La Corea de Huntington: característiques i símptomes

Avui dia és relativament habitual entrellaçar els termes envelliment i demència, establint en ocasions relacions causals errònies. En aquest sentit, i encara que moltes vegades resulta complicat diferenciar entre vellesa “normal” i “patològica”, és important remarcar que demència no és sinònim d’envelliment. Així, tot i que amb el transcurs de l’edat puguin aparèixer certs problemes com oblits, alentiment i altres pèrdues a nivell cognitiu, únicament podrem parlar de demència quan hi hagi una pèrdua o deteriorament de les funcions mentals o cognitives prou greu com per interferir amb la vida diària de la persona, provocant una limitació tant a nivell personal (cognitiva, emocional i conductualment) com social, laboral i/o familiar.

Les causes de les demències poden ser diverses (trastorns psiquiàtrics, infeccions, tumors, abús de tòxics …), i fins i tot dins d’elles podem trobar subtipus molt diversos. Les més freqüents són les que es deuen a una malaltia neurodegenerativa del propi cervell, és a dir aquells processos que impliquen una pèrdua de neurones sense una causa inflamatòria o vascular. Dins d’elles trobem, per exemple, la Malaltia de l’Alzheimer (EA), la Malaltia de Parkinson, l’Esclerosi Múltiple, entre altres; i la que aquí comentarem breument, la Malaltia o Corea de Huntington. Aquesta, és una malaltia progressiva de caràcter hereditari, deguda a una alteració genètica, concretament a una mutació del cromosoma 4, el qual codifica la proteïna huntingtina. Com s’ha dit, és neurodegenerativa, i per tant provoca el deteriorament i destrucció de certes neurones del sistema nerviós central. Es pot manifestar tant en homes com en dones, i es calcula que afecta aproximadament a 1 de cada 10.000 habitants. La seva edat d’aparició acostuma a ser entre els 35 i els 55 anys, tot i que hi ha casos que la desenvolupen abans dels 20 anys. A continuació doncs, es descriuran els principals símptomes d’aquest curiós fenomen:

–    Símptomes motors i musculars: Un dels símptomes més característics de la malaltia són els moviments produïts a l’atzar en forma de sacsejades de tot el cos, denominats corees. Aquest terme deriva del grec i significa dansa, i és per això que la patologia ha rebut aquest nom. Aquests, tot i que a l’inici són menys perceptibles, es van fent evidents a mesura que la problemàtica avança. A més, els pacients acostumen a mostrar bradicinesies, és a dir, lentitud en els moviments corporals; i distonia, que és la contracció exagerada i lenta d’un múscul. Per tot això, la persona pateix problemes cada vegada més accentuats relacionats amb la marxa, la postura i l’equilibri. A aquests, també se li afegeixen les dificultats relacionades amb el llenguatge, on la persona progressivament té més problemes per articular paraules correctament.

–    Alteracions afectives i de la personalitat: Els símptomes psicològics més característics són els problemes de depressió i ansietat, comportaments obsessiu-compulsius, apatia, problemes de son, disminució de l’autoestima, augment de la irritabilitat i impulsivitat, i de vegades fins i tot il·lusions i/o al·lucinacions. Convé tenir en compte però, que molts d’aquests problemes s’emmarquen dins dels problemes familiars i socials que genera la malaltia. Així, a més del malestar emocional personal que comporta, l’estigmatització social o el patiment de la gent propera són variables importants a considerar.

–    Problemes cognitius: Les alteracions cognitives són molt freqüents, sent les dificultats de comprensió, memòria, judici i raonament les més rellevants. Aquests es manifesten per una marcada lentitud, problemes de concentració, planificació i organització, i en la presa de decisions. En ocasions, la malaltia es pot acompanyar també d’un deteriorament significatiu en la capacitat intel·lectual global.

Com veiem, la malaltia de Huntington inclou una simptomatologia molt diversa, la qual hem de comprendre i emmarcar en un cas concret, ja que cada persona pot manifestar-la de formes diverses. Tot i això, la majoria coincideixen en accentuar el sofriment que comporta i la baixa comprensió i acceptació social existent. Així, neuropsicòlegs, psiquiatres, i altres professionals de la salut hauran de treballar en col·laboració no només per atenuar i alentir el progrés de la malaltia, sinó per facilitar l’adaptació de l’individu a aquesta en la seva totalitat tenint en compte tots els factors implicats exposats.

Per més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Procurarem resoldre tots els teus dubtes i proporcionar-te l’ajuda que necessitis.

¿Estrès i vacances?

