Plasticitat cerebral i cognitiva

A nivell general, podem dir que el nostre cervell i sistema nerviós posseeixen la capacitat de modelar-se, de canviar la seva funcionalitat i estructura en resposta a factors o canvis externs i interns. Aquesta habilitat, resulta determinant no només per a la supervivència, sinó per a l’adaptació constant al nostre medi ambient, mantenint-se al llarg de la vida. Així mateix, i derivat de l’anterior, apareix el concepte de plasticitat o moldejament cognitiu, el qual es refereix a la nostra capacitat per adquirir nous recursos i habilitats, directament relacionats amb les funcions cognitives (memòria, atenció, percepció…); s’emmarcarien aquí els processos i mecanismes interns que permeten augmentar les nostres capacitats.

 

Però, quina implicació té i com pot produir-se aquest fenomen? No som éssers passius; des que naixem, apareixem en un món amb una estimulació constant, inicialment dels nostres pares, familiars propers, i progressivament dels nostres companys i amics, i tot això en constant interacció amb el nostre entorn social i cultural. El cervell no està exempt d’això, i va assimilant i absorbint informació, creant connexions neuronals i sistemes cada vegada més complexos. Aquest fet ens porta clarament a la seva implicació en l’aprenentatge, i per tant, a l’educació. En aquest sentit, s’ha comprovat que a major nombre i diversitat de connexions, augmenta la capacitat per aprendre, entendre i generar noves solucions als problemes. Així doncs, dotar el nen d’un entorn estimulant i enriquidor fomenta que el seu cervell es modeli i les seves habilitats cognitives millorin ràpidament. Si voleu saber més sobre psicologia infantil i juvenil en el nostre centre de Mataró us podem ajudar. 

 

D’altra banda, aquest important mecanisme té una repercussió clara en la prevenció i millora de malalties i trastorns neurocognitius, entesos aquests com alteracions en les funcions cerebrals superiors que involucren la memòria, el llenguatge, l’atenció, l’orientació, etc., juntament a les dificultats emocionals i comportamentals que les acompanyen (depressió, ansietat…). Problemàtiques com la Malaltia d’Alzheimer, el Parkinson, les lesions vasculars o l’Esclerosi Múltiple són exemples d’ells. Aquests acostumen a ser més freqüents en edats tardanes, coincidint amb una menor plasticitat cerebral. Tot i això, si entrenem i estimulem al nostre cervell, aquestes alteracions poden prevenir-se, aminorar i millorar substancialment.

 

Fins aquí s’ha recalcat la importància de la plasticitat cerebral i cognitiva, i de la seva implicació en l’aprenentatge i coneixement en totes les etapes de les nostres vides, per la qual cosa és important ser conscients de la seva repercussió. Branques com la neuropsicologia, dins l’àrea de les neurociències, s’encarreguen de l’estudi i potenciació d’aquest i altres temes. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, t’oferirem informació al respecte, a més d’ajudar-te a resoldre qualsevol altra pregunta que et pugui sorgir. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

Quines són les principals tasques de el dol?

El dol, i el seu afrontament, han estat objecte de nombrosos estudis i investigacions, ja que tot i que suposa una part inevitable de les nostres vides, pot resultar una de les tasques més àrdues d’afrontar. Aquest es defineix com el procés d’adaptació emocional consecutiu a qualsevol pèrdua (p.ex., d’un ésser estimat, d’una relació, d’una feina, d’un objecte …). I resulta summament important puntualitzar que el que marcarà el malestar i la intensitat d’aquest, serà la percepció de la pròpia persona, tant de la importància d’allò perdut, com de la seva capacitat per adaptar-se a això.

D’aquesta manera, William Worden, un dels autors més interessats en aquest tema, va proposar que després d’una pèrdua, la persona elabora una sèrie d’etapes, les quals el seu processament i afrontament permet realitzar un procés sa i adaptatiu, i preveu la cronificació del malestar:

  • Acceptar la realitat de la pèrdua: És freqüent que la nostra primera reacció sigui d’irrealitat, de negació sobre el que ha passat. Això, progressivament dóna pas a una petita transformació, on mitjançant el dubte, la nostra rutina diària i el suport dels altres, es va generant la idea de que el retrobament no és possible.

