Què és el Trastorn Obsessiu Compulsiu de la personalitat (TOCP)?

Existeix un ampli ventall de constructes i problemàtiques que ens ajuden a definir i contextualitzar no només el malestar o la disfuncionalitat dels individus, sinó també trets o característiques més estables, com són els trastorns de la personalitat. Així, més enllà de problemàtiques com l’ansietat (englobant fòbies i altres problemes), depressió, dificultats relacionades amb el neurodesenvolupament (TDAH, problemes d’aprenentatge …), entre d’altres, hi ha aspectes, més arrelats de nosaltres mateixos, i aparentment menys observables, que poden limitar les nostres vides i generar malestar tant a nosaltres mateixos com als altres.

 

Així doncs, els Trastorns de Personalitat es defineixen com a patrons permanents i inflexibles d’experiència interna i de comportament que s’aparten de les expectatives de la cultura de la persona. Aquests a més, engloben la cognició (forma de percebre i interpretar-se a un mateix i als del món), afectivitat (món emocional), el funcionament interpersonal i el control d’impulsos. Sabem que el Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC, sense ser de personalitat), engloba un seguit de pensaments, idees o sensacions (obsessions) i comportaments repetitius i indesitjables (rituals) que impulsen a la persona a fer alguna cosa per prevenir algun dany i/o per reduir aquestes obsessions.

 

El TOCP, en congruència amb la definició de Trastorn de la Personalitat, es caracteritza per un patró estable de preocupació per l’ordre, el perfeccionisme i el control mental i interpersonal a costa de la flexibilitat, l’obertura i l’eficiència. Entre els seus trets més destacats es troben els següents:

 

  • Preocupació pels detalls, regles, llistes, ordre, organització o horaris fins al punt que es perd l’objectiu més important de l’activitat.
  • Perfeccionisme que interfereix amb la finalització de les tasques.
  • Excessivament devot de la feina i la productivitat fins a l’exclusió d’activitats plaents i amistats.
  • Escrupolositat i inflexibilitat sobre qüestions de moral, ètica o valors.
  • Dificultat per descartar objectes inservibles o sense valor tot i que no tinguin, si més no, un valor sentimental.
  • Rigidesa i tossuderia.

 

Així doncs, a diferència del TOC, el TOCP no presenta obsessions i/o compulsions característics del primer, i mostra en canvi, un patró de rigidesa i inflexibilitat accentuats, els quals es mostren en la majoria d’àmbits de la vida de la persona. És important recordar que un no exclou l’altre, és a dir, que poden presentar-se les dues problemàtiques alhora en un mateix individu.

 

Són diverses les categories que s’han utilitzat per definir les patologies mentals. És important conèixer les seves característiques de cara a elaborar tractaments útils i eficaços que beneficiïn el màxim possible i d’una manera eficient. Si tens alguna pregunta o t’interessa conèixer més, en el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs tota la informació que necessitis.

 

0 Comments

Permet-te

Vivim en un món on el ritme és frenètic, on molts dels valors que es “premien” queden sotmesos al rendiment i a la competitivitat, i on ens focalitzem gairebé exclusivament en objectius externs i en el que s’espera de nosaltres, en detriment del nostre propi benestar. Interioritzem ràpidament els estàndards i patrons de comportament de la nostra societat, i procurem adequar-nos a això el millor possible, però poques vegades ens focalitzem en nosaltres, aturant-nos a pensar en què és el que realment volem, com estem, o fins i tot qui som.

 

Som els nostres pitjors jutges, i la nostra principal barrera; “He de complir amb el que s’espera de mi”, “no puc relaxar-me”, “els altres saben el que fan”. Ens autoimposem rendir i fins i tot, ser, a tals nivells, que quan ens adonem, podem tenir la sensació d’haver perdut el temps, sentint-nos culpables, tristos, irritats… O fins i tot poden patir problemes relacionats amb l’ autoestima, ansietat, o depressió. Per això, identificar les nostres pròpies barreres, els nostres “debos/exigències”, ens pot apropar cap a nosaltres. A continuació ho resumim en quatre màximes:

 

  • Permetem-nos observar: aturem-nos i atenguem, o millor dit, atendemnos. Dedicar-nos moments a simplement observar-nos ens obre pas cap a tota la resta. Per a això, el primer és comprendre que ens ho podem permetre. Preguntes com “on sóc”, “com estic”, o “què estic fent”, poden facilitar-nos aquesta primera part.

