L’evitació com a estratègia d’afrontament

Des dels nostres orígens, entre moltes de les característiques, conductes i objectius que ens defineixen com a éssers humans, hi ha un en comú a tot ésser viu; la supervivència. Aquest mecanisme pot ser emprat de múltiples maneres depenent tant de l’ésser o persona, com del context en què ens veiem immersos. Així, per tal d’assegurar-nos que això es produeixi i seguir mantenint la nostra estabilitat vital, haurem d’afrontar una sèrie de successos, siguin aquests positius o negatius. En aquesta línia, en funció de les nostres experiències davant la mateixa o altres situacions similars (és a dir, del nostre aprenentatge), dels nostres trets personals (impulsivitat, sensibilitat …), dels elements presents en el context, i dels resultats anticipats, utilitzarem una estratègia o una altra per a “sobreviure”, sent aquestes l’afrontament directe o l’evitació.
Lazarus i Folkman (1984) ens ajuden a entendre el terme afrontament definint-lo com el conjunt d’estratègies cognitives i conductuals que fem servir per gestionar les demandes externes o internes que són percebudes com una amenaça tenint en compte els nostres recursos personals. A partir d’aquí, una de les formes més eficients (en termes de cost “benefici”) i en ocasions menys útils per solucionar certes situacions, és la fugida o l’evitació. Aquest, tot i que es tracta d’un mecanisme de defensa i supervivència innat i en ocasions molt eficaç; pot ser perjudicial si es fa servir com a estratègia principal. Així doncs, serà útil sempre que la situació o amenaça externa excedeixi real i objectivament els nostres recursos personals i contextuals; per exemple: si ens trobéssim amb un lleó al mig de la selva sense cap element que ens ajudés, el millor i més possible és que sortíssim corrent (evitéssim / escapéssim) de la situació. De la mateixa manera, si ens hem despistat creuant el carrer i un cotxe s’acosta a tota velocitat, emprarem el mateix format d’afrontament. Ara bé, hi ha moments i situacions on l’evitació no solament és poc útil, sinó que pot ser perjudicial.
És cert que la seva utilització i ús eficaç ens permet relaxar-nos i estalviar-nos alguna cosa anticipada com negativa, però, ¿i si això que anticipem no és realment tant negatiu? La por o les conseqüències temudes poden no ser del tot objectives, i per tant, l’evitació no és útil. Un exemple il·lustratiu el trobem en els problemes d’ansietat, i particularment en les fòbies. En aquestes, habitualment hi ha una evitació persistent de la situació temuda. Un altre exemple el podem situar en els trastorns depressius i en els problemes d’autoestima, on la persona tendeix a interpretar negativament el fet d’involucrar-se en certes activitats, sobretot quan aquestes són de caràcter social, per por al rebuig o al possible escrutini dels altres. Això, a curt termini produeix relaxació i benestar subjectiu, ja que s’ha aconseguit estalviar una situació valorada com compromesa o perillosa, però a llarg termini, no només limita les nostres vides sinó que la nostra ment aprèn que aquesta situació (i en moltes ocasions, situacions similars), és perillosa. És a dir, que pel fet d’haver-nos relaxat en evitar aquesta situació, la anticipació de la qual ens produeix tant malestar, “confirmem” que molt possiblement aquesta és perjudicial, i que per tant ens surt molt més a compte no afrontar-la. Per això, l’evitació es conforma com a estratègia principal, i els nostres recursos i habilitats van quedant amagats i empetitits amb el pas dels dies. A més d’això, però, en ocasions aquesta constitueix un dels trets principals de la pròpia persona, conformant el que es coneix com a Trastorn de Personalitat Evitatiu.
Com s’haurà pogut observar en els exemples citats, apareixen dos clars mecanismes; un seria el físic o conductual (p.ex., no hi vaig, no parlo, surto d’aquí …), i l’altre seria el cognitiu, és a dir, el conjunt de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el que pot passar. D’aquesta manera, no solament és important encarar les diferents situacions, sinó que haurem entrenar a la nostra ment perquè adopti una mirada una mica més realista que la utilitzada fins al moment.
Una de les intervencions més eficaces i amb més evidència empírica és la Teràpia Cognitiu-Conductual. El mateix nom indica els elements que considera crucials a treballar, els quals coincideixen amb els comentats. Així, mitjançant l’ús de diferents estratègies és possible revertir aquestes i situacions similars, i per tant sortir de l’espiral que a poc a poc va limitant més la nostra vida.
L’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró, treballa amb aquesta i altres intervencions que han demostrat àmpliament la seva utilitat i eficàcia. Si vols conèixer més sobre aquestes, o creus que et poden beneficiar, no ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La pèrdua de memòria: repercussió, causes i recomanacions