L’estiu, a més de portar l’arribada de la calor, està íntimament relacionat amb un dels moments més esperats de l’any, les vacances, i no tant aquestes en si mateixes, sinó la necessitat de descansar o desconnectar. Després d’un període intens d’activitat en el qual s’han anat succeint diferents preocupacions, moltes de les quals relacionades amb l’àmbit acadèmic o laboral, resulta relativament senzill experimentar la sensació de requerir un “aturada”, tant a nivell físic com mental. Tot i això, i com veurem a continuació, en ocasions resulta difícil desvincular-se del malestar, l’estrès, o de les preocupacions, perpetuant l’estat d’ànim “negatiu” i fomentant que, un cop acabat el període de vacances, tinguem la sensació de que no l’hem aprofitat com volíem o necessitàvem.

L’estrès i l’ansietat són fenòmens comuns i freqüents, tant, que poden aparèixer en situacions inesperades com durant les vacances. La seva forma de presentació pot ser molt variable; podent ser més o menys intens, breu o prolongat. En aquest moment, es posaran a prova les nostres habilitats per afrontar el malestar i recuperar l’estabilitat que ens permeti seguir gaudint del nostre període de descans. Així, entre els aspectes que poden fer que apareguin o es mantinguin aquestes desagradables sensacions, a continuació es citaran alguns dels més rellevants junt amb algunes de les estratègies útils per combatre’ls:

–    Arrossegament d’un ritme elevat: Després d’un temps en el qual hem estat immersos en una o unes activitats contínues i intenses (ja siguin laborals, acadèmiques o de qualsevol altre tipus), és absolutament normal que experimentem un cert període de desestabilització o intranquil·litat. Tot i que en ocasions el primer dia de vacances ja suposa un abans i un després, precipitant un estat de relaxació ràpidament, és molt habitual que necessitem un cert temps d’adaptació. Per això, hem d’entendre que el canvi pot no produir-se de la nit al dia, i que els símptomes que continuem experimentant poden ser fruit simplement d’haver dut a terme un ritme frenètic.

–    Estancament en un o diversos temes: Aquest punt es refereix al fet que moltes vegades, encara que ja no estiguem fent una tasca concreta, la nostra ment segueix connectada a aquesta per un cert temps. Les raons d’això poden ser diverses: que hi hagi alguna cosa que sabem haurem de reprendre després de les vacances, que voldríem haver-ho realitzat d’una altra manera, o que li atribuïm una gran importància, entre d’altres. Tots aquests arguments fomenten que les preocupacions segueixin presents, i que per tant no aconseguim gaudir. En la mesura del possible, haurem de procurar relativitzar aquells temes dels quals no ens puguem ocupar en aquests moments. Al costat d’això, el procurar gaudir del “moment present”, centrant-nos en els aspectes positius de l’ara pot ser de gran utilitat per a desviar l’atenció cap al “aquí”.

–    Exigència i autoexigència: Aquest és un dels aspectes clau. És possible que haguem anticipat unes vacances molt específiques, i fins i tot que haguem reflexionat molt sobre l’estat emocional que volíem experimentar. Així, el fet de tenir una visió inflexible sobre aquest període pot facilitar que davant petits canvis, o simplement davant el no compliment de les nostres expectatives, ens sentim frustrats i fins i tot ens castiguem per no aconseguir els objectius previstos. És important adoptar una actitud flexible, tant cap a l’entorn o els altres, com cap a nosaltres mateixos. Resulta útil procurar valorar, enaltir i respectar allò que estem experimentant i vivint, i a nosaltres mateixos, procurant no minimitzar-ho.

–    Esdeveniment/s inesperat/es: El nostre merescut descans es pot veure més, o menys afectat per esdeveniments específics, els quals poden posseir un nivell d’importància divers. Possibles exemples són les discussions, la impuntualitat, el retard en mitjans de transport, les cancel·lacions d’última hora, etc. El primer que hem d’apreciar és que molt possiblement, i comparat amb altres moments de l’any, tindrem més capacitat o habilitat per afrontar-los amb èxit a causa de que estem més relaxats, o simplement a que la nostra ment està menys ocupada en altres assumptes. En segon lloc, el seu afrontament eficaç requereix atribuir a aquests esdeveniments la importància que realment mereixen. Podríem incloure també aquí, algunes condicions ambientals com la calor, el cúmul de gent, o per exemple, la pluja. Davant d’aquests fets, més o menys previsibles, i sempre en cas que suposin una limitació, resulta beneficiós trobar alternatives plausibles per acomodar-nos i adaptar-nos a les diferents circumstàncies.

Com veiem, són molts i molt diversos els estímuls i situacions que poden fer trontollar els nostres moments de desconnexió. És important identificar-los i trobar la manera més eficaç per afrontar-los, procurant no jutjar ni engrandir la seva repercussió. A més, al costat dels comentats, poden aparèixer altres específics per a cada cas en particular.