 

  • Permetem-nos sentir: Si ho sentim, és important. De vegades, jutgem amb massa facilitat el que experimentem, ho evitem, o fins i tot ho procurem suprimir. I és molt probable que el malestar o la magnitud de les emocions que tenim es pugui explicar precisament per això; és a dir, no tant per la seva aparició en si, sinó per com reaccionem davant d’elles.

 

  • Permetem-nos fer: Tenim objectius, idees, projectes, tant a curt com a llarg termini, i tant més o menys importants. També és cert que tenim prioritats, però potser podem trobar un equilibri, una balança entre els nostres “debos” i els nostres “vull”, i val la pena plantejar-s’ho.

 

  • Permetem-nos dir: Finalment, reprimim dir certes coses, i sobretot quan es tracta d’expressar emocions (p.ex., gràcies, t’estimo, o ho sento …). A vegades per orgull, i altres per esperar que siguin els altres. Comencem nosaltres, i no tant per la reacció que puguin tenir els altres (tot i que molt possiblement apareixerà), sinó per nosaltres, per veure com repercuteix en la nostra persona.

Som amos de nosaltres mateixos, i només nosaltres tenim aquest poder. Potser ara és un bon moment per pensar en nosaltres, per escoltar-nos, per permetre’ns … Potser sempre ho ha estat.

En el nostre centre de psicologia infantojuvenil i d’adults, situat a Mataró, comptem amb un equip de professionals que t’ajudarà a obtenir tota la informació i ajuda que necessitis. Posa’t en contacte amb nosaltres per conèixer-nos, serà un plaer atendre’t.

Mites sobre les emocions

Les nostres vides, i el nostre dia a dia, està ple de sensacions, d’emocions que ens permeten veure com actuem i com percebem les diferents situacions. Per molt que en ocasions les obviem, i que fins i tot siguem poc conscients de la seva aparició, sempre hi són. Sovint, passem a ser conscients d’això quan el seu impacte és elevat, amb la qual cosa passem a notar físicament (per exemple, molta por es transforma en ansietat, o l’enyorança es converteix en tristesa). A partir d’aquí, podem fer un judici erroni d’aquestes, i inclús percebre-les com quelcom negatiu o perjudicial.

 

A continuació es citen alguns dels mites existents en relació a les emocions:

 

  • Expressar les meves emocions em fa feble, vulnerable i susceptible de que em facin mal.

 

  • Hi ha una manera correcta de sentir en cada situació.

 

  • Ser emotiu és perdre el control.

 

  • Els altres són millors jutges del que jo he de sentir.

 

  • Les emocions negatives són dolentes, perilloses i destructives.

 

La comprensió i el maneig de les nostres emocions en els diferents àmbits de la nostra vida, ens pot permetre adaptar-nos millor al nostre entorn i augmentar el nostre benestar emocional. Junt amb això, comprendre el seu origen ens facilitarà respondre d’una manera adequada davant diferents situacions, fins i tot en aquelles que percebem com a més complexes o amenaçadores.

 

Per tot això, no es tracta d’intentar controlar les coses que ens passen en el nostre dia a dia, sinó de comprendre i gestionar com reaccionem davant d’elles.

 

Per obtenir més informació, al nostre centre situat a Mataró de psicologia infantil i d’adults, comptem amb professionals especialitzats en diferents orientacions, entre elles la Teràpia Sistèmica, l’EMDR o la Teràpia Cognitiu-Conductual. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem a resoldre els dubtes que tinguis.

El poder de l’ara

Passem gran part del nostre temps pensant en allò que no hem fet, recordant-nos els nostres errors, o focalitzats en el futur, preocupant-nos pel que pugui passar, pel que vindrà. Anem saltant d’un pensament a un altre, de passat a futur, de futur a passat… Sense adonar-nos, ens trobem gairebé totalment desvinculats del nostre present, de l’ara, del moment actual. I el que és pitjor, difícilment som conscients de la potència que pot tenir aconseguir-ho.

