Comunicació assertiva en parella

Actualment ens trobem immersos en una societat on les relacions socials, i especialment les relacions de parella, constitueixen un àmbit recurrent i essencial dels éssers humans. Els vincles afectius que establim amb els altres posseeixen components únics que ens ajuden a créixer i a desenvolupar-nos com a persones, arribant fins i tot a complementar certs aspectes individuals. En aquest procés interactiu però, ens trobarem amb dificultats, on la superació de les quals pot enfortir encara més les nostres vides. Així, un dels aspectes que es consideren essencials en tota relació, i el qual el seu dèficit sembla estar implicat en la immensa majoria de problemàtiques, és la comunicació.
Cal ressaltar que les dificultats en aquest àmbit es contemplen des de diferents punts de vista. És a dir, hi ha problemes de comunicació basats en el què es diu, en el com es diu, i també es podria incloure el quant es transmet. Més específicament, les parelles que es queixen de manca de comunicació, encara que en la majoria d’ocasions es refereixen a un dèficit o defecte d’aquesta, també poden estar indicant un excés de retrets i d’informació poc significativa o dubtosa que posa en entredit a l’altra persona o als seus sentiments. Així doncs, la comunicació assertiva o assertivitat es refereix a l’habilitat de defensar els nostres drets d’una manera empàtica, educada i sobretot sense vulnerar els drets de l’altre. Concretament es tractaria principalment de saber manifestar les nostres opinions o desitjos, demanar un favor, demanar un canvi d’actitud, saber dir no, admetre i expressar crítiques o queixes, etc. En definitiva, saber expressar els nostres pensaments, sentiments i necessitats procurant no agredir els altres i que aquests no siguin agressius amb nosaltres.
És cert però, que en funció de la relació, dels conflictes que acostumen a aparèixer i de la seva forma de resolució adoptada fins al moment, de les diferències individuals de cada un dels membres de la parella (caràcter, habilitats d’afrontament, educació … ), i de variables contextuals com l’excés de treball, o les dificultats econòmiques o familiars; poden afavorir o dificultar molt la posada en pràctica d’aquesta important habilitat. Per això, és crucial analitzar la situació en perspectiva i procurar tenir en compte tots aquells elements clau que puguin potenciar aquest aprenentatge. En aquest sentit, a continuació s’exposen alguns recursos que poden ajudar-nos a millorar la comunicació amb les nostres respectives parelles:
–    Exteriorització/Expressió emocional: En la línia del que hem comentat anteriorment, és important que exterioritzem informació significativa. Normalment quan aquesta posseeix un grau elevat de contingut emocional sincer, resulta especialment beneficiós per a la relació. Cal especificar però, que en moments de gran enuig o ràbia acostumem a ser congruents amb l’estat d’ànim momentani, però no ens centrem en el que realment sentim, i el que és pitjor, en el que veritablement volem aconseguir.

–    Comprendre la realitat de l’altre: Procurar observar i analitzar els elements que estan generant o poden provocar malestar o desestabilitat en l’altre és una estratègia molt important per poder comunicar-nos eficientment. Al costat d’això, empatitzar, és a dir, transmetre la comprensió d’aquesta realitat paral·lela a la nostra pot ser de gran ajuda de cara a que l’altre ens escolti i atengui les nostres peticions.

–    Autonomia i autoestima: No hem d’oblidar-nos de nosaltres mateixos. Potenciar les nostres habilitats i característiques pròpies també passa per valorar els nostres esforços i els aspectes positius, respectar el nostre espai i prioritzar allò que ens ajudi a sentir-nos millor en el nostre dia a dia. Això ens permetrà guanyar confiança i força per comunicar amb més freqüència els nostres interessos. D’aquesta manera, encara que en les relacions de parella hi ha un clar joc d’equilibris en què hem d’aprendre, entre altres coses, a cedir, també cal tenir un gran respecte per un mateix.

–    Renunciar a la “lectura de pensament”: Un altre dels mecanismes clau, relacionat amb el primer punt que s’ha exposat, és la tendència a interpretar o pensar que l’altre ja sap com ens sentim o fins i tot què estem pensant. Tal com nosaltres necessitem sinceritat i exteriorització, és important explicitar adequadament tot allò que considerem rellevant, eliminant aquesta tendència, ja que el que promou a llarg termini és la distància i el retraïment per ambdues parts.
Hi ha altres estratègies que poden ajudar a establir uns hàbits comunicatius adequats. L’eficàcia de moltes d’elles dependrà, en part, de la reacció de l’altre, la qual cosa actuarà com a reforçador o com a inhibidor d’aquests mecanismes. Així i tot, la seva posada en pràctica ha de ser un objectiu prioritari en tota relació, ja que molts dels problemes que apareixen tenen el seu origen en una disminució en la comunicació assertiva. Quan aquest apareix, és fàcil recrear una interacció negativa amb la nostra parella, la qual cosa pot fer que apareguin molts altres problemes.
La teràpia de parella suposa un ajut particularment útil per treballar aquest important aspecte. En ella, es procura identificar aquells aspectes més significatius involucrats en la situació problemàtica mitjançant una avaluació minuciosa i el disseny d’uns objectius de tractament consensuats amb la parella, i encarats a millorar tant la relació com el benestar psicològic i emocional de tots dos membres.
En el nostre centre de Psicologia de Mataró comptem amb un equip de professionals especialitzats en aquest i altres tipus de tractament. En cas de voler rebre més informació al respecte, no ho dubtis i posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

Com actuen els ansiolítics i antidepressius?

El tractament dels diferents problemes psicològics abasta un ampli ventall d’estratègies, orientacions i recursos encarats a millorar l’estat anímic i l’adaptació de l’individu al seu entorn. Entre aquests, la psicofarmacologia resulta especialment útil en aquells casos en què es consideri important reduir alguns dels símptomes mostrats per la persona mitjançant l’ús de medicació. D’aquesta intervenció s’encarrega la psiquiatria, i encara que habitualment (i preferentment en la majoria de trastorns) s’utilitza de forma paral·lela al tractament psicològic, també es pot dur a terme en solitari.

