Categories alternatives per als problemes alimentaris

Els humans som éssers complexos, potser l’espècie més complexa que existeix. No només presentem diferències entre nosaltres, sinó que fins i tot podem variar nosaltres mateixos en el transcurs del temps, en diferents ambients, i fins i tot davant de diferents persones. Això ens ha de fer veure la rellevància de tenir en compte totes i cadascuna de les nostres característiques a l’hora de comprendre tant les nostres conductes com el nostre estat emocional. Així, a nivell patològic passa el mateix; convé considerar un gran nombre de variables, seleccionar aquelles més rellevants i treballar per millorar tant el diagnòstic com la intervenció aplicada. En aquest sentit, són diferents els sistemes utilitzats per a classificar els trastorns mentals, tots ells buscant oferir un sistema exhaustiu i representatiu de les diferents problemàtiques que serveixi per potenciar el que s’ha comentat. Tot i això, no són pocs els casos que comparteixen característiques per més d’una categoria, sent un dels principals els Trastorns de la Conducta Alimentària.

Dins d’aquesta àmplia problemàtica, s’ha vist que les persones, i en especial els nens, no només poden complir criteris per a més d’una categoria, sinó que en ocasions presenten característiques de molts però sense arribar a tenir totes les necessàries per definir-ne una, per el que s’acostumen a englobar dins el subtipus anomenat “Trastorn alimentari no especificat”. Davant d’aquesta situació, neixen propostes com la del Great Osmond Street, a Anglaterra. Aquest grup de treball recull els problemes alimentaris que, al seu parer, es donen en nens i adolescents amb més freqüència. Per a això, tenen en compte que únicament el 50% dels nens d’entre 7 i 15 anys exhibeixen criteris segons els mètodes de classificació tradicionals. Així, a part de l’Anorèxia i la Bulímia Nerviosa, proposen les següents categories:

  • Ingesta selectiva: Aquest trastorn té com a característica principal la restricció del repertori d’aliments durant un període prolongat (com a mínim 2 anys). A més, s’acompanya d’una falta de desig per provar nous aliments. Convé recordar, que en certes etapes, especialment en l’etapa preescolar, el nen pot rebutjar diferents aliments i centrar-se en uns pocs, però només haurà de preocupar-nos si persisteix en el temps i si li deficiencia nutritiva és significativa. Junt amb això, aquesta alteració s’acostuma a presentar amb altres problemes com l’Autisme o la Discapacitat Intel·lectual.

  • Trastorn emocional de Evitació Alimentària: Es defineix, paradoxalment, com el trastorn que implica evitació de l’alimentació, en absència d’un trastorn afectiu primari. S’afegeix, a més, que hi ha d’haver una pèrdua de pes. Això no sorprèn considerant que la persona rebutja activament el fet de menjar.

  • Disfàgia funcional: En aquest cas, a part de presentar una clara evitació d’aliments, la persona experimenta una gran por a ennuegar o vomitar, la qual cosa acostuma a ser la causa del rebuig alimentari. Per això, procuren no ingerir principalment aliments sòlids, encara que els casos més greus poden tenir dificultats fins i tot amb els líquids.

  • Síndrome de Rebuig Alimentari: Podria considerar-se un dels més greus, dels aquí especificats. Això és així pel fet que no només hi ha un profund rebuig a menjar i beure, sinó també a caminar, parlar i fins i tot a tenir cura de si mateix. Un aspecte important a més, resideix en el fet que els nens i nenes que pateixen aquesta patologia es resisteixen als esforços que es realitzen per cuidar-los, la qual cosa dificulta no només que segueixin les pautes de pares o cuidadors, sinó també que s’adhereixin a una intervenció terapèutica.

Els Trastorns de la Conducta Alimentària no són els únics en els que s’han proposat alternatives. A poc a poc la comunitat científica considera en major mesura que les patologies mostren una gran heterogeneïtat en funció de la persona que les pateix, i procura definir criteris més dimensionals, que permetin una major flexibilitat a l’hora de diagnosticar, i conseqüentment d’intervenir.

