El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) a la infància

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es caracteritza per la presència d’obsessions i/o compulsions que, o bé requereixen molt de temps, o causen un malestar significatiu en les diferents àrees de funcionament. A més, els símptomes no poden ser explicats pels efectes d’alguna substància (fàrmac o droga), ni per alguna condició mèdica. D’una banda, les obsessions es defineixen com pensaments o imatges persistents que s’experimenten com no desitjades, i que en la majoria de les persones generen malestar. Les compulsions tenen l’objectiu de reduir o suprimir aquest malestar, i es materialitzen mitjançant la realització de comportaments o actes mentals repetitius (p.ex., rituals). La persona, mitjançant el seu ús, busca combatre les obsessions o actua en congruència amb una sèrie de regles les quals interpreta que ha de complir de manera rígida.

Els aspectes esmentats, encara que s’utilitzen per definir la problemàtica tant per a població adulta com infantojuvenil, en aquest segon cas convé tenir presents certes característiques específiques: En primer lloc, i com un dels aspectes clau, cal considerar el moment o nivell desenvolupament evolutiu i maduratiu del nen. En aquest sentit, quan s’analitzen les compulsions hem de tenir molt present que els nens petits poden ser incapaços de manifestar o articular els objectius d’aquestes conductes, és a dir, és molt probable que presentin dificultats per vincular aquests actes a una finalitat concreta. Al costat d’això, a més, en aquesta etapa (sobretot entre els 8 i 10 anys) apareixen comportaments concebuts com jocs que podrien ser etiquetats com a “compulsions lleus”, però que per la seva intensitat i freqüència no s’han d’atendre clínicament (p.ex., no trepitjar les ratlles al caminar pel carrer). Només si interfereixen o dominen significativament la vida del nen seran causa de preocupació. En relació a aquest últim punt, hem d’afegir que encara està per aclarir si els rituals evolutius representen en alguns casos manifestacions precoces del TOC.

Altres dades interessants tenen a veure amb la freqüència d’aparició i amb el seu curs o evolució. Així, s’ha constatat que en edats primerenques el problema és més freqüent en nois, en l’adolescència les taxes semblen igualar-se, i en l’adultesa es mostra una prevalença lleugerament superior en dones. A més, les dades obtingudes fins al moment suggereixen un curs prolongat on els factors socials i ambientals (especialment els estressors psicosocials) semblen jugar un paper molt important en l’exacerbació dels símptomes. Durant el seu desenvolupament, és probable que apareguin altres problemàtiques, com ara el trastorn de tics, el qual apareix més en nois. Tot això repercuteix negativament en la vida de l’individu, i especialment, quan el problema s’inicia en la infància o adolescència té unes clares conseqüències a nivell social (disminuint la interacció i la creació de vincles) i personal (reduint significativament el grau d’autonomia del nen).

Finalment, indicar que com a possibles causes de la seva aparició s’han proporcionat diferents explicacions. Així, tot i que els arguments no són concloents, alguns han suggerit una possible base biològica o genètica. Els autors que defensen aquesta postura es basen en que l’aparició del TOC és més freqüent en nens amb parents de primer grau que han patit o pateixen conductes obsessiu-compulsives, en que en moltes ocasions es mostra amb una problemàtica neurològica coneguda (p.ex, alteració del funcionament dels ganglis basals), i en que alguns casos d’inici sobtat semblen haver-se desencadenat a causa de certes infeccions. Tot i això, les dades encara no són concloents.

La descripció dels problemes psicològics en població infantil i juvenil s’ha de fer amb molta cura, no només per l’heterogeneïtat amb que es manifesten els diferents símptomes, sinó per la importància de no patologitzar de manera precoç i discriminar, d’aquesta manera, entre el desenvolupament evolutiu normal i el que pot merèixer atenció professional. Per tot això, des de les àrees de psiquiatria, neuropsicologia i psicologia infantil i adolescent es treballa per aclarir i delimitar les característiques de les diferents problemàtiques, juntament amb millorar les diferents intervencions existents, la qual cosa pot permetre potenciar la millora de la seva salut tant física com emocional.

En el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals de les diferents àrees comentades, i especialitzats tant en adults com en població infantil i adolescent. Si tens alguna pregunta o vols rebre informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

Depressió Major i Distímia: Similituds i diferències

A nivell general, podríem dir que la immensa majoria de categories utilitzades per conceptualitzar els trastorns psicològics comparteixen aspectes amb una o fins i tot més etiquetes. Especialment quan parlem d’ansietat o depressió, hem de tenir en compte que les dues, juntes o per separat, acostumen a aparèixer en el curs de gairebé qualsevol malaltia mental. Aquest fenomen s’anomena comorbiditat. Concretament, dins de l’espectre depressiu, hi ha una sèrie de concepcions molt semblants, però que a la vegada, presenten alguns trets distintius. Aquest és el cas de la Distímia i la Depressió.

La Depressió Major es defineix com aquella problemàtica on la persona experimenta un estat d’ànim baix o deprimit significatiu (gairebé cada dia), i, en moltes ocasions, una pèrdua d’interès o plaer per les coses que normalment la gratificaven, durant un període mínim de dues setmanes. Al costat d’aquests, poden aparèixer altres símptomes; com pèrdua o augment de pes i de la gana, dificultats per dormir, fatiga o pèrdua d’energia, problemes de concentració o de memòria, un sentiment excessiu de culpa, o fins i tot idees o pensaments sobre la mort recurrents. Un dels aspectes més importants a tenir en compte, és que el trastorn causa un gran malestar i repercuteix significativament en la vida de l’individu, limitant el seu rendiment gairebé tots els entorns en què es troba immers. En aquest cas, a més, els símptomes acostumen a ser intensos, i tant les persones properes com els professionals poden adonar-se, d’una forma relativament ràpida, de l’estat d’ànim del pacient.