Actualment, hi ha un augment progressiu de problemes relacionats amb l’ansietat i la depressió. Els problemes econòmics, familiars i socials són cada vegada més freqüents, i especialment els primers fruit dels quals acostumen a aparèixer tots els altres. Davant d’això, el consum i prescripció de fàrmacs mostra un patró clarament ascendent. Entre aquests, són particularment els ansiolítics i antidepressius els més utilitzats i demandats. Però, com actuen en el nostre cos aquestes substàncies? De què s’encarreguen exactament?

Ansiolítics

En el cas dels medicaments ansiolítics, tal com el seu nom indica, busquen pal·liar o disminuir els símptomes d’ansietat del pacient. Aquesta simptomatologia es troba associada principalment amb un dèficit del neurotransmissor GABA (àcid gamma-aminobutíric). Aquest, igual que la serotonina o la dopamina, actua enviant missatges químics pel sistema nerviós i el cervell. En aquest cas, parlem d’un dels neurotransmissors inhibitoris més importants del nostre organisme. Quan aquest falla, i substàncies com la noradrenalina, adrenalina o el glutamat (components excitatoris) segueixen el seu curs, o mostren una activitat elevada a causa de factors com l’estrès, poden crear-se quadres de por i ansietat.

A partir d’aquí, els fàrmacs ansiolítics procuraran recuperar l’equilibri actuant sobre els receptors GABA i potenciant que aquests segueixin treballant de manera adequada i inhibeixin l’activació fisiològica. Entre els més utilitzats estan les benzodiazepines (Alprazolam, lorazepam, Diacepam …), les quals actuen reduint els símptomes d’ansietat normalment en un curt període de temps, i disminuint la intensitat i freqüència dels episodis d’angoixa. Tanmateix, i motiu pel qual és important seguir les pautes del professional, alguns dels seus principals efectes adversos són: la somnolència i les alteracions de la memòria, la concentració i l’atenció. Al costat d’aquests, si el consum és prolongat poden aparèixer fenòmens com la dependència (addicció) i la tolerància (pèrdua gradual d’efectivitat de la medicació).

Antidepressius

En la depressió, els principals dèficits neuroquímics s’associen amb desequilibris en la segregació i actuació de diferents neurotransmissors. Especialment, s’ha remarcat que hi ha un desequilibri de serotonina, dopamina i noradrenalina. El primer component es relaciona amb el manteniment de l’equilibri en relació al nostre estat d’ànim, el desig sexual, i la regulació dels cicles de son-vigília. La dopamina és considerada la substància o el neurotransmissor del plaer. Així, juga un paper clau en la motivació, la recompensa, la cognició, l’activitat motora i l’aprenentatge. La noradrenalina s’encarrega de l’activació i preparació de l’organisme davant de situacions d’estrès real o percebut. A la depressió s’ha indicat que hi ha un dèficit d’aquesta, la qual cosa pot produir cansament, fatiga, desinterès o apatia.

Entre els fàrmacs més utilitzats per a aquesta problemàtica, i seguint les línies exposades, es troben els ISRS (Inhibidors Selectius de la Recaptació de Serotonina), els quals constitueixen el tractament d’elecció primària. Entre aquests es troben la Fluoxetina, la Paroxetina, la Sertranlina o el Citalopram, entre d’altres. De forma específica actuen sobre la regulació de Serotonina, incrementant-la. A més d’aquests, també s’utilitzen els antidepressius tricíclics, els quals procuren augmentar la segregació de serotonina i noradrenalina. Alguns dels seus efectes secundaris però, s’associen amb nàusees, augment de pes, cefalees, pèrdua de gana o desig sexual, etc.

L’eficàcia del tractament farmacològic dependrà tant de la simptomatologia presentada pel pacient, com de l’adequació per part del professional de la intervenció seleccionada. Com podem apreciar, hi ha un clar solapament entre els símptomes d’ansietat i depressió, la qual cosa es tradueix en l’elaboració de medicaments que poden posseir efectes combinats destinats a atacar els dos símptomes. D’aquesta manera, hi ha antidepressius amb components específics per pal·liar l’ansietat i ansiolítics que disminueixen certa simptomatologia depressiva. Tanmateix, degut a aquesta interacció constant entre ambdós tipus de simptomatologia, l’efecte dels fàrmacs pot variar en funció de la persona.

És important adequar els tractaments, tant psicològics com psiquiàtrics a les necessitats presentades per la persona, procurant individualitzar al màxim el tipus d’intervenció i les estratègies emprades per tal d’augmentar la seva eficàcia. Al costat d’això, a més, hem de tenir en compte que és informació imprescindible tant per a la psicologia i psiquiatria d’adults com infantojuvenil.

Si tens dubtes o simplement vols ampliar la teva informació en relació a aquest o altres temes, pots contactar amb l’equip de psicòlegs del nostre centre, situat a Mataró.

Diferències i similituds entre Anorèxia i Bulímia

La detecció i delimitació dels trastorns psicològics gairebé mai es troba exempta de complicacions. En aquest sentit, hi ha molt poques categories (per no dir cap) que gaudeixin de límits clars entre les seves característiques i definicions. Per això, la majoria d’ells mostra el que s’anomena comorbiditat, és a dir, l’ocurrència de dos o més problemàtiques en una mateixa persona. Aquest terme també s’utilitza quan es detecten característiques comunes que sobresurten entre diferents diagnòstics. Així doncs, en els Trastorns de la Conducta Alimentària, i especialment en l’Anorèxia i la Bulímia (dos dels més prevalents), apareixen símptomes i característiques que ens poden fer dubtar en el procés diagnòstic d’un o altre problema.

