Els errors cognitius més freqüents

Molt habitualment vivim situacions en les quals, gairebé automàticament, el nostre cervell utilitza algunes dreceres per a no haver de processar completament tota la informació i així evitar-se el cost temporal i energètic que implica. És a dir, hi ha vegades en què obtenim una informació i, sense que estigui completa, extraiem una sèrie de conclusions que acceptem com a certes i, a partir d’aquí, actuem. És en aquests casos en els quals parlem dels anomenats errors cognitius. Encara que en moltes ocasions això suposa un avantatge, en moltes altres implica generar expectatives desajustades respecte a una situació, altres persones o un mateix; implica dur a terme conductes que generen un malestar major; implica disminuir la nostra autoestima i infravalorar-nos; implica evitar situacions que, en cas d’haver afrontat, podrien haver impulsat el nostre autoconcepte, entre altres. És important destacar que són molt freqüents en els trastorns d’ansietat. 

 

Malgrat que existeixen múltiples errors cognitius, els més comuns són els següents:

 

  • Inferència arbitrària. Els més freqüents dins d’aquesta categoria els veiem quan donem per descomptat què pensa una altra persona (lectura de ment; “he comès un error, segur que pensa que no serveixo per a això”) i quan donem per certes algunes anticipacions sense tenir proves que serà així (error de l’endeví; “segur que si li dic s’enfadarà amb mi”).

 

  • Sobregeneralització. Després d’una situació que ens ha generat malestar, és habitual que extraguem la conclusió que tornarà a ocórrer-nos en un altre context similar. Aquesta reacció és l’esperable, atès que volem protegir-nos i no tornar a passar-ho malament, encara que no tenim proves que això vagi a repetir-se (“he viscut aquesta situació amb ansietat, segur que la pròxima vegada tornaré a passar-ho malament”).

 

  • Exageració i minimització. En algunes ocasions, augmentem o engrandim la importància que té una situació, conducta o repercussió (catastrofisme; “he tingut un malentès amb la meva parella, la qual cosa vol dir que mai aconseguirem entendre’ns i ha d’acabar-se la relació”) i, en unes altres, tendim a subestimar la importància d’algunes conductes (“el meu fill està aprenent a no cridar, però no és suficient perquè continua sense endreçar la casa”), habitualment d’aspectes positius (desqualificació del positiu; “segur que m’ha fet aquest compliment perquè li faig pena”).

 

  • Abstracció selectiva o filtre mental. En qualsevol situació intervenen infinitat de factors, per la qual cosa és esperable que no els identifiquem tots ni els donem el mateix espai, però a vegades tendim a fixar-nos en un únic detall o aspecte, ignorant la resta (“he passat el dia envoltada de persones que m’estimo, però m’ha arribat un missatge del treball i m’ha amargat el dia sencer”).

 

  • Raonament dicotòmic. Quan ignorem els matisos de les situacions, ens decantem pels extrems i passem a veure les coses en blanc o negre, bo o dolent (“si no ho faig perfecte, no és vàlid, així que no ho faig”).

 

  • Raonament emocional. Les emocions poden arribar a ser molt potents, gairebé tangibles, per la qual cosa moltes vegades les considerem com una prova que alguna cosa és certa, encara que no puguem confirmar-ho (“em sento culpable, llavors segur que he fet alguna cosa mal”).

 

  • Imperatius categòrics. Són coneguts també com a debos i es tracta de normes que ens imposem a nosaltres mateixos, a les altres persones o al món o societat en general, que habitualment no s’arriben a complir perquè són poc realistes i ens generen frustració, decepció, vergonya, ira, entre altres emocions (“la meva parella/amistats/família hauria d’entendre’m; haig de ser productiva constantment; la vida hauria de ser més fàcil”).

