Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives (II part)

Ser pares d’un nen amb TDAH: pautes educatives (II part)

En l’anterior article parlem sobre les pautes educatives generals a aplicar amb nens amb TDAH (i que podrien aplicar-se també a nens amb Trastorns de conducta en general).
A continuació ens centrarem en certs aspectes en els quals creiem que és important possar especial atenció i que poden ser complexos de gestionar a causa de les característiques dels nens i nenes amb TDAH i/o Trastorns de conducta.

Donar ordres de forma efectiva:
En moltes ocasions, el poder donar ordres de forma efectiva implica desaprendre la manera en què les hem donat fins ara. Per exemple, repetir-les constantment perquè ens faci cas, usar un to de veu elevat…
De forma resumida i clara, quan donem instruccions o ordres hem de:
•    Donar instruccions/ordres simples. D’una en una. Per exemple, si volem que el nostre/a fill/a aprengui a posar la taula, li anirem indicant que ha d’anar portant. Som conscients que es tracta d’alguna cosa que requereix molta paciència, però ajudarà al fet que el nostre fill interioritzi la rutina i, per tant, que es mantingui en el temps.
•    Les ordres han de ser concretes. Per exemple, no seria útil dir “ordena la teva habitació” ja que el nostre/a fill/a pot entendre que això només implica que reculli les joguines i pot ometre certs detalls. És millor dir-li exactament que tasques ha de dur a terme per recollir la seva habitació: “recull les joguines, posa la roba bruta en el cistell…”.
•    Utilitzar un to de veu ferma i neutre. No hem de caure ni en l’empipament, ni a ser massa tous (per exemple, formular-ho en forma de pregunta).
•    Assegurar-nos que en aquest moment el nostre fill ens està parant atenció. Per a aconseguir-ho, eliminarem distractors i li ajudarem a que estableixi contacte visual amb nosaltres.

Aplicar conseqüències (positives i negatives):
Lligat a com donar ordres o instruccions, està en com aplicarem conseqüències positives i negatives.
Quan apliquem les tècniques que explicarem a continuació tindrem en compte:
•    Ser sistemàtics i conseqüents: és a dir, fer-ho sempre igual en els diferents entorns i contextos en què es doni la conducta.
•    Aplicar la tècnica de forma immediata en el temps.
•    Aprendre a combinar les diferents tècniques ja que potencia la seva utilitat.
•    Pensar en les conductes que volem eliminar i prioritzar quins seran les primeres en les quals intervindrem; escollirem dues o tres conductes, les que es donin amb major freqüència.

Tècniques per augmentar conductes desitjables:
La millor manera per instaurar o que s’aprengui una conducta és que es reforci. Una norma que no es reforça quan el nen la compleix no es mantindrà en el futur.
Quan reforcem hem de tenir en compte:
•    Que reforçarem les conductes adequades.
•    Que lloarem les conductes adequades en el moment en què es donen.
•    Proporcionarem un reforç concret: verbal, gestual i/o material (si pot ser, evitarem els reforços materials).
•    Els reforços verbals sempre han d’anar acompanyats d’un component gestual (somriures, contacte visual, carícies…).
•    Utilizarem el reforçador de forma consistent: sempre que se de la conducta que desitgem potenciar.

Hem de tenir en compte que l’aconseguir que la freqüència d’aparició de les conductes que desitgem augmenti pot portar el seu temps.

El que no funciona…
•    Donar missatges dobles: “avui ho has fet molt bé, no sé perquè no ho fas així cada dia…”. Aquest tipus de missatges poden propiciar una baixa autoestima en els nostres fills ja que són viscuts com una crítica.
•    Criticar: hem de diferenciar entre criticar i donar feedback. Un exemple de crítica seria “hauries de saber organitzar-te i preparar la teva motxilla solament”; en canvi, una forma de retroalimentar o donar feedback al nen sobre la conducta que està duent a terme podria ser “fixa’t bé en el teu horari, creïs que és possible que et falti alguna cosa que necessites per al col·legi avui?”.
•    No fer crítiques globals: el nostre fill necessita ser corregit però no mitjançant crítiques globals (“sempre t’oblides de fer X”). Aquest tipus de comentaris no li ajuden a saber què coses ha de millorar i que coses ha millorat ja; per tant, li fa pensar que no té cap valor esforçar-se per aconseguir petites millores. Per poder ajudar-ho en aquest aspecte, el millor és establir discursos on quedi palès que hi ha hagut una millora i quins passos ha de dur a terme per seguir millorant.