El nostre equip està situat a Mataró compta amb diferents professionals de la psicologia i la psiquiatria que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes. Si necessites més informació al respecte pots posar-te en contacte amb nosaltres.

L’obesitat infantil

L’obesitat, i concretament l’obesitat infantil, suposa un dels problemes més greus de salut pública al nostre país, estimant-se que afecta a entre un 30 i un 50% de la població general occidental. D’altra banda, tot i que tendeix a confondre’s amb un excés de pes, convé especificar que es tracta d’una acumulació excessiva de greix (teixit adipós) al cos, l’etiologia de la qual s’explica per múltiples factors, entre ells físics o biològics, i psicosocials. Un cop instaurada, com veurem, pot ser responsable de diverses alteracions psicològiques, emocionals i socials.
 
En aquesta línia, i particularment en els nens, l’obesitat suposa no només un problema de salut relacionat amb el possible desenvolupament de futurs problemes mèdics (per exemple, diabetis o malalties cardiovasculars), sinó també vinculat a tot un conjunt de trastorns psicològics . Aquests últims a més, poden ser tant causa com conseqüència de l’obesitat. Així, el problema pot sorgir com a conseqüència d’una alteració emocional prèvia, on el nen, a causa del malestar que pateix, acut al menjar per suplir-lo o eliminar-lo. En aquest sentit, els problemes familiars, escolars i / o socials poden ser responsables de que el nen pateixi problemes diversos com ansietat, depressió, els símptomes dels quals s’aprenguin a mitigar acudint al menjar. D’aquesta manera, no és infreqüent que l’obesitat es trobi lligada a trastorns de la conducta alimentària, i especialment al trastorn per afartament. D’altra banda, si invertim la relació, l’obesitat també pot ser l’encarregada de diversos problemes emocionals, principalment relacionats amb l’autoestima. El nen amb obesitat, juntament amb les dificultats per acceptar la seva pròpia imatge, acostuma a patir conductes de rebuig (burles, insults …) per part dels seus companys, provocant greus problemes tant emocionals com socials i limitant el seu desenvolupament afectiu.

Cal assenyalar a més, que no només el grup d’iguals pot propiciar l’empitjorament dels símptomes del nen o adolescent, sinó que l’obesitat en si mateixa, i de manera general, constitueix un dels problemes més estigmatitzats per la nostra societat. Per això, la persona que el pateix es troba exposada constantment a la desaprovació i censura d’aquesta problemàtica a una escala molt més global, fet que comporta un agreujament de la situació. D’aquesta manera, veiem com l’obesitat conté problemes no només mèdics, sinó també psicològics diversos i importants. El nen haurà d’afrontar un procés llarg i costós, en el qual l’ajuda dels pares, i de professionals de diferents branques resultarà crucial per la seva millora.

En relació als últims aspectes esmentats, les estratègies i intervencions encarades a pal·liar aquesta situació hauran de tenir en compte tant l’àmbit mèdic o nutricional, com els problemes psicosocials comentats. En el primer, les principals estratègies es relacionen amb dietes, medicació, operacions (p.ex bypass gàstric) i / o exercici físic. D’altra banda, des de la psicologia infantojuvenil, i especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, s’han realitzat propostes que estan resultant eficaces i útils per millorar l’estat anímic tant de nens i adolescents, com d’adults amb obesitat.

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre aspecte, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns, rebràs una atenció individualitzada i professional.

Depressió Major i Distímia: Similituds i diferències

A nivell general, podríem dir que la immensa majoria de categories utilitzades per conceptualitzar els trastorns psicològics comparteixen aspectes amb una o fins i tot més etiquetes. Especialment quan parlem d’ansietat o depressió, hem de tenir en compte que les dues, juntes o per separat, acostumen a aparèixer en el curs de gairebé qualsevol malaltia mental. Aquest fenomen s’anomena comorbiditat. Concretament, dins de l’espectre depressiu, hi ha una sèrie de concepcions molt semblants, però que a la vegada, presenten alguns trets distintius. Aquest és el cas de la Distímia i la Depressió.

La Depressió Major es defineix com aquella problemàtica on la persona experimenta un estat d’ànim baix o deprimit significatiu (gairebé cada dia), i, en moltes ocasions, una pèrdua d’interès o plaer per les coses que normalment la gratificaven, durant un període mínim de dues setmanes. Al costat d’aquests, poden aparèixer altres símptomes; com pèrdua o augment de pes i de la gana, dificultats per dormir, fatiga o pèrdua d’energia, problemes de concentració o de memòria, un sentiment excessiu de culpa, o fins i tot idees o pensaments sobre la mort recurrents. Un dels aspectes més importants a tenir en compte, és que el trastorn causa un gran malestar i repercuteix significativament en la vida de l’individu, limitant el seu rendiment gairebé tots els entorns en què es troba immers. En aquest cas, a més, els símptomes acostumen a ser intensos, i tant les persones properes com els professionals poden adonar-se, d’una forma relativament ràpida, de l’estat d’ànim del pacient.

