Avui dilluns 26 d’octubre la psicòloga Cristina Martínez estarà al programa de televisió “Trencadís” de 8TV per parlar sobre el trastorn per fart.
A continuació passem a descriure la informació més rellevant sobre aquest trastorn:

Què és el trastorn per fart?

El trastorn per fart, o també anomenat menjar compulsivament, és un trastorn alimentari que s’ha reconegut recentment. Els trastorns alimentaris són una malaltia mental seriosa en la qual les emocions i formes de pensar li causen a una persona l’adoptar hàbits alimentaris nocius, com afartar-se o passar gana.

El trastorn per fart és una condició seriosa caracteritzada per una forma incontrolada de menjar que resulta en un augment de pes. La gent que pateix del trastorn per fart solen menjar freqüentment grans quantitats de menjar (més enllà del punt en el qual se senten plens) i alhora perden el control sobre la seva forma de menjar. Encara que el comportament amb el fart és similar al que ocorre amb aquells que pateixen bulímia nerviosa, les persones que pateixen trastorn per fart normalment no es purguen vomitant o usant laxants.

Molta gent amb trastorn per fart utilitza el menjar com una manera de sobreportar emocions i sentiments incòmodes. Aquesta és gent que mai va aprendre a manejar l’estrès, i troben que el menjar és reconfortant i calmant. Desgraciadament, solen acabar sentint-se tristos i culpables per no poder controlar la seva forma de menjar, la qual cosa augmenta l’estrès i així contínua el cicle.

Quins són els símptomes del trastorn per atracón?

La majoria de la gent menja massa de tant en tant, i moltes persones creuen que freqüentment mengen més del que deuen. No obstant això, menjar grans quantitats de menjar no significa que aquesta persona pateixi el trastorn per fart. La majoria de la gent amb problemes seriosos del trastorn per fart té alguns dels següents símptomes:

• Episodis freqüents de menjar el que considerarien altres persones una quantitat excessiva

• Sensacions freqüents de no poder controlar el que menja o quant menja

• Menjar molt mes ràpid que el normal

• Menjar fins a estar incòmodament plens (arribar a la plenitud incòmode)

• Menjar grans quantitats de menjar, tot i sense sensació de gana

• Menjar en solitari per vergonya de la quantitat de menjar ingerit

• Sentir-se de mala gana, depressió, o vergonya després d’un fart

• Canvis freqüents de pes

• Sentir baixa autoestima

• Perdre el desig sexual

• Fer dietes freqüents

Què causa el trastorn per fart?

La causa del trastorn per fart encara no aquesta coneguda, i els investigadors solament ara estan començant a entendre les conseqüències del trastorn i els factors que contribueixin al seu desenvolupament. Com altres trastorns alimentaris, sembla que el trastorn per fart resulta d’una combinació de factors psicològics, biològics i mediambientals.

S’ha reconegut una connexió entre el trastorn per fart i altres trastorns de la salut mental. Gairebé la meitat de les persones amb el trastorn del fart tenen un historial de depressió, encara que no es coneix bé perquè existeix aquesta connexió. Molta gent admet que la por, la tristesa, l’avorriment, l’ansietat, o altres emocions negatives poden provocar un episodi de fart. El comportament impulsiu i certs problemes psicològics també són més comuns en la gent que pateix el trastorn per fart.

Els trastorns alimentaris, incloent el trastorn per fart, tendeixen a ser més comuns en les mateixes famílies, suggerint una susceptibilitat del trastorn per fart que igual es pot heretar. Els investigadors també estan intentant endevinar com els elements químics del cervell i el metabolisme (la forma que el cos usa calories) afecten el desenvolupament del trastorn per fart. Les persones que pateix el trastorn per fart moltes vegades vénen d’unes famílies que mengen massa o que posen una èmfasi poca natural en el menjar; per exemple usant el menjar com un premi o com una cosa reconfortant i calmant.

Com de comú és el trastorn per fart?

Encara que solament s’ha conegut recentment com una condició diferent, el trastorn per fart probablement és el trastorn alimentari més comú. La majoria de la gent que pateix el trastorn per fart són obesos (més del 20 per cent sobre el pes saludable), però la gent no obesa pot patir també aquest trastorn.
El trastorn per fart probablement afecta al 344 per cent de tots els adults
El trastorn per fart és una mica més comú en les dones que en els homes. El trastorn afecta als Afroamericans tant com als Caucàsics. No es coneix encara la freqüència en altres grups ètnics. Les persones obeses que pateixen el trastorn per fart moltes vegades arriben a ser obeses més joves que les que no ho pateixen. També poden tenir episodis mes freqüents de perdre i recuperar pes.

Com de diagnostica el trastorn per fart?

Pot ser difícil identificar els trastorns alimentosos ja que els secrets, la vergonya, i

la negació siguin característics dels trastorns. Com a resultat, es pot passar molt

temps sense detectar-los. En la majoria dels casos, es descobreix el trastorn per atracón

quan una persona busca ajuda professional per perdre pes, o quan busquen

tractament per a un problema medico relacionat amb l’obesitat.

En els casos sospitosos del trastorn per atracón, el metge començarà l’avaluació

fent un historial complet i un examen físic. Encara que no hi ha proves laboratorias

que s’usen específicament per diagnosticar els trastorns alimentosos, el medico

pot usar diverses proves diagnostiques-com els rajos-X o proves de la sang-per

descartar altres malalties físiques que podrien causar els símptomes.

Si no es troba cap malaltia física, se’ls pot manar a un psiquiatre o a

un psicòleg, que són els professionals mes entrenats per diagnosticar i tractar les

malalties mentals. Els psiquiatres i els psicòlegs usen eines especials

per entrevistar i avaluar a les persones per als trastorns per atracón.

Com es tracta al trastorn per atracón?

El tractament per al trastorn per atracón és difícil perquè la majoria de la gent se

sent avergonyida pel trastorn i intenten amagar el seu problema. De vegades ho

amaguen tan ben que els altres membres de la família i els amics no saben que es donen

atracones.

Per als trastorns alimentosos fa falta un pla de tractament exhaustiu que es pot

ajustar a les necessitats de cada pacient. La meta del tractament per al trastorn per

atracón és ajudar a la persona prendre control dels seus hàbits de menjar. En la majoria dels

casos el tractament inclou una combinació de les següents estratègies:

• Psicoteràpia – Això és un tipus de consell que vol canviar la forma de pensar

(la teràpia cognitiva) i el comportament (la teràpia del comportament) d’una

persona amb un trastorn alimentós. El tractament inclou tècniques pràctiques

per crear disposicions sanes cap al menjar i el pes, i també formes per

canviar la manera en la qual una persona respon a situacions diferents.

• Medicina – Certes medicines antidepressius anomenades inhibidors selectius de la

re-captació de seratonina (ISRS’s) poden ser útils per controlar l’ansietat

i la depressió associades amb un trastorn alimentós.

• El consell d’una nutricionista – Aquesta estratègia ha estat dissenyada per ensenyar a la

gent relacionar-se sanament amb el menjar i el pes, per ajudar a restaurar

les formes normals de menjar, i per ensenyar la importància de la nutrició i una

dieta balancejada.

• Teràpia en grup i/o de la família – El suport de la família és molt important

per a l’èxit del tractament. És important que tots els membres de la família

entenguin el trastorn alimentós i que reconeguin els senyals i els símptomes.

Les persones amb trastorns alimentosos poden beneficiar-se de la teràpia en

grup, on els poden recolzar altres persones amb problemes i experiències

semblats i poden parlar dels seus sentiments i les seves preocupacions.

Quins són les complicacions del trastorn per atracón?

Les formes dolentes de menjar que són comunes en les persones amb trastorn per atracón

poden causar problemes seriosos de la salut. Les complicacions majors del trastorn

per atracón són per unes condicions que moltes vegades resulten de l’obesitat. Aquestes

complicacions inclouen:

• La diabetis

• La hipertensió

• Colesterol alt

• Trastorns de la melsa

• Trastorns del cor

• Falta d’aire

• Certs tipus de càncer

• Trastorns de la menstruació

• Mobilitat reduïda (inhabilitat a moure’s ben) i la fatiga

• Trastorns del somni

A més, les persones que pateixen el trastorn per atracón estan extremament afligides

pels seus atracones. En alguns casos, les persones desatenen els seus treballs, l’escola, o

activitats socials per donar-se atracones.

Quin és el pronòstic per a la gent amb trastorn per atracón?

Igual que passa amb altres trastorns alimentosos, el trastorn per atracón és un problema

seriós que es pot solucionar seguint el tractament adequat. Mitjançant tractament i

— molta gent amb aquest trastorn pot superar l’hàbit de menjar massa i poden

aprendre a menjar de manera sana.

Es pot prevenir el trastorn per atracón?

Encara que pot ser que no es pugui prevenir tots els casos de trastorn per atracón, ajuda el

començar el tractament tan aviat com es comencin a tenir símptomes. A més, ensenyar i

animar a la gent a tenir hàbits saludables i actituds realistes sobre el menjar i la

imatge del seu cos també pot ajudar a prevenir el desenvolupament o empitjorament de

trastorns alimentosos.

Els psicòlegs del Gabinet Psicològic Mataró estan especialitzats en la Teràpia EMDR. En aquest article expliquem les bases d’aquesta potent teràpia per al tractament dels grans i petit straumes que tots els nostres pacients tenen.
Què és EMDR?

EMDR és l’acrònim en anglès de Eye Movement Desensitization and Reprocessing (desensibilizació i reprocesamient per moviments oculars).

És una tècnica desenvolupada per Francine Shapiro l’any 1987 que va observar casualment que sota certes condicions el moviment ocular pot reduir la intensitat dels pensaments perturbadors.

Com funciona?

EMDR utilitza l’estimulació bilateral cerebral, ja sigui mitjançant moviments oculars, tapping (donar copets) o mitjançant sons, estimulant un hemisferi cerebral cada vegada (esquerre-dret-esquerre, etc.) en estar estimulant un i un altre costat del cos alternadament.

Això produeix un flux d’informació entre els dos hemisferis cerebrals, informació que estava bloquejada, com a conseqüència d’un trauma, i com a conseqüència es produeix una desensibilizació de les emocions negatives i inadequades, estimulant al cervell per a trobar noves solucions funcionals i realistes, molt més apropiades a la situació.

EMDR pot utilitzar-se dins d’una teràpia “verbal” estàndard (com a teràpia complementària), o com un tractament en sí mateix. També s’usa per a poder dur a terme una teràpia més profunda.

Per què serveix? 