L’Anorèxia es defineix com la restricció de la ingesta energètica en relació amb les necessitats reals, que porta a un pes corporal significativament baix per l’edat, el sexe, el curs de desenvolupament i la salut física. Aquesta restricció s’associa amb una por intensa a guanyar pes o a engreixar, o a comportaments que interfereixen amb el seu augment tot i que ja es tingui un baix pes. A més, acostuma a aparèixer una alteració en la forma en què un es percep en relació a la forma i al pes, i una clara manca de reconeixement de la gravetat del baix pes actual. Segons els diferents sistemes de classificació, es diferencien dos subtipus, el restrictiu i el purgatiu. En el primer d’ells la pèrdua de pes s’associa a la realització de dieta, al dejuni o l’exercici físic excessiu. En el segon (purgatiu), apareixen episodis recurrents d’afartaments o purgues és a dir, autoinducció del vòmit o utilització de diürètics o laxants.

D’altra banda, la Bulímia s’entén com episodis recurrents d’afartaments (almenys una vegada a la setmana durant 3 mesos), seguits de comportaments compensatoris inapropiats recurrents per evitar l’augment de pes; com el vòmit autoinduït, l’ús de laxants, diürètics o altres medicaments, el dejuni o l’exercici físic excessiu. L’afartament té dues característiques bàsiques: la ingestió d’una quantitat d’aliments clarament superior a la que la majoria de persones ingeririen, en un període determinat. I la sensació de manca de control sobre el que s’ingereix durant l’episodi. Al costat d’aquests, hi ha també por a l’augment de pes corporal que apareix mitjançant una autoavaluació negativa influïda per aquest i per la constitució.

Després d’exposar les principals característiques de tots dos, i tot i que cadascun d’ells es troba relacionat amb uns símptomes específics que faciliten el diagnòstic diferencial, podem observar com apareixen elements significatius molt semblants, per no dir gairebé idèntics. L’aspecte potser més important se situa en la por intensa a guanyar pes i, per tant, a la idea sobrevalorada que tots dos posseeixen sobre la primesa. Aquesta por es pot observar mitjançant la valoració negativa que fan sobre la seva figura i per les creences errònies associades al pes corporal.

Pel que fa a les estratègies emprades per afrontar el malestar que suposen les idees i pensaments associats amb l’alimentació i el pes, podem veure com en tots dos es poden utilitzar mecanismes molt semblants, tant és així que fins fa poc la distinció entre restrictiu i purgatiu també s’emprava per diferenciar els tipus de bulímia. D’aquesta manera, la realització d’afartaments, el dejuni, la realització d’exercici físic exagerat, la ingestió de laxants o diürètics, i l’autoinducció del vòmit poden relacionar-se amb les dues categories exposades. En relació als afartaments, inicialment es considerava que eren exclusius de la Bulímia, i encara que és més prototípic d’aquesta, això ha estat corregit, ja que com hem vist també apareixen en persones amb Anorèxia.

És important destacar també la presència de símptomes específics de l’estat d’ànim. En ambdues problemàtiques acostumen a aparèixer símptomes d’ansietat, tristesa i humor deprimit, irritabilitat, pèrdua de desig sexual, retraïment social, problemes de concentració, i símptomes obsessius. Alguns d’aquests (especialment la preocupació pel menjar, els episodis de menjar en excés, la irritabilitat i el retraïment social), en el cas de l’Anorèxia s’ha observat que remeten quan es recupera el pes, és a dir que es troben associats al estat de desnutrició. D’altra banda, el retraïment social, les dificultats de concentració i la simptomatologia ansiosa i depressiva associats a la Bulímia i a l’Anorèxia “purgativa” solen ser més secundaris al malestar associat amb la pèrdua de control sobre el menjar. Per això, aquests símptomes milloren quan s’empren estratègies encarades a restablir aquest control.

Com podem veure, tots dos diagnòstics posseeixen gairebé més coses en comú que exclusives o excepcionals. Una de les claus utilitzades en la pràctica clínica per diferenciar les dues problemàtiques resideix en el pes i en la presència d’afartaments. Quan aquest és significativament baix (com s’ha destacat, molt per sota del esperat en relació a l’edat, sexe i desenvolupament), molt possiblement ens trobem amb un cas d’Anorèxia. I quan hi ha episodis d’ingesta voraç recurrents, és més probable que estiguem davant d’un cas de Bulímia. Tot i això, tal com s’ha remarcat, això no vol dir que les dues característiques no puguin estar presents en una o altra patologia.

Els professionals del nostre centre et proporcionaran tota la informació que necessitis en relació a aquest tema. Si vols conèixer més sobre aquest, o tens preguntes sobre qualsevol altra qüestió, pots posar-te en contacte amb el nostre equip de psicòlegs situats a Mataró. Truca’ns, t’ajudarem.

Coaching de parella

Pel que fa al Coaching, aquest representa actualment un dels mètodes d’intervenció més prometedors. A nivell general, procura principalment guiar, instruir, acompanyar o entrenar a la persona (o en aquest cas persones), centrant-se en potenciar els seus recursos personals per aconseguir la consecució d’objectius, metes i/o habilitats específiques. A més, posseeix l’avantatge de poder ser aplicat en un rang molt ampli de situacions o àrees: personal, empresarial, executiu, etc. Entre aquests, la seva utilització en l’àmbit de les relacions íntimes resulta cada vegada més atractiu i eficaç.

