Les xarxes socials (plaer o competència?)

Coneixes algú que no tingui cap aplicació al seu telèfon mòbil? Ho estàs pensant oi? Potser la mare, el pare, o l’avi… Però ja és el 97,5% dels joves que utilitzen diàriament alguna aplicació mantenint-los connectat amb el món virtual a través d’algunes aplicacions com Instagram o Tik-Tok. I no estem parlant d’un passatemps puntual, o un ús estratègic d’Instagram per desconnectar un moment, sinó que estem parlant de fer servir aquestes aplicacions com una font motivadora per realitzar més coses o inclús una eina per donar a conèixer un estil de vida en concret.

La nova era virtual, ha vingut per quedar-se, però, sabem realment l’impacte que pot generar en les vides dels adolescents i no tan adolescents? És “escandalós” la quantitat d’informació que entra per als nostres ulls, la quantitat d’imatges que es penetren a les nostres retines sense quasi adonar-nos-en.

A poc a poc hem anat adquirint un hàbit inconscient de comparar-nos amb la resta de persones en molts nivells: comparem des del més petit detall fins al més gran: des de la roba que fan servir els més “famosos”, fins a les activitats que han fet alguns amics teus, fins a ideals de vida que es colen i es filtren dins nostre. Cada vegada sembla més “frustrant” això de quedar-te un diumenge a casa descansant, o el simple fet de no fer res.

I és que cada vegada més, és més fàcil arribar a distorsionar la realitat perquè hi ha certs ritmes de vida que no tots podem assolir, i que potser estan una mica lluny de poder-los duu a terme. Per això, molts de nosaltres tenim la necessitat de mostrar una part d’aquesta, encara que quedi lluny de la vivència.

Tot aquest conjunt pot arribar a crear, inclús, una competència o rivalitat entre amics, entre coneguts, o inclús familiars, arribant a voler mostrar part de la vida amb una intenció amagada de generar admiració. Per tant, fem una activitat pensant en gaudir 100% o a vegades l’hem arribat a fer per buscar un “like”? És difícil reconèixer que en algunes ocasions, darrere d’una foto hi ha una necessitat de mostrar, juntament amb: problemes d’autoestima, falta de motivació, crisis d’identitat, recerca de validesa externa… i no podem descuidar, que l’ús inadequat d’aquestes eines també poden arribar a generar una addicció a les pantalles creant així: simptomatologia ansiosa i depressiva, distorsions cognitives i problemes importants en l’alteració de la son, juntament amb sensacions importants de soledat.

Què podem fer, doncs, davant d’aquest ús inadequat del telèfon i les xarxes socials?

El més important per començar a regular aquest aspecte és:

  • Ser-ne conscient. Alguns de nosaltres, ens pot ajudar, inclús, mirar el temps que ens passem al dia connectats a les xarxes. (En el mateix mòbil hi ha una opció concreta que ho comptabilitza).
  • Fer un repàs o un registre de les activitats que has dut a terme al dia i introduir noves activitats motivadores.
  • Fer una llista d’activitats motivadores que no estan introduïdes en el teu dia a dia i començar a fer planificació d’aquestes.
  • Cal proposar una desintoxicació conscient de les xarxes socials i inclús de l’ús d’aquesta eina (aquest punt també inclou l’ús diari dels Whatsapp i els pertinents grups). En aquest procés, personalment també recomano, almenys durant un temps concret, no penjar cap fotografia a les xarxes per tornar a posar de nou el focus en la intenció personal de desconnectar.
  • Calendaritzar, sobretot a l’inici, la nova rutina i la introducció dels nous hàbits. (mirar que siguin objectius clars, específics, assumibles i fer una introducció progressiva i treballar amb la mateixa força de voluntat).

Certament, estem vivint noves maneres de comunicar-nos i de relacionar-nos, però no podem oblidar els beneficis psicològics i físics que aporta el contacte directe amb els nostres. Perquè recorda:  si realment estàs en bona companyia i en una bona conversa, no et caldrà mostrar-ho, et centraràs a viure’ho.

A les sessions de teràpia tant presencial com online que es realitzen al nostre centre també ho treballem, per això si teniu algun problema relacionat amb aquest article, podeu demanar cita amb el nostre equip escrivint un email a: info@gabinetpsicologicmataro.cat o bé trucant al 937968596; estarem encantats d’atendre’t i acompanyar-te.

Claus per detectar la Síndrome de l’Impostor

Hem sentit a parlar sobre la síndrome de l’impostor, però què és realment? La síndrome de l’impostor és la creença de ser un frau. Es tracta d’un conjunt de pensaments i percepcions sobre nosaltres mateixos, que provoca un intens malestar emocional i inclou la falta de valoració dels èxits i el sentiment de falta de capacitat pròpia i la menys-valia de les capacitats i habilitats individuals.

