Actualment, i des de fa un temps més o menys breu, ens trobem immersos en un món en constant evolució, on la proliferació de la tecnologia forma part del nostre dia a dia. Els avenços tecnològics i especialment, d’aquelles plataformes dedicades de manera exclusiva a la interacció social (xarxes socials), representen un dels punts més àlgids d’aquest progrés. Això, com a continuació veurem, té una clara repercussió en la nostra qualitat de vida.
En aquest sentit, la utilització d’aquests recursos té efectes clarament positius, tot i això, també pot repercutir negativament, atemptant contra la nostra autoestima i el nostre benestar psicològic. Així, d’una banda, facilita la creació i manteniment de vincles, la interacció i contacte immediats, i el coneixement i accés a informació personal de manera més o menys extensa permetent compartir aficions i gustos i identificar-nos amb una persona o grup en concret. A més, en ocasions promou la millora de certes habilitats socials, generant sentiments d’autoeficàcia i augmentant la confiança en les relacions. Al costat d’això, permet estar en contacte continu amb l’actualitat, i compartir opinions, idees, creences i fins i tot sentiments.
D’altra banda, però, les xarxes socials, i principalment el seu ús inadequat, mostra una altra cara de la moneda, comportant importants repercussions negatives. En aquest sentit, en moltes ocasions s’utilitzen per reflectir una vida poc realista, o millor dit, una falsa realitat. És a dir, s’aprofita per publicar i destacar un aspecte o aspectes concrets, especialment «positius», emmascarant daltres potser menys atractius a nivell social, però igual o més significatius. Aquesta dada està estretament relacionada amb la comparació; busquem oferir la nostra millor cara i per això ens fixem i comparem per a veure els detalls, elements, entorns, o complements que poden afavorir i ampliar l’aprovació i acceptació social. Això té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i principalment en l’autoestima, augmentant el nivell d’autoexigència i generant falses creences i distorsions en l’autoimatge i l’autoconcepte. Al costat d’això, també hem de destacar la utilització de falses identitats, la qual cosa pot tenir diferents finalitats: una pot ser la conservació de l’anonimat, però en altres ocasions s’utilitza per amagar certes característiques personals, o fins i tot amb l’objectiu de manipular o enganyar. En aquesta línia, les plataformes ajuden a amagar dificultats o problemes socials, permetent-nos mostrar unes habilitats que potser no posseïm. Això, encara que en ocasions pot ser positiu, contribueix al retraïment i a la inactivitat social real, afavorint a més la dependència.
Per tot això, la mala utilització d’aquests potents recursos tecnològics pot ser el punt de partida o el factor de manteniment de diferents problemes psicològics. Entre ells, i molts relacionats amb els dèficits d’autoestima, shi poden trobar trastorns de l’alimentació, trastorns de l’estat d’ànim i especialment d’ansietat, addiccions, i per descomptat, i com ja hem anat remarcant, la importància dels dèficits en habilitats socials. Tendim a pensar que aquests poden aparèixer únicament en adolescents, i encara que suposen una mostra especialment significativa per la quantitat de joves que l’utilitzen, també hem de tenir present l’ampli ús existent de les xarxes socials per part dels adults. Així doncs, els problemes poden aparèixer en qualsevol etapa del cicle vital.
Finalment doncs, hem de considerar aquest tema com crucial i especialment rellevant, ja que forma part del nostre dia a dia. L’ús adequat, responsable i limitat al costat del coneixement d’algunes de les trampes que amaguen aquestes plataformes, ha de formar part de manera constant quan ens connectem i introduïm a la xarxa. A més, és important prestar atenció a les lleus senyals que ens indiquin que potser estem o estan utilitzant-ho inadequadament, fixant-nos principalment en la repercussió personal i social.
Com hem indicat, les xarxes socials poden originar i mantenir certs desajustos psicològics. Si desitges ampliar la teva informació o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró.
Podem definir prejudici com una opinió, valoració o crítica sobre algú o alguna cosa de manera anticipada. És a dir, es tracta d’una avaluació preconcebuda, generalment negativa, sobre una persona o aspecte en concret sense tenir, a priori, dades suficients que corroborin aquesta informació. Allport (1965), en el seu llibre The Nature of Prejudice, el defineix com l’etiquetatge que fem de manera negativa, sobre la base d’una forma de pensar que adoptem des de petits. Aquesta manera de pensar apareix com a resultat de la necessitat que té l’ésser humà de prendre decisions fermes i concretes de forma ràpida, recollint informació generalitzada de la qual es té fins al moment per emetre judicis, i sense contrastar la seva veracitat.
