L’esquizofrènia. Pautes per a familiars

QUÈ ÉS L’ESQUIZOFRÈNIA?

L’esquizofrènia no està causada per una mala relació familiar o actuació parental, ni per feblesa personal.

L’esquizofrènia és una malaltia del cervell, igual que, per exemple, l’epilèpsia o l’esclerosi múltiple. 

Atès que el cervell és l’òrgan amb el qual pensem, sentim, interpretem les nostres percepcions i controlem les nostres accions, aquesta malaltia afecta al pensament, sentiments i emocions, així com a la percepció i al comportament.

Aquest trastorn cerebral interfereix amb la capacitat per pensar clarament, conèixer el que és real, manejar les emocions, prendre decisions, i relacionar-se amb els altres.

Encara que no es coneixen amb exactitud les causes d’aquesta malaltia, la qual cosa sí és clar és que les alteracions en el funcionament cerebral són les responsables dels símptomes.

Així doncs, la malaltia ocasiona alteracions en la transmissió i en el processament dels impulsos nerviosos a nivell cerebral.

Com a conseqüència poden aparèixer:

– Trastorns en el processament de la informació i en les percepcions sensorials 

– Trastorns emocionals

– Trastorns de concentració 

– Trastorns del pensament i de la capacitat de comunicar-se

No obstant això, no totes aquestes funcions estan alterades al mateix temps i en la mateixa mesura. Molts pacients esquizofrènics segueixen semblant completament normals durant llargs períodes.

I, generalment, les capacitats intelectivas del pacient no es veuen afectades.

EL PAPER DELS FAMILIARS

El més important per arribar a un bon resultat és l’estreta col·laboració entre el psiquiatre, el pacient i els familiars, en el tractament global, que comprèn la medicació i la teràpia psicosocial. 

Els familiars poden també, amb el seu comportament diari, contribuir a la millorança de la malaltia i a evitar les recaigudes. 

Actualment, es considera a la família com un factor important que pot ser positiu en l’evolució de la malaltia

No s’ha de perdre de vista el fet que la família no és culpable de la malaltia (desculpabilización); i el que sí és cert és que pot ajudar al pacient (paper de co-terapeuta; disminució conflictes, comprensió, etc).

RECOMANACIONS PER A la FAMÍLIA

– Comprendre que el pacient no sempre és capaç de manejar les coses i les situacions en la forma que ho feia abans. Després d’un episodi agut, el pacient sol tenir poc ànim, de vegades durant períodes perllongats, que no s’ha de malinterpretar amb l’ésser mandrós. Això no es deu a una falta d’interès, sinó que és una conseqüència de la malaltia.

– Com a causa de la malaltia, el pacient no és capaç d’alliberar-se de petites influències externes (p.i. estímuls externs irrellevants), s’ha d’intentar evitar la hiperestimulación i l’estrès, i donar al pacient l’oportunitat que s’a part d’elles (donant-li el temps suficient perquè no doni importància a aquests estímuls).

– Comunicar-se de manera clara, ben definida i senzilla amb el pacient.

– Ser sincer i inspirar confiança.

– Mantenir una rutina diària de vida i actituds constants.

– No criticar massa al malalt, no tornar-se excessivament crítics o emotius.

– Malalt i familiars han de tractar de trobar un equilibri òptim o “punt mitjà” entre la hiper i la hipoestimulación. El pacient no ha de ser sobrecarregat amb massa tasques o responsabilitats, no obstant això, no ha de privar-se-li d’obligacions apreses.

– En període de millorança, el pacient, els seus familiars i el metge han de decidir què fer si el pacient decideix de sobte abandonar el tractament planificat o en el cas que el pacient mostri símptomes d’esquizofrènia aguda (pla de crisi).

– El pacient i els familiars poden obtenir informació i assistència pràctica en grups psicoeducativos o en grups d’autoajuda.

– En cas d’al·lucinacions i idees delirants no es deu, generalment, intentar apartar al pacient de les seves idees (no s’ha de parlar al pacient constantment d’elles, o intentar criticar-les). En aquest moment les idees són reals per al pacient, per això no és aconsellable tractar de dissuadir-li d’elles. És més important procurar el tractament psiquiàtric tan aviat com sigui possible.

– El pacient i els seus familiars no s’han de fixar metes inassolibles. Si l’objectiu no s’aconsegueix o la pressió és massa gran per al pacient, es pot exacerbar el problema patològic. És preferible aconseguir l’objectiu pas a pas (planificar l’assoliment d’una meta en petits passos). Com qualsevol altra persona, els esquizofrènics necessiten que se’ls digui que fan les coses correctament. A la llarga, una actitud positiva és més eficaç que la crítica.

– Els familiars han d’anar amb compte també de no exigir-se massa a si mateixos. Només si mantenen la seva bona salut, activitats i amics poden mantenir-se el bastant forts per recolzar al membre malalt de la seva família. Només si també pensen en si mateixos, i es cuiden, podran ajudar als altres.

L’assetjament escolar a la infància

L’escola hauria de ser sempre un espai en el qual sentir-se segur. No obstant això, per a molts nens, l’escola s’ha convertit en la font d’un tipus de violència del que són víctimes i que exerceixen els seus propis companys, es tracta de l’assetjament escolar o bullying. Hi ha nens que, per diferents raons, sofreixen maltractament físic o psicològic per part d’altres nens a través d’actituds com la repressió, la discriminació, l’homofòbia, la violència sexual o el càstig corporal.