 

Les persones qui viuen la síndrome de l’impostor afirmen de forma ferma un conjunt de pensaments, com per exemple: “No m’ho mereixo”; “Descobriran que no soc competent”; “Quan sàpiguen que no soc prou bo/na, no tindran interès en mi”; “Com pot ser que m’hagin escollit a mi si no tinc cap qualitat”.

 

Les persones que conviuen amb aquests pensaments de menys-valia i frau, es troben convençudes que no mereixen les coses bones que els hi passen, o ho atribueixen a la sort. Alhora, afirmen que no tenen prou capacitats o les posen en dubte. D’aquesta manera, tenen por a ser “descobertes”. Senten que en algun moment, ja sigui a la feina, als estudis, en les seves relacions interpersonals, algú s’adonarà que no són “prou” i ho descobriran. Això els espanta perquè pensen que les conseqüències d’aquest “descobriment” seran terribles. Anticipen pensant en la pitjor de les situacions “em faran fora de la feina”, per exemple, causant-los una barreja d’emocions centrades en el malestar: ansietat, tristesa, insatisfacció, preocupació…

 

Aquests pensaments giren al voltant d’una idea principal “no mereixo res ni a ningú del que tinc al meu voltant” i pot donar-se en diferents àmbits de la vida de la persona; en l’àmbit laboral, acadèmic, social, familiar… no confien en si mateixos, tenen por a ser jutjats per la resta a conseqüència, i infravaloren la seva capacitat.

 

Les persones que pateixen aquest malestar són exigents i perfeccionistes i posen molt d’esforç per aconseguir els seus objectius i metes. Paradoxalment, quan els assoleixen, atribueixen l’èxit a factors externs com a la sort, per exemple. Poden arribar a creure que les persones que valoren els seus èxits i esforços ho fan perquè no tenen un criteri objectiu; per exemple, poden arribar a pensar “Com és el meu amic, m’ho diu perquè no vol que em sàpiga greu. En realitat, però, no pensa això”.

 

La causa d’aquest malestar se centra en una baixa autoestima. Aquesta visió negativa sobre ells mateixos pot ser fruit de males experiències passades durant la infància, adolescència o adultesa que potenciïn el sentiment d’inseguretat d’un mateix, així com la pèrdua de confiança en un mateix, d’entre altres.

 

A conseqüència d’aquesta baixa autoestima, apareix un malestar emocional constant. Per això, les persones que tenen l’autoestima baixa i, la síndrome de l’impostor, poden arribar a sentir que no gaudeixen de les coses agradables que els hi passen, ja que l’èxit i el reconeixement, pel fet que no són acceptats, no arriben a produir la sensació de benestar i satisfacció. Sempre perdura la sensació que poden fer-ho millor o que no ho han fet prou bé.

 

Per a fer front a aquest malestar podem posar en marxa diferents estratègies:

 

  • Identificar el diàleg interior relacionat amb l’impostor.
  • Visualitzar aquest diàleg com a fruit de la por o inseguretat.
  • Posar en dubte aquelles afirmacions que diu la veu “impostora”. Aquestes afirmacions estan basades en la por i inseguretat i no en fets i evidències reals.
  • Acceptar els elogis quan en rebis. Donar les gràcies. No minimitzar-lo.
  •  Cal recordar que totes les persones cometen errades. Totes poden equivocar-se i això les ajuda a aprendre d’elles. Permetre’s equivocar-se és necessari.

 

Quan aquest malestar s’allarga en el temps o no es disposen eines de gestió d’aquest, és bo posar-se en mans d’un professional. Disposar d’un espai psicoterapèutic podrà oferir-te eines per aprendre a identificar aquest diàleg interior, les distorsions cognitives en les quals es basen i fer-ne raonaments alternatius, així com trobar l’origen d’aquest malestar i alternatives per a fer-li front.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

La Teràpia de Grup: Un pilar fonamental en la recuperació de les addiccions

L’addicció a drogues és una malaltia crònica i complexa que afecta tant el cos com a la ment. Les persones que tenen addicció troben difícil o impossible controlar l’ús de substàncies, malgrat els greus problemes que això causa en les seves vides i relacions.

