La Síndrome de l’Impostor

La síndrome de l’impostor, o fenomen de l’impostor, també anomenada síndrome del frau, consisteix en un procés psicològic mitjançant el qual les persones, malgrat poder considerar que tenen èxit, són incapaces d’assimilar els èxits. Per això, és característic que es minimitzi, subestimi o fins i tot s’externalitzi la responsabilitat d’haver aconseguit un objectiu, atribuint-lo comunament a la sort, o a altres circumstàncies que tenen poc a veure amb les característiques personals positives.

 

Aquest procés, el qual s’indica que té una prevalença lleugerament superior en dones, s’ha relacionat amb diverses variables, com ara el perfeccionisme, l’autoexigència, o fins i tot la baixa autoestima. El que és clar és que pot afectar de manera negativa la nostra carrera professional, ja que si estem convençuts que no estem a l’alçada, això pot suposar un obstacle de cara a imposar-nos o enfrontar-nos a certes situacions. Així, podem encarar-nos més a no cometre un error i evitar el fracàs, en comptes de procurar ser proactius i focalitzar-nos a aconseguir nous reptes. Tot això pot portar a deteriorar la nostra autopercepció i minvar el nostre estat d’ànim (p.ex., tristesa, ansietat, frustració, impotència…).

 

Com ho podem combatre?

 

Observació i registre: Atendre i fer conscients els nostres sentiments i pensaments d’“impostor” quan apareguin pot trencar amb el cercle viciós. A més, si ho escrivim podem veure’l des d’una altra perspectiva, allunyant-nos de la seva credibilitat i importància.

 

Flexibilització: Un cop detectats els automissatges, segurament serem capaços de veure la rigidesa i la magnificació inherent a cadascú. Reduir l’autoexigència i la perfecció que ens imposem és clau. Això, a més, pot facilitar que sorgeixin alternatives més constructives.

 

Llistat de fortaleses: El pas anterior permet aquesta part. A més de reduir la potència dels missatges negatius, convé recordar-nos tot allò personal del que podem confiar, i això ens proporciona evidències de que podem confiar en nosaltres mateixos, i enfrontar-nos a qualsevol situació. Dedica’t uns minuts i fes un llistat general del que consideres els teus punts forts, juntament amb un diari d’aquelles característiques positives que hagis pogut apreciar durant aquell dia.

 

Afrontament i exposició: És important no postergar les situacions. Deixar les coses per més endavant pot fer que indirectament reafirmis la teva condició d’ineptitud o incapacitat. Podem enfrontar els problemes directament i assumir els errors, si apareixen. Responsabilitzar-nos del procés és una magnífica manera d’enfortir la nostra autoconfiança.

 

Modificar el llenguatge intern i les nostres creences no és fàcil, i menys a nivell laboral i quan creiem que s’espera molt de nosaltres. Aquest i altres fenòmens són recurrents a la nostra societat actual. Si vols conèixer més o tens qualsevol pregunta, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et proporcionarà tota l’ajuda que necessitis. Apropa’t o truca’ns, t’atendrem encantats.

En què consisteix l’Economia de Fitxes?

Dins de les tècniques operants, o també anomenades de modificació de conducta, és a dir, eines que serveixen per instaurar, mantenir, augmentar o disminuir comportaments, hi ha una gran varietat d’estratègies. Entre elles, algunes de les més conegudes són el reforçament i el càstig, tant positiu com negatiu, l’extinció o la sobrecorrecció. Es diferencien principalment en funció de si lliurem o retirem alguna cosa “agradable” per a la persona, o si fem el mateix però amb un estímul “desagradable”. Avui dia tenen una utilitat enorme, sent utilitzades des de gairebé totes les orientacions en psicologia clínica.

