Beneficis i utilitat del control de l’activació

L’activació de l’organisme davant de certes situacions pot considerar-se una resposta normal i adaptativa, no només de l’ésser humà, sinó de moltes altres espècies. Aquesta ens ajuda, o millor dit ens prepara per afrontar i / o evitar alguns dels esdeveniments en la nostra vida quotidiana: l’activació o preocupació davant els exàmens, una entrevista de treball, o en una primera cita. Davant aquestes situacions, l’activació no només és normal, sinó que pot ser fins i tot beneficiosa a permetre’ns anticipar i preparar-nos per els diferents successos. Tot i això, i com a continuació veurem, aquest sistema defensiu o de preparació del cos pot tenir diverses conseqüències negatives.

Els principals canvis que es produeixen al nostre cos durant aquest procés es caracteritzen principalment per un augment de la freqüència cardíaca i la pressió sanguínia, tensió muscular, augment de la respiració, alentiment de la digestió, disminució de la producció de saliva, vasoconstricció arterial, i disminució de la circulació sanguínia cerebral, entre d’altres. Així, quan aquests es posen en marxa davant d’estímuls res o feblement amenaçadors, o quan es mantenen actius durant un període excessiu de temps, és probable que s’originin problemes d’ansietat i / o d’estrès respectivament. És important tenir en compte que hi ha diferents propostes que procuren determinar per què succeeix amb més facilitat en unes persones i no en unes altres, o davant quin tipus de situacions o esdeveniments. En aquest sentit, sembla haver-hi un acord significatiu a l’hora d’afirmar que són tres els principals sistemes involucrats en aquesta resposta; l’emocional, el cognitiu i el conductual, els quals es troben íntimament relacionats. El primer d’ells fa referència al conjunt d’emocions o sentiments que experimentem davant les diferents situacions, el segon informa sobre les interpretacions o pensaments relacionats amb l’esdeveniment en si, i el tercer el constitueixen les respostes comportamentals (lluitar, escapar, suportar) que emetem per afrontar-ho. De tots ells, sembla que el que ha rebut més atenció ha estat el segon, la part cognitiva, encara que les intervencions dissenyades al respecte acostumen a englobar els tres components.

D’aquesta manera, les tècniques de control de l’activació suposen una de les estratègies més utilitzades (i probablement les que més) en les diferents orientacions terapèutiques. El seu objectiu general recau en reduir l’activació fisiològica facilitant la recuperació de la calma, l’equilibri mental i la sensació de pau interior. Per a això, hi ha diferents procediments que, mitjançant tècniques o pautes diferents, procuren aconseguir la meta explicitada. Entre elles, a nivell general, es troben la Relaxació Muscular Progressiva, la qual busca potenciar l’estat de relaxació mitjançant exercicis en els quals hem de discriminar la tensió i relaxació de diferents parts del cos; la Respiració controlada o Diafragmàtica on s’estableix una pauta de respiració lenta, progressiva i pausada; o l’Entrenament autogen, en què s’incita a la persona a representar mentalment una sèrie de sensacions (pes, calor …) en diferents parts del cos. Al costat d’aquestes, hi ha altres com el Mindfulness i altres pràctiques de meditació en què es busca enfortir la part mental o més cognitiva, i que també han demostrat eficàcia.

La rellevància d’aquestes propostes recau principalment en el fet que semblen ser útils per a gairebé tots els problemes psicològics, generant significativament pocs efectes negatius. Així, encara que la seva principal utilitat s’ha vist en problemes d’ansietat (principalment fòbies), depressió, Trastorns psicosomàtics, control d’impulsos o de la ira, o les addiccions, La investigació sobre altres problemes està obtenint resultats prometedors. El control de l’activació proporciona una base sobre la qual construir i treballar diferents aspectes, i facilita la sensació de control i els sentiments d’autoeficàcia en la persona que el pateix.

En cas d’estar interessat en aquest o qualsevol altre tema, pots contactar amb el nostre equip de professionals. Estem situats a Mataró. Truca’ns sense compromís i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

La indefensió apresa

Podem definir la indefensió apresa com aquell fenomen psicològic en el qual una persona o animal desenvolupa una actitud de passivitat i inhibició davant de situacions aversives o doloroses que percep com incontrolables i immodificables. En aquest sentit, les accions que es duen a terme per intentar evitar o suprimir l’estímul dolorós o aversiu no són fructíferes, la qual cosa porta a disminuir progressivament els intents i a resignar-se davant la situació. Com podem veure, es tracta d’un aprenentatge en el qual es construeix la percepció subjectiva de no poder fer res per modificar l’entorn.