EMDR és una teràpia efectiva i de resultats perdurables en pacients amb Trastorn per Estrès Postraumàtic (TEPT) i altres trastorns associats a l’espectre del trauma (ja sigui un trauma intens o ben un de lleu).Les persones que a conseqüència d’una situació traumàtica experimenten ansietat, temor i que reviuen de forma involuntària aquests fets traumàtics, poden arribar a tenir aquests mateixos records sense que siguin dolorosos, després de sotmetre’s a la Eye Movement Desenzitation Reprocessing (EMDR).
S’aplica a persones que han patit un trauma. Amb aquesta tècnica treballem amb el record de la situació traumàtica, amb les imatges, records visuals i sensorials. La persona ha de concentrar-se en ells. Un exemple és el d’algú que ha sofert un accident de cotxe i que té símptomes d’estrès postraumàtic. Alhora que es concentra en aquests records li aplicaríem una estimulació bilateral visual, auditiva o tàctil.

Sabem que el cervell està compost per dos hemisferis. Treballem amb els ulls de la persona. Li fem seguir amb la mirada el nostre dit, que movem d’un costat a un altre, de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta. D’aquesta forma, estimulem tots dos hemisferis del cervell amb el moviment ocular, alguna cosa que va descobrir fortuïtament Francine Shapiro. També es pot aplicar un altre tipus d’estimulació amb so, que es repeteix alternativament en l’oïda esquerra i en el dret. I, finalment, un tercer tipus d’estimulació és la quinestèsica, que consisteix a utilitzar el tacte, per exemple, tocant amb una mà una part esquerra del cos i després la dreta, encara que aquesta tècnica s’ha anat sofisticant i avui disposem d’uns sensors que apliquem al pacient.

El que s’aconsegueix és que la persona, que té records d’ansietat i dolor, reviu els moments tràgics i l’accident sense voler, es desensibilitzi i tots aquests records deixin de ser perturbadors. El que ocorre amb el trauma és que la informació queda congelada a les xarxes neuronals i no hi ha un accés al sistema general, la memòria queda congelada. Amb el reprocès de la informació, es reconnecten les xarxes neuronals amb la resta del sistema, de manera que l’afectat deixa de tenir ansietat i temor.

Encara que hi ha informació que diu que amb deu sessions és suficient, la veritat és que cada persona és un món i amb cadascun s’aconsegueixen resultats diferents. No obstant això, és un mètode ràpid si es compara amb altres teràpies. En general, quan hi ha hagut una exposició única a un trauma -una persona a la qual mai li hagi succeït gens en la vida i que, de sobte, hagi sofert un accident- entre 10 i 12 sessions són suficients per desensibilizar-la respecte a la situació traumàtica. Però en les persones que són vulnerables a l’estrès postraumàtic i que no han viscut una situació traumàtica una vegada, sinó vàries, són necessàries més sessions.

La EMDR és molt efectiva per tractar l’estrès postraumàtico, però també és aplicable a altres patologies com l’ansietat general, la fòbia o el trastorn obsessiu. Ara bé, en la persona amb ansietat generalitzada -no només amb un trauma- també és possible aplicar tècniques de relaxació; o en les persones que sofreixen dolor crònic, en les quals el dolor és una part essencial associada al trauma, també és possible realitzar suggestions hipnòtiques. Per tant, la EMDR és una tècnica flexible, que es pot combinar amb altres tècniques.

S’ha utilitzat àmpliament en víctimes de fets violents; també s’ha utilitzat in situ en llocs afectats per desastres naturals (per exemple, amb 220 nens víctimes primàries de la inundació que va ocórrer en Santa Fe, Argentina, a l’abril de 2003).

Les recerques han establert que EMDR és efectiu tant en casos d’estrès postraumàtic com en casos d’atacs d’ansietat, temor a intervencions quirúrgiques, impulsivitat, fòbies, por irracional, etc.

A més existeixen protocols especials en EMDR per al tractament de:

Dols i pèrdues
Dolor crònic
Trauma recent
Trastorns alimentaris
Depressió
Fòbies
Abuso de substàncies
etc.

Què és el trauma segons EMDR?

Trauma per EMDR és una informació que s’ha emmagatzemat de manera disfuncional en el cervell, a partir d’una experiència considerada traumàtica; això fa que la informació no pugui ser utilitzada de forma correcta ni integrada a l’experiència quotidiana de la persona.

Aquesta informació “mal emmagatzemada” és responsable dels símptomes del pacient, ja que queda associada als sistemes de Memòria Implícita d’una forma molt semblada al moment en el qual es va viure l’experiència traumàtica. Per posar un exemple simplificat, seria com un enregistrament de música que s’ha fet malament i que per tant té sons i interferències que no són part de la música original (EMDR seria una forma de “depurar” aquest enregistrament).

La Dra. Shapiro explica :

“Molts de nosaltres pensem que el trauma consisteix en grans esdeveniments. Però per definició, trauma és qualsevol fet que ha tingut un efecte negatiu durador en la persona. Tots coneixem gent que ha perdut el treball, als seus sers estimats i fins i tot possessions i com a resultat, han sofert intensament. Quan es perd la pau de l’esperit o si mai s’ha tingut, pot haver-hi serioses conseqüències físiques i psicològiques, sigui com anàs la causa”.

QUÈ ÉS SER INFIDEL?
La infidelitat a la parella té conseqüències devastadores tant pel que és infidel com pel que és enganyat i és la primera causa de divorcis que existeix.
La infidelitat és un dels aspectes més difícils d’abordar en teràpia de parella. Només el 35% de les parelles aconsegueixen superar una infidelitat i continuar juntes. Això sí, amb molt treball i molt esforç per part dels dos membres de la parella.
La fidelitat és una de les bases sobre les que es construeix la gran majoria de parelles.  La fidelitat està garantida quan un està enamorat, ja que biològicament és el que el cos ens demana i per tant, no requereix cap esforç ser fidel en aquest context, no té massa mèrit. Però quan aquest estat passa, fins i tot si estimem profundament la nostra parella, necessitem tenir voluntat, valors i la pressió social per continuar fidels a les nostres parelles.
La infidelitat tradicionalment s’ha considerat el tenir relacions sexuals fora del matrimoni, però darrerament aquesta definició s’ha ampliat i actualment fa referència a trencar de forma traïdora un acord afectiu-sexual preestablert amb la parella. Ser infidel és tenir una relació sexual, romàntica o emocional que viola el compromís d’exclusivitat que es té amb la parella.
No hi ha regles generals per aquest acord, ja que aquest l’elabora i construeix cada parella de forma consensuada. Cada parella estableix els seus límits i les seves normes per tal de garantir el benestar en la seva relació.
Hi ha parelles per a qui només les relacions sexuals suposarien un acte d’infidelitat, però no un petó fugaç amb algú a la discoteca. D’altres en canvi viuen com una infidelitat el flirteig deliberat amb una tercera persona (a la feina, a través d’Internet, etc.).
COM ES DESCOBREIXEN LES INFIDELITATS?
Cada vegada existeixen més canals de comunicació, telèfon, sms, whatsapp, correu electrònic, etc., pel que cada vegada hi ha més opcions d’enxampar a l’infidel en un descuit. 
Moltes infidelitats es descobreixen perquè hi ha sospites que porten a la parella a regirar el telèfon mòbil i el correu electrònic i sovint és a través de whatsapps, correus i xarxes socials que la parella s’assabenta de l’engany.
D’altres davant de sospites però l’absència de proves decideix contractar un detectiu privat, amb el que acaben comprovant, o no, si la parella els ha estat infidel.
A l’estiu de 2015 un grup de pirates informàtics va penjar a internet les dades de més de 30 milions d’usuaris de la web d’Ashley Madison, un portal que busca parella a persones casades que volen tenir una relació extramatrimonial.
Una empresa espanyola va dibuixar el mapa de la infidelitat al món a partir d’aquestes dades. Aquest mapa revela que a Barcelona hi havia 68.593 usuaris registrats, dels quals, el 87% eren homes. Madrid en tenia el doble d’usuaris: 135.294.
São Paulo, amb 374.554 usuaris, és la ciutat del món amb més usuaris. Després ve Nova York, amb 268.247, i Sydney, amb 253.860.
HOMES VS. DONES – DIFERÈNCIES DE GÈNERE
QUI ENGANYA MÉS?
Hi ha estudis que conclouen que les dones són més infidels que els homes. Una enquesta del 2013 determina que el 52% de les dones confessa haver estat infidel, respecte el 48% del homes. Així mateix conclou que el 80% de les dones diu haver tingut fantasies sexuals amb algú de l’entorn laboral pròxim.
D’altres estudis en canvi, de fet la majoria, determinen que els homes són més infidels que les dones. Aquest estudi revela a més que les dones acostumen a involucrar-se emocionalment en les seves aventures, mentre que els homes busquen més satisfer el seu desig sexual amb algú diferent de la parella.
 Cada vegada és més fina la distància que separa uns dels altres, sobretot perquè en els  últims anys hi ha hagut un “alliberament femení” relacionat amb la cada vegada major independència econòmica de les dones, que les fa ser més lliures i tenir menys por a quedar desamparades. Moltes persones són fidels, no per convicció, sinó per por a perdre les seves parelles i per tant a perdre les comoditats o les condicions en les que viuen.
Cal destacar que els estudis no podran mai ser concloents perquè aquest és i serà sempre un tema tabú objecte d’ocultació, ja que qui confessa té molt a perdre.
QUI PARLA MÉS SOBRE ELS SEUS ENGANYS?
Definitivament els homes parlen molt més sobre les seves infidelitats. Ells necessiten molt més explicar les seves conquestes per tal que els amics els envegin i els admirin.
Les dones, en canvi, només ho expliquen a un reduït nombre de persones del seu cercle més íntim, només a aquelles persones que saben que no les criticaran ni les jutjaran. Sovint les dones van més al psicòleg per parlar sobre les seves infidelitats que els homes.
QUI TÉ MÉS SENTIMENTS DE CULPA?
Generalment és la dona qui experimenta més sentiments de culpa.
La culpa és una emoció necessària, que tot i que ens fa sentir molt malament, ens protegeix contra els nostres mals actes. És quelcom imprescindible a la humanitat ja que és una eina emocional positiva que ens indica quan alguna cosa va malament en el nostre comportament.
La infidelitat està més associada a l’home, pel que, quan la dona és infidel, arriba a creure que és de les poques que ho són i això la fa sentir-se necara més culpable pels seus actes.
QUI ES SEPARA MÉS PER ANAR AMB EL SEU AMANT?
Les dones, que acostumen a involucrar-se més emocionalment en les seves aventures, tenen més possibilitats d’acabar-se enamorant dels seus amants i de “perdre el cap”. La dona, que sent més culpa que l’home i per tant, pateix per mantenir la infidelitat doncs és com una tortura per a ella, prefereix separar-se.
QUI PERDONA MÉS UNA INFIDELITAT?
Els homes perdonen molt més del que ells creurien. La gran majoria sostenen que mai perdonarien una infidelitat, però quan això els passa a ells, molts d’ells perdonen.

