Archive for category: Notícies

La depressió és un problema seriós i de gran presència entre la població. El trastorn depressiu major afecta al voltant del 6 per cent de la població occidental adulta i és la principal causa d’incapacitació laboral.

La depressió pot sorgir d’una combinació de susceptibilitat biològica, unida a les experiències de la primera infància que fan a la persona més vulnerable, a més dels esdeveniments vitals estresantes de major importància.

Igual que qualsevol altra disfunció psicològica d’importància, la depressió requereix atenció i tractament específic. No obstant això , contràriament al que sovint es creu, la depressió ha de ser vesteixi com un trastorn eminentment tractable.

Un mètode que ha mostrat un gran potencial per al tractament de la depressió és la teràpia cognitiva basada en l’atenció plena o mindfulness.

L’aprenentatge d’habilitats d’atenció plena, a través de la meditació i d’exercicis de respiració, ajuda a les persones a desenvolupar una relació diferent amb els seus sentiments, la qual cosa els permet regular i tolerar millor les seves emocions.

L’atenció plena pot ajudar a les persones a aconseguir un estat de calma, en el qual són menys propensos a ser superats per les seves emocions. Aquestes pràctiques també els permeten estar més presents en l’experiència de la seva aquí i ara, en lloc de lamentar-se pel seu passat o elucubrar negativament sobre el seu futur.

En aquest estat equilibrat, les persones són més capaces de combatre l’ansietat, l’estrès i els sentiments de depressió, i la recerca ha demostrat que la pràctica de mindfulness pot ajudar a prevenir la recaiguda en pacients recuperats que han lluitat contra la depressió recurrent.

Una altra teràpia que pot ajudar a combatre la “veu crítica interior” que subjeu a la depressió és la teràpia de veu, una metodologia afectiva de base cognitiu-conductual desenvolupada per Robert Firestone.

Els cinc passos de la teràpia de veu tenen com a objectiu vèncer a la veu crítica present en cadascun de nosaltres en major o menor mesura.

Aquesta veu representa un anti-jo que es forma a partir de les experiències negatives de la vida primerenca. El anti-jo pot alimentar la depressió, la qual cosa porta a la persona a experimentar un cicle d’autocrítica i una sensació d’inutilitat. Els passos de la teràpia de la veu són els següents:

Pas 1: La persona ha d’identificar el contingut del seu procés de pensament negatiu. S’anima a la persona a verbalizar l’atac com ell o ella ho escolta o ho experimenta. Si la persona està frenant sentiments, se li anima a expressar-los.

Pas 2: La persona tracta d’entendre la relació entre els atacs de veu i les experiències primerenques de la vida. L’objectiu aquí és ajudar al pacient a desenvolupar la compassió per si mateix.

Pas 3: La persona ha de respondre als atacs de la seva veu. Aquesta és sovint una experiència catàrtica. Després, és important que la persona efectuï una declaració racional sobre com ell o ella realment és, des del seu propi punt de vista.

Pasoa 4: S’anima a la persona a explorar com els atacs de la seva veu estan influint en els seus comportaments actuals.

Pas 5: La persona col·labora amb el terapeuta per planificar els canvis en aquests comportaments. Se li anima a resistir al comportament acte-destructiu dictat pels seus pensaments negatius i també augmentar els comportaments positius que aquests pensaments negatius desalientan.

En tractar amb la depressió, també és important que les persones descobreixin qualsevol enuig que podria subjeure als seus sentiments de depressió. La ira pot portar a la depressió quan, en tractar de suprimir-la, es torna en contra.

A pesar que poden sentir-se incòmodes al principi, qui sofreixen de depressió han de ser encoratjats a reconèixer, explorar i expressar la seva ira en un ambient sa, com el de la pròpia teràpia.

És important aprendre a tolerar aquests sentiments d’ira, d’una altra manera es corre el risc de revertir aquestes emocions contra si mateixos, un procés que enforteix la veu crítica interna i agreuja la seva depressió.

Una manera també efectiva d’enfrontar la depressió és l’exercici físic. L’activitat física ha demostrat ser molt beneficiosa per a aquells que sofreixen de depressió. És una actitud proactiva que ajuda a millorar els símptomes, fins i tot quan la persona se sent sense esperança sobre la seva millorança.

Aquestes accions ajuden a trencar aquesta sensació de desesperança i a fer front de manera més efectiva a l’estrès en la seva vida quotidiana. L’objectiu final en qualsevol cas és ajudar a les persones a enfortir el sentit real de si mateixos, la qual cosa els permetrà portar una vida més plena.