Va ser Martin Seligman, l’any 1967, el primer a estudiar aquest curiós procés en intentar donar una explicació alternativa sobre la depressió. En els seus experiments, va descobrir que si impedia a un animal escapar (en el seu cas, gossos), mentre li aplicava una sèrie de xocs elèctrics, aquest acabava per no fer res per escapar. Posteriorment, alguns autors van reportar aquests resultats en éssers humans. Traslladant-ho a exemples de la vida quotidiana, podem trobar aquest fenomen en diferents situacions, sent algunes de les més evidents la violència familiar o de gènere, el moobbing laboral, bullying escolar … Això reflecteix que pot aparèixer en qualsevol àmbit de la nostra vida, i, a més , en qualsevol etapa. Els principals problemes o símptomes associats, a part dels depressius esmentats, es relacionen principalment amb ansietat i pèrdua d’autoestima. Però per poder entendre aquest efecte, hem de tenir en compte que el procés afecta principalment a tres àmbits; el motivacional, l’emocional i el cognitiu. Pel que fa al primer, s’observa progressivament una disminució de respostes voluntàries. A nivell emocional, apareixen els desordres emocionals comentats. I finalment la persona s’arriba a percebre com incapaç de resoldre o afrontar el problema.

En relació a l’últim comentat, recents investigacions han descobert que no tothom desenvolupa indefensió apresa, i que els seus efectes, tot i que tendeixen a ser comuns, també poden variar. Així, una de les troballes més excel·lents és que la interpretació que realitza la persona sobre la situació i sobre els seus propis recursos d’afrontament juguen un paper crucial a l’hora de explicar-ho. Per això, s’han proposat diferents mecanismes o alternatives de prevenció i afrontament en cas que aparegui:

Anàlisi objectiu de la situació: Hem de procurar no magnificar la situació. Valorar-la de manera realista implica tenir en compte tota la informació disponible, i analitzar les dades per igual. Si ràpidament apareixen pensaments absolutistes o dicotòmics especialment negatius, pot dificultar encara més l’afrontament del problema.

Centrar i potenciar els recursos personals: Tot i que en aquestes situacions tendeixen a oblidar-se i fins i tot a minimitzar-se, centrar-nos en les nostres estratègies i habilitats d’afrontament pot resultar especialment útil. Tot i la “incontrolabilitat” de la situació, és pràcticament segur que podem aconseguir adoptar un afrontament més o menys eficaç.

Plantejar alternatives: És comú considerar una o poques opcions quan alguna cosa ens genera malestar, i a partir d’aquí considerar que no podem fer res. Per això, tenir en compte alternatives tant a l’hora d’interpretar com d’intentar resoldre el problema pot ajudar-nos a esmorteir i fins i tot suprimir l’impacte del succés.

Així doncs, el paper que adoptem davant aquest fenomen resulta clau per comprendre l’impacte que pugui arribar a tenir. Juguem un paper crucial en el nostre propi malestar, i som en part amos i responsables tant del que sentim com del que pensem.

Si vols resoldre qualsevol dubte, o consideres que pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns sense compromís i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

L’estructuració del temps

Ens trobem immersos en un món en el qual, i encara que de vegades puguem ser parcialment inconscients, la pressió per realitzar certes coses (tant a curt com a llarg termini) es troba a l’ordre del dia. Tots i cadascun dels nostres projectes estan immersos i condicionats per aquesta variable, la qual està estretament vinculada amb el funcionament específic de cada cultura i societat. En moltes ocasions però, podem ignorar i fins i tot intentar apartar, però inevitablement aquest sempre hi serà. Per això, i atorgant-li la importància adequada, hem de ser conscients dels beneficis que comporta la seva planificació i organització, ja que d’aquesta forma, i entre altres coses, podrem augmentar sentiments i sensacions com l’autoeficàcia o l’autocontrol personal.

Alguns autors ens ajuden a entendre aquest important concepte, aportant diferents accepcions; entre elles es troba la diferenciació entre el temps cronològic i el temps psicològic. El primer es mesura de forma convencional, és a dir tenint en compte el funcionament del rellotge (minuts, hores, segons …). I és aquest el que fem servir principalment per orientar els nostres actes (p.ex., dins d’una hora …, encara falta per … etc.). El segon, es troba relacionat amb la nostra vivència interna i consideració del que és el temps, estant poc relacionat amb l’anterior. Així, en funció de les nostres prioritats i en general, del nostre estat emocional, podem tenir la sensació subjectiva que el temps passa, o bé massa de pressa, o tot el contrari, massa lent. En general s’accepta la idea que la magnitud percebuda s’escurça a mesura que envellim. La conjunció entre tots dos és clau per entendre com afrontem el dia a dia, ja que en moltes ocasions vam demostrar certes dificultats per gestionar-lo. En relació a això últim comentat, alguns dels principals aspectes que expliquen el seu origen o manteniment són: La procrastinació, és a dir el posposar les decisions o la realització d’activitats; involucrar-se en una quantitat excessiva de tasques i activitats en el dia a dia; una baixa motivació per realitzar segons quines tasques; o l’aparició de situacions inesperades que ens descuadran i posen a prova les nostres habilitats d’afrontament.