 

Totes les persones cometem múltiples errors cognitius cada dia i la línia que separa els uns dels altres és molt fina, per la qual  cosa solen donar-se simultàniament. Cal tenir en compte que, al no posar en dubte aquestes conclusions que extraiem, actuem d’acord amb elles. Això vol dir que és probable que perdem oportunitats de posar en dubte les conclusions i de demostrar-nos que sí que hi ha alternatives. També és probable que perdem viure unes certes experiències i conèixer a altres persones que poden aportar-nos moltes altres vivències; que les nostres relacions interpersonals es vegin afectades amb tot el que això implica i és probable que ens trobem en situacions que perpetuïn les dificultats prèvies que cada persona porta. Per tot això, és important aprendre a identificar els errors cognitius i valorar fins a quin punt les conclusions que extraiem tenen pes o no i actuar en conseqüència.

 

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte sobre aquest tema, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Beneficis de la psicoteràpia en l’autoestima

Podem definir l’autoestima com la consideració o afecte que tenim de nosaltres mateixos, la qual engloba el conjunt d’emocions i autopercepcions que posseïm respecte a nosaltres, i com això ens facilita conformar-nos una imatge de qui som. És el nostre centre, la pedra angular al voltant del qual es conformen les nostres percepcions, emocions, pensaments i comportaments tant amb nosaltres mateixos com amb els altres. Suposa a més un dels grans reptes de la societat actual, ja que cada vegada són més les persones que veuen vulnerat aquest important aspecte directament i indirectament.

 

En aquest sentit, les persones amb una baixa autoestima solen tenir un coneixement deficient respecte a si mateixes, ja que es focalitzen sobretot en el que és negatiu, ignorant i deixant d’il·luminar aspectes positius i constructius. A més, acostumen a engrandir-los de manera que guanyen molta importància. Al costat d’això, sol apreciar-se un desconeixement respecte a les seves fortaleses i necessitats, i els costa conèixer quins són els límits i com posar-los als altres.

 

Alguns dels senyals que poden evidenciar una baixa autoestima poden ser la inseguretat i la manca de confiança en nosaltres. També la presència d’autocàstig, l’excessiu perfeccionisme i autoexigència, l’exageració de la importància del físic, un dèficit d’assertivitat, la por al fracàs, la dificultat per prendre decisions… Aquestes característiques poden aparèixer soles, o (i el que és més habitual) acompanyades i inherents a altres problemàtiques com ara la depressió, els trastorns d’ansietat o els trastorns de la conducta alimentària.

 

Per tot això, cuidar-la i treballar-la és essencial, i en cas de ser ja positiva, mantenir-la i potenciar-la. Tot i que acudim a teràpia per alguna altra raó, la nostra autoestima es veurà beneficiada directament i indirectament per les eines que ens proporcioni el nostre terapeuta. Així, alguns dels senyals que indiquen que l’estem millorant són els següents:

 

  • Canvis a la percepció. El primer que podem apreciar són canvis en la manera de veure’ns, i sobretot, de valorar-nos. La teràpia ens brinda un espai de seguretat per explorar els nostres sentiments i pensaments, permetent desafiar les nostres creences autodestructives, i desenvolupar una imatge més objectiva, realista i compassiva respecte a nosaltres mateixos. Així, l’autocrítica i la comparació amb els altres disminueix i augmenta l’autoconfiança i el reconeixement dels nostres èxits.

 

  • Resiliència i habilitats d’afrontament. Comporta un benefici clar en la nostra capacitat per fer front a l’adversitat, fomentant un millor maneig de les nostres emocions, una major confiança a l’hora de prendre decisions i, per tant, una menor evitació.

 

  • Augment de l’autoacceptació. Els dos primers punts deriven progressivament en aquest. Substituïm l’autocàstig i l’autoexigència per l’acceptació del que sentim, del que pensem i, sobretot, del que som. En aquest sentit, ens permetem ser més compassius amb nosaltres mateixos, reconeixem i acceptem els nostres límits, i disminueix significativament la necessitat d’aprovació.

 

  • Relacions saludables. Finalment, i no menys important, tot això repercuteix en els vincles que creem amb els altres, facilitant que siguin significatius, sans, estables i duradors.

 

Estar bé i en equilibri amb nosaltres mateixos és el primer pas per estar-ho amb el nostre entorn. Tot comença en nosaltres. Si ignorem la seva importància, deixant-ho passar, podem veure’ns cada cop més limitats i, per tant, patir un malestar més gran. Ens hem de cuidar i sobretot tractar-nos bé.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Infertilitat: què faig si no puc tenir fills?

