El constructe perfeccionisme, certament posseeix en si mateix una connotació clarament positiva, segons la qual a nivell social entenem que pot facilitar-nos l’adaptació i l’acompliment en cadascuna de les àrees que engloben les nostres vides (personal, familiar, social, laboral, etc.). En aquest sentit, alguns autors destaquen que alguns components com la fixació de metes elevades, la tenacitat per assolir-les, l’interès productiu, el desig de creixement i superació, i la necessitat d’ordre i organització, poden promoure l’expansió de coneixements, l’establiment d’hàbits de treball adequats, un major esforç i dedicació, i per tant, una millor execució en les nostres activitats quotidianes.Tot i això, aquesta característica també es concep com una disfunció cognitiva que pot provocar un profund impacte sobre la salut psicològica dels individus. En aquesta línia, la podem entendre com el conjunt de creences sobre el que les persones consideren que han d’arribar a ser, i el nivell dausteritat amb que intenten complir-lo. Aquestes creences a més, solen ser absolutistes, rígides i irracionals (ex; no he de cometre errors, necessito ser el millor, si no ho faig perfecte vol dir que no serveixo …).Segons el que s’ha exposat, és possible diferenciar entre “perfeccionisme positiu o sa” i “perfeccionisme negatiu o insà”. El primer subtipus engloba o inclou a individus que tot i que acostumen a proposar-se metes elevades i a priori difícils d’aconseguir, aquestes acostumen a ser raonables i assolibles. Tot i tenir elevades expectatives de sí mateixos i dels altres, la qual cosa els defineix com exigents, no els fa hostils ni extremadament crítics. Adopten una postura més realista, la qual facilita l’acceptació i el menor impacte emocional negatiu davant de possibles frustracions. Autors com Kottman ressalten que aquest tipus de persones utilitzen la seva “derrota” per prosseguir i esforçar-se novament. A més, no solen posseir una perfecció generalitzada, sinó que aquesta sol manifestar-se o anar encarada cap a determinades tasques, situacions i / o activitats.El perfeccionisme negatiu o insà es caracteritza principalment per provocar, en aquelles persones que el posseeixen, reaccions intenses i pertorbadores generalment associades amb frustració, tristesa, culpa i enuig, les quals acostumen a desencadenar-se davant fracassos aparentment mínims. Com podem entendre, la interpretació que realitza la pròpia persona sobre la situació, i sobre els recursos personals que creu posseir per encarar-la, determinen el tipus i la magnitud de la resposta que oferirà davant un resultat concret.Així doncs, cal tenir clar que el perfeccionisme consisteix en una complexa manifestació que pot vincular-se tant a la disfunció psicològica com al funcionament adaptatiu i normal. Hem de ser conscients de l’impacte que pot suposar adoptar una postura massa elevada, rígida, extrema i mancada de matisos cap a nosaltres mateixos, la qual pot facilitar l’aparició i perpetuació de símptomes i problemes com l’ansietat, l’estrès i la depressió que apart de repercutir clarament en l’àrea personal, tenen una influència directa en tots els altres àmbits de la nostra vida.Si et sents identificat i creus que el teu perfeccionisme et porta importants problemes a la teva vida, en la relació que tens amb tu mateix o amb els altres, no dubtis a contactar amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. T’atendrem i et donarem les eines perquè puguis fer front als teus problemes causats pels teus trets de la personalitat disfuncionals.
Al llarg de les nostres vides, i des que naixem, contribuïm directament a la construcció de les diferents realitats que ens envolten. És a dir, en base a la nostra cultura, educació i principalment a les nostres experiències prèvies, conformem un estil de pensament i uns esquemes que ens faran interpretar el món d’una manera determinada, la qual tendirem a considerar que és objectiva i vàlida. Per desgràcia, les distorsions cognitives ocupen un lloc molt destacat en el nostre dia a dia. Aquestes es poden entendre com a errors d’interpretació en el processament de la informació o creences que provoquen una pertorbació emocional, sent d’aquesta manera, desadaptatives. Així, a l’hora de dotar de significat una situació en concret, s’activen els esquemes que anteriorment s’han esmentat, els quals en ocasions, posseeixen un caràcter irracional que ens portarà a interpretar la realitat d’una forma distorsionada i poc objectiva, la qual cosa derivarà en malestar emocional. Segons l’explicat doncs, no són els esdeveniments en si mateixos els encarregats de provocar-nos diferents sentiments, sinó que és la interpretació que realitzem d’aquests el que fa que experimentem una emoció o una altra. I a més, aquest circuit situació – pensament – emoció influirà directament en la realització d’una conducta o una altra. Per exemple, si un amic/amiga fa temps que no ens truca, podríem pensar “no vol saber res de mi”, sentir-nos tristos i, conseqüentment, no trucar-lo/a i aïllar-nos. Aquestes distorsions, a nivell general, es caracteritzen per expressar-se sovint mitjançant imperatius categòrics (p.ex; hauria, hauria de, haig de…), posseir una connotació dramàtica o catastrofista, ser rígides i vivenciar-se com espontànies. Alguns exemples són els següents: – Pensament dicotòmic: Consisteix en adoptar un punt de vista sense matisos, és a dir “blanc/negre” o “veritable/fals”. Es