Tots ells, tant individualment com en conjunció (com es donen en la majoria d’ocasions), faciliten l’aparició de problemes molt diversos, que fins i tot poden derivar en situacions perjudicials per a l’individu. Entre aquests, l’ansietat i l’estrès són els que apareixen més freqüentment. A més, i com un dels principals quadres associats a aquesta dificultat, es troba el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat o TDAH. Al costat d’aquests però, la pèrdua d’oportunitats o de contacte social, o els problemes relacionals (principalment amb la parella), també són altament característics. Per això, hem de ser conscients de la seva importància, ja que com hem remarcat al principi, és comú trivialitzar-o fins i tot ignorar-ho, però no són pocs els casos en què un dels principals problemes i causes que expliquen el seu malestar, es troba vinculat amb l’organització i estructuració temporal.

Així doncs, algunes de les estratègies que poden resultar útils per facilitar i millorar la gestió del temps són: l’elaboració de calendaris setmanals o mensuals on s’especifiquin les activitats a realitzar amb més o menys grau de flexibilitat; ordenar els esdeveniments o activitats per grau d’importància; atorgar-nos petits “premis” per aconseguir realitzar certes tasques; posar-ho en comú amb la nostra parella o amb alguna persona per fer-la partícip i conscient dels nostres plans; entre d’altres. Aquests poden afavorir el compromís i la motivació, augmentant com hem dit, la freqüència de certes emocions positives que provoquen en últim terme que ens sentim millor amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.

En cas de considerar que et pot beneficiar la nostra ajuda, o de simplement voler solucionar algun dubte, a Mataró comptem amb un equip de professionals al teu servei que et brindaran tota la informació que desitgis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

La Motivació: Què és i com podem desenvolupar-la

En el nostre dia a dia, i tant a la feina ia l’escola, com a casa i amb els amics, és freqüent escoltar l’important que és estar motivats per aconseguir allò que ens proposem. Però què és exactament la motivació?. A nivell general, la podem definir com l’impuls que ens mou a realitzar determinades accions per a la consecució de metes específiques, podent-se equiparar a aquella energia que guia i orienta la nostra conducta. I d’això s’intueix una característica clau, i és que es tracta d’un estat intern el qual inicia, orienta i manté el comportament. Per això, ha de ser compresa en funció de la persona, ja que cadascun de nosaltres tenim més o menys facilitat per activar aquest procés, i ens interessen unes coses més que d’altres.

Un altre aspecte clau que és important diferenciar, és que la motivació pot ser extrínseca o intrínseca. En el primer cas parlem d’aquells aspectes que es troben fora de l’individu, és a dir, de la recompensa externa tangible que esperem aconseguir (per exemple, reconeixement, diners, fama …). Aquests, tot i que en cert grau poden dependre de nosaltres, es troben molt més vinculats a l’ambient extern, pel que són a priori, més difícils de controlar. Pel que fa al segon subtipus (intrínseca), es refereix a aquella que prové de nosaltres mateixos, la qual està sustentada pels nostres desitjos, somnis i valors. Aquí parlem d’elements personals i individuals, la qual cosa ens porta a realitzar accions per la mera satisfacció de fer-les. A partir d’aquí, convé tenir clar que encara que en un primer moment les “motivacions” externes poden resultar útils, a llarg termini seran les intrínseques les que ens faran persistir en la nostra conducta al llarg del temps, ja que són aquestes les que connecten amb les nostres parts i anhels més profunds. A més, també cal tenir present que la motivació és un procés dinàmic, és a dir, que pot canviar amb relativa freqüència. En certs moments podem sentir-nos fatigats, decaiguts, i fins i tot frustrats; i en altres, en canvi, notar que estem millor que mai, amb força i ànim per seguir lluitant pel que volem. Així, hem de ser conscients que això es produeix, i que a més serà la superació dels pitjors moments la qual enfortirà més la nostra unió a l’objectiu que ens hem plantejat.

A continuació, i un cop enmarcades les seves característiques, s’especifiquen algunes de les estratègies que poden resultar útils per activar, mantenir i fins i tot enfortir aquesta important emoció:

Elaborar un pla d’acció: Inicialment, és important definir una meta i el camí a recórrer. Es tracta d’estructurar el temps i desglossar les tasques a realitzar. Al costat d’això, jerarquitzar-ho pot ajudar a plantejar-nos la importància d’anar pas a pas, i activar-nos per començar amb força i ànim positiu.

