Archive for category: Notícies

Aquest terme, traduït com “ja vist”, va ser introduït per Emile Boirac durant el segle XIX, i s’utilitza per designar el fenomen segons el qual tenim la sensació que la situació que estem experimentant, ja l’hem viscut o presenciat en alguna ocasió. Així, quan això passa, és típic que ens vingui a la ment una frase similar a “això jo ja ho he vist”, tot i sabent que és la primera vegada que ho experimentem. Encara que siguem parcialment conscients que es tracta d’una situació nova, no podem evitar la sensació de familiaritat, i fins i tot de vegades podem tenir un cert convenciment que ens podem anticipar al que passarà o al que ens van a comunicar.
S’han proporcionat diferents teories per explicar aquesta curiosa experiència, des de les més subjectives com les clarividències, fins explicacions neurològiques específiques. Així, en un primer moment, el propi autor va atribuir la seva causa a l’existència de vides anteriors, que la persona recordava sobtadament. D’altres, com Pierre Janet (1905) la teoria del qual va ser inicialment molt acceptada, ho atribuïen a una possible anomalia de la percepció. Segons aquest, és possible que en experimentar aquesta sensació de familiaritat, el que reconeguem no sigui l’estímul en si mateix, sinó el procés perceptiu que en una altra ocasió ja vam elaborar. Per això, el problema no consistiria tant en com és possible que recordem una situació que sabem que no hem vist, sinó en com percebem la present, analitzant els mecanismes utilitzats per estructurar-la. Des d’aquesta postura, el déjà vu s’explicaria com una negació de la presència actual del succés, sent la manera de percebre la situació més que la situació mateixa la que pot explicar aquesta experiència.
Les explicacions més recents, i les que han rebut més suport empíric, s’han centrat en analitzar una possible alteració d’alguna funció específica de la memòria. En aquest sentit, hi ha un cert consens a favor de que el concepte s’ha d’incloure dins de les paramnèsies, és a dir, distorsions de la memòria on s’inclouen detalls falsos o on apareix una referència temporal incorrecta. Dins d’aquestes, s’han distingit dos tipus, les anomalies en el record, i les de reconeixement. La aquí descrita entraria en el segon subtipus. En aquesta línia, els neurocientífics i neuropsicòlegs ho atribueixen a un cert solapament entre els processos de memòria a curt termini (aspectes que són percebuts com del moment present) i els pertanyents a la memòria a llarg termini (aspectes percebuts com a referents al passat). Per això, una de les hipòtesis que ha rebut certa acceptació és la d’una possible desconnexió entre els senyals que percep una part del cervell encarregada del processament d’imatges i records, on aquestes arriben amb cert retard i produeixen així aquesta estranya sensació. En aquest sentit, el que succeiria és un lleuger lapsus o retard quan percebem l’estímul extern, donant lloc a la sensació que estem davant de quelcom ja viscut. D’altra banda, i més específicament, s’ha proposat l’alteració en una part concreta del cervell anomenada lòbul temporal, àrea principalment encarregada del reconeixement. Així, s’ha demostrat que les persones que pateixen epilèpsia, freqüentment experimenten aquest mecanisme abans que pateixin un atac.
El déjà vu pot aparèixer en persones que pateixen algun problema psicològic o alguna alteració neuroanatòmica. En aquest sentit, a part d’en l’epilèpsia i en lesions del lòbul temporal, com ja hem comentat, també sol aparèixer en alguns quadres d’ansietat, sent més o menys freqüent en el fenomen de despersonalització (sentiment d’estranyesa o d’irrealitat cap a un mateix i l’entorn). Tanmateix, com ja s’haurà pogut intuir, no és exclusiu d’aquest col·lectiu, ja que aproximadament el 90% de la persones l’han experimentat en alguna ocasió durant les seves vides.
Com podem observar, hi ha diferents arguments que procuren explicar i definir aquesta experiència de la forma més objectiva possible. En alguns casos contribueixen a generar certa confusió, però altres aporten llum a aquest i altres mecanismes que experimentem en moltes ocasions els éssers humans. Tot i que és necessària més investigació, les dades reflectides ens acosten al que potser siguin dades més o menys concloents sobre aquests interessants processos.
En el nostre centre de psicologia situat a Mataró podem ajudar-te a resoldre les preguntes que tinguis sobre aquest o altres temes que siguin del teu interès. No dubtis a contactar amb nosaltres.