La memòria, tot i constituir un terme molt ampli i general, és un magatzem de capacitat limitada. La podem definir com la funció que ens permet emmagatzemar, codificar i recuperar la informació del passat recent i/o llunyà. En aquesta línia, generalment es diferencia entre memòria a curt i a llarg termini. La primera, també anomenada memòria operativa, ens permet retenir durant un període de temps breu una quantitat d’informació limitada (com a molt, 7 elements o ítems durant uns 20 segons). En el segon cas, ens trobem davant d’un emmagatzematge permanent, on la capacitat és pràcticament il·limitada. Aquesta, a més, conté els nostres records autobiogràfics, el coneixement del món, així com el llenguatge, les seves regles i els significats dels conceptes. Al costat d’això, és important remarcar que el manteniment dels records durant un període de temps prolongat depèn del grau de profunditat amb què s’hagi processat la informació, així com també de les repetides recuperacions que es facin periòdicament dels continguts emmagatzemats.
D’aquesta manera, la pèrdua de memòria, és una alteració incapacitant que acostuma a tenir un curs crònic i progressiu. La persona que ho pateix pot ser o no conscient de la seva problemàtica. En el primer cas l’impacte emocional en el propi individu sol ser més evident, i aquest en el segon és generalment més acusat en els familiars. D’altra banda tot i que acostuma observar-se en persones d’edat avançada, pot aparèixer en diferents moments del cicle vital, sent les seves causes molt diverses:
–    Canvis o pèrdua de memòria relacionada amb l’edat: És el més comú, i està relacionat amb la disminució fisiològica de les funcions cerebrals. Amb el pas dels anys els oblits i les dificultats per recuperar un cert tipus d’informació són freqüents, ja que l’eficiència de la xarxa neuronal disminueix. Així i tot, la capacitat per pensar i realitzar les diferents activitats diàries no s’acostumen a veure afectats.

–    El Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL): Distingir aquest de la pèrdua normal de memòria és una tasca complicada. Habitualment en aquest hi ha una alteració més pronunciada i significativa que en la pèrdua normal, però més lleu en comparació amb les demències. Així, tot i que la capacitat d’atenció i de realització d’activitats habituals no solen estar afectades, pot existir oblit significatiu en relació a esdeveniments o informació important i/o situacions recents com converses. Es diu que aproximadament el 50% de les persones amb DCL acaba desenvolupant una demència.

–    Les Demències: Aquestes són trastorns degeneratius del cervell que produeixen un declivi gradual i pronunciat en la funció intel·lectual. Aquí els problemes de memòria apareixen com a primer símptoma, i posteriorment s’observa un deteriorament significatiu a nivell intel·lectual i emocional. Podem incloure aquí la Malaltia de l’’Alzheimer (EA), la malaltia de Pick, la demència per cossos de Lewy, la Corea de Huntington, entre d’altres. Les persones que les pateixen acostumen a negar-ho, tot i que la repercussió en la seva vida quotidiana és progressivament més greu i evident per als altres.

–    Problemes i trastorns psicològics específics: Aquest apartat mereix especial atenció, ja que quan es produeix una pèrdua de memòria la mirada sol centrar-se en detectar alguna de les malalties neurològiques citades. Així, hi ha molts problemes psicològics que cursen amb la dificultat per recordar i recuperar informació. Entre ells, mereixen especial atenció els quadres d’estrès i ansietat, i els estats depressius. En el primer cas sol haver un grau molt elevat de preocupació, el qual pot alterar els subprocessos involucrats en les tasques de memòria (atenció, processament, organització, concentració …). A la depressió, resulta difícil definir en ocasions si és la causa o la conseqüència del deteriorament cognitiu. Un aspecte útil a tenir en compte és que la persona sol ser conscient de la seva situació, sent la pèrdua de memòria un dels justificants de l’estat deprimit.
Com veiem, hi ha causes molt diverses per explicar el deteriorament d’aquesta important funció cerebral. Es requereix una avaluació minuciosa a tots els nivells que procuri tant confirmar com descartar hipòtesis plausibles. En aquest sentit, l’avaluació neuropsicològica pot ajudar molt a aclarir la situació, detectant a més el grau de deteriorament associat. A partir d’aquí, existeixen intervencions per facilitar la millora cognitiva i emocional de la persona. En el cas que l’alteració memorística sigui conseqüència d’un problema psicològic concret, aquest s’haurà d’abordar com a prioritat, ja que molt possiblement les funcions cognitives es veuran restablertes amb la millora de l’estat anímic. D’altra banda, si el deteriorament cognitiu és el principal problema, hi ha intervencions com la Rehabilitació Cognitiva que posseeixen una elevada eficàcia. En aquesta es treballen les dificultats específiques del pacient a través d’una sèrie d’exercicis que promouen l’entrenament, l’estimulació i per tant la recuperació o millora de les funcions cognitives.
Aquest és un tema molt ampli i de gran rellevància, si vols conèixer més sobre això o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, pots contactar amb el nostre centre situat a Mataró. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

El son: fases i problemes associats

El son, és considerat actualment un dels components més importants del nostre dia a dia. A grans trets, podem definir-lo com l’estat fisiològic caracteritzat per una interrupció temporal del moviment, de l’estat de vigília o alerta, i de la capacitat sensorial. Aquests fenòmens es produeixen per restablir i equilibrar les funcions psicològiques i físiques de l’organisme, la qual cosa resulta essencial per obtenir un ple rendiment vital. Així, mitjançant estudis en què s’analitza l’activitat elèctrica cerebral, i encara que és necessària més investigació, hem passat de considerar-lo com un simple acte passiu en el qual no semblava passar res significatiu, a identificar-lo com un estat particular de la ment i la consciència on l’activitat cerebral pot ser tan activa com quan estem desperts, i en què succeeixen canvis crucials en el funcionament del cos.