En el nostre centre de psicologia podràs trobar professionals que t’ajudaran a aprofundir sobre aquest o qualsevol altre tema, proporcionant una atenció individual i personalitzada. Si tens qualsevol pregunta, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres.

L’enyorança

Els éssers humans estem constituïts per un entramat de sensacions, pensaments i emocions increïblement amplis, i en ocasions complexos. Entre ells, el trobar a faltar, nostàlgia o malenconia, resulta un dels més freqüents, i sense ser per a res patològic, en ocasions pot resultar difícil de gestionar i ocasionar-nos cert malestar. Per això, convé recordar d’on ve aquest fenomen, per què i quan es produeix, i com gestionar-lo en cas de suposar una limitació pel nostre dia a dia.

Així doncs, parlem d’un sentiment que sorgeix quan recordem algun aspecte positiu del passat, essent aquest o llunyà. Es tracta d’una sensació universal que tots nosaltres experimentem. Reflecteix el buit que de vegades sentim, habitualment associat a persones, rememorant certs moments agradables amb ella/es. Tot i això, no solament s’associa a aquestes, sinó que habitualment apareix vinculat a moments, llocs i fins i tot a objectes. D’aquesta manera, per simple o insignificant que sembli, si hem gaudit d’alguna cosa en concret, i sobretot si hem establert un fort vincle, el seu record pot evocar aquesta emoció. A més, resulta interessant tenir en compte que pot ocórrer tant de manera conscient com inconscient, de manera que tinguem la sensació de no estar gaudint de la mateixa forma d’una cosa que en alguna altra ocasió sí que ho vam fer. En aquest sentit, és important preguntar-nos què és el que ens està fent sentir així, la qual cosa ens pot permetre identificar allò que realment enyorem.

Pel que fa a les explicacions que s’han manejat per justificar l’aparició d’aquest fenomen, trobem diferents propostes; per exemple, quan hem passat per un moment molt positiu o agradable i tornem a la rutina, sigui aquesta feina o simplement al dia a dia, el contrast pot produir que vulguem per un temps, sentir-nos com abans. D’altra banda, el passar per certs moments negatius també pot precipitar que anem al passat a recollir sensacions positives. En aquest sentit, el dol pot jugar aquí un paper important; el fet de perdre a algú o alguna cosa automàticament desemboca certes imatges relacionades. Tot això però, vinculat a la inversió emocional que hem fet per allò que estem recordant ara, entenent que com més accentuada i prolongada hagi estat, més probable és que aparegui aquest sentiment. Finalment, també s’ha relacionat amb el fet d’estar descontent o infeliç amb la vida actual, provocant que ens anclem en algun punt del passat.

Aquest últim aspecte és dels més perillosos, i pot precipitar l’aparició de patologies com la depressió. Així, en aquesta i altres patologies, una de les principals característiques és la preocupació constant per fets del passat, amb sentiments de culpa i tristesa per coses que aparentment s’haurien d’haver fet d’una altra manera, o que no haurien d’haver passat. Per tot això, algunes de les estratègies que poden resultar útils per a gestionar l’enyorança són:

  • Normalitzar: A vegades se’ns pot oblidar, però trobar a faltar és un sentiment universal i més que comú. Si no interfereix amb el nostre dia a dia es considera fins i tot sa, ja que suposa una mostra del vincle que hem creat amb un estímul específic.

  • Potenciar el present: Si som capaços de gaudir, viure i esprémer els nostres dies com si fos l’últim, podem aconseguir que els sentiments que es basen més en l’abans que en l’ara, es vagin reduint. Dins de les nostres rutines hem d’intentar enfortir tot allò que anem experimentant.

  • Acceptar els moments: Cada etapa, cada situació té el seu moment. No és fàcil acceptar que això sigui així, pel que és important mentalitzar-nos que les coses passen, i que és més que probable que fins i tot hi hagin moments millors. Una cosa així com “el millor encara ha d’arribar”, sense menysprear el que ja hem aconseguit i viscut.

