Com ajudar davant la pèrdua

La mort és una realitat i potser l’única certesa que tenim des que naixem. Encara que acostuma a guardar relació amb el pas del temps, i idealment ho volem així, de vegades, malauradament succeeix abans del previst. Així, i tot i saber-ho, no estem preparats per quan passa, i fins i tot de vegades ens esforcem en evitar creure que passarà, minimitzant o suprimint el malestar propi o aliè una vegada esdevé. D’aquesta manera, semblem intolerants al patiment, i busquem sentir-nos i fer sentir bé de manera immediata als altres, no sent conscients que molt possiblement estem provocant el contrari, el manteniment del malestar.

 

Per això, a continuació s’exposen algunes recomanacions que poden ser útils de cara a acompanyar un familiar o amic que ha perdut un ésser estimat:

 

  • Evitar les frases fetes: De vegades, la incomoditat ens mou a recórrer a expressions que no ajuden, com “has d’oblidar”, “millor així, va deixar de patir”, “el temps tot ho guareix”, “estigues fort pels nens ”, “és llei de vida”… És important comprendre que el que més necessiten al principi és parlar i plorar, i no remarcar-li que s’ha de sobreposar, ja ho farà al seu temps. Si no sabem què dir, no diguem res, escoltem i estiguem presents. I si no sabem què fer, col·laborar en algunes tasques quotidianes o ajudar a la paperassa, pot ser una bona manera d’ajudar-lo.

 

  • Tenir en compte les actituds que no ajuden: no diguem que comprenem si no hem passat per una situació similar. Tampoc intentem buscar una justificació al que ha passat. Al costat d’això, no ens hem d’entestar a animar-lo o tranquil·litzar-lo, possiblement el que necessita només és que l’escoltem. No restem importància al que ha passat parlant-li del que encara li queda, o fent veure els avantatges d’una nova etapa, no és el moment.

 

  • Permetre que es desfogue/exterioritzi: sentir i expressar el dolor, la tristesa, la ràbia, la por…per la mort d’un ésser estimat, és l’únic camí que hi ha per tancar i curar la ferida per la pèrdua. Estem equivocats si pensem que veure’l o deixar-lo plorar i emocionar-se, no serveix més que per afegir més dolor al dolor. També si creiem que ajudar implica distreure’l del seu dolor. Mitjançant la vivència i l’expressió dels sentiments, la persona en dol se sent alleujada i alliberada. Tampoc temem nosaltres mateixos plorar o emocionar-nos, no hi ha res dolent en mostrar la nostra pena, en exterioritzar que a nosaltres també ens afecta el que ha passat.

 

  • Permetre que parli de l’ésser estimat: Hem de permetre que parli tot el temps i totes les vegades que ho necessiti. De vegades, l’entorn defuig parlar o pronunciar el nom de la persona morta, desviant la conversa. Això pot denotar por a alterar l’estat emocional de la persona, i facilita que aquesta se senti incompresa. És útil compartir records de la persona morta (veure fotos, explicar anècdotes…). Recordar la persona estimada és un consol per als supervivents, i repetir i evocar els records és part del camí que han de recórrer per curar la ferida.

 

  • Mantenir el contacte: Moltes vegades, la majoria de persones presents al funeral s’ofereixen a ajudar, però posteriorment es desvinculen. El contacte es pot mantenir de moltes maneres; podem fer-li una visita, quedar per prendre un cafè o fer una passejada, escriure un whatsapp o una carta. Amb una trucada telefònica, per exemple, podem trencar la seva soledat i recordar-li que no està sol/a, que algú hi està pensant. I les festes i aniversaris són moments particularment dolorosos en què podem fer un esforç especial per estar a prop de la persona en dol.

Aquestes són algunes de les recomanacions que fem des del nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Si vols conèixer més sobre això, o tens qualsevol altra consulta, no dubtis a contactar amb nosaltres. Comptem amb especialistes de diferents orientacions i eines (Psicoanàlisi, Teràpia Cognitiva-Conductual, Teràpia Sistèmica, EMDR…) que et permetran treballar qualsevol situació que t’incomodi o generi malestar.

Addiccions tòxiques: característiques i dades significatives

Quan parlem d’addiccions, podem diferenciar entre les referides a substàncies o tòxiques i les comportamentals, o no associades a drogues. Ambdues modalitats mostren una incidència particularment alta, i encara que les segones guanyen un gran pes a causa de la progressiva digitalització de la nostra societat, el consum de drogues continua augmentant de manera significativa. Segons l’Informe Mundial sobre les Drogues, aproximadament 275 milions de persones van consumir drogues a tot el món a l’últim any, i més de 36 milions van patir trastorns pel seu consum. A Espanya, la droga legal més consumida és l’alcohol, seguit del tabac, i entre les il·legals, el cànnabis se situa en primer lloc, i la cocaïna és el segon. Els homes consumeixen generalment més que les dones, a excepció dels hipnosedants (ansiolítics). I l’edat mitjana d’inici se situa en els 14 anys.