Pel que fa a la Distímia, aquesta es caracteritza, igualment, per un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, present en més dies dels que està absent, durant un mínim de dos anys. A més, s’inclouen com a possibles símptomes (és necessari que apareguin com a mínim dos), la manca o excés de gana o alimentació, la pèrdua d’energia o cansament, les dificultats de concentració, els problemes de son, els sentiments de desesperança i la presència d’una baixa autoestima. Els manuals concreten més remarcant que la persona que la pateix no ha d’estar lliure de símptomes durant més de dos mesos.

Així, tal com podem apreciar, les dues categories presenten una sèrie de similituds destacables que ens poden fer dubtar a l’hora de diagnosticar-les. En aquest sentit, la disminució de l’estat d’ànim positiu juntament amb certs símptomes principalment fisiològics (pèrdua de gana, problemes de son, pèrdua d’energia …) formen part de les dues etiquetes. Tot i això, és important tenir en compte que en el cas de la Depressió Major, aquests aspectes acostumen a aparèixer de manera especialment elevada i freqüent en comparació amb la Distímia, en la qual hi ha un patiment i malestar significatiu però més baix i atenuat que en el primer cas. En aquesta línia, per exemple, encara que poden aparèixer idees de mort, aquestes no són molt característiques de la Distímia. Al costat d’això, a més, hi ha un criteri temporal important a tenir en compte: per fer el diagnòstic de Depressió Major han d’haver passat dues setmanes, en comparació amb els dos anys de la Distímia. Això però, no exclou que dins de l’ampli període, no pugui aparèixer un episodi depressiu més acusat que pugui diagnosticar com a episodi de Depressió Major.

Com veiem doncs, aquests constructes posseeixen molts aspectes en comú que dificulten la seva delimitació. A això cal sumar-hi el fet que cada persona exterioritza d’una manera molt específica cadascuna de les característiques exposades, i que a més aquestes s’emmarquen en àmbits i situacions concretes que han de ser individualitzades en cada cas. Per això, la tasca dels professionals (psicòlegs i psiquiatres) consistirà en desengranar tots els aspectes involucrats en la problemàtica, realitzar una avaluació precisa, i una intervenció adequada a les necessitats del pacient.

El solapament entre problemàtiques és més la “norma” que l’excepció. Al costat de les comentades, hi ha moltes altres categories que poden analitzar-se des d’aquest prisma, conjugant les característiques d’ambdues i procurant delimitar els seus aspectes diferencials. Si vols conèixer més sobre això, o simplement tens certs dubtes a resoldre, posa’t en contacte amb el nostre equip de Psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.

L’obesitat infantil

L’obesitat, i concretament l’obesitat infantil, suposa un dels problemes més greus de salut pública al nostre país, estimant-se que afecta a entre un 30 i un 50% de la població general occidental. D’altra banda, tot i que tendeix a confondre’s amb un excés de pes, convé especificar que es tracta d’una acumulació excessiva de greix (teixit adipós) al cos, l’etiologia de la qual s’explica per múltiples factors, entre ells físics o biològics, i psicosocials. Un cop instaurada, com veurem, pot ser responsable de diverses alteracions psicològiques, emocionals i socials.
 
En aquesta línia, i particularment en els nens, l’obesitat suposa no només un problema de salut relacionat amb el possible desenvolupament de futurs problemes mèdics (per exemple, diabetis o malalties cardiovasculars), sinó també vinculat a tot un conjunt de trastorns psicològics . Aquests últims a més, poden ser tant causa com conseqüència de l’obesitat. Així, el problema pot sorgir com a conseqüència d’una alteració emocional prèvia, on el nen, a causa del malestar que pateix, acut al menjar per suplir-lo o eliminar-lo. En aquest sentit, els problemes familiars, escolars i / o socials poden ser responsables de que el nen pateixi problemes diversos com ansietat, depressió, els símptomes dels quals s’aprenguin a mitigar acudint al menjar. D’aquesta manera, no és infreqüent que l’obesitat es trobi lligada a trastorns de la conducta alimentària, i especialment al trastorn per afartament. D’altra banda, si invertim la relació, l’obesitat també pot ser l’encarregada de diversos problemes emocionals, principalment relacionats amb l’autoestima. El nen amb obesitat, juntament amb les dificultats per acceptar la seva pròpia imatge, acostuma a patir conductes de rebuig (burles, insults …) per part dels seus companys, provocant greus problemes tant emocionals com socials i limitant el seu desenvolupament afectiu.

Cal assenyalar a més, que no només el grup d’iguals pot propiciar l’empitjorament dels símptomes del nen o adolescent, sinó que l’obesitat en si mateixa, i de manera general, constitueix un dels problemes més estigmatitzats per la nostra societat. Per això, la persona que el pateix es troba exposada constantment a la desaprovació i censura d’aquesta problemàtica a una escala molt més global, fet que comporta un agreujament de la situació. D’aquesta manera, veiem com l’obesitat conté problemes no només mèdics, sinó també psicològics diversos i importants. El nen haurà d’afrontar un procés llarg i costós, en el qual l’ajuda dels pares, i de professionals de diferents branques resultarà crucial per la seva millora.

