El Dol: tipus i fases

Podem definir el dol com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals que apareixen després d’una pèrdua. Aquest ventall d’elements, sorgeix en l’individu per restaurar el seu equilibri o benestar psicològic. D’aquesta manera, també ho podríem entendre com un procés d’adaptació. Pel que fa a la pèrdua en sí, encara que habitualment es parla de les relacionades amb els éssers estimats, també pot estar relacionada amb elements o objectes significatius per a la persona. En aquest sentit, i tot i que hi ha situacions universals en què sorgeix el dol amb una elevada probabilitat (p.ex., la mort d’una persona propera), cadascun de nosaltres podrem experimentar-ho en diferents situacions i de diferent manera, en funció del significat emocional que atribuïm als elements del nostre entorn.

QUINS TIPUS DE DOL HI HA?

Tot i que existeix un ventall molt ampli de classificacions per delimitar aquest concepte, és important establir una diferenciació comprensiva, principalment en funció del malestar o deteriorament personal associat. En base a aquest criteri, a nivell general podem parlar dels següents:

Dol “normal” o no complicat: Resulta crucial tenir en compte aquest subtipus. Com la mateixa paraula indica, es tracta de la reacció psicològica normal després de la pèrdua d’algú o d’alguna cosa amb la que manteníem un vincle emocional significatiu. El fet de sentir-nos malament, estar tristos, nerviosos o amb menys ganes de fer coses, no indica de per si la presència d’una malaltia o patologia en concret. Tots patim davant una pèrdua important per a nosaltres, i el conjunt de reaccions o símptomes que apareixen posteriorment poden formar part d’un procés d’adaptació normal. Com a continuació veurem, s’ha de tenir en compte el grau o nivell de malestar que suposa per a la persona i les limitacions que això suposa en el seu dia a dia.

Dol patològic o complicat: Quan hi ha un patiment acusat a través de la intensificació dels símptomes com l’ansietat, l’estrès o la depressió que arriben a repercutir de manera significativa en la vida de la persona, podem estar davant d’un dol patològic. La persona pot experimentar sentiments de desesperació i acudir a conductes desadaptatives per afrontar el malestar. Un criteri també utilitzat és el temporal, segons el qual un dol pot considerar-se normal si té una duració de entre 6 mesos i un any. Tot i així, sempre haurem de considerar el grau de malestar i deteriorament que produeix. Dins d’aquest subtipus, s’han proposat altres categories com el duel endarrerit (apareix un cop passat un temps després de la pèrdua), emmascarat (la persona nega que les reaccions tinguin a veure amb la pèrdua) o l’exagerat (intensificació acusada dels símptomes). Tots ells reflectirien una complicació en el procés. En algunes ocasions, és possible que el problema derivi en algun trastorn específic, com pot ser el Trastorn Depressiu Major o el Trastorn de Pànic, els quals estarien reflectint un empitjorament de la simptomatologia mostrada.

QUINES SÓN LES FASES DEL DOL?

A part dels diferents subtipus, hi ha un cert acord pel que fa a les fases que apareixen en aquest procés:

Negació: En aquesta primera fase la persona pot intentar negar la pèrdua ignorant la informació referent a aquesta o evitant pensar-hi. Així doncs, evitarà i negarà les proves o evidències que confirmin que ha succeït.

Enuig: També anomenada d’ira o indiferència. La persona, en començar a “ser conscient” del que ha passat, pot reflectir malestar per no poder evitar la pèrdua. Aquesta fase es caracteritza a més per la tendència a buscar possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha passat.

Negociació: La persona busca recuperar el control, i per això intenta negociar amb si mateix o l’entorn a través de procurar entendre els pros i els contres del que ha passat. Bàsicament busquem una solució a la pèrdua tot i ser conscients de la impossibilitat de fer-ho. Són típiques les frases com “si haguéssim anat abans al metge …” o “si hagués estat allà …”.

Dolor emocional o Depressió: S’experimenten sentiments de tristesa i dolor amb més o menys intensitat i recurrència. En aquesta fase la reacció emocional es relaciona principalment amb una disminució de l’estat d’ànim.

Acceptació: És l’última fase del procés, on després de la resistència emprada en les fases anteriors la persona assumeix que el que ha passat és inevitable. La visió sobre la situació canvia i l’acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, aquesta fase no vol dir oblidar.

La presència d’aquestes fases no es dóna en totes les persones, i molt menys en l’ordre exposat. A més, tot i que aquest procés és el comú, podem saltar d’una a una altra o fins i tot situar-nos al final o al principi del procés en diferents moments al llarg del dol. Aquests “salts” poden estar relacionats amb el context en el qual estiguem immersos en aquest moment. D’aquesta manera, si a aquest procés li sumem per exemple una situació estressant a la feina, podem quedar-nos estancats per més temps en alguna de les seves fases, i mostrar un malestar més accentuat.

El dol és un mecanisme o procés que tots vivim al llarg de les nostres vides. Afecta a tot tipus de població amb lo qual el seu abordatge des dels diferents camps de la psicologia resulta especialment atractiu i rellevant. Hi ha moltes alternatives a l’hora de tractar aquest tema, les quals han demostrat ser útils per disminuir el malestar que genera.

