L’evitació com a estratègia d’afrontament

Des dels nostres orígens, entre moltes de les característiques, conductes i objectius que ens defineixen com a éssers humans, hi ha un en comú a tot ésser viu; la supervivència. Aquest mecanisme pot ser emprat de múltiples maneres depenent tant de l’ésser o persona, com del context en què ens veiem immersos. Així, per tal d’assegurar-nos que això es produeixi i seguir mantenint la nostra estabilitat vital, haurem d’afrontar una sèrie de successos, siguin aquests positius o negatius. En aquesta línia, en funció de les nostres experiències davant la mateixa o altres situacions similars (és a dir, del nostre aprenentatge), dels nostres trets personals (impulsivitat, sensibilitat …), dels elements presents en el context, i dels resultats anticipats, utilitzarem una estratègia o una altra per a “sobreviure”, sent aquestes l’afrontament directe o l’evitació.
Lazarus i Folkman (1984) ens ajuden a entendre el terme afrontament definint-lo com el conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que fem servir per gestionar les demandes externes o internes que són percebudes com una amenaça tenint en compte els nostres recursos personals. A partir d’aquí, una de les formes més eficients (en termes de cost “benefici”) i en ocasions menys útils per solucionar certes situacions, és la fugida o l’evitació. Aquest, tot i que es tracta d’un mecanisme de defensa i supervivència innat i en ocasions molt eficaç; pot ser perjudicial si es fa servir com a estratègia principal. Així doncs, serà útil sempre que la situació o amenaça externa excedeixi real i objectivament els nostres recursos personals i contextuals; per exemple: si ens trobéssim amb un lleó al mig de la selva sense cap element que ens ajudés, el millor i més possible és que sortíssim corrent (evitéssim / escapéssim) de la situació. De la mateixa manera, si ens hem despistat creuant el carrer i un cotxe s’acosta a tota velocitat, emprarem el mateix format d’afrontament. Ara bé, hi ha moments i situacions on l’evitació no solament és poc útil, sinó que pot ser perjudicial.
És cert que la seva utilització i ús eficaç ens permet relaxar-nos i estalviar-nos alguna cosa anticipada com negativa, però, ¿i si això que anticipem no és realment tant negatiu? La por o les conseqüències temudes poden no ser del tot objectives, i per tant, l’evitació no és útil. Un exemple il·lustratiu el trobem en els problemes d’ansietat, i particularment en les fòbies. En aquestes, habitualment hi ha una evitació persistent de la situació temuda. Un altre exemple el podem situar en els trastorns depressius i en els problemes d’autoestima, on la persona tendeix a interpretar negativament el fet d’involucrar-se en certes activitats, sobretot quan aquestes són de caràcter social, per por al rebuig o al possible escrutini dels altres. Això, a curt termini produeix relaxació i benestar subjectiu, ja que s’ha aconseguit estalviar una situació valorada com compromesa o perillosa, però a llarg termini, no només limita les nostres vides sinó que la nostra ment aprèn que aquesta situació (i en moltes ocasions, situacions similars), és perillosa. És a dir, que pel fet d’haver-nos relaxat en evitar aquesta situació, la anticipació de la qual ens produeix tant malestar, “confirmem” que molt possiblement aquesta és perjudicial, i que per tant ens surt molt més a compte no afrontar-la. Per això, l’evitació es conforma com a estratègia principal, i els nostres recursos i habilitats van quedant amagats i empetitits amb el pas dels dies. A més d’això, però, en ocasions aquesta constitueix un dels trets principals de la pròpia persona, conformant el que es coneix com a Trastorn de Personalitat Evitatiu.
Com s’haurà pogut observar en els exemples citats, apareixen dos clars mecanismes; un seria el físic o conductual (p.ex., no hi vaig, no parlo, surto d’aquí …), i l’altre seria el cognitiu, és a dir, el conjunt de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el que pot passar. D’aquesta manera, no solament és important encarar les diferents situacions, sinó que haurem entrenar a la nostra ment perquè adopti una mirada una mica més realista que la utilitzada fins al moment.
Una de les intervencions més eficaces i amb més evidència empírica és la Teràpia Cognitiu-Conductual. El mateix nom indica els elements que considera crucials a treballar, els quals coincideixen amb els comentats. Així, mitjançant l’ús de diferents estratègies és possible revertir aquestes i situacions similars, i per tant sortir de l’espiral que a poc a poc va limitant més la nostra vida.
L’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró, treballa amb aquesta i altres intervencions que han demostrat àmpliament la seva utilitat i eficàcia. Si vols conèixer més sobre aquestes, o creus que et poden beneficiar, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La pèrdua de memòria: repercussió, causes i recomanacions

La memòria, tot i constituir un terme molt ampli i general, és un magatzem de capacitat limitada. La podem definir com la funció que ens permet emmagatzemar, codificar i recuperar la informació del passat recent i/o llunyà. En aquesta línia, generalment es diferencia entre memòria a curt i a llarg termini. La primera, també anomenada memòria operativa, ens permet retenir durant un període de temps breu una quantitat d’informació limitada (com a molt, 7 elements o ítems durant uns 20 segons). En el segon cas, ens trobem davant d’un emmagatzematge permanent, on la capacitat és pràcticament il·limitada. Aquesta, a més, conté els nostres records autobiogràfics, el coneixement del món, així com el llenguatge, les seves regles i els significats dels conceptes. Al costat d’això, és important remarcar que el manteniment dels records durant un període de temps prolongat depèn del grau de profunditat amb què s’hagi processat la informació, així com també de les repetides recuperacions que es facin periòdicament dels continguts emmagatzemats.
D’aquesta manera, la pèrdua de memòria, és una alteració incapacitant que acostuma a tenir un curs crònic i progressiu. La persona que ho pateix pot ser o no conscient de la seva problemàtica. En el primer cas l’impacte emocional en el propi individu sol ser més evident, i aquest en el segon és generalment més acusat en els familiars. D’altra banda tot i que acostuma observar-se en persones d’edat avançada, pot aparèixer en diferents moments del cicle vital, sent les seves causes molt diverses:
–    Canvis o pèrdua de memòria relacionada amb l’edat: És el més comú, i està relacionat amb la disminució fisiològica de les funcions cerebrals. Amb el pas dels anys els oblits i les dificultats per recuperar un cert tipus d’informació són freqüents, ja que l’eficiència de la xarxa neuronal disminueix. Així i tot, la capacitat per pensar i realitzar les diferents activitats diàries no s’acostumen a veure afectats.

–    El Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL): Distingir aquest de la pèrdua normal de memòria és una tasca complicada. Habitualment en aquest hi ha una alteració més pronunciada i significativa que en la pèrdua normal, però més lleu en comparació amb les demències. Així, tot i que la capacitat d’atenció i de realització d’activitats habituals no solen estar afectades, pot existir oblit significatiu en relació a esdeveniments o informació important i/o situacions recents com converses. Es diu que aproximadament el 50% de les persones amb DCL acaba desenvolupant una demència.

–    Les Demències: Aquestes són trastorns degeneratius del cervell que produeixen un declivi gradual i pronunciat en la funció intel·lectual. Aquí els problemes de memòria apareixen com a primer símptoma, i posteriorment s’observa un deteriorament significatiu a nivell intel·lectual i emocional. Podem incloure aquí la Malaltia de l’’Alzheimer (EA), la malaltia de Pick, la demència per cossos de Lewy, la Corea de Huntington, entre d’altres. Les persones que les pateixen acostumen a negar-ho, tot i que la repercussió en la seva vida quotidiana és progressivament més greu i evident per als altres.

–    Problemes i trastorns psicològics específics: Aquest apartat mereix especial atenció, ja que quan es produeix una pèrdua de memòria la mirada sol centrar-se en detectar alguna de les malalties neurològiques citades. Així, hi ha molts problemes psicològics que cursen amb la dificultat per recordar i recuperar informació. Entre ells, mereixen especial atenció els quadres d’estrès i ansietat, i els estats depressius. En el primer cas sol haver un grau molt elevat de preocupació, el qual pot alterar els subprocessos involucrats en les tasques de memòria (atenció, processament, organització, concentració …). A la depressió, resulta difícil definir en ocasions si és la causa o la conseqüència del deteriorament cognitiu. Un aspecte útil a tenir en compte és que la persona sol ser conscient de la seva situació, sent la pèrdua de memòria un dels justificants de l’estat deprimit.
Com veiem, hi ha causes molt diverses per explicar el deteriorament d’aquesta important funció cerebral. Es requereix una avaluació minuciosa a tots els nivells que procuri tant confirmar com descartar hipòtesis plausibles. En aquest sentit, l’avaluació neuropsicològica pot ajudar molt a aclarir la situació, detectant a més el grau de deteriorament associat. A partir d’aquí, existeixen intervencions per facilitar la millora cognitiva i emocional de la persona. En el cas que l’alteració memorística sigui conseqüència d’un problema psicològic concret, aquest s’haurà d’abordar com a prioritat, ja que molt possiblement les funcions cognitives es veuran restablertes amb la millora de l’estat anímic. D’altra banda, si el deteriorament cognitiu és el principal problema, hi ha intervencions com la Rehabilitació Cognitiva que posseeixen una elevada eficàcia. En aquesta es treballen les dificultats específiques del pacient a través d’una sèrie d’exercicis que promouen l’entrenament, l’estimulació i per tant la recuperació o millora de les funcions cognitives.
Aquest és un tema molt ampli i de gran rellevància, si vols conèixer més sobre això o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, pots contactar amb el nostre centre situat a Mataró. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

El son: fases i problemes associats

El son, és considerat actualment un dels components més importants del nostre dia a dia. A grans trets, podem definir-lo com l’estat fisiològic caracteritzat per una interrupció temporal del moviment, de l’estat de vigília o alerta, i de la capacitat sensorial. Aquests fenòmens es produeixen per restablir i equilibrar les funcions psicològiques i físiques de l’organisme, la qual cosa resulta essencial per obtenir un ple rendiment vital. Així, mitjançant estudis en què s’analitza l’activitat elèctrica cerebral, i encara que és necessària més investigació, hem passat de considerar-lo com un simple acte passiu en el qual no semblava passar res significatiu, a identificar-lo com un estat particular de la ment i la consciència on l’activitat cerebral pot ser tan activa com quan estem desperts, i en què succeeixen canvis crucials en el funcionament del cos.

Els descobriments realitzats des de les neurociències, i entre elles la neuropsicologia, han permès diferenciar dues fases mentre dormim; la fase del son lent o no MOR (Moviments Oculars Ràpids), també anomenada no REM (Rapid Eyes Movements), i la fase de son ràpid/son MOR/REM. El primer d’ells es divideix en quatre etapes diferenciades. Aquestes cinc fases es van alternant cíclicament amb una durada total de cada cicle d’uns 90 minuts. A continuació les exposem breument:

Fase 1 de son lleuger o no MOR. És considerada l’etapa de transició entre la vigília i el son, on la persona encara pot arribar a percebre alguns estímuls. Aquí el son és poc reparador, i a nivell fisiològic el més característic és la disminució del to muscular i l’aparició de moviments oculars lents. Es calcula que passem aproximadament entre el 5 i 10% de temps en aquesta fase.

Fase 2 de son lleuger o no MOR. Encara que l’activitat cerebral és similar, desapareixen els moviments oculars. El sistema nerviós promou la desconnexió de les vies d’accés a la informació sensitiva facilitant així l’acte de dormir. El son és aquí parcialment reparador i continua disminuint el to muscular. Aquí possiblement és on transcorre més temps, aproximadament el 50%.

Fase 3 de somni profund no MOR. Apareixen les ones lentes (delta), l’activitat cerebral i el to muscular continuen disminuint, juntament amb la tensió arterial i el ritme respiratori, els quals també pateixen una disminució significativa. Així doncs, la desactivació sensorial augmenta. I ocupa pocs minuts comparada amb la resta.

Fase 4 de son profund no MOR. Constitueix la fase del son de més profunditat. L’activitat cerebral és encara més lenta (predominen les ones delta), el to muscular és gairebé imperceptible, i resulta clau pel correcte funcionament psíquic i físic, juntament amb l’equilibri de l’organisme. El percentatge aproximat de temps és d’un 20%.

Fase 5 de son MOR. Es coneix també com a fase de son paradoxal. Això és així degut a que hi ha un contrast evidenciat a través de l’atonia muscular, que suposa la relaxació total típica del son profund, i l’activació del sistema nerviós, la qual cosa és signe d’alerta i vigília. Els moviments oculars ràpids que s’observen són semblants a aquells que succeeixen quan estem desperts. I per últim, el temps dedicat ronda el 25%.

Com a alteracions generals, hem d’esmentar que a mesura que augmentem la supressió del son, podem observar com es produeix un clar deteriorament en el funcionament durant el dia. A més, el rendiment intel·lectual també es veu afectat amb alteracions de la memòria, el raonament i la concentració. Els actes reflexos es veuen entorpits, la qual cosa dificulta l’afrontament de certes situacions (com la prevenció d’accidents laborals, domèstics i especialment de trànsit). Quan aquesta privació és severa, poden produir-se atacs epilèptics, alteracions neurològiques i fins i tot al·lucinacions.

D’altra banda, com a conseqüència poden aparèixer problemes psicològics diversos, sent els trastorns d’ansietat i els problemes d’irritabilitat els més comuns. Tot i així, és important tenir en compte que les dificultats en el son poden ser tant causa com conseqüència d’aquests últims. Al costat d’això, també resulta interessant destacar que poden aparèixer alteracions durant els propis cicles de son. En aquest sentit, per exemple, els terrors nocturns i el somnambulisme apareixen durant les fases 3 i 4 del son no MOR. A més, les alteracions en aquesta etapa acostumen a provocar somnolència diürna. En canvi, els malsons o la paràlisi de la son transcorren durant la fase de son MOR.

És important comentar que es recomanen unes 7-8 hores de son per obtenir un descans adequat. Tot i això, cal remarcar que per prevenir o reduir aquestes alteracions, no és tan important la quantitat d’hores, sinó la qualitat d’aquestes. Cadascú posseeix un sistema específic i, per tant, unes necessitats concretes. D’aquesta manera, alguns necessitaran dormir 5-6 hores diàries i altres possiblement més de 8. Perquè el son sigui reparador hem d’establir una rutina i hàbits saludables, en els quals ajustem el temps a la nostra necessitat real de son i adoptem conductes que afavoreixin un descans adequat.

Aquest és un tema ampli en el qual estan involucrats un ampli espectre d’elements. Aquí s’han comentats alguns d’ells de forma resumida, però en cas de voler ampliar informació, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Atendrem totes les teves peticions i procurarem resoldre tots els dubtes que tinguis.

Transició a la vida adulta: la adolescència

Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament se’l anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.

Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.

A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.

Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .

En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.

El Dolor Crònic Infantil

El terme dolor, en si mateix, al·ludeix a la sensació o percepció sensorial de malestar més o menys intens que experimentem en alguna part del cos i que es troba associat amb alguna alteració del sistema nerviós. Pot estar localitzat en un punt o punts concrets, o posseir un caràcter més generalitzat, podent manifestar-se de maneres molt diverses: formigueig, punxades, picades, molèstia… I sent en ocasions, difícil de definir i determinar. Freqüentment també s’utilitza la distinció entre agut o crònic. Normalment el primer s’associa a una lesió específica o a una causa més o menys objectivable. Per contra, el segon subtipus és utilitzat per designar a aquelles sensacions físiques doloroses que persisteixen més enllà del temps de curació estimat o esperat.
En població infantojuvenil es parla concretament de dolor crònic quan aquest persisteix més enllà dels tres mesos. Habitualment es manifesta de manera contínua i recurrent, i el seu abordatge i tractament resulten especialment complicats. A això se li uneix el desconeixement i la infravaloració social existent en relació a aquesta problemàtica, ja que es tendeix a pensar que els nens experimenten menys dolor, i que aquest sol ser menys accentuat. Per contra, les dades epidemiològiques existents indiquen que afecta entre un 20 i 30% d’aquesta població. Així, tot i que aquesta sensació sigui el resultat d’un complex sistema de protecció de l’organisme que acostuma a remetre, en ocasions pot mantenir-se tot i que el dany o l’alteració que la va causar s’hagin resolt, sent els factors psicològics i socials claus per explicar el seu manteniment.
Aquest particular problema no només afecta al nen en un sentit físic, sinó que repercuteix en totes i cadascuna de les àrees involucrades en el seu desenvolupament. Així, afecta a l’estat de salut general, genera importants restriccions en les seves activitats habituals, alteracions del son, malestar psicològic, menor rendiment acadèmic, deteriorament del suport i del cercle social, i sol ser habitual l’absentisme escolar. Al costat d’això, si aquesta problemàtica conviu amb un trastorn psicològic específic (la qual cosa sol ser recurrent), els símptomes es poden veure agreujats per la simptomatologia. En aquest sentit, els trastorns d’ansietat i depressió són els més freqüents, encara que pels comportaments reflectits, alguns símptomes es poden confondre amb un trastorn de conducta específic. Al costat d’això, podem cometre l’error de considerar-lo una crida d’atenció o una excusa (forma d’evitació) per no anar a l’escola o no involucrar-se en activitats socials.
A més de la clara afectació que té en la persona que el pateix, hi ha una repercussió que va més enllà d’aquesta. En efecte, tenir cura d’un nen amb dolor crònic també posseeix un impacte per a la família; els pares i els germans solen informar de malestar psicològic i de sentiments de càrrega, així com de limitacions en l’àrea social, sent també un problema a nivell econòmic. A tot això se li uneixen les limitacions i escassetat de recursos per fer front a aquesta situació, la qual cosa genera sentiments de frustració i desesperança en les persones que estan a càrrec del nen.
En aquesta línia, tot i la manca de consens i evidència en relació als tractaments que poden ser útils i eficaços, s’han utilitzat alguns que han demostrat certa utilitat. Entre ells es troben la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual s’ha utilitzat per treballar els pensaments, conductes i emocions desadaptatives associades a la problemàtica, i per facilitar al pacient una major comprensió d’aquesta (principalment la interrelació entre dolor i malestar emocional). La Relaxació i Meditació s’han mostrat parcialment útils per disminuir les sensacions associades al dolor. I també el Biofeedback (tècnica utilitzada per facilitar l’aprenentatge de certes funcions del cos) ha reflectit resultats interessants. Al costat d’això, hi ha un clar consens a favor d’adoptar una mirada multidisciplinar, és a dir, un treball en col·laboració entre familiars, tutors i professionals de la salut que promogui el benestar i adaptació del nen al seu entorn, afavorint així el desenvolupament vital i la qualitat de vida.
Finalment doncs, tot i ser necessaris més recursos i recerca, aspecte que pot afavorir a la creació de protocols específics per al dolor crònic, és important no desviar l’atenció ni infravalorar els símptomes que reflecteixen els nens. Tot i les complicacions existents, hem d’atendre (si pot ser prematurament) les necessitats d’aquests, la qual cosa pot facilitar que la situació no es vegi agreujada.
En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró trobaràs tota la informació que necessitis. Si tens dubtes, preguntes o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estem a la teva disposició.

El Dol: tipus i fases

Podem definir el dol com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals que apareixen després d’una pèrdua. Aquest ventall d’elements, sorgeix en l’individu per restaurar el seu equilibri o benestar psicològic. D’aquesta manera, també ho podríem entendre com un procés d’adaptació. Pel que fa a la pèrdua en sí, encara que habitualment es parla de les relacionades amb els éssers estimats, també pot estar relacionada amb elements o objectes significatius per a la persona. En aquest sentit, i tot i que hi ha situacions universals en què sorgeix el dol amb una elevada probabilitat (p.ex., la mort d’una persona propera), cadascun de nosaltres podrem experimentar-ho en diferents situacions i de diferent manera, en funció del significat emocional que atribuïm als elements del nostre entorn.

QUINS TIPUS DE DOL HI HA?

Tot i que existeix un ventall molt ampli de classificacions per delimitar aquest concepte, és important establir una diferenciació comprensiva, principalment en funció del malestar o deteriorament personal associat. En base a aquest criteri, a nivell general podem parlar dels següents:

Dol “normal” o no complicat: Resulta crucial tenir en compte aquest subtipus. Com la mateixa paraula indica, es tracta de la reacció psicològica normal després de la pèrdua d’algú o d’alguna cosa amb la que manteníem un vincle emocional significatiu. El fet de sentir-nos malament, estar tristos, nerviosos o amb menys ganes de fer coses, no indica de per si la presència d’una malaltia o patologia en concret. Tots patim davant una pèrdua important per a nosaltres, i el conjunt de reaccions o símptomes que apareixen posteriorment poden formar part d’un procés d’adaptació normal. Com a continuació veurem, s’ha de tenir en compte el grau o nivell de malestar que suposa per a la persona i les limitacions que això suposa en el seu dia a dia.

