Comunicació no violenta: principis i necessitats

Som essencialment socials, potser l’espècie més social del món. Ens adaptem, sobrevivim i creixem mitjançant la interacció amb els altres, i per això fem ús del nostre canal preferit, la comunicació. Aquesta suposa una capacitat innata que ens permet compartir o intercanviar informació amb els altres, afavorint conformar-nos una imatge o una percepció tant d’aquests com de nosaltres mateixos. Una comunicació deficient pot ser causa de molts problemes, principalment interpersonals, restringint les nostres oportunitats socials i fins i tot laborals. Per això, conèixer alternatives funcionals i sanes de comunicació és clau per potenciar una millor adaptació i, per tant, més benestar.

 

“La violència és l’expressió tràgica de necessitats no satisfetes. És la manifestació de la impotència i o la desesperació d’algú que està tan desprotegit que pensa que les seves paraules no són suficients per fer-se entendre. Aleshores ataca, crida, agredeix”. (Marshall Rosenberg). La comunicació no violenta va ser introduïda per aquest psicòleg americà especialitzat en comunicació i autoestima, el qual la va definir com la capacitat per relacionar-nos verbalment amb els altres, des de l’empatia, el no judici, i tenint en compte tant les seves necessitats com les nostres emocions. Així, es va interessar a potenciar un estil de comunicació que permetés resoldre conflictes i satisfer les nostres necessitats. A partir d’aquí, el mateix autor proposa diferents principis i necessitats subjacents a aquesta comunicació.

 

Els principis suposen passos o elements indispensables per dur a terme la comunicació no violenta, i els quals s’han de tenir en compte i respectar-los totalment. Sota aquests, l’autor ressalta que hi ha la compassió, la qual és inherent a tot ésser humà, però l’hem de potenciar. Quan actuem en congruència amb aquesta, ho fem de manera comprensiva i propera, fomentant la proximitat i el respecte. Així, els principis són els següents:

 

  • Observació: El primer pas suposa atendre de manera oberta, i especialment cap a allò que estigui afectant la qualitat de la relació.

 

  • Expressió de sentiments: Consisteix a externalitzar com em sento jo, i procurar indagar com s’està sentint l’altre.

 

  • Expressió de necessitats: Hem d’analitzar quines necessitats tenim darrere del que sentim i del que sent l’altre.

 

  • Petició: Per acabar, plantegem què necessitem per part de l’altre i com ho podem expressar des de l’empatia i el respecte.

 

D’altra banda, hi ha les necessitats, les quals subjauen a qualsevol acostament amb els altres. En aquest sentit, les persones posseïm necessitats que van molt més enllà del que és purament fisiològic. És a dir, no només necessitem menjar i dormir, sinó també amor, seguretat, suport o llibertat. El mateix autor proposa les següents:

 

  • Necessitat de connexió
  • Necessitat de sentit
  • Necessitat de proximitat
  • Necessitat d’autonomia
  • Necessitat de seguretat
  • Necessitat d’integritat

 

Tot i que la comunicació no violenta podria ser sinònim a l’assertivitat de què tant hem parlat, fomenta i accentua aquest punt extra de no agressivitat, un apunt especialment important avui dia, on la violència en les diferents formes i sobretot en la comunicació, està tan present a la nostra societat. Treballem per cuidar-nos, respectar-nos i escoltar-nos a nosaltres mateixos i als altres. Si ho aconseguim, podem construir relacions sanes i duradores.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals que et proporcionaran tota l’ajuda i informació que necessitis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb el nostre equip, serà un plaer atendre’t.

Quina és la diferència entre la psicologia i la psiquiatria?

Fer el pas de demanar ajuda mai és fàcil, i quan parlem de salut mental encara menys. No només pels possibles prejudicis que això genera algunes vegades, sinó per la confusió que pot existir en relació amb les competències de cada especialista. Sovint, quan acudim a un professional de la salut mental, desconeixem quina és la seva especialitat, el mètode de treball, i, per tant, les seves recomanacions. De vegades, fins i tot quan el nostre metge de capçalera ens deriva, podem dubtar de l’especialista a qui ens ha enviat. A això, se li poden afegir preguntes com el tipus d’intervenció que aquest pot seguir, ja que, i especialment dins de la psicologia clínica, hi ha diversos corrents.

