Un got de vi al dia pot reduir el risc a tenir una depressió

Beure vi amb moderació (de 2 a 7 copes a la setmana) pot associar-se a un menor risc de desenvolupar depressió, segons les conclusions d’una recerca de la Xarxa Predimed (Prevenció mitjançant Dieta Mediterrània), publicada en la revista ‘BMC Medicine’.

Els resultats de l’estudi suggereixen que “només amb moderades quantitats d’alcohol, consumides preferentment en forma de vi, es pot obtenir un efecte protector davant de la depressió, similar al que s’ha observat per a la principal malaltia cardiovascular: la malaltia coronària”.

Així ho ha destacat, a través d’un comunicat, el catedràtic de la Universitat de Navarra Miguel A. Martínez-González, director d’aquest treball de recerca multicèntric.

Segons ha detallat, la Xarxa Predimed ha treballat durant set anys en el seguiment d’una cohorte de 5.500 bevedors amb consums lleugers i moderats d’alcohol, d’entre 55 i 80 anys. “Les troballes van mostrar una associació inversa entre aquests nivells baixos-moderats d’alcohol i l’ocurrència de nous casos de depressió”, ha indicat Martínez-González.

En opinió de l’expert, estudis previs apunten que consums intensos d’alcohol condueixen a problemes de salut mental, com la depressió. En canvi, “pocs han valorat la relació entre la salut mental i un consum baix-moderat d’alcohol”. “Les nostres troballes han mostrat una associació inversa entre aquests nivells baixos-moderats d’alcohol i l’ocurrència de nous casos de depressió”, ha apuntat.

El catedràtic de la Universitat de Navarra ha precisat que els investigadors van estudiar només a aquells voluntaris que, a l’inici de l’estudi, mai abans havien sofert una depressió ni havien tingut problemes previs relacionats amb el consum d’alcohol.

Factors com el consum d’alcohol, salut mental i estil de vida es van valorar repetidament mitjançant visites en persona, repetides amb caràcter trimestral, en les quals se’ls van realitzar exàmens mèdics, entrevistes amb dietistes i una àmplia varietat de qüestionaris.

Es va trobar que els qui tenien el costum de beure quantitats moderades de vi (de 2 a 7 copes a la setmana, sense superar una copa al dia) era menys probable que desenvolupessin una depressió. Aquests resultats van seguir sent significatius també quan els investigadors van tenir en compte i van ajustar les seves troballes per diversos factors socials i d’estil de vida com el tabac, la dieta o l’estat civil.

Martínez-González conclou que “petites quantitats d’ingesta d’alcohol poden exercir una protecció de manera similar al que s’ha vingut observant per a la malaltia coronària”. “De fet, es pensa que la depressió i la malaltia coronària comparteixen diversos mecanismes causals comuns”, ha explicat.

Així mateix, ha ressaltat que recerques prèvies han indicat que alguns components no alcohòlics del vi, com el resveratrol i altres substàncies fenòliques, poden tenir funcions beneficioses en algunes àrees cerebrals.

Recomanacions per a mantenir una bona relació de parella

Una relació de llarga durada pot conservar molt de l’encant dels primers temps, per aconseguir-ho es necessita creativitat, vèncer la mandra i les còmodes rutines. Deu recomanacions per mantenir viva l’emoció i la il·lusió.

1. Cada dia en actitud de conquesta

Donar per fet que ja s’ha guanyat la partida i que no cal fer res més per conquistar a l’altre, és el primer pas per a la deterioració de la relació. Recordar les estratègies més útils al començament de la relació i aplicar-les, així com noves accions basades en el coneixement que es té de la parella, mantindran l’espurna i l’emoció i eviten que l’altre o un mateix es converteixi en alguna cosa tan òbvia com el sofà de la sala.

2. Tenir una vida pròpia

Quan totes les experiències que es tenen es viuen en parella, arriba un punt en què no hi ha res nou de què parlar. Tenir amics propis, interessos individuals, activitats independents de la parella, és convenient tant per a la persona com per a la relació: oxigena, dóna temes de conversa, propícia noves activitats, nous amics, en resum, enriqueixen la quotidianitat.

3. Modificar rutines

Les rutines prevalen perquè són còmodes, però es poden tornar automàtiques i per tant perden l’emoció. Trencar-les és més fàcil del que es creu. És donar-li espai a l’espontaneïtat, atrevir-se a fer propostes fora del comú i canviar la comoditat per l’acció. Per exemple, aprofitar un dia assolellat en la setmana i trobar-se en algun lloc de la ciutat després del treball per conversar mentre cau la nit.

4. Interessar-se pel que fa l’altre

Els entreteniments, gustos, interessos i el coneixement de l’altre, poden aportar-li molt a l’univers propi. Sempre hi haurà un angle del que l’altre fa, que pot generar curiositat en la parella. No és a dir simplement “no m’agrada el futbol” sinó intentar comprendre per què li agrada a l’altre. Amb aquesta actitud es vencen prejudicis i s’amplien horitzons. A més, es creen espais per compartir.

