Vincle o dependència? Característiques i diferències principals

La interacció i la creació d’enllaços amb els altres forma part de la nostra essència. Això comença ja fins i tot abans del naixement, amb les nostres mares, i segueix amb el nostre pare i els nostres éssers estimats més propers, per posteriorment complementar-se i amplificar-se amb amics, parella, companys de feina…i un llarg etcètera. Tots ells ens ajuden a definir-nos com a persones, i a comprendre la manera de pensar i l’estat emocional dels altres, cosa que ens permet desenvolupar-nos, evolucionar, i afrontar les diferents situacions que ens anirà presentant la vida, basant-nos en la nostra experiència.

 

De vegades, però, aquestes relacions es veuen dificultades o distorsionades per diferents motius, com ara experiències negatives, pèrdues primerenques, necessitats internes insatisfetes, trets de personalitat desadaptatius, o expectatives desajustades sobre l’altre. Aquests aspectes poden tacar els vincles que creem, desencadenant en diferents conflictes tant personals com de la pròpia relació, i finalment, en fins i tot rebuig i abandó per part de l’entorn. Per exemple, en problemàtiques com ara la depressió, o el trastorn límit de la personalitat, acostumen a existir dificultats en aquest sentit, en el primer dels casos habitualment per sensació de solitud, incomprensió i baixa autoestima; i en el segon per sensacions de buit i conductes impulsives amb els altres.

 

Així, a continuació s’exposen algunes de les diferències entre un vincle o una relació sana, i la dependència:

 

Relacions basades en un enllaç sa:

 

  • Complementarietat: L’altre complementa allò que ja som, i ens fa millors persones. La relació amb aquesta persona ens aporta molt, però simplement accentua un estat de satisfacció amb nosaltres mateixos que ja existeix de base.
  • Reciprocitat sense expectativa: Donem i ens donen, aportem i ens aporten, hi ha una reciprocitat principalment emocional, basada en la no demanda ni l’exigència, sense un interès ni expectativa darrere. Simplement donar sense esperar res a canvi.
  • Contacte saludable: Acostumen a ser relacions en què el pas del temps no és un impediment, i encara que sigui significatiu, quan estem amb l’altre tenim la sensació que tot segueix igual. Valorem qualsevol mostra o acostament, i no en necessitem més.
  • Benestar: Tot això conflueix en un estat de benestar, comoditat, confiança i satisfacció. Estar amb l’altre és fàcil i fluid, i podem notar com això ens fa sentir bé, relaxats, i a gust.

 

Relacions basades en la dependència:

 

  • Necessitat: L’altre, o més aviat la relació amb ell, és utilitzada per omplir buits, o per substituir sentiments o emocions negatives. Habitualment, quan la persona no se sent bé amb si mateixa, cerca estímuls constants com l’aprovació i el reforç constant.
  • Reciprocitat amb expectativa: La persona ofereix o dóna, esperant el mateix o fins i tot més dels altres. Hi ha poques accions desinteressades, ja que es troba necessitada de diferents mostres, i això la fa ser exigent amb allò que espera dels altres.
  • Contacte disfuncional: La persona acostuma a cercar una interacció freqüent, i especialment en moments de solitud. Encara que sigui una mínima interacció, i amb poca profunditat, per a ella pot ser una cosa necessària, bé com a distracció, o bé com a validació de que els altres segueixen allà.
  • Malestar: especialment per a la persona víctima del dependent, es genera progressivament un estat d’incomoditat, tensió i cansament. Tot i així, fins i tot per a la persona dependent també pot aparèixer, ja que cada cop pot necessitar més, i rebre menys.

 

Al costat d’aquestes, hi ha altres característiques que ens poden ajudar a diferenciar una relació sana, de la dependència. Si vols conèixer més, o tens qualsevol pregunta al respecte, al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Ciclotímia o trastorn ciclotímic: definició, característiques i tractament

Els trastorns de l’estat d’ànim comprenen una sèrie d’alteracions, amb una especial afectació en l’àmbit afectiu, i en els quals hi ha a més una limitació a nivell no només personal, sinó també familiar, laboral i social. Entre aquests, trobem la depressió i els trastorns bipolars i relacionats. Aquests últims abasten problemàtiques en què la característica principal és la inestabilitat o els canvis, més o menys freqüents, en l’estat d’ànim de l’individu, passant per períodes d’eufòria o energia intensa, a altres de tristesa i apatia accentuada, entre d’altres característiques. Dins aquests darrers, es troba el trastorn ciclotímic o ciclotímia.