El que funciona:
•    Especificar i explicitar l’esforç que ha fet el nen per millorar i els resultats que ha obtingut (“t’has esforçat molt a posar la taula perquè no t’has deixat cap cobert…que bé que puguis ajudar-nos a casa, ho estàs fent cada vegada millor”).
•    Donar elogis immediats; els elogis demorats en el temps tenen menys efectes positius.
•    Ser específics elogiant: els elogis generals no li ajuden a saber què conductes són apropiades i quines no ho són. És millor especificar què ha fet bé i què seria el següent a aconseguir per fer-ho encara millor.
•    Ser autèntics: si se sent feliç o sorprès pels esforços que està realitzant el seu fill, faci-li-ho saber.
•    Utilitzar als nostres feedbacks l’expressió dels nostres sentiments: és positiu per a l’autoestima del nostre fill saber que els seus pares tenen sentiments quant a la seva conducta i les seves millores.
•    Tenir expectatives realistes ja que, si no les tenim, no sabrem elogiar apropiadament aquelles conductes positives o millores que s’estiguin donant.

Tècniques per disminuir i eliminar les conductes no desitjables:
 L’extinció: com ignorar? L’extinció es tracta d’una tècnica altament eficaç per eliminar comportaments no desitjats i consisteix en no donar atenció al comportament no desitjat; al seu torn, pararem atenció  a aquelles conductes que sí que volem fomentar. Hem de tenir en compte que l’aplicació de l’extinció farà que al principi les conductes no desitjades empitjorin en freqüència i en intensitat; hem de ser pacients. Per descomptat, aquesta tècnica no és útil per a totes les conductes a eliminar ja que hi ha comportaments que no podem tolerar que es donin. Per a aquest tipus de comportaments aplicarem la tècnica del temps fora, que detallarem a continuació.Temps fora
Es tracta d’una tècnica dirigida a aquelles conductes que, per la seva intensitat o gravetat, no podem ignorar. En realitat es tracta d’una forma extrema d’ignorar al nen ja que se´l separa físicament de tots els reforçadors positius que puguin estar fomentant la seva mala conducta, especialment de l’atenció de l’adult.
Com en l’anterior cas, el començar a aplicar aquesta tècnica farà que al principi empitjori la conducta; per això, hem d’estar preparats per aplicar-la fins al final.
    Abans d’aplicar la tècnica li explicarem al nen les normes de la mateixa: davant quines conductes aplicarem aquesta tècnica, què se li dirà per indicar-li que es retiri, a on ha de retirar-se (escollirem un lloc), ho plantejarem com quelcom positiu per a ell/ella que li ajudarà a calmar-se. El temps per a estar fora variarà en funció de l’edat del nen.    És altament important ignorar al nen durant l’aplicació del Temps fora.    S’han de limitar el nombre de conductes en les quals aplicarem aquesta tècnica.    Reforçarem la primera conducta positiva o desitjable que es doni després del Temps fora.
Cost de resposta o reforç negatiu
Seria similar a una multa: el nen perdrà un privilegi quan executi una conducta no adequada.

Totes les tècniques presentades poden combinar-se, la qual cosa les farà més efectives, i conforme les apliquem ens farem més experts en el maneig de les mateixes. Es tracta d’entrenar-nos com a pares i reorientar les conductes que fins al moment havíem dut a terme; així que siguem pacients amb nosaltres mateixos i ajudem-nos mútuament a corregir l’aplicació de les diferents pautes que s’han proporcionat en aquest article. Autobservar-se i que ens avaluïn des de fora en l’aplicació de conseqüències pot ser de gran ajuda en el nostre “entrenament”.

La importància de l’entorn

En la gran majoria de problemàtiques en què ens trobem al llarg de tota la nostra vida, a més d’existir una evident repercussió personal, podem identificar una clara transcendència a diferents nivells dins del nostre entorn. D’aquesta manera, per comprendre adequadament les dificultats que presenta la persona, hem d’analitzar tots aquells àmbits que considerem que puguin estar vinculats amb el desenvolupament i/o manteniment del problema, ja sigui a nivell familiar, social, laboral o acadèmic.

En ocasions, podem cometre l’error de centrar la nostra mirada de manera única i exclusiva en la persona que manifesta el malestar, ignorant el fet que aquest pugui anar molt més enllà de les limitacions o símptomes purament personals. En aquest sentit, a més, si limitem tant el nostre camp de visió és probable que provoquem sentiments d’incomprensió i desesperança cap a aquesta persona, ja que estarem minimitzant factors interpersonals que poden resultar claus per a la seva millora. Així, hem de comprendre que gran part dels problemes psicològics es mantenen, agreugen i fins i tot es desenvolupen a partir de la interrelació de factors personals (biològics i psicològics) i socials.