Analitzar i recordar el per què: Aquest component és clau tant per iniciar com per mantenir la nostra motivació. Repassar què volem aconseguir i com ens podem sentir al fer-ho pot ser un dels al·licients més potents per seguir lluitant per això. Especialment en moments on dubtem del que estem fent, no hem d’oblidar-nos de justificar-ho, i valorar el que hem fet fins al moment.

Atendre al camí: Un altre aspecte molt important és anar pas a pas, atendre a tot el procés. Hem de començar per allò que ens costi menys, i enfocar-nos plenament a això, per seguir avançant en els successius graons. És tan important la meta final com els passos intermedis. A més, reforçar-nos per estar cada cop més a prop és crucial.

Autoinstruccions i autoverbalitzacions: Relacionat amb el punt anterior, els missatges que ens donem a nosaltres mateixos són claus. No hem de castigar-nos, ni pensar que mai ho aconseguirem. És important que valorem el que estem fent, i com ho fem, i sobretot el que s’ha aconseguit fins al moment. Atendre a les nostres característiques positives i confiar en treure el millor de nosaltres.

La motivació és un dels principals motors del nostre dia a dia, i és potser el factor principal que ens fa apropar-nos a certes persones, situacions, o estímuls concrets. Centrant-nos en l’àmbit clínic, cert és que en moltes ocasions aquest component es pot veure molt deteriorat (com és el cas de la depressió), i en altres mal enfocat (com per exemple en les addiccions). Per això, no només és important que ho cuidem i treballem en el nostre dia a dia, sinó també davant problemàtiques específiques. Junt amb això, a més, resulta especialment beneficiós en l’àmbit educatiu, ja que existeix evidència en relació al fet de potenciar l’aprenentatge si es prioritza aquest important component.

Si vols conèixer més sobre aquest tema, o t’interessa qualsevol altre aspecte, a Mataró, comptem amb un equip de professionals de la psicologia que t’ajudarà a resoldre totes les preguntes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

La Teoria Triárquica de l’amor

Encara que tots coneixem el terme amor, podent reconèixer que l’hem arribat a sentir fins i tot en més d’una ocasió (i de vegades inclús podríem concretar quan ha pogut anar desapareixent), si l’intentem definir però, veurem que ens resulta més complicat del que esperàvem. Un dels principals motius que explica això és la subjectivitat del concepte. És a dir, sabem que es tracta d’un compendi de sensacions i emocions, generalment agradables, que es vinculen a una o unes persones específiques, però resulta complex especificar quines i quantes són les característiques d’aquest. En aquest sentit, són molts els investigadors, entre ells els psicòlegs i sociòlegs, els que han intentat aportar una definició vàlida. Entre ells es troba Sternberg, psicòleg i professor nord-americà que tot i ser més conegut pels seus estudis en creativitat i intel·ligència, també ens ajuda a comprendre aquest complex fenomen mitjançant la seva teoria, la qual ha rebut un suport considerable dins la comunitat científica.

Tal com podem observar, l’amor sembla estar compost per tres qualitats o característiques, les quals estan presents en major o menor grau en totes les relacions amoroses: La intimitat, relacionada amb el nivell de proximitat o proximitat, l’afecte i la confiança. La passió, que seria el component energètic o d’excitació de la relació, vinculat als sentiments de grat i atracció física, i de la necessitat de tenir relacions íntimes. I el compromís, aspecte més cognitiu vinculat amb la decisió i la motivació per continuar amb la relació. Quan en aquesta únicament predomina un d’ells, podem trobar-nos amb diferents alternatives; afecte si predomina el primer component (intimitat), “capritxo” si ho fa el segon (passió), i l’amor buit en cas d’aparèixer gairebé exclusivament el tercer (compromís). A més d’aquests però, l’autor especifica diferents combinacions, les quals acostumen a ser les més prevalents en la nostra societat:

Amor Company o Sociable: Sorgeix de la combinació entre intimitat i compromís. És característic de les relacions especialment duraderes, i, segons l’autor, tendeix a quedar més apartat el component passional. Així, el desig o l’excitació poden aparèixer disminuïts en aquestes relacions, però l’estructura relacional i familiar formada manté unida la parella.

Amor Romàntic: En aquest, tots dos membres senten una forta atracció cap a l’altre, però a més, la proximitat i la confiança també són molt característics. L’amor narrat en les obra de Romeu i Julieta podria ser un exemple representatiu d’aquest tipus de relació. Juntament amb això, i tot i que el component passional pot resultar difícil de mantenir, si s’aconsegueix i a més se superen certes experiències en parella, pot precipitar el compromís.