 

Aquesta patologia es caracteritza per un període d’almenys 2 anys (1 en nens i adolescents), de nombrosos períodes amb símptomes hipomaníacs, i períodes amb símptomes depressius. En tots dos, des dels diferents manuals de classificació diagnòstica s’exigeix ​​que no es compleixin els criteris per a un episodi hipomaníac o per a un episodi depressiu completament desenvolupats. A més, aquests símptomes han d’estar presents la major part del temps, generar un malestar i/o limitació en els diferents àmbits de la vida de la persona, i no haver un període de més de 2 mesos en què la persona hagi estat lliure d’ells.

 

Els símptomes hipomaníacs es caracteritzen per una elevació de l’estat d’ànim, en forma d’augment de l’autoestima i de grandiloqüència, disminució de la necessitat de dormir, més necessitat de parlar, fugida d’idees o l’experiència subjectiva que els pensaments es desencadenen ràpidament, i augment de l’activitat o involucrament en activitats perilloses. Per contra, els símptomes depressius engloben dificultats com la tristesa, l’apatia, la disminució de l’autoestima, l’anhedonia, o la pèrdua d’energia i el cansament, entre d’altres.

 

Algunes dades interessants respecte a aquesta alteració són que habitualment apareix primer en adolescents i adults joves, i hi ha un risc del 15 al 50% que la persona desenvolupi un trastorn bipolar I o II. A més, s’ha evidenciat un component genètic que augmenta el risc de desenvolupar la patologia i especialment en familiars de primer grau de persones amb trastorns de l’estat d’ànim. Amb això, l’abús de substàncies i les dificultats relacionades amb el son són freqüents, i els nens acostumen a ser més propensos a tenir un TDAH concurrent. Finalment, cal esmentar que els intents i les idees de suïcidi també apareixen amb més freqüència en aquest tipus d’alteració.

 

Finalment, pel que fa al tractament, és una alteració que normalment requereix la pauta conjunta de medicació juntament amb intervencions psicològiques. Així, els estabilitzadors de l’estat d’ànim com el Liti o el Valproat, o els antidepressius, són alternatives eficaces. I per altra banda, la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), la psicoeducació, o les intervencions familiars centrades a potenciar la comprensió i els recursos pels propers, també han resultat útils.

 

Si vols obtenir més informació sobre això, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a contactar amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres de Mataró, et facilitarà tot allò que necessitis.

Dia mundial de l’Enfermetat de Parkinson

L’Enfermetat de Parkinson (EP) neix de la mà del neuròleg britànic James Parkinson, l’any 1817. Des de llavors, la seva incidència, igual que moltes altres malalties neurològiques, ha anat progressivament a més, i actualment segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), afecta 1 de cada 100 persones majors de 60 anys. Això la converteix en la segona malaltia neurodegenerativa més freqüent, darrere de l’Alzheimer. A més, s’estima que al 2030 aquesta patologia afectarà a més de 12 milions de persones. Per tant, estem davant d’una problemàtica real i significativa tant per la seva freqüència d’aparició com per les alteracions que provoca.

 

D’aquesta manera, l’EP es considera un trastorn neurodegeneratiu en què apareixen símptomes principalment motors, com ara rigidesa, tremolor en repòs, i lentitud, i una alteració de l’equilibri, els reflexos posturals i fins i tot de la parla. És interessant tenir present que, malgrat la idea generalitzada que totes les persones amb EP presenten tremolor, curiosament prop de la meitat de casos cursen sense manifestar-ho. Al costat d’això, també es vincula amb un compendi de característiques no motores, com ara deteriorament cognitiu progressiu, amb un marcat dèficit de memòria, conductes compulsives, al·lucinacions, i símptomes depressius, entre d’altres. Aquest darrer aspecte és especialment rellevant, ja que entre el 20 i el 40% de pacients presenten depressió com a símptoma precoç de la malaltia. Quant a les seves causes, s’associa a una pèrdua progressiva de certes poblacions neuronals, sent les vinculades amb la producció de dopamina, les més afectades. A més, s’evidencia que en el sistema nerviós de les persones afectades, hi ha agregats de tipus de proteïna relacionats amb el dany neuronal, coneguts com a cossos de Lewy.

 

Tot i que típicament s’acostuma a diagnosticar entre els 55 i els 60 anys, en un 10% dels casos apareix en persones menors de 40 anys, cosa que representa l’EP d’inici precoç. Això, juntament amb els símptomes inicials comentats, evidencia la importància d’atendre i fer una observació precoç, per tal d’intervenir el més aviat possible, i disminuir l’impacte del desenvolupament de la malaltia. Per això, especialitats com la neuropsicologia es mostren com a especialment útils per tal d’aconseguir aquests objectius.