Pel que fa a la Distímia, aquesta es caracteritza, igualment, per un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, present en més dies dels que està absent, durant un mínim de dos anys. A més, s’inclouen com a possibles símptomes (és necessari que apareguin com a mínim dos), la manca o excés de gana o alimentació, la pèrdua d’energia o cansament, les dificultats de concentració, els problemes de son, els sentiments de desesperança i la presència d’una baixa autoestima. Els manuals concreten més remarcant que la persona que la pateix no ha d’estar lliure de símptomes durant més de dos mesos.

Així, tal com podem apreciar, les dues categories presenten una sèrie de similituds destacables que ens poden fer dubtar a l’hora de diagnosticar-les. En aquest sentit, la disminució de l’estat d’ànim positiu juntament amb certs símptomes principalment fisiològics (pèrdua de gana, problemes de son, pèrdua d’energia …) formen part de les dues etiquetes. Tot i això, és important tenir en compte que en el cas de la Depressió Major, aquests aspectes acostumen a aparèixer de manera especialment elevada i freqüent en comparació amb la Distímia, en la qual hi ha un patiment i malestar significatiu però més baix i atenuat que en el primer cas. En aquesta línia, per exemple, encara que poden aparèixer idees de mort, aquestes no són molt característiques de la Distímia. Al costat d’això, a més, hi ha un criteri temporal important a tenir en compte: per fer el diagnòstic de Depressió Major han d’haver passat dues setmanes, en comparació amb els dos anys de la Distímia. Això però, no exclou que dins de l’ampli període, no pugui aparèixer un episodi depressiu més acusat que pugui diagnosticar com a episodi de Depressió Major.

Com veiem doncs, aquests constructes posseeixen molts aspectes en comú que dificulten la seva delimitació. A això cal sumar-hi el fet que cada persona exterioritza d’una manera molt específica cadascuna de les característiques exposades, i que a més aquestes s’emmarquen en àmbits i situacions concretes que han de ser individualitzades en cada cas. Per això, la tasca dels professionals (psicòlegs i psiquiatres) consistirà en desengranar tots els aspectes involucrats en la problemàtica, realitzar una avaluació precisa, i una intervenció adequada a les necessitats del pacient.

El solapament entre problemàtiques és més la “norma” que l’excepció. Al costat de les comentades, hi ha moltes altres categories que poden analitzar-se des d’aquest prisma, conjugant les característiques d’ambdues i procurant delimitar els seus aspectes diferencials. Si vols conèixer més sobre això, o simplement tens certs dubtes a resoldre, posa’t en contacte amb el nostre equip de Psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) a la infància

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es caracteritza per la presència d’obsessions i/o compulsions que, o bé requereixen molt de temps, o causen un malestar significatiu en les diferents àrees de funcionament. A més, els símptomes no poden ser explicats pels efectes d’alguna substància (fàrmac o droga), ni per alguna condició mèdica. D’una banda, les obsessions es defineixen com pensaments o imatges persistents que s’experimenten com no desitjades, i que en la majoria de les persones generen malestar. Les compulsions tenen l’objectiu de reduir o suprimir aquest malestar, i es materialitzen mitjançant la realització de comportaments o actes mentals repetitius (p.ex., rituals). La persona, mitjançant el seu ús, busca combatre les obsessions o actua en congruència amb una sèrie de regles les quals interpreta que ha de complir de manera rígida.

Els aspectes esmentats, encara que s’utilitzen per definir la problemàtica tant per a població adulta com infantojuvenil, en aquest segon cas convé tenir presents certes característiques específiques: En primer lloc, i com un dels aspectes clau, cal considerar el moment o nivell desenvolupament evolutiu i maduratiu del nen. En aquest sentit, quan s’analitzen les compulsions hem de tenir molt present que els nens petits poden ser incapaços de manifestar o articular els objectius d’aquestes conductes, és a dir, és molt probable que presentin dificultats per vincular aquests actes a una finalitat concreta. Al costat d’això, a més, en aquesta etapa (sobretot entre els 8 i 10 anys) apareixen comportaments concebuts com jocs que podrien ser etiquetats com a “compulsions lleus”, però que per la seva intensitat i freqüència no s’han d’atendre clínicament (p.ex., no trepitjar les ratlles al caminar pel carrer). Només si interfereixen o dominen significativament la vida del nen seran causa de preocupació. En relació a aquest últim punt, hem d’afegir que encara està per aclarir si els rituals evolutius representen en alguns casos manifestacions precoces del TOC.