5. Tenir moments exclusius per compartir entre dos

Quan hi ha nens pel mig, és poc l’espai que es té per compartir en parella. Els avis, els oncles, la família en general, poden ser de gran ajuda per tenir alguns moments tot sol. També en la vida quotidiana es poden reservar alguns espais per viure en parella: quan ja s’han ficat al llit els nens o d’hora, abans que s’aixequin. El fet és mai oblidar que l’altre, fora de ser “el papà o la mamà dels meus fills, és la meva parella”.

6. Una bona relació sexual

En la sexualitat influeixen la biologia, però també la psicologia de tots dos. L’estrès i el cansament diaris no són els millors acompanyants per a una relació. El riure, per contra, distensiona i permet un acostament més tranquil. Buscar o crear ambients adequats (també emocionals) i evitar les trobades “automàtiques” són bones formes de mantenir una relació dinàmica i emocionant. Preparar el menjar junts, sense pressa i anunciant-ho per endavant de manera que tots dos estiguin en la mateixa tònica, és una bona manera de disposar-se per al sexe.

7. Ser sempre un repte

Diu Eduard Punset, científic català, que un dels factors fonamentals de l’Homo sapiens per ser feliç és tenir un repte, alguna cosa que s’hagi d’aconseguir. Allò que es creu ja aconseguit, perd interès. El concepte de incondicionalitat en la parella és perillós i promou actituds i accions irresponsables: “Estaràs aquí, faci el que faci”. Quan ambdues persones tenen clar que han de “guanyar-se” dia a dia a l’altre, aporten el millor de si i fan el seu major esforç perquè la relació continuï.

8. Fer de les carícies una novetat

En les carícies conviu l’instintiu i el racional. La tendresa, la solidaritat, el suport, són sentiments que s’expressen moltes vegades amb major claredat i contundència amb una abraçada o una estreta, que amb paraules. Les carícies tenen un efecte terapèutic, disminueixen l’estrès, relaxen i creen un vincle irreemplaçable. El seu efecte positiu és tant per qui les dóna com para qui les rep. Es pot acariciar amb les puntes dels dits o amb la mà sencera, amb el dors o amb un simple joc de dits. Són centenars les formes per explorar i expressar-li sentiments a l’altre.

9. Ser còmplices

Abans que ser parella, és important que tots dos siguin amics. La vida no pot convertir-se només en obligacions i responsabilitats. S’està construint una vida i un futur en comú, però també es necessiten espais de distensió, d’oci, de diversió i picardía. Ser compinches de petites bogeries, crea un vincle fortísimo i gratificant.

10. Evitar ser el “típic” en qualsevol cosa

Alliberar-se dels estereotips o evitar caure en ells és una forma de mantenir la “identitat”. Cadascú construeix el seu dia i la seva vida a la seva manera. És fàcil fer-ho segons les receptes prehechas de la societat (la senyora cantaletosa, el senyor malhumorado i indiferent enfront del domèstic…), però és més enriquidor i gratificant fer-ho segons la fórmula pròpia.

Una relació de parella és com una planta que ha de conrear-se dia a dia. Els detalls i la paciència amb l’altre són la base perquè una relació amorosa funcioni i perduri en el temps. Seguint els anteriors consells podràs millorar la teva relació de parella de tal manera que l’harmonia i la felicitat visitin de nou el teu cor. Aprèn-los i practica’ls.

Si tens problemes en la teva relació de parella i t’agradaria solucionar-los, demana ajuda al nostre centre de psicologia clínica de Mataró. Estem especialitzats en teràpia de parella i en teràpia familiar.

Fumar immediatament després de llevar-se incrementa el risc de càncer

Com més aviat s’encén una persona un cigarret després de despertar-se, més probabilitats té de desenvolupar càncer oral o de pulmó, d’acord a una recerca de la Universitat de Pennsylvania, que publica la revista «Cancer, Epidemiology, Biomarkers and Prevention».

«Descobrim que els fumadors que consumeixen tabac immediatament després d’aixecar-se del llit presenten uns nivells més alts de NNAL -un metabòlit del carcinogen específic del tabac NNK- en la seva sang que els fumadors que esperen mitja hora o més després de despertar-se, independentment de quants cigarrets fumin al dia», explica Steven Branstetter, professor assistent de salut bioconductual.

D’acord amb aquest investigador, un altre estudi va demostrar que el NNK indueix els tumors de pulmó en diferents espècies de rosegadors. Els nivells de NNAL en la sang poden, per tant, predir el risc de càncer de pulmó en rosegadors com en els éssers humans. A més, els nivells de NNAL són estables en els fumadors al llarg del temps, i una simple mesura pot reflectir amb precisió l’exposició d’un individu.

Branstetter i el seu col·lega Joshua Muscat, professor de salut pública, van examinar les dades de 1.945 adults fumadors que van participar en l’Enquesta Nacional de Salut i Nutrició que havien facilitat mostres d’orina per a les anàlisis de NNAL. Aquests participants també havien donat informació sobre el seu comportament respecte al tabac, incloent a quina hora solien fumar-se el seu primer cigarret del dia.