Els descobriments realitzats des de les neurociències, i entre elles la neuropsicologia, han permès diferenciar dues fases mentre dormim; la fase del son lent o no MOR (Moviments Oculars Ràpids), també anomenada no REM (Rapid Eyes Movements), i la fase de son ràpid/son MOR/REM. El primer d’ells es divideix en quatre etapes diferenciades. Aquestes cinc fases es van alternant cíclicament amb una durada total de cada cicle d’uns 90 minuts. A continuació les exposem breument:

Fase 1 de son lleuger o no MOR. És considerada l’etapa de transició entre la vigília i el son, on la persona encara pot arribar a percebre alguns estímuls. Aquí el son és poc reparador, i a nivell fisiològic el més característic és la disminució del to muscular i l’aparició de moviments oculars lents. Es calcula que passem aproximadament entre el 5 i 10% de temps en aquesta fase.

Fase 2 de son lleuger o no MOR. Encara que l’activitat cerebral és similar, desapareixen els moviments oculars. El sistema nerviós promou la desconnexió de les vies d’accés a la informació sensitiva facilitant així l’acte de dormir. El son és aquí parcialment reparador i continua disminuint el to muscular. Aquí possiblement és on transcorre més temps, aproximadament el 50%.

Fase 3 de somni profund no MOR. Apareixen les ones lentes (delta), l’activitat cerebral i el to muscular continuen disminuint, juntament amb la tensió arterial i el ritme respiratori, els quals també pateixen una disminució significativa. Així doncs, la desactivació sensorial augmenta. I ocupa pocs minuts comparada amb la resta.

Fase 4 de son profund no MOR. Constitueix la fase del son de més profunditat. L’activitat cerebral és encara més lenta (predominen les ones delta), el to muscular és gairebé imperceptible, i resulta clau pel correcte funcionament psíquic i físic, juntament amb l’equilibri de l’organisme. El percentatge aproximat de temps és d’un 20%.

Fase 5 de son MOR. Es coneix també com a fase de son paradoxal. Això és així degut a que hi ha un contrast evidenciat a través de l’atonia muscular, que suposa la relaxació total típica del son profund, i l’activació del sistema nerviós, la qual cosa és signe d’alerta i vigília. Els moviments oculars ràpids que s’observen són semblants a aquells que succeeixen quan estem desperts. I per últim, el temps dedicat ronda el 25%.

Com a alteracions generals, hem d’esmentar que a mesura que augmentem la supressió del son, podem observar com es produeix un clar deteriorament en el funcionament durant el dia. A més, el rendiment intel·lectual també es veu afectat amb alteracions de la memòria, el raonament i la concentració. Els actes reflexos es veuen entorpits, la qual cosa dificulta l’afrontament de certes situacions (com la prevenció d’accidents laborals, domèstics i especialment de trànsit). Quan aquesta privació és severa, poden produir-se atacs epilèptics, alteracions neurològiques i fins i tot al·lucinacions.

D’altra banda, com a conseqüència poden aparèixer problemes psicològics diversos, sent els trastorns d’ansietat i els problemes d’irritabilitat els més comuns. Tot i així, és important tenir en compte que les dificultats en el son poden ser tant causa com conseqüència d’aquests últims. Al costat d’això, també resulta interessant destacar que poden aparèixer alteracions durant els propis cicles de son. En aquest sentit, per exemple, els terrors nocturns i el somnambulisme apareixen durant les fases 3 i 4 del son no MOR. A més, les alteracions en aquesta etapa acostumen a provocar somnolència diürna. En canvi, els malsons o la paràlisi de la son transcorren durant la fase de son MOR.

És important comentar que es recomanen unes 7-8 hores de son per obtenir un descans adequat. Tot i això, cal remarcar que per prevenir o reduir aquestes alteracions, no és tan important la quantitat d’hores, sinó la qualitat d’aquestes. Cadascú posseeix un sistema específic i, per tant, unes necessitats concretes. D’aquesta manera, alguns necessitaran dormir 5-6 hores diàries i altres possiblement més de 8. Perquè el son sigui reparador hem d’establir una rutina i hàbits saludables, en els quals ajustem el temps a la nostra necessitat real de son i adoptem conductes que afavoreixin un descans adequat.

Aquest és un tema ampli en el qual estan involucrats un ampli espectre d’elements. Aquí s’han comentats alguns d’ells de forma resumida, però en cas de voler ampliar informació, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Atendrem totes les teves peticions i procurarem resoldre tots els dubtes que tinguis.

Transició a la vida adulta: la adolescència

Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament se’l anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.

Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.

A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.

Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .

En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.

