La depressió és una problemàtica que pot afectar, en major o menor mesura, a tota la població. En aquest sentit, alguns estudis constaten que aquesta apareix cada vegada en edats més primerenques. En si, es defineix com un estat d’ànim caracteritzat per una profunda tristesa en la qual apareixen símptomes com pèrdua d’interès, baixa autoestima, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o culpabilitat, dificultats de concentració i fins i tot idees o pensaments de suïcidi.
Quan pensem en el terme exposat, és possible que ens vingui a la ment la imatge d’una persona amb característiques similars a les destacades. Tot i això, i encara que la seva concepció sigui complicada en usar termes similars o fins i tot idèntics per definir algunes patologies, hi ha moltes diferències pel que fa a les manifestacions de les problemàtiques des de la psicologia d’adults i la psicologia infantil i juvenil. En el cas de la depressió, i encara que es comparteixin alguns símptomes, els nens i adolescents poden manifestar aquesta problemàtica de forma molt heterogènia. Així, el Manual de Classificació Diagnòstica dels Trastorns Mentals (DSM-5), material de referència per a psicòlegs i psiquiatres, ha contribuït a utilitzar una mirada amplificada d’aquest concepte. Per exemple, en el Trastorn Depressiu Major realitza especificacions en alguns dels seus criteris indicant que, tot i que pot aparèixer un estat d’ànim deprimit persistent, en població infantil es pot manifestar en forma d’irritabilitat. I també, que tot i poder existir un augment o pèrdua de pes associada a l’estat d’ànim, en els nens cal considerar el fracàs per a l’augment de pes esperat.
Així doncs, la depressió pot afectar significativament en el desenvolupament del nen. La manca de recursos per a gestionar i regular les emocions, juntament amb la immaduresa psicològica, potència que l’afectació sigui més elevada, podent repercutir molt en etapes posteriors. Tot i que la tristesa i l’apatia puguin associar-se a canvis emocionals normals en algunes etapes del desenvolupament, és important atendre a certes característiques que poden estar evidenciant la problemàtica. Entre elles estan, a més de la tristesa i/o la irritabilitat i els símptomes esmentats en el primer paràgraf, pot apreciar aïllament social, pèrdua d’interès pel joc i les activitats escolars, disminució de l’autoconfiança amb sentiments d’inferioritat, queixes físiques i plor. Tot i així, cal remarcar que no tots els nens tenen aquests símptomes, la gran majoria reflectirà diferents característiques en contextos i moments diferents.
Per altra banda, les causes d’aquesta problemàtica poden ser molt diverses, tot i que la hipòtesi que ha rebut més suport ha estat la d’una possible combinació de factors (esdeveniments vitals estressants o amb elevada càrrega emocional negativa, història familiar, medi ambient i alteracions bioquímiques). Alguns estudis però, han destacat que provenir d’una família desestructurada, estar sota un estil educatiu excessivament estricte o patir la pèrdua d’algun progenitor poden predisposar a la problemàtica. A més, altres constaten la major prevalença en nens comparat amb les nenes, tot i que indiquen que les dades s’inverteixen en l’adolescència.
Sigui com sigui, i tenint en compte la variabilitat en la manifestació del problema, hem d’atendre a les necessitats específiques del nen. Així, el tractament psicològic és similar als adults, sent la teràpia cognitiu-conductual la més indicada per a això. A grans trets s’encara cap a la modificació de creences distorsionades sobre un mateix i el món, junt amb el maneig adequat de les emocions, tant positives com negatives. A més, i especialment en el cas de població infantil i juvenil, és crucial involucrar els pares o cuidadors i als professors i/o tutors de l’escola de manera que permetin intervenir directament en l’entorn del nen, procurant detectar i modificar les dinàmiques familiars i acadèmiques desadaptatives.
Finalment doncs, cal remarcar que tot i ser un problema important i prevalent a la nostra societat, la depressió ofereix moltes possibilitats de millora. Hem d’estar atents als símptomes del nen per poder realitzar un diagnòstic precoç i aplicar el més aviat possible un tractament individualitzat adequat a les seves característiques i al seu moment evolutiu, sent crucial a més la collaboració dels pares o tutors per augmentar l’eficàcia de la intervenció.
En cas de tenir preguntes sense resoldre o considerar que necessites ajuda per a aquest o altres problemes similars, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró. Et proporcionarem una atenció ràpida, professional i personalitzada.
Aquest concepte constitueix un dels trets de personalitat més predominants de la nostra societat. A nivell general, el podem definir com la predisposició a actuar o reaccionar de forma ràpida, espontània o inesperada davant d’estímuls o situacions externes o internes (del propi individu) sense existir una reflexió prèvia sobre les possibles conseqüències dels comportaments adoptats. Alguns dels principals components són: la recerca de recompensa o plaer immediat, l’aparició de l’acte abans que la reflexió, la dificultat per inhibir conductes i anticipar les seves possibles conseqüències, i una baixa tolerància a l’estrès. Tot això conflueix en un dèficit d’autocontrol, la qual cosa fa que algunes persones siguin definides com imprudents, inconscients, poc reflexives, arriscades o fins i tot irresponsables.
