El joc patològic o ludopatia

El joc d’atzar és legal a Espanya des de 1977.Espanya i Alemanya són els països que ocupen el primer lloc de despesa per càpita en joc (Becoña, 1996)La prevalença cada vegada és més elevada ja que la legalització ha anat acompanyada de condicions afavoridores:Gran varietat i oferta de jocsAlta disponibilitat i accessibilitatGran permissivitat i acceptació socialPotenciació governamentalIntensa publicitatJoc Patològic à Pèrdua de control sobre el joc Passa de ser un entreteniment a una necessitat.El joc patològic pot afectar a qualsevol persona, de qualsevol edat, gènere, orígen i situació socioeconòmica. Prevalença 1-2% de la població general.TIPUS  DE JUGADORS
Jugador recreatius. La majoria de persones són jugadores no problemàtiques, que juguen amb poca freqüència o bé no juguen mai. El joc no sol provocar conseqüències negatives: perdin o guanyin, aquestes persones rarament dediquen més temps i diners al joc del que han planificat i dels que es poden permetre.Jugadors de risc. Han experimentat dificultats a causa del joc, però majoritàriament han pogut controlar-se i evitar més conseqüències negatives, tenen més risc de caure en el joc problemàtic.Jugadors problemàtics. Destinen al joc més temps i/o diners dels que es poden permetre. Jugar comporta conseqüències negatives. Ex. comencen a jugar en solitari en lloc de fer-ho en companyia, minimitzen o encobreixen l’abast del seu joc, dificultats per arribara  final de mes, etc. Jugadors patològics. El joc es converteix en una necessitat i assoleixen al menys 5 símptomes específics per ser diagnosticats. El joc patològic és un trastorn psiquiàtric.Trets essencials:Durant un període de temps continuat es perd el control sobre el joc;Va augmentant la freqüència de joc i la quantitat apostada;La preocupació per jugar i obtenir diners per seguir-ho fent esdevé constant; iLes alteracions en la conducta en relació al joc continuen malgrat les conseqüències adverses (deteriorament de la vida individual, familiar, laboral, acadèmica i social).Pensaments irracionals en relació al joc Il·lusió de controlFreqüències absolutesSupersticions Etc.MITES I REALITATS SOBRE EL JOC
Hi ha moltes creences i supersticions relacionades amb el món del joc
               Quines són certes i a quines són falses?
1-     Recordar les jugades anteriors pot fer-te guanyar en la següent
No hi ha un patró quan es tracta de jocs d’atzar. Si n’hi hagués, tothom ho sabria i ningú podria perdre. Si ningú perd no hi ha diners per pagar als guanyadors i generar beneficis per a les empreses del joc.
2-     Si continues jugant, al final acabes recuperant els diners invertits
Com més es juga més diners es poden perdre. Les probabilitats sempre estan a favor de la banca, així és com funciona el joc. Els operadors de joc calculen que algunes persones guanyaran, però òbviament ha d’haver-hi més gent que perdi perquè el negoci sigui rendible.
3-     A la ruleta, després de 5 jugades en vermell la probabilitat que la bola caigui al negre és més alta
Fins i tot quan la bola ha caigut 5 vegades consecutives al vermell, la probabilitat que la següent vegada caigui en negre és un 50%. Ni més ni menys. Cada volta de la ruleta és independent, impredictible i aleatòria. Oblida’t d’expressions com que el joc “està calent”.
4-     Una bona estratègia és imprescindible per guanyar a les màquines dels bars
Les màquines estan programades per donar premis en un percentatge preestablert. No té res a veure si fa molt que no donen premi. No hi ha res que es pugui fer per canviar l’atzar.
5-     Fa dos anys em van faltar dos números i l’any passat només em va fallar un; està clar, aquest any em toca!
Aquest any, com l’anterior i com fa dos, la probabilitat de premi en el joc és la mateixa. Res ha canviat.
6-     Si compro el meu dècim a “La Bruixa d’Or” és segur que em tocarà el premi gros. Aquí sempre toca!
Si a “La Bruixa d’Or” sempre toca (i això no és segur) és perquè sol oferir una major varietat de números als clients. Per tant, hi ha més probabilitat que un números premiat hagi estat venut a aqeusta administració perquè ven més números diferents; però la probabilitat que el teu dècim estigui premiat és sempre la mateixa i és independent d’on l’hagis comprat.
7-     Quantes més vegades juguis, major probabilitat tens de guanyar més diners
El joc està directament relacionat amb l’atzar. Cada nou resultat és independent dels anteriors o posteriors. Per exemple, tornar a jugar a la loteria o la ruleta el mateix número no fa que tinguis més possibilitats de guanyar. Invertir més temps en el joc només farà que hagis de pagar més per aquest temps d’oci.
8-     Conèixer molt bé un joc fa que tinguis més probabilitats de guanyar
Tot es redueix a la sort. Els jocs com el pòquer i les apostes esportives poden beneficiar-se dels coneixements addicionals, però el resultat segueix sent una incògnita. Pots creure que ets el millor jugador de pòquer de la zona, però mai podràs controlar que un altre tingui millors cartes. El teu equip de futbol podria haver guanyat els dos últims partits, però això no assegura que guanyi el proper.
9-     12.345 és un número horrorós per a la loteria i segur que no toca mai
El número 12345 té exactament la mateixa probabilitat de guanyar que el 15351 o el 00200. La loteria és pur atzar.
10-  Avui és el meu dia de sort. Segur que puc aconseguir un gran premi
L’atzar no distingeix entre dies ni té especial sensibilitat cap a esdeveniments o successos externs. Tampoc té preferència per colors, utensilis o persones. Si has obtingut un premi mitjançant un joc d’atzar, res assegura que tornis a aconseguir-ho.
 PER QUÈ AVUI DIA ES JUGA TANT ONLINE?
§  Fàcil accés
§  Anonimat – entorn íntim
§  Percepció alterada dels diners en un entorn virtual
§  Bombardeig de la publicitat a tots els mitjans
QUÈ ES POT FER?
Control d’estímuls: Estratègies encaminades a dificultar l’accés als videojocs i al joc. Ex. Autoprohibició de jocs d’atzar, limitar la connexió a internet, identificar situacions de risc, planificació d’activitats alternatives al joc, etc. Comunicar a familiars i amics canvis en el comportament. Autolimitar-se  el temps que es passa davant de la pantalla a un màxim de  3 hores diàries i els videojocs mai abans d’anar a dormir (Associació Espanyola de Pediatria).Fomentar altres activitats lúdiques amb la família i els amics. Procurar que l’ordinador i/o el videojoc estigui en un lloc visible de la casa per evitar l’aïllament i el pas de les hores. L’objectiu final del tractament és:Jocs d’atzar: abstinènciaVideojocs: ús controlat En cas d’addicció més greu cal iniciar un tractament psicològic especialitzat.Establir l’origen o causa de l’addicció i treballar directament sobre la causa (tractar la baixa autoestima, dèficit en HHSS, aïllament social, baix estat d’ànim, entrenament en solució de problemes, etc.)En principi es descarta el tractament farmacològic donat que la psicologia té les eines necessàries per afrontar el problema. Gabinet psicològic Mataró
93 790 85 96
C/ La Riera, 14 5è 1r (Mataró)