L’assetjament escolar o bullying té efectes negatius en la salut física, el benestar emocional i el rendiment acadèmic dels nens, especialment si aquesta violència es repeteix en el temps o és severa, a més d’influir en el clima escolar del centre educatiu.

Treballem en la prevenció de situacions d’assetjament escolar o bullying a les escoles, tenint en compte als nens i les nenes, al centre educatiu, a les famílies i a les administracions.

Oferim tallers dirigits a nens, mares i pares perquè estiguin preparats enfront d’aquestes situacions i perquè es generin espais de diàleg en els quals els nens puguin compartir les seves vivències i incidim sobre les administracions regionals perquè s’instaurin protocols d’actuació als centres educatius.

Els nens que sofreixen assetjament escolar sovint porten amb si les seqüeles de les seves experiències en l’edat adulta i pateixen d’ansietat, depressió i pensaments suïcides.

Fins als acosadores mateixos corren el risc de tenir problemes psicològics més endavant, van afegir els investigadors. I els nens que han estat tant perpetradores com a víctimes són els que més sofreixen d’adults.

S’ha investigat molt sobre com l’assetjament afecta als nens a curt termini. En el nostre cas, realitzem un seguiment a nens fins a una mica més enllà dels 20 anys d’edat, per veure si les conseqüències d’haver estat víctimes d’assetjament escolar persistien (William Copeland, 2013).

Trobem que els nens que havien estat víctimes d’assetjament en la infància aparentment tenien un risc elevat d’una gran varietat de trastorns d’ansietat en fer-se adults. Els nens que van ser víctimes d’assetjament i que també van assetjar a altres nens són els que, pel que sembla, els va anar pitjor. En l’edat adulta, se sentien deprimits i van arribar a pensar a autolesionar-se. A llarg termini, són els que tenen els pitjors resultats.

Copeland creu que la solució és clara. Si poguéssim crear una cultura a les escoles en la qual no es permeti que ocorri això, llavors penso que podríem evitar molts d’aquests problemes.

Per veure els efectes a llarg termini que provoca l’assetjament escolar, l’equip de Copeland va recopilar les dades de més d’1,400 nens que van participar en l’estudi de Great Smoky Mountain.
Quan va començar l’estudi, aquests nens de Carolina del Nord tenien 9, 11 i 13 anys d’edat. Es va entrevistar als nens i als seus pares cada any fins que els nens van complir els 16 anys i, a partir de llavors, de forma periòdica.

Cada vegada que es va entrevistar als nens, se’ls va preguntar si havien estat víctimes d’assetjament escolar o de les burles dels altres, o bé si ells havien assetjat a uns altres.

En total, el 26 per cent dels nens van afirmar que havien estat víctimes d’assetjament i el 9.5 per cent va admetre que havien assetjat a uns altres o que havien estat tant acosadores com a víctimes, van trobar els investigadors.

Anys després, quan els participants en l’estudi ja eren adults, els investigadors van entrevistar a més 1,200 d’ells per preguntar-los sobre la seva salut psicològica.

Van trobar que tant els que van ser víctimes d’assetjament escolar quan eren nens i els que havien estat tant acosadores com assetjats tenien un risc major de tenir problemes psicològics que els que no van sofrir assetjament.

Aquests problemes consistien en trastorns depressius, trastorns d’ansietat, ansietat generalitzada, trastorn de pànic i agorafòbia, que és l’ansietat de sentir-se atrapat en un lloc.

Els que van anar ambdues coses, acosadores i víctimes, a més d’estar en risc d’ansietat i depressió, tenien els nivells més alts de pensaments suïcides.

Els acosadores també estaven en risc de desenvolupar un trastorn antisocial de la personalitat, que la Biblioteca Nacional de Medicina de EE. UU. defineix com un patró actual de “manipulació, explotació o violació dels drets de les altres persones”.

Per assegurar-se que les seves troballes es devien solament a l’assetjament escolar, els investigadors van tenir en compte altres factors com la pobresa, l’abús i la vida domèstica inestable o disfuncional, que podrien haver contribuït a l’aparició dels problemes psicològics.
Un expert va afirmar que en molts casos els acosadores i les víctimes tenien problemes de salut mental previs i que es mantenen en l’edat adulta.

Per aquesta raó la intervenció primerenca és important, a fi de canviar el curs dels esdeveniments problemàtics.

Ignorar el problema no és la manera correcta d’actuar i els pares han de prendre aquests problemes de debò.

Els pares que són conscients que el seu fill o bé assetja a altres nens o bé és assetjat, haurien d’acudir a l’atenció de salut mental, perquè molts d’aquests joves desenvoluparan trastorns que es beneficiarien del tractament.

Què podem fer pares i mares?
Els nostres fills i filles han de ser segurs emocionalment i físicament. Hem d’ensenyar-los a fer front als signes d’intimidació o assetjament en el seu estat inicial, abans que el comportament i l’agressió empitjorin.

Com a progenitors, podem ajudar a prevenir l’assetjament escolar ensenyant valors als nostres fills i filles, inculcant-los la importància de la companyonia, la solidaritat, el suport, l’ajuda, ensenyant-los a ser assertius sense ser agressius en la defensa de les seves idees enfront d’una acció o conducta d’un igual. A més, els nens i nenes necessiten entendre l’important que és
informar d’una acció d’assetjament o intimidació.

Pares i mares, així com el professorat, podem ajudar mostrant-los on demanar ajuda al centre, i quina acció poden esperar.