 

Al nostre centre de psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquest i en molts altres temes. Si hi ha alguna cosa que t’agradaria treballar, o tens qualsevol pregunta, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

Conseqüències psicològiques del cànnabis

El consum de drogues i els trastorns addictius suposen un dels problemes més significatius als què s’enfronta la nostra societat. Entre elles, el cànnabis se situa com la droga il·legal més consumida a Espanya i a nivell europeu, on s’estima que aproximadament més de 40 milions de persones n’han fet ús, i almenys 12 milions durant el darrer any. A més, és especialment prevalent entre la població adolescent, on el 20% de les persones entre 15 i 16 anys han consumit alguna vegada a la seva vida, estimant-se que aquest percentatge augmentarà a un 30% quan arribin als 25 anys.

 

El cànnabis procedeix de la família dels cànnabinols, entre els quals hi ha la marihuana, o l’haixix. Aquest segon posseeix un poder addictiu més gran, i sol combinar-se amb alcohol o cocaïna. Entre els seus efectes fisiològics més significatius hi ha la taquicàrdia, el dolor abdominal, els espasmes i tremolors, la sudoració, la febre, els calfreds i les cefalees, especialment quan parlem d’abstinència. Al costat d’aquests, hi ha riscos cardiovasculars i de càncer (principalment de pulmó). Però les conseqüències negatives van molt més enllà de la part purament física, i és que malgrat els seus efectes a curt termini relacionats amb el benestar, la relaxació o l’eufòria, apareixen alteracions psicoemocionals i cognitives molt significatives:

 

  • Letargia
  • Anhedonia
  • Problemes datenció i memòria
  • Disminució de la concentració
  • Reaccions paranoides i símptomes psicòtics
  • Crisi d’ansietat
  • Pèrdua d’energia
  • Alteracions del son
  • Disminució del rendiment

 

Juntament amb aquest compendi d’alteracions, s’ha descrit una problemàtica especialment important, anomenada síndrome amotivacional. Aquest es caracteritza per un estat de passivitat i indiferència accentuats, juntament amb una disfunció generalitzada de les capacitats cognitives, interpersonals i socials, i el qual persisteix una vegada interromput el consum. A més, hi ha un elevat risc de desenvolupar depressió i esquizofrènia, i aquesta segona patologia és una de les que més s’ha vinculat amb el cànnabis.

 

L’edat d’inici es considera un factor molt determinant per a la gravetat, i s’evidencia un perill clar si es comença abans dels 16 anys. Considerant això, juntament amb que la meitat de pacients que demanden tractament tenen menys de 25 anys, evidencia la importància d’actuar precoçment, educant sobre l’ús i les conseqüències del consum, i dissenyant intervencions preventives i terapèutiques eficaces i útils.

La responsabilitat afectiva

Passem la major part del temps sentint, i principalment ho fem quan interactuem amb els altres. Tot i que de vegades aquestes emocions i sensacions poden passar desapercebudes, ens pot resultar relativament fàcil identificar les principals emocions que hem experimentat durant un dia, i especialment quan aquestes han estat intenses.

 

La responsabilitat afectiva es refereix a ser conscients, processar i acceptar les nostres emocions i sentiments, i responsabilitzar-nos-en. També implica establir relacions amb els altres des del respecte, la reciprocitat i l’empatia mútues. D’aquesta manera, aquest procés implica observar i comprendre el nostre estat d’ànim i el dels altres, procurant delimitar adequadament les dues parts, minimitzant el solapament. Amb això, preservem la nostra homeòstasi, la nostra salut mental i física, i respectem i fomentem que així sigui en els altres.

 

Així, aquest mecanisme es consideraria contrari o allunyat d’aspectes com ara la dependència emocional, la síndrome del salvador, o l’evitació emocional. Aquests impliquen moltes vegades un desconeixement sobre els límits de la repercussió del nostre estat anímic, o mecanismes disfuncionals a l’hora de relacionar-nos. A la depressió, o en trastorns de personalitat com el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) o el Trastorn Dependent de la Personalitat, són clars exemples de patologies on es mostren aquestes dificultats.

 

L’educació rebuda, o l’entorn on hem crescut, poden explicar en part que desenvolupem aquests patrons. És important prendre’n consciència, i sol·licitar ajuda com més aviat millor per millorar i flexibilitzar, aprenent altres mecanismes de relació i de comprensió de les nostres emocions. Intervencions com la Teràpia Sistèmica, la Teràpia Cognitiu-Conductual, o la Teràpia Humanista, resulten útils i eficaces per treballar aspectes com aquest, des de diferents eines i estratègies.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, que t’ajudaran a resoldre els teus dubtes i/oa treballar les dificultats que tinguis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.