Font: www.psicopedia.org

QUÈ ÉS UNA FÒBIA?
La paraula fòbia prové del terme grec fobos, que significa pànic.
Consisteix a una por irracional, intensa i desproporcionada provocada per un estímul o situació concreta.
Al manual diagnòstic DSM-V es defineix com un “temor acusat i persistent que és excessiu i irracional, desencadenat per la presència o anticipació d’un objecte o situació específics”. La persona pateix invariablement una reacció de por exagerat que pot provocar-li malestar físic en forma de tremolors, mareig, sudoració excessiva, taquicàrdia, etc., i en els casos més greus pot portar a patir atacs de pànic.
Davant un estímul fòbic, la resposta fòbica que apareix té 3 components diferenciats:
1- Increment sobtat de l’activació vegetativa en forma de taquicàrdia, sudoració, nàusees, sequedat de boca, diarrea, mareig, etc.
2- Conducta d’evitació o fugida, de forma que la persona evita activament està exposat a l’estímul fòbic, i en cas de no haver-ho previst i trobar-se inesperadament amb l’estímul fòbic intentarà escapar el més ràpid possible.
3- Anticipació ansiosa degut a l’avaluació negativa que es fa de la situació o estímul fòbic així com de les pròpies capacitats per fer-hi front.
Les situacions fòbiques són evitades o se suporten amb ansietat o malestar intensos. L’evitacó, anticipació ansiosa o malestar en les situacions fòbiques interfereixen marcadament en la rutina normal de la persona o en les seves activitats laborals, acadèmiques o socials, o existeix un malestar intens per tenir la fòbia.
Les fòbies rarament provoquen un malestar o deteriorament suficientment greus com per establir el diagnòstic psiquiàtric, tot i que es calcula que el 9-11% de la població pateix algun tipus de fòbia específica.
QUÈ ÉS UN ATAC DE PÀNIC?
Un atac de pànic o crisi d’angoixa/ansietat és l’aparició sobtada de por intensa o de malestar intens que aconsegueix la seva màxima expressió en minuts i durant aquest temps es produeixen quatre (o més) dels símptomes següents:

1- Palpitacions o acceleració de la freqüència cardíaca.
2- Sudoració.
3- Tremolor o sacsejades.
4- Sensació de dificultat per respirar o d’asfíxia.
5- Sensació d’ofec.
6- Dolor o molèsties en el tòrax.
7- Nàusees o malestar abdominal.
8- Sensació de mareig, inestabilitat, atordiment o desmai.
9- Esgarrifances o sensació de calor.
10- Parestèsies (sensació de formigueig).
11- Desrealització (sensació d’irrealitat) o despersonalització (separar-se d’un mateix).
12- Por a perdre el control o de “tornar-se boig”.
13- Por a morir
QUÈ CAUSA UNA FÒBIA?
Les causes que poden portar a una fòbia no sempre estan clares, però acostumen a tenir el seu origen a la infància.
La fòbia persisteix a l’edat adulta o fins i tot pot empitjorar, tot i que la persona és conscient que les seves pors són del tot irracionals i que no tenen fonament per seguir causant la por que provoquen. Un episodi traumàtic pot fàcilment desencadenar una fòbia específica, com per exemple la mossegada d’un gos por provocar fòbia als gossos, o una mala experiència en un avió pot provocar fòbia a volar.
És habitual trobar fòbies dins la mateixa família, arribant a semblar que hi pugui haver un component genètic en aquesta malaltia, però la hipòtesi que té més recolzament entre els experts consisteix en l’estil de criança dels fills, de forma que la transmissió de la por es degui a que el nen té por d’allò que veu que tan negativament afecta als seus pares.

TIPUS DE FÒBIES
Hi ha fòbies de tota mena, perquè cada persona pot desenvolupar una fòbia a qualsevol cosa, però les fòbies més habituals són les següents:
·        Glosofòbia o fòbia a parlar en públic
·        Acrofòbia o fòbia a les alçades
·        Claustrofòbia o fòbia als espais tancats
·        Aerofòbia o fòbia a volar
·        Nictofòbia o fòbia a la foscor
·        Hematofòbia o fòbia a la sang/injeccions
·        Zoofòbia o fòbia als animals
·        Entomofòbia o fòbia als insectes

