¿Acudir o no anar al psicòleg?

A vegades pot existir certa reticència a l’hora de demanar ajuda a un professional de la salut mental. Això pot passar per diferents raons, entre les quals es troben principalment emocions com la vergonya o la por, una percepció distorsionada o un concepte erroni de el paper del professional, i el no saber quan hem o no sol·licitar els seus serveis. Això provoca un cert distanciament, perpetuant una situació que pot ser problemàtica, o simplement quedant-nos ancorats en la nostra zona de confort, no permetent-obrir-nos a l’aprenentatge i creixement personal.

En primer lloc, és molt important tenir en compte que les persones que acudeixen al psicòleg no solament ho fan perquè tinguin problemes, o els faltin recursos per afrontar les seves diferents dificultats. Tampoc cal presentar una patologia concreta (ansietat, depressió…), i ni molt menys que aquesta sigui greu. Per contra, podem demanar ajuda simplement per créixer com a persones, per millorar el nostre dia a dia, per guanyar recursos i estratègies de cara a afrontar millor diferents situacions que poden fins i tot no provocar-nos malestar, però que considerem que podem gestionar d’una millor manera. Tot i això, de vegades esperem a patir un malestar significatiu, el qual ens limiti en gairebé totes les àrees de les nostres vides. Per tot això, no cal tenir un problema, ni de bon tros esperar a tenir-lo.

Sigui com sigui, es tracta d’una decisió molt valenta, ja que implica que ens estem qüestionant, que ens hem autoobservat i hem detectat aspectes millorables, incongruències en la nostra manera de ser o simplement necessitem aprofundir en nosaltres. A més, hem decidit compartir-ho, fins i tot sense tenir clar com gestionar-ho, però estem disposats a intentar-ho, i a iniciar un treball personal. Així doncs, anar a el psicòleg no és dolent, estrany o vergonyós, simplement pot significar que:

  • Necessitem aprendre a gestionar i manejar millor les nostres pròpies emocions.
  • Volem fer un procés de creixement personal, perquè potser ens hem adonat que podem ser fins i tot millors que ara.
  • Necessitem superar o treballar algun esdeveniment de la nostra vida, el qual ha generat en nosaltres un impacte significatiu.
  • Considerem que podem aprendre noves habilitats i estratègies per afrontar les dificultats del nostre dia a dia.
  • Som valents i ens estimem, i demanem ajuda sense sentir-nos avergonyits per això, perquè el més important és el nostre benestar.
  • Sabem que sense salut mental no hi ha salut física.

El psicòleg és el professional de la salut mental que treballa per millorar el teu benestar, partint d’una situació problemàtica, o proporcionant eines per simplement enfortir les teves potencialitats. Malauradament, encara hi ha un cert estigma cap a la professió i cap a aquells que s’atreveixen i demanen ajuda. Només podem trencar amb aquesta tendència donant el pas i coneixent més tant a aquesta magnífica professió com a nosaltres mateixos.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en diferents orientacions, oferint servei de psicologia i psiquiatria tant a adults com a població infantojuvenil. Si vols conèixer-nos, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

El pessimisme defensiu: definició i falsos beneficis

De vegades podem ser els nostres pitjors enemics. Podem adoptar maneres de veure’ns a nosaltres mateixos i als esdeveniments que considerem útils i adequades, però que en realitat únicament actuen com a barreres i frens per al nostre desenvolupament. Entre aquestes es troba el pessimisme defensiu, el qual podem conceptualitzar com una estratègia cognitiva que consisteix a adoptar unes baixes expectatives i metes davant de situacions futures a afrontar, malgrat haver tingut èxit o resultats positius en altres moments de la vida.