 

  • Treballar les emocions: el dolor després d’aquest esdeveniment és totalment real, i es manifesta tant mitjançant problemes físics com psicològics o emocionals (ansietat, símptomes depressius…). No tots els vivim amb la mateixa intensitat, però generalment no solem estar preparats pel remolí de sensacions que ens sacsejaran en aquest procés. Per això, reconèixer i processar aquest dolor suposa un dels passos més importants.

 

  • Adaptació a l’absència: adaptar-se a l’entorn sense l’ésser estimat o sense allò apreciat, implica tasques tant externes com internes. És a dir, suposa adaptar-nos a com influeix això a la imatge que tenim de nosaltres, dels nostres valors, creences, etc., i adaptacions relacionades amb els quefers del dia a dia en la persona absent.

 

  • Recol·locar i continuar: Finalment l’autor proposa trobar una connexió duradera amb l’absent o allò perdut, i seguir vivint. Es descriu doncs, la necessitat de trobar un vincle perdurable, de manera que alhora puguin instaurar altres repertoris de comportament adaptats a l’entorn sense aquesta persona.

 

Cadascun de nosaltres seguim el nostre ritme per passar per les diferents fases, i és comú transitar per elles de manera alternada en funció de com ens sentim. El que marca la dificultat o el malestar experimentat, pot ser el temps en què ens passem en una d’elles, quedant-nos ancorats.

Si vols conèixer més, o com treballem aquest o qualsevol altre tema, en el nostre centre de psicologia de Mataró rebràs tota la informació i atenció que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres.

0 Comments

Passivitat, agressivitat i assertivitat. Podem aprendre a ser assertius?

Per descomptat. L’assertivitat es defineix com aquella habilitat la qual ens permet expressar les nostres opinions i defensar els nostres drets sense vulnerar els dels altres, fent-ho d’una manera empàtica, i educada. Per molt que tinguem la sensació que no ho aconseguirem, i que nosaltres en certa manera, ja “som així”, com tota habilitat social, pot aprendre i modelar a través de la posada en pràctica en diferents situacions.

 

Així doncs, l’assertivitat se situaria en un punt mitjà entre la passivitat i l’agressivitat:

 

  • Actituds passives: Comportaments com evitar la mirada o mirar cap avall, mostrar una parla vacil·lant, un volum de veu baix, gesticulació desvalguda, una postura corporal tensa, retorcernos les mans, negar la importància a la situació, o “rialletes falses”, poden mostrar una actitud submisa o passiva.

 

  • Actituds agressives: Les mirades fixes i intenses, parlar ràpidament, utilitzar un to de veu molt elevat, els gestos amenaçadors, una postura intimidatòria, l’enfrontament, els missatges impersonals, la deshonestedat, i els comentaris rancuniosos poden mostrar un comportament agressiu.

 

  • Actituds assertives: Mantenir un contacte ocular directe, parlar de manera fluïda, utilitzar un volum adequat, una gesticulació fime i postura erecta, tenir les mans soltes, donar missatges en primera persona, mostrar honestedat, utilitzar respostes directes a la situació, i proporcionar verbalitzacions positives.

 

Quan estem malament amb nosaltres mateixos, i principalment quan hi ha certs problemes d’inseguretat o d’autoestima, és comú que apareguin comportaments de passivitat o d’agressivitat com a mecanismes de defensa. L’important és veure que realment podem crear una altra dinàmica i interacció tant amb els altres com amb nosaltres mateixos, tan sols hem de donar-nos l’oportunitat de començar. L’Entrenament en Habilitats Socials, o la Teràpia Cognitiu-Conductual s’han mostrat molt eficaços per a aquest tipus de dificultats.

 

Si vols conèixer més sobre això, en el nostre centre de Psicologia, a Mataró, t’oferirem tota la informació i ajuda que necessitis. Truca’ns, estarem encantats d’atendre’t.

,

Som molt més que els nostres problemes

“Imagina que ets una casa plena de mobles. Els mobles no són i mai seran la casa. Els mobles són el que conté la casa o el que està dins d’ella. La casa només dóna cabuda o conté als mobles i li dóna el context perquè puguin funcionar com a tal. Ara, si consideréssim als mobles com a bons o dolents això no diria res sobre el valor de la casa, perquè una cosa són els mobles i una altra la casa. De la mateixa manera, el que penses o sents no conformen la teva identitat, no ets tu “.