MOTIUS QUE PORTEN A LA INFIDELITAT
1-     Sentir que la parella no ens valora suficient ni ens dedica el temps que necessitem.
2-     La monotonia, la rutina i l’avorriment. La parella deixa de tenir detalls carinyosos amb nosaltres. Això acaba provocant un distanciament en la parella.
3-     Empobriment de la vida sexual. Rlacions sexuals monòtones i/o escasses. La sexualitat és molt important en la parella. Si tenim problemes en aquest sentit es tendeix a buscar fora del matrimoni aquella satisfacció que no es troba amb la parella.
4-     Buscar noves sensacions. Hi ha qui troba afaltar les emocions pròpies de l’enamorament i busca satisfer la necessitat d’aquesta emoció. La curiositat d’experimentar amb altres persones i viure una aventura és un fort motivador per buscar una relació extramatrimonial.
5-     Pujar l’ego i demostrar poder. Per sentir-se més home o més dona al sortir amb altres persones que no són la seva parella
6-     Necessitat de rebre més atenció. Sentir-se més desitjat/da és quelcom que sovint porta a la infidelitat.
7-     Problemes de comunicació amb la parella que porten a buscar allò que et falta en una relació fora de la parella.           
CONSEQÜÈNCIES DE LA INFIDELITAT
La principal conseqüència de la infidelitat és la ruptura de la parella. La infidelitat és la principal causa de divorcis que existeix.
L’INFIDEL sent molta culpa, ansietat i estrés i depressió. Al que és infidel li costa molt temps i diners mantenir una relació paral·lela que el porta a viure en permanent tensió.
L’ENGANYAT té un fort sentiment de traïció, ràbia, humiliació i depressió. L’enganyat pot presentar moltes rumiacions obsessives fins al punt d’interferir significativament en la cocentració  i en la capacitat de  portar un funcionament diari normal. La pèrdua de confiança i de credibilitat és total i recuperar-la és una tasca realment difícil d’aconseguir. Moltes persones arriben a desenvolupar molta inseguretat en les relacions futures.
S’HA D’EXPLICAR UNA INFIDELITAT A LA PARELLA?
Cadascú ha de decidir de forma lliure si vol o no confessar que ha estat infidel a la seva parella. Cal actuar de forma que un es senti bé amb sí mateix.
Hi ha qui té uns sentiments de culpa tan elevats que no pot “suportar” el dolor i la pressió i això el porta a viure infeliç el dia a dia. En aquest cas doncs, cal explicar-ho per poder assumir les conseqüències d’aquest acte i oferir a la parella l’oportunitat que el perdoni o no.
Si un sent que s’ha equivocat, que si pogués tornar enrere no ho faria i té la certesa que no ho farà mai més, pot perdonar-se a sí mateix i no dir-ho a la parella, sobre tot si el fet de saber la veritat no aportarà res positiu a la parella, sino tot el contrari.
Cal tenir present que conèixer una infidelitat causarà un gran mal en la parella, s’ha de ser empàtic  i entendre les necessitats emocionals de l’altre i sobretot entendre que les ferides triguen un temps a curars-se (si es que ho fan).
S’HA DE PERDONAR UNA INFIDELITAT?
Perdonar significa passar pàgina i no és quelcom que es pugui fer d’avui per demà. El dolor que apareix inicialment és inevitable i cal obrir la ment per comprendre la naturalesa humana: no som perfectes i sovint prenem males decisions.
L’amor d’una relació de tants anys, els moments dolços i els projectes assolits en comú (fills, propietats, etc.) pesen molt a la balança, per la qual cosa cal fer un anàlisi de la situació, deixar temps i no prendre decisions en el moment de crisi on la “víctima” està enfadada i dolguda.
Si descobrir la infidelitat fa sentir a l’altre que no el podrà perdonar i que pesarà per sempre més a les seves esquenes l’ombra de la sospita i la por, la resposta és evident: la ruptura definitiva. Però si l’infidel es penedeix i demostra a l’altre que no tornarà a passar mai més, amb molta comunicació, confiança mútua i sense deixar que l’entorn (família i amics) opinin i influeixin de forma negativa en la decisió de la parella, tot i les dificultats que sorgiran, es podrà superar la infidelitat.
Per superar la infidelitat i continuar la relació cal EL PERDÓ.
Quan la parella t’enganya és com si et mossegués una serp. N’hi ha que tenen la boca molt gran i fan grans ferides, però totes les ferides, amb el temps, acaben curant. Però si la serp es verinosa el problema es complica, doncs el verí queda dins i impedeix que la ferida es tanqui. El verí de la serp és el sentiment d’injustícia i de venjança i el record de les conductes de l’infidel. Cada vegada que un pensa en això, la ferida s’obre i fa mal, perquè es recorda i es reviu de nou el dolor. Per curar doncs la ferida s’ha d’eliminar aquests sentiments i aquests pensaments, comprendre l’agressor i perdonar-lo, independentment que es reprengui la relació de parella o no.
El perdó no implica necessàriament la reconciliació. La reconciliació és un procés dels dos, mentre que el perdó és un procés personal.
El perdó requereix molt temps i implica el canvi de conductes destructives (interrogar, atacar, controlar, buscar venjança, etc.) a positives cap a l’ofensor.
COM S’HA D’EXPLICAR UNA INFIDELITAT?
Si la persona que ha estat infidel està segur que vol continuar amb la seva parella i està segur que no tornarà a fer-ho, necessita determinar quins són els motius que van portar a la infidelitat per poder donar les explicacions oportunes a la parella.
1- El que ha estat infidel ha de demanar perdó. Cal que faci una total i sincera disculpa, encara que la parella decideixi separar-se. Aquesta disculpa no ha de ser només per haver estat infidel, sinó també per haver traït la seva confiança, haver trencat l’ideal de parella que havien construït junts, la humiliació que probablement sent, pel risc d’haver agafat una malaltia de transmissió sexual, etc.
2- Cal mantenir-ho el més privat possible, ja que possiblement, que molta gent ho sàpiga i estiguis disposat a humiliar-te públicament, l’únic que aconseguiries seria deixar la teva parella en ridícul i provocar que  la gent sentís pena d’ella.
3- Cal acceptar la total responsabilitat de la infidelitat i no justificar en cap cas aquest comportament.
4- Evitar la paraula “si”.  Utilitzar aquesta paraula indica que no estàs acceptant la teva responsabilitat. Exemple: “Et demano perdó si t’he ferit”. Cal dir “Et demano perdó per haver-te ferit i haver-te traït, em penedeixo moltíssim pel mal que t’he causat”.
5- Donar TOTES les explicacions que la parella necessiti. Si un es nega a donar determinades informacions (tot i que no cal entrar en detalls que encara poden ferir més), la parella pot sentir encara més desconfiança i acabar causant encara més distanciament. Cal ser sincer però no explícit.
6- Demanar què és el que esperes de la teva parella. Que esperes que et perdoni i que desitges continuar amb ella.
En resum:
1-      DEMANAR PERDÓ
2-      ACCEPTAR LA RESPONSABILITAT I NO JUSTIFICAR
3-      DONAR TOTES LES EXPLICACIONS SENSE SER EXPLÍSIT
4-      EVITAR LA PARAULA “SI”
COM PERDONAR UNA INFIDELITAT
–         Perdonar una infidelitat suposa un “borrón y cuenta nueva”. No es pot perdonar la parella i a partir d’aquell moment controlar-lo a tota hora, a cada moviment que faci. De tal forma, seran els gelos i l’agobio els que acabaran per destruir la relació.
–         Quan un enganya, el que es perd automàticament en la relació no és només la confiança, sinó també la credibilitat.
–         La persona que ha enganyat, si realment vol tornar a tenir una bona relació amb la seva parella, cal que canviï models i hàbits de vida: sortir de xarxes socials, eliminar contrasenyes del  telèfon, correu, etc., canviar de feina si convé, etc., sobretot si l’amant està al lloc de feina. D’altra forma, la “víctima” sempre tindrà dubtes, sentirà gelos, rancúnia i angoixa de que torni a passar.
–         Cal passar el màxim temps possible junts, per tal que quedi clar que vol passar tot el temps al costat de la parella i de ningú més i fer aquelles coses que a l’inici el/la van conquistar.
–         Així mateix, cal tenir una paciència infinita i empatitzar amb la parella i els seus sentiments d’engany, de desconfiança i de por.
–         El que mai es pot fer es pagar a l’altra amb la mateixa moneda, ni actuar com si no hagués passat res. No s’han de reprimir les emocions i cal expressar en tot moment el que un està sentint, sense que això es converteixi en l’eix central de la vida d ela parella.
–         No és gens positiu sotmetre a l’altre a un tercer grau. Sovint la “víctima” sent la necessitat de saber amb tot luxe de detalls com va ser la infidelitat. Si un decideix perdonar i continuar la relació de parella, com menys sàpiga, menys patirà i més fàcil serà per a ell/a perdonar.
–         No és gens positiu atacar a l’infidel per qualsevol motiu amb la infidelitat que va cometre, desacreditant-lo per sempre més pel que va fer en el passat. El passat, passat està.
–         Per últim, convé no explicar-ho a tothom de l’entorn, per més que la persona enganyada en pugui sentir la necessitat per desfogar-se. Cal apostar per la discreció i parlar del tema només amb persones que sabran tractar el tema de forma confidencial. Un psicòleg pot ser un bon aliat en aquests moments de crisi i dolor.
SENYALS QUE ENS HAN D’ALERTAR SOBRE SI LA NOSTRA PARELLA ENS ESTÀ SIGUENT INFIDEL
1-     La parella està molt més nerviosa del que és habitual. La por a ser descoberts els fa viure en una permanent tensió. Mantenir una mentida i haver d’inventar històries que siguin creïbles fan posar a l’infidel en un estat d’alerta constant.
2-     Busca excuses “tontes” per sortir de casa constantment.
3-     Evita coses que impliquen un compromís a llarg termini com programar un viatge, comprar una vivenda o un cotxe, etc.
4-     Té amigues noves i passa molt temps en contacte amb elles, queden per sopar i anar a fer una copa, etc.
5-     Posa una contrasenya al telèfon que no havia tingut abans o canvia les contrasenyes que tu coneixies del correu electrònic, dels comptes del banc, etc. Comença a ocultar i deixa de ser transparent.
6-     Passa el dia connectat al mòbil o a l’ordinador. S’emporta el telèfon a tot arreu, fins i tot quan ha d’anar al bany. Passa hores connectat a les xarxes socials, whatsapp, etc. I no t’el deixa ni per fer una trucada.
7-     Surt de nit més del que era habitual, tant sol com amb amics.
8-     Comença a arribar molt més tard de la feina del que era habitual, li posen més reunions i viatges que mai, etc.
9-     Et demana un temps perquè es sent ofegat i comença a cuidar-se més que mai, s’apunta al gimnàs, baixa pes, es maquilla i pentina molt més que habitualment, etc.
10- Et rebutja sexualment i inventa motius per no tenir sexe amb tu (mal de cap, menstruació, cansament, estrés, etc.).
11- Gasta més diners i l’hi costa més arribar a final de mes
12- Comença a tenir nous gustos i aficions i passa molt temps amb noves amistats, més que amb tu.
MITES SOBRE LA INFIDELITAT
MITES

REALITAT

Tothom és infidel, la infidelitat és normal i pròpia de la naturalesa humana.