En relació als últims aspectes esmentats, les estratègies i intervencions encarades a pal·liar aquesta situació hauran de tenir en compte tant l’àmbit mèdic o nutricional, com els problemes psicosocials comentats. En el primer, les principals estratègies es relacionen amb dietes, medicació, operacions (p.ex bypass gàstric) i / o exercici físic. D’altra banda, des de la psicologia infantojuvenil, i especialment des de la Teràpia Cognitiu-Conductual, s’han realitzat propostes que estan resultant eficaces i útils per millorar l’estat anímic tant de nens i adolescents, com d’adults amb obesitat.

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre aspecte, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns, rebràs una atenció individualitzada i professional.

¿Estrès i vacances?

L’estiu, a més de portar l’arribada de la calor, està íntimament relacionat amb un dels moments més esperats de l’any, les vacances, i no tant aquestes en si mateixes, sinó la necessitat de descansar o desconnectar. Després d’un període intens d’activitat en el qual s’han anat succeint diferents preocupacions, moltes de les quals relacionades amb l’àmbit acadèmic o laboral, resulta relativament senzill experimentar la sensació de requerir un “aturada”, tant a nivell físic com mental. Tot i això, i com veurem a continuació, en ocasions resulta difícil desvincular-se del malestar, l’estrès, o de les preocupacions, perpetuant l’estat d’ànim “negatiu” i fomentant que, un cop acabat el període de vacances, tinguem la sensació de que no l’hem aprofitat com volíem o necessitàvem.

L’estrès i l’ansietat són fenòmens comuns i freqüents, tant, que poden aparèixer en situacions inesperades com durant les vacances. La seva forma de presentació pot ser molt variable; podent ser més o menys intens, breu o prolongat. En aquest moment, es posaran a prova les nostres habilitats per afrontar el malestar i recuperar l’estabilitat que ens permeti seguir gaudint del nostre període de descans. Així, entre els aspectes que poden fer que apareguin o es mantinguin aquestes desagradables sensacions, a continuació es citaran alguns dels més rellevants junt amb algunes de les estratègies útils per combatre’ls:

–    Arrossegament d’un ritme elevat: Després d’un temps en el qual hem estat immersos en una o unes activitats contínues i intenses (ja siguin laborals, acadèmiques o de qualsevol altre tipus), és absolutament normal que experimentem un cert període de desestabilització o intranquil·litat. Tot i que en ocasions el primer dia de vacances ja suposa un abans i un després, precipitant un estat de relaxació ràpidament, és molt habitual que necessitem un cert temps d’adaptació. Per això, hem d’entendre que el canvi pot no produir-se de la nit al dia, i que els símptomes que continuem experimentant poden ser fruit simplement d’haver dut a terme un ritme frenètic.

–    Estancament en un o diversos temes: Aquest punt es refereix al fet que moltes vegades, encara que ja no estiguem fent una tasca concreta, la nostra ment segueix connectada a aquesta per un cert temps. Les raons d’això poden ser diverses: que hi hagi alguna cosa que sabem haurem de reprendre després de les vacances, que voldríem haver-ho realitzat d’una altra manera, o que li atribuïm una gran importància, entre d’altres. Tots aquests arguments fomenten que les preocupacions segueixin presents, i que per tant no aconseguim gaudir. En la mesura del possible, haurem de procurar relativitzar aquells temes dels quals no ens puguem ocupar en aquests moments. Al costat d’això, el procurar gaudir del “moment present”, centrant-nos en els aspectes positius de l’ara pot ser de gran utilitat per a desviar l’atenció cap al “aquí”.

–    Exigència i autoexigència: Aquest és un dels aspectes clau. És possible que haguem anticipat unes vacances molt específiques, i fins i tot que haguem reflexionat molt sobre l’estat emocional que volíem experimentar. Així, el fet de tenir una visió inflexible sobre aquest període pot facilitar que davant petits canvis, o simplement davant el no compliment de les nostres expectatives, ens sentim frustrats i fins i tot ens castiguem per no aconseguir els objectius previstos. És important adoptar una actitud flexible, tant cap a l’entorn o els altres, com cap a nosaltres mateixos. Resulta útil procurar valorar, enaltir i respectar allò que estem experimentant i vivint, i a nosaltres mateixos, procurant no minimitzar-ho.

–    Esdeveniment/s inesperat/es: El nostre merescut descans es pot veure més, o menys afectat per esdeveniments específics, els quals poden posseir un nivell d’importància divers. Possibles exemples són les discussions, la impuntualitat, el retard en mitjans de transport, les cancel·lacions d’última hora, etc. El primer que hem d’apreciar és que molt possiblement, i comparat amb altres moments de l’any, tindrem més capacitat o habilitat per afrontar-los amb èxit a causa de que estem més relaxats, o simplement a que la nostra ment està menys ocupada en altres assumptes. En segon lloc, el seu afrontament eficaç requereix atribuir a aquests esdeveniments la importància que realment mereixen. Podríem incloure també aquí, algunes condicions ambientals com la calor, el cúmul de gent, o per exemple, la pluja. Davant d’aquests fets, més o menys previsibles, i sempre en cas que suposin una limitació, resulta beneficiós trobar alternatives plausibles per acomodar-nos i adaptar-nos a les diferents circumstàncies.

Com veiem, són molts i molt diversos els estímuls i situacions que poden fer trontollar els nostres moments de desconnexió. És important identificar-los i trobar la manera més eficaç per afrontar-los, procurant no jutjar ni engrandir la seva repercussió. A més, al costat dels comentats, poden aparèixer altres específics per a cada cas en particular.