 

En moltes ocasions, tendim a jutjar-nos i valorar-nos únicament en funció d’allò que ens preocupa, que ens fa sentir malament, que volem arreglar o canviar. Ho fem de manera, que passem fins i tot a “ser” el mateix problema, dient-nos coses com “mai aconseguiré estar bé”, “sóc inútil”, “sóc pitjor que els altres” … atacant directament el nostre autoconcepte i autoestima. Tots aquests missatges denoten que ens hem ficat fins a tal forma en el nostre malestar, que arribem a desmerèixer, ignorar i fins i tot a eliminar tot el positiu i protector que tenim com a persones, i la qual cosa ens pot ajudar a lluitar contra el que ens fa sentir malament .

 

Els símptomes com les preocupacions, la tristesa, l’ansietat, o qualsevol altra dificultat, són reals, i ens molesten, però hem de ser conscients que aquests són una petita part de nosaltres, i que a més, en moltes ocasions, vénen i es van, és a dir, fluctuen en el temps en funció principalment de les situacions que vivim. D’aquesta manera, el problema no és sentir o pensar de forma negativa, ja que això resulta una mica inevitable; la clau es troba en com reaccionem davant aquesta “negativitat” i en el com ens acabem relacionant amb el nostre interior.

 

Valoremnos en funció del que realment som, i del que hem après de nosaltres, no només d’allò que ens preocupa o ens fa sentir malament en l’ara. Som molt més del que ens molesta, i val la pena observar-ho.

 

Orientacions com el Mindfullness o la Teràpia d’Acceptació i Compromís s’encaren a treballar aquest important aspecte, entre molts altres. En el nostre centre de psicologia, a Mataró, trobaràs professionals formats en aquestes i altres orientacions que t’ajudaran a trobar el teu benestar emocional. Posa’t en contacte amb nosaltres, et facilitarem tota la informació que necessitis.

 

La percepció d’autoeficàcia

Albert Bandura, psicòleg canadenc i professor de la Universitat de Stanford, va definir l’autoeficàcia, l’any 1978, com la convicció de que un pot executar amb èxit la conducta requerida per produir determinats resultats. Seria una mena de confiança en la pròpia competència. Aquesta, és multidimensional i contextual, és a dir, varia en funció de la tasca requerida i del context en que ens trobem. Per això, per molt atractiu que resulti un objectiu, no ens esforçarem si no ens percebem amb els recursos necessaris per a aconseguir-ho.

 

Aquesta confiança en un mateix, en moltes ocasions apareix alterada o significativament disminuïda en diferents alteracions: baixa autoestima, depressió, problemes addictius… Tot i que no cal tenir un problema com a tal per sentir-nos menys capaços de fer alguna cosa. Pel que fa a l’origen, el propi autor postula 4 factors: l’experiència personal (és a dir, el feedback sobre la nostra pròpia execució), l’experiència vicària (observar als altres fer-ho), la influència social (opinió i valoració que els altres fan sobre la nostra conducta), i els canvis fisiològics (informació sobre l’estat intern de l’organisme).

 

Així doncs, les persones amb alta autoeficàcia presentaran, amb més probabilitat, les següents característiques:

 

  • Elevat nivell d’aspiracions.
  • Atracció per les situacions de major complexitat, tot i percebre com a reptes.
  • Persisteixen per aconseguir els seus objectius.
  • Davant dificultats, analitzen la situació, fixant-se en els seus punts forts per abordar-la.
  • Es recuperen ràpidament després d’un fracàs, que solen atribuir a un insuficient esforç.
  • Freqüent experiència d’èxit en les seves activitats, reafirma el seu nivell d’autoeficàcia.

 

Aquest concepte comporta grans repercussions en el món de la psicologia, ja que pot explicar moltes de les dificultats i alteracions emocionals que patim avui dia. El seu estudi i potenciació poden permetre desenvolupar teories i intervencions molt més eficaces i eficients. En el nostre centre de psicologia, psiquiatria i neuropsicologia, a Mataró, treballem per oferir-te el millor servei i ajuda. Per obtenir més informació, no dubtis en contactar amb nosaltres, estarem encantats d’atendre’t.