 

És important poder identificar els signes i símptomes de l’addicció a substàncies per a buscar ajuda a temps. Alguns indicadors comuns inclouen:

  • Desig incontrolable: Sentir una urgència aclaparadora de consumir la substància malgrat les conseqüències negatives.
  • Pèrdua de control: La incapacitat de detenir o limitar el consum de substàncies una vegada que s’ha començat.
  • Tolerància: Necessitar quantitats cada vegada majors de la substància per a aconseguir el mateix efecte.
  • Síndrome d’abstinència (o “mono”): Experimentar símptomes físics i emocionals desagradables quan s’intenta deixar de consumir la substància.
  • Abandonament d’activitats: Deixar de participar en activitats socials, laborals o recreatives a causa del consum de substàncies.
  • Negació: Minimitzar o negar la gravetat del problema.

 

El camí cap a la recuperació d’una addicció pot ser desafiant i solitari. És per aquest motiu que una part fonamental del tractament sigui la Teràpia de Grup. En aquest article explorarem la importància i efectivitat d’aquesta modalitat terapèutica en el tractament de les addiccions, i com pot ajudar-te a tu o als teus éssers estimats a recuperar una vida plena i saludable.

 

Un Suport Fonamental

L’addicció és una batalla que sovint es lliura en l’aïllament i la solitud. Les persones que lluiten contra les addiccions a substàncies poden veure’s atrapades en un cercle viciós de comportaments autodestructius, amb sentiments de vergonya i culpa. Aquí és on cobra un paper important la Teràpia de Grup, proporcionant un espai segur i de suport on els individus que comparteixen una experiència similar poden connectar-se, compartir les seves lluites i triomfs, i aprendre els uns dels altres. En un ambient de confiança i empatia, els participants poden alliberar-se de la vergonya i l’aïllament, la qual cosa és un primer pas per a avançar cap a la recuperació.

 

Construint Connexions Significatives

Una de les principals fortaleses de la Teràpia de Grup en el tractament de les addiccions és la seva capacitat per a crear connexions significatives. Els participants se senten compresos i recolzats pels seus companys, la qual cosa redueix la sensació d’estar sols en la seva lluita. Aquesta sensació de pertinença pot ser transformadora i motivadora, ja que proporciona un incentiu addicional per a mantenir-se en el camí de la recuperació.

 

Aprenentatge i Apoderament

A més de la connexió emocional, la Teràpia de Grup ofereix oportunitats per a l’aprenentatge i l’apoderament. Els participants poden compartir estratègies efectives per a fer front als desencadenants de l’addicció, desenvolupar habilitats d’afrontament i rebre retroalimentació valuosa dels seus companys i terapeuta. Aquest procés d’aprenentatge col·lectiu pot accelerar el creixement personal i la recuperació.

 

Responsabilitat

La Teràpia de Grup també fomenta la responsabilitat. Saber que altres persones estan preocupades i interessades en el teu propi progrés i enfrontant desafiaments similars, motiva als individus a mantenir-se enfocats en els seus objectius de recuperació. La sensació de responsabilitat compartida és un poderós motivador per a evitar recaigudes.

 

Terapeutes Especialitzats

En el Gabinet Psicològic Mataró, comptem amb un equip de terapeutes especialitzats en el tractament de les addiccions. Els nostres professionals estan altament capacitats i tenen experiència en la facilitació de Teràpia de Grup, la qual cosa garanteix un ambient terapèutic efectiu i d’alta qualitat.

 

Recuperació Duradora

En resum, la Teràpia de Grup és un component essencial en el procés de recuperació de les addiccions. En oferir suport emocional, connexions significatives, aprenentatge col·lectiu i responsabilitat, aquesta modalitat terapèutica augmenta significativament les possibilitats d’una recuperació duradora.

 

Si tu o algú que coneixes està lluitant contra una addicció tòxica, no estàs sol. En el Gabinet Psicològic Mataró, estem per a brindar-te el suport necessari a través de la Teràpia de Grup i altres enfocaments terapèutics personalitzats per a avançar plegats cap a una vida plena i saludable, lliure d’addiccions.

Els errors cognitius més freqüents

Molt habitualment vivim situacions en les quals, gairebé automàticament, el nostre cervell utilitza algunes dreceres per a no haver de processar completament tota la informació i així evitar-se el cost temporal i energètic que implica. És a dir, hi ha vegades en què obtenim una informació i, sense que estigui completa, extraiem una sèrie de conclusions que acceptem com a certes i, a partir d’aquí, actuem. És en aquests casos en els quals parlem dels anomenats errors cognitius. Encara que en moltes ocasions això suposa un avantatge, en moltes altres implica generar expectatives desajustades respecte a una situació, altres persones o un mateix; implica dur a terme conductes que generen un malestar major; implica disminuir la nostra autoestima i infravalorar-nos; implica evitar situacions que, en cas d’haver afrontat, podrien haver impulsat el nostre autoconcepte, entre altres. És important destacar que són molt freqüents en els trastorns d’ansietat. 

