Archive for year: 2016

Un fill és el tresor més preuat que es pugui tenir en la vida. Tant volem als nostres fills que el que més sol preocupar als pares és que aquests fills aconsegueixin la felicitat. Per poder ser feliç, és clau tenir una bona autoestima.

Molts són els pares que acudeixen a la nostra consulta de psicologia a Mataró per saber què poden fer per millorar l’autoestima i la seguretat personal dels seus fills.

Així doncs, què és el que poden fer els pares pels seus fills per fomentar en ells una bona autoestima?

Aquí van algunes claus que us ajudaran a reforçar la seguretat dels més petits de la casa:

1. SER UN MODEL A SEGUIR
Els nostres fills acaben sent el nostre reflex de nosaltres mateixos. Ens copien en el bé i en el dolent, així que si el teu mateix ets excessivament perfeccionista o exigent amb tu mateix, el teu fill acabarà sofrint el mateix problema que tu. Si ets massa negatiu o excessivament pessimista, el teu fill serà igual que el teu. El primer que has de fer és cuidar de la teva autoestima i així el teu fill tindrà un bon model al que imitar és interessant que sovint destaquis les teves qualitats en veu alta perquè el teu fill aprengui també a fer-ho.

2. CURA AMB COM CORREGEIXES ELS SEUS COMPORTAMENTS ERRONIS
És fonamental que ressaltis sempre que puguis totes les coses bones que fa el teu fill. Si solament destaques les seves fallades amb la finalitat que el nen aprengui i corregeixi, l’única cosa que aconseguiràs és que sigui una persona acomplexada amb la creença que tot el que fa, ho fa malament, a més del fet de sentir que falla a una de les persones més importants de la seva vida: els seus pares. Si en lloc de destacar el dolent, destaques el bé, aconseguiràs motivar al teu fill perquè s’esforça a seguir tenint bons comportaments. Reforça-li amb petons i abraçades i amb paraules d’afecte. No és necessari que els reforcis amb objectes materials. De tant en tant també estan molt bé, però el dia a dia ha de reforçar-se amb actes i no amb objectes.

3. ESTABLIR LÍMITS FERMS I CLARS
Els nens necessiten tenir unes normes i uns límits molt bé establerts i clars que no donin lloc a possibles confusions. Si el teu fill té una rebequeria perquè vol aconseguir alguna cosa, no caiguis en l’error de, per evitar una situació alguna cosa vergonyosa, acabar comprant-li-ho. El missatge que estaries donant-li és: “fill, porta’t malament i aconseguiràs tot el que vulguis”. Els nens han de saber quins són les seves obligacions i han de, per tant, esforçar-se per complir amb elles, igual que els pares ens esforcem per complir amb les nostres.

4. AJUDA-LI A DESCOBRIR I MODIFICAR LES SEVES CREENCES ERRÒNIES SOBRE SI MATEIX
Els nens, com els adults, presenten creences irracionals sobre si mateixos. Els nens més petits, són aquells més vulnerables a desenvolupen creences falses sobre les seves capacitats, doncs tracten de fer moltes coses per si mateixos, però no sempre ho aconsegueixen. És important que els facis entendre que el més important és perseverar i que si se segueixen esforçant i intentant-ho amb energia positiva, aviat ho aconseguiran. Els pot ajudar molt explicar-los la història de les dues granotes que van caure en un got de llet. La primera es va rendir i es va ofegar. La segona siuió lluitant i de tant moure les seves aneguetes, va aconseguir convertir la llet en mantega i sortir del got en el qual havien caigut.
Cal ajudar als nens a avaluar-se de forma realista sense comparar-se amb ningú.

5. DÓNA TOT L’AMOR QUE PORTIS DINS. EXPRESSA TANT COM ET SIGUI POSSIBLE.
El teu amor, encara que no ho creguis, és fonamental per a l’autoestima del teu fill. Un nen volgut és un nen que es vol. Dóna-li petons, abraçades, fes-li saber quant li vols i com d’orgullós estàs del teu fill.
Tracta de passar tant temps com et sigui possible amb el teu fill. Això li farà veure que és valuós i important per a tu i li farà sentir-se molt més segur de si mateix.