La infidelitat no és una conducta normal, és el fruit de la suma de diversos problemes acumulats a la parella.

Tenir una aventura pot ser bo, pot fer reviure un matrimoni avorrit

La infidelitat és tremendament perillosa i pot acabar amb una ruptura de parella amb totes les conseqüències que això comporta

El que és infidel, ho és perquè no estima la seva parella.

Hi ha persones, que tot i estimar les seves parelles, tenen la necessitat d’estar amb d’altres persones bé per sentir-se millor amb elles mateixes, més valorades, tenir altres experiències sexuals, etc.

L’amant és millor al llit que la parella.

Sovint el que busca l’infidel no és tenir millors relacions sexuals, sinó experiències diferents. El sexe fora de la parella pot ser més satisfactori perquè està alimentat pel secretisme i l’engany

La culpa és de la parella, ja que ha fallat en donar el que l’altra necessita i ho ha hagut de buscar fora.

La culpa no és del que enganya o del que és enganyat, la culpa és de la relació. On hi ha mancances, hi ha possibilitats d’infidelitat.

Les Noves Tecnologies (NNTT) són una variada gamma d’instruments, eines, canals i suports dedicats exclusivament a l’ús, maneig, presentació, comunicació, emmagatzematge i recuperació d’informació, tant analògica com a digital.

Utilitzats de manera adequada són una eina molt valuosa en el desenvolupament quotidià de la vida, però l’ús incorrecte de les mateixes pot implicar una sèrie de problemes de gran repercussió en la vida d’aquell que la sofreix. 

En el cas dels adolescents amb Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) com a conseqüència de la baixa motivació cap a l’estudi, els aspectes acadèmiques i les tasques que suposen un esforç cognitiu perllongat, les noves tecnologies representa alternatives gratificants, ocioses, fàcils, atractives, a l’esforç, la qual cosa fan que els cridin especialment l’atenció.
Aquestes activitats usades de forma contínua fomenten la passivitat, l’aïllament, l’apatia, l’aversió a l’estudi, la cerca de gratificacions immediates i la intolerància a la frustració.

És per això, que en el cas dels adolescents amb TDAH hem de tenir especial cura quant a vigilar i supervisar l’ús de les NNTT:

Evitar horaris nocturns i no sobrepassar el temps limitat al joc.
Conèixer els continguts als quals s’accedeixen.
Conèixer el tipus d’informació que recapten o intercanvien.
Tipus d’Addiccions a les NNTT en adolescents:

• Addicció a internet
• Addicció al telèfon mòbil
• Addicció als videojocs
• Addició a les xarxes socials

En ocasions, l’addició a les NNTT pot tenir per origen que l’adolescent present dificultats a l’hora de relacionar-se amb els iguals, per rebuig social, com a conseqüència de l’aïllament, per baixa autoestima o com a mètode per *enconderse de la realitat social.

Procés d’Intervenció en addicció a les NNTT

1) Prevenir

Abans que es desenvolupi el problema, a través de mesures preventives. Necessitat de normes i límits que regulin el seu ús:

Fixar un temps límit d’ús.
Determinar que s’ha de passar el mateix temps jugant i estant amb els seus amics o germans.
Insistir que si necessiten l’ordinador i Internet per realitzar activitats escolars ha de limitar-se al fet que el seu ús sigui només per a això. 
Prioritzar els moments en família abans que les NNTT.
Romandre al costat d’ells mentre usen els dispositius.
2) Intervenir:

Quan?
Quan el problema ja és una realitat, o la prevenció ha fracassat:
El temps gastat consumeix el que hauria d’usar per a altres activitats.
Abandona altres entreteniments que solien ser divertits per a ell.
Es retira de moments familiars i amistats.
Demanda l’ús de les NNTT mentre es menja.(Whatsapp, Facebook,etc.)
Gasta molt temps en elles sense cap propòsit (Navegar per *interenet sense objectiu concret)
Les seves emocions es tornen incontrolables en posar-li límits sobre el seu ús.
Presenta ansietat i canvis bruscs d’estat d’ànim en separar-li d’elles. 
La intervenció s’haurà de realitzar sobre l’afectat i sobre l’entorn.

La família com a principal eina d’intervenció en addició a NNTT

Els propis pares i educadors han de ser un model d’ús responsable i són ells a més els qui han de deixar o rebaixar considerablement l’ús de les NNTT (evitant l’ús en els horaris del menjar, les conversa, o mentre es duen a terme altres tasques).
Els pares han d’establir límits de temps i ús de les NNTT: Establir regles sobre quan se li permet i quan no l’ús de les mateixes. (No podem usar les NNTT com a `amic substitut`, però si com a eina educativa, de coneixement i informació)
Explorar alternatives al costat d’ell: Quan existeix un risc d’addicció la família ha de propiciar la participació en activitats de tipus social, esportiu, cultural en un horari incompatible amb l’ús de les NNT: D’aquesta forma ajudarà al *adolecente a desenvolupar habilitats artístiques, destreses esportives i/o habilitats socials, especialment per a aquells que empren les NNTT com a via per evitar el contacte social amb els iguals.
Fer la transició a poc a poc: Algú que és addicte a les NNTT necessitarà desconnectar-se progressivament. Si se li elimina bruscament, alimentarem l’ansietat infantil en comptes de millorar-la.
Si té problemes de rendiment i aprenentatge com a conseqüència, no se li ha de desafiar amb activitats molt difícils ni molt fàcils, perquè s’empitjorarà l’estat d’ànim.
Intervenció especialitzada professional

Quan les mesures preventives des de la llar han fallat.
Si malgrat les eines bàsiques d’intervenció en la llar el problema segueix persistint.
Si s’aprecien canvis cridaners en l’estat anímic o conductual de l’adolescent.
Si la situació s’ha tornat incontrolable, no hi ha bona comunicació patern-filial i l’ansietat és molt alta.
El recomanable en aquests casos, és buscar un professional en salut mental juvenil (psicòleg, psiquiatre, metge…) que a través de psicoteràpia, ajudi a l’adolescent i la família a esbrinar:
– Quin és l’arrel del problema, 
– Com es pot resoldre a través de pautes més específiques,
– Monitoritzi els canvis i l’evolució.

COM ENS AFECTA EL NADAL A NIVELL EMOCIONAL
El Nadal és l’època de l’any en que la gent es deprimeix més. Època en que apareixen més sentiments de solitud, estrès, l’ansietat i depressió.

En aquesta època de l’any la depressió i els suicidis augmenten un 40%, així com la venda d’antidepressius, que també augmenta un 40% respecte la resta de l’any.

Quins són els principals motius?

1- Expectatives poc realistes sobre el que significa el Nadal i el que se suposa que un ha de fer, s’ha de sentir o ha de tenir en aquestes festes à sentiments de frustració

2- Sentiments de soledat – el 25% de la gent diu sentir-se sola amb freqüència i el 40% diu no tenir cap amic íntim.

3- Fer balanç a final d’any – L’excés de reflexió sobre la pròpia vida i  ser conscient de les carències personals en comparació amb les altres persones.

4- Pressió per gastar diners en àpats i regals. Sembla que l’amor es mesura per la quantitat i qualitat de les compres que es fan en aquestes dates.
 QUÈ ES POT FER?

1- No basar el Nadal en els diners – Marcar un pressupost lògic pels regals i els àpats
2- Marcar objectius assolibles i realistes respecte les festes – cadascú ha d’entendre el Nadal a la seva manera
3- No creure’ns el que ens vénen els anuncis de televisió, la societat en general, etc., sobre les famílies perfectes i els Nadals perfectes
4- Agraïr el que tenim i gaudir de cada moment, per petit que sigui
5- Planificar aquestes dates amb activitats agradables
6- Enfocar les diverses situacions que ens donarà el Nadal pel costat positiu
7- Fer el possible perquè les nostres relacions socials siguin el més saludables possibles.
8- No oblidar que el Nadal no porta la tristesa, així com tampoc porta amor, pau i felicitat. La tristesa la porta la persona amb les seves interpretacions negatives d’aquestes dates. Cal doncs aprendre a tenir interpretacions més positives en general, per evitar el desànim. QUINS SÓN ELS PROBLEMES MÉS COMUNS EN AQUESTES DATES I CONSELLS PER AFRONTAR-LOS

LA PÈRDUA D’UNA ÉSSER ESTIMAT

El Nadal és l’època en que “se suposa” que ens hem de reunir amb les persones que estimem. Patir una pèrdua d’un familiar o un amic s’agreuja en aquestes dates perquè és on els podem trobar més a faltar.

Què podem fer?

· Concedir-nos un temps de dol, d’adaptació a la situació, de recolliment i maduració del que ha passat.
· Recolzar-se en la resta de familiars, que d’una manera o una altra estan passant la mateixa tristesa. Això farà que ens sentim més protegits.
· No tancar-se a casa i en la tristesa, ja que això no farà més que agreujar la situació.
· No obligar-se a celebrar si no ve de gust. Ser autèntic i coherent amb els nostres recursos i necessitats.

LA LLUNYANIA

El Nadal és l’època en que “se suposa” que ens hem de reunir amb les persones que estimem. Trobar-nos lluny de casa o tenir un familiar o amic lluny de casa farà que aquestes dates els trobem més a faltar que la resta de l’any.

Què podem fer?

· Fer ús de les tecnologies per connectar-nos amb els éssers estimats.
. Acceptar la situació, no centrar-se en el malestar i buscar alternatives per gaudir de les festes. No donar excessiva importància al fet d’estar sols al Nadal, ja que hi ha altres moments importants durant l’any en que estem sols i no passa res, tot depèn del valor que donem al Nadal. Cal buscar alternatives   positives.
· Recordar que les coses no sempre succeeixen quan les volem. Potser no podrem celebrar el Nadal el 25 de desembre, però podem pensar que aquest any ens han ajornat les vacances i les celebrarem quan sigui el nostre moment.
· Buscar moments que ens facin sentir bé en el nostre lloc de residència, no tancar-nos ni aïllar-nos, sempre hi haurà algú amb qui celebrar les festes. 

