Autoimatge, autoconcepte i autoestima

En aquesta època de l’any, en què el bon temps i l’alta temperatura es comencen a apoderar, també ho fa l’autoobservació, i especialment la mirada cap al nostre físic. Aquesta pot anar acompanyada d’uns hàbits adequats, els quals ens ajuden a sentir-nos bé amb nosaltres mateixos, i potencien la seguretat i l’autoconfiança. Però també de tot el contrari, és a dir, d’autocrítica, de preocupació, i de malestar al comparar-nos i tenir excessivament presents certs ideals de bellesa i al fixar-nos constantment en aspectes que no ens agraden.

 

En general, tendim a concebre l’autoestima com un element únic, com un aspecte global de nosaltres mateixos, el qual pot estar alt o baix, tot i que de vegades fins i tot desconeixem en quin punt situar-lo. Doncs bé, convé tenir en compte que aquesta es pot esmicolar i millorar des de diferents elements. Així, alguns autors recomanen diferenciar els següents components:

  • Autoconcepte: Aquest primer component es refereix a l’opinió que tenim de nosaltres mateixos, la qual porta associada un judici de valor. Es tractaria d’aquell component més semàntic o conceptual, a la valoració que fem de nosaltres. Inclouria doncs, el que ens diem, i com ho fem, conformant tots aquells missatges que ens llancem, tant de manera conscient com inconscient.

 

  • Autoimatge: Tal com es dedueix etimològicament de la pròpia paraula, l’autoimatge es refereix a la imatge que posseïm de nosaltres, englobant principalment la part més física o externa. Seria equivalent a situar-nos davant d’un mirall, i descriure el que veiem.

 

  • Autoestima: Finalment, tindríem l’autoestima en si. Si analitzem la paraula, podem identificar un clar component emocional. És a dir, que conformaria el com ens sentim amb nosaltres mateixos, el com ens estimem. Aquest, està especialment influït, i d’una manera gairebé equivalent, pels dos components anteriors.

En la línia de l’últim exposat, és important tenir present que tots els elements conformen un tot, i s’influeixen mútuament entre ells. L’interessant aquí, és veure que si tenim cura del que ens diem, de les comparacions que establim, i aprenem a tractar-nos millor, estem enfortint cada un d’ells per separat i de manera conjunta. Per a això, és útil tenir present, no només tot els “auto”, és a dir, el que veiem o sentim de nosaltres mateixos, sinó també allò que creiem que veuen, pensen i senten els altres sobre nosaltres. Així, et proposem fer una petita anàlisi en la qual intentis identificar, per àrees (p.ex., familiar, parella, social, acadèmica, laboral …), com et veus a tu mateix/a en els 3 components descrits, i com creus que ho fan els altres.

Aquest tipus de reflexions resulten especialment terapèutiques. La millora de l’autoestima és un element clau per a pacients amb depressió, en psicologia infantojuvenil (especialment adolescència), o per a potenciar les relacions familiars i de parella. Si vols rebre més informació, els professionals del nostre centre, a Mataró, et facilitaran tot el que necessitis. Truca’ns, t’ajudarem.

Autocura: importància i subtipus

Ens trobem submergits en un dia a dia exigent, frenètic, i en moltes ocasions rutinari. Esperem al cap de setmana o a certs moments per permetre’ns parar, per descansar. A més, moltes vegades esperem a que alguna cosa o algú ens tregui d’aquest ritme, i ens brindi un moment de desconnexió, de relaxació. Amb tot això, moltes vegades oblidem qui són els veritables amos del nostre temps i la nostra vida, i no és ningú altre que tu mateix/a.

 

Tenir cura de nosaltres comença en nosaltres, i pot ser a vegades oblidem no només fer-ho, sinó com fer-ho. Els dies poden anar passant i quan ens adonem hem abandonat activitats, hàbits i entorns que ens permetien connectar amb allò que més ens agrada nosaltres mateixos. Per això, a continuació et proposem, per àmbits, formes d’autocura personal que pots posar en pràctica:

 

  • Físic: Cuidar-nos a nivell físic és un àmbit clau, i possiblement tot comenci aquí. S’hi poden incloure els hàbits relacionats amb dormir bé, procurar tenir una alimentació equilibrada, fer esport i descansar. Encara que pugui semblar senzill, aconseguir que tots aquests estiguin en harmonia, implica esforç, dedicació, constància, i respectar els horaris que ens pautem.