El Dolor Crònic Infantil

El terme dolor, en si mateix, al·ludeix a la sensació o percepció sensorial de malestar més o menys intens que experimentem en alguna part del cos i que es troba associat amb alguna alteració del sistema nerviós. Pot estar localitzat en un punt o punts concrets, o posseir un caràcter més generalitzat, podent manifestar-se de maneres molt diverses: formigueig, punxades, picades, molèstia… I sent en ocasions, difícil de definir i determinar. Freqüentment també s’utilitza la distinció entre agut o crònic. Normalment el primer s’associa a una lesió específica o a una causa més o menys objectivable. Per contra, el segon subtipus és utilitzat per designar a aquelles sensacions físiques doloroses que persisteixen més enllà del temps de curació estimat o esperat.
En població infantojuvenil es parla concretament de dolor crònic quan aquest persisteix més enllà dels tres mesos. Habitualment es manifesta de manera contínua i recurrent, i el seu abordatge i tractament resulten especialment complicats. A això se li uneix el desconeixement i la infravaloració social existent en relació a aquesta problemàtica, ja que es tendeix a pensar que els nens experimenten menys dolor, i que aquest sol ser menys accentuat. Per contra, les dades epidemiològiques existents indiquen que afecta entre un 20 i 30% d’aquesta població. Així, tot i que aquesta sensació sigui el resultat d’un complex sistema de protecció de l’organisme que acostuma a remetre, en ocasions pot mantenir-se tot i que el dany o l’alteració que la va causar s’hagin resolt, sent els factors psicològics i socials claus per explicar el seu manteniment.
Aquest particular problema no només afecta al nen en un sentit físic, sinó que repercuteix en totes i cadascuna de les àrees involucrades en el seu desenvolupament. Així, afecta a l’estat de salut general, genera importants restriccions en les seves activitats habituals, alteracions del son, malestar psicològic, menor rendiment acadèmic, deteriorament del suport i del cercle social, i sol ser habitual l’absentisme escolar. Al costat d’això, si aquesta problemàtica conviu amb un trastorn psicològic específic (la qual cosa sol ser recurrent), els símptomes es poden veure agreujats per la simptomatologia. En aquest sentit, els trastorns d’ansietat i depressió són els més freqüents, encara que pels comportaments reflectits, alguns símptomes es poden confondre amb un trastorn de conducta específic. Al costat d’això, podem cometre l’error de considerar-lo una crida d’atenció o una excusa (forma d’evitació) per no anar a l’escola o no involucrar-se en activitats socials.
A més de la clara afectació que té en la persona que el pateix, hi ha una repercussió que va més enllà d’aquesta. En efecte, tenir cura d’un nen amb dolor crònic també posseeix un impacte per a la família; els pares i els germans solen informar de malestar psicològic i de sentiments de càrrega, així com de limitacions en l’àrea social, sent també un problema a nivell econòmic. A tot això se li uneixen les limitacions i escassetat de recursos per fer front a aquesta situació, la qual cosa genera sentiments de frustració i desesperança en les persones que estan a càrrec del nen.
En aquesta línia, tot i la manca de consens i evidència en relació als tractaments que poden ser útils i eficaços, s’han utilitzat alguns que han demostrat certa utilitat. Entre ells es troben la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual s’ha utilitzat per treballar els pensaments, conductes i emocions desadaptatives associades a la problemàtica, i per facilitar al pacient una major comprensió d’aquesta (principalment la interrelació entre dolor i malestar emocional). La Relaxació i Meditació s’han mostrat parcialment útils per disminuir les sensacions associades al dolor. I també el Biofeedback (tècnica utilitzada per facilitar l’aprenentatge de certes funcions del cos) ha reflectit resultats interessants. Al costat d’això, hi ha un clar consens a favor d’adoptar una mirada multidisciplinar, és a dir, un treball en col·laboració entre familiars, tutors i professionals de la salut que promogui el benestar i adaptació del nen al seu entorn, afavorint així el desenvolupament vital i la qualitat de vida.
Finalment doncs, tot i ser necessaris més recursos i recerca, aspecte que pot afavorir a la creació de protocols específics per al dolor crònic, és important no desviar l’atenció ni infravalorar els símptomes que reflecteixen els nens. Tot i les complicacions existents, hem d’atendre (si pot ser prematurament) les necessitats d’aquests, la qual cosa pot facilitar que la situació no es vegi agreujada.
En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró trobaràs tota la informació que necessitis. Si tens dubtes, preguntes o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estem a la teva disposició.

El Dol: tipus i fases

Podem definir el dol com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals que apareixen després d’una pèrdua. Aquest ventall d’elements, sorgeix en l’individu per restaurar el seu equilibri o benestar psicològic. D’aquesta manera, també ho podríem entendre com un procés d’adaptació. Pel que fa a la pèrdua en sí, encara que habitualment es parla de les relacionades amb els éssers estimats, també pot estar relacionada amb elements o objectes significatius per a la persona. En aquest sentit, i tot i que hi ha situacions universals en què sorgeix el dol amb una elevada probabilitat (p.ex., la mort d’una persona propera), cadascun de nosaltres podrem experimentar-ho en diferents situacions i de diferent manera, en funció del significat emocional que atribuïm als elements del nostre entorn.

QUINS TIPUS DE DOL HI HA?

Tot i que existeix un ventall molt ampli de classificacions per delimitar aquest concepte, és important establir una diferenciació comprensiva, principalment en funció del malestar o deteriorament personal associat. En base a aquest criteri, a nivell general podem parlar dels següents:

Dol “normal” o no complicat: Resulta crucial tenir en compte aquest subtipus. Com la mateixa paraula indica, es tracta de la reacció psicològica normal després de la pèrdua d’algú o d’alguna cosa amb la que manteníem un vincle emocional significatiu. El fet de sentir-nos malament, estar tristos, nerviosos o amb menys ganes de fer coses, no indica de per si la presència d’una malaltia o patologia en concret. Tots patim davant una pèrdua important per a nosaltres, i el conjunt de reaccions o símptomes que apareixen posteriorment poden formar part d’un procés d’adaptació normal. Com a continuació veurem, s’ha de tenir en compte el grau o nivell de malestar que suposa per a la persona i les limitacions que això suposa en el seu dia a dia.