Què ens impedeix focalitzar-nos en el present? Són molts els factors que incideixen, tant externs com interns o personals, ningú està exempt d’ells, i, a més, tots interaccionen entre si. D’una banda, les responsabilitats diàries com la cura familiar o el rendiment en el treball poden desviar-nos de la connexió amb el moment actual. A més, això ens porta clarament a la balança de prioritats: tot i que cada un defineix les seves, és molt fàcil considerar que rendir a un determinat nivell és l’important, o que els altres han d’estar bé, i després ja ens ho permetrem nosaltres, quan tinguem temps… Tot això, clarament immers en una pressió social contínua on es valora la projecció, el creixement i la productivitat continua per sobre de la salut i el benestar emocional.

Com podem fomentar doncs connectar amb l’ara?

  • Autoobservació: En primer lloc, hem de ser observadors de nosaltres mateixos, ser conscients del que ens preocupa i del nostre estat emocional, i veure quant temps dediquem a preocupacions passades o futures.

  • Normalització: El següent pas és legitimar el fet d’estar preocupats, de tenir un mal dia, o de sentir-nos cansats o fins i tot molestos. Després d’identificar el nostre estat mental i emocional, convé no jutjar-lo, no culpabilitzar-nos per a això.

 

  • Ancoratge en el present: Això es refereix a atendre, valorar i analitzar minuciosament el que estiguem fent “ara”. Aquesta part és especialment potent. Des que ens aixequem, procurar analitzar tot el que anem fent i percebent, els colors, les sensacions, les olors, tot el que estigui succeint en aquest precís moment.

  • Permetre’ns: Sense el nostre propi permís no serà possible. Som nosaltres els que hem de donar-nos aquesta oportunitat, i fomentar moments d’observació i introspecció, i comprovar que no per això deixem de banda les nostres obligacions, sinó que fins i tot millora el nostre rendiment en elles al no haver-hi un desgast previ a través de l’anticipació o preocupació constant.

Junt amb aquestes, i especialment vinculat a l’últim procés, resulta clau dedicar-nos moments a nosaltres, al que ens agrada i ens fa sentir bé. Si ho pensem, ens resultarà més fàcil connectar amb el que estiguem fent si és una cosa agradable, que no si suposa una obligació o quelcom que no ens resulti motivant.

Orientacions com el mindfulness treballen especialment en aquest mecanisme. Al nostre centre som especialistes en aquesta i altres intervencions com la Teràpia Cognitiu-Conductual, la Teràpia Sistèmica, o l’EMDR. Si vols rebre més informació posa’t en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’ajudar-te.

Plasticitat cerebral i cognitiva

A nivell general, podem dir que el nostre cervell i sistema nerviós posseeixen la capacitat de modelar-se, de canviar la seva funcionalitat i estructura en resposta a factors o canvis externs i interns. Aquesta habilitat, resulta determinant no només per a la supervivència, sinó per a l’adaptació constant al nostre medi ambient, mantenint-se al llarg de la vida. Així mateix, i derivat de l’anterior, apareix el concepte de plasticitat o moldejament cognitiu, el qual es refereix a la nostra capacitat per adquirir nous recursos i habilitats, directament relacionats amb les funcions cognitives (memòria, atenció, percepció…); s’emmarcarien aquí els processos i mecanismes interns que permeten augmentar les nostres capacitats.

 

Però, quina implicació té i com pot produir-se aquest fenomen? No som éssers passius; des que naixem, apareixem en un món amb una estimulació constant, inicialment dels nostres pares, familiars propers, i progressivament dels nostres companys i amics, i tot això en constant interacció amb el nostre entorn social i cultural. El cervell no està exempt d’això, i va assimilant i absorbint informació, creant connexions neuronals i sistemes cada vegada més complexos. Aquest fet ens porta clarament a la seva implicació en l’aprenentatge, i per tant, a l’educació. En aquest sentit, s’ha comprovat que a major nombre i diversitat de connexions, augmenta la capacitat per aprendre, entendre i generar noves solucions als problemes. Així doncs, dotar el nen d’un entorn estimulant i enriquidor fomenta que el seu cervell es modeli i les seves habilitats cognitives millorin ràpidament. Si voleu saber més sobre psicologia infantil i juvenil en el nostre centre de Mataró us podem ajudar. 

