Depressió Major i Distímia: Similituds i diferències

A nivell general, podríem dir que la immensa majoria de categories utilitzades per conceptualitzar els trastorns psicològics comparteixen aspectes amb una o fins i tot més etiquetes. Especialment quan parlem d’ansietat o depressió, hem de tenir en compte que les dues, juntes o per separat, acostumen a aparèixer en el curs de gairebé qualsevol malaltia mental. Aquest fenomen s’anomena comorbiditat. Concretament, dins de l’espectre depressiu, hi ha una sèrie de concepcions molt semblants, però que a la vegada, presenten alguns trets distintius. Aquest és el cas de la Distímia i la Depressió.

La Depressió Major es defineix com aquella problemàtica on la persona experimenta un estat d’ànim baix o deprimit significatiu (gairebé cada dia), i, en moltes ocasions, una pèrdua d’interès o plaer per les coses que normalment la gratificaven, durant un període mínim de dues setmanes. Al costat d’aquests, poden aparèixer altres símptomes; com pèrdua o augment de pes i de la gana, dificultats per dormir, fatiga o pèrdua d’energia, problemes de concentració o de memòria, un sentiment excessiu de culpa, o fins i tot idees o pensaments sobre la mort recurrents. Un dels aspectes més importants a tenir en compte, és que el trastorn causa un gran malestar i repercuteix significativament en la vida de l’individu, limitant el seu rendiment gairebé tots els entorns en què es troba immers. En aquest cas, a més, els símptomes acostumen a ser intensos, i tant les persones properes com els professionals poden adonar-se, d’una forma relativament ràpida, de l’estat d’ànim del pacient.

Pel que fa a la Distímia, aquesta es caracteritza, igualment, per un estat d’ànim deprimit durant la major part del dia, present en més dies dels que està absent, durant un mínim de dos anys. A més, s’inclouen com a possibles símptomes (és necessari que apareguin com a mínim dos), la manca o excés de gana o alimentació, la pèrdua d’energia o cansament, les dificultats de concentració, els problemes de son, els sentiments de desesperança i la presència d’una baixa autoestima. Els manuals concreten més remarcant que la persona que la pateix no ha d’estar lliure de símptomes durant més de dos mesos.

Així, tal com podem apreciar, les dues categories presenten una sèrie de similituds destacables que ens poden fer dubtar a l’hora de diagnosticar-les. En aquest sentit, la disminució de l’estat d’ànim positiu juntament amb certs símptomes principalment fisiològics (pèrdua de gana, problemes de son, pèrdua d’energia …) formen part de les dues etiquetes. Tot i això, és important tenir en compte que en el cas de la Depressió Major, aquests aspectes acostumen a aparèixer de manera especialment elevada i freqüent en comparació amb la Distímia, en la qual hi ha un patiment i malestar significatiu però més baix i atenuat que en el primer cas. En aquesta línia, per exemple, encara que poden aparèixer idees de mort, aquestes no són molt característiques de la Distímia. Al costat d’això, a més, hi ha un criteri temporal important a tenir en compte: per fer el diagnòstic de Depressió Major han d’haver passat dues setmanes, en comparació amb els dos anys de la Distímia. Això però, no exclou que dins de l’ampli període, no pugui aparèixer un episodi depressiu més acusat que pugui diagnosticar com a episodi de Depressió Major.

Com veiem doncs, aquests constructes posseeixen molts aspectes en comú que dificulten la seva delimitació. A això cal sumar-hi el fet que cada persona exterioritza d’una manera molt específica cadascuna de les característiques exposades, i que a més aquestes s’emmarquen en àmbits i situacions concretes que han de ser individualitzades en cada cas. Per això, la tasca dels professionals (psicòlegs i psiquiatres) consistirà en desengranar tots els aspectes involucrats en la problemàtica, realitzar una avaluació precisa, i una intervenció adequada a les necessitats del pacient.

El solapament entre problemàtiques és més la “norma” que l’excepció. Al costat de les comentades, hi ha moltes altres categories que poden analitzar-se des d’aquest prisma, conjugant les característiques d’ambdues i procurant delimitar els seus aspectes diferencials. Si vols conèixer més sobre això, o simplement tens certs dubtes a resoldre, posa’t en contacte amb el nostre equip de Psicòlegs de Mataró. Et facilitarem tota l’ajuda que necessitis.

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) a la infància

El Trastorn Obsessiu-Compulsiu (TOC) es caracteritza per la presència d’obsessions i/o compulsions que, o bé requereixen molt de temps, o causen un malestar significatiu en les diferents àrees de funcionament. A més, els símptomes no poden ser explicats pels efectes d’alguna substància (fàrmac o droga), ni per alguna condició mèdica. D’una banda, les obsessions es defineixen com pensaments o imatges persistents que s’experimenten com no desitjades, i que en la majoria de les persones generen malestar. Les compulsions tenen l’objectiu de reduir o suprimir aquest malestar, i es materialitzen mitjançant la realització de comportaments o actes mentals repetitius (p.ex., rituals). La persona, mitjançant el seu ús, busca combatre les obsessions o actua en congruència amb una sèrie de regles les quals interpreta que ha de complir de manera rígida.