 

  • Social: Conservar i crear vincles és un altre aspecte especialment rellevant. Per això, aquí entraria no només el cuidar les nostres relacions, sinó també conductes específiques com saber demanar ajuda, dir no, escoltar i ser escoltat, o el donar afecte. Tot això juntament amb intentar proposar plans de més o menys complexitat que impliquin mantenir el contacte.

 

  • Cognitiu: Cuidar-nos mentalment és un exercici, i gairebé una obligació primordial. Aquí, englobem totes aquelles pautes que impliquen identificar i gestionar els nostres pensaments, com aquelles pràctiques que ens permeten alentir i relaxar la nostra ment, i connectar amb nosaltres mateixos i amb el present. Aquí entrarien la meditació, el permetre’ns connectar amb la natura, el gaudir del silenci, llegir o fins i tot estudiar.

 

  • Emocional: Finalment està el nostre benestar i salut emocional. A aquest podem arribar amb tot allò exposat anteriorment, però també hem de tenir present que pot treballar-se en si mateix. Així, per exemple, treballant l’”autoperdó”, l’autocompassió, la positivitat, o la resiliència, podem fomentar un clar augment d’aquest. Al costat d’això, aprendre a gestionar emocions negatives com l’estrès, l’ansietat, l’enuig o la tristesa, també són ingredients clau.

 

Cada un d’aquests components, si és respectat i alimentat de forma regular, no només ens permet connectar més sovint amb sensacions i emocions positives, sinó que ens proporciona major control i suposa un clar augment de la nostra autoestima. Hi ha diferents mètodes i estratègies per arribar-hi, i des del nostre centre de psicologia clínica, a Mataró, podem facilitar-te tota aquella informació que t’interessi o necessitis. Truca’ns i t’atendrem encantats.

Intervenció psicològica: més enllà de les sessions

Emprendre el camí de la teràpia psicològica suposa un gran pas, sense importar el motiu de consulta. Exposar-nos a les nostres preocupacions, emocions i conflictes, és un acte de valentia, i des del moment en que obrim la porta, ja estem immersos en aquest. Això requereix un temps, que pot variar, per entre d’altres coses, la complexitat i el malestar experimentat, i va molt més enllà de les sessions presencials, ja que els problemes s’originen, mantenen i resolen en el nostre dia a dia.

 

D’aquesta manera, el treball intern, tot i que comença acudint al professional, continua de manera conscient i inconscient a casa. És comú no únicament notar certs canvis a nivell emocional, sinó fer-nos preguntes, repassar continguts i actuar de forma diferent a l’iniciar aquest camí. En aquest sentit, els terapeutes de totes les orientacions (Psicodinàmica, Humanista, Cognitiu-Conductual, Sistèmica …), en diferents moments de la intervenció, poden sol·licitar un treball més enllà de les visites, a través de la realització o elaboració de diferents exercicis o materials que busquen complementar i generalitzar allò après en sessió.

 

En aquest sentit, podem diferenciar tres moments clau en els quals això resulta especialment important: l’avaluació, el tractament en si, i la prevenció de recaigudes. El primer d’ells suposa realitzar una exploració de les principals variables amb les que treballarem, i per a això és comú utilitzar qüestionaris i registres que ens ajudin a conèixer tant les característiques i el nivell de malestar de la persona, com altres aspectes (p .ej., el tipus de personalitat). Aquests materials poden ser completats pel propi subjecte i/o per persones properes a aquest. Durant el tractament, la realització d’autorregistres, llistes, recordatoris o exercicis concrets, és clau per a comprendre i generalitzar el que s’ha après. A més, tenir un “diari” amb el nostre progrés, ens permet tenir cert control sobre el nostre estat d’ànim, alhora que facilita un treball més exhaustiu, realista i eficient a nivell terapèutic. Finalment, en les últimes sessions i fins i tot després d’aquestes, resulta molt beneficiós seguir recordant el que s’ha treballat durant tot el procés, i anotar tant possibles dificultats futures com formes de fer-les front. Això afavoreix sentir-nos capaços i forts per afrontar gairebé qualsevol situació, i ens ajuda a mantenir-nos estables.

