L’estructuració del temps

Ens trobem immersos en un món en el qual, i encara que de vegades puguem ser parcialment inconscients, la pressió per realitzar certes coses (tant a curt com a llarg termini) es troba a l’ordre del dia. Tots i cadascun dels nostres projectes estan immersos i condicionats per aquesta variable, la qual està estretament vinculada amb el funcionament específic de cada cultura i societat. En moltes ocasions però, podem ignorar i fins i tot intentar apartar, però inevitablement aquest sempre hi serà. Per això, i atorgant-li la importància adequada, hem de ser conscients dels beneficis que comporta la seva planificació i organització, ja que d’aquesta forma, i entre altres coses, podrem augmentar sentiments i sensacions com l’autoeficàcia o l’autocontrol personal.

Alguns autors ens ajuden a entendre aquest important concepte, aportant diferents accepcions; entre elles es troba la diferenciació entre el temps cronològic i el temps psicològic. El primer es mesura de forma convencional, és a dir tenint en compte el funcionament del rellotge (minuts, hores, segons …). I és aquest el que fem servir principalment per orientar els nostres actes (p.ex., dins d’una hora …, encara falta per … etc.). El segon, es troba relacionat amb la nostra vivència interna i consideració del que és el temps, estant poc relacionat amb l’anterior. Així, en funció de les nostres prioritats i en general, del nostre estat emocional, podem tenir la sensació subjectiva que el temps passa, o bé massa de pressa, o tot el contrari, massa lent. En general s’accepta la idea que la magnitud percebuda s’escurça a mesura que envellim. La conjunció entre tots dos és clau per entendre com afrontem el dia a dia, ja que en moltes ocasions vam demostrar certes dificultats per gestionar-lo. En relació a això últim comentat, alguns dels principals aspectes que expliquen el seu origen o manteniment són: La procrastinació, és a dir el posposar les decisions o la realització d’activitats; involucrar-se en una quantitat excessiva de tasques i activitats en el dia a dia; una baixa motivació per realitzar segons quines tasques; o l’aparició de situacions inesperades que ens descuadran i posen a prova les nostres habilitats d’afrontament.

Tots ells, tant individualment com en conjunció (com es donen en la majoria d’ocasions), faciliten l’aparició de problemes molt diversos, que fins i tot poden derivar en situacions perjudicials per a l’individu. Entre aquests, l’ansietat i l’estrès són els que apareixen més freqüentment. A més, i com un dels principals quadres associats a aquesta dificultat, es troba el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat o TDAH. Al costat d’aquests però, la pèrdua d’oportunitats o de contacte social, o els problemes relacionals (principalment amb la parella), també són altament característics. Per això, hem de ser conscients de la seva importància, ja que com hem remarcat al principi, és comú trivialitzar-o fins i tot ignorar-ho, però no són pocs els casos en què un dels principals problemes i causes que expliquen el seu malestar, es troba vinculat amb l’organització i estructuració temporal.

Així doncs, algunes de les estratègies que poden resultar útils per facilitar i millorar la gestió del temps són: l’elaboració de calendaris setmanals o mensuals on s’especifiquin les activitats a realitzar amb més o menys grau de flexibilitat; ordenar els esdeveniments o activitats per grau d’importància; atorgar-nos petits “premis” per aconseguir realitzar certes tasques; posar-ho en comú amb la nostra parella o amb alguna persona per fer-la partícip i conscient dels nostres plans; entre d’altres. Aquests poden afavorir el compromís i la motivació, augmentant com hem dit, la freqüència de certes emocions positives que provoquen en últim terme que ens sentim millor amb nosaltres mateixos i amb la nostra vida.

En cas de considerar que et pot beneficiar la nostra ajuda, o de simplement voler solucionar algun dubte, a Mataró comptem amb un equip de professionals al teu servei que et brindaran tota la informació que desitgis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

La Motivació: Què és i com podem desenvolupar-la

En el nostre dia a dia, i tant a la feina ia l’escola, com a casa i amb els amics, és freqüent escoltar l’important que és estar motivats per aconseguir allò que ens proposem. Però què és exactament la motivació?. A nivell general, la podem definir com l’impuls que ens mou a realitzar determinades accions per a la consecució de metes específiques, podent-se equiparar a aquella energia que guia i orienta la nostra conducta. I d’això s’intueix una característica clau, i és que es tracta d’un estat intern el qual inicia, orienta i manté el comportament. Per això, ha de ser compresa en funció de la persona, ja que cadascun de nosaltres tenim més o menys facilitat per activar aquest procés, i ens interessen unes coses més que d’altres.

Un altre aspecte clau que és important diferenciar, és que la motivació pot ser extrínseca o intrínseca. En el primer cas parlem d’aquells aspectes que es troben fora de l’individu, és a dir, de la recompensa externa tangible que esperem aconseguir (per exemple, reconeixement, diners, fama …). Aquests, tot i que en cert grau poden dependre de nosaltres, es troben molt més vinculats a l’ambient extern, pel que són a priori, més difícils de controlar. Pel que fa al segon subtipus (intrínseca), es refereix a aquella que prové de nosaltres mateixos, la qual està sustentada pels nostres desitjos, somnis i valors. Aquí parlem d’elements personals i individuals, la qual cosa ens porta a realitzar accions per la mera satisfacció de fer-les. A partir d’aquí, convé tenir clar que encara que en un primer moment les “motivacions” externes poden resultar útils, a llarg termini seran les intrínseques les que ens faran persistir en la nostra conducta al llarg del temps, ja que són aquestes les que connecten amb les nostres parts i anhels més profunds. A més, també cal tenir present que la motivació és un procés dinàmic, és a dir, que pot canviar amb relativa freqüència. En certs moments podem sentir-nos fatigats, decaiguts, i fins i tot frustrats; i en altres, en canvi, notar que estem millor que mai, amb força i ànim per seguir lluitant pel que volem. Així, hem de ser conscients que això es produeix, i que a més serà la superació dels pitjors moments la qual enfortirà més la nostra unió a l’objectiu que ens hem plantejat.