El nostre equip està situat a Mataró compta amb diferents professionals de la psicologia i la psiquiatria que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes. Si necessites més informació al respecte pots posar-te en contacte amb nosaltres.

La Corea de Huntington: característiques i símptomes

Avui dia és relativament habitual entrellaçar els termes envelliment i demència, establint en ocasions relacions causals errònies. En aquest sentit, i encara que moltes vegades resulta complicat diferenciar entre vellesa “normal” i “patològica”, és important remarcar que demència no és sinònim d’envelliment. Així, tot i que amb el transcurs de l’edat puguin aparèixer certs problemes com oblits, alentiment i altres pèrdues a nivell cognitiu, únicament podrem parlar de demència quan hi hagi una pèrdua o deteriorament de les funcions mentals o cognitives prou greu com per interferir amb la vida diària de la persona, provocant una limitació tant a nivell personal (cognitiva, emocional i conductualment) com social, laboral i/o familiar.

Les causes de les demències poden ser diverses (trastorns psiquiàtrics, infeccions, tumors, abús de tòxics …), i fins i tot dins d’elles podem trobar subtipus molt diversos. Les més freqüents són les que es deuen a una malaltia neurodegenerativa del propi cervell, és a dir aquells processos que impliquen una pèrdua de neurones sense una causa inflamatòria o vascular. Dins d’elles trobem, per exemple, la Malaltia de l’Alzheimer (EA), la Malaltia de Parkinson, l’Esclerosi Múltiple, entre altres; i la que aquí comentarem breument, la Malaltia o Corea de Huntington. Aquesta, és una malaltia progressiva de caràcter hereditari, deguda a una alteració genètica, concretament a una mutació del cromosoma 4, el qual codifica la proteïna huntingtina. Com s’ha dit, és neurodegenerativa, i per tant provoca el deteriorament i destrucció de certes neurones del sistema nerviós central. Es pot manifestar tant en homes com en dones, i es calcula que afecta aproximadament a 1 de cada 10.000 habitants. La seva edat d’aparició acostuma a ser entre els 35 i els 55 anys, tot i que hi ha casos que la desenvolupen abans dels 20 anys. A continuació doncs, es descriuran els principals símptomes d’aquest curiós fenomen:

–    Símptomes motors i musculars: Un dels símptomes més característics de la malaltia són els moviments produïts a l’atzar en forma de sacsejades de tot el cos, denominats corees. Aquest terme deriva del grec i significa dansa, i és per això que la patologia ha rebut aquest nom. Aquests, tot i que a l’inici són menys perceptibles, es van fent evidents a mesura que la problemàtica avança. A més, els pacients acostumen a mostrar bradicinesies, és a dir, lentitud en els moviments corporals; i distonia, que és la contracció exagerada i lenta d’un múscul. Per tot això, la persona pateix problemes cada vegada més accentuats relacionats amb la marxa, la postura i l’equilibri. A aquests, també se li afegeixen les dificultats relacionades amb el llenguatge, on la persona progressivament té més problemes per articular paraules correctament.

–    Alteracions afectives i de la personalitat: Els símptomes psicològics més característics són els problemes de depressió i ansietat, comportaments obsessiu-compulsius, apatia, problemes de son, disminució de l’autoestima, augment de la irritabilitat i impulsivitat, i de vegades fins i tot il·lusions i/o al·lucinacions. Convé tenir en compte però, que molts d’aquests problemes s’emmarquen dins dels problemes familiars i socials que genera la malaltia. Així, a més del malestar emocional personal que comporta, l’estigmatització social o el patiment de la gent propera són variables importants a considerar.

–    Problemes cognitius: Les alteracions cognitives són molt freqüents, sent les dificultats de comprensió, memòria, judici i raonament les més rellevants. Aquests es manifesten per una marcada lentitud, problemes de concentració, planificació i organització, i en la presa de decisions. En ocasions, la malaltia es pot acompanyar també d’un deteriorament significatiu en la capacitat intel·lectual global.

Com veiem, la malaltia de Huntington inclou una simptomatologia molt diversa, la qual hem de comprendre i emmarcar en un cas concret, ja que cada persona pot manifestar-la de formes diverses. Tot i això, la majoria coincideixen en accentuar el sofriment que comporta i la baixa comprensió i acceptació social existent. Així, neuropsicòlegs, psiquiatres, i altres professionals de la salut hauran de treballar en col·laboració no només per atenuar i alentir el progrés de la malaltia, sinó per facilitar l’adaptació de l’individu a aquesta en la seva totalitat tenint en compte tots els factors implicats exposats.

Per més informació, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Procurarem resoldre tots els teus dubtes i proporcionar-te l’ajuda que necessitis.

Trastorns somatomorfs: característiques i doctor shopping

Els trastorns somatomorfs engloben aquells desordres o problemes que es caracteritzen per la presència de símptomes físics diversos en els quals no és possible identificar una patologia o disfunció orgànica aparent. Així, després de múltiples proves i exàmens mèdics, es descarten causes físiques o biològiques que expliquin l’aparició i exacerbació dels símptomes. En aquest sentit, a més, un aspecte essencial el constitueix la somatització, la qual s’entén com la tendència a experimentar i expressar malestar psicològic en forma de símptomes somàtics que el subjecte interpreta erròniament com a signe d’alguna malaltia física severa i, en conseqüència, sol·licita assistència mèdica per a ells.

