El problema de la soledat no desitjada de la joventut

La soledat no desitjada és una problemàtica que ha estat present al llarg de molts anys i que a l’actualitat, en el món interconnectat en el qual vivim, continua sent-hi present. Aquest sentiment de soledat no desitjat repercuteix negativament en l’ànim de moltes persones i per aquest motiu esdevé primordial parlar-ne al respecte.

 

Ens referim a soledat no desitjada quan parlem d’un desajust entre les relacions socials que tenim i les que desitjaríem tenir. Aquest malestar no només contempla el nombre de relacions socials que tenim, sinó també la qualitat d’aquestes relacions. D’aquesta manera, podem sentir que no tenim a ningú en qui confiar, ens sentim exclosos o amb sensació de buidor.

 

Aquest malestar, socialment ha estat atribuït a les persones grans, sobretot a les persones majors de 65 anys, qui solen viure sols. Però que una persona visqui sola, no implica que se senti sola. De fet, hi ha moltes persones que gaudeixen de la soledat. El fet de viure sol o acompanyat no té relació amb el sentiment de soledat no desitjada. Actualment, hi ha moltes persones que viuen acompanyades, i malgrat això, se senten soles. És per aquest motiu que anteriorment, destacaven que els factors principals que influeixen en el sentiment de soledat no només és la quantitat de relacions socials que establim, sinó també la qualitat d’aquestes relacions.

 

La soledat no té edat. Aquest sentiment pot aparèixer en qualsevol de les etapes de la vida, sobretot en els moments de transicions entre etapes educatives, de domicili, de separació de la parella, viudetat, maternitat/paternitat, pèrdua de feina o jubilació, patir alguna malaltia o convertir-se en o la principal persona cuidadora d’una persona dependent. És a dir, els processos de canvi o d’adaptació a noves situacions ens fan més susceptibles a aquest malestar.

 

Les persones joves, així com els grups de població més grans, són aquells grups poblacionals que se senten més sols. Però sobretot, durant l’adolescència i joventut, és freqüent sentir-se sol, ja que són moments en què configurem la nostra identitat i alhora, estem sotmesos a molts canvis físics, relacionals i ambientals. Els joves són el grup d’edat que més malestar pateix en relació amb la soledat no desitjada.

 

Hem de tenir en compte la influència de les expectatives socials, familiars i personals a les quals se sotmeten les persones joves al pas a la incorporació a la vida adulta. L’ideari col·lectiu sobre les “coses que cal fer” durant certes etapes crea un marc sense precedents i impacta en l’autoconcepte i autoestima dels i les joves. Marxar de casa dels pares, tenir parella, cursar estudis universitaris, tenir una feina digna o formar una família són aspectes que s’han estereotipat, creant molt malestar entre les persones joves al fet de no haver assolit aquestes metes.

 

Alhora, actualment, es creen nous imperatius de formes de realitzar la vida, allunyats de les necessitats que tenim com a éssers socials. El model social i cultural actual ens anima a ser persones independents, autònomes, que gestionem els nostres problemes de forma individualitzada. Cal reflexionar de forma crítica sobre tots aquests missatges que ens arriben, ja que som éssers socials, i dels qui neix ja des d’etapes primerenques, la necessitat de formar part d’un grup i identificar-se amb aquest.

 

Les xarxes socials tenen un fort impacte sobre el nostre imaginari i expectatives socials. A aquestes, hi publiquem les nostres “millors” fotografies, mostrem aquells moments impregnats de felicitat, però poc sovint contingut relacionat amb el malestar. Fugim contínuament de les emocions desagradables, i no són aspectes que normalitzem o compartim, basant-nos amb què “hem de mostrar la nostra millor cara cap a la resta“. Imposicions que poden negar, invalidar, invisibilitzar i fer encara una mica més tabú el fet que tothom sent malestar en alguna etapa de la seva vida. Generar un criteri propi que ens ajudi a ser crítics amb el model actual és imprescindible per a poder començar a fer front a aquest malestar.

 

Hem de tenir en compte que no és el mateix sentir-se sol que estar sol. A vegades caiem en la trampa de raonar a través de les emocions, per tant, interpretem els nostres sentiments com a màximes: si em sento sol és que realment estic sol. Revisar si estem essent víctimes d’un pensament distorsionat i descobrir quines imposicions o creences hi ha al darrere pot ser útil.

 

Posar-nos metes poc assolibles tampoc ens ajudarà a resoldre aquest malestar. Revisar-nos i observar si les nostres expectatives són realistes és un aspecte imprescindible per a poder resoldre aquest malestar. Treballar en el creixement personal, autoestima i aprendre a tenir un diàleg compassiu amb nosaltres mateixos pot ajudar-nos a fer-li front i evitar trastorns de l’estat d’ànim. 