Cal remarcar però, que encara que inevitablement el terme tingui una certa connotació negativa, podem distingir una impulsivitat funcional, i una altra disfuncional. Així, parlem del primer subtipus quan la situació implica, gairebé totalment, un benefici personal, la qual cosa suposa un procés previ, encara que sigui breu, de presa de decisió amb risc calculat. D’altra banda, la impulsivitat disfuncional es relaciona amb la tendència a prendre decisions irreflexives i ràpides quan les situacions no ho requereixen, sent aquesta estratègia poc òptima i comportant conseqüències negatives per a la persona. Algunes d’aquestes poden ser per exemple, l’aparició de culpabilitat, frustració, irritabilitat, o fins i tot pèrdua d’autoestima al no haver estat capaç de controlar els impulsos, existint a més, una repercussió clara a nivell interpersonal relacionada principalment amb el deteriorament de la imatge social, i la conseqüent pèrdua de confiança de l’entorn.
Al costat d’això, la impulsivitat no únicament es relaciona amb certes característiques negatives, sinó que posseeix un paper protagonista en molts trastorns mentals com ara els trastorns de la conducta alimentària, les addiccions tòxiques o comportamentals, el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH), el trastorn bipolar o certs trastorns de personalitat com el límit o l’antisocial. A més però, encara que la seva repercussió resulta més o menys evident en les problemàtiques citades, hi ha molts altres trastorns en els quals pot estar incidint: trastorns d’ansietat, de l’estat d’ànim o fins i tot en algunes disfuncions sexuals. D’aquesta manera, també podem deduir que pot suposar un problema crucial tant en població adulta com infanto-juvenil.
En alguns casos, si aconseguim millorar aquest component, que a priori pot passar més o menys desapercebut, pot produir-se un canvi crucial per al benestar de l’individu. A continuació es ressalten algunes recomanacions per fer front a aquesta problemàtica:
– Pensar abans d’actuar: Tal com hem remarcat, és habitual en persones impulsives actuar sense reflexionar prèviament. En aquest sentit, es recomana dur a terme un procés de reflexió en el qual principalment es procurin anticipar les conseqüències de la conducta que sadoptarà, permetent detectar i reduir algunes de les respostes automàtiques que s’acostumen a donar.
– Tolerància a la frustració: El reforç positiu o recompensa immediata és un clar allicient per a la impulsivitat; quan aquest no es produeix apareixen alguns dels sentiments negatius abans esmentats com ansietat, ràbia o irritabilitat. És important ser conscient de que en moltes ocasions no rebrem allò anticipat. A més, el reaccionar de forma ràpida i poc eficient pot generar igualment malestar, de manera que si aconseguim reduir els actes impulsius i augmentem el nostre repertori de respostes adaptatives, podem corregir el nostre estat emocional.
– Tècniques de relaxació: Reduir l’activació fisiològica pot resultar clau per millorar la capacitat reflexiva i reduir l’estrès i els símptomes d’ansietat. Adoptar un hàbit diari en què practiquem algun tipus d’exercici de relaxació és molt probable que potenciï la millora.
Existeixen moltes altres estratègies terapèutiques considerades eficaces per reduir la impulsivitat. Algunes d’elles provenen d’orientacions com la teràpia cognitiu-conductual. El nostre equip de psicòlegs a Mataró, especialitzats en diferents problemàtiques i poblacions (adults i infanto-juvenil), t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis sobre aquest tema i atendran les teves peticions d’una manera professional i personalitzada.
La teoria de la indefensió apresa apareix per primera vegada als anys 70, obra de Martin Seligman. Inicialment, i com molts altres fenòmens explicats per la psicologia, va tenir lloc un període d’experimentació. En aquest, l’autor va descobrir que, si sotmetia a un animal a descàrregues elèctriques sense permetre-li escapar d’elles, arribava un punt en que aquest animal deixava d’emetre respostes evasives tot i que, per exemple, la gàbia romangués oberta. En altres paraules, havia après a no lluitar contra això, a sentir-se o estar en una situació d’indefensió.
Molt possiblement, després d’aquesta petita introducció haurem estat capaços de trobar records o imatges en les nostres vides representatius del concepte introduït. Res més lluny de la realitat; després d’aquesta primera fase experimental, estudis posteriors van demostrar que les persones podien patir exactament el mateix procés. Així, a grans trets podem definir aquest fenomen com la condició per la qual una persona o animal s’inhibeix davant de certes situacions aversives quan les accions per evitar-ho no han resultat eficaces, acabant per desenvolupar passivitat davant d’aquests esdeveniments. És a dir, s’adquireix el convenciment de que es faci el que es faci, no saconseguirà canviar el resultat.
Un exemple clar el trobem en les víctimes de violència. En aquestes, l’exposició contínua al maltractament, juntament amb la ineficàcia de les estratègies d’afrontament emprades, genera un canvi en el comportament de la víctima, la qual perd la voluntat deradicar les conductes agressives. En lloc d’això, en alguns casos s’utilitzen estratègies com complaure a l’agressor o mantenir-lo calmat per disminuir els actes de violència. A més daquestes, existeixen multitud de situacions que ajuden a exemplificar aquest important mecanisme. En aquest sentit, pot aparèixer en qualsevol context; laboral, social, familiar, i fins i tot personal. Exemples d’això poden ser el mobbing o el bullying. Generalitzar la frase “això és el que hi ha, i faci el que faci res canviarà” a diversos àmbits, resulta relativament senzill.
A part d’això, hem de tenir en compte els principals components involucrats en la seva aparició per poder detectar-lo prematurament. Així, quan una persona entra en aquest procés solen manifestar-se un dèficit motivacional/conductual, emocional i cognitiu, la influència dels quals és circular. En el primer pla, la persona reflecteix un retard progressiu en la iniciació de respostes voluntàries per confrontar la situació. A nivell emocional, els principals símptomes s’emmarquen dins de l’espectre ansiós-depressiu, on podem observar des datacs de pànic fins a un estat deprimit perpetuat. Finalment, podem arribar al punt de no ser capaços de trobar solucions al problema, i fins i tot de creure que som mereixedors de la situació (esfera cognitiva).