Dol patològic o complicat: Quan hi ha un patiment acusat a través de la intensificació dels símptomes com l’ansietat, l’estrès o la depressió que arriben a repercutir de manera significativa en la vida de la persona, podem estar davant d’un dol patològic. La persona pot experimentar sentiments de desesperació i acudir a conductes desadaptatives per afrontar el malestar. Un criteri també utilitzat és el temporal, segons el qual un dol pot considerar-se normal si té una duració de entre 6 mesos i un any. Tot i així, sempre haurem de considerar el grau de malestar i deteriorament que produeix. Dins d’aquest subtipus, s’han proposat altres categories com el duel endarrerit (apareix un cop passat un temps després de la pèrdua), emmascarat (la persona nega que les reaccions tinguin a veure amb la pèrdua) o l’exagerat (intensificació acusada dels símptomes). Tots ells reflectirien una complicació en el procés. En algunes ocasions, és possible que el problema derivi en algun trastorn específic, com pot ser el Trastorn Depressiu Major o el Trastorn de Pànic, els quals estarien reflectint un empitjorament de la simptomatologia mostrada.

QUINES SÓN LES FASES DEL DOL?

A part dels diferents subtipus, hi ha un cert acord pel que fa a les fases que apareixen en aquest procés:

Negació: En aquesta primera fase la persona pot intentar negar la pèrdua ignorant la informació referent a aquesta o evitant pensar-hi. Així doncs, evitarà i negarà les proves o evidències que confirmin que ha succeït.

Enuig: També anomenada d’ira o indiferència. La persona, en començar a “ser conscient” del que ha passat, pot reflectir malestar per no poder evitar la pèrdua. Aquesta fase es caracteritza a més per la tendència a buscar possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha passat.

Negociació: La persona busca recuperar el control, i per això intenta negociar amb si mateix o l’entorn a través de procurar entendre els pros i els contres del que ha passat. Bàsicament busquem una solució a la pèrdua tot i ser conscients de la impossibilitat de fer-ho. Són típiques les frases com “si haguéssim anat abans al metge …” o “si hagués estat allà …”.

Dolor emocional o Depressió: S’experimenten sentiments de tristesa i dolor amb més o menys intensitat i recurrència. En aquesta fase la reacció emocional es relaciona principalment amb una disminució de l’estat d’ànim.

Acceptació: És l’última fase del procés, on després de la resistència emprada en les fases anteriors la persona assumeix que el que ha passat és inevitable. La visió sobre la situació canvia i l’acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, aquesta fase no vol dir oblidar.

La presència d’aquestes fases no es dóna en totes les persones, i molt menys en l’ordre exposat. A més, tot i que aquest procés és el comú, podem saltar d’una a una altra o fins i tot situar-nos al final o al principi del procés en diferents moments al llarg del dol. Aquests “salts” poden estar relacionats amb el context en el qual estiguem immersos en aquest moment. D’aquesta manera, si a aquest procés li sumem per exemple una situació estressant a la feina, podem quedar-nos estancats per més temps en alguna de les seves fases, i mostrar un malestar més accentuat.

El dol és un mecanisme o procés que tots vivim al llarg de les nostres vides. Afecta a tot tipus de població amb lo qual el seu abordatge des dels diferents camps de la psicologia resulta especialment atractiu i rellevant. Hi ha moltes alternatives a l’hora de tractar aquest tema, les quals han demostrat ser útils per disminuir el malestar que genera.

Si vols rebre més informació o tens alguna pregunta, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’atenció que necessitis.

