador, de manera que es generalitzi allò que desitgem, i progressivament es redueixi la dependència sobre el reforçador, instaurant definitivament el comportament desitjat.

 

Tot i que aquesta tècnica es va crear i utilitzar inicialment en ambients institucionalitzats, actualment s’utilitza tant en àmbit clínic, com educatiu (escoles), i social. A més, és una de les eines més útils per a la població infantil, i especialment per als trastorns del comportament. A més, també s’ha utilitzat en teràpia familiar i problemes de parella.

 

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre recurs, els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, et proporcionaran tota la informació que necessitis. Contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Trastorn d’Ansietat per Enfermetat o Hipocondria

Els trastorns relacionats amb símptomes somàtics engloben una sèrie d’alteracions heterogènies que comparteixen la manifestació de problemes relacionats amb el cos (dolor, fatiga, símptomes motors…), preocupació diversa sobre aquests i malestar emocional accentuat (en forma d’ansietat principalment). Així, la “somatització” es podria descriure com la tendència a experimentar i expressar malestar psicològic en forma de símptomes somàtics que el subjecte interpreta erròniament com a signe d’alguna malaltia física severa i, en conseqüència, sovint sol·licita assistència mèdica per a ells.

 

Dins d’aquests hi ha la Hipocondria o Trastorn d’Ansietat per Enfermetat. Tot i que tots podem tenir una idea de la seva caracterització, els manuals diagnòstics la defineixen com la preocupació per patir o contraure una malaltia greu, que s’acompanya d’un grau elevat d’ansietat sobre la salut, i de comportaments excessius com anar repetidament al metge, o evitació. A més, és important destacar que en aquesta patologia no hi ha símptomes somàtics o, si hi són presents, són únicament lleus. I si hi ha afecció mèdica real, la preocupació es considera excessiva. Afecta a entre un 1,3 i un 10% de la població, presentant una prevalença similar entre homes i dones. A més, acostuma a iniciar-se a l’edat adulta mitjana primerenca, amb tendència cap a la cronificació. Junt amb això, com a factors de risc s’ha destacat la presència d’estrès vital accentuat, i les experiències d’abús o malaltia greu durant la infància.

 

D’aquesta manera, la persona, davant el mínim símptoma físic o qualsevol estímul que impliqui connectar amb la possibilitat de patir alguna patologia, entra en una espiral negativa, en què realitza una interpretació magnificada a causa de la por de patir una enfermetat, fet que produeix una sèrie de símptomes d’ansietat que poden alimentar la idea que alguna cosa està malament al cos, tancant el cercle. Per això, el tractament haurà d’anar encarat a treballar, no només l’elevada activació amb tècniques de regulació emocional i de gestió de l’ansietat, sinó la part cognitiva; és a dir, tots aquells pensaments que assalten aclaparadorament la consciència i que ens porten a realitzar hipòtesis cada cop més significatives.

La Teràpia Cognitiu-Conductual és una alternativa molt eficaç i amb nivells elevats d’evidència per a la Hipocondria. Hi ha diferents programes proposats per diversos autors (Kellner, Salkovskis, Barsky…) que han mostrat clarament la seva utilitat. Al Gabinet Psicològic Mataró trobaràs professionals amb aquesta i altres especialitats que et permetran obtenir ajuda i informació per al que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Problemes emocionals i símptomes subclínics

Existeix una gran varietat de problemes emocionals; desde trastorns concrets i ben acotats, fins a patologies més inespecífiques. Les situacions que poden desencadenar aquests són també múltiples, i cal tenir una visió àmplia i flexible per comprendre l’origen i el manteniment de totes aquestes dificultats. En aquest sentit, hi ha símptomes, o compendis d’ells, que tot i no poder enquadrar-se en patologies concretes, poden generar un malestar i limitació significatius, i per això, mereixen igual o més importància.

 

No cal tenir un trastorn concret per demanar ajuda! De vegades busquem informació sobre el que ens està passant, i ho enmarquem en un problema concret, i això, tot i que pot alleujar el malestar per la incertesa que genera no saber què ens passa, moltes vegades fomenta l’estigma i l’autocàstig, i una percepció errònia del que ens passa. Així, la característica de “subclínic” es reserva per a aquells problemes que impliquen un patiment significatiu per a la persona, i que apareixen en una certa freqüència i intensitat, però que a causa de les seves característiques no poden acabar de situar-se en una categoria o trastorn mental concret . En aquest sentit, és important recordar que per realitzar un diagnòstic, actualment cal complir amb un nombre concret de característiques i durant un cert temps, però cal tenir present que encara que això no es presenti, i per exemple només aparegui un únic símptoma (p.ex., tristesa), aquest per si mateix pot provocar una gran limitació en la persona que el pateix.