Al costat d’aquests, hi ha diferents mecanismes que poden ajudar-nos a comprendre i manejar millor aquesta emoció. Si t’ha interessat el tema, o vols rebre informació sobre algun altre assumpte que consideris important per a tu o per a qualsevol altra persona, posa’t en contacte amb el nostre centre, situat a Mataró. Els nostres professionals de la Psicologia estaran encantats d’atendre’t.

 

Quins i què són els trastorns dissociatius?

La ment humana és un dels elements més complexos que existeixen. Encara que es coneix molt sobre el seu funcionament, havent-se descrit una multiplicitat increïblement variada de fenòmens i alteracions, alguns no poden deixar de sorprendre’ns. Entre els més estudiats, hi ha els problemes de memòria i de diferents habilitats cognitives. El més curiós, i com a continuació es veurà, és que alguns d’ells semblen associats a certs processos o esdeveniments emocionals, pel que tenen interès tant des de la neurociència, com des de la psicologia i psiquiatria.

 

La dissociació es defineix com la divisió o desconnexió entre elements que habitualment es troben vinculats o associats entre si. En aquest sentit, els Trastorns Dissociatius representen un grup de psicopatologies caracteritzades per alteracions o fallades en la memòria, la identitat, la consciència i/o la percepció. Així, comporten una desconnexió entre pensaments, records i accions que poden provocar que la persona surti de la realitat de forma involuntària, causant problemes greus en el seu funcionament diari, i podent tenir una durada de minuts a anys. A més, encara que la seva prevalença en la població general és relativament baixa (2-3%), freqüentment apareixen davant successos potencialment estressants, i especialment davant els traumàtics. Per comprendre això últim s’ha proposat la idea que, quan patim o estem davant d’un esdeveniment greu/extrem, la nostra ment necessita escapar o evadir-se de això, per la seva potent impacte emocional. És a dir, la dissociació actuaria com un mecanisme de defensa.

 

És important tenir en compte, que la dissociació en si mateixa és dimensional, és a dir, que no és qüestió de tot o res sinó que hi ha un continu de gravetat. Per exemple, en la seva forma lleu, podria passar que estiguem conduint i no siguem conscients d’haver recorreguda els últims 2 quilòmetres. O just acabar de deixar un objecte en algun lloc i no recordar on ho hem posat. En aquests casos no parlarem de patologia. En canvi, els quadres que ara exposarem, tots englobats dins la categoria de Trastorns dissociatius, sí suposen una alteració significativa, i principalment per la limitació que suposen en la vida de la persona:

 

  • Amnèsia dissociativa: Suposa la incapacitat per recordar informació personal important, no deguda a l’oblit ordinari pel fet de ser més extensa del normal. Habitualment consisteix en oblidar esdeveniments importants. En aquesta, actualment es pot especificar una alteració anomenada fuga disociativa, fenomen en el qual la persona recorre llargues distàncies i de sobte s’adona que no reconeix on és ni com ha arribat fins allà.

 

  • Trastorn d’identitat dissociatiu/Trastorn de Personalitat Múltiple: En aquest cas, parlem d’una pertorbació en la qual es mostren a la persona 2 o més personalitats clarament definides. S’acompanya d’alteracions en l’afectivitat, el comportament, la percepció, la memòria i el coneixement. Així, podem dir que conviuen en un mateix cos, dues o més persones amb les seves respectives realitats.

 

  • Despersonalització/Desrealització: Es caracteritza per la presència d’experiències persistents o recurrents d’irrealitat, distanciament o ser observador extern respecte un mateix (despersonalització), o experiències d’irrealitat o distanciament respecte a l’entorn (desrealització). Acostuma a aparèixer en les crisis de pànic, les quals principalment es donen en els trastorns d’ansietat. A més, el sentit de realitat quan es produeix aquesta alteració sol estar intacte.

