Distorsions i Enganys Perceptius

Si fem una mirada enrere, és possible que identifiquem alguna situació en les nostres vides en la que haguem experimentat algun fenomen pel qual no tenim una explicació clara: Sentir el nostre nom quan ningú semblava haver-nos cridat, veure formes i siluetes concretes davant de certs estímuls (ombres, núvols, arbres …), apreciar llums o brillantor en llocs total o pràcticament foscos, tenir la sensació de no estar sols … entre d’altres. Aquests representen alguns exemples comuns i quotidians d’anomalies perceptives. Així, tot i que en moltes ocasions no suposen una limitació per a la vida de la persona, en altres, com veurem, es troben associats a patologies concretes.

Tots ells però, tenen el seu origen o es relacionen amb el concepte de percepció. Aquesta, tot i tenir diferents concepcions, des de l’àmbit de la Psicologia la podem definir com la capacitat de rebre, processar, comprendre i interpretar la informació provinent dels sentits. Això vol dir que entra en joc tant un component físic (captació sensorial d’un estímul intern o extern), i un altre més subjectiu o personal, sent aquest últim el que explica que una percepció pugui variar entre diferents individus. És per això, que les experiències i la memòria de cada un de nosaltres té un paper crucial per entendre aquests aspectes, ja que al llarg de la nostra vida haurem interaccionat amb diferents aspectes, en diferents estats, i els haurem dotat de significats diferents. D’aquesta manera, podem diferenciar dos grups dins de les anomalies perceptives, els enganys i les distorsions perceptives.

Les distorsions resulten d’interpretar o percebre de manera distorsionada o inadequada un estímul que pot arribar per qualsevol dels nostres sentits, per tant, es basen en estímuls realment existents fora de nosaltres. Així, es produiria una construcció defectuosa d’aquests, donant lloc a una interpretació errònia. A més, un aspecte important a tenir en compte és que quan apareixen, solen afectar més modalitats sensorials i involucrar tots els estímuls, a excepció però de les il·lusions.

 Alguns exemples de distorsions són:

–    D’intensitat: Es poden produir tant per defecte com per excés. Un exemple podria ser percebre molt més o menys dolor del que els altres percebrien, o apreciar de manera significativament més accentuada un to o llum. Aquestes són més característiques d’estats depressius, ansietat, o en episodis maníacs.

–    De qualitat: Es refereixen a l’alteració de la percepció del color, la nitidesa, els detalls … Per exemple percebre un gust diferent a certs aliments, veure certs estímuls de manera borrosa, etc. Acostumen a aparèixer més en l’esquizofrènia o en la depressió.

–    De mida i forma: Serien les anomenades metamorfopsies. Així, podríem percebre com més grans o més petits certs estímuls, o amb formes / siluetes molt diferents. Quan es refereixen al propi cos reben el nom de Autometamorfopsies (p.ex., veure’ns les mans o els peus més grans).

–    D’integració perceptiva: Es refereixen al fet d’establir nexes entre percepcions de modalitats sensorials diferents. Aquí apareixen dos fenòmens; l’aglutinació (unió), i l’escissió (desintegració o divisió). Un possible exemple separar el color de la forma d’un quadre. Apareixerien sobretot en trastorns neurològics i sota el consum de certes substàncies.

Junt amb les anteriors trobaríem les il·lusions, les quals són les més comunes i les menys patològiques. Es situarien aquí la pareidolia, en la qual es dóna significat a un estímul ambigu o poc estructurat (per exemple, els núvols), i la sensació de presència.

Els enganys, en canvi, són errors o aberracions perceptives que s’experimenten de forma única i solen conviure amb la resta de percepcions normals, a excepció del consum de drogues. A més, no tenen per què basar-se en un estímul real existent fora de nosaltres, i si ho fan, la percepció persisteix independentment de l’estímul inicial que la va produir. Com s’haurà pogut intuir, en aquesta àrea s’inclouen les al·lucinacions. Aquestes vénen definides per la seva modalitat sensorial, podent ser visuals, auditives, olfactives, gustatives, hápticas o tàctils (p.ex., tenir la sensació que bestioles s’enfilen per sota o sobre de la pell) i cinestèsiques (p.ex., percebre moviment del cos quan no és real).

Junt amb aquestes, però, hi ha algunes variants de l’experiència al·lucinatòria que val la pena esmentar:

–    Pseudoal·lucinació: També anomenades pàl·lides o aperceptives. En aquestes el judici de realitat està intacte, i es trobarien a mig camí entre les imatges i les al·lucinacions, ja que com les primeres apareixen en l’espai subjectiu intern i es reconeix la seva irrealitat, i en similitud amb l’al·lucinació té els mateixos elements sensorials i no poden controlar-se a voluntat pròpia. Un exemple seria la sensació d’escoltar o sentir la veu d’un ésser estimat mort recentment.

–    Al·lucinació reflexa: En aquesta, un estímul produeix una al·lucinació en una modalitat sensorial diferent. Per exemple, sentir olor de flors cada vegada que veiem un fanal. Quan un estímul produeix una al·lucinació al mateix temps i en la mateixa modalitat sensorial parlem d’al·lucinació funcional (per exemple, escoltar la veu de Déu cada vegada que escoltem les campanes de l’església).

–    Autoscòpia: Es refereix a quan ens veiem a nosaltres mateixos en l’espai exterior, també anomenat “fenomen del doble”. Quan no ens percebem, per exemple a través d’un mirall, faria referència a la autoscopia negativa.

–    Al·lucinació Extracampina: Quan la persona percep una cosa que està fora del seu camp visual. Per exemple poder veure algú darrere quan s’està mirant endavant, o sentir la veu d’algú que es troba en un altre país.