Els aspectes esmentats, encara que s’utilitzen per definir la problemàtica tant per a població adulta com infantojuvenil, en aquest segon cas convé tenir presents certes característiques específiques: En primer lloc, i com un dels aspectes clau, cal considerar el moment o nivell desenvolupament evolutiu i maduratiu del nen. En aquest sentit, quan s’analitzen les compulsions hem de tenir molt present que els nens petits poden ser incapaços de manifestar o articular els objectius d’aquestes conductes, és a dir, és molt probable que presentin dificultats per vincular aquests actes a una finalitat concreta. Al costat d’això, a més, en aquesta etapa (sobretot entre els 8 i 10 anys) apareixen comportaments concebuts com jocs que podrien ser etiquetats com a “compulsions lleus”, però que per la seva intensitat i freqüència no s’han d’atendre clínicament (p.ex., no trepitjar les ratlles al caminar pel carrer). Només si interfereixen o dominen significativament la vida del nen seran causa de preocupació. En relació a aquest últim punt, hem d’afegir que encara està per aclarir si els rituals evolutius representen en alguns casos manifestacions precoces del TOC.

Altres dades interessants tenen a veure amb la freqüència d’aparició i amb el seu curs o evolució. Així, s’ha constatat que en edats primerenques el problema és més freqüent en nois, en l’adolescència les taxes semblen igualar-se, i en l’adultesa es mostra una prevalença lleugerament superior en dones. A més, les dades obtingudes fins al moment suggereixen un curs prolongat on els factors socials i ambientals (especialment els estressors psicosocials) semblen jugar un paper molt important en l’exacerbació dels símptomes. Durant el seu desenvolupament, és probable que apareguin altres problemàtiques, com ara el trastorn de tics, el qual apareix més en nois. Tot això repercuteix negativament en la vida de l’individu, i especialment, quan el problema s’inicia en la infància o adolescència té unes clares conseqüències a nivell social (disminuint la interacció i la creació de vincles) i personal (reduint significativament el grau d’autonomia del nen).

Finalment, indicar que com a possibles causes de la seva aparició s’han proporcionat diferents explicacions. Així, tot i que els arguments no són concloents, alguns han suggerit una possible base biològica o genètica. Els autors que defensen aquesta postura es basen en que l’aparició del TOC és més freqüent en nens amb parents de primer grau que han patit o pateixen conductes obsessiu-compulsives, en que en moltes ocasions es mostra amb una problemàtica neurològica coneguda (p.ex, alteració del funcionament dels ganglis basals), i en que alguns casos d’inici sobtat semblen haver-se desencadenat a causa de certes infeccions. Tot i això, les dades encara no són concloents.

La descripció dels problemes psicològics en població infantil i juvenil s’ha de fer amb molta cura, no només per l’heterogeneïtat amb que es manifesten els diferents símptomes, sinó per la importància de no patologitzar de manera precoç i discriminar, d’aquesta manera, entre el desenvolupament evolutiu normal i el que pot merèixer atenció professional. Per tot això, des de les àrees de psiquiatria, neuropsicologia i psicologia infantil i adolescent es treballa per aclarir i delimitar les característiques de les diferents problemàtiques, juntament amb millorar les diferents intervencions existents, la qual cosa pot permetre potenciar la millora de la seva salut tant física com emocional.

En el nostre centre de Psicologia, situat a Mataró, trobaràs professionals de les diferents àrees comentades, i especialitzats tant en adults com en població infantil i adolescent. Si tens alguna pregunta o vols rebre informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres.

El poder de la “zona de confort”

Si tirem la mirada enrere, o fins i tot, si repassem aquest mateix dia, és molt probable que identifiquem una sèrie de situacions en què, o bé no ens hem atrevit a arriscar (a canviar el rumb), o hem seguit simplement amb el “pilot automàtic” connectat sense ni tan sols plantejar-nos el que realment volem o necessitem. En base a això, podem definir la “zona de confort” com aquell estat mental o comportamental en el qual la persona roman passiva davant els esdeveniments que va experimentant, creant una rutina en la qual no hi ha lloc per a riscos, però alhora tampoc per a incentius. Aquest terme s’utilitza a més per a definir aquells espais en els quals té lloc aquest estat, és a dir, aquells llocs on la persona se sent segura, i on percep que no hi ha un risc.

Els motius que poden portar-nos a quedar ancorats en aquesta situació poden ser diversos. La comoditat suposa un dels factors més potents i prevalents. Així, quan la situació ens aporta certs beneficis, encara que siguin pocs, pot provocar que ens conformem i acontentem sense buscar una estimulació major. La por també és un important predictor. En ocasions, hi ha un cert temor a modificar la nostra situació actual pel fet d’anticipar que les coses aniran malament, o fins i tot podem pensar en possibles situacions catastròfiques que ens allunyin del que realment desitgem o ens convé (p.ex., “ho perdré tot”, “em passarà alguna cosa greu”,”m`abandonaran”, etc.). Aquest aspecte és molt característic de les persones amb problemes d’ansietat o depressió. En ambdues situacions, la comoditat i/o la por, es crea un hàbit el qual amb el pas dels dies pot fer-se progressivament més fort i rígid, ja que no només ens aporta satisfacció, sinó que moltes vegades actua com a confirmació de que les nostres pors i inseguretats poden complir-se. D’aquesta manera, la persona que es queda a casa per por al rebuig, pot experimentar relaxació si no surt, i això confirmar-li que si hagués anat i arriscat, el més probable és que la apartessin o ignoressin.

Com podem trencar el cercle i sortir d’aquesta situació?

Tot i que ens pot resultar difícil, i tenir la sensació d’haver d’escalar una gran muntanya o de saltar al buit sense cap seguretat, hi ha estratègies i raons que poden ajudar-nos a afrontar-ho:

– Anàlisi objectiu d’avantatges i desavantatges: Una primera estratègia útil és fer una balança, des d’un punt de vista neutre, en el qual valorem els pros i contres d’arriscar-nos. Per a això, haurem d’adoptar una mirada totalment objectiva, procurant distanciar-nos i analitzar tots els components de manera concreta i fiable. No es tracta de buscar immediatament una solució, sinó de posar damunt la taula totes les opcions disponibles.