tendeix a ignorar el continu existent entre les polaritats, utilitzant paraules com mai, sempre, tot o res. – Abstracció selectiva: També anomenada “visió de túnel”, es tracta d’atendre únicament a un o pocs detalls concrets d’una situació específica, ignorant altres dades que poden resultar més importants i que es corresponen amb la mateixa situació. – Sobregeneralització: A partir d’un succés específic, extraiem una conclusió personalitzada “vàlida” per explicar tota la resta. Són judicis molt extremistes amb prediccions sorgides a partir d’esdeveniments aïllats. Possibles exemples serien “si ha passat una vegada, passarà sempre” o “si una persona em va fer mal, totes les persones són dolentes”. – Lectura de pensament: Aquest fenomen consisteix en pressuposar o tractar d’endevinar les cognicions, actituds o intencions dels altres. Un exemple seria “si em miren és perquè estic fent el ridícul”. Existeixen molts altres tipus de distorsió, les quals ens caracteritzen en major o menor grau. Un dels components clau, és el caràcter negatiu que tenen totes elles. En aquest sentit, busquem confirmar hipòtesis que difícilment ens comportaran un major benestar, produint-nos tot el contrari, que entrem en una dinàmica de negativitat i pessimisme respecte al món i nosaltres mateixos. Així doncs, hem de tenir clar que aquests biaixos, a part d’habituals, són totalment normals, però és important ser capaços d’identificar-los i reconèixer la importància i necessitat de considerar altres alternatives, les quals influiran directament, tal com hem vist, en com ens sentim i actuem. Cadascun de nosaltres contínuament aplica i posa a prova múltiples pensaments en cada situació. Alguns d’ells poden suposar una limitació important en la nostra vida. Si creus que aquest és el teu cas, o simplement vols ampliar la informació que tens al respecte, posa’t en contacte amb el nostre centre de psicologia a Mataró, t’ajudarem.
Podem definir els mecanismes de defensa com processos interns o inconscients que s’encarreguen de minorar les conseqüències negatives generades per esdeveniments intensos, de tal manera que l’individu pugui continuar funcionant normalment. D’aquesta manera, procuren mantenir el balanç psicològic. També reben el nom d’estratègies d’afrontament, però tenint en compte que aquestes no es desenvolupen de manera conscient sinó de forma automàtica, i procuren sempre actuar com a mecanisme de protecció encarat a minimitzar l’impacte psicològic de certes situacions.
Hi ha diversos tipus de mecanismes de defensa, els quals poden manifestar-se en diferents situacions. Tradicionalment, alguns d’ells són: la repressió, mitjançant la qual bloquegem inconscientment desitjos, pensaments o experiències amenaçadors per impedir que arribin a la consciència; la racionalització, que consisteix a ocultar les veritables motivacions dels propis pensaments, accions o sentiments a través de l’elaboració d’explicacions tranquil·litzadores, però incorrectes; o la projecció, en la qual s’atribueixen de manera falsa els propis sentiments, impulsos o pensaments inacceptables a una altra persona (ex; tenir antipatia a algú, però pensar que és aquest qui vol fer-nos mal). Tots ells sorgeixen de manera automàtica, són inconscients i el seu objectiu és, davant els diferents conflictes psicològics, reduir l’ansietat i el malestar generat per agents estressants interns i/o externs.
De tots ells, un dels més rellevants i freqüents el constitueix la negació, que pot aparèixer implícitament en tots els altres. Aquest es defineix com el mecanisme mitjançant el qual la persona rebutja reconèixer algun aspecte dolorós de la realitat externa o de l’experiència subjectiva que és aparent per als altres. És a dir, consisteix en afrontar els conflictes negant la seva rellevància o fins i tot la seva existència, de manera que s’eviten o rebutgen aspectes de la realitat considerats desagradables. Una de les situacions més significatives per definir aquest concepte, és el dol després de la pèrdua d’un ésser estimat. Davant d’aquest esdeveniment, les persones passem per una sèrie de fases, en les quals està involucrada, i gairebé sempre en primer lloc, la negació. En aquest sentit, l’impacte emocional provocat per l’esdeveniment genera la no assimilació del que ha passat, evitant acceptar la realitat i bloquejant d’aquesta manera el dolor associat.
El motiu principal pel qual sorgeix aquesta estratègia és la dificultat per integrar l’element que causa el malestar, ja que porta en si la reconstrucció d’una part de nosaltres mateixos. Encara que és potser un dels exemples més representatius, el dol no és l’única situació en la qual podem apreciar aquest recurs. I encara que és possible detectar-ho en diferents problemes psicològics com ara ansietat o depressió, també apareix freqüentment en situacions quotidianes com per exemple en les relacions de parella, quan per exemple una de les parts es nega a reconèixer una infidelitat, o el voler projectar un model de relació ideal quan s’està patint una crisi important. També sol aparèixer en situacions laborals mitjançant la recerca d’invalidació d’arguments que confirmen que hem comès errors, que podem perdre la feina, etc. Si pensem en les diferents àrees vitals (familiar, social, personal …) trobarem múltiples exemples. Finalment, també podem trobar negació davant certs sentiments com ara l’enveja, l’enuig, la gelosia, la decepció, la rancúnia o la tristesa.