ELS CONFLICTES FAMILIARS

A la majoria de famílies hi ha algun membre problemàtic o conflictiu. La família ens ve imposada i és difícil que tothom ens caigui bé.

Molta gent es reuneix doncs, no perquè li vingui de gust, sinó per obligació, per tradicions “imposades”.  Anem a algunes reunions socials per no sentir-nos culpables i per evitar que la resta de la família ens jutgi.

Què podem fer?

· Intentar trobar en aquestes dates, no un problema, sinó una oportunitat per millorar les relacions amb la família.
. Intentar arribar a un acord si el problema és on passar les festes: més val un mal acord que un mal Nadal.
· La flexibilitat i adaptació a les dinàmiques familiars ens ajudarà a gaudir d’aquestes reunions.
· Negociar i quan s’hagi acabat de negociar, gaudir. No hi ha res pitjor que, després d’haver negociat, donar-li voltes al resultat intentat buscar guanyadors i perdedors.
 ELS CONFLICTES DE PARELLA:
Els mesos on hi ha més divorcis són el setembre i el gener. El 33% dels divorcis es donen després de les vacances d’estiu, que són les més llargues de l’any. Moltes parelles culpen els seus problemes a la manca de temps, l’estrès i l’excés de feina, però molt sovint és el contrari.

Si la relació de parella és bona, el Nadal és una oportunitat per compartir temps i moments amb la parella, i per tant de sortir-ne reforçat, però si les relacions estan tenses i portem arrossegant problemes tot l’any, en l’època de Nadal i per tant de vacances és quan passem més temps del que és habitual amb la parella i es posen a prova les nostres habilitats comunicatives i de resolució de conflictes. A més convivència, més fricció.

Què podem fer?

. Planificar junts i arribant a un consens les activitats que es faran durant les festes.
. Fer una llista conjunta amb la parella de totes les coses que durant l’any hem volgut fer amb la parella i la família però no hem tingut temps per la rutina del dia a dia.
. Donar importància a les relacions sexuals, ja que creen un fort vincle en la parella.
. Equilibrar el temps per estar junts amb temps propi per a cadascú.
. Potenciar una comunicació saludable basada en l’empatia, l’assertivitat, el respecte i les negociacions win-win que són aquelles que produeixen un benefici mutu pels dos membres de la parella.

ELS PROBLEMES ECONÒMICS:

Sembla que l’amor i la felicitat es mesuren per la quantitat i qualitat de les compres que es fan en aquestes dates.
Hi ha moltes famílies que no podran ni fer un gran àpat ni fer regals als seus familiars per les dificultats econòmiques per les que estan passant.

Què podem fer?

· Recordar que la felicitat no s’associa amb la quantitat/qualitat de regals que fem, lo bonic és la intenció i passar temps al costat dels nostres amics i familiars. Val més regalar moments que regalar objectes materials.
· Buscar maneres de gaudir amb els nostres éssers estimats sense gastar diners: un passeig pels carrers de la nostra ciutat per veure la decoració nadalenca o una tarda en el sofà de casa envoltats de la nostra família veient una pel·lícula, o jugant a un joc de taula divertit. Són moments especials de reunió que no impliquen afluixar la butxaca.
. Si no tenim prou diners per parar una taula com ens agradaria, parlar obertament amb la família i compartir despeses per fer una celebració en la que tots es trobin a gust.
Cristina Martínez Viana
Psicòloga i directora del Gabinet Psicològic Mataró

Es tracta d’una iniciativa pionera que pretén oferir noves alternatives de tractament als pacients per afrontar les fòbies i els trastorns d’ansietat.

Trastorns d’ansietat i tractament en Realitat Virtual (RV)

Avui dia, els trastorns d’ansietat s’han establert com un dels trastorns mentals més freqüents entre la població. Segons recents estudis epidemiològics la seva taxa de prevalença se situa entorn al 31% (National Comorbidity Survey-R, 2007) o, dit d’una altra manera, pràcticament una de cada tres persones té o tindrà en algun moment de la seva vida un quadre d’aquest tipus. Això els converteix en un seriós problema de salut pública.

En aquest punt el lector es pot estar preguntant què és exactament un trastorn d’ansietat? Encara que resulta complicat proporcionar una definició completa (i, naturalment, això està molt lluny dels objectius del present article) existeix consens a considerar l’ansietat com una resposta que es dóna en aquelles situacions en les quals la persona percep algun tipus de perill o amenaça. Tal resposta es manifesta en un triple sistema: cognitiu (solen aparèixer pensaments negatius tals com: per molt que estudiï suspendré l’examen, l’avió s’estavellarà, l’ascensor s’espatllarà, etc.), fisiològic (sensació d’ofec, taquicàrdia, sudoració, etc.) i motor (conductes d’evitació o fugida de la situació ansiògena, per ex.: no utilitzar ascensors, no presentar-se a un examen, etc.). Per a la persona que la pateix, l’ansietat sol tenir fortes repercussions en la seva vida familiar, laboral i/o social (APA, 1994). Això fa que sigui molt recomanable iniciar un procés psicoterapèutic ja que, en cas contrari, el problema tendeix a ser crònic.

En aquest context, una poderosa alternativa que resulta molt més atractiva pels pacients (Garcia-Palacios, Botella, Hoffman i Fabregat, 2007) consisteix a dur a terme sessions d’exposició basades en l’ús de la RV.

Què és la realitat virtual i com s’utilitza a teràpia?

La RV ofereix un nou paradigma d’Interacció Persona-Ordinador (IPO) en la qual l’usuari, lluny de ser un espectador passiu d’imatges o dades en la pantalla, es converteix en un agent actiu capaç d’interactuar en temps real i en una perspectiva de primera persona en els entorns tridimensionals. A més, solen emprar-se diferents dispositius especials (per exemple: cascos de RV, data-gloves, sintetitzadors d’olors, etc.) dirigits a estimular els canals sensorials de l’usuari. D’aquesta manera la RV, mitjançant l’estimulació multisensorial i la possibilitat d’interacció, permet induir en l’usuari una sensació d’estar físicament dins dels entorns virtuals. Aquesta il·lusió es denomina Sentit de Presència (Steuer, 1992) és, precisament, el que converteix la RV en una eina terapèutica d’enorme potencial. La principal conseqüència d’un elevat nivell de presència serà que el pacient experimentarà al món virtual pensaments, emocions i reaccions fisiològiques molt semblants als quals es donarien en una situació veritable (per ex.: Alsina-Jurnet, Gutiérrez-Maldonado i Rangel-Gómez, 2011). Així, per exemple, un pacient amb por a parlar en públic sentirà el mateix temor en enfrontar-se a una audiència virtual que enfront d’una audiència real. Això ofereix el marc ideal per dur a terme sessions de teràpia d’una forma controlada, segura i sense sortir del propi despatx del psicoterapeuta.

La teràpia en RV està especialment indicada per a pacients amb nivells d’ansietat tan elevats que es neguen a realitzar un tractament en viu (representen el 25% dels pacients fòbics).

Avantatges de la Realitat Virtual 

1. És molt més atractiva, augmentant el nombre de pacients que poden beneficiar-se de la teràpia psicològica.

2. És molt indicada per tractar aquells trastorns de difícil exposició al món real. Bons exemples poden ser la fòbia a volar (és econòmicament inviable realitzar sessions d’exposició en viu), l’ansietat davant els exàmens (els exàmens es realitzen en períodes molt concrets de l’any), la por a parlar en públic (el terapeuta hauria de preparar situacions en les quals el pacient pogués donar una xerrada enfront d’una audiència) o bé el trastorn per estrès postraumátic (no seria èticament correcte representar el trauma al món real).

3. És molt més efectiva ja que nombrosos estudis controlats mostren l’efectivitat de la RV com una tècnica per tractar els trastorns d’ansietat. Les revisions d’estudis i metaanálisis aporten una buena prova d’això i contenen estudis indpendents que demostren que la RV és més efectiva que la imaginción i tan efectiva com la presentació en viu (tractament recomanat per a fòbies).

4. Millor acceptada pels pacients. El 25% dels pacients amb fòbia rebutja usar la teràpia d’exposició ja que la consideren massa aversiva, cosa que no ocorre en la majoria de casos amb la RV. Això suggereix que la RV pot incrementar el nombre de pacients que decideixen sotmetre’s a un tractament per superar els seus trastorns d’ansietat. Els estudis indiquen, a més, que en pacients crònics, el nivell d’abandó de la teràpia amb RV és molt menor que usant les teràpies convencionals.

5. Tractament més personalitzat. Amb la RV el professional mèdic pot controlar totalment l’entorn al que el pacient s’exposa, permetent-li configurar els seus paràmetres, disparar esdeveniments i accions o escollir el grau de confrontació adequat a les necessitats del pacient i a l’etapa del tractament.

La membre de la Societat Espanyola de Patologia Dual (SEPD), Rosa Fernández Marcote, ha avisat que les noves tecnologies com per exemple, les xarxes socials i el WhatsApp, estan afavorint l’aparició de casos de dependència emocional.
Es tracta d’una patologia que fa referència a una necessitat malaltissa de cura i protecció en contextos diversos (familiar, relacional, laboral o acadèmic), el resultat del qual provoca una falta de funcionalitat i autonomia en la persona. En aquest sentit, l’experta ha lamentat l’augment de casos que s’estan produint en els últims anys.

“Possiblement hi hagi casos anteriors, però en els últims cinc anys el nombre de diagnòstics, la seva intensitat i complexitat ha crescut bastant. Abans quan es perdia la relació amb un amic o s’acabava un festeig es complia un període de dol, sense contacte, que afavoria la reconstrucció de la vida d’una manera raonable. Ara, sempre existeix la possibilitat de saber una mica de l’altra persona, ‘espiar’ la seva Facebook, revisar la seva última connexió a WhatsApp o mirar les seves fotos de les vacances”, ha asseverat la psicòloga clínica.

I és que, la dependència emocional compleix amb tots els criteris de qualsevol altre tipus d’addicció, sent que l’objecte no és una substància sinó una persona: desig irrefrenable, necessitat de contacte, pèrdua de control o modificació dels patrons estables de personalitat, etcètera.

“Distorsiona a la persona que la pateix i varia el seu comportament normal en l’entorn laboral, familiar, social i emocional. La persona sol adonar-se que té una relació perjudicial i reconeix a la persona tòxica, però quan intenta trencar el vincle sent que no pot”, ha puntualitzat Fernández.