Les persones emetem judicis i valoracions constants sobre tot el que ens envolta. Actuem com a científics procurant proporcionar explicacions aparentment plausibles sobre el desconegut. En moltes ocasions, la poca tolerància a la incertesa és la variable que actuarà com a principal motivador. Al costat d’això, el nostre sistema de creences i el ventall d’experiències que haguem tingut davant de situacions o estímuls similars durant el nostre recorregut vital precipitaran que s’emeti una valoració o una altra sobre el que tenim davant. A més, existeixen problemàtiques psicològiques específiques que es veuen acompanyades especialment d’aquests biaixos d’interpretació, com ara dificultats relacionades amb l’autoestima o els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, on els errors cognitius poden aparèixer de forma més freqüent. Un dels aspectes clau a tenir en compte, és que els prejudicis, fruit principalment de l’aprenentatge, acostumen a ser automàtics i inconscients, condicionant constantment la nostra forma d’actuar davant de diferents situacions. A més d’aquestes però, cal tenir en compte altres característiques importants:
– Subjectius: La informació en què es basen tendeix a ser, a més d’escassa, molt poc objectiva i fiable. Tot i que tendim a acceptar aquesta valoració i a donar-la gairebé per segura, aquesta es basa en molt poques dades les quals ni tan sols han estat contrastades. Hem de considerar que podem estar equivocats i flexibilitzar la nostra forma d’interpretar les variables de l’entorn.
– Generalitzats: Després d’haver experimentat, presenciat i/o conegut situacions, persones o estímuls similars, acostumem a realitzar comparacions entre aquests, buscant similituds que ens ajudin a lluitar amb la falta d’informació i la incertesa. A partir d’aquí, davant desdeveniments nous, però amb certa similitud, ens basem en la informació recollida prèviament per encarar-les. Exemples de generalització serien: He conegut diverses persones de barris pobres, i gairebé tots han robat alguna vegada; per tant, els pobres són uns lladres. O m’ha mossegat un gos, per tant, tots els gossos són agressius i mosseguen.
– Connotació negativa: Una de les principals limitacions dels prejudicis és que acostumen a estar carregats de negativitat. Així, les valoracions prèvies semblen buscar més allò que ens pot perjudicar, i no tant els aspectes que poden afavorir la proximitat i la consideració positiva. És cert, també, que semblem estar programats per evitar el perill o el dany, i així afrontar millor possibles situacions conflictives; però hem de ser conscients que en moltes ocasions, la nostra avaluació crítica i negativa està considerablement distorsionada.
– Ferms i rígids: Els acostumem a posseir i considerar com a veritats absolutes sobre l’altre o el que ens envolta. Es tracta d’afirmacions profundes difícilment canviables tret que ens acostumem a qüestionar les nostres valoracions i creences sobre el món i els demés. El fet de ser tan inflexibles (considerar-los com inamovibles i irrefutables) promou que les altres característiques es vegin enfortides i es perpetuïn. Dit d’una altra manera, el tenir la creença de que «això és així invariablement» permet que la subjectivitat, la generalització, i el caràcter negatiu davant d’estímuls semblants, apareguin amb més facilitat.
Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte en relació a aquestes opinions preconcebudes. Així i tot, hem de tenir en compte la clara repercussió que tenen en les nostres vides socials, familiars, laborals i / o acadèmiques. Tot i que és inevitable posseir una tendència automàtica a l’avaluació del que ens envolta, sí que està a les nostres mans qüestionar-ho i considerar alternatives plausibles i objectives que afavoreixin una actitud exploratòria cap al nostre entorn. El fet d’obrir i flexibilitzar la ment, sent conscients en part del nostre sistema de creences, pot apropar-nos a l’altre, permetent acceptar certes característiques, i refutar o invalidar altres que a priori donàvem per absolutament certes i veritables.
Si estàs interessat en ampliar la informació sobre aquest o altres temes, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà l’ajuda que necessitis. Contacta amb nosaltres.
En tot tipus d’intervenció, sigui psicològica, mèdica (entre elles la psiquiàtrica) o de qualsevol altra modalitat, hi ha diferents fases les quals la seva variabilitat pel que fa a importància, és mínima. Al costat d’això, qualsevol problemàtica o malaltia posseeix el seu curs particular, requerint per tant, un tractament específic, amb l’aplicació d’estratègies concretes, i amb aproximadament un nombre de sessions determinat. A més, però, per facilitar el manteniment dels resultats a llarg termini és imprescindible dedicar una certa quantitat daquestes al treball de la prevenció de recaigudes, juntament amb el seguiment de l’evolució de la persona després de la finalització del tractament.