Tot i que cal ser conscients de la dificultat d’afrontar aquest tipus de situacions, hi ha mecanismes per facilitar el seu maneig. La persona que pateix aquest problema pot haver consolidat esquemes disfuncionals que la inhibeixen a l’hora d’encarar la situació. Per això, cal desestigmatizar-la, entenent que ha pogut perdre la capacitat de veure alternatives, i procurant reafirmar la seva capacitat i autoestima. Amb això, podem facilitar retornar-li cert control sobre la seva vida, permetent-li ser capaç d’afrontar la situació de manera adaptativa.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, pot ajudar-te a resoldre els teus dubtes o a manejar aquesta o altres situacions que consideris rellevants. En cas de necessitar més informació al respecte, estem a la teva disposició.
Podem definir els mecanismes de defensa com processos interns o inconscients que s’encarreguen de minorar les conseqüències negatives generades per esdeveniments intensos, de tal manera que l’individu pugui continuar funcionant normalment. D’aquesta manera, procuren mantenir el balanç psicològic. També reben el nom d’estratègies d’afrontament, però tenint en compte que aquestes no es desenvolupen de manera conscient sinó de forma automàtica, i procuren sempre actuar com a mecanisme de protecció encarat a minimitzar l’impacte psicològic de certes situacions.
Hi ha diversos tipus de mecanismes de defensa, els quals poden manifestar-se en diferents situacions. Tradicionalment, alguns d’ells són: la repressió, mitjançant la qual bloquegem inconscientment desitjos, pensaments o experiències amenaçadors per impedir que arribin a la consciència; la racionalització, que consisteix a ocultar les veritables motivacions dels propis pensaments, accions o sentiments a través de l’elaboració d’explicacions tranquil·litzadores, però incorrectes; o la projecció, en la qual s’atribueixen de manera falsa els propis sentiments, impulsos o pensaments inacceptables a una altra persona (ex; tenir antipatia a algú, però pensar que és aquest qui vol fer-nos mal). Tots ells sorgeixen de manera automàtica, són inconscients i el seu objectiu és, davant els diferents conflictes psicològics, reduir l’ansietat i el malestar generat per agents estressants interns i/o externs.
De tots ells, un dels més rellevants i freqüents el constitueix la negació, que pot aparèixer implícitament en tots els altres. Aquest es defineix com el mecanisme mitjançant el qual la persona rebutja reconèixer algun aspecte dolorós de la realitat externa o de l’experiència subjectiva que és aparent per als altres. És a dir, consisteix en afrontar els conflictes negant la seva rellevància o fins i tot la seva existència, de manera que s’eviten o rebutgen aspectes de la realitat considerats desagradables. Una de les situacions més significatives per definir aquest concepte, és el dol després de la pèrdua d’un ésser estimat. Davant d’aquest esdeveniment, les persones passem per una sèrie de fases, en les quals està involucrada, i gairebé sempre en primer lloc, la negació. En aquest sentit, l’impacte emocional provocat per l’esdeveniment genera la no assimilació del que ha passat, evitant acceptar la realitat i bloquejant d’aquesta manera el dolor associat.
El motiu principal pel qual sorgeix aquesta estratègia és la dificultat per integrar l’element que causa el malestar, ja que porta en si la reconstrucció d’una part de nosaltres mateixos. Encara que és potser un dels exemples més representatius, el dol no és l’única situació en la qual podem apreciar aquest recurs. I encara que és possible detectar-ho en diferents problemes psicològics com ara ansietat o depressió, també apareix freqüentment en situacions quotidianes com per exemple en les relacions de parella, quan per exemple una de les parts es nega a reconèixer una infidelitat, o el voler projectar un model de relació ideal quan s’està patint una crisi important. També sol aparèixer en situacions laborals mitjançant la recerca d’invalidació d’arguments que confirmen que hem comès errors, que podem perdre la feina, etc. Si pensem en les diferents àrees vitals (familiar, social, personal …) trobarem múltiples exemples. Finalment, també podem trobar negació davant certs sentiments com ara l’enveja, l’enuig, la gelosia, la decepció, la rancúnia o la tristesa.
El més important aquí, és comprendre que encara que pot ser una fase totalment normal a més d’habitual en els esdeveniments negatius, hem de ser capaços de detectar-lo, acceptar-ho i integrar-ho per seguir avançant en el nostre dia a dia. En si, constitueix una manera d’intentar evitar l’afrontament dels diferents problemes, els quals la majoria en un futur haurem dencarar i solucionar, no només per impedir fomentar el creixement del malestar emocional, sinó per permetre’ns fer el pas cap al benestar psicològic.
En cas de voler aprofundir sobre aquest tema, o considerar que necessites atenció per solucionar algun problema similar, el nostre equip de psicòlegs a Mataró procurarà resoldre els teus dubtes i/o ajudar-te mitjançant una atenció individualitzada i professional.
Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives (II part)
En l’anterior article parlem sobre les pautes educatives generals a aplicar amb nens amb TDAH (i que podrien aplicar-se també a nens amb Trastorns de conducta en general).
A continuació ens centrarem en certs aspectes en els quals creiem que és important possar especial atenció i que poden ser complexos de gestionar a causa de les característiques dels nens i nenes amb TDAH i/o Trastorns de conducta.