Els investigadors van trobar que al voltant del 32% dels participants fumaven als cinc minuts de despertar-se, el 31% ho feia entre 6 i 30 minuts després, el 18% entre 31 i 60 minuts més tard, i el 19% fumava més d’una hora després d’aixecar-se. A més, van trobar que els nivells de NNAL en sang dels participants tenien correlació amb la seva edat, l’edat a la qual van començar a fumar, el seu gènere i si hi havia o no un altre fumador a casa, entre altres factors.

Per als autors de l’estudi, el descobriment més important és que la presència de NNAL era més alta entre les persones que fumaven res més aixecar-se, amb independència de la freqüència amb la qual fumessin i altres factors que prediuen les concentracions d’aquesta substància.

«Creiem que la gent que fuma en llevar-se inhala més profundament, la qual cosa podria explicar els alts nivells de NNAL en la seva sang, així com el seu major risc de desenvolupar càncer oral o de pulmó», explica Branstetter. D’acord a la recerca, el moment de fumar el primer cigar del dia pot ser un factor important en la identificació dels fumadors d’alt risc i en el desenvolupament d’intervencions orientades cap als fumadors de bon matí.

La teràpia cognitivoconductal és més eficaç i eficient que els fàrmacs per al tractament de l’ansietat i depressió

Tal com recullen diversos mitjans aquests dies, els problemes d’ansietat i depressió constitueixen un dels principals motius de consulta en Atenció Primària. La situació actual de crisi econòmica ha agreujat notablement la prevalença d’aquests trastorns, de tal manera que els experts adverteixen que en el 2020 constituiran la primera causa de discapacitat al món.
Recentment, en el marc d’un congrés nacional sobre ansietat i trastorns comòrbids, professionals de la medicina han reconegut que els tractaments farmacològics actuals resulten insatisfactoris en aquests casos, ja que només són efectius en la meitat dels pacients i la seva administració no elimina certa patologia residual que es manté en el temps.
En contrapartida, i si tenim en consideració l’evidència científica dels últims anys, la teràpia psicològica i, específicament, la teràpia cognitiu-conductual, ha demostrat ser una alternativa més eficaç i econòmica que els fàrmacs per al tractament de l’ansietat i de la depressió i, a diferència del tractament farmacològic, no suposa cap risc per a la salut i no presenta cap efecte secundari advers.

A més de reduir els símptomes d’ansietat i depressió i mantenir aquests canvis terapèutics a llarg termini, el tractament psicològic proporciona altres beneficis en comparació del tractament farmacològic, tals com una major adherència al tractament, una disminució significativa del risc de recaigudes i una elevada taxa de recuperació (és a dir, a diferència dels fàrmacs, no deixa cap “patologia residual”), evitant la cronificació del trastorn i disminuint, consegüentment, el nombre de visites al metge i els dies d’hospitalització.

De fet, les principals guies de pràctica clínica basades en l’evidència científica, tant internacionals com a nacionals (com la del National Institute for Health and Clinical Excellence –NICE-), recomanen la teràpia cognitiu-conductual com el tractament de primera elecció per al trastorn depressiu lleu i moderat, el trastorn d’angoixa, el trastorn obsessiu-compulsiu, el trastorn d’ansietat generalitzada i les fòbies específiques.

Així mateix, el tractament psicològic és aconsellable per sobre del farmacològic quan el problema de salut mental que presenta el pacient està complicat per altres condicions mèdiques, com a abús d’alcohol o drogues, o problemes crònics de salut física, així com en el cas de nens, adolescents i dones embarassades, a causa del risc elevat per a la salut que suposa el consum de psicofàrmacs en aquests grups de pacients. Només en els casos severs es recomana l’ús de medicació, però sempre en combinació amb tractament cognitiu-conductual, i informant al pacient sobre els objectius terapèutics, la durada del tractament farmacològic, els possibles efectes secundaris i els riscos que comporta una interrupció brusca de la medicació.

Per tots aquests motius, nombrosos organismes competents en matèria de salut -com l’Organització Mundial de la Salut (OMS), l’Institut Nacional per a la Salut i l’Excel·lència Clínica del Regne Unit (NICE) o la Federació Mundial de la Salut Mental (WFMH)- assenyalen els avantatges econòmics i psicosocials de la implementació de teràpies psicològiques en els serveis d’Atenció Primària, així com la necessitat dels ciutadans de rebre un altre tipus d’atenció sanitària menys medicalitzada, més humanitzada i, sobretot, més ajustada a les seves necessitats.