Si vols rebre més informació o tens alguna pregunta, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’atenció que necessitis.

Factors de risc associats a l’estrès i l’ansietat

Actualment, l’ansietat es defineix com una resposta de caràcter més o menys immediat al perill o amenaça. En termes científics és denominada com la reacció de lluita o fugida que permet a la persona enfrontar-se a la situació o escapar. Aquesta, habitualment va acompanyada d’una sèrie de sensacions com sudoració, mareig, palpitacions, visió borrosa, entre d’altres., les quals tot i no ser nocives, de vegades produeixen un gran malestar. D’altra banda, l’estrès és considerat com el procés mitjançant el qual la persona realitza una infravaloració dels seus recursos personals a l’hora d’afrontar una demanda externa. Dit d’una altra manera, aquest fenomen apareix quan percebem un esdeveniment o situació específica com desbordant i que excedeix als nostres propis recursos. Sovint apareix davant certs canvis, els quals poden exigir un sobreesforç i posar en perill el nostre benestar.
Així, tal com es pot derivar de les dues definicions, hi ha diferències subtils tant a nivell qualitatiu com quantitatiu entre els dos termes; principalment es parla de que l’estrès és un estat més o menys prolongat el qual tendeix a desaparèixer quan la demanda externa es soluciona o acaba. L’ansietat, en canvi, acostuma a ser un estat emocional més sobtat associat a un perill real o imaginari, i les seves reaccions fisiològiques solen ser més intenses, podent confluir en un atac de pànic. Tot i això, els termes se solen utilitzar com a sinònims, ja que produeixen símptomes molt similars i poden arribar a limitar molt a la persona que els pateix. A més, afecten tant a població adulta com infanto juvenil, i encara que és inevitable experimentar-los, és important aprendre a gestionar-los per que no ens impedeixin portar un estil de vida adequat i òptim.
En quan als possibles factors que poden contribuir i precipitar aquests estats, és útil distingir entre variables personals i variables externes o ambientals:
Factors personals
Entre ells, es troben evidentment el fet de patir certs problemes de salut que comporten símptomes d’estrès o ansietat, els quals són els primers que cal descartar de cara a determinar l’adequació d’un tipus de tractament o un altre (farmacològic o psicològic). A més però, certs trets i característiques de personalitat com la obsessivitat, la rigidesa, la sensibilitat, la mala regulació emocional o la irritabilitat poden afavorir un estat d’ànim primordialment ansiós. Al costat d’aquests, el posseir un locus de control primordialment intern (tendència a atribuir tant els èxits com els fracassos a un mateix) pot comportar, en ocasions, aquest tipus de simptomatologia.
Relacionat amb l’últim aspecte, entre les principals característiques individuals, val la pena destacar l’estil cognitiu. En aquest es troben involucrats els nostres pensaments, creences i les interpretacions sobre nosaltres mateixos i el món. Així, el fet d’adoptar un punt de vista poc objectiu, a través d’una visió sobre les coses principalment dicotòmica (blanc o negre), absolutista o generalista pot resultar especialment negatiu.
També és important remarcar l’establiment d’hàbits inadequats, com dedicar poc temps a l’oci o a un mateix, la qual cosa conflueix poc a poc en un ritme de vida progressivament més accelerat.
De l’anàlisi d’aquest tipus de variables es deriva la importància que juguen les nostres característiques, sent especialment rellevant la manera en què afrontem les diferents situacions. A més, d’això es dedueix que els diferents esdeveniments que exposarem a continuació poden afectar en major o menor grau en funció dels factors comentats anteriorment.
Factors externs
En aquest apartat s’inclouen totes aquelles situacions o circumstàncies que habitualment, de per si, posseeixen un caràcter potencialment negatiu i amenaçador pel benestar de la persona. Així, principalment parlem d’aspectes relacionats amb canvis bruscos i/o sobtats que vulneren l’estat de salut, com poden ser la mort d’un ésser estimat, la pèrdua o el canvi de treball, l’embaràs, la detecció d’una malaltia, etc.
Al costat d’aquests, que habitualment generen un estat inicial de gran malestar, també és important ressaltar aquells esdeveniments “menors” que contribueixen a perpetuar aquest estat. Alguns possibles són: discussions o conflictes familiars, laborals o socials, el arribar tard, conduir sota condicions ambientals complicades, excés d’obligacions, entre d’altres.

Així doncs, és important detectar aquelles fonts que ens estan generant aquests i altres símptomes, procurant a més, analitzar si la nostra interpretació està sent l’adequada tenint en compte la situació i les seves característiques. L’estrès i l’ansietat formen part del nostre dia a dia, i existeix evidència en relació a que no només són dos dels problemes més prevalents, sinó que amb el temps sembla que la seva incidència està incrementant.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació i ajuda que necessitis. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.

