L’ABC de la Psicologia

Els humans som éssers complexos, i fins i tot més quan estem en grup i interaccionant amb altres persones. Estem conformats d’una sèrie d’elements (emocions, records, pensaments, experiències …) més, o menys subjectius, i de vegades difícils de definir. Així, podríem dir que la psicologia, entre moltes altres funcions, busca conèixer i establir un ordre i estabilitat entre aquests curiosos fenòmens, buscant optimitzar per facilitar el major benestar emocional possible. En aquest sentit, són diferents les propostes que han emergit amb aquesta finalitat, sent l’ABC que a continuació s’exposarà una de les més excel·lents i representatives.

Albert Ellis, considerat un dels psicoterapeutes cognitius més influents de la història, va crear el 1957, i en contraposició amb el moviment psicoanalític preponderant fins a aquest moment, el seu propi sistema terapèutic, la Teràpia Racional Emotiva Conductual (TREC). Aquesta es va basar en la seva teoria ABC, la qual suposa els fonaments sobre els quals s’han anat desenvolupant una multiplicitat d’eines i estratègies terapèutiques. A continuació s’exposaran els seus components:

  • L’Esdeveniment activador (A): Es refereix a les situacions o fets, tant interns com externs, que ens generen una sèrie de reaccions. Així, poden ser de tot tipus, com un accident de circulació, una discussió amb la nostra parella, una imatge aversiva, imaginar o anticipar una cosa negativa, escoltar una cançó emotiva … Qualsevol esdeveniment és susceptible de ser inclòs aquí, ja que tots ells, depenent de moment, poden despertar els dos elements que segueixen a continuació.

  • La Interpretació o valoració personal (B): Davant de qualsevol esdeveniment o situació, s’activen una sèrie d’interpretacions en forma de pensaments, els quals expliquen en molt bona part l’impacte emocional que pot arribar a tenir una situació concreta. Posem per exemple que ens trobem amb una amic pel carrer a què fa molt que no veiem. Imaginem que el saludem, però aquest, passa de llarg i no ens torna la salutació. Si davant això interpretem que li passa alguna cosa amb nosaltres, o que li hem fet alguna cosa i per això ens evita, el nostre estat d’ànim serà irremeiablement negatiu. Però si en lloc d’això vam pensar que potser té un mal dia, o fins i tot que pot no haver-nos vist, l’impacte subsegüent com podem veure és molt menor.

  • Conseqüències emocionals i comportamentals (C): Tot allò que succeeix al nostre voltant, i especialment allò que passa pel nostre filtre mental, té una repercussió o conseqüències concretes. De vegades, aquestes són subtils o neutres, però en altres, sembla que no podem evitar que apareguin emocions intenses i negatives. A més, en funció de com ens hagi “assegut”, actuarem d’una forma o una altra. En l’exemple citat, podríem cridar-li recriminant-li no haver-nos tornat la salutació, o podríem aturar-nos amb cara de sorpresos, o fins i tot enviar-li un missatge preguntant-li què li passava.

L’autor emfatitza la importància d’atendre a la nostra forma d’interpretar els esdeveniments. Aquesta, segons ell, vindrà donada per l’activació d’una sèrie d’esquemes latents, que posseïm cada un de nosaltres, i que hem anat conformant al llarg de les nostres vides. En trastorns com l’ansietat o la depressió, apareixen una sèrie de creences prototípiques com “jo sóc vulnerable” o “no serveixo per a res”, les quals poden explicar com aquestes persones veuen el món. Per això, la principal meta de la seva intervenció recau en modificar la interpretació que fem sobre els esdeveniments interns i externs, de tal manera que ens permeti relativitzar la importància de les coses.