6. DEIXA-LI QUE S’EQUIVOQUI
Tothom s’equivoca, per la qual cosa els nens també cometen errors. Cal deixar-los que s’equivoquin i que aprenguin dels seus errors, són grans lliçons que ens dóna la vida. Quan nosaltres mateixos cometem un error, reconeguem-ho davant del nen. Això li farà veure que no és dolent equivocar-se, reconèixer-ho i rectificar i aprendrà a fer-ho ell també.

7. PERMET-LI QUE EXPERIMENTI
Tracta de potenciar en la vida del teu fill aquelles activitats que impliquin experiències de cooperació en lloc de competitivitat. Permet-li que se submergeixi en activitats que potenciïn la seva creativitat i les seves habilitats. Desenvolupar-se al costat d’altres nens i nenes li permetrà desenvolupar-se millor com a persona, a valorar-se a si mateix i a valorar als altres.

I si malgrat els teus esforços per donar autoestima al teu fill, no tens l’èxit que voldries, no dubtis a contactar amb el nostre servei de psicologia clínica infantojuvenil per demanar assessorament professional. Les nostres psicòlogues especialistes en autoestima t’ajudaran en el que el teu fill necessiti.

Cristina Martínez Viana
Psicòloga i directora del Gabinet Psicològic Mataró

QUÈ ÉS LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL?
Intel·ligència emocional és un concepte que van definir els psicòlegs Salovey i Mayer l’any 1990 com “la capacitat de supervisar els sentiments i les emocions d’un mateix i dels altres, de discriminar entre ells i utilitzar aquesta informació per dirigir els propis pensaments i accions.”.
No és fins l’any 1998 que el psicòleg i periodista Daniel Goleman, amb el seu llibre “Intel·ligència emocional” que destaca el paper que té la intel·ligència emocional per sobre del quocient intel·lectual per assolir l’èxit tant professional com personal.
La Intel·ligència emocional inclou 4 habilitats que estan inter-relacionades :
1-      PERCEPCIÓ EMOCIONAL: L’habilitat per percebre, identificar, valorar i expressar emocions. Inclou la capacitat o l’habilitat d’expressar les emocions adequadament .
2-      FACILITACIÓ EMOCIONAL DEL PENSAMENT: Les emocions experimentades fan de senyal que influeix directament en el pensament, ja que dirigeixen l’atenció a la informació rellevant. Un clar exemple seria que el benestar afavoreix la creativitat.
3-      COMPRENSIÓ EMOCIONAL:  L’habilitat de comprendre i analitzar les emocions utilitzant el coneixement emocional. Les senyals emocionals en les relacions interpersonals són enteses. La persona és capaç de comprendre i raonar sobre les emocions per tal de poder-les interpretar i es tenen doncs habilitats per comprendre sentiments complexos com per expemple l’amor i l’odi que es pot sentir per un ésser estimat quan es té un conflicte.
4-      REGULACIÓ EMOCIONAL: És l’habilitat de tenir pensaments que promoguin el creixement emocional, intel·lectual i personal per fer possible la regulació de les emocions a les situacions de la vida quotidiana. És la capacitat també de regular les emocions pròpies i les dels altres i de disminuir les emocions negatives i potenciar les positives.
La intel·ligència emocional, doncs, seria la capacitat que té una persona per gestionar, comprendre, seleccionar i treballar les seves emocions i les dels altres amb eficiència i generant resultats positius.
Hi ha persones que s’enfaden amb freqüència, que s’impacienten sovint o que estan tristes la major part del temps. Aquest són clars exemples de persones amb poca intel·ligència emocional. Per contra, aquelles persones que es coneixen bé a sí mateixes, amb els seus defectes i les seves virtuts, que reflexionen i pensen abans d’actuar, que expressa el que pensa en tot moment el que pensa i el que sent sense agredir als altres, que dóna la importància justa i necessària a les coses per tal que no l’afectin negativament i que sap relativitzar aquesta seria una persona amb una molt bona intel·ligència emocional.
CARACTERÍSTIQUES D’UNA PERSONA AMB BONA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL
1-      És reflexiu i pensa abans d’actuar. Això significa que la raó i l’emoció van de la mà en tot moment.
2-      Té empatia. Pot entendre, respecta i gestiona les emocions dels demés perquè és capaç de posar-se “a la pell de l’altre”. Això fa que la gent que ens envolta estigui a gust al nostre costat.
3-      Sap triar les emocions adequades a cada situació per tal que el seu comportament sigui l’òptim. Si davant d’un mal comportament per part de la parella ens enfadem i comencem a discutir, estem triant malament les emocions. Si al contrari triem estar tranquils i expressar amb cordialitat el que ens ha molestat, donarem l’oportunitat a la parella de que rectifiqui, es disculpi i possiblement aconseguirem que no es torni a comportar de la mateixa manera en el futur. No és qüestió de cedir o deixar-ho passar, sino de gestionar la situació de forma eficient.
4-      Coneix bé les emocions negativers i lkes sap gestionar adequadament, sobretot les que tenen relació amb la ràbia, la tristesa, l’ansietat i la frustració.
5-      Sap viure la vida amb elevats nivells de motivació i optimisme i sap treure l’aprenentatge positiu de les adversitats que viu.
6-      És feliç i viu en pau. El que determina la felicitat és el sentir constantment emocions positives. Si les emocions són positives, la vida és positiva.
7-      Sap adaptar-se a cada situació, problema i adversitat amb optimisme i eficiència. No es sent abatut davant les dificultats.
De la mateixa manera que hi ha hàbits que tenim a la nostra vida per tenir una vida més saludable com fer esport o cuidar l’alimentació, podem tenir una sèrie d’hàbits que ens poden fer més intel·ligents emocionalment.
Cristina Martínez Viana
Psicòloga i Directora
Gabinet Psicològic Mataró