– Elaborar un pla: Un altre mecanisme eficaç, el qual pot complementar el punt anterior, consisteix a traçar un camí, el més detallat possible, per trencar amb aquest hàbit. En aquest punt, pot ser d’ajuda focalitzar-nos en allò que anticipem que pot aportar-nos un major benefici i fer-nos créixer com a persones, i esmicolar-ho en petites activitats o elements que ens permetin poc a poc anar acostant-nos. És important aquí plantejar-nos objectius a curt termini, que suposin un esforç progressiu, ja que en cas contrari podem rendir-nos abans d’hora.

– Atendre el positiu: Visualitzar tot allò positiu que ens pot aportar canviar i sortir d’aquesta zona resulta especialment potent per començar a fer-ho. La idea subjacent en aquest punt és que augmentar la motivació facilita la posada en marxa i l’apropament als nostres objectius. D’aquesta manera, depenent del que vulguem aconseguir, haurem focalitzar-nos en uns o altres aspectes. Hem d’aclarir però, que no es tracta de tenir una visió exageradament optimista, sinó de que observem i atenguem d’una manera realista als aspectes positius.

– Suprimir les justificacions errònies: Eliminar o reduir aquells arguments poc realistes, i que actuen com a fre perquè ens posem en marxa és una part crucial. Tot i que els punts anteriors poden facilitar-nos aquest procés, eines com identificar els pensaments automàtics negatius, observar-los, analitzar-los i elaborar alternatives és una estratègia molt útil. Al costat d’això, realitzar-nos les preguntes adequades sobre les justificacions que utilitzem per no “arriscar” també ens permetrà qüestionar-les i invalidar-les.

Encara que al principi pot resultar complicat, i fins i tot a curt termini ser difícil trobar un benefici, ser congruents amb els nostres desitjos i objectius, a la llarga propiciarà no només que ens sentim millor amb nosaltres mateixos, sinó que creixem com a persones. Altrament, si el que fem és perpetuar aquest estat, deixant tirada l’àncora sense permetre’ns avançar, és probable que apareguin sentiments de tristesa, frustració i malestar, la repercussió dels quals pot engrandir-se com més temps deixem passar.

Si vols rebre més informació al respecte, o consideres que pot ser-te útil la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs de Mataró et proporcionarà totes les dades i recursos que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

A què es deuen les sensacions en l’ansietat?

Al llarg de la nostra vida, és més que probable que haguem sentit parlar d’aquesta emoció, i, a més, que en aquestes ocasions l’haguem conegut o bé perquè l’ha patit alguna persona propera, o perquè hem estat nosaltres mateixos els que l’hem viscuda. Quan ho hem fet, tot i tractar-se d’un component més o menys subjectiu, és possible que la descripció que aportada per definir-la s’hagi basat precisament en una sèrie de sensacions. Aquestes, poden ser més o menys intenses, progressives o sobtades, focalitzades en una part del cos o en moltes, i ser freqüents o esporàdiques. Alguns exemples són els tremolors, el formigueig, la manca d’aire, el mareig, les sensacions de calor o sufocació, les nàusees o molèsties abdominals, etc., entre altres. Totes elles, encara que normalment causen cert malestar, posseeixen una funcionalitat concreta, sent a més, i com es veurà, útils per a l’organisme.

Així doncs, quan el nostre cervell percep un perill, ja sigui real o imaginari, automàticament es posa en marxa el que s’anomena sistema d’alarma. És a dir, s’activa una part del nostre sistema nerviós que genera diversos canvis fisiològics amb els que el cos es prepara per fer front al perill. Alguns d’aquests canvis són els següents: En primer lloc, el nostre cos allibera adrenalina i noradrenalina, que són dues de les substàncies químiques encarregades d’activar el nostre organisme i les quals poden produir la sensació de nerviosisme i inquietud. Una de les primeres conseqüències d’això, és l’augment de la força i freqüència dels batecs del cor. Per això, els nostres músculs disposen de més sang i s’eliminen millor les toxines, la qual cosa ens permet atacar o fugir amb més facilitat. En aquest punt, pot aparèixer també la hiperventilació, és a dir, respirar més quantitat d’aire i de forma més ràpida. Això afavoreix que hi hagi més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes (això ho pot comprovar ara, o per exemple quan fa exercici). D’aquesta manera, la sang es concentra en aquelles parts on pot ser més necessària en una situació de perill, quedant menys quantitat en aquelles zones menys importants (per exemple en les mans, donant lloc a formigueig o tremolor). A més, les pupil·les dels nostres ulls es dilaten, lo qual ens ajuda a estar més preparats per detectar qualsevol estímul potencialment perillós. Aquest aspecte en particular pot provocar que percebem les coses del nostre voltant de manera estranya.

Tot això es tradueix en una reacció de por en què conflueixen, com hem vist, diferents aspectes traduïts en sensacions molt variades. El més important aquí és, però, que tot i la quantitat, intensitat i el malestar que puguin provocar, totes elles serien útils si ens trobéssim davant d’un perill real. Si en comptes d’això, d’interpretar-ho com un procés “normal”, els atribuïm un grau de perillositat molt elevat, i sobretot irreal, això provocarà que s’activi encara més el nostre sistema d’alarma, augmentant paral·lelament tant la por com les sensacions que el caracteritzen.