Característiques generals de la Fòbia Social

ANSIETAT/FÒBIA SOCIAL: 
Explicació del trastorn i Programa de Tractament

CONCEPTE I CARACTERÍSTIQUES DE LA FÒBIA SOCIAL
DEFINICIÓ FÒBIA SOCIAL (CRITERIS DIAGNÒSTICS): 
1. “TEMOR acusat i persistent a una o més situacions socials o d’actuació en públic en les quals la persona es veu exposada a gent desconeguda (o que no pertanyen a l’àmbit familiar) o al possible escrutini/avaluació per part dels altres, i en les quals el subjecte té por d’actuar  d’alguna manera que pugui ser humiliant o vergonyosa (o mostrar símptomes d’ansietat)”. Així doncs, TEMOR A l’AVALUACIÓ NEGATIVA: temor a situacions en les quals el subjecte ha de fer alguna cosa mentre sap que els altres li estaran observant i, en certa mesura, avaluant la seva conducta. La característica distintiva, doncs, és un temor a l’escrutini per part dels altres, i temen que aquest escrutini sigui vergonyós, humiliant, … els faci semblar com a ximples, o siguin avaluats negativament. 
2. “La persona reconeix que aquest temor és excessiu o irracional (poc raonable)”.

3. “L’exposició a la/s situació/ns social/s temude/s provoca en l’individu una resposta immediata d’ANSIETAT de manera gairebé invariable”.

4. “Les situacions socials o d’actuació en públic s’EVITEN o se suporten amb una ansietat o malestar intensos”.

5. “Els símptomes del trastorn (comportaments d’evitació, anticipació ansiosa, o el malestar que apareix en les situacions temudes) INTERFEREIXEN de manera important amb el funcionament de l’individu en una o més àrees (rutina habitual, relacions laborals o acadèmiques, relacions socials…), i/o es dóna un NOTABLE MALESTAR pel fet de patir la fòbia (és a dir, els símptomes produeixen un malestar clínicament significatiu)”.

CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES: COGNITIVES, FISIOLÒGIQUES I CONDUCTUALS.

I.- Aspectes cognitius més freqüents:

– Sobreestimació d’aspectes negatius de la seva conducta (magnificació de les debilitats personals)
– Atenció selectiva a les debilitats i errors
– Minimització avantatges/aptituds personals, descartar valor dels èxits passats, …
– Excessiva consciència de sí mateix
– Temor a l’avaluació negativa
– Hipersensibilitat a la crítica
– Temor a fer el ridícul
– Temor al que els altres pensin en un mateix
– Temor de no agradar als altres
– Temor a no saber què dir
– Patrons excessivament elevats per a l’avaluació de la seva actuació (auto exigència)
– Percepció de falta de control sobre la seva pròpia conducta

II.- Símptomes fisiològics més freqüents de la resposta d’ansietat:

– palpitacions
– tremolor 
– suor 
– tensió muscular
– sensació de buit en l’estómac
– boca seca
– sensació fred/calor
– ruboritzar-se
– tensió/ mal de cap

III.- Aspectes Conductuals:

El símptoma conductual més habitual és l’EVITACIÓ de les situacions socials temudes.

Algunes de les més freqüents són: 
– Iniciar i/o mantenir converses
– Quedar amb algú
– Assistir a festes, reunions, congressos…
– Telefonar (especialment a persones a qui no es coneix molt bé)
– Comportar-se assertivament (p.i. expressar desacord o rebutjar una petició)
– Retornar un producte a la tenda on ho ha comprat
– Fer i rebre compliments
– Parlar amb persones d’autoritat
– Parlar amb desconeguts
– Fer contacte ocular amb gent que no coneix
– Parlar en públic (p.i. davant grups petits o grans), pronunciar un discurs…
– Actuar davant altres persones
– Ser el centre d’atenció (p.i. entrar en una habitació quan la gent ja està asseguda)
– Menjar/beure en públic
– Escriure/treballar mentre li estan observant
– Utilitzar els urinaris públics

SUBTIPUS DE FÒBIA SOCIAL:

Fòbia social simple o específica: Quan el temor es refereix a estímuls o situacions molt específiques (menjar o beure en públic, escriure davant d’uns altres, parlar en públic…). 

Fòbia social generalitzada: si els temors fan referència a la majoria de situacions socials (p.i., iniciar o mantenir converses, participar en petits grups, tenir cites, parlar amb figures d’autoritat, assistir a festes…).

En la clínica, el 60-70% del total de pacients pertanyen a la fòbia social de tipus generalitzat.

Els diferents tipus de fòbia social, a excepció del temor a parlar en públic, presenten freqüentment antecedents de timidesa en la infància i determinades característiques de personalitat (neuroticisme i introversió, especialment). 

ETIOLOGIA (Orientació Cognitiu-Conductual):

– Insistir que és un comportament après, i que com tal pot desaprendre’s.

– A continuació s’explica com es forma i manté el problema (Tª Bifactorial de Mowrer): (ex. experiment: provocació fòbia en un nen a un conill blanc-soroll)

L’adquisició de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Clàssic (C. c.)”: associació d’un Estímul Neutre (EN), que és neutral en principi quant a la provocació d’ansietat (situació social) amb un Estímul Incondicionat (EI) (estímul capaç de produir per si mateix ansietat/dany: experiència aversiva), de tal forma que l’EN es converteix en Estímul Condicionat (EC: situació fòbica), és a dir, funciona com un estímul que provoca ansietat/por. 