En quan als símptomes o molèsties expressades, poden ser diverses i variar d’una persona a una altra, sent les més freqüents el dolor en diferents parts del cos, la debilitat, inflamació, vertigen, nàusees i / o la sospita de diferents lesions. Pel que fa als subtipus, seguint la classificació del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), podem distingir diferents categories dins dels trastorns somatomorfs: el Trastorn de símptomes somàtics, el Trastorn d’ansietat per malaltia (correspondria a la tradicional hipocondria), el Trastorn de conversió, un apartat per factors psicològics que influeixen en altres afeccions mèdiques, i el Trastorn factici. Tots ells comparteixen la característica de manifestar símptomes físics/somàtics diversos els quals es troben interrelacionats amb factors psicològics i emocionals diversos. La variabilitat però, depèn de la seva forma de presentació. Cal tenir en compte a més, que dins de la primera categoria esmentada (el Trastorn de símptomes somàtics), el manual també inclou els trastorns psicosomàtics, esmentats a l’inici de l’article.

D’altra banda, i encara que la problemàtica s’hagi evidenciat més en dones, resulta especialment complex concretar dades epidemiològiques específiques. Això és degut a que els pacients que pateixen aquest problema, acudeixen principal i gairebé exclusivament, a serveis d’atenció mèdica en la cerca d’una explicació física/biològica, la qual cosa provoca que el trastorn sigui infradiagnosticat. A aquest fet se’l coneix amb el nom de doctor shopping, ja que la persona, en no trobar una justificació física que expliqui els símptomes físics que està experimentant, recorre a seguir buscant i a canviar de servei mèdic amb la creença que en algun d’ells aconseguirà trobar una explicació plausible. És cert però, que en algunes ocasions es realitzen diagnòstics, o es proporciona informació i fins i tot tractament mèdic parcialment congruent amb la problemàtica, la qual cosa a curt termini pot tranquil·litzar a la persona i disminuir certs símptomes, però difícilment actuarà com un supressor.

Per tot això, i per tal de reduir la freqüència d’aquest curiós i legítim fenomen, és important reconèixer la importància dels factors psicològics i emocionals en els problemes físics. En aquest sentit, i encara que resulti complicat de comprendre, i més encara d’acceptar, la interrelació cos-ment o emoció-físic és més estreta del que imaginem.

Així doncs, el paper dels apropaments i intervencions des de l’àmbit de la psicologia resulta clau per a aquest tipus de problemes. La Teràpia Cognitiu-Conductual es presenta com un tractament eficaç i amb resultats especialment positius. Els professionals del nostre centre, a Mataró, estan especialitzats en aquest i altres tipus d’intervencions eficaces i útils. Per obtenir més informació no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

El Síndrome Alcohòlic Fetal o SAF

L’alcoholisme constitueix un dels problemes més importants en la societat actual. Tot i això, i degut sobretot a la normalització del seu consum, es tendeixen a ignorar o minimitzar els seus possibles efectes perjudicials. D’aquesta manera, i tot i que l’atenció es dirigeix més cap a un altre tipus de substàncies, l’abús i la dependència d’alcohol són els que més mal produeixen en la població, estimant-se que ho desenvolupen entre un 10 i un 20% dels bevedors. La diferència entre els dos conceptes rau en si apareix el síndrome d’abstinència (dependència) o no (abús), el qual podem definir com el quadre simptomàtic que apareix en un subjecte consumidor d’alcohol a causa de la disminució dels nivells en sang de la substància.

Els problemes associats a aquesta substància són diversos, i encara que s’acostumen a citar en major mesura aquells relacionats amb la pròpia persona que la consumeix (depressió, disfuncions sexuals, síndrome de Korsakoff, alteracions de la personalitat …), hi ha alteracions que van més enllà del propi individu. Entre elles es troba el Síndrome Alcohòlic Fetal, un trastorn que engloba un grup de malformacions i desordres en el fetus produït pel consum d’alcohol de la mare durant l’embaràs. Durant la ingesta, l’alcohol travessa la placenta i arriba al fetus, produint alteracions en el seu desenvolupament. Entre elles es troben les següents: Interrupció de la diferenciació cel·lular i del creixement, alteració de l’ADN i la síntesi de proteïnes, inhibició de la migració cel·lular, modificació del metabolisme de proteïnes i greixos, i retard del creixement uterí. Totes elles tindran conseqüències significatives i diverses en el desenvolupament evolutiu del nadó, sent algunes de les més significatives les citades a continuació:

–    Alteracions físiques/biològiques: Els nens que pateixen aquest problema acostumen a patir una clara deficiència en el creixement, presentant habitualment una baixa estatura, i una mida reduïda de les diferents parts del cos, especialment del cap (microcefàlia) i extremitats. Al costat d’això, apareixen una sèrie de trets facials asimètrics i xocants. Poden aparèixer també problemes de coordinació i de moviment que dificultin el desenvolupament motor de la persona. I, a més, són relativament freqüents els problemes en el cor, els ronyons i els ossos, i les alteracions en l’audició i la vista.

–    Problemes cognitius i del neurodesenvolupament: Un dels símptomes més importants es relaciona amb la discapacitat intel·lectual. A més d’aquesta, solen presentar problemes d’atenció i memòria i retard en l’adquisició de la parla i el llenguatge, apareguin sovint també dificultats en el raonament i el judici. S’ha documentat també un percentatge progressivament major de casos que pateixen episodis epilèptics. Tots ells repercuteixen negativament en el desenvolupament no només acadèmic de l’infant, sinó també social i personal, actuant com una important limitació.

