Addiccions tòxiques: característiques i dades significatives

Quan parlem d’addiccions, podem diferenciar entre les referides a substàncies o tòxiques i les comportamentals, o no associades a drogues. Ambdues modalitats mostren una incidència particularment alta, i encara que les segones guanyen un gran pes a causa de la progressiva digitalització de la nostra societat, el consum de drogues continua augmentant de manera significativa. Segons l’Informe Mundial sobre les Drogues, aproximadament 275 milions de persones van consumir drogues a tot el món a l’últim any, i més de 36 milions van patir trastorns pel seu consum. A Espanya, la droga legal més consumida és l’alcohol, seguit del tabac, i entre les il·legals, el cànnabis se situa en primer lloc, i la cocaïna és el segon. Els homes consumeixen generalment més que les dones, a excepció dels hipnosedants (ansiolítics). I l’edat mitjana d’inici se situa en els 14 anys.

Com sabem, cada substància porta associats uns efectes concrets, podent-se dividir entre depressores (p. ex., alcohol i opiacis), estimulants (p. ex., cocaïna o amfetamines), i al·lucinògenes (p. ex., LSD, mescalina o derivats del cànnabis). Habitualment la persona que consumeix, ho fa a més d’una, moltes vegades per compensar els efectes adversos (per exemple, abstinència) de l’altra. A més, encara que certament moltes substàncies tenen un alt poder addictiu, en la majoria de casos ens trobem amb variables personals, i específicament psicològiques i emocionals que, o bé antecedeixen al consum, o l’acompanyen d’una manera o altra. Així, s’ha vist que el 25% de les persones amb dependència d’alcohol i el 50% de les persones dependents de drogues tenen depressió comòrbida. Els trastorns d’ansietat es diagnostiquen en aproximadament el 25% de les persones dependents d’alcohol i un 43% de les persones dependents de drogues. I els trastorns de la personalitat es diagnostiquen al 50% de les persones dependents de l’alcohol i al 70% de les persones dependents de drogues, sent el més freqüent l’antisocial.

Encara que col·loquialment es facin servir de manera indistinta, l’ús, l’abús i la dependència a substàncies presenten característiques diferenciables. El primer fa referència a un tipus de consum en què, bé per la seva freqüència, per la quantitat, o per la mateixa situació de la persona, no s’aprecien conseqüències immediates sobre el consumidor o el seu entorn. L’abús suposaria un grau més, i on sí que existirien conseqüències negatives per al subjecte o per a l’entorn (p. ex., pèrdua de diners, alteració de l’estat d’ànim o el comportament…). Finalment, la dependència representa una pauta de comportament en què es prioritza el consum davant d’altres conductes i responsabilitats, passant a ser el centre de la vida de la persona.

L’addicció, o el trastorn per consum de substàncies, apareix quan es compleixen els criteris següents:

1) Hi ha una pèrdua de control sobre la mateixa conducta.

2) Una dependència psicològica (p. ex., craving o desig continu de consumir).

3) Apareix la tolerància o necessitat de consumir quantitats cada vegada més grans per tenir els mateixos efectes.

4) Abstinència, és a dir, símptomes negatius tant físics com psicològics derivats del cessament del consum.

5) Efectes perjudicials greus sobre el comportament i l’estat d’ànim.

Com veiem, podem veure una escala progressiva de gravetat entre els diferents termes fins a arribar a la patologia. Per això, moltes conductes, tant a les addiccions tòxiques com a les comportamentals, no són patològiques en si, i fins i tot, en molts casos, són socialment acceptades. L’inici del problema se situa quan el consum és la font principal i exclusiva de gratificació, o quan hi ha conseqüències negatives.

Posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, de Mataró. T’oferirem tota l’ajuda i la informació que necessitis, d’una forma professional i personalitzada.