Existeixen algunes conductes que les famílies, en la vida quotidiana de la llar, hem de dur a terme per garantir que el nostre fill o filla no sigui víctima de l’assetjament ni sigui acosador:

Escoltar atentament al nostre fill o filla

Els nens petits poden ser poc inclinats a informar sobre la intimidació, o fins i tot no reconèixer-ho. Poden pensar que van a sofrir represàlies si l’hi diuen a algun adult, que el problema no és tan greu, que és part de la vida, que puguin manejar el problema per si mateixos, que no volen ser identificats com “chivatos” ja que això podria empitjorar la situació. Creuen que, fins i tot amb l’ajuda dels seus pares o un altre adult, no se’ls pot protegir. També arriben a pensar que el fet que li assetgin o li intimidin és la seva culpa.

Els nens solament podran parlar sobre la intimidació quan tenen absoluta certesa
que van a ser escoltats i ajudats. Per això, és molt important que escoltem i parlem amb el nostre fill o filla, i així, podrem ser capaces de determinar el nivell de participació que es necessita.

Tenir en compte les següents preguntes:

• Com puc ajudar al meu fill/a a mantenir-se fora de perill?
• El meu fill/a necessita ajuda per deixar d’intimidar a uns altres?
• Quina informació necessito?
• Qui té la responsabilitat d’actuar?
• On puc anar a buscar informació?

Decidir com podem ajudar

La intervenció és vital. Com s’intervé és molt important. Quan parlem amb el nostre fill o filla sobre un incident, explicar que els conceptes de “delatar”, “xafarderies” i “soplón”, “chivato”, són etiquetes negatives que poden utilitzar-se per disuadiria els nens d’informar sobre una acció agressiva o assetjament. Cal tenir valor per informar. Les informacions es realitzen per ajudar a mantenir a algú segur, a algú que està sent intimidat i que està sent víctima d’assetjament escolar.

Si creïs que el teu fill és víctima d’assetjament escolar conacta amb el nostre equip de psicòlegs experts en bulling i assetjament escolar a Mataró (Maresme).

Afrontament del dolor

La hipervigilància (autoconsciència o autoatenció cap al propi funcionament mental o corporal) és un estat comú en les persones que pateixen dolor o han patit dolor. Molts autors defensen la importància central de l’autoatenció o atenció selectiva cap al funcionament mental o corporal com un predisponent o una conseqüència de l’ansietat, de manera que té un paper central en la percepció del dolor i el manteniment del mateix. 
UTILITAT DE LA DISTRACCIÓ EN EL CONTROL DEL DOLOR:És útil com una tècnica complementària, especialment en aquells casos en què altres tècniques són difícils d’aplicar o costen més. En ocasions, el pacient pot tenir problemes en una crisi per substituir els pensaments catastròfics per altres pensaments alternatius més realistes, donada la dificultat per concentrar-se i raonar que sol produir-se davant del dolor. D’altra banda, de vegades, realitzar exercicis de respiració lenta poden ajudar a disminuir l’ansietat, per així poder aplicar les estratègies de discussió cognitiva; però, en altres ocasions, també pot ser útil, simplement, deixar de pensar per un moment en el dolor, dirigint l’atenció a un altre tipus d’estímuls. 
Les tècniques de distracció són una estratègia que intenta aconseguir dos objectius:1. Ajudar al pacient a desviar l’atenció, que centra en les seves pròpies sensacions o pensaments, cap a un altre estímul que pugui competir amb l’amenaçador quant a demanda atencional.2. Permetre-li deixar de pensar en les interpretacions catastròfiques en un moment en què li pot resultar difícil pensar d’una manera més racional. 
PRINCIPALS TÈCNIQUES DE DISTRACCIÓ:
Es tracta d’utilitzar una o diverses d’elles, segons la situació, i segons l’útil que resultin a la persona en concret. L’important és que tinguin una capacitat suficient per acaparar l’atenció, de manera que no es pugui atendre a les sensacions corporals. Recordar que l’atenció és un recurs limitat. És necessari tenir en compte la importància de practicar-les, observant quin d’elles aconsegueixen distreure-li més i pensant en quines situacions podria aplicar cadascuna d’elles. Però el bàsic, igual que succeeix amb altres tècniques (respiració, autoinstrucciones, pensaments racionals), és que es tracta d’una habilitat que convé automatitzar. Com més es practiquin més fàcil serà la seva aplicació amb èxit. 
1) CENTRAR-SE EN UN OBJECTE: Es tracta de descriure amb tot detalli qualsevol objecte, al·ludint a la seva forma, color, grandària, textura, nombre d’objectes iguals que hi hagi en el lloc, etc. És important triar un objecte amb certa complexitat amb la finalitat de que pugui absorbir la seva atenció. 
2) CONSCIÈNCIA SENSORIAL: Aquesta tècnica engloba, d’alguna manera, a l’anterior. Consisteix a fer un recorregut per tots els sentits intentant aguditzar-los i fer conscient el que, generalment, no percebem conscientment. Inclou descriure tot el que la persona veu i sent, a més de les olors que nota, el gust de la seva boca, i el tacte que sent a les seves mans i la resta del cos; en definitiva, sentir tot el que ens transmeten els nostres sentits. La persona s’ha de centrar en tot el que pot veure, tot el que inclou el seu camp visual fins al menor detall. A continuació pararà esment a tot el que pugui oir: veus (són d’home, de dona, de nens, parlen o discuteixen, estan a prop o lluny, etc) i sons (música, cotxes, rellotge, etc), de manera que apreciarà fàcilment estímuls dels quals no era conscient mentre no parava esment. Seguidament, el gust… sempre tenim un determinat sabor o gust en la boca: dolç, amarg, salat, … (quan estem menjant aquest sentit està especialment activat, així que aquest és un dels sentits que poden ser més útils per distreure’s en les crisis que ocorren enmig d’un menjar amb gent). Després, centrar l’atenció en l’olfacte, en tots els llocs fa olor d’alguna cosa: a tancat, a pols, a productes de neteja, a herbes, a terra mullada, a menjar, a perfum, etc. Es tracta d’explorar-ho. A més, l’olor de les coses, en ocasions, és capaç de transmetre’ns emocions intenses i de traslladar-nos a situacions passades. Finalment, es pot explorar també el tacte. Parar esment, per exemple, a com estem tocant-nos la cara amb la gemma dels dits, sense ser conscients de sensacions com la temperatura i la textura de la pell. També inclou el frec de la roba en el nostre cos o la pressió d’un membre sobre un altre (si per exemple tenim les cames creuades), o la lleugera pressió de la sabata en els peus, etc. 
3) EXERCICIS MENTALS: Consisteix a dur a terme qualsevol activitat mental que requereixi la suficient dosi d’atenció perquè la persona es distregui del seu propi cos. Alguns exemples són petits exercicis com explicar de zero a cent de tres en tres o restar des de cent de set en set, nomenar animals per ordre alfabètic, buscar paraules que comencin per una determinada lletra, fer càlculs amb les matrícules dels cotxes, etc. El més important és ajustar el grau de dificultat de la tasca, de manera que sigui prou distractora (no tan senzilla que no acapari atenció) però no estresante (és a dir, no tan complicada). 
4) ACTIVITATS ABSORBENTS: Consisteix a realitzar qualsevol activitat prou absorbent com perquè la persona es descentri del seu dolor. No és gens nou, el seu efecte es recull en el vell refrany: “El que canta, el seu malament espanta”. És convenient realitzar una activitat que es trobi en el repertori habitual de la persona. Exemples són: veure la televisió, escoltar la ràdio, fer mots encreuats o puzles, llegir un llibre o revista, jugar als escacs o a les cartes, telefonar o xerrar amb algú, planxar roba, etc. 
5) RECORDS I FANTASIES AGRADABLES: Consisteix a deixar-se portar per un record (alguna cosa ja ocorregut en el passat) o una fantasia (alguna cosa per venir) agradable, que li permeti deixar de pensar en les seves sensacions corporals o pensaments. A tots ens ha succeït alguna vegada, per exemple, l’anar pel carrer caminant i recordar una imatge d’un succés agradable que ens ha fet somriure, és a dir, provoca una emoció positiva. Per aplicar aquesta tècnica és útil tenir preparades per endavant algunes imatges d’escenes agradables (per exemple, un viatge realitzat o que es desitja realitzar, una platja relaxant, un menjar familiar o reunió amb amics, una anècdota graciosa, …), de manera que només evocant-les pugui distreure’s de les sensacions corporals i pensaments amenaçadors, i així canviar les emocions negatives (associades a l’ansietat) per altres emocions més positives. El bàsic és que la imatge sigui el més vívida possible, és a dir, rica en detalls, de manera que s’explorin totes les qualitats de la situació imaginada: color, sons, forma, tacte, colors, etc. 
La major diferència d’aquesta tècnica, respecte a les anteriors (que pretenen distreure l’atenció amb un estímul alternatiu de caràcter neutre), és que se centra en estímuls emocionalment agradables, positius, que estan més allunyats de l’estímul amenaçador. No obstant això, per a algunes persones és molt més senzill implicar-se en una tasca emocionalment neutra i mecànica en un moment en el qual preval l’ansietat, que aconseguir imaginar i centrar-se en una escena que porta associada una emoció positiva.