Al costat de l’Ellis, hi ha altres autors i moltes altres intervencions que ens permeten explorar el meravellós món interior de les persones, i treballar-lo per millorar-lo. En el nostre centre, situat a Mataró, els nostres professionals tenen una formació àmplia en aquests i altres tractaments. Si vols conèixer-nos, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

Què és la Agorafòbia? Característiques i alternatives de tractament

Els problemes d’ansietat, i especialment les pors, són fenòmens extraordinàriament comuns en la nostra societat. Des que naixem, aquests semblen adequar-se al nostre nivell evolutiu, i a mesura que ens anem fent grans, apareixen pors més abstractes i subjectives. Així, és comú que en la nostra infància haguem temut a monstres, fantasmes, el “coco”, certs animals … I poc a poc, hàgim canalitzat tot això cap a fenòmens més socials, i cap a situacions semblants a les que vivim en el nostre dia a dia, però que en ocasions no aconseguim acabar de definir.

Un d’ells és la Agorafòbia, un trastorn en el qual la persona experimenta por i ansietat en situacions on escapar pot resultar difícil, o on, en cas que aparegui una crisi o símptomes accentuats d’angoixa, pot no disposar-se de l’ajuda necessària. Tradicionalment s’havia entès com la por als llocs oberts, o públics, però aquesta concepció, si bé és parcialment correcta, no abarca la totalitat de la problemàtica. En aquest sentit, les situacions típiques més temudes són: fer servir el transport públic (p.ex., trens, autobusos, vaixells, avions …), estar en espais oberts (p.ex., ponts, mercats, zones d’estacionament …) , en espais tancats (p.ex., botigues, teatres, cinemes …), fer cua o estar en una multitud, i estar fora de casa sol. Així doncs, com veiem, les zones obertes són una però no l’única situació temuda. Una altra de les característiques importants, i que també comparteixen les altres “fòbies”, és que la persona habitualment evita anar a aquests llocs, o bé ho resisteix acompanyat o amb gran malestar. S’associa més al gènere femení que al masculí, i acostuma a aparèixer entre els 20 i els 30 anys, tot i que també s’ha documentat que és típica la seva aparició en edats més tardanes, i especialment després de certs esdeveniments traumàtics com caigudes.

El problema pot resultar altament incapacitant per a la persona que el pateix, podent arribar fins i tot a evitar sortir al carrer. En aquests casos, s’observa una clara generalització de les pors a gairebé qualsevol situació. A més, tot i que no sempre, és comú que apareguin crisis de pànic, enteses aquestes com l’experimentació d’un gran nombre de símptomes d’ansietat (dificultat per respirar, sudoració, tremolors, taquicàrdia …) en pocs minuts, juntamente amb la por a que tingui conseqüències greus. Aquests, són tots símptomes d’ansietat, però com en gairebé tots els trastorns mentals, l’agorafòbia no sol aparèixer en solitari. Sent en ocasions causa, i en moltes altres conseqüència, la depressió és una de les patologies psiquiàtriques més comuns. No resulta difícil d’entendre que com més impedida i limitada estigui una persona, més senzill és que apareguin símptomes depressius. Els sentiments d’inutilitat, fracàs i culpa acostumen a aflorar de forma relativament ràpida, però no solament en els trastorns d’ansietat, sinó en tots aquells problemes que impedeixen afrontar el nostre a dia a dia amb normalitat.

Pel que fa a les estratègies d’intervenció, la Teràpia Cognitiu-Conductual s’ha mostrat com el tractament més efectiu i eficaç per a aquest problema. Aquesta, es basa en un abordatge integral en el qual s’inclou una primera part de psicoeducació (anàlisi i comprensió de les característiques del trastorn), seguida per exercicis de reestructuració cognitiva per treballar les interpretacions negatives sobre les situacions i les conseqüències dels símptomes experimentats, i exposició en viu. Aquesta última, l’afrontament de les situacions temudes, és el component més important, ja que permet comprovar que les expectatives de perillositat no arriben a complir-se. A més, de vegades pot resultar beneficiós l’abordatge psiquiàtric a través de medicació, permetent reduir l’activació i augmentar l’autoconfiança.

Els problemes d’ansietat i el seu tractament són àrees àmpliament explorades i investigades des de la psicologia. Si vols ampliar la informació, o creus que pots beneficiar-te de la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip, situat a Mataró, estarà encantat d’ajudar-te.