Molts dels problemes relacionats amb l’ansietat guarden una estreta relació amb l’explicació que acabem d’aportar (p.ex. el Trastorn de Pànic). En aquest sentit, la forma en què interpretem la realitat externa juga un paper clau a l’hora de sentir-nos d’una determinada manera. Si ens focalitzem en el nostre cos quan aquest es troba activat, i comencem a formular hipòtesis poc plausibles sobre el que pot estar passant, això fomentarà que el nostre estat d’ànim decaigui, i que el nostre cos ho exterioritzi amb un augment dels símptomes. Tot i això, la clau aquí es troba en comprendre que tot aquest procés, per intens que sigui, té una funcionalitat concreta, i que per tant, no és perillós.

Conèixer i comprendre bé els mecanismes de problemes com l’ansietat és clau per afrontar moltes de les situacions del nostre dia a dia. En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, podràs rebre tota la informació que desitgis. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

Beneficis i utilitat de la Teràpia Familiar

Gran part dels problemes que envolten les nostres vides, o fins i tot el nostre dia a dia, poden tenir el seu origen o com a conseqüència una situació familiar desfavorable. De vegades, la mateixa situació problemàtica se situa en el si de la família, sent el més comú el conflicte entre alguns dels seus membres. Però en altres, tot i que no aconseguim trobar la causa, o fins i tot la situem fora d’aquest context, la repercussió que pot tenir en aquest àmbit és especialment significativa. Així doncs, la funció del nucli familiar és crucial no només per comprendre les diferents alteracions, sinó per facilitar la millora del pacient treballant directament des d’aquest.

La Teràpia Familiar sorgeix doncs com una proposta encarada a treballar directament amb tots els membres de la família, o, almenys, amb aquells que constitueixin una part més o menys significativa en la situació. Alguns exemples de motius de consulta que es poden veure beneficiats per aquesta intervenció són: la presència d’alguna malaltia, física o psicològica, en algun membre de la família (p.ex., malaltia terminal, addicció, depressió, trastorns d’ansietat, entre d’altres ), símptomes o conductes problemàtiques específiques (p.ex., agressivitat, apatia o desvinculació, por …), o conflictes entre tots o alguns dels membres (p.ex., discussions matrimonials, problemes constants entre germans, etc.). Tots ells són susceptibles de ser treballats mitjançant un enfocament familiar. Com veiem, a més, en una intervenció d’aquest tipus és més que probable que apareguin interaccions entre adults i nens, de manera que el terapeuta treballarà en l’adaptació de cada objectiu terapèutic en funció de cada problemàtica i del subtipus de població involucrat.

L’objectiu principal es centrarà doncs en modificar els patrons d’interacció interpersonal disfuncionals, considerant que el canvi en cada membre afecta als altres, ja que les accions, pensaments i emocions individuals repercuteixen en tots els demés. A més, es procurarà facilitar la col·laboració, la cohesió i l’anàlisi objectiu de la situació, treballant de manera dinàmica i constructiva. Per això, una de les eines fonamentals d’aquesta intervenció és la comunicació. Segons aquest tipus de tractament, es considera pràcticament impossible no comunicar, sent aquest mecanisme, o millor dit, el seu ús inadequat, la causa principal de la majoria de les situacions problemàtiques. D’aquesta manera, tot i que una persona de la família pateixi patint una situació particular (com les anteriors exposades), el treball en comunicació serà un factor clau per a un correcte afrontament.

La teràpia familiar doncs, pot resultar especialment útil no únicament per tractar problemes emocionals en un o alguns membres, sinó per resoldre conflictes, millorar la comunicació i afrontar conjuntament esdeveniments vitals estressants. Tot això repercutirà en potenciar i enfortir la funció de pertinença que de per si posseeix el sistema familiar, afavorint que en futures ocasions surtin a la llum els recursos que hagin pogut quedar amagats.

En el nostre centre de psicologia situat a Mataró, tens a la teva disposició professionals especialitzats en aquest i altres tipus d’intervenció que han demostrat àmpliament la seva eficàcia. Si vols conèixer més sobre ells o consideres que et pot beneficiar, no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres.

Què són i com repercuteixen els tics?

Els tics es defineixen com moviments musculars ràpids, locals i espasmòdics, que es manifesten de forma inesperada, involuntària, repetitiva, i a intervals irregulars. L’Associació Americana de Psiquiatria (APA) els defineix com vocalitzacions o moviments motors sobtats, ràpids, no rítmics, recurrents i estereotipats. Atenent a aquestes primeres aportacions, és probable que identifiquem algun moment de la nostra vida en què l’hàgim experimentat. Tot i això, és important tenir en compte que la gravetat del problema vindrà definida pel grau de deteriorament que produeixi en les diferents àrees vitals de la persona.

D’altra banda, cal tenir en compte que tot i poder experimentar-los en quasi qualsevol part del cos, solen situar-se per sobre de les espatlles, sent els més comuns els tics facials. Juntament amb això, podem diferenciar entre tics simples, els quals tenen una durada breu (milisegons) els quals inclouen moviments com encongir les espatlles o el parpelleig dels ulls; i els complexos, els quals la seva durada és més prolongada (segons) i solen resultar de combinacions de tics simples (p.ex., encongir les espatlles i girar el cap a la vegada). A més a més, i tot i que es consideren d’aparició involuntària, es pot exercir un cert control voluntari per impedir la seva aparició.