 

L’Economia de Fitxes és una tècnica de modificació de conducta, classificada dins dels sistemes d’organització de contingències (juntament amb el contracte de contingències), basada en els principis del condicionament operant, que consisteix en establir un sistema on la persona guanyi o perdi punts o fitxes per comportar-se d’una manera determinada, pactada per endavant. Aquestes fitxes podran intercanviar-se o bescanviar-se pels anomenats reforçadors de suport, és a dir, si la persona aconsegueix un determinat nombre de fitxes o punts, podrà obtenir alguna cosa que vulgui (joguina, activitat…). Tal com hem indicat, hi ha dues maneres de realitzar el programa, lliurant totes les fitxes inicialment, i anar retirant-les a mesura que es realitzin comportaments no desitjats (procediment anomenat cost de resposta), o lliurar-les a mesura que es realitzen les conductes desitjades (reforçament positiu).

 

Un dels seus avantatges és que es pot aplicar tant individualment com en grup, cosa que augmenta la seva eficiència. A més, permet establir comportaments a mitjà i/o llarg termini, que en cas que estiguin ben planificats, passaran a instaurar-se com a rutines. Juntament amb això, el lliurament de punts suposa un al·licient immediat per a la conducta que volem aconseguir, i permet accedir a un reforçador molt més gran a llarg termini. Això suposa un clar augment de la motivació de la persona, i afavoreix el seu compromís i col·laboració amb el programa. Per crear-lo, hem de tenir en compte les consideracions següents, en les quals podem diferenciar dues fases:

 

  • Fase d’implantació:
    • Establir els objectius del programa: és a dir, decidir aquelles conductes meta que volem eliminar o instaurar. És important no seleccionar-ne moltes, i definir-les de forma específica, precisa i clara.
    • Triar el tipus de fitxes que utilitzarem: en funció del col·lectiu que tinguem davant (sobretot en funció de l’edat), utilitzarem uns o altres (estrelles, cares somrients, adhesius…).
    • Mostreig: seleccionar els reforçadors de suport que es concediran, i per quantes fitxes es bescanviaran. Això és important fer-ho en col·laboració amb la persona, de manera que coneguem adequadament quins són els seus gustos, i quins reforços tenen més significació per a ella.
    • Registre: és important comptar amb un mètode de registre de fitxes, de manera que tant el professional com les persones implicades tinguin un control sobre la seva execució.

 

  • Fase de finalització o esvaïment: En aquesta segona i darrera fase principalment s’incrementa el temps entre l’execució de la conducta i el lliurament del reforçador, de manera que es generalitzi allò que desitgem, i progressivament es redueixi la dependència sobre el reforçador, instaurant definitivament el comportament desitjat.

 

Tot i que aquesta tècnica es va crear i utilitzar inicialment en ambients institucionalitzats, actualment s’utilitza tant en àmbit clínic, com educatiu (escoles), i social. A més, és una de les eines més útils per a la població infantil, i especialment per als trastorns del comportament. A més, també s’ha utilitzat en teràpia familiar i problemes de parella.

 

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre recurs, els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, et proporcionaran tota la informació que necessitis. Contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Trastorn d’Ansietat per Enfermetat o Hipocondria

Els trastorns relacionats amb símptomes somàtics engloben una sèrie d’alteracions heterogènies que comparteixen la manifestació de problemes relacionats amb el cos (dolor, fatiga, símptomes motors…), preocupació diversa sobre aquests i malestar emocional accentuat (en forma d’ansietat principalment). Així, la “somatització” es podria descriure com la tendència a experimentar i expressar malestar psicològic en forma de símptomes somàtics que el subjecte interpreta erròniament com a signe d’alguna malaltia física severa i, en conseqüència, sovint sol·licita assistència mèdica per a ells.