El més important aquí, és comprendre que encara que pot ser una fase totalment normal a més d’habitual en els esdeveniments negatius, hem de ser capaços de detectar-lo, acceptar-ho i integrar-ho per seguir avançant en el nostre dia a dia. En si, constitueix una manera d’intentar evitar l’afrontament dels diferents problemes, els quals la majoria en un futur haurem dencarar i solucionar, no només per impedir fomentar el creixement del malestar emocional, sinó per permetre’ns fer el pas cap al benestar psicològic.
En cas de voler aprofundir sobre aquest tema, o considerar que necessites atenció per solucionar algun problema similar, el nostre equip de psicòlegs a Mataró procurarà resoldre els teus dubtes i/o ajudar-te mitjançant una atenció individualitzada i professional.
La teoria de la indefensió apresa apareix per primera vegada als anys 70, obra de Martin Seligman. Inicialment, i com molts altres fenòmens explicats per la psicologia, va tenir lloc un període d’experimentació. En aquest, l’autor va descobrir que, si sotmetia a un animal a descàrregues elèctriques sense permetre-li escapar d’elles, arribava un punt en que aquest animal deixava d’emetre respostes evasives tot i que, per exemple, la gàbia romangués oberta. En altres paraules, havia après a no lluitar contra això, a sentir-se o estar en una situació d’indefensió.
Molt possiblement, després d’aquesta petita introducció haurem estat capaços de trobar records o imatges en les nostres vides representatius del concepte introduït. Res més lluny de la realitat; després d’aquesta primera fase experimental, estudis posteriors van demostrar que les persones podien patir exactament el mateix procés. Així, a grans trets podem definir aquest fenomen com la condició per la qual una persona o animal s’inhibeix davant de certes situacions aversives quan les accions per evitar-ho no han resultat eficaces, acabant per desenvolupar passivitat davant d’aquests esdeveniments. És a dir, s’adquireix el convenciment de que es faci el que es faci, no saconseguirà canviar el resultat.
Un exemple clar el trobem en les víctimes de violència. En aquestes, l’exposició contínua al maltractament, juntament amb la ineficàcia de les estratègies d’afrontament emprades, genera un canvi en el comportament de la víctima, la qual perd la voluntat deradicar les conductes agressives. En lloc d’això, en alguns casos s’utilitzen estratègies com complaure a l’agressor o mantenir-lo calmat per disminuir els actes de violència. A més daquestes, existeixen multitud de situacions que ajuden a exemplificar aquest important mecanisme. En aquest sentit, pot aparèixer en qualsevol context; laboral, social, familiar, i fins i tot personal. Exemples d’això poden ser el mobbing o el bullying. Generalitzar la frase “això és el que hi ha, i faci el que faci res canviarà” a diversos àmbits, resulta relativament senzill.
A part d’això, hem de tenir en compte els principals components involucrats en la seva aparició per poder detectar-lo prematurament. Així, quan una persona entra en aquest procés solen manifestar-se un dèficit motivacional/conductual, emocional i cognitiu, la influència dels quals és circular. En el primer pla, la persona reflecteix un retard progressiu en la iniciació de respostes voluntàries per confrontar la situació. A nivell emocional, els principals símptomes s’emmarquen dins de l’espectre ansiós-depressiu, on podem observar des datacs de pànic fins a un estat deprimit perpetuat. Finalment, podem arribar al punt de no ser capaços de trobar solucions al problema, i fins i tot de creure que som mereixedors de la situació (esfera cognitiva).
Tot i que cal ser conscients de la dificultat d’afrontar aquest tipus de situacions, hi ha mecanismes per facilitar el seu maneig. La persona que pateix aquest problema pot haver consolidat esquemes disfuncionals que la inhibeixen a l’hora d’encarar la situació. Per això, cal desestigmatizar-la, entenent que ha pogut perdre la capacitat de veure alternatives, i procurant reafirmar la seva capacitat i autoestima. Amb això, podem facilitar retornar-li cert control sobre la seva vida, permetent-li ser capaç d’afrontar la situació de manera adaptativa.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, pot ajudar-te a resoldre els teus dubtes o a manejar aquesta o altres situacions que consideris rellevants. En cas de necessitar més informació al respecte, estem a la teva disposició.