ASSOCIACIÓ AMB ALTRES TRASTORNS

Així mateix, els especialistes en patologia dual estan avançant en la cerca de connexions entre la dependència emocional i altres trastorns de personalitat. De fet, tal com ha comentat l’especialista, “molts” estudis mostren com la dependència emocional apareix lligada a certs trets de personalitat i associat a simptomatologia depressiva i ansiosa que ens fa pensar en uns patrons anteriors facilitadors de l’aparició del problema.

A més, la dependència emocional està relacionada també amb la violència de gènere. “És un component freqüent i s’aborda en les consultes com les addiccions directament lligades a la violència de gènere. La intervenció tracta de distanciar la persona i ensenyar autocontrol en situacions de risc per evitar recaigudes”, ha recalcat.

Davant això, prossegueix, les xarxes socials estan suposant una dificultat afegida en la “deshabituació” de les persones, atès que la possibilitat de contactar per mòbil, Internet, xat i altres xarxes socials fan que la dependència emocional es converteixi en alguna cosa “més impulsiva” per la facilitat en el contacte amb la persona tòxica.

D’altra banda, i encara que de moment no es pot definir un prototip, Fernández ha comentat que, pel que sembla, la dependència emocional és més freqüent entre les dones. Un fet que, al seu judici, es relaciona amb determinats trets de personalitat de les dones que ho faciliten a nivell cognitiu i emocional.

“Cultural i històricament moltes dones han autoritzat a les seves parelles per portar les regnes de la seva vida i han perdut la seva capacitat de ser autosuficients, creient que necessiten a una altra persona per tirar endavant. Té fins a una part romàntica en la qual la dona pensa que la seva parella ho és tot per a ella”, ha explicat.

En relació a l’edat, els primers casos que s’han registrat en les consultes se situen entorn dels 16 anys, ja que les adolescents són més vulnerables a la dependència i tenen major accés a les xarxes socials.

Els casos d’anorèxia masculina estan en augment. Cada vegada hi ha més nois adolescents que mostren símptomes d’un trastorn que és majoritàriament femení i que també es presenta a edats primerenques. Un repunt que els pediatres comencen a detectar i volen posar sobre avís a les famílies per ajudar-los a frenar conductes de risc i que posin límits a l’ús de les xarxes socials i a Internet, on es poden trobar pàgines que fan apologia de l’anorèxia i bulímia.

L’anorèxia entre els homes és minoritària (amb prou feines un 10% dels casos) i pasa més inadvertida que entre les dones (nenes, adolescents, joves, fonamentalment). Però malgrat haver estat un trastorn ignorat durant anys, no solament existeix; sinó que té les seves particularitats respecte a les noies. Per exemple, destaca la proporció d’homosexuals, que és superior entre els pacients homes. També hi ha diferències en les estratègies emprades per perdre pes per les víctimes d’aquesta disfunció de la conducta alimentària: en lloc (o a més) de recórrer a pràctiques com els vòmits, ells tendeixen a desenvolupar altres comportaments com l’obsessió per l’exercici. I fins i tot hi ha més casos de comportaments creuats amb la depressió i l’abús de drogues.

Aquestes són algunes de les conclusions a les quals han arribat investigadors de la Universitat de Mont-real que s’han submergit en 24 estudis elaborats al llarg de 15 anys sobre les històries clíniques de 279 pacients d’entre 11 i 36 anys per detectar els denominadors comuns entre homes i dones amb anorèxia, i, sobretot, identificar les diferències.

La recerca dirigida per l’equip canadenc i publicada en la revista Neuropsychiatrie de l’Enfance et de l’adolescence destaca que els afectats de tots dos sexes comparteixen el mateix terror per guanyar pes o l’obcecació malaltissa per portar el compte de les calories ingerides. Però incideixen en les discordances i reflexionen sobre elles. Per exemple, respecte a la major taxa d’homosexuals, els investigadors llancen diverses hipòtesis. Entre elles, suggereixen que està relacionat amb la importància que es dóna en la comunitat gai a l’aparença física, però també comenten que l’anorèxia podria ser un refugi enfront dels conflictes derivats de la necessitat d’afrontar la identitat sexual del pacient. “L’anorèxia nerviosa seria una forma de retardar decisions o d’evitar afrontar dubtes sobre l’orientació homosexual”, planteja Laurence Corbeil-Serre, director de la recerca.

“És cert que aquests nois són un grup de risc”, comenta Gonzalo Morandé, cap de la unitat de Trastorns de l’Alimentació de l’Hospital Nen Jesús de Madrid. “La tendència homosexual és un clàssic”, afegeix Enric Armengol, director mèdic del Centre de prevenció i tractament de l’anorèxia i bulímia (Centre ABB) de Barcelona. “D’una banda, per les exigències de l’aspecte físic de la comunitat gai i els seus estereotips de primesa”, insisteix Armengol. “Per un altre, perquè aquests comportaments se solen donar en l’adolescència, durant unes etapes de desenvolupament personal en els quals estan definint la seva orientació sexual, i pateixen una tensió emocional que els fa més vulnerables a aquest tipus de comportaments”.

Morandé, per la consulta del qual han passat durant els últims 20 anys “una mica més de 2.000 noies i més de 200 nois” afegeix un altre grup de risc entre ells. Aquest especialista assenyala a nens amb sobrepès “que se senten rebutjats i passen d’un extrem al contrari, especialment si tenen un caràcter obsessiu”. I també apunta cap als esportistes infantils d’alt nivell, alguns dels quals ha tractat: “es crea una expectativa elevada respecte a ells, i si no estan a l’altura del nivell d’exigència que se’ls ha posat, se senten fracassats, i ho paguen amb el menjar i amb l’exercici compulsiu”.

Hi ha altres diferències als quals no al·ludeix l’estudi però sobre les quals es detenen tant Morandé com Armengol. Per exemple, les relacionades amb la reacció d’uns i unes altres davant els tractaments per fer front a la malaltia. “En homes la resposta és una mica més ràpida que entre les dones”, relata Armengol. “Sobretot en la primera fase de la teràpia, que és conductual [després es treballa més la personalitat], en la qual tractem d’aconseguir que el pacient recuperi una ingesta saludable i deixi de menjar en funció de com se sent emocionalment”. A què es deuen aquests comportaments diferenciats? “Potser tingui a veure amb el cervell emocional de l’home, que respon millor als missatges més directes i concrets”, comenta el psiquiatre del centre ABB. Hi ha una altra possible explicació: és freqüent que les nenes amb anorèxia siguin molt bones alumnes, mentre els nois no són igual d’estudiosos, com comenta Morandé. Solen ser noies perfeccionistes i tenaces, ”la qual cosa es converteix en un inconvenient a l’hora de canviar els hàbits”.

Recerques prèvies ja havien identificat problemes a l’hora de diagnosticar l’anorèxia o la bulímia en homes, a causa de la percepció generalitzada que existeix que es tracta de malalties de dones, la qual cosa confon tant a les víctimes com als metges encarregats de detectar els símptomes. La conseqüència d’ells és una falta de tractament i suport adequat, com apunta un treball de les universitats d’Oxford i Glasgow publicat en el British Medical Journal a l’abril. Aquest aspecte, que en la majoria de les vegades juga en contra dels nois amb anorèxia, no obstant això, en ocasions pot ajudar-los en la recuperació. “De vegades els nois que arriben amb una consciència de malaltia baixa responen bé al tractament quan s’adonen que el seu problema no tenen res a veure amb ser feble o rar, sinó amb un trastorn alimentari. Aclareixen les seves idees, es relaxen i reaccionen millor”.

En termes generals, dos terços dels malalts es recuperen, pel que necessiten un llarg tractament d’entre tres i cinc anys. El terç restant segueix amb algun tipus de símptomes i en el 5% dels casos, la malaltia es cronifica. “Aquests nombres es mantenen per igual entre homes i dones”, comenta el psiquiatre de l’hospital madrileny.