–    Trastorns psicològics: Com a conseqüència tant del consum de l’alcohol durant l’embaràs per part de la mare, i de les alteracions conseqüents esmentades anteriorment, el nen sol presentar diferents problemes emocionals i psicològics. Entre ells, a més dels trastorns d’aprenentatge, són molt freqüents els trastorns de conducta. En aquest sentit, manifesten problemes relacionats amb el control d’impulsos, podent tenir problemes amb la justícia i involucrant-se en activitats d’alt risc, com conductes sexuals inapropiades o consum de drogues.

Com podem veure, el consum d’alcohol no només repercuteix negativament en la persona que l’ingereix, sinó que pot tenir greus conseqüències per al fetus. La prevalença d’aquesta problemàtica és cada vegada més gran, principalment a causa de la manca d’informació al respecte i a la minimització de la repercussió del consum, ja que és una substància legalitzada, comercialitzada i, per això, normalitzada en la nostra societat actual. La millor manera d’evitar l’aparició del SAF és prevenir el consum d’alcohol, i per això resulta clau prendre consciència sobre la situació a través de la recerca i recollida d’informació adequada sobre aquest tema.

En cas de tenir qualsevol dubte, o de voler aprofundir sobre el comentat fins aquí, pots posar-te en contacte amb el nostre centre de psicologia situat a Mataró. En aquest trobaràs a diferents professionals de salut mental que t’ajudaran a resoldre les teves preguntes.

L’alcoholisme constitueix un dels problemes més importants en la societat actual. Tot i això, i degut sobretot a la normalització del seu consum, es tendeixen a ignorar o minimitzar els seus possibles efectes perjudicials. D’aquesta manera, i tot i que l’atenció es dirigeix més cap a un altre tipus de substàncies, l’abús i la dependència d’alcohol són els que més mal produeixen en la població, estimant-se que ho desenvolupen entre un 10 i un 20% dels bevedors. La diferència entre els dos conceptes rau en si apareix el síndrome d’abstinència (dependència) o no (abús), el qual podem definir com el quadre simptomàtic que apareix en un subjecte consumidor d’alcohol a causa de la disminució dels nivells en sang de la substància.

Els problemes associats a aquesta substància són diversos, i encara que s’acostumen a citar en major mesura aquells relacionats amb la pròpia persona que la consumeix (depressió, disfuncions sexuals, síndrome de Korsakoff, alteracions de la personalitat …), hi ha alteracions que van més enllà del propi individu. Entre elles es troba el Síndrome Alcohòlic Fetal, un trastorn que engloba un grup de malformacions i desordres en el fetus produït pel consum d’alcohol de la mare durant l’embaràs. Durant la ingesta, l’alcohol travessa la placenta i arriba al fetus, produint alteracions en el seu desenvolupament. Entre elles es troben les següents: Interrupció de la diferenciació cel·lular i del creixement, alteració de l’ADN i la síntesi de proteïnes, inhibició de la migració cel·lular, modificació del metabolisme de proteïnes i greixos, i retard del creixement uterí. Totes elles tindran conseqüències significatives i diverses en el desenvolupament evolutiu del nadó, sent algunes de les més significatives les citades a continuació:

–    Alteracions físiques/biològiques: Els nens que pateixen aquest problema acostumen a patir una clara deficiència en el creixement, presentant habitualment una baixa estatura, i una mida reduïda de les diferents parts del cos, especialment del cap (microcefàlia) i extremitats. Al costat d’això, apareixen una sèrie de trets facials asimètrics i xocants. Poden aparèixer també problemes de coordinació i de moviment que dificultin el desenvolupament motor de la persona. I, a més, són relativament freqüents els problemes en el cor, els ronyons i els ossos, i les alteracions en l’audició i la vista.

–    Problemes cognitius i del neurodesenvolupament: Un dels símptomes més importants es relaciona amb la discapacitat intel·lectual. A més d’aquesta, solen presentar problemes d’atenció i memòria i retard en l’adquisició de la parla i el llenguatge, apareguin sovint també dificultats en el raonament i el judici. S’ha documentat també un percentatge progressivament major de casos que pateixen episodis epilèptics. Tots ells repercuteixen negativament en el desenvolupament no només acadèmic de l’infant, sinó també social i personal, actuant com una important limitació.

–    Trastorns psicològics: Com a conseqüència tant del consum de l’alcohol durant l’embaràs per part de la mare, i de les alteracions conseqüents esmentades anteriorment, el nen sol presentar diferents problemes emocionals i psicològics. Entre ells, a més dels trastorns d’aprenentatge, són molt freqüents els trastorns de conducta. En aquest sentit, manifesten problemes relacionats amb el control d’impulsos, podent tenir problemes amb la justícia i involucrant-se en activitats d’alt risc, com conductes sexuals inapropiades o consum de drogues.

Com podem veure, el consum d’alcohol no només repercuteix negativament en la persona que l’ingereix, sinó que pot tenir greus conseqüències per al fetus. La prevalença d’aquesta problemàtica és cada vegada més gran, principalment a causa de la manca d’informació al respecte i a la minimització de la repercussió del consum, ja que és una substància legalitzada, comercialitzada i, per això, normalitzada en la nostra societat actual. La millor manera d’evitar l’aparició del SAF és prevenir el consum d’alcohol, i per això resulta clau prendre consciència sobre la situació a través de la recerca i recollida d’informació adequada sobre aquest tema.