 

Malgrat que existeixen múltiples errors cognitius, els més comuns són els següents:

 

  • Inferència arbitrària. Els més freqüents dins d’aquesta categoria els veiem quan donem per descomptat què pensa una altra persona (lectura de ment; “he comès un error, segur que pensa que no serveixo per a això”) i quan donem per certes algunes anticipacions sense tenir proves que serà així (error de l’endeví; “segur que si li dic s’enfadarà amb mi”).

 

  • Sobregeneralització. Després d’una situació que ens ha generat malestar, és habitual que extraguem la conclusió que tornarà a ocórrer-nos en un altre context similar. Aquesta reacció és l’esperable, atès que volem protegir-nos i no tornar a passar-ho malament, encara que no tenim proves que això vagi a repetir-se (“he viscut aquesta situació amb ansietat, segur que la pròxima vegada tornaré a passar-ho malament”).

 

  • Exageració i minimització. En algunes ocasions, augmentem o engrandim la importància que té una situació, conducta o repercussió (catastrofisme; “he tingut un malentès amb la meva parella, la qual cosa vol dir que mai aconseguirem entendre’ns i ha d’acabar-se la relació”) i, en unes altres, tendim a subestimar la importància d’algunes conductes (“el meu fill està aprenent a no cridar, però no és suficient perquè continua sense endreçar la casa”), habitualment d’aspectes positius (desqualificació del positiu; “segur que m’ha fet aquest compliment perquè li faig pena”).

 

  • Abstracció selectiva o filtre mental. En qualsevol situació intervenen infinitat de factors, per la qual cosa és esperable que no els identifiquem tots ni els donem el mateix espai, però a vegades tendim a fixar-nos en un únic detall o aspecte, ignorant la resta (“he passat el dia envoltada de persones que m’estimo, però m’ha arribat un missatge del treball i m’ha amargat el dia sencer”).

 

  • Raonament dicotòmic. Quan ignorem els matisos de les situacions, ens decantem pels extrems i passem a veure les coses en blanc o negre, bo o dolent (“si no ho faig perfecte, no és vàlid, així que no ho faig”).

 

  • Raonament emocional. Les emocions poden arribar a ser molt potents, gairebé tangibles, per la qual cosa moltes vegades les considerem com una prova que alguna cosa és certa, encara que no puguem confirmar-ho (“em sento culpable, llavors segur que he fet alguna cosa mal”).

 

  • Imperatius categòrics. Són coneguts també com a debos i es tracta de normes que ens imposem a nosaltres mateixos, a les altres persones o al món o societat en general, que habitualment no s’arriben a complir perquè són poc realistes i ens generen frustració, decepció, vergonya, ira, entre altres emocions (“la meva parella/amistats/família hauria d’entendre’m; haig de ser productiva constantment; la vida hauria de ser més fàcil”).

 

Totes les persones cometem múltiples errors cognitius cada dia i la línia que separa els uns dels altres és molt fina, per la qual  cosa solen donar-se simultàniament. Cal tenir en compte que, al no posar en dubte aquestes conclusions que extraiem, actuem d’acord amb elles. Això vol dir que és probable que perdem oportunitats de posar en dubte les conclusions i de demostrar-nos que sí que hi ha alternatives. També és probable que perdem viure unes certes experiències i conèixer a altres persones que poden aportar-nos moltes altres vivències; que les nostres relacions interpersonals es vegin afectades amb tot el que això implica i és probable que ens trobem en situacions que perpetuïn les dificultats prèvies que cada persona porta. Per tot això, és important aprendre a identificar els errors cognitius i valorar fins a quin punt les conclusions que extraiem tenen pes o no i actuar en conseqüència.

 

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte sobre aquest tema, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Beneficis de la psicoteràpia en l’autoestima

Podem definir l’autoestima com la consideració o afecte que tenim de nosaltres mateixos, la qual engloba el conjunt d’emocions i autopercepcions que posseïm respecte a nosaltres, i com això ens facilita conformar-nos una imatge de qui som. És el nostre centre, la pedra angular al voltant del qual es conformen les nostres percepcions, emocions, pensaments i comportaments tant amb nosaltres mateixos com amb els altres. Suposa a més un dels grans reptes de la societat actual, ja que cada vegada són més les persones que veuen vulnerat aquest important aspecte directament i indirectament.

 

En aquest sentit, les persones amb una baixa autoestima solen tenir un coneixement deficient respecte a si mateixes, ja que es focalitzen sobretot en el que és negatiu, ignorant i deixant d’il·luminar aspectes positius i constructius. A més, acostumen a engrandir-los de manera que guanyen molta importància. Al costat d’això, sol apreciar-se un desconeixement respecte a les seves fortaleses i necessitats, i els costa conèixer quins són els límits i com posar-los als altres.