L’ADICCIÓ A LES NOVES TECNOLOGIES
L’aparició de les noves tecnologies en els darrers anys ha anat acompanyat de l’aparició d’una nova addicció, l’addicció a les noves tecnologies. Aquesta addicció fa referència a la necessitat d’estar connectat al telèfon, al whatsapp, a les xarxes socials, als videojocs, a Internet, a xats, etc.
Aquestes conductes, a l’inici produeixen plaer en la persona, però acaben convertint-se en una necessitat i la persona s’acaba descontrolant.
Com succeeix amb les altres addiccions, com l’addicció a les drogues, al joc, al sexe o a les compres, entre d’altres, la persona no realitza la conducta de connectar-se al telèfon o al xat per sentir plaer, sinó que ho fa per eliminar la disfòria i l’ansietat que li provoca no poder realitzar l’esmentada conducta.
L’addicció a les tecnologies, per tant, és una addicció comportamental que genera gran patiment a qui ho pateix i a tot el seu entorn.
SÓN PERILLOSES LES NOVES TECNOLOGIES?
Les noves tecnologies tenen una gran utilitat que ningú pot negar, tant pel que fa als diversos canals de comunicació que s’han obert com pel que fa als canals d’informació. Mai abans la gent havia pogut obtenir tanta informació en tan poc temps, la qual cosa ha suposat un gran avenç per a tothom, a un cost baix i des de diversos dispositius que es poden dur a sobre en qualsevol moment del dia. Tota la informació és a les nostres mans en qualsevol moment.
Les noves tecnologies han eliminat distàncies geogràfiques i ens han acostat a les persones que viuen lluny.
No obstant això, aquests avantatges no estan lliures de possibles perills de caràcter psicològic per a persones que poden caure en l’utilització abusiva dels aparells tecnològics.
–                     A QUINA EDAT HEM DE COMENÇAR A UTILITZAR APARELLS TECNOLÒGICS?
Sovint els pares es pregunten a quina edat és adequat o recomanable que els seus fills tinguin accés a aparells tecnològics. No hi ha una resposta única ni una edat exacta, ja que depèn del nivell de maduresa dels fills (i també dels pares) i d’altres circumstàncies. Cadascú ha d’establir, segons els seus valors i principis, quin és el moment adequat per donar accés al fill a un aparell tecnològic com un telèfon mòbil o una tablet.            
L’Acadèmia Americana de Pediatria estableix que:
1-         Els menors de 2 anys no haurien d’exposar-se a cap tipus de pantalla, doncs és una edat en la que els infants han d’experimentar amb objectes físics adequats a l’edat per desenvolupar correctament el seu cervell.
2-         Dels 2 als 7 anys es recomana que no vegin la televisió més d’1-2 hores diàries i que només utilitzin altres aparells tecnològics supervisats per adults i amb finalitats educatives.
3-         Dels 7 als 12 anys es recomana que no superin l’exposició a qualsevol tipus de pantalla (TV, ordinador, tablet, mòbil, consoles, etc.) les 2 hores diàries. Cal que el menor tingui controls parentals estrictes i adequats.
4-         A partir dels 13 anys es recomana no sobrepassar les 3 hores d’exposició a qualsevol tipus de pantalla on-line i off-line. Cal mantenir la supervisió per part dels pares pel que fa al contingut i només permetre els jocs online a aquells nens que tenen una maduresa suficient.
LES NOVES TECNOLOGIES ESTAN CANVIANT LA FORMA EN QUE ENS RELACIONEM AMB ELS ALTRES?
Les tecnologies de la informació i de la comunicació han tingut un paper clau en la configuració de l’actual societat. Per la història de la humanitat, l’escriptura, la imprempta, el telèfon, la ràdio, el cinema o la televisió, han suposat un abans i un després. De la mateixa manera, Internet, els telèfons intel·ligents, els ordinadors i les videoconsoles també han suposat un canvi radical no només en la forma que ens comuniquem amb els altres, sinó també la forma com gestionem el temps d’oci, les compres que realitzem, la forma d’obtenir informació, etc.
Internet s’ha convertit en el número 1 pel que fa a entreteniment en tots els grups socials. De fet, en promig, la gent ocupa més temps a Internet que a cap altra activitat, i això significa que la gent passa menys temps fent activitats amb gent per passar més temps a soles connectat a Internet.
Actualment la gent està més connectada que mai amb familiars i amics a través de whatsapp, xarxes socials, xats, correu electrònit, skype, messenger i d’altres aplicacions, però això també està canviant la forma que tenim de relacionar-nos amb el nostre entorn.
Des de la irrupció de les xarxes socials, la dinàmica en les relacions socials ha canviat fins al punt en que una relació es pot acabar per culpa d’un like. Un comentari a una fotografia o un like o l’absència d’un like esperat pot provocar greus discussions en la parella i amb els amics. Així com ho pot ocasionar el double check en color blau del whatsapp, pel que fa a “m’ha llegit i no m’ha contestat” o estar online al whatsapp a hores en que la parella no espera que estiguis connectat i a més, no és per parlar amb la ella, sino amb algú altre.
L’status del perfil de facebook pot generar nombrosos problemes, doncs si poses que “estàs en una relació” probablement la gent pensarà que la relació no es important o si no poses que “estàs casat” significa que no ho estàs. El canvi d’estatus s’ha convertit un un generador de problemes i estrès en les relacions, doncs s’ha de triar el moment amb cautela per no ofendre a l’altre.
Una gran quantitat de gent pretén mostrar la seva felicitat a través de fotos molt afavoridores de la seva realitat, convertint-se aquesta felicitat en un producte i no pas en una vivència de plenitud.
La gran majoria de la gent sap més de la vida dels altres a través de les xarxes socials que a través del propi relat de l’amic. Amb l’excusa que veiem les fotos de l’altre i estem al dia de les seves vides, la gent s’esforça menys en buscar temps per compartir amb aquests amics, i passen una quantitat important d’hores al dia en revisar tot el que han publicar els amics a les xarxes socials, perdent l’essència de compartir una estona davant d’un cafè o veient una pel·lícula plegats al cinema.
Un grandíssim nombre de persones opta com a primera opció amb Internet per fer noves amistats o trobar parella. Aquest món virtual en el que les persones estan protegides per l’anonimat fa que a molts els resulti molt més fàcil relacionar-se amb els altres a través d’una pantalla que fer-ho cara a cara.
CONDUCTA NORMAL O ADDICCIÓ?
La diferència entre una conducta normal pel que fa a l’ús de les noves tecnologies i una conducta addictiva, radica en 4 característiques bàsiques:
1-         Pèrdua de control.
2-         La utilització de les tecnologies passa de ser un entreteniment a ser una necessitat. La persona experimenta una forta dependència emocional.
3-         Es perd tot l’interès per altres activitats que abans produïen plaer i es centra completament en l’ús de les tecnologies.
4-         La persona continua utilitzant les tecnologies tot i els inconvenients que comença a experimentar, com són el baix rendiment acadèmic, discussions familiars, aïllament social, dificultats de concentració, etc.
Parlaríem d’abús de les noves tecnologies quan es dóna un augment progressiu del temps que es passa utilitzant aparells tecnològics i comença a aparèixer malestar quan no es pot fer ús d’elles, la qual cosa indicaria que la persona està començant a desenvolupar una certa dependència psicològica. Si la persona no corregeix el seu comportament i cada vegada dedica més temps i s’interessa més per l’ús d’aquest aparells, pot caure en l’addicció.
Parlaríem doncs d’addicció quan la persona perd el control i arriba un punt en que la vida de la persona gira al voltant de l’ús de les noves tecnologies, sent una forta necessita d’utilitzar aparells tecnològics, no té interès en res més que no sigui la realització d’aquesta conducta i segueix amb aquest comportament tot i la repercussió negativa que pateix a tots els àmbits de la seva vida a causa de la utilització de les noves tecnologies.
SENYALS D’ALARMA
–          Privar-se de son (<5 hores) per estar connectat a la xarxa. -          Descuida altres activitats importants com el contacte i el compartir amb la família, les relacions socials, l'estudi o la cura de la salut. -          Rep queixes en relació amb l'ús d’Internet per part d'algú proper, com els pares o els germans, negant l'ús desmesurat. -          Pensa en connectar-se constantment. Quan no està connectat es sent irritat o quan la connexió falla o resulta molt lenta. -          Intenta limitar el temps de connexió, però no ho aconsegueix i perd la noció del temps. -          Menteix sobre el temps real que està connectat. -          Aïllament social, irritablitat i baix rendiment escolar o laboral. -          Sentiments d’eufòria i activació anòmales quan s'està davant de l’ordinador. TIPUS D’ADDICCIONS A LES NOVES TECNOLOGIES Segons la OMS, el 25% de la població (1 de cada 4 persones) pateix una addicció a les noves tecnologies, és a dir, quan una afició o un interès es converteix en una necessitat que en cas de no veure’s satisfeta desperta angoixa, irritabilitat, agressivitat, pèrdua d’interès per la resta de coses, aïllament, desànim, etc. Símptomes principals: -          Intens desig irrefrenable de realitzar l'activitat plaent (connexió al telèfon, al whatsapp, a les xarxes socials, als videojocs, a Internet, a xats, etc.). -          Pèrdua progressiva del control sobre la mateixa, fins a arribar al descontrol. -          Descuit de les activitats habituals prèvies, tant les familiars, com les acadèmiques, laborals o de temps lliure. -          Les conseqüències negatives solen ser advertides per l’entorn que l'hi comuniquen a l'addicte, qui, malgrat això, no deté l'activitat, es posa a la defensiva, negant el problema que pateix. -          Progressiva focalització de les relacions, activitats i interessos entorn de l'addicció, amb descuit o abandonament dels interessos i relacions previs. -          Irritabilitat i malestar davant la impossibilitat de realitzar la conducta (abstinència) i impossibilitat de deixar de fer-ho, malgrat els esforços. -          No es realitza la conducta per sentir plaer, sinó per eliminar la disfòria i l’ansietat. Factors de risc: -          Ser home -          Joves d’entre 16 i 18 anys -          Pares amb nivells d’estudis baixos o mitjos -          Baixa tolerància a la frustració: utilitzen la conducta com a distracció de les preocupacions o les pors, com a mecanisme de fugida -          Escassos recursos per resoldre problemes -          Baixa autoestima -          Impulsivitat -          Elevada cerca de sensacions -          Comorbiditat: TDAH, addiccions a substàncies, fòbia social, depressió major, etc. -          Aïllament social: senten que els manca suport social i recorren a xarxes socials, jocs en línia, etc., com una manera segura d’establir noves relacions -          Adolescència: etapa d’insatisfacció amb el món que els envolta i de falta de control dels impulsos ADDICCIÓ A INTERNET -          Quan la utilització d’Internet es converteix en un hàbit compulsiu i interfereix amb la vida quotidiana, la feina, els estudis o les relacions personals. -          L’addicte es sent més còmode amb els ciberamics que amb els amics de tota la vida o navega compulsivament malgrat les conseqüències negatives que pugui tenir. -          L’addicció pot prendre vàries formes: o       Addicció al cibersexe o       A les ciberrelacions (xarxes socials, sales de xat…) o       Compulsions a la xarxa (subhastes a llocs com eBay, pàgines de segona mà, webs de viatges…) - Temps de connexió molt llargs amb finalitats recreatives al llarg de cada dia, que poden portar a descuidar altres àrees importants de la seva vida com la feina, les relacions socials, l'alimentació, el descans, inversió dels ristmes circadians, etc. - Experimenten símptomes ansiosos, irritabilitat, problemes emocionals i problemes en la interacció social. La majoria admet que teclejant davant la pantalla s'expressa molt millor que amb la comunicació verbal presencial. - Més que el nombre d'hores connectat a la xarxa, el determinant és el grau d'interferència i alteració en la vida quotidiana. - Prevalença del 6 al 9% (OMS). - Risc de desenvolupar addicció del 21,3% dels adolescentes espanyols, degut al temps que dedica a navegar per la xarxa. - Els adolescents de 14 a 17 anys principal grup d’ús diari de xarxes socials a  Europa, amb un 91,6% de l’ús. El 39,2% passa més de 2 hores diàries. ADDICCIÓ ALS VIDEOJOCS -          Part lúdica i educativa. -          Estimulen la coordinació viso-motora, el raonament deductiu, la memòria a curt i llarg termini i milloren el raonament abstracte, l’atenció i l’autocontrol. -          El 77% dels nens d’11 a 13 anys són jugadors habituals de videojocs. -          Els nens són molt vulnerables perquè es pot convertir en la principal font d’entreteniment. -          L’addicció apareix quan la persona dedica un temps excessiu (més de 4-5 hores diàries) i es manté tot i que apareixen conseqüències negatives. -          Passen hores i hores davant la pantalla i troben en el menjar ràpid una bona solució per no deixar de jugar. -          Símptomes: o       Aïllament social i familiar o       Baix rendiment acadèmic o       Descuida altres activitats lúdiques o       Ansietat, irritabilitat i ira quan no pot jugar o       Incapacitat de respectar els horaris pactats amb els pares o       Descuiden la higiene personal, l’alimentació i la son o       Són el 20-25% de la demanda de tractament per addicció a les TIC. o       En els darrers 5 anys s’ha TRIPLICAT els casos d’addicció als videojocs o       Joves d’entre 14 i 18 anys que van començar als 9-14 anys. - Prevalença: o       Ús problemàtic entre el 15% i el 40% o       Addicció entre l’1,5% y el 8%. ADDICCIÓ AL TELÈFON I ALTRES APARELLS MÒBILS -                            Conegut com a nomofòbia (no-mobile-phone-phobia). -                            Excessiu consum diari  dels temps que s’utilitza el telèfon. -                            El 46% dels nens entre 11 i 14 anys tenen telèfon mòbil. -                            El 38% dels adolescents reconeixen sentir-se malament quan han de deixar el seu telèfon mòbil. -                            Algunes estudis destaquen que el 53% de la població pateix addicció al telèfon mòbil. -                            El 40% dels joves entre 18 i 30 anys no poden viure sense el seu smartphone -                            Cada usuari consulta el telèfon un promig de 34 vegades al dia. -          Símptomes: o             El preu de la factura del telèfon augmenta d'una forma desorbitada. o             Està permanentment “vigilant” el telèfon, comprovant de forma compulsiva i descontrolada qualsevol senyal, consultant el telèfon encara que estigui fent qualsevol altra cosa. o             No deixa el mòbil per a res, ni tan sols, quan està amb els amics. És incapaç de centrar-se en la conversa perquè solament se centra en l'aparell. o             No es separa del telèfon mòbil per menjar, anar a classe o anar al bany. Es tracta d'una obsessió que altera la seva vida. o             El mòbil es converteix en un entreteniment constant més que en un objecte d'ús pràctic per trucar per un motiu concret. o             No és capaç de sortir de casa sense el telèfon. o             Sent ansietat, irritabilitat i ira quan no pot tenir el telèfon, es queda sense saldo, quan no té connexió a Internet, cobertura o quan es queda sense bateria. o             Aïllament social. passen hores xatejant en lloc de relacionar-se amb altres joves de la seva edat. o             Comportament alterat o             Alteracions de l'estat d'ànim o             Comportament compulsiu o             Perill de fer contactes amb desconeguts, que poden portar conseqüències negatives. o             Baix rendiment escolar, arribant al fracàs escolar degut a l’absentisme escolar o a no respecten els horaris d'estudi o             En els casos més greus, es pot arribar a robar i a mentir amb tal de tenir un mòbil. ADDICCIÓ A LA TELEVISIÓ -          A Espanya, la gent dedica més de 3 hores diàries a veure la televisió (la meitat del seu temps d’oci). -          La persona abusa de la televisió, no perquè no sàpiga què fer, sinó perquè es sent nerviosa i irritable quan no pot veure la televisió. -          La conducta es manté tot i les conseqüències negatives: arribar tard a la feina, baix rendiment escolar, perdre la parella, negativa a fer plans amb els amics o la família, etc. -          Conseqüències: Irritabilitat, agressivitat, cansament, aïllament, depressió, baix rendiment escolar, etc. -          La persona anteposa veure la TV per davant de qualsevol altra activitat que abans sí li despertava interès. -          Poca gent demanda ajuda per presentar aquesta addicció. QUÈ PODEN FER ELS PARES? - Prohibir no seria la solució. Es tracta de regular l’ús dels aparells tecnològics de forma negociada i consensuada amb els fills. Cal contemplar el temps que han de dedicar a l’estudi i a l’oci d’acord amb la seva edat i acordar Aixa el temps que podran estar connectats a Internet al dia. - Procurar tenir els ordinadors i aparells tecnològics en sales comuns de la casa, com el menjador o la sala d’estar per tal de poder supervisar els continguts als que accedeixen els menors. - Parlar amb els fills sobre els perills que tenen determinats comportaments que estan “protegits” per l’anonimat que ofereix Internet, com són el cyberbulling (assetjament virtual a menors mitjançant atacs personals, divulgació d’informació personal confidencial o falsa, insults i amenaces entre d’altres) i el grooming (assetjament d’un adults cap a un menor amb la intenció de guanyar-se l’amistat per tal de poder abusar sexualment d’ell). Tots aquest comportaments poden constituir un delicte penal i cal advertir doncs als menors d’aquest perills. - Regular el temps que els fills estan connectat amb aparells tecnològics i animar-los  a fer altres activitats que no requereixen d’aquests aparells tan dins de casa com fora. - Cal que els pares siguin un model de conducta. Seria del tot il•lògic que els pares prohibissin tenir el telèfon mòbil a taula mentre es menja i que els pares sí ho fessin. TRACTAMENT DE LES ADDICCIONS A LES NOVES TECNOLOGIES -          Tot i que per a una addicció s'estableix l’abstinència completa d’aquella conducta o substància, a les noves tecnologies, això és més difícil ja que són eines utilitzades a la vida quotidiana, acadèmica i laboral. -          OBJECTIU ÚS CONTROLAT. -          Intervenció destinada a factors de protecció: o       Fomentar la capacitat de resolució de problemes o       Tècniques de millora de l'autoestima o       Entrenament en habilitats socials o       Planificació del temps lliure -          Establir l’origen o causa de l’addicció i treballar directament sobre la causa (tractar la baixa autoestima, dèficit en HHBB, aïllament social, baix estat d’ànim, entrenament en solució de problemes, etc.) -          Tècniques de control d’estímuls §         Controlar els temps d’exposició pactant amb el pacient. §         Comunicar als amics i familiars els canvis en el seu comportament. §         Limitar l’accés al router, tv, telèfon, etc. §         La família supervisa el bon compliment de les pautes. o       S’ha demostrat com una eina molt efectiva al principi del tractament, per assolir l’abstinència o el control, sempre que es realitzi correctament amb la supervisió d’un coterapeuta à Pautes a la família -          Identificació de les SITUACIONS DE RISC. -          PLANIFICACIÓ d’activitats gratificants. -          ESTRATÈGIES D’AFRONTAMENT DE L’ANSIETAT o       Tècniques de relaxació o       Tècniques de distracció o       Programació d’activitats incompatibles o       Tècniques d’imaginació o       Autoverbalitzacions positives o       Acceptació del malestar -          REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA o       Objectiu: Aprendre a fer front als estats emocionals negatius (ansietat i irritabilitat entre d’altres) i als pensaments irracionals relacionats amb la conducta addictiva i substituir-los per pensaments més realistes. -          PREVENCIÓ DE RECAIGUDES o       Objectiu: Identificar les situacions de risc i entrenament en l’afrontament d’aquestes. o       Detecció de situacions d’alt risc o       Practicar activitats gratificants alternatives. o       Canvi en l’estil de vida. o       Reestructurar els pensaments erronis sobre els efectes negatius del seu comportament, ja que amb el temps l’addicte pot minimitzar els conseqüències de tornar al seu comportament amb les TIC. o       Afrontament de la pressió social. Entrenament en HHSS. o       Solució de conflictes personals i interpersonals. o       Afrontament d’estats emocionals negatius mitjançant tècniques cognitives. o       Informació sobre caiguda i recaiguda i l’efecte EVA o       Abordar els problemes específics que presenti cada jugador. Cristina Martínez Viana Psicòloga núm. 13.803 Directora Gabinet Psicològic Mataró