D’aquesta manera, les persones que adopten aquest estil d’afrontament, anticipen resultats negatius sobre allò que van a realitzar, podent fins i tot de vegades ser catastròfics. Això, genera una sensació il·lusòria de cert control, ja que si ens posem en el pitjor dels escenaris, d’aquesta manera l’impacte serà menor, i ja haurem considerat gairebé tot el negatiu que pot passar. A més, davant l’èxit o resultat positiu, se senten alleujats a l’haver-se “estalviat” o evitat allò que temien, la qual cosa reforça que en situacions futures tornin a adoptar aquest mecanisme. Tot això es porta a terme cognitivament, amb minuciosos càlculs de probabilitats subjectives per guanyar aquesta sensació de seguretat. Però tot el contrari, l’únic que aconseguim mitjançant aquesta estratègia és patir fins que no arriba la situació a afrontar. Hem d’adonar-nos de que pensant en negatiu, i desconfiant del que passarà i de nosaltres mateixos, permetem que aflorin símptomes d’ansietat, d’estrès, d’angoixa i que la nostra autoestima es vegi minvada.

Així, aquest tipus de persones acostumen a sentir-se fora de control, i focalitzen la seva atenció en les dificultats i resultats negatius possibles, fins i tot encara que semblin poc probables. Per això, els pessimistes defensius inverteixen una gran quantitat d’esforç en tasques que ells valoren com a importants, per tal d’evitar el fracàs. Acostumen a ser persones autoexigents, perfeccionistes i altament estructurades i metòdiques. Els costa tolerar la incertesa, i per això busquen respondre ja de manera anticipada als possibles dubtes. Tot això, com podem imaginar, porta a posseir una sensació d’inseguretat que pot arribar a ser significativament limitant, i que fins i tot deteriori el nostre autoconcepte.

Certes patologies com els trastorns d’ansietat (p.ex., el Trastorn d’Ansietat Generalitzada) o els trastorns depressius, són clars exemples on apareix el pessimisme defensiu. Tot i això, no cal anar-nos a l’àmbit clínic per apreciar-lo, ja que es tracta d’un mecanisme que molt possiblement haurem utilitzat tots i cadascun de nosaltres en algun moment. Per això, és important comprendre que és molt fàcil que aquest s’instal·li i romangui, i que fins i tot vagi a més, la qual cosa precipitarà més símptomes i major malestar.

Totes les nostres estratègies d’afrontament, maneres de pensar i fins i tot de sentir, guarden molta relació amb experiències passades, amb la nostra personalitat, i amb la nostra educació i influències socials. Hem de considerar la multiplicitat de variables que afecten per tal de comprendre’ns millor a nosaltres mateixos i als altres. Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema, en el nostre centre de psicologia, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda i informació que necessitis.

A què es deuen les sensacions temudes en els Atacs de Pànic?

Un atac de pànic es defineix com l’aparició sobtada de por o de malestar intens que assoleix  la seva màxima intensitat en minuts i durant el qual es produeixen una sèrie de símptomes com poden ser palpitacions, tremolor, sudoració, nàusees, mareig, por a perdre el control… entre d’altres. D’aquesta manera, apareixen diferents símptomes d’ansietat de manera immediata, gairebé simultàniament, i els quals es desenvolupen ràpidament fins a assolir un nivell elevat i significatiu. Aquest episodi, cal esmentar que pot produir-se des d’un estat de calma o des d’un estat d’ansietat. Per això, moltes persones informen que semblen “caiguts del cel”, ja que sense estar fent res especial, o pensant en alguna cosa que els preocupi, es produeixen els símptomes.

Bé, quan el nostre cervell percep un perill (real o imaginari), automàticament es posa en marxa el sistema d’alarma; és a dir, s’activa una part del nostre sistema nerviós que provoca diversos canvis fisiològics amb els quals el nostre organisme es prepara per afrontar el perill:

  • El cos allibera adrenalina i noradrenalina, que produeixen una sensació de nerviosisme i inquietud.
  • Augmenta la freqüència i la força dels batecs del cor, així els músculs disposen de més sang i eliminem millor les toxines, amb lo qual ens resultaria més fàcil atacar o fugir.
  • Hiperventilem: és a dir, respirem més quantitat d’aire i més de pressa, preparant també al nostre cos per a la lluita o la fugida. La hiperventilació fa que disposem de més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes (ho podem fins i tot comprovar a casa).
  • La sang es concentra en les àrees de el cos on podria ser més necessària en una situació de perill. Per tant, queda menys sang en altres zones, per ex., a les mans, podent donar lloc a tremolor, formigueig, etc.
  • Les pupil·les es dilaten, de manera que estem preparats per detectar millor qualsevol estímul que pugui ser perillós. Això pot fer que percebem les coses en forma estranya.

