Archive for category: Notícies

Podem definir els mecanismes de defensa com processos interns o inconscients que s’encarreguen de minorar les conseqüències negatives generades per esdeveniments intensos, de tal manera que l’individu pugui continuar funcionant normalment. D’aquesta manera, procuren mantenir el balanç psicològic. També reben el nom d’estratègies d’afrontament, però tenint en compte que aquestes no es desenvolupen de manera conscient sinó de forma automàtica, i procuren sempre actuar com a mecanisme de protecció encarat a minimitzar l’impacte psicològic de certes situacions.

Hi ha diversos tipus de mecanismes de defensa, els quals poden manifestar-se en diferents situacions. Tradicionalment, alguns d’ells són: la repressió, mitjançant la qual bloquegem inconscientment desitjos, pensaments o experiències amenaçadors per impedir que arribin a la consciència; la racionalització, que consisteix a ocultar les veritables motivacions dels propis pensaments, accions o sentiments a través de l’elaboració d’explicacions tranquil·litzadores, però incorrectes; o la projecció, en la qual s’atribueixen de manera falsa els propis sentiments, impulsos o pensaments inacceptables a una altra persona (ex; tenir antipatia a algú, però pensar que és aquest qui vol fer-nos mal). Tots ells sorgeixen de manera automàtica, són inconscients i el seu objectiu és, davant els diferents conflictes psicològics, reduir l’ansietat i el malestar generat per agents estressants interns i/o externs.

De tots ells, un dels més rellevants i freqüents el constitueix la negació, que pot aparèixer implícitament en tots els altres. Aquest es defineix com el mecanisme mitjançant el qual la persona rebutja reconèixer algun aspecte dolorós de la realitat externa o de l’experiència subjectiva que és aparent per als altres. És a dir, consisteix en afrontar els conflictes negant la seva rellevància o fins i tot la seva existència, de manera que s’eviten o rebutgen aspectes de la realitat considerats desagradables. Una de les situacions més significatives per definir aquest concepte, és el dol després de la pèrdua d’un ésser estimat. Davant d’aquest esdeveniment, les persones passem per una sèrie de fases, en les quals està involucrada, i gairebé sempre en primer lloc, la negació. En aquest sentit, l’impacte emocional provocat per l’esdeveniment genera la no assimilació del que ha passat, evitant acceptar la realitat i bloquejant d’aquesta manera el dolor associat.

El motiu principal pel qual sorgeix aquesta estratègia és la dificultat per integrar l’element que causa el malestar, ja que porta en si la reconstrucció d’una part de nosaltres mateixos. Encara que és potser un dels exemples més representatius, el dol no és l’única situació en la qual podem apreciar aquest recurs. I encara que és possible detectar-ho en diferents problemes psicològics com ara ansietat o depressió, també apareix freqüentment en situacions quotidianes com per exemple en les relacions de parella, quan per exemple una de les parts es nega a reconèixer una infidelitat, o el voler projectar un model de relació ideal quan s’està patint una crisi important. També sol aparèixer en situacions laborals mitjançant la recerca d’invalidació d’arguments que confirmen que hem comès errors, que podem perdre la feina, etc. Si pensem en les diferents àrees vitals (familiar, social, personal …) trobarem múltiples exemples. Finalment, també podem trobar negació davant certs sentiments com ara l’enveja, l’enuig, la gelosia, la decepció, la rancúnia o la tristesa.

El més important aquí, és comprendre que encara que pot ser una fase totalment normal a més d’habitual en els esdeveniments negatius, hem de ser capaços de detectar-lo, acceptar-ho i integrar-ho per seguir avançant en el nostre dia a dia. En si, constitueix una manera d’intentar evitar l’afrontament dels diferents problemes, els quals la majoria en un futur haurem d’encarar i solucionar, no només per impedir fomentar el creixement del malestar emocional, sinó per permetre’ns fer el pas cap al benestar psicològic.