GLOSOFÒBIA – FÒBIA A PARLAR EN PÚBLIC
Per moltes persones que es desenvolupen amb total normalitat a la seva vida, parlar en públic pot ser molt més que una situació estressant, potser una autèntica fòbia que pot arribar a paralitzar a la persona. La persona realitza grans esforços per evitar situacions en les que es pugui veure obligat a parlar en públic, la qual cosa limita enormement la seva vida i la seva carrera professional.
És una de les pors més prevalents a tot el món. S’estima que el 75% de la població experimenta algun nivell d’ansietat o nerviosisme quan ha de parlar en públic. En el món dels negocis o dels estudis, la por a ser jutjats o criticats públicament és un factor molt limitant, especialment al nostre país ja que el nostre sistema educatiu no potencia el desenvolupament d’aquestes habilitats.
Els símptomes inclouen ansietat intensa prèvia a l’acte d’haver de parlar en públic (o davant la possibilitat d’haver-ho de fer), s’evita activament anar a events on s’hagi de parlar davant d’un grup de persones i un gran malestar físic com nàusees i tremolors o atacs de pànic davant d’aquestes situacions.
Quan la persona pateix també molta ansietat en altres situacions socials aleshores parlaríem de fòbia social.
Les causes d’aquest trastorn, tot i que de vegades són desconegudes, poden atribuir-se a traumes de la infància o la una sèrie de creences que es formen a la infància relacionades amb la parla com per exemple “el que he de dir no és important” o bé “si parlo diré alguna tonteria i faré el ridícul”, la qual cosa té relació amb el sentiment de competència o fracàs.
Com es pot superar la fòbia a parlar en públic?
·        Cal conèixer bé el tema del que es parlarà.
·        Organitzar la presentació amb temps incloent ajudes visuals o auditives. Com més organitzat s’estigui, menys ansietat es tindrà.
·        Practicar tantes vegades com sigui necessari per agafar confiança i practicar possibles preguntes que pugui fer l’audiència. Fer-ho davant de familiars o amics i demanar que donin la seva sincera opinió.
·        Visualitzar l’èxit imaginant que la presentació anirà bé.
·        Potenciar els pensaments positius per disminuir la visió negativa sobre l’actuació social i alliberar una mica d’ansietat.
·        Fer respiracions profundes i parlar més poc a poc del que és habitual. Amb els nervis tendim a parlar molt ràpid, de forma que si ens obliguem a parlar molt lent, segurament parlarem a una velocitat normal que a l’audiència li semblarà molt agradable.
·        Cal centrar-se en el material i no en l’audiència. Si l’ansietat és notòria i t’incomoda que ho puguin notar, treu-te la pressió reconeixent que estàs nerviós, l’audiència empatitzarà amb tu, et sentiràs més còmode i segur aconseguiràs que l’ansietat acabi baixant.
·        Es poden fer tallers o cursos de formació per aprendre a parlar en públic.
·        O si convé, fer un tractament psicològic i/o psicofarmacològic per a l’abordatge de la clínica ansiosa.

ACROFÒBIA – FÒBIA A LES ALÇADES
És la por irracional i exagerada a les alçades. De la mateixa manera que la resta de fòbies, l’acrofòbia genera forts nivells d’ansietat en els individus que la presenten, el que indueix una conducta d’evitació de la situació temuda. En aquest cas, les situacions amb una altura notable, com treure el cap per una balconada, trobar-se a la vora d’un precipici o estar en un mirador elevat, són típiques d’aquest tipus de fòbia. Però no només aquestes, sinó també el simple fet d’imaginar-se que està en alguna d’aquestes situacions pot dur a experimentar un atac de pànic.
Aquesta fòbia pot condicionar la vida social i laboral de qui la pateix.
L’acrofòbia guarda relació amb el vertigen, el qual provoca sensació d’inseguretat i por davant la possibilitat d’una caiguda, que pot experimentar-se fins i tot per un tercer que podria arribar a caure.
S’estima que el 7,5% de la població general pot patir aquest tipus de fòbia.