 

Sense dubte, el problema de la soledat no desitjada és un malestar comú que requereix el treball individualitzat i social per a fer-li front. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

La imatge corporal

Què és el primer que ens ve al cap quan pensem en imatge corporal? Probablement, la resposta és que són aquelles característiques físiques que els altres perceben de nosaltres, allò que pensem sobre el nostre propi aspecte físic o com ens comportem amb el nostre cos. No obstant això, la imatge corporal es tracta de com una persona percep (grandària corporal conjunta i de cadascuna de les parts), imagina, sent (actituds, sentiments i tot el que ens desperta el nostre cos com a satisfacció o preocupació) i actua (conductes que són resultat de com percebem el nostre cos, com per exemple evitar anar a alguns llocs, dissimular algunes parts o presumir-les) respecte al seu propi cos.

 

Per tant, la imatge corporal inclou tant la percepció que tenim de tot el cos i les seves parts, com del moviment i límits d’aquest, l’experiència subjectiva d’actituds, pensaments, sentiments i valoracions que fem i sentim i la forma de comportar-nos en conseqüència.

 

Però, com es crea la percepció que tenim del nostre cos? Podríem dividir els factors en dos grups: causes històriques i les actuals. En les primeres trobem:

  • Socialització de la cultura. En què es basa la societat per a valorar positivament o negativa un cos? Què es fomenta a través dels mitjans de comunicació, les xarxes socials, els estereotips…? Les respostes a aquestes preguntes varien amb el pas del temps. Actualment, es posa pressió cultural a tenir cossos esvelts, musculats, alts… Tanmateix, en altres moments històrics això ha estat senyal de pobresa i de poc valor. Per tant, fins a quin punt té sentit regir la nostra percepció corporal en funció d’un aspecte tan canviant com el valor social?

 

  • Experiències interpersonals. Són tots aquells comentaris que ens fan les altres persones sobre el cos (nostre o aliè), sobre com hem de vestir o comportar-nos, etc. Aquí s’inclou també l’anomenat modelatge: si convivim amb algú que sempre s’ha preocupat pel seu aspecte físic aprenem que això és important, si lloen a algú per una determinada característica o critiquen unes altres aprenem què està bé i què no, si hem sofert burles li donem valor als comentaris, entre altres exemples.

 

  • Característiques personals. Totes les persones ens veiem influenciades per la societat on vivim i la cultura que la regeix, però, per què no ens afecta a totes per igual? Aquí és on les diferències individuals aporten una explicació: no és el mateix comptar amb una baixa que amb una alta autoestima ni la importància que li donem al nostre aspecte físic i la valoració que fem -i fan- del nostre cos. Tampoc el viurà igual una persona que tingui molt arrelades unes certes creences respecte a l’aparença física, ja que influeixen en els nostres pensaments, conductes i emocions. Són importants també les pors (a quedar-me sol, a ser rebutjat, a no ser suficient) que tenim i com convivim amb elles. Per tant, és crucial cuidar la nostra autoestima i potenciar-la.

 

Pel que fa a les causes actuals, és a dir, què està ajudant a mantenir la imatge corporal que tinc sobre mi mateixa, s’estableixen aquests tres aspectes principalment:

  • Atenció selectiva cap a les parts que ens preocupen, ignorant aquelles que ens agraden o fins i tot menyspreant la funció que compleixen aquestes parts.

 

  • Conductes d’evitació com no anar a certs llocs, no vestir algunes peces de roba o cancel·lar plans socials. En un principi sentim molt alleujament perquè no hem de vivenciar allò que ens genera malestar, però a llarg termini el que aconseguim és el contrari: agafem més por i ens sensibilitzem per a pròximes situacions similars que, de nou, és probable que evitem, potenciant així el cercle.

 

  • Comprovacions habituals, no sols enfront del mirall, sinó sol·licitant l’opinió a altres persones sobre com ens veuen, sobre la presència o no d’un “defecte”, canviar-nos de roba, pesar-nos… Totes aquestes conductes fomenten la meva inseguretat.

 

  • Errors cognitius. És molt habitual que extraguem conclusions a partir d’informació incompleta i les prenguem com a certes, ho fem múltiples vegades diàriament en molts àmbits. No obstant això, n’hi ha alguns que són particulars respecte a la imatge corporal i que podrien resumir-se en què no som capaces de trobar punts intermedis en les valoracions que fem de nosaltres mateixos. Volem aconseguir un ideal que no és real i que, per tant, mai aconseguirem. Ens comparem amb altres persones i, malgrat que les comparacions són esperables, el tracte que ens donem a nosaltres mateixos sol ser culpabilitzador. Creiem que els altres ens veuen com ho fem nosaltres.