Dol patològic o complicat: Quan hi ha un patiment acusat a través de la intensificació dels símptomes com l’ansietat, l’estrès o la depressió que arriben a repercutir de manera significativa en la vida de la persona, podem estar davant d’un dol patològic. La persona pot experimentar sentiments de desesperació i acudir a conductes desadaptatives per afrontar el malestar. Un criteri també utilitzat és el temporal, segons el qual un dol pot considerar-se normal si té una duració de entre 6 mesos i un any. Tot i així, sempre haurem de considerar el grau de malestar i deteriorament que produeix. Dins d’aquest subtipus, s’han proposat altres categories com el duel endarrerit (apareix un cop passat un temps després de la pèrdua), emmascarat (la persona nega que les reaccions tinguin a veure amb la pèrdua) o l’exagerat (intensificació acusada dels símptomes). Tots ells reflectirien una complicació en el procés. En algunes ocasions, és possible que el problema derivi en algun trastorn específic, com pot ser el Trastorn Depressiu Major o el Trastorn de Pànic, els quals estarien reflectint un empitjorament de la simptomatologia mostrada.

QUINES SÓN LES FASES DEL DOL?

A part dels diferents subtipus, hi ha un cert acord pel que fa a les fases que apareixen en aquest procés:

Negació: En aquesta primera fase la persona pot intentar negar la pèrdua ignorant la informació referent a aquesta o evitant pensar-hi. Així doncs, evitarà i negarà les proves o evidències que confirmin que ha succeït.

Enuig: També anomenada d’ira o indiferència. La persona, en començar a “ser conscient” del que ha passat, pot reflectir malestar per no poder evitar la pèrdua. Aquesta fase es caracteritza a més per la tendència a buscar possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha passat.

Negociació: La persona busca recuperar el control, i per això intenta negociar amb si mateix o l’entorn a través de procurar entendre els pros i els contres del que ha passat. Bàsicament busquem una solució a la pèrdua tot i ser conscients de la impossibilitat de fer-ho. Són típiques les frases com “si haguéssim anat abans al metge …” o “si hagués estat allà …”.

Dolor emocional o Depressió: S’experimenten sentiments de tristesa i dolor amb més o menys intensitat i recurrència. En aquesta fase la reacció emocional es relaciona principalment amb una disminució de l’estat d’ànim.

Acceptació: És l’última fase del procés, on després de la resistència emprada en les fases anteriors la persona assumeix que el que ha passat és inevitable. La visió sobre la situació canvia i l’acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, aquesta fase no vol dir oblidar.

La presència d’aquestes fases no es dóna en totes les persones, i molt menys en l’ordre exposat. A més, tot i que aquest procés és el comú, podem saltar d’una a una altra o fins i tot situar-nos al final o al principi del procés en diferents moments al llarg del dol. Aquests “salts” poden estar relacionats amb el context en el qual estiguem immersos en aquest moment. D’aquesta manera, si a aquest procés li sumem per exemple una situació estressant a la feina, podem quedar-nos estancats per més temps en alguna de les seves fases, i mostrar un malestar més accentuat.

El dol és un mecanisme o procés que tots vivim al llarg de les nostres vides. Afecta a tot tipus de població amb lo qual el seu abordatge des dels diferents camps de la psicologia resulta especialment atractiu i rellevant. Hi ha moltes alternatives a l’hora de tractar aquest tema, les quals han demostrat ser útils per disminuir el malestar que genera.

Si vols rebre més informació o tens alguna pregunta, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’atenció que necessitis.

Factors de risc associats a l’estrès i l’ansietat

Actualment, l’ansietat es defineix com una resposta de caràcter més o menys immediat al perill o amenaça. En termes científics és denominada com la reacció de lluita o fugida que permet a la persona enfrontar-se a la situació o escapar. Aquesta, habitualment va acompanyada d’una sèrie de sensacions com sudoració, mareig, palpitacions, visió borrosa, entre d’altres., les quals tot i no ser nocives, de vegades produeixen un gran malestar. D’altra banda, l’estrès és considerat com el procés mitjançant el qual la persona realitza una infravaloració dels seus recursos personals a l’hora d’afrontar una demanda externa. Dit d’una altra manera, aquest fenomen apareix quan percebem un esdeveniment o situació específica com desbordant i que excedeix als nostres propis recursos. Sovint apareix davant certs canvis, els quals poden exigir un sobreesforç i posar en perill el nostre benestar.
Així, tal com es pot derivar de les dues definicions, hi ha diferències subtils tant a nivell qualitatiu com quantitatiu entre els dos termes; principalment es parla de que l’estrès és un estat més o menys prolongat el qual tendeix a desaparèixer quan la demanda externa es soluciona o acaba. L’ansietat, en canvi, acostuma a ser un estat emocional més sobtat associat a un perill real o imaginari, i les seves reaccions fisiològiques solen ser més intenses, podent confluir en un atac de pànic. Tot i això, els termes se solen utilitzar com a sinònims, ja que produeixen símptomes molt similars i poden arribar a limitar molt a la persona que els pateix. A més, afecten tant a població adulta com infanto juvenil, i encara que és inevitable experimentar-los, és important aprendre a gestionar-los per que no ens impedeixin portar un estil de vida adequat i òptim.
En quan als possibles factors que poden contribuir i precipitar aquests estats, és útil distingir entre variables personals i variables externes o ambientals:
Factors personals
Entre ells, es troben evidentment el fet de patir certs problemes de salut que comporten símptomes d’estrès o ansietat, els quals són els primers que cal descartar de cara a determinar l’adequació d’un tipus de tractament o un altre (farmacològic o psicològic). A més però, certs trets i característiques de personalitat com la obsessivitat, la rigidesa, la sensibilitat, la mala regulació emocional o la irritabilitat poden afavorir un estat d’ànim primordialment ansiós. Al costat d’aquests, el posseir un locus de control primordialment intern (tendència a atribuir tant els èxits com els fracassos a un mateix) pot comportar, en ocasions, aquest tipus de simptomatologia.
Relacionat amb l’últim aspecte, entre les principals característiques individuals, val la pena destacar l’estil cognitiu. En aquest es troben involucrats els nostres pensaments, creences i les interpretacions sobre nosaltres mateixos i el món. Així, el fet d’adoptar un punt de vista poc objectiu, a través d’una visió sobre les coses principalment dicotòmica (blanc o negre), absolutista o generalista pot resultar especialment negatiu.
També és important remarcar l’establiment d’hàbits inadequats, com dedicar poc temps a l’oci o a un mateix, la qual cosa conflueix poc a poc en un ritme de vida progressivament més accelerat.
De l’anàlisi d’aquest tipus de variables es deriva la importància que juguen les nostres característiques, sent especialment rellevant la manera en què afrontem les diferents situacions. A més, d’això es dedueix que els diferents esdeveniments que exposarem a continuació poden afectar en major o menor grau en funció dels factors comentats anteriorment.
Factors externs
En aquest apartat s’inclouen totes aquelles situacions o circumstàncies que habitualment, de per si, posseeixen un caràcter potencialment negatiu i amenaçador pel benestar de la persona. Així, principalment parlem d’aspectes relacionats amb canvis bruscos i/o sobtats que vulneren l’estat de salut, com poden ser la mort d’un ésser estimat, la pèrdua o el canvi de treball, l’embaràs, la detecció d’una malaltia, etc.
Al costat d’aquests, que habitualment generen un estat inicial de gran malestar, també és important ressaltar aquells esdeveniments “menors” que contribueixen a perpetuar aquest estat. Alguns possibles són: discussions o conflictes familiars, laborals o socials, el arribar tard, conduir sota condicions ambientals complicades, excés d’obligacions, entre d’altres.