Diferències entre el gaming i el gambling

Ens trobem immersos en un món tecnològic. L’avenç en el desenvolupament de noves plataformes, eines i aplicacions és cada cop més exponencial, i això té un clar impacte en la nostra societat. En certa manera, fins i tot ens podem sentir desubicats o desadaptats si no coneixem o som posseïdors de certes xarxes socials o dispositius. I tot aquest efecte es trasllada igualment al món del joc, tant en línia com offline, i vinculat amb les apostes o no.

 

Les addiccions comportamentals, terme encunyat per Isaac Marks (1990), consisteixen en síndromes caracteritzades per la necessitat de dur a terme una conducta de manera que resulta perjudicial per a la persona. A més, l’impuls està induït per claus externes condicionades (p.ex., llums i colors de les escurabutxaques), que poden establir un condicionament secundari amb altres estímuls interns, tant viscerals com cognitius o emocionals (p.ex., anticipació de guany, desig, ansietat…). Al costat d’això, existeix actualment consens a considerar que les addiccions són trastorns mentals que es caracteritzarien per manifestar dos criteris nuclears, que són la tolerància i la síndrome d’abstinència, a més del desig per dur a terme una conducta (craving), deteriorament en el control d’aquest comportament i arribar a patir greus conseqüències negatives en l’àmbit interpersonal. Entre elles, tot i que l’addicció al mòbil o a l’internet no es consideren un trastorn mental en sentit estricte, encara, sí que s’inclouen l’addicció al joc i als videojocs als diferents manuals:

 

  • Gambling disorder o trastorn per jocs d’aposta: el gambling es refereix als jocs en què la competició, la diversió, l’habilitat i/o l’atzar hi són presents, però l’objectiu és sempre guanyar diners (p.ex., màquines escurabutxaques), apostes esportives, casinos…). Per això, tots els inclosos aquí no són permesos en menors. El trastorn representaria una incapacitat per deixar d’apostar amb un patró de conducta que provoca la ruïna personal i familiar. És interessant destacar que la població general (sense patologia) sol jugar amb més freqüència a loteries, loteries presortejades, apostes esportives i màquines de joc. No obstant això, els jocs més freqüents per part de jugadors problemàtics o patològics són les màquines de joc i el joc en línia.

 

  • Gaming dissorder o trastorn per videojocs: El gaming inclouria videojocs, tant socials com els anomenats e-sports, i en què es presenten també variables com l’atzar, la competició o la incertesa, però no hi ha diners pel mig, o aquest no és la finalitat. El famós DSM-5 l’inclou en una secció a part, pendent de més estudis, i el defineix amb els criteris següents: (1) preocupació pels videojocs, (2) abstinència en treure els jocs (emocions disfòriques: irritabilitat, ansietat o tristesa). Sense signes físics d’abstinència farmacològica, (3) tolerància en jugar (necessitat d’augment gradual del temps de joc), (4) dificultats per controlar la seva implicació en videojocs, (5) pèrdua d’interès en altres activitats, excepte jugar a videojocs, ( o) continuació del joc malgrat els problemes que va ocasionant, (7) enganys a la seva família o altres persones sobre la quantitat de temps que juga, (8) videojocs per alleujar o evitar estats d’ànim negatius, (9) risc de perdre relacions o oportunitats a causa de l’ús de videojocs.

 

La importància de definir categories com les aquí descrites és cada vegada més gran, ja que els problemes associats a l’àmbit tecnològic i especialment al joc, va en augment de manera gairebé desenfrenada. A més, la major part de les persones amb aquest tipus de problema pateixen un o més trastorns, com ara depressió, ansietat, o dificultats relacionades amb l’autoestima.

 

Si vols rebre més informació, truca’ns o contacta amb nosaltres per correu electrònic. El nostre equip de terapeutes, a Mataró, et facilitarà tota l’ajuda i informació que necessitis.