Així, el coaching de parella s’encara a ajudar a tots dos membres, a curt i llarg termini, en el seu esforç mutu per solucionar els seus problemes d’interacció. Per a això, mitjançant estratègies de lideratge personal i potenciant l’autodescobriment, busca avaluar i aprofundir sobre els rols, objectius i creences de cadascú. D’aquesta manera, promou el descobriment i la utilització dels recursos individuals endinsant-se en l’anàlisi d’aquells aspectes que facilitin l’aproximació i la recerca d’objectius comuns. Al costat d’aquests, i encara que s’han d’adaptar a les demandes presentades, a continuació s’exposen alguns dels seus objectius:

–    Facilitar recursos i eines per aprendre a exposar i solucionar els conflictes.
–    Actuar com a acompanyant del canvi. El coach busca potenciar la maduració de la relació i el caràcter interdependent d’aquesta.
–    Obtenir una visió més profunda i sensible de la relació. En aquest sentit, es tracta d’identificar aquells aspectes que generen conflicte en cada un dels participants, tenint en compte característiques individuals i del propi vincle.
–    Valorar i modificar les creences, pensaments i comportaments disruptius que limiten i frenen el progrés de la relació. Aquest aspecte és particularment important, ja que tots dos membres hauran d’adoptar un paper actiu i ajudar-se a descobrir i reconèixer certs components mitjançant una actitud de col·laboració activa.
–    Explorar i realçar aquells aspectes que deixen entreveure el millor de la relació i de cadascun dels membres. Des d’aquesta orientació es considera clau potenciar i remarcar tant aquells comportaments, actituds i creences limitants com aquells que promouen una millor relació.

Amb aquests i altres recursos, aquesta intervenció pot ajudar a millorar la qualitat de vida en parella mitjançant sessions dinàmiques, reflexives i principalment enfortidores dels recursos, estratègies i competències individuals i relacionals. A més, procura que els canvis produïts siguin profunds i que es mantinguin el major temps possible. L’escolta, l’empatia, la confiança, la comprensió i el respecte són alguns dels components protagonistes en les diferents sessions.

Encara que com s’ha remarcat, els problemes de parella són molt variats, mètodes com l’aquí exposat poden ajudar a millorar substancialment aquesta o altres dificultats. Entre elles, l’estrès, l’ansietat o els problemes de l’estat d’ànim es poden veure enfortits mitjançant l’ús d’aquestes estratègies. Els professionals del nostre centre, situat a Mataró, estan especialitzats en aquesta i altres orientacions l’eficàcia i utilitat ha estat provada en un ampli espectre de situacions.

Si vols obtenir més informació al respecte, o tens qualsevol pregunta, posa’t en contacte amb nosaltres. T’ajudarem.

El Dol: tipus i fases

Podem definir el dol com el conjunt de respostes físiques, emocionals i conductuals que apareixen després d’una pèrdua. Aquest ventall d’elements, sorgeix en l’individu per restaurar el seu equilibri o benestar psicològic. D’aquesta manera, també ho podríem entendre com un procés d’adaptació. Pel que fa a la pèrdua en sí, encara que habitualment es parla de les relacionades amb els éssers estimats, també pot estar relacionada amb elements o objectes significatius per a la persona. En aquest sentit, i tot i que hi ha situacions universals en què sorgeix el dol amb una elevada probabilitat (p.ex., la mort d’una persona propera), cadascun de nosaltres podrem experimentar-ho en diferents situacions i de diferent manera, en funció del significat emocional que atribuïm als elements del nostre entorn.

QUINS TIPUS DE DOL HI HA?

Tot i que existeix un ventall molt ampli de classificacions per delimitar aquest concepte, és important establir una diferenciació comprensiva, principalment en funció del malestar o deteriorament personal associat. En base a aquest criteri, a nivell general podem parlar dels següents:

Dol “normal” o no complicat: Resulta crucial tenir en compte aquest subtipus. Com la mateixa paraula indica, es tracta de la reacció psicològica normal després de la pèrdua d’algú o d’alguna cosa amb la que manteníem un vincle emocional significatiu. El fet de sentir-nos malament, estar tristos, nerviosos o amb menys ganes de fer coses, no indica de per si la presència d’una malaltia o patologia en concret. Tots patim davant una pèrdua important per a nosaltres, i el conjunt de reaccions o símptomes que apareixen posteriorment poden formar part d’un procés d’adaptació normal. Com a continuació veurem, s’ha de tenir en compte el grau o nivell de malestar que suposa per a la persona i les limitacions que això suposa en el seu dia a dia.

Dol patològic o complicat: Quan hi ha un patiment acusat a través de la intensificació dels símptomes com l’ansietat, l’estrès o la depressió que arriben a repercutir de manera significativa en la vida de la persona, podem estar davant d’un dol patològic. La persona pot experimentar sentiments de desesperació i acudir a conductes desadaptatives per afrontar el malestar. Un criteri també utilitzat és el temporal, segons el qual un dol pot considerar-se normal si té una duració de entre 6 mesos i un any. Tot i així, sempre haurem de considerar el grau de malestar i deteriorament que produeix. Dins d’aquest subtipus, s’han proposat altres categories com el duel endarrerit (apareix un cop passat un temps després de la pèrdua), emmascarat (la persona nega que les reaccions tinguin a veure amb la pèrdua) o l’exagerat (intensificació acusada dels símptomes). Tots ells reflectirien una complicació en el procés. En algunes ocasions, és possible que el problema derivi en algun trastorn específic, com pot ser el Trastorn Depressiu Major o el Trastorn de Pànic, els quals estarien reflectint un empitjorament de la simptomatologia mostrada.

QUINES SÓN LES FASES DEL DOL?

A part dels diferents subtipus, hi ha un cert acord pel que fa a les fases que apareixen en aquest procés:

Negació: En aquesta primera fase la persona pot intentar negar la pèrdua ignorant la informació referent a aquesta o evitant pensar-hi. Així doncs, evitarà i negarà les proves o evidències que confirmin que ha succeït.

Enuig: També anomenada d’ira o indiferència. La persona, en començar a “ser conscient” del que ha passat, pot reflectir malestar per no poder evitar la pèrdua. Aquesta fase es caracteritza a més per la tendència a buscar possibles explicacions, causes i fins i tot culpables que ajudin a comprendre el que ha passat.

Negociació: La persona busca recuperar el control, i per això intenta negociar amb si mateix o l’entorn a través de procurar entendre els pros i els contres del que ha passat. Bàsicament busquem una solució a la pèrdua tot i ser conscients de la impossibilitat de fer-ho. Són típiques les frases com “si haguéssim anat abans al metge …” o “si hagués estat allà …”.