El manteniment de la fòbia s’explica per un procés de “Condicionament Operant (C.O.)”, pel mecanisme de “reforç negatiu” (conseqüència positiva en eliminar alguna cosa dolenta): l’evitació de la situació temuda provoca una disminució de l’ansietat a curt termini, actuant així doncs com a reforç negatiu (sensació d’alleujament: és una conseqüència positiva d’eliminar alguna cosa dolenta, com l’ansietat). Però l’evitació facilita un manteniment de la por doncs no es pot aprendre que l’estçímul fòbic no va seguit necessàriament de les conseqüències negatives. D’altra banda, l’evitació també facilita la influència de pensaments negatius (esquemes cognitius -distorsions cognitives- subjacents = manera de vulnerabilitat). Així, l’evitació redueix l’ansietat a curt termini, però manté la por a llarg termini perquè són conductes reforçades negativament (sensació d’alleujament) i perquè impedeix que la persona aprengui que la situació no és perillosa i que és poc probable que les seves prediccions ansioses es converteixin en realitat, a més que impedeix o dificulta el desenvolupament d’habilitats socials normalitzades.

– Emfatitzar la necessitat d’una participació activa per trencar el cercle viciós que manté la fòbia.

FASES EN EL DESENVOLUPAMENT DE LA FÒBIA SOCIAL

Experiència Social Negativa en persona psicológicament vulnerable 
(nivell alt de neuroticismo i d’introversió)

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

Anticipació de conseqüències negatives davant altres relacions socials

Respostes psicofisiològiques d’ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

CONDUCTA INHÀBIL

1ª FASE: Fracàs en les experiències socials

Anticipació de conseqüències negatives davant noves situacions socials

Respostes Psicofisiològiques d’Ansietat 
(rubor, taquicàrdia, suor, tremolor, etc.)

EVITACIÓ DE LA SITUACIÓ SOCIAL

Sensació d’alleujament i desaparició de les respostes d’ansietat

2ª FASE: Reforçament de l’evitació social

FONAMENTACIÓ PROGRAMA DE TRACTAMENT (COGNITIU-CONDUCTUAL): TÈCNIQUES A UTILITZAR

Tractament Cognitiu-Conductual: Programa Multicomponent (especialment en la Fòbia Social Generalitzada).

TÈCNIQUES FONAMENTALS:

– EXPOSICIÓ A SITUACIONS TEMUDES

– TERÀPIA COGNITIVA: REESTRUCTURACIÓ COGNITIVA, AUTOINSTRUCCIONS…

TÈCNIQUES COMPLEMENTÀRIES:

– RELAXACIÓ/RESPIRACIÓ

– ENTRENAMENT EN HABILITATS SOCIALS I ASSERTIVITAT

– ENTRENAMENT EN RESOLUCIÓ DE PROBLEMES

– AUGMENT DE L’AUTOESTIMA

– DIVERSIFICACIÓ ACTIVITATS DIÀRIES

Joc patològic o ludopatia: Carcterístiques generals

S’estima que a Espanya més de 500.000 persones pateixen seriosos problemes amb el joc i gairebé 800.000 presenten alguns dels símptomes característics dels ludòpates.

El punt de partida en aquest tema és que el joc patològic, encara que pugui semblar un vici, és una malaltia. Perquè, encara que el joc en general és una cosa normal i desitjable, quan es constitueix en addicció es converteix en malaltia.

Moltes persones han arribat a perdre-ho tot, diners, família, treball, relacions, per culpa de la seva dependència del joc. Per a aquests malalts, el joc és una obsessió que pot considerar-se com un descontrol dels impulsos, el mateix que succeeix amb l’impuls de robar (cleptomanía) o de cremar coses (piromanía). Hi ha ludòpates que troben plaer en el fet de jugar, uns altres que diuen guanyar diners jugant i també els que afirmen ser uns experts en els jocs de l’atzar i que són capaços de detectar quan, per exemple, la maquina “està calenta” i es disposa a donar premis quantiosos.

Tots sabem que si es diuen jocs d’atzar és perquè no hi ha forma de controlar sistemàticament els resultats del joc i, per tant, amb prou feines intervenen les habilitats de la persona per saber quan es cantarà bingo, si la ruleta es detindrà en un o altre número o si el premi de la loteria es vendrà en tal o qual localitat. D’altra banda, alguns ludòpates s’excusen assegurant que jugar els allibera de tensions quotidianes, que els diverteix, els distreu o els permet albergar l’esperança d’un futur sense problemes econòmics.

El primer és reconèixer el problema.

Gairebé sempre són situacions que es perllonguen en el temps, perquè el jugador patològic rarament reconeix ser-ho. Mostra tendència a mentir fins i tot als éssers més propers, a endeutar-se per saldar deutes de joc i així poder jugar novament per eliminar el nou deute contret, encara que manifesta que tot se solucionarà de seguida, quan arribi la “ratxa bona”.