Així doncs, la prevenció de recaigudes se centra en identificar, analitzar i discutir amb la persona les possibles dificultats i contratemps que poden entorpir l’evolució adequada de la seva problemàtica. En aquest sentit, es busca enfortir al pacient amb estratègies específiques per afrontar possibles situacions difícils. Per a això, independent del motiu de consulta presentat (sigui aquest un problema adaptatiu, dificultats per gestionar l’ansietat, problemes d’autoestima, problema daddicció, etc.) una part important consisteix a conscienciar-nos i acceptar la possibilitat de trobar-nos amb complicacions. Tot i que és rellevant la consideració del professional, el fet de patir una petita recaiguda no vol dir que tornem al punt de partida. Superar aquests sots forma part de la millora i ajuda a enfortir els mecanismes d’afrontament apresos. Per aquesta raó, es considera en si un aprenentatge. D’altra banda, haurem d’estudiar aquells aspectes que han permès o facilitat que la persona millorés, procurant desglossar i especificar tots els seus components, i assegurant-nos que el pacient hagi comprès i aplicat correctament els mètodes proposats. Entre aquests es troben els recursos de la pròpia persona i del seu entorn: la col·laboració i comprensió del cercle íntim, la predisposició personal o la resiliència són aspectes crucials a tenir en compte. No obstant això, no hem d’oblidar detectar i treballar les limitacions de tots els àmbits.
És cert que les característiques de la persona i de les dificultats presentades suposen aspectes crucials a tenir presents de cara a la planificació d’objectius específics a assolir, siguin aquests durant o al final del tractament. Tot i això, resulta especialment útil aprendre a no minimitzar els èxits aconseguits i adoptar una mirada realista quan l’estat d’ànim o la situació empitjori. Es recomana també l’ús de autorregistres tant durant, com al final del tractament ja que ajuden a la persona a observar i valorar el seu progrés, permetent a més facilitar al professional l’anàlisi dels moments i circumstàncies dels empitjoraments en cas d’existir aquests. En aquesta mateixa línia, de tant en tant és útil administrar aquells qüestionaris o proves utilitzades a l’inici de la intervenció, de tal manera que obtinguem una mesura estandarditzada del progrés del pacient en diferents moments.
Cal remarcar, que sempre que sigui possible s’ha de facilitar un telèfon de contacte a la persona per resoldre possibles contratemps. Això, a més a més permet realitzar el seguiment sense necessitat d’acudir presencialment, encara que en ocasions pot resultar beneficiós realitzar les sessions cara a cara. Adoptem una forma o altra, l’objectiu sempre és assegurar-nos de mantenir el benestar de l’individu.
D’aquesta manera, el seguiment a curt, mitjà i llarg termini al costat del treball centrat en la prevenció de recaigudes suposa un component crucial de qualsevol tractament, ja que permet no solament observar l’evolució de la persona, sinó dotar aquesta de recursos i estratègies específiques per encarar situacions futures que puguin entremetres entre ella i el seu benestar psicològic.
Si vols aprofundir sobre aquest o altres temes que consideris importants, els nostres professionals situats a Mataró procuraran resoldre tots els teus inquietuds. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.
Sovint hem sentit a parlar de la importància de la negociació familiar, però alhora, ens vénen dubtes que fan plantejar-nos preguntes com; què és exactament? Quan lhem dutilitzar? De quina manera? Ens aportarà beneficis?
En aquest breu article volem aclarir-vos totes aquestes preguntes freqüents que us poden haver sorgit alguna vegada.
La negociació familiar tracta de restablir la comunicació entre els diferents membres que formen la família en qüestió. Hauríem dutilitzar-la sempre, qualsevol situació pot generar diferències entre membres que, parlant-ne, es podran solucionar.
Els beneficis principals que ens aportarà serà fomentar actituds de col·laboració entre els i les membres (no de competició entre diferents opinions), i ser capaços entre tots i totes de trobar noves maneres de solucionar un mateix conflicte. És important que negociem interessos en làmbit familiar i no posicions personals concretes dun/a membre. Hem de tenir en compte que en la negociació es tracta de situar-nos a tots i totes en el mateix bàndol i crear noves formes de consens tot prenent pròpies decisions. Es tracta daconseguir de crear un espai neutral, tranquil i confidencial on poder duu a terme aquesta activitat.
La metodologia que hem demprar consta de quatre passos a seguir:
1. Exposició del problema. Que servirà per obtenir tota informació de la situació problema i interpretar-la fent participar a la totalitat de membres implicats/des.