 

És important tenir en compte que aquest treball “extra” terapèutic, es duu a terme tant en teràpia individual, com de parella i familiar. En aquest sentit, el malestar que podem experimentar és poc freqüent que afecti només a l’àmbit personal, incloent normalment al nostre cercle íntim, la nostra feina, i als nostres amics. Proposar i exposar-nos a situacions en la vida real que ens generen malestar, i buscar formes de resoldre-les, observant el seu efecte tant en nosaltres com en els altres, és un exercici clau, i permet tenir un feedback continu entre pacient i terapeuta.

 

Posa’t en contacte amb nosaltres i et donarem més informació. El nostre equip de professionals, a Mataró, et facilitaran tot el que necessitis.

0 Comments

El poder de les autoinstruccions

En moltes ocasions, podem ser els nostres pitjors jutges. Quan ens proposem realitzar segons quines activitats, tasques, o quan afrontem certes situacions, tots tenim una sèrie de anticipacions, relacionades tant amb factors externs (p.ex., cauré malament, em mossegarà, la faré sentir malament, riuran i aplaudiran…etc.), com amb factors interns (p.ex., em posaré vermell, ensopegaré, ho faré malament…etc.). Aquesta cadena de pensaments, ens predisposa emocional i actitudinalment a afrontar aquests moments d’una determinada forma. Així doncs, com menys constructives o positives siguin les nostres expectatives, molt possiblement més malestar experimentarem.

 

La por, l’ansietat, i la inquietud a l’hora d’exposar-nos a certs esdeveniments, són absolutament normals, i fins i tot en certa manera ens preparen per activar-nos i preparar-nos millor per a això (p.ex., sense estar una mica nerviosos davant l’època d’exàmens, possiblement estudiem menys). El problema ve quan aquests sentiments són massa intensos i freqüents, la qual cosa moltes vegades s’explica per haver estat alimentant-los mentalment durant llargs períodes de temps. Per això, aprendre a combatre aquest fenomen, flexibilitzant la forma en què ens veiem i considerant alternatives, pot ser una eina clau.

 

Les autoinstruccions són una tècnica que busca la modificació o substitució de les autoverbalitzacions internes, per d’altres més adaptatives, abans, durant i després d’enfrontar-nos a una situació aversiva. També s’entenen com a estratègies metacognitives l’objectiu de les quals és afavorir l’autoregulació de la conducta, així com la creença i confiança en la pròpia capacitat d’execució. Per a això, els principals objectius són: conèixer les autoverbalitzacions que té el subjecte, i instaurar o modificar el diàleg intern quan el que la persona es diu a si mateix suposa una interferència en l’execució d’una tasca específica o bé presenta dificultats per a abordar adequadament una situació. Un guió que podem utilitzar per treballar-ho és el següent.

 

  • Situació: Hem de descriure específicament la situació o situacions que afrontarem i que ens preocupen, procurant detallar els elements principals pels quals ens genera malestar o preocupació.

 

  • Pensaments negatius: A continuació resulta clau identificar la cadena d’anticipacions i pensaments negatius que ens vénen abans, durant i després d’afrontar aquestes situacions. Aquí podem incloure aquells que creiem que poden aparèixer amb més probabilitat (prediccions), per després veure fins a quin punt s’han complert.

 

  • Alternatives (autoinstruccions): Aquest és el punt clau. Basant-nos en la nostra història d’èxits, en el que coneixem positivament i de manera constructiva de nosaltres, i qüestionant les pors que posseïm, hem d’enumerar i concretar alternatives en primera persona (p.ex., puc fer-ho, sóc capaç, ja he passat per això… etc.), que ens facilitin l’apropament a aquestes situacions. Un aspecte important aquí, és que tal com hem descrit preocupacions abans, durant i després, hem de fer el mateix aquí, buscant alternatives en els tres moments.

La Teràpia Cognitiu-Conductual és pionera en l’ús d’aquest tipus d’estratègies. Si t’interessa i vols aprofundir, el nostre equip de professionals, situats a Mataró, pot proporcionar-te tota l’ajuda i informació que necessitis. Truca’ns i t’atendrem encantats.