La infertilitat és un trastorn de l’aparell reproductor (masculí o femení) que consisteix en la incapacitat d’aconseguir l’embaràs després de 12 mesos de relacions sexuals regulars sense protecció. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), prop del 17,5% (és a dir, 1 de cada 6 persones aproximadament) de la població pateix infertilitat, repartint-se equitativament entre homes i dones. A més, després d’un any de relacions sexuals sense protecció, entre el 12 i el 15% de parelles no poden concebre, i després de 2 anys, el 10% segueixen sense aconseguir-ho. A això li segueixen conseqüències clares i significatives tant a nivell personal com de relació, sobretot quan aquest és un projecte tan desitjat i esperat.

 

D’aquesta manera, l’arribada, o més ben dit, la possible arribada dels fills suposa per a molts una de les etapes més il·lusionants de la vida. Alguns comencen a pensar noms amb antelació, preparar l’habitació del pis, o fins i tot comprar roba. Així, quan es comença a evidenciar que això no serà possible, la frustració, la impotència, els sentiments de culpa i de pèrdua de control, el deteriorament de l’autoestima, la por, l’ansietat, l’estrès, les discussions, i per descomptat la tristesa s’apoderen de nosaltres, fins i tot podent dubtar del sentit de les nostres vides. Suposa un dol com a tal, el qual es pot experimentar en qualsevol moment. A això se li suma el possible cost econòmic en invertir en diferents tractaments mèdics que ens permetin aconseguir allò tan desitjat.

 

Davant d’això, algunes persones s’aïllen, abandonen la rutina i el dia a dia, posant en risc la seva feina i la seva estabilitat vital, o fins i tot altres poden recórrer al consum d’alcohol o d’altres substàncies per afrontar aquesta situació. Com a alternatives beneficioses, a continuació es proposen les següents:

 

  • Assessorament professional: Aquest fa referència tant al vessant mèdic com psicològic. Ens hem de basar en fonts fiables que ens proporcionin informació veraç, contrastada i útil sobre el nostre estat de salut. En primer lloc, doncs, és important determinar si existeix o no infertilitat, i formes o alternatives de tractament mèdic. A més, evidentment s’ha de complementar amb suport psicològic per fer front tant al diagnòstic com al seguiment.

 

  • Suport social: potser és l’element més important de l’afrontament. Apropar-nos i exterioritzar el nostre malestar als nostres éssers estimats i a aquelles persones amb qui ens sentim més còmodes actua com un dels factors més protectors contra el possible desenvolupament de diferents problemàtiques emocionals. No ens tanquem i acudim als nostres.

 

  • Seguiment d’hàbits i rutina diària: És important no perdre el nostre dia a dia, no abandonar-nos. Després d’un primer moment en què l’impacte pot ser elevat, qüestionant-nos el sentit de les nostres vides, encara que ens costi, cal procurar mantenir els nostres hàbits. Això ens pot permetre no només apaivagar el malestar, sinó veure que la nostra vida va molt més enllà d’aquest projecte.

 

  • Comunicació amb la parella: Relacionat amb la cerca de suport es troba aquest important aspecte. La gestió i comunicació constant amb la parella és especialment important per afrontar aquesta situació. Tot i que cadascú té la seva percepció, la seva vivència i les seves expectatives generades, es comparteix un projecte comú, el fill. No estem sols davant d’això, i la nostra parella es troba al mateix vaixell que nosaltres, així que perimtem-lo remar.

 

  • Redefinició/reconstrucció del sentit de vida: Aquest aspecte engloba i és conseqüència de tot això. Davant la infertilitat, la nostra vida pot perdre sentit. Treballar per reconstruir aquest significat, restablint el nostre projecte vital i la nostra autopercepció com a persones i com a homes o com a dones, ens alliberarà del malestar.

 

Aquesta situació és una realitat cada cop més freqüent, i s’acostuma a mostrar tot el contrari. Visibilitzar-ho i donar eines i espais per al seu maneig, tant a nivell individual com de parella, pot prevenir l’aparició d’un malestar més gran.