Amor Fatuo: El conformen principalment la passió i el compromís, és a dir, la parella posseeix els components d’atracció i acostament més sexual, i es manifesten la voluntat d’estar junts i de compartir certes experiències. Tot i això, el vincle establert pot trobar a faltar la connexió, la confiança i els aspectes en comú. En aquest tipus de relacions, és freqüent que els membres tinguin diferents amistats, íntimes en major o menor grau, les quals els poden aportar en certa manera aquest últim factor.

L’equilibri o la presència dels tres principals aspectes esmentats més amunt donaria lloc a l’Amor Consumat, Complet o Madur. Encara que en la majoria de relacions tendeixen a predominar uns aspectes més que d’altres, gran part dels ‘investigadors coincideixen en que haurem d’esforçar-nos per aconseguir l’equilibri adequat, procurant que hi siguin presents tots tres. Això pot resultar difícil, a causa, entre altres coses, al temps que portem en la relació (breu o llarg), al coneixement que tinguem sobre l’altra persona, a les idees preconcebudes sobre les relacions, o a les experiències amoroses que hàgim anat tenint al llarg de tota la nostra vida. Aconseguir un amor complet pot ser un treball ardu, però si detectem aquells aspectes que poden estar faltant, i establim un hàbit de comunicació contínua amb la nostra parella, pot suposar un pas important per a la millora de la relació.

En relació a l’últim comentat, la teràpia de parella és especialment beneficiosa per a aquells casos en què es detecta que alguna cosa pot estar deteriorant la relació, o simplement quan es vol millorar algun aspecte en concret. Els professionals del nostre centre de Psicologia, a Mataró, posseeixen una àmplia formació en aquest àmbit. Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

El mutisme selectiu: què és i com es produeix

La infància i adolescència constitueix un dels períodes més crucials de tot el nostre desenvolupament personal. En aquesta etapa es produeixen diferents canvis tant físics com emocionals, els quals el seu procés i afrontament repercutirà en la nostra manera de pensar, actuar i fins i tot sentir en el futur. L’aprenentatge, maduració cerebral o cognitiva, i en general l’absorció de la informació del nostre entorn és constant, ajudant-nos a crear una representació interna molt concreta del món. De vegades però, tot aquest procés es pot veure limitat o dificultat per certs factors que s’hauran d’estudiar i abordar el més aviat possible per per prevenir futures complicacions més greus. Un d’ells el constitueix el mutisme selectiu.

Aquesta problemàtica es defineix segons els principals manuals de psicologia i psiquiatria com el fracàs constant que manifesten certs nens per parlar en situacions socials específiques en què existeix una expectativa per parlar, tot i fer-ho en altres situacions. Així, tal com podem veure, el nen aconsegueix comunicar-se en certs contextos però no en altres, la qual cosa descarta la possible presència de trastorns del llenguatge i de TEA (Trastorn de l’Espectre de l’Autisme), ja que en aquests dos la persona no aconsegueix parlar independentment de l’entorn en el qual estigui situat, a causa d’una greu alteració en la comunicació i interacció social. D’altra banda, convé tenir en compte, que el problema no és degut tampoc al desconeixement de l’idioma requerit. D’aquesta manera, la situació comporta una clara interferència en els èxits educatius o laborals, i en la creació i manteniment de vincles relacionals.

A més, tot i constituir una problemàtica relativament infreqüent (es calcula que afecta aproximadament a entre un 0,1 i un 1,9% en menors de 15 anys), quan apareix, tendeix estar associat a un gran malestar tant per l’individu que ho manifesta, com pels seus familiars. En aquest sentit, el trastorn sol estar marcat per una elevada ansietat social, i entre les característiques o factors que la podrien explicar podem citar; l’ésser excessivament tímid, tenir por a la humiliació social, l’aïllament i retraïment, els trets compulsius, i el comportament controlador o negativista. Tots aquests aspectes, junt amb la vivència d’experiències traumàtiques en certes situacions, s’han vinculat al possible desenvolupament, manteniment o exacerbació del problema, però a més d’aquests, i encara que la etiologia encara està per aclarir, és possible que hi hagi factors genètics compartits entre el mutisme i la fòbia social. Per això, la categoria s’ha inclòs dins dels Trastorns d’Ansietat, ja que comparteix molts components amb les diferents patologies d’aquest ampli espectre.

D’altra banda, un aspecte clau que hem de tenir en compte és que, en molts casos, el mutisme pot servir com a estratègia compensatòria per disminuir l’activació ansiosa en les situacions socials que generen malestar. D’aquesta manera, la persona evita la interacció mitjançant un mecanisme relativament senzill, prevenint una situació compromesa o incòmoda.