 

Per això, l’objectiu del present article gira entorn de dilucidar les principals característiques i diferències de cadascun d’ells, per tal d’orientar-vos a poder adreçar-vos al professional que més us convingui, sempre tenint present que la major part de responsabilitat en aquesta elecció és de l’especialista en si, el qual us haurà de guiar en funció de les dificultats i la simptomatologia que aparegui. Tot seguit, s’exposen alguns dels punts principals a tenir en compte:

 

  • Definició: La psicologia és la disciplina científica que s’encarrega d’estudiar el funcionament de la ment i el comportament humà, per tal de promoure el benestar i la salut de les persones. Per fer-ho, utilitza principalment els principis de l’aprenentatge per indagar sobre les emocions, els pensaments o les cognicions i les conductes. La psiquiatria és aquella branca de la medicina que s’encarrega d’estudiar i tractar les malalties mentals i que té com a objectiu prevenir, diagnosticar, tractar i rehabilitar les patologies mentals centrant-se principalment en la fisiologia i la química del cervell.

 

  • Formació bàsica: Per tant, el psicòleg no és metge, sinó que prové de la llicenciatura en Psicologia, i posteriorment podrà especialitzar-se en Psicologia Clínica o Sanitària (recordem que també hi ha la Psicologia Social, Organitzacions o Educativa) per tal de poder treballar amb persones amb problemes de salut mental. Per això, no tots els psicòlegs podran tractar trastorns mentals o dificultats emocionals, únicament podran aquells que s’hi hagin format. El psiquiatre, en canvi, és metge i prové de la carrera universitària de Medicina. En aquest cas, tots els psiquiatres estaran habilitats per tractar persones amb problemes mentals.

 

  • Tipus de problemàtica: Encara que el denominador comú és la salut mental, el psicòleg pot tractar alteracions que no tinguin un diagnòstic específic, o les característiques del qual puguin ser menys greus o accentuades. Així, resulta útil per a totes aquelles persones que presentin algun símptoma lleu que vulguin tractar (ansietat, símptomes depressius, pors…), o simplement per a aquelles persones que estiguin interessades a fer un treball personal per millorar la seva qualitat de vida, malgrat no presentar cap símptoma invalidant. El psiquiatre, en canvi, acostuma a treballar amb problemàtiques més accentuades o de més dificultat, i quan els símptomes resulten una mica més limitants, utilitzant la prescripció de fàrmacs per minorar el malestar de la persona. En aquest sentit, hi ha alteracions com l’Esquizofrènia o el Trastorn Bipolar, en què es recomana la teràpia combinada (fàrmacs i teràpia psicològica), però sempre caldrà prescriure una pauta de medicació.

 

  • Metodologia de treball i utilització de fàrmacs: Els professionals de la psicologia se centren tant en la persona com en les relacions que aquesta estableix, el context social, les creences, les emocions i el comportament. A partir d’aquí se centren a dotar d’estratègies i eines que facilitin la resolució de problemes emocionals i conductuals. Els psiquiatres emfatitzen o van encarats cap als aspectes fisiològics i químics del cos humà, i a causa del seu origen, són únicament aquests els que podran receptar medicació, no posseint la formació necessària per fer teràpia psicològica, tret que hagin complementat la seva formació amb algun màster o postgrau universitari.

 

  • Quan anar a un o altre?: Podem anar al psicòleg, per exemple, quan experimentem dificultats a l’hora d’enfrontar-nos a una situació que ens preocupa, quan ens veiem superats per algun problema, quan sentim malestar en forma d’ansietat, tristesa, pors…, si estem travessant un moment de canvi, pèrdua o crisi, o simplement en cas de no sentir-nos del tot a gust amb nosaltres mateixos. D’altra banda, podem adreçar-nos al psiquiatre, per exemple, en cas de patir símptomes invalidants com a canvis d’humor dràstics, tinguem problemes acusats per dormir o relacionats amb l’alimentació, aïllament significatiu, problemes acusats de concentració o pèrdues de memòria, o presentem al·lucinacions o deliris.

 

Com veiem, doncs, hi ha més similituds que diferències entre ells, i el seu treball per descomptat, no és mútuament excloent. De fet, en cas de necessitar tractament psiquiàtric, ben segur que necessitarem un treball psicològic, el qual ens ajudi a prevenir l’aparició de símptomes que invalidants, proporcionant eines que no només ens ajudin a resoldre certs problemes, sinó a millorar la nostra qualitat de vida en general i de manera global.

 

Al nostre centre comptem amb tots dos especialistes, per la qual cosa si tens qualsevol dubte o creus que pot beneficiar-te la nostra ajuda, acosta’t o posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.