Així doncs, és important detectar aquelles fonts que ens estan generant aquests i altres símptomes, procurant a més, analitzar si la nostra interpretació està sent l’adequada tenint en compte la situació i les seves característiques. L’estrès i l’ansietat formen part del nostre dia a dia, i existeix evidència en relació a que no només són dos dels problemes més prevalents, sinó que amb el temps sembla que la seva incidència està incrementant.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació i ajuda que necessitis. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

Coaching de parella

Pel que fa al Coaching, aquest representa actualment un dels mètodes d’intervenció més prometedors. A nivell general, procura principalment guiar, instruir, acompanyar o entrenar a la persona (o en aquest cas persones), centrant-se en potenciar els seus recursos personals per aconseguir la consecució d’objectius, metes i/o habilitats específiques. A més, posseeix l’avantatge de poder ser aplicat en un rang molt ampli de situacions o àrees: personal, empresarial, executiu, etc. Entre aquests, la seva utilització en l’àmbit de les relacions íntimes resulta cada vegada més atractiu i eficaç.

Així, el coaching de parella s’encara a ajudar a tots dos membres, a curt i llarg termini, en el seu esforç mutu per solucionar els seus problemes d’interacció. Per a això, mitjançant estratègies de lideratge personal i potenciant l’autodescobriment, busca avaluar i aprofundir sobre els rols, objectius i creences de cadascú. D’aquesta manera, promou el descobriment i la utilització dels recursos individuals endinsant-se en l’anàlisi d’aquells aspectes que facilitin l’aproximació i la recerca d’objectius comuns. Al costat d’aquests, i encara que s’han d’adaptar a les demandes presentades, a continuació s’exposen alguns dels seus objectius:

–    Facilitar recursos i eines per aprendre a exposar i solucionar els conflictes.
–    Actuar com a acompanyant del canvi. El coach busca potenciar la maduració de la relació i el caràcter interdependent d’aquesta.
–    Obtenir una visió més profunda i sensible de la relació. En aquest sentit, es tracta d’identificar aquells aspectes que generen conflicte en cada un dels participants, tenint en compte característiques individuals i del propi vincle.
–    Valorar i modificar les creences, pensaments i comportaments disruptius que limiten i frenen el progrés de la relació. Aquest aspecte és particularment important, ja que tots dos membres hauran d’adoptar un paper actiu i ajudar-se a descobrir i reconèixer certs components mitjançant una actitud de col·laboració activa.
–    Explorar i realçar aquells aspectes que deixen entreveure el millor de la relació i de cadascun dels membres. Des d’aquesta orientació es considera clau potenciar i remarcar tant aquells comportaments, actituds i creences limitants com aquells que promouen una millor relació.

Amb aquests i altres recursos, aquesta intervenció pot ajudar a millorar la qualitat de vida en parella mitjançant sessions dinàmiques, reflexives i principalment enfortidores dels recursos, estratègies i competències individuals i relacionals. A més, procura que els canvis produïts siguin profunds i que es mantinguin el major temps possible. L’escolta, l’empatia, la confiança, la comprensió i el respecte són alguns dels components protagonistes en les diferents sessions.

Encara que com s’ha remarcat, els problemes de parella són molt variats, mètodes com l’aquí exposat poden ajudar a millorar substancialment aquesta o altres dificultats. Entre elles, l’estrès, l’ansietat o els problemes de l’estat d’ànim es poden veure enfortits mitjançant l’ús d’aquestes estratègies. Els professionals del nostre centre, situat a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres orientacions l’eficàcia i utilitat ha estat provada en un ampli espectre de situacions.