Donar ordres de forma efectiva:
En moltes ocasions, el poder donar ordres de forma efectiva implica desaprendre la manera en què les hem donat fins ara. Per exemple, repetir-les constantment perquè ens faci cas, usar un to de veu elevat
De forma resumida i clara, quan donem instruccions o ordres hem de:
Donar instruccions/ordres simples. D’una en una. Per exemple, si volem que el nostre/a fill/a aprengui a posar la taula, li anirem indicant que ha d’anar portant. Som conscients que es tracta d’alguna cosa que requereix molta paciència, però ajudarà al fet que el nostre fill interioritzi la rutina i, per tant, que es mantingui en el temps.
Les ordres han de ser concretes. Per exemple, no seria útil dir ordena la teva habitació ja que el nostre/a fill/a pot entendre que això només implica que reculli les joguines i pot ometre certs detalls. És millor dir-li exactament que tasques ha de dur a terme per recollir la seva habitació: recull les joguines, posa la roba bruta en el cistell
.
Utilitzar un to de veu ferma i neutre. No hem de caure ni en l’empipament, ni a ser massa tous (per exemple, formular-ho en forma de pregunta).
Assegurar-nos que en aquest moment el nostre fill ens està parant atenció. Per a aconseguir-ho, eliminarem distractors i li ajudarem a que estableixi contacte visual amb nosaltres.
Aplicar conseqüències (positives i negatives):
Lligat a com donar ordres o instruccions, està en com aplicarem conseqüències positives i negatives.
Quan apliquem les tècniques que explicarem a continuació tindrem en compte:
Ser sistemàtics i conseqüents: és a dir, fer-ho sempre igual en els diferents entorns i contextos en què es doni la conducta.
Aplicar la tècnica de forma immediata en el temps.
Aprendre a combinar les diferents tècniques ja que potencia la seva utilitat.
Pensar en les conductes que volem eliminar i prioritzar quins seran les primeres en les quals intervindrem; escollirem dues o tres conductes, les que es donin amb major freqüència.
Tècniques per augmentar conductes desitjables:
La millor manera per instaurar o que s’aprengui una conducta és que es reforci. Una norma que no es reforça quan el nen la compleix no es mantindrà en el futur.
Quan reforcem hem de tenir en compte:
Que reforçarem les conductes adequades.
Que lloarem les conductes adequades en el moment en què es donen.
Proporcionarem un reforç concret: verbal, gestual i/o material (si pot ser, evitarem els reforços materials).
Els reforços verbals sempre han d’anar acompanyats d’un component gestual (somriures, contacte visual, carícies
).
Utilizarem el reforçador de forma consistent: sempre que se de la conducta que desitgem potenciar.
Hem de tenir en compte que l’aconseguir que la freqüència d’aparició de les conductes que desitgem augmenti pot portar el seu temps.
El que no funciona
Donar missatges dobles: avui ho has fet molt bé, no sé perquè no ho fas així cada dia
. Aquest tipus de missatges poden propiciar una baixa autoestima en els nostres fills ja que són viscuts com una crítica.
Criticar: hem de diferenciar entre criticar i donar feedback. Un exemple de crítica seria hauries de saber organitzar-te i preparar la teva motxilla solament; en canvi, una forma de retroalimentar o donar feedback al nen sobre la conducta que està duent a terme podria ser fixa’t bé en el teu horari, creïs que és possible que et falti alguna cosa que necessites per al col·legi avui?.
No fer crítiques globals: el nostre fill necessita ser corregit però no mitjançant crítiques globals (sempre t’oblides de fer X). Aquest tipus de comentaris no li ajuden a saber què coses ha de millorar i que coses ha millorat ja; per tant, li fa pensar que no té cap valor esforçar-se per aconseguir petites millores. Per poder ajudar-ho en aquest aspecte, el millor és establir discursos on quedi palès que hi ha hagut una millora i quins passos ha de dur a terme per seguir millorant.
El que funciona:
Especificar i explicitar l’esforç que ha fet el nen per millorar i els resultats que ha obtingut (t’has esforçat molt a posar la taula perquè no t’has deixat cap cobert
que bé que puguis ajudar-nos a casa, ho estàs fent cada vegada millor).
Donar elogis immediats; els elogis demorats en el temps tenen menys efectes positius.
Ser específics elogiant: els elogis generals no li ajuden a saber què conductes són apropiades i quines no ho són. És millor especificar què ha fet bé i què seria el següent a aconseguir per fer-ho encara millor.
Ser autèntics: si se sent feliç o sorprès pels esforços que està realitzant el seu fill, faci-li-ho saber.
Utilitzar als nostres feedbacks l’expressió dels nostres sentiments: és positiu per a l’autoestima del nostre fill saber que els seus pares tenen sentiments quant a la seva conducta i les seves millores.
Tenir expectatives realistes ja que, si no les tenim, no sabrem elogiar apropiadament aquelles conductes positives o millores que s’estiguin donant.
Tècniques per disminuir i eliminar les conductes no desitjables:
L’extinció: com ignorar? L’extinció es tracta d’una tècnica altament eficaç per eliminar comportaments no desitjats i consisteix en no donar atenció al comportament no desitjat; al seu torn, pararem atenció a aquelles conductes que sí que volem fomentar. Hem de tenir en compte que l’aplicació de l’extinció farà que al principi les conductes no desitjades empitjorin en freqüència i en intensitat; hem de ser pacients. Per descomptat, aquesta tècnica no és útil per a totes les conductes a eliminar ja que hi ha comportaments que no podem tolerar que es donin. Per a aquest tipus de comportaments aplicarem la tècnica del temps fora, que detallarem a continuació.Temps fora
Es tracta d’una tècnica dirigida a aquelles conductes que, per la seva intensitat o gravetat, no podem ignorar. En realitat es tracta d’una forma extrema d’ignorar al nen ja que se´l separa físicament de tots els reforçadors positius que puguin estar fomentant la seva mala conducta, especialment de l’atenció de l’adult.