L’insomni: Conceptualització i estratègies per combatre’l.

Segons el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), l’insomni es pot definir com una predominant insatisfacció per la qualitat i la quantitat del son, associada a un (o més) dels símptomes següents: 1.      Dificultat per iniciar el son. 2.    Dificultat per mantenir el son, que es caracteritza per despertars freqüents o problemes per tornar a agafar el son després de despertar. 3.      Despertar aviat al matí amb incapacitat per tornar a dormir. Si pensem en alguna època concreta de la nostra vida, és molt probable que trobem algun episodi en el qual haguem estat víctimes d’aquest problema, fins i tot en més d’una ocasió. En aquest sentit, les seves causes poden ser múltiples, fins al punt que alguns autors l’hagin considerat únicament com un símptoma dins d’altres problemàtiques. A nivell general, un ambient físic no propici, una situació fisiològica poc o no adequada, i / o una activació fisiològica i / o cognitiva massa elevada son alguns dels principals elements causals que poden portar a tenir dificultats per dormir. Cal tenir en compte, a més, que la seva presència, gravetat i perpetuació pot precipitar l’aparició d’altres problemes diversos com ansietat o depressió. Per això, la seva millora pot influir de manera crucial en la resolució d’aquest tipus de dificultats. Una de les intervencions que ha rebut més suport per intentar eradicar aquest problema és el Tractament Cognitiu-Conductual (o TCC). Aquest combina tècniques conductuals encarades a modificar les conductes inadequades apreses respecte al son, les quals actuen com a factors que perpetuen o exacerben les seves pertorbacions; i tècniques cognitives amb l’objectiu d’identificar, analitzar i modificar els pensaments i creences errònies relacionats amb el son i amb les conseqüències de l’insomni. Mitjançant aquest treball paral·lel es procura aconseguir a més una reducció en l’ansietat anticipatòria que apareix davant la por a no poder dormir. Així doncs, algunes de les estratègies que s’utilitzen des d’aquest model són: –          El control d’estímuls: Procura condicionar l’ambient per propiciar i facilitar el son. En aquesta línia per exemple, aspectes contextuals com la temperatura de l’habitació, les característiques del llit o el soroll ambiental poden ser facilitadors o impediments bàsics. –          Tècniques de relaxació o respiració: Hi ha moltes tècniques específiques que poden resultar útils per facilitar la conciliació de la son, però totes elles o la majoria busquen rebaixar la tensió muscular i l’ansietat anticipatòria propiciant així reduir l’activació fisiològica. –          La reestructuració cognitiva: Aquesta tècnica busca qüestionar i modificar els pensaments i creences negatives associades amb el son. Per això s’analitza l’objectivitat dels pensaments i la seva utilitat, procurant trobar alternatives més plausibles i realistes. A més d’aquestes, hi ha altres estratègies les quals la seva utilització ha demostrat una eficàcia elevada. Si vols més informació o t’agradaria rebre atenció específica, no dubtis en contactar amb el nostre centre de psicologia a Mataró, on els nostres especialistes intentaran oferir un tracte personalitzat i adequat a les teves característiques.

L’addicció als videojocs

ELS VIDEOJOCS I EL SEU POTENCIAL ADDICTIU

El joc va ser creat per entretenir i divertir.
Serveix per distreure la ment de les obligacions i ens distancia de la realitat i les preocupacions.
Estimulen la coordinació viso-motora, el raonament deductiu, la memòria a curt i llarg termini i milloren el raonament abstracte, l’atenció i l’autocontrol.
Els videojocs més perjudicials són els jocs de rol: atractius, motivació d’autosuperació i possibilitat de competir amb gent de tot el món.
El 77% dels nens d’11 a 13 anys són jugadors habituals de videojocs.
Les hores de dedicació als videojocs no són decisives a l’hora de diagnosticar l’addicció.
Els nens són molt vulnerables perquè es pot convertir en la principal font d’entreteniment.
En els darrers 5 anys s’ha TRIPLICAT els casos d’addicció als videojocs
Joves d’entre 14 i 18 anys que van començar als 9-14 anys.
Prevalença:
Ús problemàtic entre el 15% i el 40%
Addicció entre l’1,5% y el 8% de la població.
Videojocs online més addictius que els offline. Es prefereix perdre hores de son o fer altres coses amb familiars o amics per jugar amb persones de l’altra punta del món que no coneix però a les que anomena “amics”.
Els videojocs pels que consulten la majoria d’adolescents són els MMORPRG (Massively multiplayer online role-playing game), versió moderna dels típics jocs de rol, on una multitud de jugadors entren en un món virtual i creen el seu propi avatar per competir amb altres jugadors realitzant missions. La satisfacció és arribar al màxim nivell.