 

Aquestes problemàtiques, en el seu format lleu són bastant freqüents. Com a alteració, la seva prevalença va progressivament en augment, la qual cosa evidencia la importància de conèixer-les i dissenyar estratègies d’intervenció adequades. Si vols conèixer més, o t’interessa algun altre tema, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Estarem encantats d’ajudar-te.

 

La importància del “present”

Ens trobem immersos en un món en constant moviment, on els dies passen com hores, i les hores com a segons. La rutina, les responsabilitats i sobretot les preocupacions (com tot seguit veurem), ens mantenen entretinguts la major part del temps, i quan mirem enrere, en ocasions ens adonem que hem anat vivint d’una manera gairebé absent, amb la manera automàtica permanentment connectat. Per això, val la pena recordar-nos certs aspectes de la importància de viure i millorar el nostre moment actual, de tal manera que sentim que ens adueñamos i connectem amb el nostre dia a dia.

Així doncs, són diversos els factors que expliquen la nostra dificultat mantenir-nos ancorats en el “ara”; entre ells, com hem dit la quantitat d’activitats faciliten que tinguem la sensació que tot passa molt ràpid. Avui dia és difícil no portar un ritme frenètic, ja que tenim moltes coses a fer i en diferents àmbits: objectius a la feina, vida familiar, trobades socials, oci … Però si prenem consciència, i sobretot valorant les nostres possibilitats, és possible que ens adonem que potser hi ha certes coses que podem permetre’ns flexibilitzar i fins i tot deixar de fer. Tenir en compte una cosa així “com qui molt abraça poc estreny”. És cert però, que hi ha certs impediments, però és important valorar allò que és imprescindible o pràcticament impossible d’abandonar, i allò altre més accessori. En aquest sentit, si ens endinsem en la nostra forma d’afrontar les diferents situacions, és possible que puguem identificar que estem dedicant massa temps tant física com mentalment a certes coses, la qual cosa únicament fa que rendim pitjor en aquelles que requereixen més atenció ara mateix.

Un dels casos més extrems i alhora més recurrents en tots nosaltres, és la nostra tendència a focalitzar molt més en el passat o en el futur en comparació amb el present. Ens passem gran part de la vida intentant solucionar o controlar coses que ja han passat (p.ex., a través del record, el remordiment o la culpa), o que encara estan per succeir, com ara una reunió de feina, un examen, i fins i tot en no poques ocasions, coses que és molt poc probable que succeeixin. Això és especialment característic de certs problemes psicològics com la depressió o l’ansietat. A més, habitualment es relaciona amb la supervivència, argumentant-se que ens aporta certa seguretat situar-nos en el pitjor dels escenaris per així tenir la sensació d’estar més preparats per si succeeix. Però tot el contrari, l’únic que estem aconseguint preocupant és augmentar el nostre malestar diari, fatigant-nos, i per tant repercutint negativament en la realització de tot el que anem fent.

Per això, algunes de les estratègies per potenciar centrar-nos en el present són: normalitzar i minimitzar les nostres preocupacions, procurar atendre i valorar cada moment, fer un repàs en finalitzar el dia, identificar quan connectem més amb l’abans i el després que amb l’ara , utilitzar un missatge o senyal per tornar “aquí”. Aquestes i altres alternatives faciliten que tornem al moment actual, i sentim que espremem més les nostres vides. Tot i així, requereixen continuïtat i pràctica perquè es automatitzin. Per això, és important conscienciar-nos i començar com més aviat millor a aplicar-lo.

Intervencions com el Mindfulness treballen especialment aquesta habilitat, suposant el principal dels seus objectius. Si vols rebre informació o t’agradaria començar una intervenció específica, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tot el que necessitis.

0 Comments

QUÈ ÉS LA SÍNDROME POST VACANCES?

Aquesta síndrome es pot produir quan s’han acabat les vacances i hem de tornar a la feina o fins i tot, pot començar a afectar els darrers dies de les vacances, quan la persona comença a ser conscient que les vacances que han estat tan anhelades durant tot l’any estan arribant a la seva fi.