Aquest concepte constitueix un dels trets de personalitat més predominants de la nostra societat. A nivell general, el podem definir com la predisposició a actuar o reaccionar de forma ràpida, espontània o inesperada davant d’estímuls o situacions externes o internes (del propi individu) sense existir una reflexió prèvia sobre les possibles conseqüències dels comportaments adoptats. Alguns dels principals components són: la recerca de recompensa o plaer immediat, l’aparició de l’acte abans que la reflexió, la dificultat per inhibir conductes i anticipar les seves possibles conseqüències, i una baixa tolerància a l’estrès. Tot això conflueix en un dèficit d’autocontrol, la qual cosa fa que algunes persones siguin definides com imprudents, inconscients, poc reflexives, arriscades o fins i tot irresponsables.
Cal remarcar però, que encara que inevitablement el terme tingui una certa connotació negativa, podem distingir una impulsivitat funcional, i una altra disfuncional. Així, parlem del primer subtipus quan la situació implica, gairebé totalment, un benefici personal, la qual cosa suposa un procés previ, encara que sigui breu, de presa de decisió amb risc calculat. D’altra banda, la impulsivitat disfuncional es relaciona amb la tendència a prendre decisions irreflexives i ràpides quan les situacions no ho requereixen, sent aquesta estratègia poc òptima i comportant conseqüències negatives per a la persona. Algunes d’aquestes poden ser per exemple, l’aparició de culpabilitat, frustració, irritabilitat, o fins i tot pèrdua d’autoestima al no haver estat capaç de controlar els impulsos, existint a més, una repercussió clara a nivell interpersonal relacionada principalment amb el deteriorament de la imatge social, i la conseqüent pèrdua de confiança de l’entorn.
Al costat d’això, la impulsivitat no únicament es relaciona amb certes característiques negatives, sinó que posseeix un paper protagonista en molts trastorns mentals com ara els trastorns de la conducta alimentària, les addiccions tòxiques o comportamentals, el trastorn per dèficit d’atenció amb o sense hiperactivitat (TDAH), el trastorn bipolar o certs trastorns de personalitat com el límit o l’antisocial. A més però, encara que la seva repercussió resulta més o menys evident en les problemàtiques citades, hi ha molts altres trastorns en els quals pot estar incidint: trastorns d’ansietat, de l’estat d’ànim o fins i tot en algunes disfuncions sexuals. D’aquesta manera, també podem deduir que pot suposar un problema crucial tant en població adulta com infanto-juvenil.
En alguns casos, si aconseguim millorar aquest component, que a priori pot passar més o menys desapercebut, pot produir-se un canvi crucial per al benestar de l’individu. A continuació es ressalten algunes recomanacions per fer front a aquesta problemàtica:
– Pensar abans d’actuar: Tal com hem remarcat, és habitual en persones impulsives actuar sense reflexionar prèviament. En aquest sentit, es recomana dur a terme un procés de reflexió en el qual principalment es procurin anticipar les conseqüències de la conducta que sadoptarà, permetent detectar i reduir algunes de les respostes automàtiques que s’acostumen a donar.
– Tolerància a la frustració: El reforç positiu o recompensa immediata és un clar allicient per a la impulsivitat; quan aquest no es produeix apareixen alguns dels sentiments negatius abans esmentats com ansietat, ràbia o irritabilitat. És important ser conscient de que en moltes ocasions no rebrem allò anticipat. A més, el reaccionar de forma ràpida i poc eficient pot generar igualment malestar, de manera que si aconseguim reduir els actes impulsius i augmentem el nostre repertori de respostes adaptatives, podem corregir el nostre estat emocional.
– Tècniques de relaxació: Reduir l’activació fisiològica pot resultar clau per millorar la capacitat reflexiva i reduir l’estrès i els símptomes d’ansietat. Adoptar un hàbit diari en què practiquem algun tipus d’exercici de relaxació és molt probable que potenciï la millora.
Existeixen moltes altres estratègies terapèutiques considerades eficaces per reduir la impulsivitat. Algunes d’elles provenen d’orientacions com la teràpia cognitiu-conductual. El nostre equip de psicòlegs a Mataró, especialitzats en diferents problemàtiques i poblacions (adults i infanto-juvenil), t’ajudaran a resoldre els dubtes que tinguis sobre aquest tema i atendran les teves peticions d’una manera professional i personalitzada.
La depressió és una problemàtica que pot afectar, en major o menor mesura, a tota la població. En aquest sentit, alguns estudis constaten que aquesta apareix cada vegada en edats més primerenques. En si, es defineix com un estat d’ànim caracteritzat per una profunda tristesa en la qual apareixen símptomes com pèrdua d’interès, baixa autoestima, fatiga o pèrdua d’energia, sentiments d’inutilitat o culpabilitat, dificultats de concentració i fins i tot idees o pensaments de suïcidi.