0 Comments

El Trastorn d’Acumulació

Les categories diagnòstiques ens ajuden a identificar i a comprendre les dificultats per les que pot estar passant una persona. A més, faciliten l’elaboració de tractaments específics i eficaços, creant estratègies tenint en compte les característiques de la patologia. Dins de l’espectre de Trastorns Obsessius i relacionats, els quals engloben una sèrie de problemes que tenen com a denominador comú la presència de preocupacions/obsessions intrusives i/o de comportaments o actes mentals excessius que busquen disminuir l’ansietat o la probabilitat que succeeixi alguna cosa temuda, apareix el trastorn d’acumulació.

 

Aquest diagnòstic, comunament conegut com Síndrome de Diògenes, es defineix com la dificultat persistent per desfer-se o renunciar a les possessions, independentment del seu valor real. Apareix a causa d’una necessitat percebuda d’haver de guardar les coses, junt amb el malestar experimentat quan es desfà d’elles. D’aquesta manera, la dificultat per desprendre’s de les possessions, dóna lloc a l’acumulació de coses, característica principal del trastorn. A més, tal com s’indica en alguns manuals, si les zones habitables es troben despejades, és només causa de la intervenció de tercers. Al costat d’aquestes característiques, apareix un tret important, i és que la persona pot presentar o no, adquisició excessiva. Això es refereix al fet que, a més de tenir dificultat per desprendre’s d’elements, pot presentar la necessitat d’adquirir constantment altres que no necessita.

 

Afecta desproporcionadament més a adults grans, específicament entre els 55 i 94 anys, i de manera similar a tots dos sexes. El curs sol ser crònic, necessitant un tractament específic i principalment psicològic per disminuir tant els seus símptomes com el malestar associat. Un dels principals problemes, és que sol detectar-se de manera tardana, ja que fins que la persona no manifesta malestar (en forma d’ansietat, irritabilitat, problemes laborals o socials, entre d’altres), o els altres no observen la dificultat per desprendre’s o per deixar d’acumular, pot passar força temps.

 

La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), s’ha demostrat eficaç per a aquests casos, i especialment l’Exposició amb Prevenció de Resposta. Si t’interessa saber més sobre el seu funcionament o tens qualsevol pregunta, et convidem a que contactis amb nosaltres. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes.

0 Comments

L’evitació passiva i l’evitació activa

La forma en què afrontem, cognitiva, emocional i comportamentalment, allò que ens genera malestar, marcarà indubtablement la superació o la persistència del problema. No adoptem una única estratègia per a tots els problemes, sinó que en funció d’aquests, i del grau de competència i control amb el qual ens percebem, utilitzarem una o altra alternativa. Especialment davant aquells que ens provoquen una reacció emocional intensa, sigui de por, de tristesa, d’ansietat, o de qualsevol altra emoció, és comú que inicialment ens ajudem de l’evitació.

 

L’evitació es defineix com l’estratègia o el comportament mitjançant el qual escapem, ens apartem o defugim d’objectes i situacions aparentment aversives, o que poden produir-nos ansietat o malestar. D’aquesta manera, allunyar-nos inicialment de la font de malestar, negant o ignorant el problema, és quelcom totalment normal i habitual, i suposa un mecanisme de defensa davant situacions especialment doloroses. Malgrat aquesta concepció general, resulta interessant diferenciar entre dos tipus d’evitació:

 

  • Evitació passiva: Emmarca totes aquelles conductes encarades a allunyar-nos de la font o estímul aversiu. L’exemple més clar aquí són les fòbies. La persona buscarà fugir davant la percepció de perill (p.ex., en la por a les altures, no pujar a pisos elevats, en la por a espais tancats, eludir ascensors o habitacions petites… etc.). Hi ha altres com la por a parlar en públic, on s’evitaran les exposicions, o la por a el fracàs, on potser rebutgem ofertes de treball o certes situacions per la por a no complir amb certes expectatives.