Minimitzen el seu problema manifestant (com ho fan altres addictes, per exemple a l’alcohol) “això ho deixo quan jo vulgui”. Amb freqüència, la ludopatia és una addicció que es presenta associada a altres addiccions: alcohol, tabac, medicaments, drogues… El perfil més clàssic de qui juga de manera patològica és el d’una persona capritxosa, amb problemes d’ansietat, dificultats d’adaptació social i escassa tolerància a les frustracions.

Quant a les formes de joc, al costat del bingo, les loteries i els casinos, les màquines escura-butxaques mereixen una atenció específica, encara que només fora per la seva proliferació i per aquesta proximitat tan immediata a tota la població.

L’atractiu de les escura-butxaques consisteix no només en la relativa freqüència amb què sonen les monedes en caure, encara que siguin en poca quantitat, sinó a més malbaraten músiques, paraules seductores i colors en moviment que estimulen i atreuen al possible jugador. Els qui han dissenyat els programes de les màquines coneixen els mecanismes del comportament humà. Reforcen de tal manera la conducta que els qui pateixen alguna debilitat anterior fàcilment corren el risc de convertir-se en addictes a aquest joc.

Les escura-butxaques retornen al jugador un percentatge fix dels diners captats. Però sapiguem que si es juga de forma continuada, es perd sempre, irremissiblement.

Mantenen l’atenció i la tensió del jugador concedint petits premis de tant en tant. Com les màquines poden ser en certa manera manegades pel jugador que selecciona opcions mitjançant palanques o botons, se li fa creure a aquest que d’alguna manera controla el resultat dels premis a obtenir.

Indicadors que descobreixen un problema d’addicció al joc.

L’Associació Americana de Psiquiatria va indicar en 1995 que hi ha joc patològic quan es donen almenys cinc d’aquestes circumstàncies:

Preocupació pel joc (per exemple, idear formes d’aconseguir diners per jugar)
Necessitat de jugar amb quantitats creixents de diners per aconseguir el grau d’excitació desitjat.

Fracàs repetit dels esforços per controlar, interrompre o detenir el joc.

Inquietud o irritabilitat quan s’intenta interrompre o detenir el joc.

El joc s’utilitza com a estratègia per escapar dels problemes.

Després de perdre diners en el joc, es torna a jugar per intentar recuperar-ho.

S’enganya als membres de la família, terapeutes o altres persones per ocultar el grau d’implicació en el joc.

Es cometen actes il·legals com falsificacions, frau, robatori o abusos de confiança per finançar el joc.

S’han posat en risc o perdut relacions interpersonals significatives, treball o oportunitats professionals per causa del joc.

Es confia que els altres proporcionin diners que alleugi la situació financera causada pel joc

Què fer davant la ludopatía.

Les famílies de jugadors patològics poden sol·licitar la prohibició que entrin a certs llocs de joc, com bingos i casinos.

Si existeixen indicis raonables de joc patològic, acudir a professionals especialitzats i també a associacions d’autoajuda per les ludopaties.

Normalment, un ludòpata no pot deixar de jugar sense rebre ajuda, per molta força de voluntat que tingui.

La ludopatia rares vegades té una sola causa o circumstància. Requereix de la intervenció d’especialistes de la psicologia per dissenyar el procés de deshabituació.

És freqüent que el ludòpata tingui una personalitat inmadura, pors, sentiments d’inferioritat i falta de responsabilitat.

Com una de les característiques del ludòpata és la impulsivitat, la intervenció consistirà en una reestructuració de la personalitat, que li permeti afrontar situacions difícils, tolerar la frustració i aprendre a fixar-se límits.

A més ha d’intervenir-se en l’entorn familiar o social, com en qualsevol una altra addicció.

La família ha d’entendre que es tracta d’una malaltia i assumir la responsabilitat d’acompanyar i ajudar al pacient en el procés de deshabituació.

I la prevenció. Sense anar més lluny, és important que els fills no sentin freqüentment que una loteria o un joc solucionaria les nostres vides. Han de saber des de molt petits que amb els jocs d’atzar sempre s’acaba perdent.