L’etiologia d’aquests s’ha relacionat tant amb factors orgànics com psicològics. En relació als primers, i encara que no hi ha una evidència clara, s’ha proposat l’excés de dopamina junt amb una certa vulnerabilitat genètica (es proposa la intervenció de certs gens). En relació als segons, factors com l’estrès, l’ansietat, la frustració o la insatisfacció han estat proposats com a mecanismes explicatius de l’aparició i l’agreujament dels símptomes. Un dels més destacables consisteix en el que s’ha anomenat “impuls premonitori”. Les persones que pateixen aquest particular problema informen d’una sensació subjectiva de malestar que sembla informar de que es produirà el tic. Quan aquest es realitza, automàticament apareix un alleugeriment del malestar, el qual pot actuar com reforçador perquè es repeteixi en futures ocasions.

Alguns exemples de trastorns associats a aquest problema són el Síndrome de Giles de la Tourette, en què la persona experimenta múltiples tics de caràcter verbal i muscular, o la Corea de Huntington, on l’etiologia és fonamentalment orgànica i s’associa a símptomes diversos. L’aparició de la majoria dels problemes esmentats té lloc durant la infància i l’adolescència, i en la majoria de casos, el curs sol ser crònic amb diferents fluctuacions. En aquesta etapa de la vida, en què transcorren una sèrie de canvis (tant interns com externs) que ja de per si són relativament difícils de gestionar, l’inici d’aquest problema pot dificultar i limitar de manera significativa la vida social, acadèmica i familiar de l’individu. Com s’ha comentat, l’existència de certs quadres (principalment d’ansietat), acostumen a coexistir amb el tic, de manera que l’abordatge dels problemes psicològics i emocionals resulta clau per assegurar un pronòstic favorable.

Des de la psicologia infantil i d’adults s’han proposat diferents abordatges útils per disminuir el malestar associat a aquest problema i per reduir la seva aparició. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual conté mètodes eficaços com la reversió de l’hàbit o l’exposició amb prevenció de resposta que han obtingut resultats molt satisfactoris. Encara que com s’ha comentat el problema se sol cronificar, aquests procediments s’han mostrat efectius en la reducció de la freqüència d’aparició del tic (en alguns casos eradicació), i, conseqüentment, en el deteriorament i limitació personal associats.

Si vols conèixer més sobre el que s’ha comentat o sobre qualsevol altra qüestió, des del nostre centre de psicologia situat a Mataró estarem encantats de resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

El Síndrome o Trastorn de Pica

A nivell general, els Trastorns de la Conducta Alimentària es caracteritzen per la presència d’una alteració persistent en l’alimentació o en el comportament relacionat amb aquesta que porta a presentar clares dificultats en el consum i/o en l’absorció d’aliments. Tot això provoca en la persona greus conseqüències, tant a nivell físic com psicosocial, la qual cosa reflecteix la importància de conèixer més sobre aquests per poder intervenir d’una manera ràpida i eficaç.

Alguns d’ells, com l’Anorèxia o la Bulímia, acostumen a ser més coneguts per la societat, però d’altres, com el que aquí es descriurà, sol ser menys freqüent, tot i que les seves conseqüències poden ser igual o més greus que en els anteriors. Així, el Síndrome o Trastorn de Pica es caracteritza pel desig irresistible i la ingesta recurrent de substàncies no nutritives o no alimentàries (p.ex., terra, paper, sabó, pega, gel, midó, guix …). És cert però, que en algunes societats la ingesta de certes substàncies té un caràcter ritual, de manera que haurem de tenir en compte el context sociocultural del subjecte per establir el diagnòstic. D’altra banda, tot i no existir dades epidemiològiques concretes, s’ha comprovat que aquest problema afecta principalment a dones embarassades, nens amb un desenvolupament neurològic atípic, persones amb discapacitat intel·lectual i a certs trastorns mentals (sobretot de caràcter greu com l’Esquizofrènia o l’Autisme). A més d’això, no s’han trobat causes exactes associades a l’inici del trastorn, encara que s’han proposat dades prometedores; en alguns casos s’han trobat anormalitats biològiques específiques com el dèficit de certes vitamines o minerals (p.ex., ferro o zinc), encara que no en totes les persones amb Pica s’ha pogut demostrar aquest fet. D’altra banda, sembla que la prevalença del quadre està associada a la gravetat de la discapacitat intel·lectual.

Un aspecte important a remarcar és el fet que habitualment la persona que pateix aquest problema acostuma a passar primer pels serveis mèdics, ja que les conseqüències físiques poden ser greus (p.ex., obstrucció o perforació intestinal, enverinament o intoxicació, infeccions …). Per aquest fet, rarament realitzen un tractament psicològic un cop s’han estat estabilitzats a nivell mèdic o biològic. Tot i això, el seguiment terapèutic és un dels més importants per potenciar la millora de l’individu. Això és així pel fet que en moltes ocasions el problema porta associat un malestar emocional significatiu, el qual pot seguir o antecedir a la ingesta d’aquest tipus de substàncies, funcionant de manera similar a una addicció. Així, per posar remei o atenuar els símptomes negatius de manera ràpida, la persona pot utilitzar cada vegada més aquesta estratègia, perpetuant i empitjorant la situació. D’aquesta manera, el fet de menjar certs elements produiria un alleujament a curt termini, reduint els símptomes d’ansietat, estrès o depressió; però a llarg termini podria tenir conseqüències potencialment greus per a la salut de la persona.

El trastorn, com s’ha indicat, afecta tant a adults com a nens i adolescents. És important conscienciar-nos de la importància que té rebre atenció mèdica i psicològica referent a això, sent un dels motius principals la prevenció de possibles complicacions greus.