A continuació, i un cop enmarcades les seves característiques, s’especifiquen algunes de les estratègies que poden resultar útils per activar, mantenir i fins i tot enfortir aquesta important emoció:

Elaborar un pla d’acció: Inicialment, és important definir una meta i el camí a recórrer. Es tracta d’estructurar el temps i desglossar les tasques a realitzar. Al costat d’això, jerarquitzar-ho pot ajudar a plantejar-nos la importància d’anar pas a pas, i activar-nos per començar amb força i ànim positiu.

Analitzar i recordar el per què: Aquest component és clau tant per iniciar com per mantenir la nostra motivació. Repassar què volem aconseguir i com ens podem sentir al fer-ho pot ser un dels al·licients més potents per seguir lluitant per això. Especialment en moments on dubtem del que estem fent, no hem d’oblidar-nos de justificar-ho, i valorar el que hem fet fins al moment.

Atendre al camí: Un altre aspecte molt important és anar pas a pas, atendre a tot el procés. Hem de començar per allò que ens costi menys, i enfocar-nos plenament a això, per seguir avançant en els successius graons. És tan important la meta final com els passos intermedis. A més, reforçar-nos per estar cada cop més a prop és crucial.

Autoinstruccions i autoverbalitzacions: Relacionat amb el punt anterior, els missatges que ens donem a nosaltres mateixos són claus. No hem de castigar-nos, ni pensar que mai ho aconseguirem. És important que valorem el que estem fent, i com ho fem, i sobretot el que s’ha aconseguit fins al moment. Atendre a les nostres característiques positives i confiar en treure el millor de nosaltres.

La motivació és un dels principals motors del nostre dia a dia, i és potser el factor principal que ens fa apropar-nos a certes persones, situacions, o estímuls concrets. Centrant-nos en l’àmbit clínic, cert és que en moltes ocasions aquest component es pot veure molt deteriorat (com és el cas de la depressió), i en altres mal enfocat (com per exemple en les addiccions). Per això, no només és important que ho cuidem i treballem en el nostre dia a dia, sinó també davant problemàtiques específiques. Junt amb això, a més, resulta especialment beneficiós en l’àmbit educatiu, ja que existeix evidència en relació al fet de potenciar l’aprenentatge si es prioritza aquest important component.

Si vols conèixer més sobre aquest tema, o t’interessa qualsevol altre aspecte, a Mataró, comptem amb un equip de professionals de la psicologia que t’ajudarà a resoldre totes les preguntes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

La Teoria Triárquica de l’amor

Encara que tots coneixem el terme amor, podent reconèixer que l’hem arribat a sentir fins i tot en més d’una ocasió (i de vegades inclús podríem concretar quan ha pogut anar desapareixent), si l’intentem definir però, veurem que ens resulta més complicat del que esperàvem. Un dels principals motius que explica això és la subjectivitat del concepte. És a dir, sabem que es tracta d’un compendi de sensacions i emocions, generalment agradables, que es vinculen a una o unes persones específiques, però resulta complex especificar quines i quantes són les característiques d’aquest. En aquest sentit, són molts els investigadors, entre ells els psicòlegs i sociòlegs, els que han intentat aportar una definició vàlida. Entre ells es troba Sternberg, psicòleg i professor nord-americà que tot i ser més conegut pels seus estudis en creativitat i intel·ligència, també ens ajuda a comprendre aquest complex fenomen mitjançant la seva teoria, la qual ha rebut un suport considerable dins la comunitat científica.

Tal com podem observar, l’amor sembla estar compost per tres qualitats o característiques, les quals estan presents en major o menor grau en totes les relacions amoroses: La intimitat, relacionada amb el nivell de proximitat o proximitat, l’afecte i la confiança. La passió, que seria el component energètic o d’excitació de la relació, vinculat als sentiments de grat i atracció física, i de la necessitat de tenir relacions íntimes. I el compromís, aspecte més cognitiu vinculat amb la decisió i la motivació per continuar amb la relació. Quan en aquesta únicament predomina un d’ells, podem trobar-nos amb diferents alternatives; afecte si predomina el primer component (intimitat), “capritxo” si ho fa el segon (passió), i l’amor buit en cas d’aparèixer gairebé exclusivament el tercer (compromís). A més d’aquests però, l’autor especifica diferents combinacions, les quals acostumen a ser les més prevalents en la nostra societat:

Amor Company o Sociable: Sorgeix de la combinació entre intimitat i compromís. És característic de les relacions especialment duraderes, i, segons l’autor, tendeix a quedar més apartat el component passional. Així, el desig o l’excitació poden aparèixer disminuïts en aquestes relacions, però l’estructura relacional i familiar formada manté unida la parella.