El perdó

Al llarg de la nostra vida, i fins i tot si pensem en l’última setmana, és més que probable que ens haguem sentit dolguts o ferits per algú, o que ho haguem provocat nosaltres en alguna persona. Així i tot, pot ser que no hàgim rebut la reacció o comprensió que esperàvem, i, de la mateixa manera, pot haver-nos estat difícil disculpar-nos. Al costat d’això, i sent un dels processos més complicats, ens ha pogut ser especialment complicat disculpar-nos a nosaltres mateixos. Això, com veurem, té una clara repercussió en el nostre estat d’ànim, i en la nostra forma d’interaccionar amb els altres, pel que és important conscienciar-nos de la importància de comprendre-ho, tenir-ho present, i prioritzar-ho.

De vegades, per paradoxal que sembli, semblem incapaços d’exterioritzar certes paraules; com si un bloqueig ens ho impedís. Alguns exemples són gràcies, ho sento i fins i tot, t’estimo. Totes elles, cert és, contenen de per si una càrrega emocional important, sense importar el context en què les situem. Entre elles hi ha el disculpar-nos. Per què ens costa tant demanar perdó? Poden existir diferents motius pels quals això ens suposa un problema, i aquesta variabilitat depèn, en gran part, del viscut per la mateixa persona i dels seus trets de personalitat. Així i tot, ens trobem moltes vegades amb elements comuns: El primer és l’orgull, entès aquest com l’excés d’estima cap a un mateix i cap als mèrits personals. Aquest, pot fomentar que ens costi el que s’entén com a “baixar del burro”, obligant a l’altre a admetre la seva culpabilitat, i reduint la nostra capacitat d’autocrítica. Relacionat amb aquest, en moltes ocasions ens costa acceptar el “no tenir la raó”; defensem els nostres arguments sense contemplar del punt de vista de l’altre. Com a tercer punt, pot existir cert rancor cap a l’altre, o cap a situacions similars. Això provoca que difícilment aconseguim empatitzar i molt menys disculpar. I finalment, molt vinculat a aquest, és probable que trobem a faltar que els altres ens ho diguin o sol·licitin a nosaltres, tenint la sensació que sempre ens estem rebaixant.

D’altra banda, què impedeix que ens perdonem? Aquest és un procés encara més complex que l’anterior, ja que es tracta d’una cosa totalment intern, i més subjectiu. En aquest sentit, de vegades no acceptem els nostres pensaments, emocions i conductes, i ens dediquem a autocastigarnos per haver fet o deixat de fer certes coses, recreant-nos en el dolor. A més d’això, de per si, a la majoria de nosaltres a vegades ens costa fins i tot comprendre’ns. Així, podem tenir dificultats tant per detectar, com per expressar el que sentim, i això pot ser una cosa que arrosseguem des de fa massa temps. Tot això impedeix que avancem, que deixem enrere tant esdeveniments com emocions concretes, i per tant, créixer. Al trobar-nos amb situacions semblants a les viscudes, i en les que no ens hem aconseguit perdonar, podem afrontar-les fins i tot pitjor del que ho vam fer, repetint el cicle. Per tot el comentat, és important prendre consciència de lo rellevant que resulta per a les nostres vides, perdonar i perdonar-nos. El poder inherent a aquest procés és espectacular si realment ho portem a terme.

D’aquesta manera, si ho integrem en el nostre dia a dia, podrem observar un canvi tant en els altres en relació a nosaltres, com en el nostre ésser. En el primer dels casos, fomentem l’acostament, la confiança i la sinceritat amb els altres. I pel que fa a la segona, millorem el nostre autoconeixement, i trenquem amb tabús i barreres personals que ens impedeixen processar i acceptar experiències i emocions concretes.

Hi paraules de per si poderoses, algunes d’elles citades a l’inici d’aquest article. Si ho pensem, algunes semblen oblidades, i altres simplement les obviem. Considerem que és útil conèixer què ens impedeix exposar-les, i quins efectes poden tenir. Si vols ampliar la informació al respecte, o et sorgeix qualsevol altra pregunta, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. T’ajudarem a resoldre tots els teus dubtes

Què és el Trastorn de relació social desinhibida?