Altres dades interessants tenen a veure amb la freqüència d’aparició i amb el seu curs o evolució. Així, s’ha constatat que en edats primerenques el problema és més freqüent en nois, en l’adolescència les taxes semblen igualar-se, i en l’adultesa es mostra una prevalença lleugerament superior en dones. A més, les dades obtingudes fins al moment suggereixen un curs prolongat on els factors socials i ambientals (especialment els estressors psicosocials) semblen jugar un paper molt important en l’exacerbació dels símptomes. Durant el seu desenvolupament, és probable que apareguin altres problemàtiques, com ara el trastorn de tics, el qual apareix més en nois. Tot això repercuteix negativament en la vida de l’individu, i especialment, quan el problema s’inicia en la infància o adolescència té unes clares conseqüències a nivell social (disminuint la interacció i la creació de vincles) i personal (reduint significativament el grau d’autonomia del nen).

Finalment, indicar que com a possibles causes de la seva aparició s’han proporcionat diferents explicacions. Així, tot i que els arguments no són concloents, alguns han suggerit una possible base biològica o genètica. Els autors que defensen aquesta postura es basen en que l’aparició del TOC és més freqüent en nens amb parents de primer grau que han patit o pateixen conductes obsessiu-compulsives, en que en moltes ocasions es mostra amb una problemàtica neurològica coneguda (p.ex, alteració del funcionament dels ganglis basals), i en que alguns casos d’inici sobtat semblen haver-se desencadenat a causa de certes infeccions. Tot i això, les dades encara no són concloents.

La descripció dels problemes psicològics en població infantil i juvenil s’ha de fer amb molta cura, no només per l’heterogeneïtat amb que es manifesten els diferents símptomes, sinó per la importància de no patologitzar de manera precoç i discriminar, d’aquesta manera, entre el desenvolupament evolutiu normal i el que pot merèixer atenció professional. Per tot això, des de les àrees de psiquiatria, neuropsicologia i psicologia infantil i adolescent es treballa per aclarir i delimitar les característiques de les diferents problemàtiques, juntament amb millorar les diferents intervencions existents, la qual cosa pot permetre potenciar la millora de la seva salut tant física com emocional.

En el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals de les diferents àrees comentades, i especialitzats tant en adults com en població infantil i adolescent. Si tens alguna pregunta o vols rebre informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

Expressió emocional en les relacions de parella

Avui dia, la creació de vincles, i concretament, les relacions de parella, suposen un dels fenòmens més freqüents i significatius de gairebé totes les societats, independentment del territori o cultura. Tot i que és possible elaborar diferents explicacions per comprendre perquè triem ajuntar-nos amb certes persones, la veritat és que sentiments com l’afecte, l’amor, el desig, o la passió, tot i ser, en part, subjectius, són elements universals que en algun moment tots haurem pogut experimentar, i que a més a més contenen mecanismes complexos que poden manifestar-se de maneres molt diferents en funció de la persona. Tot i això, podríem estar d’acord a l’hora d’afirmar que quan aquesta experiència és recíproca i compartida amb algú, es tracta de quelcom positiu, agradable i fins i tot complementari.

També és important tenir en compte però, que la majoria de les relacions íntimes pateixen canvis, els quals haurem de fer front tant individual com conjuntament, reajustant en ocasions les nostres necessitats i preferències per mantenir una relació equilibrada i estable. En aquesta línia, freqüentment som capaços d’identificar els detonants dels malentesos, o del malestar que estem sentint, però de vegades, o bé no aconseguim trobar-ho, o si ho detectem no ens atrevim a manifestar el que ens genera o remou a nivell emocional . Aquestes dues últimes circumstàncies tenen conseqüències diverses, tant per a nosaltres mateixos com per a la relació: D’una banda, la dificultat en esbrinar les causes facilita que elaborem les nostres pròpies hipòtesis, les quals poden arribar a allunyar-se molt de la realitat, produint fins i tot més mal del que potser haurien. D’altra banda, i molt relacionat amb l’aspecte anterior, moltes parelles reflecteixen un dèficit comunicatiu a nivell emocional que pot venir donat per diferents motius (por al rebuig o a l’abandonament, considerar-ho poc rellevant, haver perdut l’esperança …). Sigui com sigui, no hi ha dubte que la manifestació oberta i adequada dels nostres sentiments (tant positius com negatius), suposa un element fonamental pel funcionament i desenvolupament de les nostres relacions. Per això, a continuació se citen algunes de les recomanacions per facilitar la comunicació emocional:

–    Èmfasi en la relació: Aquest aspecte implica aprendre a descentrar-se de la visió “egoista” o cap a nosaltres mateixos, per començar a concebre la relació com una cosa de dos. Ens referim al fet confiar en que la relació pot ser més forta i / o potent que el nostre punt de vista o el nostre criteri. Suposa confiar en la visió de l’altre, la qual cosa ens pot permetre obrir-nos i expressar elements que fins ara podien haver quedat ocults.