L’escola hauria de ser sempre un espai en el qual sentir-se segur. No obstant això, per a molts nens, l’escola s’ha convertit en la font d’un tipus de violència del que són víctimes i que exerceixen els seus propis companys, es tracta de l’assetjament escolar o bullying. Hi ha nens que, per diferents raons, sofreixen maltractament físic o psicològic per part d’altres nens a través d’actituds com la repressió, la discriminació, l’homofòbia, la violència sexual o el càstig corporal.

L’assetjament escolar o bullying té efectes negatius en la salut física, el benestar emocional i el rendiment acadèmic dels nens, especialment si aquesta violència es repeteix en el temps o és severa, a més d’influir en el clima escolar del centre educatiu.

Treballem en la prevenció de situacions d’assetjament escolar o bullying a les escoles, tenint en compte als nens i les nenes, al centre educatiu, a les famílies i a les administracions.

Oferim tallers dirigits a nens, mares i pares perquè estiguin preparats enfront d’aquestes situacions i perquè es generin espais de diàleg en els quals els nens puguin compartir les seves vivències i incidim sobre les administracions regionals perquè s’instaurin protocols d’actuació als centres educatius.

Els nens que sofreixen assetjament escolar sovint porten amb si les seqüeles de les seves experiències en l’edat adulta i pateixen d’ansietat, depressió i pensaments suïcides.

Fins als acosadores mateixos corren el risc de tenir problemes psicològics més endavant, van afegir els investigadors. I els nens que han estat tant perpetradores com a víctimes són els que més sofreixen d’adults.

S’ha investigat molt sobre com l’assetjament afecta als nens a curt termini. En el nostre cas, realitzem un seguiment a nens fins a una mica més enllà dels 20 anys d’edat, per veure si les conseqüències d’haver estat víctimes d’assetjament escolar persistien (William Copeland, 2013).

Trobem que els nens que havien estat víctimes d’assetjament en la infància aparentment tenien un risc elevat d’una gran varietat de trastorns d’ansietat en fer-se adults. Els nens que van ser víctimes d’assetjament i que també van assetjar a altres nens són els que, pel que sembla, els va anar pitjor. En l’edat adulta, se sentien deprimits i van arribar a pensar a autolesionar-se. A llarg termini, són els que tenen els pitjors resultats.

Copeland creu que la solució és clara. Si poguéssim crear una cultura a les escoles en la qual no es permeti que ocorri això, llavors penso que podríem evitar molts d’aquests problemes.