 

D’altra banda, aquest important mecanisme té una repercussió clara en la prevenció i millora de malalties i trastorns neurocognitius, entesos aquests com alteracions en les funcions cerebrals superiors que involucren la memòria, el llenguatge, l’atenció, l’orientació, etc., juntament a les dificultats emocionals i comportamentals que les acompanyen (depressió, ansietat…). Problemàtiques com la Malaltia d’Alzheimer, el Parkinson, les lesions vasculars o l’Esclerosi Múltiple són exemples d’ells. Aquests acostumen a ser més freqüents en edats tardanes, coincidint amb una menor plasticitat cerebral. Tot i això, si entrenem i estimulem al nostre cervell, aquestes alteracions poden prevenir-se, aminorar i millorar substancialment.

 

Fins aquí s’ha recalcat la importància de la plasticitat cerebral i cognitiva, i de la seva implicació en l’aprenentatge i coneixement en totes les etapes de les nostres vides, per la qual cosa és important ser conscients de la seva repercussió. Branques com la neuropsicologia, dins l’àrea de les neurociències, s’encarreguen de l’estudi i potenciació d’aquest i altres temes. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, t’oferirem informació al respecte, a més d’ajudar-te a resoldre qualsevol altra pregunta que et pugui sorgir. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Quines són les principals tasques de el dol?

El dol, i el seu afrontament, han estat objecte de nombrosos estudis i investigacions, ja que tot i que suposa una part inevitable de les nostres vides, pot resultar una de les tasques més àrdues d’afrontar. Aquest es defineix com el procés d’adaptació emocional consecutiu a qualsevol pèrdua (p.ex., d’un ésser estimat, d’una relació, d’una feina, d’un objecte …). I resulta summament important puntualitzar que el que marcarà el malestar i la intensitat d’aquest, serà la percepció de la pròpia persona, tant de la importància d’allò perdut, com de la seva capacitat per adaptar-se a això.

D’aquesta manera, William Worden, un dels autors més interessats en aquest tema, va proposar que després d’una pèrdua, la persona elabora una sèrie d’etapes, les quals el seu processament i afrontament permet realitzar un procés sa i adaptatiu, i preveu la cronificació del malestar:

  • Acceptar la realitat de la pèrdua: És freqüent que la nostra primera reacció sigui d’irrealitat, de negació sobre el que ha passat. Això, progressivament dóna pas a una petita transformació, on mitjançant el dubte, la nostra rutina diària i el suport dels altres, es va generant la idea de que el retrobament no és possible.

 

  • Treballar les emocions: el dolor després d’aquest esdeveniment és totalment real, i es manifesta tant mitjançant problemes físics com psicològics o emocionals (ansietat, símptomes depressius…). No tots els vivim amb la mateixa intensitat, però generalment no solem estar preparats pel remolí de sensacions que ens sacsejaran en aquest procés. Per això, reconèixer i processar aquest dolor suposa un dels passos més importants.

 

  • Adaptació a l’absència: adaptar-se a l’entorn sense l’ésser estimat o sense allò apreciat, implica tasques tant externes com internes. És a dir, suposa adaptar-nos a com influeix això a la imatge que tenim de nosaltres, dels nostres valors, creences, etc., i adaptacions relacionades amb els quefers del dia a dia en la persona absent.

 

  • Recol·locar i continuar: Finalment l’autor proposa trobar una connexió duradera amb l’absent o allò perdut, i seguir vivint. Es descriu doncs, la necessitat de trobar un vincle perdurable, de manera que alhora puguin instaurar altres repertoris de comportament adaptats a l’entorn sense aquesta persona.

 

Cadascun de nosaltres seguim el nostre ritme per passar per les diferents fases, i és comú transitar per elles de manera alternada en funció de com ens sentim. El que marca la dificultat o el malestar experimentat, pot ser el temps en què ens passem en una d’elles, quedant-nos ancorats.

Si vols conèixer més, o com treballem aquest o qualsevol altre tema, en el nostre centre de psicologia de Mataró rebràs tota la informació i atenció que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

0 Comments

Passivitat, agressivitat i assertivitat. Podem aprendre a ser assertius?