Al costat de tot això, hi ha per descomptat l’experiència subjectiva de por, mitjançant la qual tendim a fugir i a voler posar-nos fora de perill. Tots aquests canvis, serien útils i beneficiosos si ens trobéssim davant d’un perill real. Però, si en comptes de prendre’ls com una cosa “normal”, pensem que aquestes sensacions són perilloses, s’activarà encara més el sistema d’alarma, i, per tant, les sensacions i la por augmentaran, tancant així un cercle viciós negatiu.

Per tot això, és important que coneguem els mecanismes que segueix l’ansietat, ja que únicament d’aquesta manera comprendrem com funciona el nostre cos quan percebem el perill, i podrem controlar els diferents símptomes.

Si vols rebre més informació, i conèixer més específicament algunes dades sobre el que s’ha comentat, posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes situat a Mataró. Et proporcionarem tota la informació i ajuda que necessitis.

 

La resiliència: definició i característiques

Al llarg de tota la nostra vida, passem per situacions que poden resultar-nos difícils de superar, d’afrontar. Fins i tot al llarg d’un mateix dia podem patir contrarietats que ens posin a prova, tant a nivell emocional com físic. Així, de vegades podem sentir-nos incapaços, o en certa manera, enfonsats per algun esdeveniment. En altres, en canvi, podem arribar fins i tot a sorprendre’ns de la fortalesa que hem demostrat. La variabilitat en el comportament i estat d’ànim que mostrem vindrà determinada, en gran part, pel concepte aquí presentat, la resiliència.

Aquesta es defineix com la capacitat que posseïm per afrontar i adaptar-nos a les diferents situacions, especialment quan aquestes són menys favorables. Dit d’una altra manera, es tractaria del mecanisme que permet la superació d’adversitats i el no quebrarnos emocionalment. No obstant això, cadascun de nosaltres la tenim en diferent grau, i això reflecteix que no només depèn de mecanismes innats, sinó que la podem modificar, aprendre o modelar. Així, les persones resilients tindrien les següents característiques:

  • Autoobservació i detecció: acostumen a tenir facilitat per trobar la causa dels seus problemes. Mitjançant l’autoanàlisi, procuren tenir en compte com han afrontat conductual i emocionalment les diferents situacions perquè aquestes no tornin a repetir-se. Podríem dir que amb l’experiència enforteixen els seus recursos.
  • Gestió emocional: solen mostrar una bona capacitat per gestionar les seves emocions. En aquest sentit, procuren que quan aquestes són especialment negatives, no els envaeixin. Per a això, busquen l’equilibri entre acceptar el seu estat emocional i canviar-lo, tendint més a la modificació quan l’estat és especialment negatiu.
  • Objectivitat/realisme: Raonen ràpidament i troben alternatives realistes davant els diferents esdeveniments. Aquest mecanisme està molt lligat amb la capacitat anterior, ja que si tenim pensaments negatius o catastrofistes, normalment apareixeran emocions negatives, però si la nostra intepretació és més constructiva i tenim en compte diferents alternatives, probablement el nostre estat d’ànim millori.
  • Autoconfiança i presa de decisions: Són persones que tenen en compte les seves possibilitats, i busquen potenciar-les per sobre de tot. Davant del dubte, focalitzen l’atenció en les seves habilitats i les posen en marxa. Aquest segon punt entroncaria la presa de decisions. Com més autoconfiança, molt possiblement hi hagi un pla d’acció eficaç més ràpid.

Junt amb aquestes característiques, la resiliència engloba altres com l’empatia, l’automotivació, l’autorespecte … En algunes patologies, com en els problemes d’autoestima, d’ansietat, i sobretot en la depressió, apareixen clares dificultats en aquest procés. Com hem remarcat a més, són habilitats que podem potenciar, entrenar, millorant així la nostra capacitat per fer front als esdeveniments negatius. Si vols formar-te o potenciar aquesta important habilitat, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Estarem encantats d’ajudar-te i de proporcionar-te tot allò que necessitis.