Quan pensem en el terme exposat, és possible que ens vingui a la ment la imatge d’una persona amb característiques similars a les destacades. Tot i això, i encara que la seva concepció sigui complicada en usar termes similars o fins i tot idèntics per definir algunes patologies, hi ha moltes diferències pel que fa a les manifestacions de les problemàtiques des de la psicologia d’adults i la psicologia infantil i juvenil. En el cas de la depressió, i encara que es comparteixin alguns símptomes, els nens i adolescents poden manifestar aquesta problemàtica de forma molt heterogènia. Així, el Manual de Classificació Diagnòstica dels Trastorns Mentals (DSM-5), material de referència per a psicòlegs i psiquiatres, ha contribuït a utilitzar una mirada amplificada d’aquest concepte. Per exemple, en el Trastorn Depressiu Major realitza especificacions en alguns dels seus criteris indicant que, tot i que pot aparèixer un estat d’ànim deprimit persistent, en població infantil es pot manifestar en forma d’irritabilitat. I també, que tot i poder existir un augment o pèrdua de pes associada a l’estat d’ànim, en els nens cal considerar el fracàs per a l’augment de pes esperat.
Així doncs, la depressió pot afectar significativament en el desenvolupament del nen. La manca de recursos per a gestionar i regular les emocions, juntament amb la immaduresa psicològica, potència que l’afectació sigui més elevada, podent repercutir molt en etapes posteriors. Tot i que la tristesa i l’apatia puguin associar-se a canvis emocionals normals en algunes etapes del desenvolupament, és important atendre a certes característiques que poden estar evidenciant la problemàtica. Entre elles estan, a més de la tristesa i/o la irritabilitat i els símptomes esmentats en el primer paràgraf, pot apreciar aïllament social, pèrdua d’interès pel joc i les activitats escolars, disminució de l’autoconfiança amb sentiments d’inferioritat, queixes físiques i plor. Tot i així, cal remarcar que no tots els nens tenen aquests símptomes, la gran majoria reflectirà diferents característiques en contextos i moments diferents.
Per altra banda, les causes d’aquesta problemàtica poden ser molt diverses, tot i que la hipòtesi que ha rebut més suport ha estat la d’una possible combinació de factors (esdeveniments vitals estressants o amb elevada càrrega emocional negativa, història familiar, medi ambient i alteracions bioquímiques). Alguns estudis però, han destacat que provenir d’una família desestructurada, estar sota un estil educatiu excessivament estricte o patir la pèrdua d’algun progenitor poden predisposar a la problemàtica. A més, altres constaten la major prevalença en nens comparat amb les nenes, tot i que indiquen que les dades s’inverteixen en l’adolescència.
Sigui com sigui, i tenint en compte la variabilitat en la manifestació del problema, hem d’atendre a les necessitats específiques del nen. Així, el tractament psicològic és similar als adults, sent la teràpia cognitiu-conductual la més indicada per a això. A grans trets s’encara cap a la modificació de creences distorsionades sobre un mateix i el món, junt amb el maneig adequat de les emocions, tant positives com negatives. A més, i especialment en el cas de població infantil i juvenil, és crucial involucrar els pares o cuidadors i als professors i/o tutors de l’escola de manera que permetin intervenir directament en l’entorn del nen, procurant detectar i modificar les dinàmiques familiars i acadèmiques desadaptatives.
Finalment doncs, cal remarcar que tot i ser un problema important i prevalent a la nostra societat, la depressió ofereix moltes possibilitats de millora. Hem d’estar atents als símptomes del nen per poder realitzar un diagnòstic precoç i aplicar el més aviat possible un tractament individualitzat adequat a les seves característiques i al seu moment evolutiu, sent crucial a més la collaboració dels pares o tutors per augmentar l’eficàcia de la intervenció.
En cas de tenir preguntes sense resoldre o considerar que necessites ajuda per a aquest o altres problemes similars, no dubtis en posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs a Mataró. Et proporcionarem una atenció ràpida, professional i personalitzada.
La dislàlia és una alteració específica de la parla caracteritzada per dificultats en l’articulació d’algun o alguns fonemes, ja sigui substituint aquests per altres, o per l’alteració o absència d’alguns sons concrets. Avui dia constitueix un dels problemes de la parla i del llenguatge més freqüents en població infantil. Es considera que fins als 4 anys aquestes són evolutives o “normals”, és a dir com a conseqüència de la manca de maduresa del sistema nerviós el qual possibilita els moviments necessaris per a l’articulació. A partir d’aquí, quan aquesta problemàtica perdura més enllà dels 4 anys d’edat, pot requerir una intervenció específica encarada a prevenir majors complicacions i a establir una articulació adequada, la qual serà duta a terme per un logopeda.
Els nens que pateixen aquesta problemàtica presenten una sèrie d’errors a l’hora d’articular sons de la parla, com poden ser addició, omissió, substitució o distorsió d’aquests. Aquestes alteracions poden apreciar-se, a més, en qualsevol punt de les paraules pronunciades, ja sigui al principi, al mig o al final d’aquestes. Al costat d’això, és important tenir en compte que per diagnosticar aquesta problemàtica shan de descartar trastorns neurològics, hipoacúsia o algun altre problema biològic que pugui explicar-ho.