 

Alguns dels senyals que poden evidenciar una baixa autoestima poden ser la inseguretat i la manca de confiança en nosaltres. També la presència d’autocàstig, l’excessiu perfeccionisme i autoexigència, l’exageració de la importància del físic, un dèficit d’assertivitat, la por al fracàs, la dificultat per prendre decisions… Aquestes característiques poden aparèixer soles, o (i el que és més habitual) acompanyades i inherents a altres problemàtiques com ara la depressió, els trastorns d’ansietat o els trastorns de la conducta alimentària.

 

Per tot això, cuidar-la i treballar-la és essencial, i en cas de ser ja positiva, mantenir-la i potenciar-la. Tot i que acudim a teràpia per alguna altra raó, la nostra autoestima es veurà beneficiada directament i indirectament per les eines que ens proporcioni el nostre terapeuta. Així, alguns dels senyals que indiquen que l’estem millorant són els següents:

 

  • Canvis a la percepció. El primer que podem apreciar són canvis en la manera de veure’ns, i sobretot, de valorar-nos. La teràpia ens brinda un espai de seguretat per explorar els nostres sentiments i pensaments, permetent desafiar les nostres creences autodestructives, i desenvolupar una imatge més objectiva, realista i compassiva respecte a nosaltres mateixos. Així, l’autocrítica i la comparació amb els altres disminueix i augmenta l’autoconfiança i el reconeixement dels nostres èxits.

 

  • Resiliència i habilitats d’afrontament. Comporta un benefici clar en la nostra capacitat per fer front a l’adversitat, fomentant un millor maneig de les nostres emocions, una major confiança a l’hora de prendre decisions i, per tant, una menor evitació.

 

  • Augment de l’autoacceptació. Els dos primers punts deriven progressivament en aquest. Substituïm l’autocàstig i l’autoexigència per l’acceptació del que sentim, del que pensem i, sobretot, del que som. En aquest sentit, ens permetem ser més compassius amb nosaltres mateixos, reconeixem i acceptem els nostres límits, i disminueix significativament la necessitat d’aprovació.

 

  • Relacions saludables. Finalment, i no menys important, tot això repercuteix en els vincles que creem amb els altres, facilitant que siguin significatius, sans, estables i duradors.

 

Estar bé i en equilibri amb nosaltres mateixos és el primer pas per estar-ho amb el nostre entorn. Tot comença en nosaltres. Si ignorem la seva importància, deixant-ho passar, podem veure’ns cada cop més limitats i, per tant, patir un malestar més gran. Ens hem de cuidar i sobretot tractar-nos bé.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Infertilitat: què faig si no puc tenir fills?

La infertilitat és un trastorn de l’aparell reproductor (masculí o femení) que consisteix en la incapacitat d’aconseguir l’embaràs després de 12 mesos de relacions sexuals regulars sense protecció. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), prop del 17,5% (és a dir, 1 de cada 6 persones aproximadament) de la població pateix infertilitat, repartint-se equitativament entre homes i dones. A més, després d’un any de relacions sexuals sense protecció, entre el 12 i el 15% de parelles no poden concebre, i després de 2 anys, el 10% segueixen sense aconseguir-ho. A això li segueixen conseqüències clares i significatives tant a nivell personal com de relació, sobretot quan aquest és un projecte tan desitjat i esperat.

 

D’aquesta manera, l’arribada, o més ben dit, la possible arribada dels fills suposa per a molts una de les etapes més il·lusionants de la vida. Alguns comencen a pensar noms amb antelació, preparar l’habitació del pis, o fins i tot comprar roba. Així, quan es comença a evidenciar que això no serà possible, la frustració, la impotència, els sentiments de culpa i de pèrdua de control, el deteriorament de l’autoestima, la por, l’ansietat, l’estrès, les discussions, i per descomptat la tristesa s’apoderen de nosaltres, fins i tot podent dubtar del sentit de les nostres vides. Suposa un dol com a tal, el qual es pot experimentar en qualsevol moment. A això se li suma el possible cost econòmic en invertir en diferents tractaments mèdics que ens permetin aconseguir allò tan desitjat.