Amor Romàntic: En aquest, tots dos membres senten una forta atracció cap a l’altre, però a més, la proximitat i la confiança també són molt característics. L’amor narrat en les obra de Romeu i Julieta podria ser un exemple representatiu d’aquest tipus de relació. Juntament amb això, i tot i que el component passional pot resultar difícil de mantenir, si s’aconsegueix i a més se superen certes experiències en parella, pot precipitar el compromís.

Amor Fatuo: El conformen principalment la passió i el compromís, és a dir, la parella posseeix els components d’atracció i acostament més sexual, i es manifesten la voluntat d’estar junts i de compartir certes experiències. Tot i això, el vincle establert pot trobar a faltar la connexió, la confiança i els aspectes en comú. En aquest tipus de relacions, és freqüent que els membres tinguin diferents amistats, íntimes en major o menor grau, les quals els poden aportar en certa manera aquest últim factor.

L’equilibri o la presència dels tres principals aspectes esmentats més amunt donaria lloc a l’Amor Consumat, Complet o Madur. Encara que en la majoria de relacions tendeixen a predominar uns aspectes més que d’altres, gran part dels ‘investigadors coincideixen en que haurem d’esforçar-nos per aconseguir l’equilibri adequat, procurant que hi siguin presents tots tres. Això pot resultar difícil, a causa, entre altres coses, al temps que portem en la relació (breu o llarg), al coneixement que tinguem sobre l’altra persona, a les idees preconcebudes sobre les relacions, o a les experiències amoroses que hàgim anat tenint al llarg de tota la nostra vida. Aconseguir un amor complet pot ser un treball ardu, però si detectem aquells aspectes que poden estar faltant, i establim un hàbit de comunicació contínua amb la nostra parella, pot suposar un pas important per a la millora de la relació.

En relació a l’últim comentat, la teràpia de parella és especialment beneficiosa per a aquells casos en què es detecta que alguna cosa pot estar deteriorant la relació, o simplement quan es vol millorar algun aspecte en concret. Els professionals del nostre centre de Psicologia, a Mataró, posseeixen una àmplia formació en aquest àmbit. Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres i t’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes.

La Mentida

Tots hem sentit parlar de la mentida, l’hem escoltat o experimentat, i si repassem algun moment de la nostra vida, o fins i tot dels últims dies, és molt possible que fins i tot l’hàgim utilitzat en algun moment, bé sigui cap a nosaltres mateixos (autoengany) o cap als altres. Així, constitueix un dels fenòmens o mecanismes més freqüents de l’ésser humà. I encara que tendeix a normalitzar-se o a legitimar-se, com veurem a continuació en ocasions pot estar reflectint problemes més profunds, i fins i tot suposar una gran dificultat en si mateixa.

Aquesta primera distinció entre mentida “normal” i “no normal” o “patològica” resulta important, ja que algunes vegades ens sembla necessari utilitzar-la per evitar o minorar certs problemes. Quan això passa, parlem de l’anomenada “mentida pietosa”, és a dir aquella afirmació falsa de la qual fem ús amb una intenció benevolent. Aquesta, acostuma a tenir per objectiu el procurar fer més digerible una informació, intentant causar el mínim dany. A més, és utilitzada per evitar conflictes innecessaris o actituds que puguin ser desagradables per a les persones implicades. Entre elles, per exemple, el manifestar que una persona ens cau bé quan en realitat no és així; l’indicar que ens agrada la vestimenta de l’altre i no ser cert, o el no voler acceptar una situació personal irreversible i mantenir l’esperança són alguns exemples de mentides. Totes elles, com podem veure, són d’ampli ús per tota la població. La majoria estan socialment acceptades, per la qual cosa explica, en part, que siguin altament freqüents.

Tot i això, en moltes ocasions podem trobar-nos amb un ús indegut d’aquesta, i fins i tot amb un de patològic. A aquest tipus de mentida se li denomina patològica o compulsiva. Aquesta, acostuma a estar associada a certs dèficits personals com la falta d’assertivitat, els problemes d’autoestima, la necessitat d’aprovació, o el no voler afrontar una realitat dolorosa. A més, però, també s’associa a problemes específics com els trastorns de personalitat (com el límit, el narcicista o l’antisocial), i els trastorns de conducta. La podem considerar patològica pel malestar que pot arribar a generar tant a nivell personal, com a l’entorn que envolta la persona. Quan això és així, es pot observar com el seu ús és excessivament freqüent, la qual cosa possibilita que s’automatitzi, i sobretot, que es generalitzi a un ampli rang de situacions i persones. D’aquesta manera, a més, la persona pot fins i tot arribar a creure les seves pròpies històries, quedant subsumits a una realitat totalment diferent a la veritable.

Quant a les seves conseqüències, és especialment important tenir en compte la seva repercussió. Així, a nivell personal, en alguns casos s’observen dificultats per definir la seva pròpia identitat, ja que aquesta ha quedat immersa en aquesta realitat inventada. En altres, els problemes són derivats de la repercussió familiar i social de l’engany. En aquest sentit, podem veure com els diferents entorns cada vegada s’allunyen més de la persona. Principalment quan es troben evidències que la informació que proporciona aquesta no és real, familiars i amics tendeixen a evitar el contacte amb aquesta, o a ignorar-la. A més, en cas que algun dia sigui certa alguna part de la informació que proporciona, aquesta és qüestionada ràpidament.