 

  • Evitació activa: Aquí se situen totes aquelles conductes que realitzem per prevenir el malestar i l’ansietat. En aquest cas, parlem d’acostament a fonts de tranquil·lització de forma activa, per prevenir un “mal major”. Per exemple, en la hipocondria, és típic que la persona vagi de metge en metge buscant informació tranquil·litzadora. D’aquesta manera, es percep amb control davant la possible malaltia, i eludeix l’exposició a qualsevol possibilitat de caure malalt. També quan busquem assegurar-nos d’haver realitzat bé alguna cosa, preguntant constantment als altres, estem eludint el possible “fracàs”, però aproximant-nos a informació que considerem vàlida per controlar la por.

 

D’aquesta manera, tot i que l’evitació forma part inevitable del nostre repertori de conductes d’afrontament, i en certes situacions pot resultar efectiva i adaptativa, a llarg termini pot mantenir i incrementar els problemes, al mantenir l’ansietat o el malestar. Hem d’identificar què fem i què deixem de fer davant els problemes, i procurar trobar l’alternativa més adequada per a ells.

 

Pots rebre més informació al nostre centre de salut mental, on tant psicòlegs/logues com psiquiatres et proporcionaran l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

0 Comments

Esquizofrènia: símptomes positius i símptomes negatius

L’esquizofrènia és un trastorn mental greu, complex i crònic, que afecta aproximadament a l’1% de la població, i el qual genera, entre altres símptomes, una interpretació alterada de la realitat. Al costat d’això, es considera greu al repercutir de manera clara i significativa en el funcionament de la persona. En quan a la seva etiologia, es considera multifactorial, entrant en joc causes tant orgàniques o genètiques, com ambientals o contextuals. Com a categoria diagnòstica, és de les que ha generat més interès en la comunitat científica.

 

Per al seu diagnòstic, es requereix la presència de deliris, al·lucinacions, discurs i comportament desorganitzats, i símptomes negatius, durant un període mínim d’un mes (fase activa de la malaltia). A més, hi ha d’haver signes continus del trastorn durant un període de sis mesos, que poden incloure símptomes denominats premòrbids o prodròmics on les característiques de la problemàtica es poden manifestar únicament per símptomes negatius o pels altres símptomes comentats però de forma atenuada. Però llavors, ¿en què consisteixen els símptomes positius i negatius de l’esquizofrènia?

 

  • Símptomes positius: Són aquells que es consideren una exacerbació de les funcions normals i habituals de la persona. En aquest sentit es consideraria que alguna cosa que no hi era present, s’afegeix com a característica. Aquí s’inclourien les al·lucinacions, els deliris o el comportament desorganitzat. Tot i que poden sorprendre, de vegades poden atenuar-se fins al punt de no ser notoris, especialment amb el tractament psicofarmacològic (antipsicòtics).

 

  • Símptomes negatius: Són el conjunt de signes i símptomes que provoquen una disminució de les capacitats habituals, i les quals ja existien en el repertori de la persona. Hi ha consens a considerar el embotiment afectiu i la alògia com aquells més característics, tot i que s’inclouen també l’abúlia, l’expressió emocional disminuïda, la desvinculació social, o fins i tot en alguns manuals, el deteriorament cognitiu.

 

Així doncs, podem diferenciar símptomes per excés (positius), i símptomes per defecte (negatius). Hem de tenir clar, que no pel fet d’experimentar una al·lucinació, o de posseir una creença ferma sobre alguna cosa, es tingui un trastorn psicòtic o esquizofrènia. Aquesta categoria es reserva per a aquells casos en què es compleix amb un conjunt de característiques, i les quals a més provoquen una alteració en el funcionament i/o malestar significatiu en la persona o en els altres.

El tractament ha d’incloure un acompanyament farmacològic juntament amb una intervenció psicosocial, la qual inclogui el propi pacient, i als seus familiars. La comprensió de la malaltia, i el dotar d’estratègies per al control de símptomes es consideren elements claus. La Teràpia Cognitiu-Conductual ha obtingut resultats molt prometedors per a aquesta patologia, tot i que també les intervencions que es focalitzen en la rehabilitació cognitiva, on la neuropsicologia jugaria un paper essencial. Per obtenir més informació, consulta o truca al nostre centre, situat a Mataró. T’oferirem tota l’ajuda que necessitis.