Com sabem, cada substància porta associats uns efectes concrets, podent-se dividir entre depressores (p. ex., alcohol i opiacis), estimulants (p. ex., cocaïna o amfetamines), i al·lucinògenes (p. ex., LSD, mescalina o derivats del cànnabis). Habitualment la persona que consumeix, ho fa a més d’una, moltes vegades per compensar els efectes adversos (per exemple, abstinència) de l’altra. A més, encara que certament moltes substàncies tenen un alt poder addictiu, en la majoria de casos ens trobem amb variables personals, i específicament psicològiques i emocionals que, o bé antecedeixen al consum, o l’acompanyen d’una manera o altra. Així, s’ha vist que el 25% de les persones amb dependència d’alcohol i el 50% de les persones dependents de drogues tenen depressió comòrbida. Els trastorns d’ansietat es diagnostiquen en aproximadament el 25% de les persones dependents d’alcohol i un 43% de les persones dependents de drogues. I els trastorns de la personalitat es diagnostiquen al 50% de les persones dependents de l’alcohol i al 70% de les persones dependents de drogues, sent el més freqüent l’antisocial.

Encara que col·loquialment es facin servir de manera indistinta, l’ús, l’abús i la dependència a substàncies presenten característiques diferenciables. El primer fa referència a un tipus de consum en què, bé per la seva freqüència, per la quantitat, o per la mateixa situació de la persona, no s’aprecien conseqüències immediates sobre el consumidor o el seu entorn. L’abús suposaria un grau més, i on sí que existirien conseqüències negatives per al subjecte o per a l’entorn (p. ex., pèrdua de diners, alteració de l’estat d’ànim o el comportament…). Finalment, la dependència representa una pauta de comportament en què es prioritza el consum davant d’altres conductes i responsabilitats, passant a ser el centre de la vida de la persona.

L’addicció, o el trastorn per consum de substàncies, apareix quan es compleixen els criteris següents:

1) Hi ha una pèrdua de control sobre la mateixa conducta.

2) Una dependència psicològica (p. ex., craving o desig continu de consumir).

3) Apareix la tolerància o necessitat de consumir quantitats cada vegada més grans per tenir els mateixos efectes.

4) Abstinència, és a dir, símptomes negatius tant físics com psicològics derivats del cessament del consum.

5) Efectes perjudicials greus sobre el comportament i l’estat d’ànim.

Com veiem, podem veure una escala progressiva de gravetat entre els diferents termes fins a arribar a la patologia. Per això, moltes conductes, tant a les addiccions tòxiques com a les comportamentals, no són patològiques en si, i fins i tot, en molts casos, són socialment acceptades. L’inici del problema se situa quan el consum és la font principal i exclusiva de gratificació, o quan hi ha conseqüències negatives.

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, de Mataró. T’oferirem tota l’ajuda i la informació que necessitis, d’una forma professional i personalitzada.

Diferències entre el gaming i el gambling

Ens trobem immersos en un món tecnològic. L’avenç en el desenvolupament de noves plataformes, eines i aplicacions és cada cop més exponencial, i això té un clar impacte en la nostra societat. En certa manera, fins i tot ens podem sentir desubicats o desadaptats si no coneixem o som posseïdors de certes xarxes socials o dispositius. I tot aquest efecte es trasllada igualment al món del joc, tant en línia com offline, i vinculat amb les apostes o no.

 

Les addiccions comportamentals, terme encunyat per Isaac Marks (1990), consisteixen en síndromes caracteritzades per la necessitat de dur a terme una conducta de manera que resulta perjudicial per a la persona. A més, l’impuls està induït per claus externes condicionades (p.ex., llums i colors de les escurabutxaques), que poden establir un condicionament secundari amb altres estímuls interns, tant viscerals com cognitius o emocionals (p.ex., anticipació de guany, desig, ansietat…). Al costat d’això, existeix actualment consens a considerar que les addiccions són trastorns mentals que es caracteritzarien per manifestar dos criteris nuclears, que són la tolerància i la síndrome d’abstinència, a més del desig per dur a terme una conducta (craving), deteriorament en el control d’aquest comportament i arribar a patir greus conseqüències negatives en l’àmbit interpersonal. Entre elles, tot i que l’addicció al mòbil o a l’internet no es consideren un trastorn mental en sentit estricte, encara, sí que s’inclouen l’addicció al joc i als videojocs als diferents manuals:

 

  • Gambling disorder o trastorn per jocs d’aposta: el gambling es refereix als jocs en què la competició, la diversió, l’habilitat i/o l’atzar hi són presents, però l’objectiu és sempre guanyar diners (p.ex., màquines escurabutxaques), apostes esportives, casinos…). Per això, tots els inclosos aquí no són permesos en menors. El trastorn representaria una incapacitat per deixar d’apostar amb un patró de conducta que provoca la ruïna personal i familiar. És interessant destacar que la població general (sense patologia) sol jugar amb més freqüència a loteries, loteries presortejades, apostes esportives i màquines de joc. No obstant això, els jocs més freqüents per part de jugadors problemàtics o patològics són les màquines de joc i el joc en línia.