2. Recerca dacords per arribar a un consens que ens durà a la solució del problema.
3. Elecció de la solució que ens sembli més efectiva i eficaç consensuada entre tots i totes les membres.
4. Posar la solució escollida en pràctica.
Cal que també tinguem present quines condicions bàsiques shan de donar per a una bona conciliació: que totes les parts estiguin en fred i puguin parlar i escolar amb calma, saber demanar perdó i fer-ho si és convenient, evitar males maneres a lhora de dirigir-nos als altres membres i està disposats/des a cedir, sinó no estem negociant.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.
El son, és considerat actualment un dels components més importants del nostre dia a dia. A grans trets, podem definir-lo com l’estat fisiològic caracteritzat per una interrupció temporal del moviment, de l’estat de vigília o alerta, i de la capacitat sensorial. Aquests fenòmens es produeixen per restablir i equilibrar les funcions psicològiques i físiques de l’organisme, la qual cosa resulta essencial per obtenir un ple rendiment vital. Així, mitjançant estudis en què s’analitza l’activitat elèctrica cerebral, i encara que és necessària més investigació, hem passat de considerar-lo com un simple acte passiu en el qual no semblava passar res significatiu, a identificar-lo com un estat particular de la ment i la consciència on l’activitat cerebral pot ser tan activa com quan estem desperts, i en què succeeixen canvis crucials en el funcionament del cos.
Els descobriments realitzats des de les neurociències, i entre elles la neuropsicologia, han permès diferenciar dues fases mentre dormim; la fase del son lent o no MOR (Moviments Oculars Ràpids), també anomenada no REM (Rapid Eyes Movements), i la fase de son ràpid/son MOR/REM. El primer d’ells es divideix en quatre etapes diferenciades. Aquestes cinc fases es van alternant cíclicament amb una durada total de cada cicle d’uns 90 minuts. A continuació les exposem breument:
Fase 1 de son lleuger o no MOR. És considerada l’etapa de transició entre la vigília i el son, on la persona encara pot arribar a percebre alguns estímuls. Aquí el son és poc reparador, i a nivell fisiològic el més característic és la disminució del to muscular i l’aparició de moviments oculars lents. Es calcula que passem aproximadament entre el 5 i 10% de temps en aquesta fase.
Fase 2 de son lleuger o no MOR. Encara que l’activitat cerebral és similar, desapareixen els moviments oculars. El sistema nerviós promou la desconnexió de les vies d’accés a la informació sensitiva facilitant així l’acte de dormir. El son és aquí parcialment reparador i continua disminuint el to muscular. Aquí possiblement és on transcorre més temps, aproximadament el 50%.
Fase 3 de somni profund no MOR. Apareixen les ones lentes (delta), l’activitat cerebral i el to muscular continuen disminuint, juntament amb la tensió arterial i el ritme respiratori, els quals també pateixen una disminució significativa. Així doncs, la desactivació sensorial augmenta. I ocupa pocs minuts comparada amb la resta.
Fase 4 de son profund no MOR. Constitueix la fase del son de més profunditat. L’activitat cerebral és encara més lenta (predominen les ones delta), el to muscular és gairebé imperceptible, i resulta clau pel correcte funcionament psíquic i físic, juntament amb lequilibri de l’organisme. El percentatge aproximat de temps és dun 20%.
Fase 5 de son MOR. Es coneix també com a fase de son paradoxal. Això és així degut a que hi ha un contrast evidenciat a través de l’atonia muscular, que suposa la relaxació total típica del son profund, i l’activació del sistema nerviós, la qual cosa és signe d’alerta i vigília. Els moviments oculars ràpids que s’observen són semblants a aquells que succeeixen quan estem desperts. I per últim, el temps dedicat ronda el 25%.
Com a alteracions generals, hem d’esmentar que a mesura que augmentem la supressió del son, podem observar com es produeix un clar deteriorament en el funcionament durant el dia. A més, el rendiment intel·lectual també es veu afectat amb alteracions de la memòria, el raonament i la concentració. Els actes reflexos es veuen entorpits, la qual cosa dificulta l’afrontament de certes situacions (com la prevenció d’accidents laborals, domèstics i especialment de trànsit). Quan aquesta privació és severa, poden produir-se atacs epilèptics, alteracions neurològiques i fins i tot al·lucinacions.
D’altra banda, com a conseqüència poden aparèixer problemes psicològics diversos, sent els trastorns d’ansietat i els problemes d’irritabilitat els més comuns. Tot i així, és important tenir en compte que les dificultats en el son poden ser tant causa com conseqüència d’aquests últims. Al costat d’això, també resulta interessant destacar que poden aparèixer alteracions durant els propis cicles de son. En aquest sentit, per exemple, els terrors nocturns i el somnambulisme apareixen durant les fases 3 i 4 del son no MOR. A més, les alteracions en aquesta etapa acostumen a provocar somnolència diürna. En canvi, els malsons o la paràlisi de la son transcorren durant la fase de son MOR.