La Sensibilitat a l’Ansietat: què és i com funciona

A l’hora d’explicar i comprendre els diferents problemes psicològics i emocionals, s’han anat realitzant diferents propostes, algunes de les quals permeten delimitar millor quina pot ser l’etiologia i/o l’explicació per al manteniment d’algunes problemàtiques. Entre elles es troba la Sensibilitat a l’Ansietat, constructe proposat per Reiss (1991) en el seu model denominat d’expectativa de l’ansietat.

Reiss entenia que les pors estaven motivades per expectatives i per sensibilitats, els quals explicaven l’augment i el manteniment d’aquestes. Per un costat, les expectatives conformarien estimacions, probabilitats de que succeeixi quelcom que la persona tem (p.ex., és probable que tingui un accident de cotxe, no podré controlar la meva por a la presentació de demà). Les sensibilitats ajudarien a comprendre el perquè ho temem (p.ex., sento vergonya quan m’equivoco davant dels altres). La sensibilitat a l’ansietat doncs, faria referència a la “por a les sensacions d’ansietat”, on la persona consideraria que els símptomes que experimenta posseeixen conseqüències somàtiques, psicològiques i socials que poden resultar perilloses. D’aquesta manera, un cop iniciats els símptomes, la persona passaria a centrar-se en aquests i en les seves conseqüències, intensificant la seva gravetat, i per tant augmentant progressivament el seu malestar i la seva por. Podríem dir que aquest terme equivaldria a la “por a la por”.

Així, diferents investigadors han proposat que la sensibilitat a l’ansietat pot ser un factor de risc per al desenvolupament i manteniment de diferents trastorns d’ansietat. Concretament, s’ha reconegut el seu paper en el trastorn de pànic, en el qual actua intensificant les sensacions corporals i prediu l’ocurrència de més atacs de pànic. A més, també suposa una vulnerabilitat per l’agorafòbia i la fòbia social. Al costat d’aquests, i més enllà dels trastorns d’ansietat, actualment s’està relacionant amb el consum de substàncies i el Trastorn d’Estrès Postraumàtic.

La comprensió per part de professionals i pacients de constructes com l’aquí descrit, pot ajudar a l’elaboració de tractaments eficaços i clínicament útils, la qual cosa pot suposar un gran avanç a l’hora de millorar la salut mental de les persones. Si vols més informació, o ens voleu adreçar alguna dubte al respecte, els psicòlegs i psiquiatres del nostre centre, a Mataró, et proporcionaran tot el que necessitis. Estarem encantats d’atendre’t.

El poder de l’autoestima

Podem definir l’autoestima com el concepte, la valoració, o el conjunt de sensacions que tenim sobre nosaltres mateixos, englobant pensaments, sentiments i actituds. Constitueix d’aquesta manera un constructe dinàmic, el qual pot estar format per aspectes positius i negatius. Per això, pot ser alta en uns àmbits (p.ex., ens sentim competents en l’àmbit laboral) i baixa en altres (p.ex., ens considerem tímids i amb dificultats per relacionar-nos en l’àrea social). D’això hem de deduir que és important treballar en nosaltres mateixos per trobar l’equilibri.

En si, hem de tenir clar que posseir una baixa autoestima no és sinònim de patologia mental, de trastorn. Es tracta més d’un problema que pot arribar a generar molt malestar i patiment. En aquest sentit, es pot traduir en inseguretat personal, la qual cosa precipita que no posseïm aquest motor que ens mogui a perseguir els nostres objectius, ja que difícilment confiarem en les nostres capacitats, i, per tant, és possible que abandonem les nostres metes i somnis. Tot i això, és cert que aquesta circumstància pot formar part d’altres problemes, quedant inherent a certs trastorns com poden ser la depressió o els trastorns de la conducta alimentària, on la baixa autoestima pot tenir un paper clau per entendre el desenvolupament i curs de la problemàtica.