Un conflicte familiar, una discussió amb el nostre cap, la mort d’un ésser estimat, l’aïllament social, entre d’altres, són alguns exemples de situacions que poden generar i mantenir un problema específic. Si atenem per exemple als Trastorns d’Ansietat, en molts d’ells hi ha un clar component social traduït en, per exemple; una por a ser criticat, rebutjat o a veure’s exposat en situacions enutjoses o on es sobreestima la probabilitat que els altres reaccionin d’una manera negativa per a un mateix, o que fins i tot els passi alguna cosa dolenta a persones properes. En problemàtiques relacionades amb l’autoestima també podem trobar aspectes semblants, al costat d’altres com una constant comparació. Aquest últim concepte a més, el podem identificar en múltiples trastorns psicològics com els Trastorns de la Conducta Alimentària, la Depressió o les Disfuncions Sexuals. Tot i això, no cal posseir una problemàtica específica per a ser capaços d’identificar la importància de l’entorn en els nostres conflictes.

Així, la influència que té el context en nosaltres és evident. Per això, la cooperació i col·laboració amb el medi més proper de la persona poden resultar claus per potenciar un major benestar. A més, això és especialment rellevant de cara a assegurar-nos una continuïtat més enllà del treball realitzat a sessió, emfatitzant la importància de generalitzar els conceptes i estratègies apreses a les situacions de la vida quotidiana.

D’aquesta manera, algunes de les recomanacions que poden resultar útils per a les persones properes són: adoptar una actitud comprensiva i empàtica amb la seva problemàtica, procurant reforçar els èxits aconseguits per aquesta i els petits esforços que vagi realitzant. Fomentar l’autonomia i disminuir la dependència ja que de vegades les persones pròximes són utilitzades per afrontar situacions problemàtiques. Informar-se sobre les característiques del problema, per un professional, per així adoptar un punt de vista objectiu i poder oferir una ajuda més adequada. Tot i que és normal que hi hagi conflictes, hem de procurar minimitzar la repercussió emocional que aquests puguin tenir en la persona intentant gestionar-los d’una manera més adaptativa.

Al costat d’aquestes, hi ha moltes altres pautes que poden resultar útils per a un gran nombre de situacions. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró, et proporcionaran la informació que necessitis i procuraran satisfer les teves necessitats d’una forma professional, ràpida i eficaç.

La Reestructuració Cognitiva (RC)

La forma en què interpretem i emmagatzemem els diferents esdeveniments posseeix una influència directa en la manera en què ens sentim i actuem. L’ésser humà es troba contínuament emetent judicis sobre les diferents experiències que es van succeint al llarg de la seva vida, i aquestes, amb el temps s’arrelen en forma de supòsits i creences més o menys generals sobre si mateixos i el món.

D’aquesta manera, el component cognitiu juga un paper crucial en l’explicació de moltes alteracions emocionals com ara els trastorns d’ansietat, la baixa autoestima o la depressió. En aquesta línia, tot i que existeixen esdeveniments potencialment negatius (ex; mort d’un ésser estimat) els quals poden facilitar l’aparició de certs desordres emocionals, la tècnica s’emmarca dins de la teoria segons la qual no són els esdeveniments en si mateixos els responsables de generar una resposta emocional i conductual específica, sinó les interpretacions i anticipacions que fem d’aquests successos juntament amb les creences associades a aquests. Per això, aquest procediment emergeix com una alternativa altament eficaç per reduir el malestar associat a molts problemes psicològics.

La RC consisteix en aprendre a detectar, analitzar i qüestionar els pensaments desadaptatius, de tal manera que es substitueixin per altres més adequats i generalment objectius, reduint i/o eliminant així la pertorbació conductual i/o emocional produïda pels primers. Per a això, es parteix de la premissa segons la qual les nostres interpretacions inicials són hipòtesis, i el client, amb l’ajuda del terapeuta, buscarà recollir dades per determinar si aquestes són útils o correctes. Així, formulant certes preguntes i dissenyant exercicis específics, buscarem avaluar i sotmetre a prova els diferents pensaments negatius per arribar a una conclusió el més objectiva possible sobre la seva validesa i utilitat.

Els principals objectius recauen en: Identificar els pensaments desadaptatius que provoquen una resposta conductual i emocional específica. Aprofundir en la comprensió de l’impacte que aquestes cognicions poden tenir sobre aquestes respostes. Aprendre a considerar-les com a hipòtesi que han de ser sotmeses a prova i discutides. Qüestionar-les de manera conductual i verbal mantenint una actitud oberta i neutra. I modificar-les o substituir-les per d’altres més objectius, realistes i útils pel nostre estat emocional.

Finalment és important tenir en compte que encara que el sistema cognitiu és crucial per comprendre molts problemes, en ocasions aquest component pot no ser sempre el principal encarregat del malestar. En aquest sentit, tot i que la RC ha demostrat eficàcia per a diverses problemàtiques, aquesta s’ha d’adequar a les característiques de la persona i combinar-se amb les tècniques necessàries encarades a treballar aquells aspectes que es considerin importants, la qual cosa facilitarà i assegurarà una millora major i més prolongada.

En cas de voler rebre més informació al respecte, els nostres professionals, situats a Mataró, procuraran ajudar-te i resoldre tots els teus dubtes.