Al costat de l’anterior, també hem de tenir en compte que la mentida és utilitzada per tots, i per tant la seva afectació abasta tant població adulta com infantil i juvenil. Per això, els problemes esmentats anteriorment, poden afectar o veure representats en qualsevol moment de la vida. En el nostre centre de Psicologia de Mataró, estem especialitzats en nens, adolescents i adults, de manera que si vols rebre informació o cal et inquieti, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

La sobreprotecció: conceptualització i perills associats

La cura, criança i educació dels fills és un aspecte que, tot i que en certa manera és inevitable, és crucial per fomentar un adequat desenvolupament. En aquest sentit, no resulta fàcil definir la manera, i fins i tot els ingredients essencials per garantir que això sigui així, ja que cada un de nosaltres, segons les experiències i pautes educatives que hàgim rebut, adoptarem un estil o un altre de criança i vinculació amb els nostres fills. Tot i això, de vegades podem identificar aquells elements que dificulten aquest procés, sent un dels més comuns i importants, la sobreprotecció.

Tots nosaltres, en algun moment de la nostra vida haurem sentit parlar d’aquest terme, i fins i tot és possible que ho haguem utilitzat en més d’una ocasió. El podem definir com la tendència a evitar que la persona assumeixi la responsabilitat i els deures característiques de la seva fase de desenvolupament, amb la principal intenció de que tinguin una vida més còmoda, fàcil i exempta de possibles riscos, impedint així que el nen aprengui per si mateix a desenvolupar-se amb normalitat en les diferents àrees i circumstàncies vitals, les quals haurà d’afrontar necessàriament per si mateix el dia de demà. A més, poden existir altres intencions o motius que expliquen l’adopció d’aquest rol per part dels pares. Per un costat, suposa certa comoditat eximir de riscos als fills, ja que d’aquesta manera no hem d’estar pendents ni preocupar-nos per ells. Junt amb això, a vegades pot existir una dependència patològica cap al fill en la qual no s’accepta que aquest pugui desvincular-se progressivament i guanyar autonomia, la qual cosa afavoreix que s’impedeixi un desenvolupament independent i saludable.

En un primer moment, la persona “víctima” d’aquest tipus de cures, pot sentir certa comoditat i fins i tot seguretat, acceptant la situació en ocasions de manera conscient, i delegant la seva rutina diària i els seus deures als progenitors. Però a poc a poc, els dèficits personals poden ser més i més accentuats, fent-se especialment patents durant l’adolescència. Entre ells, a continuació exposarem els més importants:

Inseguretat i pèrdua d’autoestima: És potser la conseqüència més important i des de la qual es desenvoluparan tots els altres problemes. La persona va quedant anul·lada tant per la “informació” que rep a nivell extern, com per la seva interiorització, acceptació i acomodació. A partir d’aquí, s’anirà adonant cada vegada més de les seves dificultats a l’hora de fer front a les situacions quotidianes, minvant cada vegada més el seu autoconcepte i autoestima, i poguent aparèixer problemes secundaris com ansietat o depressió.

Dependència: Tot i que resulta evident, és important remarcar que aquesta no només apareix en relació als progenitors o als cuidadors, sinó que pot generalitzar-se amb molta facilitat. Així, al començar l’escola o fins i tot a l’institut, el nen pot buscar aprovació i ajuda constant, sent incapaç de desenvolupar-se per si mateix en els diferents àmbits.

Desvinculació: De vegades pot existir una clara evitació del contacte social, per por a no ser acceptat, o ser rebutjat, a causa de no haver possibilitat que la persona desenvolupi adequadament les seves habilitats interpersonals. Aquest aspecte estaria molt vinculat amb el primer, ja que l’individu es consideraria incompetent per crear i mantenir relacions. Hem de tenir en compte que aquest aspecte sol aparèixer en etapes més tardanes.

Creences errònies: Aquest també és un dels punts més importants. L’haver experienciat tot el que s’especifica en els paràgrafs anteriors, precipita que el nen desenvolupi uns pensaments i idees sobre ell mateix, els altres i el món desviades de la normalitat. En aquest sentit, pot creure que els altres estan per cuidar-lo, i han de proporcionar-li tot el que necessiti, o estar convençut de que per si mateix no pot fer res. Això, pot transformar-se en excessiva exigència tant cap als altres com cap a la pròpia persona.

A més de les comentades, les conseqüències de la sobreprotecció són moltes, i s’haurà de tenir en compte la història vital personal per entendre adequadament les dificultats que presenti l’individu. Al costat d’això, i encara que ens hem centrat en l’afectació que suposa en la infància i adolescència, com s’haurà pogut intuir, les seves repercussions poden anar molt més enllà d’aquesta etapa, persistint en l’adultesa i fins i tot en la vellesa.

Finalment, i per tal de prevenir que això aparegui, resulta clau aprendre a diferenciar entre una cura normal i saludable, i un de patològic. Per a això, i en cas de tenir altres dubtes sobre el que s’ha escrit, et convidem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns i et facilitarem tot el que necessitis.