Per descomptat. L’assertivitat es defineix com aquella habilitat la qual ens permet expressar les nostres opinions i defensar els nostres drets sense vulnerar els dels altres, fent-ho d’una manera empàtica, i educada. Per molt que tinguem la sensació que no ho aconseguirem, i que nosaltres en certa manera, ja “som així”, com tota habilitat social, pot aprendre i modelar a través de la posada en pràctica en diferents situacions.

 

Així doncs, l’assertivitat se situaria en un punt mitjà entre la passivitat i l’agressivitat:

 

  • Actituds passives: Comportaments com evitar la mirada o mirar cap avall, mostrar una parla vacil·lant, un volum de veu baix, gesticulació desvalguda, una postura corporal tensa, retorcernos les mans, negar la importància a la situació, o “rialletes falses”, poden mostrar una actitud submisa o passiva.

 

  • Actituds agressives: Les mirades fixes i intenses, parlar ràpidament, utilitzar un to de veu molt elevat, els gestos amenaçadors, una postura intimidatòria, l’enfrontament, els missatges impersonals, la deshonestedat, i els comentaris rancuniosos poden mostrar un comportament agressiu.

 

  • Actituds assertives: Mantenir un contacte ocular directe, parlar de manera fluïda, utilitzar un volum adequat, una gesticulació fime i postura erecta, tenir les mans soltes, donar missatges en primera persona, mostrar honestedat, utilitzar respostes directes a la situació, i proporcionar verbalitzacions positives.

 

Quan estem malament amb nosaltres mateixos, i principalment quan hi ha certs problemes d’inseguretat o d’autoestima, és comú que apareguin comportaments de passivitat o d’agressivitat com a mecanismes de defensa. L’important és veure que realment podem crear una altra dinàmica i interacció tant amb els altres com amb nosaltres mateixos, tan sols hem de donar-nos l’oportunitat de començar. L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Teràpia Cognitiu-Conductual s’han mostrat molt eficaços per a aquest tipus de dificultats.

 

Si vols conèixer més sobre això, en el nostre centre de Psicologia, a Mataró, t’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.

,

Som molt més que els nostres problemes

“Imagina que ets una casa plena de mobles. Els mobles no són i mai seran la casa. Els mobles són el que conté la casa o el que està dins d’ella. La casa només dóna cabuda o conté als mobles i li dóna el context perquè puguin funcionar com a tal. Ara, si consideréssim als mobles com a bons o dolents això no diria res sobre el valor de la casa, perquè una cosa són els mobles i una altra la casa. De la mateixa manera, el que penses o sents no conformen la teva identitat, no ets tu “.

 

En moltes ocasions, tendim a jutjar-nos i valorar-nos únicament en funció d’allò que ens preocupa, que ens fa sentir malament, que volem arreglar o canviar. Ho fem de manera, que passem fins i tot a “ser” el mateix problema, dient-nos coses com “mai aconseguiré estar bé”, “sóc inútil”, “sóc pitjor que els altres” … atacant directament el nostre autoconcepte i autoestima. Tots aquests missatges denoten que ens hem ficat fins a tal forma en el nostre malestar, que arribem a desmerèixer, ignorar i fins i tot a eliminar tot el positiu i protector que tenim com a persones, i la qual cosa ens pot ajudar a lluitar contra el que ens fa sentir malament .

 

Els símptomes com les preocupacions, la tristesa, l’ansietat, o qualsevol altra dificultat, són reals, i ens molesten, però hem de ser conscients que aquests són una petita part de nosaltres, i que a més, en moltes ocasions, vénen i es van, és a dir, fluctuen en el temps en funció principalment de les situacions que vivim. D’aquesta manera, el problema no és sentir o pensar de forma negativa, ja que això resulta una mica inevitable; la clau es troba en com reaccionem davant aquesta “negativitat” i en el com ens acabem relacionant amb el nostre interior.

 

Valoremnos en funció del que realment som, i del que hem après de nosaltres, no només d’allò que ens preocupa o ens fa sentir malament en l’ara. Som molt més del que ens molesta, i val la pena observar-ho.