Senyals d’alerta en el Trastorn de l’Espectre Autista (TEA)

El Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) és un trastorn del desenvolupament; és a dir, una alteració o retard en el desenvolupament de funcions vinculades a la maduració del sistema nerviós central que s’inicia en la infància i segueix un curs evolutiu estable.
Fins a fa relativament poc temps, és el Trastorn de l’Espectre Autista prenia diferents noms en funció de la seva simptomatologia:
•    Autisme, amb tres àrees principals afectades: la comunicació i el llenguatge, l’àrea social i l’àrea conductual.
•    Síndrome de Asperger: un tipus de TEA amb menor afectació a l’àrea del llenguatge i que no sol cursar amb retard mental.
•    Trastorn Generalitzat del Desenvolupament.
No obstant això, a la darrera edició del DSM (DSM-5), el sistema classificatori de referència per als trastorns mentals, es considera un traston del neurodesenvolupament en el qual es veuen afectats principalment dos dominis: alteració en la comunicació  social i patrons repetitius de conducta i interessos restringits; i es classifiquen en funció de la seva gravetat:

Quines senyals poden estar indicant-nos que el nostre fill/a pot presentar un Trastorn de l’Espectre Autista ?
Des de la Psicologia Infantojuvenil i la Psiquiatria el Trastorn de l’Espectre Autista es considera un trastorn espectral; és a dir, que malgrat manifestar-se de forma diferent d’una persona a una altra, posseeix unes característiques comunes i una afectació en determinades àrees del funcionament diari del nen. No obstant això, sí que existeixen certs senyals d’alarma que ens poden alertar que el desenvolupament del nostre fill no segueix els estàndards esperables per a la seva edat i que, per tant, hem de buscar ajuda professional per, així, iniciar una intervenció el més primerenca possible.
A l’àrea social o interpersonal, considerarem com a senyals d’alerta que:
•    no contacti visualment o ho faci molt esporàdicament
•    prefereixi jugar sol
•    no respongui somrient al nostre somriure (o a altres expressions facials) i/o sons als 9 mesos
•    no pari atenció a les persones, donant la aparença de que està a un altre món
•    no assenyali objectes als 14 mesos
•    no mostri interès pels altres nens
•    no mostri anticipació quan serà agafat

Quant a la comunicació, considerem senyals de alterta que:
•    s’iniciï en el balboteig o en algunes paraules però deixi el balboteig i aquestes primeres paraules que ja sabia dir
•    no balbotegi als 12 mesos
•    no digui les seves primeres paraules entre els 12 i els 24 mesos.
•    no compongui frases de dues paraules (aquestes no han de ser imitacions) als 24 mesos
•    de vegades sembli que ens escolta però altres vegades no
•    no assenyali ni digui adéu amb la mà als 12 mesos
•    no segueixi indicacions
•    no respongui al seu nom  als 12 mesos
•    no sàpiga explicar el que desitja (no assenyala per demanar alguna cosa)
•    tinguin un repertori limitat o molt baix d’expressions facials que demostrin emoció
•    no miri cap a on els altres assenyalen després dels 12 mesos
•    no assenyali amb el dit per compartir un interès entre els 18 i els 24 mesos

Pel que es refereix a l’àmbit conductual, haurem de parar atenció a conductes com les quals es detallen a continuació:
•    que es quedi realitzant la mateixa conducta de forma repetitiva
•    que no deixi anar un objecte encara que porti molt temps amb ell
•    que no demostri entusiasme davant objectes o llocs nous ni els explori
•    que juguin amb joguines de forma estranya: per exemple, posar de forma sistemàtica les joguines en fila
•    que no ensenyi les seves joguines
•    que no demostri interès per jocs interactius simples
•    que no demostri temor davant els estranys sobre els 9 mesos
•    que no imiti després dels 12 mesos
•    que no realitzi joc simbòlic (simular o “fer com”) entre els 18 i 24 mesos
•    que el seu joc sigui repetitiu i poc funcional
•    que camini de puntetes
•    que demostri patrons de moviment estranys, per exemple “aleteig” (moure les mans com si fossin ales) quan se sent excitat o content
•    que demostri alta sensibilitat davant els sorolls
•    que s’interessi només per certs temes, joguines i/o objectes preferentment i de forma acusada en detriment d’uns altres
Les conductes que aquí s’assenyalen són de tipus genèric i no solen presentar-se aïlladament així que no hem d’apressar-nos a “diagnosticar” al nostre/a fill/a. Davant la presència de diverses d’aquests senyals d’alarma, el més indicat és dirigir-nos al nostre Pediatre i serà ell o ella qui ens orienti quant a la necessitat de visitar a un especialista perquè valori si el nostre fill/a pot rebre o no algun diagnòstic.