D’altra banda, aquesta problemàtica pot classificar-se en diferents tipus segons la causa a la qual atenguem. Així, tot i que existeix controvèrsia sobre això, avui dia es consideren quatre subtipus:
– Dislàlia evolutiva: Per articular de manera adequada cal adquirir una certa maduració cerebral. Per això, cal normalitzar els errors comesos en les primeres etapes en l’articulació de fonemes. D’aquesta manera, encara que solen anar acompanyats de preocupació i malestar per part dels pares, parlem d’aquest tipus quan aquests errors desapareixen amb el temps i sempre abans dels quatre anys d’edat.
– Dislàlia orgànica: Podem classificar-la en aquest subtipus quan les alteracions apareixen com a conseqüència d’un problema orgànic. Quan hi ha una alteració greu en el sistema nerviós central, parlem de disàrtria. D’altra banda, si ens referim a malformacions o alteracions en els òrgans de la parla (llengua, llavis, paladar, etc.), a aquesta problemàtica se li denomina disglòssia.
– Dislàlia audiògena: La causa de les dificultats en l’articulació presentades es troba en un problema auditiu. Així, al no poder sentir correctament, no hi ha una adequada discriminació auditiva, la qual cosa pot portar a confusió davant de certs fonemes auditius. El tractament ha d’anar encarat doncs a millorar aquesta discriminació, corregir els fonemes distorsionats i implantar aquells inexistents.
– Dislàlia funcional: És el subtipus més freqüent i es produeix per un mal funcionament dels òrgans articulatoris, sense que hi hagi una causa orgànica que ho expliqui. A partir d’aquí, s’han proposat alguns arguments per explicar aquest problema. Per exemple, la manca de control en la psicomotricitat fina, una estimulació lingüística deficitària, la sobreprotecció o els traumes poden entorpir el procés i facilitar l’aparició d’aquestes alteracions.
Tot i que la intervenció específica per a aquesta alteració del llenguatge sigui duta a terme des de la logopèdia, el coneixement i la detecció primerenca en l’àmbit escolar pot ser crucial per a fomentar la millora del nen. A més, en aquest procés han de participar, establint llaços de comunicació constants, el professional, el tutor o tutors de l’escola i la família.
Si vols rebre més informació al respecte o consideres que pots necessitar ajuda per a aquest o altres problemes semblants, des del nostre centre de psicologia a Mataró intentarem solucionar tots els dubtes i peticions que tinguis.
Actualment, i des de fa cert temps, ens trobem patint de forma constant canvis bruscs en el nostre clima, traduït en una disminució i / o augment de la intensitat i freqüència de les diferents condicions meteorològiques i especialment de la temperatura. Això repercuteix directament en el nostre estat d’ànim.
Les condicions climàtiques i especialment la llum exerceixen una gran influència en el nostre estat psicològic i emocional. Tant és així, que certs trastorns psicològics semblen millorar o empitjorar segons l’època de l’any en què se situïn. Així, els principals símptomes són augment del cansament, dificultats de concentració i per conciliar el son i disminució de l’estat d’ànim. Per exemple, en el Trastorn Bipolar, s’ha comprovat que existeix un patró estacional, és a dir, hi ha una major presència d’episodis depressius a l’hivern, i cap a l’estiu, en canvi, predomina la simptomatologia relacionada amb la mania i leufòria.
Tot i això, no cal patir una malaltia mental per adonar-nos de la influència que el clima té en nosaltres. Les estacions que posseeixen més hores de llum, com són la primavera i l’estiu, afavoreixen l’exaltació de l’estat d’ànim, i aquelles amb menor presència de llum (tardor i hivern), semblen associar-se a una disminució de l’estat anímic afavorint l’aparició de símptomes depressius com l’apatia, tristesa, pèrdua d’energia o cansament, etc. Encara que existeixen moltes teories sobre per què es produeixen aquestes variacions en el nostre estat emocional en funció de l’estació, la majoria coincideixen en que estan desencadenats per una resposta del cervell a la disminució de la quantitat de llum, i relacionen això amb certes hormones encarregades de la regulació dels cicles son-vigília, com són la seratonina i la melatonina.
Les dues hormones són segregades de manera automàtica. La primera d’elles augmenta la seva presència i segregació quan ens trobem exposats a la llum solar, i s’associa principalment a benestar psicològic en termes d’augment de la sensació de benestar i desig sexual. D’altra banda, la secreció de melatonina apareix sobretot a la tarda i durant la nit, és a dir, quan disminueix la llum solar, regulant principalment el cicle de son. D’aquesta manera, quan les hores de foscor són més predominants (hivern i tardor), pot existir un augment considerable dels nivells de melatonina i una disminució de serotonina, produint unes condicions biològiques que afavoreixen un baix estat d’ànim amb símptomes com tristesa, fatiga o apatia.
Tot i així, és important tenir en compte que l’afectació de les diferents estacions al nostre estat psicològic actua de manera diferent en cadascun de nosaltres, veient-se mediat per variables familiars (història familiar), ambientals (entorn) i personals (p.ex: experiències).