EL PODER DE LA RESILIÈNCIA

“LA RESILIÈNCIA ÉS LA RESISTÈNCIA ENFRONT DE L’ADVERSITAT I LA CAPACITAT DE RECONSTRUIR-SE”

La resiliència és la capacitat per afrontar l’adversitat i aconseguir adaptar-se bé davant les tragèdies, els traumes, les amenaces o l’estrès sever.

La resiliència és la capacitat que té una persona o un grup de recuperar-se enfront de l’adversitat per seguir projectant el futur. En ocasions, les circumstàncies difícils o els traumes permeten desenvolupar recursos que es trobaven latents i que l’individu desconeixia fins al moment.

Ser resiliente no significa no sentir malestar, dolor emocional o dificultat davant les adversitats. La mort d’un ser estimat, una malaltia greu, la pèrdua del treball, problemes financer seriosos, etc., són successos que tenen un gran impacte en les persones, produint una sensació d’inseguretat, incertesa i dolor emocional.

Les característiques principals de les persones resilientes són les que descrivim a continuació:

Les persones resilientes posseeixen tres característiques principals: saben acceptar la realitat tal com és; tenen una profunda creença en què la vida té sentit; i tenen una infrangible capacitat per millorar.

A més, presenten les següents habilitats:
• Són capaços d’identificar de manera precisa les causes dels problemes per impedir que tornin a repetir-se en el futur.
• Són capaços de controlar les seves emocions, sobretot davant l’adversitat i poden romandre centrats en situacions de crisis.
• Saben controlar els seus impulsos i la seva conducta en situacions d’alta pressió.
• Tenen un optimisme realista. És a dir, pensen que les coses poden anar bé, tenen una visió positiva del futur i pensen que poden controlar el curs de les seves vides, però sense deixar-se portar per la irrealidad o les fantasies.
• Es consideren competents i confien en les seves pròpies capacitats.
• Tenen empatia. És a dir, tenen una bona capacitat per llegir les emocions dels altres i connectar amb elles.
• Són capaços de buscar noves oportunitats, reptes i relacions per aconseguir més èxit i satisfacció en les seves vides.

La psicologia positiva considera als problemes com a desafiaments, que són enfrontats i superats per les persones gràcies a la resiliència. Existeixen diferents circumstàncies que afavoriran o no el desenvolupament de la resiliència en cada home, com l’educació, les relacions familiars i el context social.

Com millorar la nostra resiliència

La resiliència no és una qualitat innata, no està impresa en els nostres gens, encara que sí pot haver-hi una tendència genètica que pot predisposar a tenir un “bon caràcter”. La resiliència és alguna cosa que tots podem desenvolupar al llarg de la vida. Hi ha persones que són resilientes perquè han tingut en els seus pares o en algú proper un model de resiliència a seguir, mentre que unes altres han trobat el camí per si soles. Això ens indica que tots podem ser resilientes, sempre que canviem alguns dels nostres hàbits i creences.

De fet, les persones resilients no neixen, es fan, la qual cosa significa que han hagut de lluitar contra situacions adverses o que han provat diverses vegades el sabor del fracàs i no s’han donat per vençudes. En trobar-se a la vora de l’abisme, han donat el millor de si i han desenvolupat les habilitats necessàries per enfrontar els diferents reptes de la vida.

Educar en la resiliència
La resiliència està vinculada a l’autoestima, per la qual cosa és important treballar amb els nens des de petits perquè puguin desenvolupar sanament aquesta capacitat.

Se sap que un nen amb bona autoestima es transformarà en un adult amb bona capacitat de resiliència, per la qual cosa estarà preparat per superar els obstacles que trobi al llarg de la seva vida.

És important que als nens se’ls guiï durant la seva primera etapa de vida de forma eficient, a fi que desenvolupin una forma constructiva d’enfrontar-se a la vida; que els hi motivi positivament perquè puguin enfrontar-se a les diverses situacions que poguessin anteposar-se en el seu camí i aconsegueixin sobreportar-les sense patir un dany profund.

Cristina Martínez Viana
Psicòloga i Directora del Gabinet Psicològic Mataró