En cas de tenir qualsevol dubte, o de voler aprofundir sobre el comentat fins aquí, pots posar-te en contacte amb el nostre centre de psicologia situat a Mataró. En aquest trobaràs a diferents professionals de salut mental que t’ajudaran a resoldre les teves preguntes.

Fòbia Social i Trastorn de Personalitat per Evitació

La presència conjunta de dos o més problemàtiques o patologies, o la concurrència de símptomes de diferents entitats diagnòstiques resulta ser un fenomen molt característic tant en l’àmbit clínic com en la societat en general. De vegades, la línia que separa dues categories pot ser realment fina i difusa, la qual cosa dificulta definir característiques pures i establir un diagnòstic específic. Aquest és el cas de la Fòbia Social i el Trastorn de Personalitat per Evitació, els quals com veurem comparteixen diversos aspectes.

D’una banda, la Fòbia Social es defineix com la por o l’experimentació d’una intensa ansietat davant d’una o més situacions socials en què la persona es troba exposada al possible examen per part dels altres. L’individu té por a mostrar símptomes d’ansietat o actuar d’alguna manera que sigui valorada negativament (a través de la humiliació o rebuig). Aquest tipus de situacions, al generar un alt nivell de malestar, o bé s’eviten, o se suporten amb por o ansietat intensa. Al costat d’això, és important tenir present que el problema provoca una gran limitació tant a nivell personal, social, laboral, etc. Alguns exemples de situacions són les interaccions socials, com reunir-se amb persones poc conegudes o mantenir una conversa, ser observat realitzant alguna activitat, i actuar davant dels demés. Específicament en nens, val la pena esmentar que la por pot aparèixer davant la interacció amb iguals, i no només amb els adults, i que aquesta pot presentar-se de manera diversa; amb rebequeries, plors, encongir-se o quedar paralitzats.

Pel que fa al Trastorn de Personalitat per Evitació o Evasiu, es caracteritza per un patró d’inhibició social, junt amb la presència de sentiments d’incompetència i molta sensibilitat a l’avaluació negativa, que es manifesta a principis de l’etapa adulta i que es troba present en diferents contextos. En aquest cas, la persona que el pateix tendeix a evitar situacions en les que hagi d’establir contacte interpersonal freqüent per por a les crítiques, al rebuig o a la desaprovació. A més, sol mostrar-se poc disposada a entaular converses o crear vincles a no ser que estigui segura que serà acceptada, sol mostrar-se introvertida en les relacions estretes evitant així que la puguin ridiculitzar, i presenta una excessiva preocupació a ser criticada o rebutjada. A més d’aquests, són típiques les creences de considerar-se com a poc atractiu, inferior o socialment inepte, podent reflectir evidents problemes d’autoestima, i mostrant per això, una falta d’iniciativa a l’hora d’iniciar noves activitats, especialment quan aquestes són de caràcter social .

Així doncs, tal com podem apreciar, les dues problemàtiques comparteixen moltes similituds (por o rebuig davant de situacions socials, inhibició, pensaments distorsionats…), però és important tenir en compte que també reflecteixen certes diferències, sent algunes més subtils que altres. En aquest sentit, el Trastorn de Personalitat Evasiu té un caràcter aparentment més greu, en el qual el grau de generalització (present en moltes situacions) i els problemes associats (autoestima, cognicions errònies …) resulten ser més amplis. A més, es defineix com un patró, a diferència de l’especificitat de la Fòbia Social; això vol dir que apareix relativament aviat a nivell temporal, i de manera inespecífica. En el cas de la Fòbia en canvi, el problema pot situar-se en una o poques situacions d’interacció social, i encara que aquestes poden arribar a limitar significativament a la persona, és possible que es desenvolupi normalment en altres situacions, reflectint certes habilitats socials. Finalment, hem de tenir en compte que no és possible diagnosticar Trastorns de Personalitat fins als 18 anys, amb la qual cosa anteriorment a aquesta edat haurem d’acudir a problemes relacionats amb el vincle o amb l’ansietat.

La comorbiditat entre els diversos problemes psicològics és cada vegada més evident. Per això, resulta clau realitzar una avaluació adequada sobre la problemàtica o problemàtiques que presenti la persona i delimitar la presència de les entitats pertinents. Només així s’aconseguirà dissenyar i realitzar una intervenció adaptada plenament a la situació personal del pacient i assegurar en major mesura la seva millora.

En cas de voler rebre més informació o estar interessat en algun altre tema, en el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació necessària i podràs resoldre els dubtes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

El Síndrome o Trastorn de Pica

A nivell general, els Trastorns de la Conducta Alimentària es caracteritzen per la presència d’una alteració persistent en l’alimentació o en el comportament relacionat amb aquesta que porta a presentar clares dificultats en el consum i/o en l’absorció d’aliments. Tot això provoca en la persona greus conseqüències, tant a nivell físic com psicosocial, la qual cosa reflecteix la importància de conèixer més sobre aquests per poder intervenir d’una manera ràpida i eficaç.