SÍMPTOMES
Encara no és una addicció oficial, però està previst incloure-la en properes edicions del DSM.
Presència de símptomes psicològics similars als que pateixen alcohòlics i drogoaddictes.

SÍMPTOMES:
Obsessió i preocupació exagerada pels jocs. Pot semblar distret, el seu únic pensament i tema de conversa gira al voltant dels videojocs.
Pèrdua de control. Cada vegada juga més hores perquè sent una forta dependència. No aconsegueix controlar o reduir el temps que dedica al joc.
Canvis d’humor, ansietat, irritabilitat i agressivitat, tristesa i actitud defensiva.
Dificultats per dormir, degut a una sobreactivació del cervell o per la síndrome d’abstinència.
Mentides per amagar el grau d’implicació en els videojocs. Absències a l’escola o la feina.
Interferència en gairebé totes les àrees vitals.
Sentiments contradictoris: Eufòria inicial que passa a culpa ràpidament.
Augment progressiu del temps destinat a jugar i disminució del temps que es passa amb els amics “de sempre” i la família. Es perden o s’arrisquen relacions significatives.
Baix rendiment acadèmic o laboral.
Pèrdua de l’interès per altres activitats lúdiques.
Pèrdua de temps. La persona seu davant l’ordinador amb intenció de passar uns pocs minuts però acaba eprdent la noció del temps. Sovint no s’adonen que han passat tota la  nit jugant fins que surt el sol.
Passa llargs períodes de temps (més de 4 hores diàries).
Aposta diners per augmentar les sensacions gratificants quan juga.
Impossibilitat de respectar els horaris establerts per jugar.
Utilitza el joc com a mecanisme de fugida dels problemes. El joc és l’únic que calma l’ansietat, el desànim i la culpa.
No té consciència de tenir cap problema, pel que no busca ajuda. Actitud defensiva.

CAUSES DE L’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS
Qui és més susceptible de desenvolupar l’addicció?
Joves de 12 a 20 anys
Homes
Personalitats depenents i impulsives: Hi ha persones que per la seva personalitat tendeixen més a l’addicció que unes altres. Presenten dificultats per anticipar conseqüències futures
Problemes familiars. Falta de comunicació, incomprensió, separacions traumàtiques, poca dedicació als fills,…)
Problemes escolars/socials. Escassa integració en un grup d’amics, solitud, desmotivació escolar.
Dèficit en habilitats socials. Presenten dificultats en la comunicació i s’aïllen en els videojocs

ON ES POT ARRIBAR PER CULPA DELS VIDEOJOCS?
Simular anar a l’escola i tornar a casa per jugar quan els pares ja han marxat a la feina.
Mentir als mestres, als amics i la família per ocultar el grau d’addicció al joc, minimitzant les hores de connexió o traient importància a les conseqüències.
Maratons de fins a 50 hores jugant.
Aïllament extrem i falta d’interès per la vida real que porten al suïcidi.
Delictes com robar diners o joies a familiars, amics o desconeguts.
Agressions o destrucció de propietats quan s’impedeix jugar.

QUÈ ES POT FER PER AFRONTAR L’ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS?
Control d’estímuls: Estratègies encaminades a dificultar l’accés als videojocs i al joc. Ex. Autoprohibició de jocs d’atzar, limitar la connexió a internet, identificar situacions de risc, planificació d’activitats alternatives al joc, etc.
Comunicar a familiars i amics canvis en el comportament.
Autolimitar-se  el temps que es passa davant de la pantalla a un màxim de  3 hores diàries i els videojocs mai abans d’anar a dormir (Associació Espanyola de Pediatria).
Fomentar altres activitats lúdiques amb la família i els amics.
Procurar que l’ordinador i/o el videojoc estigui en un lloc visible de la casa per evitar l’aïllament i el pas de les hores.
L’objectiu final del tractament és:
Jocs d’atzar: abstinència
Videojocs: ús controlat
En cas d’addicció més greu cal iniciar un tractament psicològic especialitzat.
Establir l’origen o causa de l’addicció i treballar directament sobre la causa (tractar la baixa autoestima, dèficit en HHSS, aïllament social, baix estat d’ànim, entrenament en solució de problemes, etc.)
En principi es descarta el tractament farmacològic donat que la psicologia té les eines necessàries per afrontar el problema.

Per contactar amb el nostre servei:
Gabinet psicològic Mataró 
 93 790 85 96
 C/ La Riera, 14 5è 1r (Mataró)

L’activació Conductual (AC)