La Depressió en la vellesa: Característiques i factors de risc

Al llarg de la vida es succeeixen diferents etapes, canvis, transicions i situacions que defineixen el nostre desenvolupament i ens ajuden a comprendre tant el paper que exercim en el món com els nostres aspectes més personals. De vegades, però, aquesta evolució es pot veure minvada per diferents circumstàncies, sent els problemes psicològics alguns dels més importants. En relació a aquests, hem de tenir en compte que poden aparèixer en qualsevol moment, de manera que, i encara que existeix certa tendència a fer-ho, no hem d’infravalorar la seva prevalença i importància en l’última de les nostres etapes, la vellesa. A més, sembla que l’aparició d’aquests en la senectut és cada vegada més gran, sent un dels factors que ho explica l’augment en l’esperança de vida de la població.
 
Entre els trastorns psicològics associats a la tercera edat, sent el més prevalent, es troba la depressió. Aquesta, a nivell general, es defineix com el quadre psicopatològic caracteritzat per símptomes com profunda tristesa, apatia, sensació de desesperança, pèrdua d’interès, baixa autoestima, falta de concentració, i pèrdua d’energia. Tots ells, al costat d’alguns altres, configuren els aspectes afectius, cognitius i conductuals de l’espectre. Així, tot i que tendeixen a ser compartits per la majoria de persones, en cada cas predominen uns o altres, depenent principalment de variables personals. En el cas de la gent gran, hi ha una sèrie de peculiaritats que val la pena esmentar:
 
–     Pateixen episodis més llargs i en general aquests acostumen a ser més resistents al tractament tant psicològic com farmacològic.
–     Acostumen a verbalitzar menys els sentiments d’inutilitat o culpa.
–     Alexitimia: definida com la dificultat o incapacitat per detectar i expressar les pròpies emocions.
–     Apatia: constitueix el principal símptoma de la depressió en la vellesa.
–     Més prevalença de símptomes físics i sensacions corporals.
–     Pateixen un major risc de suïcidi, especialment els homes i quan aquests viuen sols.
–     Presenten major irritabilitat, juntament amb trastorns del son com insomni o hipersòmnia.
–     Menys variacions diürnes de l’humor.
 
D’altra banda, hi ha una sèrie d’aspectes que poden afavorir l’aparició del trastorn en aquest sector de la població. Entre ells es troben els següents:
 
–       Pertànyer al gènere femení.
–       La pèrdua de rols o els canvis de residència.
–       Patir un duel per la pèrdua d’algun familiar o ésser estimat.
–       Patir malalties cròniques, especialment si aquestes són incapacitants o doloroses.
–       Presència d’una discapacitat secundària a una pèrdua de visió o audició.
–       Haver patit el primer episodi depressiu en edat avançada.
–       L’aparició d’un deteriorament cognoscitiu de tipus amnèsic.
 
A més de l’esmentat, és interessant destacar que els dèficits cognitius (especialment en memòria i funcions executives) es relacionen amb la intensitat dels símptomes depressius i el nombre d’episodis, sent més accentuats en depressions amb ansietat associada. Per això, a l’hora d’avaluar el pacient, és important tenir en compte que els problemes cognitius poden estar vinculats a la depressió, de manera que el diagnòstic d’un trastorn cognitiu independent haurà d’assegurar i precisar el màxim possible.
 
Com veiem, els problemes poden tenir característiques específiques no només en funció de la persona, sinó fins i tot dins el període vital en què estiguem immersos. Conèixer-les i estudiar-les ens pot ajudar a elaborar intervencions concretes que potenciïn el màxim possible la recuperació i el benestar dels individus.
 
Si vols conèixer més sobre el que s’exposa, t’animem a que contactis amb el nostre centre de Psicologia, a Mataró. Allà trobaràs un ampli equip de professionals que et facilitaran tot el que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.
 

Què és el Trastorn d’Ansietat per Separació?

La prevalença i repercussió dels problemes psicològics és cada vegada més freqüent i significativa, tant en població adulta com infantil. Per això, els professionals de la salut mental treballen per delimitar i aclarir els límits entre tots ells, creant categories diagnòstiques concretes que facilitin no únicament la comprensió dels diferents quadres, sinó la creació d’intervencions útils i eficaces que impedeixin el seu progrés i empitjorament. Així, a continuació es descriurà un dels quadres psicopatològics més representatius entre població infantil i adolescent.

Les conductes d’afiliació o de vincle cap als nostres pares, constitueixen un dels aspectes més significatius pel nostre adequat desenvolupament emocional, social i cognitiu. Per tant, quan els nens responen de manera negativa davant la separació de les figures importants, es tendeix a considerar que tenen un vincle positiu. Tot i això, a vegades, i especialment quan aquest és recurrent i es caracteritza per una resposta o malestar associat, podem començar a sospitar de certs problemes subjacents. D’aquesta manera, el Trastorn d’Ansietat per Separació o TAS es defineix com la experiència de por o ansietat excessiva/inapropiada tenint en compte el nivell de desenvolupament de l’individu, la qual està provocada per la separació d’aquelles figures amb les que hi té un vincle. A més, pot manifestar-se de diferents maneres: amb un malestar excessiu i recurrent quan s’anticipa o experimenta separació de la llar o de les figures amb les que hi té vincle; amb preocupació elevada per la possibilitat de perdre a alguna d’aquestes figures, o perquè puguin patir algun dany; gran resistència a sortir de casa, anar a l’escola o a algún altre lloc per por a la separació; por a estar sol; problemes per dormir (especialment malsons); i/o queixes repetides de símptomes físics com mal de cap, d’estomac, etc., quan es produeix o es preveu una separació.