Com en l’anterior cas, el començar a aplicar aquesta tècnica farà que al principi empitjori la conducta; per això, hem d’estar preparats per aplicar-la fins al final.
Abans d’aplicar la tècnica li explicarem al nen les normes de la mateixa: davant quines conductes aplicarem aquesta tècnica, què se li dirà per indicar-li que es retiri, a on ha de retirar-se (escollirem un lloc), ho plantejarem com quelcom positiu per a ell/ella que li ajudarà a calmar-se. El temps per a estar fora variarà en funció de l’edat del nen. És altament important ignorar al nen durant l’aplicació del Temps fora. S’han de limitar el nombre de conductes en les quals aplicarem aquesta tècnica. Reforçarem la primera conducta positiva o desitjable que es doni després del Temps fora.
Cost de resposta o reforç negatiu
Seria similar a una multa: el nen perdrà un privilegi quan executi una conducta no adequada.
Totes les tècniques presentades poden combinar-se, la qual cosa les farà més efectives, i conforme les apliquem ens farem més experts en el maneig de les mateixes. Es tracta d’entrenar-nos com a pares i reorientar les conductes que fins al moment havíem dut a terme; així que siguem pacients amb nosaltres mateixos i ajudem-nos mútuament a corregir l’aplicació de les diferents pautes que s’han proporcionat en aquest article. Autobservar-se i que ens avaluïn des de fora en l’aplicació de conseqüències pot ser de gran ajuda en el nostre entrenament.
Al llarg de les nostres vides, i des que naixem, contribuïm directament a la construcció de les diferents realitats que ens envolten. És a dir, en base a la nostra cultura, educació i principalment a les nostres experiències prèvies, conformem un estil de pensament i uns esquemes que ens faran interpretar el món d’una manera determinada, la qual tendirem a considerar que és objectiva i vàlida. Per desgràcia, les distorsions cognitives ocupen un lloc molt destacat en el nostre dia a dia. Aquestes es poden entendre com a errors d’interpretació en el processament de la informació o creences que provoquen una pertorbació emocional, sent d’aquesta manera, desadaptatives. Així, a l’hora de dotar de significat una situació en concret, s’activen els esquemes que anteriorment s’han esmentat, els quals en ocasions, posseeixen un caràcter irracional que ens portarà a interpretar la realitat d’una forma distorsionada i poc objectiva, la qual cosa derivarà en malestar emocional. Segons l’explicat doncs, no són els esdeveniments en si mateixos els encarregats de provocar-nos diferents sentiments, sinó que és la interpretació que realitzem d’aquests el que fa que experimentem una emoció o una altra. I a més, aquest circuit situació – pensament – emoció influirà directament en la realització d’una conducta o una altra. Per exemple, si un amic/amiga fa temps que no ens truca, podríem pensar “no vol saber res de mi”, sentir-nos tristos i, conseqüentment, no trucar-lo/a i aïllar-nos. Aquestes distorsions, a nivell general, es caracteritzen per expressar-se sovint mitjançant imperatius categòrics (p.ex; hauria, hauria de, haig de…), posseir una connotació dramàtica o catastrofista, ser rígides i vivenciar-se com espontànies. Alguns exemples són els següents: – Pensament dicotòmic: Consisteix en adoptar un punt de vista sense matisos, és a dir “blanc/negre” o “veritable/fals”. Es tendeix a ignorar el continu existent entre les polaritats, utilitzant paraules com mai, sempre, tot o res. – Abstracció selectiva: També anomenada “visió de túnel”, es tracta d’atendre únicament a un o pocs detalls concrets d’una situació específica, ignorant altres dades que poden resultar més importants i que es corresponen amb la mateixa situació. – Sobregeneralització: A partir d’un succés específic, extraiem una conclusió personalitzada “vàlida” per explicar tota la resta. Són judicis molt extremistes amb prediccions sorgides a partir d’esdeveniments aïllats. Possibles exemples serien “si ha passat una vegada, passarà sempre” o “si una persona em va fer mal, totes les persones són dolentes”. – Lectura de pensament: Aquest fenomen consisteix en pressuposar o tractar d’endevinar les cognicions, actituds o intencions dels altres. Un exemple seria “si em miren és perquè estic fent el ridícul”. Existeixen molts altres tipus de distorsió, les quals ens caracteritzen en major o menor grau. Un dels components clau, és el caràcter negatiu que tenen totes elles. En aquest sentit, busquem confirmar hipòtesis que difícilment ens comportaran un major benestar, produint-nos tot el contrari, que entrem en una dinàmica de negativitat i pessimisme respecte al món i nosaltres mateixos. Així doncs, hem de tenir clar que aquests biaixos, a part d’habituals, són totalment normals, però és important ser capaços d’identificar-los i reconèixer la importància i necessitat de considerar altres alternatives, les quals influiran directament, tal com hem vist, en com ens sentim i actuem. Cadascun de nosaltres contínuament aplica i posa a prova múltiples pensaments en cada situació. Alguns d’ells poden suposar una limitació important en la nostra vida. Si creus que aquest és el teu cas, o simplement vols ampliar la informació que tens al respecte, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia a Mataró, t’ajudarem.