En cas d’estar interessat en rebre més informació sobre aquest o algun altre concepte o aspecte que consideres important, no dubtis a posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs de Mataró. Obtindràs totes les dades que necessitis.

Fòbia Social i Trastorn de Personalitat per Evitació

La presència conjunta de dos o més problemàtiques o patologies, o la concurrència de símptomes de diferents entitats diagnòstiques resulta ser un fenomen molt característic tant en l’àmbit clínic com en la societat en general. De vegades, la línia que separa dues categories pot ser realment fina i difusa, la qual cosa dificulta definir característiques pures i establir un diagnòstic específic. Aquest és el cas de la Fòbia Social i el Trastorn de Personalitat per Evitació, els quals com veurem comparteixen diversos aspectes.

D’una banda, la Fòbia Social es defineix com la por o l’experimentació d’una intensa ansietat davant d’una o més situacions socials en què la persona es troba exposada al possible examen per part dels altres. L’individu té por a mostrar símptomes d’ansietat o actuar d’alguna manera que sigui valorada negativament (a través de la humiliació o rebuig). Aquest tipus de situacions, al generar un alt nivell de malestar, o bé s’eviten, o se suporten amb por o ansietat intensa. Al costat d’això, és important tenir present que el problema provoca una gran limitació tant a nivell personal, social, laboral, etc. Alguns exemples de situacions són les interaccions socials, com reunir-se amb persones poc conegudes o mantenir una conversa, ser observat realitzant alguna activitat, i actuar davant dels demés. Específicament en nens, val la pena esmentar que la por pot aparèixer davant la interacció amb iguals, i no només amb els adults, i que aquesta pot presentar-se de manera diversa; amb rebequeries, plors, encongir-se o quedar paralitzats.

Pel que fa al Trastorn de Personalitat per Evitació o Evasiu, es caracteritza per un patró d’inhibició social, junt amb la presència de sentiments d’incompetència i molta sensibilitat a l’avaluació negativa, que es manifesta a principis de l’etapa adulta i que es troba present en diferents contextos. En aquest cas, la persona que el pateix tendeix a evitar situacions en les que hagi d’establir contacte interpersonal freqüent per por a les crítiques, al rebuig o a la desaprovació. A més, sol mostrar-se poc disposada a entaular converses o crear vincles a no ser que estigui segura que serà acceptada, sol mostrar-se introvertida en les relacions estretes evitant així que la puguin ridiculitzar, i presenta una excessiva preocupació a ser criticada o rebutjada. A més d’aquests, són típiques les creences de considerar-se com a poc atractiu, inferior o socialment inepte, podent reflectir evidents problemes d’autoestima, i mostrant per això, una falta d’iniciativa a l’hora d’iniciar noves activitats, especialment quan aquestes són de caràcter social .

Així doncs, tal com podem apreciar, les dues problemàtiques comparteixen moltes similituds (por o rebuig davant de situacions socials, inhibició, pensaments distorsionats…), però és important tenir en compte que també reflecteixen certes diferències, sent algunes més subtils que altres. En aquest sentit, el Trastorn de Personalitat Evasiu té un caràcter aparentment més greu, en el qual el grau de generalització (present en moltes situacions) i els problemes associats (autoestima, cognicions errònies …) resulten ser més amplis. A més, es defineix com un patró, a diferència de l’especificitat de la Fòbia Social; això vol dir que apareix relativament aviat a nivell temporal, i de manera inespecífica. En el cas de la Fòbia en canvi, el problema pot situar-se en una o poques situacions d’interacció social, i encara que aquestes poden arribar a limitar significativament a la persona, és possible que es desenvolupi normalment en altres situacions, reflectint certes habilitats socials. Finalment, hem de tenir en compte que no és possible diagnosticar Trastorns de Personalitat fins als 18 anys, amb la qual cosa anteriorment a aquesta edat haurem d’acudir a problemes relacionats amb el vincle o amb l’ansietat.

La comorbiditat entre els diversos problemes psicològics és cada vegada més evident. Per això, resulta clau realitzar una avaluació adequada sobre la problemàtica o problemàtiques que presenti la persona i delimitar la presència de les entitats pertinents. Només així s’aconseguirà dissenyar i realitzar una intervenció adaptada plenament a la situació personal del pacient i assegurar en major mesura la seva millora.

En cas de voler rebre més informació o estar interessat en algun altre tema, en el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, rebràs tota la informació necessària i podràs resoldre els dubtes que tinguis. Truca’ns sense compromís, t’ajudarem.

El Síndrome Alcohòlic Fetal o SAF

L’alcoholisme constitueix un dels problemes més importants en la societat actual. Tot i això, i degut sobretot a la normalització del seu consum, es tendeixen a ignorar o minimitzar els seus possibles efectes perjudicials. D’aquesta manera, i tot i que l’atenció es dirigeix més cap a un altre tipus de substàncies, l’abús i la dependència d’alcohol són els que més mal produeixen en la població, estimant-se que ho desenvolupen entre un 10 i un 20% dels bevedors. La diferència entre els dos conceptes rau en si apareix el síndrome d’abstinència (dependència) o no (abús), el qual podem definir com el quadre simptomàtic que apareix en un subjecte consumidor d’alcohol a causa de la disminució dels nivells en sang de la substància.