Des del moment en què naixem ens trobem immersos en un món ple d’estímuls, l’aprenentatge i afrontament condicionaran la nostra forma d’encarar i relacionar-nos en les diferents situacions vitals futures. Al costat d’això, certament les nostres característiques personals (predisposició biològica, trets de personalitat, etc.) actuaran com a mediadores i determinaran gran part de les diferències que ens caracteritzen individualment. A més però, la quantitat i qualitat d’experiències que obtinguem en el nostre desenvolupament, constitueixen un aspecte crucial pel nostre correcte funcionament personal i social. Entre elles, i sent aquesta potser la més significativa, es troba les relacions i el vincle que establim amb els nostres progenitors.

Així, la nostra infància estarà principalment marcada per la influència dels nostres pares, el vincle afectiu dels quals suposa un important predictor de la nostra salut i benestar psicològic. En aquest sentit, seguint els arguments del DSM-5, podem parlar de trastorn del vincle reactiu quan el nen exhibeix un patró de comportament inhibit i emocionalment retret cap als cuidadors adults. Concretament, el nen poques vegades busca consol o es deixa consolar quan experimenta malestar. A més, es diagnostica quan hi ha una alteració social i emocional on apareixen símptomes com irritabilitat, tristesa o por, fins i tot quan les interaccions amb els adults no són amenaçadores. Cal tenir en compte, que les diferents problemàtiques psicològiques poden manifestar-se de formes molt diverses en la infància i adolescència. Per això, l’espectre de símptomes possibles a considerar ha de ser ampli, procurant adoptar a més una mirada flexible.

Algunes de les principals causes relacionades amb l’inici d’aquest problema s’emmarquen principalment en l’afecte, o més específicament en la manca d’afecte entre els pares i el nen. Així, pot aparèixer davant una cura insuficient, on el nen no arriba a obtenir les necessitats emocionals bàsiques cobertes per disposar de benestar i afecte. A més d’això, els canvis repetits de cuidadors (p.ex., canvis de custòdia) promouen un vincle inestable. Relacionat amb aquest últim punt, també pot afavorir un desenvolupament emocional i social negatiu el fet d’experimentar constants canvis contextuals i especialment educatius. Tot això pot generar sentiments diversos i confusos en el nen, podent exterioritzar-se de maneres molt diverses: ansietat, tristesa, ira, ràbia, pors o fòbies específiques, baixa autoestima, problemes alimentaris, entre d’altres. És important remarcar que l’inici d’aquest trastorn pot presentar-se en diferents edats. La reexperimentació de certes experiències “traumàtiques” en algun moment pot desencadenar els problemes esmentats, activant emocionalment al nen de tal manera que es comencin a manifestar els diferents símptomes.

Tal com hem remarcat, els nens mostren els mateixos problemes de formes molt heterogènies. Una de les principals dificultats amb què ens trobem en tractar amb aquest trastorn, és el solapament existent amb el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme. En aquest, igual que en el que s’ha exposat, apareix un patró de comportament emocional i social distant com a principal característica. Al costat d’això però, hi ha característiques exclusives, com poden ser els patrons restrictius i repetitius de comportament, interessos o activitats (p.ex., moviments estereotipats repetitius). A més d’aquest particular problema, podem trobar símptomes molt semblants al trastorn del vincle reactiu en molts trastorns psicològics. Per això, és crucial realitzar un diagnòstic diferencial adequat de cara a establir uns objectius de tractament concrets, i adaptats específica i individualment al nen.

L’afecte o vincle entre pares i fills constitueix un dels aspectes més importants del nostre desenvolupament vital. Ser pares no és una tasca fàcil, i detectar les necessitats dels fills en ocasions és encara més complicat. Hem de procurar dedicar i proporcionar temps de qualitat, proporcionant afecte i comprensió per tal d’afavorir una maduració i aprenentatge emocional positiu, el qual a més, permeti als nostres fills desenvolupar-se de manera òptima en un món social i interactiu.

Podràs obtenir més informació a través del nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Si tens alguna pregunta al respecte, no dubtis en trucar-nos.

Podem definir prejudici com una opinió, valoració o crítica sobre algú o alguna cosa de manera anticipada. És a dir, es tracta d’una avaluació preconcebuda, generalment negativa, sobre una persona o aspecte en concret sense tenir, a priori, dades suficients que corroborin aquesta informació. Allport (1965), en el seu llibre The Nature of Prejudice, el defineix com l’etiquetatge que fem de manera negativa, sobre la base d’una forma de pensar que adoptem des de petits. Aquesta manera de pensar apareix com a resultat de la necessitat que té l’ésser humà de prendre decisions fermes i concretes de forma ràpida, recollint informació generalitzada de la qual es té fins al moment per emetre judicis, i sense contrastar la seva veracitat.
Les persones emetem judicis i valoracions constants sobre tot el que ens envolta. Actuem com a científics procurant proporcionar explicacions aparentment plausibles sobre el desconegut. En moltes ocasions, la poca tolerància a la incertesa és la variable que actuarà com a principal motivador. Al costat d’això, el nostre sistema de creences i el ventall d’experiències que haguem tingut davant de situacions o estímuls similars durant el nostre recorregut vital precipitaran que s’emeti una valoració o una altra sobre el que tenim davant. A més, existeixen problemàtiques psicològiques específiques que es veuen acompanyades especialment d’aquests biaixos d’interpretació, com ara dificultats relacionades amb l’autoestima o els trastorns de l’estat d’ànim com la depressió, on els errors cognitius poden aparèixer de forma més freqüent. Un dels aspectes clau a tenir en compte, és que els prejudicis, fruit principalment de l’aprenentatge, acostumen a ser automàtics i inconscients, condicionant constantment la nostra forma d’actuar davant de diferents situacions. A més d’aquestes però, cal tenir en compte altres característiques importants:
–    Subjectius: La informació en què es basen tendeix a ser, a més d’escassa, molt poc objectiva i fiable. Tot i que tendim a acceptar aquesta valoració i a donar-la gairebé per segura, aquesta es basa en molt poques dades les quals ni tan sols han estat contrastades. Hem de considerar que podem estar equivocats i flexibilitzar la nostra forma d’interpretar les variables de l’entorn.

–    Generalitzats: Després d’haver experimentat, presenciat i/o conegut situacions, persones o estímuls similars, acostumem a realitzar comparacions entre aquests, buscant similituds que ens ajudin a lluitar amb la falta d’informació i la incertesa. A partir d’aquí, davant d’esdeveniments nous, però amb certa similitud, ens basem en la informació recollida prèviament per encarar-les. Exemples de generalització serien: He conegut diverses persones de barris pobres, i gairebé tots han robat alguna vegada; per tant, els pobres són uns lladres. O m’ha mossegat un gos, per tant, tots els gossos són agressius i mosseguen.

–    Connotació negativa: Una de les principals limitacions dels prejudicis és que acostumen a estar carregats de negativitat. Així, les valoracions prèvies semblen buscar més allò que ens pot perjudicar, i no tant els aspectes que poden afavorir la proximitat i la consideració positiva. És cert, també, que semblem estar programats per evitar el perill o el dany, i així afrontar millor possibles situacions conflictives; però hem de ser conscients que en moltes ocasions, la nostra avaluació crítica i negativa està considerablement distorsionada.

–    Ferms i rígids: Els acostumem a posseir i considerar com a veritats absolutes sobre l’altre o el que ens envolta. Es tracta d’afirmacions profundes difícilment canviables tret que ens acostumem a qüestionar les nostres valoracions i creences sobre el món i els demés. El fet de ser tan inflexibles (considerar-los com inamovibles i irrefutables) promou que les altres característiques es vegin enfortides i es perpetuïn. Dit d’una altra manera, el tenir la creença de que “això és així invariablement” permet que la subjectivitat, la generalització, i el caràcter negatiu davant d’estímuls semblants, apareguin amb més facilitat.

Hi ha altres aspectes importants a tenir en compte en relació a aquestes opinions preconcebudes. Així i tot, hem de tenir en compte la clara repercussió que tenen en les nostres vides socials, familiars, laborals i / o acadèmiques. Tot i que és inevitable posseir una tendència automàtica a l’avaluació del que ens envolta, sí que està a les nostres mans qüestionar-ho i considerar alternatives plausibles i objectives que afavoreixin una actitud exploratòria cap al nostre entorn. El fet d’obrir i flexibilitzar la ment, sent conscients en part del nostre sistema de creences, pot apropar-nos a l’altre, permetent acceptar certes característiques, i refutar o invalidar altres que a priori donàvem per absolutament certes i veritables.
Si estàs interessat en ampliar la informació sobre aquest o altres temes, a Mataró, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà l’ajuda que necessitis. Contacta amb nosaltres.