Tot i que resulta fàcil interpretar el contrari, quan les al·lucinacions són simples o elementals habitualment s’associen a estats orgànics. En canvi, quan són més complexes es relacionen més amb certs problemes psicològics. A més, val la pena remarcar que tot i resultar estranyes i aberrants, es poden donar en població sense cap tipus de patologia. Així i tot, tendeixen a ser més característiques de malalties com l’esquizofrènia, o després de la intoxicació per certes drogues. Per això, a diferència de les distorsions, aquestes últimes solen ser de caràcter més greu, encara que en tots dos casos ens trobem amb una experiència perceptiva.

Si vols conèixer més sobre aquests, o altres fenòmens, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. No ho dubtis i truca’ns, t’oferirem una atenció professional i individualitzada.

En què es diferencien l’Autisme i la Síndrome d’Asperger?

Avui en dia, és molt probable que haguem sentit a parlar d’aquests dos conceptes, i que en moltes ocasions hagin aparegut simultàniament o com un mateix terme. Certament, i des de la seva definició inicial, encara ara hi ha dubtes sobre si han de ser concebuts com a entitats totalment diferents o com a parts d’un mateix continu. Per això, és important tenir en compte els orígens d’ambdós termes i algunes de les seves principals característiques les quals poden ajudar a aclarir els seus límits i a afavorir un estudi més eficient sobre aquest tema.

Leo Kanner (1943), va definir l’Autisme com l’alteració que pateixen algunes persones, les quals mostren una manca de contacte, abstracció i solitud emocional, posant doncs especial èmfasi en l’escàs contacte afectiu. Per la seva banda, Hans Asperger (1944), va descriure el Síndrome d’Asperger (d’aquí el seu nom) com el conjunt de patrons de comportament presents en algunes persones les quals malgrat tenir una intel·ligència i desenvolupament del llenguatge normals, presentaven problemes a nivell social (sobretot comunicatius) i de coordinació. Com podem observar, les definicions inicials difereixen relativament poc entre elles, la qual cosa queda també reflectit en la classificació que es realitza de tots dos en la literatura posterior. Així, i seguint les línies del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM), actualment es conceben com a entitats d’un mateix constructe, és a dir, com alteracions específiques del desenvolupament neurològic, i les quals formen part de l’espectre de l’Autisme. Tot i això, es reconeix que hi ha certes diferències entre ells:

Detecció i Diagnòstic: Habitualment en l’autisme, els pares poden començar a sospitar del problema cap als 18 mesos d’edat, ja que cap als 3 anys les alteracions acostumen a ser ja molt evidents, principalment relacionades amb el contacte interpersonal. En els nens amb Síndrome d’Asperger sol ser més complicat, i acostuma a ser diagnosticat i detectat a edats posteriors, sobretot al voltant dels 7 o 8 anys. De vegades, si el deteriorament és lleu, pot detectar-se a partir de l’adolescència o fins i tot en l’edat adulta.

Dèficits cognitius: És comú que els nens i nenes amb autisme presentin un quocient intel·lectual (CI) baix. Així, es calcula que aproximadament el 60% d’ells presenten un CI per sota de 50. En canvi, en el Síndrome d’Asperger no solen aparèixer deterioraments significatius a nivell cognitiu, i fins i tot alguns poden mostrar una intel·ligència per sobre del normal, on serà important diferenciar-los d’aquells amb Altes Capacitats.

Desenvolupament físic i motor: En aquest apartat tant els nens amb Síndrome d’Asperger com aquells amb Autisme mostren alteracions específiques. Els primers acostumen a reflectir un retard motor en el qual s’observen uns moviments maldestres i limitats. En el cas de l’autisme, encara que aquestes alteracions no són freqüents, s’observen conductes repetitives, estereotipades i en alguns casos autolesives, les quals són les més greus. En aquests casos és important realitzar una avaluació i tractament especialment precoç.

Contacte i interacció social: Les dues alteracions manifesten problemes en aquesta àrea. En l’autisme s’observa una absència o disminució significativa del contacte amb els altres, i una clara manca de vincle amb els pares. Aquests a més, mostren un patró de desvinculació cap als altres, on habitualment no mostren frustració ni preocupació davant d’aquest fet. En el cas del Síndrome d’Asperger, també acostumen a mostrar dificultats per establir relacions socials, reflectint dèficits principalment a l’hora de comprendre les emocions dels altres i en la interacció comunicativa no verbal. A més, però, a diferència d’aquells diagnosticats d’autisme, solen reflectir frustració i preocupació en relació a les dificultats interpersonals que pateixen. Com podem intuir, en aquest àmbit les diferències entre els dos espectres serien bàsicament de grau, on en l’autisme s’observa un nivell de deteriorament més elevat.

A part d’aquests components, val la pena remarcar que en tots dos trastorns s’observa un patró obsessiu del comportament, amb interessos restringits i rígids. En aquest sentit, especialment en l’autisme podem apreciar una gran necessitat per preservar la invariabilitat del medi, és a dir, que mostren una gran sensibilitat al canvi, resistint-se a les modificacions ambientals i de les seves pautes habituals, i responent a aquests canvis amb episodis d’ira i fins i tot autolesionant-se.

En resum, els dos conceptes formen part actualment del mateix constructe, els Trastorns de l’Espectre de l’Autisme. Les diferències, com s’ha pogut observar, recauen principalment en el nivell de gravetat mostrat per cadascun d’ells. Es considera doncs, que el llenguatge i el desenvolupament cognitiu són normals en els nois i noies amb Síndrome d’Asperger, i que aquests no mostren els mateixos problemes de comunicació que semblen associats a l’autisme. Tot i que s’estan fent esforços i s’han aportat troballes molt interessants al respecte, actualment encara ens trobem immersos en la lluita per aclarir els límits entre ambdues categories, procurant dilucidar aquells aspectes més característics de cadascun per així acabar de determinar si s’han de descriure com a conceptes diferents, o si pel contrari cal parlar del mateix constructe amb certes diferències qualitatives i quantitatives.