En cas de voler aprofundir sobre aquest tema, o considerar que necessites atenció per solucionar algun problema similar, el nostre equip de psicòlegs a Mataró procurarà resoldre els teus dubtes i/o ajudar-te mitjançant una atenció individualitzada i professional.

Al llarg de les nostres vides, i des que naixem, contribuïm directament a la construcció de les diferents realitats que ens envolten. És a dir, en base a la nostra cultura, educació i principalment a les nostres experiències prèvies, conformem un estil de pensament i uns esquemes que ens faran interpretar el món d’una manera determinada, la qual tendirem a considerar que és objectiva i vàlida. Per desgràcia, les distorsions cognitives ocupen un lloc molt destacat en el nostre dia a dia. Aquestes es poden entendre com a errors d’interpretació en el processament de la informació o creences que provoquen una pertorbació emocional, sent d’aquesta manera, desadaptatives. Així, a l’hora de dotar de significat una situació en concret, s’activen els esquemes que anteriorment s’han esmentat, els quals en ocasions, posseeixen un caràcter irracional que ens portarà a interpretar la realitat d’una forma distorsionada i poc objectiva, la qual cosa derivarà en malestar emocional. Segons l’explicat doncs, no són els esdeveniments en si mateixos els encarregats de provocar-nos diferents sentiments, sinó que és la interpretació que realitzem d’aquests el que fa que experimentem una emoció o una altra. I a més, aquest circuit situació – pensament – emoció influirà directament en la realització d’una conducta o una altra. Per exemple, si un amic/amiga fa temps que no ens truca, podríem pensar “no vol saber res de mi”, sentir-nos tristos i, conseqüentment, no trucar-lo/a i aïllar-nos. Aquestes distorsions, a nivell general, es caracteritzen per expressar-se sovint mitjançant imperatius categòrics (p.ex; hauria, hauria de, haig de…), posseir una connotació dramàtica o catastrofista, ser rígides i vivenciar-se com espontànies. Alguns exemples són els següents: – Pensament dicotòmic: Consisteix en adoptar un punt de vista sense matisos, és a dir “blanc/negre” o “veritable/fals”. Es tendeix a ignorar el continu existent entre les polaritats, utilitzant paraules com mai, sempre, tot o res. – Abstracció selectiva: També anomenada “visió de túnel”, es tracta d’atendre únicament a un o pocs detalls concrets d’una situació específica, ignorant altres dades que poden resultar més importants i que es corresponen amb la mateixa situació. – Sobregeneralització: A partir d’un succés específic, extraiem una conclusió personalitzada “vàlida” per explicar tota la resta. Són judicis molt extremistes amb prediccions sorgides a partir d’esdeveniments aïllats. Possibles exemples serien “si ha passat una vegada, passarà sempre” o “si una persona em va fer mal, totes les persones són dolentes”. – Lectura de pensament: Aquest fenomen consisteix en pressuposar o tractar d’endevinar les cognicions, actituds o intencions dels altres. Un exemple seria “si em miren és perquè estic fent el ridícul”. Existeixen molts altres tipus de distorsió, les quals ens caracteritzen en major o menor grau. Un dels components clau, és el caràcter negatiu que tenen totes elles. En aquest sentit, busquem confirmar hipòtesis que difícilment ens comportaran un major benestar, produint-nos tot el contrari, que entrem en una dinàmica de negativitat i pessimisme respecte al món i nosaltres mateixos. Així doncs, hem de tenir clar que aquests biaixos, a part d’habituals, són totalment normals, però és important ser capaços d’identificar-los i reconèixer la importància i necessitat de considerar altres alternatives, les quals influiran directament, tal com hem vist, en com ens sentim i actuem. Cadascun de nosaltres contínuament aplica i posa a prova múltiples pensaments en cada situació. Alguns d’ells poden suposar una limitació important en la nostra vida. Si creus que aquest és el teu cas, o simplement vols ampliar la informació que tens al respecte, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia a Mataró, t’ajudarem.