Sexualitat i parella

La sexualitat és una part essencial de les nostres vides, i especialment de les relacions de parella. En si, el terme fa referència tant a aquelles variables fisiològiques, anatòmiques i psicològiques que caracteritzen a cada sexe, com a l’apetit o desig sexual i als factors conductuals i emocionals associats a aquest. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la sexualitat inclou tant les relacions sexuals com la intimitat, el plaer o l’erotisme. D’aquesta manera, hem de comprendre que la conducta pròpiament sexual pot suposar una expressió directa del grau de comunicació, passió, confiança, desig, amor … entre d’altres.

En aquest sentit, tot i que habitualment posem el focus d’atenció en la persona que manifesta un problema o símptoma específic, l’afectació va molt més enllà del terreny individual, repercutint clarament a nivell interpersonal, i més concretament, en les nostres relacions de parella. Així, és summament important atendre a totes les variables, siguin aquestes biològiques, socials o psicològiques per determinar quines d’elles estan repercutint de manera més significativa, tenint clar que hi haurà, gairebé sempre, una repercussió a nivell conjugal.

Al costat d’això, i tot i que hi ha un cert estigma cap a alguns temes relacionats amb aquest àmbit, hem de conscienciar-nos de la importància de fer front i compartir les dificultats presents en les nostres vides sexuals. Certament, encara que en ocasions existeixi consciència de problemàtica per part dels dos membres de la parella, la incomoditat i la timidesa poden ser obstacles a l’hora d’exterioritzar el malestar, la qual cosa pot actuar com a factor de manteniment de la situació. En aquest sentit és important establir un hàbit de comunicació (sexual) saludable i adequat, el qual vagi acompanyat d’una anàlisi personal sobre allò que considerem que pugui estar repercutint en el problema.

El tipus d’educació sexual rebuda, les necessitats personals, l’estrès sofert per dos o per algun membre de la parella, la presència d’altres problemàtiques com trastorns d’ansietat, depressió o abús de substàncies, o l’ús de medicaments, són algunes de les variables que poden repercutir en la situació, generant en ocasions disfuncions sexuals específiques. Davant d’això, serà crucial indagar sobre la interrelació entre tots els aspectes per esbrinar si el tractament d’algun d’ells pot incidir de manera positiva en les dificultats relacionades amb l’àmbit sexual. Així, en moltes ocasions la millora passarà per realitzar un tractament psicològic específic encarat a millorar certes actituds, conductes, creences i emocions relacionades amb el sexe. En altres, al costat del seguiment terapèutic pot ser recomanable col·laborar amb un professional de psiquiatria per potenciar la millora de la persona.

El més important però, i tot i que que cadascun de nosaltres triem viure la nostra sexualitat d’una manera determinada, és adoptar un punt de vista global i assumir que la millora de símptomes o dificultats específiques passa, gairebé sempre, per escoltar i col·laborar amb la parella, la qual a més d’estar patint i vivint la situació en primera persona, pot suposar una pedra angular per potenciar la millora de la persona que exterioritza el problema amb una dificultat específica.

En conclusió, la sexualitat suposa un concepte ampli, complex i dinàmic, viscut, entès i experimentat de maneres molt diverses i en el qual trobem interrelacionats un conjunt divers de components entre els quals es troba l’intercanvi afectiu i la comunicació. Únicament adoptant una mirada global serem capaços de comprendre certa part d’aquest extens terreny, i serà més probable que aconseguim brindar una ajuda òptima a les persones que pateixen dificultats determinades relacionades amb aquest àmbit.

Com encarar el retorn a la rutina

Després d’un període més o menys prolongat de relaxació, tranquil·litat i en definitiva, de desconnexió, el retorn als hàbits rutinaris pot resultar complicat i fins i tot provocar certes alteracions físiques i emocionals. En aquest sentit, tot i haver molta variabilitat en funció de la persona, existeixen alguns símptomes o problemes que poden aparèixer fàcilment en aquesta època de l’any. Per això, és important prendre consciència del nostre estat i dels factors que alteren el nostre equilibri vital per poder combatre’ls d’una forma més eficient.

La irritabilitat, la fatiga, l’apatia, l’estrès, l’ansietat o els problemes de son són alguns dels exemples que poden configurar el que alguns coneixen com a “síndrome post-vacacional”. Aquests poden estar associats a diferents àrees; encara que tendeixen a estar vinculades a l’àrea laboral, també poden aparèixer associades a l’àrea familiar, social o acadèmica. És important tenir en compte que el fet de patir un cert malestar o desajust en aquest període de transició és totalment normal, i fins i tot en part quelcom útil i necessari. En aquest sentit, si no genera una alteració significativa pot servir per adquirir una major consciència sobre la necessitat de canviar de rutina i focalitzar-nos en un altre tipus d’activitats, tot i que a priori aquestes es presentin com a més desagradables per a alguns. D’altra banda, en alguns casos poden existir dificultats importants que impedeixin que s’estableixi una introducció adequada i saludable al nou ritme de vida, podent aparèixer problemes psicològics específics com trastorns de l’estat d’ànim o dificultats relacionades amb l’autoestima.