Coaching de parella

Pel que fa al Coaching, aquest representa actualment un dels mètodes d’intervenció més prometedors. A nivell general, procura principalment guiar, instruir, acompanyar o entrenar a la persona (o en aquest cas persones), centrant-se en potenciar els seus recursos personals per aconseguir la consecució d’objectius, metes i/o habilitats específiques. A més, posseeix l’avantatge de poder ser aplicat en un rang molt ampli de situacions o àrees: personal, empresarial, executiu, etc. Entre aquests, la seva utilització en l’àmbit de les relacions íntimes resulta cada vegada més atractiu i eficaç.

Així, el coaching de parella s’encara a ajudar a tots dos membres, a curt i llarg termini, en el seu esforç mutu per solucionar els seus problemes d’interacció. Per a això, mitjançant estratègies de lideratge personal i potenciant l’autodescobriment, busca avaluar i aprofundir sobre els rols, objectius i creences de cadascú. D’aquesta manera, promou el descobriment i la utilització dels recursos individuals endinsant-se en l’anàlisi d’aquells aspectes que facilitin l’aproximació i la recerca d’objectius comuns. Al costat d’aquests, i encara que s’han d’adaptar a les demandes presentades, a continuació s’exposen alguns dels seus objectius:

–    Facilitar recursos i eines per aprendre a exposar i solucionar els conflictes.
–    Actuar com a acompanyant del canvi. El coach busca potenciar la maduració de la relació i el caràcter interdependent d’aquesta.
–    Obtenir una visió més profunda i sensible de la relació. En aquest sentit, es tracta d’identificar aquells aspectes que generen conflicte en cada un dels participants, tenint en compte característiques individuals i del propi vincle.
–    Valorar i modificar les creences, pensaments i comportaments disruptius que limiten i frenen el progrés de la relació. Aquest aspecte és particularment important, ja que tots dos membres hauran d’adoptar un paper actiu i ajudar-se a descobrir i reconèixer certs components mitjançant una actitud de col·laboració activa.
–    Explorar i realçar aquells aspectes que deixen entreveure el millor de la relació i de cadascun dels membres. Des d’aquesta orientació es considera clau potenciar i remarcar tant aquells comportaments, actituds i creences limitants com aquells que promouen una millor relació.

Amb aquests i altres recursos, aquesta intervenció pot ajudar a millorar la qualitat de vida en parella mitjançant sessions dinàmiques, reflexives i principalment enfortidores dels recursos, estratègies i competències individuals i relacionals. A més, procura que els canvis produïts siguin profunds i que es mantinguin el major temps possible. L’escolta, l’empatia, la confiança, la comprensió i el respecte són alguns dels components protagonistes en les diferents sessions.

Encara que com s’ha remarcat, els problemes de parella són molt variats, mètodes com l’aquí exposat poden ajudar a millorar substancialment aquesta o altres dificultats. Entre elles, l’estrès, l’ansietat o els problemes de l’estat d’ànim es poden veure enfortits mitjançant l’ús d’aquestes estratègies. Els professionals del nostre centre, situat a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres orientacions l’eficàcia i utilitat ha estat provada en un ampli espectre de situacions.

Si vols obtenir més informació al respecte, o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

L’obesitat infantil

L’obesitat, i concretament l’obesitat infantil, suposa un dels problemes més greus de salut pública al nostre país, estimant-se que afecta a entre un 30 i un 50% de la població general occidental. D’altra banda, tot i que tendeix a confondre’s amb un excés de pes, convé especificar que es tracta d’una acumulació excessiva de greix (teixit adipós) al cos, l’etiologia de la qual s’explica per múltiples factors, entre ells físics o biològics, i psicosocials. Un cop instaurada, com veurem, pot ser responsable de diverses alteracions psicològiques, emocionals i socials.
 
En aquesta línia, i particularment en els nens, l’obesitat suposa no només un problema de salut relacionat amb el possible desenvolupament de futurs problemes mèdics (per exemple, diabetis o malalties cardiovasculars), sinó també vinculat a tot un conjunt de trastorns psicològics . Aquests últims a més, poden ser tant causa com conseqüència de l’obesitat. Així, el problema pot sorgir com a conseqüència d’una alteració emocional prèvia, on el nen, a causa del malestar que pateix, acut al menjar per suplir-lo o eliminar-lo. En aquest sentit, els problemes familiars, escolars i / o socials poden ser responsables de que el nen pateixi problemes diversos com ansietat, depressió, els símptomes dels quals s’aprenguin a mitigar acudint al menjar. D’aquesta manera, no és infreqüent que l’obesitat es trobi lligada a trastorns de la conducta alimentària, i especialment al trastorn per afartament. D’altra banda, si invertim la relació, l’obesitat també pot ser l’encarregada de diversos problemes emocionals, principalment relacionats amb l’autoestima. El nen amb obesitat, juntament amb les dificultats per acceptar la seva pròpia imatge, acostuma a patir conductes de rebuig (burles, insults …) per part dels seus companys, provocant greus problemes tant emocionals com socials i limitant el seu desenvolupament afectiu.