El constructe perfeccionisme, certament posseeix en si mateix una connotació clarament positiva, segons la qual a nivell social entenem que pot facilitar-nos l’adaptació i l’acompliment en cadascuna de les àrees que engloben les nostres vides (personal, familiar, social, laboral, etc.). En aquest sentit, alguns autors destaquen que alguns components com la fixació de metes elevades, la tenacitat per assolir-les, l’interès productiu, el desig de creixement i superació, i la necessitat d’ordre i organització, poden promoure l’expansió de coneixements, l’establiment d’hàbits de treball adequats, un major esforç i dedicació, i per tant, una millor execució en les nostres activitats quotidianes.Tot i això, aquesta característica també es concep com una disfunció cognitiva que pot provocar un profund impacte sobre la salut psicològica dels individus. En aquesta línia, la podem entendre com el conjunt de creences sobre el que les persones consideren que han d’arribar a ser, i el nivell d’austeritat amb que intenten complir-lo. Aquestes creences a més, solen ser absolutistes, rígides i irracionals (ex; no he de cometre errors, necessito ser el millor, si no ho faig perfecte vol dir que no serveixo …).Segons el que s’ha exposat, és possible diferenciar entre “perfeccionisme positiu o sa” i “perfeccionisme negatiu o insà”. El primer subtipus engloba o inclou a individus que tot i que acostumen a proposar-se metes elevades i a priori difícils d’aconseguir, aquestes acostumen a ser raonables i assolibles. Tot i tenir elevades expectatives de sí mateixos i dels altres, la qual cosa els defineix com exigents, no els fa hostils ni extremadament crítics. Adopten una postura més realista, la qual facilita l’acceptació i el menor impacte emocional negatiu davant de possibles frustracions. Autors com Kottman ressalten que aquest tipus de persones utilitzen la seva “derrota” per prosseguir i esforçar-se novament. A més, no solen posseir una perfecció generalitzada, sinó que aquesta sol manifestar-se o anar encarada cap a determinades tasques, situacions i / o activitats.El perfeccionisme negatiu o insà es caracteritza principalment per provocar, en aquelles persones que el posseeixen, reaccions intenses i pertorbadores generalment associades amb frustració, tristesa, culpa i enuig, les quals acostumen a desencadenar-se davant fracassos aparentment mínims. Com podem entendre, la interpretació que realitza la pròpia persona sobre la situació, i sobre els recursos personals que creu posseir per encarar-la, determinen el tipus i la magnitud de la resposta que oferirà davant un resultat concret.Així doncs, cal tenir clar que el perfeccionisme consisteix en una complexa manifestació que pot vincular-se tant a la disfunció psicològica com al funcionament adaptatiu i normal. Hem de ser conscients de l’impacte que pot suposar adoptar una postura massa elevada, rígida, extrema i mancada de matisos cap a nosaltres mateixos, la qual pot facilitar l’aparició i perpetuació de símptomes i problemes com l’ansietat, l’estrès i la depressió que apart de repercutir clarament en l’àrea personal, tenen una influència directa en tots els altres àmbits de la nostra vida.Si et sents identificat i creus que el teu perfeccionisme et porta importants problemes a la teva vida, en la relació que tens amb tu mateix o amb els altres, no dubtis a contactar amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. T’atendrem i et donarem les eines perquè puguis fer front als teus problemes causats pels teus trets de la personalitat disfuncionals.

El TDAH (o Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) és un trastorn del neurodesenvolupament i, per tant, de base biològica; no obstant, amb un tractament especialitzat i la col·laboració de la família (entorn proper) i de la escola, podem ajudar a aquests nens a desenvolupar-se amb el TDAH i no malgrat a aquest.