Models i conceptes transdiagnòstics: cap a una nova concepció de la psicopatologia

El concepte transdiagnòstic representa un enfocament que formalitza o defineix els trastorns mentals sobre la base d’un conjunt de processos i factors etiològics, cognitius i conductuals, que són compartits per diferents grups de trastorns. És a dir, es tracta d’una concepció de les patologies des del punt de vista que moltes comparteixen variables i característiques de base, que poden explicar bona o la major part de símptomes. Això suposa un clar avenç, ja que en lloc de fomentar la proliferació de categories diagnòstiques, moltes vegades generant certa confusió tant a la població general com als propis professionals, busca simplificar, unificant característiques i conceptes que no només facilitin la comprensió i l’acotament de les problemàtiques, sinó també crear tractaments útils i eficaços per a més problemes.

Aquest nou plantejament neix, en bona part, d’haver observat que hi ha un gran solapament de símptomes entre diverses patologies. En aquest sentit, per exemple, l’ansietat o l’estrès són aspectes que apareixen a la majoria de patologies. Al costat d’això, a més, la majoria de vegades les persones acostumen a complir criteris per a dos o més diagnòstics. Per això, cada cop són més les propostes que aposten per un enfocament comú. Així, a continuació s’exposen alguns dels conceptes que s’han vist implicats en diferents trastorns, i els quals poden explicar-ne l’inici i el manteniment de molts d’ells:

  • Sensibilitat a l’ansietat: Es definiria com la tendència a experimentar por davant dels símptomes d’ansietat. És a dir, davant l’aparició de palpitacions, sudoració, mareig, visió borrosa…entre altres., la persona reacciona negativament, considerant que aquests poden representar senyals, per exemple, que alguna cosa va malament al seu cos, o que poden perdre el control. Representa un factor de vulnerabilitat als trastorns d’ansietat en general.

 

  • Intolerància a la incertesa: Suposa la tendència a considerar inacceptable la possibilitat que passi un succés negatiu, amb independència de la probabilitat que tingui de passar. I s’ha relacionat amb la preocupació excessiva, la rumiació i els estats d’ansietat. A més, ha resultat ser una de les variables que millor prediuen la por al COVID-19. Principalment s’ha vinculat amb l’etiologia del trastorn d’ansietat generalitzada, tot i que també amb el trastorn obsessivu-compulsiu (TOC) i la depressió.

 

  • Tolerància a l’estrès: Representa la capacitat que té la persona per experimentar i suportar estats psicològics negatius, i s’ha relacionat amb les avaluacions i expectatives que tenim d’aquests estats. S’ha vinculat amb símptomes d’ansietat i depressió, trastorns alimentaris i el trastorn límit de la personalitat.

 

  • Sensibilitat al fàstic: Aquest concepte implica el rebuig de la ingesta oral d’aliments que són possiblement contaminants, i s’ha suggerit que juga un paper protector de la salut. Ha estat vinculat a certes fòbies (p.ex., sang i animals rellevants per al fàstic), al TOC i a certs trastorns alimentaris.

 

Tots aquests conceptes es poden entendre com a variables cognitives consistents en creences personals o expectatives sobre els símptomes emocionals que experimentem o de les situacions associades. A més a més, s’han relacionat causalment amb l’afecte negatiu.

Si vols conèixer més sobre això, o estàs interessat/da en rebre la nostra ajuda, no dubtis a contactar amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, et proporcionarà tot el que necessitis.

L’egocentrisme: trets característics

La personalitat egocèntrica, o egocentrisme, es pot definir com aquell patró de comportament i de percepció, en què la persona s’arriba a creure el centre de totes o la major part de preocupacions i atencions. El terme deriva del llatí, on ego vol dir jo, i suposaria una exagerada exaltació de la pròpia personalitat. Així, aquestes persones reflecteixen un pensament centrat en elles mateixes, i acostumen a parlar molt sobre aspectes personals, deixant de banda o restant importància als altres. Al costat d’això, exhibeixen una manca d’escolta i empatia que pot arribar a generar incomoditat, rebuig i, finalment, desvinculació dels més propers.