En alguna ocasió de la nostra vida ens hem sentit tristos, desesperançats, sense ganes de res, abatuts. Aquesta sensació és totalment normal, a part d’habitual, i formarà part gairebé d’una manera totalment segura del nostre cicle vital. L’aparició d’aquestes emocions depèn tant de factors externs o ambientals com problemes familiars, laborals i/o socials, com de components o variables internes. Una de les principals característiques d’aquest estat, la qual tendeix a aflorar de manera gairebé immediata, és la inacció o falta d’activitat. Aquesta inactivitat porta a que l’estat d’ànim i els pensaments empitjorin, la qual cosa dificulta l’acció, generant-se un cercle viciós. En llenguatge col·loquial, aquest és un component crucial per dir que una persona “està deprimida”: li costa complir les seves obligacions, passa molt temps tancada, no sembla gaudir de cap activitat, etc. Tenint en compte això, un dels tractaments que ha demostrat més eficàcia per a la simptomatologia depressiva en els últims anys és l’Activació Conductual (AC). Aquesta s’encara principalment a “activar” a la persona, és a dir, utilitzant principis d’aprenentatge i reforç procura potenciar la realització d’activitats que li resultin agradables, importants, o que li ofereixin una sensació de domini sobre la seva vida, trencant així el circuit “tristesa-inacció-tristesa-inacció”. Per mitjà de l’AC s’identifiquen patrons evitatius que poden estar mantenint l’estat d’ànim depressiu i s’incrementa la presència d’activitats plaents o productives que poden proveir reforç positiu, amb la subseqüent millora en l’estat d’ànim. En aquest sentit s’encara cap a l’augment d’activitats que permetin accedir a fonts de recompensa en la vida de les persones, així com solucionar problemes; per tant, aquelles activitats caracteritzades per l’evitació i l’escapament, que es mantenen per reforç negatiu, són antagòniques amb els objectius d’activació. Són molts els problemes que comparteixen la inactivitat; l’estar deprimit o trist pot aparèixer tant en trastorns depressius, ansiosos, alimentaris, etc. com a problemàtiques en principi més lleus com poden ser problemes de son, d’autoestima o dèficits en habilitats socials. Per tant, aquesta tècnica o tipus d’intervenció pot facilitar o promoure una major eficàcia en el tractament de molts dels problemes que conformen la nostra societat. D’aquesta manera, l’AC és tractament senzill i autònom els principis del qual poden ser integrats fàcilment per altres enfocaments que ja són utilitzats pels terapeutes. Si vols rebre una intervenció especialitzada i individualitzada per dificultats que considereu que puguin englobar les característiques comentades, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres. En el nostre centre de psicologia de Mataró procurarem ajudar-te a través de la interrelació entre el coneixement científic existent i de la nostra experiència clínica.

Estratègies per gestionar les crisis emocionals

Estratègies de supervivència a les crisis

Les habilitats per tolerar esdeveniments i emocions doloroses quan no es pot millorar la situació són les següents:

DISTREURE’S AMB ESTRATÈGIES DE LA MENT SÀVIA

Dur a terme activitats distractoras:

Practicar una afició, netejar, anar a veure espectacles, cridar o visitar a un amic, practicar jocs d’ordinador, passejar, treballar, practicar esports, sortir a menjar o sopar, prendre’s un cafè, pescar, tallar llenya, arreglar el jardí, jugar a la màquina del milió.

Ajudar als altres:

Ajudar a algú fer algun treball voluntari, donar alguna cosa a algú, fer alguna cosa bell per algú, preparar una sorpresa.

Comparar la nostra situació amb unes altres:

Comparar-se amb gent que està en la mateixa situació que nosaltres o pitjor. Comparar-se amb gent menys afortunada. Veure sèries de televisió; llegir sobre desastres o sobre el sofriment aliè.

Generar emocions oposades:

Llegir llibres, cartes o contes que provoquin les emocions oposades; anar a veure pel·lícules que ens animin; escoltar música que ens motivi. (Assegurem-nos que l’esdeveniment crea en nosaltres diferents emocions.) Idees: pel·lícules de por, llibres còmics, comèdies, discos divertits, música religiosa. marxes militars, anar a uns grans magatzems i comprar targetes de felicitació.

Deixar de costat situacions negatives:

Deixar de costat la situació durant una estona a nivell mental. Construir un mur imaginari entre un mateix i la situació.

O fer-ho bloquejant la situació en la ment. Rebutjar pensar en els aspectes negatius de la situació. Posar el dolor en un prestatge. Tancar-ho en una caixa i deixar-ho aquí durant una estona.

Tenir pensaments distractors:

Explicar fins a 10; explicar els colors d’un quadre, de les finestres, de qualsevol cosa; fer trencaclosques; veure la televisió; llegir.

Experimentar sensacions intenses:

Sostenir gel a la mà; estrènyer una bola de goma amb la mà; dutxar-se amb aigua molt calenta; escoltar música a molt alt volum; practicar sexe; posar-se una goma elàstica en la nina, estirar i deixar anar de sobte.

PROPORCIONAR-SE ESTÍMULS POSITIUS

Es tracta de relaxar cadascun dels cinc sentits:

Vista:

Comprar una flor bella, arreglar i decorar de manera especial un espai de la casa, encendre una vela i mirar la flama. Posar la taula amb cura per a un menjar concret. Anar a un museu d’art bell. Asseure’s en el vestíbul d’un hotel antic i bonic. Contemplar la naturalesa. Sortir durant la nit a contemplar els estels. Caminar per una zona bella de la ciutat. Arreglar-se les ungles. Mirar unes fotos belles en un llibre. Anar a veure un espectacle de dansa. Ser conscient del que veiem en caminar, sense detenir-nos en res especialment.

Oido:

Escoltar una música bella i tranquil·litzadora (o excitant i animada). Parar esment als sons de la naturalesa (ones, ocells, pluja i fulles). Cantar una cançó agradable. Tatarear una melodia agradable. Aprendre a tocar un instrument. Cridar a un telèfon d’informació o similar per sentir una veu humana. Ser conscient de qualsevol so que aparegui i deixar que entri per una oïda i surti per l’altre.

Olfacte:

Usar el perfum o les locions favorites o provar-les en uns grans magatzems. Ambientar la casa amb una fragància agradable. Encendre una vela aromàtica. Posar oli a la llimona en els mobles. Posar un bol de flors aromàtiques a l’habitació. Bullir canyella; cuinar galetes, un pastís o pa. Fer olor roses. Caminar per una zona arbolada i respirar conscientment les fresques olors de la naturalesa.

Gust:

Cuinar un bon menjar; prendre la beguda preferida (sense alcohol), com a te d’herbes o xocolata calenta; convidar-se a unes postres. Posar-se crema de llet en el cafè (descafeïnat). Provar diferents sabors en la gelateria. Prendre’s un caramel. Mastegar el nostre xiclet favorit. Comprar una mica d’aquest menjar o beguda en la qual normalment no ens gastem molts diners, com a suc de taronja natural. Provar i gaudir amb tot detalli el sabor del menjar. Menjar alguna cosa amb plena consciència.