CLAUSTROFÒBIA – FÒBIA ALS ESPAIS TANCATS
Aquesta fòbia consisteix a patir alts nivells d’ansietat en espais tancats, especialment si són petits i estan poc il·luminats.  Aquesta fòbia ocasiona grans limitacions a la vida diària de la persona i pot interferir notablement en la seva vida laboral o altres àrees.
La persona té la creença irracional que quedarà atrapat i no podrà sortir, ja sigui a un ascensor, un lavabo, un autobús, el tren, una habitació tancada, una sala de cinema, etc.
Aquesta por intensa i irrefrenable no es deu a les característiques del lloc perquè sigui petit, no tingui finestres o tingui poca il·luminació, sinó que es deu als pensaments irracionals sobre les conseqüències catastròfiques que la persona creu que patirà en aquest tipus de llocs tancats, com no poder-se moure, asfixiar-se per la falta d’aire o patir un atac de pànic i no poder escapar de la situació, la qual cosa desemboca en els símptomes típics de l’ansietat.
La pateix el 4% de la població.
La major part de les vegades aquesta fòbia està causada per events traumàtics patits en llocs  petits o foscos, la qual cosa fa que quan la persona ha d’entrar en un lloc de similars característiques acabi revivint les sensacions desagradables que va tenir en aquella ocasió, però de vegades no cal haver patit l’event traumàtic. Pot ser suficient saber que algú ha quedat atrapat en un lloc petit o veure una pel·lícula on això li passa al protagonista per desenvolupar la por.
Tot i l’elevat nombre de persones que ho pateix, molts pocs són els que demanen ajuda professional per aquest problema. La gent senzillament evita aquest tipus de situacions sense adonar-se que cada vegada la por es fa més gran i es pot acabar generalitzant a més estímuls, acabant per tant interferint greument en la vida social (impossibilitat d’anar al cinema o a una discoteca) i a la vida laboral (impossibilitat de treballar en un edifici molt alt on s’ha d’agafar ascensor o llocs de treball petits i sense llum natural).

AEROFÒBIA – FÒBIA A VOLAR
La fòbia a volar està basada en la por a patir un accident i morir, tot i que tothom sap que l’avió és el mitjà de transport més segur que hi ha, no tenir el control i “quedar atrapat” durant les hores que dura el vol genera elevats nivells d’ansietat o en casos greus atacs d’ansietat.
La persona experimenta elevats nivells d’ansietat que ha d’agafar un avió o en els casos més greus atacs de pànic de només pensar que ha de pujar dalt d’un avió, evitant activament aquest mitjà de transport.
Generalment les causes que porten a aquesta fòbia poden ser diverses:
1-     Haver viscut o haver escoltat per part d’altres o de les notícies,  una situació de perill real durant un vol, com un aterratge d’emergència, un accident aeri, una descompressió de l’avió, etc.
2-     Tenir por als espais tancats i tenir por a quedar tancat durant les hores que duri el vol.
3-     Tenir por a patir un atac d’ansietat en ple vol i sentir que no es pot escapar de la situació perquè està atrapat a l’avió fins que aquest aterri.
4-     Tenir la creença que l’avió tindrà problemes i s’accidentarà.
Hi ha estadístiques que indiquen que el 33% dels usuaris d’avions té por a volar.  Aquesta fòbia la pateix el 3% de la població.
Aquesta fòbia acaba interferint greument en la vida social i professional de la persona, perquè els viatges per plaer o per negocis queden limitats a la possibilitat de poder-se traslladar amb algun mitjà que no sigui l’avió.
El tractament és senzill i de curta durada pel que val molt la pena demanar ajuda professional.

NICTOFÒBIA – FÒBIA A LA FOSCOR
Fòbia caracteritzada per la por irracional a la nit o a la foscor. Generalment està causada pel fet que la persona no pot veure a la foscor i es té por d’allò que no es pot veure. La persona té la sensació que no controla el que hi ha al seu voltant i això li genera alts nivells d’ansietat. Tot i que la persona sap que és una por irracional, i que allò al que se li té por no és real, això no ajuda a disminuir el pànic.
La por a la foscor és molt comú en nens, però també en molts adults. En nens de 2 a 7 anys, la por a la foscor es considera normal. A partir dels 7 anys, la por a la foscor i altres pors infantils van desapareixent de forma gradual degut a que la persona és capaç de raonar que allò que li semblava perillós, ja no ho considera com a tal.
La pateix el 2,3% de la població.