 

Si vols rebre més informació, o vols que t’ajudem, no ho dubtis i acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, o contacta amb nosaltres. Estarem encantats d’atendre’t.

Patologia dual: conceptualització i alternatives d’intervenció

Els problemes psicològics rarament es presenten sols. La coexistència de dues o més patologies (p.ex., trastorn d’ansietat i depressió) constitueix més la norma que l’excepció a la nostra societat. D’això en diem comorbiditat. En aquest sentit, l’Estudi Nacional de Comorbiditat a EU indica que aproximadament el 14% de la població té una prevalença de tres o més diagnòstics psiquiàtrics en el transcurs de la seva vida, sent els trastorns de l’estat d’ànim i els d’ansietat són els més prevalents. .

 

Quan coexisteixen un trastorn per ús de substàncies i un altre trastorn mental parlem de patologia dual (PD). Així, aquesta categoria serivíria per a la combinació entre qualsevol patologia amb qualsevol addicció (p.ex., esquizofrènia-cànnabis, alcohol-depressió, cocaïna-joc patològic…etc.). Únicament necessitem la presència i la interrelació entre tots dos. Recordem que l’addicció segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es defineix com aquella malaltia física i emocional, caracteritzada tradicionalment per una dependència o necessitat cap a una substància, activitat o relació a causa de la satisfacció que causa a la persona. Així, s’ha evidenciat una prevalença de PD entre el 15 i el 80%, i els trastorns d’ansietat, estat d’ànim, psicòtics i el trastorn de personalitat antisocial són els més comuns. I quant a les substàncies, l’alcohol, el cànnabis i la cocaïna despunten per sobre de les altres, especialment en persones amb patologies psiquiàtriques.

 

Moltes vegades resulta difícil dilucidar la relació i molt menys la causalitat entre una i altra patologia, ja que tots dos depenen de diferents factors: genètica, influències familiars, entorn social, trets de personalitat… El que sí que és clar és que la seva combinació presenta una dificultat afegida, ja que acostuma a anar de la mà d’un nombre més gran d’ingressos hospitalaris i d’urgències, inestabilitat familiar, marginació social, conducta violenta o criminal i menys compliment del tractament.

 

Pel que fa a aquest últim, habitualment es prioritza aconseguir l’abstinència de la substància per poder intervenir sobre la problemàtica psicològica, encara que moltes vegades es realitzen tractaments combinats, és a dir, psiquiàtrics i psicològics ja que majoritàriament se’n potencien mútuament els efectes. La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC) incloent intervencions familiars i especialment Entrenament en Habilitats Socials s’ha juntament amb medicació s’han mostrat especialment útils per a aquesta problemàtica.

Si desitges conèixer més al respecte, o tens qualsevol altra pregunta, posat en contacte amb el nostre equip de terapeutes, situats al centre de Mataró. T’atendrem encantats.

Trets que predisposen al Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC)

En aquest blog hem descrit una gran varietat de problemàtiques, exposant-ne les característiques principals i les diferents línies de tractament i eines que poden resultar útils per a cadascuna. Amb això, també resulta interessant, i especialment útil de cara a la prevenció, descriure aquelles variables que poden predisposar a patir certs tipus de patologia. En aquest cas ens centrem en el Trastorn Obsessiu-Compulsiu o TOC. És una patologia en què apareixen obsessions i/o compulsions, les quals generen malestar significatiu i a les quals la persona dedica una part important de temps a la seva realització.

 

Les primeres, les obsessions, es defineixen com a pensaments, impulsos o imatges mentals (p. ex., tindré un mal dia, si toco aquest objecte un familiar patirà…) que es repeteixen constantment, i són indesitjats, generant elevada ansietat o estrès. A més, la persona moltes vegades intenta ignorar-los o fer que desapareguin.

 

Per altra banda, les compulsions són conductes (p. ex., rentar-se les mans, o col·locar les coses en un cert ordre, o revisar una vegada i una altra…) o pensaments (p. ex., pregar, explicar números, repetir paraules en silenci…) que es realitzen per tal que l’obsessió desaparegui. La persona en aquest cas sent que ha de prevenir o evitar la situació que el preocupa, i per tant reduir el malestar. Aquests comportaments, però, no tenen relació amb la realitat o són clarament exagerats.