Tacte:

Donar-se un bany d’escuma; posar llençols nets en el llit. Acariciar al gos o al gat. Que ens donin un massatge; mullar els peus en algun lloc. Posar-se loció en el cos. Posar-se una comprimida fregeixi en el front. Asseure’s en una cadira realment còmoda a casa. Acudir a la cafeteria d’un hotel luxós i bell. Posar-se una brusa, un vestit o una bufanda de seda. Posar-se uns guants o un chaquetón de pell. Raspallar-se el pèl durant una estona. Abraçar a algú. Experimentar amb detall qualsevol cosa que toquem; notar el tacte suau d’alguna cosa.

MILLORAR EL MOMENT

Imaginació:

Imaginar escenes molt relaxants. Imaginar que tenim una sala en el nostre interior i contemplar com està decorada. Entrar en aquesta sala sempre que ens trobem amenaçats. Tancar la porta d’aquesta sala sempre que ens sentim amenaçats. Imaginar que tot va bé. Imaginar que resolem les coses molt bé. Inventar un món de fantasia calmat i bell i deixar que la ment entri en ell. Imaginar que les emocions nocives s’esgoten com a aigua d’una font.

Trobar significat:

Trobar (o crear) algun propòsit, significat o valor al dolor. Recordar, escoltar o llegir sobre valors espirituals. Centrar-se en els aspectes positius de les situacions doloroses que podem trobar. Repetir-los una vegada i una altra en la ment. Fer de la necessitat virtu.

Practicar l’oració:

Obrir el cor a un ésser suprem, a una saviesa superior, a Déu, a la nostra pròpia ment sàvia. Demanar ajuda per superar el dolor del moment. Aixecar les nostres pregàries a Déu o un ser superior.

Practicar la relaxació:

Intentar la relaxació muscular tibant i relaxant cada grup muscular, començant per les mans i braços, seguint cap a la part superior del cap i després recorrent la resta del cos. Escoltar una cinta de relaxació; fer molt exercici; prendre un bany calent; beure llet calenta; donar-se un massatge en el coll i el cuir cabellut o en els panxells i peus. Donar-se un bany amb aigua molt calenta o molt freda i quedar-se allí fins que l’aigua estigui tíbia. Respirar profundament; fer un mig somriure; canviar l’expressió facial.

Viure el present a cada moment:

Centrar tota l’atenció en el que estem fent. Quedar-se al precís moment en el qual estem; situar la ment en el present. Centrar l’atenció en les sensacions físiques que acompanyen a les tasques no mentals (per exemple, caminar, fer la bugada, rentar els plats, netejar, arreglar alguna cosa.) Adonar-se de com es mou el cos durant cada tasca. Fer exercicis de consciència.

Prendre’s unes breus vacances:

Buscar el moment per concedir-se unes vacances. Ficar-se en el llit i cobrir-se el cap durant 20 minutos. Llogar una habitació en un motel de platja o de muntanya durant un dia o dos; deixar les tovalloles en el sòl després d’usar-les. Demanar al nostre company que ens porti el cafè al llit o que ens prepari el sopar (oferir-se per fer el recíproc a un altre moment). Comprar-se una revista del cor, ficar-se en el llit amb chocolatinas i passar-se la tarda llegint-la. Preparar-se un berenar que ens vingui de gust, asseure’s en una cadira còmoda i assaborir-la durant una bona estona. Portar-se una manta al parc i passar la tarda assegut allí. Despenjar el telèfon durant tot un dia o connectar el contestador automàtic per no haver de respondre. Donar-se un respir d’una hora després d’haver realitzat un dur treball.

Donar-se ànim:

Animar-se a si mateix. Repetir una vegada i una altra: “Puc superar-ho”, “No durarà per sempre”, “Sortiré d’aquesta”, Estic fent el millor que puc”.

Pensar en els PROS I CONTRES

Fer una llista dels pros i contres de tolerar el malestar. Fer una altra llista dels pros i contres de no tolerar el malestar; això és, d’autolesionar-se per no sentir el malestar, abusar de l’alcohol o de les drogues o fer alguna cosa impulsiu.

Centrar-se en els objectius a llarga termini, la llum al final del túnel. Recordar les ocasions en què el dolor ha finalitzat.

Pensar en les conseqüències positives de tolerar el malestar. Imaginar cuán ben ens sentirem quan aconseguim els nostres objectius. Adonar-se que para això no hem d’actuar impulsivament.

Pensar en totes les conseqüències negatives de no tolerar el malestar actual. Recordar el que ha succeït en el passat quan actuem impulsivament per escapar al moment.

Com afecten les estacions de l’any al nostre estat d’ànim?

Actualment, i des de fa cert temps, ens trobem patint de forma constant canvis bruscs en el nostre clima, traduït en una disminució i / o augment de la intensitat i freqüència de les diferents condicions meteorològiques i especialment de la temperatura. Això repercuteix directament en el nostre estat d’ànim.

Les condicions climàtiques i especialment la llum exerceixen una gran influència en el nostre estat psicològic i emocional. Tant és així, que certs trastorns psicològics semblen millorar o empitjorar segons l’època de l’any en què se situïn. Així, els principals símptomes són augment del cansament, dificultats de concentració i per conciliar el son i disminució de l’estat d’ànim. Per exemple, en el Trastorn Bipolar, s’ha comprovat que existeix un patró estacional, és a dir, hi ha una major presència d’episodis depressius a l’hivern, i cap a l’estiu, en canvi, predomina la simptomatologia relacionada amb la mania i l’eufòria.

Tot i això, no cal patir una malaltia mental per adonar-nos de la influència que el clima té en nosaltres. Les estacions que posseeixen més hores de llum, com són la primavera i l’estiu, afavoreixen l’exaltació de l’estat d’ànim, i aquelles amb menor presència de llum (tardor i hivern), semblen associar-se a una disminució de l’estat anímic afavorint l’aparició de símptomes depressius com l’apatia, tristesa, pèrdua d’energia o cansament, etc. Encara que existeixen moltes teories sobre per què es produeixen aquestes variacions en el nostre estat emocional en funció de l’estació, la majoria coincideixen en que estan desencadenats per una resposta del cervell a la disminució de la quantitat de llum, i relacionen això amb certes hormones encarregades de la regulació dels cicles son-vigília, com són la seratonina i la melatonina.

