Archive for category: Notícies

El terme enuresi es refereix a la micció involuntària o emissió repetida d’orina al llit o a la roba, sent l’edat cronològica necessària d’almenys 5 anys (o un grau de desenvolupament equivalent). És a dir, representa la persistència incontrolada d’orinar més enllà de l’edat en la qual se suposa que s’aconsegueix el control d’esfínters. Els manuals de psicologia i psiquiatria especifiquen la necessitat de presentar-se dues vegades per setmana durant un mínim de tres mesos, o bé que hi sigui present un malestar clínicament significatiu amb deteriorament en l’esfera social, acadèmica o laboral, o altres àrees importants de funcionament. A més, no ha de poder ser atribuïda als efectes fisiològics d’alguna substància o a alguna altra alteració mèdica.
Tal com s’haurà pogut deduir, l’afectació inclou població tant adulta com infanto juvenil. Així, encara que la seva incidència és molt més prevalent en nens, i la seva remissió espontània s’observa aproximadament en un 15% de les persones afectades, pot persistir fins a l’adultesa en un 2% dels casos. Per poder realitzar hipòtesis més o menys encertades en quan al curs, és important diferenciar els diferents subtipus, i realitzar un diagnòstic diferencial adequat. En aquest sentit, es distingeix entre nocturna i diürna segons es presenti en hores de son (la més freqüent) o durant el dia; i en cadascun d’aquests dos, entre primària i secundària. La Enuresi primària es diagnostica quan el nen mai ha pogut controlar la micció durant un període d’almenys sis mesos. En canvi, a la secundària ha existit un control voluntari previ a l’aparició del problema. Pel que fa a l’etiologia, habitualment quan la dificultat sempre ha estat present, aquesta es relaciona amb una alteració relacionada normalment amb factors genètics, alteracions neurològiques o del son, malformacions anatòmiques de la uretra i/o la bufeta, o infeccions urinàries. D’altra banda, quan l’enuresi apareix més tard (secundària), és a dir com a símptoma d’un altre problema previ, la causa habitualment s’atribueix a trastorns psicològics o desordres emocionals.
No s’ha de confondre amb altres trastorns com la poliúria (emissió de quantitat d’orina superior a l’esperada però amb control voluntari), nictúria (necessitat excessiva d’orinar durant la nit, amb control voluntari), o l’encopresi (incontinència fecal involuntària). Tots ells provoquen un malestar en major o menor grau en la persona que el pateix, però presenten diferències significatives principalment a nivell qualitatiu.
És habitual descartar la presència d’una enuresi primària quan el tractament farmacològic no aconsegueix els resultats esperats. D’aquesta manera, pel que fa a l’abordatge mèdic o psiquiàtric, s’han utilitzat els anticolinèrgics, la imipramina i en algunes persones la desmopressina per via nasal. Tots ells són fàrmacs que procuren reduir la simptomatologia associada al problema (principalment ansietat i baix estat d’ànim), i permetre la correcta dilatació de la bufeta, ja que es troba estretament relacionada amb la capacitat de contenir-la i buidar-la. En molts casos però, aquest tractament no és suficient, i es requereix una intervenció psicològica paral·lela.
Existeixen molts mètodes utilitzats per facilitar i potenciar el control voluntari de la micció i reduir els símptomes associats. Entre ells es troben els següents, sent el mètode de l’alarma o pipi-stop el que ha demostrat majors percentatges d’eficàcia:
–    Entrenament en llit sec: Es construeix al voltant de la teoria de que el problema es manté perquè no hi ha reforços suficients perquè la conducta sigui inhibida. El procediment utilitzat és la programació d’una alarma (considerada un estímul aversiu per al nen, el qual intentarà evitar-ho), afegint a més una freqüència de despertars en escala (s’augmenta progressivament el temps requerit per a despertar-se). Quan el nen es desperta, es procura no estimular-lo massa per procurar que no perdi el son, però cal indicar que vagi a orinar, a una hora determinada, després d’haver ingerit una quantitat elevada d’aigua. Posteriorment ha d’aparèixer reforç positiu (elogis) després dels èxits aconseguits per aquest. També és important que es responsabilitzi dels obstacles o dificultats (orinar abans d’hora), canviant-se ell mateix el pijama o el llit.