 

Un cop exposades les principals característiques, a continuació s’enumeren aquells trets més significatius que predisposen a aquesta patologia:

 

  • Factors genètics: La càrrega hereditària té un gran pes al TOC. Es calcula una heretabilitat entre el 20 i el 65% entre familiars de primer grau. En els familiars de primer grau és aproximadament 2 vegades més gran, però si aquests familiars han tingut inici en la infància, la taxa augmenta a 10 vegades.

 

  • Variables temperamentals: Solen ser perfils de persones més introvertides i inexpressives des de la infància. A més, els símptomes d’interiorització, la gran major emotivitat negativa i la inhibició del comportament a la infància també són molt característics.

 

  • Ambient: Els ambients rígids amb normes inflexibles durant la infància poden conduir a una meticulositat descontrolada. Al costat d’això, el maltractament físic i sexual a la infància i altres successos estressants o traumàtics també poden predisposar.

 

  • Afectivitat o estat d’ànim: Són persones que acostumen a tenir dificultats per mostrar soltesa i expressar-se amb naturalitat. A més, solen presentar símptomes d’ansietat elevats, tant pel que fa a preocupació (anticipació constant), com de símptomes físics (agitació, nerviosisme…).

 

  • Hipervigilància i necessitat de control: Aquestes dues característiques solen estar molt presents entre les persones que posteriorment desenvolupen TOC. La primera fa referència a la cerca incessant de senyals anticipatoris que provoquen una cautela constant amb tot l’entorn. La segona fa referència a la necessitat de tenir-ho tot totalment ordenat i controlat, sense poder donar peu als imprevistos ni a l’espontaneïtat.

 

No hem d’infravalorar la importància d’aquests trets, ja que la seva detecció primerenca pot frenar l’aparició de problemes diferents. Si t’interessa o desitges conèixer més, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, a Mataró, estarem encantats d’atendre’t.

Mites sobre el dol

Tots nosaltres patim pèrdues. Moltes vegades, per desgràcia i inevitablement, d’éssers estimats, però també de relacions, treball, mascotes, possessions, i fins i tot objectes amb què tenim un vincle significatiu. Davant de tot això, i sempre que hi hagi una connexió, un vincle, o li atribuïm un significat personal i especial, després de la pèrdua, patirem una reacció emocional en forma de malestar, que pot ser més o menys intensa, i més o menys duradora. D’això en diem dol.

 

Així, el dol suposa una reacció absolutament normal davant d’una pèrdua. És el procés d’adaptació pel qual haurem de passar després del succés, el qual estarà caracteritzat per diferents símptomes com la tristesa, la impotència, l’ansietat, la frustració, la irritabilitat o la ràbia. L’aparició d’aquests depèn de cada persona, de les seves vivències, de les seves experiències i influències familiars i socials, i de les característiques de personalitat. Cadascú de nosaltres reaccionarem de manera diferent, però reaccionarem. Es tracta, doncs, d’un camí inevitable, que pot ser dolorós, però absolutament normal. Per això, no cal entendre-ho com allò que no és:

 

  • És com una depressió: El dol no és una malaltia, sinó una reacció totalment normal i adaptativa davant de la pèrdua d’alguna cosa o algú significatiu per a nosaltres.

 

  • Es resol en un any: No hi ha temps estipulat. Cada persona ho viu de manera diferent, i depèn de diferents factors que el malestar que produeix la pèrdua disminueixi o cessi.

 

  • Quan és una mort “natural” i “algú gran”, és fàcil: Per res, l’important és la profunditat del vincle que es tenia, així que va molt més enllà de la causa i l’edat.

 

  • Els nens no pateixen dols: Totalment fals. Tot i que el seu nivell i manera de comprensió és diferent, els nens expressen el dol de maneres molt diverses (de vegades sent molt més transparents que els adults), i se’ls ha d’acompanyar. Són típiques les reaccions d’enuig, ràbia o l’aparició de tristesa i pors.