 

Davant d’això, algunes persones s’aïllen, abandonen la rutina i el dia a dia, posant en risc la seva feina i la seva estabilitat vital, o fins i tot altres poden recórrer al consum d’alcohol o d’altres substàncies per afrontar aquesta situació. Com a alternatives beneficioses, a continuació es proposen les següents:

 

  • Assessorament professional: Aquest fa referència tant al vessant mèdic com psicològic. Ens hem de basar en fonts fiables que ens proporcionin informació veraç, contrastada i útil sobre el nostre estat de salut. En primer lloc, doncs, és important determinar si existeix o no infertilitat, i formes o alternatives de tractament mèdic. A més, evidentment s’ha de complementar amb suport psicològic per fer front tant al diagnòstic com al seguiment.

 

  • Suport social: potser és l’element més important de l’afrontament. Apropar-nos i exterioritzar el nostre malestar als nostres éssers estimats i a aquelles persones amb qui ens sentim més còmodes actua com un dels factors més protectors contra el possible desenvolupament de diferents problemàtiques emocionals. No ens tanquem i acudim als nostres.

 

  • Seguiment d’hàbits i rutina diària: És important no perdre el nostre dia a dia, no abandonar-nos. Després d’un primer moment en què l’impacte pot ser elevat, qüestionant-nos el sentit de les nostres vides, encara que ens costi, cal procurar mantenir els nostres hàbits. Això ens pot permetre no només apaivagar el malestar, sinó veure que la nostra vida va molt més enllà d’aquest projecte.

 

  • Comunicació amb la parella: Relacionat amb la cerca de suport es troba aquest important aspecte. La gestió i comunicació constant amb la parella és especialment important per afrontar aquesta situació. Tot i que cadascú té la seva percepció, la seva vivència i les seves expectatives generades, es comparteix un projecte comú, el fill. No estem sols davant d’això, i la nostra parella es troba al mateix vaixell que nosaltres, així que perimtem-lo remar.

 

  • Redefinició/reconstrucció del sentit de vida: Aquest aspecte engloba i és conseqüència de tot això. Davant la infertilitat, la nostra vida pot perdre sentit. Treballar per reconstruir aquest significat, restablint el nostre projecte vital i la nostra autopercepció com a persones i com a homes o com a dones, ens alliberarà del malestar.

 

Aquesta situació és una realitat cada cop més freqüent, i s’acostuma a mostrar tot el contrari. Visibilitzar-ho i donar eines i espais per al seu maneig, tant a nivell individual com de parella, pot prevenir l’aparició d’un malestar més gran.

 

Si vols rebre més informació, o vols que t’ajudem, no ho dubtis i acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, o contacta amb nosaltres. Estarem encantats d’atendre’t.

Patologia dual: conceptualització i alternatives d’intervenció

Els problemes psicològics rarament es presenten sols. La coexistència de dues o més patologies (p.ex., trastorn d’ansietat i depressió) constitueix més la norma que l’excepció a la nostra societat. D’això en diem comorbiditat. En aquest sentit, l’Estudi Nacional de Comorbiditat a EU indica que aproximadament el 14% de la població té una prevalença de tres o més diagnòstics psiquiàtrics en el transcurs de la seva vida, sent els trastorns de l’estat d’ànim i els d’ansietat són els més prevalents. .

 

Quan coexisteixen un trastorn per ús de substàncies i un altre trastorn mental parlem de patologia dual (PD). Així, aquesta categoria serivíria per a la combinació entre qualsevol patologia amb qualsevol addicció (p.ex., esquizofrènia-cànnabis, alcohol-depressió, cocaïna-joc patològic…etc.). Únicament necessitem la presència i la interrelació entre tots dos. Recordem que l’addicció segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es defineix com aquella malaltia física i emocional, caracteritzada tradicionalment per una dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació a causa de la satisfacció que causa a la persona. Així, s’ha evidenciat una prevalença de PD entre el 15 i el 80%, i els trastorns d’ansietat, estat d’ànim, psicòtics i el trastorn de personalitat antisocial són els més comuns. I quant a les substàncies, l’alcohol, el cànnabis i la cocaïna despunten per sobre de les altres, especialment en persones amb patologies psiquiàtriques.

 

Moltes vegades resulta difícil dilucidar la relació i molt menys la causalitat entre una i altra patologia, ja que tots dos depenen de diferents factors: genètica, influències familiars, entorn social, trets de personalitat… El que sí que és clar és que la seva combinació presenta una dificultat afegida, ja que acostuma a anar de la mà d’un nombre més gran d’ingressos hospitalaris i d’urgències, inestabilitat familiar, marginació social, conducta violenta o criminal i menys compliment del tractament.

 

Pel que fa a aquest últim, habitualment es prioritza aconseguir l’abstinència de la substància per poder intervenir sobre la problemàtica psicològica, encara que moltes vegades es realitzen tractaments combinats, és a dir, psiquiàtrics i psicològics ja que majoritàriament se’n potencien mútuament els efectes. La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) incloent intervencions familiars i especialment Entrenament en Habilitats Socials s’ha juntament amb medicació s’han mostrat especialment útils per a aquesta problemàtica.