¿QUINES ACTITUTS PODEM PRENDRE COM A PARES?: AFRONTAR EL PROBLEMA DE MANERA EFECTIVA
•    Evitar la culpa: tots desitgem i projectem la idea de com seran els nostres fills; que no hagin de trobar-se amb dificultats que els afectin o els trasbalsin. No obstant quan apareix un diagnòstic d’una malaltia o trastorn de base genètica, apareix també moltes vegades el sentiment de culpa.
Tot i que som conscient de que és molt senzill valorar i relativitzar els problemes quan no són els propis, la culpa no ens ajudarà en el nostre paper de pares; al contrari, generarà un clima emocional negatiu que afectarà a tota la família i només podrem veure les limitacions del nostre fill/a en comptes de totes les seves potencialitats.
En comptes d’instaurar-nos en les idees del que no és o no podrà ser, és més constructiu pensar en el que és, en el que sí que pot fer el nostre fill/a i com aquestes potencialitats poden ajudar-lo amb els seus handicaps.
•    Pensar a curt termini i de forma positiva: tot i que el nostre ritme de vida de vegades no ens permet tenir tota la paciència necessària per a prendre’ns el temps que necessita el nen i adaptar-nos al seus ritmes, per a un nen/a amb TDAH és molt important que li donem la oportunitat de començar de nou cada dia. Que avui o fins al moment hagi trigat més del que creiem necessari en vestir-se per anar a la escola, no vol dir que no puguem ajudar-lo a gestionar el temps de manera més efectiva amb el temps;  que un dia hagi oblidat el llibre que necessitava per anar a classe no esborra totes les vegades que s’ha enrecordat de portar el material.
Hem de tenir en compte que aquests nens no funcionen a llarg termini; al contrari. Per això, mantenir càstigs i mal humor pels problemes de funcionament en el dia a dia no només crearà un clima emocional negatiu en la família, també resultarà frustrant per al nen perquè sentirà que mai ho podrà fer suficientment bé.  Aquests càstigs i empipades mantingudes durant el temps només aconseguiran impactar en la seva autoestima de manera negativa i, per tant, la conducta empitjorarà. És per això que és important saber com aplicar les conseqüències a una conducta no desitjable per tal que aquestes conseqüències tinguin efecte i donin pas a conductes desitjables.
•    Potenciar la individualitat del nostre fill/a: que un nen/a estigui diagnosticat de TDAH no hauria de definir-lo. El nostre fill és molt més que una etiqueta diagnòstica, té un ambient i una personalitat que modulen la expressió d’aquest trastorn, el que seria una bona noticia ja que implica que hi ha molt per fer per ell/a i per tal de millorar el seu funcionament quotidià.
D’altra banda, hem de ser conscients de que quan esperem un full/a generem expectatives de com serà, què podrà arribar a fer. Quan es dona algun tipus de problema de caràcter mèdic o psicològic aquests desitjos que havíem projectat en el nostre fill/a es trenquen i hem de ser cautel·losos de no transmetre al nostre fill la nostra frustració. El més constructiu seria poder deixar de banda aquests desitjos irracionals i poder veure al nostre fill pel que és i el que pot fer i tenir en compte que, encara que a nosaltres ens hagués agradat que realitzés activitats més relaxades, el nostre fill tindrà les seves pròpies necessitats tant pel trastorn, com per la seva personalitat i, gaudirà i es desenvoluparà en activitats que requereixin de més moviment i menys atenció.
La realitat és que el nostre fill és únic i el millor que podem fer és recolzar-lo i estimar-lo pel que és i no pel que ens hagués agradat que fos. Aquesta actitud revertirà en una autoestima i autoimatge positives del nen, el que li ajudarà a tenir una base emocional sòlida per a afrontar les dificultats del dia a dia derivades del trastorn.
•    Entendre què és el TDAH: entendre el trastorn és fonamental per a poder ajudar al nostre fill i gestionar millor tant l’aspecte emocional (el nostre i el d’ell/a), com els seus comportaments i les seves potencialitats a nivell cognitiu. Per tal d’aconseguir una millor comprensió del trastorn podem informar-nos sobre grups psicoeducatius, grups de recolzament i la orientació dels professionals especialistes que atenen al nostre fill/a.
•    Buscar recolzament: ser pares no és una tasca fàcil, els nostres fills no venen amb un manual d’instruccions sota el braç; si a més, el nostre fill presenta algun tipus de condició que fa que la seva educació sigui més complexa, és positiu permetre’ns demanar ajut:
    Parlar amb el tutor/a i psicopedagog/a de la escola.    Amb el psicòleg/s i psiquiatra que atenguin al nostre fill/a.     Visitar al pediatre  per a conèixer la seva opinió i assessorar-nos.     Assessorar-se amb un Treballador Social sobre els recursos i els ajusts als que té accés el nostre fill.     Parlar amb la resta de familiars de l’entorn immediat del nen/a: germans, altres cuidadors…•    Seguir les recomanacions e indicacions dels especialistes que atenen al nostre fill (sempre tenint en compte que la decisió última és la nostra com a tutors).