Dolor emocional o Depressió: S’experimenten sentiments de tristesa i dolor amb més o menys intensitat i recurrència. En aquesta fase la reacció emocional es relaciona principalment amb una disminució de l’estat d’ànim.

Acceptació: És l’última fase del procés, on després de la resistència emprada en les fases anteriors la persona assumeix que el que ha passat és inevitable. La visió sobre la situació canvia i l’acceptació emocional sol ser més protagonista. Tot i això, aquesta fase no vol dir oblidar.

La presència d’aquestes fases no es dóna en totes les persones, i molt menys en l’ordre exposat. A més, tot i que aquest procés és el comú, podem saltar d’una a una altra o fins i tot situar-nos al final o al principi del procés en diferents moments al llarg del dol. Aquests “salts” poden estar relacionats amb el context en el qual estiguem immersos en aquest moment. D’aquesta manera, si a aquest procés li sumem per exemple una situació estressant a la feina, podem quedar-nos estancats per més temps en alguna de les seves fases, i mostrar un malestar més accentuat.

El dol és un mecanisme o procés que tots vivim al llarg de les nostres vides. Afecta a tot tipus de població amb lo qual el seu abordatge des dels diferents camps de la psicologia resulta especialment atractiu i rellevant. Hi ha moltes alternatives a l’hora de tractar aquest tema, les quals han demostrat ser útils per disminuir el malestar que genera.

Si vols rebre més informació o tens alguna pregunta, el nostre equip de psicòlegs et proporcionarà tota l’atenció que necessitis.

Transició a la vida adulta: la adolescència

Des que naixem, i al llarg de tot el nostre cicle vital, ens trobem immersos en un camí ple de transicions, on experimentarem una infinitat de situacions i estímuls que haurem d’afrontar i processar per avançar entre les diferents etapes. A aquest circuit, comunament se’l anomena creixement o maduració. El que està clar però, és que tot el que vagi succeint en cada fase, definirà les nostres vides i ens formarà i identificarà com a persones úniques i independents. Una d’aquestes, sent potser la més significativa, és l’adolescència, és a dir, l’etapa de transició entre la infantesa i la vida adulta.

Aquest important període es troba comprès entre l’aparició d’una sèrie de característiques, com és la pubertat, que marca el final de la infància, i el començament de la vida adulta, on l’organisme ha completat el seu desenvolupament. Habitualment s’indica que se situa entre els 12-13 i els 17 anys d’edat. En aquest període, hi ha una paraula que ens pot venir fàcilment al cap cada vegada que pensem o utilitzem el terme adolescència; el canvi. És precisament això, res més lluny de la realitat, el que representa possiblement amb més precisió aquesta fase. El noi o noia adolescent haurà de fer front a una sèrie de canvis o modificacions constants tant a nivell intern o personal, com a nivell extern o contextual, el qual el seu afrontament exitós o frustrat repercutirà en com defineixi, afronti i integri tota la informació tant del seu món interior com exterior. A nivell personal, l’aparició de certes característiques físiques (caràcters sexuals secundaris) constitueix un aspecte clau; el desenvolupament de la musculatura, l’increment de l’alçada, el borrissol facial o l’engrossiment de la veu són alguns exemples que caracteritzen als nois. Per altra banda, en les noies, el creixement dels pits, l’aparició del borrissol o l’eixamplament dels malucs configuren alguns dels aspectes importants.

A més però, a nivell cognitiu o mental i emocional també patim una sèrie de modificacions. El desenvolupament de l’autoconcepte i de l’autoestima és aquí especialment clau; començarem a definir-nos com a persones qüestionant els nostres interessos i elaborant el paper que vulguem adoptar en la nostra vida. La confusió, la por, les contradiccions, les preguntes, i els canvis d’estat d’ànim poden ser freqüents, i formen part del creixement. És relativament freqüent que ens rebel·lem contra el món, mostrant-nos reticents a acceptar certes realitats. Aquesta lluita constant i la seva regulació també estan immersos en la maduració, i són comuns i necessaris perquè aquesta es doni. Per això, una altra paraula que també hem de remarcar és l’acceptació.

Tot això però, es troba immers en un món social crític, ple d’informació contradictòria i missatges recurrents que posaran a prova els nostres recursos i habilitats. En aquest sentit, la interacció i comparació amb els iguals, l’educació o influència dels propers i la interacció amb els mitjans de comunicació i les noves tecnologies són tres elements particularment rellevants en la vida de l’adolescent, i trobar l’equilibri no sempre serà fàcil .

En aquest sentit, i fruit de la complicació que comporta regular tots aquests estímuls, la persona pot trobar-se perduda i encallada, podent patir una sèrie de dificultats. Els problemes emocionals i psicològics són comuns en aquesta etapa, particularment manifestats a través d’ansietat, depressió, aïllament i evitació. Al costat d’aquests, poden sorgir altres de diversa índole i amb més o menys intensitat. Serà el grau de malestar i de desajust social el que marcarà la importància de la situació. El treball en particular des de la psicologia i la psiquiatria infantojuvenil serà aquí especialment important. L’aplicació i disseny d’intervencions útils, eficients i individualitzades són claus per millorar la salut i qualitat de vida en aquest sector de la població.

Els professionals del nostre centre estan especialitzats en el tractament psicològic i psiquiàtric tant d’adults com de nens i adolescents. Si tens dubtes o vols rebre més informació, posa’t en contacte amb nosaltres. Estem situats a Mataró.

El son: fases i problemes associats

El son, és considerat actualment un dels components més importants del nostre dia a dia. A grans trets, podem definir-lo com l’estat fisiològic caracteritzat per una interrupció temporal del moviment, de l’estat de vigília o alerta, i de la capacitat sensorial. Aquests fenòmens es produeixen per restablir i equilibrar les funcions psicològiques i físiques de l’organisme, la qual cosa resulta essencial per obtenir un ple rendiment vital. Així, mitjançant estudis en què s’analitza l’activitat elèctrica cerebral, i encara que és necessària més investigació, hem passat de considerar-lo com un simple acte passiu en el qual no semblava passar res significatiu, a identificar-lo com un estat particular de la ment i la consciència on l’activitat cerebral pot ser tan activa com quan estem desperts, i en què succeeixen canvis crucials en el funcionament del cos.