Dependència emocional i maltracte de gènere

QUÈ ÉS LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

La violència de gènere és qualsevol tipus de violència física, sexual o psicològica que es dóna contra qualsevol persona sobre la base del seu sexe. Aquesta agressivitat física o psicològica s’acaba traduint en una disminució del benestar i en un impacte molt negatiu en la identitat de la víctima.

Aquests actes violents, que estan basats en una situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de dominació dels homes sobre les dones, poden tenir com a conseqüència un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces d’aquests actes i la coacció o privació de llibertat.

La violència de gènere també inclou assetjament sexual i violacions, prostitució forçada, avortament selectiu per sexe, violència física i sexuals contra prostitutes d’ambdós sexes, castració parcial o total, ablació del clítoris, tràfic de persones i atacs homofòbics cap a persones o grups d’homosexuals, bisexuals i transsexuals. 

Tot i que la violència de gènere s’associa normalment amb la violència contra la dona, aquesta no és exclusiva dels homes, les dones també agredeixen les seves parelles, però tot i això, la dona és qui més pateix la violència de gènere sense cap mena de dubte.

Aquesta violència que afecta doncs a les dones només pel simple fet de ser-ho, constitueix un atemptat contra la integritat, la dignitat i la llibertat de les dones, independentment que es produeixi en l’àmbit familiar, laboral o d’altres àmbits.
La violència de gènere fins fa molt pocs anys, formava part de la vida personal de les persones i era considerat un ass
umpte de família que no havia de sortir portes enfora, i per tant, pel que no s’havia d’intervenir. Entendre doncs aquesta violència de gènere com una tema personal forçava a les dones a una situació de subordinació respecte l’home i implicava assumir les relacions de poder històricament desiguals a través de les quals es legitimava l’home a mantenir el seu status-quo de la dominació fins i tot a través de la violència. Aquesta percepció portava i porta encara a les dones a no denuncia la seva situació per por, vergonya o culpabilitat.