Per potenciar-la, en primer lloc cal tenir present que es tracta de quelcom dinàmic. Des del naixement, i a través de la interacció i la creació de vincles amb els nostres pares i posteriorment amb els nostres amics i companys, anem construint una imatge sobre nosaltres mateixos, incorporant constructes positius, i en ocasions negatius, i suprimint altres que poden no resultar-nos tan útils. És a través doncs de l’aprenentatge i de l’autoobservació mitjançant les quals potenciem el nostre autoconeixement i la valoració que fem de nosaltres mateixos. Així, a continuació proposem algunes estratègies que et poden permetre alimentar-la i potenciar-la:

  • Autoobservació: El primer pas per millorar és analitzar, veure, ser conscients de com som, de qui som, i principalment de què sentim i com. Implica un exercici d’introspecció important, el qual podem dur a terme en el nostre dia a dia, atenent els nostres comportaments i en definitiva a tot allò que ens caracteritzi. Aquest és el pas que ens permetrà passar als altres nivells.

  • Identificar i transformar els automensajes: És important detectar com ens tractem a nosaltres mateixos; si tendim a castigar-nos al realitzar certes accions o ens felicitem i valorem. En el cas en què ens jutgem i maltractem, hem de procurar transformar per missatges constructius que ens ajudin a sentir-nos capaços i estables.

  • Rememorar experiències positives i crear-ne de noves: Aquest és un exercici summament poderós. Per potenciar sentiments d’autoeficàcia i confiança, podem mirar de fer un repàs d’experiències d’èxit, de situacions que hàgim aconseguit afrontar de manera adequada, i si són semblants a les que ens esperen, molt millor. Una altra alternativa és crear-ne de noves; per això podem planificar quelcom amb el que ens sentim més o menys segurs i portar-lo a terme. Recordem que es tracta constantment d’afrontar i de superar-nos.

Hi ha moltes més estratègies i exercicis per fomentar l’autoestima. Com veiem, aquesta té un poder especial, és el nostre motor per persistir en les nostres idees i objectius, i per adaptar-nos a l’entorn. Si vols conèixer més sobre ella o t’interessa treballar-la, en el nostre centre de psicologia, ubicat a Mataró, t’atendrem i proporcionarem tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis, i truca’ns.

0 Comments

Diferenciació entre emocions primàries i secundàries

Els humans som éssers complexos. Estem conformats per una sèrie de característiques i processos que ens fan únics, i ens permeten una millor adaptació al món que ens envolta. Entre aquest entramat d’elements, tenim el meravellós món de les emocions. Tot i que de vegades ens sigui difícil identificar, diferenciar i fins i tot experimentar algunes d’elles, un dels aspectes més positius en relació a elles és que són comunes a la majoria de nosaltres, la qual cosa ens permet tenir una major comprensió.

Són molts els autors que han investigat sobre aquestes, procurant determinar la quantitat, la funcionalitat i el seu caràcter primari o secundari. Paul Ekman o Robert Plutchick són alguns dels investigadors amb més experiència en aquest camp. La majoria coincideixen en considerar 3 funcions bàsiques de les emocions: l’adaptativa (ajustar l’organisme a les noves condicions de l’entorn o preparar-lo per l’acció), la social (com a forma de comunicar-nos i influenciar en altres), i la motivacional (tenen la capacitat de potenciar i dirigir la conducta). En quant a la quantitat, el consens gira entorn a entre 4 i 8 emocions, depenent de si algunes s’agrupen en una mateixa o de la terminologia utilitzada. Finalment, a continuació diferenciarem entre aquelles considerades primàries i les secundàries:

  • Emocions primàries: alegria, enuig, por, tristesa, fàstic, confiança i interès.
  • Emocions secundàries: vergonya, culpa, orgull, entusiasme, satisfacció, menyspreu, complaença, plaer.

És important tenir present que aquesta classificació no és exhaustiva, i hi ha controvèrsia sobre ella. Tot i això, podem apreciar com les primeres són aquelles que potser ens vénen més ràpidament a la ment, posseeixen un caràcter més universal, i sobretot són innates a tot individu. Les secundàries, en canvi, es poden considerar apreses ja que les anem adquirint en base a les nostres experiències, i principalment en la interacció amb els altres. Si ens fixem, i tot i que les primeres també poden aparèixer en aquestes circumstàncies, les segones són probablement més fàcils d’imaginar en exemples amb situacions en què estan involucrades altres persones.