Les dues hormones són segregades de manera automàtica. La primera d’elles augmenta la seva presència i segregació quan ens trobem exposats a la llum solar, i s’associa principalment a benestar psicològic en termes d’augment de la sensació de benestar i desig sexual. D’altra banda, la secreció de melatonina apareix sobretot a la tarda i durant la nit, és a dir, quan disminueix la llum solar, regulant principalment el cicle de son. D’aquesta manera, quan les hores de foscor són més predominants (hivern i tardor), pot existir un augment considerable dels nivells de melatonina i una disminució de serotonina, produint unes condicions biològiques que afavoreixen un baix estat d’ànim amb símptomes com tristesa, fatiga o apatia.

Tot i així, és important tenir en compte que l’afectació de les diferents estacions al nostre estat psicològic actua de manera diferent en cadascun de nosaltres, veient-se mediat per variables familiars (història familiar), ambientals (entorn) i personals (p.ex: experiències).

En aquest sentit, encara que ens trobem en un període de major quantitat de llum, l’augment de la temperatura unit a factors d’estrès com problemes laborals, socials o familiars afavoreixen que apareguin certs símptomes com ansietat, irritabilitat, o agressivitat, podent traduir-se en trastorns específics com Trastorns d’Ansietat o Trastorns de conducta, els quals poden requerir una intervenció a nivell psiquiàtric a més de psicològic. Per això, hem de tenir en compte que en els diferents problemes quotidians apareixen immiscuïdes múltiples variables a considerar per afrontar de manera adequada les diferents situacions.

El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, et facilitarà els recursos i les eines necessàries per fer front a aquestes o altres dificultats que consideris importants. En cas de voler més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres.

Què són les dislàlies?

La dislàlia és una alteració específica de la parla caracteritzada per dificultats en l’articulació d’algun o alguns fonemes, ja sigui substituint aquests per altres, o per l’alteració o absència d’alguns sons concrets. Avui dia constitueix un dels problemes de la parla i del llenguatge més freqüents en població infantil. Es considera que fins als 4 anys aquestes són evolutives o “normals”, és a dir com a conseqüència de la manca de maduresa del sistema nerviós el qual possibilita els moviments necessaris per a l’articulació. A partir d’aquí, quan aquesta problemàtica perdura més enllà dels 4 anys d’edat, pot requerir una intervenció específica encarada a prevenir majors complicacions i a establir una articulació adequada, la qual serà duta a terme per un logopeda.
Els nens que pateixen aquesta problemàtica presenten una sèrie d’errors a l’hora d’articular sons de la parla, com poden ser addició, omissió, substitució o distorsió d’aquests. Aquestes alteracions poden apreciar-se, a més, en qualsevol punt de les paraules pronunciades, ja sigui al principi, al mig o al final d’aquestes. Al costat d’això, és important tenir en compte que per diagnosticar aquesta problemàtica s’han de descartar trastorns neurològics, hipoacúsia o algun altre problema biològic que pugui explicar-ho.
D’altra banda, aquesta problemàtica pot classificar-se en diferents tipus segons la causa a la qual atenguem. Així, tot i que existeix controvèrsia sobre això, avui dia es consideren quatre subtipus:
– Dislàlia evolutiva: Per articular de manera adequada cal adquirir una certa maduració cerebral. Per això, cal normalitzar els errors comesos en les primeres etapes en l’articulació de fonemes. D’aquesta manera, encara que solen anar acompanyats de preocupació i malestar per part dels pares, parlem d’aquest tipus quan aquests errors desapareixen amb el temps i sempre abans dels quatre anys d’edat.
– Dislàlia orgànica: Podem classificar-la en aquest subtipus quan les alteracions apareixen com a conseqüència d’un problema orgànic. Quan hi ha una alteració greu en el sistema nerviós central, parlem de disàrtria. D’altra banda, si ens referim a malformacions o alteracions en els òrgans de la parla (llengua, llavis, paladar, etc.), a aquesta problemàtica se li denomina disglòssia.
– Dislàlia audiògena: La causa de les dificultats en l’articulació presentades es troba en un problema auditiu. Així, al no poder sentir correctament, no hi ha una adequada discriminació auditiva, la qual cosa pot portar a confusió davant de certs fonemes auditius. El tractament ha d’anar encarat doncs a millorar aquesta discriminació, corregir els fonemes distorsionats i implantar aquells inexistents.
– Dislàlia funcional: És el subtipus més freqüent i es produeix per un mal funcionament dels òrgans articulatoris, sense que hi hagi una causa orgànica que ho expliqui. A partir d’aquí, s’han proposat alguns arguments per explicar aquest problema. Per exemple, la manca de control en la psicomotricitat fina, una estimulació lingüística deficitària, la sobreprotecció o els traumes poden entorpir el procés i facilitar l’aparició d’aquestes alteracions.
Tot i que la intervenció específica per a aquesta alteració del llenguatge sigui duta a terme des de la logopèdia, el coneixement i la detecció primerenca en l’àmbit escolar pot ser crucial per a fomentar la millora del nen. A més, en aquest procés han de participar, establint llaços de comunicació constants, el professional, el tutor o tutors de l’escola i la família.
Si vols rebre més informació al respecte o consideres que pots necessitar ajuda per a aquest o altres problemes semblants, des del nostre centre de psicologia a Mataró intentarem solucionar tots els dubtes i peticions que tinguis.