Factors de risc associats a l’estrès i l’ansietat

Actualment, l’ansietat es defineix com una resposta de caràcter més o menys immediat al perill o amenaça. En termes científics és denominada com la reacció de lluita o fugida que permet a la persona enfrontar-se a la situació o escapar. Aquesta, habitualment va acompanyada d’una sèrie de sensacions com sudoració, mareig, palpitacions, visió borrosa, entre d’altres., les quals tot i no ser nocives, de vegades produeixen un gran malestar. D’altra banda, l’estrès és considerat com el procés mitjançant el qual la persona realitza una infravaloració dels seus recursos personals a l’hora d’afrontar una demanda externa. Dit d’una altra manera, aquest fenomen apareix quan percebem un esdeveniment o situació específica com desbordant i que excedeix als nostres propis recursos. Sovint apareix davant certs canvis, els quals poden exigir un sobreesforç i posar en perill el nostre benestar.
Així, tal com es pot derivar de les dues definicions, hi ha diferències subtils tant a nivell qualitatiu com quantitatiu entre els dos termes; principalment es parla de que l’estrès és un estat més o menys prolongat el qual tendeix a desaparèixer quan la demanda externa es soluciona o acaba. L’ansietat, en canvi, acostuma a ser un estat emocional més sobtat associat a un perill real o imaginari, i les seves reaccions fisiològiques solen ser més intenses, podent confluir en un atac de pànic. Tot i això, els termes se solen utilitzar com a sinònims, ja que produeixen símptomes molt similars i poden arribar a limitar molt a la persona que els pateix. A més, afecten tant a població adulta com infanto juvenil, i encara que és inevitable experimentar-los, és important aprendre a gestionar-los per que no ens impedeixin portar un estil de vida adequat i òptim.
En quan als possibles factors que poden contribuir i precipitar aquests estats, és útil distingir entre variables personals i variables externes o ambientals:
Factors personals
Entre ells, es troben evidentment el fet de patir certs problemes de salut que comporten símptomes d’estrès o ansietat, els quals són els primers que cal descartar de cara a determinar l’adequació d’un tipus de tractament o un altre (farmacològic o psicològic). A més però, certs trets i característiques de personalitat com la obsessivitat, la rigidesa, la sensibilitat, la mala regulació emocional o la irritabilitat poden afavorir un estat d’ànim primordialment ansiós. Al costat d’aquests, el posseir un locus de control primordialment intern (tendència a atribuir tant els èxits com els fracassos a un mateix) pot comportar, en ocasions, aquest tipus de simptomatologia.
Relacionat amb l’últim aspecte, entre les principals característiques individuals, val la pena destacar l’estil cognitiu. En aquest es troben involucrats els nostres pensaments, creences i les interpretacions sobre nosaltres mateixos i el món. Així, el fet d’adoptar un punt de vista poc objectiu, a través d’una visió sobre les coses principalment dicotòmica (blanc o negre), absolutista o generalista pot resultar especialment negatiu.
També és important remarcar l’establiment d’hàbits inadequats, com dedicar poc temps a l’oci o a un mateix, la qual cosa conflueix poc a poc en un ritme de vida progressivament més accelerat.
De l’anàlisi d’aquest tipus de variables es deriva la importància que juguen les nostres característiques, sent especialment rellevant la manera en què afrontem les diferents situacions. A més, d’això es dedueix que els diferents esdeveniments que exposarem a continuació poden afectar en major o menor grau en funció dels factors comentats anteriorment.
Factors externs
En aquest apartat s’inclouen totes aquelles situacions o circumstàncies que habitualment, de per si, posseeixen un caràcter potencialment negatiu i amenaçador pel benestar de la persona. Així, principalment parlem d’aspectes relacionats amb canvis bruscos i/o sobtats que vulneren l’estat de salut, com poden ser la mort d’un ésser estimat, la pèrdua o el canvi de treball, l’embaràs, la detecció d’una malaltia, etc.
Al costat d’aquests, que habitualment generen un estat inicial de gran malestar, també és important ressaltar aquells esdeveniments “menors” que contribueixen a perpetuar aquest estat. Alguns possibles són: discussions o conflictes familiars, laborals o socials, el arribar tard, conduir sota condicions ambientals complicades, excés d’obligacions, entre d’altres.

Així doncs, és important detectar aquelles fonts que ens estan generant aquests i altres símptomes, procurant a més, analitzar si la nostra interpretació està sent l’adequada tenint en compte la situació i les seves característiques. L’estrès i l’ansietat formen part del nostre dia a dia, i existeix evidència en relació a que no només són dos dels problemes més prevalents, sinó que amb el temps sembla que la seva incidència està incrementant.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació i ajuda que necessitis. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

La Corea de Huntington: característiques i símptomes

Avui dia és relativament habitual entrellaçar els termes envelliment i demència, establint en ocasions relacions causals errònies. En aquest sentit, i encara que moltes vegades resulta complicat diferenciar entre vellesa “normal” i “patològica”, és important remarcar que demència no és sinònim d’envelliment. Així, tot i que amb el transcurs de l’edat puguin aparèixer certs problemes com oblits, alentiment i altres pèrdues a nivell cognitiu, únicament podrem parlar de demència quan hi hagi una pèrdua o deteriorament de les funcions mentals o cognitives prou greu com per interferir amb la vida diària de la persona, provocant una limitació tant a nivell personal (cognitiva, emocional i conductualment) com social, laboral i/o familiar.

Les causes de les demències poden ser diverses (trastorns psiquiàtrics, infeccions, tumors, abús de tòxics …), i fins i tot dins d’elles podem trobar subtipus molt diversos. Les més freqüents són les que es deuen a una malaltia neurodegenerativa del propi cervell, és a dir aquells processos que impliquen una pèrdua de neurones sense una causa inflamatòria o vascular. Dins d’elles trobem, per exemple, la Malaltia de l’Alzheimer (EA), la Malaltia de Parkinson, l’Esclerosi Múltiple, entre altres; i la que aquí comentarem breument, la Malaltia o Corea de Huntington. Aquesta, és una malaltia progressiva de caràcter hereditari, deguda a una alteració genètica, concretament a una mutació del cromosoma 4, el qual codifica la proteïna huntingtina. Com s’ha dit, és neurodegenerativa, i per tant provoca el deteriorament i destrucció de certes neurones del sistema nerviós central. Es pot manifestar tant en homes com en dones, i es calcula que afecta aproximadament a 1 de cada 10.000 habitants. La seva edat d’aparició acostuma a ser entre els 35 i els 55 anys, tot i que hi ha casos que la desenvolupen abans dels 20 anys. A continuació doncs, es descriuran els principals símptomes d’aquest curiós fenomen:

–    Símptomes motors i musculars: Un dels símptomes més característics de la malaltia són els moviments produïts a l’atzar en forma de sacsejades de tot el cos, denominats corees. Aquest terme deriva del grec i significa dansa, i és per això que la patologia ha rebut aquest nom. Aquests, tot i que a l’inici són menys perceptibles, es van fent evidents a mesura que la problemàtica avança. A més, els pacients acostumen a mostrar bradicinesies, és a dir, lentitud en els moviments corporals; i distonia, que és la contracció exagerada i lenta d’un múscul. Per tot això, la persona pateix problemes cada vegada més accentuats relacionats amb la marxa, la postura i l’equilibri. A aquests, també se li afegeixen les dificultats relacionades amb el llenguatge, on la persona progressivament té més problemes per articular paraules correctament.