Cal assenyalar a més, que no només el grup d’iguals pot propiciar l’empitjorament dels símptomes del nen o adolescent, sinó que l’obesitat en si mateixa, i de manera general, constitueix un dels problemes més estigmatitzats per la nostra societat. Per això, la persona que el pateix es troba exposada constantment a la desaprovació i censura d’aquesta problemàtica a una escala molt més global, fet que comporta un agreujament de la situació. D’aquesta manera, veiem com l’obesitat conté problemes no només mèdics, sinó també psicològics diversos i importants. El nen haurà d’afrontar un procés llarg i costós, en el qual l’ajuda dels pares, i de professionals de diferents branques resultarà crucial per la seva millora.

En relació als últims aspectes esmentats, les estratègies i intervencions encarades a pal·liar aquesta situació hauran de tenir en compte tant l’àmbit mèdic o nutricional, com els problemes psicosocials comentats. En el primer, les principals estratègies es relacionen amb dietes, medicació, operacions (p.ex bypass gàstric) i / o exercici físic. D’altra banda, des de la psicologia infantojuvenil, i especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, s’han realitzat propostes que estan resultant eficaces i útils per millorar l’estat anímic tant de nens i adolescents, com d’adults amb obesitat.

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre aspecte, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns, rebràs una atenció individualitzada i professional.

Depressió Major i Distímia: Similituds i diferències

A nivell general, podríem dir que la immensa majoria de categories utilitzades per conceptualitzar els trastorns psicològics comparteixen aspectes amb una o fins i tot més etiquetes. Especialment quan parlem d’ansietat o depressió, hem de tenir en compte que les dues, juntes o per separat, acostumen a aparèixer en el curs de gairebé qualsevol malaltia mental. Aquest fenomen s’anomena comorbiditat. Concretament, dins de l’espectre depressiu, hi ha una sèrie de concepcions molt semblants, però que a la vegada, presenten alguns trets distintius. Aquest és el cas de la Distímia i la Depressió.

La Depressió Major es defineix com aquella problemàtica on la persona experimenta un estat d’ànim baix o deprimit significatiu (gairebé cada dia), i, en moltes ocasions, una pèrdua d’interès o plaer per les coses que normalment la gratificaven, durant un període mínim de dues setmanes. Al costat d’aquests, poden aparèixer altres símptomes; com pèrdua o augment de pes i de la gana, dificultats per dormir, fatiga o pèrdua d’energia, problemes de concentració o de memòria, un sentiment excessiu de culpa, o fins i tot idees o pensaments sobre la mort recurrents. Un dels aspectes més importants a tenir en compte, és que el trastorn causa un gran malestar i repercuteix significativament en la vida de l’individu, limitant el seu rendiment gairebé tots els entorns en què es troba immers. En aquest cas, a més, els símptomes acostumen a ser intensos, i tant les persones properes com els professionals poden adonar-se, d’una forma relativament ràpida, de l’estat d’ànim del pacient.

Pel que fa a la Distímia, aquesta es caracteritza, igualment, per un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, present en més dies dels que està absent, durant un mínim de dos anys. A més, s’inclouen com a possibles símptomes (és necessari que apareguin com a mínim dos), la manca o excés de gana o alimentació, la pèrdua d’energia o cansament, les dificultats de concentració, els problemes de son, els sentiments de desesperança i la presència d’una baixa autoestima. Els manuals concreten més remarcant que la persona que la pateix no ha d’estar lliure de símptomes durant més de dos mesos.

Així, tal com podem apreciar, les dues categories presenten una sèrie de similituds destacables que ens poden fer dubtar a l’hora de diagnosticar-les. En aquest sentit, la disminució de l’estat d’ànim positiu juntament amb certs símptomes principalment fisiològics (pèrdua de gana, problemes de son, pèrdua d’energia …) formen part de les dues etiquetes. Tot i això, és important tenir en compte que en el cas de la Depressió Major, aquests aspectes acostumen a aparèixer de manera especialment elevada i freqüent en comparació amb la Distímia, en la qual hi ha un patiment i malestar significatiu però més baix i atenuat que en el primer cas. En aquesta línia, per exemple, encara que poden aparèixer idees de mort, aquestes no són molt característiques de la Distímia. Al costat d’això, a més, hi ha un criteri temporal important a tenir en compte: per fer el diagnòstic de Depressió Major han d’haver passat dues setmanes, en comparació amb els dos anys de la Distímia. Això però, no exclou que dins de l’ampli període, no pugui aparèixer un episodi depressiu més acusat que pugui diagnosticar com a episodi de Depressió Major.

Com veiem doncs, aquests constructes posseeixen molts aspectes en comú que dificulten la seva delimitació. A això cal sumar-hi el fet que cada persona exterioritza d’una manera molt específica cadascuna de les característiques exposades, i que a més aquestes s’emmarquen en àmbits i situacions concretes que han de ser individualitzades en cada cas. Per això, la tasca dels professionals (psicòlegs i psiquiatres) consistirà en desengranar tots els aspectes involucrats en la problemàtica, realitzar una avaluació precisa, i una intervenció adequada a les necessitats del pacient.

