El Trastorn d’Acumulació

Les categories diagnòstiques ens ajuden a identificar i a comprendre les dificultats per les que pot estar passant una persona. A més, faciliten l’elaboració de tractaments específics i eficaços, creant estratègies tenint en compte les característiques de la patologia. Dins de l’espectre de Trastorns Obsessius i relacionats, els quals engloben una sèrie de problemes que tenen com a denominador comú la presència de preocupacions/obsessions intrusives i/o de comportaments o actes mentals excessius que busquen disminuir l’ansietat o la probabilitat que succeeixi alguna cosa temuda, apareix el trastorn d’acumulació.

 

Aquest diagnòstic, comunament conegut com Síndrome de Diògenes, es defineix com la dificultat persistent per desfer-se o renunciar a les possessions, independentment del seu valor real. Apareix a causa d’una necessitat percebuda d’haver de guardar les coses, junt amb el malestar experimentat quan es desfà d’elles. D’aquesta manera, la dificultat per desprendre’s de les possessions, dóna lloc a l’acumulació de coses, característica principal del trastorn. A més, tal com s’indica en alguns manuals, si les zones habitables es troben despejades, és només causa de la intervenció de tercers. Al costat d’aquestes característiques, apareix un tret important, i és que la persona pot presentar o no, adquisició excessiva. Això es refereix al fet que, a més de tenir dificultat per desprendre’s d’elements, pot presentar la necessitat d’adquirir constantment altres que no necessita.

 

Afecta desproporcionadament més a adults grans, específicament entre els 55 i 94 anys, i de manera similar a tots dos sexes. El curs sol ser crònic, necessitant un tractament específic i principalment psicològic per disminuir tant els seus símptomes com el malestar associat. Un dels principals problemes, és que sol detectar-se de manera tardana, ja que fins que la persona no manifesta malestar (en forma d’ansietat, irritabilitat, problemes laborals o socials, entre d’altres), o els altres no observen la dificultat per desprendre’s o per deixar d’acumular, pot passar força temps.

 

La Teràpia Cognitiu-Conductual (TCC), s’ha demostrat eficaç per a aquests casos, i especialment l’Exposició amb Prevenció de Resposta. Si t’interessa saber més sobre el seu funcionament o tens qualsevol pregunta, et convidem a que contactis amb nosaltres. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre tots els teus dubtes.

0 Comments

L’evitació passiva i l’evitació activa

La forma en què afrontem, cognitiva, emocional i comportamentalment, allò que ens genera malestar, marcarà indubtablement la superació o la persistència del problema. No adoptem una única estratègia per a tots els problemes, sinó que en funció d’aquests, i del grau de competència i control amb el qual ens percebem, utilitzarem una o altra alternativa. Especialment davant aquells que ens provoquen una reacció emocional intensa, sigui de por, de tristesa, d’ansietat, o de qualsevol altra emoció, és comú que inicialment ens ajudem de l’evitació.

 

L’evitació es defineix com l’estratègia o el comportament mitjançant el qual escapem, ens apartem o defugim d’objectes i situacions aparentment aversives, o que poden produir-nos ansietat o malestar. D’aquesta manera, allunyar-nos inicialment de la font de malestar, negant o ignorant el problema, és quelcom totalment normal i habitual, i suposa un mecanisme de defensa davant situacions especialment doloroses. Malgrat aquesta concepció general, resulta interessant diferenciar entre dos tipus d’evitació:

 

  • Evitació passiva: Emmarca totes aquelles conductes encarades a allunyar-nos de la font o estímul aversiu. L’exemple més clar aquí són les fòbies. La persona buscarà fugir davant la percepció de perill (p.ex., en la por a les altures, no pujar a pisos elevats, en la por a espais tancats, eludir ascensors o habitacions petites… etc.). Hi ha altres com la por a parlar en públic, on s’evitaran les exposicions, o la por a el fracàs, on potser rebutgem ofertes de treball o certes situacions per la por a no complir amb certes expectatives.

 

  • Evitació activa: Aquí se situen totes aquelles conductes que realitzem per prevenir el malestar i l’ansietat. En aquest cas, parlem d’acostament a fonts de tranquil·lització de forma activa, per prevenir un “mal major”. Per exemple, en la hipocondria, és típic que la persona vagi de metge en metge buscant informació tranquil·litzadora. D’aquesta manera, es percep amb control davant la possible malaltia, i eludeix l’exposició a qualsevol possibilitat de caure malalt. També quan busquem assegurar-nos d’haver realitzat bé alguna cosa, preguntant constantment als altres, estem eludint el possible “fracàs”, però aproximant-nos a informació que considerem vàlida per controlar la por.

 

D’aquesta manera, tot i que l’evitació forma part inevitable del nostre repertori de conductes d’afrontament, i en certes situacions pot resultar efectiva i adaptativa, a llarg termini pot mantenir i incrementar els problemes, al mantenir l’ansietat o el malestar. Hem d’identificar què fem i què deixem de fer davant els problemes, i procurar trobar l’alternativa més adequada per a ells.

 

Pots rebre més informació al nostre centre de salut mental, on tant psicòlegs/logues com psiquiatres et proporcionaran l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, serà un plaer atendre’t.

0 Comments

Esquizofrènia: símptomes positius i símptomes negatius

L’esquizofrènia és un trastorn mental greu, complex i crònic, que afecta aproximadament a l’1% de la població, i el qual genera, entre altres símptomes, una interpretació alterada de la realitat. Al costat d’això, es considera greu al repercutir de manera clara i significativa en el funcionament de la persona. En quan a la seva etiologia, es considera multifactorial, entrant en joc causes tant orgàniques o genètiques, com ambientals o contextuals. Com a categoria diagnòstica, és de les que ha generat més interès en la comunitat científica.

 

Per al seu diagnòstic, es requereix la presència de deliris, al·lucinacions, discurs i comportament desorganitzats, i símptomes negatius, durant un període mínim d’un mes (fase activa de la malaltia). A més, hi ha d’haver signes continus del trastorn durant un període de sis mesos, que poden incloure símptomes denominats premòrbids o prodròmics on les característiques de la problemàtica es poden manifestar únicament per símptomes negatius o pels altres símptomes comentats però de forma atenuada. Però llavors, ¿en què consisteixen els símptomes positius i negatius de l’esquizofrènia?

 

  • Símptomes positius: Són aquells que es consideren una exacerbació de les funcions normals i habituals de la persona. En aquest sentit es consideraria que alguna cosa que no hi era present, s’afegeix com a característica. Aquí s’inclourien les al·lucinacions, els deliris o el comportament desorganitzat. Tot i que poden sorprendre, de vegades poden atenuar-se fins al punt de no ser notoris, especialment amb el tractament psicofarmacològic (antipsicòtics).

 

  • Símptomes negatius: Són el conjunt de signes i símptomes que provoquen una disminució de les capacitats habituals, i les quals ja existien en el repertori de la persona. Hi ha consens a considerar el embotiment afectiu i la alògia com aquells més característics, tot i que s’inclouen també l’abúlia, l’expressió emocional disminuïda, la desvinculació social, o fins i tot en alguns manuals, el deteriorament cognitiu.

 

Així doncs, podem diferenciar símptomes per excés (positius), i símptomes per defecte (negatius). Hem de tenir clar, que no pel fet d’experimentar una al·lucinació, o de posseir una creença ferma sobre alguna cosa, es tingui un trastorn psicòtic o esquizofrènia. Aquesta categoria es reserva per a aquells casos en què es compleix amb un conjunt de característiques, i les quals a més provoquen una alteració en el funcionament i/o malestar significatiu en la persona o en els altres.

El tractament ha d’incloure un acompanyament farmacològic juntament amb una intervenció psicosocial, la qual inclogui el propi pacient, i als seus familiars. La comprensió de la malaltia, i el dotar d’estratègies per al control de símptomes es consideren elements claus. La Teràpia Cognitiu-Conductual ha obtingut resultats molt prometedors per a aquesta patologia, tot i que també les intervencions que es focalitzen en la rehabilitació cognitiva, on la neuropsicologia jugaria un paper essencial. Per obtenir més informació, consulta o truca al nostre centre, situat a Mataró. T’oferirem tota l’ajuda que necessitis.

0 Comments

La Teràpia Interpersonal: contextualització i components

Des del naixement, i fins i tot abans d’aquest, desenvolupem vincles. Les relacions, inicialment amb les figures paternes, i posteriorment amb amics, companys, parella… entre d’altres, constitueixen un dels pilars fonamentals de les nostres vides. Tant és així, que gran part de la nostra autoestima s’explica per la visió que tenim de nosaltres mateixos, i per la que creiem que tenen els altres de nosaltres. En aquest sentit, també en bona part, el malestar que podem patir es pot explicar moltes vegades per conflictes amb els altres. Per això, s’han desenvolupat propostes com l’aquí presentada, la Teràpia Interpersonal de Klerman.

 

Així doncs, es tracta d’un tipus d’intervenció, que, com el seu propi nom indica, se centra en analitzar i treballar les relacions entre la problemàtica del pacient i el context psicosocial i interpersonal en què viu, és a dir, com es relaciona amb els altres. Per a això, aquesta orientació dóna molta rellevància a les experiències actuals de la persona, als principals vincles d’aquesta, i al seu repertori d’habilitats socials per adaptar-se a un món en constant interacció. En aquest sentit, tot i que no eludeix l’anàlisi del ‘passat, dóna molt d’èmfasi al present, i considera l’ambient social com a potenciador tant de símptomes, com de canvi i millora. A més, es considera una teràpia breu, i en la qual el pacient juga un paper actiu. Les principals àrees que aborda són les següents:

 

  • Dol: en el cas d’haver perdut a algun ésser estimat, es treballa la pèrdua.
  • Les disputes interpersonals: es refereix als conflictes passats i als que puguin sorgir amb els altres al llarg de la intervenció.
  • La transició de rol: es treballen les dificultats per passar d’un rol “biogràfic” a un altre (p.ex., d’estudiant a professional, de fill a pare, jubilar-se…). Es considera que el seu afrontament adequat ajuda a estabilitzar i augmentar l’autoestima.
  • Els dèficits interpersonals: aquí s’analitzen i treballen els recursos i habilitats verbals i no verbals de la persona, i la seva capacitat per crear, mantenir i resoldre tant vincles com conflictes amb els altres.

 

Tot i que inicialment va ser creada com a teràpia de manteniment per a la depressió, actualment s’utilitza per a diferents problemàtiques, com la Bulímia Nerviosa, el Trastorn Bipolar, o el Trastorn Adaptatiu, entre d’altres. A més, es pot aplicar tant a adults com a adolescents.

 

Per obtenir més informació sobre aquesta intervenció o qualsevol tema que t’interessi, estem a la teva disposició. En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, comptem amb professionals experimentats que et proporcionaran tota l’ajuda que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

0 Comments

Mindlessness

El Mindfulness ha anat guanyant terreny i importància en el món de la psicologia i en la salut mental en general. En si, ha estat traduït de diferents maneres, les quals busquen trobar, en una paraula, abastar la seva totalitat: plena consciència, presència plena o oberta… sent “Atenció plena” la més acceptada i generalitzada. Es defineix com aquella experiència que ens permet anclar-nos i connectar amb el present, processant i reconeixent el que està succeint mentre està succeint, i acceptant activament el flux de l’experiència en la seva essència, tal qual està transcorrent, sense jutjar-la. Així, es pot considerar com un fi en si mateix, un estil de vida que implica practicar, en les nostres activitats diàries i rutinàries, l’ésser conscients del que estem fent en la seva totalitat.

 

D’aquesta manera, són diferents les propostes que es basen o que fan servir el mindfullness per treballar diferents problemàtiques (ansietat, depressió, estrès …), les quals ens proposen estratègies per alimentar-l’ho i desenvolupar-l’ho. No obstant això, per aprendre hem de detectar i reduir allò que no ens permet accedir-hi. Mantenir l’atenció totalment en el present, en el que està passant, acceptant-ho sense pretendre canviar-ho pot resultar complicat. Arribar a la consciència plena exigeix ​​esforç, canviar hàbits de “desatendre” i “distreure’ns”, els quals hem anat desenvolupant al llarg de les nostres vides. A més d’això, és difícil sentir i aturar-se al moment actual, l’ara en tota la seva plenitud, i especialment quan volem obrir-nos per acollir alguna cosa dolorós o indesitjable, utilitzant el que alguns autors denominen com Mindlessness. Aquest mecanisme es refereix a l’estat en el qual no prestem atenció al nostre dia a dia, a les activitats que realitzem, no percebem les sensacions que ens ocorren i estem més connectats amb preocupacions sobre el futur o el passat, que amb el present. Aquesta actitud “distreta” podríem dir que és la que acostumem a adoptar la majoria de les persones, ja sigui per restar-li importància al present, per estar massa ocupats, per tenir preocupacions de certa importància… etc.

 

Així, alguns exemples de Mindlessness són:

 

  • Estar més preocupats o preocupades pel futur o pel passat.
  • Passar ràpidament d’una activitat a una altra sense ser-ne conscients, sense prestar atenció.
  • Trencar o vessar alguna cosa per falta de cura, per no estar atenent o per estar pensant en una altra cosa.
  • Oblidar on hem deixat alguna cosa que acabàvem de tenir a la mà, o oblidar el nom d’una persona gairebé en el mateix moment en què el sentim.
  • No ser conscients de sensacions subtils de tensió física o incomoditat ..
  • Actuar de manera autònoma, oblidant el que hem estat fent en els últims minuts.

 

Com podem veure, totes les situacions anteriors es relacionen amb una falta d’atenció a l’ara, o per un excés d’atenció o concentració en aspectes diferents al que estem fent o sentint. La pràctica de mindfullness com contrari al mindlessness pot permetre’ns escoltar-nos i entendre’ns millor, connectar amb tot allò que fem i que ens envolta, i millorar el nostre benestar i qualitat de vida.

 

Els professionals del nostre centre de psicologia, a Mataró, estan formats en aquesta i altres tècniques terapèutiques que et poden ajudar a augmentar la teva salut tant física com emocional. Posa’t en contacte amb nosaltres i et proporcionarem tota la informació que necessitis.

El Trastorn d’Ansietat Generalitzada: característiques i conceptualització

L’ansietat és una reacció adaptativa de l’organisme davant la percepció d’un perill real o imaginari. Aquesta desencadena una sèrie de símptomes com poden ser: nerviosisme, inquietud, sudoració, tremolor… els quals ens permeten, o bé fer front a la situació d’una manera eficaç, o escapar-ne. Com a tal, suposa una entitat àmplia i dinàmica, la qual inclou un component clarament físic o emocional (les reaccions esmentades), un cognitiu (la cadena de pensaments i interpretacions que realitzem sobre el succés), i un altre conductual (els comportaments duts a terme per afrontar o escapar de la situació). I són moltes les categories diagnòstiques que s’emmarquen dins d’ella, sent l’aquí presentada una de les més prevalents.

 

El Trastorn d’Ansietat Generalitzada o TAG es defineix com aquella alteració en la qual hi ha una preocupació o anticipació aprensiva excessives, que es produeix de manera contínua, en relació a diferents successos o activitats relacionades amb qualsevol àmbit vital (familiar, laboral, acadèmic…) . A més, a la persona li és difícil controlar aquesta preocupació, ocasionant-li un malestar significatiu. Al costat d’això, apareixen una sèrie de símptomes que són característics d’aquesta problemàtica: inquietud o sensació d’estar atrapat o amb els nervis de punta, facilitat per fatigar-se, dificultat per concentrar-se o quedar-se amb la ment en blanc, irritabilitat, tensió muscular i problemes de son. És important tenir en compte que no cal que apareguin tots els símptomes esmentats per a realitzar el diagnòstic, però si en una proporció significativa.

 

S’han plantejat diferents hipòtesis com a causes de la seva aparició, com són la intolerància a la incertesa, o la sensibilitat a l’ansietat. Malgrat això, es considera que en la seva etiologia interfereixen múltiples factors, tant interns (variables de personalitat, tendència a la preocupació… entre d’altres), com externs (conflictes relacionals, pèrdues emocionals o laborals… entre d’altres), que poden actuar tant com predisponents, com precipitants de la patologia. Tot i això, val la pena tenir present que l’ansietat és una cosa dimensional, de grau. És a dir, que tots la patim en molts moments de la nostra vida, i només si apareix reiteradament o d’una manera massa accentuada, limitant el nostre dia a dia, requereix una consideració i atenció especial.

Són diferents les propostes que s’han realitzat per a combatre aquesta problemàtica, sent la Teràpia Cognitiu-Conductual una de les més eficaces. En el nostre centre de psicologia i psiquiatria, situat a Mataró, estem formats en aquesta i altres intervencions que poden ajudar-te. Si ens vols conèixer, truca’ns, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

0 Comments

El Dol perinatal

El dol suposa una part inevitable de les nostres vides, i forma part d’un procés inherent a tots nosaltres. Com a tal, pot definir-se com aquell procés d’adaptació emocional que segueix a qualsevol pèrdua (p.ex., ésser estimat, relació, ocupació…). Es tracta d’un fenomen totalment natural i real, en el qual es posen a prova els nostres recursos emocionals, la nostra resiliència. A més, hi ha consens en identificar 5 fases per les quals podem transitar durant aquest, com són: negació, enuig o ira, negociació, dolor o depressió, i acceptació. Aquestes apareixen de forma alternada i en espiral, no seguint una seqüència concreta, depenent de la persona.

 

El dol perinatal es defineix com la pèrdua que succeeix durant l’embaràs, el part o poc després de donar a llum. Tot i que aquest procés, ha quedat silenciat, o a l’ombra, per l’impacte, la por, o per considerar-se un procés antinatural, és summament important donar-li veu, ja que suposa una realitat freqüent i significativa. L’any 2015, la OMS el va incorporar com un dels 100 indicadors bàsics de salut. A més, 1 de cada 40 fetus mor abans de néixer, i concretament a Espanya, són 2000 els nadons que moren passades les 24 setmanes de gestació o durant el primer mes de vida. A aquests, caldria sumar les pèrdues per avortaments involuntaris, els quals en 2 de cada 3 casos succeeix durant el primer trimestre. Per tant, ens trobem davant d’una situació que existeix, i a la qual segueix un impacte emocional molt significatiu.

 

D’aquesta manera, els sentiments de tristesa, ràbia, ansietat, culpabilitat, o fins i tot patologies mentals poden aparèixer associades a aquest moment. La pèrdua del nou projecte de vida, de la il·lusió, pot suposar un moment realment complicat per a molts pares. A més, és important tenir en compte que l’amor no entén de temps o d’edats. Així, el dolor serà proporcional a l’amor que sentim per aquesta persona. S’ha comprovat que fins i tot pot existir vincle abans de la gestació, de manera que simplement l’esperança, o el projecte poden ser ja claus per comprendre la seva rellevància en les nostres vides. Tot i així, és cert que a mesura que avança el nostre embaràs, el vincle s’enforteix i es fa més significatiu.

 

Davant d’aquesta situació, i a causa de l’impacte i la incredulitat, podem orientar de forma incorrecta l’ajuda que proporcionem a les persones afectades. Així, frases típiques poden ser: ja arribarà una altra oportunitat, saps que et pots quedar embarassada, encara no havia nascut, has de ser fort per la resta de la teva família … Totes elles porten a fomentar sentiments d’incomprensió, de culpabilitat, evitant afrontar un dolor molt present i real. En canvi, la validació emocional, l’acceptació, l’acompanyament, l’escolta, i el atendre les necessitats, s’alcen com a estratègies clau per a l’afrontament de la situació. En aquest sentit, frases com: no imagino pel dolor que estàs passant, què necessites?, o no tinc paraules per consolar però si braços per sostenir-te i per acompanyar-te, són alternatives que faciliten el processament, l’empatia, la comprensió. Fins i tot un silenci pot ser més sanador que una frase mal dita.

 

Els nadons, portin el temps que portin amb nosaltres, ocupen un lloc en la nostra vida. La seva pèrdua, sigui en el moment que sigui, s’ha de reconèixer, parlant sobre això, afrontant-ho. Jutjar el nostre o l’estat emocional aliè no ens ajuda, i molt menys tapar-ho o evitar-ho. Elaborar-ho, a través dels nostres familiars, o demanant ajuda externa pot ajudar-nos a facilitar el nostre procés d’adaptació.

 

Si vols rebre més informació sobre això, poseu-vos en contacte amb el nostre equip de professionals de la psicologia, a Mataró, et proporcionarem tota l’ajuda que necessitis.

La piràmide de Maslow

Són molts els autors que han deixat la seva empremta, no només en el món de la psicologia i la salut mental en general, sinó arreu del món en general. Entre ells, un dels més rellevants és Abraham Maslow (1908-1970), psicòleg nord-americà considerat un dels artífexs i fundadors de la Psicologia Humanista. Aquesta corrent, a grans trets es caracteritza per postular l’existència d’una tendència humana bàsica cap al benestar mental i emocional, manifestant-se o obtenint-la a través de processos com la recerca d’autorealització o d’actualització. I la seva teoria estaria en congruència amb aquest principi.

La piràmide o jerarquia de les necessitats de Maslow és una teoria que proposa que la satisfacció de certes necessitats més bàsiques o subordinades, donarà lloc a l’acompliment o generació progressiva d’altres necessitats més elevades o superordinadas, fins a portar a l’autorealització. La no satisfacció d’algunes de les necessitats serà el factor responsable de les alteracions emocionals i de la conducta. Les principals categories o necessitats de la piràmide són:

 

  • Necessitats bàsiques o fisiològiques: corresponen a la primera baula de la piràmide. Segons el propi autor, són les úniques que es troben inherents a tots nosaltres, i resulten claus per a la supervivència. Englobarien respirar, alimentar-se, vestir-se, hidratar-se, el sexe, etc.
  • Necessitats de seguretat: aquí busquem mantenir i crear una situació d’ordre i seguretat en les nostres vides. Englobaria principalment una seguretat física (la salut), econòmica (tenir un mínim d’ingressos), d’habitatge, entre d’altres.
  • Necessitats socials: aquest graó implica el sentiment de pertinença a un grup, incloent la família, la parella, els amics, els companys de treball, etc.
  • Necessitats d’estima o reconeixement: Constitueixen les necessitats de reconeixement com la confiança, la reputació, la independència social o les fites financeres. Dins de la interacció social, necessitem rebre certa aprovació per conformar la nostra autoestima.
  • Necessitats d’autorealització: és el cinquè i últim nivell, el més alt, i el qual només es pot satisfer quan totes les altres necessitats han estat cobertes i assolides. Quan s’arriba al cim, es considera haver assolit l’èxit personal.

 

Maslow va marcar una època amb les seves aportacions, i si ho pensem, cadascun dels seus esglaons pot representar-nos, o fins i tot, en certa manera, la recerca d’ells. Tots tenim una sèrie de necessitats, les quals podem distribuir per àmbits, sent el personal i el social o interpersonal dues categories claus per englobar-les i comprendre-les. Dins d’elles, sorgiran conflictes, alteracions, o fins i tot patologies en forma de problemes d’ansietat, tristesa o depressió… El seu afrontament i resolució comportarà satisfer una sèrie de necessitats, i, per tant, l’obtenció de benestar físic i emocional.

 

La Psicologia Humanista és una de les orientacions que hi ha dins de la psicologia clínica, al costat d’altres com la Sistèmica o la Cognitiu-Conductual. Si vols conèixer més sobre elles, o creus que poden beneficiar-, posa’t en contacte amb el nostre equip, situat a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

 

El fenomen conegut com a “Baby Blues”

L’arribada d’un fill és un gran esdeveniment, i suposa una nova etapa que sol portar en si una immensa il·lusió i felicitat. Tenir un nou membre a la família suposa un gran canvi, i per als pares pot suposar un pas més cap a la realització tant personal com de la parella o matrimoni. Al costat d’això, però, en ocasions aquest esdeveniment pot produir un estat una mica diferent al comentat, el qual és conegut com Baby Blues.

 

Aquest, és un fenomen psicològic vinculat a la maternitat caracteritzat per alteracions en l’estat d’ànim en les quals s’observa una tristesa, irritabilitat, canvis d’humor, cansament i decaïment emocional. Es tracta d’un estat que pot durar de minuts a hores, i fins a les dues setmanes després del part, i es considera molt freqüent entre les mares primerenques. Cal tenir en compte, que els símptomes no arriben a interferir significativament en la vida de la persona, la qual cosa permet distingir-ho de la Depressió Major, i específicament de la depressió postpart, en la qual sí que s’observa aquesta limitació funcional. Això vol dir que tot i que el baby blues comporta malestar, no incapacita a la dona per dur a terme la rutina del dia a dia i, per tant, no els disminueix la seva autonomia.

 

Quines són les seves principals manifestacions? A més de les esmentades, es troben:

 

  • Problemes de son (insomni).
  • Disminució de la gana.
  • Sensació de malestar i tristesa generalitzada.
  • Pèrdua d’energia.
  • Plor espontani.

 

En relació a les causes, aquestes són difícils de determinar, tot i que es parla d’una influència bidireccional entre un component biològic i un altre ambiental. D’aquesta manera, es proposa que els canvis bruscos a nivell hormonal que es produeixen en la mare després del naixement poden ser importants. Així, els estrògens, la progesterona, la serotonina i la prolactina s’han mostrat implicades. D’altra banda, la necessitat de donar una bona atenció a l’infant produeix un desgast psicològic i físic, juntament amb la reacció de l’entorn.

 

Hi ha diferents fenòmens psicològics i emocionals els quals no necessàriament hem de englobar en patologies concretes, i que a més, acostumen a ser transitoris. Només si generen una limitació o malestar important i/o perduren un temps significatiu, han de ser abordats professionalment. El nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, a Mataró, et pot facilitar tota la informació que necessitis sobre aquest o qualsevol altre tema. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

La demora de la gratificació

Vivim en una societat on l’accessibilitat i la immediatesa són cada vegada més grans. Estem immersos en un món progressivament més tecnològic, on la proliferació d’eines per conèixer i accedir a gairebé qualsevol contingut és impressionantment ràpida. Això té les seves avantatges òbvies, i difícilment ens queixem de que això sigui així, però de vegades podem obviar les seves desavantatges, i sobretot les negatives conseqüències que pot generar per a la nostra salut física i emocional. Entre elles, clarament apareix la impaciència; aprenem a tenir i voler-ho tot immediatament. La impulsivitat; actuant de forma ràpida i precipitada en moltes ocasions. Les alteracions com l’ ansietat i l’estrès a l’estar sotmesos a un flux d’informació i interactuació tan potent i constant. I la incapacitat per postergar els nostres interessos o motivacions immediates.

 

Aquest últim aspecte té especial relació amb el que aquí comentem, la demora de la gratificació. Aquest concepte va ser proposat el 1960 pel psicòleg Walter Mischel, el qual va realitzar un experiment molt senzill amb nens: bàsicament posava a prova la seva capacitat per autocontrolar-se situant-los en una sala, amb una llaminadura davant, durant uns minuts, fins que l’examinador tornés. Si quan aquest tornés, el nen no havia menjat la llaminadura, eren premiats amb una llaminadura més. Els perfils eren diversos, des del que s’ho menjava immediatament, fins al que trigava una mica més, i fins aquells que esperaven que tornés, aconseguint el segon premi. Però això no va acabar aquí; anys després es va tornar a examinar a adults que havien passat per l’experiment, i aquells que havien aconseguit vèncer la temptació, eren els que havien desenvolupat una millor carrera acadèmica i laboral.

 

D’això es va deduir la importància d’educar i entrenar en la capacitat de demora de gratificació, la qual s’associa a la capacitat de control i autosuggestió. Així, és important tenir en compte en primer lloc que es pot aprendre i desenvolupar; tot i que puguem néixer amb més o menys capacitat, es pot entrenar, i hem de reforçar-la des de la infància, emfatitzant la importància de no aconseguir-ho tot immediatament, i reforçant l’esforç i la constància. A més, propicia que guanyem en autocontrol i en poder de decisió, repercutint clara i molt positivament en la nostra autoestima. Al costat d’això, tenir la capacitat d’esperar i no cedir davant la immediatesa ens proporciona la oportunitat d’obtenir millors resultats, de realitzar el pla a la nostra pròpia mesura, i de veure en què fallem i com podem resoldre-ho, juntament amb anar adquirint habilitats que ens permetin afrontar les diferents situacions amb molts més recursos.

 

Especialment ara ens estem veient forçats a demorar els nostres plans, els nostres interessos, i a reajustar els nostres objectius constantment, a causa d’una causa de força major que atempta contra la nostra salut i la dels nostres familiars. Així, s’està posant a prova clarament la nostra capacitat d’autocontrol. Tots podem vèncer les nostres temptacions, i demorar la recompensa. Només ens cal força de voluntat, motivació, adquirir una sèrie d’habilitats i eines i enfortir la confiança en nosaltres mateixos.

 

Si vols rebre més informació, el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres d’infantil i d’adults et proporcionarà tot el que necessitis. Truca’ns i t’atendrem immediatament.

 

0 Comments