–    Mètode de l’alarma o pipi-stop: És un aparell electrònic que es connecta a un teixit el qual, a l’hora de dormir, es col·loca sota el nen. Quan aquest teixit es mulla o s’humiteja, emet un so que fa que la persona desperti. Seguidament el nen ha apagar-lo i anar al bany, amb la qual cosa progressivament s’associa la sensació prèvia a orinar, amb el despertar, el que ha de confluir finalment en despertar abans d’orinar. La seva eficàcia es situa entre el 70 i el 90% de casos, i acostuma a tenir una durada d’entre un i tres mesos.

Al costat d’aquests procediments, són importants les habilitats personals (per part dels pares) i terapèutiques (professionals de la salut). com comprensió, empatia, no desesperació, col·laboració, reforç positiu, evitar els sentiments de culpabilitat, entre d’altres; les quals permetran a la persona afectada precipitar els avenços i aconseguir un control voluntari adequat de la micció. A més, les tècniques de reducció d’estrès i ansietat poden repercutir de manera molt positiva en l’evolució del nen. Finalment, la utilització d’horaris i rutines com anar a dormir sempre aproximadament a la mateixa hora o orinar abans d’anar al llit també pot resultar molt útil.
Aquesta és una dificultat molt prevalent a la nostra societat, que a més a més comporta habitualment altres problemes relacionats sobretot amb el malestar que provoca tant al nen com als familiars implicats. Si necessites rebre més informació al respecte, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

La intimitat constitueix un dels elements clau per definir el que avui dia entenem com una relació sana i feliç. Aquesta, habitualment quan s’elabora en col·laboració amb l’altra persona provoca i potencia el benestar en cadascuna de les nostres relacions de parella. Si bé tendim a pensar que aquest component es limita al context sexual, va molt més enllà, implicant aspectes com la complicitat, el coneixement adequat de l’altre i la confiança. Així doncs, intimitat compartida significa coincidir en un espai comú, en el qual les dues parts es troben connectades per un nexe particular i únic. En tractar-se d’un concepte subjectiu però, hi ha moltes definicions i interpretacions al respecte, la qual cosa dificulta trobar estratègies adequades per a potenciar-lo. Tanmateix, i més enllà dels matisos, hi ha aspectes comuns que hem de tenir en compte. En aquest sentit, intimitat és proximitat, calidesa, atenció, cura. Requereix posseir la capacitat de aproximar-se a l’altra persona per compartir tant aspectes positius com negatius, per expressar fragilitats i sol·licitar suport, alhora que dediquem temps per atendre les seves necessitats. D’aquesta manera es pot entendre com respectar i comprendre tant l’altre com a un mateix és a dir, l’ésser capaç de romandre en un espai compartit sense perdre les fronteres de la pròpia identitat. Encara que els seus beneficis puguin semblar obvis i fàcilment assequibles, en alguns casos hi ha pors que impedeixen el seu desenvolupament. Així, la por a no ser acceptat o rebutjat en revelar aspectes privats d’un mateix, a dependre en excés de l’altre, a equivocar-se o simplement a exposar-se a l’altra persona poden ser raons més que suficients per evitar implicar-se en una relació. Tenint en compte això, algunes de les estratègies que podem utilitzar per crear una relació amb intimitat sana i positiva són les següents: – Fomentar una comunicació positiva basada en la sinceritat i en la reciprocitat, expressant de forma adequada els nostres desitjos, emocions i creences, i procurant evitar comentaris punxants i missatges incomplets. – Acceptar tant els valors, pensaments i sentiments propis com els de l’altra persona. Només d’aquesta manera facilitarem la manifestació sincera i autèntica de l’altre, la qual cosa ens permetrà sentir-nos alhora amb més llibertat per exterioritzar les nostres inquietuds. – Comprendre i acceptar les nostres pròpies limitacions, les de l’altre, i les de la relació en si. Al costat d’això, pot ser molt interessant comprovar fins a quin punt la nostra percepció conflueix amb la del nostre cònjuge. – Escoltar activament i empatitzar. No ens hem de situar a prop de la nostra parella només en els moments feliços, és igual o més important establir un hàbit de suport en aquelles situacions que es presentin més complicades. En resum, la intimitat és un procés dinàmic i interactiu en el qual estan implicats tots dos membres de la relació, i per mitjà del qual no hem de suposar que existeix amenaça per a la nostra identitat, sinó que contribueix de manera clau a enriquir-la, fomentant així el benestar i creixement personal. Si desitges rebre una atenció personalitzada i professional sobre aquest tema o relacionats, no dubtis en contactar amb el nostre centre de psicologia a Mataró, en aquest, especialistes en psicologia d’adults i de parella procuraran atendre i ajudar-te en les teves demandes.