Un aspecte clau a tenir en compte és que totes elles són vàlides. Som nosaltres els que amb els nostres judicis (p.ex., no puc sentir-me així, estar trist és horrible, no vull tenir por …) les etiquetem i inclús hi augmentem la intensitat. En el Trastorn de Pànic o la Depressió per exemple, veiem clarament aquest procés. Hem de ser conscients, i procurar acceptar-les i gestionar-les per poder conviure amb elles sense que ens generin malestar. Mètodes com el diari emocional, el qual ens pot permetre autoobservar-nos, poden facilitar tenir un major control.

Si vols conèixer més sobre aquesta estratègia o de qualsevol altra que consideris que et pot beneficiar, contacta amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró, et facilitarem tot allò que necessitis.

 

0 Comments

Trastorn d’Ansietat per Separació: característiques i rellevància actual

Tots nosaltres tenim formes diferents de viure, i de patir la situació en què estem immersos des de fa ja unes setmanes. Durant aquest temps, hem pogut experimentar sensacions i emocions diverses com por, angoixa, ràbia, impotència … També és probable que alguns problemes a la llar s’hagin vist accentuats a causa de la constant interacció que hi ha entre nosaltres. Junt amb aquests, però, hem de considerar també tota aquella gamma de problemes, símptomes i trastorns que poden aparèixer o exacerbar-se arran d’aquest esdeveniment.

Entre ells, cobra una especial rellevància el Trastorn d’Ansietat per Separació. Aquesta patologia es defineix com la por o ansietat excessiva que es relaciona amb la separació d’aquelles persones per les quals la persona sent afecció. Es pot manifestar de diferents maneres: amb malestar quan es preveu o es viu separació de la llar de les principals figures d’afecció, amb preocupació sobre el fet que puguin patir algun dany, rebuig a anar a l’escola oa qualsevol altre lloc, por a estar sol … entre d’altres. Cal recordar, que tot i que anteriorment es considerava que es manifestava únicament en nens i adolescents, actualment s’accepta que pot aparèixer també en adults.

Tenint en compte doncs, les característiques d’aquesta problemàtica, podem veure com la situació actual pot repercutir de manera molt significativa en la seva aparició. El fet que passem moltes hores a casa, inevitablement provoca que el contacte entre nosaltres i amb els nostres fills sigui més gran. En ocasions, la interacció pot ser positiva, i generar-se dinàmiques que potenciïn i enforteixin els nostres vincles. En d’altres però, poden aparèixer hàbits poc saludables que provoquin una excessiva dependència entre nosaltres. D’aquesta manera, encara que la interacció és freqüent (fins i tot quan no volem comunicar-nos o relacionar-nos), és primordial seguir fomentant la nostra autonomia i la dels altres. Amb això, podem prevenir futurs problemes com la dependència.

En cas de necessitar més informació, o un tractament especialitzat en aquest o d’altres problemes, pots contactar amb nosaltres. El nostre equip està especialitzat en teràpies com la Cognitiu-Conductual, l’EMDR, o l’Sistèmica, entre d’altres. Truca’ns i t’atendrem encantats.

0 Comments

La necessitat de control: conceptualització i falsos beneficis

Les persones passem gran part de les nostres vides fent prediccions, i prenent decisions en base a aquestes. Actuem com petits científics que busquen assegurar-se dels esdeveniments, abans fins i tot de que passin. A mesura que anem creixent, anem veient que algunes de les nostres anticipacions poden complir-se; desde quelcom simple com “si apreto aquest interruptor s’encendrà el llum”, a esdeveniments més complexos com “si estudi molt, trauré millor nota en l’examen”. A partir d’aquí, elaborem un pla d’acció que considerem útil per arribar on volem, tant a curt com a llarg termini. El problema és que en moltes ocasions aquestes prediccions no es compleixen, i no només això, sinó que poden arribar a ser significativament negatives.