La Teoria de la Ment o Cognició Social s’entén com la capacitat o habilitat per comprendre, atribuir i predir conductes, pensaments, emocions i intencions en els altres. El concepte, actualment crucial per explicar certs problemes psicològics, té el seu origen a finals dels anys vuitanta, obra de Premack i Woodruf qui van introduir el terme a partir de diversos estudis experimentals on intentaven demostrar que els ximpanzés podien posseir certa comprensió de la ment humana .

Quan parlem d’aquest particular mecanisme, hem de tenir present que es tracta d’un conjunt complex d’habilitats metacognitives. La metacognició fa referència a la capacitat per comprendre i reflexionar sobre els propis processos mentals, és a dir, tenir l’habilitat de “pensar que pensem”. Així, a partir de la psicologia i especialment de les aportacions de la neuropsicologia, s’han trobat àrees cerebrals i mecanismes específics que poden ajudar a detectar dèficits més o menys greus relacionats amb la Cognició Social. Entre ells es troben els següents:

–    El reconeixement facial d’emocions: la detecció de tristesa, ràbia i especialment de la por, a través de gestos facials específics suposa una habilitat molt característica de les persones que tenen desenvolupada de manera adequada aquesta habilitat. L’amígdala és la principal responsable d’aquest complex procés.
–    Detecció de creences falses: La comprensió de creences falses és un altre aspecte important. Per avaluar-hi l’exercici de “Sally i Anna”, on la persona, o en aquest cas el nen veu a Sally (una nina) amagant una bala a la cistella i se’n va; seguidament Ana canvia la bala a la seva pròpia cistella. Posteriorment se li pregunta on buscarà Sally la bala. S’ha trobat evidència a favor que les persones afectades d’autisme posseeixen un clar dèficit en aquest mecanisme. En el cas de la Síndrome d’Asperger la repercussió és menor.
–    La ironia i la mentida: la interpretació no literal o la capacitat de detectar el discurs metafòric és clau per relacionar-nos a nivell social. El desenvolupament d’aquests dos components és un important indicador del funcionament d’aquesta teoria.
–    L’empatia: El saber comprendre els estats emocionals dels altres i transmetre-ho de manera adequada mitjançant escolta i atenció suposa un elevat nivell de cognició social.

A més d’aquests hi ha altres subprocessos que ens poden ajudar a identificar les alteracions que impedeixen una bona execució d’aquest recurs. Al costat del autisme, una altra de les patologies en les quals s’ha trobat una clara deficiència d’aquesta habilitat, és l’esquizofrènia. A més de l’afectació de l’amígdala, les funcions executives i especialment l’àrea frontal del cervell es troben especialment deteriorades en aquesta malaltia. Justament aquestes àrees faciliten molt el desenvolupament de les nostres habilitats de comprensió i judici social.

El nostre cervell sembla encaminat a combatre la incertesa que generen certes situacions de l’entorn. La Teoria de la Ment suposa una habilitat clau per pal·liar amb aquest factor. La seva afectació pot aparèixer en edats molt diverses i per causes igualment variables. Si vols ampliar la informació sobre aquest o un altre aspecte, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró resoldrà els dubtes i interessos que tinguis.