 

  • Qui més plora és el que pateix més: El dol i el malestar no es redueixen al plor. Hi ha emocions complexes implicades, i no totes s’expressen a través del plor.

 

Moltes vegades, o bé estigmatitzem o no acabem de comprendre certes reaccions. Tot i que podem actuar amb la millor de les nostres intencions, relativitzar o comparar amb altres problemàtiques, vivències o persones, no és útil, ni per a nosaltres mateixos ni per als altres. És important informar-nos i acudir a un professional, aquest ens proporcionarà les eines i el coneixement necessari per gestionar la nostra situació.

 

Si vols rebre més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip. Ens trobem al centre de Mataró.

El trastorn d’evitació experiencial

A l’àrea de la salut mental hi ha diferents categories que ens ajuden a definir i dibuixar les diferents problemàtiques que ens podem trobar. Tot i que moltes es troben als manuals de diagnòstic i classificació psiquiàtrics, d’altres no es poden ubicar per ser menys comunes, o per presentar característiques que difereixen de les més prevalents. Aquest és el cas del trastorn d’evitació experiencial.

 

Es tracta d’un terme utilitzat a l’àmbit de la psicologia per descriure un patró de comportament caracteritzat per l’esforç constant d’evitar experiències emocionals, sensacions o pensaments desagradables. Així, la persona fa intents incessants, de manera conscient o inconscient per no patir. D’aquesta manera, s’eviten situacions que puguin desencadenar emocions negatives o incòmodes, com ara la por, la tristesa, la ira o l’ansietat. Fins i tot s’evita enfrontar-se als pensaments i sentiments dolorosos propis, o es poden evitar situacions en què es podrien experimentar emocions intenses. Alguns exemples podrien ser: evitar pujar a ascensors per no experimentar ansietat, evitar parlar amb el nostre cap per no experimentar vergonya, no acudir a una cita per por que ens jutgin, no expressar el que pensem per no considerar-ho important… La clau doncs és l’evitació, i aquesta pot estar desencadenada per múltiples interpretacions i emocions.

 

Algunes de les estratègies d’evitació més utilitzades són les següents:

 

  • Negació d’emocions.
  • Distracció constant.
  • Evitació de converses o activitats que puguin resultar emocionalment desafiadores.
  • Ús de substàncies per escapar de les emocions.
  • Evitació de situacions socials que podrien desencadenar malestar.

 

Aquesta tendència pot tenir un impacte significatiu a la vida de la persona, ja que pot limitar la seva capacitat per enfrontar i manejar adequadament les seves emocions. A més, pot interferir molt en les relacions personals, el rendiment acadèmic i laboral i el benestar general. Amb això, és important tenir en compte que aquesta problemàtica s’associa comunament amb altres trastorns psicològics, com ara la depressió, l’ansietat, els trastorns alimentaris, i el trastorn d’estrès posttraumàtic o TEPT. I també pot estar vinculat amb antecedents d’experiències traumàtiques o esdeveniments estressants a la vida de la persona.

 

La teràpia d’acceptació i compromís és una de les més interessades i centrades en aquesta problemàtica. Per això, la seva aplicació és clau per treballar aquesta patologia. A més, la Teràpia Cognitiu-Conductual també resulta eficaç. Aquestes intervencions poden ajudar la persona a gestionar i enfrontar les seves emocions i pensaments difícils. Així mateix, permet desenvolupar habilitats d’afrontament saludables, promovent una acceptació més gran de les experiències emocionals com a part de la seva vida.

 

Si t’has sentit identificat/da o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, t’atendrem i proporcionarem tota la informació que necessitis.

Beneficis psicològics del perdó

Moltes vegades infravalorem el poder que tenen certes paraules, tant per a nosaltres mateixos com per als altres. En general, ens costa expressar certes coses, com ara donar les gràcies, dir t’estimo, i, sobretot, demanar perdó. L’ego, la rancúnia, la vergonya, o el simple fet de no rebre’l sovint, poden fer que reprimim exterioritzar-lo, no adonant-nos de la potència i utilitat que té el seu ús.