Senyals d’haver crescut en solitud

Sovint, tot i estar en un món social, en un entorn on sembla gairebé impossible no interactuar (sigui presencial o de manera digital), ens podem sentir sols. Així, encara que realment estiguem envoltats de persones, el grau de confiança, intimitat i comunicació pot ser molt baix, fomentant el sentiment que aquí exposem. Per això, no cal estar realment i físicament sols, només ens cal sentir-ho, i això de vegades és difícil d’entendre. A més, moltes vegades aquest sentiment queda emmascarat per altres com tristesa, apatia, impotència, frustració o fins i tot ansietat, sent complicat detectar que el que realment és important per a la persona és que se sent sola. I a més, aquesta pot adoptar diferents mecanismes per gestionar-ho, sent el més comú l’aïllament o la desvinculació.

 

La soledat es defineix com aquell estat mental que pot sorgir davant la soledat física o en companyia, i en què apareixen sentiments com la incomprensió, la manca d’aferrament amb els altres, la inseguretat o la sensació de buit. A més, tot i que s’han proposat diferents subtipus (existencial, emocional, positiva, transitòria i crònica), no hi ha consens sobre aquests. Sigui com sigui, aquesta emoció suposa un dels motius que ens trobem més sovint a la pràctica clínica, però cal fer una avaluació i exploració minuciosa del cas per poder detectar-ho i en conseqüència treballar-ho. Per això, a continuació s’exposen alguns dels principals senyals que ens indiquen que la persona ha crescut en solitud o sentint-se sola:

 

  • Sentir-nos sols tot i estar envoltats de gent.
  • Mostrar-nos dependents, és a dir, aferrant-nos molt als altres.
  • Posseir una baixa autoestima.
  • Tenir dificultats per definir-nos a nosaltres mateixos, és a dir, problemes d’identitat.
  • Veure’ns incapaços o sense habilitats per establir vincles.
  • Sentir que som poc valorats pel grup o els altres.
  • Mostrar desconfiança o por envers els altres i les relacions.
  • Sentir-nos excessivament incompresos pels altres.
  • Disculpar-nos constantment i ser excessivament servicials.
  • Tenir dificultats per gestionar-nos emocionalment.
  • Necessitat de cridar l’atenció.

 

Com veiem, hi ha diferents característiques que poden evidenciar que la persona ha pogut créixer en un entorn poc cohesionat, o simplement sentint-se diferent o apartada. Aquests senyals són clau per entendre el malestar que pugui estar experimentant ara, i resultarà molt important treballar-ho en teràpia. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual, amb components com ara la Reestructuració Cognitiva i l’Entrenament en Habilitats Socials, poden ser eines clau.

 

Al nostre centre comptem amb professionals formats en aquesta i altres intervencions que poden ajudar-te a treballar qualsevol dificultat. Posa’t en contacte amb nosaltres i et facilitarem tota la informació que necessitis.

Què dir i què evitar si una persona pateix ansietat?

L’ansietat, i específicament els trastorns d’ansietat, afecten un 6,7% de la població, un 8,8% d’aquest percentatge correspon a les dones, i un 4,5% a homes. Tot i això, si a més de les patologies com a tals incloem aquelles persones que presenten signes i símptomes d’ansietat, les xifres augmenten fins a un 10,4% de la població espanyola. Per això, ens trobem davant d’una problemàtica freqüent i significativa, la qual afecta un gran nombre de persones.

 

Fins ara hem parlat molt de la definició, les característiques i les repercussions de l’ansietat, entenent-la com un mecanisme de defensa i alarma que apareix quan percebem un perill real o imaginari, i on es donen una sèrie de símptomes com tremolor, sudoració, taquicàrdia, formigueig, visió borrosa… entre altres. Amb això, però, també resulta especialment interessant i important, saber com podem manejar la situació quan una persona pateix aquesta problemàtica. En la majoria d’ocasions el que busquem és tranquil·litzar ràpidament a l’altre, amb la intenció que deixi de patir immediatament, però no adonant-nos del que fem molt possiblement és potenciar els símptomes i la preocupació. Per això, a continuació s’expliciten una sèrie de frases que, per una banda, hem d’evitar, i d’altres a utilitzar en aquestes situacions:

 

Què cal evitar dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “No tens res de què preocupar-te, no sé per què ets així”
  • “Pensa en coses positives, ja veuràs que tot va bé”
  • “Ets fort així que agafa el toro per les banyes que no és per tant”
  • “Hauries d’estar agraït pel que tens i deixar de preocupar-te tant”
  • “Deixa de donar-hi voltes que no val la pena”

 

Què podem dir quan una persona pateix ansietat?