–    Reduir o minimitzar les pors: Tal com s’ha citat amb anterioritat, podem experimentar por o vergonya a l’hora de demostrar certes emocions per diferents motius. En aquest punt, relativitzar fent-nos les preguntes adequades i experimentant (posant a prova les nostres anticipacions) pot ser una eina particularment útil.

–    Importància de la comunicació no verbal: Tot i que tendim a minimitzar o a ignorar la seva rellevància, aspectes com els gestos, la mirada, el to de veu o l’aproximació són claus per transmetre emocions. D’aquesta manera, no només dotem al missatge de més significat, sinó que facilitem a l’altre la seva comprensió, i per tant, que ens proporcioni un feedback en el qual ens sentim realment escoltats i entesos.

–    Suprimir hàbits: Resulten especialment comuns les queixes com “l’altre s’ha distanciat”, o “tot s’ha tornat fred”. Moltes vegades trobem l’arrel d’aquestes expressions en el fet que, amb el temps, la falta de comunicació recíproca i sincera, ha provocat que es deixi de confiar en la seva utilitat i es construeixi una barrera cada cop més gruixuda entre tots dos, caient mica en mica en aquesta tendència negativa. Hem de ser conscients d’aquesta situació, focalitzar-nos en les conseqüències positives d’expressar-nos emocionalment, en les negatives de no fer-ho, i en aquelles ocasions en les quals ens ha estat útil adoptar aquesta postura més propera.

Les emocions són un element bàsic per a comprendre la nostra conducta social. Tant les positives com les negatives, en gran part, permeten entendre com interaccionem amb el món, i per què ho fem d’una determinada manera. Si tirem la mirada enrere, és possible que descobrim que alguns dels problemes que hem tingut, o que fins i tot tenim amb la nostra parella poden situar-se aquí, en la comunicació emocional. A més, molts problemes psicològics com l’ansietat, l’estrès, o les dificultats relacionades amb l’autoestima poden explicar-se per un dèficit en aquest aspecte.

Així, junt amb les estratègies esmentades existeixen moltes altres que poden resultar beneficioses per a millorar les situacions o les dificultats relacionades amb aquest aspecte. El nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et facilitarà tota la informació que necessitis en relació a aquest o qualsevol altre tema que consideris important. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Què és la reactància psicològica?

Podem definir la reactància com aquell estat psicològic i emocional que sorgeix davant la privació, o més aviat, davant la sensació d’amenaça de llibertat de la conducta individual, produint un estat d’exaltació que pot conduir a realitzar diferents intents per restaurar la situació. Així, es podria considerar com la motivació que ens porta a intentar estabilitzar la nostra llibertat, o aquella reacció “rebel” que apareix quan ens sentim excessivament pressionats a realitzar algun acte o a adoptar un punt de vista específic. En resum, i en llenguatge vulgar, es considera com una negativa a realitzar el que els altres volen, no tant com un real desacord, sinó com a forma de preservar la nostra autonomia.

Les principals variables que expliquen aquest procés són, per un costat, la nostra llibertat a l’hora de triar tant el moment com la manera de conduir el nostre comportament, el grau en què som conscients d’aquesta llibertat, i la capacitat per determinar les conductes necessàries que la satisfacin. Tot això roman en un estat subjectiu i latent, entremesclat amb moltes altres variables, com trets de personalitat i experiències vitals. Per això, cadascun de nosaltres posseirà un llindar més o menys elevat d’activació d’aquesta reactància, sent comuns les seves característiques principals, però específics els moments i la magnitud amb la qual es presenta. En concret, es parla de tres paràmetres característics de la reactància: l’expectativa de llibertat, la importància d’aquesta llibertat, i la força de l’amenaça. El primer d’ells s’experimentarà depenent del grau en ens percebem lliures, apareixent major reactància com més sensació de llibertat posseïm. Junt amb això, com més importància li atribuïm al sentir-nos lliures, més fàcilment percebrem els esdeveniments externs com a possibles amenaces. I finalment, com més important sigui l’amenaça, major reactància s’experimentarà, sent extrema quan percebem que la nostra llibertat pot quedar totalment suprimida.

Un cop activada, i sempre tenint en compte la subjectivitat i la variabilitat individual, la reactància psicològica pot produir diferents efectes: Pot aparèixer una restauració directa, és a dir, procurar recuperar la llibertat realitzant la conducta que ha estat amenaçada (p.ex., quan un noi decideix passar més temps amb un grup d’amics els quals se li han prohibit). També resulta habitual la restauració indirecta, on la persona realitza una conducta equivalent a la que ha estat amenaçada (p.ex., se li prohibeix pegar al seu germà i en lloc d’això decideix insultar-lo). Finalment, és possible que en lloc d’actuar sobre els esdeveniments externs, ens centrem en modificar el nostre estat intern. Això últim es refereix al canvi en la interpretació de l’esdeveniment que activa el procés de reactància.

Finalment, hem de tenir en compte que aquest mecanisme psicològic, tot i ser quelcom universal i freqüent en tots nosaltres, en ocasions pot resultar problemàtic, i fins i tot patològic. Així, de vegades la percepció d’autonomia individual pot estar una mica desviada del que es considera normatiu a nivell social. En aquests casos, per exemple, el trastorn negativista desafiant o TND, el Trastorn de Conducta, i alguns trastorns de l’adultesa com el Trastorn de Personalitat Antisocial reflecteixen dèficits a l’hora de regular aquest mecanisme. A més, les dificultats associades solen ser més freqüent en les primeres etapes de la nostra vida, especialment en l’adolescència.

Si estàs interessat en conèixer més sobre això, o necessites informació sobre qualsevol altra qüestió, estarem encantats d’atendre’t. A Mataró, comptem amb un equip de professionals de la salut mental que t’ajudarà a resoldre tots els teus dubtes.

Beneficis i utilitat del control de l’activació

L’activació de l’organisme davant de certes situacions pot considerar-se una resposta normal i adaptativa, no només de l’ésser humà, sinó de moltes altres espècies. Aquesta ens ajuda, o millor dit ens prepara per afrontar i / o evitar alguns dels esdeveniments en la nostra vida quotidiana: l’activació o preocupació davant els exàmens, una entrevista de treball, o en una primera cita. Davant aquestes situacions, l’activació no només és normal, sinó que pot ser fins i tot beneficiosa a permetre’ns anticipar i preparar-nos per els diferents successos. Tot i això, i com a continuació veurem, aquest sistema defensiu o de preparació del cos pot tenir diverses conseqüències negatives.

Els principals canvis que es produeixen al nostre cos durant aquest procés es caracteritzen principalment per un augment de la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia, tensió muscular, augment de la respiració, alentiment de la digestió, disminució de la producció de saliva, vasoconstricció arterial, i disminució de la circulació sanguínia cerebral, entre d’altres. Així, quan aquests es posen en marxa davant d’estímuls res o feblement amenaçadors, o quan es mantenen actius durant un període excessiu de temps, és probable que s’originin problemes d’ansietat i / o d’estrès respectivament. És important tenir en compte que hi ha diferents propostes que procuren determinar per què succeeix amb més facilitat en unes persones i no en unes altres, o davant quin tipus de situacions o esdeveniments. En aquest sentit, sembla haver-hi un acord significatiu a l’hora d’afirmar que són tres els principals sistemes involucrats en aquesta resposta; l’emocional, el cognitiu i el conductual, els quals es troben íntimament relacionats. El primer d’ells fa referència al conjunt d’emocions o sentiments que experimentem davant les diferents situacions, el segon informa sobre les interpretacions o pensaments relacionats amb l’esdeveniment en si, i el tercer el constitueixen les respostes comportamentals (lluitar, escapar, suportar) que emetem per afrontar-ho. De tots ells, sembla que el que ha rebut més atenció ha estat el segon, la part cognitiva, encara que les intervencions dissenyades al respecte acostumen a englobar els tres components.

D’aquesta manera, les tècniques de control de l’activació suposen una de les estratègies més utilitzades (i probablement les que més) en les diferents orientacions terapèutiques. El seu objectiu general recau en reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. Per a això, hi ha diferents procediments que, mitjançant tècniques o pautes diferents, procuren aconseguir la meta explicitada. Entre elles, a nivell general, es troben la Relaxació Muscular Progressiva, la qual busca potenciar l’estat de relaxació mitjançant exercicis en els quals hem de discriminar la tensió i relaxació de diferents parts del cos; la Respiració controlada o Diafragmàtica on s’estableix una pauta de respiració lenta, progressiva i pausada; o l’Entrenament autogen, en què s’incita a la persona a representar mentalment una sèrie de sensacions (pes, calor …) en diferents parts del cos. Al costat d’aquestes, hi ha altres com el Mindfulness i altres pràctiques de meditació en què es busca enfortir la part mental o més cognitiva, i que també han demostrat eficàcia.