 

En aquest sentit, el perdó es pot entendre de dues maneres: com aquella decisió voluntària i conscient, que permet alliberar l’altre de sentiments negatius com el ressentiment, el dolor, l’enuig o la culpa. I com a actitud, implicant estar disposat a acceptar la responsabilitat de les nostres pròpies percepcions, i comprenent que són alternatives o opcions, no fets en si objectius. A més, però, el perdó no només allibera l’altre, sinó que també té beneficis clars i significatius per a la nostra salut mental:

 

  • Benestar mental i emocional: Perdonar i principalment perdonar-nos suposa un antídot contra l’estrès, l’ansietat i la depressió. Quan ens alliberem de la càrrega emocional negativa, experimentem més benestar i més satisfacció amb nosaltres mateixos i amb la vida. El perdó és per si mateix terapèutic.

 

  • Millora en les relacions: En aquest sentit, demanar i rebre disculpes enforteix els llaços afectius i promou relacions saludables. Quan abandonem el ressentiment, obrim un espai per a la comprensió, l’empatia i la reconciliació. Així, el perdó ens ajuda a fer ponts entre nosaltres.

 

  • Alliberament emocional: Quan perdonem, i sobretot ens perdonem, l’autoinculpació, el ressentiment, i la rancúnia que ens lliguen al passat es dilueixen. D’aquesta manera, ens alliberem d’una càrrega que podem arrossegar des de temps enrere, i trobant pau interior. El perdó en aquest sentit suposa un alliberament per al nostre ésser.

 

  • Empoderament: En perdonar, prenem control de les nostres emocions i decisions. Així, no permetem que sigui el passat el que únicament ens defineixi, i obrint-nos a noves possibilitats. El perdó, en aquest sentit, ens enforteix.

 

Certes patologies com els problemes depressius o les dificultats relacionades amb l’autoestima es relacionen amb un excés d’autocàstig i autoinculpació i, per tant, amb un dèficit d’autoperdó. Identificar-ho i treballar-ho per potenciar-lo pot resultar una eina indispensable en el procés terapèutic.

 

Si us ha interessat l’article, o voleu conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, us animem a que us poseu en contacte o us apropeu al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró. Us atendrem i proporcionarem tota la informació que necessiteu.

Sobreestimulació: caracterització i alternatives de maneig

Ens trobem en una societat plena d’estímuls. La tecnologització i digitalització de gairebé tot el nostre entorn és una realitat cada cop més àmplia i pràcticament incontrolable. Els nostres carrers es troben plens de senyals publicitaris, botigues amb articles de tota mena, i una circulació frenètica de vehicles. Si ja això per si mateix pot resultar estressant, afegim-hi l’ús de les pantalles, i especialment del mòbil.

 

La sobreestimulació passa doncs quan ens trobem exposats a una sobrecàrrega d’estímuls sensorials, com ara multituds, sorolls, llums, informació excessiva…entre d’altres. Davant d’això, el nostre cervell pot tenir dificultats per processar, sintetitzar i emmagatzemar tota aquesta informació. Si a això hi afegim un descans i alimentació inadequada, pot suposar un “cocktail” que pot produir alteracions com les següents:

 

  • Fatiga o cansament.
  • Dolors musculars i de cap.
  • Irritabilitat.
  • Dificultats de concentració.
  • Ansietat i estrès.
  • Sensibilitat augmentada.
  • Tensió muscular.

 

Davant d’això, i encara que ens pugui semblar en certa manera incontrolable, ja que aquests estímuls continuaran existint i repercutint en el nostre dia a dia, podem esmorteir i reduir considerablement el seu impacte adoptant diferents estratègies. A continuació us en proposem algunes:

 

  • Observar i detectar tant els símptomes com aquells estímuls a què estem més exposats diàriament.
  • Buscar ambients tranquils i allunyats de tanta estimulació.
  • Practicar tècniques de relaxació o meditació (p. ex., respiració controlada, relaxació muscular progressiva de Jacobson, o mindfulness).
  • Establir límits de temps i exposició a estímuls sensorials (p. ex., reduir el temps dus del mòbil).
  • Potenciar les nostres interaccions socials, amb parella o familiars.
  • Planificar pauses i tenir cura del nostre benestar emocional.