Quan passa això? Doncs en situacions com la que estem vivint actualment. La incertesa, i la por, constitueixen unes de les fonts més poderoses de creació de prediccions i anticipacions. Ens costa tolerar no saber, no poder veure què passarà, i per això ens podem passar gran part del nostre temps imaginant possibles escenaris. A més, si ho hem estat alimentant des de temps enrere, és possible que haguem establert un hàbit. D’altra banda, sabem que és particularment difícil deixar la ment en blanc. En certa manera, percebem com més perillós “deixar de pensar”, en comparació amb pensar de manera negativa o fins i tot catastròfica. Això és així a causa de que quan adoptem la segona opció, podem tenir la sensació que ens preparem per a alguna cosa, que si som capaços d’anticipar-la, estarem més preparats per quan passi.

Res més lluny de la realitat; la immensa majoria de vegades, quan passa l’esdeveniment que temíem, el patim igual o fins i tot pitjor. I si aquest no succeeix, haurem estat un llarg període de temps patint en va. En aquest sentit, haurem patit angoixa, ansietat, impotència, frustració… Tot un conjunt d’emocions i sensacions pertorbadores que limiten el nostre gaudi vital i el nostre rendiment en cadascuna de les àrees de les nostres vides. Aquest fenomen apareix especialment en els trastorns d’ansietat, però també és típic de certs trastorns de la personalitat com el Trastorn de la personalitat Obsessiu Compulsiu.

Per afrontar-ho i millorar-ho, és important tenir en compte que no ens hem de plantejar eliminar o evitar les nostres prediccions, i per tant, la nostra necessitat de control. Sinó que és important reduir-la, identificant quan ho estem fent, per què, i plantejant-nos alternatives que ajudin a contemplar opcions més realistes, constructives i positives davant un mateix esdeveniment. Orientacions psicològiques com la Cognitiu-Conductual o la Sistèmica poden ajudar-te molt a potenciar aquestes habilitats. Posa’t en contacte amb el nostre equip de terapeutes, situat a Mataró, i et facilitarem tot allò que necessitis.

0 Comments

La importància dels objectius vitals

Sabies que tenir un propòsit en la vida et farà viure més i millor?

Per tenir una vida satisfactòria i plena és imprescindible que et marquis fites significatives.

Algunes persones busquen donar un significat a les seves vides a través de la família, altres a través de la feina i els diners i altres a través de la religió. No obstant això, molts altres viuen per inèrcia i es deixen portar per la rutina, com a autèntics robots.

És important marcar diversos propòsits o metes vitals, per no centrar tota la nostra atenció i esforç en un sol objectiu. A més, cal tenir en compte que les metes pots canviar al llarg de la vida ja que els nostres interessos són canviants i evolucionen a el ritme que nosaltres també evolucionem.

Tenir objectius a la vida ens mobilitza i ens encamina cap a una direcció, i ens anima a moure’ns en aquesta direcció amb ànim i responsabilitat.

La motivació té molt a veure amb la capacitat de posar-te aquestes fiques, ja que una persona que aconsegueix una meta significativa és una persona que viu més feliç i més motivada per assolir noves fiques.

Els objectius pots ser materials com comprar-te el cotxe dels teus somnis o comprar una bonica casa amb piscina , o immaterials com aprendre a ser més tolerant o tenir més paciència amb els meus fills. Siguin materials o no, tots sumen i tots són importants.

Però més enllà dels objectius, també és clau tenir una missió a la vida, donar un sentit a la teva existència. De vegades porta anys entendre quin és el teu propòsit més important a assolir, però un cop el tens, la teva vida en general és més fàcil i la teva actitud és molt millor, ja que tot cobra sentit. Treballa per trobar els teus objectius i veu més enllà i busca quin és el teu MISSIÓ.

Et proposo que elaboris una llista d’objectius vitals a llarg termini (a aconseguir al llarg de la vida), a mig termini (a assolir en el proper any) ia curt termini (a assolir en el proper mes). Revisa sovint les teves llistes i fixa’t bé si estàs ben encaminat o has de fer algun canvi per posar-te en el camí adequat.

Text: Cristina Martínez Viana

 

0 Comments