Aquesta síndrome està caracteritzada per una sensació de tristesa, apatia, fatiga o sensació de falta d’energia i fins i tot irritabilitat i sentiments d’angoixa.

Aquesta síndrome no és una malaltia mental, sinó que es tracta més aviat d’un procés adaptatiu que pot ser més o menys costós per a la persona que ho pateix.

Per norma general no acostuma a durar més de dues setmanes, i són realment molt poques les persones que demanen ajuda professional per aquesta qüestió. Si els símptomes aguts duren més d’un mes cal consultar amb un psicòleg ja que podríem estar davant d’un trastorn d’ansietat generalitzada o desembocar en un estrès crònic. 

QUI ÉS MÉS VULNERABLE A PATIR LA SÍNDROME POST VACANCES?

Hi ha diverses característiques que fan que una persona tingui major probabilitat de desenvolupar aquesta síndrome i són els següents:

– Persones amb una baixa tolerància a la frustració, és a dir, persones que davant de situacions que no són les desitjades o no són com voldrien reaccionen amb sentiments d’impotència i es “desajusten” emocionalment”.

– Persones que tenen un entorn de feina molt negatiu.

– Persones a qui no els agrada la feina que desenvolupen, bé per l’excés de feina o la falta d’aquesta, perquè són feines repetitives o qualsevol altre motiu que generi desgrat a la feina.

– Persones que tenen mala relació amb el seu cap immediat i es senten poc valorats i reconeguts a la feina.

– Aquells que gaudeixen de vacances molt llargues.

– Persones vulnerables a l’estrès i/o als canvis.

ALGUNS CONSELLS PER COMBATRE LA SÍNDROME POST VACANCES

El millor, com sempre, és la prevenció. A continuació us donem algunes eines per afrontar de la millor manera possible el retorn a la feina després de les vacances:

– És molt important no tornar de les vacances el dia anterior al retorn a la feina, si no, no tindrem prou temps per preparar-nos física i psicològicament per al retorn a la feina.

– Cal dedicar els dies previs al retorn de les vacances per fer una adaptació gradual, fent especial èmfasi en els horaris. Fer una adaptació gradual de l’hora d’anar a dormir i de llevar-nos ens facilitarà enormemement que el retorn sigui més fàcil.

– L’ideal seria poder incorporar-nos a la feina a mitja setmana (entre dimecres i divendres), de manera que en pocs dies vinguin de nou els dos dies de descans del cap de setmana per afavorir aquest retorn gradual.

– No trencar completament amb el que fèiem a les vacances i que ens feia sentir tant bé. Que tornem a la feina, no significa que no puguem anar a la platja a les 8 del vespre a fer un bany i tornar ben fresquets a casa per preparar el sopar i preparar-nos per l’endemà.

– Graduar la intensitat de les tasques a desenvolupar a la feina. Si és possible, dedicar-nos en primer lloc a les tasques més agradables.

– Pot ajudar planificar alguna petita escapada el primer cap de setmana després de tornar a la feina.

– L’actitud és la clau: ser agraït de tenir feina i focalitzar-nos en els aspectes positius del lloc de feina és clau. Cal tenir en compte que els pensaments negatius sobre la feina són els responsables de les emocions negatives com el desànim i el mal humor, per tant, cal generar pensaments positius sobre la feina com per exemple “no tothom és tan afortunat de tenir feina com jo” “em retrobaré amb els companys i fent el cafè podrem compartir les experiències de les vacances” “si les vacances duressin per sempre, no es gaudirien tant” “és important que torni a la feina, les tasques que desenvolupo són importants”.

EL MÉS IMPORTANT ÉS RECORDAR QUE LES VACANCES NO EXISTIRIEN SENSE LA FEINA, AIXÍ QUE A LA FEINA SE L’HA DE VALORAR TANT COM A LES VACANCES.