Per veure els efectes a llarg termini que provoca l’assetjament escolar, l’equip de Copeland va recopilar les dades de més d’1,400 nens que van participar en l’estudi de Great Smoky Mountain.
Quan va començar l’estudi, aquests nens de Carolina del Nord tenien 9, 11 i 13 anys d’edat. Es va entrevistar als nens i als seus pares cada any fins que els nens van complir els 16 anys i, a partir de llavors, de forma periòdica.

Cada vegada que es va entrevistar als nens, se’ls va preguntar si havien estat víctimes d’assetjament escolar o de les burles dels altres, o bé si ells havien assetjat a uns altres.

En total, el 26 per cent dels nens van afirmar que havien estat víctimes d’assetjament i el 9.5 per cent va admetre que havien assetjat a uns altres o que havien estat tant acosadores com a víctimes, van trobar els investigadors.

Anys després, quan els participants en l’estudi ja eren adults, els investigadors van entrevistar a més 1,200 d’ells per preguntar-los sobre la seva salut psicològica.

Van trobar que tant els que van ser víctimes d’assetjament escolar quan eren nens i els que havien estat tant acosadores com assetjats tenien un risc major de tenir problemes psicològics que els que no van sofrir assetjament.

Aquests problemes consistien en trastorns depressius, trastorns d’ansietat, ansietat generalitzada, trastorn de pànic i agorafòbia, que és l’ansietat de sentir-se atrapat en un lloc.

Els que van anar ambdues coses, acosadores i víctimes, a més d’estar en risc d’ansietat i depressió, tenien els nivells més alts de pensaments suïcides.

Els acosadores també estaven en risc de desenvolupar un trastorn antisocial de la personalitat, que la Biblioteca Nacional de Medicina de EE. UU. defineix com un patró actual de “manipulació, explotació o violació dels drets de les altres persones”.

Per assegurar-se que les seves troballes es devien solament a l’assetjament escolar, els investigadors van tenir en compte altres factors com la pobresa, l’abús i la vida domèstica inestable o disfuncional, que podrien haver contribuït a l’aparició dels problemes psicològics.
Un expert va afirmar que en molts casos els acosadores i les víctimes tenien problemes de salut mental previs i que es mantenen en l’edat adulta.

Per aquesta raó la intervenció primerenca és important, a fi de canviar el curs dels esdeveniments problemàtics.

Ignorar el problema no és la manera correcta d’actuar i els pares han de prendre aquests problemes de debò.

Els pares que són conscients que el seu fill o bé assetja a altres nens o bé és assetjat, haurien d’acudir a l’atenció de salut mental, perquè molts d’aquests joves desenvoluparan trastorns que es beneficiarien del tractament.

Què podem fer pares i mares?
Els nostres fills i filles han de ser segurs emocionalment i físicament. Hem d’ensenyar-los a fer front als signes d’intimidació o assetjament en el seu estat inicial, abans que el comportament i l’agressió empitjorin.

Com a progenitors, podem ajudar a prevenir l’assetjament escolar ensenyant valors als nostres fills i filles, inculcant-los la importància de la companyonia, la solidaritat, el suport, l’ajuda, ensenyant-los a ser assertius sense ser agressius en la defensa de les seves idees enfront d’una acció o conducta d’un igual. A més, els nens i nenes necessiten entendre l’important que és
informar d’una acció d’assetjament o intimidació.

Pares i mares, així com el professorat, podem ajudar mostrant-los on demanar ajuda al centre, i quina acció poden esperar.

Existeixen algunes conductes que les famílies, en la vida quotidiana de la llar, hem de dur a terme per garantir que el nostre fill o filla no sigui víctima de l’assetjament ni sigui acosador:

Escoltar atentament al nostre fill o filla

Els nens petits poden ser poc inclinats a informar sobre la intimidació, o fins i tot no reconèixer-ho. Poden pensar que van a sofrir represàlies si l’hi diuen a algun adult, que el problema no és tan greu, que és part de la vida, que puguin manejar el problema per si mateixos, que no volen ser identificats com “chivatos” ja que això podria empitjorar la situació. Creuen que, fins i tot amb l’ajuda dels seus pares o un altre adult, no se’ls pot protegir. També arriben a pensar que el fet que li assetgin o li intimidin és la seva culpa.

Els nens solament podran parlar sobre la intimidació quan tenen absoluta certesa
que van a ser escoltats i ajudats. Per això, és molt important que escoltem i parlem amb el nostre fill o filla, i així, podrem ser capaces de determinar el nivell de participació que es necessita.