Els problemes associats a aquesta substància són diversos, i encara que s’acostumen a citar en major mesura aquells relacionats amb la pròpia persona que la consumeix (depressió, disfuncions sexuals, síndrome de Korsakoff, alteracions de la personalitat …), hi ha alteracions que van més enllà del propi individu. Entre elles es troba el Síndrome Alcohòlic Fetal, un trastorn que engloba un grup de malformacions i desordres en el fetus produït pel consum d’alcohol de la mare durant l’embaràs. Durant la ingesta, l’alcohol travessa la placenta i arriba al fetus, produint alteracions en el seu desenvolupament. Entre elles es troben les següents: Interrupció de la diferenciació cel·lular i del creixement, alteració de l’ADN i la síntesi de proteïnes, inhibició de la migració cel·lular, modificació del metabolisme de proteïnes i greixos, i retard del creixement uterí. Totes elles tindran conseqüències significatives i diverses en el desenvolupament evolutiu del nadó, sent algunes de les més significatives les citades a continuació:

–    Alteracions físiques/biològiques: Els nens que pateixen aquest problema acostumen a patir una clara deficiència en el creixement, presentant habitualment una baixa estatura, i una mida reduïda de les diferents parts del cos, especialment del cap (microcefàlia) i extremitats. Al costat d’això, apareixen una sèrie de trets facials asimètrics i xocants. Poden aparèixer també problemes de coordinació i de moviment que dificultin el desenvolupament motor de la persona. I, a més, són relativament freqüents els problemes en el cor, els ronyons i els ossos, i les alteracions en l’audició i la vista.

–    Problemes cognitius i del neurodesenvolupament: Un dels símptomes més importants es relaciona amb la discapacitat intel·lectual. A més d’aquesta, solen presentar problemes d’atenció i memòria i retard en l’adquisició de la parla i el llenguatge, apareguin sovint també dificultats en el raonament i el judici. S’ha documentat també un percentatge progressivament major de casos que pateixen episodis epilèptics. Tots ells repercuteixen negativament en el desenvolupament no només acadèmic de l’infant, sinó també social i personal, actuant com una important limitació.

–    Trastorns psicològics: Com a conseqüència tant del consum de l’alcohol durant l’embaràs per part de la mare, i de les alteracions conseqüents esmentades anteriorment, el nen sol presentar diferents problemes emocionals i psicològics. Entre ells, a més dels trastorns d’aprenentatge, són molt freqüents els trastorns de conducta. En aquest sentit, manifesten problemes relacionats amb el control d’impulsos, podent tenir problemes amb la justícia i involucrant-se en activitats d’alt risc, com conductes sexuals inapropiades o consum de drogues.

Com podem veure, el consum d’alcohol no només repercuteix negativament en la persona que l’ingereix, sinó que pot tenir greus conseqüències per al fetus. La prevalença d’aquesta problemàtica és cada vegada més gran, principalment a causa de la manca d’informació al respecte i a la minimització de la repercussió del consum, ja que és una substància legalitzada, comercialitzada i, per això, normalitzada en la nostra societat actual. La millor manera d’evitar l’aparició del SAF és prevenir el consum d’alcohol, i per això resulta clau prendre consciència sobre la situació a través de la recerca i recollida d’informació adequada sobre aquest tema.

En cas de tenir qualsevol dubte, o de voler aprofundir sobre el comentat fins aquí, pots posar-te en contacte amb el nostre centre de psicologia situat a Mataró. En aquest trobaràs a diferents professionals de salut mental que t’ajudaran a resoldre les teves preguntes.

L’alcoholisme constitueix un dels problemes més importants en la societat actual. Tot i això, i degut sobretot a la normalització del seu consum, es tendeixen a ignorar o minimitzar els seus possibles efectes perjudicials. D’aquesta manera, i tot i que l’atenció es dirigeix més cap a un altre tipus de substàncies, l’abús i la dependència d’alcohol són els que més mal produeixen en la població, estimant-se que ho desenvolupen entre un 10 i un 20% dels bevedors. La diferència entre els dos conceptes rau en si apareix el síndrome d’abstinència (dependència) o no (abús), el qual podem definir com el quadre simptomàtic que apareix en un subjecte consumidor d’alcohol a causa de la disminució dels nivells en sang de la substància.

Els problemes associats a aquesta substància són diversos, i encara que s’acostumen a citar en major mesura aquells relacionats amb la pròpia persona que la consumeix (depressió, disfuncions sexuals, síndrome de Korsakoff, alteracions de la personalitat …), hi ha alteracions que van més enllà del propi individu. Entre elles es troba el Síndrome Alcohòlic Fetal, un trastorn que engloba un grup de malformacions i desordres en el fetus produït pel consum d’alcohol de la mare durant l’embaràs. Durant la ingesta, l’alcohol travessa la placenta i arriba al fetus, produint alteracions en el seu desenvolupament. Entre elles es troben les següents: Interrupció de la diferenciació cel·lular i del creixement, alteració de l’ADN i la síntesi de proteïnes, inhibició de la migració cel·lular, modificació del metabolisme de proteïnes i greixos, i retard del creixement uterí. Totes elles tindran conseqüències significatives i diverses en el desenvolupament evolutiu del nadó, sent algunes de les més significatives les citades a continuació:

–    Alteracions físiques/biològiques: Els nens que pateixen aquest problema acostumen a patir una clara deficiència en el creixement, presentant habitualment una baixa estatura, i una mida reduïda de les diferents parts del cos, especialment del cap (microcefàlia) i extremitats. Al costat d’això, apareixen una sèrie de trets facials asimètrics i xocants. Poden aparèixer també problemes de coordinació i de moviment que dificultin el desenvolupament motor de la persona. I, a més, són relativament freqüents els problemes en el cor, els ronyons i els ossos, i les alteracions en l’audició i la vista.