Els tractaments cognitiu-conductuals, o la Teràpia EMDR (especialment quan s’associa a situacions traumàtiques) poden resultar beneficiosos per superar aquesta complicada situació. En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró, disposem de professionals amb una àmplia formació en aquestes i altres intervencions. Si vols informar-te, o creus que pot resultar-te útil, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La disminució, adquisició i el manteniment dels hàbits

Quantes vegades ens haurem dit frases com: “Demà començo una rutina al gimnàs”; “He d’ordenar aquesta habitació”; “La setmana que ve començo a deixar de fumar”; “Hauria de trucar algun dia a la Maria …”. Totes elles es refereixen a propòsits personals que ens marquem per millorar o modelar certs aspectes de la nostra vida actual. El problema és que molts d’ells, o bé no acaben mai de realitzar-se, o quan s’inicien, s’abandonen fàcilment. Per això, és especialment important repassar el concepte d’hàbit i les seves implicacions en el nostre dia a dia.

A grans trets, podem definir el terme com la pràctica habitual que realitza una persona, un animal o un col·lectiu. Més específicament, es refereix a conductes, més o menys arrelades, apreses i automatitzades, que es troben associades a certes conseqüències, ja siguin de caràcter “positiu” (p.ex., ampliar el contacte o cercle social) o “negatiu” (p.ex., consum de tabac o alcohol). Una de les seves característiques principals és la fixació o immodificabilitat, principalment quan estan vinculats a conseqüències positives o aparentment positives. Així, segons els exemples citats, el tenir més contacte interpersonal podria ser de per si positiu; i ingerir certes substàncies, encara que la persona ho podria concebre com una cosa “agradable”, resultaria clarament perjudicial. D’aquesta manera, podem veure com l’adquisició o l’abandonament d’un hàbit, requereix en la majoria d’ocasions suprimir un altre, encara que com veurem a continuació, això pot resultar més o menys difícil.

Entre els principals factors que acostumen a impedir emprendre un nou hàbit, o a mantenir-lo en cas de ja haver-l’ho adquirit, es troben:

La comoditat: Estem bé com estem, i això ens aporta el “suficient” benestar. Constitueix un dels aspectes més potents, ja que indirectament es vincula a tots els altres. Si el que estem fent actualment ja ens agrada, per a què tocar-ho ?. Haurem fer un anàlisi el més objectiu possible, tenint en compte els pros i contres dels hàbits actuals, i dels que volem adquirir, i tant a curt com a llarg termini.

Procrastinació: Es troba molt relacionat amb el punt anterior, ja que davant la comoditat, i al plantejar-nos canviar, un dels mecanismes més utilitzats és el fet de postergar la seva realització per a un altre moment. Així, l’únic que fem és persuadir-nos a nosaltres mateixos de que ara mateix tenim altres prioritats, i fins i tot els atorguem més importància que allò que realment desitgem.

Creences distorsionades: No creure en la utilitat del canvi, en què no ens aportarà coses positives, o en què no serem capaços de fer-ho o de mantenir-lo suposen algunes de les creences negatives més comunes per a no canviar. En aquest sentit, quan en ocasions ens arrisquem, i després observem les conseqüències, ens adonem de la utilitat d’abandonar la nostra zona de confort.

Minimitzar i maximitzar l’esforç: La minimització es troba més relacionada amb l’abandonament d’un hàbit ja adquirit, i la maximització amb el fet de no iniciar-lo. Així, quan per exemple ja hem iniciat una dieta, o deixat de fumar, és relativament usual confiar-nos i recaure. D’altra banda, tendim a veure una gran muntanya davant nostre quan ens plantegem començar alguna cosa. Per això, és important atribuir el pes adequat a cada aspecte.

En resum, val la pena prendre consciència de tots aquests mecanismes, els quals ens dificulten arrencar i sortir de la nostra rutina. A més, val la pena remarcar que la majoria són creats cognitivament, és a dir, som nosaltres mateixos els que ens impedim precipitar les coses, quan en realitat, a nivell extern hi ha pocs aspectes objectius que de per si suposin clares barreres per començar. Al costat d’això, també cal tenir present que molts hàbits es troben associats a trastorns específics. En aquest sentit, les addiccions, alguns trastorns d’ansietat com les fòbies, o certs problemes relacionats amb l’autoestima poden explicar des d’aquest mecanisme.