En aquest sentit, encara que ens trobem en un període de major quantitat de llum, l’augment de la temperatura unit a factors d’estrès com problemes laborals, socials o familiars afavoreixen que apareguin certs símptomes com ansietat, irritabilitat, o agressivitat, podent traduir-se en trastorns específics com Trastorns d’Ansietat o Trastorns de conducta, els quals poden requerir una intervenció a nivell psiquiàtric a més de psicològic. Per això, hem de tenir en compte que en els diferents problemes quotidians apareixen immiscuïdes múltiples variables a considerar per afrontar de manera adequada les diferents situacions.
El nostre equip de psicòlegs, situat a Mataró, et facilitarà els recursos i les eines necessàries per fer front a aquestes o altres dificultats que consideris importants. En cas de voler més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres.
El TDAH (o Trastorn per Dèficit dAtenció i Hiperactivitat) és un trastorn del neurodesenvolupament i, per tant, de base biològica; no obstant, amb un tractament especialitzat i la col·laboració de la família (entorn proper) i de la escola, podem ajudar a aquests nens a desenvolupar-se amb el TDAH i no malgrat a aquest.
¿QUINES ACTITUTS PODEM PRENDRE COM A PARES?: AFRONTAR EL PROBLEMA DE MANERA EFECTIVA
Evitar la culpa: tots desitgem i projectem la idea de com seran els nostres fills; que no hagin de trobar-se amb dificultats que els afectin o els trasbalsin. No obstant quan apareix un diagnòstic duna malaltia o trastorn de base genètica, apareix també moltes vegades el sentiment de culpa.
Tot i que som conscient de que és molt senzill valorar i relativitzar els problemes quan no són els propis, la culpa no ens ajudarà en el nostre paper de pares; al contrari, generarà un clima emocional negatiu que afectarà a tota la família i només podrem veure les limitacions del nostre fill/a en comptes de totes les seves potencialitats.
En comptes dinstaurar-nos en les idees del que no és o no podrà ser, és més constructiu pensar en el que és, en el que sí que pot fer el nostre fill/a i com aquestes potencialitats poden ajudar-lo amb els seus handicaps.
Pensar a curt termini i de forma positiva: tot i que el nostre ritme de vida de vegades no ens permet tenir tota la paciència necessària per a prendrens el temps que necessita el nen i adaptar-nos al seus ritmes, per a un nen/a amb TDAH és molt important que li donem la oportunitat de començar de nou cada dia. Que avui o fins al moment hagi trigat més del que creiem necessari en vestir-se per anar a la escola, no vol dir que no puguem ajudar-lo a gestionar el temps de manera més efectiva amb el temps; que un dia hagi oblidat el llibre que necessitava per anar a classe no esborra totes les vegades que sha enrecordat de portar el material.
Hem de tenir en compte que aquests nens no funcionen a llarg termini; al contrari. Per això, mantenir càstigs i mal humor pels problemes de funcionament en el dia a dia no només crearà un clima emocional negatiu en la família, també resultarà frustrant per al nen perquè sentirà que mai ho podrà fer suficientment bé. Aquests càstigs i empipades mantingudes durant el temps només aconseguiran impactar en la seva autoestima de manera negativa i, per tant, la conducta empitjorarà. És per això que és important saber com aplicar les conseqüències a una conducta no desitjable per tal que aquestes conseqüències tinguin efecte i donin pas a conductes desitjables.
Potenciar la individualitat del nostre fill/a: que un nen/a estigui diagnosticat de TDAH no hauria de definir-lo. El nostre fill és molt més que una etiqueta diagnòstica, té un ambient i una personalitat que modulen la expressió daquest trastorn, el que seria una bona noticia ja que implica que hi ha molt per fer per ell/a i per tal de millorar el seu funcionament quotidià.
Daltra banda, hem de ser conscients de que quan esperem un full/a generem expectatives de com serà, què podrà arribar a fer. Quan es dona algun tipus de problema de caràcter mèdic o psicològic aquests desitjos que havíem projectat en el nostre fill/a es trenquen i hem de ser cautel·losos de no transmetre al nostre fill la nostra frustració. El més constructiu seria poder deixar de banda aquests desitjos irracionals i poder veure al nostre fill pel que és i el que pot fer i tenir en compte que, encara que a nosaltres ens hagués agradat que realitzés activitats més relaxades, el nostre fill tindrà les seves pròpies necessitats tant pel trastorn, com per la seva personalitat i, gaudirà i es desenvoluparà en activitats que requereixin de més moviment i menys atenció.
La realitat és que el nostre fill és únic i el millor que podem fer és recolzar-lo i estimar-lo pel que és i no pel que ens hagués agradat que fos. Aquesta actitud revertirà en una autoestima i autoimatge positives del nen, el que li ajudarà a tenir una base emocional sòlida per a afrontar les dificultats del dia a dia derivades del trastorn.
Entendre què és el TDAH: entendre el trastorn és fonamental per a poder ajudar al nostre fill i gestionar millor tant laspecte emocional (el nostre i el dell/a), com els seus comportaments i les seves potencialitats a nivell cognitiu. Per tal daconseguir una millor comprensió del trastorn podem informar-nos sobre grups psicoeducatius, grups de recolzament i la orientació dels professionals especialistes que atenen al nostre fill/a.