Alguns d’ells, com l’Anorèxia o la Bulímia, acostumen a ser més coneguts per la societat, però d’altres, com el que aquí es descriurà, sol ser menys freqüent, tot i que les seves conseqüències poden ser igual o més greus que en els anteriors. Així, el Síndrome o Trastorn de Pica es caracteritza pel desig irresistible i la ingesta recurrent de substàncies no nutritives o no alimentàries (p.ex., terra, paper, sabó, pega, gel, midó, guix …). És cert però, que en algunes societats la ingesta de certes substàncies té un caràcter ritual, de manera que haurem de tenir en compte el context sociocultural del subjecte per establir el diagnòstic. D’altra banda, tot i no existir dades epidemiològiques concretes, s’ha comprovat que aquest problema afecta principalment a dones embarassades, nens amb un desenvolupament neurològic atípic, persones amb discapacitat intel·lectual i a certs trastorns mentals (sobretot de caràcter greu com l’Esquizofrènia o l’Autisme). A més d’això, no s’han trobat causes exactes associades a l’inici del trastorn, encara que s’han proposat dades prometedores; en alguns casos s’han trobat anormalitats biològiques específiques com el dèficit de certes vitamines o minerals (p.ex., ferro o zinc), encara que no en totes les persones amb Pica s’ha pogut demostrar aquest fet. D’altra banda, sembla que la prevalença del quadre està associada a la gravetat de la discapacitat intel·lectual.

Un aspecte important a remarcar és el fet que habitualment la persona que pateix aquest problema acostuma a passar primer pels serveis mèdics, ja que les conseqüències físiques poden ser greus (p.ex., obstrucció o perforació intestinal, enverinament o intoxicació, infeccions …). Per aquest fet, rarament realitzen un tractament psicològic un cop s’han estat estabilitzats a nivell mèdic o biològic. Tot i això, el seguiment terapèutic és un dels més importants per potenciar la millora de l’individu. Això és així pel fet que en moltes ocasions el problema porta associat un malestar emocional significatiu, el qual pot seguir o antecedir a la ingesta d’aquest tipus de substàncies, funcionant de manera similar a una addicció. Així, per posar remei o atenuar els símptomes negatius de manera ràpida, la persona pot utilitzar cada vegada més aquesta estratègia, perpetuant i empitjorant la situació. D’aquesta manera, el fet de menjar certs elements produiria un alleujament a curt termini, reduint els símptomes d’ansietat, estrès o depressió; però a llarg termini podria tenir conseqüències potencialment greus per a la salut de la persona.

El trastorn, com s’ha indicat, afecta tant a adults com a nens i adolescents. És important conscienciar-nos de la importància que té rebre atenció mèdica i psicològica referent a això, sent un dels motius principals la prevenció de possibles complicacions greus.

En cas d’estar interessat en rebre més informació sobre aquest o algun altre concepte o aspecte que consideres important, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Obtindràs totes les dades que necessitis.

Beneficis i utilitat de la Teràpia Familiar

Gran part dels problemes que envolten les nostres vides, o fins i tot el nostre dia a dia, poden tenir el seu origen o com a conseqüència una situació familiar desfavorable. De vegades, la mateixa situació problemàtica se situa en el si de la família, sent el més comú el conflicte entre alguns dels seus membres. Però en altres, tot i que no aconseguim trobar la causa, o fins i tot la situem fora d’aquest context, la repercussió que pot tenir en aquest àmbit és especialment significativa. Així doncs, la funció del nucli familiar és crucial no només per comprendre les diferents alteracions, sinó per facilitar la millora del pacient treballant directament des d’aquest.

La Teràpia Familiar sorgeix doncs com una proposta encarada a treballar directament amb tots els membres de la família, o, almenys, amb aquells que constitueixin una part més o menys significativa en la situació. Alguns exemples de motius de consulta que es poden veure beneficiats per aquesta intervenció són: la presència d’alguna malaltia, física o psicològica, en algun membre de la família (p.ex., malaltia terminal, addicció, depressió, trastorns d’ansietat, entre d’altres ), símptomes o conductes problemàtiques específiques (p.ex., agressivitat, apatia o desvinculació, por …), o conflictes entre tots o alguns dels membres (p.ex., discussions matrimonials, problemes constants entre germans, etc.). Tots ells són susceptibles de ser treballats mitjançant un enfocament familiar. Com veiem, a més, en una intervenció d’aquest tipus és més que probable que apareguin interaccions entre adults i nens, de manera que el terapeuta treballarà en l’adaptació de cada objectiu terapèutic en funció de cada problemàtica i del subtipus de població involucrat.

L’objectiu principal es centrarà doncs en modificar els patrons d’interacció interpersonal disfuncionals, considerant que el canvi en cada membre afecta als altres, ja que les accions, pensaments i emocions individuals repercuteixen en tots els demés. A més, es procurarà facilitar la col·laboració, la cohesió i l’anàlisi objectiu de la situació, treballant de manera dinàmica i constructiva. Per això, una de les eines fonamentals d’aquesta intervenció és la comunicació. Segons aquest tipus de tractament, es considera pràcticament impossible no comunicar, sent aquest mecanisme, o millor dit, el seu ús inadequat, la causa principal de la majoria de les situacions problemàtiques. D’aquesta manera, tot i que una persona de la família pateixi patint una situació particular (com les anteriors exposades), el treball en comunicació serà un factor clau per a un correcte afrontament.

La teràpia familiar doncs, pot resultar especialment útil no únicament per tractar problemes emocionals en un o alguns membres, sinó per resoldre conflictes, millorar la comunicació i afrontar conjuntament esdeveniments vitals estressants. Tot això repercutirà en potenciar i enfortir la funció de pertinença que de per si posseeix el sistema familiar, afavorint que en futures ocasions surtin a la llum els recursos que hagin pogut quedar amagats.

En el nostre centre de psicologia situat a Mataró, tens a la teva disposició professionals especialitzats en aquest i altres tipus d’intervenció que han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols conèixer més sobre ells o consideres que et pot beneficiar, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres.