La dislàlia és una alteració específica de la parla caracteritzada per dificultats en l’articulació d’algun o alguns fonemes, ja sigui substituint aquests per altres, o per l’alteració o absència d’alguns sons concrets. Avui dia constitueix un dels problemes de la parla i del llenguatge més freqüents en població infantil. Es considera que fins als 4 anys aquestes són evolutives o “normals”, és a dir com a conseqüència de la manca de maduresa del sistema nerviós el qual possibilita els moviments necessaris per a l’articulació. A partir d’aquí, quan aquesta problemàtica perdura més enllà dels 4 anys d’edat, pot requerir una intervenció específica encarada a prevenir majors complicacions i a establir una articulació adequada, la qual serà duta a terme per un logopeda.
Els nens que pateixen aquesta problemàtica presenten una sèrie d’errors a l’hora d’articular sons de la parla, com poden ser addició, omissió, substitució o distorsió d’aquests. Aquestes alteracions poden apreciar-se, a més, en qualsevol punt de les paraules pronunciades, ja sigui al principi, al mig o al final d’aquestes. Al costat d’això, és important tenir en compte que per diagnosticar aquesta problemàtica shan de descartar trastorns neurològics, hipoacúsia o algun altre problema biològic que pugui explicar-ho.
D’altra banda, aquesta problemàtica pot classificar-se en diferents tipus segons la causa a la qual atenguem. Així, tot i que existeix controvèrsia sobre això, avui dia es consideren quatre subtipus:
– Dislàlia evolutiva: Per articular de manera adequada cal adquirir una certa maduració cerebral. Per això, cal normalitzar els errors comesos en les primeres etapes en l’articulació de fonemes. D’aquesta manera, encara que solen anar acompanyats de preocupació i malestar per part dels pares, parlem d’aquest tipus quan aquests errors desapareixen amb el temps i sempre abans dels quatre anys d’edat.
– Dislàlia orgànica: Podem classificar-la en aquest subtipus quan les alteracions apareixen com a conseqüència d’un problema orgànic. Quan hi ha una alteració greu en el sistema nerviós central, parlem de disàrtria. D’altra banda, si ens referim a malformacions o alteracions en els òrgans de la parla (llengua, llavis, paladar, etc.), a aquesta problemàtica se li denomina disglòssia.
– Dislàlia audiògena: La causa de les dificultats en l’articulació presentades es troba en un problema auditiu. Així, al no poder sentir correctament, no hi ha una adequada discriminació auditiva, la qual cosa pot portar a confusió davant de certs fonemes auditius. El tractament ha d’anar encarat doncs a millorar aquesta discriminació, corregir els fonemes distorsionats i implantar aquells inexistents.
– Dislàlia funcional: És el subtipus més freqüent i es produeix per un mal funcionament dels òrgans articulatoris, sense que hi hagi una causa orgànica que ho expliqui. A partir d’aquí, s’han proposat alguns arguments per explicar aquest problema. Per exemple, la manca de control en la psicomotricitat fina, una estimulació lingüística deficitària, la sobreprotecció o els traumes poden entorpir el procés i facilitar l’aparició d’aquestes alteracions.
Tot i que la intervenció específica per a aquesta alteració del llenguatge sigui duta a terme des de la logopèdia, el coneixement i la detecció primerenca en l’àmbit escolar pot ser crucial per a fomentar la millora del nen. A més, en aquest procés han de participar, establint llaços de comunicació constants, el professional, el tutor o tutors de l’escola i la família.
Si vols rebre més informació al respecte o consideres que pots necessitar ajuda per a aquest o altres problemes semblants, des del nostre centre de psicologia a Mataró intentarem solucionar tots els dubtes i peticions que tinguis.
La depressió és una problemàtica que pot afectar, en major o menor mesura, a tota la població. En aquest sentit, alguns estudis constaten que aquesta apareix cada vegada en edats més primerenques. En si, es defineix com un estat d’ànim caracteritzat per una profunda tristesa en la qual apareixen símptomes com pèrdua d’interès, baixa autoestima, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o culpabilitat, dificultats de concentració i fins i tot idees o pensaments de suïcidi.
Quan pensem en el terme exposat, és possible que ens vingui a la ment la imatge d’una persona amb característiques similars a les destacades. Tot i això, i encara que la seva concepció sigui complicada en usar termes similars o fins i tot idèntics per definir algunes patologies, hi ha moltes diferències pel que fa a les manifestacions de les problemàtiques des de la psicologia d’adults i la psicologia infantil i juvenil. En el cas de la depressió, i encara que es comparteixin alguns símptomes, els nens i adolescents poden manifestar aquesta problemàtica de forma molt heterogènia. Així, el Manual de Classificació Diagnòstica dels Trastorns Mentals (DSM-5), material de referència per a psicòlegs i psiquiatres, ha contribuït a utilitzar una mirada amplificada d’aquest concepte. Per exemple, en el Trastorn Depressiu Major realitza especificacions en alguns dels seus criteris indicant que, tot i que pot aparèixer un estat d’ànim deprimit persistent, en població infantil es pot manifestar en forma d’irritabilitat. I també, que tot i poder existir un augment o pèrdua de pes associada a l’estat d’ànim, en els nens cal considerar el fracàs per a l’augment de pes esperat.
Així doncs, la depressió pot afectar significativament en el desenvolupament del nen. La manca de recursos per a gestionar i regular les emocions, juntament amb la immaduresa psicològica, potència que l’afectació sigui més elevada, podent repercutir molt en etapes posteriors. Tot i que la tristesa i l’apatia puguin associar-se a canvis emocionals normals en algunes etapes del desenvolupament, és important atendre a certes característiques que poden estar evidenciant la problemàtica. Entre elles estan, a més de la tristesa i/o la irritabilitat i els símptomes esmentats en el primer paràgraf, pot apreciar aïllament social, pèrdua d’interès pel joc i les activitats escolars, disminució de l’autoconfiança amb sentiments d’inferioritat, queixes físiques i plor. Tot i així, cal remarcar que no tots els nens tenen aquests símptomes, la gran majoria reflectirà diferents característiques en contextos i moments diferents.
Per altra banda, les causes d’aquesta problemàtica poden ser molt diverses, tot i que la hipòtesi que ha rebut més suport ha estat la d’una possible combinació de factors (esdeveniments vitals estressants o amb elevada càrrega emocional negativa, història familiar, medi ambient i alteracions bioquímiques). Alguns estudis però, han destacat que provenir d’una família desestructurada, estar sota un estil educatiu excessivament estricte o patir la pèrdua d’algun progenitor poden predisposar a la problemàtica. A més, altres constaten la major prevalença en nens comparat amb les nenes, tot i que indiquen que les dades s’inverteixen en l’adolescència.
Sigui com sigui, i tenint en compte la variabilitat en la manifestació del problema, hem d’atendre a les necessitats específiques del nen. Així, el tractament psicològic és similar als adults, sent la teràpia cognitiu-conductual la més indicada per a això. A grans trets s’encara cap a la modificació de creences distorsionades sobre un mateix i el món, junt amb el maneig adequat de les emocions, tant positives com negatives. A més, i especialment en el cas de població infantil i juvenil, és crucial involucrar els pares o cuidadors i als professors i/o tutors de l’escola de manera que permetin intervenir directament en l’entorn del nen, procurant detectar i modificar les dinàmiques familiars i acadèmiques desadaptatives.
Finalment doncs, cal remarcar que tot i ser un problema important i prevalent a la nostra societat, la depressió ofereix moltes possibilitats de millora. Hem d’estar atents als símptomes del nen per poder realitzar un diagnòstic precoç i aplicar el més aviat possible un tractament individualitzat adequat a les seves característiques i al seu moment evolutiu, sent crucial a més la collaboració dels pares o tutors per augmentar l’eficàcia de la intervenció.
En cas de tenir preguntes sense resoldre o considerar que necessites ajuda per a aquest o altres problemes similars, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró. Et proporcionarem una atenció ràpida, professional i personalitzada.
Aquest concepte constitueix un dels trets de personalitat més predominants de la nostra societat. A nivell general, el podem definir com la predisposició a actuar o reaccionar de forma ràpida, espontània o inesperada davant d’estímuls o situacions externes o internes (del propi individu) sense existir una reflexió prèvia sobre les possibles conseqüències dels comportaments adoptats. Alguns dels principals components són: la recerca de recompensa o plaer immediat, l’aparició de l’acte abans que la reflexió, la dificultat per inhibir conductes i anticipar les seves possibles conseqüències, i una baixa tolerància a l’estrès. Tot això conflueix en un dèficit d’autocontrol, la qual cosa fa que algunes persones siguin definides com imprudents, inconscients, poc reflexives, arriscades o fins i tot irresponsables.
Cal remarcar però, que encara que inevitablement el terme tingui una certa connotació negativa, podem distingir una impulsivitat funcional, i una altra disfuncional. Així, parlem del primer subtipus quan la situació implica, gairebé totalment, un benefici personal, la qual cosa suposa un procés previ, encara que sigui breu, de presa de decisió amb risc calculat. D’altra banda, la impulsivitat disfuncional es relaciona amb la tendència a prendre decisions irreflexives i ràpides quan les situacions no ho requereixen, sent aquesta estratègia poc òptima i comportant conseqüències negatives per a la persona. Algunes d’aquestes poden ser per exemple, l’aparició de culpabilitat, frustració, irritabilitat, o fins i tot pèrdua d’autoestima al no haver estat capaç de controlar els impulsos, existint a més, una repercussió clara a nivell interpersonal relacionada principalment amb el deteriorament de la imatge social, i la conseqüent pèrdua de confiança de l’entorn.
Al costat d’això, la impulsivitat no únicament es relaciona amb certes característiques negatives, sinó que posseeix un paper protagonista en molts trastorns mentals com ara els trastorns de la conducta alimentària, les addiccions tòxiques o comportamentals, el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH), el trastorn bipolar o certs trastorns de personalitat com el límit o l’antisocial. A més però, encara que la seva repercussió resulta més o menys evident en les problemàtiques citades, hi ha molts altres trastorns en els quals pot estar incidint: trastorns d’ansietat, de l’estat d’ànim o fins i tot en algunes disfuncions sexuals. D’aquesta manera, també podem deduir que pot suposar un problema crucial tant en població adulta com infanto-juvenil.
En alguns casos, si aconseguim millorar aquest component, que a priori pot passar més o menys desapercebut, pot produir-se un canvi crucial per al benestar de l’individu. A continuació es ressalten algunes recomanacions per fer front a aquesta problemàtica:
– Pensar abans d’actuar: Tal com hem remarcat, és habitual en persones impulsives actuar sense reflexionar prèviament. En aquest sentit, es recomana dur a terme un procés de reflexió en el qual principalment es procurin anticipar les conseqüències de la conducta que sadoptarà, permetent detectar i reduir algunes de les respostes automàtiques que s’acostumen a donar.
– Tolerància a la frustració: El reforç positiu o recompensa immediata és un clar allicient per a la impulsivitat; quan aquest no es produeix apareixen alguns dels sentiments negatius abans esmentats com ansietat, ràbia o irritabilitat. És important ser conscient de que en moltes ocasions no rebrem allò anticipat. A més, el reaccionar de forma ràpida i poc eficient pot generar igualment malestar, de manera que si aconseguim reduir els actes impulsius i augmentem el nostre repertori de respostes adaptatives, podem corregir el nostre estat emocional.
– Tècniques de relaxació: Reduir l’activació fisiològica pot resultar clau per millorar la capacitat reflexiva i reduir l’estrès i els símptomes d’ansietat. Adoptar un hàbit diari en què practiquem algun tipus d’exercici de relaxació és molt probable que potenciï la millora.
Existeixen moltes altres estratègies terapèutiques considerades eficaces per reduir la impulsivitat. Algunes d’elles provenen d’orientacions com la teràpia cognitiu-conductual. El nostre equip de psicòlegs a Mataró, especialitzats en diferents problemàtiques i poblacions (adults i infanto-juvenil), t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis sobre aquest tema i atendran les teves peticions d’una manera professional i personalitzada.
La teoria de la indefensió apresa apareix per primera vegada als anys 70, obra de Martin Seligman. Inicialment, i com molts altres fenòmens explicats per la psicologia, va tenir lloc un període d’experimentació. En aquest, l’autor va descobrir que, si sotmetia a un animal a descàrregues elèctriques sense permetre-li escapar d’elles, arribava un punt en que aquest animal deixava d’emetre respostes evasives tot i que, per exemple, la gàbia romangués oberta. En altres paraules, havia après a no lluitar contra això, a sentir-se o estar en una situació d’indefensió.
Molt possiblement, després d’aquesta petita introducció haurem estat capaços de trobar records o imatges en les nostres vides representatius del concepte introduït. Res més lluny de la realitat; després d’aquesta primera fase experimental, estudis posteriors van demostrar que les persones podien patir exactament el mateix procés. Així, a grans trets podem definir aquest fenomen com la condició per la qual una persona o animal s’inhibeix davant de certes situacions aversives quan les accions per evitar-ho no han resultat eficaces, acabant per desenvolupar passivitat davant d’aquests esdeveniments. És a dir, s’adquireix el convenciment de que es faci el que es faci, no saconseguirà canviar el resultat.
Un exemple clar el trobem en les víctimes de violència. En aquestes, l’exposició contínua al maltractament, juntament amb la ineficàcia de les estratègies d’afrontament emprades, genera un canvi en el comportament de la víctima, la qual perd la voluntat deradicar les conductes agressives. En lloc d’això, en alguns casos s’utilitzen estratègies com complaure a l’agressor o mantenir-lo calmat per disminuir els actes de violència. A més daquestes, existeixen multitud de situacions que ajuden a exemplificar aquest important mecanisme. En aquest sentit, pot aparèixer en qualsevol context; laboral, social, familiar, i fins i tot personal. Exemples d’això poden ser el mobbing o el bullying. Generalitzar la frase “això és el que hi ha, i faci el que faci res canviarà” a diversos àmbits, resulta relativament senzill.
A part d’això, hem de tenir en compte els principals components involucrats en la seva aparició per poder detectar-lo prematurament. Així, quan una persona entra en aquest procés solen manifestar-se un dèficit motivacional/conductual, emocional i cognitiu, la influència dels quals és circular. En el primer pla, la persona reflecteix un retard progressiu en la iniciació de respostes voluntàries per confrontar la situació. A nivell emocional, els principals símptomes s’emmarquen dins de l’espectre ansiós-depressiu, on podem observar des datacs de pànic fins a un estat deprimit perpetuat. Finalment, podem arribar al punt de no ser capaços de trobar solucions al problema, i fins i tot de creure que som mereixedors de la situació (esfera cognitiva).
Tot i que cal ser conscients de la dificultat d’afrontar aquest tipus de situacions, hi ha mecanismes per facilitar el seu maneig. La persona que pateix aquest problema pot haver consolidat esquemes disfuncionals que la inhibeixen a l’hora d’encarar la situació. Per això, cal desestigmatizar-la, entenent que ha pogut perdre la capacitat de veure alternatives, i procurant reafirmar la seva capacitat i autoestima. Amb això, podem facilitar retornar-li cert control sobre la seva vida, permetent-li ser capaç d’afrontar la situació de manera adaptativa.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, pot ajudar-te a resoldre els teus dubtes o a manejar aquesta o altres situacions que consideris rellevants. En cas de necessitar més informació al respecte, estem a la teva disposició.
Podem definir els mecanismes de defensa com processos interns o inconscients que s’encarreguen de minorar les conseqüències negatives generades per esdeveniments intensos, de tal manera que l’individu pugui continuar funcionant normalment. D’aquesta manera, procuren mantenir el balanç psicològic. També reben el nom d’estratègies d’afrontament, però tenint en compte que aquestes no es desenvolupen de manera conscient sinó de forma automàtica, i procuren sempre actuar com a mecanisme de protecció encarat a minimitzar l’impacte psicològic de certes situacions.
Hi ha diversos tipus de mecanismes de defensa, els quals poden manifestar-se en diferents situacions. Tradicionalment, alguns d’ells són: la repressió, mitjançant la qual bloquegem inconscientment desitjos, pensaments o experiències amenaçadors per impedir que arribin a la consciència; la racionalització, que consisteix a ocultar les veritables motivacions dels propis pensaments, accions o sentiments a través de l’elaboració d’explicacions tranquil·litzadores, però incorrectes; o la projecció, en la qual s’atribueixen de manera falsa els propis sentiments, impulsos o pensaments inacceptables a una altra persona (ex; tenir antipatia a algú, però pensar que és aquest qui vol fer-nos mal). Tots ells sorgeixen de manera automàtica, són inconscients i el seu objectiu és, davant els diferents conflictes psicològics, reduir l’ansietat i el malestar generat per agents estressants interns i/o externs.
De tots ells, un dels més rellevants i freqüents el constitueix la negació, que pot aparèixer implícitament en tots els altres. Aquest es defineix com el mecanisme mitjançant el qual la persona rebutja reconèixer algun aspecte dolorós de la realitat externa o de l’experiència subjectiva que és aparent per als altres. És a dir, consisteix en afrontar els conflictes negant la seva rellevància o fins i tot la seva existència, de manera que s’eviten o rebutgen aspectes de la realitat considerats desagradables. Una de les situacions més significatives per definir aquest concepte, és el dol després de la pèrdua d’un ésser estimat. Davant d’aquest esdeveniment, les persones passem per una sèrie de fases, en les quals està involucrada, i gairebé sempre en primer lloc, la negació. En aquest sentit, l’impacte emocional provocat per l’esdeveniment genera la no assimilació del que ha passat, evitant acceptar la realitat i bloquejant d’aquesta manera el dolor associat.
El motiu principal pel qual sorgeix aquesta estratègia és la dificultat per integrar l’element que causa el malestar, ja que porta en si la reconstrucció d’una part de nosaltres mateixos. Encara que és potser un dels exemples més representatius, el dol no és l’única situació en la qual podem apreciar aquest recurs. I encara que és possible detectar-ho en diferents problemes psicològics com ara ansietat o depressió, també apareix freqüentment en situacions quotidianes com per exemple en les relacions de parella, quan per exemple una de les parts es nega a reconèixer una infidelitat, o el voler projectar un model de relació ideal quan s’està patint una crisi important. També sol aparèixer en situacions laborals mitjançant la recerca d’invalidació d’arguments que confirmen que hem comès errors, que podem perdre la feina, etc. Si pensem en les diferents àrees vitals (familiar, social, personal …) trobarem múltiples exemples. Finalment, també podem trobar negació davant certs sentiments com ara l’enveja, l’enuig, la gelosia, la decepció, la rancúnia o la tristesa.
El més important aquí, és comprendre que encara que pot ser una fase totalment normal a més d’habitual en els esdeveniments negatius, hem de ser capaços de detectar-lo, acceptar-ho i integrar-ho per seguir avançant en el nostre dia a dia. En si, constitueix una manera d’intentar evitar l’afrontament dels diferents problemes, els quals la majoria en un futur haurem dencarar i solucionar, no només per impedir fomentar el creixement del malestar emocional, sinó per permetre’ns fer el pas cap al benestar psicològic.
En cas de voler aprofundir sobre aquest tema, o considerar que necessites atenció per solucionar algun problema similar, el nostre equip de psicòlegs a Mataró procurarà resoldre els teus dubtes i/o ajudar-te mitjançant una atenció individualitzada i professional.
Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives (II part)
En l’anterior article parlem sobre les pautes educatives generals a aplicar amb nens amb TDAH (i que podrien aplicar-se també a nens amb Trastorns de conducta en general).
A continuació ens centrarem en certs aspectes en els quals creiem que és important possar especial atenció i que poden ser complexos de gestionar a causa de les característiques dels nens i nenes amb TDAH i/o Trastorns de conducta.
Donar ordres de forma efectiva:
En moltes ocasions, el poder donar ordres de forma efectiva implica desaprendre la manera en què les hem donat fins ara. Per exemple, repetir-les constantment perquè ens faci cas, usar un to de veu elevat
De forma resumida i clara, quan donem instruccions o ordres hem de:
Donar instruccions/ordres simples. D’una en una. Per exemple, si volem que el nostre/a fill/a aprengui a posar la taula, li anirem indicant que ha d’anar portant. Som conscients que es tracta d’alguna cosa que requereix molta paciència, però ajudarà al fet que el nostre fill interioritzi la rutina i, per tant, que es mantingui en el temps.
Les ordres han de ser concretes. Per exemple, no seria útil dir ordena la teva habitació ja que el nostre/a fill/a pot entendre que això només implica que reculli les joguines i pot ometre certs detalls. És millor dir-li exactament que tasques ha de dur a terme per recollir la seva habitació: recull les joguines, posa la roba bruta en el cistell
.
Utilitzar un to de veu ferma i neutre. No hem de caure ni en l’empipament, ni a ser massa tous (per exemple, formular-ho en forma de pregunta).
Assegurar-nos que en aquest moment el nostre fill ens està parant atenció. Per a aconseguir-ho, eliminarem distractors i li ajudarem a que estableixi contacte visual amb nosaltres.
Aplicar conseqüències (positives i negatives):
Lligat a com donar ordres o instruccions, està en com aplicarem conseqüències positives i negatives.
Quan apliquem les tècniques que explicarem a continuació tindrem en compte:
Ser sistemàtics i conseqüents: és a dir, fer-ho sempre igual en els diferents entorns i contextos en què es doni la conducta.
Aplicar la tècnica de forma immediata en el temps.
Aprendre a combinar les diferents tècniques ja que potencia la seva utilitat.
Pensar en les conductes que volem eliminar i prioritzar quins seran les primeres en les quals intervindrem; escollirem dues o tres conductes, les que es donin amb major freqüència.
Tècniques per augmentar conductes desitjables:
La millor manera per instaurar o que s’aprengui una conducta és que es reforci. Una norma que no es reforça quan el nen la compleix no es mantindrà en el futur.
Quan reforcem hem de tenir en compte:
Que reforçarem les conductes adequades.
Que lloarem les conductes adequades en el moment en què es donen.
Proporcionarem un reforç concret: verbal, gestual i/o material (si pot ser, evitarem els reforços materials).
Els reforços verbals sempre han d’anar acompanyats d’un component gestual (somriures, contacte visual, carícies
).
Utilizarem el reforçador de forma consistent: sempre que se de la conducta que desitgem potenciar.
Hem de tenir en compte que l’aconseguir que la freqüència d’aparició de les conductes que desitgem augmenti pot portar el seu temps.
El que no funciona
Donar missatges dobles: avui ho has fet molt bé, no sé perquè no ho fas així cada dia
. Aquest tipus de missatges poden propiciar una baixa autoestima en els nostres fills ja que són viscuts com una crítica.
Criticar: hem de diferenciar entre criticar i donar feedback. Un exemple de crítica seria hauries de saber organitzar-te i preparar la teva motxilla solament; en canvi, una forma de retroalimentar o donar feedback al nen sobre la conducta que està duent a terme podria ser fixa’t bé en el teu horari, creïs que és possible que et falti alguna cosa que necessites per al col·legi avui?.
No fer crítiques globals: el nostre fill necessita ser corregit però no mitjançant crítiques globals (sempre t’oblides de fer X). Aquest tipus de comentaris no li ajuden a saber què coses ha de millorar i que coses ha millorat ja; per tant, li fa pensar que no té cap valor esforçar-se per aconseguir petites millores. Per poder ajudar-ho en aquest aspecte, el millor és establir discursos on quedi palès que hi ha hagut una millora i quins passos ha de dur a terme per seguir millorant.
El que funciona:
Especificar i explicitar l’esforç que ha fet el nen per millorar i els resultats que ha obtingut (t’has esforçat molt a posar la taula perquè no t’has deixat cap cobert
que bé que puguis ajudar-nos a casa, ho estàs fent cada vegada millor).
Donar elogis immediats; els elogis demorats en el temps tenen menys efectes positius.
Ser específics elogiant: els elogis generals no li ajuden a saber què conductes són apropiades i quines no ho són. És millor especificar què ha fet bé i què seria el següent a aconseguir per fer-ho encara millor.
Ser autèntics: si se sent feliç o sorprès pels esforços que està realitzant el seu fill, faci-li-ho saber.
Utilitzar als nostres feedbacks l’expressió dels nostres sentiments: és positiu per a l’autoestima del nostre fill saber que els seus pares tenen sentiments quant a la seva conducta i les seves millores.
Tenir expectatives realistes ja que, si no les tenim, no sabrem elogiar apropiadament aquelles conductes positives o millores que s’estiguin donant.
Tècniques per disminuir i eliminar les conductes no desitjables:
L’extinció: com ignorar? L’extinció es tracta d’una tècnica altament eficaç per eliminar comportaments no desitjats i consisteix en no donar atenció al comportament no desitjat; al seu torn, pararem atenció a aquelles conductes que sí que volem fomentar. Hem de tenir en compte que l’aplicació de l’extinció farà que al principi les conductes no desitjades empitjorin en freqüència i en intensitat; hem de ser pacients. Per descomptat, aquesta tècnica no és útil per a totes les conductes a eliminar ja que hi ha comportaments que no podem tolerar que es donin. Per a aquest tipus de comportaments aplicarem la tècnica del temps fora, que detallarem a continuació.Temps fora
Es tracta d’una tècnica dirigida a aquelles conductes que, per la seva intensitat o gravetat, no podem ignorar. En realitat es tracta d’una forma extrema d’ignorar al nen ja que se´l separa físicament de tots els reforçadors positius que puguin estar fomentant la seva mala conducta, especialment de l’atenció de l’adult.
Com en l’anterior cas, el començar a aplicar aquesta tècnica farà que al principi empitjori la conducta; per això, hem d’estar preparats per aplicar-la fins al final.
Abans d’aplicar la tècnica li explicarem al nen les normes de la mateixa: davant quines conductes aplicarem aquesta tècnica, què se li dirà per indicar-li que es retiri, a on ha de retirar-se (escollirem un lloc), ho plantejarem com quelcom positiu per a ell/ella que li ajudarà a calmar-se. El temps per a estar fora variarà en funció de l’edat del nen. És altament important ignorar al nen durant l’aplicació del Temps fora. S’han de limitar el nombre de conductes en les quals aplicarem aquesta tècnica. Reforçarem la primera conducta positiva o desitjable que es doni després del Temps fora.
Cost de resposta o reforç negatiu
Seria similar a una multa: el nen perdrà un privilegi quan executi una conducta no adequada.
Totes les tècniques presentades poden combinar-se, la qual cosa les farà més efectives, i conforme les apliquem ens farem més experts en el maneig de les mateixes. Es tracta d’entrenar-nos com a pares i reorientar les conductes que fins al moment havíem dut a terme; així que siguem pacients amb nosaltres mateixos i ajudem-nos mútuament a corregir l’aplicació de les diferents pautes que s’han proporcionat en aquest article. Autobservar-se i que ens avaluïn des de fora en l’aplicació de conseqüències pot ser de gran ajuda en el nostre entrenament.
Al llarg de les nostres vides, i des que naixem, contribuïm directament a la construcció de les diferents realitats que ens envolten. És a dir, en base a la nostra cultura, educació i principalment a les nostres experiències prèvies, conformem un estil de pensament i uns esquemes que ens faran interpretar el món d’una manera determinada, la qual tendirem a considerar que és objectiva i vàlida. Per desgràcia, les distorsions cognitives ocupen un lloc molt destacat en el nostre dia a dia. Aquestes es poden entendre com a errors d’interpretació en el processament de la informació o creences que provoquen una pertorbació emocional, sent d’aquesta manera, desadaptatives. Així, a l’hora de dotar de significat una situació en concret, s’activen els esquemes que anteriorment s’han esmentat, els quals en ocasions, posseeixen un caràcter irracional que ens portarà a interpretar la realitat d’una forma distorsionada i poc objectiva, la qual cosa derivarà en malestar emocional. Segons l’explicat doncs, no són els esdeveniments en si mateixos els encarregats de provocar-nos diferents sentiments, sinó que és la interpretació que realitzem d’aquests el que fa que experimentem una emoció o una altra. I a més, aquest circuit situació – pensament – emoció influirà directament en la realització d’una conducta o una altra. Per exemple, si un amic/amiga fa temps que no ens truca, podríem pensar “no vol saber res de mi”, sentir-nos tristos i, conseqüentment, no trucar-lo/a i aïllar-nos. Aquestes distorsions, a nivell general, es caracteritzen per expressar-se sovint mitjançant imperatius categòrics (p.ex; hauria, hauria de, haig de…), posseir una connotació dramàtica o catastrofista, ser rígides i vivenciar-se com espontànies. Alguns exemples són els següents: – Pensament dicotòmic: Consisteix en adoptar un punt de vista sense matisos, és a dir “blanc/negre” o “veritable/fals”. Es tendeix a ignorar el continu existent entre les polaritats, utilitzant paraules com mai, sempre, tot o res. – Abstracció selectiva: També anomenada “visió de túnel”, es tracta d’atendre únicament a un o pocs detalls concrets d’una situació específica, ignorant altres dades que poden resultar més importants i que es corresponen amb la mateixa situació. – Sobregeneralització: A partir d’un succés específic, extraiem una conclusió personalitzada “vàlida” per explicar tota la resta. Són judicis molt extremistes amb prediccions sorgides a partir d’esdeveniments aïllats. Possibles exemples serien “si ha passat una vegada, passarà sempre” o “si una persona em va fer mal, totes les persones són dolentes”. – Lectura de pensament: Aquest fenomen consisteix en pressuposar o tractar d’endevinar les cognicions, actituds o intencions dels altres. Un exemple seria “si em miren és perquè estic fent el ridícul”. Existeixen molts altres tipus de distorsió, les quals ens caracteritzen en major o menor grau. Un dels components clau, és el caràcter negatiu que tenen totes elles. En aquest sentit, busquem confirmar hipòtesis que difícilment ens comportaran un major benestar, produint-nos tot el contrari, que entrem en una dinàmica de negativitat i pessimisme respecte al món i nosaltres mateixos. Així doncs, hem de tenir clar que aquests biaixos, a part d’habituals, són totalment normals, però és important ser capaços d’identificar-los i reconèixer la importància i necessitat de considerar altres alternatives, les quals influiran directament, tal com hem vist, en com ens sentim i actuem. Cadascun de nosaltres contínuament aplica i posa a prova múltiples pensaments en cada situació. Alguns d’ells poden suposar una limitació important en la nostra vida. Si creus que aquest és el teu cas, o simplement vols ampliar la informació que tens al respecte, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia a Mataró, t’ajudarem.
Tot i que la Depressió Major a letapa infantil (a partir dels 6 anys) ha estat reconeguda com un trastorn psiquiàtric greu i recurrent, el fet que les investigacions shagin centrat en la seva majoria en nens majors de sis anys, junt amb lescepticisme en quant que nens tan petits com els preescolars poguessin experimentar una malaltia tan complexa com la Depressió Major, ha fet que la Depressió Preescolar esdevingui un trastorn força desconegut.
No obstant, ja al 2002, els estudis realitzats des de la Psicologia Infantojuvenil demostraven que la Depressió Major podia diagnosticar-se en preescolars i que aquesta es donava en, aproximadament, un 1%; una xifra inferior a la prevalença de la mateixa malaltia a edats més avançades.
Quant a la expressió daquest Trastorn en letapa preescolar, el fet que aquests nens menors de 6 anys no expressin el seu patiment, el ràpid ritme de desenvolupament daquesta etapa que modifica lexpressió del Trastorn, o bé que els cuidadors i mestres continuïn sense considerar la possibilitat de lexistència duna Depressió Major en aquesta franja dedat tan primerenca han promogut que aquests infants no rebin latenció especialitzada que requereixen. Si més no, la realitat sembla indicar que estem deixant a molts nens amb aquesta problemàtica desatesos.
No obstant, la literatura en Psicologia Infantojuvenil ha trobat certa simptomatologia específica de la Depressió Major en la etapa preescolar.
El període preescolar es caracteritza per una transició cap a un funcionament social més independent vers al cuidador i que, per tant exigeix per part de linfant posar en joc habilitats i competències noves.
Tenint en compte aquests importants canvis en el funcionament i entorn social, un preescolar que no presenti emocions com lalegria i que demostri preocupacions per temes negatius durant el joc ens podrien estar alertant duna possible Depressió Major.
Així, i atenent a les darreres investigacions i avenços realitzats en Psicologia Infantojuvenil, podríem dir que de forma genèrica les manifestacions clíniques de la Depressió Major en preescolars són les següents:
Humor depressiu o irritabilitat
Anhedònia o pèrdua dinterès per activitats plaents (per exemple, pèrdua dinterès en jocs que abans li eren plaents)
Manca de motivació
Excessiu ploriqueig
Major fluctuació anímica que els adults, apareixent de vegades episodis destat dànim normal, inclús durant el mateix dia
Repertori disminuït dinteraccions socials i iniciativa
Alteracions de la gana (per excés o defecte)
Alteracions de la son (insomni o excés de son)
Augment o disminució de la activitat psicomotriu (agitació o retraïment psicomotriu)
Fatiga, especialment matutina, i falta denergia
Baixa autoestima
Sentiments de culpa i/o dinutilitat
Dificultats per a pensar i concentrar-se
Indecisió
Idees de mort o idees de suïcidi presents al joc i/o expressades verbalment
Queixes somàtiques
Però que passa si aquest trastorn no es detecta i no es tracta?. Doncs bé, segons les dades provinents de la investigació sembla que els nens que han presentat Depressió Major durant el període preescolar tenen una probabilitat quatre vegades major de patir Depressió durant els dos anys següents que els preescolars que no lhan patit; fet que fa que la seva detecció i tractament adquireixin especial rellevància.
Quant al tractament, i per a concloure el present article, els estudis ens indiquen que el millor abordatge terapèutic no ha de centrar-se únicament en el nen; com a mínim ha dabarcar també la díada mare-fill. Per tant, la intervenció familiar (modificació dactituds, del tipus dinteracció i pautes educatives) i la família juguen un paper clau i indispensable en el tractament i millora de la Depressió Major en preescolars. I pel que fa a la orientació més recomanable segons la investigació actual, el tractament delecció seria la Teràpia Cognitiu-Conductual
El constructe perfeccionisme, certament posseeix en si mateix una connotació clarament positiva, segons la qual a nivell social entenem que pot facilitar-nos l’adaptació i l’acompliment en cadascuna de les àrees que engloben les nostres vides (personal, familiar, social, laboral, etc.). En aquest sentit, alguns autors destaquen que alguns components com la fixació de metes elevades, la tenacitat per assolir-les, l’interès productiu, el desig de creixement i superació, i la necessitat d’ordre i organització, poden promoure l’expansió de coneixements, l’establiment d’hàbits de treball adequats, un major esforç i dedicació, i per tant, una millor execució en les nostres activitats quotidianes.Tot i això, aquesta característica també es concep com una disfunció cognitiva que pot provocar un profund impacte sobre la salut psicològica dels individus. En aquesta línia, la podem entendre com el conjunt de creences sobre el que les persones consideren que han d’arribar a ser, i el nivell dausteritat amb que intenten complir-lo. Aquestes creences a més, solen ser absolutistes, rígides i irracionals (ex; no he de cometre errors, necessito ser el millor, si no ho faig perfecte vol dir que no serveixo …).Segons el que s’ha exposat, és possible diferenciar entre “perfeccionisme positiu o sa” i “perfeccionisme negatiu o insà”. El primer subtipus engloba o inclou a individus que tot i que acostumen a proposar-se metes elevades i a priori difícils d’aconseguir, aquestes acostumen a ser raonables i assolibles. Tot i tenir elevades expectatives de sí mateixos i dels altres, la qual cosa els defineix com exigents, no els fa hostils ni extremadament crítics. Adopten una postura més realista, la qual facilita l’acceptació i el menor impacte emocional negatiu davant de possibles frustracions. Autors com Kottman ressalten que aquest tipus de persones utilitzen la seva “derrota” per prosseguir i esforçar-se novament. A més, no solen posseir una perfecció generalitzada, sinó que aquesta sol manifestar-se o anar encarada cap a determinades tasques, situacions i / o activitats.El perfeccionisme negatiu o insà es caracteritza principalment per provocar, en aquelles persones que el posseeixen, reaccions intenses i pertorbadores generalment associades amb frustració, tristesa, culpa i enuig, les quals acostumen a desencadenar-se davant fracassos aparentment mínims. Com podem entendre, la interpretació que realitza la pròpia persona sobre la situació, i sobre els recursos personals que creu posseir per encarar-la, determinen el tipus i la magnitud de la resposta que oferirà davant un resultat concret.Així doncs, cal tenir clar que el perfeccionisme consisteix en una complexa manifestació que pot vincular-se tant a la disfunció psicològica com al funcionament adaptatiu i normal. Hem de ser conscients de l’impacte que pot suposar adoptar una postura massa elevada, rígida, extrema i mancada de matisos cap a nosaltres mateixos, la qual pot facilitar l’aparició i perpetuació de símptomes i problemes com l’ansietat, l’estrès i la depressió que apart de repercutir clarament en l’àrea personal, tenen una influència directa en tots els altres àmbits de la nostra vida.Si et sents identificat i creus que el teu perfeccionisme et porta importants problemes a la teva vida, en la relació que tens amb tu mateix o amb els altres, no dubtis a contactar amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. T’atendrem i et donarem les eines perquè puguis fer front als teus problemes causats pels teus trets de la personalitat disfuncionals.