A partir del que s’ha comentat, a continuació et facilitem algunes estratègies per ajudar-te a encarar el retorn a la rutina:

–    Període d’adaptació: Tal com hem comentat, és important conscienciar-nos de la necessitat de respectar un període de reintroducció als hàbits “oblidats”. Així, encara que sigui una cosa poc habitual i difícil de dur a terme, s’aconsella planificar la volta uns dies abans d’aquesta per reduir l’impacte sobtat de la incorporació i anar preparant-nos per al canvi.

–    Regular la son: És important descansar i respectar les nostres hores de son. Inicialment pot ser complicat tornar a anar a dormir i llevar-se aviat, de manera que hem de ser pacients, i tenir present que és important conservar el nostre ritme de son perquè sigui totalment reparador i ens proporcioni l’energia necessària per començar el dia.

–    Evitar el pensament dicotòmic: És habitual caure en la temptació d’idealitzar el període de vacances i denigrar la feina o les activitats més rutinàries. Tot té un punt intermedi i és important adoptar una mirada objectiva i realista, procurant qüestionar i positivitzar els aspectes negatius que anticipem.

–    Reforçament positiu: Relacionat amb el punt anterior, hem de buscar i analitzar les coses positives tant de nosaltres mateixos com de l’entorn. Això afavorirà que experimentem un millor estat d’ànim, i, per tant, permetrà que tinguem un bon rendiment.

–    De menys a més: És recomanable que el nivell d’activitat i d’autoexigència augmenti de manera progressiva. En alguns casos pot ser complicat a causa de les exigències de l’entorn, però tot i així cal tenir present la importància d’anar a poc a poc i marcar-nos objectius cada vegada més complexos.

A més d’aquestes, hi ha altres recomanacions que poden resultar útils per ajudar-te a que et reincorporis als teus hàbits rutinaris. Encara que en ocasions és difícil de superar i suportar, hi ha mesures encarades a aconseguir que sigui més suportable i a afavorir un major grau de motivació en aquesta important època de l’any.

Si vols rebre més informació al respecte, no dubtis en contactar amb nosaltres. Et proporcionarem una atenció personal i professional.

Què són i com podem detectar alumnes amb altes capacitats?

Els nens i adolescents amb altes capacitats obtenen respostes notablement per sobre la mitjana d’altres individus de la mateixa edat, experiència o entorn. No només és en l’àrea cognitiva on obtenen resultats molt satisfactoris sinó que poden destacar en altres àmbits com en l’artístic/creatiu, l’esportiu…
Les altes capacitats es poden trobar en nens i adolescents de tots els grups culturals, en tots els nivells socials i en tots els àmbits de l’activitat humana.
Dins la família de les altes capacitats, a nivell psicològic, podem fer tres tipus de diagnòstics diferents:
–    La precocitat intel·lectual: ens referirem a aquells alumnes que, per una qüestió evolutiva únicament, aprenen més ràpid que els altres alumnes de la mateixa edat. Per tant, no estaria indicant nivells superiors d’intel·ligència. Amb el temps, a mesura que l’infant va madurant, aquests nivells s’equilibren i/o estabilitzen obtenint resultats dins la normalitat.

–    La superdotació: només a partir dels 12 anys podríem parlar d’un possible cas de superdotació. En edats més primerenques, ens podríem confondre amb un cas de precocitat. L’alumnat amb superdotació presenta nivells per sobre la mitjana d’alumnes de la seva edat en totes les àrees. Per tant, no només ens fixarem en el nivell d’intel·ligència sinó també en altres àrees com la creativitat, la gestió d’emocions o la resolució de problemes.

–    El talent: l’alumnat que presenta un talent fa referència a infants que tenen una aptitud molt notòria en algunes àrees concretes. Parlaríem de talent simple quan només presenta aptitud en una àrea específica i, pel que fa a les altres àrees, obtenen resultats dins la normalitat. I en canvi, parlaríem de talent complex quan fossin dues o més àrees específiques les que presentessin valors per sobre de la mitjana. Hem de tenir en compte que es pot tenir un talent tant a nivell artístic, com espaial, com social..

Aquest alumnat, juntament amb la seva família, ha de rebre unes orientacions específiques a l’aula i també a nivell psicològic. És per aquest motiu que és tan necessari d’acudir a un/a professional especialitzat/da (psicòleg/a) si es detecta qualsevol símptoma que pugui relacionar-se amb les altes capacitats per tal de poder fer-ne un diagnòstic acurat. Així mateix, també és essencial de fer les coordinacions pertinents amb el centre educatiu al qual assisteixi l’alumne per tal d’ajustar al màxim una adaptació curricular que inclogui les adaptacions flexibles necessàries per optimitzar al màxim el rendiment d’aquests alumnes acceptant el seu ritme d’aprenentatge, tenint en compte els seus interessos, vetllant per la seva motivació i inclusió a l’aula en tot moment.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.