0 Comments

La Teràpia Interpersonal: contextualització i components

Des del naixement, i fins i tot abans d’aquest, desenvolupem vincles. Les relacions, inicialment amb les figures paternes, i posteriorment amb amics, companys, parella… entre d’altres, constitueixen un dels pilars fonamentals de les nostres vides. Tant és així, que gran part de la nostra autoestima s’explica per la visió que tenim de nosaltres mateixos, i per la que creiem que tenen els altres de nosaltres. En aquest sentit, també en bona part, el malestar que podem patir es pot explicar moltes vegades per conflictes amb els altres. Per això, s’han desenvolupat propostes com l’aquí presentada, la Teràpia Interpersonal de Klerman.

 

Així doncs, es tracta d’un tipus d’intervenció, que, com el seu propi nom indica, se centra en analitzar i treballar les relacions entre la problemàtica del pacient i el context psicosocial i interpersonal en què viu, és a dir, com es relaciona amb els altres. Per a això, aquesta orientació dóna molta rellevància a les experiències actuals de la persona, als principals vincles d’aquesta, i al seu repertori d’habilitats socials per adaptar-se a un món en constant interacció. En aquest sentit, tot i que no eludeix l’anàlisi del ‘passat, dóna molt d’èmfasi al present, i considera l’ambient social com a potenciador tant de símptomes, com de canvi i millora. A més, es considera una teràpia breu, i en la qual el pacient juga un paper actiu. Les principals àrees que aborda són les següents:

 

  • Dol: en el cas d’haver perdut a algun ésser estimat, es treballa la pèrdua.
  • Les disputes interpersonals: es refereix als conflictes passats i als que puguin sorgir amb els altres al llarg de la intervenció.
  • La transició de rol: es treballen les dificultats per passar d’un rol “biogràfic” a un altre (p.ex., d’estudiant a professional, de fill a pare, jubilar-se…). Es considera que el seu afrontament adequat ajuda a estabilitzar i augmentar l’autoestima.
  • Els dèficits interpersonals: aquí s’analitzen i treballen els recursos i habilitats verbals i no verbals de la persona, i la seva capacitat per crear, mantenir i resoldre tant vincles com conflictes amb els altres.

 

Tot i que inicialment va ser creada com a teràpia de manteniment per a la depressió, actualment s’utilitza per a diferents problemàtiques, com la Bulímia Nerviosa, el Trastorn Bipolar, o el Trastorn Adaptatiu, entre d’altres. A més, es pot aplicar tant a adults com a adolescents.

 

Per obtenir més informació sobre aquesta intervenció o qualsevol tema que t’interessi, estem a la teva disposició. En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, comptem amb professionals experimentats que et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

0 Comments

Mindlessness

El Mindfulness ha anat guanyant terreny i importància en el món de la psicologia i en la salut mental en general. En si, ha estat traduït de diferents maneres, les quals busquen trobar, en una paraula, abastar la seva totalitat: plena consciència, presència plena o oberta… sent “Atenció plena” la més acceptada i generalitzada. Es defineix com aquella experiència que ens permet anclar-nos i connectar amb el present, processant i reconeixent el que està succeint mentre està succeint, i acceptant activament el flux de l’experiència en la seva essència, tal qual està transcorrent, sense jutjar-la. Així, es pot considerar com un fi en si mateix, un estil de vida que implica practicar, en les nostres activitats diàries i rutinàries, l’ésser conscients del que estem fent en la seva totalitat.

 

D’aquesta manera, són diferents les propostes que es basen o que fan servir el mindfullness per treballar diferents problemàtiques (ansietat, depressió, estrès …), les quals ens proposen estratègies per alimentar-l’ho i desenvolupar-l’ho. No obstant això, per aprendre hem de detectar i reduir allò que no ens permet accedir-hi. Mantenir l’atenció totalment en el present, en el que està passant, acceptant-ho sense pretendre canviar-ho pot resultar complicat. Arribar a la consciència plena exigeix ​​esforç, canviar hàbits de “desatendre” i “distreure’ns”, els quals hem anat desenvolupant al llarg de les nostres vides. A més d’això, és difícil sentir i aturar-se al moment actual, l’ara en tota la seva plenitud, i especialment quan volem obrir-nos per acollir alguna cosa dolorós o indesitjable, utilitzant el que alguns autors denominen com Mindlessness. Aquest mecanisme es refereix a l’estat en el qual no prestem atenció al nostre dia a dia, a les activitats que realitzem, no percebem les sensacions que ens ocorren i estem més connectats amb preocupacions sobre el futur o el passat, que amb el present. Aquesta actitud “distreta” podríem dir que és la que acostumem a adoptar la majoria de les persones, ja sigui per restar-li importància al present, per estar massa ocupats, per tenir preocupacions de certa importància… etc.