La rellevància d’aquestes propostes recau principalment en el fet que semblen ser útils per a gairebé tots els problemes psicològics, generant significativament pocs efectes negatius. Així, encara que la seva principal utilitat s’ha vist en problemes d’ansietat (principalment fòbies), depressió, Trastorns psicosomàtics, control d’impulsos o de la ira, o les addiccions, La investigació sobre altres problemes està obtenint resultats prometedors. El control de l’activació proporciona una base sobre la qual construir i treballar diferents aspectes, i facilita la sensació de control i els sentiments d’autoeficàcia en la persona que el pateix.

En cas d’estar interessat en aquest o qualsevol altre tema, pots contactar amb el nostre equip de professionals. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

L’estructuració del temps

Ens trobem immersos en un món en el qual, i encara que de vegades puguem ser parcialment inconscients, la pressió per realitzar certes coses (tant a curt com a llarg termini) es troba a l’ordre del dia. Tots i cadascun dels nostres projectes estan immersos i condicionats per aquesta variable, la qual està estretament vinculada amb el funcionament específic de cada cultura i societat. En moltes ocasions però, podem ignorar i fins i tot intentar apartar, però inevitablement aquest sempre hi serà. Per això, i atorgant-li la importància adequada, hem de ser conscients dels beneficis que comporta la seva planificació i organització, ja que d’aquesta forma, i entre altres coses, podrem augmentar sentiments i sensacions com l’autoeficàcia o l’autocontrol personal.

Alguns autors ens ajuden a entendre aquest important concepte, aportant diferents accepcions; entre elles es troba la diferenciació entre el temps cronològic i el temps psicològic. El primer es mesura de forma convencional, és a dir tenint en compte el funcionament del rellotge (minuts, hores, segons …). I és aquest el que fem servir principalment per orientar els nostres actes (p.ex., dins d’una hora …, encara falta per … etc.). El segon, es troba relacionat amb la nostra vivència interna i consideració del que és el temps, estant poc relacionat amb l’anterior. Així, en funció de les nostres prioritats i en general, del nostre estat emocional, podem tenir la sensació subjectiva que el temps passa, o bé massa de pressa, o tot el contrari, massa lent. En general s’accepta la idea que la magnitud percebuda s’escurça a mesura que envellim. La conjunció entre tots dos és clau per entendre com afrontem el dia a dia, ja que en moltes ocasions vam demostrar certes dificultats per gestionar-lo. En relació a això últim comentat, alguns dels principals aspectes que expliquen el seu origen o manteniment són: La procrastinació, és a dir el posposar les decisions o la realització d’activitats; involucrar-se en una quantitat excessiva de tasques i activitats en el dia a dia; una baixa motivació per realitzar segons quines tasques; o l’aparició de situacions inesperades que ens descuadran i posen a prova les nostres habilitats d’afrontament.

Tots ells, tant individualment com en conjunció (com es donen en la majoria d’ocasions), faciliten l’aparició de problemes molt diversos, que fins i tot poden derivar en situacions perjudicials per a l’individu. Entre aquests, l’ansietat i l’estrès són els que apareixen més freqüentment. A més, i com un dels principals quadres associats a aquesta dificultat, es troba el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat o TDAH. Al costat d’aquests però, la pèrdua d’oportunitats o de contacte social, o els problemes relacionals (principalment amb la parella), també són altament característics. Per això, hem de ser conscients de la seva importància, ja que com hem remarcat al principi, és comú trivialitzar-o fins i tot ignorar-ho, però no són pocs els casos en què un dels principals problemes i causes que expliquen el seu malestar, es troba vinculat amb l’organització i estructuració temporal.

Així doncs, algunes de les estratègies que poden resultar útils per facilitar i millorar la gestió del temps són: l’elaboració de calendaris setmanals o mensuals on s’especifiquin les activitats a realitzar amb més o menys grau de flexibilitat; ordenar els esdeveniments o activitats per grau d’importància; atorgar-nos petits “premis” per aconseguir realitzar certes tasques; posar-ho en comú amb la nostra parella o amb alguna persona per fer-la partícip i conscient dels nostres plans; entre d’altres. Aquests poden afavorir el compromís i la motivació, augmentant com hem dit, la freqüència de certes emocions positives que provoquen en últim terme que ens sentim millor amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.

En cas de considerar que et pot beneficiar la nostra ajuda, o de simplement voler solucionar algun dubte, a Mataró comptem amb un equip de professionals al teu servei que et brindaran tota la informació que desitgis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.