Des de la neuropsicologia, un dels principals camps d’estudi, avaluació i intervenció són les neuropatologies, és a dir, les malalties que afecten el sistema nerviós. Entre elles es troben les demències vasculars, el Parkinson o l’Alzheimer, entre d’altres. Aquí ens centrarem en descriure la Demència amb Cossos de Lewy (DCL). Es tracta d’un síndrome progressiu i degeneratiu que afecta la capacitat cognoscitiva (memòria i diversos processos cognitius), conductual i física de la persona. Les dades de prevalença giren al voltant del 10-20% del total de casos de demència, per darrere de la malaltia de l’Alzheimer i la demència vascular.
Els cossos de Lewy són un tipus d’estructures proteiques que es localitzen en les neurones. A grans trets, la malaltia es caracteritza per un desenvolupament excessiu d’aquestes proteïnes, la qual cosa impedeix el correcte funcionament cel·lular en el cervell. Aquesta és la causa actual de diversos processos de demència, la qual cosa es reflecteix en les similituds existents en la simptomatologia reflectida per aquests. En aquest sentit, en la DCL s’observen alteracions cognitives molt similars a l’Alzheimer i, a més, apareixen símptomes físics i conductuals característics del Parkinson. Aquestes semblances dificulten la delimitació de la malaltia i el seu tractament. Així, a continuació destacarem algunes de les principals característiques d’aquesta malaltia:
–    Manifestació fluctuant dels símptomes cognitius: Si bé aquesta és una característica que pot aparèixer en molts tipus de demència, és especialment freqüent en la DCL. Parlem de fluctuacions que poden ser més o menys recurrents, podent mostrar-se d’un dia per l’altre, o fins i tot en diferents moments més pròxims en el temps. Així, es presenten problemes relacionats amb l’atenció, el llenguatge, el raonament i la comprensió, entre d’altres.

–    Al·lucinacions: El pacient pot patir al·lucinacions de diferent modalitat, és a dir olfactives, auditives, tàctils… sent les visuals les més característiques. Aquestes acostumen a ser descrites de forma ben definida i de manera molt vívida. En aquest cas, és més infreqüent trobar aquest tipus d’alteració en altres tipus de malaltia demencial.

–    Alteracions físiques i motrius: Igual que en la malaltia del Parkinson, limitacions com rigidesa, tremolor i dificultats relacionades amb el moviment com la bradicinèsia (lentitud) poden aparèixer en qualsevol moment del procés. És comú que aquestes s’experimentin de forma sobtada, és a dir, de manera poc gradual.