–    Problemes cognitius i del neurodesenvolupament: Un dels símptomes més importants es relaciona amb la discapacitat intel·lectual. A més d’aquesta, solen presentar problemes d’atenció i memòria i retard en l’adquisició de la parla i el llenguatge, apareguin sovint també dificultats en el raonament i el judici. S’ha documentat també un percentatge progressivament major de casos que pateixen episodis epilèptics. Tots ells repercuteixen negativament en el desenvolupament no només acadèmic de l’infant, sinó també social i personal, actuant com una important limitació.

–    Trastorns psicològics: Com a conseqüència tant del consum de l’alcohol durant l’embaràs per part de la mare, i de les alteracions conseqüents esmentades anteriorment, el nen sol presentar diferents problemes emocionals i psicològics. Entre ells, a més dels trastorns d’aprenentatge, són molt freqüents els trastorns de conducta. En aquest sentit, manifesten problemes relacionats amb el control d’impulsos, podent tenir problemes amb la justícia i involucrant-se en activitats d’alt risc, com conductes sexuals inapropiades o consum de drogues.

Com podem veure, el consum d’alcohol no només repercuteix negativament en la persona que l’ingereix, sinó que pot tenir greus conseqüències per al fetus. La prevalença d’aquesta problemàtica és cada vegada més gran, principalment a causa de la manca d’informació al respecte i a la minimització de la repercussió del consum, ja que és una substància legalitzada, comercialitzada i, per això, normalitzada en la nostra societat actual. La millor manera d’evitar l’aparició del SAF és prevenir el consum d’alcohol, i per això resulta clau prendre consciència sobre la situació a través de la recerca i recollida d’informació adequada sobre aquest tema.

En cas de tenir qualsevol dubte, o de voler aprofundir sobre el comentat fins aquí, pots posar-te en contacte amb el nostre centre de psicologia situat a Mataró. En aquest trobaràs a diferents professionals de salut mental que t’ajudaran a resoldre les teves preguntes.

Trastorns somatomorfs: característiques i doctor shopping

Els trastorns somatomorfs engloben aquells desordres o problemes que es caracteritzen per la presència de símptomes físics diversos en els quals no és possible identificar una patologia o disfunció orgànica aparent. Així, després de múltiples proves i exàmens mèdics, es descarten causes físiques o biològiques que expliquin l’aparició i exacerbació dels símptomes. En aquest sentit, a més, un aspecte essencial el constitueix la somatització, la qual s’entén com la tendència a experimentar i expressar malestar psicològic en forma de símptomes somàtics que el subjecte interpreta erròniament com a signe d’alguna malaltia física severa i, en conseqüència, sol·licita assistència mèdica per a ells.

En quan als símptomes o molèsties expressades, poden ser diverses i variar d’una persona a una altra, sent les més freqüents el dolor en diferents parts del cos, la debilitat, inflamació, vertigen, nàusees i / o la sospita de diferents lesions. Pel que fa als subtipus, seguint la classificació del Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5), podem distingir diferents categories dins dels trastorns somatomorfs: el Trastorn de símptomes somàtics, el Trastorn d’ansietat per malaltia (correspondria a la tradicional hipocondria), el Trastorn de conversió, un apartat per factors psicològics que influeixen en altres afeccions mèdiques, i el Trastorn factici. Tots ells comparteixen la característica de manifestar símptomes físics/somàtics diversos els quals es troben interrelacionats amb factors psicològics i emocionals diversos. La variabilitat però, depèn de la seva forma de presentació. Cal tenir en compte a més, que dins de la primera categoria esmentada (el Trastorn de símptomes somàtics), el manual també inclou els trastorns psicosomàtics, esmentats a l’inici de l’article.

D’altra banda, i encara que la problemàtica s’hagi evidenciat més en dones, resulta especialment complex concretar dades epidemiològiques específiques. Això és degut a que els pacients que pateixen aquest problema, acudeixen principal i gairebé exclusivament, a serveis d’atenció mèdica en la cerca d’una explicació física/biològica, la qual cosa provoca que el trastorn sigui infradiagnosticat. A aquest fet se’l coneix amb el nom de doctor shopping, ja que la persona, en no trobar una justificació física que expliqui els símptomes físics que està experimentant, recorre a seguir buscant i a canviar de servei mèdic amb la creença que en algun d’ells aconseguirà trobar una explicació plausible. És cert però, que en algunes ocasions es realitzen diagnòstics, o es proporciona informació i fins i tot tractament mèdic parcialment congruent amb la problemàtica, la qual cosa a curt termini pot tranquil·litzar a la persona i disminuir certs símptomes, però difícilment actuarà com un supressor.

Per tot això, i per tal de reduir la freqüència d’aquest curiós i legítim fenomen, és important reconèixer la importància dels factors psicològics i emocionals en els problemes físics. En aquest sentit, i encara que resulti complicat de comprendre, i més encara d’acceptar, la interrelació cos-ment o emoció-físic és més estreta del que imaginem.

Així doncs, el paper dels apropaments i intervencions des de l’àmbit de la psicologia resulta clau per a aquest tipus de problemes. La Teràpia Cognitiu-Conductual es presenta com un tractament eficaç i amb resultats especialment positius. Els professionals del nostre centre, a Mataró, estan especialitzats en aquest i altres tipus d’intervencions eficaces i útils. Per obtenir més informació no dubtis en posar-te en contacte amb nosaltres, t’ajudarem.