És important comentar que es recomanen unes 7-8 hores de son per obtenir un descans adequat. Tot i això, cal remarcar que per prevenir o reduir aquestes alteracions, no és tan important la quantitat d’hores, sinó la qualitat d’aquestes. Cadascú posseeix un sistema específic i, per tant, unes necessitats concretes. Daquesta manera, alguns necessitaran dormir 5-6 hores diàries i altres possiblement més de 8. Perquè el son sigui reparador hem d’establir una rutina i hàbits saludables, en els quals ajustem el temps a la nostra necessitat real de son i adoptem conductes que afavoreixin un descans adequat.
Aquest és un tema ampli en el qual estan involucrats un ampli espectre d’elements. Aquí shan comentats alguns d’ells de forma resumida, però en cas de voler ampliar informació, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Atendrem totes les teves peticions i procurarem resoldre tots els dubtes que tinguis.
Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament sel anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.
Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.
A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.
Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .
En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.
Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.
El terme dolor, en si mateix, al·ludeix a la sensació o percepció sensorial de malestar més o menys intens que experimentem en alguna part del cos i que es troba associat amb alguna alteració del sistema nerviós. Pot estar localitzat en un punt o punts concrets, o posseir un caràcter més generalitzat, podent manifestar-se de maneres molt diverses: formigueig, punxades, picades, molèstia… I sent en ocasions, difícil de definir i determinar. Freqüentment també s’utilitza la distinció entre agut o crònic. Normalment el primer s’associa a una lesió específica o a una causa més o menys objectivable. Per contra, el segon subtipus és utilitzat per designar a aquelles sensacions físiques doloroses que persisteixen més enllà del temps de curació estimat o esperat.
En població infantojuvenil es parla concretament de dolor crònic quan aquest persisteix més enllà dels tres mesos. Habitualment es manifesta de manera contínua i recurrent, i el seu abordatge i tractament resulten especialment complicats. A això se li uneix el desconeixement i la infravaloració social existent en relació a aquesta problemàtica, ja que es tendeix a pensar que els nens experimenten menys dolor, i que aquest sol ser menys accentuat. Per contra, les dades epidemiològiques existents indiquen que afecta entre un 20 i 30% d’aquesta població. Així, tot i que aquesta sensació sigui el resultat d’un complex sistema de protecció de l’organisme que acostuma a remetre, en ocasions pot mantenir-se tot i que el dany o l’alteració que la va causar s’hagin resolt, sent els factors psicològics i socials claus per explicar el seu manteniment.
Aquest particular problema no només afecta al nen en un sentit físic, sinó que repercuteix en totes i cadascuna de les àrees involucrades en el seu desenvolupament. Així, afecta a l’estat de salut general, genera importants restriccions en les seves activitats habituals, alteracions del son, malestar psicològic, menor rendiment acadèmic, deteriorament del suport i del cercle social, i sol ser habitual l’absentisme escolar. Al costat d’això, si aquesta problemàtica conviu amb un trastorn psicològic específic (la qual cosa sol ser recurrent), els símptomes es poden veure agreujats per la simptomatologia. En aquest sentit, els trastorns d’ansietat i depressió són els més freqüents, encara que pels comportaments reflectits, alguns símptomes es poden confondre amb un trastorn de conducta específic. Al costat d’això, podem cometre l’error de considerar-lo una crida d’atenció o una excusa (forma d’evitació) per no anar a l’escola o no involucrar-se en activitats socials.
A més de la clara afectació que té en la persona que el pateix, hi ha una repercussió que va més enllà d’aquesta. En efecte, tenir cura d’un nen amb dolor crònic també posseeix un impacte per a la família; els pares i els germans solen informar de malestar psicològic i de sentiments de càrrega, així com de limitacions en l’àrea social, sent també un problema a nivell econòmic. A tot això se li uneixen les limitacions i escassetat de recursos per fer front a aquesta situació, la qual cosa genera sentiments de frustració i desesperança en les persones que estan a càrrec del nen.
En aquesta línia, tot i la manca de consens i evidència en relació als tractaments que poden ser útils i eficaços, s’han utilitzat alguns que han demostrat certa utilitat. Entre ells es troben la Teràpia Cognitiu-Conductual, la qual s’ha utilitzat per treballar els pensaments, conductes i emocions desadaptatives associades a la problemàtica, i per facilitar al pacient una major comprensió d’aquesta (principalment la interrelació entre dolor i malestar emocional). La Relaxació i Meditació s’han mostrat parcialment útils per disminuir les sensacions associades al dolor. I també el Biofeedback (tècnica utilitzada per facilitar l’aprenentatge de certes funcions del cos) ha reflectit resultats interessants. Al costat d’això, hi ha un clar consens a favor d’adoptar una mirada multidisciplinar, és a dir, un treball en col·laboració entre familiars, tutors i professionals de la salut que promogui el benestar i adaptació del nen al seu entorn, afavorint així el desenvolupament vital i la qualitat de vida.
Finalment doncs, tot i ser necessaris més recursos i recerca, aspecte que pot afavorir a la creació de protocols específics per al dolor crònic, és important no desviar l’atenció ni infravalorar els símptomes que reflecteixen els nens. Tot i les complicacions existents, hem d’atendre (si pot ser prematurament) les necessitats d’aquests, la qual cosa pot facilitar que la situació no es vegi agreujada.
En el nostre centre de Psicologia situat a Mataró trobaràs tota la informació que necessitis. Si tens dubtes, preguntes o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estem a la teva disposició.
Podem definir el dol com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals que apareixen després d’una pèrdua. Aquest ventall d’elements, sorgeix en l’individu per restaurar el seu equilibri o benestar psicològic. D’aquesta manera, també ho podríem entendre com un procés d’adaptació. Pel que fa a la pèrdua en sí, encara que habitualment es parla de les relacionades amb els éssers estimats, també pot estar relacionada amb elements o objectes significatius per a la persona. En aquest sentit, i tot i que hi ha situacions universals en què sorgeix el dol amb una elevada probabilitat (p.ex., la mort d’una persona propera), cadascun de nosaltres podrem experimentar-ho en diferents situacions i de diferent manera, en funció del significat emocional que atribuïm als elements del nostre entorn.
QUINS TIPUS DE DOL HI HA?
Tot i que existeix un ventall molt ampli de classificacions per delimitar aquest concepte, és important establir una diferenciació comprensiva, principalment en funció del malestar o deteriorament personal associat. En base a aquest criteri, a nivell general podem parlar dels següents:
Dol «normal» o no complicat: Resulta crucial tenir en compte aquest subtipus. Com la mateixa paraula indica, es tracta de la reacció psicològica normal després de la pèrdua d’algú o d’alguna cosa amb la que manteníem un vincle emocional significatiu. El fet de sentir-nos malament, estar tristos, nerviosos o amb menys ganes de fer coses, no indica de per si la presència d’una malaltia o patologia en concret. Tots patim davant una pèrdua important per a nosaltres, i el conjunt de reaccions o símptomes que apareixen posteriorment poden formar part d’un procés d’adaptació normal. Com a continuació veurem, s’ha de tenir en compte el grau o nivell de malestar que suposa per a la persona i les limitacions que això suposa en el seu dia a dia.
Dol patològic o complicat: Quan hi ha un patiment acusat a través de la intensificació dels símptomes com l’ansietat, l’estrès o la depressió que arriben a repercutir de manera significativa en la vida de la persona, podem estar davant d’un dol patològic. La persona pot experimentar sentiments de desesperació i acudir a conductes desadaptatives per afrontar el malestar. Un criteri també utilitzat és el temporal, segons el qual un dol pot considerar-se normal si té una duració de entre 6 mesos i un any. Tot i així, sempre haurem de considerar el grau de malestar i deteriorament que produeix. Dins d’aquest subtipus, s’han proposat altres categories com el duel endarrerit (apareix un cop passat un temps després de la pèrdua), emmascarat (la persona nega que les reaccions tinguin a veure amb la pèrdua) o l’exagerat (intensificació acusada dels símptomes). Tots ells reflectirien una complicació en el procés. En algunes ocasions, és possible que el problema derivi en algun trastorn específic, com pot ser el Trastorn Depressiu Major o el Trastorn de Pànic, els quals estarien reflectint un empitjorament de la simptomatologia mostrada.
QUINES SÓN LES FASES DEL DOL?
A part dels diferents subtipus, hi ha un cert acord pel que fa a les fases que apareixen en aquest procés:
Negació: En aquesta primera fase la persona pot intentar negar la pèrdua ignorant la informació referent a aquesta o evitant pensar-hi. Així doncs, evitarà i negarà les proves o evidències que confirmin que ha succeït.
Enuig: També anomenada d’ira o indiferència. La persona, en començar a «ser conscient» del que ha passat, pot reflectir malestar per no poder evitar la pèrdua. Aquesta fase es caracteritza a més per la tendència a buscar possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha passat.
Negociació: La persona busca recuperar el control, i per això intenta negociar amb si mateix o l’entorn a través de procurar entendre els pros i els contres del que ha passat. Bàsicament busquem una solució a la pèrdua tot i ser conscients de la impossibilitat de fer-ho. Són típiques les frases com «si haguéssim anat abans al metge …» o «si hagués estat allà …».
Dolor emocional o Depressió: Sexperimenten sentiments de tristesa i dolor amb més o menys intensitat i recurrència. En aquesta fase la reacció emocional es relaciona principalment amb una disminució de l’estat d’ànim.
Acceptació: És l’última fase del procés, on després de la resistència emprada en les fases anteriors la persona assumeix que el que ha passat és inevitable. La visió sobre la situació canvia i l’acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, aquesta fase no vol dir oblidar.
La presència d’aquestes fases no es dóna en totes les persones, i molt menys en l’ordre exposat. A més, tot i que aquest procés és el comú, podem saltar d’una a una altra o fins i tot situar-nos al final o al principi del procés en diferents moments al llarg del dol. Aquests «salts» poden estar relacionats amb el context en el qual estiguem immersos en aquest moment. D’aquesta manera, si a aquest procés li sumem per exemple una situació estressant a la feina, podem quedar-nos estancats per més temps en alguna de les seves fases, i mostrar un malestar més accentuat.
El dol és un mecanisme o procés que tots vivim al llarg de les nostres vides. Afecta a tot tipus de població amb lo qual el seu abordatge des dels diferents camps de la psicologia resulta especialment atractiu i rellevant. Hi ha moltes alternatives a l’hora de tractar aquest tema, les quals han demostrat ser útils per disminuir el malestar que genera.
Si vols rebre més informació o tens alguna pregunta, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’atenció que necessitis.
Actualment, l’ansietat es defineix com una resposta de caràcter més o menys immediat al perill o amenaça. En termes científics és denominada com la reacció de lluita o fugida que permet a la persona enfrontar-se a la situació o escapar. Aquesta, habitualment va acompanyada d’una sèrie de sensacions com sudoració, mareig, palpitacions, visió borrosa, entre d’altres., les quals tot i no ser nocives, de vegades produeixen un gran malestar. D’altra banda, l’estrès és considerat com el procés mitjançant el qual la persona realitza una infravaloració dels seus recursos personals a lhora dafrontar una demanda externa. Dit d’una altra manera, aquest fenomen apareix quan percebem un esdeveniment o situació específica com desbordant i que excedeix als nostres propis recursos. Sovint apareix davant certs canvis, els quals poden exigir un sobreesforç i posar en perill el nostre benestar.
Així, tal com es pot derivar de les dues definicions, hi ha diferències subtils tant a nivell qualitatiu com quantitatiu entre els dos termes; principalment es parla de que l’estrès és un estat més o menys prolongat el qual tendeix a desaparèixer quan la demanda externa es soluciona o acaba. L’ansietat, en canvi, acostuma a ser un estat emocional més sobtat associat a un perill real o imaginari, i les seves reaccions fisiològiques solen ser més intenses, podent confluir en un atac de pànic. Tot i això, els termes se solen utilitzar com a sinònims, ja que produeixen símptomes molt similars i poden arribar a limitar molt a la persona que els pateix. A més, afecten tant a població adulta com infanto juvenil, i encara que és inevitable experimentar-los, és important aprendre a gestionar-los per que no ens impedeixin portar un estil de vida adequat i òptim.
En quan als possibles factors que poden contribuir i precipitar aquests estats, és útil distingir entre variables personals i variables externes o ambientals:
Factors personals
Entre ells, es troben evidentment el fet de patir certs problemes de salut que comporten símptomes d’estrès o ansietat, els quals són els primers que cal descartar de cara a determinar l’adequació d’un tipus de tractament o un altre (farmacològic o psicològic). A més però, certs trets i característiques de personalitat com la obsessivitat, la rigidesa, la sensibilitat, la mala regulació emocional o la irritabilitat poden afavorir un estat d’ànim primordialment ansiós. Al costat d’aquests, el posseir un locus de control primordialment intern (tendència a atribuir tant els èxits com els fracassos a un mateix) pot comportar, en ocasions, aquest tipus de simptomatologia.
Relacionat amb l’últim aspecte, entre les principals característiques individuals, val la pena destacar l’estil cognitiu. En aquest es troben involucrats els nostres pensaments, creences i les interpretacions sobre nosaltres mateixos i el món. Així, el fet dadoptar un punt de vista poc objectiu, a través d’una visió sobre les coses principalment dicotòmica (blanc o negre), absolutista o generalista pot resultar especialment negatiu.
També és important remarcar l’establiment d’hàbits inadequats, com dedicar poc temps a l’oci o a un mateix, la qual cosa conflueix poc a poc en un ritme de vida progressivament més accelerat.
De l’anàlisi d’aquest tipus de variables es deriva la importància que juguen les nostres característiques, sent especialment rellevant la manera en què afrontem les diferents situacions. A més, d’això es dedueix que els diferents esdeveniments que exposarem a continuació poden afectar en major o menor grau en funció dels factors comentats anteriorment.
Factors externs
En aquest apartat s’inclouen totes aquelles situacions o circumstàncies que habitualment, de per si, posseeixen un caràcter potencialment negatiu i amenaçador pel benestar de la persona. Així, principalment parlem d’aspectes relacionats amb canvis bruscos i/o sobtats que vulneren l’estat de salut, com poden ser la mort d’un ésser estimat, la pèrdua o el canvi de treball, l’embaràs, la detecció d’una malaltia, etc.
Al costat d’aquests, que habitualment generen un estat inicial de gran malestar, també és important ressaltar aquells esdeveniments «menors» que contribueixen a perpetuar aquest estat. Alguns possibles són: discussions o conflictes familiars, laborals o socials, el arribar tard, conduir sota condicions ambientals complicades, excés d’obligacions, entre d’altres.
Així doncs, és important detectar aquelles fonts que ens estan generant aquests i altres símptomes, procurant a més, analitzar si la nostra interpretació està sent l’adequada tenint en compte la situació i les seves característiques. L’estrès i l’ansietat formen part del nostre dia a dia, i existeix evidència en relació a que no només són dos dels problemes més prevalents, sinó que amb el temps sembla que la seva incidència està incrementant.
En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació i ajuda que necessitis. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres.
Pel que fa al Coaching, aquest representa actualment un dels mètodes d’intervenció més prometedors. A nivell general, procura principalment guiar, instruir, acompanyar o entrenar a la persona (o en aquest cas persones), centrant-se en potenciar els seus recursos personals per aconseguir la consecució d’objectius, metes i/o habilitats específiques. A més, posseeix l’avantatge de poder ser aplicat en un rang molt ampli de situacions o àrees: personal, empresarial, executiu, etc. Entre aquests, la seva utilització en l’àmbit de les relacions íntimes resulta cada vegada més atractiu i eficaç.
Així, el coaching de parella s’encara a ajudar a tots dos membres, a curt i llarg termini, en el seu esforç mutu per solucionar els seus problemes d’interacció. Per a això, mitjançant estratègies de lideratge personal i potenciant l’autodescobriment, busca avaluar i aprofundir sobre els rols, objectius i creences de cadascú. D’aquesta manera, promou el descobriment i la utilització dels recursos individuals endinsant-se en l’anàlisi d’aquells aspectes que facilitin l’aproximació i la recerca d’objectius comuns. Al costat d’aquests, i encara que s’han d’adaptar a les demandes presentades, a continuació s’exposen alguns dels seus objectius:
– Facilitar recursos i eines per aprendre a exposar i solucionar els conflictes.
– Actuar com a acompanyant del canvi. El coach busca potenciar la maduració de la relació i el caràcter interdependent d’aquesta.
– Obtenir una visió més profunda i sensible de la relació. En aquest sentit, es tracta d’identificar aquells aspectes que generen conflicte en cada un dels participants, tenint en compte característiques individuals i del propi vincle.
– Valorar i modificar les creences, pensaments i comportaments disruptius que limiten i frenen el progrés de la relació. Aquest aspecte és particularment important, ja que tots dos membres hauran d’adoptar un paper actiu i ajudar-se a descobrir i reconèixer certs components mitjançant una actitud de col·laboració activa.
– Explorar i realçar aquells aspectes que deixen entreveure el millor de la relació i de cadascun dels membres. Des d’aquesta orientació es considera clau potenciar i remarcar tant aquells comportaments, actituds i creences limitants com aquells que promouen una millor relació.
Amb aquests i altres recursos, aquesta intervenció pot ajudar a millorar la qualitat de vida en parella mitjançant sessions dinàmiques, reflexives i principalment enfortidores dels recursos, estratègies i competències individuals i relacionals. A més, procura que els canvis produïts siguin profunds i que es mantinguin el major temps possible. L’escolta, l’empatia, la confiança, la comprensió i el respecte són alguns dels components protagonistes en les diferents sessions.
Encara que com s’ha remarcat, els problemes de parella són molt variats, mètodes com l’aquí exposat poden ajudar a millorar substancialment aquesta o altres dificultats. Entre elles, l’estrès, l’ansietat o els problemes de l’estat d’ànim es poden veure enfortits mitjançant l’ús d’aquestes estratègies. Els professionals del nostre centre, situat a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres orientacions l’eficàcia i utilitat ha estat provada en un ampli espectre de situacions.
Si vols obtenir més informació al respecte, o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.