El solapament entre problemàtiques és més la “norma” que l’excepció. Al costat de les comentades, hi ha moltes altres categories que poden analitzar-se des d’aquest prisma, conjugant les característiques d’ambdues i procurant delimitar els seus aspectes diferencials. Si vols conèixer més sobre això, o simplement tens certs dubtes a resoldre, posa’t en contacte amb el nostre equip de Psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) a la infància

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es caracteritza per la presència d’obsessions i/o compulsions que, o bé requereixen molt de temps, o causen un malestar significatiu en les diferents àrees de funcionament. A més, els símptomes no poden ser explicats pels efectes d’alguna substància (fàrmac o droga), ni per alguna condició mèdica. D’una banda, les obsessions es defineixen com pensaments o imatges persistents que s’experimenten com no desitjades, i que en la majoria de les persones generen malestar. Les compulsions tenen l’objectiu de reduir o suprimir aquest malestar, i es materialitzen mitjançant la realització de comportaments o actes mentals repetitius (p.ex., rituals). La persona, mitjançant el seu ús, busca combatre les obsessions o actua en congruència amb una sèrie de regles les quals interpreta que ha de complir de manera rígida.

Els aspectes esmentats, encara que s’utilitzen per definir la problemàtica tant per a població adulta com infantojuvenil, en aquest segon cas convé tenir presents certes característiques específiques: En primer lloc, i com un dels aspectes clau, cal considerar el moment o nivell desenvolupament evolutiu i maduratiu del nen. En aquest sentit, quan s’analitzen les compulsions hem de tenir molt present que els nens petits poden ser incapaços de manifestar o articular els objectius d’aquestes conductes, és a dir, és molt probable que presentin dificultats per vincular aquests actes a una finalitat concreta. Al costat d’això, a més, en aquesta etapa (sobretot entre els 8 i 10 anys) apareixen comportaments concebuts com jocs que podrien ser etiquetats com a “compulsions lleus”, però que per la seva intensitat i freqüència no s’han d’atendre clínicament (p.ex., no trepitjar les ratlles al caminar pel carrer). Només si interfereixen o dominen significativament la vida del nen seran causa de preocupació. En relació a aquest últim punt, hem d’afegir que encara està per aclarir si els rituals evolutius representen en alguns casos manifestacions precoces del TOC.

Altres dades interessants tenen a veure amb la freqüència d’aparició i amb el seu curs o evolució. Així, s’ha constatat que en edats primerenques el problema és més freqüent en nois, en l’adolescència les taxes semblen igualar-se, i en l’adultesa es mostra una prevalença lleugerament superior en dones. A més, les dades obtingudes fins al moment suggereixen un curs prolongat on els factors socials i ambientals (especialment els estressors psicosocials) semblen jugar un paper molt important en l’exacerbació dels símptomes. Durant el seu desenvolupament, és probable que apareguin altres problemàtiques, com ara el trastorn de tics, el qual apareix més en nois. Tot això repercuteix negativament en la vida de l’individu, i especialment, quan el problema s’inicia en la infància o adolescència té unes clares conseqüències a nivell social (disminuint la interacció i la creació de vincles) i personal (reduint significativament el grau d’autonomia del nen).

Finalment, indicar que com a possibles causes de la seva aparició s’han proporcionat diferents explicacions. Així, tot i que els arguments no són concloents, alguns han suggerit una possible base biològica o genètica. Els autors que defensen aquesta postura es basen en que l’aparició del TOC és més freqüent en nens amb parents de primer grau que han patit o pateixen conductes obsessiu-compulsives, en que en moltes ocasions es mostra amb una problemàtica neurològica coneguda (p.ex, alteració del funcionament dels ganglis basals), i en que alguns casos d’inici sobtat semblen haver-se desencadenat a causa de certes infeccions. Tot i això, les dades encara no són concloents.

La descripció dels problemes psicològics en població infantil i juvenil s’ha de fer amb molta cura, no només per l’heterogeneïtat amb que es manifesten els diferents símptomes, sinó per la importància de no patologitzar de manera precoç i discriminar, d’aquesta manera, entre el desenvolupament evolutiu normal i el que pot merèixer atenció professional. Per tot això, des de les àrees de psiquiatria, neuropsicologia i psicologia infantil i adolescent es treballa per aclarir i delimitar les característiques de les diferents problemàtiques, juntament amb millorar les diferents intervencions existents, la qual cosa pot permetre potenciar la millora de la seva salut tant física com emocional.

En el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals de les diferents àrees comentades, i especialitzats tant en adults com en població infantil i adolescent. Si tens alguna pregunta o vols rebre informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

El poder de la “zona de confort”

Si tirem la mirada enrere, o fins i tot, si repassem aquest mateix dia, és molt probable que identifiquem una sèrie de situacions en què, o bé no ens hem atrevit a arriscar (a canviar el rumb), o hem seguit simplement amb el “pilot automàtic” connectat sense ni tan sols plantejar-nos el que realment volem o necessitem. En base a això, podem definir la “zona de confort” com aquell estat mental o comportamental en el qual la persona roman passiva davant els esdeveniments que va experimentant, creant una rutina en la qual no hi ha lloc per a riscos, però alhora tampoc per a incentius. Aquest terme s’utilitza a més per a definir aquells espais en els quals té lloc aquest estat, és a dir, aquells llocs on la persona se sent segura, i on percep que no hi ha un risc.