 

No hem de confondre l’egocentrisme amb pensar i prioritzant-nos a nosaltres. Tot i que la línia pot semblar fina, una cosa és cuidar-nos i prioritzar-nos, la qual cosa és summament important per mantenir una autoestima i una salut equilibrada, creient-nos el centre de tot i de tots, i no tenir habilitats d’empatia i comprensió interpersonal. Per dilucidar, comprendre i detectar millor què és una personalitat egocèntrica, a continuació s’exposen alguns dels principals trets:

 

  • Sentiments de grandesa i excess d’autoestima: Aquestes persones es consideren posseïdors de grans talents o destreses, els quals només poden ser detectats o comprensos per persones amb certa capacitat i prestigi.

 

  • Falsa autoconfiança: Tot i la imatge que puguin aparentar, en realitat són persones insegures, vulnerables. Així, projecten una autoconfiança artificial com a mecanisme de defensa, oferint la imatge de ser persuasius.

 

  • Distorsió de l’autoimatge i de la realitat: es creuen la seva pròpia versió tant de si mateixos com del que els envolta. Per això, tendeixen a no donar crèdit o simplement rebutgen aquells aspectes de la vida que posin en dubte el seu prestigi.

 

  • Dificultat en les relacions interpersonals: com hem remarcat, reflecteixen manca d’empatia, poques habilitats d’escolta i comprensió, els hi costa reconèixer els sentiments dels altres, i molt més valorar les característiques dels altres.

 

  • Sentiment de tenir dret: es creuen amb dret a rebre un tracte preferent i fins i tot certs privilegis respecte als altres. Això es plasma en orgull i vanitat.

 

  • Hipersensibilitat a la crítica: reaccionen malament a les correccions o certs comentaris que no concorden amb el seu ego, i a més acostumen a comparar-se sovint amb persones del seu entorn.

Aquests trets, són en bona part aplicables a la personalitat narcicista i, per tant, al trastorn de la personalitat narcicista, tot i que hi ha alguns matisos. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, de Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis. Posa’t en contacte amb nosaltres per correu o trucant-nos, serà un plaer atendre’t.

Tipus de vincle

El vincle és l’enllaç emocional i especial que es genera amb persones significatives del nostre entorn, i especialment amb la nostra mare. Implica un intercanvi de cura, consol i plaer, que es tradueix en una relació afectiva íntima en què hi ha una regulació mútua. Aquest llaç afectiu és clau per construir la nostra manera de ser, la nostra personalitat, i condicionarà com ens desenvolupem a l’adultesa. A més, tot i que es comença a desenvolupar poc després del naixement, i es pot observar clarament cap als 6 o 8 mesos, continua més enllà al llarg de tot el nostre cicle vital. D’aquesta manera, la nostra maduració cerebral i física es veu influïda per les interaccions que duem a terme, conformant el nostre autoconcepte, autoimatge i autoestima.

 

El seu estudi es va iniciar amb els psicoanalistes (p.ex. Freud), però és John Bowlby (1980) el considerat pare de la teoria del vincle. Al costat d’aquest, Mary Ainsworth, psicòloga evolutiva i deixeble d’aquest, cap al 1969 va dissenyar un experiment mitjançant el qual avaluar-lo, anomenat “la situació estranya”. Aquest és un procés de laboratori on s’estudia la interacció entre un nen, el seu cuidador, i una persona desconeguda, en presència de joguines. Així, es feien breus separacions del nen amb la mare, i se n’estudiaven les reaccions i les pautes de comportament. A partir d’això, es van trobar 3 tipus d’aferrament:

 

  • Aferrament segur: Constitueix el subtipus més prevalent (65% de casos). En aquest, els nens se senten segurs per explorar lliurement l’ambient durant els episodis de preseparació, mostren angoixa quan el cuidador se’n va, i reaccionen amb entusiasme quan aquest torna.

 

  • Aferrament insegur-refuent: També anomenat rebutjant, fugisser o evasiu. Aquí el nen mostra poca angoixa davant la separació, i quan el cuidador torna, tendeixen a evitar-lo. És el que explora més, i suposa un 25% dels casos estudiats.

 

  • Aferrament insegur-resistent: En aquest subtipus, el qual és el menys prevalent (10%), els nens mostren angoixa durant tot el procediment, però especialment davant la separació. Els retrobaments amb el cuidador produeixen una barreja d’alliberament i enuig cap a ell.

 

Posteriorment, altres autors (p.ex., Main i Solomon), van trobar el que podria ser un quart subtipus, definit com a desorganitzat/desorientat, el qual seria el més greu, i en què no es veuria una pauta de reacció i aferrament clara. La psicologia infantil i del desenvolupament ha aportat molt en aquesta àrea i ha ajudat a dilucidar i comprendre no només pautes d’interacció, sinó com aquestes poden influir a l’hora de desenvolupar certs trastorns.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs especialistes que t’ajudaran a resoldre tots els dubtes que tinguis. Truca’ns, t’atendrem encantats.

L’acceptació

La gestió emocional dels esdeveniments interns i externs que es van succeint a les nostres vides, no sempre és fàcil. Si ho pensem, segurament podem ser conscients que hi ha situacions, i sobretot estats emocionals, que ens costa tolerar, i lluitem per desprendre’ns d’ells o per canviar-los el més ràpidament possible. La tristesa, l’enuig, la frustració, o la por, especialment quan són intensos, es tradueixen en comportaments d’evitació o distracció, o de minimització, els quals moltes vegades produeixen l’efecte contrari, augmentant el malestar.

 

Per això, l’acceptació és un objectiu especialment útil, ja que estem acostumats al contrari; Ens neguem a acceptar una part de nosaltres que no ens agrada, o una situació que percebem com negativa, tendint a interpretar que acceptar implica conformar-se o resignar-se, i que no la podem canviar. Tampoc no es relaciona amb creure tot el contrari al que ens preocupa d’una situació, com per exemple que “res no sortirà malament”, o que “som perfectes”. Això és una postura que sovint utilitzem per combatre el malestar, però suposa una visió poc realista, la qual molt possiblement es veurà frustrada amb facilitat. Acceptar doncs, implica aconseguir viure en pau amb això que ens molesta, tolerant-ne la presència, i integrant-ho sense frustració ni resignació. És un procés d’adaptació en què assumim que hi ha aspectes o situacions que no podem modificar, i que els podem i els hem d’assumir com són. Així, alguns dels passos que podem tenir en compte per aconseguir-ho són els següents:

 

  • Observar: El primer pas suposa atendre a allò que ens genera malestar, sigui intern o extern, procurant prendre consciència de tots els elements implicats. Una observació oberta i àmplia ja pot ser una eina útil i terapèutica.

 

  • Identificar: Aquest segon pas implica diferenciar o balancejar els estímuls. És a dir, implica atendre el nostre estat emocional, tot procurant especificar el nivell d’intensitat de molèstia que ens suposa cada component.

 

  • Comprendre: És important intentar respondre al perquè d’aquest malestar, què hem pogut pensar sobre això, o què pot haver implicat de nosaltres que repercuteix en el nivell de molèstia que experimentem.

 

  • No jutjar: Aquest pot ser un dels passos més útils. Si ens preocupa alguna cosa, ja és important. Posar-li l’etiqueta de més o menys vàlid sobre un criteri subjectiu social o extern, només fomenta que ens sentim pitjor pel simple fet d’experimentar-ho.

L’acceptació és un objectiu que pot resultar difícil, però que si s’aconsegueix, suposa una estratègia emocional molt efectiva, la qual ajuda a augmentar el nostre benestar emocional i a convertir-nos en persones amb més resiliència i capacitat d’autoregulació, permetent-nos créixer com a persones. El mindfulness, la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR, són intervencions que busquen de manera més directa o indirecta aquest objectiu. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, les quals poden ajudar-te a millorar o afrontar les preocupacions que tinguis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Quan anar al psicòleg/òloga?

Prendre la decisió d’acudir a un professional no és fàcil. Implica identificar en un mateix o en els altres una dificultat o situació millorable, i arribar a la conclusió de que necessitem ajuda per gestionar-la. Si ja de per si això és extrapolable a qualsevol àmbit de la salut, és especialment freqüent a l’àrea de la salut mental. Moltes vegades per por, d’altres per tabús i prejudicis associats a la professió, i d’altres per minimitzar la dificultat que ens limita. Així, són típics els arguments “si vas al psicòleg és perquè estàs boig”, “si hi vaig és perquè tinc un gran problema”, “el que em passa és una ximpleria”, “ja tinc els meus amics per donar-me consells”, o “no vull que em manipulin”. Tots ells denoten certa inseguretat i incomprensió davant de la psicoteràpia.

 

Tots, en algun moment de les nostres vides, passem per certes situacions que ens afligeixen. Moltes vegades ho aconseguim gestionar, i especialment quan comptem amb un entorn favorable i saludable al nostre voltant; però en moltes altres, i fins i tot comptant amb això, ens pot costar sortir o trobar les eines per gestionar-ho, la qual cosa es tradueix en més malestar i en una prolongació més gran d’aquest en el temps. Per això, a continuació us presentem alguns dels principals motius per acudir a un/a psicòleg/a:

 

  • Malestar emocional i/o físic: Aquest, a priori és el més evident i el que no ens hauria de fer dubtar, però fins i tot apareixent, de vegades ho reprimim i allarguem la decisió. Pot ser per causes múltiples: preocupació, ansietat, tristesa, passar per una època d’estrès, etc. Però com veiem, també podem demanar ajuda per gestionar emocionalment un malestar físic (dolor, lesions, processos d’intervenció o cirurgia…).

 

  • Conseqüències fisiològiques: Habitualment és el que ens porta a demanar ajut. És a dir, el malestar emocional sovint es tradueix en una alteració de les nostres necessitats bàsiques, com l’alimentació, o el son. És en aquests moments quan veiem més deteriorat el nostre rendiment a les diferents àrees, la qual cosa sovint decanta la decisió.

 

  • Augment o disminució d’hàbits: Encara que pot no aparèixer malestar, podem estar motivats per deixar o adquirir hàbits o rutines. Així, és freqüent acudir-hi per millorar les nostres estratègies d’estudi, o per deixar de fumar.

 

  • Maneig d’una situació externa: Potser no ens preocupa res personal, sinó una situació o persona aliena, com els nostres fills, la relació amb els companys de la feina, o el conflicte entre dos o més amics. El terapeuta també et pot donar eines per manejar aquesta situació, i serà aquest el que determinarà la necessitat que les persones implicades acudeixin a psicoteràpia.

 

  • Comprendre i descobrir: La psicoteràpia pot ser un recurs per comprendre’ns i per descobrir-nos. En aquest sentit, podem anar amb un motiu de consulta clar, i evidenciar que hi ha altres situacions, trets de la nostra personalitat, o dificultats paral·leles que ajuden a alimentar i mantenir la situació que ens preocupa.

 

  • Tenir el teu espai: Suposa un espai privat, íntim i confidencial, en què et pots expressar lliurement, i en què no es veurà influenciat per cap persona o grup extern. Per això, convé diferenciar-ho dels consells que ens poden donar amics i família, ja que suposa bàsicament un recurs professional i científic extern.

 

Aquests són alguns dels principals motius que podem tenir en compte per demanar ajuda a un professional de la salut mental. Com veiem, encara que habitualment és el principal, no és únicament el malestar el que ens hi ha d’apropar. El psicòleg és un especialista capacitat i format per conèixer i comprendre el caràcter i els estats mentals i emocionals de les persones, i atribuir causes i explicacions al seu comportament per tal de proporcionar eines de cara a disminuir i manejar el malestar i/o millorar els seus recursos.

 

Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes i a trobar aquells recursos que et permetran fer front a les situacions que et preocupin. No ho dubtis i truca’ns, serà un plaer atendre’t.

La inoculació d’estrès

Podem definir l’estrès com un estat psicològic, emocional i físic que apareix com a conseqüència d’una demanda excessiva real o percebuda, i en què apareixen alteracions com ara fatiga, tensió, irritabilitat, preocupació o angoixa. Així, consistiria en una reacció davant de certes exigències, internes o externes, que pot afectar qualsevol persona i edat.