Per això, certes intervencions com la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual utilitza, entre d’altres, tècniques de modificació de conducta, poden ser especialment útils per disminuir, crear o enfortir alguns hàbits. Els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres intervencions les quals posseeixen avui dia una àmplia evidència empírica. Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

El trastorn adaptatiu: descripció i estratègies d’afrontament

Els problemes d’adaptació i les complicacions derivades d’aquests, constitueixen un dels factors de malestar i desestabilització més freqüents i recurrents tant en la nostra societat, com en les consultes psicològiques. Quan aquestes resulten molt incapacitants, limitant el rendiment de la persona en els seus diferents àmbits, i més perduren durant un cert temps, podem estar davant d’un trastorn adaptatiu. A nivell general, aquesta categoria pot definir-se com l’aparició i desenvolupament de símptomes emocionals o conductuals en resposta a un factor o factors d’estrès identificables que es produeixen en els 3 mesos següents a l’inici d’aquesta font d’estrès, i els símptomes no es mantenen durant més d’altres 6 mesos després del cessament d’aquesta.

Com veiem, l’aparició de la problemàtica s’associa a un esdeveniment o esdeveniments específics. D’aquesta manera, tot i que són moltes les circumstàncies que poden portar a desenvolupar aquest problema, és possible establir dues categories, aquelles fonts d’estrès agudes i potencialment significatives (de menor durada), i aquelles que, tot i que a priori poden semblar menys perjudicials per ser menys “traumàtiques”, la seva persistència pot provocar alteracions igual o més importants. Entre les primeres, podem citar la mort d’un ésser estimat, la pèrdua de la feina, patir una agressió o abús … entre d’altres. En relació a les segones, situacions com mobbing laboral, problemes econòmics o familiars, o tenir discussions freqüents amb la parella representen exemples de situacions el afrontament també pot resultar complicat. Així doncs, d’una banda el malestar s’explica per la potencialitat de l’estímul, situació o font d’estrès. Tot i això, i encara que algunes de les situacions esmentades poden resultar amenaçadors per a qualsevol de nosaltres, no podem oblidar el paper que desenvolupa la persona en tot aquest procés, ja que les totes i cadascuna de les situacions, per semblants que siguin, ens afecten de manera diferent.

Aquesta variabilitat a què ens referim pot venir explicada per diferents aspectes; entre ells, alguns trets de personalitat (sensibilitat, introversió …) poden afavorir que davant experiències amenaçadores l’afrontament sigui defectuós. En la línia de l’últim exposat, l’haver vivenciat esdeveniments similars o parcialment semblants pot enfortir o bé debilitar-nos davant futurs successos. Finalment, el moment vital en què ens trobem pot ajudar a explicar el grau d’afectació i l’estil d’afrontament que adoptem. Per tot això, l’individu juga un paper crucial en aquest problema, amb la qual cosa la intervenció des de la psiquiatria i la psicologia d’adults i infantojuvenil poden resultar especialment beneficioses. En aquest sentit, a continuació es proposen alguns passos seqüencials que poden resultar útils per fer front a aquesta problemàtica:

Observació, visualització i acceptació: En els moments inicials, sigui davant d’un succés puntual, o davant alguna cosa recurrentment estressant, és important situar-nos amb certa distància de l’esdevingut. Es tracta d’adoptar un punt de vista “en tercera persona”, i observar tant què està passant fora com dins de nosaltres, analitzant tots els components tant emocionals com de la pròpia realitat que ens envolta per poder processar cada element de la forma més adequada possible.

Anàlisi cognitiu: És molt habitual que el malestar porti amb si mateix pensaments negatius i creences irracionals sobre el que està succeint, o fins i tot del que pot passar en el futur. Aquests, en moltes ocasions reflecteixen una visió catastrofista, la qual haurem de modelar per tal de produir una millora en el nostre estat anímic. El primer consisteix a normalitzar la nostra cadena de cognicions, per a posteriorment observar-les i plantejar-nos les preguntes adequades que ens ajudin a prendre contacte amb la realitat (¿m’és útil aquest pensament ?, reflecteix realment el que està passant ?, què passaria si fos cert?).

Estratègies centrades en el problema o en l’emoció: Realitzats els dos primers passos, i analitzada la situació, haurem de valorar la utilitat d’utilitzar un afrontament centrat en el propi problema, o un centrat en l’emoció. La principal diferència entre els dos és que mentre la centrada en el problema s’utilitza quan aquest és modificable, percebent cert grau de control sobre la situació, la segona alternativa (focalitzada en l’emoció) resulta més beneficiosa quan les circumstàncies són immodificables. D’aquesta manera, d’una banda tractem de buscar solucions eficaces per modelar o canviar una realitat, i per l’altra, davant la impossibilitat d’aquesta modificació, ens centrem en els nostres sentiments per integrar-los i processar-los adequadament.

Valoració: Un dels estadis finals és aquest. Consisteix en, un cop passades les diferents fases, valorar i analitzar la nostra execució i afrontament, procurant repassar aquelles estratègies que ens han estat útils i ens han afavorit que aparegui un estat d’ànim positiu.