Els motius que poden portar-nos a quedar ancorats en aquesta situació poden ser diversos. La comoditat suposa un dels factors més potents i prevalents. Així, quan la situació ens aporta certs beneficis, encara que siguin pocs, pot provocar que ens conformem i acontentem sense buscar una estimulació major. La por també és un important predictor. En ocasions, hi ha un cert temor a modificar la nostra situació actual pel fet d’anticipar que les coses aniran malament, o fins i tot podem pensar en possibles situacions catastròfiques que ens allunyin del que realment desitgem o ens convé (p.ex., “ho perdré tot”, “em passarà alguna cosa greu”,”m`abandonaran”, etc.). Aquest aspecte és molt característic de les persones amb problemes d’ansietat o depressió. En ambdues situacions, la comoditat i/o la por, es crea un hàbit el qual amb el pas dels dies pot fer-se progressivament més fort i rígid, ja que no només ens aporta satisfacció, sinó que moltes vegades actua com a confirmació de que les nostres pors i inseguretats poden complir-se. D’aquesta manera, la persona que es queda a casa per por al rebuig, pot experimentar relaxació si no surt, i això confirmar-li que si hagués anat i arriscat, el més probable és que la apartessin o ignoressin.

Com podem trencar el cercle i sortir d’aquesta situació?

Tot i que ens pot resultar difícil, i tenir la sensació d’haver d’escalar una gran muntanya o de saltar al buit sense cap seguretat, hi ha estratègies i raons que poden ajudar-nos a afrontar-ho:

– Anàlisi objectiu d’avantatges i desavantatges: Una primera estratègia útil és fer una balança, des d’un punt de vista neutre, en el qual valorem els pros i contres d’arriscar-nos. Per a això, haurem d’adoptar una mirada totalment objectiva, procurant distanciar-nos i analitzar tots els components de manera concreta i fiable. No es tracta de buscar immediatament una solució, sinó de posar damunt la taula totes les opcions disponibles.

– Elaborar un pla: Un altre mecanisme eficaç, el qual pot complementar el punt anterior, consisteix a traçar un camí, el més detallat possible, per trencar amb aquest hàbit. En aquest punt, pot ser d’ajuda focalitzar-nos en allò que anticipem que pot aportar-nos un major benefici i fer-nos créixer com a persones, i esmicolar-ho en petites activitats o elements que ens permetin poc a poc anar acostant-nos. És important aquí plantejar-nos objectius a curt termini, que suposin un esforç progressiu, ja que en cas contrari podem rendir-nos abans d’hora.

– Atendre el positiu: Visualitzar tot allò positiu que ens pot aportar canviar i sortir d’aquesta zona resulta especialment potent per començar a fer-ho. La idea subjacent en aquest punt és que augmentar la motivació facilita la posada en marxa i l’apropament als nostres objectius. D’aquesta manera, depenent del que vulguem aconseguir, haurem focalitzar-nos en uns o altres aspectes. Hem d’aclarir però, que no es tracta de tenir una visió exageradament optimista, sinó de que observem i atenguem d’una manera realista als aspectes positius.

– Suprimir les justificacions errònies: Eliminar o reduir aquells arguments poc realistes, i que actuen com a fre perquè ens posem en marxa és una part crucial. Tot i que els punts anteriors poden facilitar-nos aquest procés, eines com identificar els pensaments automàtics negatius, observar-los, analitzar-los i elaborar alternatives és una estratègia molt útil. Al costat d’això, realitzar-nos les preguntes adequades sobre les justificacions que utilitzem per no “arriscar” també ens permetrà qüestionar-les i invalidar-les.

Encara que al principi pot resultar complicat, i fins i tot a curt termini ser difícil trobar un benefici, ser congruents amb els nostres desitjos i objectius, a la llarga propiciarà no només que ens sentim millor amb nosaltres mateixos, sinó que creixem com a persones. Altrament, si el que fem és perpetuar aquest estat, deixant tirada l’àncora sense permetre’ns avançar, és probable que apareguin sentiments de tristesa, frustració i malestar, la repercussió dels quals pot engrandir-se com més temps deixem passar.

Si vols rebre més informació al respecte, o consideres que pot ser-te útil la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs de Mataró et proporcionarà totes les dades i recursos que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

A què es deuen les sensacions en l’ansietat?

Al llarg de la nostra vida, és més que probable que haguem sentit parlar d’aquesta emoció, i, a més, que en aquestes ocasions l’haguem conegut o bé perquè l’ha patit alguna persona propera, o perquè hem estat nosaltres mateixos els que l’hem viscuda. Quan ho hem fet, tot i tractar-se d’un component més o menys subjectiu, és possible que la descripció que aportada per definir-la s’hagi basat precisament en una sèrie de sensacions. Aquestes, poden ser més o menys intenses, progressives o sobtades, focalitzades en una part del cos o en moltes, i ser freqüents o esporàdiques. Alguns exemples són els tremolors, el formigueig, la manca d’aire, el mareig, les sensacions de calor o sufocació, les nàusees o molèsties abdominals, etc., entre altres. Totes elles, encara que normalment causen cert malestar, posseeixen una funcionalitat concreta, sent a més, i com es veurà, útils per a l’organisme.