www.tragaperras.es

El Trastorn Bipolar

També conegut com a trastorn maniaco-depressiu. Es caracteritza per canvis severs en l’estat d’ànim que duran varies setmanes o mesos i són més intensos que els que podem sentir la majoria de nosaltres.
Aquests canvis són:
–          Depressions: sentiments de depressió intensa i desesperança.
–          Manies: sentiments de felicitat extrema .
–          Mixtos: p. ex: sentir-se deprimit i presentar, alhora, inquietud i l’excés d’activitat de la fase maníaca.
Amb quina freqüència ocorre?
Un de cada 100 adults pateix un trastorn bipolar. Generalment s’inicia durant o després de l’adolescència. Afecta per igual a homes i dones.
Quina és la causa?
No es coneix bé, però els estudis suggereixen que:
–          Tendeix a aparèixer en determinades famílies, pel que podrien estar implicats factors genètics.
–          Pot ser que hi hagi un trastorn físic en els sistemes cerebrals que controlen l’estat d’ànim.
–          Successos estressants o malalties físiques poden precipitar canvis en l’estat d’ànim.
Què se sent en un trastorn bipolar?
1.       Depressió: és un sentiment que tots podem experimentar a lo llarg de la vida; però en el cas del trastorn bipolar és més intens, continua durant més temps i fa que sigui  difícil o impossible afrontar el dia a dia.
2.       Mania: és un sentiment extremo de benestar, energia i optimisme. Pot ser tan intensa que afecti a la nostra manera de pensar i jutjar; ens podem creure coses estranyes sobre nosaltres mateixos, prendre males decisions i comportar-nos de forma vergonyosa i, en ocasions, fins i tot perillosa.
Quins tractaments existeixen?
El tractament principal són els estabilitzadors de l’ànim; molts d’aquests fàrmacs són antiepilèptics. El liti va ser el primer estabilitzador de l’ànim eficaç.
Quin tractament és més convenient?
Això ho decideix el psiquiatra en funció de l’estat clínic del pacient, predominança d’episodis depressius o maníacs…
Durant quant de temps he de realitzar el tractament?
Durant un mínim de dos anys després del primer episodi, i fins a cinc anys o de forma indefinida si existeixen:
–          Recaigudes freqüents.
–          Episodis psicòtics.
–          Consumo abusiu d’alcohol o drogues.
–          Estrés continuat a casa o a la feina.
És útil el tractament psicològic?
Entre fases maníaques i depressives el tractament psicològic pot ajudar. Aquest ha d’incloure:
–          Psicoeducació.
–          Seguiment de l’estat d’ànim.
–          Estratègies per a la identificació de diferents estats d’ànim.
–          Ajuda per a augmentar la capacitat d’afrontament de problemes a la vida diària.
–          Ajuda a familiars.

Els pares de nens amb trastorn de l’espectre autista aposten per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles

Els pare de nens amb trastorn de l’espectre autista reclamen un major «recolzament» d’administracions i institucions públiques i l’aposta per una educació que sigui «realment» integradora a les escoles, intentant normalitzar l’aprenentatge dels seus fills. Aquesta és una de les reivindicacions d’Autisme Bierzo, una organització que va néixer l’any passat per a ajudar i donar recolzament a les famílies amb fills diagnosticats d’autisme o trastorno general de desenvolupament, informa Ical.

«Hi hauria d’haver més recolzament, específic i individual, perquè cap cas d’autisme és igual, fins i tot sembla que cada nen té un trastorn diuferent», explica el president d’Autisme Bierzo, Iván Rivera, que aboga perquè es faci un esforç per a que els seus fills tinguin una atenció especial però dins dels centres escolars ordinaris on puguin relacionar-se ambb altres enns de les seves edats.

«L’ideal és que puguin anar a l’escola ordinària perquè tots tenen la capacitat d’aprenentatge i millorarien les seves relacions socials, imitarien a altres nens, normalitzarien conductes i hàbits», afegeir Rivera. Una idea que també comparteix la psicòloga Cristina Guerra, que col·labora com a voluntària, que considera que la inclusió del nen autista a l’aula regular és «la millor teràpia».

«Es parla motl d’integració i al final això és el que falta», lamenta Guerra, que reconeix que s’exigeix més l’adaptació del nen al sistema escolar existent, que l’adaptació d’aquest a les necessitats educatives dels petits. Així, puntualitza que a vegades, en el cas de l’autisme, el seu aillament a escoles especialitzades pot portar a un estncament de la seva evolució. «Són nens que imiten molt i, al no estar amb nens no autistes, es perden moltes possibilitats de seguir evolucionant i perden vocabulari», afegeix.

Identifiquen les xarxes de gens afectats per l’esquizofrènia

Investigadors de la Facultat de Medicina de la Universitat de Columbia, EUA, han descobert que molts dels gens mutats en l’esquizofrènia s’organitzen en dues xarxes principals, que participen en processos claus, inclosa l’orientació de l’axó, la funció de la sinapsi, la mobilitat de la neurona i la modificació cromosòmica.

Per descobrir les possibles connexions entre els gens mutats en l’esquizofrènia, el doctor Vitkup i el seu equip van desenvolupar un enfocament computacional, anomenat NETBAG+, per identificar xarxes de gens susceptibles de ser responsables del mateix fenotip genètic. Després es van analitzar les mutacions més fortes que s’havien observat en l’esquizofrènia per altres investigadors i les van incloure al programa.

El programa va descobrir dues xarxes genètiques. Els gens a la primera xarxa estaven involucrats principalment en l’orientació de l’axó, la funció de la sinapsi i la migració cel·lular. Els gens a la segona xarxa estaven involucrats en l’organització cromosòmica i la remodelació.

Van corroborar per tant que, hi ha parts d’ambdues xarxes molt actives durant el desenvolupament prenatal, la qual cosa suggereix que els canvis en el cervell que causen posteriorment l’esquizofrènia s’estableixen molt primerencament.