 

  • Gaming dissorder o trastorn per videojocs: El gaming inclouria videojocs, tant socials com els anomenats e-sports, i en què es presenten també variables com l’atzar, la competició o la incertesa, però no hi ha diners pel mig, o aquest no és la finalitat. El famós DSM-5 l’inclou en una secció a part, pendent de més estudis, i el defineix amb els criteris següents: (1) preocupació pels videojocs, (2) abstinència en treure els jocs (emocions disfòriques: irritabilitat, ansietat o tristesa). Sense signes físics d’abstinència farmacològica, (3) tolerància en jugar (necessitat d’augment gradual del temps de joc), (4) dificultats per controlar la seva implicació en videojocs, (5) pèrdua d’interès en altres activitats, excepte jugar a videojocs, ( o) continuació del joc malgrat els problemes que va ocasionant, (7) enganys a la seva família o altres persones sobre la quantitat de temps que juga, (8) videojocs per alleujar o evitar estats d’ànim negatius, (9) risc de perdre relacions o oportunitats a causa de l’ús de videojocs.

 

La importància de definir categories com les aquí descrites és cada vegada més gran, ja que els problemes associats a l’àmbit tecnològic i especialment al joc, va en augment de manera gairebé desenfrenada. A més, la major part de les persones amb aquest tipus de problema pateixen un o més trastorns, com ara depressió, ansietat, o dificultats relacionades amb l’autoestima.

 

Si vols rebre més informació, truca’ns o contacta amb nosaltres per correu electrònic. El nostre equip de terapeutes, a Mataró, et facilitarà tota l’ajuda i informació que necessitis.

Models i conceptes transdiagnòstics: cap a una nova concepció de la psicopatologia

El concepte transdiagnòstic representa un enfocament que formalitza o defineix els trastorns mentals sobre la base d’un conjunt de processos i factors etiològics, cognitius i conductuals, que són compartits per diferents grups de trastorns. És a dir, es tracta d’una concepció de les patologies des del punt de vista que moltes comparteixen variables i característiques de base, que poden explicar bona o la major part de símptomes. Això suposa un clar avenç, ja que en lloc de fomentar la proliferació de categories diagnòstiques, moltes vegades generant certa confusió tant a la població general com als propis professionals, busca simplificar, unificant característiques i conceptes que no només facilitin la comprensió i l’acotament de les problemàtiques, sinó també crear tractaments útils i eficaços per a més problemes.

Aquest nou plantejament neix, en bona part, d’haver observat que hi ha un gran solapament de símptomes entre diverses patologies. En aquest sentit, per exemple, l’ansietat o l’estrès són aspectes que apareixen a la majoria de patologies. Al costat d’això, a més, la majoria de vegades les persones acostumen a complir criteris per a dos o més diagnòstics. Per això, cada cop són més les propostes que aposten per un enfocament comú. Així, a continuació s’exposen alguns dels conceptes que s’han vist implicats en diferents trastorns, i els quals poden explicar-ne l’inici i el manteniment de molts d’ells:

  • Sensibilitat a l’ansietat: Es definiria com la tendència a experimentar por davant dels símptomes d’ansietat. És a dir, davant l’aparició de palpitacions, sudoració, mareig, visió borrosa…entre altres., la persona reacciona negativament, considerant que aquests poden representar senyals, per exemple, que alguna cosa va malament al seu cos, o que poden perdre el control. Representa un factor de vulnerabilitat als trastorns d’ansietat en general.

 

  • Intolerància a la incertesa: Suposa la tendència a considerar inacceptable la possibilitat que passi un succés negatiu, amb independència de la probabilitat que tingui de passar. I s’ha relacionat amb la preocupació excessiva, la rumiació i els estats d’ansietat. A més, ha resultat ser una de les variables que millor prediuen la por al COVID-19. Principalment s’ha vinculat amb l’etiologia del trastorn d’ansietat generalitzada, tot i que també amb el trastorn obsessivu-compulsiu (TOC) i la depressió.

 

  • Tolerància a l’estrès: Representa la capacitat que té la persona per experimentar i suportar estats psicològics negatius, i s’ha relacionat amb les avaluacions i expectatives que tenim d’aquests estats. S’ha vinculat amb símptomes d’ansietat i depressió, trastorns alimentaris i el trastorn límit de la personalitat.

 

  • Sensibilitat al fàstic: Aquest concepte implica el rebuig de la ingesta oral d’aliments que són possiblement contaminants, i s’ha suggerit que juga un paper protector de la salut. Ha estat vinculat a certes fòbies (p.ex., sang i animals rellevants per al fàstic), al TOC i a certs trastorns alimentaris.

 

Tots aquests conceptes es poden entendre com a variables cognitives consistents en creences personals o expectatives sobre els símptomes emocionals que experimentem o de les situacions associades. A més a més, s’han relacionat causalment amb l’afecte negatiu.

Si vols conèixer més sobre això, o estàs interessat/da en rebre la nostra ajuda, no dubtis a contactar amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, et proporcionarà tot el que necessitis.