–    Alteracions afectives i de la personalitat: Els símptomes psicològics més característics són els problemes de depressió i ansietat, comportaments obsessiu-compulsius, apatia, problemes de son, disminució de l’autoestima, augment de la irritabilitat i impulsivitat, i de vegades fins i tot il·lusions i/o al·lucinacions. Convé tenir en compte però, que molts d’aquests problemes s’emmarquen dins dels problemes familiars i socials que genera la malaltia. Així, a més del malestar emocional personal que comporta, l’estigmatització social o el patiment de la gent propera són variables importants a considerar.

–    Problemes cognitius: Les alteracions cognitives són molt freqüents, sent les dificultats de comprensió, memòria, judici i raonament les més rellevants. Aquests es manifesten per una marcada lentitud, problemes de concentració, planificació i organització, i en la presa de decisions. En ocasions, la malaltia es pot acompanyar també d’un deteriorament significatiu en la capacitat intel·lectual global.

Com veiem, la malaltia de Huntington inclou una simptomatologia molt diversa, la qual hem de comprendre i emmarcar en un cas concret, ja que cada persona pot manifestar-la de formes diverses. Tot i això, la majoria coincideixen en accentuar el sofriment que comporta i la baixa comprensió i acceptació social existent. Així, neuropsicòlegs, psiquiatres, i altres professionals de la salut hauran de treballar en col·laboració no només per atenuar i alentir el progrés de la malaltia, sinó per facilitar l’adaptació de l’individu a aquesta en la seva totalitat tenint en compte tots els factors implicats exposats.

Per més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Procurarem resoldre tots els teus dubtes i proporcionar-te l’ajuda que necessitis.

¿Estrès i vacances?

L’estiu, a més de portar l’arribada de la calor, està íntimament relacionat amb un dels moments més esperats de l’any, les vacances, i no tant aquestes en si mateixes, sinó la necessitat de descansar o desconnectar. Després d’un període intens d’activitat en el qual s’han anat succeint diferents preocupacions, moltes de les quals relacionades amb l’àmbit acadèmic o laboral, resulta relativament senzill experimentar la sensació de requerir un “aturada”, tant a nivell físic com mental. Tot i això, i com veurem a continuació, en ocasions resulta difícil desvincular-se del malestar, l’estrès, o de les preocupacions, perpetuant l’estat d’ànim “negatiu” i fomentant que, un cop acabat el període de vacances, tinguem la sensació de que no l’hem aprofitat com volíem o necessitàvem.

L’estrès i l’ansietat són fenòmens comuns i freqüents, tant, que poden aparèixer en situacions inesperades com durant les vacances. La seva forma de presentació pot ser molt variable; podent ser més o menys intens, breu o prolongat. En aquest moment, es posaran a prova les nostres habilitats per afrontar el malestar i recuperar l’estabilitat que ens permeti seguir gaudint del nostre període de descans. Així, entre els aspectes que poden fer que apareguin o es mantinguin aquestes desagradables sensacions, a continuació es citaran alguns dels més rellevants junt amb algunes de les estratègies útils per combatre’ls:

–    Arrossegament d’un ritme elevat: Després d’un temps en el qual hem estat immersos en una o unes activitats contínues i intenses (ja siguin laborals, acadèmiques o de qualsevol altre tipus), és absolutament normal que experimentem un cert període de desestabilització o intranquil·litat. Tot i que en ocasions el primer dia de vacances ja suposa un abans i un després, precipitant un estat de relaxació ràpidament, és molt habitual que necessitem un cert temps d’adaptació. Per això, hem d’entendre que el canvi pot no produir-se de la nit al dia, i que els símptomes que continuem experimentant poden ser fruit simplement d’haver dut a terme un ritme frenètic.

–    Estancament en un o diversos temes: Aquest punt es refereix al fet que moltes vegades, encara que ja no estiguem fent una tasca concreta, la nostra ment segueix connectada a aquesta per un cert temps. Les raons d’això poden ser diverses: que hi hagi alguna cosa que sabem haurem de reprendre després de les vacances, que voldríem haver-ho realitzat d’una altra manera, o que li atribuïm una gran importància, entre d’altres. Tots aquests arguments fomenten que les preocupacions segueixin presents, i que per tant no aconseguim gaudir. En la mesura del possible, haurem de procurar relativitzar aquells temes dels quals no ens puguem ocupar en aquests moments. Al costat d’això, el procurar gaudir del “moment present”, centrant-nos en els aspectes positius de l’ara pot ser de gran utilitat per a desviar l’atenció cap al “aquí”.