La violència és una estratègia de relació apresa, no innata en els éssers humans.

Els maltractadors  són molt selectius en l’exercici de la violència, la qual cosa demostra que són capaços de controlar els seus impulsos violents en altres situacions.

TIPUS DE VIOLÈNCIA

VIOLÈNCIA FÍSICA
Inclou qualsevol acte de força contra el cos de la dona que dóna lloc (o podria donar-lo) a una lesió física o dany com poden ser cops, bufetades, pessigades, estirades de cabell, cremades, empentes, llançament d’objectes, agafar pel coll, utilització d’armes, intents de provocar avortaments, etc.
Aquest maltracte és el més evident per les marques que deixa i el més fàcil de demostrar.

VIOLÈNCIA PSICOLÒGICA
La violència psicològica inclou qualsevol conducta, sigui verbal o no verbal, que provoqui en la dona desvaloració o patiment com insults, menyspreus, intimidacions i amenaces, abús d’autoritat tal com registrar les pertinences, el correu, etc., faltes de respecte, exigències d’obediència, amenaces amb els fills i filles sobre custòdies en cas de separació, castiga amb el silenci i la incomunicació, culpabilitza a la dona de tot el que passa a casa i la gelosia extrema que porta a la dona a l’aïllament del seu entorn.   
La persistència d’aquesta violència deteriora greument l’autoestima, el benestar emocional i la personalitat de la víctima.

VIOLÈNCIA SEXUAL
La violència sexual fa referència a qualsevol acte de naturalesa sexual forçada per l’agressor o no consentida  per la dona i que inclou actes com la imposició mitjançant la força o amb intimidació, de relacions sexuals no consentides i l’abús sexual.

VIOLÈNCIA ECONÒMICA
La violència econòmica es refereix a la privació intencionada i no justificada legalment, de recursos per al benestar físic i psicològic de la dona i des fills i filles o la discriminació en la disposició dels recursos compartits en l’àmbit de la convivència de la parella.

El maltractador considera que la dona és incompetent i incapaç d’administrar bé o que gasta els diners en coses innecessàries i per tant no pot prendre decisions correctes respecte com gestionar l’economia domèstica.

ESTADÍSTIQUES
L’any 2015 el nombre de víctimes de violència de gènere amb ordres de protecció o mesures cautelars inscrites al registre del ministeri de justícia va ser de 27.087 dones. D’aquestes, el 49,3% tenien entre 25 i 39 anys, amb una mitjana d’edat de 36 anys.
El nombre de víctimes mortals va ser de 57 dones l’any 2015, front de 54 víctimes mortals l’any 2014, així com l’any 2013.

COM PREVENIR LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Educar als nens i nenes, des de les edats més primerenques, en una cultura centrada en la resolució pacífica de conflictes, fomentar l’empatia i desenvolupar una autoestima equilibrada, són principis que afavoreixen la desaparició dels perjudicis de gènere que es donen ja des de l’escola.
Eliminar al màxim els estereotips transmesos per la cultura patriarcal; per tant, ensenyar a “ser persona” en lloc d’ensenyar a “ser home” o a “ser dona” i així eliminar mites com que l’agressivitat és un tret masculí, o per contra, la submissió, el silenci, l’obediència… són trets femenins.
A més, cal:
• Evitar tot menyspreu cap a aquells nois o homes que no s’adapten al model de masculinitat dominant.
• Evitar tot menyspreu cap a aquelles noies o dones que no s’acomoden al model de feminitat dominant.
• Ensenyar als nens i als homes a incorporar en les seves vides les vivències i expressió dels propis sentiments i emocions que enriqueixen les seves relacions personals i així afavorir la resolució de conflictes sense recórrer a comportaments violents, per mitjà del diàleg, l’acord, la negociació…
• Desenvolupar una bona autoestima que capaciti a nenes i nens per adoptar una actitud bona i positiva davant els diversos desafiaments de la vida, assumir responsabilitats i enfrontar-se amb seguretat als problemes.

ELS HOMES PATEIXEN VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Els homes també pateixen violència a mans de les seves parelles. Al voltant del 25% de les víctimes de violència de gènere són homes.

Moltes de les dones que maltracten les seves parelles han patit violència de gènere per part de les seves ex-parelles o a la seva infància.

Es tracta d’una violència més silenciosa, invisible i immascarada, ja que la vergonya que senten fa que la gran majoria no s’atreveixin a denunciar. Acostuma a ser l’entorn qui fa el primer pas. Aquí intervé clarament el factor de gènere, on socialment a l’home se li demana fortalesa, diners i productivitat. Admetre i manifestar que la parella l’està agredint, s’interpreta com una senyal de debilitat que qüestiona la seva virilitat i masculinitat.

PER QUÈ A TANTES DONES (I HOMES) ELS COSTA SORTIR D’UNA SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

El maltracte és un procés cíclic que s’inicia a poc a poc, com un degoteig de petits episodis que semblen insignificants però que no ho són.

El cicle comença amb una primera fase d’acumulació de la tensió (agressions verbals i psicològiques) en la qual la víctima va percebent com l’agressor va tornant-se més susceptible, responent amb més agressivitat i trobant motius de conflicte en cada situació.

Una segona fase suposa l’esclat de la tensió, en la qual la violència es torna més violenta, donant cabuda a l’agressió física.
A la tercera fase, denominada Lluna de Mel o Penediment, l’agressor demana disculpes a la víctima, i intenta mostrar el seu penediment. Aquesta fase es va reduint amb el temps, i cada vegada és més breu fins a desaparèixer.