Tenir en compte les següents preguntes:

• Com puc ajudar al meu fill/a a mantenir-se fora de perill?
• El meu fill/a necessita ajuda per deixar d’intimidar a uns altres?
• Quina informació necessito?
• Qui té la responsabilitat d’actuar?
• On puc anar a buscar informació?

Decidir com podem ajudar

La intervenció és vital. Com s’intervé és molt important. Quan parlem amb el nostre fill o filla sobre un incident, explicar que els conceptes de “delatar”, “xafarderies” i “soplón”, “chivato”, són etiquetes negatives que poden utilitzar-se per disuadiria els nens d’informar sobre una acció agressiva o assetjament. Cal tenir valor per informar. Les informacions es realitzen per ajudar a mantenir a algú segur, a algú que està sent intimidat i que està sent víctima d’assetjament escolar.

Si creïs que el teu fill és víctima d’assetjament escolar conacta amb el nostre equip de psicòlegs experts en bulling i assetjament escolar a Mataró (Maresme).

QUÈ ÉS LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

La violència de gènere és qualsevol tipus de violència física, sexual o psicològica que es dóna contra qualsevol persona sobre la base del seu sexe. Aquesta agressivitat física o psicològica s’acaba traduint en una disminució del benestar i en un impacte molt negatiu en la identitat de la víctima.

Aquests actes violents, que estan basats en una situació de desigualtat en el marc d’un sistema de relacions de dominació dels homes sobre les dones, poden tenir com a conseqüència un dany físic, sexual o psicològic, incloses les amenaces d’aquests actes i la coacció o privació de llibertat.

La violència de gènere també inclou assetjament sexual i violacions, prostitució forçada, avortament selectiu per sexe, violència física i sexuals contra prostitutes d’ambdós sexes, castració parcial o total, ablació del clítoris, tràfic de persones i atacs homofòbics cap a persones o grups d’homosexuals, bisexuals i transsexuals. 

Tot i que la violència de gènere s’associa normalment amb la violència contra la dona, aquesta no és exclusiva dels homes, les dones també agredeixen les seves parelles, però tot i això, la dona és qui més pateix la violència de gènere sense cap mena de dubte.

Aquesta violència que afecta doncs a les dones només pel simple fet de ser-ho, constitueix un atemptat contra la integritat, la dignitat i la llibertat de les dones, independentment que es produeixi en l’àmbit familiar, laboral o d’altres àmbits.
La violència de gènere fins fa molt pocs anys, formava part de la vida personal de les persones i era considerat un ass
umpte de família que no havia de sortir portes enfora, i per tant, pel que no s’havia d’intervenir. Entendre doncs aquesta violència de gènere com una tema personal forçava a les dones a una situació de subordinació respecte l’home i implicava assumir les relacions de poder històricament desiguals a través de les quals es legitimava l’home a mantenir el seu status-quo de la dominació fins i tot a través de la violència. Aquesta percepció portava i porta encara a les dones a no denuncia la seva situació per por, vergonya o culpabilitat.

La violència és una estratègia de relació apresa, no innata en els éssers humans.

Els maltractadors  són molt selectius en l’exercici de la violència, la qual cosa demostra que són capaços de controlar els seus impulsos violents en altres situacions.

TIPUS DE VIOLÈNCIA

VIOLÈNCIA FÍSICA
Inclou qualsevol acte de força contra el cos de la dona que dóna lloc (o podria donar-lo) a una lesió física o dany com poden ser cops, bufetades, pessigades, estirades de cabell, cremades, empentes, llançament d’objectes, agafar pel coll, utilització d’armes, intents de provocar avortaments, etc.
Aquest maltracte és el més evident per les marques que deixa i el més fàcil de demostrar.

VIOLÈNCIA PSICOLÒGICA
La violència psicològica inclou qualsevol conducta, sigui verbal o no verbal, que provoqui en la dona desvaloració o patiment com insults, menyspreus, intimidacions i amenaces, abús d’autoritat tal com registrar les pertinences, el correu, etc., faltes de respecte, exigències d’obediència, amenaces amb els fills i filles sobre custòdies en cas de separació, castiga amb el silenci i la incomunicació, culpabilitza a la dona de tot el que passa a casa i la gelosia extrema que porta a la dona a l’aïllament del seu entorn.   
La persistència d’aquesta violència deteriora greument l’autoestima, el benestar emocional i la personalitat de la víctima.

