Superar la dependència emocional

Una persona pateix de dependència emocional quan la seva felicitat depèn de la relació que té amb una altra persona o de la consecució d’un determinat objectiu. Normalment aquesta persona no és conscient que té un problema, no obstant això és una cosa que cal abordar. No podem estar pendents que la persona de la qual depenem emocionalment tingui un bon dia o ens faci cas perquè nosaltres estiguem feliços.

Ja està bé! És hora que ens posem a treballar i ens esforcem per estimar-nos una mica més i comencem a ser més independents, és a dir, que no depenguem de res ni ningú per ser feliços. Sembla una cosa difícil oi? Ho és, però avui et porto els millors consells que he recopilat a la xarxa perquè deixem de ser emocionalment depenents.

Abans de passar als consells, anem a enumerar una sèrie de símptomes perquè puguis esbrinar si ets una persona emocionalment independent.

Símptomes.

– Tens pensaments obsessius sobre la teva parella i no pots trobar la satisfacció o alegria amb altres persones.

– Tens ansietat, insomni, estrès o falta de concentració quan aquesta persona està molt lluny de tu.

– La teva felicitat depèn d’alguna cosa que està fora del teu control.

– Si la teva parella et deixa, t’asseguis aniquilada/o i perduda/o.

Amb aquests 7 consells que llegiràs a continuació, deixarem de ser emocionalment depenents, o almenys ho intentarem. Si coneixem bé a l’enemic, podrem lluitar molt millor contra ell.

1) No temis a la solitud

Una de les raons principals de perquè les persones acaben depenent emocionalment d’uns altres és per la seva por a quedar-se soles. Constantment busquem alguna forma d’entreteniment, o algun tipus de preocupació, solament per evitar estar tot sol amb nosaltres mateixos.

Cuida de la teva llar o de la teva mascota, troba la bellesa en l’ordinari, cuida’t amb els pensaments rumiatius, crea una mica de valor (inicia un blog), fes exercici, apunta’t a classes de ball, fes algun tipus de curset en el qual coneguis noves amistats…

2) Posa’t en les sabates de l’altra persona.

Imagina’t que ets la persona de la qual depens emocionalment. Posa’t en les seves sabates com si estiguessis sentint, sentint i veient des de la seva perspectiva.

Posar-te en aquesta posició i veure des de fora la teva relació amb ell o ella, t’ajudarà a obtenir una altra perspectiva diferent i podràs apreciar el problema que tens: la teva dependència emocional. Potser et sorprenguis pel ridícula/o que sembles i segurament sentis pena per tu mateixa.

3) Redueix el teu estrès a través de les tècniques de relaxació.

Et puc dir que usar qualsevol tipus de tècnica de relaxació és la clau per superar molts dels problemes que ens acuiten en el nostre dia a dia.

4) Aprèn més sobre la dependència emocional, també cridada co-dependència.
bibliografia sobre aquest tema:

– “Quan estimar massa és dependre: aprèn a superar la dependència emocional”, de Silvia Congost.

– “El Coratge de ser tu mateixa: una guia per superar la teva dependència emocional i créixer interiorment”, de Sue Patton Thoele.

– “Aprendre a voler: cap a la superació de la codependencia”, de Lorraine C. Ladish.

5) Aprendre a dir més freqüentment la paraula “no”.
Els codepenents es pleguen constantment a les peticions dels altres. En realitat, al codepenent li resulta molt difícil negar-se a fer alguna cosa quan algú l’hi demana. Tendeixen a dir “sí” a tothom.

6) Aprèn a cuidar de tu mateixa/o.
No pots fer-te càrrec d’una altra persona fins que aprenguis a cuidar de tu mateixa/o. Això sona fàcil, però per un codependiente és missió gairebé impossible. Els codependientes sovint se senten culpables per cuidar de si mateixos.

Fes que els teus desitjos i necessitats siguin alguna cosa prioritari. Al principi pot semblar incòmode, però aviat podràs gaudir d’una sensació alliberadora.

7) Deixa que la persona de la qual depens emocionalment aprengui a valer-se per si mateixa.

No es pots obligar al fet que algú deixi de beure alcohol si la persona no vol deixar-ho. No pots obligar al fet que la teva filla adulta deixi de sortir amb el tipus equivocat d’home si aquesta està enamorada. No pots obligar a la teva germana, malalta mental, al fet que prengui la seva medicació si aquesta es nega a prendre-la. El que pots fer és donar consells i intentar que et facin cas, però no pots perdre la teva salut en aquest esforç.

De vegades, el millor que pots fer per un ser estimat és retrocedir i deixar que la persona aprengui a valer-se per si mateixa, encara que això comporti que aquesta persona “caigui”.

Què és el TLP?

Una persona borderline presenta una elevada sensibilitat davant estímuls emocionals, així com una tendència a experimentar les emocions de manera molt intensa. Són tan intenses les seves emocions que per fugir del malestar que produeixen es refugien en conductes que li alleugen momentàniament aquest malestar: promiscuïtat, joc, compres inútils, alcohol, drogues i fins i tot autolesions. Malgrat que experimenten emocions molt intenses, solen tenir moltes dificultats a identificar-les i expressar-les, la qual cosa en molts casos genera un efecte “olla de pressió” i desencadena reaccions intenses d’ira davant estímuls aparentment insignificants.

Les característiques principals que defineixen el trastorn límit són la inestabilitat i impulsividad. El diagnòstic està basat en nou criteris del DSM-IV. Un subjecte hauria de tenir cinc d’ells per rebre el diagnostico de Trastorn Limiti/Borderline.
1. Esforços frenètics per evitar un abandó real o imaginat. Són molt sensibles a les circumstàncies ambientals. Experimenten intensos temors a ser abandonats i una ira inadequada davant una separació encara que sigui per temps limitat (psicòleg anuncia final de la sessió) o quan es produeixen canvis inevitables en els plans (algú es retarda uns minuts). Aquests temors a ser abandonats estan relacionats amb la intolerància a estar sols i a la necessitat d’estar acompanyats d’altres persones. Els seus frenètics esforços per evitar l’abandó pot incloure actes impulsius com les conductes autolesivas o suïcides.

2. Relacions interpersonals inestables, intenses i turbulentas, extrems d’idealització i devaluació. Són propensos als canvis dramàtics en l’opinió que tenen sobre els altres, alternant entre veure a altres persones com a suports beneficiosos o cruelment punitius.

3. Problemes d’identitat: autoimagen o sentit de si mateix inestable. Presenten canvis bruscs i exagerats de la autoimagen el que es manifesta per canvis en els seus objectius, valors i aspiracions professionals. També solen presentar canvis bruscs en les seves opinions, els plans de futur, la identitat sexual, l’escala de valors i el tipus d’amistats que busquen. S’obsessionen amb la seva aparença física el que pot conduir-los a desenvolupar un trastorn d’alimentació.

4. Impulsividad. (despeses, sexe, abús de substàncies, conducció temerària, atracones de menjar).

5. Comportaments, intents o amenaces suïcides recurrents o comportaments autolesivos. Aquests actes solen estar precipitats pels temors a la separació o al rebuig, o per l’expectativa d’haver d’assumir una major responsabilitat. El dany autoinfligido pot arribar a suposar un alleujament doncs els “reconecta amb la realitat”, reafirmant-los en la seva capacitat de sentir.

6. Inestabilitat afectiva.Episodis d’intens malestar, irritabilitat o ansietat, ira, angoixa, desesperació que solen durar unes hores i rares vegades uns dies. Sofreixen extremada reactivitat a l’estrès interpersonal.

7. Sentiments crònics de buit. Descrits com una falta de sentit o buit emocional que no pot omplir-se amb gens, pot conduir a una espècie de dolor físic o a una espècia de paràlisi mental que immobilitza al subjecte durant dies.

8. Ira inadequada i intensa o dificultats per controlar la ira. (mostres freqüents de mal geni, empipament constant, baralles físiques recurrents). Aquestes expressions d’ira solen anar seguides de pena i culpabilitat i contribueixen al sentiment que tenen de ser dolents.

9. Ideació paranoide transitòria.Relacionada amb períodes d’estrès extrems i duren entre minuts i hores.

Mites i realitats
MITE:
Les persones amb TLP no milloren mai
REALITAT:
Algunes persones amb TLP milloren amb el tractament adequat. És veritat que trets de la personalitat assentats no són fàcils de canviar. Però el comportament inadequat que ha estat après pot ser reaprendido i alguns dels símptomes del TLP que estan més condicionats biològicament poden ser tractats amb medicació. Per què persisteix aquesta idea a pesar que hi ha alguns estudis que demostren l’efectivitat d’Alguns tractaments? El problema és l’estigma que recau sobre el TLP i la falta de conscienciació. La recerca sobre tractaments efectius és molt nova i molts professionals no han tingut l’oportunitat de conèixer-la durant la seva formació. A més els clínics són bombardejats constantment amb informacions contradictòries sobre el tractament del TLP la qual cosa porta a certa confusió sobre quins mètodes són els més efectius. Des que alguns professionals de la salut mental trobaven que treballar amb pacients borderline era dur i estresante, nous i prometedors estudis passen de llarg davant clínics no especialitzats en TLP. Això es converteix en un cercle viciós: els clínics no llegeixen estudis que els ajudarien a treballar amb aquests pacients perquè creuen que els TLP sempre ocasionen dificultats. Un altre problema és que moltes asseguradores no cobreixen el tractament del TLP perquè es creu que de totes maneres no ajuda. Això suposa una barrera per als clínics a l’hora d’aprendre sobre l’estat dels tractaments. Els clínics llavors disposen d’informació no actualitzada, documents poc fiables i informació falsa sobre el TLP que han sentit.
MITE:
TLP és una definició de “calaix de sastre”, això és, que els clínics donen aquest diagnòstic quan no saben ben què li passa al pacient
REALITAT:
El TLP s’ha de diagnosticar només quan els pacients compleixin els criteris clínics específics i després que el clínic hagi treballat amb el pacient el temps suficient per verificar que els símptomes són persistents, extrems i de llarga durada. Janice Cauwels ( 1992 ) va escriure: TLP segueix sent un “calaix de sastre” usat per racionalitzar fracassos o errors en el tractament, per evitar prescriure medicaments o tractaments , com a defensa contra pràctiques sexuals que poden sorgir en la teràpia, per expressar odi cap als pacients i justificar comportaments resultants d’aquestes reaccions emocionals.
MITE:
Les dones tenen TLP; els homes Trastorno antisocial de la Personalitat
REALITAT:
A pesar que el TLP sol diagnosticar-se més freqüentment en dones, els homes ho pateixen igualment. La nostra experiència dins de l’associació ACAI és que ens arriben aproximadament el mateix nombre de casos de dones que d’homes. Segons el DSM – IV, al voltant del 75% dels diagnosticats amb TLP són dones i la majoria dels diagnosticats amb el Trastorn antisocial de la personalitat són homes. Però encara que aquestes personalitats tinguin similituds externes ( p.eix., dificultats en les relacions , tendència a culpabilizar a uns altres) els seus estats interiors són diferents. Els borderline senten vergonya, culpa, angoixa emocional, i buit; les persones amb trastorn antisocial normalment no. Hi ha algunes teories per explicar aquesta prevalença del diagnòstic en dones: L’abús sexual, que pot ser un tret freqüent en la bibliografia dels TLP ocorre sobretot en dones. Les dones reben en la nostra societat més missatges inconsistents i invalidadores. La dones són més vulnerables perquè estan socialitzades per ser més depenents d’uns altres i més sensibles al rebuig. Els homes acudeixen menys a la recerca d’ajuda psiquiàtrica Els homes busquen més ser tractats solament per l’abús de substàncies o l’alcoholisme; alguns dels seus símptomes de tipus borderline passen desapercebuts. Les dones amb TLP estan en sistema de salut mental; els homes amb TLP a la presó.
MITE:
El TLP no existeix
REALITAT:
més de tres mil estudis de recerca i tres-cents mil documents clínics donen una àmplia evidència que el TLP és una malaltia mental vàlida i diagnosticable. Alguns clínics poden defensar que el TLP no existeix per diverses raons: Poden estar poc actualitzats en les últimes recerques o malament informats. Poden creure que no es tracta d’un trastorn separat sinó que forma part d’altres trastorns com el trastorn bipolar o el trastorn postraumático. Poden simplement rebutjar la idea d’etiquetar a algú com “borderline” perquè pensen que suposa una estigmatització, o creuen que tots els diagnòstics psiquiàtrics limitadors i enganyosos.
No és correcte que la persona amb Trastorn Límit de la personalitat:

– Estigui fingint i exagerant constantment però al que en realitat no li passa gens.
– Pugui aconseguir qualsevol cosa però és massa vague o no està motivat per a això.
– Manipuli malintencionadament i conscientment als altres per aconseguir els seus objectius.
– No pugui raonar o tingui problemes d’intel·ligència.
– Sigui un cas perdut pel qual no es pot fer gens.
– Sigui algú al que cal sobreproteger i evitar-li qualsevol esforç o disgust.
– Sigui algú al que l’única cosa que li fa falta és mà dura.
– Sigui una persona frívola i falta de sentiments.

Font:
http://www.fundacionarmaitlp.com/tlp.html

Depressió per intimidació a l’adolescència

La intimidació a l’adolescència està fortament associada amb la depressió més endavant a la vida, segons suggereix un nou estudi publicat a ‘The British Medical Journal’ aquesta setmana. Un equip de científics, dirigit per Lucy Bowes, de la Universitat d’Oxford, al Regne Unit, va dur a terme un dels majors estudis sobre l’associació entre la intimidació pels companys en l’adolescència i la depressió en l’edat adulta primerenca.

La depressió és un problema important de salut pública amb costos econòmics i socials alts. Hi ha un ràpid augment en la depressió des de la infantesa a l’edat adulta i un factor que contribueix podria ser la intimidació pels companys, però el vincle entre l’assetjament escolar i la depressió en l’edat adulta encara no és clar a causa de les limitacions en la recerca anterior.

Els autors d’aquest treball van realitzar un estudi observacional longitudinal que va examinar la relació entre l’assetjament als 13 anys i la depressió als 18 anys. En concret, van analitzar les dades d’intimidació i depressió de 3.898 participants del ‘Estudi Longitudinal Avon de Pares i Fills’ (ALSPAC, per les seves sigles en anglès), una cohort de naixement basada en la comunitat de Regne Unit.

Els participants van contestar a un qüestionari als 13 anys sobre la intimidació i als 18 anys van completar una avaluació que identifica a les persones que compleixen amb els criteris acordats a nivell internacional per a la malaltia depressiva.

Dels 683 adolescents que van dir haver patit assetjament freqüent en més d’una vegada a la setmana als 13 anys, el 14,8 per cent d’ells estaven deprimits als 18 anys. Entre els 1.446 adolescents que havien estat víctimes d’alguna intimidació entre 1 i 3 vegades al voltant de sis mesos als 13 anys, el 7,1 per cent estaven deprimits als 18 anys.

Només el 5,5 per cent dels adolescents que no van experimentar assetjament estaven deprimits als 18 anys. Al voltant de 10,1 per cent dels adolescents intimidats amb freqüència va patir depressió durant més de dos anys, en comparació del 4,1 per cent del grup amb joves que no havien estat objecte de ‘bullying’ durant la seva infància.

En total, 2.668 participants tenien dades sobre assetjament i depressió, així com altres factors que poden haver causat la depressió, com a intimidació prèvia a la infància, problemes mentals i de comportament, composició familiar i esdeveniments vitals estressants.

Quan es van tenir en compte aquests factors, els adolescents assetjats amb freqüència encara tenien al voltant del doble de probabilitats de depressió en comparació d’aquells que no van patir intimidació. Aquesta associació va ser la mateixa per a homes i dones.

El tipus més comú d’intimidació eren insults, que van patir el 36 per cent, mentre que al 23 per cent li havien agafat les seves pertinences. La majoria dels adolescents no l’hi diuen a un professor (entre el 41 i el 74 per cent) o a un dels pares (24-51 per cent), però fins al 75 per cent li explica a un adult la seva intimidació física, com ser colpejat o agredit.

Si això fos una relació causal, fins al 30 per cent de la depressió en l’edat adulta primerenca podria atribuir-se a la intimidació en l’adolescència, expliquen els autors, afegint que l’assetjament podria fer una contribució substancial a la càrrega global de la depressió.

Encara que es tracta d’un estudi observacional i no hi ha conclusions definitives que es puguin extreure sobre causa i efecte, aquests científics diuen que les intervencions per reduir la intimidació a les escoles podria ajudar a disminuir la depressió en la seva vida posterior.

Baixa autoestima, relación infelices

Les persones amb baixa autoestima són més propenses a continuar amb relacions infelices, segons suggereix una nova recerca

En comparació de gent que posseeix una major autoestima, la gent amb poca autoestima és menys propensa a trencar o intentar remodelar la seva relació de parella encara que sigui infeliç en ella, segons es dedueix dels resultats d’una recent recerca. Aquestes persones tendeixen a no queixar-se sobre la seva relació amb la seva parella perquè temen el seu rebuig.

La recerca, realitzada per l’equip de la psicòloga Megan McCarthy, de la Universitat de Waterloo a Canadà, suggereix que la reticència de les persones amb autoestima baixa a enfrontar-se als problemes amb la seva parella podria procedir del temor al fet que la seva acció condueixi a resultats negatius en comptes de positius. Podrien creure que no poden manifestar les seves queixes sense arriscar-se al fet que la seva parella els tiri en cara les coses per culpa de les quals aquestes persones tenen baixa la seva autoestima i que això danyi la seva relació, provocant una falta de satisfacció general encara major pel que fa a aquesta relació.

McCarthy, juntament amb els seus col·legues de recerca, té plans per emprendre un segon estudi, que tractarà sobre com l’incrementar la sensació de poder o influència en un cònjuge amb autoestima baixa pot promoure que exposi a la seva parella les queixes que abans no s’atrevia a plantejar-li.

La TCC i la seva eficàcia per reduir l’insomni en el dolor crònic

Recerques realitzades per acadèmics de la Universitat de Warwick, a Regne Unit, indiquen que les persones que pateixen dolor crònic podrien beneficiar-se d’una teràpia per ajudar-los a dormir millor. Aquests experts van trobar que les teràpies cognitiu-conductuals (TCC) eren moderadament o molt eficaces en la lluita contra l’insomni en pacients amb dolor a llarg termini.
Els investigadors també van descobrir que els pacients amb dolor crònic no només es van beneficiar d’un millor somni, sinó que també van experimentar un impacte positiu més ampli pel que fa al dolor, la fatiga i la depressió. No obstant això, van arribar a la conclusió que les teràpies només funcionava quan se subministren en persona.

La doctora Nicole Tang, del Departament de Psicologia de la Universitat i directora de l’estudi, que es publica en ‘Sleep’, explica: “La falta de son és una causa potencial de mala salut i estudis previs suggereixen que pot portar a l’obesitat, la diabetis, l’accident cerebrovascular, la malaltia coronària i, fins i tot, la mort. L’insomni també pot elevar el risc de depressió, ansietat i abús de substàncies. També és un problema important per a les persones que sofreixen dolor durant més de tres a sis mesos i per això ho analitzem en aquest grup”.

“Aquest estudi és particularment important a causa que no es recomana l’ús de medicaments per tractar l’insomni durant un llarg període de temps, per tant, el trastorn ha d’abordar-se mitjançant un tractament no farmacològic. Creiem que els nostres resultats seran d’especial interès per a l’atenció primària per part de metges i professionals de la salut que estan ocupant un paper cada vegada més important en la prevenció i el maneig de problemes a llarg termini”, afegeix.

Els investigadors del Departament de Psicologia i l’Escola Mèdica de la Universitat de Warwick van realitzar un meta-anàlisi dels efectes dels tractaments no farmacològics per a l’insomni, examinant les experiències de més d’un miler de malalts amb dolor crònic. Es van centrar en 72 estudis amb un total d’1.066 pacients d’entre 45 i 61 anys d’edat que sofrien d’insomni i dolor a llarg termini causat per una varietat de malalties com a càncer, maldecaps i artritis.

Els tractaments avaluats van abastar una varietat d’enfocaments. La majoria de les estratègies d’intervenció populars inclouen psico-educació sobre la higiene del somni (bons hàbits de somni, com un patró de somni regular), control d’estímuls, restricció del somni i la teràpia cognitiva.

A més de destacar l’efecte positiu de la TCC sobre l’insomni, els científics van identificar un lleu a moderat descens en el dolor immediatament després de la teràpia i van observar que la millora del somni va resultar en una disminució de la depressió després del tractament i en els seguiments de fins a 12 mesos. L’equip creu que això posa en relleu el valor de tractar l’insomni amb el dolor crònic tan aviat com sigui possible.

No obstant això quan s’administra electrònicament –bé per telèfon o a través d’internet– les teràpies van resultar menys eficaces. Tang subratlla: “Hem trobat poca evidència que l’ús de teràpies subministrades per telèfon o ordinador beneficien als insomnes”. Encara que encara estan avaluant l’efectivitat dels tractaments automatitzats, els autors van veure que, de moment almenys, les teràpies que s’administren personalment proporcionaven el major efecte positiu sobre la falta de somni.

Cannabis i Trastorn Bipolar

El cànnabis afavoreix l’aparició de símptomes maníacs i depressius en persones amb trastorn bipolar.

Investigadors del Centre Spectrum per a la Recerca de Salut Mental de la Universitat de Lancaster (Regne Unit), en col·laboració amb membres de la Universitat de Manchester, han mostrat que el consum de cànnabis pot afavorir l’aparició de símptomes maníacs i depressius en persones amb trastorn bipolar.

Per dur a terme l’estudi, liderat per la doctora Elizabeth Tyler i publicat en ‘PLoS ONE’, els experts van analitzar a persones amb aquesta síndrome però que, en aquest moment, no estaven experimentant un episodi depressiu o maníac.

Així, cada participant va haver d’anotar el seu estat emocional i el consum de drogues durant diferents hores del dia, seleccionades a l’atzar pels investigadors. En aquest sentit, molts dels quals consumien cànnabis van assenyalar que ho feien per aixecar-se l’ànim.

De fet, els experts van comprovar que aquest consum s’en alguns participants a un augment de l’estat d’ànim entre els participants encara que, també, en uns altres es va produir un increment de símptomes maníacs i depressius.

Estratègies personals per superar el mobbing

1. Identificar el problema del mobbing com a tal: formar-se i informar-se sobre el problema.
2. Documentar i registrar les agressions que s’és objecte des de l’inici.
3. Fer públiques les agressions que es reben en la intimitat i en el secret cap a companys, caps, directius, assessors, amics, família, etc.
4. Desactivar-se emocionalment: evitar reaccionar als atacs.
5. Controlar i canalitzar la ira i el ressentiment (la ira és l’aliada del acosador): evitar explotar la ira.
6. Fer front al mobbing: el afrontamiento fa recular al hostigador, que és covard en el fons.
7. Donar resposta a les calúmnies i crítiques destructives amb assertivitat (sense passivitat ni agressivitat).
8. Protegir les dades, documents, arxius del propi treball, i guardar tot sota clau, desconfiant de les capacitats manipuladores dels hostigadores.
9. Evitar l’aïllament social: donar la resposta.
10. Rebutjar la inculpació, sense acceptació ni justificació, mitjançant la extroyección.
11. No intentar canviar o fer bé al hostigador (la naturalesa del qual psicopática li impossibilita l’examen de consciència o recapacitar moralment).
12. Incrementar els propis graus de llibertat: recuperar els marges d’actuació i les possibilitats d’elecció.
13. Desenvolupar la empleabilidad pròpia: incrementar la formació i capacitació professional.
14. Anar conscientment a la baixa laboral o a la renúncia voluntària abans de permetre que es destrueixi psíquicament a la persona.
15. Sol·licitar des del principi assessorament psicològic especialitzat.
16. Sol·licitar consell legal per fer valer i defensar els propis drets.
17. Desenvolupar una potent autoestima a prova de acosadores.
18. Desenvolupar el poder curativo de l’humor (no sarcàstic).
19. Permetre’s plorar pel dany propi.
20. Perdonar a l’assetjador com a forma d’alliberament final.

Com fer amics si no ets molt sociable

No tots som persones sociables, però això no significa que no necessitem de l’amor humà i companyia. Pot ser que necessitem esforçar-nos una mica més, però totes les persones tenim l’habilitat de fer i mantenir amistats duradores. Abans d’etiquetar-te com un “solitari”, llegeix aquest article per aprendre com fer amics i ser sociable no important el tímid, callat i pessimista que puguis ser.

Part 1 de 2: Superar reserves personals

1. Deixa les teves inseguretats. Si constantment et crítiques a tu mateix i et dius que no ets agradable per a les persones que t’envolten, aquest missatge és el que posaràs en els altres i la gent s’allunyarà de tu. Abans de fer amics primer has de “creure” que pots fer amics.

a. Les persones que són tímides tendeixen a evitar el contacte social perquè anticipen un resultat negatiu. Tracta de no crear escenaris en el teu cap abans que aquests succeeixin, i prenles coses com venen.

b. Digues-te a tu mateix que ets sociable. Fins i tot si al principi no ho creus, mentre més et diguis que ets capaç de fer amics, que ets interessant i agradable, més fàcil serà que interactuis amb els altres. Tracta de dir-t’ho tots els dies. Si et comences a criticar a tu mateix dient coses com “Sóc un perdedor” llavors immediatament corregeix aquest pensament i digues-te a tu mateix que no és cert.

c. Fes una llista de les teves qualitats positives, no importa qui ets, tens qualitats positives que pots aportar a una amistat. Fes una llista de totes les coses que creguis que pots oferir als altres, com ser lleial, divertit, intel·ligent etc. Tracta de no enfocar-te en les coses superficials com la forma en que et veus.

2. Sigues positiu. Tots volen estar al voltant d’algú positiu, animat i feliç. Recorda que ser una persona negativa és la teva decisió; ningú està destinat a ser una persona negativa. No obstant això, portarà una mica de temps canviar la teva perspectiva.

a. Tracta de contrarestar cada pensament negatiu amb un positiu. No importa on estiguis o que estiguis fent, tracta de trobar almenys un aspecte positiu de la teva situació.

b. És important ser positiu quan parlis amb altres persones. Ningú vol estar al voltant de gent que constantment es queixa dels seus problemes. Això és important quan coneguis nova gent. Comparteix els punts positius de la teva vida en lloc dels negatius, i immediatament trobaràs gent que se senti atreta a tu i vulgui conèixer més sobre tu.

3. Deixa de jutjar als altres. Ningú és perfecte, ni tan sols tu. Si segueixes esperant al fet que algú perfecte arribi a la teva vida, estaràs esperant per un llarg temps. No necessàriament vol dir que has de ser amic de totes les persones que coneixes, però has d’estar disposat a conèixer persones abans d’allunyar-les.

a. Els teus amics no han de ser com tu. De fet, de vegades les millors amistats neixen de les persones amb personalitats oposades, o gustos oposats. No rebutgis a les persones solament perquè no comparteix el mateix gust per la música o opinions sobre política. El que importa és com l’altra persona et fa sentir quan aquestes al seu costat.

4. Sigues genuí. Si vols fer amistats veritables i duradores, hauràs d’estar disposat a deixar que els altres entrin a la teva vida i crear un sentiment de confiança mútua. Pregunta’ls com estan i escolta el que diuen. Ofereix suport si algú confia en tu, i sempre mantingues en secret la informació que comparteixen amb tu.

a. No facis xafarderies dels teus amics. Encara que una mica de xafarderia entre els teus amics de tant en tant pot ser inofensiu, fer-ho constantment o parlar negativament a les seves esquenes pot projectar una mala imatge de tu, i els teus amics es resistiran a confiar en tu en el futur.

b. Aprèn a posar-te en les sabates dels altres. Si apareix algun conflicte, considera la perspectiva de l’altra persona, i pensa en com et sentiries en la seva posició. Aprenent a sentir empatia t’ajudarà a reduir els sentiments de ràbia, gelosia i ressentiment que poden estar evitant que tinguis amistats veritables.

Part 2 de 2: Busca oportunitats per conèixer a altres persones

1. Observa el teu llenguatge corporal. Si estàs a una festa o una trobada social, el teu llenguatge corporal és extremadament important. Evita creuar els braços, parar-te en el passadís, arrugar el front, o observar detingudament al teu telèfon, totes aquestes coses suggereixen que no vols que ningú se t’apropi.

a.. Assegura’t de somriure. Somriure et fa veure com una persona oberta a conèixer altres persones, menys intimidant i més atractiva. Fins i tot si has de forçar-la, posa un somriure en el teu rostre. Eventualment t’acostumaràs a això.

2. Parla amb estranys. Si vols ser una persona sociable, no pots separar la teva vida sociable de la teva vida laboral, vida escolar o vida familiar. Per ser en realitat sociable, has de ser amistós en tots els aspectes de la teva vida. Practica això en saludar i ser amistós amb tots els que trobis, des de la persona del banc, els teus mestres fins al cambrer d’una cafeteria.

3. Pren la iniciativa. No esperis constantment que els teus amics et truquin i facin plans. Ser passiu i no iniciar plans fa l’efecte que no t’interessa la seva amistat. Si vols veure als teus amics, aixeca el telèfon i truca’ls

a. Considera fer una festa i convida a tots els teus amics, companys i companyes de feina. Digues que poden portar als seus amics i fer l’esforç de conèixer nous amics.

b. Realitza activitats divertides per convidar als teus amics. Convida’ls a esmorzar i pregunta’ls si volen veure una pel·lícula, o digues que realitzin una activitat a l’aire lliure.

4. Digues sí a noves oportunitats. Amb cada nova situació et dónes l’oportunitat de conèixer noves persones. Si algú et convida a una festa on no coneixes a ningú, llavors dóna un sí. Mai saps a qui pots conèixer, i si no coneixes a ningú no tens res a perdre.

a. Crea noves oportunitats per a tu mateix. Realitza nous passatemps, uneix-te a algun equip d’esport, o viatja a algun lloc. Intenta seleccionar activitats que involucrin estar envoltat d’altres persones.

Font: wikihow.com

Pautes per a pares amb nens amb TDAH

Per al nen. Mètodes personals útils

• Demana que et repeteixin les instruccions.
• Anota en una llibreta allò que necessitis recordar, cada tema en diferents seccions i porta sempre la llibreta amb tu.
• Escriu notes, recordatorias i col·loca-les en llocs visibles (frigorífic, mirall, armari).
• Crea una rutina diària i utilitza alarmes (despertador, mòbil).
• Elabora una llista amb el que necessites fer.
• Elabora un calendari per realitzar les tasques.
• Divideix les tasques en petits grups.
• Fixa una data o una hora límit per a cada tasca.
• Assegura’t que les acabes.
• Treballa en un lloc silenciós.
• No facis diverses coses alhora.
• Quan treballis, fes petits descansos.
• Fes exercici, segueix una dieta equilibrada, dorm suficients hores.

Per als pares. Normes de conducta a seguir

• Parar esment al nen escoltant-li i parlant-li amb paciència, comprenent
el seu patró de conducta i explicant-li els plans per ajudar-li.
• Que el nen no vegi discordança entre els pares respecte a les pautes d’actuació.
• No actuar amb ell de forma excessivament permissiva. És convenient que li proporcionin poques normes de conducta però que aquestes siguin clares i coherents. Un ambient sense una normativa clara augmenta l’ansietat i confusió del nen. Utilitzar el “no” quan el nen demani o exigeixi coses poc raonables i explicar el perquè de forma precisa i raonada.
• Utilitzar els interessos del nen i emprar-los com a motivació per ajudar-li a aprendre
de forma més eficaç. Per exemple: “quan acabem aquesta tasca pots jugar amb la videoconsola”. 
• Augmentar la seva autoestima i confiança en si mateix, ponderant els seus èxits per
modests que siguin, no ressaltant els seus fracassos o enlletgint la seva conducta de
forma reiterada.
• Mantenir a casa unes normes de vida, consensuades prèviament pels pares. Per exemple: mantenir si és possible l’horari d’activitats diàries (bany, menjars, tasques).
• Evitar estímuls d’alta intensitat (sorolls, llums, crits). El nen respondrà de forma exagerada a aquests estímuls, crits o ordres fortes.
• Comunicar al nen amb suficient antelació qualsevol possible canvi en la dinàmica de la llar de manera que pugui adaptar-se a ella.
• Fer-li partícip de les tasques domèstiques que pugui realitzar segons les seves capacitats i lloar-li quan intenti actuar per si mateix. 
• Comentar tranquil·lament amb ell les seves males actuacions i errors, explicant-li que és
necessari evitar les presses i pensar abans d’actuar. És bé que pensi en alternatives a les seves equivocacions per no repetir-les.
• Diferenciar entre les conductes voluntàries i les involuntàries. Els càstigs aplicats a les accions voluntàries haurien de ser conseqüències lògiques dels seus actes.
• Situar al nen mentre fa els deures en un lloc proper al seu per mantenir contacte visual i més supervisió. Evitar estímuls que els distreguin (finestra, taula desordenada, joguines, etc).
• És convenient donar ordres clares i concises, acompanyant aquestes ordres de
contacte ocular i si és necessari fent-les-hi repetir al nen en veu alta. 
• Ressaltar l’èxit i no el fracàs. Motivació constant. Usi llenguatge positiu usant frases com “tu pots fer-ho”, “!què bé ho has fet!”. 
• Controlar la “intendència escolar” abans d’anar al col·legi com si fos una assignatura més (agenda, llibres, llapis, etc).
• Procurar fraccionar les tasques i deures a realitzar a casa, utilitzant temps més curts. Les tasques llargues han de dividir-se en parts. 
• Recordar també que algun d’aquests nens presenten un “odi a llegir”. Organitzar
la lectura de manera que es motivi al nen.
• Evitar trucades d’atenció en públic. Comentar el seu comportament en privat.
• Tenir en compte que el seu comportament empitjora en certes situacions amb menor control (aniversari, reunions familiars, etc).
• Les activitats extraescolars són importants per a aquests nens, sempre que
els agradin i que serveixin per millorar la seva autoestima.
• Mantenir entrevistes personals amb el professor/a cada cert temps, supervisant
a casa el treball escolar del nen. 
• En resum, convertir l’entorn familiar en un ambient afavoridor per al nen
• Utilitzar com a càstig “l’absència d’amb TDAH i no en un ambient hostil. premi”. Evitar càstigs físics o molt perllongats, solen ser contraproduents i d’escassa eficàcia.
• Quan faci alguna cosa bé, reforçar-ho amb un somriure o una paraula d’elogi. El reforç positiu amb un sistema de “punts” pot ser molt beneficiós.
• Davant la hiperactivitat motriu, permetre-li la possibilitat de moure’s en situacions tals
com: temps de menjars, deures, etc.

Europa alerta de 4 noves drogues que ja s’han cobrat 137 vides

S’anomenen MDPV, metoxetamina, AH-7921 i 25I-NBOME. Al carrer se les coneix com “ona de marfil” “smile” “sals de bany” o “Special M”. L’Agència Europea de Drogues acaba de llançar una alerta després de detectar que ja han causat, al menys, 137 morts i centenars d’intoxicacions que han requerit hospitalització. A Espanya encara no s’han registrat víctimes mortals, però totes, tret d’una, estan circulant pel nostre país.

Las quatre són drogues sintètiques, substàncies a l’alça a tot el món que tenen a internet la finestra perfecta per donar-se a conèixer i comercialitzar-se. Els traficants tenen a més un avantatge sobre la policia: moltes d’elles són legals. Des que una d’aquestes noves drogues apareix en el mercat, es detecta com a substància perillosa i es declara il·legal a tota Europa «pot transcòrrer i any i mig», lamenta Rosario Sendino, consellera tècnica del Plan Nacional Sobre Drogues (PNSD). La maquinària burocràtica és molt lenta i, mentres, els traficants poden fabricar, distribuir i vendre sense risc de patir penes de presó.

Riscos impredictibles

Europa ha posat en marxa la seva maquinària per prohibir aquestes últimes 4 drogues detectades. Abans s’ha de comprobar si estan produint danys i si són substàncies que a més s’utilitzen legalment en la fabricació de medicaments o productes industrials

Mentre aquestes substàncies es venen com una alternativa legal a la ketamina o l’LSD. Aquest és el perill, segons l’experta del ministeri de sanitat: «Als nois se’ls transmet que estan consumient una cosa legal i ho associen a quelcom no nociu. Però consumeixen una substància d’origen i composició desconeguda, igual que els seus efectes».