 

La importància del problema doncs, vindrà determinada per la vivència i l’afrontament de la pròpia persona en si i/o pel malestar que generi en els altres. En aquesta línia, cada cop són més els autors que es decanten per una aproximació dimensional de les patologies, en lloc d’una categorial. Això implica entendre-les com a espectres, en què els símptomes es poden presentar de formes molt diverses i combinades, i en diferents problemàtiques (p.ex., el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme). En el cas de l’ansietat i de la depressió, ja s’evidencia des de fa temps que hi ha un clar solapament entre les seves característiques. Així, cada cop hi ha més interès en trobar aspectes comuns de les diferents problemàtiques per tal de dissenyar intervencions que siguin útils per abordar problemes diversos (p.ex., els programes transdiagnòstics).

 

Val la pena esmentar, igualment, que acudir a un terapeuta també pot ser amb la finalitat de millorar. És a dir, que encara que no hi hagi un malestar accentuat, podem estar interessats en fer un creixement personal o potenciar el nostre autoconeixement. Per tot això, si et preocupa o genera malestar qualsevol cosa, o simplement t’agradaria aprofundir una mica més en tu mateixa per potenciar certs recursos o habilitats, no ho dubtis i dóna’t l’oportunitat d’obrir-te i trobar eines per gestionar-ho a través d’un procés terapèutic.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia d’adults i infanto-juvenil, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a rebre tota la informació i atenció que necessitis. Truca’ns sense compromís, estarem encantats d’atendre’t.

Les ciber-relacions

Estem vivint un augment exponencial del desenvolupament del món tecnològic; en forma d’aplicacions, plataformes i una infinitat de recursos, la qual cosa es tradueix igualment en el progressiu ús que en fem, adaptant no només la nostra activitat laboral, sinó també les nostres activitats lúdiques i fins i tot socials. Això té una clara repercussió a tots els nivells, cultural, social i sobretot personal.

 

És clar que un dels impactes d’aquest tsunami resideix a les xarxes socials, i a les aplicacions que, tot i no ser destinades específicament, també es fan servir amb la mateixa finalitat. Som éssers socials, i gran part de la nostra identitat es construeix sobre la base de la interacció amb els altres. Per això, com a aspectes positius de la creació i ús d’aquests recursos, podríem destacar la rapidesa i l’accessibilitat de diferents continguts, l’apropament o la creació de grups per similitud d’interessos o aficions, la comoditat, el suport grupal, la privadesa o la confidencialitat. Aquests explicarien una gran part de l’atractiu d’aquestes plataformes. A més, aquest espai ens permet conèixer i relacionar-nos amb persones de qualsevol part del món, facilitant així la interconnexió entre tots nosaltres.

 

D’altra banda, però, i derivat principalment d’un ús inadequat o no saludable, hem de remarcar diferents aspectes a tenir en compte: fer-ne un ús excessiu, únic (utilitzar només les aplicacions per interaccionar i abandonar el contacte presencial), creació de falses identitats o la suplantació de perfils, entre d’altres. Tot això pot portar a una limitació clara i a conseqüències personals importants, com ara el desenvolupament de dependència/addicció i altres trastorns psicològics com ansietat, depressió, problemes d’autoestima, trastorns del son, desregulació alimentària, o alteracions psicosomàtiques, entre molts d’altres. Juntament amb això, val la pena tenir en compte que les relacions a distància també poden ser doloroses, ja que ens exposen a certa incertesa, la qual cosa pot augmentar la desconfiança i la gelosia, la manca de contacte físic i de compromís, els malentesos relacionats amb la comunicació, la rutina i la monotonia.

 

La transició i adaptació a un món cibersocial requereix un temps, i més quan fa tan poc havíem d’anar a casa del veí si volíem veure’l o comunicar-li alguna cosa. Això és especialment rellevant en la infància i l’adolescència, etapa clau en la formació de la identitat. Educar en la realització d’un ús adequat i saludable és clau per aconseguir no només una adaptació tan beneficiosa com sigui possible a aquest “nou món”, sinó per prevenir problemàtiques com les aquí esmentades.

 

Al Gabinet Psicològic Mataró (GPM), trobaràs professionals especialitzats en aquesta i moltes altres problemàtiques, els quals poden ajudar-te a obtenir més informació o una atenció clínica, especialitzada i individualitzada. Truca’ns sense compromís, estarem encantats de resoldre tots els teus dubtes.