 

Per tant, veiem com la concepció que tenim de nosaltres mateixos es veu influenciada per molts factors culturals i altres punts propis, a més de per com processem la informació que rebem. Això, quan es combina amb una baixa autoestima, alta necessitat de control i autoexigència pot acabar propiciant que sofrim un trastorn de la conducta alimentària, amb els riscos per a la salut física i mental que comporta. Per això, és important ser conscients de tot l’anterior i aprendre a entendre i acceptar la nostra imatge corporal, sent amables amb nosaltres mateixos i amb els qui ens envolten.

 

En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat en el centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i en línia. Si tens algun dubte sobre aquest tema, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.

Les xarxes socials (plaer o competència?)

Coneixes algú que no tingui cap aplicació al seu telèfon mòbil? Ho estàs pensant oi? Potser la mare, el pare, o l’avi… Però ja és el 97,5% dels joves que utilitzen diàriament alguna aplicació mantenint-los connectat amb el món virtual a través d’algunes aplicacions com Instagram o Tik-Tok. I no estem parlant d’un passatemps puntual, o un ús estratègic d’Instagram per desconnectar un moment, sinó que estem parlant de fer servir aquestes aplicacions com una font motivadora per realitzar més coses o inclús una eina per donar a conèixer un estil de vida en concret.

La nova era virtual, ha vingut per quedar-se, però, sabem realment l’impacte que pot generar en les vides dels adolescents i no tan adolescents? És “escandalós” la quantitat d’informació que entra per als nostres ulls, la quantitat d’imatges que es penetren a les nostres retines sense quasi adonar-nos-en.

A poc a poc hem anat adquirint un hàbit inconscient de comparar-nos amb la resta de persones en molts nivells: comparem des del més petit detall fins al més gran: des de la roba que fan servir els més “famosos”, fins a les activitats que han fet alguns amics teus, fins a ideals de vida que es colen i es filtren dins nostre. Cada vegada sembla més “frustrant” això de quedar-te un diumenge a casa descansant, o el simple fet de no fer res.

I és que cada vegada més, és més fàcil arribar a distorsionar la realitat perquè hi ha certs ritmes de vida que no tots podem assolir, i que potser estan una mica lluny de poder-los duu a terme. Per això, molts de nosaltres tenim la necessitat de mostrar una part d’aquesta, encara que quedi lluny de la vivència.

Tot aquest conjunt pot arribar a crear, inclús, una competència o rivalitat entre amics, entre coneguts, o inclús familiars, arribant a voler mostrar part de la vida amb una intenció amagada de generar admiració. Per tant, fem una activitat pensant en gaudir 100% o a vegades l’hem arribat a fer per buscar un “like”? És difícil reconèixer que en algunes ocasions, darrere d’una foto hi ha una necessitat de mostrar, juntament amb: problemes d’autoestima, falta de motivació, crisis d’identitat, recerca de validesa externa… i no podem descuidar, que l’ús inadequat d’aquestes eines també poden arribar a generar una addicció a les pantalles creant així: simptomatologia ansiosa i depressiva, distorsions cognitives i problemes importants en l’alteració de la son, juntament amb sensacions importants de soledat.

Què podem fer, doncs, davant d’aquest ús inadequat del telèfon i les xarxes socials?

El més important per començar a regular aquest aspecte és:

  • Ser-ne conscient. Alguns de nosaltres, ens pot ajudar, inclús, mirar el temps que ens passem al dia connectats a les xarxes. (En el mateix mòbil hi ha una opció concreta que ho comptabilitza).
  • Fer un repàs o un registre de les activitats que has dut a terme al dia i introduir noves activitats motivadores.
  • Fer una llista d’activitats motivadores que no estan introduïdes en el teu dia a dia i començar a fer planificació d’aquestes.
  • Cal proposar una desintoxicació conscient de les xarxes socials i inclús de l’ús d’aquesta eina (aquest punt també inclou l’ús diari dels Whatsapp i els pertinents grups). En aquest procés, personalment també recomano, almenys durant un temps concret, no penjar cap fotografia a les xarxes per tornar a posar de nou el focus en la intenció personal de desconnectar.
  • Calendaritzar, sobretot a l’inici, la nova rutina i la introducció dels nous hàbits. (mirar que siguin objectius clars, específics, assumibles i fer una introducció progressiva i treballar amb la mateixa força de voluntat).

Certament, estem vivint noves maneres de comunicar-nos i de relacionar-nos, però no podem oblidar els beneficis psicològics i físics que aporta el contacte directe amb els nostres. Perquè recorda:  si realment estàs en bona companyia i en una bona conversa, no et caldrà mostrar-ho, et centraràs a viure’ho.