Els descobriments realitzats des de les neurociències, i entre elles la neuropsicologia, han permès diferenciar dues fases mentre dormim; la fase del son lent o no MOR (Moviments Oculars Ràpids), també anomenada no REM (Rapid Eyes Movements), i la fase de son ràpid/son MOR/REM. El primer d’ells es divideix en quatre etapes diferenciades. Aquestes cinc fases es van alternant cíclicament amb una durada total de cada cicle d’uns 90 minuts. A continuació les exposem breument:

Fase 1 de son lleuger o no MOR. És considerada l’etapa de transició entre la vigília i el son, on la persona encara pot arribar a percebre alguns estímuls. Aquí el son és poc reparador, i a nivell fisiològic el més característic és la disminució del to muscular i l’aparició de moviments oculars lents. Es calcula que passem aproximadament entre el 5 i 10% de temps en aquesta fase.

Fase 2 de son lleuger o no MOR. Encara que l’activitat cerebral és similar, desapareixen els moviments oculars. El sistema nerviós promou la desconnexió de les vies d’accés a la informació sensitiva facilitant així l’acte de dormir. El son és aquí parcialment reparador i continua disminuint el to muscular. Aquí possiblement és on transcorre més temps, aproximadament el 50%.

Fase 3 de somni profund no MOR. Apareixen les ones lentes (delta), l’activitat cerebral i el to muscular continuen disminuint, juntament amb la tensió arterial i el ritme respiratori, els quals també pateixen una disminució significativa. Així doncs, la desactivació sensorial augmenta. I ocupa pocs minuts comparada amb la resta.

Fase 4 de son profund no MOR. Constitueix la fase del son de més profunditat. L’activitat cerebral és encara més lenta (predominen les ones delta), el to muscular és gairebé imperceptible, i resulta clau pel correcte funcionament psíquic i físic, juntament amb l’equilibri de l’organisme. El percentatge aproximat de temps és d’un 20%.

Fase 5 de son MOR. Es coneix també com a fase de son paradoxal. Això és així degut a que hi ha un contrast evidenciat a través de l’atonia muscular, que suposa la relaxació total típica del son profund, i l’activació del sistema nerviós, la qual cosa és signe d’alerta i vigília. Els moviments oculars ràpids que s’observen són semblants a aquells que succeeixen quan estem desperts. I per últim, el temps dedicat ronda el 25%.

Com a alteracions generals, hem d’esmentar que a mesura que augmentem la supressió del son, podem observar com es produeix un clar deteriorament en el funcionament durant el dia. A més, el rendiment intel·lectual també es veu afectat amb alteracions de la memòria, el raonament i la concentració. Els actes reflexos es veuen entorpits, la qual cosa dificulta l’afrontament de certes situacions (com la prevenció d’accidents laborals, domèstics i especialment de trànsit). Quan aquesta privació és severa, poden produir-se atacs epilèptics, alteracions neurològiques i fins i tot al·lucinacions.

D’altra banda, com a conseqüència poden aparèixer problemes psicològics diversos, sent els trastorns d’ansietat i els problemes d’irritabilitat els més comuns. Tot i així, és important tenir en compte que les dificultats en el son poden ser tant causa com conseqüència d’aquests últims. Al costat d’això, també resulta interessant destacar que poden aparèixer alteracions durant els propis cicles de son. En aquest sentit, per exemple, els terrors nocturns i el somnambulisme apareixen durant les fases 3 i 4 del son no MOR. A més, les alteracions en aquesta etapa acostumen a provocar somnolència diürna. En canvi, els malsons o la paràlisi de la son transcorren durant la fase de son MOR.

És important comentar que es recomanen unes 7-8 hores de son per obtenir un descans adequat. Tot i això, cal remarcar que per prevenir o reduir aquestes alteracions, no és tan important la quantitat d’hores, sinó la qualitat d’aquestes. Cadascú posseeix un sistema específic i, per tant, unes necessitats concretes. D’aquesta manera, alguns necessitaran dormir 5-6 hores diàries i altres possiblement més de 8. Perquè el son sigui reparador hem d’establir una rutina i hàbits saludables, en els quals ajustem el temps a la nostra necessitat real de son i adoptem conductes que afavoreixin un descans adequat.

Aquest és un tema ampli en el qual estan involucrats un ampli espectre d’elements. Aquí s’han comentats alguns d’ells de forma resumida, però en cas de voler ampliar informació, pots contactar amb el nostre equip de psicòlegs situat a Mataró. Atendrem totes les teves peticions i procurarem resoldre tots els dubtes que tinguis.

Què són i com repercuteixen els tics?

Els tics es defineixen com moviments musculars ràpids, locals i espasmòdics, que es manifesten de forma inesperada, involuntària, repetitiva, i a intervals irregulars. L’Associació Americana de Psiquiatria (APA) els defineix com vocalitzacions o moviments motors sobtats, ràpids, no rítmics, recurrents i estereotipats. Atenent a aquestes primeres aportacions, és probable que identifiquem algun moment de la nostra vida en què l’hàgim experimentat. Tot i això, és important tenir en compte que la gravetat del problema vindrà definida pel grau de deteriorament que produeixi en les diferents àrees vitals de la persona.

D’altra banda, cal tenir en compte que tot i poder experimentar-los en quasi qualsevol part del cos, solen situar-se per sobre de les espatlles, sent els més comuns els tics facials. Juntament amb això, podem diferenciar entre tics simples, els quals tenen una durada breu (milisegons) els quals inclouen moviments com encongir les espatlles o el parpelleig dels ulls; i els complexos, els quals la seva durada és més prolongada (segons) i solen resultar de combinacions de tics simples (p.ex., encongir les espatlles i girar el cap a la vegada). A més a més, i tot i que es consideren d’aparició involuntària, es pot exercir un cert control voluntari per impedir la seva aparició.

L’etiologia d’aquests s’ha relacionat tant amb factors orgànics com psicològics. En relació als primers, i encara que no hi ha una evidència clara, s’ha proposat l’excés de dopamina junt amb una certa vulnerabilitat genètica (es proposa la intervenció de certs gens). En relació als segons, factors com l’estrès, l’ansietat, la frustració o la insatisfacció han estat proposats com a mecanismes explicatius de l’aparició i l’agreujament dels símptomes. Un dels més destacables consisteix en el que s’ha anomenat “impuls premonitori”. Les persones que pateixen aquest particular problema informen d’una sensació subjectiva de malestar que sembla informar de que es produirà el tic. Quan aquest es realitza, automàticament apareix un alleugeriment del malestar, el qual pot actuar com reforçador perquè es repeteixi en futures ocasions.

Alguns exemples de trastorns associats a aquest problema són el Síndrome de Giles de la Tourette, en què la persona experimenta múltiples tics de caràcter verbal i muscular, o la Corea de Huntington, on l’etiologia és fonamentalment orgànica i s’associa a símptomes diversos. L’aparició de la majoria dels problemes esmentats té lloc durant la infància i l’adolescència, i en la majoria de casos, el curs sol ser crònic amb diferents fluctuacions. En aquesta etapa de la vida, en què transcorren una sèrie de canvis (tant interns com externs) que ja de per si són relativament difícils de gestionar, l’inici d’aquest problema pot dificultar i limitar de manera significativa la vida social, acadèmica i familiar de l’individu. Com s’ha comentat, l’existència de certs quadres (principalment d’ansietat), acostumen a coexistir amb el tic, de manera que l’abordatge dels problemes psicològics i emocionals resulta clau per assegurar un pronòstic favorable.

Des de la psicologia infantil i d’adults s’han proposat diferents abordatges útils per disminuir el malestar associat a aquest problema i per reduir la seva aparició. En aquest sentit, la Teràpia Cognitiu-Conductual conté mètodes eficaços com la reversió de l’hàbit o l’exposició amb prevenció de resposta que han obtingut resultats molt satisfactoris. Encara que com s’ha comentat el problema se sol cronificar, aquests procediments s’han mostrat efectius en la reducció de la freqüència d’aparició del tic (en alguns casos eradicació), i, conseqüentment, en el deteriorament i limitació personal associats.

Si vols conèixer més sobre el que s’ha comentat o sobre qualsevol altra qüestió, des del nostre centre de psicologia situat a Mataró estarem encantats de resoldre totes les teves preguntes. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

A què es deuen les sensacions en l’ansietat?

Al llarg de la nostra vida, és més que probable que haguem sentit parlar d’aquesta emoció, i, a més, que en aquestes ocasions l’haguem conegut o bé perquè l’ha patit alguna persona propera, o perquè hem estat nosaltres mateixos els que l’hem viscuda. Quan ho hem fet, tot i tractar-se d’un component més o menys subjectiu, és possible que la descripció que aportada per definir-la s’hagi basat precisament en una sèrie de sensacions. Aquestes, poden ser més o menys intenses, progressives o sobtades, focalitzades en una part del cos o en moltes, i ser freqüents o esporàdiques. Alguns exemples són els tremolors, el formigueig, la manca d’aire, el mareig, les sensacions de calor o sufocació, les nàusees o molèsties abdominals, etc., entre altres. Totes elles, encara que normalment causen cert malestar, posseeixen una funcionalitat concreta, sent a més, i com es veurà, útils per a l’organisme.

Així doncs, quan el nostre cervell percep un perill, ja sigui real o imaginari, automàticament es posa en marxa el que s’anomena sistema d’alarma. És a dir, s’activa una part del nostre sistema nerviós que genera diversos canvis fisiològics amb els que el cos es prepara per fer front al perill. Alguns d’aquests canvis són els següents: En primer lloc, el nostre cos allibera adrenalina i noradrenalina, que són dues de les substàncies químiques encarregades d’activar el nostre organisme i les quals poden produir la sensació de nerviosisme i inquietud. Una de les primeres conseqüències d’això, és l’augment de la força i freqüència dels batecs del cor. Per això, els nostres músculs disposen de més sang i s’eliminen millor les toxines, la qual cosa ens permet atacar o fugir amb més facilitat. En aquest punt, pot aparèixer també la hiperventilació, és a dir, respirar més quantitat d’aire i de forma més ràpida. Això afavoreix que hi hagi més oxigen a la sang i que notem certes sensacions internes (això ho pot comprovar ara, o per exemple quan fa exercici). D’aquesta manera, la sang es concentra en aquelles parts on pot ser més necessària en una situació de perill, quedant menys quantitat en aquelles zones menys importants (per exemple en les mans, donant lloc a formigueig o tremolor). A més, les pupil·les dels nostres ulls es dilaten, lo qual ens ajuda a estar més preparats per detectar qualsevol estímul potencialment perillós. Aquest aspecte en particular pot provocar que percebem les coses del nostre voltant de manera estranya.

Tot això es tradueix en una reacció de por en què conflueixen, com hem vist, diferents aspectes traduïts en sensacions molt variades. El més important aquí és, però, que tot i la quantitat, intensitat i el malestar que puguin provocar, totes elles serien útils si ens trobéssim davant d’un perill real. Si en comptes d’això, d’interpretar-ho com un procés “normal”, els atribuïm un grau de perillositat molt elevat, i sobretot irreal, això provocarà que s’activi encara més el nostre sistema d’alarma, augmentant paral·lelament tant la por com les sensacions que el caracteritzen.