Aquest és un problema molt prevalent a la nostra societat, en el qual hem de treballar contínuament per millorar tant les estratègies d’avaluació com els tractaments utilitzats, de tal manera que les persones que el pateixen es vegin cada vegada més beneficiades. Si vols conèixer més sobre aquest o altres temes que consideris importants, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

Parlem del suïcidi

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), aproximadament cada any es treuen la vida unes 800.000 persones. A més, una quantitat molt més elevada intenten fer-ho. Es calcula que el 78% es produeixen en països amb ingressos mitjans i baixos, i és la segona causa principal de defunció en persones d’entre 15 i 29 anys d’edat, afectant per tant, a població adulta i adolescent. Al costat d’això, hem de ressaltar el seu progressiu augment en els últims anys, on segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE), al 2012 la taxa va créixer un 11,2% respecte a l’any anterior. I la ràtio per gènere és d’aproximadament 3 homes per cada dona. Aquestes dades doncs, ens reflecteixen la importància que té aquest tema no només per a la salut pública, sinó per a tota la societat en general.

Existeixen múltiples causes i factors de risc associats a aquest fenomen. Entre ells, la presència de psicopatologia és un aspecte especialment important. Entre un 60 i un 80% dels suïcidis que es cometen es donen en persones diagnosticades de depressió. Així, tenir aquesta malaltia incrementa en unes 30 vegades el risc de suïcidi respecte al risc de la població general. A més, aproximadament el 50% de persones amb Trastorn Bipolar han comès un intent de suïcidi, sent el risc 4 vegades més gran que en la depressió. També els trastorns relacionats amb consum de substàncies es troben estretament relacionats, i concretament l’abús d’alcohol. Aquest últim però, s’entén més com a conducta conseqüent d’un malestar psicològic previ. En aquesta línia, tot i que el suïcidi s’acostuma a vincular el fet de patir un trastorn mental específic, hi ha altres possibles causes. Entre elles, els moments de crisi que posen a prova les nostres habilitats d’afrontament són particularment rellevants. Per exemple, els problemes econòmics, la pèrdua o mort d’algun ésser estimat, les ruptures de relació, o la detecció d’alguna malaltia crònica constitueixen algunes situacions de risc. També les experiències vinculades a violència, desastres i abusos es troben estretament lligades. Al costat d’aquests, se citen també el gènere masculí, ser major de 75 anys, l’aïllament social i el baix nivell socioeconòmic com a altres factors de risc. Tot i això, el més perillós amb diferència és l’existència d’un intent de suïcidi previ.

A partir d’aquí, hem de parlar i explorar el suïcidi?

Hi ha un clar estigma en relació als trastorns mentals i el suïcidi. Això, al seu torn, actua com a limitació, dissuadint la recerca d’ajuda en aquelles persones que pensen en suïcidar-se o ja han tractat de fer-ho. Arran d’això, el desenvolupament d’estratègies de prevenció útils s’han vist minvades per la manca de sensibilització respecte a aquest tema com a problema de salut pública principal i al tabú que existeix en la majoria de societats per examinar-lo de manera oberta. A més, un dels falsos tòpics existents és el que parlar de suïcidi pot activar idees o plans de suïcidi. Per contra, parlar d’això sol ser un alleujament per als pacients. D’aquesta forma, un clínic està sempre moral i deontològicament obligat a valorar la possible presència d’aquest símptoma en la depressió i en qualsevol altre quadre en el qual se sospiti la presència d’idees suïcides. I en el cas que sigui un símptoma clar, aquest hauria de ser el primer objectiu terapèutic.

El professional haurà d’abordar-lo amb les habilitats terapèutiques adequades, sent l’escolta empàtica i la no estigmatització unes armes fonamentals. Al costat d’aquestes, la detecció de la causa dels pensaments suïcides resulta clau. El treball del malestar emocional vinculat a aquest tipus de pensaments mitjançant l’ús d’intervencions eficaces i clínicament útils suposa una eina de prevenció molt important.

En conclusió, el suïcidi és un problema greu que afecta una quantitat molt elevada de persones any rere any. A més, i lamentablement, és especialment recurrent en la nostra societat. Tant la població general com els professionals sanitaris hem de treballar per augmentar la sensibilització i reduir l’estigmatització en relació a aquesta temàtica, procurant fomentar una major aproximació i confiança en les persones que s’ho plantegen.

Si t’interessa aprofundir sobre aquesta, o qualsevol altra temàtica que consideris rellevant, el nostre equip de psicòlegs, situats a Mataró, procurarà resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Què és el Síndrome de Rett?

Els problemes psicològics en la infància tenen una importància destacable en el món actual, no només per la seva prevalença i el progressiu augment, sinó pel moment en què es produeixen i per les característiques associades a aquests. A més, tot i que és ben cert que comporten algunes dificultats en relació als processos d’avaluació i intervenció, suposen una oportunitat per actuar de manera primerenca i prevenir el desenvolupament de possibles problemes futurs. Concretament, els Trastorns Generalitzats del Desenvolupament defineixen un grup de problemes que es caracteritzen principalment per mostrar alteracions en les interaccions socials, el llenguatge i la comunicació; juntament amb  un repertori d’interessos i activitats repetitiu, restringit i estereotipat.

Entre ells es troben l’Autisme, el Síndrome d’Asperger i el que aquí descriurem, el Síndrome de Rett. Aquesta categoria, igual que les comentades, es considera una malaltia o patologia del desenvolupament neurològic, però en el seu cas posseeix una sèrie de peculiaritats. Es tracta d’un trastorn exclusiu del sexe femení, i, a més, a diferència dels altres problemes esmentats, la persona que el pateix mostra un desenvolupament evolutiu i cognitiu normal fins als 6-8 mesos, on es produeix una alteració, pèrdua i retard en diferents funcions:

–    Pèrdua progressiva de la capacitat de parla i de la funció manual: A nivell motor, la nena pateix una disminució significativa i ràpida principalment de l’habilitat per comunicar-se i de la realització de moviments, la qual produeix limitacions sobretot a nivell interpersonal i a l’hora de realitzar les diferents accions.