Si desitges conèixer més al respecte, o tens qualsevol altra pregunta, posat en contacte amb el nostre equip de terapeutes, situats al centre de Mataró. T’atendrem encantats.

Trets que predisposen al Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC)

En aquest blog hem descrit una gran varietat de problemàtiques, exposant-ne les característiques principals i les diferents línies de tractament i eines que poden resultar útils per a cadascuna. Amb això, també resulta interessant, i especialment útil de cara a la prevenció, descriure aquelles variables que poden predisposar a patir certs tipus de patologia. En aquest cas ens centrem en el Trastorn Obsessiu-Compulsiu o TOC. És una patologia en què apareixen obsessions i/o compulsions, les quals generen malestar significatiu i a les quals la persona dedica una part important de temps a la seva realització.

 

Les primeres, les obsessions, es defineixen com a pensaments, impulsos o imatges mentals (p. ex., tindré un mal dia, si toco aquest objecte un familiar patirà…) que es repeteixen constantment, i són indesitjats, generant elevada ansietat o estrès. A més, la persona moltes vegades intenta ignorar-los o fer que desapareguin.

 

Per altra banda, les compulsions són conductes (p. ex., rentar-se les mans, o col·locar les coses en un cert ordre, o revisar una vegada i una altra…) o pensaments (p. ex., pregar, explicar números, repetir paraules en silenci…) que es realitzen per tal que l’obsessió desaparegui. La persona en aquest cas sent que ha de prevenir o evitar la situació que el preocupa, i per tant reduir el malestar. Aquests comportaments, però, no tenen relació amb la realitat o són clarament exagerats.

 

Un cop exposades les principals característiques, a continuació s’enumeren aquells trets més significatius que predisposen a aquesta patologia:

 

  • Factors genètics: La càrrega hereditària té un gran pes al TOC. Es calcula una heretabilitat entre el 20 i el 65% entre familiars de primer grau. En els familiars de primer grau és aproximadament 2 vegades més gran, però si aquests familiars han tingut inici en la infància, la taxa augmenta a 10 vegades.

 

  • Variables temperamentals: Solen ser perfils de persones més introvertides i inexpressives des de la infància. A més, els símptomes d’interiorització, la gran major emotivitat negativa i la inhibició del comportament a la infància també són molt característics.

 

  • Ambient: Els ambients rígids amb normes inflexibles durant la infància poden conduir a una meticulositat descontrolada. Al costat d’això, el maltractament físic i sexual a la infància i altres successos estressants o traumàtics també poden predisposar.

 

  • Afectivitat o estat d’ànim: Són persones que acostumen a tenir dificultats per mostrar soltesa i expressar-se amb naturalitat. A més, solen presentar símptomes d’ansietat elevats, tant pel que fa a preocupació (anticipació constant), com de símptomes físics (agitació, nerviosisme…).

 

  • Hipervigilància i necessitat de control: Aquestes dues característiques solen estar molt presents entre les persones que posteriorment desenvolupen TOC. La primera fa referència a la cerca incessant de senyals anticipatoris que provoquen una cautela constant amb tot l’entorn. La segona fa referència a la necessitat de tenir-ho tot totalment ordenat i controlat, sense poder donar peu als imprevistos ni a l’espontaneïtat.

 

No hem d’infravalorar la importància d’aquests trets, ja que la seva detecció primerenca pot frenar l’aparició de problemes diferents. Si t’interessa o desitges conèixer més, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t.

Mites sobre el dol

Tots nosaltres patim pèrdues. Moltes vegades, per desgràcia i inevitablement, d’éssers estimats, però també de relacions, treball, mascotes, possessions, i fins i tot objectes amb què tenim un vincle significatiu. Davant de tot això, i sempre que hi hagi una connexió, un vincle, o li atribuïm un significat personal i especial, després de la pèrdua, patirem una reacció emocional en forma de malestar, que pot ser més o menys intensa, i més o menys duradora. D’això en diem dol.

 

Així, el dol suposa una reacció absolutament normal davant d’una pèrdua. És el procés d’adaptació pel qual haurem de passar després del succés, el qual estarà caracteritzat per diferents símptomes com la tristesa, la impotència, l’ansietat, la frustració, la irritabilitat o la ràbia. L’aparició d’aquests depèn de cada persona, de les seves vivències, de les seves experiències i influències familiars i socials, i de les característiques de personalitat. Cadascú de nosaltres reaccionarem de manera diferent, però reaccionarem. Es tracta, doncs, d’un camí inevitable, que pot ser dolorós, però absolutament normal. Per això, no cal entendre-ho com allò que no és:

 

  • És com una depressió: El dol no és una malaltia, sinó una reacció totalment normal i adaptativa davant de la pèrdua d’alguna cosa o algú significatiu per a nosaltres.