Molts dels problemes relacionats amb l’ansietat guarden una estreta relació amb l’explicació que acabem d’aportar (p.ex. el Trastorn de Pànic). En aquest sentit, la forma en què interpretem la realitat externa juga un paper clau a l’hora de sentir-nos d’una determinada manera. Si ens focalitzem en el nostre cos quan aquest es troba activat, i comencem a formular hipòtesis poc plausibles sobre el que pot estar passant, això fomentarà que el nostre estat d’ànim decaigui, i que el nostre cos ho exterioritzi amb un augment dels símptomes. Tot i això, la clau aquí es troba en comprendre que tot aquest procés, per intens que sigui, té una funcionalitat concreta, i que per tant, no és perillós.

Conèixer i comprendre bé els mecanismes de problemes com l’ansietat és clau per afrontar moltes de les situacions del nostre dia a dia. En el nostre centre de psicologia, situat a Mataró, podràs rebre tota la informació que desitgis. No ho dubtis i truca’ns, t’ajudarem.

El poder de la “zona de confort”

Si tirem la mirada enrere, o fins i tot, si repassem aquest mateix dia, és molt probable que identifiquem una sèrie de situacions en què, o bé no ens hem atrevit a arriscar (a canviar el rumb), o hem seguit simplement amb el “pilot automàtic” connectat sense ni tan sols plantejar-nos el que realment volem o necessitem. En base a això, podem definir la “zona de confort” com aquell estat mental o comportamental en el qual la persona roman passiva davant els esdeveniments que va experimentant, creant una rutina en la qual no hi ha lloc per a riscos, però alhora tampoc per a incentius. Aquest terme s’utilitza a més per a definir aquells espais en els quals té lloc aquest estat, és a dir, aquells llocs on la persona se sent segura, i on percep que no hi ha un risc.

Els motius que poden portar-nos a quedar ancorats en aquesta situació poden ser diversos. La comoditat suposa un dels factors més potents i prevalents. Així, quan la situació ens aporta certs beneficis, encara que siguin pocs, pot provocar que ens conformem i acontentem sense buscar una estimulació major. La por també és un important predictor. En ocasions, hi ha un cert temor a modificar la nostra situació actual pel fet d’anticipar que les coses aniran malament, o fins i tot podem pensar en possibles situacions catastròfiques que ens allunyin del que realment desitgem o ens convé (p.ex., “ho perdré tot”, “em passarà alguna cosa greu”,”m`abandonaran”, etc.). Aquest aspecte és molt característic de les persones amb problemes d’ansietat o depressió. En ambdues situacions, la comoditat i/o la por, es crea un hàbit el qual amb el pas dels dies pot fer-se progressivament més fort i rígid, ja que no només ens aporta satisfacció, sinó que moltes vegades actua com a confirmació de que les nostres pors i inseguretats poden complir-se. D’aquesta manera, la persona que es queda a casa per por al rebuig, pot experimentar relaxació si no surt, i això confirmar-li que si hagués anat i arriscat, el més probable és que la apartessin o ignoressin.

Com podem trencar el cercle i sortir d’aquesta situació?

Tot i que ens pot resultar difícil, i tenir la sensació d’haver d’escalar una gran muntanya o de saltar al buit sense cap seguretat, hi ha estratègies i raons que poden ajudar-nos a afrontar-ho:

– Anàlisi objectiu d’avantatges i desavantatges: Una primera estratègia útil és fer una balança, des d’un punt de vista neutre, en el qual valorem els pros i contres d’arriscar-nos. Per a això, haurem d’adoptar una mirada totalment objectiva, procurant distanciar-nos i analitzar tots els components de manera concreta i fiable. No es tracta de buscar immediatament una solució, sinó de posar damunt la taula totes les opcions disponibles.

– Elaborar un pla: Un altre mecanisme eficaç, el qual pot complementar el punt anterior, consisteix a traçar un camí, el més detallat possible, per trencar amb aquest hàbit. En aquest punt, pot ser d’ajuda focalitzar-nos en allò que anticipem que pot aportar-nos un major benefici i fer-nos créixer com a persones, i esmicolar-ho en petites activitats o elements que ens permetin poc a poc anar acostant-nos. És important aquí plantejar-nos objectius a curt termini, que suposin un esforç progressiu, ja que en cas contrari podem rendir-nos abans d’hora.

– Atendre el positiu: Visualitzar tot allò positiu que ens pot aportar canviar i sortir d’aquesta zona resulta especialment potent per començar a fer-ho. La idea subjacent en aquest punt és que augmentar la motivació facilita la posada en marxa i l’apropament als nostres objectius. D’aquesta manera, depenent del que vulguem aconseguir, haurem focalitzar-nos en uns o altres aspectes. Hem d’aclarir però, que no es tracta de tenir una visió exageradament optimista, sinó de que observem i atenguem d’una manera realista als aspectes positius.

– Suprimir les justificacions errònies: Eliminar o reduir aquells arguments poc realistes, i que actuen com a fre perquè ens posem en marxa és una part crucial. Tot i que els punts anteriors poden facilitar-nos aquest procés, eines com identificar els pensaments automàtics negatius, observar-los, analitzar-los i elaborar alternatives és una estratègia molt útil. Al costat d’això, realitzar-nos les preguntes adequades sobre les justificacions que utilitzem per no “arriscar” també ens permetrà qüestionar-les i invalidar-les.

Encara que al principi pot resultar complicat, i fins i tot a curt termini ser difícil trobar un benefici, ser congruents amb els nostres desitjos i objectius, a la llarga propiciarà no només que ens sentim millor amb nosaltres mateixos, sinó que creixem com a persones. Altrament, si el que fem és perpetuar aquest estat, deixant tirada l’àncora sense permetre’ns avançar, és probable que apareguin sentiments de tristesa, frustració i malestar, la repercussió dels quals pot engrandir-se com més temps deixem passar.

Si vols rebre més informació al respecte, o consideres que pot ser-te útil la nostra ajuda, posa’t en contacte amb nosaltres. El nostre equip de psicòlegs de Mataró et proporcionarà totes les dades i recursos que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.