Com veiem, la simptomatologia que poden presentar les persones amb aquesta problemàtica és diversa, i a menys que es realitzi una avaluació adequada, pot confondre’s amb altres categories (p.ex., Fobia Escolar o Social, Autisme…). En aquesta línia, val la pena destacar que aquestes manifestacions varien amb l’edat, sent típics els comportaments de rebuig a anar a l’escola en nens petits i la concreció de pors i preocupacions en nens més grans. A més, tot i que és especialment característic en la infància, sent l’edat de major prevalença als 12 anys, també pot aparèixer en adults, encara que tendeix a disminuir amb l’edat. Així, tot i que no és freqüent que s’iniciï durant l’adolescència, si és així pot ser un clar precursor de problemes més greus. Per altra banda, en població clínica, és a dir, entre aquells individus diagnosticats i/o en tractament, el problema té una freqüència similar entre nois i noies. En canvi, entre la població general es troba més associat al sexe femení. És important afegir que el curs del TAS està caracteritzat per períodes d’exacerbació i remissió, però per la majoria de nens no suposa un precursor de trastorns d’ansietat més deteriorants en un futur. Tot i això, sí sembla estar associat a un risc major de suïcidi (lo qual també apareix en diferents trastorns d’ansietat).

Finalment, pel que fa a les diferències entre sexes, sembla que les nenes mostren una major reticència o evitació de l’escola que els nens, tot i que l’expressió indirecta de la por a la separació sembla ser més comú entre els homes. En aquesta línia, considerem important tenir present que el rebuig a l’escola, tot i que és un dels símptomes més característics, no cal fer el diagnòstic. Això s’explica pel fet que no tots els nens amb TAS mostren rebuig escolar.

Com s’ha indicat inicialment, els períodes d’ansietat elevada per la separació de les figures importants d’afecció formen part del desenvolupament normal, i poden indicar que posseïm o que els nostres fills tenen una relació d’afecció segura amb nosaltres. Per poder sospitar d’un possible trastorn, haurem de tenir en compte el malestar que produeix tant en el nen com en l’entorn, la freqüència amb què apareixen conductes disruptives, i el grau de pertorbació que suposen aquestes.

Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema que considereu rellevant, el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et proporcionarà tota la informació que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

La ira: repercussió i estratègies per controlar-la

Si féssim un repàs diari de les emocions que experimentem en el nostre dia a dia, seria més que probable que identifiquéssim una varietat i quantitat molt àmplia. Algunes de les que ens poden venir a la ment poden ser alegria, tristesa, ansietat, ràbia, vergonya, i un llarg etc. Cadascuna d’elles es troba associada a situacions específiques, les quals a més, acostumem a detectar a través d’una sèrie de sensacions corporals (tensió, sudoració, pesadesa, cansament …). Quan aquestes són molt freqüents, o sobretot, particularment intenses, poden suposar una limitació important en les nostres vides.

D’entre elles, l’enuig és una de les emocions més típiques i freqüents de l’ésser humà. De la mateixa manera que les altres esmentades, la seva expressió no només dependrà de la situació en la que s’enquadrin, sinó també de certes característiques personals. Quan aquesta és especialment intensa i exagerada, sent possible traduir-la en fúria i fins i tot violència, podem parlar d’ira. Així, aquest component resulta, d’una banda, de la conjunció d’una sèrie de sentiments negatius que generen principalment sensacions d’indignació i enuig cap a un mateix i/o cap als altres, i per una altra, de certs atributs personals com poden ser la sensibilitat i la impulsivitat. Ens trobem doncs, davant d’una emoció particularment negativa que té repercussions tant a nivell individual o intrapersonal, com extern o interpersonal:

–    Repercussions a nivell personal: Podem ressaltar aquí en primer lloc les seves conseqüències a nivell anímic, fent al·lusió sobretot als sentiments de culpa o inutilitat que poden aparèixer al realitzar aquests comportaments. Al costat d’aquests, el cansament, la irritabilitat i l’ansietat solen jugar un paper important en la ira. D’altra banda, el rendiment en les diferents àrees es pot veure clarament afectat, on la persona, a causa d’aquest problema, pot trobar-se greument limitada.

–    Repercussions a nivell extern: La incomoditat i el malestar que generen en l’entorn poden ser molt significatius, fins al punt de crear una sensació generalitzada de por i inseguretat cap a la persona que presenta el problema. Els problemes familiars, de parella, laborals i socials poden ser conseqüència de la dificultat de l’individu per controlar aquest invalidant sentiment. Tanmateix, aquests poden contribuir a agreujar les dificultats personals.

La generalització i perpetuació d’aquesta problemàtica és un aspecte comú i particularment important a tenir en compte. El dèficit d’habilitats que presenta la persona, i la intimidació i problemes que genera en l’entorn, en moltes ocasions es retroalimenten de manera que no només afavoreixen que la situació persisteixi, sinó que s’ampliï. La persona pot haver trobat una manera “útil” d’apaivagar el seu malestar, i la manca de límits o d’estratègies de gestió per part dels altres pot facilitar que el problema es mantingui.

D’aquesta manera, i encara que com s’ha comentat hi ha certes característiques personals que poden predisposar a presentar aquest problema, podem identificar en certa manera, un mecanisme d’aprenentatge en el qual la persona no ha trobat una alternativa més adequada per exterioritzar les seves emocions negatives. Per això, és important dotar-lo d’estratègies concretes per a “desaprendre” aquesta conducta i adquirir noves habilitats:

–    Autoobservació: La detecció de senyals i indicis interns i externs que ens ajudin a definir com ens estem sentint i, sobretot, el grau d’activació que posseïm en un moment donat, pot ser una estratègia útil i particularment eficaç per prevenir el descontrol de la ira.