 

  • “Sóc aquí, no me’n vaig del teu costat”
  • “Et recolzaré passi el que passi”
  • “Com et puc ajudar? T’escolto”
  • “Respira profundament, ho solucionarem”
  • “Pots parlar amb mi, si et ve de gust”

 

L’objectiu és acompanyar l’altra persona, ser al costat i escoltar. No l’hem de forçar perquè canviï immediatament el seu estat d’ànim, i hem de tenir paciència. L’altre es pot sentir molt incapacitat i descontrolat, i per això missatges taxatius o molt directius poden incrementar aquestes sensacions.

 

Si vols conèixer més o vols rebre la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats al centre de Mataró, i comptem amb un equip de psicòlegs i psiquiatres que et proporcionaran tota la informació que necessitis.

Límits en parella: importància i exemples

Quan iniciem una relació, comencem un projecte comú el qual pot tenir més o menys durada, però en el qual serà important treballar i col·laborar per fomentar un equilibri saludable tant a escala individual com relacional. Després d’un cert temps on la novetat i la intensitat faciliten la fluïdesa, serà clau potenciar i mantenir certs ingredients. Entre els quals hi ha la comunicació, la intimitat, la cooperació, i, com un dels factors més crucials, posar límits.

 

És absolutament normal que certs aspectes del nostre dia a dia i de la nostra vida passin a formar part de l’altre, i que ens sentim més complets quan fem o comptem amb l’altra persona, però això no ha d’impedir que continuem sentint-nos lliures, autònoms, i individualment feliços i satisfets, reduint o impedint així la dependència cap a l’altre. En aquest sentit, quan cedim contínuament i no exposem el que necessitem, ni posem fre a certes conductes o peticions, podem notar com ens anem desgastant. Acabem sentint-nos cada cop més frustrats, i podent treure aquest malestar en forma de ràbia, irritabilitat i retrets cap a l’altre. Per això, posar límits sorgeix com una de les eines fonamentals en una relació, ja que fomenten el respecte i la confiança d’ambdues parts, havent de ser explicitats tant individualment com en parella.

 

A continuació se n’exposen els principals i alguns  exemples:

 

  • Privacitat personal: És el primer i el més important. Com hem dit, conservar la nostra intimitat i privacitat és clau per fomentar la confiança, i reduir la dependència. Per exemple, acordar no mirar el telèfon de l’altre, o no sentir-nos forçats a compartir certa informació del passat.

 

  • Familiars: També és interessant pactar límits en relació amb les famílies. Per exemple, acordar aproximadament la freqüència de visites mútues, o detalls que ens sentim còmodes que coneguin o no de la relació.

 

  • Comunicació: És a través d’aquesta amb la qual establim els límits principals en la relació. Per això, per exemple, procurar zero tolerància als crits i als insults pot ser un bon punt de partida.

 

  • Autonomia: Respectar el nostre espai és clau. Així, és especialment important procurar prendre les nostres pròpies decisions, treballar cap a metes personals i cuidar i potenciar el nostre temps individualment mitjançant activitats i plans que ens omplin.

 

  • Espai físic: De vegades se’ns oblida la importància de cuidar i respectar tant els nostres espais com els de l’altre. Que cadascú tingui el seu espai a casa, no sols per a la roba, sinó per a altres aspectes és molt sa. Fins i tot estant al mateix espai, posar certa distància per fomentar la llibertat i individualitat és clau.

 

  • Economia: Pactar la manera com es gestiona l’economia també dona molta tranquil·litat, i fomenta la confiança mútua. Cada relació decideix si tot es fa en comú o certa part per separat, però és important posar límits a la despesa, i a l’ús que es dona als diners.

 

  • Tasques domèstiques: Col·laborar i pactar tasques a realitzar en col·laboració i individualment també és summament important. Cadascú tindrà el seu criteri, així que és crucial trobar un cert equilibri entre tots dos.

 

  • Xarxes socials: Finalment, i no menys rellevant, és clau decidir tant els detalls que es comparteixen en xarxes com el temps que s’hi inverteix estant junts.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, comptem amb professionals de diferents especialitats entre els quals hi ha terapeutes de parella. Si vols millorar aspectes de la teva relació, o t’interessa qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres. Et proporcionarem tota la informació i ajut que necessitis.