La Teoria de la Ment

La Teoria de la Ment o Cognició Social s’entén com la capacitat o habilitat per comprendre, atribuir i predir conductes, pensaments, emocions i intencions en els altres. El concepte, actualment crucial per explicar certs problemes psicològics, té el seu origen a finals dels anys vuitanta, obra de Premack i Woodruf qui van introduir el terme a partir de diversos estudis experimentals on intentaven demostrar que els ximpanzés podien posseir certa comprensió de la ment humana .

Quan parlem d’aquest particular mecanisme, hem de tenir present que es tracta d’un conjunt complex d’habilitats metacognitives. La metacognició fa referència a la capacitat per comprendre i reflexionar sobre els propis processos mentals, és a dir, tenir l’habilitat de “pensar que pensem”. Així, a partir de la psicologia i especialment de les aportacions de la neuropsicologia, s’han trobat àrees cerebrals i mecanismes específics que poden ajudar a detectar dèficits més o menys greus relacionats amb la Cognició Social. Entre ells es troben els següents:

–    El reconeixement facial d’emocions: la detecció de tristesa, ràbia i especialment de la por, a través de gestos facials específics suposa una habilitat molt característica de les persones que tenen desenvolupada de manera adequada aquesta habilitat. L’amígdala és la principal responsable d’aquest complex procés.
–    Detecció de creences falses: La comprensió de creences falses és un altre aspecte important. Per avaluar-hi l’exercici de “Sally i Anna”, on la persona, o en aquest cas el nen veu a Sally (una nina) amagant una bala a la cistella i se’n va; seguidament Ana canvia la bala a la seva pròpia cistella. Posteriorment se li pregunta on buscarà Sally la bala. S’ha trobat evidència a favor que les persones afectades d’autisme posseeixen un clar dèficit en aquest mecanisme. En el cas de la Síndrome d’Asperger la repercussió és menor.
–    La ironia i la mentida: la interpretació no literal o la capacitat de detectar el discurs metafòric és clau per relacionar-nos a nivell social. El desenvolupament d’aquests dos components és un important indicador del funcionament d’aquesta teoria.
–    L’empatia: El saber comprendre els estats emocionals dels altres i transmetre-ho de manera adequada mitjançant escolta i atenció suposa un elevat nivell de cognició social.

A més d’aquests hi ha altres subprocessos que ens poden ajudar a identificar les alteracions que impedeixen una bona execució d’aquest recurs. Al costat del autisme, una altra de les patologies en les quals s’ha trobat una clara deficiència d’aquesta habilitat, és l’esquizofrènia. A més de l’afectació de l’amígdala, les funcions executives i especialment l’àrea frontal del cervell es troben especialment deteriorades en aquesta malaltia. Justament aquestes àrees faciliten molt el desenvolupament de les nostres habilitats de comprensió i judici social.

El nostre cervell sembla encaminat a combatre la incertesa que generen certes situacions de l’entorn. La Teoria de la Ment suposa una habilitat clau per pal·liar amb aquest factor. La seva afectació pot aparèixer en edats molt diverses i per causes igualment variables. Si vols ampliar la informació sobre aquest o un altre aspecte, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs situat a Mataró resoldrà els dubtes i interessos que tinguis.

La negociació familiar

Sovint hem sentit a parlar de la importància de la negociació familiar, però alhora, ens vénen dubtes que fan plantejar-nos preguntes com; què és exactament? Quan l’hem d’utilitzar? De quina manera? Ens aportarà beneficis?
En aquest breu article volem aclarir-vos totes aquestes preguntes freqüents que us poden haver sorgit alguna vegada.
La negociació familiar tracta de restablir la comunicació entre els diferents membres que formen la família en qüestió. Hauríem d’utilitzar-la sempre, qualsevol situació pot generar diferències entre membres que, parlant-ne, es podran solucionar.  
Els beneficis principals que ens aportarà serà fomentar actituds de col·laboració entre els i les membres (no de competició entre diferents opinions), i ser capaços entre tots i totes de trobar noves maneres de solucionar un mateix conflicte. És important que negociem interessos en l’àmbit familiar i no posicions personals concretes d’un/a membre. Hem de tenir en compte que en la negociació es tracta de situar-nos a tots i totes en el mateix bàndol i crear noves formes de consens tot prenent pròpies decisions. Es tracta d’aconseguir de crear un espai neutral, tranquil i confidencial on poder duu a terme aquesta activitat.
La metodologia que hem d’emprar consta de quatre passos a seguir:  
1. Exposició del problema. Que servirà per obtenir tota informació de la situació problema i interpretar-la fent participar a la totalitat de membres implicats/des.
2. Recerca d’acords per arribar a un consens que ens durà a la solució del problema.
3. Elecció de la solució que ens sembli més efectiva i eficaç consensuada entre tots i totes les membres.
4. Posar la solució escollida en pràctica.
Cal que també tinguem present quines condicions bàsiques s’han de donar per a una bona conciliació: que totes les parts estiguin “en fred” i puguin parlar i escolar amb calma, saber demanar perdó i fer-ho si és convenient, evitar males maneres a l’hora de dirigir-nos als altres membres i està disposats/des a cedir, sinó no estem negociant.
El nostre equip de professionals situat a Mataró, t’ajudarà i facilitarà informació en cas de voler aprofundir sobre aquesta temàtica. No dubtis en contactar amb nosaltres.

La importància del seguiment i la prevenció de recaigudes

En tot tipus d’intervenció, sigui psicològica, mèdica (entre elles la psiquiàtrica) o de qualsevol altra modalitat, hi ha diferents fases les quals la seva variabilitat pel que fa a importància, és mínima. Al costat d’això, qualsevol problemàtica o malaltia posseeix el seu curs particular, requerint per tant, un tractament específic, amb l’aplicació d’estratègies concretes, i amb aproximadament un nombre de sessions determinat. A més, però, per facilitar el manteniment dels resultats a llarg termini és imprescindible dedicar una certa quantitat d’aquestes al treball de la prevenció de recaigudes, juntament amb el seguiment de l’evolució de la persona després de la finalització del tractament.

Així doncs, la prevenció de recaigudes se centra en identificar, analitzar i discutir amb la persona les possibles dificultats i contratemps que poden entorpir l’evolució adequada de la seva problemàtica. En aquest sentit, es busca enfortir al pacient amb estratègies específiques per afrontar possibles situacions difícils. Per a això, independent del motiu de consulta presentat (sigui aquest un problema adaptatiu, dificultats per gestionar l’ansietat, problemes d’autoestima, problema d’addicció, etc.) una part important consisteix a conscienciar-nos i acceptar la possibilitat de trobar-nos amb complicacions. Tot i que és rellevant la consideració del professional, el fet de patir una petita recaiguda no vol dir que tornem al punt de partida. Superar aquests sots forma part de la millora i ajuda a enfortir els mecanismes d’afrontament apresos. Per aquesta raó, es considera en si un aprenentatge. D’altra banda, haurem d’estudiar aquells aspectes que han permès o facilitat que la persona millorés, procurant desglossar i especificar tots els seus components, i assegurant-nos que el pacient hagi comprès i aplicat correctament els mètodes proposats. Entre aquests es troben els recursos de la pròpia persona i del seu entorn: la col·laboració i comprensió del cercle íntim, la predisposició personal o la resiliència són aspectes crucials a tenir en compte. No obstant això, no hem d’oblidar detectar i treballar les limitacions de tots els àmbits.

És cert que les característiques de la persona i de les dificultats presentades suposen aspectes crucials a tenir presents de cara a la planificació d’objectius específics a assolir, siguin aquests durant o al final del tractament. Tot i això, resulta especialment útil aprendre a no minimitzar els èxits aconseguits i adoptar una mirada realista quan l’estat d’ànim o la situació empitjori. Es recomana també l’ús de autorregistres tant durant, com al final del tractament ja que ajuden a la persona a observar i valorar el seu progrés, permetent a més facilitar al professional l’anàlisi dels moments i circumstàncies dels empitjoraments en cas d’existir aquests. En aquesta mateixa línia, de tant en tant és útil administrar aquells qüestionaris o proves utilitzades a l’inici de la intervenció, de tal manera que obtinguem una mesura estandarditzada del progrés del pacient en diferents moments.

Cal remarcar, que sempre que sigui possible s’ha de facilitar un telèfon de contacte a la persona per resoldre possibles contratemps. Això, a més a més permet realitzar el seguiment sense necessitat d’acudir presencialment, encara que en ocasions pot resultar beneficiós realitzar les sessions cara a cara. Adoptem una forma o altra, l’objectiu sempre és assegurar-nos de mantenir el benestar de l’individu.

D’aquesta manera, el seguiment a curt, mitjà i llarg termini al costat del treball centrat en la prevenció de recaigudes suposa un component crucial de qualsevol tractament, ja que permet no solament observar l’evolució de la persona, sinó dotar aquesta de recursos i estratègies específiques per encarar situacions futures que puguin entremetre’s entre ella i el seu benestar psicològic.

Si vols aprofundir sobre aquest o altres temes que consideris importants, els nostres professionals situats a Mataró procuraran resoldre tots els teus inquietuds. Posa’t en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.