 

Així, alguns exemples de Mindlessness són:

 

  • Estar més preocupats o preocupades pel futur o pel passat.
  • Passar ràpidament d’una activitat a una altra sense ser-ne conscients, sense prestar atenció.
  • Trencar o vessar alguna cosa per falta de cura, per no estar atenent o per estar pensant en una altra cosa.
  • Oblidar on hem deixat alguna cosa que acabàvem de tenir a la mà, o oblidar el nom d’una persona gairebé en el mateix moment en què el sentim.
  • No ser conscients de sensacions subtils de tensió física o incomoditat ..
  • Actuar de manera autònoma, oblidant el que hem estat fent en els últims minuts.

 

Com podem veure, totes les situacions anteriors es relacionen amb una falta d’atenció a l’ara, o per un excés d’atenció o concentració en aspectes diferents al que estem fent o sentint. La pràctica de mindfullness com contrari al mindlessness pot permetre’ns escoltar-nos i entendre’ns millor, connectar amb tot allò que fem i que ens envolta, i millorar el nostre benestar i qualitat de vida.

 

Els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, estan formats en aquesta i altres tècniques terapèutiques que et poden ajudar a augmentar la teva salut tant física com emocional. Posa’t en contacte amb nosaltres i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

El Trastorn d’Ansietat Generalitzada: característiques i conceptualització

L’ansietat és una reacció adaptativa de l’organisme davant la percepció d’un perill real o imaginari. Aquesta desencadena una sèrie de símptomes com poden ser: nerviosisme, inquietud, sudoració, tremolor… els quals ens permeten, o bé fer front a la situació d’una manera eficaç, o escapar-ne. Com a tal, suposa una entitat àmplia i dinàmica, la qual inclou un component clarament físic o emocional (les reaccions esmentades), un cognitiu (la cadena de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el succés), i un altre conductual (els comportaments duts a terme per afrontar o escapar de la situació). I són moltes les categories diagnòstiques que s’emmarquen dins d’ella, sent l’aquí presentada una de les més prevalents.

 

El Trastorn d’Ansietat Generalitzada o TAG es defineix com aquella alteració en la qual hi ha una preocupació o anticipació aprensiva excessives, que es produeix de manera contínua, en relació a diferents successos o activitats relacionades amb qualsevol àmbit vital (familiar, laboral, acadèmic…) . A més, a la persona li és difícil controlar aquesta preocupació, ocasionant-li un malestar significatiu. Al costat d’això, apareixen una sèrie de símptomes que són característics d’aquesta problemàtica: inquietud o sensació d’estar atrapat o amb els nervis de punta, facilitat per fatigar-se, dificultat per concentrar-se o quedar-se amb la ment en blanc, irritabilitat, tensió muscular i problemes de son. És important tenir en compte que no cal que apareguin tots els símptomes esmentats per a realitzar el diagnòstic, però si en una proporció significativa.

 

S’han plantejat diferents hipòtesis com a causes de la seva aparició, com són la intolerància a la incertesa, o la sensibilitat a l’ansietat. Malgrat això, es considera que en la seva etiologia interfereixen múltiples factors, tant interns (variables de personalitat, tendència a la preocupació… entre d’altres), com externs (conflictes relacionals, pèrdues emocionals o laborals… entre d’altres), que poden actuar tant com predisponents, com precipitants de la patologia. Tot i això, val la pena tenir present que l’ansietat és una cosa dimensional, de grau. És a dir, que tots la patim en molts moments de la nostra vida, i només si apareix reiteradament o d’una manera massa accentuada, limitant el nostre dia a dia, requereix una consideració i atenció especial.

Són diferents les propostes que s’han realitzat per a combatre aquesta problemàtica, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les més eficaces. En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat a Mataró, estem formats en aquesta i altres intervencions que poden ajudar-te. Si ens vols conèixer, truca’ns, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

0 Comments