La depressió infantil Manifestacions, repercussió i orientacions

La depressió és una problemàtica que pot afectar, en major o menor mesura, a tota la població. En aquest sentit, alguns estudis constaten que aquesta apareix cada vegada en edats més primerenques. En si, es defineix com un estat d’ànim caracteritzat per una profunda tristesa en la qual apareixen símptomes com pèrdua d’interès, baixa autoestima, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o culpabilitat, dificultats de concentració i fins i tot idees o pensaments de suïcidi.
Quan pensem en el terme exposat, és possible que ens vingui a la ment la imatge d’una persona amb característiques similars a les destacades. Tot i això, i encara que la seva concepció sigui complicada en usar termes similars o fins i tot idèntics per definir algunes patologies, hi ha moltes diferències pel que fa a les manifestacions de les problemàtiques des de la psicologia d’adults i la psicologia infantil i juvenil. En el cas de la depressió, i encara que es comparteixin alguns símptomes, els nens i adolescents poden manifestar aquesta problemàtica de forma molt heterogènia. Així, el Manual de Classificació Diagnòstica dels Trastorns Mentals (DSM-5), material de referència per a psicòlegs i psiquiatres, ha contribuït a utilitzar una mirada amplificada d’aquest concepte. Per exemple, en el Trastorn Depressiu Major realitza especificacions en alguns dels seus criteris indicant que, tot i que pot aparèixer un estat d’ànim deprimit persistent, en població infantil es pot manifestar en forma d’irritabilitat. I també, que tot i poder existir un augment o pèrdua de pes associada a l’estat d’ànim, en els nens cal considerar el fracàs per a l’augment de pes esperat.
Així doncs, la depressió pot afectar significativament en el desenvolupament del nen. La manca de recursos per a gestionar i regular les emocions, juntament amb la immaduresa psicològica, potència que l’afectació sigui més elevada, podent repercutir molt en etapes posteriors. Tot i que la tristesa i l’apatia puguin associar-se a canvis emocionals normals en algunes etapes del desenvolupament, és important atendre a certes característiques que poden estar evidenciant la problemàtica. Entre elles estan, a més de la tristesa i/o la irritabilitat i els símptomes esmentats en el primer paràgraf, pot apreciar aïllament social, pèrdua d’interès pel joc i les activitats escolars, disminució de l’autoconfiança amb sentiments d’inferioritat, queixes físiques i plor. Tot i així, cal remarcar que no tots els nens tenen aquests símptomes, la gran majoria reflectirà diferents característiques en contextos i moments diferents.
Per altra banda, les causes d’aquesta problemàtica poden ser molt diverses, tot i que la hipòtesi que ha rebut més suport ha estat la d’una possible combinació de factors (esdeveniments vitals estressants o amb elevada càrrega emocional negativa, història familiar, medi ambient i alteracions bioquímiques). Alguns estudis però, han destacat que provenir d’una família desestructurada, estar sota un estil educatiu excessivament estricte o patir la pèrdua d’algun progenitor poden predisposar a la problemàtica. A més, altres constaten la major prevalença en nens comparat amb les nenes, tot i que indiquen que les dades s’inverteixen en l’adolescència.
Sigui com sigui, i tenint en compte la variabilitat en la manifestació del problema, hem d’atendre a les necessitats específiques del nen. Així, el tractament psicològic és similar als adults, sent la teràpia cognitiu-conductual la més indicada per a això. A grans trets s’encara cap a la modificació de creences distorsionades sobre un mateix i el món, junt amb el maneig adequat de les emocions, tant positives com negatives. A més, i especialment en el cas de població infantil i juvenil, és crucial involucrar els pares o cuidadors i als professors i/o tutors de l’escola de manera que permetin intervenir directament en l’entorn del nen, procurant detectar i modificar les dinàmiques familiars i acadèmiques desadaptatives.
Finalment doncs, cal remarcar que tot i ser un problema important i prevalent a la nostra societat, la depressió ofereix moltes possibilitats de millora. Hem d’estar atents als símptomes del nen per poder realitzar un diagnòstic precoç i aplicar el més aviat possible un tractament individualitzat adequat a les seves característiques i al seu moment evolutiu, sent crucial a més la col•laboració dels pares o tutors per augmentar l’eficàcia de la intervenció.
En cas de tenir preguntes sense resoldre o considerar que necessites ajuda per a aquest o altres problemes similars, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró. Et proporcionarem una atenció ràpida, professional i personalitzada.

La impulsivitat: definició, característiques i estratègies per manejar-la

Aquest concepte constitueix un dels trets de personalitat més predominants de la nostra societat. A nivell general, el podem definir com la predisposició a actuar o reaccionar de forma ràpida, espontània o inesperada davant d’estímuls o situacions externes o internes (del propi individu) sense existir una reflexió prèvia sobre les possibles conseqüències dels comportaments adoptats. Alguns dels principals components són: la recerca de recompensa o plaer immediat, l’aparició de l’acte abans que la reflexió, la dificultat per inhibir conductes i anticipar les seves possibles conseqüències, i una baixa tolerància a l’estrès. Tot això conflueix en un dèficit d’autocontrol, la qual cosa fa que algunes persones siguin definides com imprudents, inconscients, poc reflexives, arriscades o fins i tot irresponsables.
Cal remarcar però, que encara que inevitablement el terme tingui una certa connotació negativa, podem distingir una impulsivitat funcional, i una altra disfuncional. Així, parlem del primer subtipus quan la situació implica, gairebé totalment, un benefici personal, la qual cosa suposa un procés previ, encara que sigui breu, de presa de decisió amb risc calculat. D’altra banda, la impulsivitat disfuncional es relaciona amb la tendència a prendre decisions irreflexives i ràpides quan les situacions no ho requereixen, sent aquesta estratègia poc òptima i comportant conseqüències negatives per a la persona. Algunes d’aquestes poden ser per exemple, l’aparició de culpabilitat, frustració, irritabilitat, o fins i tot pèrdua d’autoestima al no haver estat capaç de controlar els impulsos, existint a més, una repercussió clara a nivell interpersonal relacionada principalment amb el deteriorament de la imatge social, i la conseqüent pèrdua de confiança de l’entorn.
Al costat d’això, la impulsivitat no únicament es relaciona amb certes característiques negatives, sinó que posseeix un paper protagonista en molts trastorns mentals com ara els trastorns de la conducta alimentària, les addiccions tòxiques o comportamentals, el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH), el trastorn bipolar o certs trastorns de personalitat com el límit o l’antisocial. A més però, encara que la seva repercussió resulta més o menys evident en les problemàtiques citades, hi ha molts altres trastorns en els quals pot estar incidint: trastorns d’ansietat, de l’estat d’ànim o fins i tot en algunes disfuncions sexuals. D’aquesta manera, també podem deduir que pot suposar un problema crucial tant en població adulta com infanto-juvenil.
En alguns casos, si aconseguim millorar aquest component, que a priori pot passar més o menys desapercebut, pot produir-se un canvi crucial per al benestar de l’individu. A continuació es ressalten algunes recomanacions per fer front a aquesta problemàtica:
– Pensar abans d’actuar: Tal com hem remarcat, és habitual en persones impulsives actuar sense reflexionar prèviament. En aquest sentit, es recomana dur a terme un procés de reflexió en el qual principalment es procurin anticipar les conseqüències de la conducta que s’adoptarà, permetent detectar i reduir algunes de les respostes automàtiques que s’acostumen a donar.