0 Comments

Tristesa funcional i tristesa desadaptativa

Les emocions formen part inevitable de les nostres vides i del nostre dia a dia. Les experimentem constantment, i poden variar d’un moment a un altre gairebé sense adonar-nos. Quan ho fem, habitualment és perquè aquestes apareixen, o bé de forma molt intensa, o perquè es repeteixen molt en el temps. A més, les tendim a categoritzar de maneres específiques en funció del que hem viscut i del que coneixem sobre elles, sent aquestes etiquetes en moltes ocasions contraproduents (p.ex., estic trist-tinc depressió).

A continuació s’exposen les principals diferències entre la tristesa funcional i tristesa desadaptativa:

Tristesa funcional:

  • Hi ha bitualment un estímul concret que la desencadena.
  • Hi ha una certa proporcionalitat entre aquest estímul i la nostra reacció.
  • La durada de l’emoció s’ajusta a l’estímul.
  • Afecta de manera escassa al rendiment personal.
  • Els símptomes físics estan mitigats o absents.

Tristesa desadaptativa:

  • El desencadenant únic és possible (la tristesa pot aparèixer sense aquest).
  • Desproporcionalitat entre l’estímul i la reacció, sent aquesta última més exagerada.
  • Durada extensa i desproporcionada.
  • Afecta i disminueix notablement el rendiment.
  • Apareixen símptomes físics acusats (cansament, tensió, insomni …).

D’aquesta manera, hem de comprendre i observar les emocions com una cosa molt més dimensional. Els sentiments i les emocions són molt més una qüestió de grau, i no és útil jutjar-les i etiquetar-les de manera negativa, ja que d’aquesta manera l’única cosa que aconseguirem serà augmentar i mantenir el malestar que ens produeixen. No per tenir ansietat o qualsevol altra emoció vol dir que tinguem un problema greu. Podem conviure amb les nostres experiències tant externes com internes, i com menys càstig o càrrega els afegim, molt probablement menys durada i intensitat tindran aquestes.

Per obtenir més informació pots venir al nostre centre de psicologia a Mataró, t’atendrem encantats. No ho dubtis i truca’ns.

 

0 Comments

Psicoteràpia com a creixement personal

Tendim a concebre la teràpia psicològica com un procés mitjançant el qual gairebé exclusivament “s’arreglen” o “canvien” una sèrie de problemes o situacions negatives, partint d’aspectes tant interns com externs que jutgem com a problemàtics pel malestar que ens produeixen. Això pot provocar que ens plantegem anar al psicòleg quan ja no podem més, quan estem patint molt i sobretot quan notem que hi ha una repercussió física (ansietat, insomni, pèrdua de gana…). Més enllà d’això, la psicoteràpia engloba molt més i pot suposar un camí cap a un benefici molt més significatiu.

Com podem concebre el tractament psicològic?

  • Som més que les nostres preocupacions: Per millorar una situació, o per aconseguir sentir-nos millor, no només és útil focalitzar-nos en “el que va malament” (formes de pensar, sentir o actuar), sinó que hem de tenir molt presents totes aquelles potencialitats i factors protectors de la persona i del seu entorn. Estirar d’aquests i potenciar-los en moltes ocasions pot tenir un efecte molt més potent que centrar-nos només en el que considerem millorable. Som molt més que allò que ens pertorba o que no ens agrada.
  • Creixement/auto-millora: No necessàriament el motiu de consulta ha de focalitzar-se en un problema. Podem acudir al psicòleg partint d’una situació ja positiva. Així, podem acudir per simplement potenciar aspectes de nosaltres que ens agraden, que ens donen sentit i que no volem perdre. A més, pot ser una oportunitat per conèixer altres parts de nosaltres i adquirir recursos que ens facin sentir auto-realitzats i amb major control.
  • Espai personal: El fet d’acudir suposa una immersió cap a nosaltres mateixos com no havíem fet abans, ens obrim a una experiència en la qual som els protagonistes. Així, tenim un espai on compartir tot el que vulguem, el que desitgem, sense sentir-nos jutjats. És quelcom que pot ser difícil trobar en el nostre dia a dia i que pot servir per dedicar-nos exclusivament a nosaltres.
  • Aprenentatge: El procés suposa un aprenentatge continu tant a nivell personal com a través dels coneixements que anem adquirint de les emocions i del comportament humà en general. Això es desvincula de la visió “negativa” que puguem tenir d’entrada. Així, suposa una oportunitat per adquirir nous conceptes i eines que poden resultar-nos útils per a moltíssimes situacions.

Existeixen moltes altres característiques, a més de les esmentades, que permeten veure com la psicologia va molt més enllà de la resolució de problemes. Si vols tenir més informació al respecte, els nostres professionals (entre ells psiquiatres, psicòlegs i neuropsicòlegs) estaran encantats de resoldre tots els dubtes que tinguis. Posa’t en contacte amb el nostre equip, a Mataró, t’ajudarem.

0 Comments

Insomni: definició i subtipus

En moltes ocasions som conscients de que alguna cosa no va bé o de que no ho estem gestionant de la millor manera quan les nostres funcions fisiològiques bàsiques es veuen afectades. Menjar, beure, dormir… són processos clau per al nostre equilibri i homeòstasi físic i mental. Ja Abraham Maslow, en la seva famosa piràmide sobre les principals necessitats humanes, va plasmar que les primeres que han de ser cobertes són precisament aquestes i que, un cop ho estiguessin, a sobre es construirien les de seguretat, la social, l’autoestima i finalment l’autorealització.

Així doncs, els problemes relacionats amb el son poden arribar a ser altament incapacitants i poden ser tant causa com conseqüència d’altres problemes psicològics (ansietat, depressió, trastorn per estrès post-traumàtic…). L’insomni es conceptualitza com la insatisfacció en relació a la quantitat o la qualitat del son i provoca un malestar clínicament significatiu o genera un deteriorament en les diferents àrees vitals (familiar, social, laboral…). A més, s’ha de produir tot i les condicions favorables per dormir, i presentar-se un mínim de tres nits a la setmana durant tres mesos. Pel que fa als subtipus, tenim els següents:

  • Insomni d’inici o de conciliació: La persona té problemes per quedar-se dormida i generalment ho aconsegueix tard, amb la qual cosa hi ha una latència de son augmentada i un decrement en les hores totals que es dorm.
  • Insomni de manteniment o mitjà: En aquest cas apareixen els despertars nocturns. Tot i aconseguir adormir-se ràpidament, el somni apareix de manera discontínua i superficial.
  • Insomni terminal, final o tardà: Fa referència al despertar d’hora al matí. Hi pot haver un somni ràpid sense despertar a mitjanit, però la persona es desperta significativament abans del previst, sense aconseguir tornar a dormir.

La combinació dels tres subtipus anteriors és la presentació típica, amb la qual cosa difícilment veurem una clara predominança d’un o altre. També és interessant destacar que sol començar en l’adultesa primerenca i té una prevalença major en dones. L’insomni pot millorar intervenint sobre les causes que el provoquen o directament sobre ell. En aquest sentit, tècniques com la relaxació, la intenció paradoxal o el control d’estímuls s’han demostrat eficaces.

Si vols conèixer més sobre aquestes tècniques o tens qualsevol pregunta, a Mataró comptem amb un equip especialitzat que et proporcionarà tota la informació que necessitis. No ho dubtis i truca’ns.

Els fenòmens de Dejà vu i Jamais vu: Conceptualització i diferències

Al llarg de les nostres vides, i en el nostre dia a dia, som víctimes de fenòmens i processos psicològics que poden actuar de forma conscient o inconscient però que no resulten, de per si, patològics en absolut. Per a emmarcar-los s’utilitzen classificacions referides a la funció cognitiva implicada, com pot ser l’atenció, la concentració, la memòria, la percepció… entre d’altres.