 

Aprendre a gestionar-ho és, i ha estat un dels grans reptes de les diferents especialitats en salut mental (sobretot psicologia i psiquiatria), fins al punt d’haver-se dissenyat diferents eines que tenen com a objectiu ajudar la persona a desenvolupar certes habilitats per tal de que les pugui fer servir en futures situacions evocadores d’estrès. Entre elles hi ha la inoculació d’estrès.

 

Aquesta intervenció va ser creada per Meichenbaum sobre l’any 1974, i el seu nom prové de l’àmbit mèdic, utilitzant el terme inoculació com a metàfora mitjançant la qual s’immunitza o vacuna psicològicament l’individu, inicialment davant de situacions estressants de baixa intensitat, consolidant, reforçant i incrementant progressivament el seu repertori d’estratègies d’afrontament, perquè posteriorment serveixi per fer front a situacions de més intensitat. D’aquesta manera, la finalitat és per una banda disminuir la tensió i l’activació psicològica, i de l’altra substituir les interpretacions negatives per pensaments més positius o constructius.

 

L’entrenament consta de tres fases:

 

  • Fase educativa: es proporciona informació a la persona tant a nivell teòric o general de la tècnica i de l’estrès i les seves conseqüències, com de la seva aplicabilitat a la seva problemàtica. A més, en aquesta primera part s’acota i defineix operativament el problema.

 

  • Fase d’adquisició i entrenament: Aquí s’ensenyen i es practiquen les habilitats que posteriorment es portaran a terme en situacions reals. Així, la persona adquireix els recursos i practica l’activitat en un ambient segur (per exemple, a consulta). S’utilitzen habilitats cognitives, de control de l’activació i conductuals.

 

  • Fase d’aplicació i consolidació: Finalment la persona porta a terme l’exposició o afrontament a nivells moderats d’estrès davant de situacions reals, i progressivament davant de situacions més intenses.

Hi ha moltes altres alternatives per gestionar i afrontar l’estrès, les quals en un nombre significatiu parteixen de la Teràpia Cognitiu-Conductual. Al nostre centre, situat a Mataró, trobaràs especialistes en aquesta i altres orientacions que t’ajudaran a gestionar allò que et preocupi o et generi malestar, i a resoldre qualsevol dubte. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Estratègies per conviure amb adolescents

L’adolescència és una de les etapes més importants dins del nostre cicle vital. Suposa la transició entre la infància i l’adultesa, i és on es conforma principalment la individualitat i la identitat de la persona. En un espai molt curt de temps, se succeeixen ràpidament molts canvis, tant a nivell intern (hormonal i emocional principalment), com extern (físic, social…). Això fa que ens haguem d’adaptar contínuament, mentre donem un significat al nostre ésser.

Moltes vegades aquest procés ve carregat d’inestabilitat, de dubtes i de dificultats que poden generar malestar tant personal com interpersonal, i especialment a nivell familiar. A això se li poden sumar situacions externes (p.ex., COVID-19) que poden dificultar encara més la gestió d’aquesta etapa, i especialment per als pares. Per això, a continuació us proposem algunes consideracions i eines per millorar la convivència amb fills adolescents:

  • Comprensió i contextualització: En primer lloc, entendre que tots els membres de la família tenen la seva situació particular, i les seves preocupacions. Així, els pares acostumen a tenir més al cap aspectes familiars o econòmics, i els fills habitualment més aspectes sobre el seu cercle social o l’àmbit acadèmic. La comprensió i escolta mútua suposen un primer pas important.

 

  • Comunicació: La comunicació familiar és una eina clau. Entendre, flexibilitzar, reajustar, escoltar i atendre les necessitats dels fills pot ser un aspecte especialment important. L’equilibri entre deixar espai i negociar suposa una tasca àrdua però molt útil.

 

  • Acompanyament, reforç i validació: La majoria de vegades ens centrem més en allò que no volem, allò que ens molesta, o allò que volem corregir o modificar. En lloc d’això, transmetre confiança i fomentar l’autonomia pot ser més potent. En aquest sentit, lloar els progressos i lesforç suposa un element especialment motivador i energitzant.