L’afecció suposa un dels aspectes més importants de les nostres vides. Es tracta de la vinculació afectiva que desenvolupem des del naixement, inicialment amb els nostres pares, per a posteriorment traspassar o generalitzar a moltes altres persones. Suposa una eina clau per crear i mantenir relacions, ajudant-nos a desenvolupar-nos en un món social i a crear-nos una imatge de nosaltres mateixos en els diferents àmbits del nostre dia a dia. De vegades, però, aquest es pot veure alterat, manifestant-se de formes inadequades i fins i tot patològiques.

Aquest és el cas del Trastorn de relació social desinhibida, un problema definit com aquell patró de comportament en el qual el/la nen/a s’aproxima i interacciona activament amb adults estranys. Això es tradueix principalment en una falta de reticència per aproximar-se a aquests i en un comportament massa familiar. A més, el nen pot no recórrer al seu cuidador principal després d’una sortida o aproximació arriscada, manifestant-se fins i tot en contextos poc familiars. D’aquesta manera, el petit no reflecteix malestar quan interacciona amb gent desconeguda, i tampoc busca activament als seus pares després de fer-ho. Això, mostra un dèficit clar en les seves habilitats socials, i més concretament, en el tipus de vincle desenvolupat. Al costat d’això, cal tenir en compte que per realitzar el diagnòstic el nen ha de tenir una edat de desenvolupament d’almenys 9 mesos. Això és degut al fet que fins aleshores pot ser difícil diferenciar aquelles conductes considerades normals, de les problemàtiques.

Hem de remarcar aquí la importància de diferenciar-lo d’altres situacions o alteracions en les quals pot mostrar-se un comportament semblant. En aquest cas, l’Autisme o el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) apareixen com a principals solapaments. En tots dos pot existir una manca d’inhibició davant la interacció amb estranys, però així com en el primer s’afegeixen dèficits intel·lectuals i del llenguatge, en el d’afecció desinhibit “únicament” observem l’alteració en el pla social o afectiu. En el cas del TDAH, les aproximacions als altres s’emmarquen en l’espectre d’impulsivitat, i en l’aquí descrit, per diagnosticar, no han de limitar-se a aquesta. Certament, pot resultar difícil diferenciar, sobretot per l’edat del nen i la manca de conducta verbal, de manera que hem de ser cauts a l’hora de considerar aquesta alteració.

Es considera que la causa principal de la seva aparició és l’haver experimentat un patró extrem de cura insuficient, posant-se això de manifest a través de: una clara negligència o manca social en la qual hi ha una manca persistent de tenir cobertes necessitats emocionals bàsiques; haver patit o patir canvis repetits de cuidadors primaris que minimitzen la possibilitat de crear una inclinació estable; i rebre una educació en contextos poc habituals la qual cosa redueix l’oportunitat d’establir un tipus d’afecció més selectiu. Les conseqüències d’això es poden manifestar no només en el pla social, sinó en múltiples àrees. Conforme la persona creix, poden aparèixer problemes emocionals diversos, principalment relacionats amb ansietat, depressió i dificultats relacionades amb l’autoestima. A més, si l’alteració persisteix, la inadaptació social pot ser significativa, precipitant problemes en totes les esferes (laboral, acadèmica, familiar …).

Aquesta problemàtica ens mostra la importància de mantenir i crear una estabilitat familiar i social a l’entorn del nen, ja que d’aquesta manera s’afavorirà que elabori un estil d’interacció positiu. De vegades, això pot veure dificultat per la necessitat de fer certs canvis (residència, treball …). Per això, és important tenir en compte que hem de procurar treballar i enfortir la nostra relació amb el nen independentment del context extern, ja que és possible que d’aquesta manera puguem prevenir que apareguin dificultats com l’aquí descrita.

Si vols rebre més informació sobre aquesta o qualsevol altra qüestió, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Truca’ns, et ajudarem!