 

Orientacions com el Mindfullness o la Teràpia d’Acceptació i Compromís s’encaren a treballar aquest important aspecte, entre molts altres. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions que t’ajudaran a trobar el teu benestar emocional. Posa’t en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

 

La percepció d’autoeficàcia

Albert Bandura, psicòleg canadenc i professor de la Universitat de Stanford, va definir l’autoeficàcia, l’any 1978, com la convicció de que un pot executar amb èxit la conducta requerida per produir determinats resultats. Seria una mena de confiança en la pròpia competència. Aquesta, és multidimensional i contextual, és a dir, varia en funció de la tasca requerida i del context en que ens trobem. Per això, per molt atractiu que resulti un objectiu, no ens esforçarem si no ens percebem amb els recursos necessaris per a aconseguir-ho.

 

Aquesta confiança en un mateix, en moltes ocasions apareix alterada o significativament disminuïda en diferents alteracions: baixa autoestima, depressió, problemes addictius… Tot i que no cal tenir un problema com a tal per sentir-nos menys capaços de fer alguna cosa. Pel que fa a l’origen, el propi autor postula 4 factors: l’experiència personal (és a dir, el feedback sobre la nostra pròpia execució), l’experiència vicària (observar als altres fer-ho), la influència social (opinió i valoració que els altres fan sobre la nostra conducta), i els canvis fisiològics (informació sobre l’estat intern de l’organisme).

 

Així doncs, les persones amb alta autoeficàcia presentaran, amb més probabilitat, les següents característiques:

 

  • Elevat nivell d’aspiracions.
  • Atracció per les situacions de major complexitat, tot i percebre com a reptes.
  • Persisteixen per aconseguir els seus objectius.
  • Davant dificultats, analitzen la situació, fixant-se en els seus punts forts per abordar-la.
  • Es recuperen ràpidament després d’un fracàs, que solen atribuir a un insuficient esforç.
  • Freqüent experiència d’èxit en les seves activitats, reafirma el seu nivell d’autoeficàcia.

 

Aquest concepte comporta grans repercussions en el món de la psicologia, ja que pot explicar moltes de les dificultats i alteracions emocionals que patim avui dia. El seu estudi i potenciació poden permetre desenvolupar teories i intervencions molt més eficaces i eficients. En el nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, a Mataró, treballem per oferir-te el millor servei i ajuda. Per obtenir més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

0 Comments

Tristesa funcional i tristesa desadaptativa

Les emocions formen part inevitable de les nostres vides i del nostre dia a dia. Les experimentem constantment, i poden variar d’un moment a un altre gairebé sense adonar-nos. Quan ho fem, habitualment és perquè aquestes apareixen, o bé de forma molt intensa, o perquè es repeteixen molt en el temps. A més, les tendim a categoritzar de maneres específiques en funció del que hem viscut i del que coneixem sobre elles, sent aquestes etiquetes en moltes ocasions contraproduents (p.ex., estic trist-tinc depressió).

A continuació s’exposen les principals diferències entre la tristesa funcional i tristesa desadaptativa:

Tristesa funcional:

  • Hi ha bitualment un estímul concret que la desencadena.
  • Hi ha una certa proporcionalitat entre aquest estímul i la nostra reacció.
  • La durada de l’emoció s’ajusta a l’estímul.
  • Afecta de manera escassa al rendiment personal.
  • Els símptomes físics estan mitigats o absents.

Tristesa desadaptativa:

  • El desencadenant únic és possible (la tristesa pot aparèixer sense aquest).
  • Desproporcionalitat entre l’estímul i la reacció, sent aquesta última més exagerada.
  • Durada extensa i desproporcionada.
  • Afecta i disminueix notablement el rendiment.
  • Apareixen símptomes físics acusats (cansament, tensió, insomni …).

D’aquesta manera, hem de comprendre i observar les emocions com una cosa molt més dimensional. Els sentiments i les emocions són molt més una qüestió de grau, i no és útil jutjar-les i etiquetar-les de manera negativa, ja que d’aquesta manera l’única cosa que aconseguirem serà augmentar i mantenir el malestar que ens produeixen. No per tenir ansietat o qualsevol altra emoció vol dir que tinguem un problema greu. Podem conviure amb les nostres experiències tant externes com internes, i com menys càstig o càrrega els afegim, molt probablement menys durada i intensitat tindran aquestes.

Per obtenir més informació pots venir al nostre centre de psicologia a Mataró, t’atendrem encantats. No ho dubtis i truca’ns.

 

0 Comments