HEMATOFÒBIA – FÒBIA A LA SANG/INJECCIONS
L’hematofòbia consisteix en una por irracional a la sang, les ferides i les injeccions. Moltes persones que pateixen aquesta fòbia relaten una llarga història de desmais (en el 80% dels casos) quan s’han exposat a sang o ferides. És per això que la gran majoria desenvolupen por a aquesta conseqüència (el desmai i la pèrdua del coneixement) que no pas a la sang o les injeccions per sí mateixes, és a dir, anticipen que es poden desmaiar i les desagradables sensacions que les acompanyen com les nàusees i el mareig i és precisament aquesta anticipació la que fa que evitin activament qualsevol situació que té relació amb la sang.
La persona es pot veure incapaç de fer-se anàlisis de sang o ajudar alguna persona que s’ha fet mal.
Generalment està relacionat també amb una por irracional i intensa a patir qualsevol dany, pel que són incapaços de sotmetre’s a cap tipus d’intervenció quirúrgica o a observar-lo en altres, limitant de forma greu a la persona que es veu incapaç de rebre cures mèdiques.
La fòbia a la sang és semblant a la resta de fòbies pel que fa a les conductes d’evitació de les situacions temudes i la presència de pensaments anticipatoris sobre les conseqüències temudes, mentre que es diferencia en la resposta psicofisiològica, ja que en aquesta fòbia es dóna una resposta bifàsica: a la primera fase davant l’exposició de la sang es dóna un augment de les 3 mesures psicofisiològiques més rellevants: augmenta el ritme cardíac, la pressió arterial i la respiració, però a continuació a la segona fase hi ha una caiguda en aquests paràmetres que poden portar al mareig i finalment al desmai.
Aquesta fòbia específica la pateix el 3,5% de la població general i té una taxa d’èxit terapèutic molt elevada en molt poques sessions de tractament mitjançant tècniques congitivo-conductuals.

ZOOFÒBIA i ENTOMOFÒBIA- FÒBIA ALS ANIMALS I ALS INSECTES
La zoofòbia és la fòbia als animals i és molt comú en els nens però persisteix en algunes persones en l’edat adulta. Algunes persones tenen una por intensa i incapacitant cap a tots els animals en general o bé cap algun animal en particular, com poden ser les serps, els ocells, els gossos, llangardaixos  o d’altres animals, petits o grossos, verinosos o inofensius. Així mateix a l’entomofòbia la persona té una por irracional cap a insectes com les abelles, els escarbats, les aranyes, etc.
La por és a patir un dany per part de l’animal.
Les  reaccions dels qui pateixen aquesta fòbia amb freqüència semblen irracionals a altres persones, i fins i tot a si mateixos, ja que s’adonen que els insectes no constitueixen una amenaça real. Sovint es troben netejant la casa, els armaris i les catifes, escombrant els passadissos, tirant esprais per matar insectes, segellant portes i finestres. Procuraran costi el que costi mantenir-se allunyats de llocs on creuen que pugui haver-hi insectes. Si veuen un insecte des de lluny, no són capaços d’entrar a la zona per més espaiosa que sigui, o almenys no sense un previ esforç per controlar el seu pànic, caracteritzat per sudoració excessiva, respiració agitada, taquicàrdia i nàusees. L’entomofòbia pot arribar a determinar el lloc on el fòbic vulgui viure, o el lloc on anirà de vacances, així com limitar les seves activitats en el temps lliure com les activitats esportives.
Sovint l’origen de la fòbia està en la presència d’un trauma de la infància i sovint entendre l’origen ajuda en el tractament i superació de la fòbia als animals.
La persona que pateix aquesta fòbia experimenta una forta resposta d’ansietat i en casos més greus atacs de pànic quan està davant l’animal que té por, fins al punt d’evitar estar en contacte amb l’animal temut i anticipar ansiosament les situacions en que es pot trobar amb l’estímul temut, interferint en la seva vida a diferents àrees, com per exemple una persona que té fòbia a les iguanes, evitarà viatjar a un país on hi hagi aquest animal en llibertat com el cas de Mèxic, o evitar sortir al jardí per por de trobar llangardaixos o serps.

QUIN ÉS EL TRACTAMENT DE LES FÒBIES ESPECÍFIQUES?
Tot tractament de fòbies ha de tenir un component psicoeducatiu, on s’expliqui la naturalesa del trastorn i es doni informació detallada sobre l’estímul fòbic. Per exemple: informació real sobre el funcionament dels avions, els índex de seguretat i estadístiques d’accidents aeris en el cas de la fòbia a volar.
El tractament més comú per a totes les fòbies específiques és la teràpia d’exposició, també anomenada desensibilització sistemàtica. És una teràpia en la que el terapeuta ensenya tècniques de relaxació i afrontament de l’ansietat com poden ser les tècniques cognitives, el sotmet gradualment a una jerarquia gradual de situacions on la fòbia es presenta, començant sempre per la situació més fàcil i avançant poc a poc fins que l’ansietat desapareix del tot. Aquesta exposició a les situacions temudes es pot fer de 3 formes diferents:
1- Exposició en imaginació
2- Exposició mitjançant realitat virtual
3- Exposició en viu
L’objectiu de la teràpia és aconseguir l’habituació a l’estímul temut i modificar les creences irracionals que estaven lligades a la fòbia com per exemple: “el gos m’atacarà i em farà mal”; “l’avió tindrà un accident i moriré”; “quedaré atrapat a l’ascensor i m’entrarà un atac de pànic”.
Una altra teràpia molt eficaç és la teràpia EMDR, que treballa directament sobre el trauma que va causar la fòbia i no sobre el símptoma actual, aconseguint taxes molt elevades d’èxit terapèutic.