–    Retard mental profund en totes les àrees funcionals: L’adaptació de la persona al medi es veu molt alterada a causa del retrocés en les funcions i habilitats apreses, provocant que s’hagin de reinstal·lar conductes específiques.

–    Canvis físics: Apareix la microcefàlia (creixement insuficient del crani que pot acompanyar-se d’atròfia cerebral), pèrdua de pes i un retard general en el creixement.

–    Dificultats en la marxa o deambulació: A causa de les alteracions cognitives i físiques, la nena mostra el que s’anomena apràxies, en les quals es produeix una pèrdua de la capacitat per dur a terme moviments apresos i familiars, tot i tenir la capacitat física i desig per realitzar-los.

–    Disminució o desaparició del llenguatge: les dificultats per articular paraules i el retard produït a nivell maduratiu i cognitiu posseeixen una clara repercussió en el desenvolupament del llenguatge, el qual es pot veure afectat fins al punt que es trobi absent.

–    Contacte ocular intens: Algunes nenes amb aquest particular problema reflecteixen una mirada especialment fixa i intensa quan estableixen contacte amb els altres. Aquest símptoma pot aparèixer ràpidament i és un dels signes que ens pot fer sospitar d’aquesta problemàtica.

–    Desinterès en la manipulació d’objectes: Com a conseqüència de les dificultats comentades fins aquí, és comú que la nena demostri una absència de motivació i interès per interaccionar amb objectes del seu entorn.

–    Hiperventilació i Bruxisme: També resulta freqüent que el patró de respiració s’alteri, apareixent una sobrerrespiració amb retenció o expulsió exagerada de l’aire. A més, també solen reflectir bruxisme, és a dir l’hàbit de serrar o fer relliscar les dents que por repercutir negativament tant a nivell bucal com cranial.

Com podem veure, es tracta d’un problema complex amb característiques particulars i significatives. De moment, tot i que la etiologia no queda del tot clara, s’ha proposat com a explicació que l’alteració es podria explicar per una mutació genètica, és a dir, un defecte o alteració estructural. D’aquesta manera, la progressió i gravetat de la malaltia dependria del tipus, localització i la gravetat d’aquesta. El que està clar però, és que posseeix unes clares repercussions tant a nivell personal com familiar, on els pares i persones properes hauran de realitzar un esforç important no només de cara a afrontar la situació, sinó per aconseguir recuperar al màxim les habilitats funcionals de la nena .

Els problemes psicològics infantils mostren un particular solapament entre ells, la qual cosa dificulta la seva detecció, diagnòstic i pla d’intervenció. Cal treballar conjuntament per millorar tot aquest procés i potenciar el benestar d’aquest important sector de la població. Si desitges obtenir més dades sobre aquest o qualsevol altre tema, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb l’equip de psicòlegs del nostre centre, a Mataró. Rebràs tota la informació que necessitis.

L’ Autocàstig

Les nostres vides es constitueixen d’un immens ventall de situacions i experiències diverses, les quals el seu afrontament i processament ens ajuda a conformar el nostre autoconcepte i autoestima. Tot i que entre molts de nosaltres aquestes puguin ser semblants, i fins i tot idèntiques (especialment si compartim una cultura, societat o espai comú), la veritat és que s’interpretaran i afectaran de manera molt diversa en cada individu. Aquesta heterogeneïtat, que s’explica per múltiples causes (educació, experiències primerenques, trets personals …), és clau per comprendre que cada un de nosaltres desenvoluparà en conseqüència unes formes concretes d’actuar, pensar i sentir. I entre aquests fenòmens es troba l’autocàstig.

Podem conceptualitzar aquest terme entenent-lo com el mecanisme segons el qual, una persona, davant la percepció d’haver comès un error, i especialment davant el sorgiment del sentiment de culpa, s’imposa un càstig. Aquest pot traduir-se a la utilització de crítiques severes, la no realització de coses que aportin gratificació personal, o fins i tot insults. Com a conseqüència d’això, podem alimentar la culpabilització i fins arribar a minvar la imatge que tenim de nosaltres mateixos, disminuint d’aquesta manera la nostra autoestima. D’altra banda, hi ha diferents propostes que procuren determinar l’origen de l’aparició d’aquest curiós fenomen; entre elles es citen principalment un elevat perfeccionisme, la rigidesa, la inseguretat, i tenir un baix llindar de sensibilitat davant dels diferents esdeveniments. D’aquesta manera, la persona, quan comet “errors”, per petits que siguin aparentment, pot interpretar-los com fracassos absoluts, de tal manera que progressivament desenvolupi més i més tots els trets esmentats, facilitant que d’una banda l’ajudin a prevenir futurs sots, però de l’altra, dificultin el seu funcionament quotidià i li generin un malestar cada vegada més accentuat.

Encara que el seu funcionament pot resultar relativament senzill de comprendre, paradoxalment s’observa com en moltes ocasions és molt complicat deixar d’utilitzar-lo i aturar la roda. En aquests casos, poden aparèixer greus problemes tant per a la persona com per als que estan al seu voltant. Alguns d’ells són, depressió (el principal), intents de suïcidi, ansietat, problemes relacionals (al ser tan durs amb nosaltres mateixos, encara podem ser-ho més amb els altres), etc. Davant d’això, també es proposen algunes alternatives que ens poden ajudar a combatre-ho: En primer lloc, hem d’intentar atendre a la responsabilitat dels actes, i no a la culpabilitat. Això ens permetrà ser una mica més realistes a l’hora de valorar la situació, i allunyar-nos d’algunes emocions negatives. En segon lloc, és important perdonar; això, de vegades ja resulta complicat fer-ho amb els altres, però encara més quan és autoaplicat. Per a això hem d’identificar els pensaments i emocions que han portat a aquest sentiment, i assumir les responsabilitats reals del que ha passat. Junt amb lo anterior esmentat, resulta crucial aprendre dels errors. Moltes vegades només ens quedem amb el resultat negatiu del que hem fet o deixat de fer, deixant de banda l’esforç o altres conseqüències més positives. En aquest sentit, hem de ser crítics però de manera realista, analitzant tant el que no ha sortit com esperàvem, com el que sí ho ha fet o el que ho podria haver fet. Finalment, les autoverbalitzacions positives també poden facilitar que sortim de l’espiral de negativitat. No es tracta d’ensalzarnos amb comentaris extremadament positius, ja que tampoc serien realistes i per tant poc útils, sinó de considerar allò que sí ens funciona, que ens fa sentir bé, i amb el que ens identifiquem. Això ens permetrà no rendir-nos, i seguir esforçant-nos per superar els moments difícils.

En resum, és evident que en moltes ocasions som els nostres pitjors jutges, ens mutilem i castiguem fins sentir-nos realment malament, i fins i tot considerar-nos males persones o inclús inferiors als altres. És important identificar quan passa això, i comprendre per què ho estem fent. D’aquesta manera, podem prevenir que apareguin problemes com els aquí comentats, i gaudir d’una salut tant física com psicològica plena. Per obtenir més informació, o si consideres que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb el nostre equip de professionals de Mataró, t’oferirem una atenció professional i individualitzada.

Les Neurones de Von Economo

Les neurones són cèl·lules que es troben repartides per tot el nostre organisme. Aquestes, ens permeten interaccionar amb estímuls tant de l’interior del cos (p.ex., dolor), com de l’exterior o entorn (p.ex., fred, calor, textura, aroma …). Per a això, envien la informació al cervell, i serà des d’aquest òrgan (i per mitjà de les vies eferents o motores) per on es transmetrà una resposta específica per a cada element percebut. Així, i com haurem pogut intuir, resulten claus per a l’aprenentatge, la memòria i el coneixement. Quan aquest circuit de transmissió falla, sent possible que passi en qualsevol punt o àrea, es poden produir diferents alteracions, tant a nivell cognitiu (p.ex., la Malaltia d’Alzheimer o EA), com motor (p.ex., Parkinson). Un grup específic d’aquestes, són les que aquí comentarem, les neurones de Von Economo, descobertes l’any 1920 per Constantin Von Economo, i les quals es troben vinculades a diferents funcions crucials pel desenvolupament humà.

Aquest grup de neurones, es podria dir, a nivell general, que possibiliten que el nostre cervell sigui especial i únic. Dels aproximadament 100 bilions de neurones que posseïm, únicament entre 200 i 400 són d’aquest tipus. A més, són fins a tres vegades més grans que els altres tipus, i molt més ràpides. En quant a la seva localització, es troben a l’escorça cingulada anterior i a la ínsula, zones del cervell que es relacionen molt estretament amb el processament dels sentits i emocional. Una dada curiosa en relació a això, és que molts components psicoactius com les drogues, redueixen la densitat i l’activitat de les neurones en aquestes zones, donant lloc a símptomes tan aparatosos com les al·lucinacions, on hi ha una incapacitat per diferenciar allò originat fora i dins nostre. Pel que fa a les seves funcions, les neurones de Von Economo, tot i que s’encarreguen de múltiples aspectes, s’han vinculat especialment amb l’empatia, el sentit d’identitat, la capacitat per supervisar i organitzar altres àrees cerebrals, i amb la creació de vincles socials.

En la línia de l’últim comentat, estudis recents han evidenciat que les persones que compten amb una bona connexió social, tenen una major esperança de vida i són més resistents a diferents malalties. Així, aquestes neurones tenen un paper crucial en aquest sentit, havent-se trobat també en altres espècies que estableixen relacions de cooperació i que a més a més socialitzen (p.ex., grans simis i mamífers com els elefants o les balenes). D’aquesta manera, i encara que és necessària la interacció entre el biològic, el psicològic i l’ambiental/social per a un adequat desenvolupament, veiem com no hem d’infravalorar cap dels components, sent la part més interna o biològica la que aquí remarquem. En aquest sentit, i traslladant el tema al terreny de la psicopatologia, s’ha vist com en certes malalties existeix un clar dèficit d’aquest tipus de neurones. Entre elles es troben la demència fronto-temporal, en la qual el pacient es torna insensible, irresponsable i erràtic, perdent la capacitat per empatitzar; i en algunes patologies mentals com l’Autisme o l’Esquizofrènia.

En resum, les línies aquí  comentades ressalten la importància, per un costat, de mantenir els nostres vincles socials i potenciar les nostres relacions interpersonals. Junt amb ‘això, a més, ens fa conscients de la rellevància que té per a la salut física i psicològica conèixer les diferents problemàtiques a través d’una mirada multidisciplinar. Així, àrees com la neurologia, la psicologia, i la psiquiatria resulten especialment importants per a comprendre i intervenir sobre aquestes situacions.

En el nostre centre, situat a Mataró, comptem amb professionals de la salut mental que s’encarreguen dia a dia de treballar sobre aquests i altres moltes dificultats. En cas de necessitar més informació, t’animem a que et posis en contacte amb nosaltres. T’ajudarem en tot el que necessitis.

 

La Metacognició i la Flexibilitat Cognitiva

Els éssers humans som éssers pensants, racionals. Procurem comprendre constantment el món transformant la informació que rebem, fent prediccions, inferències, judicis, anàlisis i prenent decisions. La nostra ment treballa de manera continuada gairebé sense parar. Les capacitats o habilitats cognitives, a grans trets, es poden definir com aquelles eines o operacions mentals que ens permeten processar i integrar la informació del nostre entorn. És probable que al llarg de la nostra vida haguem sentit parlar d’algunes d’elles, com poden ser la memòria, l’atenció, la percepció, o el raonament. Totes elles constitueixen processos psicològics que faciliten la comprensió i interacció amb el medi, i que a més es troben estretament interrelacionades. Entre aquestes s’inclouen dues que, tot i que no acostumen a ser conegudes, tenen una importància crucial per a la nostra adaptació; la metacognició i la flexibilitat cognitiva.

Des d’àrees com la psicologia cognitiva o la neuropsicologia s’estudien aquests i altres mecanismes, juntament amb la seva importància en relació a patologies concretes. A partir d’aquestes branques podem definir la metacognició com l’habilitat que ens permet comprendre i ser conscients dels nostres propis pensaments, i també de la capacitat dels altres per raonar i fer judicis sobre la realitat. A més, ens facilita anticipar les actituds i conductes pròpies i alienes. Això, com s’haurà pogut intuir, posseeix una clara rellevància tant a nivell personal com social, ja que serveix com a vehicle per a una adequada interacció amb el nostre entorn. En aquest sentit, una de les habilitats personals més vinculades amb aquest fenomen és l’empatia. Així, el fet de poder predir i analitzar els estats mentals i emocionals ens permet comprendre i adequar-nos a les seves necessitats, al seu estat anímic i psicològic. Cal esmentar però, que de vegades aquesta eina es troba deteriorada, o senzillament no apareix. Sovint, quan parlem d’aquests casos ens estem referint a trastorns psicològics específics, com poden ser l’Esquizofrènia o l’Autisme.

D’altra banda, existeix també un mecanisme (potser més conegut), que posseeix una importància equiparable, i potser fins i tot superior; la flexibilitat cognitiva. Si sempre mantinguéssim la mateixa perspectiva i visió sobre el que ens envolta seria summament difícil que aprenguéssim a afrontar, o millor dit, a acceptar quelcom incongruent amb la nostra forma d’entendre la realitat. D’aquesta manera, la flexibilitat té a veure amb la capacitat d’adaptar-nos a les noves situacions i condicions, de poder modificar els nostres esquemes en funció de les nostres experiències, i d’assumir i entendre que hi ha altres perspectives, pensaments i motivacions. Per tot això, de la mateixa manera que el mecanisme anterior, és crucial per a la creació de vincles, i per tant, configura novament un aspecte clau dins de les habilitats socials. Igual que l’anterior, en ocasions podem observar com aquesta estratègia apareix clarament deteriorada. En trastorns com la Depressió, l’Ansietat o en persones amb problemes d’autoestima, sovint es pot apreciar com posseeixen pensaments i creences rígides sobre el món i sobre elles mateixes (p.ex., el món és perillós, no serveixo per res, passarà alguna cosa greu …). Aquesta forma de processar i interpretar la realitat suposa una clara limitació pel seu desenvolupament, repercutint significativament en el seu estat d’ànim.

Cal tenir present que les problemàtiques associades a les dues habilitats exposades poden abastar sectors diversos de la població, afectant tant a nens com a adults. Per això, les diferents intervencions psicològiques i psiquiàtriques posseeixen una clara importància. Entre els seus components, l’entrenament cognitiu pot ajudar a recuperar o potenciar les habilitats exposades, a més de millorar aquelles ja adquirides.

Si desitges ampliar el teu coneixement o tens alguna pregunta en relació al comentat fins aquí, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Truca’ns i et facilitarem tota la informació que necessitis.

     

Exercici físic i benestar psicològic

En aquesta època de l’any, en la que acostumen a coincidir les altes temperatures i les vacances, és habitual que aparegui també una major preocupació per la nostra imatge. En alguns casos, la preparació per a aquest moment s’haurà realitzat amb certa antelació, i en altres, és possible que hi hagi començat més recentment. En els dos casos però, és probable que perduri, bé per mantenir els resultats, o bé per aconseguir un major canvi. Per això, una de les estratègies més utilitzades és l’exercici físic, el qual sovint es combina amb el seguiment de dietes.

Més enllà dels beneficis (més o menys evidents) que a nivell estètic ens pot aportar, en aquest article volem emfatitzar un aspecte més desconegut sobre la pràctica de l’exercici; la seva repercussió sobre la salut psicològica i emocional. Per a això, ens referirem tant a les conseqüències positives que directament ens aporta, com a aquelles situacions i problemàtiques que ens ajuda a prevenir:

Repercussió sobre l’autoestima i la motivació: Aquest és potser un dels efectes més clars i alhora més significatius de la pràctica d’exercici. Els canvis físics externs que provoquem ens produeixen una visió positiva de nosaltres mateixos. D’una banda, veiem que estem aconseguint el nostre objectiu, i de l’altra, amb la pràctica regular ens adonem que podem proposar-nos diferents metes, lluitar per elles i aconseguir-les. Tot això, com s’haurà pogut deduir, comporta un clar augment de l’autoimatge, l’autoconcepte, i, per tant, de l’autoestima.

Disminució de l’estrès: L’exercici físic s’associa amb diferents neurotransmissors cerebrals, i concretament amb la producció de Glutamat i GABA. Aquests components químics estan relacionats, a nivell general, amb la disminució de l’activació i amb la relaxació. Així, quan aquests augmenten a causa de la realització d’exercici, afavoreixen la reducció d’altres relacionats amb l’excitació del cos, com poden ser la Adrenalina i la Noradrenalina, els quals repercuteixen a l’hora d’experimentar certes sensacions associades a l’estrès o l’ansietat.

Prevenció de l’ansietat i la depressió: La inactivitat física pot contribuir al malestar emocional. Alguns estudis indiquen que al voltant del 12% dels casos d’ansietat i depressió poden explicar-se per un estil de vida sedentari. Així, paradoxalment, encara que en un primer moment l’efecte inicial és un increment de la tensió, l’exercici produeix un efecte sedant. D’aquesta manera, al cap d’uns minuts de realitzar activitat física moltes persones experimenten un estat de relaxació significatiu. D’altra banda, cal esmentar que repercuteix clarament en l’estat d’ànim, ja que promou un augment de la sensació de control sobre el cos, un estat de consciència més relaxat, suposa una forma de distracció contra pensaments desagradables, promou l’exposició a símptomes físics associats amb l’estrès i l’ansietat, i incrementa potencialment el reforçament social.

Atenuació i prevenció de problemes de salut: Per un costat, l’exercici físic es relaciona amb el sistema cardiovascular. En aquest sentit, la pràctica habitual pot ajudar a prevenir l’atac cardíac, la cardiopatia isquèmica i els accidents cerebrovasculars. En aquest últim cas, es relaciona de manera indirecta ja que l’efecte positiu es dóna en relació al pes, la pressió sanguínia i el colesterol. A més, també s’han investigat els seus efectes en relació amb la diabetis i l’obesitat. En relació a això, el sedentarisme augmenta significativament la probabilitat de patir aquest tipus de problemes, sent de fins a un 50% en homes en relació a l’obesitat. També s’ha comprovat que pot ajudar a prevenir el càncer, i específicament el de mama, de pròstata, de colon i de pulmó, en aquest últim reduint el risc de mort. I finalment, cal esmentar els seus potencials efectes positius en relació amb la vida sexual, ja que pot repercutir tant en la freqüència com en la qualitat de les relacions, permetent orgasmes més prolongats.

Com veiem doncs, i de forma resumida, les conseqüències positives de l’exercici físic es relacionen no només amb la imatge corporal externa, sinó amb un conjunt ampli d’aspectes interns que promouen el benestar i la salut física i psicològica. Cada vegada són més els autors que s’interessen per aquesta temàtica, no només pels resultats sorprenents trobats, sinó perquè pot resultar un component clau per potenciar la millora dels pacients.

El nostre equip de professionals, situat a Mataró, et proporcionarà tota la informació que desitgis sobre aquest o qualsevol altre tema que considereu important. Si tens alguna pregunta o vols contactar amb nosaltres, no ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

La culpa: quina importància té i com afrontar-la

La culpa, igual que la tristesa, l’alegria, l’enuig o la vergonya, és una emoció bàsica que haurem pogut experimentar en una gran quantitat de situacions al llarg de les nostres vides. Resulta tant habitual, que no és fins i tot estrany que hagi aparegut repetidament en un mateix dia. Des de la psicologia, la podem definir com el sentiment originat com a resultat d’una acció que ha provocat un “mal” i en la qual es troba immiscuïda una sensació, en major o menor grau, de responsabilitat. Així, encara que la intensitat i el context en què la sentim poden variar d’una persona a una altra, la majoria coincidirà en què es tracta d’un compendi de sensacions en certa manera desagradables o incòmodes.

Si busquem situacions vitals on hagi aparegut aquesta particular emoció, podrem trobar una varietat molt àmplia d’exemples que ens ajudin a identificar-la. Així i tot, en totes elles podrem diferenciar dos tipus possibles d’esdeveniments: aquells en què estan involucrades directament altres parts o persones (p.ex., “no hauria d’haver-li dit això al Joan”, “hauria d’haver anat a veure a la meva germana”, etc.), i els que es refereixen únicament a la nostra pròpia identitat o persona (“hauria d’haver estudiat més”, “no serveixo per això”, etc.). Bé és cert, a més, que hi ha situacions que de per si poden acompanyar-se fàcilment d’un sentiment de culpa. Per exemple, situacions com oblidar-se d’alguna cosa important, fer un comentari inadequat, o cridar a algú de manera exagerada sent conscients de que ha estat fora de lloc, acostumen a portar en essència la culpabilitat. En totes elles però, la interpretació que fem de nosaltres mateixos en relació al que hàgim o no fet o dit, jugarà un paper clau per explicar el malestar conseqüent. Per això, resulta particularment rellevant analitzar el grau de responsabilitat que posseïm sobre la situació.

D’aquesta manera, quan aquest sentiment sigui elevat, es produirà un malestar emocional traduït en diferents sensacions com angoixa, irritabilitat, nerviosisme, ganes de plorar, entre d’altres. I si aquest persisteix, poden originar-se quadres específics com depressió o ansietat que poden actuar com a potenciadors d’aquest malestar. A més d’això, i encara que en moltes circumstàncies la culpabilitat sigui legítima i proporcionada, de vegades podem cometre una sèrie d’errors que afavoreixen que es generi un sentiment de culpa excessiu i inadequat. A continuació, s’exposen alguns dels principals biaixos que cometem i mecanismes possibles per afrontar-los:

–    Eradicar o no acceptar l’emoció: Davant emocions intenses i especialment molestes, és típic que vulguem evadir-nos o suprimir el malestar que ens produeix evitant-ho. Com hem exposat, ens trobem davant d’un sentiment no solament molt freqüent, sinó també necessari. Així, encara que certament produeix cert malestar, és important identificar-lo i viure’l, procurant identificar les causes de la seva aparició. Això ens aportarà un aprenentatge emocional molt significatiu.

–    Reconeixement incorrecte de culpa o excés de responsabilitat: En el primer cas, podem cometre l’error d’atribuir de manera equivocada la culpa d’un esdeveniment, quan potser la nostra repercussió és mínima o nul·la. En altres ocasions, encara que hàgim estat partícips o mínimament responsables del que ha passat, tendim a exagerar els nostres actes alimentant així el malestar. Per això, hem d’aprendre a adoptar punts de vista realistes sobre les situacions, buscant proves a favor i en contra d’aquells pensaments i creences que ens estiguin fent sentir malament.

–    Atenció selectiva: Un dels efectes que es produeixen quan aquest tipus de sentiments ens aclapara, recau en fixar-nos o recordar aquells aspectes que ens confirmen que podríem haver fet millor les coses. D’aquesta manera, tirant la mirada cap enrere, busquem evidències de que la nostra actuació ha estat negativa i ens centrem en allò que ens confirma que ens hem de culpabilitzar encara més. Així, tot i que és important acceptar (de manera realista) la culpa, és important no oblidar-nos d’atendre aquells fets que ens ajuden a sentir-nos millor, adoptant una mirada més de present a futur, i no tant de present a passat.

–    Desvalorització: Un altre dels aspectes clau és el diàleg que mantenim amb nosaltres mateixos, és a dir, el diàleg intern. Les crítiques a la nostra forma de ser i al nostre comportament poden ser constants, entrant en una esfera de molt poca positivitat o benestar per al nostre estat d’ànim. Aquests a més, acostumen a ser generals, exagerats i dicotòmics. En aquest sentit, els missatges que ens donem han de tenir en compte també els aspectes positius, i sobre tot allò que ens ajudi a veure o relativitzar la nostra actuació o afrontament “negatiu”.

En resum, la culpa ocupa una part inevitable de la nostra vida, i resulta particularment important i útil reconèixer-la. Involucrats en aquesta, apareixen tot un seguit d’elements com sensacions, pensaments i comportaments que poden augmentar el malestar que ja de per si ens pot generar. El reconeixement i treball de les emocions suposa una de les pedres angulars del nostre benestar.

Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró et proporcionarà l’atenció i ajuda que necessitis. En cas de tenir alguna pregunta no dubtis en trucar-nos.

Què és el Moobbing o assetjament laboral i com afrontar-lo

L’abús o la violència psicològica és un fenomen que pot aparèixer en tots els àmbits del nostre dia a dia. Així, tot i que tendim a ser més coneixedors del que es produeix a nivell acadèmic i conjugal, la veritat és que hi ha una realitat paral·lela, la qual sembla estar augmentant la seva incidència de forma significativa. Fem referència al moobbing o assetjament laboral, aspecte que podem definir com l’acció en forma d’humiliació, amenaces, aïllament, o menyspreu, que un o un grup d’assetjadors realitzen cap a un treballador o un grup d’ells. La persona és víctima d’actes hostils i/o negatius que poden ocórrer tant en el mateix lloc de treball com fora d’ell (ambient social extern), pels seus propis companys (assetjament horitzontal), per part dels superiors (vertical descendent o bossing), o fins i tot per subalterns (vertical ascendent). És important tenir en compte, que entre les diferents concepcions del concepte, la majoria inclouen tant l’acció externa com l’efecte o conseqüència, en termes de salut mental o psicològica, que produeix en la persona.

D’altra banda, hem de ser conscients que no ens estem referint a un fet aïllat, sinó a un procés que pot durar setmanes, mesos o fins i tot anys. És per això que, sovint, quan la persona sol·licita ajuda, el sofriment personal sigui especialment elevat, ja que pot haver transcorregut molt de temps des de l’inici de l’estressor. En aquest sentit, tot i que el tipus i la gravetat de la simptomatologia difereix en cada persona, els problemes psicològics més prevalents serien els relacionats amb l’estrès i l’ansietat, la depressió, problemes relacionats amb l’autoestima, i fins i tot de vegades, intents de suïcidi. Tots ells requeriran una atenció individual i especialitzada, tenint en compte que la causa principal se situa en un aspecte en concret, l’àmbit laboral. D’aquesta manera, a continuació s’especifiquen algunes estratègies que poden ser útils per afrontar aquesta complicada situació:

Identificar, registrar i informar: Haurem d’estar atents a les interaccions que es produeixen en el nostre àmbit de treball, tenint clars els rols que assumeix cada empleat i analitzant les interaccions. D’aquesta manera pot resultar més senzill anticipar, o fins i tot prevenir una possible conducta d’assetjament. Juntament amb això, a més, un cop detectat, resulta clau registrar els comportaments i agressions rebudes, procurant especificar-ho el màxim possible. Posteriorment, convé informar o fer-ho públic a companys, superiors, familiars, assessors o amics perquè siguin conscients de la situació.

Anàlisi objectiu: Relacionat amb el punt anterior, cal que tinguem cura de no esbiaixar ni distorsionar els esdeveniments. De vegades, per por, o pel simple fet de conèixer els agents responsables de l’assetjament, es pot oferir una informació no del tot precisa o realista sobre els esdeveniments. Hem de cenyir-nos a les dades objectives, i procurar anotar-les i exposar-les tal i com estiguin succeint, ja que en cas contrari, podríem perpetuar el problema.

Regulació emocional: És potser el principal component, i al mateix temps, el que pot resultar més ardu. La gestió de tot el conjunt d’emocions “negatives” que ens pot produir és crucial. Com a possibles mecanismes, l’aprendre a desactivar-se emocionalment, evitant reaccionar de manera negativa davant els atacs pot ser d’ajuda. En aquesta línia, canalitzar i controlar la ira poden prevenir mals majors. Finalment, l’exculpació també és un aspecte a tenir especialment present, ja que podem caure en la temptació d’atribuir-nos la responsabilitat del que està succeint, i fins i tot arribar a creure que som nosaltres mateixos els causants.

Afrontament conductual: El que fem a nivell comportamental també repercutirà tant en el nostre estat d’ànim com, possiblement, en la potència i durada de la situació. És important afrontar el conflicte, ja que els fustigadors acostumen a aparentar una personalitat més forta del que realment és. Per això, haurem de realitzar-ho de manera assertiva (és a dir sense passivitat ni agressivitat). A més d’això, l’evitació de l’aïllament social i per tant, aconseguir suport grupal pot facilitar l’afrontament.

A més dels anteriors esmentats, existeixen altres mecanismes que poden resultar útils per afrontar el mobbing, sobretot depenent de cada cas en particular. L’assessorament per part d’un professional o la realització de seguiment terapèutic poden facilitar la posada en marxa de solucions, i fins i tot la prevenció de futurs problemes o conflictes tant personals o psicològics, com laborals.

Per tot això, t’animem a trucar-nos i preguntar-nos qualsevol dubte que tinguis al respecte, i en cas de considerar que pot ser-te útil, contactar amb nosaltres. A Mataró, comptem amb un equip ampli de professionals de la Psicologia i la Psiquiatria que et proporcionarà tota la informació que necessitis.