 

  • Es resol en un any: No hi ha temps estipulat. Cada persona ho viu de manera diferent, i depèn de diferents factors que el malestar que produeix la pèrdua disminueixi o cessi.

 

  • Quan és una mort “natural” i “algú gran”, és fàcil: Per res, l’important és la profunditat del vincle que es tenia, així que va molt més enllà de la causa i l’edat.

 

  • Els nens no pateixen dols: Totalment fals. Tot i que el seu nivell i manera de comprensió és diferent, els nens expressen el dol de maneres molt diverses (de vegades sent molt més transparents que els adults), i se’ls ha d’acompanyar. Són típiques les reaccions d’enuig, ràbia o l’aparició de tristesa i pors.

 

  • Qui més plora és el que pateix més: El dol i el malestar no es redueixen al plor. Hi ha emocions complexes implicades, i no totes s’expressen a través del plor.

 

Moltes vegades, o bé estigmatitzem o no acabem de comprendre certes reaccions. Tot i que podem actuar amb la millor de les nostres intencions, relativitzar o comparar amb altres problemàtiques, vivències o persones, no és útil, ni per a nosaltres mateixos ni per als altres. És important informar-nos i acudir a un professional, aquest ens proporcionarà les eines i el coneixement necessari per gestionar la nostra situació.

 

Si vols rebre més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip. Ens trobem al centre de Mataró.

El trastorn d’evitació experiencial

A l’àrea de la salut mental hi ha diferents categories que ens ajuden a definir i dibuixar les diferents problemàtiques que ens podem trobar. Tot i que moltes es troben als manuals de diagnòstic i classificació psiquiàtrics, d’altres no es poden ubicar per ser menys comunes, o per presentar característiques que difereixen de les més prevalents. Aquest és el cas del trastorn d’evitació experiencial.

 

Es tracta d’un terme utilitzat a l’àmbit de la psicologia per descriure un patró de comportament caracteritzat per l’esforç constant d’evitar experiències emocionals, sensacions o pensaments desagradables. Així, la persona fa intents incessants, de manera conscient o inconscient per no patir. D’aquesta manera, s’eviten situacions que puguin desencadenar emocions negatives o incòmodes, com ara la por, la tristesa, la ira o l’ansietat. Fins i tot s’evita enfrontar-se als pensaments i sentiments dolorosos propis, o es poden evitar situacions en què es podrien experimentar emocions intenses. Alguns exemples podrien ser: evitar pujar a ascensors per no experimentar ansietat, evitar parlar amb el nostre cap per no experimentar vergonya, no acudir a una cita per por que ens jutgin, no expressar el que pensem per no considerar-ho important… La clau doncs és l’evitació, i aquesta pot estar desencadenada per múltiples interpretacions i emocions.

 

Algunes de les estratègies d’evitació més utilitzades són les següents:

 

  • Negació d’emocions.
  • Distracció constant.
  • Evitació de converses o activitats que puguin resultar emocionalment desafiadores.
  • Ús de substàncies per escapar de les emocions.
  • Evitació de situacions socials que podrien desencadenar malestar.

 

Aquesta tendència pot tenir un impacte significatiu a la vida de la persona, ja que pot limitar la seva capacitat per enfrontar i manejar adequadament les seves emocions. A més, pot interferir molt en les relacions personals, el rendiment acadèmic i laboral i el benestar general. Amb això, és important tenir en compte que aquesta problemàtica s’associa comunament amb altres trastorns psicològics, com ara la depressió, l’ansietat, els trastorns alimentaris, i el trastorn d’estrès posttraumàtic o TEPT. I també pot estar vinculat amb antecedents d’experiències traumàtiques o esdeveniments estressants a la vida de la persona.

 

La teràpia d’acceptació i compromís és una de les més interessades i centrades en aquesta problemàtica. Per això, la seva aplicació és clau per treballar aquesta patologia. A més, la Teràpia Cognitiu-Conductual també resulta eficaç. Aquestes intervencions poden ajudar la persona a gestionar i enfrontar les seves emocions i pensaments difícils. Així mateix, permet desenvolupar habilitats d’afrontament saludables, promovent una acceptació més gran de les experiències emocionals com a part de la seva vida.

 

Si t’has sentit identificat/da o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, t’atendrem i proporcionarem tota la informació que necessitis.