Cristina Martínez Viana
Directora i psicòloga clínica d’adults
Gabinet Psicològic Mataró
·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        ·        1-     2-     3-     4-    

Donar missatges clars. És un error dir a la mateixa cosa “No” un dia i “Sí” un altre dia al teu fill adolescent, tret que les circumstàncies hagin canviat.

Donar missatges clars ajuda a crear una base de confiança, fomenta el bon comportament i ajuda a baixar els nivells d’estrès en una família
Aprendre a escoltar i respondre amb respostes que incentiven la comunicació i evitin que el teu adolescent surti del saló d’un cop de porta.

Emprar un to positiu i utilitzar llenguatge corporal afirmatiu mentre parles.

Tractar al teu fill adolescent amb el mateix grau de respecte amb el qual esperes que et tracti a tu. No li insultis mai, no li ridiculitzis tampoc.

Donar missatges afirmatius. Cada vegada que es presenti l’ocasió, recordar-li que li vols. Quan s’ha arreglat, digues-li que està molt maco. Quan ordena la seva habitació sense que l’hi hagis demanat, comenta-li-ho de tal forma que se senti orgullós (encara que no t’ho vagi a demostrar)
No perdis el geni i no cridis. Si comences a cridar, la capacitat receptiva del teu adolescent es baixarà a zero. Hi ha moments en els quals tod@ adolescent creu que els seus pares no li comprenen, que li fan la vida impossible. I quan cridem per frustració o ràbia, només aconseguim allunyar-los més. Si creïs que vas a perdre els papers, suspèn la conversa per reprendre-la en un moment en el qual has aconseguit sobreposar-te.

Ser precís i donar detalls sobre el que esperes del teu fill. Pots escriure un planning i pegar-ho en la nevera com a recordatori. Sempre és bé escriure sobre paper regles i acords importants, perquè així ambdues parts poden consultar el paper quan sorgeixi una confusió sobre una norma específica.

No ningunear mai al teu fill quan estàs enfadat o trist. Si alguna cosa que fa o diu t’enfada o entristeix d’en gran manera, digues-li que no està en condicions de seguir una conversa abans d’allunyar-te. És perillós ignorar-li o deixar de parlar-li i seguir tan normal amb altres membres de la família, perquè només aconseguiràs distanciar-li cada vegada més.

Evitar dir frases com “perquè ho dic jo”. Explica les teves raons de forma tranquil·la al teu fill. Els adolescents saben que l’última paraula la tindran els seus pares, però és important que sàpiguen per què els demanem que facin alguna cosa que no volen fer, o per què els prohibim certes actituds.
En una conversa, no entris en un monòleg. Acaba les teves frases amb una altra que convidi a la comunicació:

Què penses tu?
Sembla molt important per a tu, intenta explicar-me per què
Bona pregunta, intentaré contestar
M’interessa molt conèixer la teva opinió
Comprens el que t’intento explicar?
Vols parlar?
Aconseguir una coherència entre el que prediques i el que practiques. És important donar exemple per tenir credibilitat
Evitar frases negatives que més aviat aconsegueixen tot el contrari, com per exemple:

Si tornes a dir això et….
Em porta sense cura què fan els teus amics
No vinguis plorant a mi si et surt malament
No et creo
No comprens res
Pregunta-li-ho a la teva mare/pare
Escoltar amb atenció al teu fill quan et parla. No facis una altra activitat mentre, i si estàs fent alguna cosa quan comenci, para. Mira al teu adolescent, escolta i ofereix un comentari quan acabi.

Organitzar activitats conjuntes, de vegades amb tota la família, de vegades sols. Excursions, menjars, un sopar fora, vacances…. Si el teu adolescent no vol passar totes les vacances amb la família, intenta buscar una solució i ajuda-li a trobar la manera de passar temps amb els seus amics i temps amb la seva família.

HABILITATS DE CONVERSA

Es refereix a la capacitat d’iniciar i mantenir converses informals amb altres persones. Un repertori conversacional efectiu no només permet a la persona sortir airós en les interaccions informals, sinó que a més és un precursor probable del desenvolupament de relacions duradores, atès que la formació de relacions duradores requereix, en primer lloc, que l’individu interactui satisfactòriament amb els altres durant una conversa.

A diferència d’altres tipus d’habilitats socials que serveixen per a propòsits relativament limitats (com l’oposició assertiva –p.i. resistir insistències d’un venedor, retornar objecte defectuós, etc– o les habilitats per a entrevistes de treball), la competència conversacional és necessària en un ampli ventall de situacions interpersonals quotidianes. 

En ensenyar habilitats conversacionals, s’ajuda a aprendre noves conductes verbals, no verbals i d’estil que s’han d’utilitzar en conversar amb uns altres.
L’entrenament es dirigeix a instaurar aquelles competències conductuals que permetin aconseguir l’objectiu de conèixer a uns altres i conversar amb ells d’una manera efectiva; així com incrementar el propi valor de reforçament de la persona davant els altres, de manera que aquests li considerin com un agent de reforç social i estiguin més predisposats a la reciprocitat o a mantenir interaccions amb ella.

q Components Verbals de l’Habilitat Conversacional:

– Ús de preguntes conversacionals: Una pregunta conversacional pot definir-se com qualsevol pregunta formulada per la persona que dóna lloc a alguna informació per part de l’interlocutor; és a dir, són preguntes dirigides a l’interlocutor a fi d’obtenir informació sobre ell. 
Poden ser de vegades peticions directes d’informació (tals com “A quina escola vas o en què treballes?”, “Què t’agrada fer en el teu temps lliure?”, “Has anat alguna vegada de pesca?”, “T’agrada el cinema?” ), o preguntes indirectes o frases efectives per suscitar informació per part de l’interlocutor encara que no es formulin directament (tals com “Explica’m més sobre això”, “Sí, de debò?”, “De manera que estàs a la Universitat”). El fonamental d’una pregunta conversacional és que fa que l’interlocutor reveli informació.

– Informacions personals (comentaris “autorreveladores”): Verbalización d’enunciats que transmeten informació sobre un mateix, com els interessos, les activitats, les aficions, preferències o opinions, i el passat de la persona. Per tant, permet a l’altra persona conèixer-li una mica millor. P.i. “M’agrada fer esquí aquàtic a l’estiu”, “Provinc d’una família nombrosa”, “El meu programa de televisió favorit és ….”, o “Detesto aquesta prova”.
Encara que aquest component es denomini “autorrevelación”, el terme no implica la revelació d’informació molt personal, de sentiments íntims o de secrets de l’individu. De fet, revelar informació íntima en una conversa amb una persona relativament desconeguda segurament es considera poc desitjable i socialment inhàbil, ja que pot arribar a molestar a l’interlocutor. El procés d’explicar als altres aspectes personals sol ser gradual i recíproc.

– Ús de comentaris reforzantes o de compliment: Els comentaris de reforç (compliments) o feedback conversacional positiu (expressions de reconeixement i atenció) poden definir-se com verbalizaciones que suposen un afalac per a l’interlocutor o que reforcen el seu discurs en transmetre que un aprova, està d’acord, o comprèn el que s’acaba de dir. D’una banda, els compliments són expressions corteses i agradables per a l’interlocutor (per exemple: “M’encanta parlar amb tu”, “Has de ser molt bé jugant al tennis”, “Se’t veu molt entès en aquest tema”, etc.). D’altra banda, el feedback (o retroalimentació) conversacional positiu es refereix a comentaris, expressions o preguntes intercalades en la conversa per mostrar interès, atenció o algun tipus de reacció al que l’interlocutor diu (per exemple: “Això és molt interessant”; o altres frases menys directes però que també serveixen per transmetre l’interès del que escolta per la conversa, reforçant el discurs del que parla, com “Sí, ja…”, “Hmm”, “Estupend!”, etc.). 

q Estratègies útils per començar i mantenir una conversa:

– Mirar a la persona amb la qual vols parlar. Importància del contacte visual (mirar als ulls, amb relativa freqüència), somriures, …
– Dir una mica de tí mateix (p.i. alguna cosa que t’agradi, o alguna opinió personal)
– Preguntar a l’altra persona sobre alguna cosa que li agradi o que opini
– Fer un comentari positiu sobre el que l’altra persona ha dit
– Parlar de coses en comú, activitats, aficions… 
– Importància de l’ús de les preguntes, però que no sembli un interrogatori, s’han de fer preguntes però intercalant comentaris, opinions, etc. 
– Intercalar l’expressió d’opinions amb la petició de l’opinió de l’altre.
– Intentar compartir un temps de parla més o menys similar, és a dir, evitar el parlar excessivament o massa poc, intercalant els temps o durada de parla de cadascun.
– Importància de la “escolta activa”: no només és important escoltar, sinó fer-ho saber a l’altra persona que se li està escoltant i seguint. Això és el que es diu retroalimentació, de manera que l’altra persona sap si li estem escoltant i seguint els seus comentaris, si li entenem, si estem d’acord o no amb el que diu… Es pot fer amb components no verbals que manifesten atenció (mirada, postura, assentir amb el cap, sons vocals de seguiment) o amb afirmacions verbals (per exemple, “Estic d’acord amb el que dius”, “Sí, sí, t’escolto, t’entenc…”).
– Importància de el “empatizar” (posar-se en el lloc de l’altre), introduint comentaris de comprensió de com se sentiria, per exemple, l’altra persona en una situació donada que estigui comentant.
– Incloure l’expressió de sentiments o emocions, quan sigui convenient.
– Acceptar o estar parcialment d’acord amb una crítica o amb una opinió diferent, intentant apropar posicionaments.
– Tenir en compte sempre el tipus de situació en la qual es dóna la conversa (moment, lloc, esdeveniments…), adequant a les circumstàncies el contingut (el que es diu) i el to emocional (to i volum de la veu, expressió facial, actitud cordial, alegre, comprensiva, seriosa, etc…).

Investigadors de l’Institut Salk en La Jolla, Estats Units, han descobert que la pèrdua d’un receptor clau per a un tipus especifico de neurones inhibidores del cervell pot ser responsable d’alguns trastorns neurodegenerativos com l’autisme o l’esquizofrènia, segons un treball publicat en ‘Molecular Psychiatry’.

La importància d’aquest receptor, anomenat mGluR5, ja havia quedat demostrat en altres àrees del cervell però ningú havia estudiat el paper específic que pot jugar en un tipus de cèl·lula coneguda com a neurones inmunorreactivas a la parvalbumina, que són claus en el desenvolupament cognitiu i en l’aparició de determinats patrons d’oscil·lació de les ones cerebrals.

“Hem trobat que, sense aquest receptor en les cèl·lules parvalbumina, els ratolins tenen molts dèficits conductuals greus”, ha explicat Terrence Sejnowski, cap del Laboratori de Neurobiología Computacional de Salk que ha liderat aquesta recerca.

En estudis previs els científics havia observat que, quan la senyalització molecular s’interromp en aquestes cèl·lules durant el seu desenvolupament, les connexions neuronals no es formen correctament.

I treballs d’altres grups investigadors havien demostrat també que els receptors mGluR5, que transmeten la senyalització de glutamato al cervell, estan relacionats amb altres trastorns com l’addicció, l’ansietat o la síndrome de X Fràgil. En aquests casos, no obstant això, es veu afectat per les cèl·lules excitadoras i no per les inhibidores com les neurones inmunorreactivas a la parvalbumina.

Per analitzar el paper d’aquests receptors en les cèl·lules parvalbumina l’equip de Salk es va unir a científics de la Universitat de Califòrnia en Sant Diego (UCSD) per veure què succeïa quan el receptor s’eliminava de manera selectiva d’aquestes cèl·lules després de formar-se en el cervell.

En aquests casos, un treball en ratolins va demostrar que aquests tenien greus problemes de desenvolupament, com a comportaments antisocials o un comportament obsessiu-compulsiu. A més, els estudis d’activitat neuronal van revelar que els cervells dels animals s’assemblaven als detectats en humans que sofreixen esquizofrènia.

LA XARXA NEURONAL SE SEGUEIX CONFIGURANT DESPRÉS DE NÉIXER

“Això implica que els canvis després del naixement, i no només els que es donen abans, condicionen la forma en què la xarxa neuronal queda configurada”, ha afegit Margarita Behrens, també autora de l’estudi.

Els resultats suggereixen que una alteració en els receptors mGluR5 en aquestes cèl·lules del cervell pot ser crítica per a la formació d’alguns trastorns neurodegenerativos, afegeix Sejnowski, que celebra la troballa ja que mostra com “el canvi molecular és potencialment reversible”.

“Les cèl·lules estan encara vives, per la qual cosa si podem trobar la manera d’entrar i canviar alguns d’aquests interruptors moleculars podríem ser capaços de posar les cèl·lules de nou en funcionament, en un estat saludable”, diu.

A més, els autors consideren que el treball hauria de servir d’advertiment a la indústria per desconfiar dels fàrmacs que actuen contra el mGluR5, ja que pot afavorir “canvis conductuals inesperats”.