Des del moment en què naixem ens trobem immersos en un món ple d’estímuls, l’aprenentatge i afrontament condicionaran la nostra forma d’encarar i relacionar-nos en les diferents situacions vitals futures. Al costat d’això, certament les nostres característiques personals (predisposició biològica, trets de personalitat, etc.) actuaran com a mediadores i determinaran gran part de les diferències que ens caracteritzen individualment. A més però, la quantitat i qualitat d’experiències que obtinguem en el nostre desenvolupament, constitueixen un aspecte crucial pel nostre correcte funcionament personal i social. Entre elles, i sent aquesta potser la més significativa, es troba les relacions i el vincle que establim amb els nostres progenitors.
Així, la nostra infància estarà principalment marcada per la influència dels nostres pares, el vincle afectiu dels quals suposa un important predictor de la nostra salut i benestar psicològic. En aquest sentit, seguint els arguments del DSM-5, podem parlar de trastorn del vincle reactiu quan el nen exhibeix un patró de comportament inhibit i emocionalment retret cap als cuidadors adults. Concretament, el nen poques vegades busca consol o es deixa consolar quan experimenta malestar. A més, es diagnostica quan hi ha una alteració social i emocional on apareixen símptomes com irritabilitat, tristesa o por, fins i tot quan les interaccions amb els adults no són amenaçadores. Cal tenir en compte, que les diferents problemàtiques psicològiques poden manifestar-se de formes molt diverses en la infància i adolescència. Per això, l’espectre de símptomes possibles a considerar ha de ser ampli, procurant adoptar a més una mirada flexible.
Algunes de les principals causes relacionades amb l’inici d’aquest problema s’emmarquen principalment en l’afecte, o més específicament en la manca d’afecte entre els pares i el nen. Així, pot aparèixer davant una cura insuficient, on el nen no arriba a obtenir les necessitats emocionals bàsiques cobertes per disposar de benestar i afecte. A més d’això, els canvis repetits de cuidadors (p.ex., canvis de custòdia) promouen un vincle inestable. Relacionat amb aquest últim punt, també pot afavorir un desenvolupament emocional i social negatiu el fet dexperimentar constants canvis contextuals i especialment educatius. Tot això pot generar sentiments diversos i confusos en el nen, podent exterioritzar-se de maneres molt diverses: ansietat, tristesa, ira, ràbia, pors o fòbies específiques, baixa autoestima, problemes alimentaris, entre d’altres. És important remarcar que l’inici d’aquest trastorn pot presentar-se en diferents edats. La reexperimentació de certes experiències “traumàtiques” en algun moment pot desencadenar els problemes esmentats, activant emocionalment al nen de tal manera que es comencin a manifestar els diferents símptomes.
Tal com hem remarcat, els nens mostren els mateixos problemes de formes molt heterogènies. Una de les principals dificultats amb què ens trobem en tractar amb aquest trastorn, és el solapament existent amb el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme. En aquest, igual que en el que s’ha exposat, apareix un patró de comportament emocional i social distant com a principal característica. Al costat d’això però, hi ha característiques exclusives, com poden ser els patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats (p.ex., moviments estereotipats repetitius). A més d’aquest particular problema, podem trobar símptomes molt semblants al trastorn del vincle reactiu en molts trastorns psicològics. Per això, és crucial realitzar un diagnòstic diferencial adequat de cara a establir uns objectius de tractament concrets, i adaptats específica i individualment al nen.
L’afecte o vincle entre pares i fills constitueix un dels aspectes més importants del nostre desenvolupament vital. Ser pares no és una tasca fàcil, i detectar les necessitats dels fills en ocasions és encara més complicat. Hem de procurar dedicar i proporcionar temps de qualitat, proporcionant afecte i comprensió per tal d’afavorir una maduració i aprenentatge emocional positiu, el qual a més, permeti als nostres fills desenvolupar-se de manera òptima en un món social i interactiu.
Podràs obtenir més informació a través del nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en trucar-nos.
Actualment, i des de fa un temps més o menys breu, ens trobem immersos en un món en constant evolució, on la proliferació de la tecnologia forma part del nostre dia a dia. Els avenços tecnològics i especialment, d’aquelles plataformes dedicades de manera exclusiva a la interacció social (xarxes socials), representen un dels punts més àlgids d’aquest progrés. Això, com a continuació veurem, té una clara repercussió en la nostra qualitat de vida.
En aquest sentit, la utilització d’aquests recursos té efectes clarament positius, tot i això, també pot repercutir negativament, atemptant contra la nostra autoestima i el nostre benestar psicològic. Així, d’una banda, facilita la creació i manteniment de vincles, la interacció i contacte immediats, i el coneixement i accés a informació personal de manera més o menys extensa permetent compartir aficions i gustos i identificar-nos amb una persona o grup en concret. A més, en ocasions promou la millora de certes habilitats socials, generant sentiments d’autoeficàcia i augmentant la confiança en les relacions. Al costat d’això, permet estar en contacte continu amb l’actualitat, i compartir opinions, idees, creences i fins i tot sentiments.