Buscar recolzament: ser pares no és una tasca fàcil, els nostres fills no venen amb un manual dinstruccions sota el braç; si a més, el nostre fill presenta algun tipus de condició que fa que la seva educació sigui més complexa, és positiu permetrens demanar ajut:
Parlar amb el tutor/a i psicopedagog/a de la escola. Amb el psicòleg/s i psiquiatra que atenguin al nostre fill/a. Visitar al pediatre per a conèixer la seva opinió i assessorar-nos. Assessorar-se amb un Treballador Social sobre els recursos i els ajusts als que té accés el nostre fill. Parlar amb la resta de familiars de lentorn immediat del nen/a: germans, altres cuidadors
Seguir les recomanacions e indicacions dels especialistes que atenen al nostre fill (sempre tenint en compte que la decisió última és la nostra com a tutors).
Tot i que la Depressió Major a letapa infantil (a partir dels 6 anys) ha estat reconeguda com un trastorn psiquiàtric greu i recurrent, el fet que les investigacions shagin centrat en la seva majoria en nens majors de sis anys, junt amb lescepticisme en quant que nens tan petits com els preescolars poguessin experimentar una malaltia tan complexa com la Depressió Major, ha fet que la Depressió Preescolar esdevingui un trastorn força desconegut.
No obstant, ja al 2002, els estudis realitzats des de la Psicologia Infantojuvenil demostraven que la Depressió Major podia diagnosticar-se en preescolars i que aquesta es donava en, aproximadament, un 1%; una xifra inferior a la prevalença de la mateixa malaltia a edats més avançades.
Quant a la expressió daquest Trastorn en letapa preescolar, el fet que aquests nens menors de 6 anys no expressin el seu patiment, el ràpid ritme de desenvolupament daquesta etapa que modifica lexpressió del Trastorn, o bé que els cuidadors i mestres continuïn sense considerar la possibilitat de lexistència duna Depressió Major en aquesta franja dedat tan primerenca han promogut que aquests infants no rebin latenció especialitzada que requereixen. Si més no, la realitat sembla indicar que estem deixant a molts nens amb aquesta problemàtica desatesos.
No obstant, la literatura en Psicologia Infantojuvenil ha trobat certa simptomatologia específica de la Depressió Major en la etapa preescolar.
El període preescolar es caracteritza per una transició cap a un funcionament social més independent vers al cuidador i que, per tant exigeix per part de linfant posar en joc habilitats i competències noves.
Tenint en compte aquests importants canvis en el funcionament i entorn social, un preescolar que no presenti emocions com lalegria i que demostri preocupacions per temes negatius durant el joc ens podrien estar alertant duna possible Depressió Major.
Així, i atenent a les darreres investigacions i avenços realitzats en Psicologia Infantojuvenil, podríem dir que de forma genèrica les manifestacions clíniques de la Depressió Major en preescolars són les següents:
Humor depressiu o irritabilitat
Anhedònia o pèrdua dinterès per activitats plaents (per exemple, pèrdua dinterès en jocs que abans li eren plaents)
Manca de motivació
Excessiu ploriqueig
Major fluctuació anímica que els adults, apareixent de vegades episodis destat dànim normal, inclús durant el mateix dia
Repertori disminuït dinteraccions socials i iniciativa
Alteracions de la gana (per excés o defecte)
Alteracions de la son (insomni o excés de son)
Augment o disminució de la activitat psicomotriu (agitació o retraïment psicomotriu)
Fatiga, especialment matutina, i falta denergia
Baixa autoestima
Sentiments de culpa i/o dinutilitat
Dificultats per a pensar i concentrar-se
Indecisió
Idees de mort o idees de suïcidi presents al joc i/o expressades verbalment
Queixes somàtiques
Però que passa si aquest trastorn no es detecta i no es tracta?. Doncs bé, segons les dades provinents de la investigació sembla que els nens que han presentat Depressió Major durant el període preescolar tenen una probabilitat quatre vegades major de patir Depressió durant els dos anys següents que els preescolars que no lhan patit; fet que fa que la seva detecció i tractament adquireixin especial rellevància.
Quant al tractament, i per a concloure el present article, els estudis ens indiquen que el millor abordatge terapèutic no ha de centrar-se únicament en el nen; com a mínim ha dabarcar també la díada mare-fill. Per tant, la intervenció familiar (modificació dactituds, del tipus dinteracció i pautes educatives) i la família juguen un paper clau i indispensable en el tractament i millora de la Depressió Major en preescolars. I pel que fa a la orientació més recomanable segons la investigació actual, el tractament delecció seria la Teràpia Cognitiu-Conductual
El nostre centre de psicologia, psiquiatria, neuropsicologia i logopèdia t’ofereix totes les solucions que necessites
Contacte
C/ Sant Benet, 41 bxs
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
08302 Mataró, Barcelona, Espanya
937 908 596 / 636 768 455
info@gabinetpsicologicmataro.cat
Dill-Div: 9:00-20:00