–    Exigència i autoexigència: Aquest és un dels aspectes clau. És possible que haguem anticipat unes vacances molt específiques, i fins i tot que haguem reflexionat molt sobre l’estat emocional que volíem experimentar. Així, el fet de tenir una visió inflexible sobre aquest període pot facilitar que davant petits canvis, o simplement davant el no compliment de les nostres expectatives, ens sentim frustrats i fins i tot ens castiguem per no aconseguir els objectius previstos. És important adoptar una actitud flexible, tant cap a l’entorn o els altres, com cap a nosaltres mateixos. Resulta útil procurar valorar, enaltir i respectar allò que estem experimentant i vivint, i a nosaltres mateixos, procurant no minimitzar-ho.

–    Esdeveniment/s inesperat/es: El nostre merescut descans es pot veure més, o menys afectat per esdeveniments específics, els quals poden posseir un nivell d’importància divers. Possibles exemples són les discussions, la impuntualitat, el retard en mitjans de transport, les cancel·lacions d’última hora, etc. El primer que hem d’apreciar és que molt possiblement, i comparat amb altres moments de l’any, tindrem més capacitat o habilitat per afrontar-los amb èxit a causa de que estem més relaxats, o simplement a que la nostra ment està menys ocupada en altres assumptes. En segon lloc, el seu afrontament eficaç requereix atribuir a aquests esdeveniments la importància que realment mereixen. Podríem incloure també aquí, algunes condicions ambientals com la calor, el cúmul de gent, o per exemple, la pluja. Davant d’aquests fets, més o menys previsibles, i sempre en cas que suposin una limitació, resulta beneficiós trobar alternatives plausibles per acomodar-nos i adaptar-nos a les diferents circumstàncies.

Com veiem, són molts i molt diversos els estímuls i situacions que poden fer trontollar els nostres moments de desconnexió. És important identificar-los i trobar la manera més eficaç per afrontar-los, procurant no jutjar ni engrandir la seva repercussió. A més, al costat dels comentats, poden aparèixer altres específics per a cada cas en particular.

El nostre equip està situat a Mataró compta amb diferents professionals de la psicologia i la psiquiatria que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes. Si necessites més informació al respecte pots posar-te en contacte amb nosaltres.

L’obesitat infantil

L’obesitat, i concretament l’obesitat infantil, suposa un dels problemes més greus de salut pública al nostre país, estimant-se que afecta a entre un 30 i un 50% de la població general occidental. D’altra banda, tot i que tendeix a confondre’s amb un excés de pes, convé especificar que es tracta d’una acumulació excessiva de greix (teixit adipós) al cos, l’etiologia de la qual s’explica per múltiples factors, entre ells físics o biològics, i psicosocials. Un cop instaurada, com veurem, pot ser responsable de diverses alteracions psicològiques, emocionals i socials.
 
En aquesta línia, i particularment en els nens, l’obesitat suposa no només un problema de salut relacionat amb el possible desenvolupament de futurs problemes mèdics (per exemple, diabetis o malalties cardiovasculars), sinó també vinculat a tot un conjunt de trastorns psicològics . Aquests últims a més, poden ser tant causa com conseqüència de l’obesitat. Així, el problema pot sorgir com a conseqüència d’una alteració emocional prèvia, on el nen, a causa del malestar que pateix, acut al menjar per suplir-lo o eliminar-lo. En aquest sentit, els problemes familiars, escolars i / o socials poden ser responsables de que el nen pateixi problemes diversos com ansietat, depressió, els símptomes dels quals s’aprenguin a mitigar acudint al menjar. D’aquesta manera, no és infreqüent que l’obesitat es trobi lligada a trastorns de la conducta alimentària, i especialment al trastorn per afartament. D’altra banda, si invertim la relació, l’obesitat també pot ser l’encarregada de diversos problemes emocionals, principalment relacionats amb l’autoestima. El nen amb obesitat, juntament amb les dificultats per acceptar la seva pròpia imatge, acostuma a patir conductes de rebuig (burles, insults …) per part dels seus companys, provocant greus problemes tant emocionals com socials i limitant el seu desenvolupament afectiu.

Cal assenyalar a més, que no només el grup d’iguals pot propiciar l’empitjorament dels símptomes del nen o adolescent, sinó que l’obesitat en si mateixa, i de manera general, constitueix un dels problemes més estigmatitzats per la nostra societat. Per això, la persona que el pateix es troba exposada constantment a la desaprovació i censura d’aquesta problemàtica a una escala molt més global, fet que comporta un agreujament de la situació. D’aquesta manera, veiem com l’obesitat conté problemes no només mèdics, sinó també psicològics diversos i importants. El nen haurà d’afrontar un procés llarg i costós, en el qual l’ajuda dels pares, i de professionals de diferents branques resultarà crucial per la seva millora.

En relació als últims aspectes esmentats, les estratègies i intervencions encarades a pal·liar aquesta situació hauran de tenir en compte tant l’àmbit mèdic o nutricional, com els problemes psicosocials comentats. En el primer, les principals estratègies es relacionen amb dietes, medicació, operacions (p.ex bypass gàstric) i / o exercici físic. D’altra banda, des de la psicologia infantojuvenil, i especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, s’han realitzat propostes que estan resultant eficaces i útils per millorar l’estat anímic tant de nens i adolescents, com d’adults amb obesitat.

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre aspecte, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns, rebràs una atenció individualitzada i professional.