VIOLÈNCIA SEXUAL
La violència sexual fa referència a qualsevol acte de naturalesa sexual forçada per l’agressor o no consentida  per la dona i que inclou actes com la imposició mitjançant la força o amb intimidació, de relacions sexuals no consentides i l’abús sexual.

VIOLÈNCIA ECONÒMICA
La violència econòmica es refereix a la privació intencionada i no justificada legalment, de recursos per al benestar físic i psicològic de la dona i des fills i filles o la discriminació en la disposició dels recursos compartits en l’àmbit de la convivència de la parella.

El maltractador considera que la dona és incompetent i incapaç d’administrar bé o que gasta els diners en coses innecessàries i per tant no pot prendre decisions correctes respecte com gestionar l’economia domèstica.

ESTADÍSTIQUES
L’any 2015 el nombre de víctimes de violència de gènere amb ordres de protecció o mesures cautelars inscrites al registre del ministeri de justícia va ser de 27.087 dones. D’aquestes, el 49,3% tenien entre 25 i 39 anys, amb una mitjana d’edat de 36 anys.
El nombre de víctimes mortals va ser de 57 dones l’any 2015, front de 54 víctimes mortals l’any 2014, així com l’any 2013.

COM PREVENIR LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Educar als nens i nenes, des de les edats més primerenques, en una cultura centrada en la resolució pacífica de conflictes, fomentar l’empatia i desenvolupar una autoestima equilibrada, són principis que afavoreixen la desaparició dels perjudicis de gènere que es donen ja des de l’escola.
Eliminar al màxim els estereotips transmesos per la cultura patriarcal; per tant, ensenyar a “ser persona” en lloc d’ensenyar a “ser home” o a “ser dona” i així eliminar mites com que l’agressivitat és un tret masculí, o per contra, la submissió, el silenci, l’obediència… són trets femenins.
A més, cal:
• Evitar tot menyspreu cap a aquells nois o homes que no s’adapten al model de masculinitat dominant.
• Evitar tot menyspreu cap a aquelles noies o dones que no s’acomoden al model de feminitat dominant.
• Ensenyar als nens i als homes a incorporar en les seves vides les vivències i expressió dels propis sentiments i emocions que enriqueixen les seves relacions personals i així afavorir la resolució de conflictes sense recórrer a comportaments violents, per mitjà del diàleg, l’acord, la negociació…
• Desenvolupar una bona autoestima que capaciti a nenes i nens per adoptar una actitud bona i positiva davant els diversos desafiaments de la vida, assumir responsabilitats i enfrontar-se amb seguretat als problemes.

ELS HOMES PATEIXEN VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

Els homes també pateixen violència a mans de les seves parelles. Al voltant del 25% de les víctimes de violència de gènere són homes.

Moltes de les dones que maltracten les seves parelles han patit violència de gènere per part de les seves ex-parelles o a la seva infància.

Es tracta d’una violència més silenciosa, invisible i immascarada, ja que la vergonya que senten fa que la gran majoria no s’atreveixin a denunciar. Acostuma a ser l’entorn qui fa el primer pas. Aquí intervé clarament el factor de gènere, on socialment a l’home se li demana fortalesa, diners i productivitat. Admetre i manifestar que la parella l’està agredint, s’interpreta com una senyal de debilitat que qüestiona la seva virilitat i masculinitat.

PER QUÈ A TANTES DONES (I HOMES) ELS COSTA SORTIR D’UNA SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA DE GÈNERE?

El maltracte és un procés cíclic que s’inicia a poc a poc, com un degoteig de petits episodis que semblen insignificants però que no ho són.

El cicle comença amb una primera fase d’acumulació de la tensió (agressions verbals i psicològiques) en la qual la víctima va percebent com l’agressor va tornant-se més susceptible, responent amb més agressivitat i trobant motius de conflicte en cada situació.

Una segona fase suposa l’esclat de la tensió, en la qual la violència es torna més violenta, donant cabuda a l’agressió física.
A la tercera fase, denominada Lluna de Mel o Penediment, l’agressor demana disculpes a la víctima, i intenta mostrar el seu penediment. Aquesta fase es va reduint amb el temps, i cada vegada és més breu fins a desaparèixer.

Aquest cicle, en el qual al càstig (agressió) li segueix l’episodi de penediment (“no tornarà a passar mai més”, “tot canviarà”, “dóna’m una altra oportunitat”, …) alimenta la il·lusió del canvi. Això pot ajudar a explicar la continuïtat de la relació per part de la dona als primers moments de la mateixa. Al mateix temps que l’agressor mostra el seu penediment, pot ocórrer que simultàniament justifiqui la seva conducta culpabilitzant a la víctima (si tu no haguessis fet … jo no hauria… ) de manera que la dona acaba dubtant de qualsevol cosa que fa o pensa; en definitiva, acaba dubtant d’ella mateixa.

Però la gran explicació de per què tantes dones suporten aquesta situació és perquè pateixen dependència emocional cap a les seves parelles i no són capaces de viure sense la parella, per més mal i dolor que aquesta els provoqui.

LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL. QUÈ ÉS?

La dependència emocional és una dependència en la que la persona posa per damunt de tot a la seva parella, fins i tot a sí mateix, la seva feina o els fills. La persona va deixant poc a poc les seves aficions i interessos per passar tot el temps possible amb la seva parella, fins convertir-se en la seva ombra.

Són persones que tenen un vincle excessiu i perden la seva individualitat satisfactòria. El dependent emocional necessita a l’altre per poder disfrutar.          

La dependència emocional es dóna sobretot en les relacions de parella, però no és exclusiva d’aquesta, també es pot donar en les relacions d’amistat, amb companys de feina, amb la família i altres persones de l’entorn.
Les relacions de parella en la dependència emocional es caracteritzen per ser inestables, destructives i desequilibrades, ja que el dependent es sotmet a l’altre per la forta idealització que fa de l’altre.

Aquestes relacions desequilibrades afecten molt negativament l’autoestima del dependent, i tot i el malestar i patiment que els causa la relació, són totalment incapaços de trencar la relació, per la por a la soledat que senten.

Si la relació s’acaba, el depenent emocional necessita buscar immediatament una altra persona a qui “enganxar-se”, perquè sola es sent desvalguda i sense rumb. Senten una enorme síndrome d’abstinència quan estan separades de la seva parella o davant la possibilitat de quedar-se sense la parella, en forma d’una enorme ansietat, pensaments obsessius i sentiments depressius greus que fan que siguin incapaces de trencar la relació, encara que aquesta sigui tremendament tòxica i negativa per a elles. El depenent emocional és capaç d’aguantar el que calgui, fins i tot el maltracte, per tal que la relació no es trenqui, perquè prefereixen estar molt malament en la relació que pitjor fora d’ella.

El depenent emocional idealitza fins a tal punt a la seva parella i es subordina a aquesta fins a tal extrem que  considera la relació de parella com la cosa més important a la seva vida, pel que sent autèntic pànic davant la idea que aquesta relació es pugui acabar.

Habitualment els dependents emocionals són persones amb una escassa autoestima, que no s’estimen ni s’aprecien en absolut a elles mateixes. També són persones que senten terror a quedar-se soles, perquè creuen fermament que no sabran cuidar d’elles mateixes, no tenen cap confiança en elles mateixes i la conseqüència última és una relació darrera d’una altra per evitar aquestes sensacions tan desagradables.

D’altra banda, necessiten agradar i busquen constantment i de forma desesperada l’aprovació externa per la qual cosa intenten satisfer els desitjos de la majoria de les persones amb les que tracta habitualment. Tant necessita aquesta aprovació externa, que quan no la obté, ho passa molt malament i ho interpreta com un rebuig a la seva persona.

Els dependents emocionals tenen una excessiva necessitat d’afecte i de ser estimats i intentaran aconseguir aquest afecte al llarg de les diferents relacions de parella.

SÍMPTOMES DE LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL

–         La teva felicitat se centra en una sola persona, no gaudeixes d’una altra cosa que no sigui estar amb qui estimes o aprecies.
–         La teva alegria depèn de com et tracten els altres i del que pensin de tu. Si et sents acceptada tot genial, però com sentis que caus malament o que tenen una mala opinió de tu, la felicitat desapareix. Depens en excés dels altres per estar bé o malament.
–         Evites costi el que costi portar la contrària per evitar enfrontaments, t’envaeix el temor a molestar o a ser rebutjat.
–         Anteposes el desig dels altres, als teus propis, sent com si no tinguessis capacitat de decisió.
–         Solament et sents bé amb tu mateix si et sents estimat i acceptat. Si no hi ha algú a qui estimar, et sents buit, sense amor propi.
–         T’envaeix la por sovint, por a perdre a aquesta o aquestes persones que tant estimes o aprecies. Aquesta por t’impedeix gaudir com hauries de gaudir de les teves relacions
–         Caus fàcilment en els xantatges emocionals, no suportes que per la teva culpa algú pateixi. Sacrifiques la teva felicitat per donar-la als altres.
–         Prefereixes patir, abans que deixar a la persona a la que estàs enganxat/da. No tens la fortalesa de tallar un contacte perquè tampoc sents que tinguis la capacitat de tirar endavant sense aquesta persona a la que vols.
–         Necessites a l’altre/a, sinó la vida perd tot el sentit.
–         El sentiment de culpa està sovint amb tu. Sents que ets el responsable de la felicitat dels altres, ja sigui la teva parella, família, amistats, etc. Et sents amb l’obligació d’acontentar als altres i si no ho fas et sents culpable.
–         Vols tenir el control de tota la seva vida, per tenir la seguretat que no el/la perdràs. ET converteix en una espècie d’espia per seguir fins i tot les converses que té amb altres persones. T’obsessiona una mica amb aquesta persona, deixes de viure la teva vida per seguir la de l’altre.
–         La persona està tant al centre de la teva vida, que les teves amistats i altres perden importància per a tu. Hi ha tendència a l’’aïllament social, només et ve de gust estar amb aquesta persona, i com més temps diari millor.
–         La relació et genera ansietat. Mai estàs contenta perquè sempre vols més i tens molta por a que et deixin perquè sents autèntic pànic a imaginar la teva vida sense aquesta persona.
 
COM SUPERAR LA DEPENDÈNCIA EMOCIONAL

Per superar la dependència emocional, el primer que cal és creure que es pot superar, i així és, així que preneu nota aquells que us sentiu identificats en totes les característiques que hem descrit a l’apartat anterior:
Per superar la dependència emocional cal fer 3 coses:

1- Fer un llistat de coses que ens perjudiquen i es fan per amor o afecte
Un cop has reconegut que tens un problema i tens el convenciment que vols eliminar la dependència emocional de la teva vida, fes un llistat de coses que has arribat a fer per algú, que a tu et perjudicaven. Has de ser conscient que una persona depenent no es fixa en el seu benestar personal, prefereix acontentar a l’altra persona per no perdre-la.

2- Reforçar l’autoestima per eliminar la dependència emocional
El factor principal de qualsevol dependència és una baixa autoestima. Hi ha moltes coses que pots fer per reforçar-la, des de fer psicoteràpia amb un professional de la psicologia fins a llegir manuals d’autoajuda.

3- Aprendre a estar sol/a
La vida és més bonica amb amor, però aquest arriba sanament quan un es sent bé amb sí mateix. No podem tenir una relació sana si abans no ens hem desenvolupat com a persones. Quan un mateix s’estima i no necessita als altres, és quan està preparat per estimar d’una manera sana.

A tots ens agradaria tenir una parella ideal, persones a qui estimar, etc… Però una cosa és “necessitar” i una altra molt diferent és “desitjar”. Quan necessites no funciona, perquè si un no s’estima a si mateix, tampoc podrà estimar als altres d’una manera madura i sana.

Un ha d’aprendre a gaudir de la vida sense parella. Hi ha infinitat de coses que fer.
Desenvolupa les teves habilitats, treballa per al teu futur, dedica temps a les teves aficions, fes amistats amb gent nova, viatja, mira al teu voltant i gaudeix de les petites coses, i sobretot cuida’t i estima’t com et mereixes.

Cristina Martínez VianaDirectora del Gabinet Psicològic MataróPsicóloga