Aquest terme, traduït com “ja vist”, va ser introduït per Emile Boirac durant el segle XIX, i s’utilitza per designar el fenomen segons el qual tenim la sensació que la situació que estem experimentant, ja l’hem viscut o presenciat en alguna ocasió. Així, quan això passa, és típic que ens vingui a la ment una frase similar a “això jo ja ho he vist”, tot i sabent que és la primera vegada que ho experimentem. Encara que siguem parcialment conscients que es tracta d’una situació nova, no podem evitar la sensació de familiaritat, i fins i tot de vegades podem tenir un cert convenciment que ens podem anticipar al que passarà o al que ens van a comunicar.
S’han proporcionat diferents teories per explicar aquesta curiosa experiència, des de les més subjectives com les clarividències, fins explicacions neurològiques específiques. Així, en un primer moment, el propi autor va atribuir la seva causa a l’existència de vides anteriors, que la persona recordava sobtadament. D’altres, com Pierre Janet (1905) la teoria del qual va ser inicialment molt acceptada, ho atribuïen a una possible anomalia de la percepció. Segons aquest, és possible que en experimentar aquesta sensació de familiaritat, el que reconeguem no sigui l’estímul en si mateix, sinó el procés perceptiu que en una altra ocasió ja vam elaborar. Per això, el problema no consistiria tant en com és possible que recordem una situació que sabem que no hem vist, sinó en com percebem la present, analitzant els mecanismes utilitzats per estructurar-la. Des d’aquesta postura, el déjà vu s’explicaria com una negació de la presència actual del succés, sent la manera de percebre la situació més que la situació mateixa la que pot explicar aquesta experiència.
Les explicacions més recents, i les que han rebut més suport empíric, s’han centrat en analitzar una possible alteració d’alguna funció específica de la memòria. En aquest sentit, hi ha un cert consens a favor de que el concepte s’ha d’incloure dins de les paramnèsies, és a dir, distorsions de la memòria on s’inclouen detalls falsos o on apareix una referència temporal incorrecta. Dins d’aquestes, s’han distingit dos tipus, les anomalies en el record, i les de reconeixement. La aquí descrita entraria en el segon subtipus. En aquesta línia, els neurocientífics i neuropsicòlegs ho atribueixen a un cert solapament entre els processos de memòria a curt termini (aspectes que són percebuts com del moment present) i els pertanyents a la memòria a llarg termini (aspectes percebuts com a referents al passat). Per això, una de les hipòtesis que ha rebut certa acceptació és la d’una possible desconnexió entre els senyals que percep una part del cervell encarregada del processament d’imatges i records, on aquestes arriben amb cert retard i produeixen així aquesta estranya sensació. En aquest sentit, el que succeiria és un lleuger lapsus o retard quan percebem l’estímul extern, donant lloc a la sensació que estem davant de quelcom ja viscut. D’altra banda, i més específicament, s’ha proposat l’alteració en una part concreta del cervell anomenada lòbul temporal, àrea principalment encarregada del reconeixement. Així, s’ha demostrat que les persones que pateixen epilèpsia, freqüentment experimenten aquest mecanisme abans que pateixin un atac.
El déjà vu pot aparèixer en persones que pateixen algun problema psicològic o alguna alteració neuroanatòmica. En aquest sentit, a part d’en l’epilèpsia i en lesions del lòbul temporal, com ja hem comentat, també sol aparèixer en alguns quadres d’ansietat, sent més o menys freqüent en el fenomen de despersonalització (sentiment d’estranyesa o d’irrealitat cap a un mateix i l’entorn). Tanmateix, com ja s’haurà pogut intuir, no és exclusiu d’aquest col·lectiu, ja que aproximadament el 90% de la persones l’han experimentat en alguna ocasió durant les seves vides.
Com podem observar, hi ha diferents arguments que procuren explicar i definir aquesta experiència de la forma més objectiva possible. En alguns casos contribueixen a generar certa confusió, però altres aporten llum a aquest i altres mecanismes que experimentem en moltes ocasions els éssers humans. Tot i que és necessària més investigació, les dades reflectides ens acosten al que potser siguin dades més o menys concloents sobre aquests interessants processos.
En el nostre centre de psicologia situat a Mataró podem ajudar-te a resoldre les preguntes que tinguis sobre aquest o altres temes que siguin del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres.
En la gran majoria de problemàtiques en què ens trobem al llarg de tota la nostra vida, a més d’existir una evident repercussió personal, podem identificar una clara transcendència a diferents nivells dins del nostre entorn. D’aquesta manera, per comprendre adequadament les dificultats que presenta la persona, hem d’analitzar tots aquells àmbits que considerem que puguin estar vinculats amb el desenvolupament i/o manteniment del problema, ja sigui a nivell familiar, social, laboral o acadèmic.
En ocasions, podem cometre l’error de centrar la nostra mirada de manera única i exclusiva en la persona que manifesta el malestar, ignorant el fet que aquest pugui anar molt més enllà de les limitacions o símptomes purament personals. En aquest sentit, a més, si limitem tant el nostre camp de visió és probable que provoquem sentiments d’incomprensió i desesperança cap a aquesta persona, ja que estarem minimitzant factors interpersonals que poden resultar claus per a la seva millora. Així, hem de comprendre que gran part dels problemes psicològics es mantenen, agreugen i fins i tot es desenvolupen a partir de la interrelació de factors personals (biològics i psicològics) i socials.
Un conflicte familiar, una discussió amb el nostre cap, la mort d’un ésser estimat, l’aïllament social, entre d’altres, són alguns exemples de situacions que poden generar i mantenir un problema específic. Si atenem per exemple als Trastorns d’Ansietat, en molts d’ells hi ha un clar component social traduït en, per exemple; una por a ser criticat, rebutjat o a veures exposat en situacions enutjoses o on es sobreestima la probabilitat que els altres reaccionin d’una manera negativa per a un mateix, o que fins i tot els passi alguna cosa dolenta a persones properes. En problemàtiques relacionades amb l’autoestima també podem trobar aspectes semblants, al costat d’altres com una constant comparació. Aquest últim concepte a més, el podem identificar en múltiples trastorns psicològics com els Trastorns de la Conducta Alimentària, la Depressió o les Disfuncions Sexuals. Tot i això, no cal posseir una problemàtica específica per a ser capaços d’identificar la importància de l’entorn en els nostres conflictes.
Així, la influència que té el context en nosaltres és evident. Per això, la cooperació i col·laboració amb el medi més proper de la persona poden resultar claus per potenciar un major benestar. A més, això és especialment rellevant de cara a assegurar-nos una continuïtat més enllà del treball realitzat a sessió, emfatitzant la importància de generalitzar els conceptes i estratègies apreses a les situacions de la vida quotidiana.
D’aquesta manera, algunes de les recomanacions que poden resultar útils per a les persones properes són: adoptar una actitud comprensiva i empàtica amb la seva problemàtica, procurant reforçar els èxits aconseguits per aquesta i els petits esforços que vagi realitzant. Fomentar l’autonomia i disminuir la dependència ja que de vegades les persones pròximes són utilitzades per afrontar situacions problemàtiques. Informar-se sobre les característiques del problema, per un professional, per així adoptar un punt de vista objectiu i poder oferir una ajuda més adequada. Tot i que és normal que hi hagi conflictes, hem de procurar minimitzar la repercussió emocional que aquests puguin tenir en la persona intentant gestionar-los d’una manera més adaptativa.
Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres pautes que poden resultar útils per a un gran nombre de situacions. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró, et proporcionaran la informació que necessitis i procuraran satisfer les teves necessitats d’una forma professional, ràpida i eficaç.
Des del moment en què naixem ens trobem immersos en un món ple d’estímuls, l’aprenentatge i afrontament condicionaran la nostra forma d’encarar i relacionar-nos en les diferents situacions vitals futures. Al costat d’això, certament les nostres característiques personals (predisposició biològica, trets de personalitat, etc.) actuaran com a mediadores i determinaran gran part de les diferències que ens caracteritzen individualment. A més però, la quantitat i qualitat d’experiències que obtinguem en el nostre desenvolupament, constitueixen un aspecte crucial pel nostre correcte funcionament personal i social. Entre elles, i sent aquesta potser la més significativa, es troba les relacions i el vincle que establim amb els nostres progenitors.
Així, la nostra infància estarà principalment marcada per la influència dels nostres pares, el vincle afectiu dels quals suposa un important predictor de la nostra salut i benestar psicològic. En aquest sentit, seguint els arguments del DSM-5, podem parlar de trastorn del vincle reactiu quan el nen exhibeix un patró de comportament inhibit i emocionalment retret cap als cuidadors adults. Concretament, el nen poques vegades busca consol o es deixa consolar quan experimenta malestar. A més, es diagnostica quan hi ha una alteració social i emocional on apareixen símptomes com irritabilitat, tristesa o por, fins i tot quan les interaccions amb els adults no són amenaçadores. Cal tenir en compte, que les diferents problemàtiques psicològiques poden manifestar-se de formes molt diverses en la infància i adolescència. Per això, l’espectre de símptomes possibles a considerar ha de ser ampli, procurant adoptar a més una mirada flexible.
Algunes de les principals causes relacionades amb l’inici d’aquest problema s’emmarquen principalment en l’afecte, o més específicament en la manca d’afecte entre els pares i el nen. Així, pot aparèixer davant una cura insuficient, on el nen no arriba a obtenir les necessitats emocionals bàsiques cobertes per disposar de benestar i afecte. A més d’això, els canvis repetits de cuidadors (p.ex., canvis de custòdia) promouen un vincle inestable. Relacionat amb aquest últim punt, també pot afavorir un desenvolupament emocional i social negatiu el fet dexperimentar constants canvis contextuals i especialment educatius. Tot això pot generar sentiments diversos i confusos en el nen, podent exterioritzar-se de maneres molt diverses: ansietat, tristesa, ira, ràbia, pors o fòbies específiques, baixa autoestima, problemes alimentaris, entre d’altres. És important remarcar que l’inici d’aquest trastorn pot presentar-se en diferents edats. La reexperimentació de certes experiències “traumàtiques” en algun moment pot desencadenar els problemes esmentats, activant emocionalment al nen de tal manera que es comencin a manifestar els diferents símptomes.
Tal com hem remarcat, els nens mostren els mateixos problemes de formes molt heterogènies. Una de les principals dificultats amb què ens trobem en tractar amb aquest trastorn, és el solapament existent amb el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme. En aquest, igual que en el que s’ha exposat, apareix un patró de comportament emocional i social distant com a principal característica. Al costat d’això però, hi ha característiques exclusives, com poden ser els patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats (p.ex., moviments estereotipats repetitius). A més d’aquest particular problema, podem trobar símptomes molt semblants al trastorn del vincle reactiu en molts trastorns psicològics. Per això, és crucial realitzar un diagnòstic diferencial adequat de cara a establir uns objectius de tractament concrets, i adaptats específica i individualment al nen.
L’afecte o vincle entre pares i fills constitueix un dels aspectes més importants del nostre desenvolupament vital. Ser pares no és una tasca fàcil, i detectar les necessitats dels fills en ocasions és encara més complicat. Hem de procurar dedicar i proporcionar temps de qualitat, proporcionant afecte i comprensió per tal d’afavorir una maduració i aprenentatge emocional positiu, el qual a més, permeti als nostres fills desenvolupar-se de manera òptima en un món social i interactiu.
Podràs obtenir més informació a través del nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en trucar-nos.
Actualment, i des de fa un temps més o menys breu, ens trobem immersos en un món en constant evolució, on la proliferació de la tecnologia forma part del nostre dia a dia. Els avenços tecnològics i especialment, d’aquelles plataformes dedicades de manera exclusiva a la interacció social (xarxes socials), representen un dels punts més àlgids d’aquest progrés. Això, com a continuació veurem, té una clara repercussió en la nostra qualitat de vida.
En aquest sentit, la utilització d’aquests recursos té efectes clarament positius, tot i això, també pot repercutir negativament, atemptant contra la nostra autoestima i el nostre benestar psicològic. Així, d’una banda, facilita la creació i manteniment de vincles, la interacció i contacte immediats, i el coneixement i accés a informació personal de manera més o menys extensa permetent compartir aficions i gustos i identificar-nos amb una persona o grup en concret. A més, en ocasions promou la millora de certes habilitats socials, generant sentiments d’autoeficàcia i augmentant la confiança en les relacions. Al costat d’això, permet estar en contacte continu amb l’actualitat, i compartir opinions, idees, creences i fins i tot sentiments.
D’altra banda, però, les xarxes socials, i principalment el seu ús inadequat, mostra una altra cara de la moneda, comportant importants repercussions negatives. En aquest sentit, en moltes ocasions s’utilitzen per reflectir una vida poc realista, o millor dit, una falsa realitat. És a dir, s’aprofita per publicar i destacar un aspecte o aspectes concrets, especialment “positius”, emmascarant daltres potser menys atractius a nivell social, però igual o més significatius. Aquesta dada està estretament relacionada amb la comparació; busquem oferir la nostra millor cara i per això ens fixem i comparem per a veure els detalls, elements, entorns, o complements que poden afavorir i ampliar l’aprovació i acceptació social. Això té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i principalment en l’autoestima, augmentant el nivell d’autoexigència i generant falses creences i distorsions en l’autoimatge i l’autoconcepte. Al costat d’això, també hem de destacar la utilització de falses identitats, la qual cosa pot tenir diferents finalitats: una pot ser la conservació de l’anonimat, però en altres ocasions s’utilitza per amagar certes característiques personals, o fins i tot amb l’objectiu de manipular o enganyar. En aquesta línia, les plataformes ajuden a amagar dificultats o problemes socials, permetent-nos mostrar unes habilitats que potser no posseïm. Això, encara que en ocasions pot ser positiu, contribueix al retraïment i a la inactivitat social real, afavorint a més la dependència.
Per tot això, la mala utilització d’aquests potents recursos tecnològics pot ser el punt de partida o el factor de manteniment de diferents problemes psicològics. Entre ells, i molts relacionats amb els dèficits d’autoestima, shi poden trobar trastorns de l’alimentació, trastorns de l’estat d’ànim i especialment d’ansietat, addiccions, i per descomptat, i com ja hem anat remarcant, la importància dels dèficits en habilitats socials. Tendim a pensar que aquests poden aparèixer únicament en adolescents, i encara que suposen una mostra especialment significativa per la quantitat de joves que l’utilitzen, també hem de tenir present l’ampli ús existent de les xarxes socials per part dels adults. Així doncs, els problemes poden aparèixer en qualsevol etapa del cicle vital.
Finalment doncs, hem de considerar aquest tema com crucial i especialment rellevant, ja que forma part del nostre dia a dia. L’ús adequat, responsable i limitat al costat del coneixement d’algunes de les trampes que amaguen aquestes plataformes, ha de formar part de manera constant quan ens connectem i introduïm a la xarxa. A més, és important prestar atenció a les lleus senyals que ens indiquin que potser estem o estan utilitzant-ho inadequadament, fixant-nos principalment en la repercussió personal i social.
Com hem indicat, les xarxes socials poden originar i mantenir certs desajustos psicològics. Si desitges ampliar la teva informació o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró.
Podem definir prejudici com una opinió, valoració o crítica sobre algú o alguna cosa de manera anticipada. És a dir, es tracta d’una avaluació preconcebuda, generalment negativa, sobre una persona o aspecte en concret sense tenir, a priori, dades suficients que corroborin aquesta informació. Allport (1965), en el seu llibre The Nature of Prejudice, el defineix com l’etiquetatge que fem de manera negativa, sobre la base d’una forma de pensar que adoptem des de petits. Aquesta manera de pensar apareix com a resultat de la necessitat que té l’ésser humà de prendre decisions fermes i concretes de forma ràpida, recollint informació generalitzada de la qual es té fins al moment per emetre judicis, i sense contrastar la seva veracitat.
Les persones emetem judicis i valoracions constants sobre tot el que ens envolta. Actuem com a científics procurant proporcionar explicacions aparentment plausibles sobre el desconegut. En moltes ocasions, la poca tolerància a la incertesa és la variable que actuarà com a principal motivador. Al costat d’això, el nostre sistema de creences i el ventall d’experiències que haguem tingut davant de situacions o estímuls similars durant el nostre recorregut vital precipitaran que s’emeti una valoració o una altra sobre el que tenim davant. A més, existeixen problemàtiques psicològiques específiques que es veuen acompanyades especialment d’aquests biaixos d’interpretació, com ara dificultats relacionades amb l’autoestima o els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, on els errors cognitius poden aparèixer de forma més freqüent. Un dels aspectes clau a tenir en compte, és que els prejudicis, fruit principalment de l’aprenentatge, acostumen a ser automàtics i inconscients, condicionant constantment la nostra forma d’actuar davant de diferents situacions. A més d’aquestes però, cal tenir en compte altres característiques importants:
– Subjectius: La informació en què es basen tendeix a ser, a més d’escassa, molt poc objectiva i fiable. Tot i que tendim a acceptar aquesta valoració i a donar-la gairebé per segura, aquesta es basa en molt poques dades les quals ni tan sols han estat contrastades. Hem de considerar que podem estar equivocats i flexibilitzar la nostra forma d’interpretar les variables de l’entorn.
– Generalitzats: Després d’haver experimentat, presenciat i/o conegut situacions, persones o estímuls similars, acostumem a realitzar comparacions entre aquests, buscant similituds que ens ajudin a lluitar amb la falta d’informació i la incertesa. A partir d’aquí, davant desdeveniments nous, però amb certa similitud, ens basem en la informació recollida prèviament per encarar-les. Exemples de generalització serien: He conegut diverses persones de barris pobres, i gairebé tots han robat alguna vegada; per tant, els pobres són uns lladres. O m’ha mossegat un gos, per tant, tots els gossos són agressius i mosseguen.
– Connotació negativa: Una de les principals limitacions dels prejudicis és que acostumen a estar carregats de negativitat. Així, les valoracions prèvies semblen buscar més allò que ens pot perjudicar, i no tant els aspectes que poden afavorir la proximitat i la consideració positiva. És cert, també, que semblem estar programats per evitar el perill o el dany, i així afrontar millor possibles situacions conflictives; però hem de ser conscients que en moltes ocasions, la nostra avaluació crítica i negativa està considerablement distorsionada.
– Ferms i rígids: Els acostumem a posseir i considerar com a veritats absolutes sobre l’altre o el que ens envolta. Es tracta d’afirmacions profundes difícilment canviables tret que ens acostumem a qüestionar les nostres valoracions i creences sobre el món i els demés. El fet de ser tan inflexibles (considerar-los com inamovibles i irrefutables) promou que les altres característiques es vegin enfortides i es perpetuïn. Dit d’una altra manera, el tenir la creença de que “això és així invariablement” permet que la subjectivitat, la generalització, i el caràcter negatiu davant d’estímuls semblants, apareguin amb més facilitat.
Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte en relació a aquestes opinions preconcebudes. Així i tot, hem de tenir en compte la clara repercussió que tenen en les nostres vides socials, familiars, laborals i / o acadèmiques. Tot i que és inevitable posseir una tendència automàtica a l’avaluació del que ens envolta, sí que està a les nostres mans qüestionar-ho i considerar alternatives plausibles i objectives que afavoreixin una actitud exploratòria cap al nostre entorn. El fet d’obrir i flexibilitzar la ment, sent conscients en part del nostre sistema de creences, pot apropar-nos a l’altre, permetent acceptar certes característiques, i refutar o invalidar altres que a priori donàvem per absolutament certes i veritables.
Si estàs interessat en ampliar la informació sobre aquest o altres temes, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà l’ajuda que necessitis. Contacta amb nosaltres.
En tot tipus d’intervenció, sigui psicològica, mèdica (entre elles la psiquiàtrica) o de qualsevol altra modalitat, hi ha diferents fases les quals la seva variabilitat pel que fa a importància, és mínima. Al costat d’això, qualsevol problemàtica o malaltia posseeix el seu curs particular, requerint per tant, un tractament específic, amb l’aplicació d’estratègies concretes, i amb aproximadament un nombre de sessions determinat. A més, però, per facilitar el manteniment dels resultats a llarg termini és imprescindible dedicar una certa quantitat daquestes al treball de la prevenció de recaigudes, juntament amb el seguiment de l’evolució de la persona després de la finalització del tractament.
Així doncs, la prevenció de recaigudes se centra en identificar, analitzar i discutir amb la persona les possibles dificultats i contratemps que poden entorpir l’evolució adequada de la seva problemàtica. En aquest sentit, es busca enfortir al pacient amb estratègies específiques per afrontar possibles situacions difícils. Per a això, independent del motiu de consulta presentat (sigui aquest un problema adaptatiu, dificultats per gestionar l’ansietat, problemes d’autoestima, problema daddicció, etc.) una part important consisteix a conscienciar-nos i acceptar la possibilitat de trobar-nos amb complicacions. Tot i que és rellevant la consideració del professional, el fet de patir una petita recaiguda no vol dir que tornem al punt de partida. Superar aquests sots forma part de la millora i ajuda a enfortir els mecanismes d’afrontament apresos. Per aquesta raó, es considera en si un aprenentatge. D’altra banda, haurem d’estudiar aquells aspectes que han permès o facilitat que la persona millorés, procurant desglossar i especificar tots els seus components, i assegurant-nos que el pacient hagi comprès i aplicat correctament els mètodes proposats. Entre aquests es troben els recursos de la pròpia persona i del seu entorn: la col·laboració i comprensió del cercle íntim, la predisposició personal o la resiliència són aspectes crucials a tenir en compte. No obstant això, no hem d’oblidar detectar i treballar les limitacions de tots els àmbits.
És cert que les característiques de la persona i de les dificultats presentades suposen aspectes crucials a tenir presents de cara a la planificació d’objectius específics a assolir, siguin aquests durant o al final del tractament. Tot i això, resulta especialment útil aprendre a no minimitzar els èxits aconseguits i adoptar una mirada realista quan l’estat d’ànim o la situació empitjori. Es recomana també l’ús de autorregistres tant durant, com al final del tractament ja que ajuden a la persona a observar i valorar el seu progrés, permetent a més facilitar al professional l’anàlisi dels moments i circumstàncies dels empitjoraments en cas d’existir aquests. En aquesta mateixa línia, de tant en tant és útil administrar aquells qüestionaris o proves utilitzades a l’inici de la intervenció, de tal manera que obtinguem una mesura estandarditzada del progrés del pacient en diferents moments.
Cal remarcar, que sempre que sigui possible s’ha de facilitar un telèfon de contacte a la persona per resoldre possibles contratemps. Això, a més a més permet realitzar el seguiment sense necessitat d’acudir presencialment, encara que en ocasions pot resultar beneficiós realitzar les sessions cara a cara. Adoptem una forma o altra, l’objectiu sempre és assegurar-nos de mantenir el benestar de l’individu.
D’aquesta manera, el seguiment a curt, mitjà i llarg termini al costat del treball centrat en la prevenció de recaigudes suposa un component crucial de qualsevol tractament, ja que permet no solament observar l’evolució de la persona, sinó dotar aquesta de recursos i estratègies específiques per encarar situacions futures que puguin entremetres entre ella i el seu benestar psicològic.
Si vols aprofundir sobre aquest o altres temes que consideris importants, els nostres professionals situats a Mataró procuraran resoldre tots els teus inquietuds. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.
Sovint hem sentit a parlar de la importància de la negociació familiar, però alhora, ens vénen dubtes que fan plantejar-nos preguntes com; què és exactament? Quan lhem dutilitzar? De quina manera? Ens aportarà beneficis?
En aquest breu article volem aclarir-vos totes aquestes preguntes freqüents que us poden haver sorgit alguna vegada.
La negociació familiar tracta de restablir la comunicació entre els diferents membres que formen la família en qüestió. Hauríem dutilitzar-la sempre, qualsevol situació pot generar diferències entre membres que, parlant-ne, es podran solucionar.
Els beneficis principals que ens aportarà serà fomentar actituds de col·laboració entre els i les membres (no de competició entre diferents opinions), i ser capaços entre tots i totes de trobar noves maneres de solucionar un mateix conflicte. És important que negociem interessos en làmbit familiar i no posicions personals concretes dun/a membre. Hem de tenir en compte que en la negociació es tracta de situar-nos a tots i totes en el mateix bàndol i crear noves formes de consens tot prenent pròpies decisions. Es tracta daconseguir de crear un espai neutral, tranquil i confidencial on poder duu a terme aquesta activitat.
La metodologia que hem demprar consta de quatre passos a seguir:
1. Exposició del problema. Que servirà per obtenir tota informació de la situació problema i interpretar-la fent participar a la totalitat de membres implicats/des.
2. Recerca dacords per arribar a un consens que ens durà a la solució del problema.
3. Elecció de la solució que ens sembli més efectiva i eficaç consensuada entre tots i totes les membres.
4. Posar la solució escollida en pràctica.
Cal que també tinguem present quines condicions bàsiques shan de donar per a una bona conciliació: que totes les parts estiguin en fred i puguin parlar i escolar amb calma, saber demanar perdó i fer-ho si és convenient, evitar males maneres a lhora de dirigir-nos als altres membres i està disposats/des a cedir, sinó no estem negociant.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.
La Teoria de la Ment o Cognició Social s’entén com la capacitat o habilitat per comprendre, atribuir i predir conductes, pensaments, emocions i intencions en els altres. El concepte, actualment crucial per explicar certs problemes psicològics, té el seu origen a finals dels anys vuitanta, obra de Premack i Woodruf qui van introduir el terme a partir de diversos estudis experimentals on intentaven demostrar que els ximpanzés podien posseir certa comprensió de la ment humana .
Quan parlem d’aquest particular mecanisme, hem de tenir present que es tracta d’un conjunt complex d’habilitats metacognitives. La metacognició fa referència a la capacitat per comprendre i reflexionar sobre els propis processos mentals, és a dir, tenir l’habilitat de “pensar que pensem”. Així, a partir de la psicologia i especialment de les aportacions de la neuropsicologia, s’han trobat àrees cerebrals i mecanismes específics que poden ajudar a detectar dèficits més o menys greus relacionats amb la Cognició Social. Entre ells es troben els següents:
– El reconeixement facial d’emocions: la detecció de tristesa, ràbia i especialment de la por, a través de gestos facials específics suposa una habilitat molt característica de les persones que tenen desenvolupada de manera adequada aquesta habilitat. L’amígdala és la principal responsable d’aquest complex procés.
– Detecció de creences falses: La comprensió de creences falses és un altre aspecte important. Per avaluar-hi l’exercici de “Sally i Anna”, on la persona, o en aquest cas el nen veu a Sally (una nina) amagant una bala a la cistella i se’n va; seguidament Ana canvia la bala a la seva pròpia cistella. Posteriorment se li pregunta on buscarà Sally la bala. S’ha trobat evidència a favor que les persones afectades d’autisme posseeixen un clar dèficit en aquest mecanisme. En el cas de la Síndrome d’Asperger la repercussió és menor.
– La ironia i la mentida: la interpretació no literal o la capacitat de detectar el discurs metafòric és clau per relacionar-nos a nivell social. El desenvolupament d’aquests dos components és un important indicador del funcionament d’aquesta teoria.
– L’empatia: El saber comprendre els estats emocionals dels altres i transmetre-ho de manera adequada mitjançant escolta i atenció suposa un elevat nivell de cognició social.
A més d’aquests hi ha altres subprocessos que ens poden ajudar a identificar les alteracions que impedeixen una bona execució d’aquest recurs. Al costat del autisme, una altra de les patologies en les quals s’ha trobat una clara deficiència d’aquesta habilitat, és l’esquizofrènia. A més de l’afectació de l’amígdala, les funcions executives i especialment l’àrea frontal del cervell es troben especialment deteriorades en aquesta malaltia. Justament aquestes àrees faciliten molt el desenvolupament de les nostres habilitats de comprensió i judici social.
El nostre cervell sembla encaminat a combatre la incertesa que generen certes situacions de l’entorn. La Teoria de la Ment suposa una habilitat clau per pal·liar amb aquest factor. La seva afectació pot aparèixer en edats molt diverses i per causes igualment variables. Si vols ampliar la informació sobre aquest o un altre aspecte, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró resoldrà els dubtes i interessos que tinguis.
Els nens i adolescents amb altes capacitats obtenen respostes notablement per sobre la mitjana daltres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. No només és en làrea cognitiva on obtenen resultats molt satisfactoris sinó que poden destacar en altres àmbits com en lartístic/creatiu, lesportiu…
Les altes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de lactivitat humana.
Dins la família de les altes capacitats, a nivell psicològic, podem fer tres tipus de diagnòstics diferents:
– La precocitat intel·lectual: ens referirem a aquells alumnes que, per una qüestió evolutiva únicament, aprenen més ràpid que els altres alumnes de la mateixa edat. Per tant, no estaria indicant nivells superiors dintel·ligència. Amb el temps, a mesura que linfant va madurant, aquests nivells sequilibren i/o estabilitzen obtenint resultats dins la normalitat.
– La superdotació: només a partir dels 12 anys podríem parlar dun possible cas de superdotació. En edats més primerenques, ens podríem confondre amb un cas de precocitat. Lalumnat amb superdotació presenta nivells per sobre la mitjana dalumnes de la seva edat en totes les àrees. Per tant, no només ens fixarem en el nivell dintel·ligència sinó també en altres àrees com la creativitat, la gestió democions o la resolució de problemes.
– El talent: lalumnat que presenta un talent fa referència a infants que tenen una aptitud molt notòria en algunes àrees concretes. Parlaríem de talent simple quan només presenta aptitud en una àrea específica i, pel que fa a les altres àrees, obtenen resultats dins la normalitat. I en canvi, parlaríem de talent complex quan fossin dues o més àrees específiques les que presentessin valors per sobre de la mitjana. Hem de tenir en compte que es pot tenir un talent tant a nivell artístic, com espaial, com social..
Aquest alumnat, juntament amb la seva família, ha de rebre unes orientacions específiques a laula i també a nivell psicològic. És per aquest motiu que és tan necessari dacudir a un/a professional especialitzat/da (psicòleg/a) si es detecta qualsevol símptoma que pugui relacionar-se amb les altes capacitats per tal de poder fer-ne un diagnòstic acurat. Així mateix, també és essencial de fer les coordinacions pertinents amb el centre educatiu al qual assisteixi lalumne per tal dajustar al màxim una adaptació curricular que inclogui les adaptacions flexibles necessàries per optimitzar al màxim el rendiment daquests alumnes acceptant el seu ritme daprenentatge, tenint en compte els seus interessos, vetllant per la seva motivació i inclusió a laula en tot moment.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.
Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament sel anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.
Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.
A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.
Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .
En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.
Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.