Hi ha diferents procediments i tècniques que s’han dissenyat per afrontar aquest i molts altres problemes. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, podràs trobar professionals amb diferents orientacions que et brindaran tota l’ajuda que necessitis. Si vols ampliar la informació sobre aquest tema, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

La sobreprotecció: conceptualització i perills associats

La cura, criança i educació dels fills és un aspecte que, tot i que en certa manera és inevitable, és crucial per fomentar un adequat desenvolupament. En aquest sentit, no resulta fàcil definir la manera, i fins i tot els ingredients essencials per garantir que això sigui així, ja que cada un de nosaltres, segons les experiències i pautes educatives que hàgim rebut, adoptarem un estil o un altre de criança i vinculació amb els nostres fills. Tot i això, de vegades podem identificar aquells elements que dificulten aquest procés, sent un dels més comuns i importants, la sobreprotecció.

Tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida haurem sentit parlar d’aquest terme, i fins i tot és possible que ho haguem utilitzat en més d’una ocasió. El podem definir com la tendència a evitar que la persona assumeixi la responsabilitat i els deures característiques de la seva fase de desenvolupament, amb la principal intenció de que tinguin una vida més còmoda, fàcil i exempta de possibles riscos, impedint així que el nen aprengui per si mateix a desenvolupar-se amb normalitat en les diferents àrees i circumstàncies vitals, les quals haurà d’afrontar necessàriament per si mateix el dia de demà. A més, poden existir altres intencions o motius que expliquen l’adopció d’aquest rol per part dels pares. Per un costat, suposa certa comoditat eximir de riscos als fills, ja que d’aquesta manera no hem d’estar pendents ni preocupar-nos per ells. Junt amb això, a vegades pot existir una dependència patològica cap al fill en la qual no s’accepta que aquest pugui desvincular-se progressivament i guanyar autonomia, la qual cosa afavoreix que s’impedeixi un desenvolupament independent i saludable.

En un primer moment, la persona “víctima” d’aquest tipus de cures, pot sentir certa comoditat i fins i tot seguretat, acceptant la situació en ocasions de manera conscient, i delegant la seva rutina diària i els seus deures als progenitors. Però a poc a poc, els dèficits personals poden ser més i més accentuats, fent-se especialment patents durant l’adolescència. Entre ells, a continuació exposarem els més importants:

Inseguretat i pèrdua d’autoestima: És potser la conseqüència més important i des de la qual es desenvoluparan tots els altres problemes. La persona va quedant anul·lada tant per la “informació” que rep a nivell extern, com per la seva interiorització, acceptació i acomodació. A partir d’aquí, s’anirà adonant cada vegada més de les seves dificultats a l’hora de fer front a les situacions quotidianes, minvant cada vegada més el seu autoconcepte i autoestima, i poguent aparèixer problemes secundaris com ansietat o depressió.

Dependència: Tot i que resulta evident, és important remarcar que aquesta no només apareix en relació als progenitors o als cuidadors, sinó que pot generalitzar-se amb molta facilitat. Així, al començar l’escola o fins i tot a l’institut, el nen pot buscar aprovació i ajuda constant, sent incapaç de desenvolupar-se per si mateix en els diferents àmbits.

Desvinculació: De vegades pot existir una clara evitació del contacte social, per por a no ser acceptat, o ser rebutjat, a causa de no haver possibilitat que la persona desenvolupi adequadament les seves habilitats interpersonals. Aquest aspecte estaria molt vinculat amb el primer, ja que l’individu es consideraria incompetent per crear i mantenir relacions. Hem de tenir en compte que aquest aspecte sol aparèixer en etapes més tardanes.

Creences errònies: Aquest també és un dels punts més importants. L’haver experienciat tot el que s’especifica en els paràgrafs anteriors, precipita que el nen desenvolupi uns pensaments i idees sobre ell mateix, els altres i el món desviades de la normalitat. En aquest sentit, pot creure que els altres estan per cuidar-lo, i han de proporcionar-li tot el que necessiti, o estar convençut de que per si mateix no pot fer res. Això, pot transformar-se en excessiva exigència tant cap als altres com cap a la pròpia persona.

A més de les comentades, les conseqüències de la sobreprotecció són moltes, i s’haurà de tenir en compte la història vital personal per entendre adequadament les dificultats que presenti l’individu. Al costat d’això, i encara que ens hem centrat en l’afectació que suposa en la infància i adolescència, com s’haurà pogut intuir, les seves repercussions poden anar molt més enllà d’aquesta etapa, persistint en l’adultesa i fins i tot en la vellesa.

Finalment, i per tal de prevenir que això aparegui, resulta clau aprendre a diferenciar entre una cura normal i saludable, i un de patològic. Per a això, i en cas de tenir altres dubtes sobre el que s’ha escrit, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns i et facilitarem tot el que necessitis.