Així doncs, quan el nostre cervell percep un perill, ja sigui real o imaginari, automàticament es posa en marxa el que s’anomena sistema d’alarma. És a dir, s’activa una part del nostre sistema nerviós que genera diversos canvis fisiològics amb els que el cos es prepara per fer front al perill. Alguns d’aquests canvis són els següents: En primer lloc, el nostre cos allibera adrenalina i noradrenalina, que són dues de les substàncies químiques encarregades d’activar el nostre organisme i les quals poden produir la sensació de nerviosisme i inquietud. Una de les primeres conseqüències d’això, és l’augment de la força i freqüència dels batecs del cor. Per això, els nostres músculs disposen de més sang i s’eliminen millor les toxines, la qual cosa ens permet atacar o fugir amb més facilitat. En aquest punt, pot aparèixer també la hiperventilació, és a dir, respirar més quantitat d’aire i de forma més ràpida. Això afavoreix que hi hagi més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes (això ho pot comprovar ara, o per exemple quan fa exercici). D’aquesta manera, la sang es concentra en aquelles parts on pot ser més necessària en una situació de perill, quedant menys quantitat en aquelles zones menys importants (per exemple en les mans, donant lloc a formigueig o tremolor). A més, les pupil·les dels nostres ulls es dilaten, lo qual ens ajuda a estar més preparats per detectar qualsevol estímul potencialment perillós. Aquest aspecte en particular pot provocar que percebem les coses del nostre voltant de manera estranya.

Tot això es tradueix en una reacció de por en què conflueixen, com hem vist, diferents aspectes traduïts en sensacions molt variades. El més important aquí és, però, que tot i la quantitat, intensitat i el malestar que puguin provocar, totes elles serien útils si ens trobéssim davant d’un perill real. Si en comptes d’això, d’interpretar-ho com un procés “normal”, els atribuïm un grau de perillositat molt elevat, i sobretot irreal, això provocarà que s’activi encara més el nostre sistema d’alarma, augmentant paral·lelament tant la por com les sensacions que el caracteritzen.

Molts dels problemes relacionats amb l’ansietat guarden una estreta relació amb l’explicació que acabem d’aportar (p.ex. el Trastorn de Pànic). En aquest sentit, la forma en què interpretem la realitat externa juga un paper clau a l’hora de sentir-nos d’una determinada manera. Si ens focalitzem en el nostre cos quan aquest es troba activat, i comencem a formular hipòtesis poc plausibles sobre el que pot estar passant, això fomentarà que el nostre estat d’ànim decaigui, i que el nostre cos ho exterioritzi amb un augment dels símptomes. Tot i això, la clau aquí es troba en comprendre que tot aquest procés, per intens que sigui, té una funcionalitat concreta, i que per tant, no és perillós.

Conèixer i comprendre bé els mecanismes de problemes com l’ansietat és clau per afrontar moltes de les situacions del nostre dia a dia. En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, podràs rebre tota la informació que desitgis. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

Beneficis i utilitat de la Teràpia Familiar

Gran part dels problemes que envolten les nostres vides, o fins i tot el nostre dia a dia, poden tenir el seu origen o com a conseqüència una situació familiar desfavorable. De vegades, la mateixa situació problemàtica se situa en el si de la família, sent el més comú el conflicte entre alguns dels seus membres. Però en altres, tot i que no aconseguim trobar la causa, o fins i tot la situem fora d’aquest context, la repercussió que pot tenir en aquest àmbit és especialment significativa. Així doncs, la funció del nucli familiar és crucial no només per comprendre les diferents alteracions, sinó per facilitar la millora del pacient treballant directament des d’aquest.

La Teràpia Familiar sorgeix doncs com una proposta encarada a treballar directament amb tots els membres de la família, o, almenys, amb aquells que constitueixin una part més o menys significativa en la situació. Alguns exemples de motius de consulta que es poden veure beneficiats per aquesta intervenció són: la presència d’alguna malaltia, física o psicològica, en algun membre de la família (p.ex., malaltia terminal, addicció, depressió, trastorns d’ansietat, entre d’altres ), símptomes o conductes problemàtiques específiques (p.ex., agressivitat, apatia o desvinculació, por …), o conflictes entre tots o alguns dels membres (p.ex., discussions matrimonials, problemes constants entre germans, etc.). Tots ells són susceptibles de ser treballats mitjançant un enfocament familiar. Com veiem, a més, en una intervenció d’aquest tipus és més que probable que apareguin interaccions entre adults i nens, de manera que el terapeuta treballarà en l’adaptació de cada objectiu terapèutic en funció de cada problemàtica i del subtipus de població involucrat.