D’altra banda, però, les xarxes socials, i principalment el seu ús inadequat, mostra una altra cara de la moneda, comportant importants repercussions negatives. En aquest sentit, en moltes ocasions s’utilitzen per reflectir una vida poc realista, o millor dit, una falsa realitat. És a dir, s’aprofita per publicar i destacar un aspecte o aspectes concrets, especialment “positius”, emmascarant daltres potser menys atractius a nivell social, però igual o més significatius. Aquesta dada està estretament relacionada amb la comparació; busquem oferir la nostra millor cara i per això ens fixem i comparem per a veure els detalls, elements, entorns, o complements que poden afavorir i ampliar l’aprovació i acceptació social. Això té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i principalment en l’autoestima, augmentant el nivell d’autoexigència i generant falses creences i distorsions en l’autoimatge i l’autoconcepte. Al costat d’això, també hem de destacar la utilització de falses identitats, la qual cosa pot tenir diferents finalitats: una pot ser la conservació de l’anonimat, però en altres ocasions s’utilitza per amagar certes característiques personals, o fins i tot amb l’objectiu de manipular o enganyar. En aquesta línia, les plataformes ajuden a amagar dificultats o problemes socials, permetent-nos mostrar unes habilitats que potser no posseïm. Això, encara que en ocasions pot ser positiu, contribueix al retraïment i a la inactivitat social real, afavorint a més la dependència.
Per tot això, la mala utilització d’aquests potents recursos tecnològics pot ser el punt de partida o el factor de manteniment de diferents problemes psicològics. Entre ells, i molts relacionats amb els dèficits d’autoestima, shi poden trobar trastorns de l’alimentació, trastorns de l’estat d’ànim i especialment d’ansietat, addiccions, i per descomptat, i com ja hem anat remarcant, la importància dels dèficits en habilitats socials. Tendim a pensar que aquests poden aparèixer únicament en adolescents, i encara que suposen una mostra especialment significativa per la quantitat de joves que l’utilitzen, també hem de tenir present l’ampli ús existent de les xarxes socials per part dels adults. Així doncs, els problemes poden aparèixer en qualsevol etapa del cicle vital.
Finalment doncs, hem de considerar aquest tema com crucial i especialment rellevant, ja que forma part del nostre dia a dia. L’ús adequat, responsable i limitat al costat del coneixement d’algunes de les trampes que amaguen aquestes plataformes, ha de formar part de manera constant quan ens connectem i introduïm a la xarxa. A més, és important prestar atenció a les lleus senyals que ens indiquin que potser estem o estan utilitzant-ho inadequadament, fixant-nos principalment en la repercussió personal i social.
Com hem indicat, les xarxes socials poden originar i mantenir certs desajustos psicològics. Si desitges ampliar la teva informació o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró.
Podem definir prejudici com una opinió, valoració o crítica sobre algú o alguna cosa de manera anticipada. És a dir, es tracta d’una avaluació preconcebuda, generalment negativa, sobre una persona o aspecte en concret sense tenir, a priori, dades suficients que corroborin aquesta informació. Allport (1965), en el seu llibre The Nature of Prejudice, el defineix com l’etiquetatge que fem de manera negativa, sobre la base d’una forma de pensar que adoptem des de petits. Aquesta manera de pensar apareix com a resultat de la necessitat que té l’ésser humà de prendre decisions fermes i concretes de forma ràpida, recollint informació generalitzada de la qual es té fins al moment per emetre judicis, i sense contrastar la seva veracitat.
Les persones emetem judicis i valoracions constants sobre tot el que ens envolta. Actuem com a científics procurant proporcionar explicacions aparentment plausibles sobre el desconegut. En moltes ocasions, la poca tolerància a la incertesa és la variable que actuarà com a principal motivador. Al costat d’això, el nostre sistema de creences i el ventall d’experiències que haguem tingut davant de situacions o estímuls similars durant el nostre recorregut vital precipitaran que s’emeti una valoració o una altra sobre el que tenim davant. A més, existeixen problemàtiques psicològiques específiques que es veuen acompanyades especialment d’aquests biaixos d’interpretació, com ara dificultats relacionades amb l’autoestima o els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, on els errors cognitius poden aparèixer de forma més freqüent. Un dels aspectes clau a tenir en compte, és que els prejudicis, fruit principalment de l’aprenentatge, acostumen a ser automàtics i inconscients, condicionant constantment la nostra forma d’actuar davant de diferents situacions. A més d’aquestes però, cal tenir en compte altres característiques importants:
– Subjectius: La informació en què es basen tendeix a ser, a més d’escassa, molt poc objectiva i fiable. Tot i que tendim a acceptar aquesta valoració i a donar-la gairebé per segura, aquesta es basa en molt poques dades les quals ni tan sols han estat contrastades. Hem de considerar que podem estar equivocats i flexibilitzar la nostra forma d’interpretar les variables de l’entorn.
– Generalitzats: Després d’haver experimentat, presenciat i/o conegut situacions, persones o estímuls similars, acostumem a realitzar comparacions entre aquests, buscant similituds que ens ajudin a lluitar amb la falta d’informació i la incertesa. A partir d’aquí, davant desdeveniments nous, però amb certa similitud, ens basem en la informació recollida prèviament per encarar-les. Exemples de generalització serien: He conegut diverses persones de barris pobres, i gairebé tots han robat alguna vegada; per tant, els pobres són uns lladres. O m’ha mossegat un gos, per tant, tots els gossos són agressius i mosseguen.
– Connotació negativa: Una de les principals limitacions dels prejudicis és que acostumen a estar carregats de negativitat. Així, les valoracions prèvies semblen buscar més allò que ens pot perjudicar, i no tant els aspectes que poden afavorir la proximitat i la consideració positiva. És cert, també, que semblem estar programats per evitar el perill o el dany, i així afrontar millor possibles situacions conflictives; però hem de ser conscients que en moltes ocasions, la nostra avaluació crítica i negativa està considerablement distorsionada.