 

  • Establir normes i horaris: Es requereixen uns mínims a complir en quan a estructuració i organització, tant per a responsabilitats personals i tasques diàries (deures, extraescolars, arreplegar i netejar…), com per a lleure. En aquest segon cas, limitar lús de pantalles i diversificar activitats pot ser una bona opció.

 

  • Activitats compartides: Trobar activitats comunes pot ser una bona oportunitat per interactuar, dinamitzar i compartir. Atendre a les seves motivacions és particularment útil. Certament, però, de vegades diversificar i trobar activitats que resultin atractives i creatives de vegades pot no ser fàcil. Per això, involucrar-los a ells a l’hora de pensar i crear, fent-los partícips del procés, pot ser de gran ajuda.

Per acabar, cal esmentar que cada adolescent madura al seu ritme, i que el nombre d’anys no determina el grau d’adultesa que s’assoleix. Per això, ens hem d’adaptar a les seves característiques i necessitats, procurant allunyar-nos de les comparacions, tant amb germans com amb altres nois/es de la seva edat.

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria d’adults i infantojuvenil trobaràs especialistes que t’ajudaran a fer front als diferents problemes que tinguis. La nostra experiència i formació es basa en mètodes i eines basats en l’evidència, com ara la Teràpia Cognitiu-Conductual o l’EMDR. No ho dubtis i truca’ns.

Síndrome d’Asperger: característiques i senyals que en poden facilitar la detecció

La psicopatologia, i especialment la infanto-juvenil, es troba en una contínua evolució i progrés, fins al punt que molts trastorns són redefinits o reclassificats per facilitar-ne la comprensió, la detecció i les estratègies d’intervenció. En el cas de la síndrome d’Asperger, actualment s’engloba, juntament amb els antics trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., trastorn de Rett, o trastorn desintegratiu infantil), dins de l’espectre de l’autisme. D’aquesta manera, s’entén que tots queden englobats sota aquesta categoria ja que comparteixen característiques i mecanismes comuns, encara que segueixen i se’n permeten concretar les especificacions diferencials.

 

Així, la Síndrome d’Asperger es defineix com aquella alteració que afecta principalment la interacció social recíproca, la comunicació verbal i no verbal, i exhibeix una gran resistència al canvi, la rigidesa o la inflexibilitat del pensament, i un estret repertori d’interessos i activitats. A diferència de l’autisme prototípic, i de més gravetat, aquí pot no existir un dèficit cognitiu ni una alteració del llenguatge significatiu. A més, dues de les dificultats cognitives més evidenciades són les dificultats en la teoria de la ment i les alteracions en les funcions executives. La primera involucra processos per comprendre els estats mentals i emocionals propis i aliens, i actuar adaptant-nos a aquesta comprensió. I el segon, a grans trets i entre moltes altres funcions, es relaciona amb la presa de decisions, la resolució de problemes, el control d’impulsos o la inhibició de respostes inadequades.

 

Quins són els senyals d’alarma principals de la Síndrome d’Asperger?

 

  • Dèficit en la interacció social, i relacions socials limitades.
  • Escàs contacte visual quan interaccionen.
  • Dificultats per empatitzar i comprendre les emocions dels altres.
  • Reaccions de molèstia i irritabilitat davant d’estímuls externs com ara sorolls, llum o certes imatges.
  • Alteracions motores com retard o poca traça en la realització de moviments.
  • Utilització d’un llenguatge formal o peculiar.
  • Sensació de que es troben absents o absorts en els seus pensaments.

 

Algunes de les exposades es poden veure de forma primerenca fins i tot des del naixement. Amb aquestes, però, convé fer una exploració neuropsicològica adequada per determinar l’abast de les dificultats cognitives i intel·lectuals, a més d’una observació contínua del comportament del nen. L’avaluació o exploració prèvia a la realització d’un tractament concret és clau per determinar el grau de limitació i els ajuts necessaris en cada cas.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.