Els processos aquí presentats s’engloben dins les anomalies de memòria. Els lapsus, els oblits o simplement la dificultat per recordar coses són freqüents. De vegades fins i tot oblidem el que hem menjat avui mateix o on és alguna cosa que acabem de deixar. Tots ells, però, no reflecteixen ni de bon tros una alteració. Entre ells hi ha els dos següents:

  • Dejà vu: A aquest fenomen també se li denomina com “això ja ho he vist”, i reflectiria aquell procés mitjançant el qual afirmem haver viscut una experiència o haver estat en un lloc, tot i saber que és la primera vegada que ho veiem. Es tracta d’una sensació molt comuna. Aquí influeixen experiències prèvies semblants al que estem presenciant i altres variables com el nostre estat d’ànim. Es considera un fals reconeixement positiu, ja que afirmem reconèixer alguna cosa, essent aquesta afirmació totalment falsa.
  • Jamais vu: Aquest seria el procés contrari a l’anterior i considerat un fals reconeixement negatiu. En aquest cas, tot i que coneixem i recordem una situació o entorn, no experimentem familiaritat, podent afirmar que mai ho hem vist o viscut. Aquest fenomen és una mica menys freqüent tot i que també es dóna. Acostuma a aparèixer més en persones grans.

És important conèixer i diferenciar els processos normals dels que es consideren patològics. Les demències, o el deteriorament cognitiu lleu, poden portar associats aquests i altres fenòmens. A més, en problemes com l’ansietat o la depressió, també poden aparèixer problemes atencionals i de memòria. Hem de fixar-nos en la intensitat, en la freqüència i en el grau de malestar que genera en la persona per poder realitzar un diagnòstic adequat.

Tenir presents aquells processos normals, pels quals tots passem, també ens ajuda a desestigmatitzar les malalties mentals i a ser conscients de que, moltes vegades, la diferència entre normal i patològic és qüestió de grau, intensitat o dimensionalitat.

Si vols conèixer més, o tens qualsevol pregunta, no dubtis en contactar amb el nostre equip de psicologia a Mataró.

Què és i en què consisteix la Psicologia Forense?

La psicologia, en el seu sentit més ampli, és la ciència que estudia el comportament humà i els seus processos mentals i com afecten aquests al desenvolupament i funcionament adaptatiu. Dins d’aquesta, hi ha diferents especialitats o disciplines les quals podem classificar en funció del seu àmbit d’aplicació (psicologia clínica, social, de les organitzacions, jurídica…). Totes elles busquen aprofundir en la comprensió i millora de la nostra adaptació individual i col·lectiva, i per a això aporten coneixements i mecanismes des de diferents punts de vista per a fomentar-ho.

El terme forense prové del llatí forum. És a dir, la plaça, l’espai públic on en l’època romana tenien lloc els judicis públics. La psicologia forense seria doncs la branca de la psicologia jurídica que posseeix com a objectiu aplicar els seus coneixements als procediments judicials. Així, la psicologia aplicada als tribunals busca col·laborar en la resolució de processos judicials, procurant comprendre i estudiar els diferents factors psicològics que puguin ser útils i aplicables als judicis. És a dir, busca aportar dades per a contribuir a la resolució dels diferents casos. Per a això, fa ús de l’informe pericial psicològic, el qual pot sol·licitar un jutge com ajuda a l’hora de comprendre millor la naturalesa d’uns fets o del comportament d’un individu. D’aquesta manera, els principals components que es poden determinar mitjançant l’informe són:

  • L’estat en què es troba la salut mental d’una persona.
  • Avaluar si té seqüeles psicològiques d’algun succés traumàtic.
  • Dictaminar si és apta per a la guàrdia i custòdia de discapacitats o menors.
  • Valorar si és responsable penalment en funció d’un possible trastorn mental (depressió, ansietat, esquizofrènia, etc.).

El psicòleg forense, a més d’haver de ser graduat en psicologia, ha de comptar amb coneixements i eines pròpies del dret processal, judicial i penal. Aquest bagatge li permet comprendre i intervenir amb precisió en els processos judicials i aplicar de manera adequada diferents estratègies psicològiques en aquest camp, aportant diferents evidències relacionades amb les facultats mentals i condicions psicològiques i emocionals de les diferents parts implicades.

En el nostre centre de psicologia, a Mataró, comptem amb diferents especialitats, entre elles la psicologia forense, mitjançant les quals et pots beneficiar per resoldre els dubtes que tinguis o rebre tota l’atenció i ajuda que necessitis. No ho dubtis i contacta amb nosaltres, et proporcionarem informació actual i individualitzada.

0 Comments