 

Dins d’aquests hi ha la Hipocondria o Trastorn d’Ansietat per Enfermetat. Tot i que tots podem tenir una idea de la seva caracterització, els manuals diagnòstics la defineixen com la preocupació per patir o contraure una malaltia greu, que s’acompanya d’un grau elevat d’ansietat sobre la salut, i de comportaments excessius com anar repetidament al metge, o evitació. A més, és important destacar que en aquesta patologia no hi ha símptomes somàtics o, si hi són presents, són únicament lleus. I si hi ha afecció mèdica real, la preocupació es considera excessiva. Afecta a entre un 1,3 i un 10% de la població, presentant una prevalença similar entre homes i dones. A més, acostuma a iniciar-se a l’edat adulta mitjana primerenca, amb tendència cap a la cronificació. Junt amb això, com a factors de risc s’ha destacat la presència d’estrès vital accentuat, i les experiències d’abús o malaltia greu durant la infància.

 

D’aquesta manera, la persona, davant el mínim símptoma físic o qualsevol estímul que impliqui connectar amb la possibilitat de patir alguna patologia, entra en una espiral negativa, en què realitza una interpretació magnificada a causa de la por de patir una enfermetat, fet que produeix una sèrie de símptomes d’ansietat que poden alimentar la idea que alguna cosa està malament al cos, tancant el cercle. Per això, el tractament haurà d’anar encarat a treballar, no només l’elevada activació amb tècniques de regulació emocional i de gestió de l’ansietat, sinó la part cognitiva; és a dir, tots aquells pensaments que assalten aclaparadorament la consciència i que ens porten a realitzar hipòtesis cada cop més significatives.

La Teràpia Cognitiu-Conductual és una alternativa molt eficaç i amb nivells elevats d’evidència per a la Hipocondria. Hi ha diferents programes proposats per diversos autors (Kellner, Salkovskis, Barsky…) que han mostrat clarament la seva utilitat. Al Gabinet Psicològic Mataró trobaràs professionals amb aquesta i altres especialitats que et permetran obtenir ajuda i informació per al que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Problemes emocionals i símptomes subclínics

Existeix una gran varietat de problemes emocionals; desde trastorns concrets i ben acotats, fins a patologies més inespecífiques. Les situacions que poden desencadenar aquests són també múltiples, i cal tenir una visió àmplia i flexible per comprendre l’origen i el manteniment de totes aquestes dificultats. En aquest sentit, hi ha símptomes, o compendis d’ells, que tot i no poder enquadrar-se en patologies concretes, poden generar un malestar i limitació significatius, i per això, mereixen igual o més importància.

 

No cal tenir un trastorn concret per demanar ajuda! De vegades busquem informació sobre el que ens està passant, i ho enmarquem en un problema concret, i això, tot i que pot alleujar el malestar per la incertesa que genera no saber què ens passa, moltes vegades fomenta l’estigma i l’autocàstig, i una percepció errònia del que ens passa. Així, la característica de “subclínic” es reserva per a aquells problemes que impliquen un patiment significatiu per a la persona, i que apareixen en una certa freqüència i intensitat, però que a causa de les seves característiques no poden acabar de situar-se en una categoria o trastorn mental concret . En aquest sentit, és important recordar que per realitzar un diagnòstic, actualment cal complir amb un nombre concret de característiques i durant un cert temps, però cal tenir present que encara que això no es presenti, i per exemple només aparegui un únic símptoma (p.ex., tristesa), aquest per si mateix pot provocar una gran limitació en la persona que el pateix.

 

La importància del problema doncs, vindrà determinada per la vivència i l’afrontament de la pròpia persona en si i/o pel malestar que generi en els altres. En aquesta línia, cada cop són més els autors que es decanten per una aproximació dimensional de les patologies, en lloc d’una categorial. Això implica entendre-les com a espectres, en què els símptomes es poden presentar de formes molt diverses i combinades, i en diferents problemàtiques (p.ex., el Trastorn de l’Espectre de l’Autisme). En el cas de l’ansietat i de la depressió, ja s’evidencia des de fa temps que hi ha un clar solapament entre les seves característiques. Així, cada cop hi ha més interès en trobar aspectes comuns de les diferents problemàtiques per tal de dissenyar intervencions que siguin útils per abordar problemes diversos (p.ex., els programes transdiagnòstics).