La memòria, tot i constituir un terme molt ampli i general, és un magatzem de capacitat limitada. La podem definir com la funció que ens permet emmagatzemar, codificar i recuperar la informació del passat recent i/o llunyà. En aquesta línia, generalment es diferencia entre memòria a curt i a llarg termini. La primera, també anomenada memòria operativa, ens permet retenir durant un període de temps breu una quantitat d’informació limitada (com a molt, 7 elements o ítems durant uns 20 segons). En el segon cas, ens trobem davant d’un emmagatzematge permanent, on la capacitat és pràcticament il·limitada. Aquesta, a més, conté els nostres records autobiogràfics, el coneixement del món, així com el llenguatge, les seves regles i els significats dels conceptes. Al costat d’això, és important remarcar que el manteniment dels records durant un període de temps prolongat depèn del grau de profunditat amb què s’hagi processat la informació, així com també de les repetides recuperacions que es facin periòdicament dels continguts emmagatzemats.
D’aquesta manera, la pèrdua de memòria, és una alteració incapacitant que acostuma a tenir un curs crònic i progressiu. La persona que ho pateix pot ser o no conscient de la seva problemàtica. En el primer cas l’impacte emocional en el propi individu sol ser més evident, i aquest en el segon és generalment més acusat en els familiars. D’altra banda tot i que acostuma observar-se en persones d’edat avançada, pot aparèixer en diferents moments del cicle vital, sent les seves causes molt diverses:
–    Canvis o pèrdua de memòria relacionada amb l’edat: És el més comú, i està relacionat amb la disminució fisiològica de les funcions cerebrals. Amb el pas dels anys els oblits i les dificultats per recuperar un cert tipus d’informació són freqüents, ja que l’eficiència de la xarxa neuronal disminueix. Així i tot, la capacitat per pensar i realitzar les diferents activitats diàries no s’acostumen a veure afectats.

–    El Deteriorament Cognitiu Lleu (DCL): Distingir aquest de la pèrdua normal de memòria és una tasca complicada. Habitualment en aquest hi ha una alteració més pronunciada i significativa que en la pèrdua normal, però més lleu en comparació amb les demències. Així, tot i que la capacitat d’atenció i de realització d’activitats habituals no solen estar afectades, pot existir oblit significatiu en relació a esdeveniments o informació important i/o situacions recents com converses. Es diu que aproximadament el 50% de les persones amb DCL acaba desenvolupant una demència.

–    Les Demències: Aquestes són trastorns degeneratius del cervell que produeixen un declivi gradual i pronunciat en la funció intel·lectual. Aquí els problemes de memòria apareixen com a primer símptoma, i posteriorment s’observa un deteriorament significatiu a nivell intel·lectual i emocional. Podem incloure aquí la Malaltia de l’’Alzheimer (EA), la malaltia de Pick, la demència per cossos de Lewy, la Corea de Huntington, entre d’altres. Les persones que les pateixen acostumen a negar-ho, tot i que la repercussió en la seva vida quotidiana és progressivament més greu i evident per als altres.

–    Problemes i trastorns psicològics específics: Aquest apartat mereix especial atenció, ja que quan es produeix una pèrdua de memòria la mirada sol centrar-se en detectar alguna de les malalties neurològiques citades. Així, hi ha molts problemes psicològics que cursen amb la dificultat per recordar i recuperar informació. Entre ells, mereixen especial atenció els quadres d’estrès i ansietat, i els estats depressius. En el primer cas sol haver un grau molt elevat de preocupació, el qual pot alterar els subprocessos involucrats en les tasques de memòria (atenció, processament, organització, concentració …). A la depressió, resulta difícil definir en ocasions si és la causa o la conseqüència del deteriorament cognitiu. Un aspecte útil a tenir en compte és que la persona sol ser conscient de la seva situació, sent la pèrdua de memòria un dels justificants de l’estat deprimit.
Com veiem, hi ha causes molt diverses per explicar el deteriorament d’aquesta important funció cerebral. Es requereix una avaluació minuciosa a tots els nivells que procuri tant confirmar com descartar hipòtesis plausibles. En aquest sentit, l’avaluació neuropsicològica pot ajudar molt a aclarir la situació, detectant a més el grau de deteriorament associat. A partir d’aquí, existeixen intervencions per facilitar la millora cognitiva i emocional de la persona. En el cas que l’alteració memorística sigui conseqüència d’un problema psicològic concret, aquest s’haurà d’abordar com a prioritat, ja que molt possiblement les funcions cognitives es veuran restablertes amb la millora de l’estat anímic. D’altra banda, si el deteriorament cognitiu és el principal problema, hi ha intervencions com la Rehabilitació Cognitiva que posseeixen una elevada eficàcia. En aquesta es treballen les dificultats específiques del pacient a través d’una sèrie d’exercicis que promouen l’entrenament, l’estimulació i per tant la recuperació o millora de les funcions cognitives.
Aquest és un tema molt ampli i de gran rellevància, si vols conèixer més sobre això o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, pots contactar amb el nostre centre situat a Mataró. Truca’ns i t’atendrem d’una forma professional i individualitzada.

Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament se’l anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.

Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.

A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.

Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .

En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.