Aquest cicle, en el qual al càstig (agressió) li segueix l’episodi de penediment (“no tornarà a passar mai més”, “tot canviarà”, “dóna’m una altra oportunitat”, …) alimenta la il·lusió del canvi. Això pot ajudar a explicar la continuïtat de la relació per part de la dona als primers moments de la mateixa. Al mateix temps que l’agressor mostra el seu penediment, pot ocórrer que simultàniament justifiqui la seva conducta culpabilitzant a la víctima (si tu no haguessis fet … jo no hauria… ) de manera que la dona acaba dubtant de qualsevol cosa que fa o pensa; en definitiva, acaba dubtant d’ella mateixa.

Però la gran explicació de per què tantes dones suporten aquesta situació és perquè pateixen dependència emocional cap a les seves parelles i no són capaces de viure sense la parella, per més mal i dolor que aquesta els provoqui.

LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL. QUÈ ÉS?

La dependència emocional és una dependència en la que la persona posa per damunt de tot a la seva parella, fins i tot a sí mateix, la seva feina o els fills. La persona va deixant poc a poc les seves aficions i interessos per passar tot el temps possible amb la seva parella, fins convertir-se en la seva ombra.

Són persones que tenen un vincle excessiu i perden la seva individualitat satisfactòria. El dependent emocional necessita a l’altre per poder disfrutar.          

La dependència emocional es dóna sobretot en les relacions de parella, però no és exclusiva d’aquesta, també es pot donar en les relacions d’amistat, amb companys de feina, amb la família i altres persones de l’entorn.
Les relacions de parella en la dependència emocional es caracteritzen per ser inestables, destructives i desequilibrades, ja que el dependent es sotmet a l’altre per la forta idealització que fa de l’altre.

Aquestes relacions desequilibrades afecten molt negativament l’autoestima del dependent, i tot i el malestar i patiment que els causa la relació, són totalment incapaços de trencar la relació, per la por a la soledat que senten.

Si la relació s’acaba, el depenent emocional necessita buscar immediatament una altra persona a qui “enganxar-se”, perquè sola es sent desvalguda i sense rumb. Senten una enorme síndrome d’abstinència quan estan separades de la seva parella o davant la possibilitat de quedar-se sense la parella, en forma d’una enorme ansietat, pensaments obsessius i sentiments depressius greus que fan que siguin incapaces de trencar la relació, encara que aquesta sigui tremendament tòxica i negativa per a elles. El depenent emocional és capaç d’aguantar el que calgui, fins i tot el maltracte, per tal que la relació no es trenqui, perquè prefereixen estar molt malament en la relació que pitjor fora d’ella.

El depenent emocional idealitza fins a tal punt a la seva parella i es subordina a aquesta fins a tal extrem que  considera la relació de parella com la cosa més important a la seva vida, pel que sent autèntic pànic davant la idea que aquesta relació es pugui acabar.

Habitualment els dependents emocionals són persones amb una escassa autoestima, que no s’estimen ni s’aprecien en absolut a elles mateixes. També són persones que senten terror a quedar-se soles, perquè creuen fermament que no sabran cuidar d’elles mateixes, no tenen cap confiança en elles mateixes i la conseqüència última és una relació darrera d’una altra per evitar aquestes sensacions tan desagradables.

D’altra banda, necessiten agradar i busquen constantment i de forma desesperada l’aprovació externa per la qual cosa intenten satisfer els desitjos de la majoria de les persones amb les que tracta habitualment. Tant necessita aquesta aprovació externa, que quan no la obté, ho passa molt malament i ho interpreta com un rebuig a la seva persona.

Els dependents emocionals tenen una excessiva necessitat d’afecte i de ser estimats i intentaran aconseguir aquest afecte al llarg de les diferents relacions de parella.

SÍMPTOMES DE LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL

–         La teva felicitat se centra en una sola persona, no gaudeixes d’una altra cosa que no sigui estar amb qui estimes o aprecies.
–         La teva alegria depèn de com et tracten els altres i del que pensin de tu. Si et sents acceptada tot genial, però com sentis que caus malament o que tenen una mala opinió de tu, la felicitat desapareix. Depens en excés dels altres per estar bé o malament.
–         Evites costi el que costi portar la contrària per evitar enfrontaments, t’envaeix el temor a molestar o a ser rebutjat.
–         Anteposes el desig dels altres, als teus propis, sent com si no tinguessis capacitat de decisió.
–         Solament et sents bé amb tu mateix si et sents estimat i acceptat. Si no hi ha algú a qui estimar, et sents buit, sense amor propi.
–         T’envaeix la por sovint, por a perdre a aquesta o aquestes persones que tant estimes o aprecies. Aquesta por t’impedeix gaudir com hauries de gaudir de les teves relacions
–         Caus fàcilment en els xantatges emocionals, no suportes que per la teva culpa algú pateixi. Sacrifiques la teva felicitat per donar-la als altres.
–         Prefereixes patir, abans que deixar a la persona a la que estàs enganxat/da. No tens la fortalesa de tallar un contacte perquè tampoc sents que tinguis la capacitat de tirar endavant sense aquesta persona a la que vols.
–         Necessites a l’altre/a, sinó la vida perd tot el sentit.
–         El sentiment de culpa està sovint amb tu. Sents que ets el responsable de la felicitat dels altres, ja sigui la teva parella, família, amistats, etc. Et sents amb l’obligació d’acontentar als altres i si no ho fas et sents culpable.
–         Vols tenir el control de tota la seva vida, per tenir la seguretat que no el/la perdràs. ET converteix en una espècie d’espia per seguir fins i tot les converses que té amb altres persones. T’obsessiona una mica amb aquesta persona, deixes de viure la teva vida per seguir la de l’altre.
–         La persona està tant al centre de la teva vida, que les teves amistats i altres perden importància per a tu. Hi ha tendència a l’’aïllament social, només et ve de gust estar amb aquesta persona, i com més temps diari millor.
–         La relació et genera ansietat. Mai estàs contenta perquè sempre vols més i tens molta por a que et deixin perquè sents autèntic pànic a imaginar la teva vida sense aquesta persona.
 
COM SUPERAR LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL

Per superar la dependència emocional, el primer que cal és creure que es pot superar, i així és, així que preneu nota aquells que us sentiu identificats en totes les característiques que hem descrit a l’apartat anterior:
Per superar la dependència emocional cal fer 3 coses:

1- Fer un llistat de coses que ens perjudiquen i es fan per amor o afecte
Un cop has reconegut que tens un problema i tens el convenciment que vols eliminar la dependència emocional de la teva vida, fes un llistat de coses que has arribat a fer per algú, que a tu et perjudicaven. Has de ser conscient que una persona depenent no es fixa en el seu benestar personal, prefereix acontentar a l’altra persona per no perdre-la.

2- Reforçar l’autoestima per eliminar la dependència emocional
El factor principal de qualsevol dependència és una baixa autoestima. Hi ha moltes coses que pots fer per reforçar-la, des de fer psicoteràpia amb un professional de la psicologia fins a llegir manuals d’autoajuda.

3- Aprendre a estar sol/a
La vida és més bonica amb amor, però aquest arriba sanament quan un es sent bé amb sí mateix. No podem tenir una relació sana si abans no ens hem desenvolupat com a persones. Quan un mateix s’estima i no necessita als altres, és quan està preparat per estimar d’una manera sana.

A tots ens agradaria tenir una parella ideal, persones a qui estimar, etc… Però una cosa és “necessitar” i una altra molt diferent és “desitjar”. Quan necessites no funciona, perquè si un no s’estima a si mateix, tampoc podrà estimar als altres d’una manera madura i sana.

Un ha d’aprendre a gaudir de la vida sense parella. Hi ha infinitat de coses que fer.
Desenvolupa les teves habilitats, treballa per al teu futur, dedica temps a les teves aficions, fes amistats amb gent nova, viatja, mira al teu voltant i gaudeix de les petites coses, i sobretot cuida’t i estima’t com et mereixes.

Cristina Martínez VianaDirectora del Gabinet Psicològic MataróPsicóloga

Com aconseguir els propòsits d’any nou

PROPÒSITS D’ANY NOU – PER QUÈ ARA I NO EN UN ALTRE MOMENT?

Quan l’any acaba tendim a mirar enrere i a analitzar què hem assolit al llarg de l’any anterior i què ens agradaria canviar de cara a l’any vinent.
L’inici de l’any suposa per a la gran majoria de la gent, l’inici d’una etapa en que es pot canviar i millorar actituds i conductes.

És molt similar al que succeeix amb aquelles persones que decideixen iniciar una dieta d’aprimament: “el dilluns començo la dieta”, com si no es pogués començar un altre dia de la setmana. El fet és que el dilluns és l’inici de la setmana, i per tant, l’inici d’una etapa en que es pot canviar el que no ens agrada. El mateix succeeix amb l’inici de l’any.

Hi ha diversos estudis que posen de manifest que el mes de gener és un dels mesos en que la gent demana més visites al psicòleg, metge, infermera, etc., amb el propòsit de millorar el seu estat de salut tant físic com mental.

De fet, un estudi recent del 2015, planteja que el mes de gener representa una oportunitat molt bona per motivar als nostres pacients per a tenir un estil de vida més saludable, perquè és l’època en que estan més receptius i motivats per fer-ho.

ÉS IMPORTANT MARCAR-NOS PROPÒSITS PER L’ANY NOU?

Per sentir-nos satisfets i feliços amb la nostra vida i tenir una bona autoestima cal tenir  una sèrie d’objectius vitals que actuïn com un motor a la nostra vida, un motor que ens faci moure’ns endavant.

Tenir objectius vitals ens ajuda a traçar plans d’acció, a perseguir els nostres somnis i per tant a augmentar les probabilitats d’aconseguir-los i sentir-nos doncs més satisfets amb nosaltres mateixos i més satisfets amb les nostres vides.

Tenir objectius a la vida ha de ser quelcom prioritari per a les persones. Les que no tenen objectius vitals clars i viuen com autòmates seguint la vida que “es suposa” que han de seguir segons el que marquen els cànons de la societat, viuen insatisfetes i insegures, la qual cosa les portarà a la frustració, la depressió i l’ansietat.

Aquelles persones que es marquen reptes realistes i per tant, els assoleixen pràcticament tots, són persones molt més felices i amb un millor autoconcepte i per tant una millor autoestima.
L’única diferència entre les persones d’èxit que han assolit tots els seus objectius i les que no els han assolit, està simplement en que els primers saben perfectament quins són els seus objectius i realitzen accions a diari per assolir els reptes que s’han marcat i que són importants per a ells.

PER QUÈ NO ES COMPLEIXEN ELS PROPÒSITS D’ANY NOU?

L’any 2007, l’estudi encapçalat pel psicòleg anglès Richard Wiseman, va concloure que la gran majoria de la gent que es fa propòsits d’any nou, acaba fracassant. En aquest estudi, en que va entrevistar 3000 individus, conclou que el 88% no assoleix els seus propòsits d’any nou, i de fet, el 35% de la gent abandona els seus objectius el mes de gener.

Quan intentem adquirir un nou hàbit o eliminar un hàbit ja adquirit és quan apareixen les dificultats. Per al nostre cervell és molt més senzill i còmode realitzar les rutines que ja coneix i que té automatitzades. De fet, la meitat del temps fem les coses sense pensar, és a dir, actuem en mode “pilot automàtic”. Això és així, perquè aquests hàbits o conductes automatitzades ens permeten focalitzar l’atenció en altres coses.

Per canviar un hàbit o crear-ne un de nou cal una atenció constant i un esforç repetit durant un període continuat de 21 dies. És molt important en aquest període sentir que els nostres esforços valen la pena i recompensar-nos d’alguna manera per l’esforç realitzat.
Maxwell Maltz, un cirurgià dels anys 50 va determinar, a través de l’observació dels seus pacients amputats, que es requereix d’un mínim de 21 dies per a que una imatge mental establerta desaparegui i qualli una altra de nova.

ELS 10 TÍPICS PROPÒSITS D’ANY NOU

Hi ha una sèrie de propòsits que podríem anomenar com a “típics” perquè són els que presenten el 90% de la gent.

Són els següents:

·        Perdre pes / Tenir una alimentació més saludable. Especialment per aquells que durant les festes de Nadal han augmentat més pes del desitjat.
·        Apuntar-se al gimnàs / Fer més esport. El mes de gener els gimnasos es freguen les mans perquè la quantitat de clients augmenta de forma significativa en aquest mes, així com passa amb el mes de setembre.
·        Aprendre idiomes. Millorar el currículum amb idiomes, informàtica o altres cursos de formació.
·        Deixar de fumar. És una bona data per deixar aquesta addicció tan nociva per la salut per sempre.
·        Anar al metge i fer les revisions que sovint la gent s’oblida de fer.
·        Estalviar i pagar els deutes. Comprar una guardiola i posar-hi monedes totes les setmanes. Obrir-la a l’estiu per fer un viatge o qualsevol altra cosa que vingui de gust.
·        Dedicar més temps a la parella, la família i als amics. Plantejar-se sortir abans de la feina per passar més temps amb la família, dedicar més estones cada setmana a trucar als amics i intentar quedar amb ells de forma habitual.
·        Trobar parella. Sortir més, apuntar-se a activitats en grup per conèixer gent nova o bé buscar parella a través d’Internet.
·        Ser més productius a la feina. Procurar no perdre temps durant la jornada laboral, evitar les equivocacions i parar més atenció, fer propostes motivadores al nostre cap, etc.
·        Ser millor persona. Intentar cada dia de l’any fer alguna cosa bona per als altres. Ser més positiu i expressar amor més sovint a les persones que s’estima.

5 CONSELLS PER ACONSEGUIR ELS PROPÒSITS D’ANY NOU

1- Fer una llista curta i concreta d’objectius. Cal concentrar-se en 1 o 2 objectius que siguin realment importants i dedicar tot l’esforç per assolir-los. Fer una llista massa llarga ens conduirà a fracassar amb tota probabilitat. Cal que els objectius siguin molt concrets i clars, per poder saber si estem assolint o no la nostra meta.

2- Triar un objectiu que realment et motivi. Sovint l’elecció dels propòsits ve donada per pressions familiars o socials, la qual cosa farà que amb l’escassa motivació no aconseguiràs assolir-los. Cal que et preguntis: “Per què vull aconseguir aquest objectiu?” “És realment important per a mi?” “Com em sentiré si aconsegueixo aquest propòsit?”. L’important és que t’interessi assolir l’objectiu a tu i a ningú més, tot i que a l’assolir-lo no et beneficiaràs només tu, sinó també el teu entorn.

3-Plantejar objectius realistes. Cal que els propòsits siguin assolibles i relativament fàcils d’aconseguir. Plantejar comprar un cotxe que està fora de les nostres possibilitats o estudiar un idioma per al que no tindré temps o perdre 20 quilos en 3 mesos no és realista, no ho podrem aconseguir i inevitablement ens durà a la frustració i a acabar abandonant el nostre objectiu.

4- Organitzar-se bé i establir un pla pas a pas. Plantejar propòsits que es puguin aconseguir complint petites metes cada dia. Cal deixar ben clar el què, el qui, el com i el quan per tal de seguir un pla ben definit. “Fer més esport” pot suposar pujar les escales a diari en lloc d’agafar l’ascensor, baixar de l’autobús dues parades abans i anar caminant la resta del trajecte, anar al gimnàs tres dies en setmana especificant exactament quins dies i en quin horari, etc. és a dir, les accions que es poden realitzar a diari per tal d’assolir l’objectiu de “fer més esport”. Un altre exemple seria “Ser més pacient”. En aquest cas convindria cada dia fer petites accions que ens portin a ser més pacients, ja que no ens tornarem pacients d’un dia per l’altre pel simple fet de desitjar-ho. i no oblidar que desitgem complir amb els propòsits per ser millors persones i per tant, caldrà esforçar-se.

5-Prendre mesures per recordar els propòsits. Algunes persones ho escriuen a una llista i l’enganxen a la porta de la nevera o al mirall del bany, altres ho escriuen en post-its que distribueixen per la casa i el despatx. És molt recomanable comunicar-ho a la família i als amics per tal que aquests els ho puguin recordar de tant en tant.

Molta sort i feliç 2016 a tothom!

Cristina Martínez Viana
Directora i psicòloga del Gabinet Psicològic Mataró
Núm. col. 13803