RESILIÈNCIA I BENESTAR COM POTENCIAR ELS NOSTRES RECURSOS PERSONALS Si fem una mirada enrere de les nostres vides, molt possiblement serem capaços d’identificar algun moment en el qual hàgim estat capaços de sobreposar-nos davant un esdeveniment negatiu o advers. Així, la resiliència s’entén com la capacitat d’assumir amb flexibilitat situacions límit i sobreposar-se a elles, afavorint l’adaptació positiva i el reajustament psicològic i emocional. És important tenir en compte però, que ser resilient no significa no sentir dolor, malestar o experimentar certes dificultats a l’hora de fer front a les adversitats. Evidentment, la mort d’un ésser estimat, la detecció d’una malaltia greu o la vivència de situacions estressants a nivell familiar o laboral, per exemple, són successos que generen un impacte molt elevat a més de legítim a les nostres vides, produint sentiments de tristesa, ansietat, solitud, ràbia, etc. Tot i això, en general, acostumem a ser capaços de fer front a aquests successos; reinventant-nos, encarant el futur amb optimisme i retrobant el sentit per seguir lluitant pels nostres objectius vitals. Daquesta manera doncs, hem de tenir en compte que un dels components clau de la resiliència, és en si mateix, el malestar que produeixen els obstacles que afecten el nostre estat emocional. No obstant això, en algunes ocasions sembla que no som capaços daconseguir sortir del malestar emocional provocat per aquestes circumstàncies, quedant-nos estancats en pensaments i sentiments pertorbadors. Per això, a continuació s’exposen algunes de les estratègies que podem utilitzar per potenciar els nostres recursos personals, les quals la seva combinació pot potenciar i contribuir a desenvolupar la resiliència: – Rememorar episodis de superació: Revisar situacions en què hàgim estat capaços de gestionar i positivitzar el nostre malestar pot ser un factor clau per encarar els esdeveniments adversos actuals. Tot i que certament cada circumstància és diferent, hi ha components comuns que hem de tenir presents. Preguntes com ¿quines estratègies he utilitzat per fer front a esdeveniments estressants? o ¿què m’ha ajudat a sentir-me més esperançat/da respecte al meu futur? Poden ajudar a descobrir algunes respostes útils per enfrontar-nos de manera efectiva a certs esdeveniments. – Utilitzar la introspecció: Encara que pot resultar incòmode, portar la mirada cap a l’interior de nosaltres mateixos pot afavorir la identificació prematura de certs pensaments i sensacions negatives que precipiten l’arribada de malestar emocional. Així, tant en explorar antics episodis com a l’hora de fer front a esdeveniments actuals, convé identificar què estem sentint o pensant en aquest moment, i on ho estem experimentant. – Plantejar objectius realistes i assolibles: Marcar metes concretes, específiques i temporals pot ser de gran ajuda per mantenir l’atenció en el present i conscienciar-nos de que la nostra vida té un sentit concret pel qual hem de seguir lluitant. A més, els objectius han de ser optimistes, és a dir, que la seva consecució porti en si mateixa una millora en el nostre estat d’ànim. – Adoptar una actitud flexible i tolerant: Hem d’acceptar que hi haurà obstacles, i al costat d’això permetre’ns experimentar certes emocions que, tot i que en un primer moment ens resultaran desagradables, aquestes formen part del procés d’acceptació i superació. Al costat d’això, hem de permetre’ns equivocar-nos i reconèixer que el malestar és en si aprenentatge. – Mantenir i establir relacions: És important que no abandonem i ens mantinguem actius a nivell social. Les nostres relacions personals poden proporcionar-nos el suport que no ens estem permetent donar-nos a nosaltres mateixos, de manera que hem d’intentar continuar a prop d’elles encara preferim apartar i desvincular. A més d’aquestes, hi ha moltes altres estratègies que poden resultar de molta utilitat per potenciar la resiliència. Gairebé totes elles però, busquen afavorir la utilització de recursos personals amagats després del malestar que generen els diferents esdeveniments. Si vols rebre una atenció específica sobre algun d’aquests temes, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró, t’ajudarem.
El nostre centre de psicologia, psiquiatria, neuropsicologia i logopèdia t’ofereix totes les solucions que necessites
Contacte
C/ Sant Benet, 41 bxs
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