–    Confusió: S’experimenten períodes de confusió significatius on la persona pot desorientar-se en relació a diferents àmbits: el lloc en el qual es troba, l’hora, dificultats per identificar paraules o mantenir una conversa, limitacions en la percepció espacial, etc.
Com s’ha destacat, hi ha poques o gairebé cap característica exclusiva de la malaltia. Per això, haurem d’atendre al moment i la forma de presentació per a poder discriminar i realitzar un diagnòstic adequat. En aquest sentit, és important tenir en compte que els “símptomes Parkinsonians” apareixen principalment a l’inici, abans de les alteracions cognitives o demencials. Així, les dificultats motores es presenten en fases avançades en aproximadament un 70% de les persones amb DCL. A més d’això, el deteriorament cognitiu sol aparèixer juntament amb símptomes depressius i limitacions lleus de memòria. S’indica a més, que si els símptomes cognitius i motors apareixen en un interval d’un any, és més probable que es tracti d’aquesta neuropatologia. A nivell general, també cal esmentar que els signes d’un accident cerebrovascular o de demència vascular disminueixen la probabilitat que es tracti d’un DCL.
No hem d’oblidar que encara que existeixin característiques específiques a nivell cerebral de cadascuna de les demències, aquestes són malalties, i com a tal, repercuteixen significativament en la qualitat de vida social, personal i laboral de les persones que les pateixen. Per això, el tractament a aplicar ha de ser integral i multidisciplinar, procurant abastar totes aquelles necessitats essencials per a l’afrontament d’aquesta important problemàtica. En aquest sentit, com a tractament s’acostuma a utilitzar un seguiment psiquiàtric i psicològic. S’acostumen a administrar antipsicòtics neurolèptics (per reduir les al·lucinacions i l’agitació) o levodopa (per símptomes motors). Tot i això, aquests poden produir efectes adversos importants, com ara l’agreujament de la simptomatologia mostrada.
Els pacients amb DCL necessiten una atenció i cura recurrent, mitjançant un control i supervisió de metges, i la cura de les persones properes o tutors. L’ajuda també s’ha de proporcionar a aquest nivell, dotant d’estratègies per al maneig de dificultats a aquells que es troben absorts en aquest procés amb la persona. L’acompanyament pot ser complicat, no només per les característiques pròpies de la patologia, sinó pel patiment i responsabilitat presents en tot el seu curs.
Per rebre més informació sobre aquest tema, pots posar-te en contacte amb nosaltres quan ho desitgis. Els psicòlegs del nostre centre situat a Mataró t’intentaran brindar l’atenció i ajuda que necessitis.

En termes generals, podem definir la dependència emocional com un estat psicològic caracteritzat per una necessitat afectiva excessiva i per la recerca contínua d’aprovació. A més d’això, la por a la soledat i/o al rebuig o la manca d’iniciativa/passivitat constitueixen algunes de les principals variables encarregades de mantenir i perpetuar aquest particular tret de personalitat.

Certament, l’ésser humà posseeix una predisposició innata que l’encara cap a l’establiment de llaços afectius. Dit d’una altra manera, les persones som éssers socials, de manera que la importància de la interacció i la construcció de relacions resulten evidents. A més però, cada un de nosaltres té aspectes únics, individuals i concrets que ens defineixen com a individus i que ens diferencien dels altres. A partir d’aquí, contínuament ens trobem immersos en una lluita per l’equilibri entre tots dos aspectes, construint el nostre “jo” en part, a partir de les interrelacions amb els demés. El problema sorgeix quan considerem que la nostra felicitat i allò que permet autorealitzar-nos depèn únicament del primer dels conceptes comentats, vinculant el nostre benestar i fins a la definició de nosaltres mateixos únicament a les concepcions que ens proporcionen els altres.

D’aquesta manera, tot i que la dependència emocional en parella és la més comuna en la nostra societat, aquesta característica pot donar-se en molts altres àmbits (laboral, familiar, social, etc.). Tot i això, hi ha components comuns en les relacions que estableix la persona dependent: Es basen en la submissió i la subordinació, hi ha una necessitat excessiva de l’altre/altres acompanyada d’un gran temor a la ruptura o separació, quan no es compleixen les expectatives d’aprovació i estima apareix el sofriment el qual pot equiparar-se a la síndrome d’abstinència, i acostuma a haver-hi preocupació excessiva per agradar. Al costat d’aquests, correlacionen positivament aspectes com la baixa autoestima o la distorsió de l’autoconcepte.

A continuació doncs, i tenint en compte el que s’ha comentat fins al moment, t’oferim algunes estratègies per potenciar la nostra individuació i autonomia:

–          Identifica els senyals de dependència: El primer pas per millorar és reconèixer que hi ha aspectes a modificar. Així, les reaccions exagerades després de les ruptures, l’excessiva sensibilitat al rebuig, la recerca contínua d’aprovació, la tendència a vincular tot a l’altre, o l’acceptació incondicional dels seus comportaments poden ser alguns dels senyals d’alarma.

 

–          Centra’t en tu: Això pot ser més complex del que sembla. Centrar-nos en nosaltres mateixos vol dir atendre a aquelles característiques que ens fan únics, buscant la part positiva de la nostra persona i atenent a allò que ens produeix benestar i que neix únicament en nosaltres. A més, és important que reservis espais per a tu, que busquis en la teva col·lecció d’aficions (aquelles que no hagin estat formades en base a les apetències de l’altre) i els dediquis un temps significatiu de la teva vida.

 

–          Modifica i/o elimina les teves creences errònies: El creure que necessitem l’altre per ser feliç, que no som capaços de prescindir d’una relació, o que no podem posseir el control de les nostres vides considerant-nos ineficaços i inefectius, són pensaments i creences que limiten significativament les nostres vides, reforçant positivament la idea de que necessitem recolzar-nos en altres per ser feliços.

 

–          Utilitza l’assertivitat: Adoptar una postura submisa i passiva és una actitud freqüent, la qual apareix com a conseqüència d’alguns dels aspectes anteriors comentats, i principalment del sistema de creences. Per això, és important aprendre a dir “no” sense por a les conseqüències, i especialment a perdre a algú. Hem de defensar els nostres interessos i necessitats, ja que en cas contrari podem acabar anul·lats.

Tot i que, inevitablement, en construir les nostres relacions personals una part de nosaltres queda vinculada als altres, hem de tenir en compte que seguim sent únics i diferents, i no només això, sinó que som amos i responsables directes de les nostres vides.

Per obtenir més informació o rebre ajuda per algun o alguns temes relacionats, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró.

 

COM COMBATRE L’ESTRÈS LABORAL L’estrès laboral constitueix, avui dia, una de les principals fonts de malestar físic i psicològic, sobretot en societats industrialitzades. A grans trets, apareix quan les demandes ambientals o contextuals superen la capacitat de l’individu per enfrontar-se a elles o mantenir-les sota control. Així, podem sobreentendre que en la generació d’estrès entren en joc variables tant de l’entorn, com de la pròpia persona, incloent en aquesta aspectes cognitius, fisiològics, emocionals i / o conductuals. A partir d’aquí, és important tenir en compte que pot manifestar-se de diverses formes, produint sovint o més aviat de manera freqüent un deteriorament personal, familiar i social importants, a més del laboral. En aquest sentit, depenent de la persona els símptomes poden girar al voltant de la irritabilitat i/o agressivitat, ansietat i fins i tot depressió. Tot i trobar variabilitat interpersonal, habitualment l’estrès va acompanyat d’esgotament físic i mental. A més, cal tenir en compte que en casos greus pot desencadenar trastorns psicològics específics (trastorns d’ansietat i depressius principalment), sent motiu en moltes ocasions, de baixa laboral. A partir d’aquí doncs, i un cop conceptualitzat en línies generals, des del nostre centre de psicologia a Mataró et proposem algunes estratègies per combatre aquesta problemàtica: – Identificar les fonts de malestar: Hem de dedicar espais concrets a reflexionar i sobretot a observar amb l’objectiu de detectar de la forma més precoç possible, quines persones, situacions i moments específics provoquen malestar. El primer pas per solucionar o millorar és observar i analitzar. – Estructurar i planificar el temps: Tenint en compte el nivell d’exigència inherent a cada tasca, cal establir objectius realistes i plausibles, procurant marcar un ordre de prioritat. En aquest punt convé diferenciar entre aquells a curt i llarg termini, i entre professionals i personals. – Organitzar el temps lliure: Un aspecte clau és el respecte al temps lliure. Hi ha persones que no es permeten “desconnectar”. Hem de ser conscients de la necessitat d’aquests espais, els quals ens permeten descansar i desvincular-nos del treball mitjançant activitats que ens gratifiquin i ens relaxin. – Relaxació: Estratègies com la relaxació progressiva o la respiració controlada s’han mostrat útils i eficaces per reduir i prevenir simptomatologia ansiosa, podent a més evitar la irritabilitat i els comportaments agressius. – Modificació de pensaments: Són molts els pensaments i les creences que ens autoimposem per rendir no només a nivell laboral, sinó familiar i social. En aquest sentit, cal procurar canviar el concepte negatiu que la persona posseeix de si mateixa, modificant els pensaments negatius per d’altres més adaptatius. Existeixen moltes altres alternatives encarades no només a reduir el malestar produït per l’estrès laboral, sinó a prevenir aquest. La importància de treballar per millorar l’estat físic i mental de la nostra societat no es pot defugir, pel que creiem que és crucial treballar conjuntament per reduir el percentatge de casos que pateixen aquesta problemàtica, la qual malauradament, ocupa progressivament un lloc més destacat en la nostra societat.