–    Anàlisi dels pensaments i recerca d’alternatives: Les persones que pateixen aquesta dificultat, acostumen a posseir un estil de pensament molt concret, amb creences absolutistes sobre el món i els altres que genera un cert sentiment d’hipersensibilitat. Cal detectar i treballar l’estil cognitiu de la persona per trobar arguments més realistes i adaptatius sobre els diferents esdeveniments.

–    Estratègies de relaxació: Els exercicis de control de l’ansietat com la respiració, o les autoverbalitzacions poden millorar l’estat d’ànim, reduint l’activació fisiològica de la persona, i per tant prevenint l’”explosió” del comportament.

–    Entrenament en Habilitats Socials: Ensenyar directament a la persona alternatives conductuals adequades socialment és una part crucial. En moltes ocasions, com s’ha ressaltat, la persona no té estratègies i habilitats específiques per a manifestar adequadament les emocions negatives que experimenta.

Com s’haurà pogut entreveure, hi ha procediments molt diversos per treballar el control de la ira. Junt amb els esmentats, es poden utilitzar tècniques concretes que potenciïn la millora de la persona i ajudin a augmentar l’eficàcia dels principals procediments. És important ressaltar a més, que ens trobem davant d’un problema que representa un ampli espectre de la població, afectant tant a adults com a nens i adolescents, i pot estar associat a diferents trastorns psicològics, com ara els Trastorns del Control dels Impulsos, depressió, ansietat, i fins i tot formes específiques de Trastorns de Personalitat. Per això, els programes i intervencions des de la psicologia, psiquiatria, i àmbits educatius s’han d’adequar a les necessitats de cada individu.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situat a Mataró, t’ajudarà a resoldre tots els dubtes que tinguis.

El Trastorn de Conducta: característiques i comorbiditat

L’anàlisi de les dificultats i problemes psicològics, especialment a l’àrea infantil i juvenil, acostuma a estar envoltat d’una gran confusió. Això principalment és degut a la variabilitat que mostren els nens pel que fa a la simptomatologia, la qual cosa queda reflectit en les significatives diferències que apareixen en funció del moment evolutiu. Per això, el diagnòstic d’un trastorn concret s’ha de fer amb molta cautela, procurant no només obtenir informació útil a través de diverses fonts (pares, professors, amics …), sinó atenent també al moment vital en què es troba el propi individu.
El Trastorn de Conducta es defineix, segons la cinquena versió del Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals (DSM-5), com un patró repetitiu i persistent de comportament en el qual no es respecten els drets bàsics dels altres, les normes o les regles socials pròpies de l’edat, i que es manifesta per la presència en els dotze últims mesos d’almenys tres dels quinze criteris que defineix el manual, havent-hi almenys un en els últims sis mesos. Aquests quinze criteris s’agrupen en tres categories: agressió a persones o animals, destrucció de la propietat, engany o robatori, i incompliment greu de les normes. A més, per diagnosticar-lo etapes infantils es requereix que el nen reflecteixi almenys un símptoma característic abans dels 10 anys. Si no és així, es diagnostica com d’inici en l’adolescència.
Les dades epidemiològiques assenyalen que afecta a entre un 3 i un 7% de la població infantil. Per això, es tracta no només d’una problemàtica significativa, sinó també recurrent. Entre els símptomes o característiques que poden aparèixer (classificats segons les categories exposades anteriorment) estan: assetjar, amenaçar o intimidar als altres; iniciar baralles; exercir la crueltat física contra animals i/o persones; calar foc o destruir propietats; ús de mentides; comportament oposicionista … I s’afegeixen a més els següents especificadors: amb emocions prosocials limitades, amb falta de remordiments o culpabilitat, mostrant-se insensible o sense empatia, despreocupat pel seu rendiment, o amb afecte superficial. D’aquesta manera, tenim un ampli espectre de criteris per poder definir i identificar la problemàtica.

Tot i això, no hem de caure en l’error d’utilitzar aquesta categoria com “calaix de sastre”. És a dir, observant totes les seves característiques ens podem adonar que comparteix molts aspectes amb altres patologies (la qual cosa defineix la comorbiditat) i amb cap en concret. Així, hi ha un alt solapament amb el Trastorn de Dèficit d’Atenció amb/sense Hiperactivitat (TDAH), el Trastorn Negativista Desafiant, o fins i tot és comú incloure-ho com a Trastorn del Control dels Impulsos. Al costat d’aquests, també s’acostuma a confondre amb el Trastorn de Personalitat Antisocial, el qual s’ha de diagnosticar després dels 18 anys. Com veiem, són molts els quadres que comparteixen trets amb aquest diagnòstic, la qual cosa dificulta la seva acotació. A més però, en els trastorns d’ansietat o depressius els nens poden mostrar comportaments disruptius continuats que ens poden fer pensar en aquesta patologia.
Deixant de banda l’àmbit psicopatològic, cal esmentar que no cal posseir un diagnòstic concret per reflectir aquest tipus de símptomes. Davant successos estressants específics, els nens i adolescents poden mostrar una diversitat de comportaments que es troben en el Trastorn de Conducta. Una de les claus per diferenciar però, es troba en els termes repetitiu i persistent, i en el criteri temporal. Finalment, és important remarcar que es requereix que hi hagi malestar clínicament significatiu en les àrees laboral, social i/o acadèmica. En aquest sentit, una característica rellevant és que la persona pot no mostrar malestar aparent, resultant molt més evident en els altres.
En conclusió, tot i que estem davant d’una categoria aparentment àmplia i general, conté les seves particulars manifestacions i característiques específiques, les quals haurem d’identificar correctament no només per establir i delimitar una problemàtica específica, sinó per dissenyar una estratègia d’intervenció òptima i eficient que permeti produir una millora significativa en l’estat psicològic de la persona.
Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró t’ajudarà a aclarir qualsevol dubte que tinguis. Truca’ns.