– Tolerància a la frustració: El reforç positiu o recompensa immediata és un clar al•licient per a la impulsivitat; quan aquest no es produeix apareixen alguns dels sentiments negatius abans esmentats com ansietat, ràbia o irritabilitat. És important ser conscient de que en moltes ocasions no rebrem allò anticipat. A més, el reaccionar de forma ràpida i poc eficient pot generar igualment malestar, de manera que si aconseguim reduir els actes impulsius i augmentem el nostre repertori de respostes adaptatives, podem corregir el nostre estat emocional.
– Tècniques de relaxació: Reduir l’activació fisiològica pot resultar clau per millorar la capacitat reflexiva i reduir l’estrès i els símptomes d’ansietat. Adoptar un hàbit diari en què practiquem algun tipus d’exercici de relaxació és molt probable que potenciï la millora.
Existeixen moltes altres estratègies terapèutiques considerades eficaces per reduir la impulsivitat. Algunes d’elles provenen d’orientacions com la teràpia cognitiu-conductual. El nostre equip de psicòlegs a Mataró, especialitzats en diferents problemàtiques i poblacions (adults i infanto-juvenil), t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis sobre aquest tema i atendran les teves peticions d’una manera professional i personalitzada.

La indefensió apresa

La teoria de la indefensió apresa apareix per primera vegada als anys 70, obra de Martin Seligman. Inicialment, i com molts altres fenòmens explicats per la psicologia, va tenir lloc un període d’experimentació. En aquest, l’autor va descobrir que, si sotmetia a un animal a descàrregues elèctriques sense permetre-li escapar d’elles, arribava un punt en que aquest animal deixava d’emetre respostes evasives tot i que, per exemple, la gàbia romangués oberta. En altres paraules, havia après a no lluitar contra això, a sentir-se o estar en una situació d’indefensió.
Molt possiblement, després d’aquesta petita introducció haurem estat capaços de trobar records o imatges en les nostres vides representatius del concepte introduït. Res més lluny de la realitat; després d’aquesta primera fase experimental, estudis posteriors van demostrar que les persones podien patir exactament el mateix procés. Així, a grans trets podem definir aquest fenomen com la condició per la qual una persona o animal s’inhibeix davant de certes situacions aversives quan les accions per evitar-ho no han resultat eficaces, acabant per desenvolupar passivitat davant d’aquests esdeveniments. És a dir, s’adquireix el convenciment de que es faci el que es faci, no s’aconseguirà canviar el resultat.
Un exemple clar el trobem en les víctimes de violència. En aquestes, l’exposició contínua al maltractament, juntament amb la ineficàcia de les estratègies d’afrontament emprades, genera un canvi en el comportament de la víctima, la qual perd la voluntat d’eradicar les conductes agressives. En lloc d’això, en alguns casos s’utilitzen estratègies com complaure a l’agressor o mantenir-lo calmat per disminuir els actes de violència. A més d’aquestes, existeixen multitud de situacions que ajuden a exemplificar aquest important mecanisme. En aquest sentit, pot aparèixer en qualsevol context; laboral, social, familiar, i fins i tot personal. Exemples d’això poden ser el mobbing o el bullying. Generalitzar la frase “això és el que hi ha, i faci el que faci res canviarà” a diversos àmbits, resulta relativament senzill.
A part d’això, hem de tenir en compte els principals components involucrats en la seva aparició per poder detectar-lo prematurament. Així, quan una persona entra en aquest procés solen manifestar-se un dèficit motivacional/conductual, emocional i cognitiu, la  influència dels quals és circular. En el primer pla, la persona reflecteix un retard progressiu en la iniciació de respostes voluntàries per confrontar la situació. A nivell emocional, els principals símptomes s’emmarquen dins de l’espectre ansiós-depressiu, on podem observar des d’atacs de pànic fins a un estat deprimit perpetuat. Finalment, podem arribar al punt de no ser capaços de trobar solucions al problema, i fins i tot de creure que som mereixedors de la situació (esfera cognitiva).
Tot i que cal ser conscients de la dificultat d’afrontar aquest tipus de situacions, hi ha mecanismes per facilitar el seu maneig. La persona que pateix aquest problema pot haver consolidat esquemes disfuncionals que la inhibeixen a l’hora d’encarar la situació. Per això, cal desestigmatizar-la, entenent que ha pogut perdre la capacitat de veure alternatives, i procurant reafirmar la seva capacitat i autoestima. Amb això, podem facilitar retornar-li cert control sobre la seva vida, permetent-li ser capaç d’afrontar la situació de manera adaptativa.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, pot ajudar-te a resoldre els teus dubtes o a manejar aquesta o altres situacions que consideris rellevants. En cas de necessitar més informació al respecte, estem a la teva disposició.