L’objectiu principal es centrarà doncs en modificar els patrons d’interacció interpersonal disfuncionals, considerant que el canvi en cada membre afecta als altres, ja que les accions, pensaments i emocions individuals repercuteixen en tots els demés. A més, es procurarà facilitar la col·laboració, la cohesió i l’anàlisi objectiu de la situació, treballant de manera dinàmica i constructiva. Per això, una de les eines fonamentals d’aquesta intervenció és la comunicació. Segons aquest tipus de tractament, es considera pràcticament impossible no comunicar, sent aquest mecanisme, o millor dit, el seu ús inadequat, la causa principal de la majoria de les situacions problemàtiques. D’aquesta manera, tot i que una persona de la família pateixi patint una situació particular (com les anteriors exposades), el treball en comunicació serà un factor clau per a un correcte afrontament.

La teràpia familiar doncs, pot resultar especialment útil no únicament per tractar problemes emocionals en un o alguns membres, sinó per resoldre conflictes, millorar la comunicació i afrontar conjuntament esdeveniments vitals estressants. Tot això repercutirà en potenciar i enfortir la funció de pertinença que de per si posseeix el sistema familiar, afavorint que en futures ocasions surtin a la llum els recursos que hagin pogut quedar amagats.

En el nostre centre de psicologia situat a Mataró, tens a la teva disposició professionals especialitzats en aquest i altres tipus d’intervenció que han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols conèixer més sobre ells o consideres que et pot beneficiar, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres.

Què són i com repercuteixen els tics?

Els tics es defineixen com moviments musculars ràpids, locals i espasmòdics, que es manifesten de forma inesperada, involuntària, repetitiva, i a intervals irregulars. L’Associació Americana de Psiquiatria (APA) els defineix com vocalitzacions o moviments motors sobtats, ràpids, no rítmics, recurrents i estereotipats. Atenent a aquestes primeres aportacions, és probable que identifiquem algun moment de la nostra vida en què l’hàgim experimentat. Tot i això, és important tenir en compte que la gravetat del problema vindrà definida pel grau de deteriorament que produeixi en les diferents àrees vitals de la persona.

D’altra banda, cal tenir en compte que tot i poder experimentar-los en quasi qualsevol part del cos, solen situar-se per sobre de les espatlles, sent els més comuns els tics facials. Juntament amb això, podem diferenciar entre tics simples, els quals tenen una durada breu (milisegons) els quals inclouen moviments com encongir les espatlles o el parpelleig dels ulls; i els complexos, els quals la seva durada és més prolongada (segons) i solen resultar de combinacions de tics simples (p.ex., encongir les espatlles i girar el cap a la vegada). A més a més, i tot i que es consideren d’aparició involuntària, es pot exercir un cert control voluntari per impedir la seva aparició.

L’etiologia d’aquests s’ha relacionat tant amb factors orgànics com psicològics. En relació als primers, i encara que no hi ha una evidència clara, s’ha proposat l’excés de dopamina junt amb una certa vulnerabilitat genètica (es proposa la intervenció de certs gens). En relació als segons, factors com l’estrès, l’ansietat, la frustració o la insatisfacció han estat proposats com a mecanismes explicatius de l’aparició i l’agreujament dels símptomes. Un dels més destacables consisteix en el que s’ha anomenat “impuls premonitori”. Les persones que pateixen aquest particular problema informen d’una sensació subjectiva de malestar que sembla informar de que es produirà el tic. Quan aquest es realitza, automàticament apareix un alleugeriment del malestar, el qual pot actuar com reforçador perquè es repeteixi en futures ocasions.

Alguns exemples de trastorns associats a aquest problema són el Síndrome de Giles de la Tourette, en què la persona experimenta múltiples tics de caràcter verbal i muscular, o la Corea de Huntington, on l’etiologia és fonamentalment orgànica i s’associa a símptomes diversos. L’aparició de la majoria dels problemes esmentats té lloc durant la infància i l’adolescència, i en la majoria de casos, el curs sol ser crònic amb diferents fluctuacions. En aquesta etapa de la vida, en què transcorren una sèrie de canvis (tant interns com externs) que ja de per si són relativament difícils de gestionar, l’inici d’aquest problema pot dificultar i limitar de manera significativa la vida social, acadèmica i familiar de l’individu. Com s’ha comentat, l’existència de certs quadres (principalment d’ansietat), acostumen a coexistir amb el tic, de manera que l’abordatge dels problemes psicològics i emocionals resulta clau per assegurar un pronòstic favorable.

Des de la psicologia infantil i d’adults s’han proposat diferents abordatges útils per disminuir el malestar associat a aquest problema i per reduir la seva aparició. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual conté mètodes eficaços com la reversió de l’hàbit o l’exposició amb prevenció de resposta que han obtingut resultats molt satisfactoris. Encara que com s’ha comentat el problema se sol cronificar, aquests procediments s’han mostrat efectius en la reducció de la freqüència d’aparició del tic (en alguns casos eradicació), i, conseqüentment, en el deteriorament i limitació personal associats.

Si vols conèixer més sobre el que s’ha comentat o sobre qualsevol altra qüestió, des del nostre centre de psicologia situat a Mataró estarem encantats de resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.