Xarxes Socials i Autoestima

El nostre món es troba en constant creixement i evolució. La renovació i sofisticació d’antigues i noves tecnologies és constant, i per això, la informatització del que ens envolta és cada vegada més àmplia. Aquest fet permet mantenir-nos connectats amb els altres en tot moment, i gairebé des de qualsevol lloc, facilitant una comunicació i interacció constant. D’altra banda, però, existeix una altra realitat, o millor dit, una altra repercussió d’aquests importants avenços en els quals queden reflectides diferents problemàtiques que lamentablement succeeixen gairebé junt amb el seu extraordinari creixement.

Els humans som éssers socials, i com a tals, una part de nosaltres i de la construcció que realitzem sobre la nostra identitat i el nostre autoconcepte es basa en la reciprocitat amb l’ambient extern. Des de petits, i al llarg del nostre desenvolupament, utilitzem mecanismes d’imitació i comparació tant amb els nostres pares i persones més properes, com amb els iguals, de tal manera que ens ajuda a definir-nos en un context sociocultural específic. A gairebé tots ens agrada un elogi, un comentari d’aprovació, o certes mostres d’acceptació, especialment d’aquells a qui considerem més importants en el nostre dia a dia. D’aquesta manera, encara que els recursos existents creen l’oportunitat de construir o millorar els nostres vincles amb els altres (p.ex., facebook, whatsapp, twitter, instagram…), en molts casos generen l’efecte contrari, a més de molts altres problemes. Així, i especialment en nens i adolescents, tot i que també en una part molt important de persones adultes, l’ús (i el mal ús) de les xarxes socials pot precipitar l’aparició de símptomes i trastorns de l’espectre de l’ansietat, la depressió, trastorns addictius, i el més prevalent, les dificultats relacionades amb l’autoestima. Encara que són moltes i variades les diferents situacions que es troben relacionades amb aquestes categories, a continuació s’especifiquen alguns dels principals mecanismes que ajuden a entendre tant la seva aparició com el seu manteniment:

Comparació i necessitat d’aprovació: L’ús continuat d’aquests recursos pot evidenciar i fins i tot precipitar una clara manca de recursos personals per sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, depenent així (i gairebé exclusivament) de les mostres i opinions dels altres. Això queda reflectit a través de la comparació constant, on fins i tot podem arribar a calcular el nombre de likes o de comentaris que ha rebut una imatge. En la seva forma greu, és possible que es desenvolupin seriosos problemes, entre ells l’addicció.

Aïllament: Molt relacionat amb l’aspecte anterior, aquelles persones les quals facin un ús abusiu d’aquests, a poc a poc veuran reduït significativament el seu cercle social, tot i que puguin tenir la sensació de tot el contrari, ja que van ampliant els seus “amics virtuals”. En aquest sentit, hem de tenir clar que la vida social no hem mesurar-la en funció de la quantitat de relacions que tinguem, sinó de la qualitat, i val la pena lluitar i mantenir el contacte amb aquells que busquen el nostre benestar i ens coneixen adequadament.

Falses expectatives i engany: Internet, i en general les xarxes socials, són un camp en el qual l’engany i la venda de perfils i imatges falses són una constant, i a més ocupen una molt bona part de l’ús que es fa d’ells. Així, quan establim contacte amb diferents persones a través d’aquest món virtual, tots ens construïm un perfil concret tant físic com personalment en funció sobretot de la informació que ens proporcionen. Així i tot, però, aquesta imatge o expectativa de l’altre pot distar molt de la realitat. A més d’això, quan parlem de falses expectatives també hem de referir-nos al que passa quan ens introduïm en alguna plataforma o aplicació, ja que en ocasions anticipem poder conèixer o fins i tot connectar emocionalment de forma ràpida amb una altra persona. Encara que això sigui possible, el nostre desig per precipitar-ho no ens ha de fer ignorar la importància de ser previnguts.

Tots els factors esmentats, tant conjunta com individualment poden ser responsables de diferents problemes emocionals i comportamentals. Aquests, i a causa del seu progressiu auge i ús precoç, van apareixent cada vegada a edats més primerenques, afectant sobretot a nens i adolescents. Per això, ens hem de conscienciar de la importància de fer un ús responsable i adequat de tots aquests mètodes, no únicament com a intervenció cap a certs problemes, sinó com a estratègia de prevenció de possibles situacions més greus.

En cas de voler obtenir més informació, els professionals del nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, poden ajudar-te a resoldre els dubtes que tinguis. Disposem d’un equip amb una formació àmplia i especialitzada en aquest i molts altres àmbits que et possibilitarà conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema que consideris important.