A les sessions de teràpia tant presencial com online que es realitzen al nostre centre també ho treballem, per això si teniu algun problema relacionat amb aquest article, podeu demanar cita amb el nostre equip escrivint un email a: info@gabinetpsicologicmataro.cat o bé trucant al 937968596; estarem encantats d’atendre’t i acompanyar-te.

Claus per detectar la Síndrome de l’Impostor

Hem sentit a parlar sobre la síndrome de l’impostor, però què és realment? La síndrome de l’impostor és la creença de ser un frau. Es tracta d’un conjunt de pensaments i percepcions sobre nosaltres mateixos, que provoca un intens malestar emocional i inclou la falta de valoració dels èxits i el sentiment de falta de capacitat pròpia i la menys-valia de les capacitats i habilitats individuals.

 

Les persones qui viuen la síndrome de l’impostor afirmen de forma ferma un conjunt de pensaments, com per exemple: “No m’ho mereixo”; “Descobriran que no soc competent”; “Quan sàpiguen que no soc prou bo/na, no tindran interès en mi”; “Com pot ser que m’hagin escollit a mi si no tinc cap qualitat”.

 

Les persones que conviuen amb aquests pensaments de menys-valia i frau, es troben convençudes que no mereixen les coses bones que els hi passen, o ho atribueixen a la sort. Alhora, afirmen que no tenen prou capacitats o les posen en dubte. D’aquesta manera, tenen por a ser “descobertes”. Senten que en algun moment, ja sigui a la feina, als estudis, en les seves relacions interpersonals, algú s’adonarà que no són “prou” i ho descobriran. Això els espanta perquè pensen que les conseqüències d’aquest “descobriment” seran terribles. Anticipen pensant en la pitjor de les situacions “em faran fora de la feina”, per exemple, causant-los una barreja d’emocions centrades en el malestar: ansietat, tristesa, insatisfacció, preocupació…

 

Aquests pensaments giren al voltant d’una idea principal “no mereixo res ni a ningú del que tinc al meu voltant” i pot donar-se en diferents àmbits de la vida de la persona; en l’àmbit laboral, acadèmic, social, familiar… no confien en si mateixos, tenen por a ser jutjats per la resta a conseqüència, i infravaloren la seva capacitat.

 

Les persones que pateixen aquest malestar són exigents i perfeccionistes i posen molt d’esforç per aconseguir els seus objectius i metes. Paradoxalment, quan els assoleixen, atribueixen l’èxit a factors externs com a la sort, per exemple. Poden arribar a creure que les persones que valoren els seus èxits i esforços ho fan perquè no tenen un criteri objectiu; per exemple, poden arribar a pensar “Com és el meu amic, m’ho diu perquè no vol que em sàpiga greu. En realitat, però, no pensa això”.

 

La causa d’aquest malestar se centra en una baixa autoestima. Aquesta visió negativa sobre ells mateixos pot ser fruit de males experiències passades durant la infància, adolescència o adultesa que potenciïn el sentiment d’inseguretat d’un mateix, així com la pèrdua de confiança en un mateix, d’entre altres.

 

A conseqüència d’aquesta baixa autoestima, apareix un malestar emocional constant. Per això, les persones que tenen l’autoestima baixa i, la síndrome de l’impostor, poden arribar a sentir que no gaudeixen de les coses agradables que els hi passen, ja que l’èxit i el reconeixement, pel fet que no són acceptats, no arriben a produir la sensació de benestar i satisfacció. Sempre perdura la sensació que poden fer-ho millor o que no ho han fet prou bé.

 

Per a fer front a aquest malestar podem posar en marxa diferents estratègies:

 

  • Identificar el diàleg interior relacionat amb l’impostor.
  • Visualitzar aquest diàleg com a fruit de la por o inseguretat.
  • Posar en dubte aquelles afirmacions que diu la veu “impostora”. Aquestes afirmacions estan basades en la por i inseguretat i no en fets i evidències reals.
  • Acceptar els elogis quan en rebis. Donar les gràcies. No minimitzar-lo.
  •  Cal recordar que totes les persones cometen errades. Totes poden equivocar-se i això les ajuda a aprendre d’elles. Permetre’s equivocar-se és necessari.

 

Quan aquest malestar s’allarga en el temps o no es disposen eines de gestió d’aquest, és bo posar-se en mans d’un professional. Disposar d’un espai psicoterapèutic podrà oferir-te eines per aprendre a identificar aquest diàleg interior, les distorsions cognitives en les quals es basen i fer-ne raonaments alternatius, així com trobar l’origen d’aquest malestar i alternatives per a fer-li front.

 

Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat al centre de Mataró, comptem amb especialistes que et facilitaran tota la informació i ajuda que necessitis. A més, realitzem teràpia presencial i online. Si tens algun dubte, pots trucar-nos o acudir directament. Serà un plaer atendre’t.