Si vols obtenir més informació al respecte, o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

Diferències i similituds entre Anorèxia i Bulímia

La detecció i delimitació dels trastorns psicològics gairebé mai es troba exempta de complicacions. En aquest sentit, hi ha molt poques categories (per no dir cap) que gaudeixin de límits clars entre les seves característiques i definicions. Per això, la majoria d’ells mostra el que s’anomena comorbiditat, és a dir, l’ocurrència de dos o més problemàtiques en una mateixa persona. Aquest terme també s’utilitza quan es detecten característiques comunes que sobresurten entre diferents diagnòstics. Així doncs, en els Trastorns de la Conducta Alimentària, i especialment en l’Anorèxia i la Bulímia (dos dels més prevalents), apareixen símptomes i característiques que ens poden fer dubtar en el procés diagnòstic d’un o altre problema.

L’Anorèxia es defineix com la restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats reals, que porta a un pes corporal significativament baix per l’edat, el sexe, el curs de desenvolupament i la salut física. Aquesta restricció s’associa amb una por intensa a guanyar pes o a engreixar, o a comportaments que interfereixen amb el seu augment tot i que ja es tingui un baix pes. A més, acostuma a aparèixer una alteració en la forma en què un es percep en relació a la forma i al pes, i una clara manca de reconeixement de la gravetat del baix pes actual. Segons els diferents sistemes de classificació, es diferencien dos subtipus, el restrictiu i el purgatiu. En el primer d’ells la pèrdua de pes s’associa a la realització de dieta, al dejuni o l’exercici físic excessiu. En el segon (purgatiu), apareixen episodis recurrents d’afartaments o purgues és a dir, autoinducció del vòmit o utilització de diürètics o laxants.

D’altra banda, la Bulímia s’entén com episodis recurrents d’afartaments (almenys una vegada a la setmana durant 3 mesos), seguits de comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar l’augment de pes; com el vòmit autoinduït, l’ús de laxants, diürètics o altres medicaments, el dejuni o l’exercici físic excessiu. L’afartament té dues característiques bàsiques: la ingestió d’una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen, en un període determinat. I la sensació de manca de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi. Al costat d’aquests, hi ha també por a l’augment de pes corporal que apareix mitjançant una autoavaluació negativa influïda per aquest i per la constitució.

Després d’exposar les principals característiques de tots dos, i tot i que cadascun d’ells es troba relacionat amb uns símptomes específics que faciliten el diagnòstic diferencial, podem observar com apareixen elements significatius molt semblants, per no dir gairebé idèntics. L’aspecte potser més important se situa en la por intensa a guanyar pes i, per tant, a la idea sobrevalorada que tots dos posseeixen sobre la primesa. Aquesta por es pot observar mitjançant la valoració negativa que fan sobre la seva figura i per les creences errònies associades al pes corporal.

Pel que fa a les estratègies emprades per afrontar el malestar que suposen les idees i pensaments associats amb l’alimentació i el pes, podem veure com en tots dos es poden utilitzar mecanismes molt semblants, tant és així que fins fa poc la distinció entre restrictiu i purgatiu també s’emprava per diferenciar els tipus de bulímia. D’aquesta manera, la realització d’afartaments, el dejuni, la realització d’exercici físic exagerat, la ingestió de laxants o diürètics, i l’autoinducció del vòmit poden relacionar-se amb les dues categories exposades. En relació als afartaments, inicialment es considerava que eren exclusius de la Bulímia, i encara que és més prototípic d’aquesta, això ha estat corregit, ja que com hem vist també apareixen en persones amb Anorèxia.

És important destacar també la presència de símptomes específics de l’estat d’ànim. En ambdues problemàtiques acostumen a aparèixer símptomes d’ansietat, tristesa i humor deprimit, irritabilitat, pèrdua de desig sexual, retraïment social, problemes de concentració, i símptomes obsessius. Alguns d’aquests (especialment la preocupació pel menjar, els episodis de menjar en excés, la irritabilitat i el retraïment social), en el cas de l’Anorèxia s’ha observat que remeten quan es recupera el pes, és a dir que es troben associats al estat de desnutrició. D’altra banda, el retraïment social, les dificultats de concentració i la simptomatologia ansiosa i depressiva associats a la Bulímia i a l’Anorèxia “purgativa” solen ser més secundaris al malestar associat amb la pèrdua de control sobre el menjar. Per això, aquests símptomes milloren quan s’empren estratègies encarades a restablir aquest control.

Com podem veure, tots dos diagnòstics posseeixen gairebé més coses en comú que exclusives o excepcionals. Una de les claus utilitzades en la pràctica clínica per diferenciar les dues problemàtiques resideix en el pes i en la presència d’afartaments. Quan aquest és significativament baix (com s’ha destacat, molt per sota del esperat en relació a l’edat, sexe i desenvolupament), molt possiblement ens trobem amb un cas d’Anorèxia. I quan hi ha episodis d’ingesta voraç recurrents, és més probable que estiguem davant d’un cas de Bulímia. Tot i això, tal com s’ha remarcat, això no vol dir que les dues característiques no puguin estar presents en una o altra patologia.

Els professionals del nostre centre et proporcionaran tota la informació que necessitis en relació a aquest tema. Si vols conèixer més sobre aquest, o tens preguntes sobre qualsevol altra qüestió, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Truca’ns, t’ajudarem.