 

Podem caure fàcilment a la tendència de viure a través de les pantalles. Si bé és cert que aquestes ens permeten accedir de forma immediata a una infinitat de contingut i interactuar al moment amb els altres, suposen un risc per a la salut, i especialment el seu ús excessiu i inadequat. Permetem-nos aturar, observar al nostre voltant, i respirar. La nostra ment i el nostre cos ens ho agrairan.

 

Contacta amb nosaltres o acosta’t al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró. Rebràs una atenció professional i personalitzada i podràs resoldre tots els dubtes que tinguis. Estarem encantats d’atendre’t.

Comunicació no violenta: principis i necessitats

Som essencialment socials, potser l’espècie més social del món. Ens adaptem, sobrevivim i creixem mitjançant la interacció amb els altres, i per això fem ús del nostre canal preferit, la comunicació. Aquesta suposa una capacitat innata que ens permet compartir o intercanviar informació amb els altres, afavorint conformar-nos una imatge o una percepció tant d’aquests com de nosaltres mateixos. Una comunicació deficient pot ser causa de molts problemes, principalment interpersonals, restringint les nostres oportunitats socials i fins i tot laborals. Per això, conèixer alternatives funcionals i sanes de comunicació és clau per potenciar una millor adaptació i, per tant, més benestar.

 

“La violència és l’expressió tràgica de necessitats no satisfetes. És la manifestació de la impotència i o la desesperació d’algú que està tan desprotegit que pensa que les seves paraules no són suficients per fer-se entendre. Aleshores ataca, crida, agredeix”. (Marshall Rosenberg). La comunicació no violenta va ser introduïda per aquest psicòleg americà especialitzat en comunicació i autoestima, el qual la va definir com la capacitat per relacionar-nos verbalment amb els altres, des de l’empatia, el no judici, i tenint en compte tant les seves necessitats com les nostres emocions. Així, es va interessar a potenciar un estil de comunicació que permetés resoldre conflictes i satisfer les nostres necessitats. A partir d’aquí, el mateix autor proposa diferents principis i necessitats subjacents a aquesta comunicació.

 

Els principis suposen passos o elements indispensables per dur a terme la comunicació no violenta, i els quals s’han de tenir en compte i respectar-los totalment. Sota aquests, l’autor ressalta que hi ha la compassió, la qual és inherent a tot ésser humà, però l’hem de potenciar. Quan actuem en congruència amb aquesta, ho fem de manera comprensiva i propera, fomentant la proximitat i el respecte. Així, els principis són els següents:

 

  • Observació: El primer pas suposa atendre de manera oberta, i especialment cap a allò que estigui afectant la qualitat de la relació.

 

  • Expressió de sentiments: Consisteix a externalitzar com em sento jo, i procurar indagar com s’està sentint l’altre.

 

  • Expressió de necessitats: Hem d’analitzar quines necessitats tenim darrere del que sentim i del que sent l’altre.

 

  • Petició: Per acabar, plantegem què necessitem per part de l’altre i com ho podem expressar des de l’empatia i el respecte.

 

D’altra banda, hi ha les necessitats, les quals subjauen a qualsevol acostament amb els altres. En aquest sentit, les persones posseïm necessitats que van molt més enllà del que és purament fisiològic. És a dir, no només necessitem menjar i dormir, sinó també amor, seguretat, suport o llibertat. El mateix autor proposa les següents:

 

  • Necessitat de connexió
  • Necessitat de sentit
  • Necessitat de proximitat
  • Necessitat d’autonomia
  • Necessitat de seguretat
  • Necessitat d’integritat

 

Tot i que la comunicació no violenta podria ser sinònim a l’assertivitat de què tant hem parlat, fomenta i accentua aquest punt extra de no agressivitat, un apunt especialment important avui dia, on la violència en les diferents formes i sobretot en la comunicació, està tan present a la nostra societat. Treballem per cuidar-nos, respectar-nos i escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Si ho aconseguim, podem construir relacions sanes i duradores.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip, serà un plaer atendre’t.