– Ferms i rígids: Els acostumem a posseir i considerar com a veritats absolutes sobre l’altre o el que ens envolta. Es tracta d’afirmacions profundes difícilment canviables tret que ens acostumem a qüestionar les nostres valoracions i creences sobre el món i els demés. El fet de ser tan inflexibles (considerar-los com inamovibles i irrefutables) promou que les altres característiques es vegin enfortides i es perpetuïn. Dit d’una altra manera, el tenir la creença de que “això és així invariablement” permet que la subjectivitat, la generalització, i el caràcter negatiu davant d’estímuls semblants, apareguin amb més facilitat.
Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte en relació a aquestes opinions preconcebudes. Així i tot, hem de tenir en compte la clara repercussió que tenen en les nostres vides socials, familiars, laborals i / o acadèmiques. Tot i que és inevitable posseir una tendència automàtica a l’avaluació del que ens envolta, sí que està a les nostres mans qüestionar-ho i considerar alternatives plausibles i objectives que afavoreixin una actitud exploratòria cap al nostre entorn. El fet d’obrir i flexibilitzar la ment, sent conscients en part del nostre sistema de creences, pot apropar-nos a l’altre, permetent acceptar certes característiques, i refutar o invalidar altres que a priori donàvem per absolutament certes i veritables.
Si estàs interessat en ampliar la informació sobre aquest o altres temes, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà l’ajuda que necessitis. Contacta amb nosaltres.
En tot tipus d’intervenció, sigui psicològica, mèdica (entre elles la psiquiàtrica) o de qualsevol altra modalitat, hi ha diferents fases les quals la seva variabilitat pel que fa a importància, és mínima. Al costat d’això, qualsevol problemàtica o malaltia posseeix el seu curs particular, requerint per tant, un tractament específic, amb l’aplicació d’estratègies concretes, i amb aproximadament un nombre de sessions determinat. A més, però, per facilitar el manteniment dels resultats a llarg termini és imprescindible dedicar una certa quantitat daquestes al treball de la prevenció de recaigudes, juntament amb el seguiment de l’evolució de la persona després de la finalització del tractament.
Així doncs, la prevenció de recaigudes se centra en identificar, analitzar i discutir amb la persona les possibles dificultats i contratemps que poden entorpir l’evolució adequada de la seva problemàtica. En aquest sentit, es busca enfortir al pacient amb estratègies específiques per afrontar possibles situacions difícils. Per a això, independent del motiu de consulta presentat (sigui aquest un problema adaptatiu, dificultats per gestionar l’ansietat, problemes d’autoestima, problema daddicció, etc.) una part important consisteix a conscienciar-nos i acceptar la possibilitat de trobar-nos amb complicacions. Tot i que és rellevant la consideració del professional, el fet de patir una petita recaiguda no vol dir que tornem al punt de partida. Superar aquests sots forma part de la millora i ajuda a enfortir els mecanismes d’afrontament apresos. Per aquesta raó, es considera en si un aprenentatge. D’altra banda, haurem d’estudiar aquells aspectes que han permès o facilitat que la persona millorés, procurant desglossar i especificar tots els seus components, i assegurant-nos que el pacient hagi comprès i aplicat correctament els mètodes proposats. Entre aquests es troben els recursos de la pròpia persona i del seu entorn: la col·laboració i comprensió del cercle íntim, la predisposició personal o la resiliència són aspectes crucials a tenir en compte. No obstant això, no hem d’oblidar detectar i treballar les limitacions de tots els àmbits.
És cert que les característiques de la persona i de les dificultats presentades suposen aspectes crucials a tenir presents de cara a la planificació d’objectius específics a assolir, siguin aquests durant o al final del tractament. Tot i això, resulta especialment útil aprendre a no minimitzar els èxits aconseguits i adoptar una mirada realista quan l’estat d’ànim o la situació empitjori. Es recomana també l’ús de autorregistres tant durant, com al final del tractament ja que ajuden a la persona a observar i valorar el seu progrés, permetent a més facilitar al professional l’anàlisi dels moments i circumstàncies dels empitjoraments en cas d’existir aquests. En aquesta mateixa línia, de tant en tant és útil administrar aquells qüestionaris o proves utilitzades a l’inici de la intervenció, de tal manera que obtinguem una mesura estandarditzada del progrés del pacient en diferents moments.
Cal remarcar, que sempre que sigui possible s’ha de facilitar un telèfon de contacte a la persona per resoldre possibles contratemps. Això, a més a més permet realitzar el seguiment sense necessitat d’acudir presencialment, encara que en ocasions pot resultar beneficiós realitzar les sessions cara a cara. Adoptem una forma o altra, l’objectiu sempre és assegurar-nos de mantenir el benestar de l’individu.
D’aquesta manera, el seguiment a curt, mitjà i llarg termini al costat del treball centrat en la prevenció de recaigudes suposa un component crucial de qualsevol tractament, ja que permet no solament observar l’evolució de la persona, sinó dotar aquesta de recursos i estratègies específiques per encarar situacions futures que puguin entremetres entre ella i el seu benestar psicològic.
Si vols aprofundir sobre aquest o altres temes que consideris importants, els nostres professionals situats a Mataró procuraran resoldre tots els teus inquietuds. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.
El nostre centre de psicologia, psiquiatria, neuropsicologia i logopèdia t’ofereix totes les solucions que necessites
Contacte
C/ Sant Benet, 41 bxs
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