Com actuen els ansiolítics i antidepressius?

El tractament dels diferents problemes psicològics abasta un ampli ventall d’estratègies, orientacions i recursos encarats a millorar l’estat anímic i l’adaptació de l’individu al seu entorn. Entre aquests, la psicofarmacologia resulta especialment útil en aquells casos en què es consideri important reduir alguns dels símptomes mostrats per la persona mitjançant l’ús de medicació. D’aquesta intervenció s’encarrega la psiquiatria, i encara que habitualment (i preferentment en la majoria de trastorns) s’utilitza de forma paral·lela al tractament psicològic, també es pot dur a terme en solitari.

Actualment, hi ha un augment progressiu de problemes relacionats amb l’ansietat i la depressió. Els problemes econòmics, familiars i socials són cada vegada més freqüents, i especialment els primers fruit dels quals acostumen a aparèixer tots els altres. Davant d’això, el consum i prescripció de fàrmacs mostra un patró clarament ascendent. Entre aquests, són particularment els ansiolítics i antidepressius els més utilitzats i demandats. Però, com actuen en el nostre cos aquestes substàncies? De què s’encarreguen exactament?

Ansiolítics

En el cas dels medicaments ansiolítics, tal com el seu nom indica, busquen pal·liar o disminuir els símptomes d’ansietat del pacient. Aquesta simptomatologia es troba associada principalment amb un dèficit del neurotransmissor GABA (àcid gamma-aminobutíric). Aquest, igual que la serotonina o la dopamina, actua enviant missatges químics pel sistema nerviós i el cervell. En aquest cas, parlem d’un dels neurotransmissors inhibitoris més importants del nostre organisme. Quan aquest falla, i substàncies com la noradrenalina, adrenalina o el glutamat (components excitatoris) segueixen el seu curs, o mostren una activitat elevada a causa de factors com l’estrès, poden crear-se quadres de por i ansietat.

A partir d’aquí, els fàrmacs ansiolítics procuraran recuperar l’equilibri actuant sobre els receptors GABA i potenciant que aquests segueixin treballant de manera adequada i inhibeixin l’activació fisiològica. Entre els més utilitzats estan les benzodiazepines (Alprazolam, lorazepam, Diacepam …), les quals actuen reduint els símptomes d’ansietat normalment en un curt període de temps, i disminuint la intensitat i freqüència dels episodis d’angoixa. Tanmateix, i motiu pel qual és important seguir les pautes del professional, alguns dels seus principals efectes adversos són: la somnolència i les alteracions de la memòria, la concentració i l’atenció. Al costat d’aquests, si el consum és prolongat poden aparèixer fenòmens com la dependència (addicció) i la tolerància (pèrdua gradual d’efectivitat de la medicació).

Antidepressius

En la depressió, els principals dèficits neuroquímics s’associen amb desequilibris en la segregació i actuació de diferents neurotransmissors. Especialment, s’ha remarcat que hi ha un desequilibri de serotonina, dopamina i noradrenalina. El primer component es relaciona amb el manteniment de l’equilibri en relació al nostre estat d’ànim, el desig sexual, i la regulació dels cicles de son-vigília. La dopamina és considerada la substància o el neurotransmissor del plaer. Així, juga un paper clau en la motivació, la recompensa, la cognició, l’activitat motora i l’aprenentatge. La noradrenalina s’encarrega de l’activació i preparació de l’organisme davant de situacions d’estrès real o percebut. A la depressió s’ha indicat que hi ha un dèficit d’aquesta, la qual cosa pot produir cansament, fatiga, desinterès o apatia.

Entre els fàrmacs més utilitzats per a aquesta problemàtica, i seguint les línies exposades, es troben els ISRS (Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina), els quals constitueixen el tractament d’elecció primària. Entre aquests es troben la Fluoxetina, la Paroxetina, la Sertranlina o el Citalopram, entre d’altres. De forma específica actuen sobre la regulació de Serotonina, incrementant-la. A més d’aquests, també s’utilitzen els antidepressius tricíclics, els quals procuren augmentar la segregació de serotonina i noradrenalina. Alguns dels seus efectes secundaris però, s’associen amb nàusees, augment de pes, cefalees, pèrdua de gana o desig sexual, etc.

L’eficàcia del tractament farmacològic dependrà tant de la simptomatologia presentada pel pacient, com de l’adequació per part del professional de la intervenció seleccionada. Com podem apreciar, hi ha un clar solapament entre els símptomes d’ansietat i depressió, la qual cosa es tradueix en l’elaboració de medicaments que poden posseir efectes combinats destinats a atacar els dos símptomes. D’aquesta manera, hi ha antidepressius amb components específics per pal·liar l’ansietat i ansiolítics que disminueixen certa simptomatologia depressiva. Tanmateix, degut a aquesta interacció constant entre ambdós tipus de simptomatologia, l’efecte dels fàrmacs pot variar en funció de la persona.

És important adequar els tractaments, tant psicològics com psiquiàtrics a les necessitats presentades per la persona, procurant individualitzar al màxim el tipus d’intervenció i les estratègies emprades per tal d’augmentar la seva eficàcia. Al costat d’això, a més, hem de tenir en compte que és informació imprescindible tant per a la psicologia i psiquiatria d’adults com infantojuvenil.

Si tens dubtes o simplement vols ampliar la teva informació en relació a aquest o altres temes, pots contactar amb l’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró.