Conseqüències psicològiques del cànnabis

El consum de drogues i els trastorns addictius suposen un dels problemes més significatius als què s’enfronta la nostra societat. Entre elles, el cànnabis se situa com la droga il·legal més consumida a Espanya i a nivell europeu, on s’estima que aproximadament més de 40 milions de persones n’han fet ús, i almenys 12 milions durant el darrer any. A més, és especialment prevalent entre la població adolescent, on el 20% de les persones entre 15 i 16 anys han consumit alguna vegada a la seva vida, estimant-se que aquest percentatge augmentarà a un 30% quan arribin als 25 anys.

 

El cànnabis procedeix de la família dels cànnabinols, entre els quals hi ha la marihuana, o l’haixix. Aquest segon posseeix un poder addictiu més gran, i sol combinar-se amb alcohol o cocaïna. Entre els seus efectes fisiològics més significatius hi ha la taquicàrdia, el dolor abdominal, els espasmes i tremolors, la sudoració, la febre, els calfreds i les cefalees, especialment quan parlem d’abstinència. Al costat d’aquests, hi ha riscos cardiovasculars i de càncer (principalment de pulmó). Però les conseqüències negatives van molt més enllà de la part purament física, i és que malgrat els seus efectes a curt termini relacionats amb el benestar, la relaxació o l’eufòria, apareixen alteracions psicoemocionals i cognitives molt significatives:

 

  • Letargia
  • Anhedonia
  • Problemes datenció i memòria
  • Disminució de la concentració
  • Reaccions paranoides i símptomes psicòtics
  • Crisi d’ansietat
  • Pèrdua d’energia
  • Alteracions del son
  • Disminució del rendiment

 

Juntament amb aquest compendi d’alteracions, s’ha descrit una problemàtica especialment important, anomenada síndrome amotivacional. Aquest es caracteritza per un estat de passivitat i indiferència accentuats, juntament amb una disfunció generalitzada de les capacitats cognitives, interpersonals i socials, i el qual persisteix una vegada interromput el consum. A més, hi ha un elevat risc de desenvolupar depressió i esquizofrènia, i aquesta segona patologia és una de les que més s’ha vinculat amb el cànnabis.

 

L’edat d’inici es considera un factor molt determinant per a la gravetat, i s’evidencia un perill clar si es comença abans dels 16 anys. Considerant això, juntament amb que la meitat de pacients que demanden tractament tenen menys de 25 anys, evidencia la importància d’actuar precoçment, educant sobre l’ús i les conseqüències del consum, i dissenyant intervencions preventives i terapèutiques eficaces i útils.

La responsabilitat afectiva

Passem la major part del temps sentint, i principalment ho fem quan interactuem amb els altres. Tot i que de vegades aquestes emocions i sensacions poden passar desapercebudes, ens pot resultar relativament fàcil identificar les principals emocions que hem experimentat durant un dia, i especialment quan aquestes han estat intenses.

 

La responsabilitat afectiva es refereix a ser conscients, processar i acceptar les nostres emocions i sentiments, i responsabilitzar-nos-en. També implica establir relacions amb els altres des del respecte, la reciprocitat i l’empatia mútues. D’aquesta manera, aquest procés implica observar i comprendre el nostre estat d’ànim i el dels altres, procurant delimitar adequadament les dues parts, minimitzant el solapament. Amb això, preservem la nostra homeòstasi, la nostra salut mental i física, i respectem i fomentem que així sigui en els altres.

 

Així, aquest mecanisme es consideraria contrari o allunyat d’aspectes com ara la dependència emocional, la síndrome del salvador, o l’evitació emocional. Aquests impliquen moltes vegades un desconeixement sobre els límits de la repercussió del nostre estat anímic, o mecanismes disfuncionals a l’hora de relacionar-nos. A la depressió, o en trastorns de personalitat com el Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) o el Trastorn Dependent de la Personalitat, són clars exemples de patologies on es mostren aquestes dificultats.

 

L’educació rebuda, o l’entorn on hem crescut, poden explicar en part que desenvolupem aquests patrons. És important prendre’n consciència, i sol·licitar ajuda com més aviat millor per millorar i flexibilitzar, aprenent altres mecanismes de relació i de comprensió de les nostres emocions. Intervencions com la Teràpia Sistèmica, la Teràpia Cognitiu-Conductual, o la Teràpia Humanista, resulten útils i eficaces per treballar aspectes com aquest, des de diferents eines i estratègies.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions, que t’ajudaran a resoldre els teus dubtes i/oa treballar les dificultats que tinguis. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

L’evitació emocional: característiques i mètodes d’enfrontament

Les emocions formen part inherent i inevitable de les nostres vides, de tota persona. En un mateix dia, podem experimentar-ne una infinitat, sent algunes més accessibles a la consciència que d’altres, depenent sobretot de la intensitat amb què apareguin. A més, algunes es poden desencadenar per estímuls externs (p.ex., trobar-nos algú estimat a qui fa molt que no veiem) i altres per mecanismes interns (p.ex., anticipar o imaginar que l’examen serà molt complicat). D’aquesta manera, en funció de la seva intensitat, i de la connotació que els donem, unes seran acceptades i viscudes de forma agradable, i d’altres les rebutjarem reiterada i categòricament.

 

Aquest rebuig o evitació emocional pot ser degut a diferents factors: de vegades, escapem de certes emocions per por. En aquest sentit, sensacions desconegudes, o percebre-les com a incontrolables poden explicar bona part. També les podem evitar per vergonya a experimentar-les, o fins i tot per no saber detectar-les. En altres ocasions, hi ha mecanismes racionals tan accentuats que interfereixen en el com experimentem el nostre món emocional. Tot això, precipita que anem creant el que anomenem “Motxilla emocional”, en què anem posant totes aquelles experiències, sense processar-les ni experimentar-les, acumulant un pes cada vegada més gran a les nostres esquenes, i podent repercutir de diferents maneres, sent el malestar amb nosaltres mateixos i amb els altres, el factor principal.

 

Com podem combatre-ho?

 

  • Observar i identificar: El primer pas és observar. Les emocions ens poden passar desapercebudes pel simple fet de no atendre-les. Permet-te autoobservar-te de tant en tant, i revisa com estàs, com t’has sentit avui, i on ho has sentit. Això et facilitarà donar color als teus sentiments.

 

  • Esprémer: Un cop fet això, i siguin agradables o no, són emocions, i són igual de legítimes i vàlides que les altres. El següent pas és esprémer-les, endinsant-nos-hi per enriquir-nos, i per viure-les com allò que són. Per això, podem utilitzar música, un llibre, un bany relaxant, un lloc on sabem que té un significat especial…

 

  • Exterioritzar: Finalment, no hi ha millor manera de donar sentit i veu, que exterioritzar-les. Ho podem fer de moltes maneres, tant comunicant-nos, com escrivint, i en solitud, o en companyia. És cert però, que, quan ho compartim, moltes vegades ens adonem de la potència que tenen per establir llaços, i millorar aspectes com la confiança.

L’evitació o el rebuig emocional és molt comú, i es presenta tant en persones amb patologies (depressió, trastorns dissociatius…en aquests darrers com a mecanisme inconscient de defensa), com sense. Afrontar-les i encarar-les no és senzill, i implica trencar amb certs tabús i deixar de banda algunes pors i inseguretats. Si vols rebre ajuda especialitzada en aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb nosaltres. Al nostre equip de psicòlegs d’adults i infantojuvenil, de Mataró, us oferirem tota la informació i ajuda que necessiteu.

Síndrome del salvador: conceptualització i característiques principals

Les relacions són una part inevitable de les nostres vides. Ens ajuden a tenir una imatge del món que ens envolta, i a conformar-nos a nosaltres mateixos. Inicialment les establim amb els nostres éssers més propers, per posteriorment fer-ho amb amics, companys i/o amb la nostra parella. La proximitat i la intensitat amb què les creem i visquem, vindran determinades principalment per la importància que donem a l’altre i a la relació, i pel benefici que considerem que ens aporten. De vegades, però, aquestes característiques poden portar a afrontar els nostres vincles de forma poc adaptativa.

 

D’aquesta manera, tot i que idealment els vincles es basen en la reciprocitat, a través de l’ajuda, suport i cura mútua d’una manera més o menys equilibrada, de vegades aquesta balança es troba clarament en desequilibri, existint persones totalment bolcades cap als altres, impedint que aquests siguin autosuficients i independents, alhora que ells mateixos se sacrifiquen tant que descuiden els seus propis desitjos, interessos i voluntats. Això conforma el síndrome del salvador. L’ànsia per ser salvadors dels altres arriba a tenir conseqüències psicològiques i emocionals. Així, aquesta condició es manifesta en forma de relacions d’excessiva dependència, de suport i d’altruisme unidireccional, que perjudica tant el que el rep com el que el proporciona. Amb això, són freqüents la responsabilitat excessiva, la falsa percepció de control, i la sobreprotecció. D’aquesta manera, la persona procura solucionar i arribar a tots els problemes dels altres, assumint que és ella qui els ha de solucionar, i tenint la falsa sensació que ho pot fer. A més, això es tradueix en una dependència o protecció excessiva envers l’altre, argumentant que són mostres d’amor o d’afecte, i no percebent que es tracta més d’un procés d’invalidació i anul·lació.

 

En quan a les seves causes, la síndrome pot ser deguda a diferents factors, entre ells algunes característiques de personalitat (altruisme o tendència a l’altre, sensibilitat als altres, necessitat d’aprovació i de control, neuroticisme…), l’educació rebuda (estil parental sobreprotector, exigència, autoritarisme…), les influències i exigències de la societat, i les relacions que establim i el tipus de persones amb què ens vinculem. En aquest darrer sentit, és comú que les persones “salvades”, posseeixin un perfil més passiu, depenent, o submís, i siguin “detectades” i “objecte d’atracció”, de les persones “salvadores”.

 

Una altra de les causes que s’esmenten a la literatura són els dèficits d’autoestima i habilitats socials. Així, el bolcar-se gairebé exclusivament en els altres pot estar emmascarant dificultats emocionals, que procurin veure’s cobertes per l’aprovació i el possible benefici que s’aporta als altres. Per això, també s’ha vinculat a patologies com la depressió, o als problemes d’ansietat (p.ex., trastorn d’ansietat per separació).

Si et sents identificat amb el que s’ha exposat aquí, o creus que et pot ser útil la nostra ajuda, contacta amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres, situats a Mataró, et proporcionarem tota la informació que necessitis.

Pautes per a comunicar informació sobre la guerra de Rússia-Ucraïna als nens

Sortint d’una pandèmia de més de dos anys on totes les emocions estan a flor de pell i la societat se’n ressenteix, cadascú a la seva manera i en diversos àmbits, la nova notícia devastadora que ens arriba és la guerra entre Rússia i Ucraïna.  

Sovint, gestionar aquestes temàtiques amb els infants, que comprenen i veuen el món amb una mirada diferent dels adults, és complicat.

 

Des del GPM us volem donar alguns consells sobre com afrontar-ho:

  1. Cal escoltar-los amb atenció i paciència, investigar què saben sobre el conflicte. 
  2. Cal saber filtrar molt bé la informació i només dotar-los d’aquella que sigui veritable per no generar més angoixa del compte. 
  3. Cal adaptar molt bé les nostres paraules per tal d’explicar les situacions conflictives i donar-li la importància de que és una situació real.
  4. Cal acurar el context on hi ha el conflicte explicant que el nostre país no està en perill per no fomentar encara més por.
  5. Cal està informat del present sense està exposat en excés a les notícies.
  6. Cal preservar-los d’imatges o vídeos impactants en temes bèl·lics.
  7. Cal poder parlar del tema per fomentar un pensament crític i fomentar valors com la pau i la solidaritat.
  8. Cal conscienciar als infants en la possibilitat d’implicar-se en accions solidàries com recollida d’aliments, roba, medicaments perquè arribin als països que ho necessiten.
  9. Cal donar resposta a les seves preguntes o dubtes amb un llenguatge senzill i adaptat a la seva edat, amb paciència i empatia. 
  10. Cal tenir en compte una bona gestió emocional com a adults i oferir un espai perquè els infants puguin expressar-se lliurement, normalitzant i validant les seves emocions. 
  11. Cal tenir cura de no transmetre por, sinó tranquil·litat i assossec. És important remarcar la seguretat que tenen amb la família, lluny del conflicte. 
  12. Es poden treballar aquests aspectes a través del conte, una bona eina per a fer arribar informació als infants.

Esperem que aquests consells us siguin útils.

Si necessites assessorament personalitzat sobre aquesta qüestió o qualsevol altra qüestió, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres al 93 790 85 96. 

Aquest document ha estat elaborat per l’equip de Psicologia Infantil i Juvenil del Gabinet Psicològic Mataró.

“Si ho haig de demanar, ja no ho vull”

Expressions com aquesta són molt comunes al nostre dia a dia, i especialment en les nostres relacions socials, familiars i de parella. Amb això, assumim d’alguna manera que l’altre sap perfectament el que necessitem o pensem, i quan no ens ho proporciona, fins i tot ens enfurismem o frustrem, tornant-nos progressivament més exigents, i alimentant un malestar que es pot plasmar tant a nivell personal, com a la pròpia relació a través de diferents conflictes i discussions.

 

Difícilment ens plantegem que el problema o la dificultat, resideix possiblement en nosaltres, potser en una manca d’habilitats per comunicar el que pensem, sentim o volem, adoptant una postura generalment passiva, en la qual no ens dirigim als altres per por a molestar, a generar un conflicte, o que ens jutgin d’alguna manera. Oblidem que l’altra persona no té perquè pensar de la mateixa manera o necessitar el mateix, i si ens enfadem perquè no ens donen el que volem o creiem merèixer sense expressar-nos abans, l’altre no té perquè entendre-ho ni intuir-ho. Aquest biaix també se’l nomena inferència arbitrària, lector de ments, o error de l’endeví, els qual consisteix en treure conclusions en absència d’evidència empírica que les donen suport.

 

Com podem remediar-ho o millorar-ho? Doncs precisament expressant-nos. La comunicació és una de les millors eines, i si es cuida i treballa, pot ser en sí terapèutica. Comunicant el que volem, pensem i necessitem, d’una manera empàtica i educada, l’altra persona coneixerà i ens podrà entendre millor, i serà ella la que esculli com vol o pot actuar. Nosaltres podem saber el que volem però, si no ho expressem, els altres no tenen perquè saber-ho. L’Entrenament en Habilitats Socials, recolzat i validat empíricament per a patologies com l’Esquizofrènia o la Depressió, és una alternativa útil per treballar l’assertivitat. El benefici de la seva posada en pràctica va molt més enllà de cuidar i mantenir les nostres relacions, tenint una repercussió clara en el nostre estat d’ànim i autoestima.

 

Tots tenim els nostres desitjos i necessitats, i tot i que en certa part, pot ser legítim esperar certes mostres dels altres, els hem de facilitar el camí, ser assertius, i comunicar el que volem. D´aquesta manera donarem l´oportunitat d´oferir allò que esperem, i facilitarem que hi hagi una comunicació fluida, i per tant una relació sana.

 

Si vols conèixer més sobre aquest o qualsevol altre tema, posa’t en contacte amb el nostre equip de psicòlegs, a Mataró. Els professionals del nostre centre t’ajudaran a fer front a les dificultats que tinguis i a resoldre tots els teus dubtes. Truca’ns, t’atendrem encantats.

El llenguatge intern: com et parles a tu mateix/a?

Acostumem a ser conscients del que comuniquem als altres, i tot i que de vegades pot resultar complicat, fins i tot podem detectar com ho hem fet, i per què. En contrast, ens resulta molt més complex prendre consciència de com ens parlem a nosaltres mateixos, i solem obviar-ho o passar-ho per alt, ja que sovint són missatges automàtics que hem après a dir-nos al llarg de la nostra vida, i que es poden tornar automàtics i inconscients.

 

El nostre llenguatge intern té un impacte enorme en com ens sentim, i especialment en la conformació i l’estabilitat de la nostra autoestima i personalitat. A més, es troba estretament vinculat amb la manera com afrontem el nostra dia a dia, i amb les situacions a les que ens exposem. Així, si ens parlem amb menyspreu, enuig, disgust o fins i tot amb insults, el nostre estat d’ànim es veurà afectat de manera clara i directa, i a més, reduirà les possibilitats que ens apropem a diferents situacions, especialment quan aquestes siguin noves o exigents. Hi ha diferents maneres de parlar-nos de forma negativa, algunes de les quals són les següents:

 

  • Personalització: Consisteix a atribuir-nos constantment a nosaltres mateixos els successos externs, augmentant la sensació de responsabilitat i els sentiments de culpa. Per exemple: “Si la meva parella no ha aprovat l’examen, és perquè no sóc prou bo/bona”. O “Quan el meu superior indica que cal millorar la qualitat de la feina, sé que ho diu exclusivament per mi”.

 

  • Generalització: Apareix quan traiem una conclusió general d’un fet particular, sense prou base. Per exemple, quan una persona està buscant feina i no la troba, i conclou “mai aconseguiré una feina”. O quan una persona està trista i pensa “sempre estaré així”. Això genera un sentiment d’indefensió, impotència i ineficàcia.

 

  • Minimització i desqualificació del que és positiu: Com el mateix nom indica, aquest mecanisme s’evidencia quan infravalorem allò que hem aconseguit o a nosaltres mateixos, o la nostra aportació en certes situacions. Per exemple: “No n’hi ha per tant”, “és més important l’error que he comès que tots els meus encerts”. Amb això, provoquem que difícilment valorem els nostres èxits, i, per tant, deteriorem la nostra autoconfiança.

 

Una manera de procurar canviar el nostre llenguatge intern, a més de fer-ho conscient i observar-ho, és, per exemple, procurant pensar en algú a qui estimem molt, i preguntar-nos si li parlaríem malament, i afegint-hi un perquè. La resposta segurament serà no, ja que li faríem mal. Un cop fet això, ens hem de preguntar com ens sentim nosaltres quan ens parlem malament, ja que possiblement identificarem que també ens fem mal.

 

Tractem-nos amb el mateix afecte i empatia, comprensió i compassió amb què tractem els qui volem. Ningú mereix que se l’estimi més que tu mateix.

 

La teràpia psicològica és especialment útil per treballar aspectes com el comentat, tant en persones amb patologies concretes (ansietat, depressió, problemes d’adaptació…), com amb dificultats específiques. El nostre equip està format per professionals de diferents orientacions que t’ajudaran a potenciar i millorar els teus recursos personals. No ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

El que queda darrere del mur

Els éssers humans som una espècie complexa com a tal. Tenim diferents maneres de gestionar les nostres emocions, i especialment quan aquestes són intenses i ens generen malestar, adoptem mecanismes que poden protegir-nos a curt termini, però que poden ser contraproduents o negatius a llarg termini. Un d’ells és l’exposat aquí, l’escut o el mur, el qual ens dóna la sensació que ens protegeix del que és dolent i ens aporta una falsa seguretat momentània.

 

Potser el vam construir perquè ens van fer mal, i sentíem que així evitaríem patir. I encara que sigui totalment legítim i comprensible en un primer moment, ja que busquem protegir-nos, quan passa el temps aquesta muralla ja no té la mateixa utilitat, i ens va tancant més i més en nosaltres mateixos, allunyant-nos dels altres i fins i tot de nosaltres. Al costat d’això, a més, facilita que anem acumulant malestar, podent tenir la sensació que no ens passa res, ni el que és dolent, lo qual estem evitant activament, ni el que és bo, la qual cosa el nostre mur no deixa passar, privant-nos de gratificació. D’aquesta manera, el que en un primer moment concebem com quelcom positiu, es va transformant progressivament en un problema en si, ja que provoca que ens recloguem, disminuint la interacció amb els altres, ens impedeix experimentar i donar color a les nostres emocions, i facilita que cada cop carreguem amb una motxilla de malestar més pesada.

 

Com a tal aquesta estratègia seria equivalent a l’evitació emocional. Aquest és un mecanisme que podem veure en diferents problemàtiques com els trastorns d’ansietat (p.ex., fòbies on la persona evita enfrontar-se a l’estímul temut), els trastorns depressius (p.ex., la persona disminueix el contacte amb els altres per protegir-se de possibles crítiques), o en els trastorns de personalitat (p.ex., trastorn de personalitat evitatiu).

 

Per moltes muralles que construïm, no podrem protegir-nos sempre de tot, ni ho hem de fer! Passaran coses bones i no tan bones…i, tot i que fan mal, resulta molt més útil i enriquidor, gestionar-les de la millor manera que puguem, acceptant i transitant aquestes emocions. Intentant evitar-les només ens fem més mal, i, a més, podem sentir-nos impotents, frustrats i culpables, especialment quan no ho puguem evitar. Sortim d’aquesta muralla i visquem. Després d’haver sortit (potser en més d’una ocasió), veurem que la por o les conseqüències o bé no es compleixen, o no són tan importants com anticipàvem, i podrem viure i processar allò bo i allò no tant bo.

 

Al nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, situat al centre de Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran a resoldre els teus dubtes i a gestionar les teves preocupacions. Posa’t en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

La importància dels límits

Quan interaccionem amb els altres, depenent de la relació, l’àmbit, l’edat o fins i tot el nostre estat d’ànim en aquell moment, el nostre comportament pot variar substancialment. Una de les eines o mecanismes més importants i alhora més difícils d’aplicar són els límits. Aquests principalment ens permeten preservar el nostre punt de vista, i sobretot la nostra estabilitat i autoestima, però moltes vegades ens pot resultar especialment difícil acotar-los, i molt més posar-los.

 

La por a la reacció de l’altre, la desconfiança envers el nostre propi criteri o punt de vista, o l’evitació de conflictes, són algunes de les causes principals associades a les dificultats a l’hora de fixar i posar límits. Així, la por a que l’altre s’enfadi, a ser rebutjats, o a no voler fer mal, són algunes de les sensacions que es poden veure més representades. Però si no poso límits, on quedo jo? Si rarament ho fem, adoptant una postura general i habitualment passiva, podem sentir-nos cada cop més petits al costat dels altres, danyant progressivament més la nostra autoestima. D’aquesta manera, ens centrem gairebé exclusivament en com l’altra persona ho viurà, i deixem de posar el focus en nosaltres, i al final, per no ferir a l’altre, ens ho estem autoinfligint. Ens hem de preguntar, per això, si realment estem validant allò que sentim.

 

En aquest sentit, en primer lloc és important autoobservar-nos, escoltar-nos, i validar i acceptar allò que pensem i allò que sentim. Ningú millor que nosaltres coneix aquests components. Seguidament, és important tenir en compte que si ho sentim, i és important per a nosaltres, aleshores és important. El nostre criteri és el que compta. I per últim, ens hem de donar i donar l’oportunitat a l’altre de conèixer el nostre estat i punt de vista, és a dir, comunicar-nos. I aquest darrer aspecte és la clau; posar límits no és ni vol dir fer mal a l’altre, sinó protegir-nos a nosaltres. Si transmetem amb respecte el missatge, no és la nostra responsabilitat com reaccioni l’altra persona, i a més, i gairebé més important, no és controlable.

 

Mereixem respectar-nos i que ens respectin, i la fixació i ús dels límits és precisament per això; per cuidar-nos, estimar-nos i respectar-nos.

Les dificultats en aquest àmbit es poden donar en múltiples situacions, i tant en persones amb patologies concretes (p.ex., depressió o trastorn de personalitat evitatiu), com sense. L’Entrenament en Habilitats Socials, i les intervencions centrades en la millora de l’autoconfiança i l’autoestima, es mostren com a alternatives particularment útils i atractives per treballar components com aquest. Al nostre equip, situat a Mataró, trobaràs professionals que t’ajudaran amb aquesta i qualsevol altra consulta o dificultat que tinguis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, t’ajudarem.

Tècnica de Projecció Temporal

Passem la major part del nostre temps pensant, i d’aquests pensaments, una quantitat molt significativa gira al voltant de preocupacions. Algunes tenen més intensitat, s’encapsulen, o perduren més en el temps que d’altres. Habitualment això passa quan porten associades estats emocionals intensos i, sobretot, que ens generen malestar. A més, moltes vegades acabem descobrint i evidenciant que les nostres preocupacions no són tan importants, i sobretot, que ni de bon tros reflecteixen la realitat.

 

Quan ens preocupem de manera desmesurada, generant una reacció emocional en la mateixa línia, tenim la sensació que hem d’actuar, en conseqüència, de manera igualment desproporcionada. Això genera un cicle de malestar i principalment ansietat. Per això, són moltes les estratègies que s’han dissenyat per intervenir sobre mecanismes com aquest i molts d’altres, característics tant de població amb patologies concretes (p.ex., depressió), com de persones amb dificultats emocionals específiques.

 

La projecció temporal o salt en el temps és una tècnica d’imaginació creada per Lazarus (1971) que consisteix en, quan ens vingui una imatge amb alt contingut emocional, imaginar que s’està produint en un moment temporal diferent, cosa que ens pot permetre veure que la magnitud i la importància que li donem en un moment determinat, segurament no és la mateixa si ens focalitzem en un moment temporal diferent. Això facilita que apareguin sensacions de benestar i de relaxació, juntament amb una percepció de més domini sobre les nostres preocupacions. D’aquesta manera, podrem ser capaços de veure allò que ens preocupa en excés d’una manera diferent, i li donarem realment la importància que mereix, sense que en depengui el nostre estat emocional.

 

Ser capaços d’allunyar-nos del nostre propi procés de pensament, i permetre’ns projectar-nos i plantejar-nos altres alternatives no és senzill. Habitualment entrem en espirals negatives, i la por i el malestar no ens permeten sortir, ja que necessitem cerciorar-nos que allò que ens pertorba, no passa. Tota millora, o canvi, implica un treball personal, un esforç en què es produiran lluites i resistències internes. Si persistim, i confiem en el procés, podem aconseguir no sols gestionar emocionalment situacions tant personals com externes, sinó aprendre de nosaltres mateixos i del nostre voltant.

 

Realitzar un seguiment psicoterapèutic ens permet adquirir o treure a la superfície recursos interns que es poden veure plasmats en infinitat de situacions. Suposa un camí no sols cap a la resolució del malestar, sinó cap a l’autorealització. Si tens qualsevol dubte o creus que et pot beneficiar la nostra ajuda, t’’animem a que contactis amb el nostre equip de psicòlegs i psiquiatres situat a Mataró. Estarem encantats d’atendre’t.