L’estudi, publicat en la revista “Nature Neuroscience”, també va revelar una intrigant relació entre l’esquizofrènia i l’autisme. “Si no hagués sabut que es tracta de dues malalties diferents i hagués posat totes les mutacions en una mateixa anàlisi, hauria obtingut xarxes molt similars”, comenta Dennis Vitkup, professor associat en el Departament d’Informàtica Biomèdica, de la Universitat de Columbia, i investigador principal de l’estudi. “Això demostra com estretament estan relacionades les xarxes genètiques de l’autisme i de l’esquizofrènia”, va afegir.

Encara que es necessita temps per traduir les troballes en tractaments pràctics, l’estudi permet conèixer les causes moleculars de l’esquizofrènia. També suggereix que les mutacions associades amb l’esquizofrènia, l’autisme, i probablement molts altres trastorns psiquiàtrics, probablement convergeixen en un conjunt de processos moleculars interrelacionats.

Canvi d’horari més difícil al coincidir amb la fi de les vacances

– El canvi d’hora pot provocar alteracions de la son, dificultat per aixecar-se als matins i cansament pel desajustament entre el nostre rellotge biològic i l’hora real.- Després de la finalització de les vacances, el nostre cervell ha d’adaptar-se novament als horaris i a la rutina diària.- Persones que pateixen de cefalees, epilèpsia o algun trastorn del son poden experimentar canvis en la freqüència i intensitat dels seus símptomes.
La Societat Espanyola de Neurologia (SEN) adverteix que, tot i que és comú que en els dies posteriors als canvis d’horari apareguin certs trastorns motivats del desajustament entre el nostre rellotge biològic i l’hora real, aquest any aquests es poden intensificar una mica més per coincidir amb la fi de les vacances de Setmana Santa. “Habitualment es necessiten entre un i cinc dies perquè el nostre cervell s’ajusti al nou horari. Si ja per sí mateix, perdre una hora sol comportar més dificultats que guanyar-la, el fet que a més aquest any hagi coincidit amb el final de la Setmana Santa i hàgim de tornar al dia a dia, pot significar més dificultats d’adaptació”, assegura el Dr. Carlos Tejero, Vocal de la Societat Espanyola de Neurologia. 

Després de la finalització de les vacances, el nostre cervell ha d’adaptar-se novament als horaris i a la rutina diària ja que, en general, acostumem a posposar l’hora d’inici del son i ens despertem més tard. A més, la tornada a la rutina pot portar implícit preocupacions, estrès, o un baix estat d’ànim, que poden ser causa i conseqüència d’alguns trastorns del son. D’altra banda, en canviar l’hora, el nostre cervell ha d’adaptar-se a la nova llum ambiental que actua a mode de sincronitzador extern sobre el rellotge biològic. “Per aquesta raó no és només habitual que en els primers dies es produeixi un retard de fase, sinó que en aquesta ocasió, adaptar el nostre rellotge biològic al nou horari, pot fer-se una mica més difícil”, assenyala el Dr. Carlos Tejero. 

En la població sana, és relativament habitual que el canvi d’hora provoqui alteracions de la son, dificultat per aixecar-se als matins i cansament. Algunes persones també poden veure el seu estat d’ànim alterat. “Però, en general, les conseqüències del canvi d’horari són lleus i transitòries. No obstant això, persones grans i aquelles que pateixin alguna malaltia que necessitin mantenir les seves rutines i descansar de forma adequada per no experimentar canvis en la freqüència i intensitat dels seus símptomes, són les que es poden veure més pertorbades pel canvi d’horari”, explica el Dr. Carlos Tejero. “Sobretot es dóna en persones que pateixen cefalees, epilèpsia o algun trastorn del son. Pel que l’aconsellable per a tots, però especialment per a aquestes persones, que tractin de prendre certes mesures per adaptar-se de forma progressiva al canvi d’horari i la tornada a la rutina”.

La SEN aconsella, per minimitzar els efectes del canvi d’hora i la tornada a la rutina:

• Intentar, en la mesura del possible, mantenir regularitat en els horaris d’alimentació i son. 
• Tractar d’harmonitzar la nostra activitat amb els temps de llum solar. Així veurem millorat el nostre rendiment.
• Afrontar el canvi de forma progressiva i natural. No és aconsellable utilitzar fàrmacs per molt que creiem que ens pot ajudar en l’adaptació al canvi. 
• Evitar o limitar el consum de cafeïna, alcohol, tabac i altres productes estimulants. 
• Evitar les migdiades diürnes, especialment aquelles que superin els 20 minutos, per tenir més son a l’hora de ficar-nos al llit. 
• Abans de ficar-nos al llit s’han de realitzar únicament activitats relaxants. Per exemple, s’ha d’evitar realitzar exercici físic just abans de l’hora de dormir. 
• Seguir una altra sèrie de normes bàsiques d’higiene de son: El nostre dormitori ha de ser confortable, aïllat de sorolls i tenir una temperatura agradable. També és convenient eliminar rellotges i referències temporals durant el son (tan sols hauríem de recordar-nos del rellotge quan sonés el despertador). 
• Mantenir una actitud positiva.