 

Val la pena esmentar, igualment, que acudir a un terapeuta també pot ser amb la finalitat de millorar. És a dir, que encara que no hi hagi un malestar accentuat, podem estar interessats en fer un creixement personal o potenciar el nostre autoconeixement. Per tot això, si et preocupa o genera malestar qualsevol cosa, o simplement t’agradaria aprofundir una mica més en tu mateixa per potenciar certs recursos o habilitats, no ho dubtis i dóna’t l’oportunitat d’obrir-te i trobar eines per gestionar-ho a través d’un procés terapèutic.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia d’adults i infanto-juvenil, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a rebre tota la informació i atenció que necessitis. Truca’ns sense compromís, estarem encantats d’atendre’t.

Les ciber-relacions

Estem vivint un augment exponencial del desenvolupament del món tecnològic; en forma d’aplicacions, plataformes i una infinitat de recursos, la qual cosa es tradueix igualment en el progressiu ús que en fem, adaptant no només la nostra activitat laboral, sinó també les nostres activitats lúdiques i fins i tot socials. Això té una clara repercussió a tots els nivells, cultural, social i sobretot personal.

 

És clar que un dels impactes d’aquest tsunami resideix a les xarxes socials, i a les aplicacions que, tot i no ser destinades específicament, també es fan servir amb la mateixa finalitat. Som éssers socials, i gran part de la nostra identitat es construeix sobre la base de la interacció amb els altres. Per això, com a aspectes positius de la creació i ús d’aquests recursos, podríem destacar la rapidesa i l’accessibilitat de diferents continguts, l’apropament o la creació de grups per similitud d’interessos o aficions, la comoditat, el suport grupal, la privadesa o la confidencialitat. Aquests explicarien una gran part de l’atractiu d’aquestes plataformes. A més, aquest espai ens permet conèixer i relacionar-nos amb persones de qualsevol part del món, facilitant així la interconnexió entre tots nosaltres.

 

D’altra banda, però, i derivat principalment d’un ús inadequat o no saludable, hem de remarcar diferents aspectes a tenir en compte: fer-ne un ús excessiu, únic (utilitzar només les aplicacions per interaccionar i abandonar el contacte presencial), creació de falses identitats o la suplantació de perfils, entre d’altres. Tot això pot portar a una limitació clara i a conseqüències personals importants, com ara el desenvolupament de dependència/addicció i altres trastorns psicològics com ansietat, depressió, problemes d’autoestima, trastorns del son, desregulació alimentària, o alteracions psicosomàtiques, entre molts d’altres. Juntament amb això, val la pena tenir en compte que les relacions a distància també poden ser doloroses, ja que ens exposen a certa incertesa, la qual cosa pot augmentar la desconfiança i la gelosia, la manca de contacte físic i de compromís, els malentesos relacionats amb la comunicació, la rutina i la monotonia.

 

La transició i adaptació a un món cibersocial requereix un temps, i més quan fa tan poc havíem d’anar a casa del veí si volíem veure’l o comunicar-li alguna cosa. Això és especialment rellevant en la infància i l’adolescència, etapa clau en la formació de la identitat. Educar en la realització d’un ús adequat i saludable és clau per aconseguir no només una adaptació tan beneficiosa com sigui possible a aquest “nou món”, sinó per prevenir problemàtiques com les aquí esmentades.

 

Al Gabinet Psicològic Mataró (GPM), trobaràs professionals especialitzats en aquesta i moltes altres problemàtiques, els quals poden ajudar-te a obtenir més informació o una atenció clínica, especialitzada i individualitzada. Truca’ns sense compromís, estarem encantats de resoldre tots els teus dubtes.

Què és la Sensibilitat a l’Ansietat?

Hi ha un interès recent i progressiu per identificar aquelles variables o problemàtiques que poden ser comunes a diferents patologies. Això és així degut a que la recerca i disseny de tractaments procura cada cop més dissenyar eines que puguin ser útils i eficaces per a diferents trastorns, advocant per una base simptomatològica comuna. Un d’aquests constructes, i el qual ha suscitat un interès especialment rellevant, és el de Sensibilitat a l’ansietat.

 

Sabem que l’ansietat és aquella reacció mental i emocional que apareix davant d’un perill real o subjectiu (percebut) caracteritzat principalment per inquietud, excitació i inseguretat, i que engloba una sèrie de símptomes físics com taquicàrdia, sudoració, tremolors, tensió, palpitacions, dificultat per respirar, visió borrosa, mareig…entre d’altres. Ens prepara per fer front o fugir d’una situació, i suposa un mecanisme adaptatiu per a la supervivència. El terme sensibilitat a l’ansietat, proposat inicialment per Reiss (1991) en el seu model sobre l’expectativa d’ansietat, fa referència a la por que experimenta una persona cap a les pròpies reaccions o símptomes d’ansietat, traduït en diferents creences o interpretacions com pot ser el fet que els símptomes tenen conseqüències perilloses o perjudicials (p.ex., “puc tenir un atac de cor si experimento pànic”). Així, hi ha una interpretació negativa, esbiaixada i magnificada sobre les reaccions pròpies de l’ansietat, la qual cosa retroalimenta i potencia els símptomes, generant un cercle viciós que pot portar a experimentar símptomes de manera més freqüent i intensificada.

 

Aquest component s’associa principalment a la incertesa sobre les característiques i les conseqüències de la pròpia ansietat, ja que davant la incomprensió i el malestar que produeix, realitzem prediccions catastròfiques sobre les seves repercussions. A més, s’associa i suposa un factor de risc per al desenvolupament de diferents patologies:

 

  • Trastorns d’ansietat en general.
  • Trastorn de Pànic amb o sense Agorafòbia.
  • Trastorn d’Estrès Postraumàtic.
  • Addiccions.

 

Com veiem, tot i que es vincula principalment amb el desenvolupament de problemes d’ansietat i especialment amb el pànic, té rellevància en diferents categories diagnòstiques. Per això, comprendre mitjançant una psicoeducació adequada, i intervenir amb mètodes eficients com l’EMDR, o la Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), resulta clau. Si t’interessa aquest o qualsevol altre tema, o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, contacta amb el nostre equip situat a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Tipus d’enuresi

L’enuresi es defineix com l’emissió repetida d’orina, al llit o a la roba. S’estima que afecta entre un 5 i un 10% dels nens i nenes de 5 anys, entre un 3 i un 5% dels que tenen 10 anys, i un 1% dels que tenen 15 anys o més edat. Això evidencia una remissió en la seva prevalença a mesura que s’avança en el cicle vital. Tot i això, la seva incidència en edats primerenques és cada vegada més gran, i aquesta es relaciona principalment amb factors psicològics com l’estrès, l’ansietat (p.ex. pors), o els problemes del vincle.

 

Pel que fa als diferents subtipus, després d’observar els múltiples patrons de presentació en població infantil, s’han proposat els següents:

 

  • Voluntària o involuntària: Tot i que tendeix a concebre’s com únicament involuntària, l’enuresi i l’encopresi (emissió de femta), poden ser tant voluntàries com involuntàries. En el primer cas, l’alteració es relaciona amb trastorns generalitzats del desenvolupament (p.ex., autisme) o de conducta, ja que pot haver-hi intencionalitat de cridar l’atenció, o provocació, juntament amb trets d’impulsivitat.

 

  • Nocturna o enuresi monosimptomàtica: És la més comuna, i afecta principalment al sexe masculí. Tendeix a aparèixer sobretot durant el primer terç de la nit, on hi ha una major quantitat de temps en son profund, i associant-se per tant més als trastorns del son no REM (p.ex., terrors nocturns o somnambulisme).

 

  • Diurna o incontinència urinària: Apareix sobretot en nenes, i la prevalença tendeix a disminuir significativament passats els 9 anys. Dins d’aquesta, es parla d’“incontinència urgent” quan hi ha símptomes sobtats i inestabilitat del detrusor, i “d’emissió posposada” quan hi ha un retard conscient de les ganes d’orinar fins que es produeix la incontinència.

 

  • Nocturna i diürna: També anomenada enuresi no monosimptomàtica. La seva presentació és poc freqüent, i no s’observen diferències per gèneres.

Pel que fa al tractament, les teràpies cognitivo-conductuals, i en concret, el mètode de l’alarma o pipi-stop n’ha demostrat àmpliament l’evidència i la utilitat. L’objectiu és que el nen o la nena aprengui a discriminar les sensacions abans de la micció, i a controlar-les voluntàriament d’una manera poc invasiva i, sobretot, no lesiva. Si vols obtenir més informació sobre això, posa’t en contacte amb el nostre grup de professionals, a Mataró. T’ajudarem.

La Teoria de les intel·ligències múltiples

Són moltes les propostes que s’han fet per conceptualitzar el constructe de la intel·ligència i, per tant, diferents les divergències entre els diferents autors. Aquesta es pot definir com aquella capacitat mental que implica l’aptitud per raonar, planificar, resoldre problemes, pensar de manera abstracta, comprendre idees complexes, aprendre amb rapidesa i aprendre de l’experiència. Consistiria així en una capacitat àmplia i profunda per comprendre l’ambient. Entre les discussions principals, es debat entre si constitueix un tret de la personalitat, si es tracta d’una característica innata o adquirida, o si és un constructe unitàri o multidimensional.

 

En aquest darrer sentit, i en contra del que tendim a considerar, hi ha cert consens a pensar que no existeix una única intel·ligència, i que són molts els atributs o capacitats que hem de tenir en compte per considerar una persona com a més o menys intel·ligent. Així, Howard Gardner, psicòleg nord-americà de la Universitat de Harvard, va publicar el 1983, la seva teoria sobre les intel·ligències múltiples, advertint que no únicament la intel·ligència acadèmica és el factor decisiu, ja que moltes persones amb qualificacions excel·lents presenten dificultats per relacionar-se amb altres o per manejar àmbits concrets de la seva vida. En aquest sentit, l’autor podria afirmar que Stephen Hawking no és més intel·ligent que Leo Messi, sinó que tots dos han desenvolupat un tipus d’intel·ligència diferent. D’aquesta manera, proposa l’existència de 8 tipus d’intel·ligència:

 

  • Lingüística: Es refereix a l’habilitat per a la comunicació tant verbal com no verbal, representant el domini del llenguatge en totes les seves esferes.

 

  • Lògic-matemàtica: És la capacitat per raonar lògicament i per resoldre problemes numèrics. Els coneguts tests d’intel·ligència (QI) s’encaren a avaluar principalment aquest tipus d’intel·ligència i, en menor mesura, la lingüística.

 

  • Espacial: Coneguda també com a intel·ligència visual-espacial, i referida a l’habilitat per observar els estímuls, objectes, i en general, el món, des de diferents perspectives. Ens permet elaborar les nostres pròpies imatges mentals i ser-ne sensibles als detalls, a més de permetre’ns desenvolupar un sentit individual de l’estètica.

 

  • Musical: Com el seu nom indica, representa l’habilitat i la sensibilitat per detectar, aprendre i reproduir sons i peces musicals. L’autor destaca aquesta intel·ligència ressaltant la importància de l’art musical a les nostres vides des de segles enrere.

 

  • Corporal i cinestèsica: Es requereixen certes habilitats corporals i motrius per manejar eines i expressar algunes emocions. Així, l’autor considera que hi ha un component físic clau per a una adaptació adequada al nostre entorn.

 

  • Intrapersonal: És la capacitat per comprendre’ns, escoltar-nos i crear-nos una imatge interna de nosaltres mateixos, tant a nivell emocional com d’altres atributs interns (pensaments, trets de personalitat…).

 

  • Interpersonal: Seria l’equivalència d’intel·ligència social proposada per altres autors. Es mostra en la nostra capacitat per crear i mantenir vincles i per comprendre els estats interns dels altres, juntament amb l’habilitat per a la resolució de conflictes interpersonals.

 

  • Naturalista: Aquesta va ser afegida a la seva teoria posteriorment (1995) pel mateix autor justificant que és clau per a la nostra supervivència. La va definir com a l’habilitat per a detectar, categoritzar i diferenciar els estímuls relacionats amb l’entorn (p.ex., vegetals i animals) o altres fenòmens relacionats amb la natura com la geografia o el clima.

 

Resulta molt interessant adoptar un punt de vista global i divergent quan parlem de constructes com la intel·ligència. No tots som bons en tot, i si ho analitzem detingudament, és possible que siguem capaços de detectar quines d’aquestes intel·ligències tenim més desenvolupades. Aquesta concepció divergent, a més, pot ajudar a la desestigmatització de certes persones, i a adoptar plans de desenvolupament individualitzats molt més complets i integrals.

Disciplines com la neuropsicologia s’encarreguen d’estudiar i avaluar aquestes facetes i altres. Al nostre centre de psicologia i psiquiatria, a Mataró, trobaràs professionals especialitzats en aquesta, i en altres vessants de la psicologia d’adults i infanto-juvenil.

Aaron T. Beck

Hi ha una gran quantitat d’autors que han contribuït a crear i engrandir el meravellós món de la psicologia. Entre ells, Aaron Temkin Beck, mort el passat 1 de novembre, i el qual avui volem commemorar. Aquest professor i psiquiatre, nascut el 1921 a Rhode Island, és considerat “un dels cinc psicoterapeutes més influents de tots els temps” per The American Psychologist, i creador de la Teràpia Cognitiva (també anomenada per alguns Teràpia Cognitiu-Conductual) construïda inicialment per a la depressió.

 

El principal postulat d’aquesta teràpia gira entorn al fet que no són els esdeveniments o situacions externes les que generen per si mateixes una pertorbació emocional, sinó que és el processament o interpretació d’aquests esdeveniments el que ens explica el malestar. En aquest sentit, es defensa que tots apliquem un filtre mitjançant el qual ens fem una idea sobre què passa. D’aquesta manera, aquesta orientació treballa amb les representacions internes que les persones tenen de si mateixes i dels diferents ambients, i va suposar un avenç crucial davant d’algunes limitacions del conductisme radical i de la psicoanàlisi.

 

Entre els principals components de la seva teoria, trobem els següents:

 

  • Esquemes cognitius: Constitueixen estructures cognitives estables, creades desde la infància, les quals organitzen la informació en la memòria, i representen tot el conjunt d’experiències prèvies, fruit de l’aprenentatge. Per això, influeixen en la interpretació dels fets i en faciliten el record. D’aquesta manera, actuen com a filtres a l’hora de percebre el món. Una característica important és que poden romandre latents, i activar-se en el moment en que un esdeveniment significatiu interactuï amb ells.

 

  • Creences: Suposen el contingut dels esquemes. Seria tot allò en què creiem, i representarien els mapes interns que ens ajuden a donar un significat al món. Dins se situarien les creences nuclears o centrals (proposicions globals, absolutes i duraderes com ara “sóc un inútil”) i les intermitges o perifèriques (supòsits construïts principalment sota la condició de “si…llavors…”, per exemple “si els meus fills no em fan cas, vol dir que sóc un mal pare”).

 

  • Processos cognitius: Es defineixen com les regles transformacionals a través de les quals seleccionem del medi la informació que serà atesa, codificada, emmagatzemada i recuperada. Són processos automàtics que operen sense el coneixement conscient, però que poden produir certs biaixos o distorsions (p.ex., inferència arbitrària, pensament dicotòmic, magnificació, personalització…).

 

  • Productes cognitius: Serien el resultat o la confluència dels dos components anteriors, en forma d’imatges i pensaments concrets associats a les diferents situacions. Aquests són els aspectes més fàcilment accessibles a la consciència.

 

D’acord amb això, l’autor proposa que els trastorns emocionals i/o conductuals (p.ex., la depressió) són el resultat d’una alteració del processament de la informació fruit de l’activació d’esquemes latents, i indica que el primer símptoma correspondria amb la tríada cognitiva (la visió negativa d’un mateix, del món i del futur). Així, doncs, la pertorbació emocional seria conseqüència d’una interpretació o processament cognitiu alterat, el qual buscarà modelar-se i transformar-se, per tal de flexibilitzar-lo. L’autor, per això, fa ús de la Reestructuració Cognitiva, o dels Experiments Conductuals, els quals han demostrat una gran utilitat en la pràctica clínica.

 

Al nostre centre de psicologia, a Mataró, estem formats en aquesta i altres orientacions, les quals han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols contactar-nos i rebre la nostra ajuda, o simplement més informació, posa’t en contacte amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

El Síndrome de l’Intestí Irritable (SII)

Les malalties psicosomàtiques es defineixen com aquelles alteracions en les quals apareixen símptomes físics els quals no poden ser explicats, total o parcialment, per una malaltia física o orgànica, i en què els factors psicològics/emocionals juguen un paper crucial en el seu desenvolupament i/o manteniment. En aquest sentit, hi ha una àmplia evidència sobre la relació cos-ment, coneixent-se una gran varietat de patologies causades i amplificades per problemes com l’estrès o l’ansietat.

 

Entre elles el Síndrome de l’Intestí Irritable (SII) és un trastorn funcional de la motilitat del tracte intestinal, el qual no s’explica per alteracions orgàniques, i caracteritzat per dolor abdominal que millora després de la defecació i alteracions en aquesta última com necessitat urgent de defecar, restrenyiment o diarrea, distensió abdominal, o pesadesa. S’estima que afecta a un 10-20% de persones en països occidentals, apareixent el doble en dones que en homes. A més, sol presentar-se més en joves (abans dels 30 anys), tot i que s’ha evidenciat un segon pic passats els 65-70 anys. D’altra banda, no s’ha aconseguit determinar una única causa que expliqui la seva aparició, parlant-se d’una interacció de factors fisiològics (p.ex., hipersensibilitat visceral, alteracions de la motilitat intestinal o disfuncions en la relació cervell intestí) i psicosocials.

 

Entre aquests últims, l’estrès i l’ansietat juguen un paper crucial, però al costat d’aquests, hi ha variables personals que predisposen a que s’accentuïn certs símptomes: la baixa autoestima, l’autoexigència, la tolerància/intolerància a la incertesa i a la frustració, la necessitat d’aprovació, i la rigidesa a l’hora de complir amb certes normes socials. Així, les persones que reaccionen de manera desproporcionada a les molèsties físiques o mostren una por intensa a desenvolupar una malaltia, o les que han experimentat una situació d’estrès (problemes a la feina, defunció d’un ésser estimat, història d’abusos…), són més propenses a desenvolupar el síndrome.

 

Per tot això, la comprensió i l’abordatge d’aquesta dificultat ha de tenir un caràcter multifactorial i multidisciplinar, el qual se centri tant en els símptomes purament físics o mèdics, i els psicològics. D’aquesta manera, es requerirà un examen mèdic complet juntament amb una avaluació de l’estat mental i emocional de la persona per dissenyar un tractament el més adequat possible. La Teràpia Cognitiu-Conductual o la Teràpia d’Acceptació i Compromís han demostrat àmplia evidència al respecte, utilitzant tècniques com la psicoeducació, la relaxació/respiració, el Mindfulness o la Reestructuració Cognitiva, les quals s’encaren al fet que la persona comprengui i assumeixi més control de la seva malaltia, i alhora aprengui a regular els símptomes desde diferents components: físic, mental i emocional.

 

Totes les patologies, siguin de caire psicògen o física, posseeixen una gran rellevància des del punt de vista emocional. L’impacte que poden generar en la persona i en els éssers propers pot ser realment elevat. Per obtenir més informació, contacta amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres de Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.